4 maig 2016

PÍNDOLES PER l'ANY RAMON CASAS 2: LA SENYORETA B O ÀNGELS BURÉS DE JUNCADELLA



Seguint amb les píndoles de l'any Ramon Casas, avui ens centrem en un quadre realitat pel l'artista l’any 1907.  Ramon Casas va pintar aquest “Retrat de la Srta. B”, oli sobre tela de grans dimensions, 255x258 cm, que es va exhibir a la V Exposició Internacional de Belles Arts celebrada a Barcelona aquell mateix any. El gran oli es mostrava en una sala decorada per Miquel Utrillo,  juntament amb quadres de Santiago Rusiñol, i altres obres del mateix Casas, com un estudi pel “Retrat del Rei Alfons XIII”, el “Retrat de la Senyora Baladia” i  la  “Sargantain”.
 

Sobre La Sargantain, retrat de Júlia Peraire que pertany a la col.lecció del Cercle del Liceu, no puc explicar res de nou que no s’expliqui en el catàleg de l’exposició “Júlia, el desig”, que s’inaugurarà aquest  9 de maig al mateix Cercle del Liceu. De Teresa Mestre,  Sra. Baladia, de la qual Ramon Casas en va fer dos retrats,  també s’ha escrit molt, per ser ella la protagonista de la “Ben Plantada” d’Eugeni d’Ors. I el Rei Alfons XIII també el coneixia tothom...Però, qui era la Senyoreta B.?

Doncs la senyoreta B era Àngels Burés Regordosa, filla de Francesc Burés i Borràs i Eulalia Regordosa Soldevila, coneguda com Doña Li, els quals també tenien altres dos fills, Esteve, mort a Barcelona sent molt jove l’any 1914, i Francesc Burés Regordosa, mort l’any 1946 sense deixar descendència. 

El pare de l’Àngels era Francesc Burés Borràs, reconegut industrial textil procedent de Manresa i hereu de la casa Burés Hermanos. L’any 1900 Francesc Burés adquireix una gran solar a la cantonada del carrer d’Ausias March i carrer Girona, i encarrega a Francesc Berenguer el projecte de la que seria la seva gran casa familiar. Com que Francesc Berenguer no havia aconseguit el títol d’arquitecte, els plànols de l’edifici estan firmats per Miquel Pascual. 






Entre 1900 i 1905 a la casa hi van treballar els millors artesans i artistes del moment per tal d’aconseguir el programa decoratiu que havia ideat Oleguer Junyent, realitzant ell mateix les pintures murals que decoraven les parets de la sala dels nens.







Gaspar Homar va ser l’encarregat de realitzar els mobles i els treballs de fusteria, principalment a l’habitació infantil on destaca la bellíssima llar de foc en la qual, mitjançant un acurat treball de mosaic, s’hi representa una escena del conte de Hansel i Gretel, realitzat juntament amb Joan Carreras, l’escultor que també elaborar uns panells que representen els esports de moda entre la burgesia, i en entre els quals hi apareix l’equitació, un esport molt en voga en aquell moment, tal i com es demostra en el retrat de Casas;  també hi va treballar Pau Roig Cisa, pintor que dissenya els mosaics de terra. 




Important és el treball del pintor i escultor Antoni Coll i Pi, autor de diverses escultures, com l’ós bru que trobàvem al peu d’escala, al vestíbul de la casa, amb una làmpara agafada entre les seves urpes, així com també són d'ell algunes de les pintures murals que decoraven el pis principal, com el sostre de la sala de música. 



Els treballs de vidre, especialment la gran claraboia del vestíbul i els finestrals del principal, eren obra d’Antoni Bordalba.  



En aquest imponent edifici hi va viure la família Burés Borràs durant molts anys. Els pisos superiors es van destinar al lloguer. Entre els llogaters més reconeguts hi trobem al polític i advocat Francesc Cambó, el qual l’any 1911 hi instal.la el seu despatx. Al dietari que escriu el mateix Cambó entre 1936 i 1940, i fent referència a la mort del també advocat Josep Roig i Bergadà, que ja l’any 1908 té el despatx al carrer Girona 18, principal 3ª,  llegim: “ El seu despatx del carrer de Girona nº18, en el mateix replà on vaig tenir el meu durant tants anys, tenia una porta de vidre de colors amb aquesta inscripció en lletres gòtiques: “Labor prima virtus”. 

Però aquest edifici no és l’únic que va construir la família Burés a Barcelona durant aquells primers anys del segle XX. L’any 1902 Ignasia Burés i Arderiu, tia paterna de Francesc Burés i sòcia d’aquest en la fàbrica tèxtil, i el marit d’aquesta, Antoni Salvador Safont, van encarregar a Juli Batllevell la construcció d’un edifici de vivendes al carrer de Casp, just al costat de la reconeguda Casa Calvet d’Antoni Gaudí. 



El constructor de la casa Antoni Salvador fou Enric Pi i Cabañas, soci i gran amic de l’arquitecte Batllevell, un tàndem que dos anys més tard, l’any 1904, tornen a treballar per a la família, aquest cop per a Antònia Burés, germana de Francesc, al carrer Ausias March 42-46, per a la que dissenyen una original façana amb dos grans arbres de pedra, uns pins que han portat a moltes especulacions, històries i autories encara no aclarides del tot. El matrimoni Torrens Burés vivia a la casa Torrens de Manresa, coneguda com la Buresa, però a la casa de Barcelona s’hi van instal.lar els seus fills, i avui encara hi viuen els descendents d’Antonia Burés, que estava casada en primeres nupcies amb Leocadio Torrens Serra, i amb el que va tenir tres fills: Mº del Rosari, Francesc i Estevan. Abans de tornar a la família d’Àngels Burés, protagonista del quadre de Ramon Casas, faig un petit incís per referir-me a la relació entre Antonia Burés i Sitges. 


A Sitges la senyora Burés, casada en segones núpcies amb Conrad Subirà Tàpies, llibreter de Manresa (1863-1926) va passar llargues temporades a la platja Sant Sebastià, a la casa que porta el nom del seu segon marit, realitzada l'any 1920 per l'arquitecte Bernat Pijon. A la façana de la casa encara es conserva el Sant Antoni de ceràmica. 




L’any 1931 encarrega a l’arquitecte Josep Danés Torras la construcció d’un xalet, Villa Antònia, a l’Avinguda Sofia cantonada amb el carrer Mossen Llopis. 



Tornem a Àngels Burés. La noia va néixer a Manresa l’any 1888,i morí l’any 1972 als 84 anys. L’ny 1905 la família es va traslladar a viure a la capital catalana on  s’havien fet construir la gran casa  al carrer Girona 12-18, xamfrà amb carrer Ausias March 42-46. Conèixer la història d’aquesta família em fa dubtar sobre l’any en que es va realitzar la decoració de la coneguda sala de nens, ja que aquell any 1905 els fills Burés Regordosa no eren tan petits com per tenir una sala de jocs. Àngels ja tenia 16 anys, i els altres dos no se n’allunyaven gaire d’aquesta adolescència....



L’any 1907 va ser important per a la família Burés i especialment per a la filla. A principis del mes de febrer de 1907 Maria dels Àngels es va casar amb l’advocat Josep Maria Juncadella i Robert. La ceremònia va tenir lloc a la capella particular de la recent estrenada casa, i presidida pel Bisbe d’Urgell, el Dr. Benlloch. Els pares de la núvia van convidar amb un dinar. Una foto, que demostra el reconeixement social de la parella, es va publicar a La Ilustració Catalana del 17 de febrer de 1907.

Així doncs, si el quadre va ser pintat l’any 1907, com indica a la firma, podria tractar-se d’un regal de casament? El quadre ens mostra una noia de vint anys, una bella jove moderna, serena valenta i amb idees pròpies. No es retrata asseguda en una còmoda cadira, ni de peus en un espai burgès, tal i com apareix a la foto del casament,  ella tria ser pintada dalt d’un majestuós cavall, una solució pictòrica utilitzada per Ramon Casas l’any 1905 amb el retrat eqüestre del Rei Alfons XIII, obra que també estava exposada en la mateixa Exposició de Belles Arts. 

Però abans d’acabar l’any, el 10 de novembre de 1907, moriria el patriarca de la família, Francesc Burés. La mare va continuar vivint a la casa del carrer Girona amb els seus fills, en aquell moment solters. Però i la filla? Potser la nova parella, que va tenir dos fills, Josep Maria i Francesc, es va traslladar a viure amb la mare?  Si fos així, podria ser que la bella sala dels nens es decorés a principis de la dècada de 1910, anys quan van néixer els fills de la parella Juncadella Burés. Potser va ser un encàrrec destinat als néts de la senyora Eulalia Regordosa?

Aquesta idea podria recolzar-se per l’amistat que Francesc Burés i la seva mare Eulalia Regordosa tenien amb artistes del moment, entre els que podem destacar el mateix autor del projecte de decoració de la casa Burés, l’escenògraf Oleguer Junyent (1876-1956). Durant el mes de setembre de 1914 Francesc Burés Regordosa, juntament amb el seu cosí Mariano Recolons Regordosa i el mateix Junyent, va formar part del grup que van realitzar una excursió a Núria, acompanyant al Bisbe d’Urgell, el Dr. Benlloch, el mateix que va casar la germana uns anys abans.  

Per a Oleguer Junyent el tema de Hansel i Gretel no li era desconegut. Durant la primavera de 1907 al Teatre Principal de Barcelona es va presentar la versió catalana del conte de Humperginck, una versió adaptada per Joan Maragall, “Ton i Guida”, que va comptar amb l’escenigrafia del mateix Junyent i del seu soci i company, Vilomara. Entre 1908 i 1909 Junyent va realitzar la volta al món, viatge que li va permetre conèixer tots els estils artístics que dominaven el panorama cultural del moment. 

També Junyent fou amic, company de viatge i conseller artístic de Francesc Cambó, recordem que també un dels llogueters d’un dels pisos de la casa Burés. 

Acabant….  al pis principal de la casa Burés hi va viure Eulalia Regordosa fins a la seva mort, que tenir lloc a Camprodon l’any 1931. La filla, Àngels hi va seguir amb la seva família. Els fills Josep Maria, casat des de 1934 amb Mercedes Salisach, escriptora que fou Premi Planeta l’any 1975, i Francesc, casat un any més tard amb Encarnació Tusquets, va crear les seves famílies i van marxar a altres cases. A mitjans de la década dels 40 va morir el seu marit, Josep Maria Juncadella. Ella, la noia que havia retratat Ramon Casas l’any 1907, va seguir vivint en aquella magnífic habitatge fins a la seva mort el 2 de febrer de 1972 als 84 anys. 



A partir de la mort d'Àngels la casa va començar a seva decadència, ja que ella va ser la darrera habitant. Passats uns anys de dubtes, la casa va ser comprada l’any 2007 per l’Ajuntament de Barcelona per 26 milions d’euros amb l’objectiu de convertir-la en una centre d’interpretació del Modernisme, projecte fallit que va suposar que un any més tard fos venuda a la Generalitat de Catalunya per tal d'instal.lari oficines (si en voleu saber més, us deixo l'article de José Ángel Montañés al País).  Poc a poc es va anar deixant, uns anys de degradació que ha suposat un gran deteriorament de la casa, una degradació que es pot apreciar en les fotos del blog Recuerdo Abandonado. Un procés que sembla que s'ha aturat, ja que des de l'any 2014 l’edifici és propietat d'un fons britanic que ha iniciat la reforma, remodelació i restauració de la casa Burés …. el temps dirà si l’edifici retornarà a la seva bellesa original o si es tracta d'un altre exemple de desfeta patrimonial.  

27 abr. 2016

PíNDOLES PER L'ANY RAMON CASAS. ¡A LOS TOROS!




"Quien empieza como él ha empezado, ha de llegar donde sólo llegan los elegidos"
 (La Ilustración Artística, 1887)

Enguany Catalunya celebra els 150 anys del naixement del gran pintor Ramon Casas  i seguint el darrer article, el que fa referència a una obra que està atribuïda a  Casas que crec que es tracta d'una obra de Lluís Graner, així com el de l'accident de cotxe a les costes del Garraf, avui torno a les   petites "píndoles" sobre temes "menys transcendentals" relacionades amb Casas, articles que es poden completar amb altres publicats en aquest bloc com la història de la casa de Ramon Casas a Sitges, o la subhasta de part de la col.lecció d'art que Casas tenia a Sant Benet.



Així doncs, i esperant que poguem arribar a trobar resposta a certes qüestions, avui començo amb aquesta magnífica obra que s'exposa actualment al Museu del Modernisme de Barcelona a l'exposició "Ramon Casas . La vida moderna".


Foto publicada a El Periódico

Es tracta d'un quadre de grans dimensions, 205 x 453 cm, que forma part de la col.lecció Fundació Vila Casas, i que sota el títol de ¡A los toros! ser pintat l'any 1886 per un jove Ramon Casas, que acabava de complir els 20 anys.



Un gravat de l'obra va ser publicat a La Ilustración Artística el 17 d'octubre de 1887 i si us fixeu amb les dues fotografies que us penjo, podeu adonar-vos que hi ha algunes diferència.... o més aviat, que falten trossos del quadre.







Al gravat ens presenta un quadre de composició més clàssica que la que hem conegut aquests darrers anys. Així doncs, Ramon Casas sembla que al pintar el moment de l'entrada de gent a la plaça de toros del carrer de Goya de Madrid, edifici de maó d'estil neo-mudejar que es va construir l'any 1873 i que va ser enderrocat l'any 1934, no es va oblidar de plasmar la façana principal d'aquest edifici que en aquell moment era tota una novetat. Aquesta voluntat de no tallar l'edifici, i el fet que al voltant no hi havia gaire construccions, l'obligava a dedicar una gran part de l'espai superior de la tela a pintar el cel que emmarca aquell moment tradicional tant taurí. 




Però el quadre no va ser només tallat per dalt, i una mica per l'esquerra, sinó que per la dreta també podem veure que hi falta un tros. La persona que va tallar el quadre, seguint les ordres de la senyora que acabava d'heretar l'obra per tal que aquesta pogués encabir-se en una paret del seu pis barceloní, va vigilar molt de no tallar ni la firma ni l'any, fet que va suposar que la figura femenina que es dirigeix a unes ara inexistents cases, quedi partida per la meitat, així com una mica del carro. 

Res, unes brutals mutilacions que podem atribuir, per no fer-ho al poc respecte per l'art, al fet que tots, rics i pobres, marquesos i gent del carrer, hem acabat vivint en pisos massa petits per poder tenir quadres tan impressionants com aquest.... 

Però tornant al quadre, que com podem veure gracies al gravat que conservem, originalment  no era "tan modern" com el considerem ara, amb aquests atrevits "talls" de l'espai, la crítica del moment ja hi veu la gran qualitat d'aquest jove pintor quan el presenta a la Sala Parés aquell any 1886 i al Salon des Champs Élysées a París l'any 1887. 



Fotografia de l'actriu Mme Judic
Des de feia un temps Casas ja havia pintat diverses escenes taurines, molt de moda en aquells anys de finals del segle XIX. especialment a França, on alguns dels seus millors pintors, com Edouard Manet, també el van triar per als seus quadres. Fins i tot, actrius franceses com Mme Judic, en va adquirir un. 

Però tot i les bones crítiques pictòriques, Ramon Casas no es salva de l'"estocada torera" que li fan des de la Ilustración Artística per la seva afició als toros "Casas siente decidida predilección por el espectáculo nacional... ¡Es una verdadera lástima".  Una afició que el porta a autoretratar-se entre els assistents a la Plaça de Madrid...



Doncs sí, en aquest punt em costaria entendre a Ramon Casas, però tot i que potser algú pot pensar que les famoses "lligues anti taurines"  és cosa d'ara, us puc assegurar que venen de lluny. Fins i tot, a finals del segle XIX es va organitzar una manifestació a Barcelona per aconseguir una "Catalunya civilisada! (sic)" i entre els organitzadors hi havia un tal Peraire... us sóna el cognom de Peraire? Doncs aquest serà tema per una altra píndola



Per saber més sobre Ramon Casas, "Ramon Casas. Una vida dedicada a l'art", d'Isabel Coll Mirabent. El Centaure Groc, Barcelona 1999. 

6 abr. 2016

CARA A CARA ENTRE RAMON CASAS I LLUÍS GRANER 0 L'ENIGMA DELS PANELLS DEL TEATRE LÍRIC




Carnaval-Beli / Beli-Carnaval no és una combinació que lligui molt, però avui toca intentar aventurar-me en aquest món de disbauxa, per tal de poder arribar al final de les meves conclusions que porten fins a un altre tandem, aquest molt més interessant: Casas-Graner / Graner-Casas. Així doncs, us demano una mica de paciència i poc a poc veureu on vull arribar. 

Un dels actes més esperats entre la burgesia barcelonina de finals del segle XIX era el Ball de Carnaval que organitzava el Cercle Artístic de Barcelona (actualment Reial Cercle Artístic, però també conegut com Círculo Artístico o Circul Artístich), entitat cultural fundada l’any 1881, poc després del gran èxit de participació de la cavalgada i el ball de Carnaval organitzat per la societat L’Eura, entitat efímera que seria la predecessora del Cercle. 

El primer Ball de Carnaval va tenir lloc el 4 de març de 1889 al Teatre Líric, conegut també com a Sala Beethoven, el 4 de març de 1889. L’establiment, fundat l’any 1881 i tancat l’any 1900,  es trobava al carrer Mallorca 277 cantonada carrer Pau Claris, va ser fundat per Evarist Arnús, i un cop mort aquest, seguí regentat pel seu fill, Emili Arnús. 



En aquella primera festa al Teatre Líric, organitzada per Josep Lluís Pellicer, l’escenògraf Soler i Rovirosa, Pascó i el pintor Santiago Rusiñol, que va pintar uns grans tapissos d’estètica medieval que decoraven la sala principal. A aquests ideòlegs s’hi van afegir altres artistes membres del Cercle, com els germans Masriera, Alexandre de Riquer, els germans Llimona i l’escultor Enric Clarasó, Labarta, Chía, Estruch, Llibre, Oliva,  Ferrer i Soler…… El Ball de Carnaval va convertir-se en l’esdeveniment de l’any, i fins i tot dels anys següents, ja que va aconseguir un gran èxit d’assistència i de bellesa. 

A La Vanguardia del 6 de març de 1889, dedicada exclusivament al ball,  se’ns dóna totes les dades sobre com va anar aquest ball de Carnaval, així com es publiquen dibuixos de com era la decoració de l’espai: “(…) hermoso grupo pintado por don Francisco Masriera, El Arte presentado el Carnaval a la Sociedad; la brillante alegoría del baile debida al pincel de Riquer, y el animado y bello grupo que simboliza el Carnaval, obra de Xumetra. Todos ellos están formados por figuras de tamaño natural de gran efecto decorativo, entre follajes y adornos, pintados con el cuidado que se emplea en las obras duraderas no destinadas a un efecto de momento. …. (…) Desde el escenario fijaba enseguida la atención la monumental escalinata  a dos tramos que se ha levantado a la entrada del salón. Es de gusto barroco, simulando mármol y oro, habiendo proyectado y dirigido los señores Rogent y Vilumara.”

Entre els elements decoratius destacaven els tapissos humorístics d’estil gòtic que omplien els intercolumnis de les llotges baixes, unes obres d’art dissenyades i executades per Santiago Rusiñol, amb la col.laboració del Ramon Casas, i “sus orlas formadas por avechuchos y animales fantásticos se han ejercitado los pinceles de casi todos los artistas socios del Círculo que han tenido así ocasión de contribuir al decorado del local.”


Els assistents van ser gent de la burgesia, la noblesa i el món artístic i cultural de Barcelona, acudint tots amb originals i singulars disfresses. Tots els artistes que van participar en la decoració del teatre, també van destacar durant el ball per les seves disfresses. Pocs dies després, a l’aparador de l’establiment que el fotògraf Napoleón tenia al carrer Ferran de Barcelona, es van poder veure diverses fotografies de les disfresses del ball. A La Vanguardia del 23 d’abril de 1889 llegim:  “En los escaparates laterales figuran, de gran tamaño, los retratos del conocido y genial pintor señor Casas en traje de elegante del XIV (…). El señor Casas está pintado al óleo, sobre fondo de tabla dorada y marco gótico al estilo de la época. (…) el del señor Clarassó, en traje de gitano andaluz rico (…); el del señor Rusiñol, elegante de 1835, que parece amigo de Larra y de Espronceda (…)”


Després del l’èxit del primer ball, el Cercle Artístic es va plantejar una nova edició. La mort del senyor Arnús, propietari del Teatre Líric, va fer que el Cercle Artístic hagués de pensar un altre lloc per organitzar el ball de Carnaval. Aquest es va celebrar el 9 de febrer de 1891 al saló gòtic de la Llotja, que va ser decorat seguint el projecte del decorador i artista Josep Pascó amb la col.laboració de Ramiro Lorenzale, Llorens, Ferran Xumetra, Masriera, Duran, Baldomer Casas…. Un cop més, i davant de l’èxit que va suposar l’esdeveniment, La Vanguardia va publicar un suplement especial sobre el Ball de Trajes el 9 de febrer de 1891. Aquest cop tant Ramon Casas com Santigo Rusiñol no van participar activament en la decoració, però si que van assistir a la festa disfressats els dos de pierrot Villette.  

La Ilustración Artística del 4 de març de 1895 

I arribem al Tercer Baile de Trajes, que de nou recuperà com escenari el Teatre Líric, Sala Beethoven, de Barcelona que havia passat a ser propietat del fill del senyor Arnús, Emili. 

El ball que va tenir lloc el 25 de febrer de 1895, també va destacar per la magnífica decoració que es va crear, seguint la direcció de l’escenògraf Joan Francesc Chía i Alba i amb la col.laboració de diversos artistes, que van realitzar elements decoratius, entre els quals destacaven els grans panells que tapaven les llotges del primer pis, uns quadres pintats per reconeguts artistes, socis de l’entitat.

A diversos diaris i setmanaris del moment se’n publiquen interessants notícies. La primera a La Vanguardia del 19 de febrer de 1895, on ja ens donen dades sobre la festa, i especialment sobre la decoració del teatre. “Según el plan acordado, se dispondrá un pasaje cubierto que, partiendo de la entrada exterior, llegará hasta el vestíbulo del teatro. Bajo la dirección del escenógrafo señor Chia, la sala será decorada con una serie de doseles-marqusinas que, corriendo de palco a palco, dará la vuelta a la platea. Grandes astas ornamentales sostendrán los cortinones de los doseles, en cuyos fondos aparecerán plafones decorativos representando grandes épocas de las civilizaciones pasando, ciclos del arte histórico principales, como el Egipcio, el Indio, el Griego, el Romano, el Bizantino, el Galo-Romano, el Árabe, el Gótico, el Renacimiento Alemán y el Italiano, Luis XVI, el Imperio, el Directorio, o pintorescas alegorías de países como España, Francia, Escocia, Japón, etc, etc. La pintura de estos panneaux correrá a cargo de los señores Baixas, Bertrán, Bocquet, Campmany, Casas, Coll, FErrer, Graner, Lorenzale, Passos, Pey, Roca, Triadó, etc., etc.”

També a La Vanguardia, del 26 de febrer de 1895, la Dinastia del 27 de febrer de 1895 i  a La Ilustración Artística del 4 de març de 1895 podem trobar més dades sobre aquestes obres pictòriques, així com gravats en els quals ens podem fer una idea de quin va ser l’ambient que es va viure en aquella festa, així com de la decoració i dels panells pintats amb referències i al.legories a les grans civilitzacions de la història.

A diferència de les altres dues festes, a aquest ball de Carnaval organitzat pel Cercle Artístic no hi va assistir tanta gent com a les anteriors edicions, fet que es destaca a les cròniques del moment. Però no és d’estranyar, ja que la situació política i social que es vivia a Espanya en aquell moment no era la més adequada per a celebracions. Aquell mateix dia 25 de febrer de 1895, mentre un gurp nombrós de barcelonins es vestien per anar al ball de carnaval, a l’Illa de Cuba, colònia espanyola, esclatava la Guerra d’Independència que suposaria la pèrdua de la colònia, juntament amb Filipines i Puerto Rico, suposant una profunda crisi identitària, social, política i cultural a Espanya. 

Entre els que no van assistir a la festa, destaquem a Santiago Rusiñol, que estava a París, i a Ramon Casas, tot i que aquest va participar en la decoració de l’establiment amb un panell que representava una al.legoria a l’edat mitjana, amb una castellana rebent una flor d’un trobador amb arpa. 


 La Vanguardia, del 26 de febrer de 1895
Els altres panells eren obra de Julio Bocquet Ortega amb una parella de Gals;  José de Passos amb una al.legoria a España, amb la representació de dues chules; Ricard de Capmany i Roura amb dos personatges del renaixement alemany; Lluís Graner pinta dos Reis Bizantins; Pau Maria Bertran Tintoré dues Egipcies; Ramiro Lorenzale fa dos panels, en un representa l’Imperi Napoleònic i el l’altre uns Incroyables de l’època del Directori; Antoni Coll i Pi una parella de nobles escocesos; Joan Baixas i Carreter dues romanes; Triadó l’ una danza àrab; Ferrer i Soler el renaixement italià; Guillem Roca i Sanpere escena de la cort de Lluis XV; Bertran l’antiga grècia amb dues figures femenines, una que fa gimnàsia mentre una altra toca l’arpa; Josep Pey i Farriols una pareja d’Indis; Francesc Masriera i Manovens (1842-1902) una Pierrette; i un segon panel de Lluis Graner que representa Japó amb   “Una Japonesa del señor Graner, llena de carácter y de mucho efecto ornamental” (L.V, 26/2/1895). 

Fins aquí, aquest article m’ha servit per conèixer l’existència, ni que fos durant aquelles hores que duraven els Balls de Carnaval, d’una important producció d’obres d’art úniques realitzades pels grans noms, artistes relacionats intensament amb el Cercle Artístic de Barcelona. Es tractava de peces que per, les descripcions que es van publicar  en les cròniques del moment, demostraven una qualitat, originalitat i bellesa única, que deixaven bocabadats als membres de l’alta societat de Barcelona que acudien a la festa. En definitiva, unes obres d’art esplèndides que es convertien en la millor carta de presentació dels artistes catalans davant dels que esdevenien en els seus principals clients, una burgesia en ple auge econòmic que durant aquells anys de finals del XX aixecaven, reformaven, remodelaven, redecoraven, etc… les seves cases seguint l’estil del moment, el Modernisme. 

Però per la seva funció de decoració efímera, de simple escenografia puntual, sembla que va fer que moltes d’aquestes obres d’art, per no dir totes, desaparguessin… i recalco desaparegudes i no destruïdes, pq tinc l’esperança i la confiança que algú, davant de la qualitat d’aquestes, les anés guardant i conservant. Un primer algú podria ser al mateix Cercle Artístic, actualment Reial Cercle Artístic, organitzadors dels balls, i per tant, propietari de les escenografies creades per a aquests. Aquesta idea no és descavellada, ja que durant la Junta General que va tenir lloc al Cercle Artístic el 16 de maig de 1895, informació que agraeixo a la doctora en Història de l’Art Isabel Marín, arxivera del Reial Cercle Artístic, que ha tingut la paciència de consultar i contestar tots els meus dubtes,  i sota la presidència de Lluís Graner, i tal com consta en el Llibre d’Actes, el senyor Ferrer “propuso ..... la conveniencia de adornar las paredes de esta Sociedad con los paneux (sic) que sirvieron para el último baile de trajes. A todo lo cual el Señor Presidente ofreció consultarlo á la junta directiva en la primera ocasión”.

Al cap de pocs mesos, el Cercle Artístic va canviar, per miléssima vegada, de seu social. Així, en la junta del 27 de novembre de 1895, es llegeix: “Se faculta al Señor Graner para que á criterio suyo liquide con el Señor Viñals el crédito antiguo y la factura de la última Exposición con los tapices y otros efectos procedentes del último Baile de Trajes dado por este Círculo”. 

I a la Junta de 30 de noviembre de 1895 llegim: “Así mismo el Señor Presidente participó que según facultades que le había conferido esta Junta Directiva había liquidado con el Señor Viñals en su total crédito á cambio de los tapices que figuraron en el último Baile de Trajes”.

Així doncs, sembla que finalment aquests tapissos, que no pas els panells decoratius, van anar a mans del senyor Viñals. Però quí era el senyor Viñals? Podria ser l’arquitecte Salvador Viñals, que va ser l’autor del projecte del Teatre Líric l’any 1881. Però que li devia el Cercle Artístic? i que pensava fer amb tots aquells tapissos i elements decoratius?

Potser és més lògic que es tracti d’Agustí Viñals i Berenguer, reconegut adornista, que havia treballat al Gran Teatre del Liceu, així com en l’elaboració de diverses construccions decoratives, amb els escenògrafs  Francesc Soler i Rovirosa i Maurici Vilumara, socis del Cercle i principals responsables de les decoracions dels diversos balls que va organitzar el Cercle Artístic. A l’anuari Riera de 1909 consta  el Sr. Viñals, Adornista de Salones y Templos, amb taller al carrer Villarroel número 7. 


Al llibre de Juntes es diferencia entre panells i tapissos cosa que ens fa pensar que el senyor Viñals no es va quedar amb els quadres, unes obres que he intentat trobar buidant i repassant les revistes del moment, els setmanaris, diaris, etc…. però no he trobat cap referència directa, posterior a les cròniques dels balls, que parlin d’alguna d’aquestes obres. He buscat a les monografies dels pintors esmentants, als catàlegs de les exposicions, als llistats públics de les les col.leccions particulars, als museus actuals, etc… però no he trobat res. He buidat internet…. tampoc. Això si, he trobat obres realitzades pels artistes citats, que ens poden donar una idea de quin era l’estil utilitzat en aquestes peces desaparegudes…. Però tot i aquesta recerca infructuosa, estic segura que amb el temps aniran sortint, o podrem catalogar, algunes d’aquestes obres. 

Un exemple, les mollets obres de Francesc Masriera amb temàtica de carnaval i/o amb vestits japonesos:

  







I també obres de Lluís Graner: 


I de Josep Triadó: 


Un exemple d’una de les obres que van estar exposades podria ser el quadre Escena orientalista protagonitzada per Sada Yacco que forma part de la col.lecció del Museu del Modernisme Català de Barcelona. Una obra que apareix signada per Ramon Casas, i que els responsables del museu daten en circa 1902. Aquest oli sobre tela, d’unes mides espectaculars, 187x92 cm, va ser exposat a la Sala Municipal de Exposiciones de la Pasión a Valladolid entre els mesos de maig i juliol de 2015. En el catàleg de la mostra es deia: 

Escena Orientalista de la col.leccio MM. Imatge d'internet

“Escena orientalista protagonizada por Sada Yacco presenta un tema atípico en la obra del pintor, con una composición que responde a las estampas japonesas o ukiyo-e tan de moda en la Europa de finales del siglo XIX. La protagonista es Sada Yacco, actriz japonesa que se hizo famosa en Estados Unidos y Europa por sus representaciones teatrales y que actuó, junto a su marido Kawakami Otojiro, en Barcelona en 1902. Casas realizó retratos al carbón de ambos, publicados en la revista Pèl & Ploma, y seguramente fue entonces cuando pintó este óleo, que recoge una escena de alguna de las representaciones de la actriz en el Teatro Novedades barcelonés.”

Es tracta d’una figura de mida natural, una geisha vestida amb un cridaner quimono japonès, i tocant un instrument de corda tradicional d’aquest país, anomenat Shamisen. Al seu costat destaca la presència d’un ocell, animal que ens remet a  les grues, animal molt representat a les pintures i decoracions orientals, i que simbolitzen la lleialtat i l’honor. 

Com ja havien fet molts altres artistes del moment, espanyols i estrangers, com el mateix Picasso, Camps i Ramon Casas, recomano l'article de Ricard Bru que podeu trobar aquí, van retratar a l’actriu Sada Yacco i al seu marit, Otojiro Kawakami. Però a diferència d’altres, que van optar per plasmar-la vestida amb la roba tradicional japonesa, Casas va optar per vestir els protagonistes a la manera occidental, amb llarg abric i barret. Els dos carbons, publicats al número 88 de la revista Pèl i Ploma del mes de maig de 1902  es conserven a la col.lecció del MNAC i al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques respectivament. 





Lluís Graner dibuixat
per Ramon Casas
Però aquest quadre que al museu s’atribueix a Ramon Casas i Carbó (Barcelona, 1866-1932), pintor del que enguany es commemora el seu 150è aniversari de naixement amb l’Any Ramon Casas,  té una semblança molt clara a l’esquemàtic dibuix que, fent referència al panell pintat per Lluís Graner i Arrufí (Barcelona, 1863-1929) per decorar el Teatre Líric durant aquell ball de Carnaval de 1895, es va publicar a La Vanguardia el 26 de febrer de 1895. Un dibuix realitzat per  J. Pellicer i Montseny, que apareix amb la referència equivocada de “China”, una equivocació que queda totalment corregida per Japó, gràcies a les diverses cròniques que es publiquen, i en les quals mai es parla d’un panell que representi la Xina.



La Ilustración Artística del 4 de març de 1895
Un altre dibuix molt semblant, encara que de dimensions més petites, és el que trobem al gravat que va publicara La Ilustración Artística el 4 de març de 1895,  Tercer Baile de Trajes, just sota de la S….



Així doncs, després de totes les dades exposades en aquest article,   i comparant el quadre i els dibuixos, es pot posar en dubte, tal i com ja han fet experts en el tema, l’atribució d’aquest quadre a Ramon Casas, una peça que com molt bé diuen en el catàleg de l’exposició de Valladolid, es tracta d'una obra que representa un "tema atípic en el pintor", i té un estil i una pinzellada que no trobem en cap altra obra de Casas. Així doncs, es pot pensar que es tracta d’un dels panells que van decorar el Teatre Líric durant aquell Ball de Carnaval de 1895, obra de Lluís Graner.



Amb aquest article, en la qual potser alguns només hi veuran la voluntat de des atribuir una obra a Ramon Casas per atribuir-la a Lluís Graner, el que vull fer és una reflexió que va una mica més enllà. Voldria demanar a tots els historiadors de l'art, actuals i futurs, que obrim els ulls i els horitzons de l'art, i que la nostra feina com a investigadors serveixi per donar a conèixer altres artistes, pintor, escultors, artesans, etc., que tot i ser poc coneguts van ser fonamentals per entendre la nostra història de l'art. I davant d'aquesta afirmació pensareu..... però que diu aquesta de redescobrir artistes si està parlant de dos dels grans? Teniu raó, però fins aquí he arribat per casualitat, ja que la meva veritable investigació tenia com a objectiu trobar informació sobre un escultor-pintor que va treballar en la decoració de la Casa Burés de Barcelona, Antoni Coll i Pi, el qual també va col.laborar en la decoració del Teatre Líric durant aquell ball de 1895. El seu nom em va portar fins a la portada d'aquella Vanguardia del 26 de febrer de 1895, i el primer que em va cridar l'atenció va ser el dibuixet de la "suposada" china.... obra de Lluís Graner, una figura que em va recordar a un quadre que havia vist.... i la història ja la coneixeu.