15 set. 2016

TOTS ELS CAMINS A SANTA MARIA DE RIPOLL EM PORTEN FINS A GAUDÍ? 3era PART D'UN MATEIX ESTUDI



Fotografia del Monestir de Santa Maria de Ripoll. Autor desconegut. (AFCEC)


Amb aquest article d’avui torno a quatre anys enrere, segueixo amb un tema que ja vaig tractar en dos textos publicats en aquest blog durant els mesos d’abril (Enredar la troca. Gaudí vs. Francesc Rogent) i de desembre de 2012 (A la mort de Joan Bassegoda. L'altar del monestir de Ripoll i Gaudí) i on em preguntava sobre la possibilitat que l’arquitecte Antoni Gaudí fos un dels professionals que van participar en la restauració del monestir de Santa Maria de Ripoll. 

Per a arribar fins a aquesta “suposició”, pq ara per ara segueix sent una suposició, vaig necessitar topar-me casualment amb una notícia que publicava La Vanguardia del 20 de març de 1889: 

“El arquitecto D. Antoni Gaudí se ha encargado de las obras del altar mayor de la iglesia de Santa Maria de Ripoll que se está restaurando”.

La mateixa nota que un dia més tard també apareixia a la premsa gironina, La Nueva Lucha

Al diari La Dinastia del 4 d’abril de 1889 es repeteix el que s’havia publicat uns dies abans: 

“Aplazado para el venidero año la ceremonia de consagración del cenobio de Santa Maria de Ripoll. El altar mayor de esta basílica será obra del arquitecto don Antonio Gaudí. Se destina para sufragar los gastos correspondientes al coro del mencionado altar, que recordará el magnífico que había existido, el donativo de la Reina Regente, con otras cantidades ofrecidas por personas amantes del arte y de las tradiciones de nuestra tierra”. 

La nota va tenir el seu ressò en els dies següents en altres publicacions espanyoles com El Ripollès (24/3/1889), La Voz del Pirineo (30/3/1889), El Possibilista (31/3/1889) o La Dinastia (04/04/1889).

Potser va ser un error, però tampoc he trobat cap altre nota en la que l’arquitecte Gaudí, en aquells anys en ple auge de la seva carrera professional,  rectifiqui aquesta notícia, un fet que potser no ens serveix per donar total credibilitat a la notícia, però em fa pensar que no la podem deixar de banda.

Fotografia de Joaquim Morelló, realitzada abans de 1912 del baldaquí a l'altar Major. (AFCEC)

Dos anys més tard al setmanari El Siglo Futuro del 29 de setembre de 1891  una nova nota atribueix l’altar major al “jove arquitecto Sr. Rogent”, autor també de l’altar del Sant Crist en una de les set capelles del creuer. Revisant l'hemeroteca puc dir que aquesta notícia no va patir el mateix efecte "tsunami" que la que atribuïa l'altar major a Gaudí, tot i que si que hi ha moltes notícies que ens parlen de la col.laboració de Francesc Rogent i Pedrosa (1861-1898), autor també de la conversió de les velles casetes de pescadors sitgetanes en el reconegut Cau Ferrat de Rusiñol,  en les obres de restauració del monestir de Ripoll. 


Fins aquí em vaig quedar a desembre de 2012, fa gairebé 4 anys. No us nego que aquells dies hi vaig seguir donant voltes, però poc a poc ho vaig anar abandonant fins que fa pocs dies, i buscant informació sobre un altre tema diferent, vaig trobar noves dades que segueixen relacionant a Antoni Gaudí amb el disseny d’aquest altar major, encara que sigui de manera indirecta. 

A La Veu de Montserrat de l’1 de desembre de 1888, tres mesos abans de la notícia a La Vanguardia sobre l’autoria de Gaudí en el disseny de l’altar, llegim una crònica sobre les obres de restauració del monestir de Ripoll. En aquesta  tracten la visita del bisbe a les obres, juntament amb l’arquitecte director Elies Rogent, i els joves arquitectes Rogent i Amigó, un grup d’especialistes que van estudiar els escassos fragments de mosaic del segle XI que es conservaven i així “assolir una reconstrucció aproximada (per al quadrat central del creuer), un encàrrec que se li va fer a l’artista Sr. Pellarín, autor de mosaic de la cripta de la Sagrada Família de Barcelona”. 

Pocs dies més tard, a la mateixa La Veu de Montserrat es publica una nova nota, repetida en 6 de gener de 1889 a Lo Catalanista:

“En lo Monestir de Ripoll van seguint las obras, encar que s’ha reduhit ja la brigada de treballadors. Lo frontó s’està acabant y ab ell quedará terminada la restauració de la massa del edifici. (….) Pracitcadas ja las excavacions necessarias en lo presbiteri, pera descubrir tots los vestigis de las primitivas iglesias de Ripoll, y no haventse troba mes que las pesulturas que ja mencionarem días passats, s’ha precedit á terraplenar tot lo sal del crehuer, pera colocarhi’l paviment de mosaich, reproducció del antich que hi havía del temps de Abat Oliva. Aquest mosaich ja te qui’l costeja, y sa execusió’s confia al artista Pellarin, que te acreditada sa pericia ab paviments com lo de la cripta de la Sagrada Familia de Barcelona”.  (sic.)

L’artista Luigi (Luís) Pellarín fou un expert en l’art del mosaic romà. Procedent  d’Itàlia, possiblement membre de la família del reconegut mestre mosaistic Pietro Pellarin, de Friuli, Piemont, va arribar a Barcelona durant la década dels 80 de segle XIX. Aquí realitzà diversos treballs entre els quals destaca la col.laboració amb l’arquitecte Joan Martorell realitzant els paviments de l’església de les Saleses al Passeig de Sant Joan de Barcelona. 

Segons afirmava el Dr. Joan Bassegoda, Antoni Gaudí, deixeble, col.laborador  i amic de Martorell, també va participar en el disseny d’alguns punts d’aquest projecte, realitzant el disseny  de l’enteixinat central del sostre de l’església. Fou el mateix Martorell qui va recomanar a Gaudí com a nou director de les obres del Temple expiatori de la Sagrada Família, projecte que va agafar oficialment el 3 de novembre de 1883, substituint en el càrrec a Francesc de Paula Villar, el qual ja havia deixat a mig fer la cripta de la basílica, espai que anys més tard seria decorat amb mosaics realitzats pel mateix Louis Pellarín.

Mosaics cripta Sagrada Família

Mosaics cripta Sagrada Família

Mosaics cripta Sagrada Família


També es creu que l’any 1888 Pellarín fou l’encarregat de realitzar els treballs de mosaic pel pavelló reial, actualment conegut com a Palauet Albéniz, de l’Exposició Universal de Barcelona.  Aquell mateix any Pellarín també consta com un dels expositors espanyols que van participar en aquesta gran fira on va obetenir una medalla. 

Sobre aquest artesà hem trobat poca informació i cap fa menció a la participació d’aquest en el paviment de Santa Maria de Ripoll. Les poques referències s’han publicat a la tesi doctoral “La Rinascita dell’arte musiva in epoca moderna in Europa. La tradizione del mosaico in Italia, in Spagna e in Ingliterra” de l’històriadora de l’art italiana, la Dra. Ottobrina Voccoli, presentada l’any 2010 a la Universitat de Barcelona; i al llibre Tessel.la a Tessel.la. Els mosaïcistes del taller de Sant-Yago Padrós, d’Ana Ferández Álvarez, publicat l’any 2010 per la Fundació Torre del Palau.   

Així doncs, fàcilment Antoni Gaudí i Luigi Pellarin, col.laboradors de l’arquitecte Joan Martorell,  podrien haver treballat conjuntament en la reforma de l’altar i del paviment de Santa Maria de Ripoll…. una afirmació que encara es pot veure amb més possibilitats de ser real si introduïm un altre personatge molt lligat a la vida i obra de Gaudí.

A El Siglo Futuro i a La Iberia del 21 de gener de 1890 i al Diario oficial de avisos de Madrid del 22 de gener de 1890 es publica una notícia que introdueix aquest nou protagonista: 

“Según dicen en Barcelona el opulento capitalista don Eusebio Güell ha regalado para ser colocadas en el baldaquino del monasterio de Ripoll dos magníficas columnas de alabastro oriental que proceden de las canteras que dicho señor posee en Garraf. Las comunas son de una sola pieza y miden 12 palmos de altura”

Al  Eco de Sitges del 9 de febrer de 1890 es publicava: 

“Don Emilio Güell ha regalado cuatro magníficas columnas de alabastro oriental, procedentes de las canteras que este acaudalado propietario posee en las costas de Garraf con destino al altar mayor de la iglesia de Santa María de Ripoll. Estas columnas que son de una sola pieza de unos 2,50 metros de alto, han sido labradas por el señor Ventura”. 


Els marbristes Ventura Hermanos, amb tallers a Ronda Sant Antoni número 70 i Carrer de Muntaner número 6 de Barcelona, van ser els grans col.laboradors de Gaudí en la realització dels treballs de marbre del Palau Güell de Barcelona, obra realitzada entre 1886 i 1888.  Igual que les columnes regalades per Eusebi Güell a Santa Maria de Ripoll, la majoria de la pedra utilitzada per a la decoració del Palau Güell, on també trobem “alabastre oriental sanguini” a  parets i elements estructurals de l’edifici, procedien de les pedreres que el propietari tenia al massís del Garraf. 

L'alabastre oriental és una tipologia d'alabastre calcari, molt translúcid i que permet ser polit. Un exemple prodria ser aquestes columnes... però no són les que busquem i no sabem ben bé com estaven treballades.... 

A la Monografia de la Casa Palau y Museu del Excm. Sr. D. Eusebi Güell y Bacigalupi, publicada pel Centre Excursionista de Catalunya l’any 1894, trobem un catàleg d’especialitats artístiques, i dins del capítol d’escultures ens descriu:

“En altre del corredors (vestíbul del entressol) hi ha guardadas tres columnas de alabastre oriental, de la pedrera de Garraf, notables com á pessas de gran dimensió (prop de 3 metres).” (sic.)


Unes característiques similars, per no dir exactes, a les columnes que van col.locar a Santa Maria de Ripoll……

També van ser els germans Ventura els encarregats de realitzar l’any 1884 l’altar de marbre per a l’església de Portbou, projecte realitzat per l’arquitecte Joan Martorell, ja anomenat en aquest article. Joan Bassegoda, i posteriorment Xavier Jove, també tenen la teoria que Antoni Gaudí va col.laborar un cop més amb el seu mestre en aquest projecte gironí….

Així doncs no seria gens desencaminada la hipòtesis que Eusebi Güell hauria encarregat al taller Ventura l’elaboració de les columnes de marbre que Antoni Gaudí hauria dissenyat per a l’altar major de Santa Maria de Ripoll. Però a dia d’avui no tenim cap document que ho certifiqui. 

Foto de l'altar realitzada per Jaume Biosca 1919 (AFCEC)

El dissabte 17 de juny de 1893, pocs dies abans de la inauguració es diu:

“Lo Sr. Vives de Barcelona, escultor en marbre, ha enviat ja a Ripoll la part de l’altar major que se li havia encarregat, y juntament hi ha enviat també les quatre làpides de marbre treballades y gravades amb molt d’art”.

Es tracta d’unes peces realitzades pels escultors Vives i Albareda de Barcelona. Un any abans, a La Vanguardia del 14 d’octubre de 1892 ja es publica una notícia sobre algun d’aquests elements artístics destinats a Ripoll: 

“Hemos tenido ocasión de ver en el taller que para labrar mármoles tienen los escultores señores Vives y Albareda en la calle de Floridablanca esquiba a la de Villarroel, dos preciosos sarcófagos que, con planos del arquitecto señor Rogent, han construido por encargo de la distinguida familia de Prats y Roquer, con destino a una capilla que será instalada en el histórico monasterio de Ripoll.

Foto realitzada l'any 1927 per Carles Fargas (AFCEC)

El dia 2 de juliol de 1893 el bisbe Josep Morgades va beneir el nou altar major, tot i que les obres de restauració no estaven acabades i van seguir durant uns quans anys més. 


A l’estudi de Maria Pilar Soler sobre el Cimbori de Ripoll, publicat l’any 1990, s’assegura que Gaudí va assessorar a l’arquitecte Joan Rubió i Bellver, deixeble seu, sobre on era el millor lloc per situar el baldaquí que Rubió havia dissenyat per al monestir, decidint que aquest hauria d’estar al centre del creuer de la basílica. La peça, que va ser destruïda durant la Guerra Civil, estava envoltada per cinc bells tapissos realitzats per Joan Llimona, obres que es van salvar i que actualment es conserven restaurades. L’altar major de la Basílica de Santa Maria de Ripoll, amb el baldaquí i els plafons de Llimona, fou inaugurat el dia 28 d’abril de 1912 amb una solemne missa.


Com eren les columnes d'alabastre oriental que van regalar  Eusebi Güell? Quan van desaparèix? Pq Gaudí va opinar sobre on posar aquest baldaquí? Com és que se li va encarregar a Joan Rubió aquest projecte? Doncs segueixo deixant el tema obert... seguirem!!!

7 set. 2016

EXPOSICIÓ "ENRIC GALWEY A LA GARRIGA" O COM ELS XAVIERS ET FAN ENTRAR A LA "SECTA GALWEYANA"

Retrat d'Enric Galwey realitzat per Ramon Casas.

El dimecres 14 de setembre de 1927, a la Vanguardia es publicava la següent notícia:

“La Garriga.  En el salón del “Céntric Club” se inauguró una escogida exposición de cuadros del artista don Enrique Galwey.
Con este fin los socios de dicho centro y en homenaje al artista organizaron un escogido repertorio de festejos.
Se vio concurridísimo de distinguida colonia veraniega, tanto de la localidad como de los pueblos vecinos.
La exposición viene siendo muy visitada.”



Doncs aquest divendres 9 de setembre de 2016, 89 anys després, alguns  dels  paisatges que Enric Galwey i Garcia (Barcelona, 1864-1931) va realitzar durant les seves moltes temporades a la Garriga, tornaran a ser exposats a la població. Aquest cop el lloc triat no és el Céntric Club, sinó que serà a la Sala Andreu Dameson, a la Plaça Dachs.  

Em costa començar aquest article….tinc masses coses a dir, masses idees per posar en clar, i molta gent a qui donar-li les gràcies….. així que potser millor que comencem pel començament.

Fa tres anys en Xavi Triadó, amic, fill d’amics i mestres, company de carrera, 99% culé per convicció i 1% per portar la contraria al seu pare, historiador de l’art….  va morir deixant molts buits, masses, entre molta gent, moltíssima. En aquell moment per a molts el món va semblar que s’aturava, que res podia continuar, que davant de pèrdues com aquestes la vida perdia el seu sentit…. però per sort, i per llei de vida, VIDA, anaven  equivocats i sempre hi ha persones, objectius, il.lusions, projectes…. que fan que la vida dels que queden continuï el seu camí, sense oblidar mirar de tant en tant enrere…..

Aquesta exposició “Enric Galwey i la Garriga” és  l’exemple de hi ha projectes que, tot i semblar que quedaven aturats  amb la mort d’en Xavi, finalment es converteixen en una realitat gràcies a l’amor i generositat dels seus pares i germà, a l’amistat i complicitat d’amics com en XavierVidal-Folch i  a la bona disposició d’entitats com l’Ajuntament de la Garriga.

L’exposició que s’inaugura divendres és un pas més, un nou pas, diferent però a compassat, que segueix  els que va iniciar en Xavier Triadó, acompanyat de la passió de  l’altre Xavier, en Vidal-Folch, en l’estudi del pintor barceloní Enric Galwey i Garcia. Una investigació que va quedar a mig camí i que entre tots intentarem que arribi al cim, allà on els núvols semblen esdevenir el darrer obstacle per arribar al nostre objectiu.



Però el primer ascens ha estat costós, difícil, ple de temors, silencis…. i per seguir es necessita agafar aire, posar les coses clares, deixar-ho tot a la vista…. i que millor que començar amb aquesta exposició en la quual es podrà conèixer millor quina ha estat l’evolució pictòrica de Galwey al llarg dels seus quadres garriguencs, uns paisatges boscosos, d’una verdor exultant, a vegades angoixant, que sembla impedir el pas de la llum i l’aire, comparteixen espai amb  altres obres d’una atmosfera més obertes, més lluminoses  i en les que els núvols es converteixen en els grans protagonistes.

Entre la mostra de 1927 i l’actual, a la Garriga se n’han organitzat tres més durant els anys 1941, 1969 i 1982, fet que evidencia el respecte que aquesta població té vers Enric Galwey, el qual va començar a freqüentar-la a partir de 1886 quan la seva tia, Maria de las Nieves Galwey, comprà al poble una propietat que reformà i readaptà a les seves necessitats, una casa que es coneixia com a Torre Nieves.



 Aquest edifici, actualment desaparegut, podria ser una de les cases que es veuen en el gran quadre que serveix per il.lustrar el cartell anunciador de l’expo, una obra d’aire noucentista, plena de llum, com els paisatges de Sunyer, Mir, Rusiñol, etc…  una obra diferent que ens serveix per allunyar, ni que sigui durant uns instants, la idea de Galwey simplement  com pintor  seguidor de Vayreda i  màxim representant dels paisatges de l’escola d’Olot.

Com he dit, aquesta exposició és un punt i seguit a l’estudi iniciat per Xavi Triadó i com a tal necessita un petit respir per continuar la història de Galwey amb sentit i coherència. Confesso que jo no era una gran coneixedora de l’obra, i encara menys de la vida d’Enric Galwey, però la passió que m’ha transmés Xavier Vidal-Folch, així com la il.lusió i respecte que ell demostra en la continuïtat de la feina iniciada pel seu amic, ha fet que en molt poc temps m’hagi convertit en una nova seguidora, i totalment convençuda, de la “secta Galweyana”…

Falta un llarg camí d'investigació i recerca per arribar a conèixer amb tot detall l'obra i la vida de Galwey, un fet que suposa que cada dia que passa descobrim i coneixem noves dades que amplien i completen les que hem pogut documentar fins a dia d'avui. Un treball continu, viu i ple de sorpreses que té en aquesta exposició una oportunitat per fer que més gent entri a formar part d'aquest club de fans de Galwey. 

Així doncs, aquí deixo aquest primer text sobre Galwey, amb la recomanació que, si podeu, us escapeu a la Garriga per poder conèixer les obres de l’artista, i de pas passejar per aquesta bella población plena de joies arquitectòniques que ens recorden el destacat protagonisme  que va tenir durant el segle XIX i XX entre les famílies benestants de Catalunya.

El proper ja serà un altre d'aquells rotllos que acostumo a penjar en aquest blog.... però amb la voluntat de seguir amb el coneixement d'aquest gran pintor que per coses de la vida he començat a investigar i estudiar.

Gràcies a tots!!!!!


7 jul. 2016

CARTA AL PRESIDENT CARLES PUIGDEMONT PER l'ANY RAMON CASAS



Apreciat President Carles Puigdemont.
Des que ahir vaig llegir les seves paraules en l’acte  d’inauguració de l’any Ramon Casas, per cert, un acte que arriba una mica tard, quan algunes de les principals exposicions ja han tancat, com la del Museu del Modernisme de Barcelona, o estan a punt de tancar, com la de cartells al Reial Cercle Artístic de Barcelona o la de Júlia el desig al Cercle del Liceu,  hi ha una de les seves declaracions que em retrona al cap i li vull explicar el perquè:
“Hem d’estar a l’alçada del llegat de Ramon Casas, compromès amb la modernitat i la responsabilitat social”.
Doncs, tot i la meva intenció de fer-li cas, i més per l’afecte i respecte que, des del primer moment, tinc vers la seva persona i per la seva valentia a l’hora d’acceptar aquest repte en el qual es troba immers, em sap greu però aquest cop no puc. I no és perquè no vulgui, sinó que arribem tard, molt tard o massa tard, per complir el que vostè ens demana… estar a l’altura del llegat de Ramon Casas…..
Per què dic això?                                                                      
La primera raó
Aquest acte de presentació, així com les seves paraules, van tenir com escenari el monestir de Sant Benet de Bages. Al meu entendre tota una hipocresia (no seva, sino dels organitzadors), ja que no podem oblidar, o jo no puc oblidar, que just ara farà tres anys, la fundació Catalunya Caixa la Pedrera va treure a subhasta unes 200 obres d’art procedents de la col.lecció que Ramon Casas va anar creant al monestir de Sant Benet. Evidentment es tracta d’una fundació privada que pot fer el que vulgui amb les seves propietats, però el silenci i ostracisme amb el que es va portar aquesta venta em fa que pensar. Així com tampoc trobo que sigui un exemple de conservació del llegat de Ramon Casas, i menys quan la part venedora és una fundació que té com a base i reclam la difusió cultural.
La segona
Aquesta venda de la col.lecció de Ramon Casas fou només la gota que va fer vessar el vas pel que fa a les perdues sofertes pel llegat de Ramon Casas.
Fa cinc anys, a Sitges, un altre dels llocs protagonistes de l’Any Ramon Casas, es va enderrocar la que actualment coneixem com a casa Rocamora, casa d’hivern de Charles Deering i que forma part del conjunt del Maricel de Mar. Quan Deering, per desavinences amb Miquel Utrillo, va decidir abandonar Sitges i emportar-se amb ell la seva gran col.lecció d’art,  la va regalar al seu gran amic Ramon Casas, el qual, juntament amb la seva esposa Júlia, va fer-hi diverses estades i va pintar-hi interessants quadres.
Doncs bé, tot i ser un edifici catalogat amb el màxim nivell de protecció,  i tot i la lluita d’alguns per tal d’impedir aquesta desfeta patrimonial, la casa de Ramon Casas a Sitges, va ser enderrocada per tal de convertir-se en un nou edifici de ferro i formigó sense cap altre valor patrimonial que la façana de carrer que, miraculosament, es va conservar.
 Però en l’acte d’ahir també hi van participar,  fent intensos elogis sobre la figura de Ramon Casas, membres del govern actual i representants institucionals que, en aquells durs moment de lluita per intentar conservar la casa Rocamora i modificar desastres com el que va tenir lloc al Cau Ferrat,  ocupaven altres conselleries o encara no formant part dels ens públics,  i no van moure ni un dit quan se’ls hi va demanar la seva opinió, ajuda o un simple gest de suport (i no em refereixo a vostè, que en aquells moments prou feina tenieu a Girona intentant que no es carregués d’un “PLUMAsso” tot el vostre patrimoni noucentista).
Uns representants públics que ara busquensota les pedres maneres d’homenatjar a Ramon Casas, i no van escoltar, i molt menys acceptar, la proposta feta des de la Plataforma SOS Sitges de crear a la “nova” casa Rocamora el museu Ramon Casas, i així  minimitzar la pèrdua que suposava l'enderroc de l’edifici. Una proposta que tenia com a objectiu, no sols “disculpar-nos” per la nostra desídia, sinó també aprofitar les oportunitats culturals que suposaria tenir, en un mateix espai, tres museus claus per entendre i explicar la història cultural més recent del nostre país: Cau Ferrat amb Rusiñol i el Modernisme, Museu Ramon Casas, per ser ell qui va portar a Sitges Rusiñol, Utrillo i posteriorment a Deering, multimilionari americà propietari del que hauria pogut ser el tercer museu, el Maricel, exemple de Noucentisme….

I acabant amb unes altres paraules seves:
“Hem de veure quin és el nostre rol com a generació compromesa amb la modernitat, la cultura i la mirada cap a l’exterior i intentar que, en un futur, també algú pugui dir que hi va haver una generació de catalans capaços de fundar nous clàssics”….
Doncs també li haig de dir que, desgraciadament, aquest “mandat”, ara per ara, i tot i que ho hem intentat, sembla que tampoc el podem complir.
Però President, no defallirem!….  amb el temps, i a base de “cops”, he arribat a la conclusió que el veritable respecte a l'art i al nostre patrimoni es demostra des de baix, des de la raó, des de la lluita pels teus ideals sense esperar res a canvi, per l’estima vers la nostra cultura, el nostre poble, el nostre país.  I si algú prefereix no baixar arran del poble i mantenir un protagonisme més institucional, com a mínim que valori la feina dels altres i no pas l’amagui o la faci seva.
Costa assumir-ho, però tots ens fem grans i les generacions que ens segueixen sembla que pugen amb nous valors…. o això vull pensar i amb aquesta idea educo els meus fills. En estimar, valorar, respectar i lluitar pel que creuen que és just i necessari.
I fins aquí el motiu del retronar de les seves paraules al meu cap. Espero que, si arriba a llegir aquesta carta, entengui els meus dubtes sobre aquest merescudíssim any dedicat al pintor Ramon Casas, així com també li asseguro que, sempre que pugui i no sigui massa tard, intentaré fe-li cas en les seves recomanacions per aconseguir aquell país lliure que tots tan anhelem.
Atentament

Beli Artigas

2 juny 2016

QUI ERA EL SENYOR BOFILL DE SITGES QUE VA PINTAR SANTIGO RUSIÑOL? I QUINA RELACIÓ TENIA AMB RAMON CASAS?


“Júlia, el desig” és el títol de l’exposició que aquests dies es pot gaudir a les sales del Cercle del Liceu de Barcelona. La mostra, comissariada per Isabel Coll i Mirabent, ens redescobreix la figura de Júlia Peraire Ricarte, model, amant, principal font de desig, amiga, esposa i companya del gran pintor Ramon Casas i Carbó. 

Davant d’aquesta expo, i amb el llibre-catàleg que ha escrit Isabel Coll per completar l’exposició, no parlaré de Júlia, pq poc o res més podria dir sobre ella…. però sí que, agafant el fil de les “novies” de Ramon Casas, m’he “inspirat” per escriure aquest article on de pas jo us he colat la falca-publi de l’expo. 




La meva història comença amb un quadre de Santigo Rusiñol, el Retrat del Senyor Bofill de Sitges, realitzat l’any 1892. L’obra, la reproducció de la qual va presidir fa poc dies la inauguració dels jardinets “Joan Bofill i Martorell” que s’han arranjat davant de l’ermita del Vinyet de Sitges, ens presenta la figura d’un home jove, elegantment vestit de blanc i amb barret, assegut a sobre el pou del pati del Vinyet, i amb la porta de la casa dels ermitans oberta, indicant la confiança i comoditat que aquesta persona sentia en aquell espai. 

Josep de C. Laplana al seu llibre Santiago Rusiñol: el pintor l’home (pag. 216, 217) de 1995 explica que el retratat és Joan Bofill i Martorell (1839-1927) sitgetà il.lustre que fou administrador del Santuari del Vinyet. Uns anys més tard, el 2004, és el mateix Laplana el que en el catàleg sistemàtic, La pintura de Santiago Rusiñol, al fer referència al mateix retrat, corregeix la identitat de la persona retratada, dient:  “Jaume Bofill i de Compte va ajudar el malaguanyat Canudas, que es trobava malalt a Sitges d’una tisi molt avançada i Rusiñol es va fer amic de l’amic. Pertanyia a la junta d’obrers del Vinyet i per aquest motiu Rusiñol li féu el retrat al pati d’aquest santuari que el seu pare, Joan Bofill i Martorell, havia restaurat”. 

Finalment, crec que puc assegurar que el retratat és Joan Bofill de Compte, nascut a Barcelona cap a l’any 1873, i que en el moment de ser retratat per Santigo Rusiñol tenia uns 20 anys. 

Però que sabem de la família Bofill Martorell, tan relacionats amb Sitges?


D’aquest nou matrimoni Bofill Martorell van néixer tres nois, en Joan, el qual durant la Festa Major de Sitges de l’any 1901, sent Diputat Provincial, portà el pendó principal de Sant Bartomeu; en Manel, i en Josep, aquest assassinat durant el de febrer de 1893, al seu negoci del carrer Ample de Barcelona.

Aquí em quedo, no puc parlar sense tota la informació, i ara per ara em falta una part important i fonamental, els projectes originals d'Elies Rogent.

Doncs seguim on ho vaig deixar:

Retrat del Sr. Joan Manuel Bofill i Pintó realitzat
per Antoni Caba c.1872
Joan Manel Bofill i Pintó i Maria Ana Martorell Peña, reconeguts comerciants i naviliers catalans, que a mitjans del segle XIX tenien la seu al carrer Ample número 9 cantonada amb el carrer Códols de Barcelona, van tenir tres fills i una filla, els quals van mantenir, igual que els seus ascendents i descendents, una intensa relació amb Sitges. 


Retrat d'Anna Martorell de Bofill, realitzat per
Antoni Caba, c. 1873. Col. MNAC























Família de Joan Bofill i Martorell i Joaquima de Compte

El primer fill fou Joan Bofill i Martorell (Barcelona, 1839-1927), el qual es va casar amb Joaquima de Compte Plana i van tenir sis fills i moltíssims nets, àmplia família que aquí intentarem anar desgranant. 

Carrer Ample de Barcelona cap a 1908
A Barcelona, la família Bofill de Compte va viure al pis principal de la casa del carrer Ample 23 cantonada amb el carrer de Carabassa, edifici que havien adquirit per situar-hi les oficines principals de la societat. En aquesta casa del carrer Ample s’hi van viure moltes coses. Algunes de desgraciades, com l’assassinat de Josep Bofill i Martorell, tema que explicarem més endavant, i altres d’alegres. 

En un article que es va publicar al diari La Dinastia del dia 18 de febrer de 1887, en el que parlen de la gran festa de carnaval que va tenir lloc a la casa que Joan Bofill i Joaquima de Compte. A la crònica apareixen els noms dels fills grans de la parella, així com moltes altres noies, i nois, de la societat barcelonina.

Destaquem entre els convidats a Ines de Compte (1871-1942), cosina per partida doble de les nenes Bofill, ja que era filla de Guillemo de Compte Plana, germà de la mare de la família, i d’Engràcia Bofill i Martorell (+1923), germana del pare de la família. El fill, el doctor Rafael de Compte Bofill (+1910), es va casar amb Gertrudis Milà Camps, germana de Pere Milà i Camps, propietari amb la seva esposa Roser Segimon, de la casa Milà, la Pedrera, obra d’Antoni Gaudí. 

Palmera a la Torreta. Pot ser la que va donar el Sr. Bofill
de Compte l'any 1917?
Però Joan Bofill i Martorell va mantenir una estretñissima relació amb Sitges, no tan sols com a Administrador de l’Ermita del Vinyet, sinó també com a diputat provincial. La seva participació en la vida social del poble fou destacable, i el seu record va esdevenir “perenne” (o no) al regalar una palmera que es va col.locar a la Torreta. A El Baluard de Sitges del 14 de juliol de 1917 llegim: “És plantat al bell mitg del Baluart de Vidal y Cuadras, punt conegut per La Torreta, un hermosa palmera-fènix, arrencada del jardí de casas del Sr. Joan Bofill Martorell”. (sic)

Anys abans, el Sr. Bofill havia sigut el pendonista de la Festa Major de 1901. La notícia ens la torna a donar El Baluard de Sitges del 24 d’agost de 1901, tot i que allà se li canvia el segon cognom per Llopis, en comptes de Martorell. Dies abans, juntament amb la seva primera esposa, Joaquima de Compte, van ser els amfitrions d’una “festa intima que va celebrarse en la rica y suntuosa morada del molt digne compatrici l’Excelentíssim Sr. D. Joan Bofill y Llopis, ab motiu de celebrar els seus dies la seva esposa la distingida dama donya Joaquina Compte” (sic). 


Foto de 1875 del Carrer Parellades. Trobada al blog de Sebas Giménez
Al fons es pot veure la casa Llopis Torralbas de 1853.
La crònica de la vetllada seguia: “Els salons de la casa Bofill, estaban ricament adornats d’artistics tapissos y quadros al oli de celebrats pintors, havent-hi infinitat de luxosas làmparas ab gran devassall de llu; l’espayos jardí també estaba tot il.luminat ab globos y altres aparatos”. (sic) 

Entre els convidats, noms que ja hem anomenat en aquest article: “Allí vàrem veurer a moltas distingidas familias entre las que recordem las de don Alberto Monteys, Farreter, don Joan Bofill (fill), Conte de Moy, don Lluís de Dalmau, Mas y fondevila, Alvarez, Llopis, Ros, Robert, Cardó, Amell, Ferret, Huguet y altres que no recordem en aqueixos moments”. (sic) 

Casa Bofill a la dreta de la foto a pp.XX

La festa va acabar amb la música interpretada per la banda del Prado, dirigida pel mestre Josep Carbonell, amb el clarinet del “jove Camps” i el saxo d’Artur Oro. 

Foto del carrer de Sant Pau a pp. XX.
A primer pla a la dreta, es veu la casa Bofill i Martorell, amb el jardí.
La família Bofill de Compte, com a hereus de part de les propietats del senyor Joan Pintó i Aravig, van viure a la gran casa que aquest havia fet construir al carrer de les Parellades cantonada amb el carrer de Sant Pau, un edifici realitzat a mitjans del segle XIX per l’arquitecte Elies Rogent, i que comptava amb un bonic jardí que era lloc ideal per rebre els seus amics. 

Com hem dit, Joan Bofill i Joaquima de Compte van tenir sis fills. 

Retrat del Sr. Bofill realitzat per Antoni Caba.
No sabem si és tracta de Joan, però el fet de que
no porti les ulleres que caracteritzaven el seu
germà Josep ens porta a pensar que pot ser ell. 
L’únic noi fou Joan Bofill de Compte (Barcelona c.1873), casat a finals de 1893 amb Laura de Mercader i Caballero, filla del comte de Bell-Lloch. La família Bofill de Mercader va tenir una gran relació amb Sitges. L’any 1890, Joan, encara un adolescent, va ser el pendonista de la Festa Major, tenint com a cordonistes en Joan Tarrida Màrmol i Bartomeu Carbonell i Batlle. 

La família Bofill Mercader es va instal.lar a Sitges l’any 1903 a una de les cases que Joan Bofill Martorell tenia a la població. En aquesta casa de Port Alegre 51, que anys abans havia estat habitada per una  de les seves germanes, es van viure bons  i mals moments. A Sitges l’any 1898 va morir el seu fill, en Joan, sent un nen, tot i que al padró de 1906 es regintren com habitants de la casa a la parella i quatre fills: Dolors, de 7 anys, un altre nen que es diu Joan, de 5 anys, Joaquima (1903-1982) de 2 anys, i  la Laura Mº del Vinyet, nascuda a Sitges un 5 de setembre de 1904, una nena que va morir amb 5 anys durant el mes de febrer de 1909.  


Fotografia pp.XX de la Platja Sant Sebastià, barri del Port de n'Alegre, on la família
Bofill de Compte van tenir una casa al número 51, actualment desapareguda. 

Una altra filla fou Maria del Vinyet Bofill de Compte (+1917) casada amb Alexandre Mª Pons i Serra (1859-1907), i amb vuit fills. La parella va viure a la casa Pons al Passeig de Gràcia amb Ronda Sant Pere, edifici dissenyat l’any 1890 per l’arquitecte Enric Sagnier. 


Casa Pons, al Passeig de Gràcia

Es tractava d’un doble habitatge, ja que els Pons-Bofill compartien edifici amb la família Pascual Pons, formada per Isidra Pons Serra, germana d’Alexandre, i el seu marit Sebastià Pascual de Bofarull. Una de les filles de la parella, Joaquima Pons Bofill, es va casar amb el senyor Bertrán Amat i van viure en una torre del carrer Juli Verne número 30, a Sant Gervasi. 


Retrat Alexandre M. Pons, 1892,
Santigo Rusiñol



L’any 1892 Santiga Rusiñol també li va fer un retrat a Alexandre M. Pons a la porta de l’Ermita del Vinyet. Igual que el quadre del Senyor Bofill, el seu cunyat, se’ns presenta un home jove de poc més de trenta anys, vestit de blanc que, arrepenjat a la paret, mira cap a un objecte que té davant que sembla una caixa fotogràfica. 

A la Maria li seguia una altra noia, l’ Anna Bofill de Compte (1869-1922) casada amb Albert Monteys Serra, i mare de nou fills. La parella van tenir una forta relació amb Sitges, ja que a finals del segle XIX van traslladar la seva residència a la casa propietat del pare de la noia, Joan Bofill i Martorell, al Port Alegre número 51. Al cens de 1901, un any després de el senyor Monteys tanqués la fàbrica de sabates que tenia a Sitges, consta com a habitants a la casa de Sitges la parella i els sis primers fills. Els dos darrers dels nascuts fins a 1900, Alberto i Javiera, van néixer a Sitges i al padró constat que els altres vivien a la població des de feia tres anys i quatre mesos. L’any 1904 la família ja no viu en aquesta casa. 


Al Baluard de Sitges del 17 de novembre de 1901 es publica la crònica d’una festa a casa de la parella: “Vetllada notable: Tal fou la celebrada nit de diumenge prop-passat en la sumptuosa i rica morada de nostre molt benvolgut amich D. Albert Monteys y serra. 
La bellesa y distinció personal se donaren allí cita pujant de nivell l’agradosa intimitat de las nombrosas y distingidas famílias que hi concurriren. 
La felis coincidencia de formar part del concurs el renomenat pianista don Amadeo Cuscó, y donya Josefa Huguet, pogueren assolir-se continuats aplaudiments de mans, després de las cansons catalanas (…) tant per sa brillantés com per l’amabilitat y galanteria del senyor Monteys y sa digníssima esposa donya Agna Bofill (…)” (sic).

Seguia la Mercè Bofill de Compte (+1939), casada amb Nicolás de Ferrater i Feliu (+1929), i mare de quatre fills, entre els quals destaquem a Antoni Maria, que va esdevenir en un important arquitecte, amb obres a Sitges. La família passava els estius a Sitges, on durant la Festa Major de 1910 un altre fill, Joan de Ferrater Bofill, va ser un dels portadors del penó de Sant Bartomeu “confiat als distingits joves de la colònia estiuenca, que de tantes simpaties gosen entre nosaltres”. (Baluard de Sitges, 28-8-1910)

La cinquena fou Joaquima Bofill de Compte (+1956), casada amb el militar de l’armada Pedro de Mercader y Zufia (+1928), fill del comte de Bell-Lloch i germà de pare de l’esposa del seu germà Joan, Laura de Mercader.  Potser aquesta família, per la feina del pare, va ser la que menys relació va tenir amb Sitges. Una de les filles, Joaquima (1897-1973) es va casar amb Juan Antonio Suanzes, marquès de Suanzes, i van viure a Madrid, on també es va traslladar, i morir, la seva mare, Joaquima Bofill. 

I per acabar, tenim a la filla més petita, Isabel Bofill de Compte (1881-1949), casada amb Lluís Serrahima Camin, i mare de vuit fills, entre els quals destaquem el fill gran, l’escriptor Maurici Serrahima (1902-1979). La parella, durant la primera década del segle XX, vivien al carrer de Caponata número 5 de Barcelona.

Un cop presentats tots els descendents Bofill de Compte, arribem al principi de l’article. 

La relació entre aquest senyor i el pintor Ramon Casas. 

Doncs a  principis de l’any 1903 moria Joaquima de Compte, deixant a Joan Bofill i Martorell vidu, una situació sentimental que no li va durar gaire temps, ja que al cap de pocs anys es casava amb una altra vídua, la senyora Emilia Bas i Ribot (+1932), mare d’Emilia Huet Bas, la que fou durant uns anys la parella de Ramon Casas. 

Emilia Huet i Bas fou filla del militar Federico Huet i Dragó i d’Emilia Bas Ribot. Germana de Felicia, cunyada de Josep Vivé Picasó, i tia de Rosa, Federic i Maria Vivé.

Retrat de Josefa Ribot, c.1894
 Ramon Casas
Durant els seus darrers anys de vida, Emilia va viure a l’Avinguda Diagonal 440 de Barcelona amb la seva mare i amb l’ àvia materna, Josefa Ribot Milvery (+1915), amb la qual mantenia una estreta relació. Va ser l’àvia la que l’any 1894 acompanyà a la seva néta i a Ramon Casas durant una estada a París. Amb el casament de la mare amb el senyor Bofill, aquest també va entrar a formar part de la família, tot i que la felicitat va durar poc, i a causa d’una malaltia que patia des de feia un temps, Emilia Huet i Bas va morir el 8 de setembre de 1908 superant d’edat la trentena d’anys. 


 A la mort d’Emilia, Ramon Casas ja coneixia a Júlia Peraire, amb la qual havia iniciat una relació sentimental, fet que hauria suposat el trencament amb Emilia. Aquesta convicció la tenim, ja que a l’esquel.la d’Emilia, publicada en diversos diaris com La Vanguardia,  ja no apareix el nom de Ramon Casas. 


Quadre realitzat per Felicia Huet
La germana, Felicia Huet (morta a Barcelona el 29 de novembre de 1916), era una aficionada a la pintura, alumna i amiga de Ramon Casas, tal  com queda patent pel fet que el pintor va ser el seu padrí en el casament del  10 d’octubre de 1894 amb el doctor especialista en “garganta, nariz y oidos”, Josep Vivé Picasó (+1922). 




Però si us fixeu en aquestes dues obres de Felicia i una de  Casas i l'altre de Santiago Rusiñol, fa pensar que la noia no acompanyava als pintors en les seves estades a Sitges, sinó que copiava quadres d'aquests.






Una teoria que encara es reforça més, quan veiem que el quadre de Santigo Rusiñol que copia Felicia, és el mateix que Ramon Casas col.loca al retrat que fa del seu amic  cap a 1889.



Ramon Casas, com a regal de casament, els hi va fer un quadre, conegut com L’idil.li, en el que es pot veure la parella parlant amorosament al jardí. La parella va tenir tres fills, Rosa, casada amb Pere Sala Trinitat (+ 1982), Maria (+1994), casada amb Antoni Gost i Aranda (+1992) i  Federico, mort molt jove el 31 d’agost de 1926.


L'ideil.li, 1894. Obra de Ramon Casa on retrata la parella formada per Felicia Huet i Jjosep Vivé

Ja hem dit que eren dues les germanes, però a la família Huet Bas hi hem d’afegir el cosí, Albert Roquer i Bas, fill de Felicia Bas Ribot , morta a Horta de Sant Joan durant el mes de setembre de 1891. Albert, orfe de mare sent un nen, també va morir jove el 21 d’abril de 1924, i pel que es desprèn de l’esquel.la, el senyor Bofill li tenia una gran estima. 


Joan Bofill Martorell moria el 23 de febrer de 1927 als 87 anys, just un dia abans que es complissin els 34 anys del fatídic 24 de febrer de 1893, quan el seu germà Josep va ser assassinat, episodi que ara explicarem. Poc abans de morir, durant el mes de novembre de 1926, el Sr. Bofill va cedir a l’Ajuntament de Sitges els terrenys de la seva propietat adjacents al santuari.

Al Baluard de Sitges del 6 de març de 1927 es publica una crònica sobre la mort d’aquest: “ D. Juan Bofill Martorell.- Por exceso de original no pudimos dar cuenta en el número anterior del sensible fallecimiento de este ilustre compatricio, ocurrido en Barcelona el día 24 del pasado mes, a los 83 años de edad. Pertenecía el Sr, Bofill a la antigua familia conocida por Casa Pintó, y durante gran número de años fué entusiasta Administrador del Santuario del Vinyet, al que profesaba generoso cariño, debiéndose al mismo la ampliación de los terrenos adyacentes al Santuario, que cedió con noble altruismo, construyéndose la esplanada y plaza. Le secundó siempre con gran celo el otro Administrador D. Juan Blanch Carbonell, de memorable memoria. En el año 1918 fue nombrado Administrador honorario del Santuario, ocupando siempre sitio de honor en la Fiesta patronal, a la que nunca faltaba a pesar de su avanzada edad y residir en Barcelona. Había sido Diputado provincial por este distrito, profesando siempre gran cariño por esta villa. El martes se  celebraron en la iglesia de los Padres Carmelitas Descalzos, de la capital, solemnes funerales, a los que asistió gran concurrencia y muchos sitgetanes. Reciba su afligida familia nuestro pésame.”


Els altres germans Bofill i Martorell: Manuel i Josep. 



Retrat del Sr.Bofill  realitzat per Antoni Caba
que pertany a la col.lecció de Manuel Bofill i Gasset,
fet que ens porta a pensar que es tracti del retrat del seu
pare Manuel Bofill i Martorell
El segon germà de Joan fou l’enginyer Manel Bofill i Martorell (+1919). Casat amb Elvira Gasset i Amell (+1923), van tenir tres fills: Joan, Manel i Maria Josefa. Tot i tenir una intensa relació amb la ciutat d’Elvira,  Tarragona, la família va seguir lligada a Sitges. Durant el mes de març de 1927, el fill, Joan Manel Bofill Gasset, demanà permís per construir una casa al nº60 del carrer Sant Francesc de Sitges, un terreny que formava part de l’herència deixada pel seu oncle, Joan Pintó. 














I arribem al germà petit, Josep Bofill i Martorell, nascut el 9 de setembre de 1852 i mort assassinat un 24 de febrer de 1893, als 40 anys, va realitzar els seus estudis al Col.legi de Valldemía, situat a la ciutat del Mataró. Aquesta escola es va fundar l’any 1855 amb l’objectiu de formar els fills de famílies d’elit sense la necessitat d’enviar-los a estudiar a l’estranger. 

Josep va acabar els seus estudis de batxillerat en arts durant el curs 1868-1869, i posteriorment va estudiar enginyeria. Seguint l’estel.la de l’empresa del seu pare, i especialitzant-se en l’exportació del carbó, Josep va esdevenir un reconegut i ric comerciant, així com també es ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona. 

Retrat d'Emilia Laurati realitzat per Antoni Caba





L’any 1884 es va casar amb la italiana Emilia Laurati Ortí (1850- ?), la qual durant anys havia sigut  la primera ballarina del Teatre Principal de Barcelona, feina que va deixar a principis de 1882 per “problemes de salud”. Sobre la relació entre Bofill i Laurati es coneixen poques dades, ja que ni a les esqueles de la mort de Josep hi apareix el nom de la vídua…. coses de la societat burgesa d’aquell moment, a la que li costava acceptar i entendre aquestes relacions d’amor entre classes socials diferents ( i sinó que els hi preguntin a Júlia i a Ramon Casas). 


L’única “noticia” que trobem sobre el casament del senyor Bofill la trobarem a L’Esquella de la Torratxa del 29 de març de 1884. A la secció “Esquellots” llegim: “Vaja que las artistas italianas quan venen a Barcelona, no sembla sino que vingan a buscar marit (…). La bailarina Laurati s’ha casat ab un capitalista barceloní.” 




La parella, que va tenir dos fills, Josep (1886-1963) i Manel (1888-1969), poc temps després de casar-se es va traslladar a viure a un xalet al poble de Sant Gervasi, Casa Bofill. L’any 1884 Josep Bofill ja demana permís per construir al carrer Carril (actual Via Augusta de Barcelona), tot i que l’any 1890 torna a demanar permís per edificar casa de planta i pis al carrer de Vallmajor. L’any 1892 entren una nova sol.licitut per realitzar obres a la casa, i l’any 1896, ja mort Josep, la seva esposa, Emilia Laurati, sol.licita permís per construir una casa torre al carrer Carril. L’arquitecte que firma el projecte és Francisco Mariné, en aquell moment arquitecte municipal del municipi de Sant Gervasi, ajuntament que també comptava amb Manuel Bofill i Martorell, cunyat d’Emilia, com a enginyer municipal de vialitat i conduccions. 

Retrat d'Emilia Laurati realitzat per
Antoni Caba.
Al registre de 1890 consta la parella com habitant de la casa de Sant Gervasi, però no hi ha registre dels fills. Josep té 37 anys i Emilia 40. Al padró de 1893 només hi consta Emilia, de 44 anys, i els fills, Josep de 7 anys i Manuel de 5. Anys més tard, els dos germans es casarien amb dues germanes, Maria de la Esperanza i Consuelo Colom Martí-Codolar, embolicant una mica més aquest gruix de noms. 

Josep era un gran amant de les arts, i entre les obres que havia adquirit, destaca el quadre de Simón Gómez, “Viva la Pepa”, així com diversos retrats familiars realitzats pel gran pintor Antoni Caba. 


Quadre de Simón Gómes, ¡Viva la Pepa! que formava
part de lacol.lecció de Josep Bofill
A la col.lecció d’art que van mantenir els seus fills, es trobaven peces importants de Caba,  obres pintades cap a 1875, així com els retrats del seu pare i de la seva mare, Josep i Emilia, realitzats a mitjans de la dècada dels vuitanta pel mateix Antoni Caba, tal i com s’explica al llibre Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona”, publicat per l’Ajuntament de Barcelona entre el mes de gener i juny de 1947. 








Hem parlat d’assassinat de Josep. Doncs si, els germans Joan i Josep Bofill van ser el 24 de febrer de 1893 els protagonistes d’un desgraciat crim, ocorregut a les seves oficines del carrer Ample número 23 de Barcelona. Aquell matí, un ciutadà anglès de 30 anys, Samuel Willié, va decidir acabar amb la vida dels que eren els seus clients, els germans Bofill i Martorell, principals comerciants de carbó mineral. 

Retrat de Sr. Josep Bofill i Martorell
Després d’adquirir una pistola, el senyor Willié es va dirigir al despatx dels Bofill, i un cop reunit amb Josep Bofill, va disparar-li un tret al cap que li va provocar la mort. En la seva fugida, l’assassí va disparar a Joan Bofill, al cunyat dels dos, Guillem de Compte, al fill de Joan, i a uns quants treballadors més. Només va resultar ferit Joan Bofill, però la seva vida no va córrer perill. 

L’assassinat del carrer Ample, i el següent Procés Willié, va tenir un important ressò a la premsa, i a l’hemeroteca podem llegir com van anar els fets, així com les declaracions del judici que va tenir lloc durant el mes d’abril de 1894, que va acabar amb Willié absolt, declarat boig, i tancat en un manicomi.... una decisió judicial que no va agradar gens a la societat catalana del moment, que van trobar una sentència injusta. 

Fins aquí aquest article, potser una mica llarg, però hi ha dies que començo a buscar un simple nom, per aclarir un dubte que em sorgeix, i acabo enredada en matrimonis, fills, festes, penons i fins i tot assassinats…. una documentació que he volgut  donar a conèixer per tal de “recordar” la història d’una família sitgetana que ha tingut un gran pes en l’economia, societat i cultura catalana del segle XIX i XX. 




Membres de l'Ajuntament de Sitges a la inauguració
dels Jardins Joan Bofill i Martorell 
Ah, i està molt bé que el fill, Joan Bofill de Compte, fos “present” a la inauguració del jardí del Vinyet que porta el nom del seu pare, Joan Bofill i Martorell, però una altra vegada que es celebri qualsevol acte d’homenatge a aquest senyor, la labor del qual fou clau per a la conservació i restauració de la nostra estimada ermita del Vinyet, estaria bé que també comptessin amb la seva “presència”, amb la reproducció de la seva imatge, ja sigui en un dels retrats que d’ell va fer  Antoni Caba i/o Ramon Casas, del que el seu nét, Maurici Serrahima, explicava a les seves memòries que n'era un bon amic, i del que n'hauria pogut arribar a ser el "gendre", si Júlia Peraire no hagués irromput a la vida del pintor. 


El senyor Joan Bofill i Martorell. Obra de Ramon Casas

I com sempre... gràcies per la paciència i si teniu més info sobre la família ja ho sabeu.... el millor dels blogs és que tot es pot modificar....