11 gen. 2015

I ELS PROPIETARIS DELS DOCUMENTS DE SANTIGO RUSIÑOL I EL CAU FERRAT DE SITGES ELS TENIEM MOLT A PROP



Poques vegades, o gairebé mai, he actualitzat alguna de les pàgines d'aquest bloc. Sempre he fet una altra entrada en la qual faig un link a la pàgina esmentada, però avui, després de la meva primera visita a la reforma dels museus Cau Ferrat i Maricel de Sitges, crònica que ben aviat ja tindrà el seu propi text al bloc, veig la necessitat de deixar en aquest article, o millor dit, en aquesta crida, un petit apunt que l'actualitzi.

En primer punt: els papers que es buscaven ja no cal que els busquem més, es troben exposats al nou museu. Així doncs el propietari, que té la sort de no llegir aquest bloc meu, és el Consorci del Patrimoni de Sitges... és a dir, el poble de Sitges. 





Doncs s'ha complert l'objectiu inicial d'aquesta crida, que era la d'adquirir els papers per tal que entressin a formar part del patrimoni de Sitges. El que m'agradaria saber és si aquests documents van ser adquirits al propietari que els va obtenir a la subhasta o si el nostre "contrincant" a la subhasta va ser el mateix Consorci, fet que suposaria que dues entitats públiques sitgetanes i amb la mateixa finalitat, haurien estat "pujant" pels mateixos documents amb el que això suposa d'increment econòmic. Espero que com que es tracta d'una compra amb diners públics es pugui saber que s'ha pagat per ells. 

I res, aquí deixo aquesta actualització del tema, i em poso a treballar en el post sobre el que avui he vist, sentit i viscut, durant la visita als "nous" museus de Sitges. 

____________________________________________________________________________________________________________

Article del 8 de maig de 2014. 

Crida als propietaris d'uns documents de Santiago Rusiñol i el Cau Ferrat de Sitges. O el joc de les subhastes



Durant el mes d’abril de l’any passat (2013), la pàgina web de subhastes Todocolección va treure a la venta un interessant lot de documents, dibuixos i esbossos de plànols realitzats per l’arquitecte Francesc Rogent i Pedrosa per al projecte del Cau Ferrat de Sitges. 




L’Ignasi Rubí, amb el que comparteixo l’afició (vici) de buscar i compartir fotos i documents antics que tinguin alguna relació amb Sitges, em va avisar de l’existència d’aquest lot, i confesso que el petit tresor em va cridar molt l’atenció i que vaig pensar a invertir part dels meus estalvis en comprar els documents. Però després de pensar una mica i de comentar el tema amb l’Ignasi vàrem creure que el més assenyat era que aquests documents els tingués el poble de Sitges, és a dir, que fos l’Ajuntament de Sitges la que adquirís el lot. Es va parlar amb l’alcalde, el Sr. Forns, que va entendre aquesta necessitat, i que, un cop comentat el tema amb la regidora de cultura, ens va donar el permís per  “pujar” pel lot. Però ja se sap que això de les subhastes per internet és com un joc, i a vegades es guanya i aquesta vegada el lot es va vendre per més de 751 euros, que era la nostra darrera puja. 

Uns pensareu... - ufff!!! sort que no van poder-lo comprar, pq les coses no estan ara per gastar-se 751 euros-. Altres, tot al contrari...- però pq no van anar fins al final?-. Doncs jo em qüestionava i em qüestiono les dues posicions, i potser per això no tenim els documents. 

Però us asseguro que em sap molt de greu no haver pogut veure i estudiar amb atenció els documents originals, així que explicat el tema, demano que si la persona que va adquirir aquest lot llegeix per causalitat aquest bloc, fet potser massa utòpic, que li agrairia poder veure i escanejar els documents i així poder-los conservar a l’arxiu de Sitges. Però mentre això no passa, publico aquí les fotos, no gaire dolentes i si molt valuoses, que es van penjar aquells dies a la pàgina Todocoleccion.  

Francesc Rogent i Pedrosa (1861-1898) era el primer fill del reconegut arquitecte Elies Rogent i Amat (1821-1897), un dels principals arquitectes catalans, fundador i primer director de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona. Per les seves aules van passar els principals protagonistes de la història de l'arquitectura catalana del segle XIX i XX com Antoni Gaudí o el seu fill, Francesc Rogent. 

Aquest darrer, al que ja li vaig dedicar un extens article en aquest mateix bloc, text que podeu llegir aquí, va obtenir el títol d’arquitecte a finals de juny de 1887 amb un excel.lent, tal com es publicà a La Vanguardia el dia 1 de juliol. Des d’un primer moment Francesc va poder treballar en importants projectes que dirigia el seu pare: Parc de la Ciutadella, Monestir de Ripoll, Castell de Monsolís o el Frontó Condal i el Cafè Colon a Barcelona. Just quan l’arquitecte començava a despuntar, i un any després de la mort del seu pare el 21 de febrer de 1897, Francesc Rogent moria a Barcelona el 12 de febrer de 1898 als 37 anys. 

Però un dels projectes més reconeguts de Francesc Rogent és el Cau Ferrat de Sitges (1893-1894), del que en portà la direcció facultativa juntament amb el mestre d’obres Jaume Sunyer i Juncosa.

Pati de Sitges, obra de Rusiñol que actualmet surt a subasta a la
Sala Balclis de Barcelona

Durant el mes de novembre de 1891 Rusiñol va passar uns dies a Sitges per, seguint el camí dels seus amics Meifrèn i Casas un mes abans, pintar els patis blaus, els  paisatges, interiors... i conèixer la gent del poble. Després de passar mig any a París, pel mes de juny de 1892 Rusiñol torna a estar a Sitges, on s’instal.la a la Fonda Carcolse. 

Sitges des del Vinyet, obra de Rusiñol actualment a subhasta a Setdart

Fou durant aquesta segona estada llarga a Sitges quan Rusiñol decidí comprar-hi una casa on poder crear una casa taller. Aquesta la va trobar en un dels llocs més bells del poble, al número 25 del carrer de Sant Joan, sobre les roques del mar. Com demostra un dels plànols que es troben en aquest lot de documents, una planta de la casa, per Santigo Rusiñol, amb data de desembre de 1892, en aquest moment l’artista ja va mostrar la seva voluntat de comprar-la i convertir-la en la seva casa-taller de Sitges, però hi havia un fet que allargava els tràmits, i és que la casa era propietat de “Déu nostre Senyor”. 

Mentre aquests tràmits s’anaven realitzant, Rusiñol, amb la seguretat de que en poc temps tot es solucionaria i la casa seria seva, va encarregar el projecte de “restauració, condicionament i remodelació” de Can Falua al seu amic Francesc Rogent, el qual dissenyà un interessant edifici eclèctic, que es va convertir en el bressol del Modernisme català i que actualment es troba en un intens (per dir-ho d'alguna manera) procés de restauració.

Can Falua, nom que rebia la casa, fou propietat de la senyora Maria Crusats i Artigas,  la qual al morir a Sitges l’any 1825, va deixar-la en testament a “Déu nostre Senyors” per a què es llogués i amb els diners obtinguts pagar misses en sufragi de la seva ànima i les dels seus avantpassats. No se quant de temps ni quantes misses es van pagar, però quan Rusiñol es va mostrar interessat en adquirir la vivenda, es van haver de realitzar diversos tràmits per tal de poder modificar les condicions, així com “trobar” quí era el marmessó de “Déu nostre Senyor” per poder vendre la casa. Finalment, el 30 de juliol de 1893, i davant del notari Felip Font i Falp, Rusiñol va adquirir la cada a l’església, i ja va poder iniciar les obres.

Pocs dies abans de firmar la compra, el 23 de juliol de 1893, Rusiñol ja havia entrat a l’ajuntament una sol.licitud per a la llicència d’obres per a remodelar la façana de la seva casa del carrer Sant Joan 25, col.locant-hi un finestral artístic, que consistia en una de les finestres gòtiques de l’antic castell de Sitges, edifici que havien enderrocat anys abans, i del que Rusiñol havia volgut conservar i recol.locar a la seva casa, diversos elements arquitectònics i ornamentals. 

Tornant a la planta datada a desembre de 1892, que correspon a Can Falua, en ella podem veure una distribució de la planta primera de la casa. Sobta la presència de la torre circular de la façana de mar en el cantó contrari a la que tots coneixem. 


 En uns altres dels dibuixos apareix el gran finestral de la planta baixa del Cau, la que dóna directament sobre el mar, el de la sala brollador, i sembla que la primera idea va ser construir-hi un balcó sobre el mar, solució que finalment no es va realitzar.

Planta de la Sala Brollador, amb el dibuix de les escaletes d'accés,
i del balcó al mar.
Alçat de la façana de mar, amb el projecte de balcó

Però al poc temps, la casa li queda petita, i Rusiñol decideix ampliar-la comprant l’edifici del costat, la coneguda com a Can Sense. Aquest cop els tràmits van ser més ràpids, i el dia 20 de maig de 1894 Rusiñol va adquireix a la senyora Dolors Batlle Romagosa la  petita casa contigua. 

Un petit a part per explicar alguna cosa de Can Sense, dades que tinc gràcies als estudis d’Àngels Jordà i Alsina. L’any 1855 en aquesta casa del carrer Sant Joan 27 de Sitges i vivia Isabel Vilanova i Guimerà, la qual estava casada amb Josep Mata. La parella van tenir una filla, Josepa Mata i Vilanova, que marxà a Cuba on se li perd la pista (per ara). Davant d’aquest fet, la senyora Isabel Vilanova, que morí l’any 1862, deixa com a marmessó de les seves propietats a Josep Batlle Pasqual, el qual l’any 1866 lloga la casa a Josep Gabarra Milà, pagès de Sitges conegut com en Sense. D’aquí el nom popular. Com que no se sap res de la filla ni hereus de la senyora Vilanova, la casa passa a mans de Dolors Batlle Romagosa, filla del marmessó de la família, la qual el 20 de maig de 1894 vent per 1000 pessetes la casa de baixos i pis a Santiago Rusiñol.

Un dia més tard, el 21 de maig de 1894, Rusiñol ja sol.liciata a l’ajuntament de Sitges llicència d’obres per a ampliar el Cau Ferrat, unint els dos edificis  del carrer de Sant Joan, i modificant la façana de les cases.  L’expedient d’obres es completava amb un plànol datat a 1 de juny de 1894 i firmat pel director de les obres, l’arquitecte Francesc Rogent. 

La Voz de Sitges, 3 de junio de 1894. Esta semana ha comenzado el derribo de la casa comprada hace poco por nuestro distinguido amigo D. Santiago Rusiñol, cuya casa linda con la que ya posee desde mucho tiempo y nombra con Can Falua. 
Según nos ha manifestado, al edificar la nueva casas ambas tendrán comunicado en vasto salón el primer piso que destina para la colección de hierros viejos del Cau -Ferrat que de Barcelona trasladará a esta Villa.
Felicitamos al Sr. Rusiñol por su proyecto y porque tendremos ocasión de admirar objetos artiquísimos y otros que si son más modernos, en cambio son de gran mérito artístico, así como obras pictóricas de celebrados artistas, algunas de ellas inspiradas en creaciones de su pincel.

Entre els documents subhastats en trobem un que podem constatar que el 26 de maig de 1894, i a nom de Santiago Rusiñol, es fa un important encàrrec de pedra de Roda: tres arcs, repísses, mènsules i motllures. 


Dues factures dels jornals i de les matèries de 1894

També que les opinions, decisions i necessitats exposades per Rusiñol van ser molt important a l’hora de dissenyar el Cau Ferrat. En un plànol veiem la planta baixa de la nova casa, amb la cuina, dormitori, despatx....

En aquest plànol podem veure la planta baixa total del Cau Ferrat, amb les diverses habitacions, la gran llar de foc amb la cuina, així com diferents dibuixos d'alçats. 

Entre els documents hi ha dos dibuixos diferents per a les encavallades del primer pis. Un de molt més clàssic, amb arc de mig punt, i un de neogòtic, amb el drac com a mènsules, que és el que es va triar com a definitiu. 





També la disposició de les finestres en els dos pisos, així com el disseny d’unes cortines que havien de tapar la llum del primer pis.

Dibuix de la finestra del primer pis, fet  per Rusiñol a Sitges fet durant el mes de maig de 1894




Molt interessant la nota que escriu en aquest document sobre la façana del primer pis: "Estudiar bien los hierros que tengo para repartirlos en panoplias, dejando sitio.... Indicame bie panoplias en el plano".

I sobre la façana a carrer, a 1) "reja cuadrada que tengo en el estudio". 2) ventana cuyas piedras tengo en Sitges, 3) rejita pequeña hierro que tengo en el estudio. 3) vidrios de colores oscuros en las dos ventanas (...)

Això ens mostra clarament que aquests documents del fons Rogent, són els dibuixos, papers, notes.... que Rusiñol enviava al seu amic arquitecte pq aquest els apiqués al projecte. 



Però entre els documents més interessants, hi ha un recull de dibuixos de les portes i objectes de ferro que Rusiñol tenia encara al seu cau de Barcelona i que ell vol portar a Sitges i col.locar-les a les seves noves estances: arques, làmpades, fanals, reixes, portes, canoobres... Aquestes peces, actualment formen part de la col.lecció del Cau Ferrat. 








 A la dreta, dibuix de Rusiñol, amb les mides, de la porta de ferro que està col.locada al Cau Ferrat. 






En definitiva, es tracta d'una documentació molt important de Rusiñol, que per diverses causes, però sense cap mala voluntat ni intenció, no ha pogut entrar a formar part del patrimoni de Sitges, però si que forma part de la col.lecció d'algun afortunat que el va poder comprar. 

Seria interessant poder consultar amb més detall, per tal de poder acabar de realitzar aquest petit estudi sobre la història del Cau Ferrat de Sitges, i encara que em faci pesada,  reitero que si tinc la sort de que la persona que posseeix aquest tresor llegeix algun dia el bloc i em vol fer aquest "regal" i privilegi de poder estudiar els documents, aquí estaré esperant!!!

9 gen. 2015

ARCADI MAS I FONDEVILA....... TAMBÉ ENTRA AL TOP TEN DELS PINTORS CATALANS....

Si en el darrer post deixava l'article que Toni Ribas va publicar al diari ARA sobre el nou llibre d'Arcadi Mas i Fondevila, avui penjo el que Josep Playà ha publicat a La Vanguardia. L'aventura del nou llibre d'Isabel Coll comença l'any amb aquests dos magnífics artícles que vull comportir al meu bloc, ja que, sigui com a responsable de l'editorial El Centaure Groc, sigui com a filla de l'autora, o simplement, com a historiadora de l'art, m'han fet molt feliç.... Així doncs, seguim amb l'objectiu pel 2015..... felicitat!!!




6 gen. 2015

ANY NOU AMB NOUS CAMINS A TROBAR, O ANTICS A CONTINUAR. Arcadi Mas i Fondevila: el primer impressionista català




Ja vaig dir que l'any 2015 arribaria amb noves il.lusions i projectes renovats. Un d'aquests és tornar a fer volar l'editorial El Centaure Groc, aquell petit somni que es va iniciar l'any 1999 i que ara, 15 anys més tard, recorta amb un nou llibre, obra d'Isabel Coll Mirabent, i que amb títol d' "Arcadi Mas i Fondevila. El pintor poeta", té l'objectiu d'obrir de nou el ventall d'artistes catalans de nivell. 

Ahir el Diari Ara ens va fer un regal de reis genial. Antoni Ribas Tur va escriure aquest interessant article sobre el nostre llibre, un text magnífic que vull que quedi aquí per si el voleu llegir: Arcadi Mas i Fondevila: el primer impressionista català

Espero que l'any hagi iniciat molt bé per a tots, i com us vaig dir, que el 2015 sigui un any feliç! 

Arcadi Mas i Fondevila: el primer impressionista català
Antoni Ribas Tur

Arcadio Mas i Fondevila es uno de nuestros pintores más sncillamente admirados  -deia un article publicat sobre l’artista a La Vanguardia el 1891- no por sus audacias, que cuadrarían mal con su temperamento y con su ánimo excesivamente tímido y desconfiado, por la rara perfección con que dibuja y maneja los pinceles". J.J. Roca, l’autor del text, insistia sobre el caràcter senzill del pintor: "Su único afán, además del arte de su pintura, se cifra en su familia, a la cual idolatra hasta la zozobra continua que es el colmo de la idolatría".

“No va portar una vida gens extraordinària: va fer una vida familiar molt corrent. Va ser un home molt senzill, mai va voler sobresortir, per això més endavant no se li ha prestat l’atenció que es mereix”, certifica la professora Isabel Coll sobre el pintor, de qui acaba de publicar la primera monografia exhaustiva, Arcadi Mas i Fondevila. El pintor poeta, publicada per l’editorial El Centaure Groc. “A totes les bones col·leccions catalanes hi ha un Mas i Fondevila”, insisteix l’experta. L’artista va tenir un gran èxit comercial en vida.
Les famílies burgeses més tradicionals, la riquesa de les quals tenia les arrels en el segle XIX, van formar part de la seva clientela, en lloc de les que es van enriquir després de la Primera Guerra Mundial, que es van decantar per pintors com Ramon Casas i Santiago Rusiñol, els qual van considerar Mas i Fondevila com el seu mestre i un incentiu per anar a treballar a Sitges. A més de Casas i Rusiñol, l’empremta de Mas i Fondevila es pot apreciar en el jove Picasso, que va fer una còpia d’un dels seus nus. La predilecció per Ramon Casas, Santiago Rusiñol i també per Joaquim Mir i Isidre Nonell s’ha perllongat fins a l’actualitat, i ha deixat en un pla molt secundari les obres d’artistes que els van precedir com el mateix Mas i Fondevila i Lluís Graner, entre d’altres. “Cap altre pintor té tan bones crítiques al llarg de la seva vida com Mas i Fondevila”, insisteix Coll. La fortuna del pintor també es va fer notar en el terreny oficial, i va realitzar diverses obres per a les dependències del Palau de la Generalitat.


Un home discret i lliure

Mas i Fondevila (1852-1934) era fill d’un sastre de Gràcia, un home summament familiar que va morir deu dies després que la seva dona. No el van precedir altres artistes a la família, però el seu pare va observar les seves aptituds artístiques i el va fer entrar a la Llotja quan encara no tenia 12 anys. Ver ser un home discret, “però va fer sempre el que va voler, i no es va casar amb ningú”, recorda Coll. Està considerat com un puntal de la pintura catalana i el primer impressionista català, com a fundador de l’escola luminista de Sitges juntament amb Joan Roig i Soler: “Quan els diaris de Barcelona parlen d’impressionisme per primera vegada, el 1879 -subratlla l’experta-, parlen de tots dos”.
“Hi ha dos tipus d’impressionisme: el que ve dels pintors francesos, a través de Monet, i el que ve de la darrera etapa de Fortuny”. L’autor de La batalla de Tetuán va exercir una influència cabdal en Mas i Fondevila, que va guanyar la primera beca Fortuny el 1875 per continuar la seva formació a Roma. Però no va estar tan interessat en el vessant orientalista de l’obra de Fortuny com en la llibertat de la pinzellada de la seva darrera etapa, quan va viatjar a Andalusia i es va establir al municipi italià de Portici. La culminació de la seva formació romana no va estar exempta de polèmica. En lloc de realitzar una pintura d’història, tal com estava estipulat, va demanar trencar amb les regles i va fer una marina, Pescadors de cloïsses a la llacuna de Venècia (1879).
El Museu Nacional exposa una de les obres italianes més conegudes de Mas i Fondevila, Nen pompeiàI el Museu Maricel de Sitges, que va tornar a obrir les portes fa poques setmanes, una de les seves obres cabdals: La processó de Corpus a Sitges, propietat del Museu del Prado. L’Estat la va adquirir a l’Exposició de Belles Arts de Madrid el 1887. L’obra va ser guardonada amb una medalla de segona categoria perquè no tenia les mides per guanyar un guardó més important, però, així i tot, el govern espanyol no la va deixar escapar. “En aquesta pintura aplica la llum que podria ser d’una platja i l’aplica a una temàtica més popular, cosa que no feien els impressionistes francesos, que donaven més importància a la natura”, explica Isabel Coll.
A més de La processó de Corpus a Sitges el Museu Maricel també exposa dues obres que reflecteixen la complicitat amb Rusiñol: Els Pintamones, de Càndid Duran, on apareixen Rusiñol, Utrillo, Mas i Fondevila, Antoni Amirall i el mateix autor armats amb cubells de pintures i pinzells per anar a decorar la cerveseria Cau Ferrat, i Al.legoria de la pesca, l’oli amb què Mas i Fondevila va contribuir a aquest conjunt, que també incloïa pintures de Rusiñol i Utrillo, amb qui pocs dies després Mas i Fondevila va partir cap a Granada. A la Biblioteca Museu Víctor Balaguer es conserva una de les seves grans obres de maduresa, Venite adoremus, i, finalment, el Museu de Montserrat va rebre fa pocs anys la donació d’un altre oli de grans dimensions de l’artista, Desgranant el moscatell. En total, Isabel Coll ha catalogat més de 1.500 obres de Mas i Fondevila, entre dibuixos i pintures. L’autora també destaca la seva versatilitat, perquè a més de l’oli també va sobresortir en el camp de la il·lustració de llibres i revistes, l’aquarel·la i el pastel.

23 des. 2014

COM DIU UN SITGETÀ, AVUI JA IL.LUSTRE, DEIXAR-HO ABANS QUE UNA DEVOCIÓ ESDEVINGUI ....UNA OBSESSIÓ



Foto d'Albert Roca. La que s'amaga sota el barret de palla sóc jo ;-)
 
Ja tenim a poques hores el dia de Nadal, i el 2015 està al caure...... Aquesta és l'entrada 404 del bloc, un número cap i cua i que conté dues vegades el 4, el meu número preferit, i m'agrada acabar l'any 2014 així.

No des del principi d'escriure al bloc, al febrer de 2007, però sí durant aquests últims anys, he aprofitat el darrer o el primer “article” de la “temporada” per fer un petit repàs pels mesos passats, i exposar els meus desitjos pel futur més “amenaçador”.

Avui començo per la segona part, ja que enguany seré més directa però molt més egoista. Em vaig fent gran, el mes de desembre que ve ja entraré als 40, i es compleix aquell consell de “l'experiència s'aprèn a base d'anys i de cops”. Us asseguro que ja n'he aprés i tinc claríssim que al nou anys, i als que el segueixin, li demano que tots els que m'envolten sigui feliços, i així assegurar la meva felicitat. Tot el que s'afegeixi a aquest desig serà un regal que intentaré acceptar amb la mateixa il.lusió que he acceptat els reptes que em posava any rere any. Però sense esperar res més que la meva felicitat!!!! Ja us ho he dit, egoisme pur.

I repassant els desitjos que vaig demanar pel 2014 me n'adono que tots s'han complert a mitges.

El primer, que era ser feliç, l'he complert a mitges, tot i que tampoc puc tirar-li massa en cara a la vida. Com ja he dit els anys m'han aportat experiència, però potser no la suficient per a entendre (o acceptar) certes situacions. Si aquest estiu ningú m'havia dit que seria diferent..... tampoc podia imaginar que pugui passar que un Nadal et falti una persona estimada però que a la vegada hi sigui present. Res, coses meves....

Els altres desitjos pel 2014 eren de la tipologia que enguany ja els poso dins del sac dels regals. Però com els primers, també aconseguits a mitges. Per diverses raons no vaig poder realitzar l'exposició per commemorar els 50 anys de la mort del pintor Alfred Sisquella, tot i que segur que encara que sigui pel 52, 53.... aniversari, Sisquella tindrà el seu merescudíssim reconeixement a Sitges i a Barcelona. Espero, i estic segura, que algú haurà posat aquest desig a la seva llista de 2015.

He dit que a mitges, pq el 2014 també m'ha suposat dos grans projectes. Un, el poder presentar l'exposició “Viatges d'anada i tornada”, basada en algunes biografies que lliguen Sitges i Cuba. Tot i que pocs van poder gaudir de la mostra, jo vaig ser molt feliç organitzant-la, i em va permetre conèixer gent magnífica que em van obrir amb total generositat les portes dels seus records familiars més intims. L'altre el llibre Sitges, projecte que em va regalar el meu amic Ignasi, el qual no només em va proposar aquest interessant treball, sino que, amb la seva empenta i solidaritat, em va demostrar que fer alguna cosa per ajudar algú altre és un regal impagable.

També a mitges va quedar el desig de que arribéssim en pau al 9N sense que ningú ens poses cadenes a la nostra voluntat com a poble. Hem passat, políticament parlant, un 2014 molt emocionant i intens. La diada de l'11 de setembre va ser un gran festa, i la jornada del 9N un exemple de democràcia. Però ahir, amb la imputació del president Mas i d'altres membres del govern de la Generalitat, van tornar a encadenar la voluntat d'un poble ... que segur que no s'aturarà en la seva lluita i que no abaixarà els braços per molt que els hi estirin.....

Uns braços que, no sense esforç, no s'han abaixat durant aquests darrers cinc anys per tal de lluitar per una causa de la que sempre n'he estat convençuda. Que els edificis del Cau Ferrat i del Maricel de Sitges, dins del qual incloc la casa Rocamora, es mereixien fins al darrer alè per tal que no es convertissin en un dels grans exemples de destrossa patrimonial.

Ara aquests braços han de començar a baixar, però no del tot, i començar a deixar enrere una etapa que no ha estat fàcil i que m'han suposat algunes decepcions personals però molta experiència, coneixement, investigació... i bones amistats. 

Aquests darrers cinc anys de Plataforma SOS Sitges els comparo amb la sensació que tenim molts sitgetans el migdia del 23 d'agost, durant la ballada de sardanes al Cap de la Vila. La cobla comença a tocar les sardanes de La Processó de Sant Bartomeu, d'Antoni Català i La Festa Major d'Enric Morera. A poc a poc, a una petita rotllana de tres persones, que mai esperen ni un minut per començar la dansa, s'hi van afegint més balladors. Primer es comença a ballar amb curts, i la gent, que cada vegada n'hi ha més, es va animant, convençuda que aquest és un gran moment pel poble. Passem a la primera tanda de llarg, i arriba el primer contrapunt però tenim clar que és un petit moment de repòs per agafar força.... Les rotllanes cada vegada són més grans. S'hi va afegint gent. Alguns els coneixes molt, altres només els veus de Festa Major en Festa Major, i pocs, però igualment importants, són persones que no coneixem però que també porten el somriure com a bandera. Segueixen els llarg, i un altre contrapunt... els braços comencen a fer mal, però tu tens clar que els vols tenir ben alçats, amb força....i a la teva convicció s'afegeixen els braços dels teus companys que t'ajuden a mantenir els teus alçats.... a la vegada que tu també els animes a que els seus no caiguin. Alguns deixen la rotllana per falta de força, altres aguanten per imposició, i tu, amb els braços adolorits hi ha moments que et veus amb ganes de sortir d'allà. Però de cop, i amb força recuperada, algun dels que semblava que ja no podien més, tornen amb els braços alçats i forts. Ànima i empeny a seguir ballant. Sempre hi ha una mirada de complicitat, un somriure que prové de l'altra banda del Cap de la Vila. Mires cap als balcons i veus com en Vicenç explica per Ràdio Maricel tot allò que està passant als seus peus i que algú, per la raó que sigui, no pot viure en directe però pot seguir a la distància. El ritme de la cobla s'accelera, o aquesta és la sensació. La calor, els barrets de palla, les samarretes de tots colors, festives, artístiques, reivindicatives.... es barregen sense segones lectures. Tot i que sembla que mai hagin d'arribar, un fort sospir dels presents evidencia que ja hi són. Et gires, amb els braços més alçats que mai i veus com els Gegants tombeb pel carrer Major. Amb la seva presència el darrer esforç és un regal, una festa, fins que fer fi, i amb la sensació que no ha estat per tant, la cobla arriba al toc final i els braços de tots, convençuts i encara amb força, donen el ball per acabat.

Doncs ahir, com si m'hagués trencat una cama i no hagués pogut ballar la sardana de Festa Major, també vaig “escoltar” aquest cop final amb el compliment d'un dels desitjos més repetits aquests darrers anys. El Cau Ferrat i el Maricel de Mar reobrien les seves portes. No us puc dir com és, en la meva opinió, el resultat final de les obres, ja que no he entrat als museus des de l'11 d'octubre de 2011, quan un àmpli grup de persones vàrem poder “apreciar” les moltes degràcies que s'estaven realitzant allà dins. Només us puc assegurar, gràcies a les fotos que s'han anat penjant a la xarxa, que el resultat final és millor que el que presentava la tarima de 35 centímetres que es va col.locar al primer pis de Cau Ferrat, així com la passera de vidre que tenia que recorrer la façana de mar. Diferent és el que penso davant de la nova casa Rocamora, res a veure amb aquell “suposat” edifici visagra, fet pols, i sense cap us... que va acabar desapareixent sota una estructura de ferro i formigó sense cap interés ni patrimonial ni arquitectònic.


Foto de SitgesActiu, on podeu trobar altres interessants imatges
Però si una cosa positiva podem treure de tot això, una realitat que també van exposar ahir públicament l'alcalde Miquel Forns i el president de la Generalitat Artur Mas en els seus parlaments d'inauguració dels museus és l'evidència que la societat civil ben organitzada té més força que qualsevol Institució pública, i més convincent que Govern, Gobierno, Diputació, Ajuntament, partits, persones individuals.... aliades en un únic projecte. Ah, i de regal, la reforma de la reforma, permet una imatge bucòlica per a la història. La del president Artur Mar, i les moltes i variades autoritats que l'acompanyaven durant la seva visita als museus, gaudint de les vistes (gairebé directes) del Mediterrani des del Mirador del Maricel.


Doncs res, aquí tanco una etapa i per uns dies abaixo els braços, però només fins al cor i així poder dir que moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat durant aquests cinc anys; els que vàreu donar suport a les demandes de la Plataforma (us recordo que més de 3.500 persones van signar lliurement amb el seu nom, cognom i DNI); gràcies també amb que han cregut en les nostres raons i han actuat aplicant part de les nostres demandes, tot i que també els hi reclamo ( i podria ser un dels seus propòsit per a l'any nou) una mica més de valentia i llibertat a l'hora d'actuar i defensar el que han cregut just i necessari; i una forta abraçada als que, amb idees i punts de vista diferents dels meus, han respectat les meves opinions (no saps com enyoraré els teus article, una lectura pseudoclandestina permesa, dels dijous vespre, amb repàs en versió paper per si se m'ha passat un punt o una coma amb doble lectura. Mai podré escriure com tu, però ho he intentat...;-)).

Però com us he dit al principi, durant aquest temps m'he fet gran i ara sóc una persona amb experiència (anys i cops) .... i per això us dic que ......... ni que s'aprovi un projecte per pintar la nostra estimada Punta de mil colors em truqueu..... jo ja n'he tingut més que prou, però segur que no faltarà gent per aturar aquest suposat (i espero que impossible ;-)) atemptat patrimonial, tot i que ara que hi penso, segur que seria un edifici digne del segle XXI.

Així doncs, només em queda desitjar-vos un feliç Nadal, i que el 2015 us porti tota la felicitat el món......




18 des. 2014

ENDINSANT-NOS UNA MICA MÉS PELS JARDINS DE GUITERAS A XÀTIVA. L'AMIC XATIVENC DE RUSIÑOL





Davant de l’article anterior, dedicat a un quadre de Santiago Rusiñol pintat als jardins de Villa d’Este a Tívoli, em va interessar saber alguna cosa més de José Guiteras de Soto, el pintor que el va acompanyar  durant aquesta estada en terres italianes l’any 1922.
La paraula Guiteras, i més exactament Jardí Guiteras, està molt lligat al nom i a l'obra de Santiago Rusiñol, però ara entenc que va molt més enllà d'un paissatge que inspirà al nostre estimat artista.



José  Guiteras de Soto va néixer a Xàtiva, València, durant el mes de desembre de l’any 1885, ciutat en la que moriria l’any 1950.  Fill de Jose Guiteras, persona molt lligada al món cultural de la ciutat, la família vivia en una de les cases del carrer de Moncada, un dels més importants de la ciutat, en el que hi ha edificis senyorials com la Casa Diego o el Palau del Marquès de Montpotal. 


Dos quadres de Guiteras. Una imatge de Xàtiva i la Font del Cardenal, a Villa d'Este
Guiteras va compaginar els  seus estudis artístics a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València amb els estudis de  dret a la Universitat Llatina de València, en la que es va llicenciar l’any 1908. Durant aquests anys de formació Guiteras també va publicar algun llibre com per exemple La paz de la tarde, de 1909. 



A Xàtiva va freqüentar l’acadèmia del pintor José Carchano Requena, fundador,  conservador i director del Museu Municipal, i a València al taller de Mauricio Recunier, tot i que d’aquest darrer no n’he trobat cap dada ni referència. Ja l’any 1915 Jose Guiteras presenta obra, Castell de Xàtiva, a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid.
Dinar a Xàtiva amb Enric Borràs, Rusiñol i la seva esposa. Publicada
al Mundo Gráfico  del 19 de març de 1919

Durant el mes de febrer de 1919 Rusiñol, juntament amb la seva esposa Lluïsa Denis, va passar uns dies per terres valencianes. En motiu de la representació de la seva obra El místic a Xàtiva, el pintor va fer estada a la ciutat, on va trobar uns espais ideals per poder pintar,  i on va compartir hores de treball amb el qual es convertiria en un bon amic i company de viatge, José Guiteras. Aquest li va obrir les portes de casa seva, i Rusiñol i la seva esposa, van trobar en el jardí particular de la casa de Guiteras, un lloc de pau i de repòs, i una inspiració per a exercir el seu art. Durant aquests dies Rusiñol pintà dues obres i Lluïsa Denís una. En aquesta estada també estava l’actor català Enric Borràs, el qual va ser protagonista de diverses obres de Rusiñol representades al Teatre Romea de Barcelona.  

Jardí de Xàtiva, de Lluïsa Demís, quadre que es conserva al Cau Ferrat de Sitges.

L’any 1920 va participar a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid, on va presentar Jardí de Pasnat i L’hort de Casa
Fotografia de Rusiñol publicada al setmanari La hormiga de Oro el 6 de novembre de 1924. El quadre que està pintant és la Font de la Verge, al jardí de Xàtiva, un quadre que recorda molt al que va pintar la seva esposa Lluïsa Denís i que es conserva al museu Cau Ferrat de Sitges. 

Durant les primaveres de 1921, 1922, 1924 i 1925 Santiago Rusiñol torna a fer estades a Xàtiva i torna a pintar els seus jardins i paisatges, obres que presenta en les exposicions posteriors. L’any 1922 és quan el pintor català va de Xàtiva a Granada, per participar en com a jurat en un concurs de cante jondo que organitza Manuel de Falla, i pot ser que aquest li parli dels seus viatges a Roma i a Tívoli.  A mitjans del mes de setembre Rusiñol, acompanyat de José Guiteras, inicia una llarga estada per Roma i els seus voltants, i és en aquest moment quan els dos pintors realitzen els quadres de la sèrie de Villa d’Este a Tívoli. 


Oli de Guiteras datada a Villa d'Este 1922
Ja de tornada a Espanya, Rusiñol anima al seu amic Guiteras a exposar a Barcelona i el presenta a la sala Parés, on a mitjans de febrer de 1923 s’organitza una exposició amb la seva darrera obra, quadres realitzats a Xàtiva i a Itàlia. 
Durant el mes d’abril de 1923 participa a l’Exposició d’Art Valencià, amb obres de Guiteras que per a la crítica resulten “puntillistes”. 


Article publicat a Oro de ley el 15 de desembre de 1926

L’any 1926, a l’Exposició Nacional presenta els quadres Castell d’Almansa i Calle Honda. En aquesta exposició Santiago Rusiñol presentava Jardí del Patriarca de València.


A principis de 1929 s’organitza l’Exposició Guiteras al Saló del Museu d’Art Modern de Madrid, mostra que el 30 de gener va rebre la visita de la Infanta Isabel, la qual va saludar i elogiar al pintor. Entre els quadres més destacats, paisatges de Villa d’Este a Tívoli, com Font de Miquel Angel i Font del Cardenal. És molt interessant l’article que li dediquen al setmanari La Esfera el 2 de març de 1929. 



Entre els col.leccionistes que van adquirir obres de Guiteras destaca el multimilionari Charles Deering, propietari del Palau Maricel de Sitges. El quadre fou Castell de Mota, que va quedar dipositat al Castell de Tamarit, quan Deering tornà als E.E.U.U.
A la revista Valencia Atracción del mes de juny de 1951, poc després de la mort de Guiteras, apareix en portada una fotografia del jardí del pintor que anys abans havia plasmat Rusiñol.




Obres de Rusiñol fetes al Jardí Guiteras de Xàtiva...







Imagino que Guiteras també va passar alguns dies per Sitges, visitant la casa del seu amic Rusiñol, però això encara tinc que confirmar-ho.... ha us ho explicaré si trobo el fil!!! 

Cercar en aquest bloc

S'està carregant...