29 gen. 2016

QUAN UN HISTÒRIC VAIXELL AMERICÀ VA SALVAR UNS PESCADORS DE SITGES. LA PRIMERA NOTÍCIA SITGETANA A LA VANGUARDIA



La primera notícia que sobre SITGES va publicar La Vanguardia, el primer número de la qual havia sortit el dia 1 de febrer de 1881, va ser el 9 de març de 1881, tot i que el 26 de febrer ja se n’havia publicat una petita nota en la quual es deia: “ Por las aguas de Sitjes viene costeando, y regularmente para este puerto, un vapor de dos palos, vergas al de trinquete”. 

Però la notícia, notícia, per tractar-se d’un tema tràgic i èpic i per escriure el nom del poble correctament, arriba el 9 de març. En ella llegim:  





“Hace algunos días llegaron a esta población procedentes de Sitges  un patrón pescador y un marinero, los que con otros cuatro que perecieron de frío y hambre, naufragaron por zozobrar su embarcación a unas once millas a la mar de esta costa. Los dos referidos, fueron recogidos por la barca americana “Elliot Ritchie”, de Boston, cuyo humanitario capitán Nelson S. Bartlett, que les hizo subir a su bordo y les dio de comer. Luego, no solo les puso la embarcación a flote y en estado de navegar, sino que abordando cuanto le fue posible la playa de Sitges, los despidió para ella, por se estos los deseos de aquellos desgraciados. 

Tenemos entendido que por la muy ilustre autoridad de Marina ha sido ya hecha mención al Gobierno de este acto, mas en tanto que éste le manifieste su agradecimiento, reciba el más cumplido parabién por nuestra parte.
Suplicamos al señor Cónsul de su nación tenga presente este rasgo que tanto honra a su marina mercante.”

Aquesta notícia també es publica al Diari Català el dia 10 de març, a la Gazeta de Cataluña i al diari madrileny El Globo, el 12 de març. 



Avui no se qui devien ser aquests “desgraciats” sitgetans, ni els morts ni els supervivents, als que es refereix la notícia, uns mariners que van tenir la sort de topar-se amb un vaixell americà, l’Elliot Ritchie”, i del seu humanitari capità, Nelson S. Bartlett. Com tampoc se que feia aquest gran vaixell a onze milles (20'30 quilòmetres) de la costa catalana, però la veritat és que crec que la història és prou important com per començar-la a desglossar... i començarem per la banda americana!



El vaixell que aquells primers dies de 1881 va arribar a les costes sitgetanes per deixar-hi els supervivents del naufragi en aigües mediterrànies, tenia un passat molt important pel que fa a la història d’Amèrica. 



En el seu origen fou el mercant nord-americà Harriet Lane, vaixell estrenat l’any 1858 i comandat pel capità John Faunce,va participar en l’expedició militar  a Paraguai l’any 1858, havia transportat diversos dignataris, entre els quals destaca el viatge que va realitzar l’any 1860  el jove príncep de Gal·les (més tard rei Eduard VII); també  va navegar amb l'expedició enviada pel president Abraham Lincoln que tenia com a objectiu recuperar Fort Sumter l’any 1861, sent el Harried Lane, el vapor que va disparar el primer tren “naval” de la Guerra Civil americana. Les seves operacions al servei de l’armada americana van seguir els anys següents, fins acabar els seus dies de guerra a l’Havana,  Cuba, on s’hi va estar fins que un cop finalitzada aquesta l’any 1863, el seu capità John Faunce va reunir tota la tripulació per anar fins a l’illa per recuperar el vaixell i retornar-lo als E.E.U.U. 



 A Nova York on va iniciar una segona vida marítima. Se li van retirar els motors, li van col.locar tres pals per a veles convertint-se en un  important veler mercant que l’any 1869 fou venut per l’armada americana al comerciant de Boston,  Nehemiah Gibson, el qual va canviar el nom de la nau posant-li el del seu gendre, Elliot Ritchie (Boston, 1841-1914), casat des de 1862 amb la seva filla, Susan Haynes Gibson, morta l’any 1885. 

L’any 1869 el capità del nou Elliot Ritchie era H.C. Pung. El vaixell va tenir com a port el de Philadelphia, navegant principalement per l’Atlàntic. Un any i mig després de trobar els naufrags sitgetans, el diari New York Herald del 16 de setembre de 1882 es va publicar la nota de que el 14 de setembre va arribar al port de Vineyard Haven, a Massachusetts-Boston, el vaixell Elliot Ritchie amb el seu capità, Bartlett. 

Durant la primavera de 1884, el vaixell va patir un greu incendi a les bodegues de càrrega, fet que va suposar fos abandonat fora la bahia de Pernambuco a Brasil, acabant així la seva història. 

Durant el mes d’octubre de 1881 el senyor Gibson va encarregar la construcció d’una nova pollacra, a la que va posar el nom de la seva filla, Susan H. Ritchie. El capità d’aquest era l’any 1883 C.K. Bartlett. El vaixell va naufragar durant l’any 1894 davant de la costa de New Jersey. 

En aquestes dades que he trobat sobre el propietari del vaixell “Elliot Ritchie” apareixen dos cognoms... el primer del primer capità de l’era post-armada, H.C. Pung. Així com el capità de la nova nau, la Susan H. Ritchie, C.K. Bartlett, que coincideix amb el de l’humanitari capità Nelson S. Bartlett, que va retornar els sitgetans a casa. 






Doncs Nelson Slater Bartlett Pung va néixer a Boston l’any 1853 fill de James Christopher Bartlett i d’Elvira M. Pung. Estudià a Harvard, on es llicencià l'any 1871, poc abans de casar-se amb Isabel Hazard Bullock amb la que va tenir quatre fills, Elvira, Mathew, Nelson i August. A Boston la parella va viure en diverses casas, entre les que destaca els moderns i luxosos pisos del carrer Marlboro. Entre 1879 i 1884 al número 118 i posteriorment al 272 del carrer citat. 





Nelson Slater Bartlett, fou propietari d’una important empresa de ferro, la N.S. Bartlett and Co, que a finals del segle XIX tenia seu al número 35 de Wall Street a New York, i al 125 del Milk Street a Boston, ciutat en la que va  morir l’any 1917.

Quina relació hi havia entre el propietari Gibson i el capità Bartlett? Com és que l’any 1864, en un vaixell que no és cap dels dos que hem citat aquí, també propietat del Sr. Gibson, van coincidir aquest amb Elvira i James Bartllett, germans del futur capità? Que feia el vaixell Elliot Ritchie a principis de 1881 davant de les costes catalanes? Que era el Elliot Ritchie? Una goleta? Un mercant? una zodiac? ......Necessitaré ajuda de professionals..... i seguirem estirant fils, per trobar qui eren els pobres mariners sitgetans que van patir el naufragi... 



21 gen. 2016

LES "NEGRESSES" BARCELONINES DE L'ESCULTOR FRANCÈS MATHURIN MOREUA.


Seguint amb el debat sobre la necessitat (obligació?) de salvar les antigues botigues que encara es conserven arreu de Catalunya, "exemplars" patrimonials cada vegada més difícils de trobar i en  nivell de perill d'extinció molt elevat, aquesta setmana La Vanguardia publicava un article sobre les cereries que encara es conserven al país, i entre elles parlava de la Cereria Subirà, situada al carrer Baixada de la Llibreteria número 7 de Barcelona. 

La casualitat, o causalitat, feia que a la meva agenda laboral d'aquesta setmana estigués visitar el local de la cereria Subirà per poder donar una ullada a les dues escultures femenines que custodien l'escala que domina gran part del local, unes peces que són exactament iguals a una altra que és el veritable objectiu del meu estudi. 

Es tracta, en tots dos casos, d'unes "torcheres", figures femenines que sostenen un fanal, que el seu origen era llum de gas, però que posteriorment, amb l’incursió del llum electric, van ser  arranjada per tal d’adaptar-se a les noves necessitats, i convertir-se en llums de "bombeta". 

Sobre la procedència d’aquestes figures que es conserven a la Cereria Subirà sabiem, per un article que va publicar el cronista Lluís Permanyer a La Vanguardia  el dia 11 de setembre de 1988 que: 

“De París fueron importadas las dos grandes figuras femeninas de hierro fundido que sostienen una luz sobre la cabeza y que vemos a los pies de la escalera.  (…) De la mano del gas y procedentes de Francia entraron en Barcelona los primeros elementos decorativos modernistas. (…..) Las citadas estatuas las importaba del país vecino la compañía de Gas Lebon”. 

Gravat de la botiga de roba de Pablo Depax, establiment que actualment ocupa la cereria Subirà.

Sabem que aquestes dues escultures ja formaven part de la decoració original de l’establiment abans que aquest fos reconvertit en cereria. Es tractava d'una botiga de roba que va ser oberta l’any 1847 al carrer Baixada de la Presó, número 7, actualment Baixada de la Llibreteria, pel comerciant Pau Despax i Lluís, el qual l’any 1881 encara la regenta, anunciant-la a La Ilustración Catalana com a “Magatzem de novetats. Articles de Señora”. L’any 1883, amb l’alcalde Frances Rius i Taulet, Despax és elegit regidor de la ciutat de Barcelona. Anys més tard, el negoci de Despax és traspassat a Joaquim Aldrich, el qual canvia el nom de l’establiment pel de La Argentina. 

Seu de Lebon a Barcelona
L’any 1840 el francès Charles Lebon (Carlos), va fundar la Sociedad Catalana de alumbrado de Gas, coneguda posteriorment com La Catalana, per tal de subministrar la ciutat de Barcelona, tenint com a gran seu, l'edifici del carrer Balmes amb cantonada Gran Via, al costat de la Universitat. A partir d’aquí la seva expansió va ser molt ràpida. L’any 1843 València, 1860 Alexandria i 1865 el Caire, entre molts altres llocs. Lebon també va crear la societat “Lebon and Cia” que oferia mobiliari i material necessari per a les instal.lacions elèctriques.

Al diari El Lloyd Español del 18 de març de 1864 es publica la notícia:

“Luces: Ayer mañana una comisión del Ex. Ayuntamiento acompañada de Mr. Lebon y del ingeniero industrial municipal, pasaron a examinar el terreno donde colocar el gasómetro (….) En nuestro puerto hay un buque cargado de tubos, farolas y demás útiles del alumbrado”. 

Retornant a les escultures. Tant l'escultura que es conserva en el vestíbul d'un edifici del carrer de la Lleona de Barcelona, com aquestes dues de la cereria Subirà, no tenen cap marca de fosa ni d'autoria que em pogués marcar un camí per a trobar l'autor. Però després d'uns dies de donar voltes i més voltes a les figures (literalment), i de gaudir observant bellíssimes obres d'escultors francesos del segle XIX que trobava a la xarxa, aquest matí he trobat la resposta a qui era l'autor de tan interessants peces policromades de ferro. 


El model que es va seguir per a la seva realització fou La Negresse, una obra del reconegut escultor francès Mathurin Moreau, autoria que ens permet entendre el pq, tot i tractar-se d’un element decoratiu seriat, gaudeixen d’una gran qualitat artística. 

L’escultura representa una figura femenina negra, de faccions i indumentària orientalista, una tendència estilística que va ser molt usual durant la segona meitat del segle XIX i de la que en trobem molts exemples en tots els camps de l’art i de la decoració, com poden ser les pintures de Fortuny o les escultures  de Guillemin,  Toussaint, etc…












Caricatura de Mathurin Moreau apareguda
en una revista francesa l'any 1870.
Mathurin Moreau, nascut a Dijon el 18 de novembre de 1822 i mort a París el 14 de febrer de 1912, va ser un reconegut escultor gràcies a les seves obres de caràcter decoratiu. Les seves obres les trobem en diverses localitzacions franceses, principalment a la capital. Algunes són obres molt clàssiques, tot i que la seva reivindicació com escultor la podem trobar en el gran conjunt monumental que trobem davant del Museu d'Orsay a París i que representa els continents. Moreau és l'autor de la figura d'Oceania, realitzada a la foneria Durenne.

La representació d'Oceania, al Museu d'Orsay, París.

La “Negresse” o les "negresses" barcelonines, estan realitzades en ferro fos amb pàtina de bronze a la foneria “Société Anonyme des Hauts-Fourneaux and Fonderies du Val d’Osne" localitzada a París. De tamany natural, tenen una alçada de 175 cm i van ser realitzades entre 1849 i 1879, quan Mathuin Moreau va cedir a aquesta empresa diversos models d’escultures seves per  que fossin seriades i venudes arreu del món. El mateix escultor es va convertir en  un directiu de la societat, una de les més imporants foneries del moment. 

A Barcelona, l’any 1866, l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias i pare d’Antoni Rovira i Rabassa, arquitecte de la casa del carrer de la Lleona, seguint el projecte d’ Idelfons Cerdà pel Pla d’Eixample, va fer que l’Ajuntament de Barcelona encarregués a la fosa Val d’Osne els fanals tipus Ville de París que es van col.locar a molts carrers de la ciutat, i també els fanals murals amb llanterna tipus Montmartre.  Així doncs, en aquells anys, els catàlegs de la casa de fosa Val d’Osne, a l'igual que la casa Durenne,  tenien una forta presència a Barcelona, i podem imaginar que també a l'estudi de la saga dels Rovira, per la qual cosa no és estrany que triessin un peça d’aquesta casa per decorar el vestíbul particular de la casa que el fill acabava de dissenyar. 

Però aquesta peça seriada va tenir un gran èxit. Algunes escultures, que havien decorat edificis particulars, ara han sortit a subhasta;  altres es mostren en espai públics, com per exemple als Jardins del Palau de Cristall de Porto, a Portugal i al Parque de Italia a Valparaiso, Xile. Encara en podem veure en edificis privats com  al vestíbul del Palau de l’Alhambra a Santiago de Xile o al Centro Cultural José Bonifácio a Gamboa, Rio de Janeiro.






Fins el dia d'avui a Barcelona només tinc localitzades les escultures del carrer de la Lleona i de la Cereria Subirà, però estic segura que n'hi ha altres exemples a cases de la ciutat.... a algú li sona haver-ne vist alguna? I per cert, com es deu traduir al català el nom del senyor Moreau, Mathurin...?




12 gen. 2016

JOSEP BONIQUET I COLOBRANS, UN OFTALMÒLEG AMB PASSIÓ PER LA PINTURA I PER SITGES.

Preciosa aquarel.la de Josep Boniquet publicada  d'un reconegut carrer de Sitges. La riera, carrer Espanya i actualment de nou carrer de la Bassa Rodona, amb l'antic pont d'en Domènech al fons, i les cases que hi havia abans de construir l'hotel Subur a la dreta. Una imatge fins ara desconeguda d'un Sitges al tombar del segle . Publicada a Álbum Salón el dia 1 de gener de 1903.


I avui, tot i que no ho tenia previst, publico un segon article que enllaça directament amb el d'aquest matí, escrit després de la caiguda de la palmera de la rectoria, i de les diverses versions de qui va ser la persona que la va plantar o regalar.





Entre els noms que apareixen a la “quiniela” hi ha, gràcies a una nota publicada al Baluard de Sitges durant el mes d’agost de 1909 en protagonista d’aquest article: “Cedida por Joseph Boniquet, ha sigut plantada una hermosa palmera darrera del monument que al inolvidable Dr. Robert s’aixeca a la plassa de la Constitució d’aquesta Vila”. (sic) 


Josep Boniquet i Colobrans

Qui era aquest bon i generós sitgetà? 

Doncs Josep Boniquet i Colobrans no era sitgetà de naixement, però si d’adopció i de cor. Va néixer a Girona l’any 1856, fill d’un cirurgià d’origen francès.  Des de molt jove, acabada la carrera de medicina, ja es va mostrar com  un innovador oftalmòleg, convertint els seus èxits professionals en noticies destacades a la premsa del moment. Durant l’Exposició Internacional celebrada a Barcelona durant l’any 1888, al Palau de Ciències el doctor Boniquet va tenir el seu estand, un espai modern que va cridar molt l’atenció als assistents, fins al punt de fer-se’n ressò a La Ilustración Catalana el 31 de desembre de 1888 i el 15 d’agost de 1889. 

 El doctor Boniquet va morir a Barcelona  durant l’estiu de 1914 a conseqüència de les ferides que havia sofert pocs dies abans en un greu accident de trànsit. L’eminent i reconegut doctor tenia 58 anys, ja era vidu en segones núpcies de la jove Maria del Vinyet Riera Vidal, filla d’una reconeguda família de viticultors de Sitges i morta a Barcelona el 30 de juliol de 1913 a la seva residència al barri de la Bonanova, una casa que tenia el nom de Torre Vinyet. Boniquet era pare de vuit fills, tres amb la primera esposa i cinc de sang sitgetana, un dels quals en Josep Boniquet Riera, també va esdevenir un reconegut oftalmòleg, així com un gran aficionat als cotxes, fins al punt de convertir-se en constructor de vehicles creant la marca JBR. 

Logo de la marca de cotxes de Josep Boniquet Riera.

La mare d'aquests, la sitgetana Maria del Vinyet Riera Vidal era filla de Miquel Riera Matas i de Maria del Vinyet Vidal i Martí, així com germana del Miquel Riera Vidal, i cosina germana del pintor Josep Vidal i Vidal, propietari de l’estudi Vidal del carrer de’n Bosch. 

Obra de Boniquet publicada a l'Álbum Salón el dia 1 de gener de 1906. Pot ser un recó de l'Hort de Can Fals o una masia del Garraf. 


Però Josep Boniquet també va destacar per ser un reconegut pintor d’aquarel.les. Les seves obres van formar part d’algunes de les exposicions més importants organitzades a Barcelona durant aquests anys de pas entre els segles XIX i XX, tenint com a escenaris principals dels seus quadres lluminosos recons de Sitges. 



Durant el mes de juny de 1891 participa a l’Exposició General de Belles Arts de Barcelona exposant al costat d’artistes com Rusiñol, Masriera, Tamburini, Roig i Soler.... i presenta una aquerel.la titolada “Calle de Bosch en Sitjes” (sic). La crítica publicada a La Ilustración Ibérica el 27 de juny de 1891 llegim: “Su autor, D. José Boniquet y Colabrons, se recomienda por lo típico del lugar y lo acertado de la perspectiva”.

L'any 1892 participa en la primera Exposició de Belles Arts a Sitges, promoguda per Santiago Rusiñol i que acabaria sent considerada la primera Festa Modernista. La mostra va tenir lloc  a la Casa de la Vila durant la Festa Major d'aquell any i van participar artistes relacionats amb la vila, presentant obres relacionades amb Sitges i els seus entorns. Entre els pintors que van exposar hi havia tots els noms dels artistes del moment: Mas i Fondevila, Miró, Mirabent, Roig i Soler, Smith, Batlle Amell, Teixidor, Casas, Meifren, Massó, Rusiñol, etc... i Josep Boniquet. 

Aquarel.la d'un carrer de Sitges publicat a l'Álbum Salón de l'1 de gener de 1903. 


A l’exposició de Belles Arts organitzada a Barcelona l’any 1898 Bruniquet va formar part de la secció de “dibujos, acuarelas, pinturas al pastel y grabados” amb tres aquarel.les que en el catàleg de la mostra tenien els números 735. Interior d’una església de Sitges (150 pts.), 736. Rincón de un huerto (150 pts.) i 737. Una calle (100 pts.).  


L’any 1903 exposa a la Sala Parés juntament amb altres artistes, com la pintora Lluisa Vidal. A la mostra Boniquet va aportar diverses “impressions de Catalunya”. 

Durant el mes de juny de 1907 una aquarel.la de Bruniquet comparteix espai amb destacats artistes catalans a l’Exposició dels Artistes Independents de Barcelona, que va tenir lloc a la seu del Cercle de Propietaris de Gràcia. En el mes d’octubre de 1908 exposa a la casa Esteve y Cia de Barcelona. D’ella es dóna notícia al Baluard de Sitges el 25 d’octubre: “... una nutrida exposició d’hermoses aquarel.les degudes al pinzell del nostre apreciat amich el distingit artista D. J. Boniquet.  L’indicada exposició, la majoria de quins quadres són d’assumptes sitgetans, quedarà clausurada el dia últim d’aquest mes”.

Obra publicada a Álbum Salón del dia 1 de gener de 1906. 

Durant el mes de desembre de 1913 va tenir l’obra exposada al saló “Ángeles Hall” de la Rambla de Catalunya. 

També podem trobar les seves obres publicades a les principals revistes d’art del moment, com Playa de Sitges al Álbum Salón de gener de 1903, on Francisco Casanovas diu: 

En la playa de Sitjes, que podria ser l'actual carrer 2 de maig.
Álbum Salón, 1 de gener de 1903 
"No menos estimable, aunque menos conocida de nuestros lectores, es la firma de J. Boniquet, un joven pintor catalán que ha dado que hablar ventajosamente de sí. Su bonito apunte del natural En la playa de Sitjes patentiza cómo Boniquet sabe apoderarse de la naturaleza con cierta sobriedad no exenta de belleza pictórica. Y es que la funda en la verdad, la gran maestra del arte, por la que aun las más tenues manifestaciones adquieren singular importancia.
En el estudio de Boniquet échase de ver con cuán sencillos medios de calidad a las blanqueadas casuchas del primer término, con las que contrasta la faja de intenso azul del mar, ese azul prepotente y decorativo, propio del mar latino"

També a  Hojas Selectas de desembre de 1904, on un “Apunte al Natural”, acompanya el llarg article “Sitges, el Cau Ferrat y las Costas del Garraf” d'Antoni Garcia Llansó, on també es publiquen interessant imatges de Sitges.





L’any 1906 un cop més l’Album Salón publica les seves obres, de les que Francisco Casanovas destaca: "dos acuarelas de J. Boniquet completan las páginas en color de este número, por cierto muy merecidamente; pues si en la nota de paisaje demuestra tener notable intuición del color, en el estudio de un patio, á toda luz, se le ve estudioso y correcto hasta dar la ilusión de verdad". 


Apunte al natural, detall del Passeig de Sitges, publicat a Hojas Selectas, desembre de 1904

L’any 1907 és la revista Hormiga de Oro la que publica les seves obres.  

Ja mort, obres seves formaven part de l’exposició d’Art Sitgetà organitzada al poble l’any 1925, així com en la III Exposició d’Art de la F.J.E. que va tenir lloc a Sitges durant el mes d’agost de 1934 i de la que també se’n dóna constància al Baluard de Sitges el 19 d’agost de 1934: “En un salonet (...) hi ha quadres de Boniquet, tots ells amarats de llum i sol, solellats de claror sitgetana, quadres en els quals sentiu totalment la calor de l’astre-rei i l’aire tebi del mes de juliol”. 

Doncs res, que ja tenim catalogat un nou artista sitgetà, i poc a poc anem incrementar el nostre patrimoni. 

COPS DE VENT QUE PODEN CAPGIRAR EL MÓN. LA CAIGUDA DE LA PALMERA DE SITGES



Després de passar 10 dies en plena muntanya, allunyada, ni que sigui per voluntat o creença pròpia, del món més mundà, tornar a la rutina costa molt!!! I com més grans ens fem, encara deu costar més!!!! Però quan es torna amb il.lusions renovades, com és la proclamació de Carles Puigdemont com a nou president de la Generalitat de Catalunya, i amb la certesa de que ja has entrat plenament a la quarantena i que la teva vida no ha patit cap sotrac, més enllà de les conseqüències físiques del relax, aquest dur camí de la tornada es fa una mica menys feixuc. 

Foto de Mia Muntanè


Foto de Mia Muntanè
 Mentre escric aquestes línies a Sitges cau l’altíssima palmera de la rectoria. Facebook en va ple, i jo no m’hi puc estar per intentar trobar resposta als dubtes que allà s’hi presenten. La primera. Ha fet mal a algú? Per sort, no. Ha caigut fent soroll, destrossant dues motos, entre elles la de l’alcalde, però quedant en això, com correspon a un element vegetal que durant mooooolts anys ha format part del skyline de Sitges, a la vegada que ha servit de recer per a moltes generacions de Sitgetans. On quedem a la sortida d’ofici? A la Palmera. On berenàvem a la sortida de catequesis? A la Palmera. On jugàvem amb els del casal de la Parròquia? A la Palmera. Cap a on dirigiem la mirada quan feia molt de vent? Cap a la palemera..... Així doncs, la Palmera ha volgut acabar els seus dies sent la protagonista de la portada de l’Eco de Sitges, però un cop més, tenint cura dels sitgetans i buscant el moment idoni per caure. 


Però tot i que fa temps que aquesta era la “crònica d’una mort anunciada”, només cal llegir aquest article de Vicenç Morando a l’Eco l’any 2013, no per sabuda és trista… però una tristesa que ha de durar pocs minuts… com una de les grans palmeres efímeres del castell de focs de Festa Major i com deixava escrit al facebook:



“Va!!!! que no ha passat res! Que es tracta d’una nova etapa a nivell mundial!! Una infanta davant del jutge, un nou president de la Generalitat de Catalunya, i avui una nova palmera per Sitges! Així que ja ho sabem, en plantem una de nova i que la vegin créixer les noves generacions!”

L'ombra de la Palmera a la paret del Maricel, actual Arxiu Històric.

Plantar-ne una altra i que quedi constància clara de quan s’ha plantat, ja que si el nou exemplar té una vida tan llarga com aquesta acabada de desaparèixer, els futurs “facebookeros” quan aquesta nova palmera caigui, puguin saber amb seguretat els anys que  té! 

La Ilustración Artística, setembre de 1907

Foto de cap a 1909. Al fons els edificis del futur Maricel encara no s'han remodelat. I a primer terme, a la dreta, veiem una palmera acabada de plantar? potser la cedida pel senyor Boniquet?






Pel que fa a l’actual palmera, pq encara queda el llarg tronc de la finada, hi ha diverses dates que ballen sobre el seu origen. Que si té 110 anys, 107, 106, 115…….. ??? Sebas Giménez Mirabent primer va senyalar que l’any 1909 la va plantar Bartomeu Ferret. Posteriorment proposem que potser es tracta de la palmera cedida per Josep Boniquet (odontòleg professional i pintor amateur casat en segones núpcies amb una sitgetana)  durant el mes d’agost de 1909. Però la nota publicada a El Baluard de Sitges aquell agost de 1909 ens ho posa una mica més difícil: “Cedida per Joseph Boniquet, ha sigut plantada una hermosa palmera darrera el monument que al inolvidable Dr. Robert s’aixeca a la Plassa de la Constitució d’aquesta Vila”.

La palmera, encara sense la font i amb el Dr. Robert al Fons. c. 1908
Gràcies a l’ampliació feta per Josep Maria Alegre d’una foto del dia d’inauguració del monument al Dr. Robert, 24 d’agost de 1907, a la plaça de l’Ajuntament, ja es pot apreciar l’existència d’una petita palmera al mateix lloc on està l’actual. 






Finalment, o potser és millor dir, fins aquest moment…. la dada més fiable és la que ens torna a donar en Sebas treta d’una nota de l’Eco de Sitges del 8 d’abril de 1900, quan es va arreglar el parterre de davant de la rectoria, i en Xic de l’Esca, nom que rebia Bartomeu Ferret, hi va plantar una palmera…. seguirem buscant resposta al tema!!!!





(Passades unes hores de la publicació de l'article, i escoltat a ràdio Maricel la història sobre la palmera explicada per Ignasi Mº Muntaner, encara liem una mica més la troca. Al Baluard de Sitges del 18 d'octubre de 1908 llegim: 

"El dilluns de la setmana que acaba de transcór­rer fou plantat un hermós arbuste dels denominats «fénix» junt al monument del Dr. Robert, per la part de la Iglesia parroquial. Ab dita palmera, que ha sigut cedida pe '1 com­patrici D. Joseph Vías y Camps, quedará molt embellida la perspectiva de la figura de aquell gran patrici".)

I com seguia escrivint abans de la caiguda de la palmera, tornar a escriure “literalment” costa, però no tant com tornar a la rutina. Tot i que durant aquest darrer mes no he actualitzat el bloc, el meu cap no ha parat d’escriure “virtualment”. Es tracta de pàgines i pàgines que fins aquest moment ocupen gran part del meu cervell... així doncs que per deixar espai a noves idees, la meva manera de fer neteja és abocar en aquestes línies part del que m’he anat autodictant. 


Fotos d'Àlex Ferret del skyline de Sitges fa dos dies i el d'aquest matí sense la palmera. 


I per no perdre el costum, el primer post de l’any el dedico a revisar el compliment o no dels propòsits que em vaig fer per l’any 2015, per així poder fer-me una idea més coherent de quins són els propòsits que m’haig de marcar per aquest nou any 2016. 


Pel 2015 em proposava complir els 40,  i us puc assegurar que aquest l’he aconseguit!!! També demanava la felicitat dels que m’envoltaven, i crec que poc o menys, aquest, tot i diversos entrebancs que s’ha anat creuant pel camí, també s’ha aconseguit. O com a mínim, jo he sigut molt feliç amb totes les persones que estimo i que m’estimen, aconseguint el meu propòsit “egoista total” de l’any 2015, únic propòsit que em torno a fer per aquest 2016. 


En definitiva. Us desitjo un molt feliç 2016 a tothom, un any que comença fort i que ens demostra que, per molt que hi hagi moments de dubtes, la vida, com va dir Charles Chaplin, és una obra de teatre que no permet assaigs.  Que tot i que alguna cosa sembli impossible d'aconseguir, en el darrer moment la vida, ja sigui  política o personal, pot fer un gir inesperat i molt important; que per un cop de vent la visió d'un poble, com el nostre, pot viure un canvi radical; i que la caiguda de la més vistosa, aparent i moguda retorna el protagonisme a la més formosa, magestuosa i representativa.... la nostra estimada Punta!

Aquí deixo la primera entrada d'aquest any, la que ja fa 428 al bloc, i que ens porta cap al seu 8è any..... quantes coses que encara podrem i ens falta saber!!!!