24 febr. 2015

NON SERVIAM..... SÀTIRA VR INSULT A SITGES





Ja fa mesos que guardo aquest article de Rafael Font i Farran  per a publicar-lo un dia com avui, que per casualitat falten just 6 mesos per a la Festa Major de Sitges.

Rafael Font i Farran (Sitges, 26 de maig de 1912-Auxerre, Borgonya, 19 de novembre de 2003) fou un destacat dirigent polític, advocat i periodista. Va ser membre d'Estat Català, de l'ERC, del Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, del Partit Obrer d'Unificació Marxista i de la IV Internacional

L'any 1928, Font, un molt jove sitgetà i periodista de tan sols 17 anys, ja va ser capaç d'escriure amb una gran llibertat, coherència, sensibilitat i sitgetanisme, aquest article. Unes opinions i unes paraules difícils de millorar, i per aquest motiu avui me les faig totalment meves!!

La Punta, 8 de setembre de 1928


A l’entorn de la Festa Major

Poc podia pensar jo en escriure el meu anterior Comentari, publicat en l’edició extraordinaria de La Punta, que avui em veuria precisat a agafar novament la ploma per tornar a parlar el mateix tema, i encara menys ni podia sospitar que els termes en què hauria de redactar el present article no podrien ésser pas tan elogiosos con els de la primera vegada; més les circumstàncies així ho han volgut, i a elles m’atenc; fent constar, abans de tot, que aquest humul.líssim treball ha esta confeccionat solament amb l’intenció, potser una mica pretenciosa, d’esmenar un defecte.

Dèiem en l’al.ludit Comentari: “que la Festa Major, sota l’apariència d’una sèrie de festeigs i saraus, és quelcom més intens i més espiritual, quelcom inexplicable que vigoritza i dóna nova vitalitat als nostres esperits”. I evidentment a l’escriure això no incorríen pas en una exageració, sinó que al contrari deiem unes paraules que palpablement corresponien a una realitat. Més, ai las, en una cosa tan enlairada i sublim com la Festa Major de Sitges, hi ha hagut també, malauradament, una nota baixa i barroera que ha constrastat lamentablement amb l’ambient de delicadesa que la rodeja. Es tracta de les grolleries i indecències amb què el ball de diables ha amenitzat enguany les seves típiques evolucions.

Si per casualitat us heu fixat en els diables d’uns anys encà, segurament haureu notat que els seus versos han seguit una trajectòria descendent per passar de les humorístiques composicions d’abans matisades totes d’un finíssim sentit irònic, però mai insultant, en les que es satiritzava graciosament les costums, les modes, els fets polítics, les incidències de partit, i tota l’actualitat d’aquell temps, sense referir-se, però a ningú en concret; fins als descarats insults d’avui dia, dels que val més no parlar. És necessari que davant el trist espectacle que els diables proporcionen cada anys es faci sentir una general protesta de tota la gent de Sitges que ha de sentir-se ferida en el més íntim del seu orgull de bons sitgetans, i també és necessari que aquesta pesada broma que ja dura massa, i que enguany s’ha intensificat encara més, s’acabi a la fi d’un cop. Nosaltres no sabem si tothom estarà de conformitat amb aquesta actitud nostra, en tot cas dependrà de la posició moral de cadascú; més del que sí estem segurs, perquè hem pogut comprovar-ho, és de què l’efecte que aquestes recitacions produeixen en l’ànima dels que ens visiten per primera vegada és senzillament desastrós, i de què de resultes d’això el bon nom de Sitges en surt molt mal parat. De cap manera s’ha de consentir, doncs, que un ball dels més netament sitgetans i que al mateix temps és una de les coses més típiques i simpàtiques de la Festa Major, sigui transformada en una vergonya per a la mateixa i en un motiu de públic insult a persones la majoria de les quals són d’una honorabilitat completament fora de dubte. Cal, en vista d’això, emprar tots els mitjans necessaris per evitar en anys successius el desagradable cas que avui lamentem, i caldrà primer que tot que aquests desgraciats versos abans d’ésser llençats als quatre vents siguin previament revisats per alguna persona que tingui quiscuna noció estètica i una mica de bon gust

R.Font i Farran

ALBERT EINSTEIN VA ESTAR A SITGES? ÉS UN BON REGAL UN PORRÓ?


El 23 de febrer de 1923 Albert Einstein​, acompanyat de la seva esposa, arribava a Barcelona amb l'objectiu de realitzar diverses xerrades sobre la seva teoria de la relativitat..... i se sap que els dies posteriors va visitar  diverses poblacions catalanes com l'Espluga de Francolí, el Monestir de Poblet, el monestir de Sant Cugat o Terrassa. Però va estar a Sitges? 

Al diari madrileny El Imparcial del 17 de març de 1923, menys d'un mes després de l'arribada d'Einstein a Barcelona, publica un article a primera pàgina en el que sota el títol de "El porrón, la sardana y la relatividad. Sandeces nacionalistas", firmat per Adolf Marsillach, ens dona una pista a la meva pregunta:

 "(...) Por ser así, Einstein se fué de Barcelona con varios porrones en la maleta, y se le quiso hacer beber "champagne" con porrón. En un ágape celebrado en Sitges porfiaron tanto los acompañantes del célebre profesor en que brindara por Catalunya levantando el porrón, que Einstein, que no sabía beber de tal guisa y por lo tanto se resistía, abrumado a súplicas dijo que, puesto de lo que se trataba era de brindar por Catalunya con porrón, que lo haría con agua para no mancharse.
Se transigió; pero Einstein no llegó a brindar, porque mientras se hacía el trasiego sonó en la calle, inopinadamente, la "tenora" de una "cobla" sardanista, y todos los comensales se pusieron a bailar una sardana alrededor de la mesa. (....)"

Com ja he dit, el text va ser escrit per Aldolf Marsillach i Costa (Barcelona 1868-1935), escriptor i periodista, un anticatalà com molts dels que actualment omplen les televisions i ràdios españoles, escrivia articles en diversos diaris del moment, com La Publicidad o el Diluvio

Mentre busco més dades per poder confirmar aquesta visita, em pregunto i us pregunto, és un bon regal un porró? la meva resposta és fàcil......

14 febr. 2015

QUAN "CHICAGO" VA VISITAR DEERING AL PALAU MARICEL. THOMAS TALLMADGE I GRACE RAVLIN A SITGES.

Durant la primavera de l'any 1921 l'arquitecte i històriador de l'arquitectura Thomas Eddy Tallmadge (1876-1940) va fer una estada a Sitges i va visitar el palau de Charles Deering, al qual ja coneixia de Chicago. 

Durant els primers anys del segle XX va obtenir una beca d'estudis que li va permetre realitzar el primers dels molts viatges que fins 1931 va fer per terres Europees, estades que li van servir per estudiar l'arquitectura anglesa. A ell també se li deu el terme arquitectònic de l'Escola de Chicago de Frank Lloyd Wright, gràcies a un article que va publicar l'any 1908. 

D'aquest viatges per Europa es conserven els quaderns plens de dibuixos, plantes, detalls... que sempre portava a sobre. I és en un d'aquests quaderns on trobem els dos dibuixos, datats al 5 de maig de 1921, que són el testimoni de que ell va estar a Sitges. 

El primer es un apunt del gran saló gòtic de l'antic Hospital, convertit en menjador de Charles Deering. 



Menjador del Maricel de Mar durant els anys en que Charles Deering va estar a Sitges

Destacable també aquest bonic apunt de la Punta des de les escales petites. 


Aquest mes de maig de 1921 la família Deering ja portava uns mesos instal.lada a Sitges amb la voluntat de quedar-s'hi definitivament, però també fou durant aquests primers mesos de 1921 quan es comencen a fer evidents i públiques les desavinences entre Deering i Utrillo, una falta de confiança i una traïció que faria que Mr. Deering decidís marxar per sempre de Sitges i emportar-se amb ell tota la seva col.lecció d'art... però aquesta ja és una història explicada al llibre d'Isabel Coll Charles Deering and Ramon Casas. Una amistad en el arte.

Durant l'estada a Catalunya Tallmadge va sentir una gran admiració per l'obra de Gaudí, fins al punt de publicar un interessant article sobre el temple expiatori de la Sagrada Família de Barcelona a la revista "The Western Architect"  durant el mes de març de 1922. 


Tornem a principis de maig de 1921 quan Tallmedge va estar a Sitges. Possiblement durant aquesta visita a la casa dels Deering també va poder compartir espai amb la pintora Grace Ravlin (1873-1956), també nascuda a Chicago. O potser ella ja havia marxat i no van poder parlar de la seva estimada ciutat?

Miss Ravlin era amiga de la senyora Deering, la qual la convidà a passar uns dies a Maricel, mentre exposava les seves obres a les Galeries Layetanes de Barcelona, una mostra que s'inaugurà el 12 de febrer de 1921 i en la que compartia sala amb els pintors Manuel Feliu De Lemus i Ginés Capdevila.  L'exposició, si fem cas de les cròniques que es van publicar durant aquells dies, va cridar l'atenció dels crítics.

A La Veu de Catalunya del 16 de febrer de 1921 apareix la primera crítica sobre aquesta pintora. 

"Aquesta exquisida pintora americana ens mostra una magnífica sèrie de notes africanes, on el seu pinzell es revela exquisit i sensible a les emocions de la llum i del moviment. 
Les prestigioses siluetes moresques sobre els murs blancs que tota una escola (on Fortuny sobresortia) va acreditar, reviuen amb nous aspectes de la seva veritat, copsats per l'afinada receptiva dels esperits moderníssims. 
Grace Ravlin, pinti moros o no en pinti, pinti mesquites o cases del Nord, serà sempre una pintora, i això vol dir que l'art no és en les coses exteriors considerades com anécdota, sinó en la substància que en elles hi ha."



El Diluvio del 25 de febrer de 1921 Eusebi Corominas escriu: 

"Galerías Layetanas. Ofrecían marcado interés estos días últimos los salones de las Galerías Layetanas. Cuadros de miss Grace Ravlin atraían la atención por su carácter y modo de ejecución. Los paisajes de Marrakesh, Tánger y Tetuán por si solos tienen cierto poder sugestivo. La especial disposición de los poblados moros, las agruapaciones en los mercados, el carácter de los trajes, el sol brillante que refulge en variedad de tonos y colores, prestan a las composiciones de la señorita Ravlin una distinción especial que las hace simpáticas. Esta artista crea impresiones en las telas por medio de grandes manchas, preocupándose más de los efectos que de la precisión."



I al diari La Publicidad del 26 de febrer de 1921 Rafael Benet publica una crítica interessant sobre l'exposició i l'artista. 

"Exposición de miss Grace Ravín (sic.) En las Galerías Layetanas esta pintora norteamericana expone una serie de bodegones y paisajes. Una retina muy fina, sumamente sensible, nos deleita con su visión del color. Toda una gama de grises-coloridos llenos de matiz, juegan en estas telas tan deliciosamente femeninas, en estas telas, casi siempre mates como una perla. Esta personal y moderna visión que miss Grace Ravlin tiene de las cosas del mundo, está hecha de impresionismo francés, de sensibilidad femenina ya acaso de aristocrático acento anglo-sajón, puramente británico, más que americano.
La pintura de esta singular artista no tiene graves intensidades, pero es sumamente agradable, agradable desde un punto de vista completamente inteligente, completamente espiritual. Sis bodegones reflejan toda la intencionalidad de los "fauves", pero también, la perfumada y civil elegancia de un espíritu femenino (....)"

Possiblement, una d'aquestes Natura Morta de Miss Ravlin va formar part de "l'Exposició històrica d'Art Sitgetà" que va tenir lloc al Casino Prado de Sitges durant el mes de setembre de 1925.



Però com sabem que Miss Ravlin va estar a Sitges? Doncs per una article que publica Leonor Serrano de Xandri a El dia grafico que posteriorment repeteix El Baluard de Sitges el 30 d'abril de 1921. A "El Hada del Marycel" Serrano ens explica amb molt de detall la seva visita al palau dels Deering a Sitges, fent un gran elogi a la  senyora de la casa, i és aquí quan diu:

"Ella hospeda en Maricel a la interesantísima pintora Miss Ravlin, expositora hace poco en las Galerías Layetanas. Ella, en fin, no desdeña en servir de guia, con sus luminosas explicaciones de consumada artista, a los humildes visitantes que nos acogemos a su gentil hospitalidad..."

Segur que la senyora Deering era una gran amfitriona i que tothom se sentia ben rebut a casa seva, però imagino que el "mal rotllo" que es vivia en aquells primers mesos de l'any 1921 entre les parets de Maricel no deuria passar inadvertits pels seus ostates... però la bellesa del lloc, les màgiques vistes i la serenitat del mar segur que ho feia oblidar tot. 

3 febr. 2015

LA HISTÒRIA DEL PASSEIG DE SITGES VA SER LA CULPABLE DE TOTA AQUESTA "MOGUDA".



L'àvia Pepita i jo, al Passeig de la Ribera durant l'estiu de 1976.

Avui us penjo un llllllllaaaaarrrrrgggggg article!! Així que us demano disculpes, però és una opció totalment egoista. Us explico...  després d'uns dies difícils i tristos, he arribat a sentir que m'allunyava una mica més de Sitges, que alguna cosa es trencava amb la marxa de l'àvia.... i que amb aquest trencament també s'anava apagant, poc a poc, les meves ganes d'investigar. En un segon i llunyà pla, també ha passat durant aquestes darreres dues setmanes que el meu ordinador, amb tot el que hi tinc emmagatzemat, va decidir que no volia obrir-se.... que ja en tenia prou d'informació "inútil"... Sense ganes i sense ordinador,  poc a poc m'anava convertint en un propòsit que hi ha dies que em passa pel cap.... ser una "mujer florero" o dedicar-me a "mis labores".... no seria mala idea!!! Però les coses canvien de cop amb una "inocent" pregunta a facebook.... que fa que de cop el teu cap comenci a donar voltes.  El primer que fas és portar a arreglar l'ordinador creuant els dits per si es pot recuperar tot el que allà he desat aquests darrers anys.... i BINGO!!!! segueix tot dins d'aquesta "caixa màgica"!

Amb tot en ordre obro el mail i SORPRESAAAAA!!!!!!! El procurador de la Diputació de Barcelona sol.licita a l'Associació Cultural Plataforma SOS Sitges, aquesta que per alguns no ha fet res i a la que no valia la pena donar suport, que pagui les costes de 400 euros pel contenciós administratiu que es va interposar ja fa cinc anys i que sembla ser que va "ajudar" a modificar aquest projecte de reforma del museus de Sitges del que ara alguns se'n senten tan orgullosos..... Només recordo a la Dipu i a l'Ajuntament de Sitges, que també reclamen uns 400 euros de costes, que la Plataforma SOS Sitges no ha tingut mai ni un duro, no ha demanat res a ningú, i que poc o res pot pagar.... això sí, de ganes i l'il.lusió n'erem rics.... Potser estaria bé, i potser seria el primer gest de les institucions vers a la Plataforma SOS Sitges, no reclamar aquests diners... que per cert, no són res si sumem les moltes hores de feina, diners invertits, advocats, procuradors.... etc.... que els membres de la Plataforma SOS Sitges hem "invertit" aquests anys per tal d'aconseguir un projecte més "legal". 

És en aquest moment que em ve al cap com va començar tota aquesta "moguda" de la Plataforma SOS Sitges!! Tal i com em va senyalar Vicenç Morando en la darrera entrevista que ens va fer a Ràdio Maricel, en motiu de la reobertura dels museus, tot això es va iniciar per "culpa" d'un directe advertiment de Josep Pascual al finalitzar una conferència (aquí podeu escoltar una entrevista resum) sobre els 80 anys del Passeig de Sitges que vaig realitzar el 27 de novembre de 2009

Han passat ja cinc anys molt llargs i intensos...... i ara si miro enrere penso que.... ha valgut la pena... tot i que si altres ens haguessin escoltat en el seu moment, i alguns ens haguessin donat el seu suport i la seva veu.... avui la cosa (entenguis per cosa, la reforma de la reforma dels museus) no seria igual... potser seria.... ;-)

Aquesta conferència la tenia escrita amb un objectiu que cinc anys més tard, i potser per la meva entrada al tema dels museus, no s'ha complert... i davant de la por que em torni a "petar" l'ordinador i amb l'aportació de nous coneixements i retrobats documents recollints aquests darrers mesos a l'Arxiu Municipal de Sitges, us deixo aquí, en el meu bloc, la història del passeig de Sitges, un espai que darrerament es troba també en "projecte" de remodelació, reforma i reorganització... 

Així doncs, avui us deixo un llarg text, que recordo va ser escrit a finals de 2009 i amb un altre ajuntament al poder, que pot ser un resum de molts dels articles que omplen aquest blog i que poden servir per ampliar aquest. Però avui il.lustro l'article amb fotos "especials" i personals del meu Passeig, tot i que al grup de Facebook "Fotos antigues de Sitges" en podreu trobar altres de molt bones i potser més lligades al tema tractat.... Gràcies per la paciència....   


I després de passar per la fira el dia del Vinyet, les àvies ens condueixen cap al Passeig que ens torna a casa.

INICI DEL PASSEIG MARÍTIM

El dia 7 d’octubre de 1918 s’aprovà el projecte d’urbanització de la ciutat-jardí Terramar. Aquell mateix dia, i davant de les grans expectatives de futur que el projecte ideat per l’empresari sabadellenc Francesc Armengol havia creat pel nostre poble, l’Ajuntament ja encarregà a l’arquitecte municipal Josep Maria Martino i Arroyo, el projecte d’urbanització del futur Passeig Marítim de Sitges, una de les zones més belles i carismàtiques del nostre poble.

La voluntat d’unió entre el nucli antic de Sitges i el nou sector sud, uns terrenys de vinyes i cultius que es tenien que convertir en pocs anys en la futura ciutat-jardí de Terramar, es va realitzar principalment en dues etapes.

En un primer moment, la urbanització d’un passeig Marítim que anés des de recent estrenada Avinguda Sofia, una gran via que es va obrir l’any 1920 gràcies a la voluntat dels senyors Bernardo Fernández Valdés i de Joan Ferratges Tarrida, fins a l’avinguda de Gaietà Benaprés, construïda l’any 1906. Aquests treballs d’urbanització van ser més una manera de “legalitzant” un passeig popular que, tot i no estar asfaltat i organitzat, era un camí molt utilitzat pels sitgetans, ja que conduïa fins a l’ermita de la Mare de Deu del Vinyet.

La segona fase anava des de Benaprès fins als terrenys de la Riera de Ribes, passant per el nou sector de Terramar.

Aquesta divisió en dues fases tan ben diferenciades, actualment encara està molt popularitzada i és una realitat per a molts sitgetans. Tot i que som conscients de que física i urbanísticament el Passeig Marítim de Sitges n’és un de sol, tradicionalment tenim la idea de que el Passeig està format per dos trams (o tres). El que vas des de la Punta fins a l’Avinguda Sofía; el segon que va de l’Av. Sofía fins a l’Avinguda Benaprès, i la tercera que s’inicia a Benaprès i acaba a l’hotel Terramar, i darrerament fins a la Riera de Ribes.





La cronologia de la construcció del Passeig
L’any 1896 es van plantar un centenar de palmeres procedents d’Elx al Passeig de la Ribera. Aquesta millora de l’espai va fer que l’ajuntament decidís anivellar el terreny i allargar la Ribera fins a la riera Xica, que es troba entre els carrers de Francesc Armengol i Anselm Clavé.

Tot i aquest primer intent, no fou fins el dia 7 d’octubre de 1918 que l’alcalde de Sitges Bonaventura Julià, va iniciar els tràmits per a obtenir la concessió d’un passeig marítim que anés de la Punta fins a les Coves.

Un cop el consistori aprovà la memòria, els plànols i el pressupost del projecte, aquest es va enviar a Madrid perquè el Ministeri de Foment hi donés el vistiplau. Mentrestant, per guanyar temps, Julià manà que comencessin a fer-se una sèrie de treballs preparatoris. Durant l’any 1919 s’esplanaren els 1.200 metres que separen l’avinguda del Doctor Gaietà Benaprès de la riera de Ribes.

A final de 1920, el Consell de Ministres aprovà l’expedient del projecte de passeig marítim, declarant-lo d’utilitat pública. Amb aquesta aprovació s’aconseguia un bell passeig, així com la propietat de tots els terrenys existents aleshores en la zona marítima i altres que en un futur poguessin guanyar-se al mar. Ara necessitaven trobar els diners per finançar aquest gran projecte.

Però tot i la importància d’aquest, el projecte no es va aprovar fins el dia 8 de desembre de 1923.

Quan semblava que tot anava sobre el temps previst, el cop d’estat del general Primo de Rivera va retardar la construcció del passeig fins a 21 de desembre de 1925, quan sota l’alcaldia de Pau Barrabeig, s’iniciaren les obres.

Per entendre la història del Passeig ens hem d’acostar de nou al centre urbà, i situar-nos davant de l’encreuament entre l’Avinguda Sofía i el Passeig Marítim.
Aquell camí que unia la platja amb la Carretera a Santa Fe de Calafell, i que durant anys s’havia considerat el límit entre el nucli urbà i el sector del Vinyet, es convertí l’any 1920 en una gran via que rebria el nom d’Avinguda Sofía.

On ara hi veiem l’Hotel Calípolis, a principis del segle XX hi havia l’antic escorxador, un edifici construït l’any 1889, com a substitut de l’antic escorxador situat al Corral de la Vila. Però amb la nova expansió i creixement de Sitges cap al sud, i per raons d’higiene, d’olors... un cop més l’edifici de l’escorxador es va tenir que traslladar cap a altres terrenys, propers al cementiri, que en aquell moment estaven allunyats del nucli urbà de Sitges. Però la demolició de l’antic edifici va portar temps, convertint-se en una reclamació permanent del poble vers l’Ajuntament. A la sessió del Ple de l’ajuntament del dia 22 de juliol de 1925, encara s’acordava acabar l’edifici nou de l’Escorxador, obra de Josep Maria Martino. Però no és fins a finals del mes de setembre de 1927 que aquest bell edifici es demolit totalment.

En la sessió del Ple del 6 d’abril de 1926 es marquen les normes d’urbanització per a la construcció del Passeig, sota la declaració de l’alcalde de “Considero indispensable que l’eixample de la població respongui a un criteri definit”. Quina raó que tenia, i seria important que aquestes consideracions es reciclessin avui per tal d’impedir alguns dels nyaps que s’ha dut a terme els darrers anys, però això ja ho veurem més endavant.

Finalment el Passeig Marítim de Sitges va ser inaugurat el 23 d’agost de 1926 amb el nom d’avinguda de Turisme. Per cert, també durant aquella Festa Major, per fi també es va inaugurar el nou Escorxador.

Tot i haver-se inaugurat oficialment, les obres encara seguien el seu curs. L’any 1927 es va pavimentació el passeig, es va col·locar els fanals per il·luminar l’avinguda, es va construir el emmurallat que separava el passeig de la platja, es van plantar els arbres i 
arbust.



També fou durant aquests anys quan s’instal.laren els 22 bancs anunciadors. Es tracta d’uns originals bancs dobles, dissenyats per Josep Maria Martino i realitzats en pedra artificial al taller de Josep Artigas, i que tot i els anys, i les variacions (actualment n’hi ha una nova versió d’una sola direcció per seure i no tenen anuncis) avui encara fan la seva funció al Passeig Marítim. Originalment, els bancs anaven decorats amb peces de ceràmica pintada on s’hi anunciaven diverses empreses o botigues, com els la casa de roba Pantaleoni.

El 31 de juny de l’any 1927, l’ajuntament va aprovar la proposta d’ anomenar el Passeig Marítim Avinguda d’Alfons XIII, desprès de rebre el consentiment del monarca.

Aquesta tendència de tornar bojos als carters, seguiria al llarg dels anys basant-se sempre en la convulsa situació política que viuria España a partir dels anys 31.El dia 26 d’abril de 1931 coincidint amb la proclamació de la República, van ser molts, per no dir tots, els carrers sitgetans que varen canviar de nom. Però la nomenclatura més important es reservà per a l’avinguda més destacada de Sitges, així doncs el passeig Marítim es passa a anomenar Passeig de la República. El carrer Major, per exemple, es va passar a dir carrer de Francesc Macià i Sant Pau, carrer de Fermin Galán.

Plànol de Josep Maria Martino, 1926, de com tenia que ser l'escala d'accés a la platja des del monument al Doctor Benaprès. 


Desprès de la Guerra Civil, el primer tram –entre l’avinguda Sofia i el Passeig del Doctor Benaprès- fou dedicat al Generalíssimo Franco; i el segon- fins a Terramar- a Calvo Sotelo........ fins a l’actual Passeig Marítim, però no donem idees...

Davant de la bellesa del nou passeig, durant el mes d’agost de 1927, l’ajuntament encarregà a Martino el projecte de millora del passeig de la Ribera, que consistia principalment en eixamplar el 
tram que anava des de l’estàtua del Greco fins a la Punta.



URBANITZACIÓ DEL SECTOR DEL VINYET

La urbanització de l’avinguda Benaprès l’any 1906 va ser un fet destacat per a l’expansió cap al sud de Sitges, fins al punt que ja durant la primera dècada dels segle XX fou necessari traçar un pla d’urbanització del Sector de Terramar. Aquest projecte fou encarregat a l’arquitecte Sr. Font i Gumà, mort l’any 1922, moment en que l’alcalde Josep Planas Robert decidí passar-li l’encàrrec a l’arquitecte municipal Josep Maria Martino, el qual no dubta en aprofitar gran part del projecte ideat pel seu antecessor.

Amb la voluntat d’urbanització de les terres que separaven els dos sectors sitgetans, es va realitzar un projecte general d’urbanitzar el sector del Vinyet que consistia en aprofitar la major part de camins antics existents, sense oblidar les necessitats pròpies de la revaloració dels terrenys del sector. L’any 1924 s’aprova el projecte, però no és fins el 1926 que s’aprova l’obertura de la via transversal des de l’Av. Sofía i el Santuari del Vinyet, i d’un carrer que unís aquesta amb l’Avinguda del Turisme a l’alçada de a Riera Xica. A la primera se li va donar el nom de Avinguda del Vinyet i l’altre carrer d’Anselm Clavé. L’any 1927 s’aprovà el traçat longitudinal de 19 carrers en aquest sector.

Al tram del Passeig Marítim que va entre l’Avd. Sofia i la de Benaprès s’hi van construir edificis a partir de l’any 1918: Casa d’Emili Sacanella, obra de Bonaventura Bassegoda (desapareguda), la torre de Joan Vilella de Joan Rubió i Bellver (1919), actual edifici en greu perill de conservació, que tot i els diversos avisos si no s’hi actua aviat, té moltes possibilitats de desaparèixer, i la casa Francesc Armengol (1919) obra de Joan Renom i Costa, un bell edifici que darrerament ha estat restaurat, recobrant el color blanc de les seves façanes.


L’any 1929, amb la crisis econòmica mundial, el projecte de la ciuta-jardí de Terramar va començar a notar el seu final. Tot i aquest moment de desencant general, el poble de Sitges no es va rendir davant de la greu situació, i fou en aquest moment quan s’iniciaren destacats projectes urbanístics, com els de la Piscina i el Casino. Alguns del cronistes del moment, van considerar aquesta nova etapa una tercera època de glòria dins de la història més recent de la vila, divisió que la podem reprentar a través de les seves corrents estètiques i artístiques: el modernisme de Rusiñol, el noucentisme de la ciutat-jardí de Terramar i el racionalisme dels anys 30.




 LA PISCINA MARIA TERESA i El CASINO PLATJA D’OR

Sitges, que sempre ha destacat per la seva relació amb tots els àmbits de la cultura europea més avanguardista, tampoc es va lliurar del aires renovadors que corrien per el món cultural i artístic a finals de la dècada dels anys 20.

Durant el mes de març de 1928, es va presentar a Sitges, el Manifest Groc, firmat per Salvador Dalí, Lluís Montanyà, i Sebastià Gasch. En ell es posava en qüestió la cultura tradicional catalana, i també feien una important referència a l’arquitectura del moment, la noucentista, que “consideraven falsa i amb excessiva decoració”.

Aquestes noves idees venien clarament influenciades per la persona de Charles Edouard Jeanneret (La Chaux-de-Fond , Suissa 1887), anys més tard conegut mundialment com Le Corbusier, i realçades per la visita que aquest gran arquitecte modern, va fer a 
Catalunya en el mes de maig d’aquest any 28.

Le Corbusier va visitar diversos espais de Barcelona, i també va passejar pels llocs més turístics de Catalunya. Així doncs, l’arquitecte arribà a Sitges, vila que en aquell moment es trobava en ple creixement urbanístic. Les obres de la Ciutat-Jardí de Terramar, i les construccions que s’estaven aixecant en el Passeig Marítim, varen ser el que Le Corbusier es trobà durant aquesta 
breu estada al nostre poble.



Però aquestes cases unifamiliars que es realitzaven a Sitges durant els anys 20, no tenien res a veure amb les construccions funcionalistes i racionalistes que ja havia projectat Le Corbusier a França; la casa La Roche-Jeanneret a Paris (1923) o el Pavelló de l’Esprit Nouveau a l’Exposició d’Arts Decoratives de Paris (1925), totes elles excepcionals exemples de les noves idees de l’arquitectura moderna: línies pures, formes geomètriques, sense decoració a la façana, finestres allargades, molta importància a la llum natural, interès per una millor higiene, utilització de nous materials constructius com el ciment armat i el ferro.......

Però potser la visita de Le Corbusier a Sitges va ser més decisiva del que podem pensar. A partir dels anys 30 es va notar un canvi de tendència estilística a l’hora de dissenyar els nous edificis.

La primera infraestructura esportiva que es va construir a Sitges fou la Piscina Maria Teresa, construïda a la part nord del Passeig Marítim, just en els terreny que es coneixien com Jardins de la Infància, l’any 1931, seguint un projecte del reconegut arquitecte Josep Maria Miralles. Es tractava d’un piscina de grans dimensions: 33.33 metres de llargada per 14 metres d’amplada, ideal per a les curses esportives.

El projecte fou iniciat en solitari per la societat Touring Sitges, i la primera pedra es col·locà el 26 de desembre de 1930. El Patronat Nacional de Turisme va patrocinar el projecte amb 20.000 pessetes del moment. Poc desprès es van aturar les obres ja que l’empresa constructora havia acabat els diners. L’Ajuntament reuní a la Societat d’Atracció de Forasters, Touring Sitges i Husa, que pactaren durant el mes de febrer de 1932, un seguit d’acords. El consistori cediria un terreny adjunt a la piscina perquè Husa hi pogués instal·lar un casino. A canvi, l’empresa hotelera es comprometia a acabar les obres de la piscina. El 6 de març del 1932, la piscina ja estava plena d’aigua, i el 10 d’abril ja s’hi van banyar els primers nedadors del Club Natació de Sitges.

Finalment la piscina i el Casino Platja d’Or foren inaugurats el 31 de juliol de 1932. El nom de Maria Teresa, fou posat en memòria de Maria Teresa Benaprès, padrina de la bandera del Club Natació Sitges, morta prematurament l’any 1928.

El Casino Platja d’Or, on actualment hi ha el Restaurant Kansas, fou un trencament arquitectònic amb totes aquelles construccions que s’havien estat erigint a Sitges aquells darrers 10 anys. Tot i que en un primer moment se li va demanar el disseny del projecte a Miralles, arquitecte de la piscina, finalment fou Ramon Argilés, membre del GATCPAC, l’arquitecte que va rebre l’encàrrec d’Husa (Hotels Unidos S.A) per a construir un nou edifici en els terrenys contigus a la nova piscina. Es construí un modern edifici de 800 metres quadrats, sense fonaments, situat directament sobre la sorra de la platja.

Baluard de Sitges del 24 d’agost de 1932:
L’arquitectura és la que es porta en els moments actuals; geomètrica blanca i simple, una mica esclafada. El casino sembla, a la nit, com una mena de yacht que ha sortit de l’aigua i s’ha plantat a la vora del passeig per prendre un cafè o per prendre la fresca. L’interior és com un transatlàntic en el qual només viatgen unes divorciades sublims i uns suïcides ben educats. L’arquitecte que ha fet aquest casino es veu que és un xicot de gust excel.lent i que viu al dia en el millor sentit de la paraula.

Per a la construcció d’aquest edifici de fusta s’aprofità una gran part dels elements que havien pertangut a un dels pavellons de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, el de Txecoslovaquia. Era un restaurant capaç d’allotjar 140 persones i també espais per a practicar activitats recreatives diverses.

El projecte final de la piscina i el Casino, anava molt més enllà, amb la construcció d’un gran hotel, que finalment no es va realitzar.

Inicis anys 50, els socis del Casino Playa de Oro, van fundar el Club Marítimo amb l’objectiu de dedicar-se a l’esport de Vela. Poc desprès les dues entitats es van unir fins que l’any 1953 es va fundar el Club de Mar.

1957 s’inaugura la terrassa del Nautilus, un edifici construït sobre on hi havia hagut el Casino Platja d’Or, i que servien d’instal·lacions del Club de Mar

Així fou com l’any 1932 Sitges tingué un dels seus primers edificis racionalistes.

L'àvia Momi amb l'escultura clàssica que decorava el jardí de la Casa El Barco, ansy 40. 


RACIONALISME AL PASSEIG MARÍTIM

Iniciat el moviment modern a Sitges amb el disseny dels edificis adjacents a la nova piscina Maria Teresa, el moviment arquitectònic promogut per Le Corbusier també va arribar a Sitges a partir de 1930.

Alguns dels exemples més importants hi destaca la casa d’Eugenio Moreno, actual Xalet Navarra de 1930, al Passeig amb Avda. del Doctor Benaprès, obra de l’arquitecte basc Galíndez. Hem de resaltar la gran restauració que darrerament ha viscut l’edifici, uns treballs que demostren el valor de l’obra dins del catàleg patrimonial de Sitges.

Menys sort han tingut altres dues obres racionalistes d’igual importància. La casa Casabó-Suqué, coneguda com El Barco, edifici realitzat l’any 1934 per Francesc Mitjans, un jove estudiant que com encara no havia finalitzat la carrera d’arquitectura no va poder firmar el projecte. Per desgràcia, aquest edifici va ser tirat a terra a finals de la dècada dels 90. Una sentència judicial obligà als nous propietaris a tornar-lo a reconstruir tal i com era originalment, però aquesta obligació no es va complir, i l’actual edifici del Barco només té de l’obra racional dels anys 30 el mateix terreny.

Un fet similar és el que fa pocs anys va viure la Casa dels senyors Llopart, coneguda com a Nurillar (tot i que actualment es diu Villa Juliana). Aquesta obra de Josep Alemany, de 1934, és tot un exemple de l’actual política de passotisme i despresi vers el patrimoni arquitectònic del nostre poble. Tot i la seva importància patrimonial, l’any 2005 la casa va desaparèixer.



CONSERVACIÓ DEL PATRIMONI i NECESSITAT DE MARCAR BASES ESTÈTIQUES PER A LES NOSVES CONSTRUCCIONS DEL PASSEIG

Els que em coneixeu ja sabeu de la meva obsessió per aquest edifici, i en aquest moments ja deveu estar patint. Però no m’hi puc estar.

La Casa Nurillar, que tot i no trobar-se en el millor estat de conservació possible, es va mantenir en peus fins l’any 2005, quan per a realitzar una reforma integral de l’edifici es va decidir conservar les façanes de la casa, i buidar tota l’estructura interior. Per a tal finalitat, a la façana principal s’hi va instal·lar un complicadíssim sistema de contenció que va realitzar la seva feina correctament durant diversos mesos. L’estiu va passar, però just quan Sitges va quedar sense estiuejants i el Passeig no era tan transitat, un dia del mes d’octubre de 2005, de forma “fortuïta” aquella estructura de ferros que havia aconseguit aguantar la façana durant mesos, va cedir, i amb ella les quatre parets del Nurillar.

A partir d’aquest moment tot van ser despropòsits pel que fa a la nova construcció que s’aixecaria en aquest terreny privilegiat. L’edifici que actualment podem veure té molt poc en comú, per no dir res, amb el xalet original. Tot i que la Casa Nurillar estava inclosa en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Sitges amb el número d’identificació 372 i amb un nivell de protecció III, amb el que es marca clarament que “s’haurà de mantenir el volum, els elements i el color de la façana”, el departament encarregat de vetllar per la conservació del nostre patrimoni no va fer res per impedir la pèrdua d’un edifici tan interessant.

Tot i que des de l’Ajuntament s’assegura que la casa compleix amb totes les normes urbanístiques, a mida que el nou edifici ha anat agafant forma la meva convicció de que no hi ha res legal en la seva construcció es fa cada vegada més forta. Els volums actuals de l’edifici no tenen res a veure amb els originals. Ara l’edifici no només és molt més gran, sinó que aquesta sensació ve incrementada per el fet de que l’edifici es troba en un nivell de terra superior per incloure un pàrquing soterrani, que al igual que el segon pis de la casa, mai va existir. Davant d’aquest fet incontestable, l’Ajuntament ens vol convèncer de que aquesta planta superior ja existia en l’edifici original i que posteriorment es va enderrocar. Jo tinc els plànols originals de la casa i us puc assegurar que allà no hi ha cap indici d’un pis addicional. Per cert, també em van assenyalar que aquest pis no seria habitable, que no es tancaria i que era un “simple quarto de màquines”. Doncs s’ha tancat amb estructura metàl·lica, vidre i persianes... molt de gasto per un espai inútil, no ?!!!!

També és destacable el fet de que per poder tenir el pàrquing, la distribució de les parcel·la marcada en els terrenys de primera línia del Passeig Marítim de Sitges, on la casa es troba alçada respecte al jardí posterior, situat a un nivell més baix, en aquest cas se’l passen totalment de llarg, i la piscina de la casa es troba anivellada amb la planta baixa de l’edifici.

Endinsada en el tema de conservació de patrimoni, faig un salt temporal per parlar sobre l’origen de la conscienciació ciutadana sobre la necessitat de mantenir viva la nostra història mitjançant la conservació de edificis i espais.

Durant la Guerra Civil i els anys de la Postguerra, la construcció d’edificis al Passeig Marítim de Sitges es va veure estancada. Cap als inicis dels anys 50 s’hi van erigir algunes cases, com el xalet dels Srs. Masó, obra de l’arquitecte Muntanyola. Però també va ser un moment de reconversió ja que l’auge del turisme i la crisi econòmica que vivia el país va fer que moltes de les cases senyorials es convertissin en residències i hotels, amb les conseqüents reformes que aquests nou canvi d’us comportava.

També va ser durant aquests anys 50 quan es va edificar un dels hotels més importants de la vila, El Calípolis, 1958. Aquest immens hotel, obra d’un dels arquitectes més reconeguts del panorama català, Francesc Mitjans Miró, entre les obres del qual destaca el disseny de l’actual camp del Futbol Club Barcelona, és l’edifici més alt de tot el passeig marítim.

Cap als any 60, a partir de l’arribada massiva d’estiuejants al poble, molts dels grans edificis noucentistes van desaparèixer per donar espai a una nova tipologia urbanística, els edificis d’apartament. Van ser uns anys de gran increment urbanístic i de revaloralització del sol sitgetà. En una entrevista publicada a la Vanguardia el 10 de juny de 1962, l’alcalde de Sitges del moment, el senyor Josep Ferret de Querol explica que en aquell moment hi havia 10.000 habitants, i que gràcies a les limitacions de la Comissió Provincial d’Urbanisme Sitges no creixia sense control. També diu que el preu del metro quadrat de terreny es trobava des de 35 a 40 pessetes fins a 400 pessetes. I ara? A milió de pessetes 
el metre quadrat?

Durant 15 anys, i en el sector del Vinyet, van anar desapareixent edificis noucentistes i altres de més recents, com la Residència Villa Natàlia, al carrer Prat de la Riba amb el Passeig, obra d’Eusebi Bona de 1956, i que l’any 1976 va ser derruïda per a construir-hi dos blocs d’apartaments, que tot i els anys que han passat segueixen sent molt moderns (amor de filla). Però són molts els blocs de pisos que al llarg d’aquests trenta anys s’han erigit al Passeig Marítim entre l’Avinguda Sofía i la de Benaprès. Per sort, a la zona de Terramar, a primera línia de mar no s’hi poden construir edificis plurifamiliars, permetent aquesta restricció urbanística conservar la idea original del Passeig Marítim.

Però si les lleis del moment no haguessin impedit la construcció d’alts edificis, com ha passat en altres pobles costaners, ara no crec que estiguéssim commemorant els 80 anys del nostre passeig.

Aquesta tendència destructora amb la visió actual, però de modernització, per als veïns del moment, va seguir impunement però legalment, fins l’any 1976.

Fins l’any 1975 no hi havia cap llei que regulés el que es tenia que conservar, i com s’havia de fer. Va ser pel més de juny de 1976, en el marc del Congrés de Cultura Catalana quan nasqué el SERPAC (servei per a la protecció del patrimoni arquitectònic català) grup integrat per intel·lectuals, arquitectes i historiadors catalans, que 
sempre va demostrar un gran interès per Sitges.

El SERPAC va lluitar per aconseguir un catàleg que assegurés la protecció del patrimoni arquitectònic de Catalunya, classificació que ha contribuït a la conservació d’aquests monuments de l’arquitectura, un anhel que ha ajudat a Sitges a tenir en els seus edificis un dels principals al·licients per al turisme cultural que cada cop més visita la nostra vila.

Amb la llei del patrimoni del 1976 semblava que aquesta etapa de destrucció ja s’havia superat i que l’estètica de Sitges es podria conservar dins d’uns límits lògics, però anàvem molt equivocats. Com ja se sap, tot i existir la llei de conservació del patrimoni també deu existir la trampa, i des de 1975 han caigut alguns edificis que es creien imprescindibles per al conjunt històric i artístic del nostre poble.

Però aquesta falta de control exhaustiu per a obligar a conservar el patrimoni arquitectònic del poble no només es veu amenaçat per les desaparicions recents d’alguns dels principals exemples, sinó que el més greu és la falta d’unes bases estètiques que marquin quin és l’estil arquitectònic que es pot erigir a Sitges, i principalment al Passeig Marítim. No es tracta de si els nous edificis que s’han reformat, restaurat, reinterpretat o construït al passeig Marítim ens agraden més o menys, sinó de trobar una solució que reguli els canons estètics que marquen l’arquitectura sitgetana, i així impedir que es realitzin algunes de les actuacions urbanístiques que s’han permès a Sitges darrerament. Aquestes ordenances estètiques ja van ser marcades per Belles Arts l’any 1976, i entre elles hi destaquen algunes com:

Art. 1.- Les construccions hauran d’adaptar-se, en ho bàsic, a l’ambient estètic del sector, per a que no desentonin del conjunt mig en que estiguin situades.

Art. 2.- Els sectors de trajecte pintoresc no es permetrà que la situació, volum o alçada dels edificis o dels seus murs o tancaments limitin excessivament el camp visual, o trenqui l’harmonia del conjunt.

Art. 3.- Les edificacions s’ajustaran a l’estil general tradicional de la Vila, no estant en contra amb l’aplicació de tendències i normes actuals de l’arquitectura. En cap cas es podran utilitzar elements o formes constructives pròpies d’una altra regió.

Art. 9.- Es declara lliure la composició de les façanes dels edificis exceptuant quan es projecti ubicar-los en una zona declarada històrico-artística per a la que regirà un model especial com a obligatori, per tal de conservar o establir un caràcter arquitectònic o urbanístic acusat. S’evitaran sempre els efectes discordants entre les façanes de la mateixa illa de cases.

Art.10.- Es podrà denegar una llicència d’edificacions als projectes que constitueixin un atac al bon gust o resultin extravagants, ridículs o impropis per al seu emplaçament.....

Per sort, o per desgràcia, “sobre gustos no hay nada escrito”, i això ens proporciona edificis tan originals (per posar-hi algun qualificatiu), com el nou Partenò.

Un exemple clar d’aquesta nova estètica que s’està permetent a Sitges la trobem en de les portes i reixes que tanquen aquesta gran casa Partenó, per la qual no tinc paraules a l’hora de descriure-la. Ja fa uns anys vaig denunciar la necessitat de marcar l’obligació de realitzar els tancament del passeig Marítim amb bruc i heura o espècie vegetal semblant, seguint la tendència iniciada l’any 1919 quan es van marcar les pautes constructives per als nous edificis de la Ciutat Jardí de Terramar. Però ara hem donat un pas més, i s’ha permès que als tancaments de ferro se’ls hi afegeixin uns llums de color blau fluorescent.....com si es tractés d’un bar de carretera.

Potser una solució a aquests despropòsits urbanístics es trobaria en l’elaboració d’un catàleg d’estil que marquès el que es pot i el que no es pot construir, colors de les façanes, elements decoratius....., que faria que el nostre paisatge arquitectònic seguis conservant la seva gràcia i unitat.

Com a darrera notícia, el regidor d’urbanisme de Sitges va anunciar el dimecres passat que en breu es crearà una Comissió de Patrimoni, ens que tindrà com a objectiu renovar l’actual catàleg del patrimoni arquitectònic de Sitges, que data de 1991.

Durant molt de temps el Passeig Marítim de Sitges tenia el seu límit sud en l’Hotel Terramar, però a principis de la dècada dels anys 90, la construcció de la Residència Parc de Mar va allargar el nostre passeig, un increment que es va veure ampliat fa pocs anys amb la construcció del nou hotel Punta Golf, que ha deixat com a darrer límit la Riera de Ribes.

L’any 1985 es va iniciar una destacada reforma del Passeig Marítim que comptava amb un pressupost d’uns 34 milions de pessetes. Aquest tenia com millores més importants l’ampliació en 750 metres lineals de platja a la zona de Terramar, així com la millora del mur de contenció del Passeig Marítim, molt deteriorat pels temporals de mar; també la creació d’unes illes de pedra dins del mar entre els dics de contenció i els espigons, per tal d’impedir els xocs de les onades contra la platja. Ja l’any 1987 el Passeig va ser pavimentat de nou, i va inaugurar l’actual il·luminació que permetia la utilització nocturna d’aquest important espai.

Aquest increment de metres ben bé ens va valer entrar al llibre del Rècord Guineess durant el mes d’octubre de 1985 quan es va parar la “taula més llarga del món”, tenint com a escenari principal els 2.400 metres del Passeig Marítim, i permetent entaular-se a més de 6.300 persones. Una gran experiència que molts recordem.

Té 80 anys, si, però la veritat és que tot i les diverses vicissituds dels darrers anys, el nostre Passeig Marítim es conserva bastant bé. Convertit en l’enveja de molts pobles costaners, és obligació nostra fer que com a mínim segueixi com està, ja que si nosaltres no conservem el nostre patrimoni, evidentment, no ho faran els milers de visitants que casa cap de setmana se l’apropien.

L’any 1947 Lopez Ruano a les pàgines de la Vanguardia el descriu com “una de las cintas de tierra, junto al mar, más bellas de la tierra, más inolvidables para el viajero de estas costas”.

El creixement de visitants a la nostra vila s’ha vist desbocada a partir de l’any 1992 quan es va obrir l’autopista del Garraf, però llegint la premsa del moment ens adonem que tot i que els sitgetans van notar un canvi substancial en el número de visites, la visió des de fora no era la mateixa. El 8 de setembre de 1997, Salvador Sostres escrivia a La Vanguardia:

Tu nombre es Sitges.
Tener Sitges a media hora en coche es uno de los grandes privilegios de la ciudad de Barcelona y lo bueno es que no todos los barceloneses lo saben —aunque sí demasiados alemanes—, y todavía la localidad no llega a experimentar ni apretujones en la calle ni “overbooking” en los hoteles. El paseo marítimo de Sitges es, pues, una síntesis de toda la magia, de todo el hechizo de este pueblecito que ha sabido combinar su vertiente de ciudad encantadora para milesde turistas con un extraordinario respeto a todo su patrimonio. Si todos los pueblos de la costa hubieran sabido hacer lo mismo, hoy no tendríamos que lamentar ciertos esperpentos que el franquismo dejó en herencia para horror nuestro. — SALVADOR SOSTRES

El Passeig Marítim, així com el Passeig de la Ribera i el nostre nucli antic, són l’orgull de Sitges, i hem de conservar-los i fer tot el possible per a que passin els anys i segueixi sent exemple per als futurs passejos que es construeixin a la vora del mar.

Hem d’agafar el guant que ens van oferir un grup de joves sitgetans que l’any 1976 lluitaren per la conservació del patrimoni sitgetà, iniciant les seves reivindicacions amb la voluntat de recuperar els Jardins de Terramar, un objectiu que es va aconseguir anys més tard, convertint aquest important espai noucentista en un dels llocs més concorreguts de la zona de Terramar.

Així doncs, per acabar vull llegir les paraules escrites el 4 de setembre de 1976 a l’Eco de Sitges per un d’aquests joves sitgetans:

Un poble té l’obligació de cuidar el que és seu, de tots, dels que ens van deixant i dels que vindran. Sitges té l’obligació de conservar el seu més que ric patrimoni comú. S’ha de conservar i salvar Maricel, hem d’adecentar l’antic castell; s’ha de conservar el Passeig Marítim; s’ha de donar vida al Parc de Terramar. Que quedarà de Sitges, si no, d’aquí cinquanta anys?. Els nostres avis van transformar les vinyes en el jardí que havia de ser Terramar. S’ha de destruir el que en queda per convertir-lo en uns terrenys urbanitzables sotmesos a l’especulació?. Sitges no ho mereix, i Sitges, som tots nosaltres. LLUIS JOU.