Cercar en aquest bloc

S'està carregant...

07/04/2014

"VIATGES D'ANADA I TORNADA"



Avui, abans de començar el muntatge, necessitava un Kit-Kat entre els dies de documentació, redacció i maquetació de l’exposició "Viatges d'anada i tornada", una de les activitats organitzades per les Joventuts Musicals de Sitges dins de la 2ª Setmana Catalunya-Amèrica i que tindrà lloc el proper 11 d’abril a Sitges a l'Estudi Vidal del carrer d'en Bosc. Un projecte que he alternat amb  la redacció dels textos per al llibre de fotos i postals, llibre solidari que estic realitzant amb, i gràcies, a la proposta de col.laboració que em va fer l’Ignasi Rubí, bon amic i autor del bloc El Sitges d’Abans. Però aquests segon projecte és mereixedor d'una entrada individual en el meu bloc, i avui només el deixo anunciat. 



EXPOSICIÓ:“VIATGES D’ANADA I TORNADA”
II SETMANA CATALUNYA-AMÈRICA

La promulgació del Decret de Lliure Començ d’octubre de 1778 amb el qual s’acabava el monopoli dels ports espanyols d’El Ferrol, Cartagena, Sevilla i Cadis, va ser el principal motiu del progrés de la navegació atlàntica de la marina catalana. La necessitat de disposar de pilots qualificats per a les rutes d'ultramar, va fer que a Catalunya es fundessin diverses escoles de nàutica. La més antiga i reconeguda fou l’Escola Nàutica de Barcelona, fundada a principis del segle XVIII; la Reial Escola Nàutica d’Arenys de Mar, que es va crear l’any 1779, i la de Mataró.

L’Escola Nàutica de Barcelona va ser la que més alumnes va tenir al llarg del segle XVIII, tot i que amb la fundació de les escoles d’Arenys i de Mataró la de Barcelona va perdre alumnes. En el període de 1770 a 1787, van ser 287 els alumnes matriculats a l’escola de Barcelona, un llistat que va ser recollit per Sinibald Mas, director i professor de l’escola durant aquells anys. Mirant les procedències geogràfiques dels alumnes, trobem en primera posició 70 alumnes de Barcelona (un 24,39%), seguit de 28 alumnes de Sitges (un 9,35%) i 20 de Vilanova (un 6,96%). 1

Entre els alumnes sitgetans de les escoles de nàutica catalanes trobem alguns dels nostres protagonistes com, per exemple, Bartomeu Brell (a) Bernardillo. Format a l’escola de Barcelona, treballava per a Rafael Masó i Pascual, sitgetà, propietari de la fragata Nueva Teresa Cubana, transportant amb el llaüt Vinyet les bótes de vi i malvasia des de Sitges a Barcelona per a carregar-les a la fragata que les portaria fins a Cuba. En un dels seus viatges, la Nueva Teresa Cubana portà el pare Antoni Maria Claret i Clarà, nomenat l’any 1849 arquebisbe de Cuba, que el 28 de desembre de 1850 embarcà a la fragata per anar de Barcelona a Santiago de Cuba, port al qual arribaren el 16 de febrer de 1851. Segons Emerencià Roig aquest vaixell era una de les naus amb més comoditats en aquell moment. La mateixa Vinyet era el llaüt encarregat de portar fins a Sitges la correspondència que, des de Cuba, arribava amb la Nueva Teresa Cubana. Cartes que servien per mantenir la relació entre els que havien marxat i els que es quedaven. 2

També cal esmentar Cristófol Sardà i Sariol (Sitges 1762-1829), un reconegut pilot que vivia a la Ribera de Sitges amb la seva esposa Maria Carbonell i Mestre. La parella va tenir dues filles, la Maria, casada amb Pelegrí Bori i Coll, i la Josefa, casada amb Rafael Riera Robert, aquest darrer, oncle del fundador del celler de malvasia de Sitges, Miquel Riera i Matas.

L’any 1812 Cristòfol va contractar Domènec Anglada i Elies com a patró del seu llaüt de tràfic de mercaderies San Cristobal. Aquest tarragoní, que s’havia exiliat a Vilanova durant la guerra del Francès, es va casar amb la sitgetana Tecla Dalmau. Domènec va morir a l’Havana el 23 d’octubre de 1817, deixant a Sitges l’esposa i els seus dos fills petits, Domènec i Teresa.

Un altre dels pilots fou Antoni Puig i Cassanyes, que es va formar a la Reial Escola de Nàutica d’Arenys de Mar. Ell i Magí Bori i Pagueras, cosí germà de la seva esposa Manuela Carbonell i Pagueras, van decidir marxar a Santiago de Cuba a fer fortuna. Magí Bori era cosí segon de Cristofol Bori i Olivella, cunyat de Facundo Bacardí Masó, fundador a Santigo de Cuba de la coneguda empresa de rom.

Possiblement també van ser pilots de Sitges els que governaven els vaixells que, en una ocasió o l’altra, van portar sitgetans a Cuba, a la recerca d’un futur mès pròsper, i que els van acompanyar en els viatges de tornada a la seva terra estimada. En Jaume Nuviola, que tot i tenir un ofici molt dolç –era xocolater–, no va tenir sort a la vida, els germans Manuel i Aleix Vidal i Quadras que van voler acabar els seus dies al poble que els va veure néixer, en Facund Bacardí i la seva família, escapant de les epidèmies que s’havien emportat la vida de dos fills petits a Cuba, també, anys més tard i en una situació molt diferent, la seva néta Mimí, que va gaudir dels estius sitgetans, els senyors Bartés Marsal, que deixaven la seva botiga La Perla del Cap de la Vila, per a visitar el seu fill Francesc, un home d’èxit a Santiago de Cuba, els Muntané Capdet que mai no van oblidar la seva terra, que visitaven sempre que podien, la saga dels Agustí Mestre, que han anat passant la seva història, de pares a fills, fins a l’actualitat, o el pintor i escenògraf Josep Vidal i Vidal, l’estudi del qual ocupem ara amb les històries, aventures i desventures d’uns pocs sitgetans que representen la vida de molts altres. Tot ells protagonistes de viatges d’anada i tornada, encara que moltes vegades aquesta darrera opció fos únicament possible i real en els seus somnis.



1 Roig, Emerencià; Sitges dels nostres avis. Grup d'Estudis Sitgetans, Sitges, 1994.
2 Fernandez, Robert; Sierco, Elena; Ensenyament professional i desenvolupament econòmic: l’Escola Nàutica de Barcelona. Barcelona, 1984.

19/02/2014

FARTA DE TANTA HIPOCRESIA! MIRAR ENRERE PER SABER COM HEM ARRIBAT FINS AQUÍ!





Sitgetans...... feu les obres il.legals que us doni la gana en els vostres edificis, per molt catalogats que aquests estiguin! Si considereu que casa vostra té una inviabilitat d'us la tireu a terra i després ja la reconstruireu! Si la vostra casa desordenada ja no té res a veure amb aquelles boniques fotos dels anys 70 de quan la casa era dels vostres avis .... doncs a terra i així eviteu falses nostàlgies! Poseu quatre fotos de quan la casa era esplendorosa i tot arreglat!!! I no patiu, que independentment de si la llicència està mal o ben donada, el guany de l'obra evidentment per vosaltres serà immensament superior a l'hipotètic perjudici (per al poble i el seu patrimoni) si és que la llicència està mal donada!!!!! Tindreu una casa neta, ordenada, amb façana nova, finestres més grans, lluny, habitacions renovades, un pis més.... un aspecte infinitament més important de si la casa estava o no catalogada amb el màxim nivell de protecció!!! És molt més important que l'obra acabi a bon port i no pas dir... ah!! estava mal donada la llicència!!!

Vosaltres feu.... tranquils!!! pot ser que a mitja obra us facin revisar el projecte, però només haureu de reinventar el que ja teníeu... però "guay".... tindreu una façana molt estilosa, copiant com pugueu l'estil original que ja tenia la casa.... però quedarà super xuli!!!

Ah!! i quan vinguin aquells plastes de la Plataforma SOS Sitges per dir que l'obra que has fet és il.legal els hi contestes que on estaven ells, ja sigui com a òvuls, embrions, nens de pàrvuls o estudiants de COU, durant els 70, 80 i 90 quan es van fer algunes façanes horripilants, encara que fossin obres legals amb diners privats de cases també privades.....

Però sobretot no diguis res de perquè tu, sent una persona adulta, i relacionada estretament amb la cultura i el patrimoni, vas dir fa quatre anys que aquest projecte era el gran projecte del segle XXI, sense voler parlar ni lluitar per impedir col.locar aquella estructura tan il·legal de vidre i ferro que cobria la façana de mar del Maricel, ni la tarima horrorosa i espantosa del primer pis del Cau Ferrat que avui s'ha tret!

Ah, i el millor de tot, que des del Consorci del Patrimoni de Sitges us defensaran i entendran perfectament que el primer és la vostra comoditat i que després ja ho refareu, i que judicialment tindreu el tema guanyat perquè la jurisprudència de l'enderroc de la casa Rocamora us donarà la raó!!!!!!!


Surrealista no???? doncs pel que sembla, i escoltant l’entrevista que Vicenç Morando de Ràdio Maricel va fer ahir 18 de febrer a la senyora Vinyet Panyella, gerent del Consorci del Patrimoni de Sitges, la història és més real del que podria semblar. 

Fa mesos que no parlo ni remeno el tema de la reforma dels Museus de Sitges, ja que les obres  segueixen el seu curs, així com la demanda interposada per la Plataforma SOS Sitges al jutjat, però avui, i de manera totalment personal, diré el que fa molt de temps que vull dir i que em guardava per respecte a no se què ni a qui!!



Com a historiadora de l’art que respecta i estudia el patrimoni, com a professional i com a sitgetana que estima el seu poble i que lluita per conservar el seu patrimoni, em sento “amenaçada patrimonialment” per les darreres declaracions a Ràdio Maricel de la  senyora Vinyet Panyella, màxim representant del Consorci del Patrimoni de Sitges, ens públic que té com a base fonamental vetllar per la conservació, difusió i estudi del nostre patrimoni, ja sigui moble o immoble!! Així doncs, si la institució no dóna exemple realitzant projectes de reforma dels seus edificis totalment legals, amb total claredat.... ja em direu que pot passar amb els projectes particulars? Doncs el conte imaginari del principi del text es podria convertir en tota una realitat!!!


Però com a membre de la Plataforma SOS Sitges, entitat cultural sense ànim de lucre que es va crear per tal de denunciar, primer públicament i posteriorment als jutjats, les obres de reforma i remodelació del Cau Ferrat i el Maricel de Mar de Sitges, em sento al.ludida personalment per la senyora Panyella quan diu que algunes persones han fet comentaris, gairebé insults, i qualificacions molt desafortunades, sobre l’arquitecte director de les obres. Doncs recordar-li que durant la presentació del projecte inicial al Saló d’Or del Maricel durant el dia 30 de gener de 2010 el que va perdre les formes i va fer qualificacions molt desafortunades sobre algunes de les persones que estaven allà presents i que únicament li exposaven el seu desacord amb el projecte presentat, va ser precisament la persona que ara està tan dolguda i que ha dirigit, també, la reforma de la reforma dels museus. I personalment, li puc assegurar que jo he patit algun episodi poc agradable que no només m’he sentit dolguda sinó amenaçada per la meva integritat física! 

Li recordo a la senyora Vinyet Panyella que, com ella molt bé diu a l’entrevista, la seva entrada al Consorci del Patrimoni de Sitges va ser durant el mes de desembre de 2011, quan ja es va trobar amb unes obres iniciades i amb un projecte que s’estava modificant per tal “d’adequar-lo a la normativa patrimonial”. 


 Però fins a arribar a aquest punt van passar dos anys durant els quals la Plataforma SOS Sitges va lluitar molt per tal de poder aturar aquell projecte que considerem totalment contrari a la llei del patrimoni, així com modificar-lo per tal de no patir el desastre que va acabar succeint. Aquell primer projecte, en el que es pretenia col.locar la immensa passera de vidre  i ferro a la façana de mar de Maricel, enderrocar la Casa Rocamora, així com col.locar una  tarima de fusta de 35 cm al primer pis del Cau Ferrat que eliminava les bases de les columnes i els festejadors d’aquest espai, va ser parcialment modificat, seguint les directrius que van marcar els responsables i propietaris dels edificis, que són l’Ajuntament de Sitges i la Diputació de Barcelona, un cop escoltades les demandes de la Plataforma SOS Sitges. Així que quan la senyora Panyella va entrar com a gerent del consorci, totes les  modificacions ja estaven engegades i que ella només va tenir seguir el camí marcat. En definitiva, que la feina bruta de lluitar i donar la cara per demanar un projecte que no fos “tan il.legal” com el primer ja l’havien fet uns altres!

Li recordo a la senyora Vinyet Panyella que l’arquitecte director de les obres va cobrar pel primer projecte, així com va tornar a cobrar per la reforma de la reforma del projecte. És a dir, que l’esforç personal i laboral de refer el projecte inicial s’ha pagat i que no es tracta d’un acte voluntari al servei del poble sense cost per l’erari públic... tot al contrari!

Li recordo a la senyora Vinyet Panyella que durant aquest dos anys que van anar des de l’estiu de 2009, inici de la lluita de la Plataforma SOS Sitges, fins a desembre de 2011, moment de la seva incorporació com a gerent del Consorci del Patrimoni de Sitges, la Plataforma SOS Sitges va tenir moltes reunions amb el govern de torn, va realitzar diversos actes públics per explicar les seves demandes, així com va passar moltes hores i va moure molts fils per aconseguir el màxim suport públic, fins a arribar a gairebé 4.000 firmes d’adhesió a la causa. 

També recordar-li que sent ella presidenta del Grup d’Estudis Sitgetans, l’única entitat sitgetana que, fins aquell moment, tenia entre els seus estatuts un punt en el qual es referia directament a la necessitat de lluitar per la conservació del patrimoni de Sitges, el mateix GES va rebutjar, per junta, la petició de la Plataforma SOS Sitges de donar suport a la demanda de revisar el projecte de reforma dels museus de Sitges. Una adhesió a la Plataforma SOS Sitges que tampoc va ser acceptada a nivell personal per la presidenta del GES.  

Li recordo a la senyora Vinyet Panyella que l’1 d’agost de 2009, pocs dies després de la presentació en “petit comitè” del projecte de reforma dels museus, acte al que jo també vaig assistir i on ja es van començar a manifestar els primers dubtes sobre el projecte, publicava a l’Eco de Sitges un article que sota el títol de “Ja era hora” deia: 

“El projecte que presenta, racional i ambiciós, és més respectuós amb el Cau Ferrat del que alguns hauríem imaginat. Pel que fa a Maricel, aconsegueix, a parer meu, una simplificació de nivells, estances i circulació que suposen un guany evident tant per a les instal.lacions com per als usuaris. Tres mil metres quadrats per a espai expositiu sense racons ni espais morts és una extensió prou important per permetre mostrar les col.leccions amb comoditat, atractiu i pedagogia. L’actuació en un edifici antic que té per fonaments el rocam marítim amb un estat d’erosió permanent no és fàcil, i pel que fa a les solucions que el projecte d’Hernàndez-Cros aporta no tots els parers són unànimes. Però el que és una, diem-ne, evidència positiva és que un cop s’hagi acomplert, tindrem un embolcall de segle XXI adequat i pertinent per al nostre singular i irrepetible conjunt museístic.”


Des d’aquest article d’agost de 2009 fins a desembre de 2011, la senyora Panyella no ha publicat cap article, ni ha fet cap manifestació pública, en contra del projecte de reforma dels museus de Sitges en general, ni en particular sobre la desgràcia patrimonial que suposava la tarima de fusta de 35 cm que es va col.locar al Cau Ferrat ni sobre la destrossa de la façana noucentista del Maricel, on es van col.locar totes les estructures de ferro i formigó que havien de suportar la gran passera de vidre. 

I dir-li a la senyora Vinyet Panyella, que durant l’entrevista es pregunta com és que els que ara  fan “imprecacions” sobre el projecte dels museus no han dit res durant aquests darrers 40 anys davant de certes actuacions arquitectònicament i patrimonialment “infumables” fetes a Sitges en l’àmbit legal i privat, que alguns dels que lluitem actualment per la conservació del patrimoni de Sitges fa 40 anys no estàvem “ni pensats” i que altres amb prou feines anaven a l’escola. Per sort, el món roda  i amb ell les generacions. 

I també dir-li a ella i a molt altres que ara s’alcen com a grans defensors del patrimoni sitgetà, que al llarg d’aquests darrers 4 anys molts i molt sovint, ens hem  preguntat on estaven amagats els grans “gurús” de la cultura i la societat sitgetana, muts i immòvils davant del desastre patrimonial que suposava el projecte de reforma dels museus. 

La resposta ens ha arribat quan la defensa del patrimoni suposa una feina remunerada i amb contracte... i no pas una lluita personal i totalment voluntària pel que alguns creiem que és just i necessari, com és la nostra obligació moral de deixar als nostre fills el Sitges que estimem, valorem i respectem!


05/02/2014

QUAN EL 25% DEL TSJC ES QUEDA CURT. O UN EXEMPLE D'ESTILS LITERARIS EN CATALÀ




Avui us podria explicar un acudit d’aquells típics que diuen que “estan en una reunió d’escola una “extremenya”, una “valenciana”, i una catalana (en tractar-se de fets reals he decidit canviar les identitats, perdó, regionalitats, per tal de què ningú s’hi senti al.ludit, tot i que la catalana és real i per sort no sóc jo), quan de cop i volta  aquestes  s’alcen com a defensores i abanderades del ministre Wert, decidides a dinamitar sigui com sigui i pesi a qui li pesi,  la immersió lingüística de l’escola catalana que durant anys ha donat un bon resultat acadèmic a Catalunya, per cert, experiència que segur que pot corroborar la protagonista catalana de l’acudit (entenent per catalana que va néixer, créixer, educar-se, reproduir-se.... a Catalunya). 

O potser podria explicar-vos un conte que començaria així: “Hi havia una vegada una tranquil.la i petita escola d’un tranquil i agradable barri de Barcelona on els nens hi anaven feliços i sense prejudicis, i on la llengua castellana era l’idioma utilitzat en gairebé el 98% de les converses que aquests indefensos infants tenien dins i fora de l’escola, sense que aquest fet hagués comportat cap problema més greu que alguns suspensos en l’assignatura de llengua catalana i alguns accents una mica dubtosos, que auguro que dins d’uns anys els hi podran suposar un petit problema, però res que no es pugui solucionar amb un bon nivell d’alemany i d’anglès, en presentar-se en una entrevista de feina a Catalunya.....”

Però el més trist de tot és que no es tracta ni d’un acudit ni d’un conte, sinó que és una realitat que des de fa ja uns mesos s’està vivint en moltes escoles catalanes, i que ara, tot i que potser era una crònica anunciada, em toca viure a la meva escola. Tots aquests protagonistes, viuen a Barcelona, alguns hi han nascut i estudiat, altres s’han casat amb catalans o hi han vingut per voluntat pròpia i laboral. Però tots hi han tingut els seus fills o els han escolaritzat aquí, triant una escola concertada (ara dubto que sigui per convicció sinó més aviat per ”obligació” o “eficiència” econòmica). En definitiva, tots hi viuen sense que ningú els obligui a fer-ho. En definitiva, tan mal lloc no deu ser Catalunya quan se sap que els pares sempre busquen el millor per als seus fills!

Hi ha dies que tinc la sensació que visc en dos mons polític i socialment molts allunyats, però física i geogràficament molt propers. Un estaria format pel meu cercle familiar i laboral, per part de les amistats d’infantesa i de joventut (tot i que de la part “de l’altre món” d’aquests, alguns dels quals els hi havia perdut la pista durant molts anys, sorprenentment han entrat a formar part d’aquest món), així com amics d’aquesta mitjana edat que t’apropa als 40 i pels intel.lectuals del món cultural, acadèmica i polític que he pogut tractar personalment; un altre important gruix d’aquest món també està format per aquests que considerem “amics virtuals o 3.0” i que coneixem, a vegades més que els que tenim al costat, gràcies als articles dels seus blocs, a les breus però contundents piulades  o pels comentaris de facebook. 

I el segon món, que comença a mostrar-se cada dia amb força i virulència, és el que durant anys he intentat mantenir una mica a la distància, sense donar més importància que la que es mereix, però que cada dia m’està condicionant més la vida. 

Però que em condicioni a mi, persona ja adulta amb les idees més o menys clares, no és el problema, sinó que aquest segon món condicionarà principalment l’educació que han de rebre els meus fills, i l’ambient en el que aquests han de viure i conviure durant moltes hores al dia: l’escola.  

Tot el que heu llegit fins aquí ho vaig escriure a finals del mes d’octubre, però com ja em vaig témer, uns mesos més tard els protagonistes del conte (pq ara ja no vull ni pensar que pot ser un acudit) han decidit atacar..... i quan dic atacar, dic atacar!!! 

Una escola és i ha de ser, pel bé dels nostres nens i per la millor educació d’aquests, un espai apolític, independent i sense res que pugui malmetre el bon ambient en el que aquests conviuen. Però això tan fàcil de veure, sembla que no tothom ho veu, ans al contrari, en dos dies han esberlat el bon rotllo, l’ambient de companyerisme, la solidaritat, la confiança... que durant anys ha dominat a l’escola! 

Aquests dies, la senténcia del TSJC que obliga a algunes escoles catalanes a impartir el 25% de les classes en castellà, per cert, sentència que serà recorreguda en poques hores per la Generalitat de Catalunya davant de la seva inconstitucionalitat, fa que aquests “protagonistes del meu conte” se sentin més lliures i amb més força per “demanar” a pares del centre que signin un document per tal de sol.licitar més hores de castellà a la nostra escola.... que us repeteixo, és una de les escoles que conec on es parla més aquest idioma, tant per part d’alguns docents, que per la seva procedència, ja sigui d’Espanya o d’altres països d’Europa (l’escola és trilingüe) no tenen coneixement suficient del català com per expesar-s’hi fluidament, com per part dels alumnes. Al pati de l’escola  amb molta paciència potser pots trobar un nen que parli en català, i un 99% de possibilitat que ho faci únicament al dirigir-se a un professor. Entre les curiositats, dir-vos que els meus fills quan juguen, ja sigui amb amics o entre ells, es comuniquen en castellà, i us asseguro que quan aquest fet té lloc lluny de l’escola i amb nens catalanoparlants, els que ho comencen són els meus..... exemple de novel.la realista. 

Aquest “conte de bruixes i bruixots” que té Barcelona com a escenari es convertiria en un comèdia de situació si traslladéssim la trama a qualsevol altre lloc del món. Us imagineu pares d’origen holandès demanant firmes davant d’una escola pública de NY pq el 25% de les classes es fessin en holandès? I pares d’origen portuguès demanant firmes davant d’una escola autraliana pq el 25% de les classes els fessin en portuguès? Digne d’una novel.la de ciència-ficció, no? doncs això mateix és el que passa a casa nostra. 

Però per tranquil.litzar els ànims, i estalviar tinta, que en moments de crisi qualsevol aportació a la causa, per més petita que aquesta sigui, sempre és benvinguda, deixar clar que no cal gastar més temps, tinta ni papers en escriure una epístola en la que es demani una xifra que, per sort o per desgràcia, ja tenim a la nostra escola, on el 25% de classes “oficials” en castellà les superem de llarg.

I per acabar aquest repàs d’estils literaris posar un exemple de literatura de l’absurd. Quan tu inscrius un fill/filla en una escola imagino que la gran majoria de gent s’informa sobre quina classe de centre educatiu t’estàs adreçant, així com els seus valors, objectius, condicions econòmiques, etc. 

Imagineu que el pare/mare protagonista d’aquest conte matricula els seus fills voluntàriament i amb tot el coneixement de causa, en una escola concertada per la Generalitat de Catalunya, dirigida per una companyia religiosa que educa seguint els valors cristians. Però un dia apareixen un grup de pares que creuen que serà millor per als seus fills que aquesta mateixa escola (la qual per diverses raons, ja siguin de proximitat, econòmics o simplement pq els seus fills són feliços aquí) es converteixi en una escola budista, islamista o atea... a què seria  un conte absurd? 

Doncs aquí ho deixo.... i que quedi clar que aquest article-conte-novel.la, una nova tipologia literària, és fruit de la meva opinió personal, i que per aquest motiu el penjo en el meu bloc personal, un aparador públic del qual jo en sóc la primera i única responsable, i que només em representa a mi.  Ja se sap que a vegades la gent es confon i vol utilitzar mitjans equivocats per difondre les seves idees....

31/01/2014

FEBRER AMB TRES FUNERALS I DOS NAIXEMENTS: MAS I FONDEVILA, JOAQUIM DE MIRÓ, ROIG I SOLER I ARTUR CARBONELL

Avui fa 80 anys que el 31 de gener de 1934 va morir un dels grans pintors catalans, Arcadi Mas i Fondevila, fundador de l'Escola Luminista de Sitges. Com va sent habitual en aquest bloc, i degut a la meva tendència a córrer, o potser per què tinc clar que si les coses no s'avisen amb temps n'hi ha vegades que arriben tard, altres massa tard, i moltes no arriben mai,  ja fa dos anys que aquí es va parlar d'aquest aniversari

Arcadi Mas i Fondevila. Retaule de l'ermita del Vinyet (1916)

Així doncs, seguint la tendència he decidit, amb permís del gran Mas i Fondevila, passar-li el protagonisme d'avui a un altre destacat pintor de l'escola Luminista de Sitges:  Joaquim de Miró i Argenter, nascut a Sitges el 3 de febrer de 1849, població on morí el 18 de febrer de 1914. Podem triar si celebrar els 165 anys del seu naixement o els 100 anys de la seva mort!!!!

Pintor. Joaquim de Miró
A diferència dels altres membres de l'Escola Luminista, Joaquim de Miró, oncle i primer mestre de Jaoaquim Sunyer i de Miró, va ser un artista de formació autodidacta i poques vegades va sortir de Sitges. Pintor paisatgista, destaquen les seves marines i els quadres en els quals el Sitges de la segona meitat del segle XIX esdevé el principal protagonista. 


Però durant aquests primers dies del mes de febrer també hem de recordar una altra mort d'un membre de  l'Escola Luminista.  Joan Roig i Soler va morir a Barcelona el 8 de febrer de 1909, farà la setmana que ve 105 anys!!!!  


Sitges. Joan Roig i Soler




Peres. Artur Carbonell
I per acabar..... no puc deixar de recordar un altre gran artista sitgetà que avui faria 108 anys!!! Artur Carbonell i Carbonell, fill d' "americanos" sitgetans, va néixer el 31 de gener de 1906, a la casa del carrer Illa de Cuba nº 34, en la mateixa on va morir el dia 1 d'abril de 1973 i que actualment és el refugi d'un gran pintor com és Miguel Condé. Des de molt jove ja es va dedicar a les seves dues passions, la pintura i el teatre, sent capaç de treballar i innovar en els dos camps, i fins i tot fent-los compatibles, ja que va ser professor d'Escenografia a l'Institut del Teatre de Barcelona. Com a pintor destaquem les seves primeres obres surrealistes, així com els bellíssims retrats dels darrers anys. Com a director teatral, l'any 1930 va ser portar a l'escenari del teatre Prado una obra vanguardista, com era l'Orfeu de Jean Cocteau.

El 31 de febrer de 1934 deuria ser un 28 aniversari trist per a Artur Carbonell, en aquells anys ja era un artista reconegut, i que havia coincidit amb Arcadi Mas i Fondevila en diverses ocasions. Una, de les més importants artísticament, durant l'Exposició Històrica d'Art Sitgetà que va tenir lloc al Casino Prado de Sitges durant el mes de setembre de 1925 i en la que hi van ser presents tots els nostres protagonistes d'avui.  Mas i Fondevila, com a membre de la Comissió organitzadora, va acceptar l'exposició de dibuixos d'un molt jove Artur Carbonell, i peces dels ja reconeguts Joaquim de Miró i de Roig i Soler. 

Així doncs, i a falta de citar altres artistes que han nascut o mort durant un mes de febrer, així com els nats o desapareguts durant un  març, un abril, un maig... per davant queden moltes dates per celebrar, recordar, revaloritzar..... Anims!!!

16/01/2014

"IRIS GARTEN", LA CASA DEL SENYOR EDUARD SCHÄFER. 2ª PART DE LA HISTÒRIA DE L'ESCOLA MARY WARD DE BARCELONA


Ja fa uns mesos (potser masses, així que si voleu us deixo el link pq pugueu agafar el fil del tema) vaig publicar l’origen d’un dels quatre edificis que actualment conformen l’escola Mary Ward del carrer Copèrnic de Barcelona. El meu propòsit final és explicar la història d’aquest col.legi des de la seva fundació fins a l’actualitat, però crec que primer és important que expliquem quin era el context històric, geogràfic i social del barri en el qual es van construir tots els edificis que conformen el complex educatiu que ens interessa. 


L’actual barri de Sant Gervasi té el seu origen en el municipi rural de Sant Gervasi de Cassoles, nucli urbà que abans del segle XIX estava format per diverses masies amb les corresponents extensions de terra. Amb l’esclat de la Barcelona industrial, el poble es converteix en un dels llocs triats per la burgesia per construir-hi les segones residències, bells edificis dels quals actualment se’n conserven alguns exemples. Degut a la proximitat amb el centre de la ciutat i amb la urbanització de l’Eixample de Barcelona a mitjans del segle, l’any 1897 Sant Gervasi de Cassoles, a l’igual que el poble de Gràcia, va ser annexionat a la capital catalana convertint-se en un dels seu barris. 

Com ja hem dit es tractava de terrenys rurals amb grans extensions de terra, finques que ocupaven el que avui són múltiples edificis de pisos.  

Una de les grans propietats que havien conformat el poble de Sant Gervasi era la Casa Gil, o Villa Lotus, situada al Turó de Monterols, topònim que ja tenim documentat l’any 987, tot i que en un plànol de 1847 l’anomenen turó de Pau de les Veles. La gran casa, envoltada de jardins i horts, tenia la porta principal on ara hi ha el carrer Atenes, i els terrenys actualment són el carrer Hercegovina. A la mort del senyor Gil, la casa passà a mans de la seva esposa Josepa Serra i Cabañes, la qual en el seu testament de 1855 feu hereva a la seva germana soltera Eulàlia. Per tal de retornar la propietat a la família Gil, l’any 1872 aquesta li ven la finca al seu nebot Josep Gil i Serra, terres que al morir aquest l’any 1877 passen a mans dels seus germans Pau, Leopold, Claudi i al seu nebot Pere Gil Moreno de Mora, fill d’un germà difunt Pere.

Una altra de les altres propietats destacades era la finca de Nicolasa de Tavern Núñez-Pastor amb la casa principal coneguda com a  Torre d’en Lladó. Els terrenys originals eren els del Mas d’en Romanyà Rifós foren adquirits l’any 1839 per Joan Balle i Ruira, espòs de Nicolasa, la quals els heretà l’any 1874. Els carrers que actualment delimitarien aquesta gran finca eren els de Madrazo, Santaló, Muntaner, Herzegovina, Marc Aureli, Via Augusta, Plaça Molina i la línia que uneix Balmes i Aribau fins a Madrazo.(Escrits autobiogràfics 1872-1899. Josep Yxart). Cap a 1876, poc després d’haver heretat els terrenys, la senyora de Tavern va decidir  associar-se als seus veins, els senyors Josep Castelló i Francesc Vilarós, per urbanitzar les seves terres.

Qui era Nicolasa de Tavern, a la que se li deu el nom del carrer que arriba a la nostra escola des del sud. Doncs Nicolasa de Tavern (1800-1876) estava casada amb Joan de Balle i Ruira amb el que va tenir dos fills, Carme (1842-1896) i Joan. 

La família, composta per la mare, els germans d’aquesta, Rafael i Juan Marcial, juntament amb els seus dos fills, vivien a la torre de Lladó a Sant Gervasi de Cassoles. Però la mare tenia altres germans com la Teresa Tavern (1795-1855) casada amb Fidel de Moragas Dot els quals van tenir vuit fills. Un d’aquests fills, Fidel de Moragas de Tavern, es va casar amb la filla de Nicolasa, Carme Balle i de Tavern, fent que les dues germanes de Tavern es convertissin a l’hora en consogres. I per enredar la troca.... dels vuit fills de Teresa, dues noies van ser mares de dos coneguts literats catalans del segle XIX: Narcís Oller i Moragas (1846-1930), autor de La febre d’or i Josep Yxart i Moragas (1852-1895), cosins que van mantenir una gran amistat al llarg de la seva vida, així com van realitzar diverses estades a la casa de la tia Nicolasa a la Torre del Lledó. La casa, que com ja hem dit, també era coneguda com Mas de Romanyà de Rifós, es trobava exactament on ara hi ha els jardins Moragas, cantonada amb Madrazo. 

Molt a prop d’aquesta casa, al carrer Laforja 41, l’any 1939 començaria la història de l’escola Santa Elisabet de Barcelona, anys més tard coneguda com les Monges Alemanes del carrer Copèrnic.... però per arribar aquí encara necessitem saber alguna cosa més dels edificis del barri!

Casa dels Senyors Huelin, actualment Clínica Plató

En l’antic Mas Lladó, la senyora Beatriu Rocamora i Anglada, casada amb Francesc Xavier Huelin i Serra i va construir un edifici, el terreny del qual quadava limitat perl carrer de Copèrnic, Plató, Marc Aureli i Tavern. L’any 1904 el senyor Huelin va encarregar a l’arquitecte Eduard Mercader i Sacanella la construcció d’una nova torre. El resultat fou una gran casa familiar de tres plantes amb un cotxera en construcció annexa, en la que poder encabir els 12 fills del matrimoni (que per pura intriga us dic els seus noms: Beatriz, Javier, José María, María, María Teresa, Luis, Ángeles, Eduardo, Mercedes, Jorge, María del Carmen i  Alberto).

Hermen Anglada Camarasa
La primera filla, Beatriz, es va casar amb el reconegut pintor  post-impressionista Hermen Anglada-Camarasa (1871-1959), el qual a la vegada era oncle de la seva mare, Beatriz Rocamora Anglada. Així doncs la neboda-neta es va casar amb l’oncle l’any 1931, quan aquest ja era un reconegut pintor de 60 anys i ella una jove burgesa barcelonina trenta anys més jove. La parella va tenir una filla, també de nom Beatriz, nascuda a Palma l’agost de 1933, que va seguir els passos del seu pare en el món de l’art, i un nen que va morir poc després de néixer durant la Guerra Civil. 

L’any 1925, quan els senyors Huelin Rocamora ja s’havien  traslladat a un pis de la Gran Via de les Cortes Catalanes, número 635 de Barcelona, la gran casa de Sant Gervasi es va llogar a Plató S.A. Per tal d’adequar-lo a la seva nova utilitat com a clínica privada, la casa va ser modificada convertint-se en el reconegut Institut Policlínic, també conegut com a clínica Plató. Els arquitectes del projecte van ser Ramon Reventós i Farrerons com a director d’obres, i Roig com a autor. L’any 1943 la senyora Rocamora, viuda de Huelin des de 1930, va vendre la casa als socis de la clínica. Ella moriria el 2 de maig de 1952. 

El "castell" del senyor Eduardo Schäfer. 

El carrer Copèrnic uneix dues de les vies més importants de Barcelona: el carrer Balmes i l’avinguda del General Mitre, creuant carrers com Muntaner i Santaló. El primer tram de carrer va ser aprovat el 27 de setembre de 1876 i anava des de General Mitre al carrer Marc Antoni (actualment Marc Aureli), i en aquell moment ja se li va posar el nom de Copèrnic. 

Façana de la Casa Àrab
Fruït d’aquesta urbanització és la casa Àrab, construïda l’any 1882 per encàrrec del Dr. Joan Marsillach Parera seguint el projecte del mestre d’obres Jaume Brossa Mascaró. En a aquesta torre hi va viure uns pocs mesos, i també hi va morir l’any 1883, el fill del propietari, Joaquim Marsillach Lleonart, un dels grans crítics wagnerians de finals del segle XIX. 

Per les llicències d’obra que es conserven tenim segur que la casa va pertànyer al Dr. Joan Marsillach fins l’any 1891, tot i que podem imaginar que aquest hi va seguir vivint fins a la seva mort el 8 de març de 1896. 

Actualment aquesta interessant casa s’amaga darrere dels “murs” d’un castell neo-medieval construït l’any 1917 per encàrrec del senyor Eduard Schäfer.  


Eduard Schäfer i Reichert va néixer a la petita ciutat Alemanya de Wiernsheim l’any 1864. Fill dels propietaris d’una reconeguda fonda, la casa d’hostes, possiblement la zum Waldhorn.

Alguna de les cases d'hostes de Wiernsheim, poble de neixement de Schäfer

Alguna de les cases d'hostes de Wiernsheim, poble de neixement de Schäfer

Cases d'hostes de Wiernsheim,  entre les que hi ha la del Sr. Schäfer

Alguna de les cases d'hostes de Wiernsheim, poble de neixement de Schäfer

Alguna de les cases d'hostes de Wiernsheim, poble de neixement de Schäfer

Edward va estudiar a la universitat de Tübingen (Tubinga), ciutat de grans castells situada molt a prop de la seva Wiernsheim natal. Un cop acabats els estudis, Schäfer va marxar cap a Barcelona i és aquí on el trobem instal.lat fins ven entrat el segle XX. 

Ciutat universitària de Tübingen amb els seus castells

Un dels edificis de Tübingen

Comisari d’averies de diverses empreses aseguradores  alemanes com la Danuvio de Viena, Fortuna de Berlín, La Nacional Suiza de Winterthur, Lloy de Bavaro, Reunión Sindicato de Seguros Marítimos, Sud Alemania, compañía de reaseguros y coaseguros de Múnich..., Schäfer era la persona encarregada de peritar i valorar els sinistres  i  desperfectes en les mercancies transportades per vaixells.  Ja l’any 1901 trobem que té la seva seu social al primer pis del Passatge de la Pau, número 10 bis, al igual que les empreses de seguros, que a l’Anuario Riera ja apareixen entre 1905-1908. Actualment aquest edifici alberga la fundació Enric Miralles (arquitecte, 1955-2000). 


També va invertir en la naviliera “Armadores Salinas y Schäfer”. L’any 1902 l’empresa va adquirir el vapor “Vicente Salinas” que fins a la seva venta l’any 1913, va unir setmanalment Barcelona amb Vinaròs, Dénia i Gandia. 

L’any 1913 el comerciant Alemany va comprar un gran terreny delimitat pels carrers Muntaner i Copèrnic, turó de Monterols i can Gil dins del qual es trobava la casa àrab de Joaquim de Marsillach. Més tard, durant 1916 demanà a l’ajuntament de Barcelona permís per reparar un mur del carrer Muntaner 430 llindant amb el carrer Copèrnic. Aquest era l'inici de les moltes obres de construcció que va realitzar el senyor Schäfer en el seu gran terreny.

L’any 1917, durant els treballs de moviments de terres per urbanitzar i construir els terrenys del Sr. Schäfer propers al carrer Muntaner, cantonada Copèrnic, just al peu del Turó de Monterols, es va trobar una tomba amb restes òssies i dues fulles de silex. Aquest enterrament va ser datat dins dels Sepulcres de fossa del Neolític, amb una antiguitat de 2500 a 3000 anys abans de Crist.

Tot el que es va trobar en l’ excavació va anar a parar a la col.lecció del senyor Schäfer, el qual el va entregar al Dr. Pericot, restes que anys més tard van formar part de la col.lecció de l’Institut Municial d’Història de Barcelona, actualment Museu d’Història de la Ciutat.

Tenim poca informació sobre la personalitat del senyor Schäfer, però l’historiador Lluís Pericot García, en el seu estudi “Los sepelitos de la calle de Muntaner”, publicat al Cuaderno de Arqueología e historia de la Ciudad, nº1 de 1960, i en motiu dels restes trobats l’any 1917 a les terres del senyor Schäfer, el descriu així: 

“Concretamente el el jardín de la casa número 430 de la calle de Muntaner esquina a la de Copérnico (...). El terreno era propiedad del Dr. Schäeffer, por grata coincidencia, amante de las antigüedades. El Dr. Schaeffer, que ha vivido en nuestra ciudad hasta hace pocos años, era un personaje muy interesante, gran amante de España y de su bondad; después de la primera guerra europea él fue uno de los que con su ayuda económica permitió al profesor Schulten continuar su labor de investigación....”

Pericot es refereix al professor Adolf Schulten (1870-1960), arqueòleg, historiador i filòsof alemany que va dedicar les seves investigacions a la història espanyola i principalment a l’origen dels Tartessos. Eduardo Schäfer i el senyor Vincke, tots dos comerciants alemanys residents a Barcelona, juntament amb l’Institut d’Estudis Catalans, van  finançar l’any 1919 una de les principals investigació de Schulten, un examen de la costa mediterrània espanyola per tal de poder fer una revisió crítica de l’obra Ora Maritima de Rufo Festo Avieno. Fou durant aquest estudi de camp quan Schulten comptà amb un altre historiador, Lluís Pericot, iniciant una gran amistat entre els dos. 

Pel que sembla, Eduard Schäfer era una gran col.lecionista d’art. A falta de confirmació, podem pensar que era seu  un quadre de Velázquez amb el tema de “El neixement de Jesus o l’adoració dels pastors”, així com dos Tizianos,  el “Retrat de Cesar” i el “Retrat d’Othon”. Aquest darreres obres les  va cedir per a l’Exposició de retrats i dibuixos que va tenir lloc a Barcelona durant els mesos de maig i juny de 1910. Les peces es van veure a la Sala Complementaria de pintures amb els números 13 i 14. 


Casa del Sr. Schäfer any 1917-1918

El senyor Schäfer, que en aquells moments vivia a la casa Àrab, l'entrada de la qual estava al carrer Muntaner 430, va voler ampliar la seva propietat construint un edific annex que uniria a la casa original. Així que a finals de 1916 encarregà el projecte a l’arquitecte Barceloní Joan Baptista Serra de Martínez (1888-1962), el qual havia obtingut el títol d’arquitecte per l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona l’any 1914, i que fou  arquitecte municipal en poblacions com Montcada i Reixach, Ripollet, Begues, Molins de Rei i Sant Feliu, en les que encara es conserven algunes de les obres firmades per ell. A Barcelona també realitzà gran quantitat d'obres, tant als barris de Sarrià Sant Gervasi, com a l' Eixample. Però entre les seves obres més reconegudes tenim l'ampliació i remodelació que va fer l'any 1925 de la casa Vicens (1883-1888) del carrer Carolines, obra d'Antoni Gaudí. Per a aquest projecte, J.B. Serra va treballar amb el mateix Gaudí, el qual moriria un any més tard. Va dissenyar aquest temple del jardí i la font de Santa Rita.

Templet de la casa Vicens dissenyat per J.B Serra. Construcció ja desapareguda

Amb els anys, J.B Serra va viure en un edifici que ell mateix va dissenyar al carrer del Turó de Monterols, al costat mateix del seu "castell", el qual, ja convertit en escola de noies, va ser el centre d'estudis al que van anar les seves nétes. 


Tornant a la casa del senyor Schafër, no és d'estranyar que sent aquest un gran amant de les arts estigués encantat amb el projecte del senyor Serra. Es tracta  d’un edifici historicista, amb aparença de castell medieval, que en alguns aspectes ens pot recordar als grans castells que hi ha a la ciutat alemanya de Tübingen en la qual va estudiar el senyor Schafër abans de venir a Barcelona. 

Façana romànica de Sant Pau del Camp, El Raval, Barcelona
Porta de la façana de la casa d'Eduard Schäfer al carrer de Copèrnic.
Actualment a la gran façana al carrer Copèrnic hi trobem diverses portes d’entrada, però la porta principal, la més destacada, és la portalada neo-romànica, còpia gairebé exacta de portalada de l’església romànica del monestir benedictí de Sant Pau del Camps, del barri del Raval de Barcelona. En pedra trobem l'arc de mig punt, i la representació animalística dels quatre evangelistes: Sant Lluc, Sant Mateu, Sant Joan i Sant Marc. Així com elements decoratius vegetals, animalístics, astrals i geomètrics, amb un simbolisme que ja comentarem en un altre article.







A través d'aquesta porta, s'accedia a la cotxera de la casa, un espai diàfan en el qual hi havia una escala per accedir a les estances privades. Encara avui, a l’entrada a aquest espai, actualment reformat per convertir-se en l’església de l’escola, es poden seguir veient les pedres gastades pel pas de les roderes dels carruatges i cotxes. 








Entre els espais privats que trobem al primer pis de l'edifici destaca la sala de Música, que era el despatx i l'espai personal del Sr. Schäfer. Es tracta d'una sala amb finestres al carrer Copèrnic decorada amb interessants treballs de fusta tallada, una llar de foc i un terra amb dibuix d'escac.

Fotografia del Fons Salvany  de l'any 1924 on es veu el despatx del Sr. Schäfer
Fotografia Fons Salvany, 1924. Detall despatx Sr. Schäfer
Foto Fons Salvany, 1924


Fotografia del Fons Salvany









En una de les parets de la sala hi ha un dibuix sobre fusta en la que es pot veure l'escut triat pel senyor Schäfer: una àliga bicèfala amb un lleó, símbol heràldic molt relacionat amb la història dels pobles germànics, ja que simbolitza el Sacre Imperi Romà Germànic.



També destacava la gran sala de columnes i els diversos "túnels" que unien aquesta nova construcció amb la casa neoàrab adquirida a Marsillach.

Fotografia del Fons Salvany, 1924


A la façana de l’edifici hi ha una inscripció en la qual queda marcada la data de construcció, 1917, en números romans, MCMXVII, així com el nom de la casa, IrisGarthen (el Jardí d’Iris). Aquesta inscripció va acompanyada per la representació d’una figura d’Hermes. 




Durant el mes de maig de 1918 el mateix Schäfer encarrega la construcció d’una altra casa torre dins del seu terreny, just a la cantonada entre el carrer Copèrnic i el carreró que allà s’havia projectat obrir, l’actual Montecasino.  Aquest cop el projecte l’encarrega al mestre d’obres Josep Masdeu i Puigdemasa (1851-1930), el qual firma diversos xalets a la colònia del Tibidabo de Barcelona. Es tracta d’un edifici amb sótan, planta baixa i un pis, amb la porta principal  al carrer Copèrnic mateix. Posteriorment, sent ja propietat d’una altra societat, aquest edifici va ser ampliat amb dos pisos més, i la porta principal va ser tapiada i convertida en el marc d’un relleu escultòric que encara es pot veure avui a Copèrnic 61.

Alçat de la façana del carrer Copèrnic cantonada Montecassino. Josep Masdeu, Mestre d'obres, 1818

Alçat de la façana del c Montecassino. Josep Masdeu, Mestre d'obres, 1818

Primera Planta de la casa del carrer Copèrnic cantonada Montecassino. Josep Masdeu, Mestre d'obres, 1818 




L’any 1926 el Schäfer demana permís per realitzar obres a la seva casa del carrer Copèrnic, torre 14, Iris Garden. Aporta uns plànols firmats per l’arquitecte Albert Carbó i Pompidó (Barcelona 1893-1950), el qual va obtenir el títol d’arquitecte l’any 1920, el mateix any que es va casar amb Ana Sacarella, filla del Doctor Emili Sacanella. Per al sogre Carbó va dissenyar l’any 1925 un xalet noucentista a l’Avinguda Sofia de Sitges. 

Es tractava de fer una entrada pel carrer Copèrnic per unir diversos espais del conjunt d’edificis del Sr. Schäfer.  El 21 de febrer de 1926 al diari El correo catalán apareix la notícia “Está proyectada la transformación del montículo existente en San Gervasio, ocupado actualmente por las grandes fincas de Casa Brusi y de Gil. Los terrenos serán destinados a la edificación de torres de escasa altura. En la cumbre de dicho montículo se establecerán unos jardines públicos”.

El 10 de març de 1929 va morir Paulita Vosseler, esposa d’Eduardo Schäfer a la seva casa del carrer Copèrnic número 14. Un mes i mig després de la seva desaparició, a  La Vanguardia del 25 d’abril de 1929 es publica un anunci que diu: “Suntuosa torre se alquila en la calle Copénico 10, S.G, reodeada de pinos, incluido garaje y viviendas para el chofer. Recién construida.”

De l’agost de 1929 és l’expedient per a fer obres d’adicionar la casa de la seva propietat, Villa Cariño, situada al carrer Copèrnic cantonada amb una altre en aquell moment sense nom (actualment Montecasino). Al permís Schäfer torna a dir que viu al carrer Copèrnic, a la villa “Iris Garten. De nou els plànols que presenta són de l’arquitecte Albert Carbó. igual que els de 1930 quan construeix un garatge al carrer Copèrnic 10.  








L'any 1935 la propietat del senyor Schäfer, que per raons econòmiques ha perdut la casa, està a mans del Banco Aleman Transatlántico, entitat que es fa càrrec de la hipoteca que hi havia sobre la casas. És en aquest moment quan la casa comença a canviar d'ús i de mans. Es segreguen els edificis i aquest són adquirits per diferents persones, entre les que destaquen una comunitat de monges benedictines de Sant Antoni i de Santa Clara, que s'hi instal.len entre 1942 i 1946, any en que el complex d'edificis és comprat per l'Institut Bienaventurada Virgen Maria.....i aquí ja segueix la història de l'escola... el pròxim capítol!


Porta finestra que connecta la sala de música amb la terressa exterior

Monges Benedictines a la mateixa porta de la Sala de Música. c.1945