25 nov. 2016

LA DOCTORA MARTHE FRANCILLON VS. EL PINTOR MAURICE LOBRE. NOVA PÍNDOLA DE L'ANY RAMON CASAS




Autoretrat de Lobre
Retrat realitzat per Lobre



Seguint amb aquests articles-píndola que he anat realitzant els darrers mesos per celebrar, a la meva manera, l’Any Casas, avui us proposo conèixer una mica més la vida i obra d’un dels grans amics del pintor català. 

L'article és llarg, potser massa llarg, però crec que també és important deixar publicades el màxim de dades possibles, ja que fins a dia d'avui el seu nom s'ha dit i publicat moltíssimes vegades, però d'ell en sabiem molt poc... i encara ens faltarà saber-ne mot molt més per poder-lo situar al lloc que li pertoca dins del món de l'art. 

Però per arribar fins a ell, primer us vull presentar la figura d’una dóna excepcional. 

Marthe François Francillon Rouville va néixer, segons consta al registre de naixement,  el 13 de gener de 1873 a la Rue Saint Denis 2 de Puteaux, ciutat situada a la província francesa d’Hauts-de-Seine. Filla de l’empresari Ernest Jean Francillon Chollet, que fou alcalde de Puteaux entre 1881 i 1884,  i de la parisina Marie Rouville. Marthe i els seus dos germans, la Jeanne (que l’any 1883 es casaria amb l’advocat Ernest Maroger) i l’Olivier, que amb els anys seria conegut com a Jean-Jacques Olivier (Puteaux,1877- París,1954) i que esdevindria un reconegut escriptor i historiador del teatre del segle XVIII, van tenir una infantesa fàcil i sense dificultats econòmiques per la posició social de la família, que es completava amb les figures destacades dels avis. Per part de pare, l’empresari Marc Francillon (1804-1888) i de Charlotte Chollet i, per part de mare, de Louis Rouville, pastor protestant de l’Oratori del Louvre, i Marie Levay.



Amb els anys i per facilitar els estudis dels fills, especialment els de la jove Marthe, la família Francillon Rouville es va traslladar a viure a París, triant com a llar una casa  al número 11 bis de l’exclusiva Rue Balzac, edifici que, al morir la mare el 15 de juliol de 1908, va quedar en herència als tres fills, els quals van vendre.-la i es va convertir en un hotel.




Després d’anys d’estudi, finalment va aconseguir el seu somni. Durant el mes de gener de 1901, acabats de fer 27 anys, Marthe Francillon-Rouville va tenir un destacat protagonisme als diaris francesos com al Le Figaro, al ser la primera dona francesa en aconseguir plaça titular d’interna en un hospital francès. Ella va obtenir el nº 52 de més de 600 concurrents a diverses places. En les notes publicades en la premsa d’aquells dies destacaven el gran esforç realitzat per la doctora Francillon per tal d’aconseguir aquest objectiu, a la vegada que explicaven que la noia posseïa una gran fortuna, que pertanyia a una rica família francesa, i que era la néta del pastor protestant, Sr. Rouville. 

Durant els darrers anys del segle XIX a França s’havia creat uns mecanismes d’exclusió que limitaven l’accès de les dones a l’internat dels hospitals de París. En els primers anys del segle XX Francillon va militar en un corrent feminista que denunciaven aquestes dificultats i l’exclusió de les dones de la formació médica d’elit i que es resistien a continuar amb aquesta situació. Finalment, ella i altres dones, van aconseguir el seu objectiu.


La Dra. Francillon, ginecòloga i especialista en radioteràpia, va treballar principalment al servei de cirurgia de l’Hospital Pitié-Salpêtrière a París, i va publicar diversos llibres i articles, com el de 1906  Assaig sobre la pubertat en la dona, o el de 1921, Higiene de la dona i de les joves. L’any 1900 ja era membre de la Lliga Francesa contra l’alcoholisme, en la que hi col.laborava amb conferències on explicava alguns dels problemes que suposava aquest hàbit en la salut de la dona. 





Durant els anys de la Primera Guerra Mundial, la Dra. Francillon va tenir un paper destacat, ja que des d’un primer moment va posar els seus coneixements mèdics a disposició dels ferits de guerra. En un primer moment com a assistent i després com a metge director i cirurgiana en un important destacament mèdic.

Al final de la guerra, durant el mes de gener de 1921, la Dra. Francillon va rebre la medalla de la Legió d’Honor com agraïment de l’Estat Francès per “la seva dedicació i devoció sense límits per alleugerir i curar els soldats ferits”. 

Però tot i aquesta exitosa vida professional, Marthe també va tenir una destacada vida pública, relacionant-se amb personatges remarcables de la vida cultural, social i intel.lectual del París de principis del segle XX, Entre les millor amigues  que va tenir la Dra. Francillon destaca la figura d’un personatge parisenc molt conegut  i controvertit. 

Fotografia de la Comtessa de Noailles
dedicada a Lobrette, diminutiu carinyos
de Lobre. 
La comtessa Anna de Noailles, poetessa d’origen rumanés nascuda com a princesa Anna de Brancovan, que l’any 1897 s’havia casat amb el comte Mathieu de Noailles. Anna havia nascut a París el 15 de novembre de 1876, ciutat on també va morir el 30 d’abril de 1933 als 57 anys, acompanyada pel seu marit, la seva filla, una neboda i per la seva amiga, doctora i consellera Marthe Francillon. Anna de Noailles va tenir una vida agitada, plena daltabaixos i Martha la va ajudar a superar molts d’aquests moments, així com va ser la seva companya de viatges com el que van fer durant el mes de gener de 1922 a Brusel.les on la comtessa de Noailles havia de ser rebuda pels reis Albert i Elisabeth de Bèlgica, els quals havien organitzat un sopar en el seu honor que es va veure anul.lat per la mort del Sant Pare. 

Retrat de la comptesa de Noailles realitzat per Maurice Lobre

D’aquest amistat se’n conserven diverses cartes en les quals es demostra la complicitat entre les dues, fins al punt que va ser Martha la persona que va fer el paper de “reconciliadora” en la relació entre la seva amiga i un dels seus amants, el polític i periodista Maurice Barrès (1862-1923).

Una altra de les amigues de la Doctora Francillon fou Maria Bonaparte, la besnéta de Napoleó.  Maria va ser una destaca seguidora del psicoanàlisis, i per tractar aquest tema va mantenir una relació epistolar amb Martha. 

Retrat de la Dra Francillon realitzada per Lobre.
La Dra. Francillon Rouville es passa a conèixer com a Doctora Francillon-Lobre al casar-se amb el pintor Maurice Lobre (1862-1951), amb el qual compartia no sols l’amor mutu, sinó també amistat amb alguns dels principals intel.lectuals francesos d’aquella primera meitat del segle XX, com pot ser la que els dos van mantenir amb la mateixa comtessa Anna de Noailles.



Tot i que es conegui com a Maurice, el seu nom de veritat era Thomas Lobre Barbe, el qual va néixer al número 11 de la Rue du Cayre de la ciutat de Bordeus el 17 de novembre, i no el 15 com es diu a totes les seves biografies, de 1862 (Isabel Coll Mirabent, et portes 90 anys justos amb el teu estimat Lobre. Quina casualitat!). 




Fill de Pierre Auguste Lobre, nascut del 24 de gener de 1826 a Givors (Rhône), propietari de l’Agènce spéciale des Manufactures, una important empresa que exportava objectes diversos de cristall, vidre i ceràmica, situada al mateix Bordeus que durant la dècada dels anys 80 del segle XIX va tenir la seu a la Rue Borie nº 16 i cap als 90 va ser traslladada a les afores de la ciutat, al número 1 de la Rue Guillaume-Brochon. 


A la partida de neixament de Thomas (Maurice) diu que el pare és rendista, i la mare Jeanne Àdele Barbe (1834), es dedica a la llar. Els avis paterns van ser Pierre Lobre (30/10/1800) i Marie Mareillat (22/11/1801).

Les grans aptituds pel dibuix que va mostrar des de molt jove, va fer que Maurice guanyés l’any 1880 un concurs per rebre una pensió d’estudis que concedia la ciutat de Bordeus, i que li va permetre marxar a París per estudiar pintura i dibuix a l’escola de Belles Arts, així com assistir al taller del gran pintor Carolus Duran, on va compartir lliçons amb altres joves pintors com l’americà John Templeman Coolidge (1856-1945), amb el que viatjà a Anglaterra i a Escòcia, on va poder veure la bellesa dels grans i vells castells, unes imatges que li van influir en les seves obres posteriors que tenen els grans salons del Palau de Versalles com a escenaris principals. 

Fotografia de Carolus Duran al seu taller de París


També va ser al taller de Carolus on l’any 1881 va conèixer un altre jove artista, Ramon Casas i Carbó (Barcelona, 1865-1932), amb el qual compartiria una gran amistat, exposicions, èxits i interessants viatges d’estudi per terres espanyoles. 

Aquest 1881 Lobre tenia 18 anys, i Ramon Casas poc més de 15, una diferència d’edat que no va impedir el fort llaç entre els dos joves artistes, els quals durant l’any 1885 van viatjar junts a Espanya amb l’objectiu d’anar a Madrid i poder passar moltes hores al Museu del Prado per conèixer de prop l’obra de Velázquez, un artista que el mestre Carolus Duran tenia com a gran inspiració i exemple, una passió que va saber traspassar als seus joves pintor. 

Al Catàleg raonat de Ramon Casas d’Isabel Coll i Mirabent, publicat l’any 1999, s’explica detalladament aquest viatge dels dos amics a España, una estada que va començar durant el mes de novembre de 1884 amb la seva arribada a Barcelona, i que segueix amb els dies com copistes d’una obra de les obres de Velázquez que pengen a les parets del Prado que van tenir lloc durant els primers mesos de 1885. 

Autoretrat de Lobre, col.lecció Thyssen

Però la representació pictòrica d’aquesta amistat es veu reflectida en dos grans quadres pintats pel mateix Lobre. Un és el seu autoretrat, realitzat a París l’any 1882 i que forma part de la col.lecció Thyssen.  En ell el pintor Lobre es retrata mirant-se al mirall, on hi situa, sent un lloc estratègic, la targeta de visita amb la firma de Ramon Casas, un detall que ens vol mostrar la seva relació d’amistat.  Tot i que al catàleg de la col.lecció Thyssen posa que és una obra a quadre mans, afirmació que sorgeix d'una mala atribució en el moment de ser adquirida l'obra, amb una comparació de la pinzellada i l'estil del quadre es veu que "evidentment no és un Casas, és un Lobre". 




L’altre quadre, també de 1882, és el retrat que Lobre va realitzar al seu amic Ramon Casas, i que li va dedicar, i que va ser exposat amb el número 1 a la mostra que va tenir lloc durant el mes de maig de 1900 a la Sala Parés de Barcelona, i on també es va exposar el retrat que Ramon Casas va fer a Lobre, un dibuix que estava marcat amb el número 92. 




En aquest retrat ens mostra a un Ramon Casas molt jove, amb les ulleres de miop que l'acompanyaran tota la vida, i amb un posat que ens recorda els autoretrats que Casas presentarà als Salons francesos en aquells anys. 


L’any 1887 ja presenta un quadre a l’exposició de Belles Arts de París. A La ilustración española y americana del 30 de maig de 1887 el crític Armand Gouzien, que anys més tard tornarà a escriure sobre l’obra de Lobre, diu:

“¿Qué contraste ofrece el lienzo que acabamos de describir con la obra de otro joven artista, que no interroga al pasado, sino que consulta al presente y le obliga a expresar las cosas más sencillas con rara elocuencia. Refiérome a la escena doméstica, observada y pintada por Mr. Lobre sin ninguna investigación arcaica, sin la menor preocupación de producir efecto, y sin más cuidado que de reproducir la verdad con exactitud. No representa este cuadro sino una pobre habitación más que modesta, pero sumamente limpia; que los que la habitan debe ser gente aseada. Para convencerse de ello, no hay más que observar aquel armario entreabierto en el fondo de la pieza, y en el cual la vajilla azul bien ordenada revela el orden de aquella familia, cuya abuela y cuya nieta vemos en primer término. La última mira una estampas puestas sobre una mesa que ha sido cubierta, a guisa de tapete, con un mantón viejo harto usado por hacer su oficio de mantón, en tanto que la anciana trabaja y medita. No los distraigamos; respetemos este dulce silencio de la intimidad, este cándido espectáculo que nos impone respeto envolviéndonos en su calma, como los cuadros holandeses de la buena época que pintaban los Terburg o los Peter de Hoog.”


Retrat, Maurice Lobre 1885


Al taller, Maurice Lobre, 1886

Un any més tard torna a exposar al Saló de París de 1888 rebent una menció honorífica i guanyant una beca de viatge que el va portar a seguir els seus estudis fora de França.  Gràcies a una carta que Maurice Lobre va enviar a l’inspector de Belles Arts per tal de demostrar en què s’havia gastat els diners de la beca, sabem que el pintor va anar a Bèlgica, anant a les ciutats de Bruixes i Brussel.les; Espanya on va visitar Granada, Madrid i Sevilla; i Holanda, les ciutats d’Amsterdam i Anvers, sent aquest darrer un dels viatges que més li van influenciar en aquests primers anys de formació, fins al punt que el seu amic, León Daudet, el va anomenar “el Vermeer francès” en el seu llibre de memòries Entre Guerres

A la Ilustración española i americana del dia 15 de maig de 1888 apareix un extens article d'Armand Gouzien sobre l'exposició de Belles Arts de París que tenia lloc aquell mateix any. En aquesta crònica es fa una acurada relació d'alguns dels artistes que hi exposen, i entre aquestes crítiques vull destacar la següent: 

"La misma impresión de dulzura é intimidad producen los dos admirables lienzos de M. Lobre, que se titula Chambre blanche y Chambre bleue. Allí está el hogar verdadero, el at home de los ingleses, donde el pintor, sin necesidad de ir en busca de impresiones fuera de la vida intima, nos muestra uno de sus aspectos familiares, y nos abre, con franca hospitalidad, las puertas de su casa. Si conocemos y saludamos aquella madre venerable que lleva a la niña, acostada en la cama de matrimonio, una taza de caldo que fortifica. Está uno tentado por tomar una de aquellas sillas que se destacan con tanta verdad de la pared, cerca de la cama, y sentarse en ella para contar a la niña un recuerdo que la divierta.- En el otro cuadro, esta ya levantada, en pie, con su blusa nueva, medio oculta por su largo delantal blanco. Se halla cerca de la mesa grande, cubierta con el mantón maternal a guisa de tapete, y se dispone a servir el té preparado sobre una bandeja, prestando así a la mamá sus primeros servicios. En la pared están colgados varios estudios de artista, recuerdos de un viaje a España, pues descubrimos diferentes trozos de Velázquez, de admirable fidelidad y copiados con veneración”. 

El tocador de Jacques-Émile Blanch, 1889

Va ser també durant l’estiu d’aquest 1888 quan Lobre va passar una temporada a Dieppe, Normandia, on el seu amic Jacques-Émile Blanche i vivia des de feia uns anys.  Fou en aquesta estada que Lobre va poder pintar un dels seus quadres més reconeguts, El tocador de Jacques-Émile Blanche, que forma part de la Col.leció Carmen Thyssen, així com altres obres que va exposar al Salon de 1889 i que el crític d’art Félix Fénéon va descriure: 

“En els seus interior verd clar, tranquils, familiars, amb els seus quadres a la paret i els seus mobles de l’epoca de Lluis Felip, Lobre segueix situant uns essers graciosos i fràgisl: aquí una nena davant d’una gran taula circular on pren el cafè; allà una nena vestida de blau clar, cinturó blau fosc, gran barret, una nena amb prematur aire whistlerià, a punt desapareixer”. 

L’any 1889 Vincent van Gogh escriu una carta al seu germà Theo, datada a Arles el divendres 3 de maig de 1889 i en la que li parla sobre els comentaris que li ha llegit sobre les obres exposades al Saló de París, escriu: “he sentit parlar d’un interior completament verd, amb una vella de color verd, exposat al Saló del qual la gent està dient coses bones”.  

Aquesta informació la té de l’article Le Salon. Article Premier publicat per Jacques L'Edmond al setmanari l’Intransigeant del dia 1 de maig, 1889 i en el que es refereix a les dues obres d'interiors de Lobre: “són modestes, amb una fragància de la vida privada, en un to agradable. La vida verda, decorada amb testos verds, enfosquida per cortines verdes, on una feble llum llisca a través d'una porta mig oberta. És una petita joia exquisidament delicada. La noia dinant també és molt encantador, però no té la mateixa unitat ni és tan agradable a la vista, no en el mateix grau”. 

A la Ilustración española y americana  del 30 de maig de 1889 llegim la crònica firmada per Armand Gouzien:

 “Otro artista que observamos igualmente de año en año, y cuyo talento me afrrma cada vez con más fuerza, siendo también de los que el tiempo respetará, es M.Lobre, joven pintor a quien el Gobierno concedió el año pasado una pensión de viaje, y de la cual se ha aprovechado para realizar dos peregrinaciones a los países de sus antecesores venerados, a España y a Holanda, emporios del arte dominados por la majestad de su dios, por Velázquez. Adivinase la fe en sus menores cuadros, y se lee la conciencia del artista en cada detalle en que la vista se detiene. En uno de su lienzos de este año  ha pintado el interior de una casa de estilo inglés, un gabinete de tocador, claro, de mil variaciones estudiadas sobre una sola melodía de conjunto. Por la puerta abierta entra un rayo envolvente de luz exterior, que acaricia dulcemente a una niña, casi una joven, frescamente vestida. No es posible explicar con palabras el efecto de intimidad penetrante de este simple cuadro, efecto que veremos reproducido en la segunda obra expuesta por el mismo artista. En esta ha representado otra habitación con la misma niña junto a una mesa en la que el té se halla servido. La mamá se prepara a llenar las tazas. Como se ve, la preocupación del asunto que atrae las miradas no turba el ánimo de este pintor de la vida familiar; no le importa llamar la atención vana del indiferente con la anécdota ingeniosa o un hecho histórico , ni probar las reflexiones, las interrogaciones o los comentarios. Lo que expresa en sus cuadros es lo más sencillo del mundo; es lo que representa Van der Meer, de Delf, por ejemplo: la vida doméstica de su época, vista con ojos de pintor, e interpretada por un alma de artista. No pedimos otra cosa, adoradores como somos de la pintura por la pintura y no por el asunto que nos aporta en  dote”. 

Obra de Lobre firmada 1888

Maurice Lobre seguirà any rere any presentant obres als Salons de París. L’any 1892, a la mostra del Camp de Mart va exposar uns estudis de Versalles, que el crític de la Vanguardia, el senyor Planas i Casals, va descriure com “de una verdad y factura incomprensibles”. (L.V. 5 de maig de 1892). En el mateix esdeveniment Rusiñol va reprentar Un aquarium (del Moulin de la Gallette), Un convalescent, i apunts de paisatges de Consuegra i Sitges, i Casas “dos estudiso tan pequeños como justos de color y dibujo”.  

L’any 1890 va ser un dels membres fundadors de la Societat Nacional de Belles Arts, i l’any 1893, després de participar en una exposició a Munic,  va ser nomenat Cavaller de l’Ordre de Sant Michel de Bariere. 


Pati de cases de París, Maurice Lobre 1890

El mateix any 1893 va tornar a participar al Saló de París. The New York Times del 18 de juny de 1893 es publica una àmplia crònica de l’exhibició i parla del pintor de La sala de música de l’emperador, El Saló de la reina al Petit Trianon, i el quadre en el qual es veia una natura morta formada per un rellotge i dos gerros de Sèvres reflectits en un mirall, una obra de Maurice Lobre que van cridar l’atenció per la seva atmosfera de qualitat. I el crític acaba dient: “No puc trobar res comparat amb la veracitat i l’execució en el reflex del vidre.”



Maurice Lobre també va ser un dels protagonistes que, juntament amb Rusiñol, Zuloga, Josep Maria Jordà, Pablo de Uranga, els quals viuen a París compartint pis a la Rue Bourbon 53, van tenir alguna cosa a veure amb la compra per part de Rusiñol, dels dos quadres de El Greco, peces que ara formen part de la col.elcció del Cau Ferrat de Sitges. La història, que comença a finals de 1893 i que culmina durant els primers dies de 1894, va tenir més protagonistes com Darío de Regollos, Arsène Alexandre, Félicies Rops o Laureà Barrau.

Aquesta adquisició ha estat explicada diverses vegades per diferents persones, i és per aquesta raó que jo em decanto per exposar-vos aquí l’article que es va publicar el dia 1 de maig de 1926 a la revista Caras y Caretas, y text que va escriure J. Torrendell i que es titula : Los Grecos de Rusiñol y Zuloaga (si cliqueu sobre la foto podreu veure el text més gran).







L’any 1895 als Salons de París presenta uns interiors de Versalles, en un dels quals es veu una calaixera amb una estàtua de bronze de Frederic el Gran que es reflecteix en un mirall; també dues vistes del port de Bordeus i un altre quadre en el qual es mostra un  interior burges, un saló simple, amb una dona gran i una noia jove arreglant un ram de flors. Aquest és el quadre que actualment es conserva al Mussé des Augustins de Tolousse

Mare i filla, Maurice Lobre 1894


L’èxit d’aquestes primeres exposicions van fer que durant el mes de desembre de 1897 Lobre rebés la condecoració de Cavaller de la Legió d’Honor de França. 

Des de l’època de la compra dels quadres de El Greco, Lobre mantenia una bona amistat amb Santiago Rusiñol, per altre cantó gran amic de Ramon Casas. Per una carta  que es conserva (Epistolari del Cau Ferrat, Vinyet Panyella) sabem que va ser el pintor francès quí va recomanar a Rusiñol ingressar durant el mes de març de 1899 al sanatori del Dr. Paul Sollier a Boulogne-sur-Seine per tal de poder-se desintoxicar de la morfina a la qual feia uns anys que estava enganxat. Sobre aquesta estada podeu llegir-ne més en l'article de Roland Sierra, aquí. 


Pocs dies després d’aquest ingrés, que coincideix amb una nova estada de Casas a París, Lobre segueix presentant obres al Saló de París, i torna a visions de Versalles com El Saló de Mme. Adelaïde


     

Però les obres de Lobre van una mica més enllà d’Europa, i l’any 1896 envia uns quadres per participar a l’exposició de Belles Arts de Pittsburgh, E.E.U.U., una mostra en la qual es van poder veure obres d’altres pintor europeus. Entre els participants francesos destaco Antoine Vollon, Frits Thanlow, Puvis de Chavannes, Jules Muenier, Aime Morot, Jean Jacquem Gerome, Degas, Boldini, etc. (The Philadelphia Inquirer, 15 de novembre de 1896).

Hi torna l’any 1901 a l’Institut Carnegie de Pittsburgh on va presentar quatre quadres tant d’interiors com exteriors de Versalles. (The Pittsburgh Press, 22 octubre de 1901). 


No sabem si hi presenta en altres ocasions entre 1901 i 1921, però sí que consta en la 20ª edició de l’Exposició d’Art de l’Institute Carnegie on hi exhibeix Façana nord del Palau de Versalles, Sala de dipósit del Teatre, el Saló del tron del príncep de Versalles, i un tapís que representa els reis Lluís XIV i Felip IV d’Espanya.

Façana Nord del Palau de Versalles, Lobre.

Durant el mes de març de 1907 torna a exposar al Saló de París, i a La Veu de Catalunya llegim una crítica de Pere Coll:

“En aquests moment no’s pot parlar de París sense dir que s’està celebrant una exposició. Els intimistes han fet seu el saló. Són pocs i escollits però de tots ells n’hi ha un que sobrepassa a n’els altres- En Maurice Lobre ens presenta aquells salons tranquils de Vesailles, que són quadres veritablement endevinats.”


L’any 1917 va tenir lloc a Barcelona l’exposició d’Art Francés, del que enguany es celebren els 100 anys. En aquesta mostra, que va tenir lloc al Palau de Belles Arts de Barcelona. Juntament amb les obres d’artistes com Rodin, Puvis de Chavannes, Gustave Courbet, Monet, Manet, Renoir, Sisley, Daumier, Degas, Berthe Morissot, Carriére, Gauguin, Cezanne … i Lobre. 

Al llarg article-crònica que publica M. Rodríguez Codolà sobre l’exposició llegim:

“…  hállase sentada de espaldas al espejo, el cual revela la presencia del artista que la pinta, aquella elegante que aparece en la estancia anegada en los resplandores de la luz artificial paliada por coquetonas pantallas. El autor, Mauricio Lobre, revela la importancia que pictóricamente cabe que se consiga sólo acertar en la relación de valores. Por esta cualidad reclaman los otros cuadros que ese artista expuso junto al mencionado. En ellos se evocan aspectos de Versalles- recuérdense la capilla y el Salón de Hércules.- No son aquellos interiores miniados, dulzones, de técnica fría, de que antes blasonaban los cultivadores de es género; antes al contrario, se trata de una pintura que lo ennoblece, pues manteniendo el pormenor, no es meticulosa. Y así aquellas estancias desiertas, toman el mismo interés que si por ellos discurrieran personajes que las animaran.”



Al número  especial de la revista La Renaissance de l’Art Français et des industries de Luxe, dedicat al Versailles, del mes de gener de 1923, el crític d’art Arsène Alexandre publica un extens article- entrevista titulat  “Le peintre de Versailles. Maurice Lobre”


Havia sigut, juntament amb Arsène Alexandre i amb el músic Erik Satie, pintat per Ramon Casas en un quadre conegut com El Bohemi, amb qui Lobre va anar a casa de Barrau per veure els Grecos que acabarien a Sitges l’any 1893.

En aquest article d’Alexandre, se li fa una extensa entrevista a Lobre i una de les primeres preguntes fa referència a la seva admiració per Velázquez.

“Considera Velázquez un mestre original?” i ell respon amb un enèrgic i clar: “Quina pregunta! Això m’ho pregunta un home amb bon gust?”. Lobre considera que Velázquez “té un dibuix d’una elegància superior, amb color gris, marró, rosa, platea, blaus… unes harmonies amb una simplicitat….” 

L’any 1924 Lobre seria l’autor d’unes làmines en color que il.lustraven el volum IV de la col.lecció Història de la nació  francesa, dirigida per Gabriel Hanotaux. 




L’any 1943, en els mesos de gener i juliol, Lobre exposa diverses obres a l’Hotel Drouot de París, unes obres que van coincidir amb dues peces de Rusiñol, Els xiprers daurats i La Vall de Soller

Tornant a la parella, Lobre Francillon. Tot i que no sabem amb precisió quan va iniciar-se la relació entre Marthe i Maurice, sabem que durant els primers anys del segle XX  ella ja és coneguda com a Mm. Francillon-Lobre.



La parella Lobre Francillon es va casar a París el 27 de maig de 1908, pocs dies abans de la mort de la mare de Marthe, la senyora Marie Rouville, que va tenir lloc el 15 de juliol de 1908, mateix dia que s’inscriu la nota del matrimoni al llibre del registre de naixement de Lobre a Bordeus. Fins aquell moment Marthe vivia, o constava que vivia, al pis familiar del 11bis de la rue Balzac de París. Posteriorment, cap a 1910,  la parella es trasllada a pocs metres de la casa familiar, a l’Avenue de Friedland 18, un pis amb llarga història al darrera, ja que en ell hi va viure l’any 1903 Jacques d’Adelswärd-Fersen (1880-1923). La mateixa direcció és la que consta al catàleg de l’exposició que va tenir lloc durant els mesos de maig i juny de 1918 al Petit Palau dels Camps Elisis, en benefici als damnificats per la guerra, i  on va presentar el quadre Le nef de Notre-Dame


   

Tot i que el pintor tenia residencia a París, la seva dedicació a pintar els interiors i jardins del palau de Versalles, va fer que aquest passés llargues estances en aquesta població. Primer número 15 de la rue del Réservoirs, per canviar al número 2 de la rue de la Paroisse, adreça on el 14 d’octubre de 1897 va rebre l’avís del seu nomenament com a Cavaller de la Legió d’Honor; i posteriorment va anar passant pels números 2, 4 i 7 de la rue Maurepas. 

Just la planta baixa del número 2 de rue Mourepas, actualment número 46, aquell any 1899 havia estat llogada pel seu gran amic Robert de Montequiou (1855-1921) aristòcrata i poeta, i gran mecenes d’artistes,  el qual li dedica a Lobre el llibre de sonets Les Perles rouges escrita a rue Mourepas i on hi ha peces com aquestes: 

I és durant aquests primers anys del segle XX, quan Lobre té un moment de màxim reconeixement com a pintor, que fa una vida social intensa al costat d’altres artistes. Al Chicago Tribune del 26 de maig de 1901 parlen de la visita de la ballarina Isidora Duncan a París, una actuació a la qual hi van anar diversos artistes francesos com Rodin, Carriere, Leon Daudet, Maurice Lobre i Henru Bataille.. …

Durant els anys de la primera guerra mundial, Lobre va deixar de banda la pintura amable, els ambients agradables, per representar de la millor manera que sabia, mitjançant la pintura, els grans desastres que suposaven aquest conflicte. Gran part d’aquestes obres es conserven a la col.lecció Smithsonian de Washington. 

Un tema que em falta concretar, i que encara no he pogut documentar, és si la parella van tenir fills o no. En alguns documents ens indiquen que van tenir descendència i que fou una noia, Jenny Martin Lobre, nascuda cap a 1894. Però a què té com a primer cognom el de Martin? Era filla? neboda?. 

A diferència dels seus amics Ramon Casas (1866-1932) i Santiago Rusiñol (1861-1931), la vida de Lobre va ser llarga, però segur que dura, ja que va tenir que viure i patir les dues Guerres Mundials, així com segur que no va quedar indiferent davant la situació en que es podien trobar alguns dels seus amics espanyols quan va esclatar la nostra Guerra Civil l'any 1936. 

Maurice (Thomas) Lobre va morir a Versalles el 22 de març de l’any 1951 als 89 anys. La Dra. Marthe Francillon ho va fer uns anys més tard, el 10 d’abril de 1956, a la ciutat de París als 83. 

______________________________________________________

Ara ja tenim algunes dades més del que va ser, potser, el primer amic de Ramon Casas a París, el seu confident i company de viatges. Però ens falta poder aprofundir més amb com va ser la relació entre aquests dos grans pintors, com va continuar la seva amistat un cop els dos havien consolidat les seves vides lluny un de l'altre... 

De Ramon Casas en sabem molt, tenim molta documentació i uns estudis complerts que ens faciliten poder seguir el fil de la seva vida i de la seva obra.... ara toca posar-nos a treballar en l'estudi dels que el van acompanyar durant alguna que altre etapa d'aquesta vida, i Maurice Lobre podria ser-ne un bon candidat.