7 jul. 2016

CARTA AL PRESIDENT CARLES PUIGDEMONT PER l'ANY RAMON CASAS



Apreciat President Carles Puigdemont.
Des que ahir vaig llegir les seves paraules en l’acte  d’inauguració de l’any Ramon Casas, per cert, un acte que arriba una mica tard, quan algunes de les principals exposicions ja han tancat, com la del Museu del Modernisme de Barcelona, o estan a punt de tancar, com la de cartells al Reial Cercle Artístic de Barcelona o la de Júlia el desig al Cercle del Liceu,  hi ha una de les seves declaracions que em retrona al cap i li vull explicar el perquè:
“Hem d’estar a l’alçada del llegat de Ramon Casas, compromès amb la modernitat i la responsabilitat social”.
Doncs, tot i la meva intenció de fer-li cas, i més per l’afecte i respecte que, des del primer moment, tinc vers la seva persona i per la seva valentia a l’hora d’acceptar aquest repte en el qual es troba immers, em sap greu però aquest cop no puc. I no és perquè no vulgui, sinó que arribem tard, molt tard o massa tard, per complir el que vostè ens demana… estar a l’altura del llegat de Ramon Casas…..
Per què dic això?                                                                      
La primera raó
Aquest acte de presentació, així com les seves paraules, van tenir com escenari el monestir de Sant Benet de Bages. Al meu entendre tota una hipocresia (no seva, sino dels organitzadors), ja que no podem oblidar, o jo no puc oblidar, que just ara farà tres anys, la fundació Catalunya Caixa la Pedrera va treure a subhasta unes 200 obres d’art procedents de la col.lecció que Ramon Casas va anar creant al monestir de Sant Benet. Evidentment es tracta d’una fundació privada que pot fer el que vulgui amb les seves propietats, però el silenci i ostracisme amb el que es va portar aquesta venta em fa que pensar. Així com tampoc trobo que sigui un exemple de conservació del llegat de Ramon Casas, i menys quan la part venedora és una fundació que té com a base i reclam la difusió cultural.
La segona
Aquesta venda de la col.lecció de Ramon Casas fou només la gota que va fer vessar el vas pel que fa a les perdues sofertes pel llegat de Ramon Casas.
Fa cinc anys, a Sitges, un altre dels llocs protagonistes de l’Any Ramon Casas, es va enderrocar la que actualment coneixem com a casa Rocamora, casa d’hivern de Charles Deering i que forma part del conjunt del Maricel de Mar. Quan Deering, per desavinences amb Miquel Utrillo, va decidir abandonar Sitges i emportar-se amb ell la seva gran col.lecció d’art,  la va regalar al seu gran amic Ramon Casas, el qual, juntament amb la seva esposa Júlia, va fer-hi diverses estades i va pintar-hi interessants quadres.
Doncs bé, tot i ser un edifici catalogat amb el màxim nivell de protecció,  i tot i la lluita d’alguns per tal d’impedir aquesta desfeta patrimonial, la casa de Ramon Casas a Sitges, va ser enderrocada per tal de convertir-se en un nou edifici de ferro i formigó sense cap altre valor patrimonial que la façana de carrer que, miraculosament, es va conservar.
 Però en l’acte d’ahir també hi van participar,  fent intensos elogis sobre la figura de Ramon Casas, membres del govern actual i representants institucionals que, en aquells durs moment de lluita per intentar conservar la casa Rocamora i modificar desastres com el que va tenir lloc al Cau Ferrat,  ocupaven altres conselleries o encara no formant part dels ens públics,  i no van moure ni un dit quan se’ls hi va demanar la seva opinió, ajuda o un simple gest de suport (i no em refereixo a vostè, que en aquells moments prou feina tenieu a Girona intentant que no es carregués d’un “PLUMAsso” tot el vostre patrimoni noucentista).
Uns representants públics que ara busquensota les pedres maneres d’homenatjar a Ramon Casas, i no van escoltar, i molt menys acceptar, la proposta feta des de la Plataforma SOS Sitges de crear a la “nova” casa Rocamora el museu Ramon Casas, i així  minimitzar la pèrdua que suposava l'enderroc de l’edifici. Una proposta que tenia com a objectiu, no sols “disculpar-nos” per la nostra desídia, sinó també aprofitar les oportunitats culturals que suposaria tenir, en un mateix espai, tres museus claus per entendre i explicar la història cultural més recent del nostre país: Cau Ferrat amb Rusiñol i el Modernisme, Museu Ramon Casas, per ser ell qui va portar a Sitges Rusiñol, Utrillo i posteriorment a Deering, multimilionari americà propietari del que hauria pogut ser el tercer museu, el Maricel, exemple de Noucentisme….

I acabant amb unes altres paraules seves:
“Hem de veure quin és el nostre rol com a generació compromesa amb la modernitat, la cultura i la mirada cap a l’exterior i intentar que, en un futur, també algú pugui dir que hi va haver una generació de catalans capaços de fundar nous clàssics”….
Doncs també li haig de dir que, desgraciadament, aquest “mandat”, ara per ara, i tot i que ho hem intentat, sembla que tampoc el podem complir.
Però President, no defallirem!….  amb el temps, i a base de “cops”, he arribat a la conclusió que el veritable respecte a l'art i al nostre patrimoni es demostra des de baix, des de la raó, des de la lluita pels teus ideals sense esperar res a canvi, per l’estima vers la nostra cultura, el nostre poble, el nostre país.  I si algú prefereix no baixar arran del poble i mantenir un protagonisme més institucional, com a mínim que valori la feina dels altres i no pas l’amagui o la faci seva.
Costa assumir-ho, però tots ens fem grans i les generacions que ens segueixen sembla que pugen amb nous valors…. o això vull pensar i amb aquesta idea educo els meus fills. En estimar, valorar, respectar i lluitar pel que creuen que és just i necessari.
I fins aquí el motiu del retronar de les seves paraules al meu cap. Espero que, si arriba a llegir aquesta carta, entengui els meus dubtes sobre aquest merescudíssim any dedicat al pintor Ramon Casas, així com també li asseguro que, sempre que pugui i no sigui massa tard, intentaré fe-li cas en les seves recomanacions per aconseguir aquell país lliure que tots tan anhelem.
Atentament

Beli Artigas

2 juny 2016

QUI ERA EL SENYOR BOFILL DE SITGES QUE VA PINTAR SANTIGO RUSIÑOL? I QUINA RELACIÓ TENIA AMB RAMON CASAS?


“Júlia, el desig” és el títol de l’exposició que aquests dies es pot gaudir a les sales del Cercle del Liceu de Barcelona. La mostra, comissariada per Isabel Coll i Mirabent, ens redescobreix la figura de Júlia Peraire Ricarte, model, amant, principal font de desig, amiga, esposa i companya del gran pintor Ramon Casas i Carbó. 

Davant d’aquesta expo, i amb el llibre-catàleg que ha escrit Isabel Coll per completar l’exposició, no parlaré de Júlia, pq poc o res més podria dir sobre ella…. però sí que, agafant el fil de les “novies” de Ramon Casas, m’he “inspirat” per escriure aquest article on de pas jo us he colat la falca-publi de l’expo. 




La meva història comença amb un quadre de Santigo Rusiñol, el Retrat del Senyor Bofill de Sitges, realitzat l’any 1892. L’obra, la reproducció de la qual va presidir fa poc dies la inauguració dels jardinets “Joan Bofill i Martorell” que s’han arranjat davant de l’ermita del Vinyet de Sitges, ens presenta la figura d’un home jove, elegantment vestit de blanc i amb barret, assegut a sobre el pou del pati del Vinyet, i amb la porta de la casa dels ermitans oberta, indicant la confiança i comoditat que aquesta persona sentia en aquell espai. 

Josep de C. Laplana al seu llibre Santiago Rusiñol: el pintor l’home (pag. 216, 217) de 1995 explica que el retratat és Joan Bofill i Martorell (1839-1927) sitgetà il.lustre que fou administrador del Santuari del Vinyet. Uns anys més tard, el 2004, és el mateix Laplana el que en el catàleg sistemàtic, La pintura de Santiago Rusiñol, al fer referència al mateix retrat, corregeix la identitat de la persona retratada, dient:  “Jaume Bofill i de Compte va ajudar el malaguanyat Canudas, que es trobava malalt a Sitges d’una tisi molt avançada i Rusiñol es va fer amic de l’amic. Pertanyia a la junta d’obrers del Vinyet i per aquest motiu Rusiñol li féu el retrat al pati d’aquest santuari que el seu pare, Joan Bofill i Martorell, havia restaurat”. 

Finalment, crec que puc assegurar que el retratat és Joan Bofill de Compte, nascut a Barcelona cap a l’any 1873, i que en el moment de ser retratat per Santigo Rusiñol tenia uns 20 anys. 

Però que sabem de la família Bofill Martorell, tan relacionats amb Sitges?


D’aquest nou matrimoni Bofill Martorell van néixer tres nois, en Joan, el qual durant la Festa Major de Sitges de l’any 1901, sent Diputat Provincial, portà el pendó principal de Sant Bartomeu; en Manel, i en Josep, aquest assassinat durant el de febrer de 1893, al seu negoci del carrer Ample de Barcelona.

Aquí em quedo, no puc parlar sense tota la informació, i ara per ara em falta una part important i fonamental, els projectes originals d'Elies Rogent.

Doncs seguim on ho vaig deixar:

Retrat del Sr. Joan Manuel Bofill i Pintó realitzat
per Antoni Caba c.1872
Joan Manel Bofill i Pintó i Maria Ana Martorell Peña, reconeguts comerciants i naviliers catalans, que a mitjans del segle XIX tenien la seu al carrer Ample número 9 cantonada amb el carrer Códols de Barcelona, van tenir tres fills i una filla, els quals van mantenir, igual que els seus ascendents i descendents, una intensa relació amb Sitges. 


Retrat d'Anna Martorell de Bofill, realitzat per
Antoni Caba, c. 1873. Col. MNAC























Família de Joan Bofill i Martorell i Joaquima de Compte

El primer fill fou Joan Bofill i Martorell (Barcelona, 1839-1927), el qual es va casar amb Joaquima de Compte Plana i van tenir sis fills i moltíssims nets, àmplia família que aquí intentarem anar desgranant. 

Carrer Ample de Barcelona cap a 1908
A Barcelona, la família Bofill de Compte va viure al pis principal de la casa del carrer Ample 23 cantonada amb el carrer de Carabassa, edifici que havien adquirit per situar-hi les oficines principals de la societat. En aquesta casa del carrer Ample s’hi van viure moltes coses. Algunes de desgraciades, com l’assassinat de Josep Bofill i Martorell, tema que explicarem més endavant, i altres d’alegres. 

En un article que es va publicar al diari La Dinastia del dia 18 de febrer de 1887, en el que parlen de la gran festa de carnaval que va tenir lloc a la casa que Joan Bofill i Joaquima de Compte. A la crònica apareixen els noms dels fills grans de la parella, així com moltes altres noies, i nois, de la societat barcelonina.

Destaquem entre els convidats a Ines de Compte (1871-1942), cosina per partida doble de les nenes Bofill, ja que era filla de Guillemo de Compte Plana, germà de la mare de la família, i d’Engràcia Bofill i Martorell (+1923), germana del pare de la família. El fill, el doctor Rafael de Compte Bofill (+1910), es va casar amb Gertrudis Milà Camps, germana de Pere Milà i Camps, propietari amb la seva esposa Roser Segimon, de la casa Milà, la Pedrera, obra d’Antoni Gaudí. 

Palmera a la Torreta. Pot ser la que va donar el Sr. Bofill
de Compte l'any 1917?
Però Joan Bofill i Martorell va mantenir una estretñissima relació amb Sitges, no tan sols com a Administrador de l’Ermita del Vinyet, sinó també com a diputat provincial. La seva participació en la vida social del poble fou destacable, i el seu record va esdevenir “perenne” (o no) al regalar una palmera que es va col.locar a la Torreta. A El Baluard de Sitges del 14 de juliol de 1917 llegim: “És plantat al bell mitg del Baluart de Vidal y Cuadras, punt conegut per La Torreta, un hermosa palmera-fènix, arrencada del jardí de casas del Sr. Joan Bofill Martorell”. (sic)

Anys abans, el Sr. Bofill havia sigut el pendonista de la Festa Major de 1901. La notícia ens la torna a donar El Baluard de Sitges del 24 d’agost de 1901, tot i que allà se li canvia el segon cognom per Llopis, en comptes de Martorell. Dies abans, juntament amb la seva primera esposa, Joaquima de Compte, van ser els amfitrions d’una “festa intima que va celebrarse en la rica y suntuosa morada del molt digne compatrici l’Excelentíssim Sr. D. Joan Bofill y Llopis, ab motiu de celebrar els seus dies la seva esposa la distingida dama donya Joaquina Compte” (sic). 


Foto de 1875 del Carrer Parellades. Trobada al blog de Sebas Giménez
Al fons es pot veure la casa Llopis Torralbas de 1853.
La crònica de la vetllada seguia: “Els salons de la casa Bofill, estaban ricament adornats d’artistics tapissos y quadros al oli de celebrats pintors, havent-hi infinitat de luxosas làmparas ab gran devassall de llu; l’espayos jardí també estaba tot il.luminat ab globos y altres aparatos”. (sic) 

Entre els convidats, noms que ja hem anomenat en aquest article: “Allí vàrem veurer a moltas distingidas familias entre las que recordem las de don Alberto Monteys, Farreter, don Joan Bofill (fill), Conte de Moy, don Lluís de Dalmau, Mas y fondevila, Alvarez, Llopis, Ros, Robert, Cardó, Amell, Ferret, Huguet y altres que no recordem en aqueixos moments”. (sic) 

Casa Bofill a la dreta de la foto a pp.XX

La festa va acabar amb la música interpretada per la banda del Prado, dirigida pel mestre Josep Carbonell, amb el clarinet del “jove Camps” i el saxo d’Artur Oro. 

Foto del carrer de Sant Pau a pp. XX.
A primer pla a la dreta, es veu la casa Bofill i Martorell, amb el jardí.
La família Bofill de Compte, com a hereus de part de les propietats del senyor Joan Pintó i Aravig, van viure a la gran casa que aquest havia fet construir al carrer de les Parellades cantonada amb el carrer de Sant Pau, un edifici realitzat a mitjans del segle XIX per l’arquitecte Elies Rogent, i que comptava amb un bonic jardí que era lloc ideal per rebre els seus amics. 

Com hem dit, Joan Bofill i Joaquima de Compte van tenir sis fills. 

Retrat del Sr. Bofill realitzat per Antoni Caba.
No sabem si és tracta de Joan, però el fet de que
no porti les ulleres que caracteritzaven el seu
germà Josep ens porta a pensar que pot ser ell. 
L’únic noi fou Joan Bofill de Compte (Barcelona c.1873), casat a finals de 1893 amb Laura de Mercader i Caballero, filla del comte de Bell-Lloch. La família Bofill de Mercader va tenir una gran relació amb Sitges. L’any 1890, Joan, encara un adolescent, va ser el pendonista de la Festa Major, tenint com a cordonistes en Joan Tarrida Màrmol i Bartomeu Carbonell i Batlle. 

La família Bofill Mercader es va instal.lar a Sitges l’any 1903 a una de les cases que Joan Bofill Martorell tenia a la població. En aquesta casa de Port Alegre 51, que anys abans havia estat habitada per una  de les seves germanes, es van viure bons  i mals moments. A Sitges l’any 1898 va morir el seu fill, en Joan, sent un nen, tot i que al padró de 1906 es regintren com habitants de la casa a la parella i quatre fills: Dolors, de 7 anys, un altre nen que es diu Joan, de 5 anys, Joaquima (1903-1982) de 2 anys, i  la Laura Mº del Vinyet, nascuda a Sitges un 5 de setembre de 1904, una nena que va morir amb 5 anys durant el mes de febrer de 1909.  


Fotografia pp.XX de la Platja Sant Sebastià, barri del Port de n'Alegre, on la família
Bofill de Compte van tenir una casa al número 51, actualment desapareguda. 

Una altra filla fou Maria del Vinyet Bofill de Compte (+1917) casada amb Alexandre Mª Pons i Serra (1859-1907), i amb vuit fills. La parella va viure a la casa Pons al Passeig de Gràcia amb Ronda Sant Pere, edifici dissenyat l’any 1890 per l’arquitecte Enric Sagnier. 


Casa Pons, al Passeig de Gràcia

Es tractava d’un doble habitatge, ja que els Pons-Bofill compartien edifici amb la família Pascual Pons, formada per Isidra Pons Serra, germana d’Alexandre, i el seu marit Sebastià Pascual de Bofarull. Una de les filles de la parella, Joaquima Pons Bofill, es va casar amb el senyor Bertrán Amat i van viure en una torre del carrer Juli Verne número 30, a Sant Gervasi. 


Retrat Alexandre M. Pons, 1892,
Santigo Rusiñol



L’any 1892 Santiga Rusiñol també li va fer un retrat a Alexandre M. Pons a la porta de l’Ermita del Vinyet. Igual que el quadre del Senyor Bofill, el seu cunyat, se’ns presenta un home jove de poc més de trenta anys, vestit de blanc que, arrepenjat a la paret, mira cap a un objecte que té davant que sembla una caixa fotogràfica. 

A la Maria li seguia una altra noia, l’ Anna Bofill de Compte (1869-1922) casada amb Albert Monteys Serra, i mare de nou fills. La parella van tenir una forta relació amb Sitges, ja que a finals del segle XIX van traslladar la seva residència a la casa propietat del pare de la noia, Joan Bofill i Martorell, al Port Alegre número 51. Al cens de 1901, un any després de el senyor Monteys tanqués la fàbrica de sabates que tenia a Sitges, consta com a habitants a la casa de Sitges la parella i els sis primers fills. Els dos darrers dels nascuts fins a 1900, Alberto i Javiera, van néixer a Sitges i al padró constat que els altres vivien a la població des de feia tres anys i quatre mesos. L’any 1904 la família ja no viu en aquesta casa. 


Al Baluard de Sitges del 17 de novembre de 1901 es publica la crònica d’una festa a casa de la parella: “Vetllada notable: Tal fou la celebrada nit de diumenge prop-passat en la sumptuosa i rica morada de nostre molt benvolgut amich D. Albert Monteys y serra. 
La bellesa y distinció personal se donaren allí cita pujant de nivell l’agradosa intimitat de las nombrosas y distingidas famílias que hi concurriren. 
La felis coincidencia de formar part del concurs el renomenat pianista don Amadeo Cuscó, y donya Josefa Huguet, pogueren assolir-se continuats aplaudiments de mans, després de las cansons catalanas (…) tant per sa brillantés com per l’amabilitat y galanteria del senyor Monteys y sa digníssima esposa donya Agna Bofill (…)” (sic).

Seguia la Mercè Bofill de Compte (+1939), casada amb Nicolás de Ferrater i Feliu (+1929), i mare de quatre fills, entre els quals destaquem a Antoni Maria, que va esdevenir en un important arquitecte, amb obres a Sitges. La família passava els estius a Sitges, on durant la Festa Major de 1910 un altre fill, Joan de Ferrater Bofill, va ser un dels portadors del penó de Sant Bartomeu “confiat als distingits joves de la colònia estiuenca, que de tantes simpaties gosen entre nosaltres”. (Baluard de Sitges, 28-8-1910)

La cinquena fou Joaquima Bofill de Compte (+1956), casada amb el militar de l’armada Pedro de Mercader y Zufia (+1928), fill del comte de Bell-Lloch i germà de pare de l’esposa del seu germà Joan, Laura de Mercader.  Potser aquesta família, per la feina del pare, va ser la que menys relació va tenir amb Sitges. Una de les filles, Joaquima (1897-1973) es va casar amb Juan Antonio Suanzes, marquès de Suanzes, i van viure a Madrid, on també es va traslladar, i morir, la seva mare, Joaquima Bofill. 

I per acabar, tenim a la filla més petita, Isabel Bofill de Compte (1881-1949), casada amb Lluís Serrahima Camin, i mare de vuit fills, entre els quals destaquem el fill gran, l’escriptor Maurici Serrahima (1902-1979). La parella, durant la primera década del segle XX, vivien al carrer de Caponata número 5 de Barcelona.

Un cop presentats tots els descendents Bofill de Compte, arribem al principi de l’article. 

La relació entre aquest senyor i el pintor Ramon Casas. 

Doncs a  principis de l’any 1903 moria Joaquima de Compte, deixant a Joan Bofill i Martorell vidu, una situació sentimental que no li va durar gaire temps, ja que al cap de pocs anys es casava amb una altra vídua, la senyora Emilia Bas i Ribot (+1932), mare d’Emilia Huet Bas, la que fou durant uns anys la parella de Ramon Casas. 

Emilia Huet i Bas fou filla del militar Federico Huet i Dragó i d’Emilia Bas Ribot. Germana de Felicia, cunyada de Josep Vivé Picasó, i tia de Rosa, Federic i Maria Vivé.

Retrat de Josefa Ribot, c.1894
 Ramon Casas
Durant els seus darrers anys de vida, Emilia va viure a l’Avinguda Diagonal 440 de Barcelona amb la seva mare i amb l’ àvia materna, Josefa Ribot Milvery (+1915), amb la qual mantenia una estreta relació. Va ser l’àvia la que l’any 1894 acompanyà a la seva néta i a Ramon Casas durant una estada a París. Amb el casament de la mare amb el senyor Bofill, aquest també va entrar a formar part de la família, tot i que la felicitat va durar poc, i a causa d’una malaltia que patia des de feia un temps, Emilia Huet i Bas va morir el 8 de setembre de 1908 superant d’edat la trentena d’anys. 


 A la mort d’Emilia, Ramon Casas ja coneixia a Júlia Peraire, amb la qual havia iniciat una relació sentimental, fet que hauria suposat el trencament amb Emilia. Aquesta convicció la tenim, ja que a l’esquel.la d’Emilia, publicada en diversos diaris com La Vanguardia,  ja no apareix el nom de Ramon Casas. 


Quadre realitzat per Felicia Huet
La germana, Felicia Huet (morta a Barcelona el 29 de novembre de 1916), era una aficionada a la pintura, alumna i amiga de Ramon Casas, tal  com queda patent pel fet que el pintor va ser el seu padrí en el casament del  10 d’octubre de 1894 amb el doctor especialista en “garganta, nariz y oidos”, Josep Vivé Picasó (+1922). 




Però si us fixeu en aquestes dues obres de Felicia i una de  Casas i l'altre de Santiago Rusiñol, fa pensar que la noia no acompanyava als pintors en les seves estades a Sitges, sinó que copiava quadres d'aquests.






Una teoria que encara es reforça més, quan veiem que el quadre de Santigo Rusiñol que copia Felicia, és el mateix que Ramon Casas col.loca al retrat que fa del seu amic  cap a 1889.



Ramon Casas, com a regal de casament, els hi va fer un quadre, conegut com L’idil.li, en el que es pot veure la parella parlant amorosament al jardí. La parella va tenir tres fills, Rosa, casada amb Pere Sala Trinitat (+ 1982), Maria (+1994), casada amb Antoni Gost i Aranda (+1992) i  Federico, mort molt jove el 31 d’agost de 1926.


L'ideil.li, 1894. Obra de Ramon Casa on retrata la parella formada per Felicia Huet i Jjosep Vivé

Ja hem dit que eren dues les germanes, però a la família Huet Bas hi hem d’afegir el cosí, Albert Roquer i Bas, fill de Felicia Bas Ribot , morta a Horta de Sant Joan durant el mes de setembre de 1891. Albert, orfe de mare sent un nen, també va morir jove el 21 d’abril de 1924, i pel que es desprèn de l’esquel.la, el senyor Bofill li tenia una gran estima. 


Joan Bofill Martorell moria el 23 de febrer de 1927 als 87 anys, just un dia abans que es complissin els 34 anys del fatídic 24 de febrer de 1893, quan el seu germà Josep va ser assassinat, episodi que ara explicarem. Poc abans de morir, durant el mes de novembre de 1926, el Sr. Bofill va cedir a l’Ajuntament de Sitges els terrenys de la seva propietat adjacents al santuari.

Al Baluard de Sitges del 6 de març de 1927 es publica una crònica sobre la mort d’aquest: “ D. Juan Bofill Martorell.- Por exceso de original no pudimos dar cuenta en el número anterior del sensible fallecimiento de este ilustre compatricio, ocurrido en Barcelona el día 24 del pasado mes, a los 83 años de edad. Pertenecía el Sr, Bofill a la antigua familia conocida por Casa Pintó, y durante gran número de años fué entusiasta Administrador del Santuario del Vinyet, al que profesaba generoso cariño, debiéndose al mismo la ampliación de los terrenos adyacentes al Santuario, que cedió con noble altruismo, construyéndose la esplanada y plaza. Le secundó siempre con gran celo el otro Administrador D. Juan Blanch Carbonell, de memorable memoria. En el año 1918 fue nombrado Administrador honorario del Santuario, ocupando siempre sitio de honor en la Fiesta patronal, a la que nunca faltaba a pesar de su avanzada edad y residir en Barcelona. Había sido Diputado provincial por este distrito, profesando siempre gran cariño por esta villa. El martes se  celebraron en la iglesia de los Padres Carmelitas Descalzos, de la capital, solemnes funerales, a los que asistió gran concurrencia y muchos sitgetanes. Reciba su afligida familia nuestro pésame.”


Els altres germans Bofill i Martorell: Manuel i Josep. 



Retrat del Sr.Bofill  realitzat per Antoni Caba
que pertany a la col.lecció de Manuel Bofill i Gasset,
fet que ens porta a pensar que es tracti del retrat del seu
pare Manuel Bofill i Martorell
El segon germà de Joan fou l’enginyer Manel Bofill i Martorell (+1919). Casat amb Elvira Gasset i Amell (+1923), van tenir tres fills: Joan, Manel i Maria Josefa. Tot i tenir una intensa relació amb la ciutat d’Elvira,  Tarragona, la família va seguir lligada a Sitges. Durant el mes de març de 1927, el fill, Joan Manel Bofill Gasset, demanà permís per construir una casa al nº60 del carrer Sant Francesc de Sitges, un terreny que formava part de l’herència deixada pel seu oncle, Joan Pintó. 














I arribem al germà petit, Josep Bofill i Martorell, nascut el 9 de setembre de 1852 i mort assassinat un 24 de febrer de 1893, als 40 anys, va realitzar els seus estudis al Col.legi de Valldemía, situat a la ciutat del Mataró. Aquesta escola es va fundar l’any 1855 amb l’objectiu de formar els fills de famílies d’elit sense la necessitat d’enviar-los a estudiar a l’estranger. 

Josep va acabar els seus estudis de batxillerat en arts durant el curs 1868-1869, i posteriorment va estudiar enginyeria. Seguint l’estel.la de l’empresa del seu pare, i especialitzant-se en l’exportació del carbó, Josep va esdevenir un reconegut i ric comerciant, així com també es ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona. 

Retrat d'Emilia Laurati realitzat per Antoni Caba





L’any 1884 es va casar amb la italiana Emilia Laurati Ortí (1850- ?), la qual durant anys havia sigut  la primera ballarina del Teatre Principal de Barcelona, feina que va deixar a principis de 1882 per “problemes de salud”. Sobre la relació entre Bofill i Laurati es coneixen poques dades, ja que ni a les esqueles de la mort de Josep hi apareix el nom de la vídua…. coses de la societat burgesa d’aquell moment, a la que li costava acceptar i entendre aquestes relacions d’amor entre classes socials diferents ( i sinó que els hi preguntin a Júlia i a Ramon Casas). 


L’única “noticia” que trobem sobre el casament del senyor Bofill la trobarem a L’Esquella de la Torratxa del 29 de març de 1884. A la secció “Esquellots” llegim: “Vaja que las artistas italianas quan venen a Barcelona, no sembla sino que vingan a buscar marit (…). La bailarina Laurati s’ha casat ab un capitalista barceloní.” 




La parella, que va tenir dos fills, Josep (1886-1963) i Manel (1888-1969), poc temps després de casar-se es va traslladar a viure a un xalet al poble de Sant Gervasi, Casa Bofill. L’any 1884 Josep Bofill ja demana permís per construir al carrer Carril (actual Via Augusta de Barcelona), tot i que l’any 1890 torna a demanar permís per edificar casa de planta i pis al carrer de Vallmajor. L’any 1892 entren una nova sol.licitut per realitzar obres a la casa, i l’any 1896, ja mort Josep, la seva esposa, Emilia Laurati, sol.licita permís per construir una casa torre al carrer Carril. L’arquitecte que firma el projecte és Francisco Mariné, en aquell moment arquitecte municipal del municipi de Sant Gervasi, ajuntament que també comptava amb Manuel Bofill i Martorell, cunyat d’Emilia, com a enginyer municipal de vialitat i conduccions. 

Retrat d'Emilia Laurati realitzat per
Antoni Caba.
Al registre de 1890 consta la parella com habitant de la casa de Sant Gervasi, però no hi ha registre dels fills. Josep té 37 anys i Emilia 40. Al padró de 1893 només hi consta Emilia, de 44 anys, i els fills, Josep de 7 anys i Manuel de 5. Anys més tard, els dos germans es casarien amb dues germanes, Maria de la Esperanza i Consuelo Colom Martí-Codolar, embolicant una mica més aquest gruix de noms. 

Josep era un gran amant de les arts, i entre les obres que havia adquirit, destaca el quadre de Simón Gómez, “Viva la Pepa”, així com diversos retrats familiars realitzats pel gran pintor Antoni Caba. 


Quadre de Simón Gómes, ¡Viva la Pepa! que formava
part de lacol.lecció de Josep Bofill
A la col.lecció d’art que van mantenir els seus fills, es trobaven peces importants de Caba,  obres pintades cap a 1875, així com els retrats del seu pare i de la seva mare, Josep i Emilia, realitzats a mitjans de la dècada dels vuitanta pel mateix Antoni Caba, tal i com s’explica al llibre Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona”, publicat per l’Ajuntament de Barcelona entre el mes de gener i juny de 1947. 








Hem parlat d’assassinat de Josep. Doncs si, els germans Joan i Josep Bofill van ser el 24 de febrer de 1893 els protagonistes d’un desgraciat crim, ocorregut a les seves oficines del carrer Ample número 23 de Barcelona. Aquell matí, un ciutadà anglès de 30 anys, Samuel Willié, va decidir acabar amb la vida dels que eren els seus clients, els germans Bofill i Martorell, principals comerciants de carbó mineral. 

Retrat de Sr. Josep Bofill i Martorell
Després d’adquirir una pistola, el senyor Willié es va dirigir al despatx dels Bofill, i un cop reunit amb Josep Bofill, va disparar-li un tret al cap que li va provocar la mort. En la seva fugida, l’assassí va disparar a Joan Bofill, al cunyat dels dos, Guillem de Compte, al fill de Joan, i a uns quants treballadors més. Només va resultar ferit Joan Bofill, però la seva vida no va córrer perill. 

L’assassinat del carrer Ample, i el següent Procés Willié, va tenir un important ressò a la premsa, i a l’hemeroteca podem llegir com van anar els fets, així com les declaracions del judici que va tenir lloc durant el mes d’abril de 1894, que va acabar amb Willié absolt, declarat boig, i tancat en un manicomi.... una decisió judicial que no va agradar gens a la societat catalana del moment, que van trobar una sentència injusta. 

Fins aquí aquest article, potser una mica llarg, però hi ha dies que començo a buscar un simple nom, per aclarir un dubte que em sorgeix, i acabo enredada en matrimonis, fills, festes, penons i fins i tot assassinats…. una documentació que he volgut  donar a conèixer per tal de “recordar” la història d’una família sitgetana que ha tingut un gran pes en l’economia, societat i cultura catalana del segle XIX i XX. 




Membres de l'Ajuntament de Sitges a la inauguració
dels Jardins Joan Bofill i Martorell 
Ah, i està molt bé que el fill, Joan Bofill de Compte, fos “present” a la inauguració del jardí del Vinyet que porta el nom del seu pare, Joan Bofill i Martorell, però una altra vegada que es celebri qualsevol acte d’homenatge a aquest senyor, la labor del qual fou clau per a la conservació i restauració de la nostra estimada ermita del Vinyet, estaria bé que també comptessin amb la seva “presència”, amb la reproducció de la seva imatge, ja sigui en un dels retrats que d’ell va fer  Antoni Caba i/o Ramon Casas, del que el seu nét, Maurici Serrahima, explicava a les seves memòries que n'era un bon amic, i del que n'hauria pogut arribar a ser el "gendre", si Júlia Peraire no hagués irromput a la vida del pintor. 


El senyor Joan Bofill i Martorell. Obra de Ramon Casas

I com sempre... gràcies per la paciència i si teniu més info sobre la família ja ho sabeu.... el millor dels blogs és que tot es pot modificar....





4 maig 2016

PÍNDOLES PER l'ANY RAMON CASAS 2: LA SENYORETA B O ÀNGELS BURÉS DE JUNCADELLA



Seguint amb les píndoles de l'any Ramon Casas, avui ens centrem en un quadre realitat pel l'artista l’any 1907.  Ramon Casas va pintar aquest “Retrat de la Srta. B”, oli sobre tela de grans dimensions, 255x258 cm, que es va exhibir a la V Exposició Internacional de Belles Arts celebrada a Barcelona aquell mateix any. El gran oli es mostrava en una sala decorada per Miquel Utrillo,  juntament amb quadres de Santiago Rusiñol, i altres obres del mateix Casas, com un estudi pel “Retrat del Rei Alfons XIII”, el “Retrat de la Senyora Baladia” i  la  “Sargantain”.
 

Sobre La Sargantain, retrat de Júlia Peraire que pertany a la col.lecció del Cercle del Liceu, no puc explicar res de nou que no s’expliqui en el catàleg de l’exposició “Júlia, el desig”, que s’inaugurarà aquest  9 de maig al mateix Cercle del Liceu. De Teresa Mestre,  Sra. Baladia, de la qual Ramon Casas en va fer dos retrats,  també s’ha escrit molt, per ser ella la protagonista de la “Ben Plantada” d’Eugeni d’Ors. I el Rei Alfons XIII també el coneixia tothom...Però, qui era la Senyoreta B.?

Doncs la senyoreta B era Àngels Burés Regordosa, filla de Francesc Burés i Borràs i Eulalia Regordosa Soldevila, coneguda com Doña Li, els quals també tenien altres dos fills, Esteve, mort a Barcelona sent molt jove l’any 1914, i Francesc Burés Regordosa, mort l’any 1946 sense deixar descendència. 

El pare de l’Àngels era Francesc Burés Borràs, reconegut industrial textil procedent de Manresa i hereu de la casa Burés Hermanos. L’any 1900 Francesc Burés adquireix una gran solar a la cantonada del carrer d’Ausias March i carrer Girona, i encarrega a Francesc Berenguer el projecte de la que seria la seva gran casa familiar. Com que Francesc Berenguer no havia aconseguit el títol d’arquitecte, els plànols de l’edifici estan firmats per Miquel Pascual. 






Entre 1900 i 1905 a la casa hi van treballar els millors artesans i artistes del moment per tal d’aconseguir el programa decoratiu que havia ideat Oleguer Junyent, realitzant ell mateix les pintures murals que decoraven les parets de menjador principal de la casa, mal anomenada, potser per les pintures que decoren les parets de l'habitació, com la sala dels nens.










Gaspar Homar va ser l’encarregat de realitzar els mobles i els treballs de fusteria, principalment al menjador de la casa, on destaca la bellíssima llar de foc en la qual, mitjançant un acurat treball de mosaic, s’hi representa una escena del conte de Hansel i Gretel, realitzat juntament amb Joan Carreras, l’escultor que també elaborar uns panells que representen els esports de moda entre la burgesia, i en entre els quals hi apareix l’equitació, un esport molt en voga en aquell moment, tal i com es demostra en el retrat de Casas;  també hi va treballar Pau Roig Cisa, pintor que dissenya els mosaics de terra. 




Important és el treball del pintor i escultor Antoni Coll i Pi, autor de diverses escultures, com l’ós bru que trobàvem al peu d’escala, al vestíbul de la casa, amb una làmpara agafada entre les seves urpes, així com també són d'ell algunes de les pintures murals que decoraven el pis principal, com el sostre de la sala de música. 



Els treballs de vidre, especialment la gran claraboia del vestíbul i els finestrals del principal, eren obra d’Antoni Bordalba.  



En aquest imponent edifici hi va viure la família Burés Borràs durant molts anys. Els pisos superiors es van destinar al lloguer. Entre els llogaters més reconeguts hi trobem al polític i advocat Francesc Cambó, el qual l’any 1911 hi instal.la el seu despatx. Al dietari que escriu el mateix Cambó entre 1936 i 1940, i fent referència a la mort del també advocat Josep Roig i Bergadà, que ja l’any 1908 té el despatx al carrer Girona 18, principal 3ª,  llegim: “ El seu despatx del carrer de Girona nº18, en el mateix replà on vaig tenir el meu durant tants anys, tenia una porta de vidre de colors amb aquesta inscripció en lletres gòtiques: “Labor prima virtus”. 

Però aquest edifici no és l’únic que va construir la família Burés a Barcelona durant aquells primers anys del segle XX. L’any 1902 Ignasia Burés i Arderiu, tia paterna de Francesc Burés i sòcia d’aquest en la fàbrica tèxtil, i el marit d’aquesta, Antoni Salvador Safont, van encarregar a Juli Batllevell la construcció d’un edifici de vivendes al carrer de Casp, just al costat de la reconeguda Casa Calvet d’Antoni Gaudí. 



El constructor de la casa Antoni Salvador fou Enric Pi i Cabañas, soci i gran amic de l’arquitecte Batllevell, un tàndem que dos anys més tard, l’any 1904, tornen a treballar per a la família, aquest cop per a Antònia Burés, germana de Francesc, al carrer Ausias March 42-46, per a la que dissenyen una original façana amb dos grans arbres de pedra, uns pins que han portat a moltes especulacions, històries i autories encara no aclarides del tot. El matrimoni Torrens Burés vivia a la casa Torrens de Manresa, coneguda com la Buresa, però a la casa de Barcelona s’hi van instal.lar els seus fills, i avui encara hi viuen els descendents d’Antonia Burés, que estava casada en primeres nupcies amb Leocadio Torrens Serra, i amb el que va tenir tres fills: Mº del Rosari, Francesc i Estevan. Abans de tornar a la família d’Àngels Burés, protagonista del quadre de Ramon Casas, faig un petit incís per referir-me a la relació entre Antonia Burés i Sitges. 


A Sitges la senyora Burés, casada en segones núpcies amb Conrad Subirà Tàpies, llibreter de Manresa (1863-1926) va passar llargues temporades a la platja Sant Sebastià, a la casa que porta el nom del seu segon marit, realitzada l'any 1920 per l'arquitecte Bernat Pijon. A la façana de la casa encara es conserva el Sant Antoni de ceràmica. 




L’any 1931 encarrega a l’arquitecte Josep Danés Torras la construcció d’un xalet, Villa Antònia, a l’Avinguda Sofia cantonada amb el carrer Mossen Llopis. 



Tornem a Àngels Burés. La noia va néixer a Manresa l’any 1888,i morí l’any 1972 als 84 anys. L’ny 1905 la família es va traslladar a viure a la capital catalana on  s’havien fet construir la gran casa  al carrer Girona 12-18, xamfrà amb carrer Ausias March 42-46. Conèixer la història d’aquesta família em fa dubtar sobre l’any en que es va realitzar la decoració de la coneguda sala de nens, ja que aquell any 1905 els fills Burés Regordosa no eren tan petits com per tenir una sala de jocs. Àngels ja tenia 16 anys, i els altres dos no se n’allunyaven gaire d’aquesta adolescència....



L’any 1907 va ser important per a la família Burés i especialment per a la filla. A principis del mes de febrer de 1907 Maria dels Àngels es va casar amb l’advocat Josep Maria Juncadella i Robert. La ceremònia va tenir lloc a la capella particular de la recent estrenada casa, i presidida pel Bisbe d’Urgell, el Dr. Benlloch. Els pares de la núvia van convidar amb un dinar. Una foto, que demostra el reconeixement social de la parella, es va publicar a La Ilustració Catalana del 17 de febrer de 1907.

Així doncs, si el quadre va ser pintat l’any 1907, com indica a la firma, podria tractar-se d’un regal de casament? El quadre ens mostra una noia de vint anys, una bella jove moderna, serena valenta i amb idees pròpies. No es retrata asseguda en una còmoda cadira, ni de peus en un espai burgès, tal i com apareix a la foto del casament,  ella tria ser pintada dalt d’un majestuós cavall, una solució pictòrica utilitzada per Ramon Casas l’any 1905 amb el retrat eqüestre del Rei Alfons XIII, obra que també estava exposada en la mateixa Exposició de Belles Arts. 

Però abans d’acabar l’any, el 10 de novembre de 1907, moriria el patriarca de la família, Francesc Burés. La mare va continuar vivint a la casa del carrer Girona amb els seus fills, en aquell moment solters. Però i la filla? Potser la nova parella, que va tenir dos fills, Josep Maria i Francesc, es va traslladar a viure amb la mare?  Si fos així, podria ser que la bella sala dels nens es decorés a principis de la dècada de 1910, anys quan van néixer els fills de la parella Juncadella Burés. Potser va ser un encàrrec destinat als néts de la senyora Eulalia Regordosa?

Aquesta idea podria recolzar-se per l’amistat que Francesc Burés i la seva mare Eulalia Regordosa tenien amb artistes del moment, entre els que podem destacar el mateix autor del projecte de decoració de la casa Burés, l’escenògraf Oleguer Junyent (1876-1956). Durant el mes de setembre de 1914 Francesc Burés Regordosa, juntament amb el seu cosí Mariano Recolons Regordosa i el mateix Junyent, va formar part del grup que van realitzar una excursió a Núria, acompanyant al Bisbe d’Urgell, el Dr. Benlloch, el mateix que va casar la germana uns anys abans.  

Per a Oleguer Junyent el tema de Hansel i Gretel no li era desconegut. Durant la primavera de 1907 al Teatre Principal de Barcelona es va presentar la versió catalana del conte de Humperginck, una versió adaptada per Joan Maragall, “Ton i Guida”, que va comptar amb l’escenigrafia del mateix Junyent i del seu soci i company, Vilomara. Entre 1908 i 1909 Junyent va realitzar la volta al món, viatge que li va permetre conèixer tots els estils artístics que dominaven el panorama cultural del moment. 

També Junyent fou amic, company de viatge i conseller artístic de Francesc Cambó, recordem que també un dels llogueters d’un dels pisos de la casa Burés. 

Acabant….  al pis principal de la casa Burés hi va viure Eulalia Regordosa fins a la seva mort, que tenir lloc a Camprodon l’any 1931. La filla, Àngels hi va seguir amb la seva família. Els fills Josep Maria, casat des de 1934 amb Mercedes Salisach, escriptora que fou Premi Planeta l’any 1975, i Francesc, casat un any més tard amb Encarnació Tusquets, va crear les seves famílies i van marxar a altres cases. A mitjans de la década dels 40 va morir el seu marit, Josep Maria Juncadella. Ella, la noia que havia retratat Ramon Casas l’any 1907, va seguir vivint en aquella magnífic habitatge fins a la seva mort el 2 de febrer de 1972 als 84 anys. 



A partir de la mort d'Àngels la casa va començar a seva decadència, ja que ella va ser la darrera habitant. Passats uns anys de dubtes, la casa va ser comprada l’any 2007 per l’Ajuntament de Barcelona per 26 milions d’euros amb l’objectiu de convertir-la en una centre d’interpretació del Modernisme, projecte fallit que va suposar que un any més tard fos venuda a la Generalitat de Catalunya per tal d'instal.lari oficines (si en voleu saber més, us deixo l'article de José Ángel Montañés al País).  Poc a poc es va anar deixant, uns anys de degradació que ha suposat un gran deteriorament de la casa, una degradació que es pot apreciar en les fotos del blog Recuerdo Abandonado. Un procés que sembla que s'ha aturat, ja que des de l'any 2014 l’edifici és propietat d'un fons britanic que ha iniciat la reforma, remodelació i restauració de la casa Burés …. el temps dirà si l’edifici retornarà a la seva bellesa original o si es tracta d'un altre exemple de desfeta patrimonial.