AGUSTÍ ROBERT I SURIS. UN ARTISTA A L'ANONIMAT

El grabado de la primera página de este número representa uno de esos tipos vulgares que por sus condiciones y modo de ser especial, tanto se prestan al estudio del filósofo como al del artista. Nuestro compatriota el Sr. Robert y Suris, autor de este dibujo, ha demostrado en él, lo mismo que en otras obras parecidas, que aprovecha brillantemente su estancia en Roma, donde en la actualidad perfecciona sus conocimientos pictóricos, pro- metiendo aumentar en breve el número de los artistas que honran con su genio á nuestra patria.

Ja fa dos anys, en aquest mateix bloc vaig penjar la primera part de la història del Palau Robert de Barcelona, la segona part de la qual publicaré aquí dins d'uns dies. Però abans crec que hi ha una figura de la saga Robert que es mereix que li dediquem un article independent, i aquest és el pintor Agustí Robert i Suris, del qual aquests darrers mesos d'investigació he trobat imatges de les seves belles obres. Així doncs, el text que escric a continuació és el mateix que trobareu en el primer capítol, però ampliat.

El fill petit de la família Robert i Suris, Agustí (1860-1913), des de molt jove va mostrar la passió per l’art i la voluntat de convertir-se en pintor. Davant d’aquesta declaració d’intencions, el pare li posà la condició de que abans de seguir el camí desitjat estudiés una carrera, i Agustí va entrar a la universitat de Barcelona per estudiar arquitectura, carrera que compaginaria amb la seva passió, la pintura, a la que s'hi dedicaria professionalment. En motiu de la seva mort, el 24 d’abril de 1913, el prestigiós arquitecte Bonaventura Bassegoda, li dedicà un interessant i emotiu article a La Vanguardia, en el que fa un interessant repàs de la seva vida.

En ell explica com durant l’any 1880 van iniciar la seva amistat a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, on tots dos es preparaven per a ser arquitectes. Però davant de la poca vocació d'ell vers aquestes ensenyances i convençut el pare de que aquest no era el veritable camí del seu fill, l’any 1881 Agustí va poder marxar a Roma, ciutat a la que assistien les grans promeses artístiques del moment, per tal d’iniciar la seva formació com a pintor. Des del primer moment a la Ciutat Eterna, el jove artista va tenir totes les facilitats que li permetien l’elevada situació econòmica del seu pare. Amb un estudi propi, però allunyat de la idea d’artista bohemi despreocupat de tot el que l’envoltava, el seu cercle d’amistats a la capital italiana estava format per joves artistes pensionats que amb els anys esdevindrien les principals figures de l’art català i espanyol. Els germans Llimona, Casanovas, Serra, Mas i Fontdevila, Barrau, Querol, Benlliure i Fabrés, entre molts altres. Amb alguns d’ells, l’any 1903 fundà a Barcelona el Cercle Artístic de Sant Lluc, del que Agustí formà part de la primera Junta Directiva.

Tot i els seus bons resultats artístics, fou a la Roma on Agustí va començar a patir els efectes de la greu malaltia que l’acabaria impedint per la resta de la seva vida, obligant-lo a deixar de banda la seva gran passió, la pintura.

Van ser pocs anys d’exercici artístic, però l’esforç li va valer la pena, ja que les seves obres van adquirir un gran èxit entre la crítica del moment, que fins i tot les comparava amb quadres de Velázquez. A la crònica sobre l’Exposició de la Sala Parés de maig de 1889, publicada a La Vanguardia el dia 7 llegim: “Entre las obras expuestas en la presente emana, llaman de preferencia su atención un cuadro y dibujos de Robert Surís y un lienzo de Lloberas. Robert Surís, a pesar de su brillante posición, no se dedica a perder el tiempo o a invertirlo en cosas fútiles, sino que cultiva con verdadera devoción el arte”..

La malaltia seguia es seu curs, i Agustí Robert, cada vegada se sentia més impedit. Cap dels tractaments mèdics que se li realitzaven, ni les estades als millors balnearis d’Europa en busca d’una millora, ajudaven a eradicar la malaltia que poc a poc l’anava consumint. El seu bon caràcter, i la seva gran fe van servir per canalitzar totes les seves forces vers les obres benèfiques. Gràcies al seu ajut econòmic, durant el mes de juliol de 1909 es va poder fundar el Sindicat Barceloní de l’Agulla, creat com a cooperativa de materials per a la costura, centre de col·locacions, caixa d’estalvis i caixa dotal. Any més tard, el reconegut músic català Pau Casals, va formar part d’aquesta associació.

Conjuntament amb aquets sindicat, Agustí fou em promotor del Restaurant d’Obrers de Santa Madrona. Tot i la seva mala salut que l’havia portat a una invalidesa gairebé total, fou el mateix Agustí Robert el que subvencionà i dissenyà els plànols de la construcció del nou edifici, erigit en un terreny de la seva propietat al carrer Alt de Sant Pere número 41 de Barcelona. El cost total d’aquesta fundació ascendí a unes 200.000 pessetes, tota una fortuna en aquells primers anys dels segles XX.

LA ILUSTRACIÓN, 6 de octubre 1889

SALÓN DE BARCEl.ONA. GALERÍA PARES.

Sobrio de colorido y de severo cuanto sentido asunto es el notable cuadro expuesto por el Sr. Robert. El recogimiento y la respetuosa actitud de los dos campesinos romanos que en el interior del templo- in chiesa—elevan sus preces á Dios, pidiendo consuelo o alivio á sus dolores, hállase bien inter- pretada, notándose en la tonalidad y factura el sello especial de la ciudad eterna, en la que el artista puede inspirarse y adquirir provechosa enseñanza, en presencia de los modelos de los grandes maestro del arte.

En la iglesia es uno de los cuadros pintados por el Sr. Rohert durante su estancia en Roma. En esta obra demuestra sus aptitudes para el arte, y en los preciosos dibujos al lápiz, que también reproducimos su seguridad y dominio en los trazos, cualidad que, por desgracia, no poseen algunos coloristas.

Los trabajos al lápiz honran en extremo á su autor, y si bien le felicitamos por ellos sinceramente, deseamos nos proporcione ocasión para dar á conocer algunos de sus nuevos cuadros.

Un cop finalitzada l’obra, i conscient del seu greu estat de salut, Agustí ho va preparar tot per a que una comunitat de religioses visquessin en aquell immobles a la vegada que administraven la institució i asseguraven una continuïtat al menjador social. Fou també en aquest moment quan fundà un Patronat que heretaria el seu extens patrimoni quan ell morís, objectiu que es va portar a terme amb reconegut prestigi, fins el punt que a finals de maig de 1925, durant una estada dels reis a Barcelona, la reina Victòria i les infantes Beatriz i Cristina, van fer una visita al Restaurant obrer de Santa Madrona situat al carrer Calabria. Entre les autoritats que la van rebre hi havia els marquesos de Torroella de Montgrí, germans del fundador Agustí Robert, i els fills d’aquests, Robert i Joaquim.

Article publicat a La Ilustració Catalana, 6 d'abril 1913, en motiu de la mort d'Agustí Robert

Agustí Robert i Surís també fou un destacat representant del pensament catòlic social, juntament amb Josep Ventalló i Vintró, les seves idees polítiques i socials eren expressades públicament mitjançant conferències que realitzà l’any 1903 i que van ser publicades com “Conferéncies obreres sobre la qüestió social”. Però entre els seus escrits destaca el de 1904, A las clases directoras de Barcelona.

EL CONTE DE LA PRADELLA SITGETANA.

Els amics que seguiu de tant en tant aquest bloc sabreu que des de fa un llarg temps tinc la sort de rebre, entre els diversos comentaris,  uns de molt especials que van firmats per "éssers" sitgetans amb molta solera i grans coneixedors del "medi". Sempre els trobo molt interessants i amb un doble sentit molt viu, però el que aquest migdia m'ha fer arribar la meva estimada Gertrudis Sabadell i Tarrassa, s'ha superat. És per aquest motiu que he decidit que val la pena dedicar-li aquesta entrada, copiant integrament el missatge, un conte sobre el passat, el present i un possible i temible futur, sobre la relació exisitent entre dues de les entitats sitgetanes més bel.licoses: 

Els partidaris del Sol s'aplegaven al Pradell a l'hora d'alba; llurs adversaris del Recés sortien només quan feia lluna, i es recloïen en antres ignorats, en temps de lluna nova. Cada confraria tenia la seva bandera i cadascun dels germans exhibia símbols adients a la seva ortodòxia transcrits en colors al·lusives damunt cartells sostinguts per un tronc l'alçada del qual augmentava de dia en dia en la mútua rivalitat. Em vaig fer frare del Pradell, i de l'aurora al crepuscle passejava per munts i platges la meva pancarta, més alta que cap, on hi havia pintat un esparver coronat de gira-sols. Si els del Pradell nodríem els Freturants Informats, de blats i fruits llustrívols, els del Recés els proveïen de carbons i betums. Tothom de la vila havia triat la seva facció i abrandava el Conflicte. Els bàndols s'enfrontaven amb invulnerable gravetat: Un minyó pradellenc no s'amullerava amb cap fadrina arrecerada ni, a la inversa, cap arrecerada no hauria follejat amb un pradellenc. Bel·licosos, els uns i els altres mandronejàvem tot temps per sorrals i erols, i el qui guanyava un trofeu a l'adversari l'oferia tantost a santa Tecla, i els seus el coronaven. Si els del Pradell proclamaven que entrar en el Sol era ésser llum en l'etern, els del Recés replicaven que se submergien, amb pler, a la perennitat de la mort. Si aquells es lloaven de folgar amb dona fresca al brollar de les fonts, aquests es feien un goig de jaure entre fumeres en un nimfeu desallotjat. I l'altre dia quan, a platja oberta i entre dos llustres, anàvem a combatre'ns, del cantó de les Illes va aparèixer un estol de barques de pesca, forasteres. Van ancorar davant nostre mateix i els tripulants van amarrar, llests i callats, i després de desar llurs temibles coltells en fundes de cuir, van hissar, negres, els ormeigs als pals, i ens van mirar malfiats. Enduts per la fe, van enfilar-se a corrua feta, a les naus, en van davallar caixes i més caixes de peix ullenyorat i, amb gests intimidants, van obligar els del Recés a carregar-se-les al cap i a dur-les, Ribera enllà, sense repòs. Gambaires, no gosaven ni somicar. Nosaltres, lliberts, els vam acompanyar al ritme dels xerracs pasquals, i abans d'arribar a la Morisca, van entrar a la Foradada on van desaparèixer, asexuats, per sempre. Els forasters caratoscs van salpar, enfosqueïts pels ormeigs estesos; nosaltres vam anar a la fassina a flairar els mosts, i vam llençar els mandrons al cubell de les tries. D'ahir ençà, als terrats i balcons de la Vila, a la punta del Baluard i al cim del campanar, oneja un penó únic, vermell, amb la imatge del Sol i els seus atributs virils. 

78 ANYS SENSE MAS i FONDEVILA. CADA DIA ES POT HOMENATJAR ALGÚ

Avui fa 78 anys que va morir a Sitges Arcadi Mas i Fontdevila, un dels principals pintors catalans del moviment modern. D'ell s'han escrit, i s'estan escrivint, importants estudis que ens donen constància de la influència que aquest pintor va tenir en les generacions posteriors. La darrera mostra que sobre ell s'ha fet va tenir lloc a Sitges durant els mesos de maig i juny de 2009. 

La mort del pintor va suposar múltiples articles elogiant la figura de l'artista. Entre les més destacades aquests dos escrits que es van publicar al setmanari sitgetà.  

El Baluard de Sitges

4 de febrer de 1934

Mas i Fontdevila

A la nit del dimecres sorprengué al veïnat la trista nova, encara que prevista, de la mort de l’il·lustre artista i caríssim sitgetà d’adopció el Mestre i veterà Arcadi Mas i Fontdevila, als 86 anys d’edat. Passava les temporades estiuenques a la Vila des de fa moltíssims anys, i aquest hivern havia continuat resident a Sitges per torbar-se delicat de salut i com si preveiés el seu fi i volgués que el seu cos descansen per sempre al Cementiri del poble que tant havia estimat.

El Mas i Fontdevila havia vingut a Sitges en la seva juventut responent a l’amistat que professava amb varis artistes sitgetans i ací s’emmaridà amb la compatrícia Na Eulalia Carreras i Robert, que fou la companya amantíssima en la seva llarga i gloriosa vida de treball la qual, dissortadament, morí fa pocs dies lo que segurament ha precipitat el fatal traspàs del gran artista.

Després de casat, en Mas i la seva jove esposa traslladaren la residència a Itàlia, on començà a despintar la seva anomenada de pintor excels, que ha conservat sempre, ja que en Mas, treballador infatigable i depurat, no envellia mai. El seu art exquisit sigué sempre jove. Fou un artista de cos enter, i les seves obres, d’una plenitud admirable seran inmortals. Era conegut arreu i el seu nom tenia un relleu extraordinari. Fou d’un caràcter obert ingenu i senzillíssim, fent-se estimar de tothom. A Sitges era amic sincer i amable amb tots els sitgetans. La seva bonhomia fou veritablement exemplar.

L’acte de l’enterrament constituí gran manifestació de sentiment. Donaven  guarda d’honor al cadàver dos empleats del Cau Ferrat, d’uniforme, i sobre la caixa s’hi diposità un ram de flors, ofrena de les filles, i dues corones, una del Patronat del Cau, del qual formava part el difunt, i de la Junta de Museus de Barcelona.

Presidia el dol, a més dels fills polítics N’Albert Fochs i En Trinitat Catasús, el conseller de Cultura de la Generalitat En Ventura Gassol, en representació de l’Honorable President de Catalunya, l’Alcalde de Sitges, el Sr. Rector, el pintor Joaquim Sunyer, en representació del Patronat del Cau, i A. Cabanyes per Círcol Artístic. Figuraven en el seguici bon nombre d’artistes i amics de la capital, i la totalitat dels membres del Patronat del Cau Ferrat, senyors Folch i Torres, Boarralleres, Jou, Matas, etc.

A la Parròquia es va comiadar el dol, després d’haver pronunciat el Sr. Rector Dr. Godayol unes sentides i juntes paraules a la bona memòria del finat, recordant les seves obres pintades en el Temple, tals com la reproducció de l’altar de la Puríssima i aquelles bellíssimes  “Noves de Santa Caterina”, per encàrrec de Mr. Deering.

El seguici continuà fins el Cementiri, on rebé cristiana sepultura el pintor benemèrit que tan bellament havia imprès a la tela les nostres platges, les nostres costums i ara darrerament amb una gran fervorositat ens nostres carrers més típics.

Amb les morts darreres d’Utrillo i en Mas, han desaparegut de la Vila de Sitges, tota la colla d’artistes vuitcentistes amics de l’inoblidable Rusiñol, i que són els principals impulsadors del renom actual del nostre poble. 

18 de febrer de 1934

Arcadi Mas i Fontdevila

1874: Fortuny havia mort a Roma. L’Ajuntament de Barcelona, l’any següent, concedeix una pensió, amb el nom de l’artista reusenc,a Arcadi Mas i Fontdevila, nat a Barcelona l’any 1952, deixeble- a l’Escola de Llotja- de Caba i de Claudi Lorenzale. L’estada de Mas i Fontevila, en terra italiana és llarga i profitosa. Prop de la pintura de Morelli i de Maneini aprèn, en els 12 anys que hi passà, el fàcil toc; però sempre, en aquell temps i en l’obra seva, la pinzellada lleu i habilidosa s’escorre al llarg d’una segura coneixença de la forma. Hi ha, en el Museu  d’Art Contemporani, de Barcelona, alguns dels seus més importats treballs de pensionat. En tornar a Catalunya s’apressà a conèixer tot seguit el cel d’Andalusia, amb tècnica encara ben a la italiana, copsà la processó de Corpus als blancs carrers de Sitges. Si tenia una formació acadèmica reanimanda per l’exemple de Fortuny, se sent sorprès. Arcadi Mas i Fontdevila, per la sabor de cosa de la terra que dimana de la festa popular; deixa les nimfes i els efebes emergint d’entre el plomatge i els reflexos capvesprals de les llacunes vènetes, par a dir el colorístic gaudi cristià de la processó senzilla i sanitosa, molt parcament velada per l’incens. Diriem que Arcadi Mas i Fontdevila entra amb els pinzells als dits al corrent catalanista que, nascut en l’excursionisme català, reinflant d’emoció pel corrent romàntic, aleshores tenia bella ufana al volt dels Jocs Florals i de “La Reneixença”. Realisme après a Roma, el seu; realisme no fort i contundent, però si precís i digne, li mancava ja només un empelt de catalanitat provinent dels medis barcelonins de més crèdit artístic en la dècada, immediatament anterior a l’Exposició Universal de 1888, perquè aquest realisme assolís un caràcter ben lligat amb la terra que el jove estudiant format a Roma novament trepitjava, esdevingués connex amb la vida palpitant de cada hora; fos tant del seu moment i del seu poble que, en sobtada conseqüència, esdevingués universal. Després anà evolucionant, Arcadi Mas i Fontdevila, en contacte amb les noves promocions. Tot esdevé més fusionat damunt les seves teles; vol fer-hi  intervenir un nou personatge en les pintures d’ambient, l’aire: això que a França desvetllaren la tècnica i l’estètica impressionista i que a Barcelona varen imputar - amb diferenciacions molt remarcables- Santiago Rossinyol i Ramon Casas.

Arcadi Mas i Fontdevila, a més de les grans composicions, a més de les notes de color, a més dels tendrament i joiosament ben compostos pastels evocadors de les festes catalanes camperoles, fou il·lustrador que interpretà ben dignament els textos novel·lístics com ho donaren entendre els dibuixos a aiguatintes nombrosíssims que es portaren al públic les revistes “Hispania” i “La Ilustración Artística”, tots ells de fàcil i agradable tècnica. 

Josep F. Rafols

LA MEVA PRIMERA LLIÇÓ COM A MARE. 25 anys sense J.V Foix. Homenatge blocaire.

Ja fa més de vuit anys, en mig d'un dels mesos d'agost més calorosos de les darrers dècades, i poques hores després de néixer en Théo, va arribar a la clínica Dexeus, encara al carrer Calatrava de Barcelona, una de les meves amigues més "antigues" i amb la que podria dir que he compartit el 70 per cert de la meva educació escolar i universitària, viatges, el lloc d'estiueig, l'amistat de les mares, dels avis i de les àvies....

Amb el seu usual somriure a la cara i amb cara de velocitat característica de molts dels que es mouen per Barcelona en moto, va entrar tota decidida amb el clar objectiu de conèixer el nen. Despistada com és, i per la confiança de tots aquests anys, no vaig dubtar ni un moment d'estirar-li el regal que duia a la mà, una capsa molt ben embolicada amb el característic paper d'una gran pastisseria barcelonina, que deixava en evidència el seu contingut. Com es fa en aquests casos, i no ho nego, desitjosa de menjar-me el que allà dins s'hi amagava, no vaig trigar ni un minut en obrir-la i oferir bombons a tots els que estaven allà de visita. La meva amiga, golafre com jo, va agafar-ne un i obrint aquell paper sota el qual ja s'hi amagava un bombó deliciós però desfet per la calor que apretava en una habitació sense aire condicionat, va expressar un dels comentaris que més m'han fet riure aquest darrers anys:

"Ai que gracia, me ha tocado la foto de un viejito".

Jo la mirava incrèdula, i els del meu voltant també. Tots ens miràvem al.lucinats el paper que segons abans cobria aquell bombó que ara els omplia la boca i ens impedia parlar sense ensenyar les dents negres...... I com qui no vol la cosa, i potser davant de les nostres cares estupefactes, ella, avergonyida pels bombons que ha comprat amb tota la seva bona fe, i davant l'evidència que a tots ens havia "tocat" el viejito va dir: 


"Anda, en toda la caja sale la foto de este viejito. Que mal gusto poner este senyor, no?. Si lo llego saber te traigo los bombones de corazón".

Jo no em podia aguantar de riure, tenia la sensació que la panxa m'explotaria...però la cara d'ella deixava clar que no entenia res de res. En cap moment li havia passat pel cap que aquell viejito que tant li havia sobtat que utilitzessin per a embolicar uns bombons  podia ser algú amb nom i cognom reconegut; no sabia que el nom de la pastisseria on havia comprat aquelles delicioses xocolates es devia al cognom del seu propietari, ni que el viejito era en veritat el fill dels fundadors de la pastisseria, ni que aquest es deia Josep Vicenç Foix i que fou un dels grans poetes catalans del segle XX; ni havia llegit, ni li havien fet llegir mai, cap poema sortit d'aquell cap que algú havia decidit utilitzar com a embolcall dels bombons que porten el seu nom i que ens havíem menjat entre bromes, riures i comentaris.....Davant de tot això, com volia pretendre jo, tot i haver estudiat a la mateixa escola, a la mateixa universitat, estiuejat al mateix poble.......que la meva estimada amiga, que fins aquell moment desconeixia l'existència de Foix, el  ja pogués reconèixer en aquell rostre de viejito? 

Una estona més tard i amb el meu fill en braços, vaig ser conscient que aquella tarda  acabava de rebre la seva primera lliçó com a mare primerenca. Ho vaig tenir molt clar. Quan dins d'uns anys el Theó regali una capsa de bombons comprada al Foix de Sarrià, abans ja m'hauré encarregat de que ell, i també els seus germans, sàpiguen qui era, que va escriure, i com era el vellet que allà s'hi retrata.

Així doncs, aprofitant que avui el món blocaire català s'ha unit per retre un homentage a aquest gran poeta, en motiu dels 25 anys de la seva mort, Théo, Àlex i Ignasi, aquí us deixo aquest bell poema dedicat a Sitges, el poble que Foix tant va estimar i respectar. Gaudiu-lo!!!!

I SI GIREM LA MIRADA 180º CAP A L'ERMITA DE SANT SEBASTIÀ DE SITGES?

Normalment la meva visió de Sitges es centra en la que es veu a la foto en encapçala l'entrada, però avui he volgut girar la meva vista.

Ahir, dia de Sant Sebastià, a Sitges es van inaugurar les obres de restauració de l'ermita que porta el nom del venerat màrtir cristià. La restauració d'aquest edifici emblemàtic del paisatge sitgetà és una bon notícia pel que fa al crític moment patrimonial que viu el nostre poble. 

Avui, a les set de la tarda, la seu del Grup d'Estudis Sitgetans s'ha omplert per escoltar la conferència "Sant Sebastià: 150 anys d'història", impartida per en Sebastià Giménez Mirabent. Ha sigut una xerrada molt interessant, plena de dades i dates difícils de poder recollir, i encara menys de poder recordar, que ha començat amb un repàs de la vida de Sant Sebastià, i ha  acabat amb la visualització de diverses fotografies antigues tant de l'ermita com del paisatge que l'envolta i que conforma la fesonomia de Sitges. 

En Sebas m'ha donat  una gran lliçó d'història de Sitges, però també m'ha deixat molt clar que aquesta petita ermita, situada en un dels espais més privilegiats del nostre poble, té, però sobretot, ha tingut una gran importància en el patrimoni sitgetà. Ja l'any 1878 va ser protagonista un dels dibuixos que il.lustraven el número d'agost de la revista la "Llumanera de Nova York"; també una fotografia de l'ermita va ser publicada dues vegades, una en la portada (26 de març de 1927), i l'altre en pàgines interiors (3 de desembre de 1932), de la revista setmanal "La Lectura Dominical", editada a Madrid. 

ROSA CHICHES, ROSA XICLET, ROSA SITGES...NOVA GAMA DE COLORS. EL NEW LOOK DE LA CASA GORGAS

Encara no hem aconseguit sortir-ne d’una guerra que un nou atemptat patrimonial ha remogut, com a mínim a nivell facebook,  les entranyes d’alguns sitgetans implicats i empipats!!!!!

Els primers dies del 2012 vaig rebre un missatge de mòbil amb una intrigant pregunta: “has vist la casa rosa del carrer Major?”.  M’ho vaig imaginar... i no puc negar que la visió que vaig tenir al trobar-me cara a cara amb la casa em va colpir, a la vegada que em va entristir, ja que per les informacions que tenia, semblava que la voluntat dels propietaris era ser totalment respectuosos amb l’origen de la casa Gorgas del carrer Major núm. 21, un edifici catalogat que des de fa uns dies presenta (jo diria que avergonyida i sense aquella magnificència que lluïa els darrers anys, tot i el seu degradat estat de conservació),  nou look molt però que molt trencador (per dir-ho d’alguna manera), convertint-se en un nou exemple del que no s’ha de fer quan es vol fer una bona restauració. 

L’edifici, construït l’any 1907 amb un estil modernista clar, que fa que la seva autoria sigui atribuïda a l’arquitecte Gaietà Miret i Raventos, ressalta per la decoració floral que emmarca les obertures de la casa. De planta baixa i dos pisos, amb una distribució simètrica i amb un gran balcó al primer pis amb una bella barana de ferro forjat, al llarg dels darrers cent anys la seva façana ha estat pintada amb diverses tonalitats. La darrera visió que en teníem, tot i l’estat de degradació que cridava l’atenció, era el blanc predominant  amb els elements decoratius més grisosos.

Però entre els colors més recordats pels sitgetans destaca el blau-verd, o blau-mar (intentaré trobar el to al llistat Pantone), combinat amb el marró per als esgrafiats, les motllures, trencaaigües i relleus de guix. Aquest era el color original? A dia d’avui ho desconec, però a facebook, Pere Junyent, ex alcalde de Sitges, i Isabel Coll, doctora en història de l’art i autora del llibre Arquitectura de Sitges, aposten pel retorn a aquesta opció cromàtica, unes restes de color que fins ahir es podia apreciar a la part inferior de la façana, zona que encara no s’havia pintant amb el seu nou to..

Així doncs, que amb el seu rosa xiclet, la casa Gorgas s’ha convertit en el millor anunci promocional per acomiadar l’any 2011 de l’empresa americana Pantone, creadora d’un sistema de definició cromàtica, i que cada any fa un ampli estudi per decidir quin serà el color més influent i més de moda. El to estrella de 2011 va ser el Madreselva, des d’ara, rosa Sitges o Chiches....

 Leatrice Eiseman, directora executiva de l’Institut del Color Pantone, va explicar el pq d’aquesta decisió i la veritat és que llegint les seves paraules penso que potser el que va decidir pintar la casa Gorgas d’aquest color ho va fer pensant en el bé de Sitges i dels sitgetans:

“En momentos de estrés, necesitamos algo para animar al espíritu. El Madreselva es un color cautivador y estimulante que consigue que se tenga constante adrenalina, perfecta para rechazar la tristeza y melancolía. El color Madreselva emana cualidades positivas gracias al poderoso vínculo con su color materno, el rojo, el color más físico y vivo en la gama de colores”.

Per cert, el color de 2012 és el Tangerine Tango, i si no volem que Sitges quedi demodé, des d’aquí proposo que per a la façana de la casa que s’està pujant al Cap de la Vila s’oblidin del blanc i que es decideixin per aquest color que, segons la mateixa Leatrice, “se une con la vivacidad y la descarga de adrenalina del rojo, junto con la simpatía y la calidez del amarillo, para formar un tono de gran visibilidad y magnetismo que emana calor y energía”.

Quin futur li queda a la casa Gorgas? Ai, és difícil de dir, però si hem de basar-nos en el que va passar amb el suposat “Palauet Robert”, realment casa Robert del carrer Sant Bartomeu cantonada Sant Gaudenci, que arran de la restauració que va patir, ja que patrimonialment va patir molt, l’any 2007, quan va ser pintada de blanc nuclear. Aquesta revisió colorista de l’edifici va ser denunciat per l’Ajuntament de Sitges, un plet que va guanyar el consistori i que obligava als propietaris de la casa a retornar aquesta al seu estat original. Però tot i aquesta sentència, a dia d’avui la casa segueix blanca. 

Així doncs, potser la única solució que ens queda és que aquests propers dies a Sitges caigui una bona pluja de fang i que aquest rosa pastós i lleig que ara trenca amb la unitat estètica i cromàtica del carrer Major de Sitges, es vegi una mica reduït i diluït. 

I qui eren els Gorgas? A Sitges aquest cognom és molt comú, i buscant fotos de la casa Gorgas a Google he anat a parar al bloc de l’Ignasi Rubí, El Sitges d’Abans, i més concretament a una postal de l’Ermita de la Trinitat. Curiosament aquesta missiva està escrita per Nieves Gorgas el 31 d’agost de 1905 i enviada a la seva amiga Conchita Mahia al carrer Girona de Barcelona.  Maria de les Neus Gorgas i Gorgas, filla de Miquel Gorgas Maristany i de Josefa Gorgas i Marsal, va morir a Barcelona el 19 de gener de 1934, va passar llargues temporades a Sitges, poble natal dels seus pares. Va ser ella una de les habitants d’aquesta casa, o potser aquests Gorgas vivien a la Davallada?...... Algun dels lectors d’aquest bloc ens ajuda a seguir la pista?

"No seria indiferent això, a la història de Sitges, Vila d’art". Frederic Camp, 1933

Sitges, posta de sol del 30 de desembre de 2011

L'any 2011 ha marxat amb la notícia esperançadora de la revisió del projecte de reforma del Cau Ferrat i del Maricel de Mar,  i el 2012 ha entrat amb la sol·licitud per part de l’Ajuntament de Sitges a la Diputació de Barcelona de la cessió de la casa pairal de Can Falç amb la voluntat de destinar-la a un “ús cultural encara per determinar”. És un tema urgent, ja que la visió exterior de l'edifici no dóna gaires esperances, i n bon propòsit per al 2012 però que ha d’unir-se a altres com la restauració de la Biblioteca Santiago Rusiñol i la cessió d’altres espais com la petita sala de la capella del Patronat (jo crec que des de l'Ajuntament de Sitges s'hauria de trucar a diari a la Generalitat preguntant sobre el tema, i si ens fem pesats potser entendran que per a nosaltres aquell espai descuitat és molt importnat i ens el cedeixen); i la recuperació del Mercat Vell. 

Sitges, posta de sol del 30 de desembre de 2011

També va acabar l’any 2011 amb la publicació del número de gener de 2012 de la revista “Descobrir Catalunya”, dedicat especialment  al “Garraf romàntic”. Crec que el principal motiu d’aquest dossier central era la reobertura de la remodelada Casa Papiol de Vilanova, destacat edifici que serveix als fotògrafs de Descobrir per a recrear escenes de la vida quotidiana que potser en algun moment s’hi van donar. Aprofitant aquesta avinentesa i amb la voluntat d’atraure visitants a la comarca del Garraf oferint propostes culturals i patrimonial fins ara potser oblidades en alguns casos, ningunejades en altres i reanimades en particular per necessitat de poder tenir agenda cultural davant de la “desaparició momentània” del Cau Ferrat i del Maricel, la revista fa una ràpida, i en la meva opinió, minsa i poc exhaustiva, visió de la història d’altres edificis destacats que conformen part essencial del patrimoni romàntic català!!! Ah, i si voleu fer una veritable visita virtual per la Casa Llopis, actualement Museu Romàntic de Sitges, us recomano que entreu en el bloc del fotògraf sitgetà Josep Maria Alegre.

Però per sort, i com ja vinc reivindicant des de fa molts anys, les hemeroteques són una font essencial per al nostre coneixement, i casualment, en el meu darrer buidatge, tant la Casa de can Falç, com la de Can Llopart, van tenir un paper destacat. Aquí us deixo els texts que es van publicar al setmanari El Baluard de Sitges, durant el mes d’octubre de 1933, crec que són un interessant estudi sobre aquestes dues cases i famílies sitgetanes, la lectura del qual ens servirà per entendre la necessitat de que formin part del patrimoni local de Sitges. 

El Baluar de Sitges, 1 d’octubre de 1933

Foto extreta del bloc "Retalls de Sitges". Gràcies Francesc!!

Entorn a la Casa Dalmau de la Ribera

Feia molt de temps que no havíem estat a la Casa Dalmau, de la Ribera (Can Falç), i teníem desig de tornar-la a veure. Una tarda, a l’entrada de fosc, hi pujàrem, trobant-hi l’acollida tradicional.

L’efecte que ens produí fou el que esperàvem. Un cop passat el vestíbul, l’impressió augmenta. De les principals peces, gran sala i dormitori d’aparat, difícilment sabríem concretar-ne un judici, més el sentiment té una mena d’instint, que és una guia infalible.

En virtut d’aquest títol podem dir que l’antiga Casa de la Ribera ofereix un conjunt de records i d’art, que no sempre es troba reunit, adhuc en morades d’enlairat origen. Ens referim als mobles suntuàris, i a certs detalls propis de l’expansió d’una família principal, per exemple la capella, la biblioteca, la panóplia d’armes, i el petit arxiu on en cilindres i capses de llauna, es conserven sengles documents.

Detall dormitori casa Dalmau

El mobiliari mostra l’istil de les XVIIª i XVIIIª centúries, especialment d’aquesta, amb notes interessantíssimes, i que escapen a ulls de molts; així l’arrimadero de la sala gran, d’una classe de cuiro adobat, pintat a l’oli, presenta escenes de la història. Són petites composicions intercal.lades amb motius de decoració, que reprodueixien tipus militars, per nosaltres de la Campanya de Rosselló, l’any 1801, que els enemics del cèlebre ministre anomenaren burlescament, Guerra de las Naranjas. Efectivament s’hi veuen les casaques blanques dels soldats a peu, i les rojes de la Guàrdia de  corps, amb els barrets de gressol, i els llarcs fusells de la època de Carles IV.

Difícil és sapiguer l’origen d’aquest aditament suntuari, i més encara el perquè s’escollí un motiu militar; però la panòplia d’armes, i algun paper conservat, potser ens aclaririen el misteri. Els sitgetans que en 1808 enviaren una companyia a la defensa de Roses a l’Empordà, no haurien estat indiferents a la crida que tretze anys abans, portà a la frontera a tants voluntaris, a batres amb les tropes de la Convenció. La nobilitat de la família, per altra banda, fins pot donar lloc a pensar que els Dalmau participarien en aquetes guerres, perpetuant-ne per això el seu record en les pintures de l’habitació. Coses d’altre caràcter té la Casa, com el navilis, un d’ells del regnat de Carles IV també, i que confirmarien en el que venim dient.

I com totes les cases de la seva edat, la vella dels Dalmau pot donar peu a reflexions considerant-la com testimoni. Quantes coses no haurà vist ella! Posada a la Ribera bé podria dir-ne de noves. Nosaltres que sovint hem contemplat la Sitges del passat, tractant de resucitar l’època de l’ invasió napoleònica, parlant el articles a Baluard, i a l’Eco, del que succeí aleshores, estem per suposar que personatges de marca, com el general Joan Miquel de Vives, i el diplomàtic Gòmez Labrador, que en distintes vicissituds arribarem per mar a la Vila, fent-hi curta estada, tal volta rebrien aculliment a la Casa de que estem ràpidament parlant. 

Això es dedueix de l’estudi, ja que la Casa resta muda, sens dir un mot de la seva participació en la vida sitgetana. 

Aquestes reflexions se’ns acudiren en tornar-la a visitar després de molts anys.

Un altre dia ens ocuparen de la relació entre Sitges i un altre casa notable de Sitges.

(sic.) Frederic Camp. 

El Baluard de Sitges, 22 d’octubre de 1933

Magnífica panoràmica de Josep Maria Alegre publicada al seu bloc, "El Sitges que estimo".

La Casa Llopis del carrer de St. Gaudenci

En acabar les nostres notes entorn de la Casa Dalmau de la Ribera (1 d’octubre), oferíem ocupar-nos de la relació entre ella i una altra notable de Sitges. Anem docs, a fer-ho, en quatre pinzellades.

Aquesta Casa és la dels Llopis, i està situada al Carrer de St.Gaudenci.

Quan va ésser bastida, l’any 1792, queia a les afores de la Vila, en mig d’hortes i sínies, tocant al Torrent i mirant al camí de Vilanova, (el qual ha arribat, gairebé fins avui, amb el nom de Camí Fondo), i al de Vilafranca, que sortint de la Porta de St. Francisco, seguia més o menys el traçat actual de la carretera de Ribes, anant però a desembocar a La Creu, per l’ermita de Santa Bàrbara.

Foto antiga que es ven al web todocolección

És una casa prou coneguda perquè tractem de descriure-la; a més a més, ho han fet persones coneixedores dels istils, i de l’art, com el Sr. Utrillo, i amb això n’hi ha prou per a remarcar que és de notable construcció, regular i gran, i que a l’interior hi ha tit un estatge decorat al fresc, pintura mural en distints tons de sèpia representant escenes de l’Antic Testament, que s’han conservat intactes. A una eixida, es veuen, ademés, dues composicions d’altre gènere, també als murs, però en color, figurant danses infantils, igualment conservades perfectament. Per altra banda, conté la Casa mobles d’istil, sobretot un Pianoforte del temps de Napoleó, i imatges de la Verge, i dels Sants, de talla, i porcellanes, i llibres. (Tot junt ho recordem i estimem, per ser la casa dels nostres avis, i haver-hi viscut anys feliços. Els llibres, particularment les històries de Napoleó, tenen per nosaltres records inoblidables).

Si per la seva fàbrica i les pintures, és superior a la Casa Dalmau, en canvi no té el mobiliari d’aquesta, on hi ha peces superbes, per exemple, el breçol; ni el seu arxiu, ni els seus anys.

Casa Dalmau és de les més velles de Sitges, dels segle XVI, potser.

Casa Llopis és d’últims del segle XVIII, de l’any de la Revolució Francesa. 

I, n’obstant, com dèiem, les dues tenen un lligam, i l’una, tal vegada, explica l’art de l’altre.

Els Llopis tenen el seu origen, allà per l’any 1550, segons canta l’Arbre conservat en un quadro a l’oli. No eren una família de nobles d’espasa, com els Dalmau, però tenien terres, i els varons eren llicenciats en dret desempenyant càrrecs  públics, i contribuint als sosteniment de la Parròquia i dels hospitals: La tradició conservada conté que el Dijous sant, sentaven un pobre a taula, en obsequi de Jesucrist.

El primitiu domicili fou al Carrer de l’Aigua. Es canviaren al de St. Gaudenci, qual la casa de que tractem fou aixecada, i això tingué lloc després d’un enllaç matrimonial entre les famílies Llopis i Falç, nom que els Dalmau portaven.

D’aquest punt desviaria el caràcter artístic i santuari de la Casa del Carrer de St. Gaudenci i haurien estat els Dalmau els autors, puix estaven ja fets a viure entre mobles i pintures de mèrit. Tal vegada aquest origen donaria peu a descobrir detalls del casal del carrer de St. Gaudenci, que resten en l’obscuritat, exemple: qui fou l’arquitecte, i qui fou el pintor que l’enjoià amb la bella pintura mural, que amb tant d’amor es conserva.

No seria indiferent això, a la història de Sitges, Vila d’art. (sic)

Frederic Camp