27 abr. 2016

PíNDOLES PER L'ANY RAMON CASAS. ¡A LOS TOROS!




"Quien empieza como él ha empezado, ha de llegar donde sólo llegan los elegidos"
 (La Ilustración Artística, 1887)

Enguany Catalunya celebra els 150 anys del naixement del gran pintor Ramon Casas  i seguint el darrer article, el que fa referència a una obra que està atribuïda a  Casas que crec que es tracta d'una obra de Lluís Graner, així com el de l'accident de cotxe a les costes del Garraf, avui torno a les   petites "píndoles" sobre temes "menys transcendentals" relacionades amb Casas, articles que es poden completar amb altres publicats en aquest bloc com la història de la casa de Ramon Casas a Sitges, o la subhasta de part de la col.lecció d'art que Casas tenia a Sant Benet.



Així doncs, i esperant que poguem arribar a trobar resposta a certes qüestions, avui començo amb aquesta magnífica obra que s'exposa actualment al Museu del Modernisme de Barcelona a l'exposició "Ramon Casas . La vida moderna".


Foto publicada a El Periódico

Es tracta d'un quadre de grans dimensions, 205 x 453 cm, que forma part de la col.lecció Fundació Vila Casas, i que sota el títol de ¡A los toros! ser pintat l'any 1886 per un jove Ramon Casas, que acabava de complir els 20 anys.



Un gravat de l'obra va ser publicat a La Ilustración Artística el 17 d'octubre de 1887 i si us fixeu amb les dues fotografies que us penjo, podeu adonar-vos que hi ha algunes diferència.... o més aviat, que falten trossos del quadre.







Al gravat ens presenta un quadre de composició més clàssica que la que hem conegut aquests darrers anys. Així doncs, Ramon Casas sembla que al pintar el moment de l'entrada de gent a la plaça de toros del carrer de Goya de Madrid, edifici de maó d'estil neo-mudejar que es va construir l'any 1873 i que va ser enderrocat l'any 1934, no es va oblidar de plasmar la façana principal d'aquest edifici que en aquell moment era tota una novetat. Aquesta voluntat de no tallar l'edifici, i el fet que al voltant no hi havia gaire construccions, l'obligava a dedicar una gran part de l'espai superior de la tela a pintar el cel que emmarca aquell moment tradicional tant taurí. 




Però el quadre no va ser només tallat per dalt, i una mica per l'esquerra, sinó que per la dreta també podem veure que hi falta un tros. La persona que va tallar el quadre, seguint les ordres de la senyora que acabava d'heretar l'obra per tal que aquesta pogués encabir-se en una paret del seu pis barceloní, va vigilar molt de no tallar ni la firma ni l'any, fet que va suposar que la figura femenina que es dirigeix a unes ara inexistents cases, quedi partida per la meitat, així com una mica del carro. 

Res, unes brutals mutilacions que podem atribuir, per no fer-ho al poc respecte per l'art, al fet que tots, rics i pobres, marquesos i gent del carrer, hem acabat vivint en pisos massa petits per poder tenir quadres tan impressionants com aquest.... 

Però tornant al quadre, que com podem veure gracies al gravat que conservem, originalment  no era "tan modern" com el considerem ara, amb aquests atrevits "talls" de l'espai, la crítica del moment ja hi veu la gran qualitat d'aquest jove pintor quan el presenta a la Sala Parés aquell any 1886 i al Salon des Champs Élysées a París l'any 1887. 



Fotografia de l'actriu Mme Judic
Des de feia un temps Casas ja havia pintat diverses escenes taurines, molt de moda en aquells anys de finals del segle XIX. especialment a França, on alguns dels seus millors pintors, com Edouard Manet, també el van triar per als seus quadres. Fins i tot, actrius franceses com Mme Judic, en va adquirir un. 

Però tot i les bones crítiques pictòriques, Ramon Casas no es salva de l'"estocada torera" que li fan des de la Ilustración Artística per la seva afició als toros "Casas siente decidida predilección por el espectáculo nacional... ¡Es una verdadera lástima".  Una afició que el porta a autoretratar-se entre els assistents a la Plaça de Madrid...



Doncs sí, en aquest punt em costaria entendre a Ramon Casas, però tot i que potser algú pot pensar que les famoses "lligues anti taurines"  és cosa d'ara, us puc assegurar que venen de lluny. Fins i tot, a finals del segle XIX es va organitzar una manifestació a Barcelona per aconseguir una "Catalunya civilisada! (sic)" i entre els organitzadors hi havia un tal Peraire... us sóna el cognom de Peraire? Doncs aquest serà tema per una altra píndola



Per saber més sobre Ramon Casas, "Ramon Casas. Una vida dedicada a l'art", d'Isabel Coll Mirabent. El Centaure Groc, Barcelona 1999. 

6 abr. 2016

CARA A CARA ENTRE RAMON CASAS I LLUÍS GRANER 0 L'ENIGMA DELS PANELLS DEL TEATRE LÍRIC




Carnaval-Beli / Beli-Carnaval no és una combinació que lligui molt, però avui toca intentar aventurar-me en aquest món de disbauxa, per tal de poder arribar al final de les meves conclusions que porten fins a un altre tandem, aquest molt més interessant: Casas-Graner / Graner-Casas. Així doncs, us demano una mica de paciència i poc a poc veureu on vull arribar. 

Un dels actes més esperats entre la burgesia barcelonina de finals del segle XIX era el Ball de Carnaval que organitzava el Cercle Artístic de Barcelona (actualment Reial Cercle Artístic, però també conegut com Círculo Artístico o Circul Artístich), entitat cultural fundada l’any 1881, poc després del gran èxit de participació de la cavalgada i el ball de Carnaval organitzat per la societat L’Eura, entitat efímera que seria la predecessora del Cercle. 

El primer Ball de Carnaval va tenir lloc el 4 de març de 1889 al Teatre Líric, conegut també com a Sala Beethoven, el 4 de març de 1889. L’establiment, fundat l’any 1881 i tancat l’any 1900,  es trobava al carrer Mallorca 277 cantonada carrer Pau Claris, va ser fundat per Evarist Arnús, i un cop mort aquest, seguí regentat pel seu fill, Emili Arnús. 



En aquella primera festa al Teatre Líric, organitzada per Josep Lluís Pellicer, l’escenògraf Soler i Rovirosa, Pascó i el pintor Santiago Rusiñol, que va pintar uns grans tapissos d’estètica medieval que decoraven la sala principal. A aquests ideòlegs s’hi van afegir altres artistes membres del Cercle, com els germans Masriera, Alexandre de Riquer, els germans Llimona i l’escultor Enric Clarasó, Labarta, Chía, Estruch, Llibre, Oliva,  Ferrer i Soler…… El Ball de Carnaval va convertir-se en l’esdeveniment de l’any, i fins i tot dels anys següents, ja que va aconseguir un gran èxit d’assistència i de bellesa. 

A La Vanguardia del 6 de març de 1889, dedicada exclusivament al ball,  se’ns dóna totes les dades sobre com va anar aquest ball de Carnaval, així com es publiquen dibuixos de com era la decoració de l’espai: “(…) hermoso grupo pintado por don Francisco Masriera, El Arte presentado el Carnaval a la Sociedad; la brillante alegoría del baile debida al pincel de Riquer, y el animado y bello grupo que simboliza el Carnaval, obra de Xumetra. Todos ellos están formados por figuras de tamaño natural de gran efecto decorativo, entre follajes y adornos, pintados con el cuidado que se emplea en las obras duraderas no destinadas a un efecto de momento. …. (…) Desde el escenario fijaba enseguida la atención la monumental escalinata  a dos tramos que se ha levantado a la entrada del salón. Es de gusto barroco, simulando mármol y oro, habiendo proyectado y dirigido los señores Rogent y Vilumara.”

Entre els elements decoratius destacaven els tapissos humorístics d’estil gòtic que omplien els intercolumnis de les llotges baixes, unes obres d’art dissenyades i executades per Santiago Rusiñol, amb la col.laboració del Ramon Casas, i “sus orlas formadas por avechuchos y animales fantásticos se han ejercitado los pinceles de casi todos los artistas socios del Círculo que han tenido así ocasión de contribuir al decorado del local.”


Els assistents van ser gent de la burgesia, la noblesa i el món artístic i cultural de Barcelona, acudint tots amb originals i singulars disfresses. Tots els artistes que van participar en la decoració del teatre, també van destacar durant el ball per les seves disfresses. Pocs dies després, a l’aparador de l’establiment que el fotògraf Napoleón tenia al carrer Ferran de Barcelona, es van poder veure diverses fotografies de les disfresses del ball. A La Vanguardia del 23 d’abril de 1889 llegim:  “En los escaparates laterales figuran, de gran tamaño, los retratos del conocido y genial pintor señor Casas en traje de elegante del XIV (…). El señor Casas está pintado al óleo, sobre fondo de tabla dorada y marco gótico al estilo de la época. (…) el del señor Clarassó, en traje de gitano andaluz rico (…); el del señor Rusiñol, elegante de 1835, que parece amigo de Larra y de Espronceda (…)”


Després del l’èxit del primer ball, el Cercle Artístic es va plantejar una nova edició. La mort del senyor Arnús, propietari del Teatre Líric, va fer que el Cercle Artístic hagués de pensar un altre lloc per organitzar el ball de Carnaval. Aquest es va celebrar el 9 de febrer de 1891 al saló gòtic de la Llotja, que va ser decorat seguint el projecte del decorador i artista Josep Pascó amb la col.laboració de Ramiro Lorenzale, Llorens, Ferran Xumetra, Masriera, Duran, Baldomer Casas…. Un cop més, i davant de l’èxit que va suposar l’esdeveniment, La Vanguardia va publicar un suplement especial sobre el Ball de Trajes el 9 de febrer de 1891. Aquest cop tant Ramon Casas com Santigo Rusiñol no van participar activament en la decoració, però si que van assistir a la festa disfressats els dos de pierrot Villette.  

La Ilustración Artística del 4 de març de 1895 

I arribem al Tercer Baile de Trajes, que de nou recuperà com escenari el Teatre Líric, Sala Beethoven, de Barcelona que havia passat a ser propietat del fill del senyor Arnús, Emili. 

El ball que va tenir lloc el 25 de febrer de 1895, també va destacar per la magnífica decoració que es va crear, seguint la direcció de l’escenògraf Joan Francesc Chía i Alba i amb la col.laboració de diversos artistes, que van realitzar elements decoratius, entre els quals destacaven els grans panells que tapaven les llotges del primer pis, uns quadres pintats per reconeguts artistes, socis de l’entitat.

A diversos diaris i setmanaris del moment se’n publiquen interessants notícies. La primera a La Vanguardia del 19 de febrer de 1895, on ja ens donen dades sobre la festa, i especialment sobre la decoració del teatre. “Según el plan acordado, se dispondrá un pasaje cubierto que, partiendo de la entrada exterior, llegará hasta el vestíbulo del teatro. Bajo la dirección del escenógrafo señor Chia, la sala será decorada con una serie de doseles-marqusinas que, corriendo de palco a palco, dará la vuelta a la platea. Grandes astas ornamentales sostendrán los cortinones de los doseles, en cuyos fondos aparecerán plafones decorativos representando grandes épocas de las civilizaciones pasando, ciclos del arte histórico principales, como el Egipcio, el Indio, el Griego, el Romano, el Bizantino, el Galo-Romano, el Árabe, el Gótico, el Renacimiento Alemán y el Italiano, Luis XVI, el Imperio, el Directorio, o pintorescas alegorías de países como España, Francia, Escocia, Japón, etc, etc. La pintura de estos panneaux correrá a cargo de los señores Baixas, Bertrán, Bocquet, Campmany, Casas, Coll, FErrer, Graner, Lorenzale, Passos, Pey, Roca, Triadó, etc., etc.”

També a La Vanguardia, del 26 de febrer de 1895, la Dinastia del 27 de febrer de 1895 i  a La Ilustración Artística del 4 de març de 1895 podem trobar més dades sobre aquestes obres pictòriques, així com gravats en els quals ens podem fer una idea de quin va ser l’ambient que es va viure en aquella festa, així com de la decoració i dels panells pintats amb referències i al.legories a les grans civilitzacions de la història.

A diferència de les altres dues festes, a aquest ball de Carnaval organitzat pel Cercle Artístic no hi va assistir tanta gent com a les anteriors edicions, fet que es destaca a les cròniques del moment. Però no és d’estranyar, ja que la situació política i social que es vivia a Espanya en aquell moment no era la més adequada per a celebracions. Aquell mateix dia 25 de febrer de 1895, mentre un gurp nombrós de barcelonins es vestien per anar al ball de carnaval, a l’Illa de Cuba, colònia espanyola, esclatava la Guerra d’Independència que suposaria la pèrdua de la colònia, juntament amb Filipines i Puerto Rico, suposant una profunda crisi identitària, social, política i cultural a Espanya. 

Entre els que no van assistir a la festa, destaquem a Santiago Rusiñol, que estava a París, i a Ramon Casas, tot i que aquest va participar en la decoració de l’establiment amb un panell que representava una al.legoria a l’edat mitjana, amb una castellana rebent una flor d’un trobador amb arpa. 


 La Vanguardia, del 26 de febrer de 1895
Els altres panells eren obra de Julio Bocquet Ortega amb una parella de Gals;  José de Passos amb una al.legoria a España, amb la representació de dues chules; Ricard de Capmany i Roura amb dos personatges del renaixement alemany; Lluís Graner pinta dos Reis Bizantins; Pau Maria Bertran Tintoré dues Egipcies; Ramiro Lorenzale fa dos panels, en un representa l’Imperi Napoleònic i el l’altre uns Incroyables de l’època del Directori; Antoni Coll i Pi una parella de nobles escocesos; Joan Baixas i Carreter dues romanes; Triadó l’ una danza àrab; Ferrer i Soler el renaixement italià; Guillem Roca i Sanpere escena de la cort de Lluis XV; Bertran l’antiga grècia amb dues figures femenines, una que fa gimnàsia mentre una altra toca l’arpa; Josep Pey i Farriols una pareja d’Indis; Francesc Masriera i Manovens (1842-1902) una Pierrette; i un segon panel de Lluis Graner que representa Japó amb   “Una Japonesa del señor Graner, llena de carácter y de mucho efecto ornamental” (L.V, 26/2/1895). 

Fins aquí, aquest article m’ha servit per conèixer l’existència, ni que fos durant aquelles hores que duraven els Balls de Carnaval, d’una important producció d’obres d’art úniques realitzades pels grans noms, artistes relacionats intensament amb el Cercle Artístic de Barcelona. Es tractava de peces que per, les descripcions que es van publicar  en les cròniques del moment, demostraven una qualitat, originalitat i bellesa única, que deixaven bocabadats als membres de l’alta societat de Barcelona que acudien a la festa. En definitiva, unes obres d’art esplèndides que es convertien en la millor carta de presentació dels artistes catalans davant dels que esdevenien en els seus principals clients, una burgesia en ple auge econòmic que durant aquells anys de finals del XX aixecaven, reformaven, remodelaven, redecoraven, etc… les seves cases seguint l’estil del moment, el Modernisme. 

Però per la seva funció de decoració efímera, de simple escenografia puntual, sembla que va fer que moltes d’aquestes obres d’art, per no dir totes, desaparguessin… i recalco desaparegudes i no destruïdes, pq tinc l’esperança i la confiança que algú, davant de la qualitat d’aquestes, les anés guardant i conservant. Un primer algú podria ser al mateix Cercle Artístic, actualment Reial Cercle Artístic, organitzadors dels balls, i per tant, propietari de les escenografies creades per a aquests. Aquesta idea no és descavellada, ja que durant la Junta General que va tenir lloc al Cercle Artístic el 16 de maig de 1895, informació que agraeixo a la doctora en Història de l’Art Isabel Marín, arxivera del Reial Cercle Artístic, que ha tingut la paciència de consultar i contestar tots els meus dubtes,  i sota la presidència de Lluís Graner, i tal com consta en el Llibre d’Actes, el senyor Ferrer “propuso ..... la conveniencia de adornar las paredes de esta Sociedad con los paneux (sic) que sirvieron para el último baile de trajes. A todo lo cual el Señor Presidente ofreció consultarlo á la junta directiva en la primera ocasión”.

Al cap de pocs mesos, el Cercle Artístic va canviar, per miléssima vegada, de seu social. Així, en la junta del 27 de novembre de 1895, es llegeix: “Se faculta al Señor Graner para que á criterio suyo liquide con el Señor Viñals el crédito antiguo y la factura de la última Exposición con los tapices y otros efectos procedentes del último Baile de Trajes dado por este Círculo”. 

I a la Junta de 30 de noviembre de 1895 llegim: “Así mismo el Señor Presidente participó que según facultades que le había conferido esta Junta Directiva había liquidado con el Señor Viñals en su total crédito á cambio de los tapices que figuraron en el último Baile de Trajes”.

Així doncs, sembla que finalment aquests tapissos, que no pas els panells decoratius, van anar a mans del senyor Viñals. Però quí era el senyor Viñals? Podria ser l’arquitecte Salvador Viñals, que va ser l’autor del projecte del Teatre Líric l’any 1881. Però que li devia el Cercle Artístic? i que pensava fer amb tots aquells tapissos i elements decoratius?

Potser és més lògic que es tracti d’Agustí Viñals i Berenguer, reconegut adornista, que havia treballat al Gran Teatre del Liceu, així com en l’elaboració de diverses construccions decoratives, amb els escenògrafs  Francesc Soler i Rovirosa i Maurici Vilumara, socis del Cercle i principals responsables de les decoracions dels diversos balls que va organitzar el Cercle Artístic. A l’anuari Riera de 1909 consta  el Sr. Viñals, Adornista de Salones y Templos, amb taller al carrer Villarroel número 7. 


Al llibre de Juntes es diferencia entre panells i tapissos cosa que ens fa pensar que el senyor Viñals no es va quedar amb els quadres, unes obres que he intentat trobar buidant i repassant les revistes del moment, els setmanaris, diaris, etc…. però no he trobat cap referència directa, posterior a les cròniques dels balls, que parlin d’alguna d’aquestes obres. He buscat a les monografies dels pintors esmentants, als catàlegs de les exposicions, als llistats públics de les les col.leccions particulars, als museus actuals, etc… però no he trobat res. He buidat internet…. tampoc. Això si, he trobat obres realitzades pels artistes citats, que ens poden donar una idea de quin era l’estil utilitzat en aquestes peces desaparegudes…. Però tot i aquesta recerca infructuosa, estic segura que amb el temps aniran sortint, o podrem catalogar, algunes d’aquestes obres. 

Un exemple, les mollets obres de Francesc Masriera amb temàtica de carnaval i/o amb vestits japonesos:

  







I també obres de Lluís Graner: 


I de Josep Triadó: 


Un exemple d’una de les obres que van estar exposades podria ser el quadre Escena orientalista protagonitzada per Sada Yacco que forma part de la col.lecció del Museu del Modernisme Català de Barcelona. Una obra que apareix signada per Ramon Casas, i que els responsables del museu daten en circa 1902. Aquest oli sobre tela, d’unes mides espectaculars, 187x92 cm, va ser exposat a la Sala Municipal de Exposiciones de la Pasión a Valladolid entre els mesos de maig i juliol de 2015. En el catàleg de la mostra es deia: 

Escena Orientalista de la col.leccio MM. Imatge d'internet

“Escena orientalista protagonizada por Sada Yacco presenta un tema atípico en la obra del pintor, con una composición que responde a las estampas japonesas o ukiyo-e tan de moda en la Europa de finales del siglo XIX. La protagonista es Sada Yacco, actriz japonesa que se hizo famosa en Estados Unidos y Europa por sus representaciones teatrales y que actuó, junto a su marido Kawakami Otojiro, en Barcelona en 1902. Casas realizó retratos al carbón de ambos, publicados en la revista Pèl & Ploma, y seguramente fue entonces cuando pintó este óleo, que recoge una escena de alguna de las representaciones de la actriz en el Teatro Novedades barcelonés.”

Es tracta d’una figura de mida natural, una geisha vestida amb un cridaner quimono japonès, i tocant un instrument de corda tradicional d’aquest país, anomenat Shamisen. Al seu costat destaca la presència d’un ocell, animal que ens remet a  les grues, animal molt representat a les pintures i decoracions orientals, i que simbolitzen la lleialtat i l’honor. 

Com ja havien fet molts altres artistes del moment, espanyols i estrangers, com el mateix Picasso, Camps i Ramon Casas, recomano l'article de Ricard Bru que podeu trobar aquí, van retratar a l’actriu Sada Yacco i al seu marit, Otojiro Kawakami. Però a diferència d’altres, que van optar per plasmar-la vestida amb la roba tradicional japonesa, Casas va optar per vestir els protagonistes a la manera occidental, amb llarg abric i barret. Els dos carbons, publicats al número 88 de la revista Pèl i Ploma del mes de maig de 1902  es conserven a la col.lecció del MNAC i al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques respectivament. 





Lluís Graner dibuixat
per Ramon Casas
Però aquest quadre que al museu s’atribueix a Ramon Casas i Carbó (Barcelona, 1866-1932), pintor del que enguany es commemora el seu 150è aniversari de naixement amb l’Any Ramon Casas,  té una semblança molt clara a l’esquemàtic dibuix que, fent referència al panell pintat per Lluís Graner i Arrufí (Barcelona, 1863-1929) per decorar el Teatre Líric durant aquell ball de Carnaval de 1895, es va publicar a La Vanguardia el 26 de febrer de 1895. Un dibuix realitzat per  J. Pellicer i Montseny, que apareix amb la referència equivocada de “China”, una equivocació que queda totalment corregida per Japó, gràcies a les diverses cròniques que es publiquen, i en les quals mai es parla d’un panell que representi la Xina.



La Ilustración Artística del 4 de març de 1895
Un altre dibuix molt semblant, encara que de dimensions més petites, és el que trobem al gravat que va publicara La Ilustración Artística el 4 de març de 1895,  Tercer Baile de Trajes, just sota de la S….



Així doncs, després de totes les dades exposades en aquest article,   i comparant el quadre i els dibuixos, es pot posar en dubte, tal i com ja han fet experts en el tema, l’atribució d’aquest quadre a Ramon Casas, una peça que com molt bé diuen en el catàleg de l’exposició de Valladolid, es tracta d'una obra que representa un "tema atípic en el pintor", i té un estil i una pinzellada que no trobem en cap altra obra de Casas. Així doncs, es pot pensar que es tracta d’un dels panells que van decorar el Teatre Líric durant aquell Ball de Carnaval de 1895, obra de Lluís Graner.



Amb aquest article, en la qual potser alguns només hi veuran la voluntat de des atribuir una obra a Ramon Casas per atribuir-la a Lluís Graner, el que vull fer és una reflexió que va una mica més enllà. Voldria demanar a tots els historiadors de l'art, actuals i futurs, que obrim els ulls i els horitzons de l'art, i que la nostra feina com a investigadors serveixi per donar a conèixer altres artistes, pintor, escultors, artesans, etc., que tot i ser poc coneguts van ser fonamentals per entendre la nostra història de l'art. I davant d'aquesta afirmació pensareu..... però que diu aquesta de redescobrir artistes si està parlant de dos dels grans? Teniu raó, però fins aquí he arribat per casualitat, ja que la meva veritable investigació tenia com a objectiu trobar informació sobre un escultor-pintor que va treballar en la decoració de la Casa Burés de Barcelona, Antoni Coll i Pi, el qual també va col.laborar en la decoració del Teatre Líric durant aquell ball de 1895. El seu nom em va portar fins a la portada d'aquella Vanguardia del 26 de febrer de 1895, i el primer que em va cridar l'atenció va ser el dibuixet de la "suposada" china.... obra de Lluís Graner, una figura que em va recordar a un quadre que havia vist.... i la història ja la coneixeu.

1 abr. 2016

PROPOSO UN NOU RÈCORD GUINNESS A SITGES: L'ARBRE GENEALÒGIC MÉS LLARG DEL MÓN.





Com passa amb les novel.les, a la vida les històries no sempre són de felicitat, però com passa amb les novel.les, per sort, aquestes històries reals també arriben al seu fi. I com passa amb les novel.les, algunes massa llargues i pesades, és necessari tancar la darrera tapa del llibre per tenir la llibertat d’obrir-ne un de nou.... sense oblidar mai el que has après en el llibre que acabes de deixar a l’estanteria. 

Però com passa a les novel.les, hi ha vides plenes de felicitat i vides tristes que com, la de la protagonista de l’article d’avui, el número 434 (ja sabeu que el números cap-i-cua m'agraden), i que té relació amb articles anteriors, ja sigui per naufragis com per desgràcies personals, va acabar massa aviat i de manera molt tràgica, però que ens dona peu a conèixer més la nostra història.

Els fets




Al setmanari barceloní  El Constitucional del 20 de juliol de 1841 es publica una àmplia notícia sobre una “ocurrencia” que va tenir lloc el dia 17 de juliol davant de les costes de Castell de Fels (sic.) per culpa d’un huracà. 

“Ayer se dió parte de que un laud salido de este (Barcelona) para Sitjes (Sitges) se había volcado frente Castell de Fels (Castelldefels) en una de las fuertes ráfagas de viento que hubo; el patrón y marineros se habían salvado, pero se ignoraba la suerte de sus dos pasajeros. Inmediatamente con la actividad que requiere el caso, salieron lanchas de los buques de guerra españoles y lanchas de auxilio de reforzados mareantes: encontraron el laud con la quilla para arriba; uno de los pasajeros que parece ser dueño de una fábrica de aguardientes de Sitjes estaba ya en salvo; pero quedaba una mujer según indicios americana, que regresaba a Sitjes de dónde vino para ver a su marido que dicen está en cuarentena. La infeliz se sostendría en el hueco superior del casco luchando con la muerte; pues golpeando los auxiliadores en la parte exterior de la quilla, en lo poco que esta sobresale a flor de agua en un buque volcado respondía la paciente a los golpes. En la absoluta imposibilidad de levantar el buque con las lanchas sin los aparejos y auxilios que se hallan en el puerto, redoblaron los auxiliadores sus esfuerzos bogando y remolcando la embarcación a este puerto; pero por mas actividad que hubo cuando se sacó a la desgraciada pasajera había ya espirado”.

Just darrera d’aquesta notícia, hem de pensar que es tracta d’un setmanari, es publica una versió més actualitzada sobre els desgraciats fets i ja ens donen més dades sobre els protagonistes de la història. 

Sabem que l’huracà va tenir lloc la nit del 17 de juliol i que el llaüt enfonsat tenia el nom de Brillante, amb matrícula de Sitges, un vaixell capitanejat per Francesc Cardona, i que des de finals dels anys vint realitzava la ruta entre els ports de Calpe i Dénia a Barcelona, i al revers. Un viatge de 13 dies que servia per comerciar amb les càrregues de garrofes i panses. 

Doncs el llaüt Brillante, durant un d’aquests viatges, va patir un cop fort de vent  que va fer que els mariners modifiquessin la direcció de les veles per tal de poder gestionar el vent. Una maniobra forçada que va fer tombar el vaixell. Tots els mariners estaven a coberta i es van poder salvar al saltar a l’aigua, però dins de les cambres hi havia els dos passatgers, Salvador Bia i Lucia Llopis, la suposada noia americana que tornava a Sitges després de visitar el marit a Bacelona, on estava passant la quarentena.   

Salvador Bia va aconseguir sortir de sota el vaixell, i un cop salvat  i “retornat” a la vida, va poder avisar, potser massa tard, que dins encara hi quedava una persona. Tot i l’esforç de la tripulació del vaixell Manzanares, que va anar fins allà per intentar rescatar els nàufrags, no es va poder salvar la noia, i el seu cos el van alliberar hores més tard, al ser aixecat el vaixell ja al port de Barcelona. 

Aquell mateix dia 20, la notícia també es publica gairebé igual en un altre setmanari de Barcelona,  El Popular.

Però uns dies després, el 23 de juliol, a El Constitucional mateix, es publica un llarg “comunicat” firmat per Cayetano Grau i Puig on aquest dóna la seva versió sobre com va anar el salvament d’aquests nàufrags, així com ens ofereix més dades. 






Tot i que el senyor Grau no vol treure mèrit al comandant i tripulació del guardacostes que van anar fins allà per salvar els accidentats ens porta altres protagonistes. Un, el patró del llaüt de pesca, Estevan Calonja, que feinejant davant de la costa de Castelldefels a les vuit del matí va adonar-se de la presència al mar d’un “bulto”. Al adonar-se que era un vaixell enfonsat va decidir remolcar-lo fins al port de Barcelona. Va ser una feina difícil que va suposar l’ajuda de cinc llaüts més que es van acostar fins allà per ajudar-los.  Al mig d’aquest procès de salvament,  a algú se li va passar pel cap que potser dins dels vaixell encara quedava algú. Es va aturar el remolc i un dels mariners va començar a donar cops al casc del vaixell enfonsat, cops que “sorprenentment” van ser contestats des de l’interior. 

Aquí van començar els treballs més angoixants. Primer van intentar fer un forat a la panxa del vaixell, però la sortida d’aire va fer enfonsar una mica més aquest, fet que va suposar una actuació diferent. Van tapar el forat amb un mocador i just en aquell moment tan crític, va arribar el guardacostes i un altre vaixell de tràfic. 

Van aconseguir treure per una escotilla a un dels passatgers, i va ser aquest mateix el que va avisar que dins encara hi quedava una senyora. Però era impossible treure-la de la mateixa manera i es van decidir per arribar fins al port de Barcelona per aixecar el vaixell i treure la dona... però tot això es va allargar fins a les deu de la nit i la nàufraga ja era morta. 



Uns dies més tard, el 27 i el  28 de juliol, la notícia es va publicar als setmanaris madrilenys Eco del Comercio i a  El Correo Nacional, però com aquell joc de “per la dreta m’han preguntat i per l’esquerra m’han contestat”, aquí les informacions que es donen sobre el naufragi ja no són tan exactes. A les dues notes s’explica que després d’intentar treure la noia de dins del vaixell tombat, però que quan es va aconseguir, aquesta ja havia mort. Però la notícia encara s’embolica més quan diuen al Correo Nacional que “despues en la embocadura del Llobregat, se ha descubierto flotante entre el mar y el rio el cadáver de una interesante joven de 23 años; dicese que es la misma que iba en el laud Brillante, y que se llama Luisa Lopez, natural de Sitges, y perteneciente a una familia acomododa. 
El cadáver de la infeliz ha estado colgado toda esta noche de la machina. Luego a sido conducido al paraje de costumbre por el alcalde Gasull.” 

Al Eco del Comercio la noia, que també diuen haver trobat surant al mar, és Luisa Llopiz.... i unes línies després ja és Lucia Llopis. El vaixell de guerra que va anar fins allà per ajudar al salvament va ser el bergantí Manzanares, el llaüt era el Rayo, de matrícula de Palma de Mallorca, i el tercer vaixell era la pollacra de guerra John-Hay, comandada per Francisco Aicardó. 

La “infeliz” protagonista

Doncs aquesta noia que es va ofegar no era americana, ni es deia Luisa, Lluïsa, ni López, ni Llopiz… es deia, com ja havien apuntat correctament a la primera notícia, Lucia Llopis Torralbas, que va morir, tal com consta al registre de defuncions que es conserva a l’Arxiu Municipal de Sitges, “ahogada en el mar dentro un laud el 18 de julio”. 



Lucia Llopis va néixer a Sitges cap a l’any 1812. Era la segona filla de la parella formada per Francesc Llopis i Marina Torralbas i Argenter, tots dos també de Sitges, i que vivien al carrer de les Parellades. El pare, llaurador de professió, va nèixer l’any c.1784, i la mare el 27 d’octubre de 1790, tot i que al padrò de 1824 diu que té 30 anys. En aquest mateix padró consten els fills que tenien fins aquell any: la Josefa de 14 anys, la Lucia de 12, en Joan de 10; la Rosa de 7 anys, que l’any 1842 es casaria amb el Joan Amell i Bou, de Ca l’Amell de la Muntanya;  la Marina de 3 anys (casada l’any 1842 amb Eloi Llopis) i la Peregrina de 6 mesos. Aquell mateix any 1824 la família es completa amb Francesc Llopis, de 70, vidu i “hortelano”. Anys més tard la família Llopis Torralbas es va veure ampliada amb més fills com l’Antonia Cosma que va nèixer el 1827  i en Francesc i en Rafael l’any 1830. 



El dia de la seva mort l’any 1841, la Lucia era una dona casada de 29 anys i seguia vivint al carrer de les Parellades. La noia va ser enterrada al cementiri de Barcelona, i a Sitges se li van celebrar els funerals el dia 11 d’agost d’aquell any 1841. 

Els Llopis, Torralbas, etc.. del carrer de les Parellades

Foto de 1875 del Carrer Parellades. Trobada al blog de Sebas Giménez.
Al fons es pot veure la casa Llopis Torralbas de 1853.

En aquell carrer de les Parellades l’any 1824 s’hi podien trobar diverses famílies procedents de la branca dels Llopis, així com Torralbas. 

Els Llopis Carbonell, els Llopis Llopis, els Capella Llopis.....

El  germà de Marina, en Francesc Torralbas i la seva esposa Josefa, també vivia al carrer Parellades amb els seus fills. La gran, la Josefa, ja estava casada amb Gaudenci Ferret de Ribes i l’any 1824 tenien una filla d’un any, la Josefa. Els altres germans eren en Manel, la Teresa, l’Antoni, la Ninfa i en Joan, de la mateixa edat que la seva neboda Josefa.

Al carrer Parellades número 13, cantonada Sant Pere, el jutge de pau Joan Llopis Torralbas es va construir cap a 1853 un edifici de planta baixa, dos pisos i golfes que encara es conserva actualment.

També hem de destacar l’existència a Sitges en aquell padró de 1824 i posteriorment d'altres nuclis familiars Llopis Torralbas. Un era el format per la parella Francesc Llopis Martínez i Emerenciana Torralbas, que van tenir diversos fills com la Joaquima o en Lluis. 

També el de Joan Llopis i Francesca Torralbas. Un dels fills de la parella, el Dr. Rafel Llopis, va ser un dels grans amics del Dr. Robert, i la noia, la Dolors, va fundar una nova nissaga sitgetana...


I si la liem més……

I els Llopis Torralbas també serveixen per unir aquesta nissaga catalana amb una de les figures rellevants de la cultura i història catalana com fou el filòsof Francesc Xavier Llorens i Barba (Vilafranca del Penedès, 1829- Barcelona, 1872), ideòleg d’una teoria del sentit comú, una qualitat necessària però que hi ha moltes vegades que es troba a faltar en segons quines actuacions personals…..  però seguim….

La germana d’aquest, Maria del Carme Llorens i Barba (Vilafranca del Penedès, 1828-1864 es va casar l’any 1860 amb el sitgetà Joaquim de Querol (Sitges, ?-1868). La parella, que va morir molt jove, va tenir un únic fill, Francesc Xavier de Querol Llorens (1862-1895), el qual es va casar l'any 1882 amb Dolors Llopis Torralbas, filla de Joan Llopis i Francesca Torralbas. La parella va tenir dos fills en Joaquim i a Carme de Querol i Llopis.  Aquesta, que morí l’any 1936, es va casar amb el farmacèutic Josep Ferret Robert, nét de Salvador Robert Raventós, el conegut Tirano. 

Foto de la família Ferret de Querol que es conserva a l'Arxiu de la Diputació de Barcelona

L’any 1890 la parella es va construir un edifici al carrer de les Parellades 3, on van viure amb el seu fill, Josep Ferret de Querol (1911-1977), el qual seguiria els passos del pare, tant en temes polítics, sent alcalde de Sitges entre 1960 i 1966, com laborals i de residència, ja que conservaria el negoci, ela farmàcia del  Cap de la Vila i casa familiar del carrer de les Parellades 3. I aquí segueixen els seus descentens....




Pel que fa al fill, Joaquim de Querol i Llopis, aquest es va casar el 23 de juny de 1909 amb Rita Batlle i Vias, filla de l’alcalde de Sitges Francesc Batlle i Gené i de Rita Vias i Camps. Com a testimonis de la núvia va firmar Joaquín Vias i Camps, i per part del nuvi el seu oncle matern, el doctor Rafael Llopis Torralbas,  i Fernando de Querol i de Bofarull, el que fou advocat, polític i escriptor reusenc, així com pare d’Enrique de Querol Duran (Tarragona, 1904-Barcelona, 1976), el capità fiscal que l’any 1940 participà activament, massa, en el judici que va suposar la pena de mort al president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys. Però seguim i deixem-ho aquí..... :-(



El supervivent

I el supervivent, el que a les notícies anomenen Salvador Bia i que també anava cap a Sitges. De quin Salavador Bia es tracta? Primer de tot.... tots els Via que trobem a Sitges en aquell moment va amb V... així que l'intentarem trobar per aquesta via.... ;-)



Doncs podria ser el Salvador Via i Borràs, que es va casar amb Antonia Bu(o)(a)ltà Prats, de Sant Jaume de Moià a la Parròquia de Sant Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges el 7 de gener de 1806, i que morí a Sitges el 29 de desembre de 1841 als 57 anys víctima d’un “catarro pulmonar”. Natural de la Vila del Pla, a Tarragona, en Via era llaurador de professió, vivia al carrer de les Ànimes número 8 de Sitges. El pare, Joan Via, tenia relació amb Puigdàlber, població al nord de Vilafranca del Penedès que durant el segle XVIII (1747 i 1771) va tenir alcaldes del mateix nom, i paleta de professió. Possiblement tenen relació familiar. La mare era Paula Borràs. Una de les filles fou Beneta Via i Bultà, que l’any 1867 ja era vídua. 

I una altra possibilitat és que sigui el Salvador Via que l’any 1829 resideix a La Habana, on té un negoci, al qual, on s’hi trasllada l’any 1829 Josep Pagés i Prats, de Sant Pere de Ribes, casat amb Jacinta Vía, cosina germana de Salvador….



No la liem més que això ja es posa difícil, i queda lluny de Sitges…. i si pretenem seguir necessitem tallar els carrers de Sitges, fer una gran trobada a la Fragata, i desplegar la cartolina més gran i llarga del món,  per fer un arbre genealògic que al final acabarà demostrant el que molts ja sabem…. que entre les grans branques d’aquest tots els sitgetans acabem emparentats….. amb Adam i Eva…… temps al temps… només necessitem llegir Xavier Llorens i Barba i així saber aplicar la seva tan necessària teoria del sentit comú a les nostres vides...

8 març 2016

SENTÈNCIA FERMA PER LES CONTESTES DELS VERSOS DELS DIABLES DE SITGES O ENTENDRE, NI QUE SIGUI JUDICIALMENT, QUE INJÚRIES, INSULTS I AMENACES NO TENEN RES A VEURE AMB LA SÀTIRA



Ara fa just un any de la publicació en aquest blog d'una opinió totalment meva sobre el tema de la demanda contra els versos dels Diables de Sitges, text que podeu recordar aquí.

Avui ja hi ha sentència ferma que  condemna al demandat a pagar 6.000 euros al demandant per "intromissió il·legítima al seu dret de l'honor", així com a publicar la sentència 4 vegades a l'Eco de Sitges.

Per altra banda, la demanda que el condemnat va interposar contra Ramon Artigas Poch en reclamació del suposat deute de 1.600 euros, fou desestimada íntegrament, amb expressa condemna en costes al, en aquest cas, demandant.

I pq dic ara això?, perquè a l'Eco de Sitges i al Diari de Vilanova han fet una lectura imprecisa i equivocada sobre el tema, ja que la reclamació de quantitat no va ser sobreseida, com es diu a l'Eco, ni arxivada com diu el Diari de Vilanova, sino que va ser totalment desestimada. I pel que fa a la publicació de les "respostes de la discòrdia" a l'Eco del dia 26 de febrer va ser una decisió del diari i no del condemnat, com diuen al Diari de Vilanova, ja que aquest el que ha de publicar no són les contestes, sinó l'encapçalament i el "fallo" de la sentència. 

I, en la meva opinió, el més erroni de les opinions que s'han  publicat, i que veritablement pot fer molt de mal a aquesta "manifestació ancestral" que tanta gent diu que vol salvar i protegir, entre els que jo m'hi incloc, són les diverses lectures que alguns fan d'aquesta sentència. 

El títol de l’article a l’Eco de Sitges "La sentència del cas Artigas salva la festa i protegeix la sàtira", com el del Diari de Vilanova, "La justícia respecta la sàtira dels diables", són afirmacions obvies ja que per molt que s'hagi intentat portar el tema per aquest camí, la sàtira mai va ser portada a judici. 

La sàtira, que hauria de ser la veritable protagonista dels versos dels diables durant la Festa Major, no es pot confondre, pq no té res a veure, amb els insults,  injúries i amenaces que una persona, amagada sota una capa de Llucifer, amb una intenció totalment personal i privada, aboca sobre un ciutadà del poble que res té de personatge públic. Amb la lectura de les contestes que aquesta persona ha expressat durant cinc anys, us en podeu fer una idea, ja que en elles la sàtira brilla per la seva absència.




Que quedi molt clar. La sàtira no es va portar a judici, sinó que van ser els insults, les amenaces i les injúries les que van ser demandades, i ara, condemnades.

Així doncs, la sàtira mai va estar "en perill" per aquesta demanda, i com queda clar a la sentència: “lo que se está enjuiciando... una cuestión estrictamente privada que carece de transcendencia popular y que, por lo tanto, lejos de responder a una finalidad satírica o a un ánimo iocandi, por el contrario responde a un ánimo espurio de resentimiento o venganza por parte del Sr. Artigas Masdeu, quien no tiene ningún reparo- todo lo contrario, se aprovecha de ello durante cinco años- en utilizar el personaje festivo de Llucifer como instrumento de escarnio y ataque directo contra un familiar con el que tiene una disputa o discrepancia económica, y un manifiesto sentimiento de resentimiento”.





Aquí, els que, en la meva opinió, posen veritablement en perill la sàtira a les festes populars, i a Sitges en concret, són les entitats públiques i privades, i alguns vilatans a títol personal, que sota el paraigua de la primacia d'un mal entès “dret a la llibertat d’expressió”, i no pas el dret a l’honor d’una persona, no tenen cap problema a l’hora de donar suport públicament, fins i tot arribant a personar-se en la demanda, amb el que això hauria suposat en cas de que haguessin arribat fins al final del procès, a una persona que insulta, amenaça i injuria públicament a un altre vilatà, que amb valentia i convenciment dels seus drets, decideix denunciar els fets, amb la seguretat que no sols la raó, sinó també la justícia, l’assisteix. 

Per cert, unes entitats i persones de caràcter públic i polític  que en el seu moment van fer rodes de prensa, declaracions públiques, tuits, retuits, notes de premsa, comunicats, juntes, taules rodones, propostes d’actes de conciliació pagats per tots els ciutadans, etc... per tractat el tema del “suposat perill" en que es trobava la sàtira i de retruc les festes populars, i que a dia d’avui, i amb una sentència ferma sobre la taula, encara no han fet ni una declaració sobre aquesta decisió judicial  que demostrat que un ciutadà de Sitges va ser insultat, injuriat i amenaçat en un espai públic i mitjançant un micròfon pagat per tots. Ja no cal ni parlar ni d'una simple trucada a demandant  per tal de donar, ni que sigui hipòcritament però com a gest d'educació, el seu suport institucional.




Entenc que per alguns polítics hi ha ciutadans de primera i altres de tercera, i que hi ha moltes vegades que aquests polítics confonen o volen fer confondre a la resta de la ciutadania, actuar per bé de la comunitat quan el que realment fan és actuar per bé d'una amistat personal, executant decisions polítiques que poden afectar, ja sigui econòmica o judicialment, a tots els altres ciutadans.

Així doncs, i em reitero, la sàtira com a tal no ha estat en perill per una demanda totalment lícita i lògica, però amb aquesta sentència, el que sí que queda clar és que ara els versos dels diables de Sitges, i de tot arreu, han de retornar  i centrar-se en la sàtira, un art difícil de dominar i que necessita de ments clares i intel.ligents, i deixar de banda el camí dels insults, les injúries i les amenaces. Ara tenim una primera sentència, que ja ha creat jurisprudència i tots estem avisats... i quan dic tots, em refereixo a tots: Generalitat, Ajuntaments, Agrupacions, persones a nivell personal, etc....perque us puc assegurar que no tothom coneix, estima i respecta tant la festa com els que, injustament, hem estat acusats de posar-la en perill. Ja us ho dic... en alguns casos el llop (amb banyes) el teniu dintre, barrejat amb les ovelles....

I com deia Rafael Font i Farran en un article publicat a la Punta  l’any 1928, que podeu llegir aquí: “Si per casualitat us heu fixat en els diables d’uns anys encà, segurament haureu notat que els seus versos han seguit una trajectòria descendent per passar de les humorístiques composicions d’abans matisades totes d’un finíssim sentit irònic, però mai insultant, en les que es satiritzava graciosament les costums, les modes, els fets polítics, les incidències de partit, i tota l’actualitat d’aquell temps, sense referir-se, però a ningú en concret; fins als descarats insults d’avui dia, dels que val més no parlar. És necessari que davant el trist espectacle que els diables proporcionen cada anys es faci sentir una general protesta de tota la gent de Sitges que ha de sentir-se ferida en el més íntim del seu orgull de bons sitgetans, i també és necessari que aquesta pesada broma que ja dura massa, i que enguany s’ha intensificat encara més, s’acabi a la fi d’un cop..”

I aquí acabo aquest tema, enviant una salutació, la darrera, a tots aquells coneguts que m'he creuat pel carrer i /o jutjats (al qual, per cert, només hi he anat una vegada a la meva vida), i no han sigut capaços, ni/o educats, ni/o valents, de mirar-me a la cara.... no cal que ho tornin a fer... queden saludats de per vida.