28 maig 2015

CAN JAUME DE SITGES, O EL RECORD D'UN TEMPS QUE SEGUR "NO TORNARÀ"

Hi ha molts dies que, amb les "mans a la massa", em pregunto per què "perdo" el temps buidant arxius i recollint papers que potser no interessen a ningú. Però tb n'hi ha molt que em fa il.lusió remenar aquests papers que tinc guardats en una caixa, per poder contestar a les preguntes que em fan alguns dels meus amics-lectors. I avui és un d'aquests dies.....

Fa uns dies en Jaume Vidilla​ va publicar a facebook aquest retall de L'Eco de Sitges​ de l'any 2000 on hi apareix un article sobre la seva casa, can Jaume. A l'article s'hi donaven una sèrie de dades sobre el quan i el pq es va construir la casa, posant com a punt clau la grossa de la Loteria, que, segons s'explica allà, també va tocar al Jaumet de la Llet. 

Al retall del diari es publica una fotografia on es veuen unes cabres pasturant a terrenys del sector del Vinyet, i al text la daten i situen a l'any 1915 i darrere de la casa dels Srs. Peris Mencheta...... 

Primer aclarirem la foto, que va servir a Roland Sierra per il.lustrar un article,  de les cabretes! El xalet més gran és la casa Petit, actualment Hotel Subur Marítim, construïda per l'arquitecte A. de Ferrater l'any 1924. La casa que fou dels Srs. Peris Mencheta, obra de Josep Maria Martino, la va encarregar l'any 1928 el Sr. Duran Gelabert.

I tornant a la casa de Jaume Vidilla. Tot i que a la façana d'una de les cases del carrer Pintor Sunyer hi ha la data de l'any 1924, les primeres dades sobre la casa les trobem en un expedient d'obres que es conserva a l'arxiu. Amb data 10 de maig de 1926, Jaume Vidilla, amb un document firmat pel contructor Josep Carnonell, sol.licita que: "Siendo propietario de un solar lindante en la calle Prat de la Riba del Vinyet desea construir en el mismo una casa de planta baja acompañando para ello los correspondientes planos", un plànols firmats ja per J.M. Martino i Arroyo. 

 




Al setmanari sitgetà La Punta del 12 de juny de 1927 que publica la nota que durant la Sessió de l'Ajuntament del 7 de juny es va concedir permís a D.Josep Vidilla per fer obres a la seva finca del carrer Prat de la Riba, un terreny que en aquelles anys vint es trobava "allunyat" del centre del poble, i en el que el propietari hi tenia guardades les seves cabres. 

A l'expedient que va aportar a l'Ajuntament, Jaume Vidilla exposava: "Que habiendo adquirido el solar lindante con la casa de su propiedad sita en la calle de Prat de la Riba en cuya pared de cerca desea abrir un portal". 


Josep Hill escriu l'article "A peu pla" de 2012:

"En aquesta expansió urbanística i de caire senyorial, hi van quedar integrades un seguit de sínies i casones de gent treballadora, a frec de l’anomenat camí fondo. Al final aquells horts i sínies han acabat sucumbint a les pretensions de promotors i visionaris. De les poques que queden d’aquell Sitges camperol i ancestral, són les cases d’en Jaumet de la llet, les quals comparteixen veïnatge amb la casa de la Magina i d’altres construccions senyorials. El pare d'en Jaume Vidilla en aquest indret hi tancava les cabres i ell a hores lliures feia de músic. Que segons diuen, si s’hi hagués dedicat, tenia ofici i bones arts per haver anat amb les millors orquestres. La sonoritat que treia del saxo i del clarinet, encara és recordada pels qui van ballar al compàs de l’orquestra dels Iberos del Jazz que va formar i dirigir aquell gran músic del trombó que era en Magí Almiñana. Però totes les facultats que tenia per llegir i interpretar en Jaumet, també les combinava amb unes eloqüents excentricitats, potser les típiques d’artista. Així si els components de la formació acordaven anar tots vestits de negre per a una actuació, ell hi compareixia vestit de blanc de cap a peus i a l’inrevés si calia anar de blanc, ell de negre. Però, és el que dèiem, aquests rampells es veien compensats a l’hora de la veritat, quan la veterania d’en Jaumet suplia les deficiències d’uns músics joves que tot just començaven el seus periples musicals i que gràcies a l’empeny d’en Magí i als continuats assajos va aconseguir que l’orquestra quasi bé sones com una formada per músics professionals. En quant a la perfecció en Vidilla també hi ficava cullerada , de tal manera que quan un ballable no sortia prou bé, l’home opinava amb recomanable serietat :”nois, això s’ha d’assajar més”. Per això que no quedés, el director manava més temps d’assaig, però el saxofonista no hi acudia per emprenyamenta del mestre i de la resta de companys. I, per consegüent, reprimenda, d’aquest, al músic: “home,no vareu venir.... Resposta del recriminat: “Per què ?, si a mi ja em surt bé”. El cas és que les cases d’en Jaumet han prevalgut a qualsevol neguit de transformació, en mig d’un sector residencial."


Jaume Vidilla Vidal, nascut a Tivissa (Tarragona) l'any 1884, i casat amb Teresa Lleixa, nascuda al Perelló (Tarragona) l'any 1893 va ser pare de Hermenegilda, Josefa (1913-1938) i en Jaume, aquest últim,   saxofonista de la "Jazz Orchestre Mozart". 


Foto de Jaume Vidilla


Al facebook de Jaume Vidilla Jr. es publica aquesta foto i ell mateix comenta: "Un record d'un temps que segur "no tornarà", a la foto hi ha part de les cabretes del meu avi, acompanyades pel pastor Salvador i pasturant pel carrer anomenat llavors Camí Fondo del Vinyet, ara és el carrer Trinitat Catasús, l'any 1935".

Foto extreta del llibre L'Abans, on es veu l'orquestra Mozart,
 amb Jaume Vidilla al centre de la imatge, assegut, i amb el clarinet.

Jaume Vidilla Lleixa, conegut popularment com en Jaume o Jaumet de la llet, es va casar a la Parroquia de Sitges durant el mes de febrer de 1932 amb Dolors Pla. Vidilla, músic expert, també tocava el clarinet, instrument que l'any 1933 li va ser robat després de l'actuació de Festa Major al Casino Platja d'Or. Aquest fet va ser notícia a El Baluart de Sitges del 10 de setembre de 1933, on també s'anunciava que: " a fi de poguer adquirir un altre instrument es prepara un benefici per a l'amic Jaume Vidilla, el notable professor de saxo". El benefici fou un sorteig en el qual sortí guanyador el número 382, del qual n'era posseïdora la senyora Conxita Tasis de Fuster. Però que van sortejar? 

Sobre en Vidilla, Joan Hill en parla en un recent article  

"En Jaume Vidilla, popularment conegut per en Jaumet de la llet, era el de més edat entre aquells joves que assajaven sota les ordres d’en Magí Almiñana, i davant d’un passatge que no sortia prou bé, en Jaumet era pragmàtic: “això s’ha d’assajar més...”.La seva opinió era compartida pels altres companys  que  quedaven per a l’endemà per tornar-hi a insistir. Però vet aquí que en Jaumet no hi compareixia, ell que havia estat  qui ho havia proposat. Quan es tornaven a reunir, ja en la seva presència, li recriminaven la seva absència, a la qual cosa els hi responia: “a mi ja em sortia bé”.

Retornem a l'edifici del carrer Prat de la Riba, que durant uns anys es va anomenar carrer Bruch,  cantonada amb el carrer Joaquim Sunyer. Aquest, dividit en dues construccions, és fruït del nou projecte encarregat per Jaume Vidilla i Vidal el 13 de maig de l'any 1930 a l'arquitecte Josep Maria Martino. 




Martino tenia que construir un pis sobre l'edifici ja existent de 1926, i  va dissenyar con si es tractes de  dos edificis de planta baixa i pis,  exteriorment idèntics, units per l'escala d'accés al pis superior, amb façana al carrer pintor Joaquim Sunyer, que en aquell moment encara no tenia nom. Tot i semblar dues cases, en origen, la que feia cantonada era l'habitatge familiar, i la del costat, tenia la funció de magatzem.


L'any 1931, el Sr.Vidilla va sol.licitar a l'anjuntament vallar la casa de la seva propietat al carrer Prat de la Riba, així com va encarregar a Martino la construcció d'un cobert annex a la casa de Prat de la Riba.

  


Durant el mes de juny de 1935 l'Ajuntament dóna un nou permís al Jaume Vidilla per obres d'ampliació al carrer Prat de la Riba.

Ah, i la grossa va caure a Sitges durant el Nadal de 1933!

25 maig 2015

QUAN CREUS QUE ÉS POSSIBLE.... DONCS JO CONREARÉ UN CLAVELL ÚNIC. CORPUS SITGES 2015


El 13 de febrer de 2014, fa un any i "pico", vaig rebre un missatge de l’Eduard Tomàs, membre de la comissió de Corpus, on em preguntava si tenia idea d’on podia trobar una fotografia de la catifa del primer tram del carrer Jesús, de l’any 1968. Vaig posar-me a remenar totes les pàgines a les quals acostumo a buscar informació, fotos o només pistes per anar estirant del fil.... però res de res.... no hi havia manera.... fins que fa uns dies vaig rebre una trucada, que agraeixo enormement, de l’Edu on em deia, amb una il.lusió brutal a la veu: la tinc, l’he trobat, i no només una, sinó moltessssss!!!!!!!! Així doncs, l’exposició que s’inaugurarà aquest dissabte 30 de maig a la seu del Grup d’Estudis Sitgetans, serà complerta: es podran veure totes i cada una de les sobre les 65 catifes que any rere any, des de 1950,  han lluit al primer tram del carrer Jesús. 



Però Corpus a Sitges també és sinònim d’exposicions de clavells i aquesta és una tradició que va més enllà de l’any 1929, amb l’organització de la primera Exposició Nacional de Clavells, mostra que aquest any arriba a la seva 76era edició. Però no podem oblidar que ja l’any 1918 s’organitza a Sitges la primera Exposició Internacional de Clavells. 

Al diari El Sol, de Madrid, el dia 26 de maig de 1918 ja anuncien: Concurso de claveles. Barcelona 25 (11.30n)- Em el inmediato pueblo de Sitges se celebrará en breve un concurso de claveles” 

A La Unión Ilustrada del 3 de juliol de 1919 llegim l’article Batalla de Flores: “Al mismo tiempo, por estos días, se ha celebrado en Madrid una exposición de rosas y en la provincia de Barcelona una exposición de claveles. La exposición catalana tuvo por escenario aquel rincón pintoresco de Sitges, que es un prodigio de hermosura.”



Un exemple és l’ampli i complert article que li dedica  a aquesta tradició Artur Rigol a la revista mensual D’ací d’allà del mes de juny de 1920, és a dir, fa 95 anys. Les Flors i el Jardí íntim. L’exposició de Clavells de Sitges comença dient: 



La blanca Sitges (no podríem anomenar-la sense acompanyar el seu nom de l’adjectiu acostumat) ha volgut lluir una vegada més una de les seves gràcies: la gràcia dels seus famosos clavells; d’aquests clavells sense els quals seria impossible imaginar-se-la. Però no eren els clavells, com de costum, lluint llurs tons vermells o roses sobre les blanques parets, o fent gama multicolor en el terrat o en el pati: ara els hem vistos tots plegats competint entre ells llur bellesa

D'aquest mateix any 1920 són les fotos que podeu veure aquí. 

A l’article també es fa referència a que aquesta passió dels sitgetans per conrear els clavells ha portat a pensar, aprofitant el clima idoni de la zona,  en instal.lar establiments hortícoles per aconseguir en un futur proper una important indústria del cultiu de les flors. 

Ens explica que la data més antiga que es tenia (aquell 1920) del conreu dels clavells és del segle XV, i que el seu “promotor” fou el conreador René, originari de Nàpols, que va anar a la Provença, especialment a Aix, per fer-hi uns jardins. Aquest, enamorat pels clavells que neixen espontàniament a Nàpols, els va voler conrear a França.

Jo no entenc de clavells, hauré de preguntar a l’Ignasi, el meu amic expert en el tema, però aquest comentari irònic que fa Rigol sobre “impossibles” colors de clavells, avui, al segle XXI, si no existeixen, aviat existirà: 

“Sobre els clavells, com sobre les altres flors, s’han dit procediments de conreu que ara fan riure al més llec. Olivier de Serres, un escriptor francès antic, en una obra seva anomenada Théâtre de l’Agriculture et mesnage des champs, diu que poden tenir.se clavells de color verd empeltant.los sobre llorer, i de color blau empeltant-los sobre les xicoires. Suposem que ell no n’havia fet la prova, i fins ens fa pensar que era un jardiner de ploma, i no d’estisores, aixada i ganivet”

L’article segueix donant una llarg llista d’espècies de clavells, dividits en dos grans grups. Els clavells rebentadors, de flors molt grosses que de tants pètals que tenen rebenten el calze, i  de colors que van del blanc pur al vermell quasi negre i al morat quasi blau; i els clavells de tipus americà, de flors no molt grosses i de tons tendres com el salmó, el groc, el ros i el blanc. Alguns amb noms dels clavells, del tipus que siguin, són molt originals: el  clavell granadí o de Ratafia, els flamencs, els fantasia lionesos, els de tija de ferro, del país, el de tot l’any, els xinesos, els de poeta.... 



Per acabar amb aquest article tan tècnic, l’autor ens explica quins són els passos a seguir els “amateurs” per conrear els nostres clavells, unes nocions que he volgut copiar per si algú s'hi anima: 

“Comptades han d’ésser les persones que no sàpiguen què cosa és un esqueix. No és res més que un brot de clavellina arrencat de la balnta amb una estiregassada. Una vegada arrencat s’escapçarà de les fulles. Es tindran caixons o terrines amb sorra ben fina de riu, i a uns 4 centímetres en quadro es plantaran els esqueixos. Els jardiners els planten més espessos; però els aficionats que no han de fer-ne tanta quantitat, fent-los amples podran arrencar-los amb una mica de terra i serà més fàcil la represa. 



L’època millor per a fer els esqueixos és de desembre a març. Les varietats del país van molt bé fetes a l’hivern; (...) En el nostre país van bé els esqueixos a l’aire lliure, a terra o en terrines i caixons; però si és  possible fer-los un châssis, com el de la figura, al fons del qual hi haurà fems no molt podrits que daran escalfor, i al damunt una capa d’uns 20 centímetres de sorra fina, arrelaran més fàcilment gràcies a la calor del fons i a la que s’hi concentrerà a les hores de sol. 

Si es fan a l’aire lliure caldrà regar sovint; si es fan en l châssis, no tant, car un excés d’humitat podria dur a la podridura. 

Una vegada arrelats els esqueixos , es plantaran a terra o en testos. La terra serà ben adobada, amb fems d’estable, i ben flonja. 

Les clavellines no volen molta aigua, però els agrada ésser ruixades per damunt. Les exposicions assolellades són les que més els convenen. 

Perquè les flors siguin ben grans cal que les plantes siguin joves i que cada tija no porti més d’un clavell.”

Upps!!! jo ja vaig molt tard per a presentar-me al concurs de clavells d’aquest any, però amb aquesta guia ja no tinc excusa.... però que durant els anys vinc del segle XX Sitges tenia ja bona fama com a “productors” de clavells  és l’anunci que es publica a la premsa del moment, com a Nuevo Mundo de Madrid el 22  de juny de 1928 on ens indiquen que als magatzems G. Truffaut de la Plaça del Born de Barcelona es poden adquirir: “Claveles de lujo del establecimiento Floreal de Sitges, único en España, con grandes invernadero dedicados exclusivamente al cultivo del Clavel. Variedades Malmaison, Inglesas, Gigantes de Niza y Americanas.”  Aquest era el gran planter de Rafael Llopart i Vidaud, un dels fundadors l'any 1918 d'aquella primera exposició de clavells a Sitges. 



22 maig 2015

TEMPS DE REFLEXIONS ELECTORALS: AMISTAT O AMIGUISME?


LA CAIXA DE PANDORA.......

Avui per fi s'acaba la campanya electoral, uns dies pesadets que a mi només m'ha servit per tenir el meu vot encara més clar; per acabar boja amb els pipips del mòbil cada vegada que rebia un missatge al mail o a facebook amb les "noves propostes" dels molts grups polítics que s'hi presenten; per conèixer nom, cognom, professió i associacionisme de les moooltes persones que opten a entrar a l'ajuntament, i per la vida dels quals no havia sentit cap curiositat; per saber que culturalment les propostes de gairebé tots els partits és más de lo mismo: de Rusiñol al Cau del Cau a Rusiñol, i de la Festa Major al Carnaval i del Carnaval a Festa Major (els que no sabíeu on voto segur que ara ja ho heu endevinat ;-)); i per constatar, després d'analitzar totes les fotos (que no pas disseny dels cartells, cosa que ja va fer l'Eco de Sitges) dels cantidats i dels seus companys, que en part no vull entrar en política pq no suportaria veure la meva foto penjada a cada cantonada.....em passaria tota l'estona recordant-me els meus defectes......

Una campanya electoral dura pocs dies, i alguna (o cap)  vegada ha passat que un equip polític presenti en campanya propostes tan reals, interessants, trencadores, il.lusionants, creïbles i/o emocionants que hagin aconseguit capgirar la intenció de vot d'un substancial col.lectiu de gent..... Si de cas, el que ha passat, i ha tingut el seu resultat a les urnes, és que just abans, o en campanya electoral, partits, ideològicament molt allunyats, s'hagin afegit a alguna lluita social, veïnal i/o patrimonial per tal d'apropiar-se dels arguments, del treball (a peu de carrer i a porta freda) realitzat per gent que no té cap altra intenció  que lluitar pel que creu "just i necessari". 

Però una legislatura dura quatre anys (amb tots els seus dies) i les actuacions, comportaments, decisions, accions, inaccions..... del govern  fan que acabem coneixent la veritable cara, intenció, voluntant ..... de les persones (per bo i per dolent) que amb el nostre vot, i democràticament, hem assegut a la poltrona, així com els que aquests han assegut (a dit) a les poltronetes (situades als seu peus). Palmeros que amagats darrera del sempre "inifensiu" paper d'amic protector, els hi diuen el que volen sentir, i no els  hi deixen veure la veritat del que està passant al seu voltant. 




Aquestes eleccions municipals, eleccions que en un poble tan poble com el meu, significa proximitat, dia a dia, coneixement, amistat i enemistat..... el més important és votar a les persones que coneixem, que tractem, que respectem i que ens han respectat, que apreciem i que t'han demostrat que t'aprecien, els que no han dubtat en donar-te un cop de mà (o 10) quan ho has necessitat, i no pas els que te l'han mossegat quan tu els hi has donat amb sinceritat i il.lusió; votar als valents que escolten i opinen, i no als covats que t'han girat l'esquena per por a la teva veritat, que també pot ser la seva; votar als que tu sents més propers, i no ideològicament parlant..., que per votar ideologies ja tenim les eleccions de setembre. 

Ah..... i com a mínim, vagis o no vagis a votar, votis a qui votis, pensis el que pensis, creguis el que creguis......, no deixis de passar pel teu col.legi electoral i porta una llauna de menjar! Una iniciativa solidària,  impulsada per la Taula del Tercer Sector de Sitges, que estaria bé que fos adoptada per tots els altres pobles de Catalunya, i que ajuden a reconciliar-se el món! 

18 maig 2015

75 ANYS DEL COL.LEGI MARY WARD DE BARCELONA. EL PUNT I SEGUIT DE LA TRILOGIA...


Dos mesos sense actualitzar el meu bloc!!!!! no, no l'he oblidat, però hi ha moments a la vida que fan que saber gestionar la prioritat esdevingui vital.... aquests mesos no he parat d'investigar i de rebuscar entre temes diversos i pobles diferents.... però abans de tornar a la rutina bloguera hi ha vegades que has de tancar temes, i el d'avui és una d'aquestes necessitats... 





El dissabte 25 d’abril el col.legi Mary Ward de Barcelona, escola dels meus fills i a la que jo hi vaig anar alguns anys durant la meva infantesa, va celebrar els seus primers 75 anys a Barcelona, una gran festa que va demostrar el bon record que ha deixat l’escola en les moltes generacions d’alumnes que han passat per les seves aules.

Avui, i per tancar la "trilogia" que vaig iniciar amb la història dels edificis que actualment conformen el recinte del col.legi, la casa àrab de Joaquim Marsillach, i el castell del Sr. Schäfer, publico la història de la fundació de l'escola a Barcelona i la construcció del darrer edifici que completa el complex educatiu del carrer Copèrnic.

Alguns pensareu que l'article d'avui és un tema que està massa centrat en una comunitat educativa concreta, i no us trec la raó.... però hi ha dues coses que em fan escriure el post. La primera, que vull tancar el cercle, com he dit abans, de la "trilogia", i la segona pq crec que és necessari deixar constància escrita de la importància que aquesta escola (com moltes altres) va tenir en una Barcelona en plena postguerra, amb el que aquesta situació significava socialment i culturalment. Una escola que en aquells anys 40 del segle XX, va demostrar que el "coktel" cultura, respecte, cristianisme, ideologies i creences diferents, idiomes diversos, educació, voluntat de renovació, trencament amb els lligams que els impedia créixer com a institució i fer créixer els seus alumnes com a persones, ganes i il.lusició....no era una bomba de rellotgeria, sinó un gran projecte de futur. 

Un projecte present que com tots, també ha viscut millors i pitjons moments, però que en aquest moment de confrontacions i descrèdits, hauria d'aprofitar la seva història i el que ha viscut al llarg d'aquests 75 anys per reivindicar-se com a exemple d'aquest "bon coktel". I no cal recordar, que aquesta és la meva opinió, i que l'escrit en aquest bloc, el meu espai personal (lliure) i intransferible!

Els 75 anys  de l’escola

Així doncs, la fundació de l'escola Mary Ward de Barcelona, i els anys de consolidació posteriors, són fruit de factors històrics i socials importants i també de la participació, al llarg dels seus 75 anys, de destacats pedagogs catalans.



A La Vanguardia del dia 19 de novembre de 1989, es publicava una notícia que ens dóna moltes dades sobre l’origen de l’escola Mary Ward de Barcelona, una serie de noms i dates que anirem estirant per poder conèixer una mica millor la història de la quual ara coneixem com Escola Mary Ward, però que ha passat per noms diversos com Santa Elisabeth o Institituto Bienaventurada Virgen Maria. 

Se cumplen cincuenta años del colegio de Santa Elisabet. El próximo día 25 de noviembre se celebrarán diversos actos en conmemoración de los 50 años de la presencia en Barcelona de las religiosas del Instituto de la Bienaventurada Virgen María, conocidas popularmente como “Monjas Alemanas”, en el colegio situado en la calle de Copérnico, 55. (...)

En agosto de 1936 el musicólogo catalán mossèn Higino Anglès llego como refugiado a la casa de esta congregación en Nymphenburg (Munich). Él fue quien despertó el interés de las religiosas por España y preparó el camino para la realización de un deseo abrigado largo tiempo por S.A.R. la Infanta Paz de Borbón, casada con Ludwig Ferdinand de Baviera. 

El 25 de mayo de 1939 regresó mossèn Anglés de Nymphenburg a Barcelona y realizó las gestiones conducentes a la apertura del colegio. Y el 29 de junio de aquel año llegaron a Barcelona las primeras religiosas, Maria Josefa Schmid, que sería la superiora, y Bernadette Auth, directora. Pronto se encontró la casa que reunía las condiciones para establecer el colegio, un edificio que pertenecía al señor Tusquets y estaba situado en la manzana comprendida entre Balmes 231, Laforja 41, Alfonso XII y Mariano Cubí.

Junto a mossèn Higini Anglés, colaboró en la apertura del centro mossèn Antoni Batlle y un grupo de personas que habían  participado activamente en experiencias pedagógicas tan importantes como la Escuela Montessori y la Escuela Blanquerna de Barcelona”.

Així doncs la nostra història comença el dijous 29 de juny de 1939, dia de Sant Pere, amb l’arribada de les mares Josefa Schmid i Bernadette Auth a Barcelona. Aquest seria el primer pas d’un llarg camí que ha tingut molts protagonistes. 


La Barcelona d’aquell estiu de 1939 era una ciutat trista, bombardejada, que encara plorava els morts, pobre i que acabava de veure com una cruenta Guerra Civil havia trencat per la meitat la seva societat. Aquest conflicte bèl.lic, que s’havia iniciat durant l’estiu de 1936, va finalitzar el dia 1 d’abril de 1939 amb la victòria del general Franco i la implantació d’una dictadura que s’allargaria fins a l’any 1975.   

Però la situació que es vivia a Espanya no era molt millor que la que vivia Europa, ja que en aquells dies ja es començava a tenir un neguit de que alguna cosa estava a punt de passar al continent. L’atac alemany a Polònia el dia 1 de setembre de 1939 va ser el que va encendre la guspira definitiva per a l’esclat de la Segona Guerra Mundial. En aquells mateixos dies les monges alemanes començaven el seu llarg camí a Barcelona. 

Mossèn Higini Anglès, nascut a Maspujols, Tarragona el dia 1 de gener de 1888 va ser un reconegut musicòleg, historiador i pedagog, així com admirador de la cultura germànica, país en el que hi va viure durant  alguns anys en diverses estades. La primera, a mitjan anys vint del segle XX, on va anar per completar els seus estudis de música, i la segona, entre 1936 i 1939, com a exiliat durant la Guerra Civil. És durant aquests anys a l’exili quan entra en contacte amb les monges de Santa Elisabeth de Nymphenburg. En un primer moment mossèn Anglès va estar a la ciutat de Munich, per posteriorment, i per intemediació de l’arquebisbe de Múnich, Michael Faulhaber, que va anar fins a Nymphenburg. 

Mentre a Espanya es vivien els moments més cruents de la Guerra Civil, la situació a Munic es començava a complicar. Va ser durant l’any 1938 quan el règim nazi de Hitler va prohibir les organitzacions catòliques i va tancar les escoles religioses, entre les que es trobaven les fundades per Maria Ward. 

Però la vida està plena de casualitats. L’any 1928 Eva Braun, la que seria l’esposa d’Adolf Hitler, va entrar com alumna al Centre Catòlic Marienhöhe de Simbach am Inn, que formava part de l’ordre Institutum Beatae Mariae Virginis, fundat per Mary Ward, i que estaven establerts a alemanya des de 1864. Per l’origen anglès  de la seva fundadora es coneixien com “Institut de la Senyoreta Anglesa”.

Mossèn Anglès envoltat de les monges de l'escola Santa Elisabeth
abans de deixar per sempre la casa de Laforja. 
Retornant a l'origen de l'escola a Barcelona. Un cop finalitzada la Guerra Civil espanyola, i veient que a Alemanya cada dia es vivia una situació més cruenta, Higini Anglès va decidir que la millor opció era tornar a Barcelona i portar amb ell les monges alemanes que tan amablement l’havien atès al seu convent durant tres anys anterior, i per les que sentia una gran admiració vers la seva manera de treballar. Així doncs, Anglès va avançar-se a les seves noves companyes, per tal de preparar el camí.



L’objectiu principal de les monges i del mossèn Anglès a Barcelona era la d’educar, i per això van buscar el millor lloc per poder-hi instal.lar una escola. Aquest lloc idoni fou la torre del senyor Francesc Tusquets i Prats, edifici ubicant en un ampli terreny al carrer Balmes de Barcelona amb entrada al carrer Laforja 41. 



La casa pertanyia a la família Tusquets des de la segona meitat del segle XVIII. Al diari Correo Mercantil de España y sus Indias, del 10 d’abril de 1797 es publica la notícia de Barcelona: “La persona que quisiere comprar una casa de campo con media mojada de tierra, situada en el terreno de San Gervasio, cerca de la Torre del Señor Laforja”.


A aquest el segueixen els hereus com Francisco Tusquets de Laforja, actiu a mitjans del segle XIX. La família va seguir construint les seves cases en aquest grandíssim terreny de Sant Gervasi. Una d’aquestes reformes va ser obra de l’arquitecte Lluis Miquel Roca l’any 1883.  El nom del carrer se li deu al propietari de la finca durant el segle XIX Antoni Tusquets Laforja. 

L'escola de Sant Elisabeth

Però en tot aquest engranatge hi havia un personatge fonamental i que va inspirar el primer nom del l'escola a Barcelona. 

Paz de Borbó, filla d’Isabel II, va néixer a Madrid l’any 1862 i va morir al Palau de Nymphenburg en 4 de desembre de 1948, on vivia  des del seu casament l’any 1883 amb el princep babarés. 
  
L’esposa de Ferran de Babiera, coneixedora de la greu situació que es vivia a Espanya durant aquells primers anys del segle XX, i obsessionada per donar als nens del seu país d'origen una bona educació, com la que ella havia vist que proporcionaven les escoles  de Mary Ward,  tenia una gran voluntat de que les monges que vivien al convent del Palau de Nymphenburg es desplacessin a Espanya per exercir com a professores. El final de la Guerra Civil Espanyola i l’inici de la Segona Guerra Mundial va ser clau per a què s’aconseguís aquest objectiu. 

La relació entre la infanta i el mossèn Higini Anglès va ser sempre molt important, i s’enviaven cartes en les quals parlaven de diverses coses, així com sempre hi havia referències a l’escola. Un exemple és la carta que Anglés envia el 6 d’abril de 1941 des de Barcelona a Nymphenburg, en la que li diu que a l’escola es va celebrar la benedicció dels palmons i palmes, així com li avança que el 15 de maig, a l'igual que l’any anterior, les nenes faran la primera comunió al Monestir de Pedralbes i que vindrà el bisbe de Lleida, Manuel Moll i Salord. 

Isabel II amb les seves tres filles. Paz, la mitjana,
és la que està asseguda al costat de la mare.
Així doncs, i en agraïment a l'esforç i suport que l'Infanta Paz de Borbó va donar per a la fundació de la nostra escola, tant Anglès com les monges de Nymphenburg, coneixedors de la gran devoció que Paz sentia per Santa Isabel, nom de la seva mare, Isabel II, van decidir posar a l'escola el nom de  Santa Elisabeth.
Com ja hem dit, les mares alemanes van arribar a Barcelona el 29 de juny de 1939. Només arribar ja van posar fil a l’agulla amb el seu projecte. I el primer pas era donar-se a conèixer i aconseguir alumnes per a la seva escola. I quina millor manera que posant un anunci a La Vanguardia? El primer es publica el dia 12 d’agost de 1939, i en aquest es llegeix:

“Instituto Femenino de S. Elisabeth
Dirigido por Religiosas Alemanas de Nymphenburg (Múnich)
Balmes, número 231 (entre Mariano Cubí y Laforja)
Próxima apertura
Información: todos los días laborables de 11 a 1”


L’èxit d’aquesta crida va ser important, i el primer anys ja van tenir més de 200 alumnes, fet que les va obligar a demanar el suport de més monges que van venir des de Nymphenburg. A elles també hem de destacar l’ajuda que rebien del Pare Higini Anglès, que sempre va estar al seu costat, aixó com el d’un altre nom destacat, Mossèn Antoni Batlle i Mestre, el qual va nèixer a Sitges el 31 de juliol de 1888. Durant els any de postguerra va ser un incansable inspirador del moviment dels Boy Scouts, en els que va educar a molts ciutadans que després han asumit numeroses responsabilitats públiques. 

Des de 1939, i fins a la seva mort el 26 de novembre de 1955, Batlle va ser el capellà de les monges Alemanyes de Barcelona.  El 18 de juny de 1989 a La Vanguardia publiquen un article sobre la celebració del centenari del naixement d’Antoni Batlle, promoguda per l’Associació Mossèn Batlle, i per altres institucions d’escoltes i excursionistes com l’Associació Maria Ward (Monges  Alemanyes). 



Parlem d’aquestes altres escoles que van tenir molta importància en aquest intent, aconseguit, de RENOVACIÓ PEDAGÒGICA, que tanta força i eficàcia va tenir a Catalunya. La primera “escola renovadora” fou l’Escola Montessori,  fundada a Catalunya durant els anys de la Mancomunitat. En ella s’hi van  reunir mestres de primer ordre entre els que hi trobem a Higini Anglès. 

La Guerra Civil Espanyola va trencar aquest projecte, tot i que la seva idea renovadora va quedar latent. Passada la guerra l’herència d’aquesta xarxa d’escoles que fomentaven les pràctiques pedagògiques lliberals, abanderades per les escoles montessorianes i les decrolyanes va ser rebuda i absorbida per algunes de les noves escoles que es fundaven o refundaven a Catalunya.  

Una tesi  doctoral sobre les escoles moderades i de provat catolicisme parla d’un cas “poc conegut però paradigmàtic que fou el Col.legi de Santa Isabel”. 

Anglès va ser l’encarregat d’anar reclutant el professorat i així completar l’educació que proporcionaven les monges alemanyes. L’escola  de Santa Elisabet va servir per a reagrupar i rescatar una petita, però significativa, nòmina d’intel.lectuals i pedagogs que havien format part de l’elit cultural de Barcelona durant els anys anteriors a la Guerra: Amàlia Tineo, Dolors Solà o Carme Riudor (provenien del Liceo Francès, lligades al grup de Salvador Espriu), d’Assumpta Martí —procedent del nucli de la Mútua Escolar Blanquerna (1924-1938) d’Alexandre Galí— o d’Enric Bagué (medievalista), van formar part del professorat de l’escola.  

Algunes de les professores que va tenir l'escola reunides a l'edifici de Copèrnic.

Algunes de les professores que va tenir l'escola reunides a l'edifici de Copèrnic.
Aquest i altres petits espais, més o menys tolerats, d’innovació escolar, lligats al catalanisme lliberal i intel.lectual, constituint referència obligada per a la progressiva reconstrucció de la tradició del reformisme pedagògic que va començar a tenir lloc ja a mitjans de la dècada dels anys 50.




El pas de l’edifici de Laforja al carrer Copèrnic 

Les monges van estar en aquesta gran torre dels senyors Tusquests durant gairebé deu anys, però a la mort del propietari l’any 1942 les coses van començar a canviar. El fill i hereu de la casa, Francesc Tusquets Padrosa tenia altres plans. L’any 1948 va entrar a l’Ajuntament de Barcelona una petició per modificar l’illa formada pels carrers Balmes, Laforja, Alfons XII i Marià Cubí.



Aquesta evidència de les intencions del senyor Tusquets va fer que les monges comencessin a buscar un nou edifici on ubicar el seu col.legi i aquest lloc ideal el van trobar a la casa que el Sr, Schäfer s’havia fet contruir al carrer Copèrnic, i que l'any 1935 per raons econòmiques havia perdut  per passar a mans del Banco Aleman Transatlántico, entitat que es va fer càrrec de la hipoteca que hi havia sobre el terreny. Per poder soportar el deute el banc va segregar els edificis que hi havia al gran terreny i els van anar venent a diferents persones, entre les quals una comunitat de monges benedictines de Sant Antoni i de Santa Clara, que s'hi instal.laren entre 1942 i 1946, any que per impossibilitat de pagar la hipoteca, tornà a passar a mans del banc. 



Durant el mes d'agost de 1946 l'Institut de la Bienaventurada Virgen María, nom oficial de la congregació de Santa Elisabeth, va adquirir els edificis situats al carrer de Copèrnic, sobre el Turó de Monterols. Aquests van ser reformats per adaptar-los a la seva nova funció com a col.legi de noies, i durant el  curs 1948-1949 alguns dels cursos es van traslladar al nou edifici.

Les aules i gran part dels espais comuns es trobaven a la casa Àrab, i el recinte conventual a la casa situada al carrer Montessino.



 



Al cap de pocs mesos ja es van adonar que aquests edificis eren insuficients per poder rebre a totes les alumnes que estaven matriculades a l'escola, algunes de les quals encara feien les classes a la torre de Laforja.  Així que l'any 1953 decideixen construir un edifici modern al terreny adjacent del carrer de Copèrnic 59. 

El projecte va ser encarregat a l'arquitecte Lluís Bonet i Garí, el qual va obtenir el permís d'obres durant el mes de febrer de 1954. 




Després dels primers treballs d'excavació al terreny, el dia 25 de març es va celebrar un gran acte per beneir la col.locació de la primera pedra a la que hi van assitir personalitats i totes les alumnes de l'escola. 












Les obres van finalitzar l'any 1957 i és aquest any quan el nou edifici entra plenament en funcionament i es deixa per sempre la torre del carrer Laforja, que serà enderrocada pocs anys després.
















L'any 1968 es reforma el menjador escolar, suposant la desaparició del templet del pati, just davant la casa Àrab, i l'any 1970 el mateix arquitecte Lluís Bonet i Garí realitzà el projecte de construcció del parvulari i del gimnàs situats al carrer de Montecassino 5.





L’any 1989 es va reformar la capella, antiga cotxera de la casa del senyor Schäfer, que les religioses de la comunitat benedictina ja havien adaptat com a tal. 


Es va posar terra de ciment, tancar algunes de les portes que donaven a les escales de la “gruta”,  obrir les finestres amb vitralls, instal.lant llums..



Amb els anys, i fins a l'actualitat, l'escola s'ha anat adaptant a les noves condicions, als nous temps i a ser un col.legi mixt. 

El col.legi seguiex tenint el nom de Santa Elisabeth, tot i que poc a poc la nova denominació d’Institut de la Bienaventurada Virgen Maria va coneixent-se. Però costa.... En una esquel.la publicada a La Vanguardia el 4 d’abril de 1965 es refereixen a una missa a la capella del Col.legi de Santa Elisabeth, però pocs dies més tard, el 16 de maig, en una altra esquel.la ja parlen de “Instituto de la Bienaventurada Virgen Maria”, tot i que no s’hi poden estar, i entre parèntessi escriuen Col.legi de Santa Elisabeth del carrer de Copèrnic. 

Curs 1981. Generació 1975 :-)
Fins aquí aquest repàs pels primers 75 anys de l’escola Mary Ward a Barcelona! I ara ens queden, com a mínim, 75 anys més per davant.....