3 set. 2015

SETEMBRE EN GUERRA.....




Comença setembre, un mes que ja fa uns anys em serveix com a tret de sortida per a una nova temporada bloguera, laboral, personal... i escolar!!!

L'estiu ha marxat de cop, com si tingués data de caducitat, com si la foscor hagué pres el lloc a la llum. Des de fa dos dies el sol ha deixat pas a uns núvols bellíssims, contundents i màgics que de tant en tant deixen caure llàgrimes agres i silencioses, unes llàgrimes que es barregen amb les que se'ns han escapat a molts aquest matí. Miro la meva platja, avui banyada per un mar gris, enigmàtic i amenaçador, i en aquesta sorra freda i humida només hi veig desesperació.

El diari al davant! Una imatge molt trista, que em té el cor destrossat, q no penjaré aquí, però que tothom ha de veure. Fins i tot els més petits, nens de la generació d'aquest petit “heroi” de Kobane, i així també saber el q passa al món! Ahir em quedava amb una tristesa infinita quan, parlant amb una mare de nens amb edats semblants als meus, els meus fills em preguntaven sobre aquesta guerra i aquests nens morts. Jo els hi explicava la tristesa i injustícia d'una guerra... ells han vist les imatges i els hi frapen molt... són dures, però espero que la realitat els faci millors persones! I aquesta mare, davant de les meves paraules i la cara al.lucinada dels seus fills, em va dir q a casa seva no es veien mai notícies, que la seva tele és simplement una pantalla de Walt Disney.... i q els seus fills no cal que coneguin aquestes desgràcies! Doncs jo discrepo totalment... el món serà millor si les generacions que ens segueixen són solidaris, i la solidaritat s'aconsegueix amb el coneixement de la veritat i la realitat!

L'estiu ha estat llarg, però avui el post el deixo aquí.... no hi vull barrejar cap altre tema que, davant d'aquesta cruesa de la vida, es converteix en totalment banal i innecesari. Només vull pensar que aquestes morts, pq aquest és un dels molts nens morts per les injustes guerres que devasten societats senceres, servirà per obrir els ulls d'aquelles persones que volen creure que el “seu” món és, simplement, una pel.licula de Walt Disney! 

24 jul. 2015

UN ESTIU PER BUSCAR PANTERES PER LA VALL D'ARAN



A El Correo mercantil de España y sus Indias, del 18 d’abril de 1793 es publica una llarga nota en la qual s’hi descriu una Vall d’Aran que, en algunes situacions,  poc té a veure amb l’actual territori. Es tracta d’una descripció feta a consciència, que ens explica com es vivia en aquelles terres àrides i llunyanes fa 222 anys. 

Entre les coses que m’han sobtat destaco l'existència del riu Noruega a la Vall d'Aran? panteras y gaviotas de gusto delicado gaudint del seus prats? Pobles de noms difícils de pronunciar?..... 

Pel d'ós? Restes animals trobades al costat de l'estany
d'Escunhau a finals juny 2015.
Ossos ja se que n’hi ha, durant algunes excursions he tingut la sensació de que estaven més propers a mi del que voldria... però panteres? Espero que cap “ecologista” (i/o il.luminat) fracés, principals promotors de la reintroducció de l’ós bru i el llop a les seve muntanyes (tot i que per alguna raó que se m'escapa, aquests bonics animalons prefereixen viure en terres catalanes i deixar les franceses),  un projecte que no agrada a tots els aranesos, llegeixi aquest text, ja que ja m’ho veig... i en pocs anys no només patiríem per la urpada d’un gran i pelut ós, sinó que hauríem de preocupar-nos d’amagar els entrepans de les excursions, temerosos de que una “gavina de gust delicat” es vulgui menjar el nostre dinar i ens deixi sense forces per tornar. Pq vosaltres també teniu clar que la reintroducció de les panteres no és prioritària, no? ;-))

Ah!!!! i el riu Noruega... Em veig com en Massagran explorant les terres araneses en busca del riu perdut..... però,  no serà el Noguera el riu que busco?!!! ;-)))))))) Doncs res, és qüestió d’anar-ho a comprovar tot, de fer un llistat actualitzat de tots i cada un dels habitants d'aquests petits pobles, de trobar les plantes citades al text i de fer amistat amb els  i selvàtics animals que suposadament van omplin la Vall fa dos segles..... una feina que necessita uns dies de proximitat i de trepitjar el terriny..... un sacrifici que algú haurà de fer, no?...... i jo, que estic gaudint d'aquesta caloreta sitgetana, que disfruto d'un Sitges net i sense gent, que em moro de ganes que arribi la Festa Major....., 
em sacrifico i em presento com a voluntaria d'aquesta expedició per terres fresques, pobles nets, espais lliures i solitaris, i amb festes majors de proximitat!!!! Així que..... molt bon estiu i ens veiem aquí al setembre! Intentaré portar-vos fotos de panteres araneses....... o com a mínim, saber en quina de les cases de Bagergue vivia l'any 1793 el Vicari General. I no patiu, que com podeu veure, durant aquesta expedició tindré companys de recerca.......amb diferents objectius, però tots igual de bons. 




El Correo mercantil de España y sus Indias, del 18 d’abril de 1793. (sic.)

  “Valle de Aran 26 de Marzo. Este Valle situado en el territorio de Cataluña, confina por Nordeste y Poniente con Francia, y se halla en la aspereza, y altura de los Montes Pyrineos, y en las vertientes que caen á Francia. Se compone toda su jurisdicción de tres Villas y veinte y siete Lugares de corto vecindario. Su término tiene la longitud siete leguas, y seis de latitud, entre montes, bajadas, y subidas. Todo el término está dividido en seis Terzones, ó sesmos, llamados Pujolo, Artias, y Garos, Viella, que es la Capital, Marcatosa, Layrisa, y Bosost. 
   El Terreno de todo este Partido es por naturaleza aspero, montuoso, y casi intransitable en los ocho meses de invierno del año. Los frutos que siempre ha dado con mucha escasez, y á esfuerzos de una imponderada fatiga, han sido centeno, trigo meztura, cebada, y algunas legumbres, mijo, y morisco vulgarmente llamado fayol, y lo que mas abunda es heno; todo lo qual sirve de mantenimiento á estos naturales para la mitad del año, y para lo restante lo compran á la frontera de Francia de los Valles circunvecinos, por estar cerrados los Puertos que median entre éste, y los de España, y no haver modo de transportar género alguno. 
    El cultivo que se dá a este territorio, donde lo permite la aspereza del suelo, es ararlo, y donde es muy fragoso, y escarpado, cavarlo.
   Todo el Valle tiene buenas fuentes, pero su principal humedad, y riego le viene del rio Garona, que pasa por medio del Valle. El Garona nace en la cumbre del Pyrineo, como a cinco leguas de Viella. De la misma fuente se forma el rio Noruega, con la particularidad de que éste hace su curso a Cataluña, y aquel a Francia.
    El beneficio de los campos se consigue por medio de los estiércoles del ganado mular, lanar, y vacuno que mantienen los naturales del Valle. 
   Todo él, y su territorio, esta poblado de montes y bosques, y uno y otros vestidos de pinos abetos, y hayas, y algunos pinos comunes, y muchas yerbas medicinales: pero toda la madera que dan de sí solo sirve para edificios, y no para embarcaciones. Los Franceses extraían alguna porción para sus edificios, conduciéndola por el rio Garona. Las yerbas de los montes sirven para el pasto del ganado vacuno, mular y lanar del País, bien que algunas Universidades suelen arrendar cierta porción de sus montañas para el ganado forastero. 
   Se crían algunos cáñamos que los consumen en sus lienzos groseros; y la lana sirve para vestirse sus naturales. Si la sobrante la dedicasen á manufacturas, tendrían las mujeres y niñas en que ocuparse los siete u ocho meses del año que están encerradas en sus casas por las muchas nieves: y si aprovechasen todos sus pastos, tendrían un interés grande en las carnes y lanas. 
   Se tiene por cierto que es su territorio hay minas de hierro, alcohol, plomo, y lápiz plomo. Se crían liebres muy grandes, zorras, tejones, erizos, fuinas, cabras montesas, ciervas, daynas, ardillas, gatos de algalia, gatos marta, panteras, jabalies, lobos comunes y cerbales, y osos. Entre otras aves hay aguilas, alcones, buytres, alcotenes, gavilanes, gansos, pabones reales, pabos sylvestres, gaviotas de un gusto delicado, anades, patos, y perdices comunes, pardas y blancas. 
   Viella tienen cerca de 500 personas: está situada en las vertientes del Puerto de su nombre sobre el rio Negre que pasa por medio de la población, y va á desaguar en el Garona. Tienen una Iglesia Parroquial, que fue Castillo en otro tiempo, y una Torre que servia de almacén para pertrechos de guerra. El dia 15 hasta el 23 de Septiembre se celebra feria. 
   Su partido, como Capital de todo el Valle, comprehende los lugares siguientes:

   Acia el Oriente.
   Tredos, distante de su capital dos horas y quarto, consta de 31 vecinos.Salardú y Pujó, distante de su capital dos horas, consta de 60 vecinos. Uña, á dos horas de su capital, consta de 15 vecinos. Bagergue, á dos horas de su capital, consta de 28 vecinos, y aqui reside el Vicario general o Provisor. Gessa, á una hora y tres quartos de su capital, y consta de 54 vecinos. Garos, a una hora de su capital, y consta de 25 vecinos. Casarill, á media hora de su capital, y consta de 23 vecinos. Beyren, á un quarto de hora de su capital, y consta de 25 vecinos. (se continuará.)” (sic)

17 juny 2015

EL QUE HAURIA POGUT SER. NO CAL AMPLIAR EL LLIBRE NEGRE DE SITGES


“Telegrama urgente Pedro Coll, Delegado obras Ayuntamiento.
25 febrero 1970
Barcelona sobre movimiento de arenas perdóname atrevimiento y sugerencias. 
Saludos= Miguel Utrillo
SRL 25 Sitges Madrid

Enterado pleno hoy ayuntamiento alrededor concesión posible puerto sector Maricel sugiero obres conciencia te dice stop una cosa es la necesidad de hacer un puerto deportivo o no tan necesario para el porvenir de Sitges muy otra las construcciones que vista maqueta le acompañarían stop te ruego demás leas informe arquitecto diputación. “

Només obrir la carpeta negra de l’avi, la qual ja havia tingut fa uns anys el seu protagonisme en aquest bloc, hi trobo dos papers. El primer, un de color blau, un telegrama enviat per Miquel Utrillo Vidal a Pere Coll Hill, amb el missatge que us he copiat al principi de l’article. I el segon, un plànol datat el 25 d’abril de 1968, en el que l’empresa Europort i el Consultorio Bureau Etudes Pierre Conti  presenta per a un futur Port Esportiu a Sitges, imatge que il.lustra l’inici del text.  



Entre el plànol i el telegrama han passat un any i deu mesos.... temps suficient per a que una persona pugui arribar a desesperar-se davant de la possibilitat de realitzar-se tan magne projecte com el que es volia fer a Sitges: la construcció d’un port just sota del Baluard  de l’església i de la façana de mar del Cau Ferrat i el Maricel de Mar, un projecte que si s’hagués arribat a fer haria esdevingut un veritable cop pel patrimoni, el paisatge, el turisme, etc... de Sitges. Però com tot, en aquell moment també va tenir els seu avaladors i els seus detractors.... una situació político-social que em recorda molt, massa, a la que Sitges ha viscut darrerament amb el projecte de reforma, remodelació.... destrucció, dels Museus Cau Ferrat i Maricel. 




Però entre el projecte de construcció d’un port esportiu a Sitges i la reforma, remodelació....dels museus Cau Ferrat i Maricel de Sitges, com a mínim hi ha una diferència, en la meva opinió, molt important. Que en aquella ocasió van ser moltes les veus, els llàpis, els articles... que es van alçar per tal de denunciar el que s’estava proposant des de l’Ajuntament.  

El 3 de maig de 1968, l’arquitecte municipal de Sitges, Jose Antonio Martino, fill de Josep Maria Martino i Arroyo, va emetre dos informes. Un feia referència a l’avant-projecte de port esportiu presentat per la societat ORTESA. Aquest proposava un port al sector d’Aiguadolç, “casi centrado con el acceso de este sector sobre el Ferrocarril y con el Centro Cívico”. Aquesta empresa justifica quins eren els seus motius per situar el port en aquest sector: “llenar una antigua aspiración de Sitges, dotar a esta zona de un puerto deportivo (a fin de aumentar el nivel del turismo) y perturbar lo menos posible la fisonomia y estructura de la población”. Finalment, aquest fou el projecte que es va realitzar, i que és l'actual port d'Aiguadolç. 

L’altre informe de Martino el fa sobre l’avantprojecte de la societat EUROSPORT.S.A. Aquests proposaven un port “apoyando por su vértice N. en el Baluarte  (al pie del campanario de la Iglesia), aunque este vértice se ensancha hasta alcanzar todo el frente que va desde el centro del espigón de La Punta hasta el baluarte Vidal y Quadras. (...) Con esta disposición el Puerto se apoya bajo el acantilado presidido por la Iglesia, Maricel y Cau Ferra, y se extiende hacia E y O formando una especie de bahías o ensenadas frente a las playas de la Ribera (entre el 2ºy 3º espigón) y de San Sebastián. 

El mateix Martino destaca que l’impacte del port projectat sobre la fisonomia urbana de Sitges serà molt notable. La clásica silueta de La Punta des de la Ribera (que podria considerar-se com un signe distintiu més característic de Sitges) ja va ser modificat amb el primer espigó. Però va continuar com extrem d’una silueta. 

Però entre els documents que no anomena Utrillo, ja que es tractava d’una carta personal i manustrita, destaco la que l’arquitecte municipal Juan Antonio Martino envia a Pere Coll el 4 de maig de 1968. En ella llegim:

"Amic Coll:
Ahir, de casualitat, vaig tenir notícies de que en Garau, jefe de Costes, no veu malament que es pugui passar oficialment els projectes als Ajuntament corresponents. T’ho dic per si interessa demanar aquest tràmit de “vista i audiència” (un més).
Confidencialment et puc dir que a C. P d’Urbanisme no veuen bé el port sota La Punta i Maricel. Se m’ha sugerit la posibilitat de que l’Ajuntament demanés que es passi oficialment a informe de la Comissió Provincial, a efectes de la repercusió urbanística. 
Vosaltres mateixos, feu el que creieu convenient. 
Una abraçada. 
P.D. A la memòria he interessat una sèrie de punts interessants."

Els dos avantprojectes són enviats a Bartomeu Lluch Alsina, enginyer de camins, canals i ports, amb despatx al carrer Carrencà, 24 de Barcelona. El dia 8 de maig, aquest presenta un informe de 5 pàgines en el que compara els dos projectes. 

Sobre el projecte de port a peu del Cau Ferrat es diu: “el proyecto no merece más que alabanzas de todo tipo. (...) La ubicación no creo que constituya ningún inconveniente sinó que más bine produce indudables ventajas. La colocación al pié de un acantilado, no afea en absoluto el paisaje como puede comprobarse visitando los puertos de Arenys de Mar, Blanes, Sant Feliu de Guixols o Montecarlo.”

Qui diu Montecarlo diu Bilbao.......

I com a conclusions, diu:

 “A mi entender el puerto de ORTESA no tienen sentido alguno si se plantea como puerto al servicio de la población, por su ubicación, sus dimensiones y los defectos técnicos apuntados, y sólo es admisible como puerto particular de la Urbanización Aigüadolç, única zona de la población con la que tiene acceso directo.

Creo que el Ayuntamiento de Sitges, debe apoyar la construcción del Puerto SOHGREA, pero exigiendo un estudio completo de los movimientos migratorios de las arenas, la ejecución de los espigones de defensa de la playa comprendida entre Maricel y la Piscina y finalmente, un control de los volúmenes y la calidad de las edificaciones que pueden construirse sobre los terrenos ganados al mar, con la ejecución de tan importante obra.

Però mentre l’Ajuntament de Sitges, societats i enginyers van seguint els seus passos per decidir quin era el projecte més idoni pel poble, diversos sitgetans posaven el crit al cel.... i el primer va ser Miquel Utrillo que va publicar un article a Solidaridad Nacional el 26 d’abril de 1968. L’article S.O.S de Miguel Utrillo para “salvar el paisaje” de Sitges. Aquest envia un telegrama des de Saragossa. En aquest llegim:

 “Respetuosamente le pido ayuda en nombre tradición cultural de Sitges impidáis monstruosidad que con excusa hacer un puerto deportivo pretenden taparnos para siempre silueta iglesia y luego especular con venta de los terrenos resultantes perdóneme el atrevimiento de la sugerencia muchas gracias-Miquel Utrillo."


Aquest retall és el primer que forma part del recull de premsa de la carpeta negra, articles, cartes, etccc publicades a revistes i diaris del moment, i que també podem trobar al llibre que va escriure Miquel Utrillo, El libro negro de Sitges, publicat a Madrid durant el mes de febrer de 1970, una data que coincideix amb el telegrama enviat a Pere Coll, i que ens senyala clarament que el tema del port encara no s’havia acabat de decidir. 

El segueix un altre publicat al Tele-Expres el 27 d’abril. Tota una pàgina firmada per José A. de Echarri titulat El perfil de Sitges, amenazado. En ell es parla de “transformació monstruosa” que farà que els veins de Sitges estiguin disposats a impugnar el projecte de referència per tots els mitjans legals que tinguin a l’abast. El periodista es pregunta quina serà la postura que de la Diputació Provincial, “que siempre se ha mostrado tan celosa respecto a la estructura de esta zona como propietaria de los dos museos enclavados en la misma, exigiendo características especiales a cuantas edificaciones se llevaban a cabo en sus alrededores”. 

El mateix firmant assegura que “la opinión general de la población de Sitges, es la de que un puerto deportivo resultaría un aliciente más para el turismo de la villa y una de sus grandes aspiraciones, pero siempre que su construcción y sus proporciones no comprometan la personalidad paisajistica de su litoral. (...) Proyectos como este sí que quizás puedan resultar provechosos para la población de Sitges, pero nunca uno tan disparatado como el de desbaratar la actual personalidad del Cau Ferrat y de la población costera de Sitges.”

El mateix dia i també a Tele-Exprés, Sempronio escriu Tempestad en el litoral. Ell també titlla el projecte de monstruositat.... i acaba el seu article amb un desig que jo, anys més tard, també vaig tenir: 

“Confío en que le pueblo de Rusiñol y de Utrillo, de las Fiestas Modernistas, del Cau Ferrat, de la estatua del Greco, de Maricel, del Museo romántico, de “L’Amic de les Arts”, de las calles recoletas y encaladas, de la maravillosa Ribera, del pintor Sisquella y del escultor Jou, de la ermita del Vinyet y de los jardines de Terramar, se levantará como un solo hombre para evitar tamaño atentado a su alma y a su belleza”. 

La lluïta veinal, el fort moviment en contra que hi va haver a la premsa del moment, el suport de grans noms com l'arquitecte Joan Bassegoda, el qual va saber com moure els fils, i el convenciment del que alló que es proposava era una bogeria, van aturar el projecte. 

Algunes vegades, durant la "lluita" per aturar la destrossa del Cau i del Maricel, algú em recordava la figura del meu avi. No negaré que em venia al cap aquest projecte de port impulsat i defensat per ell, i pensava... que hauria dit ell? més de 30 anys després de la seva "proposta", hauria format part de la Plataforma SOS Sitges? No ho se, i per desgràcia no ho podré saber mai..... però ja ho diuen, "de tal palo tal astilla", i en el meu cas, potser millor dir: " de tales palos tal astilla", pq entre pares i avis deu n'hi do.... 




També ha sigut durant aquesta setmana quan he rebut una invitació per firmar una petició 3.0 que demana a la Generalitat de Catalunya, propietària d'aquest "port" sitgetà, que aturi el projecte. En pocs dies aquesta pàgina ha rebut més de 615 signatures, i estic segura que els propers dies en rebrà moltes més. 

Però per aturar aquesta "nova ideal lluminosa", projecte que alguns defensen amb la "cantarella" de que així hi haurà més turistes i que les botigues, bars i restaurants vendran més, (sense recordar la impossibilitat de caminar per Sitges un dia qualsevol d'estiu, així com les escasses bosses "de començos sitgetans" que carreguen aquests turistes),  necessiten el suport de molta més gent. Està demostrat, i ho tenim recent i proper, que quan un poble, una societat, un grup de gent,  s'uneix per lluitar per una bona causa, l'objectiu s'aconsegueix. Això si, no és fàcil, ni agradable, s'ha de tenir clar que moltes coses ( i persones) s'hi posen en contra, que et poden (i t'acusaran) de fer-ho per un benefici propi o per alguna raó obscura que no poden entendre... però us ho asseguro, val molt la pena lluitar pel que un creu just i necessari.... i us ho diu una que fa pocs mesos escrivia que no mouria un dit mai més per cap causa patrimonial, ni que pintessin la Punta de mil colors! ;-)

28 maig 2015

CAN JAUME DE SITGES, O EL RECORD D'UN TEMPS QUE SEGUR "NO TORNARÀ"

Hi ha molts dies que, amb les "mans a la massa", em pregunto per què "perdo" el temps buidant arxius i recollint papers que potser no interessen a ningú. Però tb n'hi ha molt que em fa il.lusió remenar aquests papers que tinc guardats en una caixa, per poder contestar a les preguntes que em fan alguns dels meus amics-lectors. I avui és un d'aquests dies.....

Fa uns dies en Jaume Vidilla​ va publicar a facebook aquest retall de L'Eco de Sitges​ de l'any 2000 on hi apareix un article sobre la seva casa, can Jaume. A l'article s'hi donaven una sèrie de dades sobre el quan i el pq es va construir la casa, posant com a punt clau la grossa de la Loteria, que, segons s'explica allà, també va tocar al Jaumet de la Llet. 

Al retall del diari es publica una fotografia on es veuen unes cabres pasturant a terrenys del sector del Vinyet, i al text la daten i situen a l'any 1915 i darrere de la casa dels Srs. Peris Mencheta...... 

Primer aclarirem la foto, que va servir a Roland Sierra per il.lustrar un article,  de les cabretes! El xalet més gran és la casa Petit, actualment Hotel Subur Marítim, construïda per l'arquitecte A. de Ferrater l'any 1924. La casa que fou dels Srs. Peris Mencheta, obra de Josep Maria Martino, la va encarregar l'any 1928 el Sr. Duran Gelabert.

I tornant a la casa de Jaume Vidilla. Tot i que a la façana d'una de les cases del carrer Pintor Sunyer hi ha la data de l'any 1924, les primeres dades sobre la casa les trobem en un expedient d'obres que es conserva a l'arxiu. Amb data 10 de maig de 1926, Jaume Vidilla, amb un document firmat pel contructor Josep Carnonell, sol.licita que: "Siendo propietario de un solar lindante en la calle Prat de la Riba del Vinyet desea construir en el mismo una casa de planta baja acompañando para ello los correspondientes planos", un plànols firmats ja per J.M. Martino i Arroyo. 

 




Al setmanari sitgetà La Punta del 12 de juny de 1927 que publica la nota que durant la Sessió de l'Ajuntament del 7 de juny es va concedir permís a D.Josep Vidilla per fer obres a la seva finca del carrer Prat de la Riba, un terreny que en aquelles anys vint es trobava "allunyat" del centre del poble, i en el que el propietari hi tenia guardades les seves cabres. 

A l'expedient que va aportar a l'Ajuntament, Jaume Vidilla exposava: "Que habiendo adquirido el solar lindante con la casa de su propiedad sita en la calle de Prat de la Riba en cuya pared de cerca desea abrir un portal". 


Josep Hill escriu l'article "A peu pla" de 2012:

"En aquesta expansió urbanística i de caire senyorial, hi van quedar integrades un seguit de sínies i casones de gent treballadora, a frec de l’anomenat camí fondo. Al final aquells horts i sínies han acabat sucumbint a les pretensions de promotors i visionaris. De les poques que queden d’aquell Sitges camperol i ancestral, són les cases d’en Jaumet de la llet, les quals comparteixen veïnatge amb la casa de la Magina i d’altres construccions senyorials. El pare d'en Jaume Vidilla en aquest indret hi tancava les cabres i ell a hores lliures feia de músic. Que segons diuen, si s’hi hagués dedicat, tenia ofici i bones arts per haver anat amb les millors orquestres. La sonoritat que treia del saxo i del clarinet, encara és recordada pels qui van ballar al compàs de l’orquestra dels Iberos del Jazz que va formar i dirigir aquell gran músic del trombó que era en Magí Almiñana. Però totes les facultats que tenia per llegir i interpretar en Jaumet, també les combinava amb unes eloqüents excentricitats, potser les típiques d’artista. Així si els components de la formació acordaven anar tots vestits de negre per a una actuació, ell hi compareixia vestit de blanc de cap a peus i a l’inrevés si calia anar de blanc, ell de negre. Però, és el que dèiem, aquests rampells es veien compensats a l’hora de la veritat, quan la veterania d’en Jaumet suplia les deficiències d’uns músics joves que tot just començaven el seus periples musicals i que gràcies a l’empeny d’en Magí i als continuats assajos va aconseguir que l’orquestra quasi bé sones com una formada per músics professionals. En quant a la perfecció en Vidilla també hi ficava cullerada , de tal manera que quan un ballable no sortia prou bé, l’home opinava amb recomanable serietat :”nois, això s’ha d’assajar més”. Per això que no quedés, el director manava més temps d’assaig, però el saxofonista no hi acudia per emprenyamenta del mestre i de la resta de companys. I, per consegüent, reprimenda, d’aquest, al músic: “home,no vareu venir.... Resposta del recriminat: “Per què ?, si a mi ja em surt bé”. El cas és que les cases d’en Jaumet han prevalgut a qualsevol neguit de transformació, en mig d’un sector residencial."


Jaume Vidilla Vidal, nascut a Tivissa (Tarragona) l'any 1884, i casat amb Teresa Lleixa, nascuda al Perelló (Tarragona) l'any 1893 va ser pare de Hermenegilda, Josefa (1913-1938) i en Jaume, aquest últim,   saxofonista de la "Jazz Orchestre Mozart". 


Foto de Jaume Vidilla


Al facebook de Jaume Vidilla Jr. es publica aquesta foto i ell mateix comenta: "Un record d'un temps que segur "no tornarà", a la foto hi ha part de les cabretes del meu avi, acompanyades pel pastor Salvador i pasturant pel carrer anomenat llavors Camí Fondo del Vinyet, ara és el carrer Trinitat Catasús, l'any 1935".

Foto extreta del llibre L'Abans, on es veu l'orquestra Mozart,
 amb Jaume Vidilla al centre de la imatge, assegut, i amb el clarinet.

Jaume Vidilla Lleixa, conegut popularment com en Jaume o Jaumet de la llet, es va casar a la Parroquia de Sitges durant el mes de febrer de 1932 amb Dolors Pla. Vidilla, músic expert, també tocava el clarinet, instrument que l'any 1933 li va ser robat després de l'actuació de Festa Major al Casino Platja d'Or. Aquest fet va ser notícia a El Baluart de Sitges del 10 de setembre de 1933, on també s'anunciava que: " a fi de poguer adquirir un altre instrument es prepara un benefici per a l'amic Jaume Vidilla, el notable professor de saxo". El benefici fou un sorteig en el qual sortí guanyador el número 382, del qual n'era posseïdora la senyora Conxita Tasis de Fuster. Però que van sortejar? 

Sobre en Vidilla, Joan Hill en parla en un recent article  

"En Jaume Vidilla, popularment conegut per en Jaumet de la llet, era el de més edat entre aquells joves que assajaven sota les ordres d’en Magí Almiñana, i davant d’un passatge que no sortia prou bé, en Jaumet era pragmàtic: “això s’ha d’assajar més...”.La seva opinió era compartida pels altres companys  que  quedaven per a l’endemà per tornar-hi a insistir. Però vet aquí que en Jaumet no hi compareixia, ell que havia estat  qui ho havia proposat. Quan es tornaven a reunir, ja en la seva presència, li recriminaven la seva absència, a la qual cosa els hi responia: “a mi ja em sortia bé”.

Retornem a l'edifici del carrer Prat de la Riba, que durant uns anys es va anomenar carrer Bruch,  cantonada amb el carrer Joaquim Sunyer. Aquest, dividit en dues construccions, és fruït del nou projecte encarregat per Jaume Vidilla i Vidal el 13 de maig de l'any 1930 a l'arquitecte Josep Maria Martino. 




Martino tenia que construir un pis sobre l'edifici ja existent de 1926, i  va dissenyar con si es tractes de  dos edificis de planta baixa i pis,  exteriorment idèntics, units per l'escala d'accés al pis superior, amb façana al carrer pintor Joaquim Sunyer, que en aquell moment encara no tenia nom. Tot i semblar dues cases, en origen, la que feia cantonada era l'habitatge familiar, i la del costat, tenia la funció de magatzem.


L'any 1931, el Sr.Vidilla va sol.licitar a l'anjuntament vallar la casa de la seva propietat al carrer Prat de la Riba, així com va encarregar a Martino la construcció d'un cobert annex a la casa de Prat de la Riba.

  


Durant el mes de juny de 1935 l'Ajuntament dóna un nou permís al Jaume Vidilla per obres d'ampliació al carrer Prat de la Riba.

Ah, i la grossa va caure a Sitges durant el Nadal de 1933!

25 maig 2015

QUAN CREUS QUE ÉS POSSIBLE.... DONCS JO CONREARÉ UN CLAVELL ÚNIC. CORPUS SITGES 2015


El 13 de febrer de 2014, fa un any i "pico", vaig rebre un missatge de l’Eduard Tomàs, membre de la comissió de Corpus, on em preguntava si tenia idea d’on podia trobar una fotografia de la catifa del primer tram del carrer Jesús, de l’any 1968. Vaig posar-me a remenar totes les pàgines a les quals acostumo a buscar informació, fotos o només pistes per anar estirant del fil.... però res de res.... no hi havia manera.... fins que fa uns dies vaig rebre una trucada, que agraeixo enormement, de l’Edu on em deia, amb una il.lusió brutal a la veu: la tinc, l’he trobat, i no només una, sinó moltessssss!!!!!!!! Així doncs, l’exposició que s’inaugurarà aquest dissabte 30 de maig a la seu del Grup d’Estudis Sitgetans, serà complerta: es podran veure totes i cada una de les sobre les 65 catifes que any rere any, des de 1950,  han lluit al primer tram del carrer Jesús. 



Però Corpus a Sitges també és sinònim d’exposicions de clavells i aquesta és una tradició que va més enllà de l’any 1929, amb l’organització de la primera Exposició Nacional de Clavells, mostra que aquest any arriba a la seva 76era edició. Però no podem oblidar que ja l’any 1918 s’organitza a Sitges la primera Exposició Internacional de Clavells. 

Al diari El Sol, de Madrid, el dia 26 de maig de 1918 ja anuncien: Concurso de claveles. Barcelona 25 (11.30n)- Em el inmediato pueblo de Sitges se celebrará en breve un concurso de claveles” 

A La Unión Ilustrada del 3 de juliol de 1919 llegim l’article Batalla de Flores: “Al mismo tiempo, por estos días, se ha celebrado en Madrid una exposición de rosas y en la provincia de Barcelona una exposición de claveles. La exposición catalana tuvo por escenario aquel rincón pintoresco de Sitges, que es un prodigio de hermosura.”



Un exemple és l’ampli i complert article que li dedica  a aquesta tradició Artur Rigol a la revista mensual D’ací d’allà del mes de juny de 1920, és a dir, fa 95 anys. Les Flors i el Jardí íntim. L’exposició de Clavells de Sitges comença dient: 



La blanca Sitges (no podríem anomenar-la sense acompanyar el seu nom de l’adjectiu acostumat) ha volgut lluir una vegada més una de les seves gràcies: la gràcia dels seus famosos clavells; d’aquests clavells sense els quals seria impossible imaginar-se-la. Però no eren els clavells, com de costum, lluint llurs tons vermells o roses sobre les blanques parets, o fent gama multicolor en el terrat o en el pati: ara els hem vistos tots plegats competint entre ells llur bellesa

D'aquest mateix any 1920 són les fotos que podeu veure aquí. 

A l’article també es fa referència a que aquesta passió dels sitgetans per conrear els clavells ha portat a pensar, aprofitant el clima idoni de la zona,  en instal.lar establiments hortícoles per aconseguir en un futur proper una important indústria del cultiu de les flors. 

Ens explica que la data més antiga que es tenia (aquell 1920) del conreu dels clavells és del segle XV, i que el seu “promotor” fou el conreador René, originari de Nàpols, que va anar a la Provença, especialment a Aix, per fer-hi uns jardins. Aquest, enamorat pels clavells que neixen espontàniament a Nàpols, els va voler conrear a França.

Jo no entenc de clavells, hauré de preguntar a l’Ignasi, el meu amic expert en el tema, però aquest comentari irònic que fa Rigol sobre “impossibles” colors de clavells, avui, al segle XXI, si no existeixen, aviat existirà: 

“Sobre els clavells, com sobre les altres flors, s’han dit procediments de conreu que ara fan riure al més llec. Olivier de Serres, un escriptor francès antic, en una obra seva anomenada Théâtre de l’Agriculture et mesnage des champs, diu que poden tenir.se clavells de color verd empeltant.los sobre llorer, i de color blau empeltant-los sobre les xicoires. Suposem que ell no n’havia fet la prova, i fins ens fa pensar que era un jardiner de ploma, i no d’estisores, aixada i ganivet”

L’article segueix donant una llarg llista d’espècies de clavells, dividits en dos grans grups. Els clavells rebentadors, de flors molt grosses que de tants pètals que tenen rebenten el calze, i  de colors que van del blanc pur al vermell quasi negre i al morat quasi blau; i els clavells de tipus americà, de flors no molt grosses i de tons tendres com el salmó, el groc, el ros i el blanc. Alguns amb noms dels clavells, del tipus que siguin, són molt originals: el  clavell granadí o de Ratafia, els flamencs, els fantasia lionesos, els de tija de ferro, del país, el de tot l’any, els xinesos, els de poeta.... 



Per acabar amb aquest article tan tècnic, l’autor ens explica quins són els passos a seguir els “amateurs” per conrear els nostres clavells, unes nocions que he volgut copiar per si algú s'hi anima: 

“Comptades han d’ésser les persones que no sàpiguen què cosa és un esqueix. No és res més que un brot de clavellina arrencat de la balnta amb una estiregassada. Una vegada arrencat s’escapçarà de les fulles. Es tindran caixons o terrines amb sorra ben fina de riu, i a uns 4 centímetres en quadro es plantaran els esqueixos. Els jardiners els planten més espessos; però els aficionats que no han de fer-ne tanta quantitat, fent-los amples podran arrencar-los amb una mica de terra i serà més fàcil la represa. 



L’època millor per a fer els esqueixos és de desembre a març. Les varietats del país van molt bé fetes a l’hivern; (...) En el nostre país van bé els esqueixos a l’aire lliure, a terra o en terrines i caixons; però si és  possible fer-los un châssis, com el de la figura, al fons del qual hi haurà fems no molt podrits que daran escalfor, i al damunt una capa d’uns 20 centímetres de sorra fina, arrelaran més fàcilment gràcies a la calor del fons i a la que s’hi concentrerà a les hores de sol. 

Si es fan a l’aire lliure caldrà regar sovint; si es fan en l châssis, no tant, car un excés d’humitat podria dur a la podridura. 

Una vegada arrelats els esqueixos , es plantaran a terra o en testos. La terra serà ben adobada, amb fems d’estable, i ben flonja. 

Les clavellines no volen molta aigua, però els agrada ésser ruixades per damunt. Les exposicions assolellades són les que més els convenen. 

Perquè les flors siguin ben grans cal que les plantes siguin joves i que cada tija no porti més d’un clavell.”

Upps!!! jo ja vaig molt tard per a presentar-me al concurs de clavells d’aquest any, però amb aquesta guia ja no tinc excusa.... però que durant els anys vinc del segle XX Sitges tenia ja bona fama com a “productors” de clavells  és l’anunci que es publica a la premsa del moment, com a Nuevo Mundo de Madrid el 22  de juny de 1928 on ens indiquen que als magatzems G. Truffaut de la Plaça del Born de Barcelona es poden adquirir: “Claveles de lujo del establecimiento Floreal de Sitges, único en España, con grandes invernadero dedicados exclusivamente al cultivo del Clavel. Variedades Malmaison, Inglesas, Gigantes de Niza y Americanas.”  Aquest era el gran planter de Rafael Llopart i Vidaud, un dels fundadors l'any 1918 d'aquella primera exposició de clavells a Sitges.