18 des. 2014

ENDINSANT-NOS UNA MICA MÉS PELS JARDINS DE GUITERAS A XÀTIVA. L'AMIC XATIVENC DE RUSIÑOL





Davant de l’article anterior, dedicat a un quadre de Santiago Rusiñol pintat als jardins de Villa d’Este a Tívoli, em va interessar saber alguna cosa més de José Guiteras de Soto, el pintor que el va acompanyar  durant aquesta estada en terres italianes l’any 1922.
La paraula Guiteras, i més exactament Jardí Guiteras, està molt lligat al nom i a l'obra de Santiago Rusiñol, però ara entenc que va molt més enllà d'un paissatge que inspirà al nostre estimat artista.


José  Guiteras de Soto va néixer a Xàtiva, València, durant el mes de desembre de l’any 1885, ciutat en la que moriria l’any 1950.  Fill de Jose Guiteras, persona molt lligada al món cultural de la ciutat, la família vivia en una de les cases del carrer de Moncada, un dels més importants de la ciutat, en el que hi ha edificis senyorials com la Casa Diego o el Palau del Marquès de Montpotal. 

Dos quadres de Guiteras. Una imatge de Xàtiva i la Font del Cardenal, a Villa d'Este
Guiteras va compaginar els  seus estudis artístics a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València amb els estudis de  dret a la Universitat Llatina de València, en la que es va llicenciar l’any 1908. Durant aquests anys de formació Guiteras també va publicar algun llibre com per exemple La paz de la tarde, de 1909. 


A Xàtiva va freqüentar l’acadèmia del pintor José Carchano Requena, fundador,  conservador i director del Museu Municipal, i a València al taller de Mauricio Recunier, tot i que d’aquest darrer no n’he trobat cap dada ni referència. Ja l’any 1915 Jose Guiteras presenta obra, Castell de Xàtiva, a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid.
Dinar a Xàtiva amb Enric Borràs, Rusiñol i la seva esposa. Publicada
al Mundo Gráfico  del 19 de març de 1919

Durant el mes de febrer de 1919 Rusiñol, juntament amb la seva esposa Lluïsa Denis, va passar uns dies per terres valencianes. En motiu de la representació de la seva obra El místic a Xàtiva, el pintor va fer estada a la ciutat, on va trobar uns espais ideals per poder pintar,  i on va compartir hores de treball amb el qual es convertiria en un bon amic i company de viatge, José Guiteras. Aquest li va obrir les portes de casa seva, i Rusiñol i la seva esposa, van trobar en el jardí particular de la casa de Guiteras, un lloc de pau i de repòs, i una inspiració per a exercir el seu art. Durant aquests dies Rusiñol pintà dues obres i Lluïsa Denís una. En aquesta estada també estava l’actor català Enric Borràs, el qual va ser protagonista de diverses obres de Rusiñol representades al Teatre Romea de Barcelona.  
L’any 1920 va participar a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid, on va presentar Jardí de Pasnat i L’hort de Casa
Fotografia de Rusiñol publicada al setmanari La hormiga de Oro el 6 de novembre de 1924. El quadre que està pintant és la Font de la Verge, al jardí de Xàtiva, un quadre que recorda molt al que va pintar la seva esposa Lluïsa Denís i que es conserva al museu Cau Ferrat de Sitges. 

Durant les primaveres de 1921, 1922, 1924 i 1925 Santiago Rusiñol torna a fer estades a Xàtiva i torna a pintar els seus jardins i paisatges, obres que presenta en les exposicions posteriors. L’any 1922 és quan el pintor català va de Xàtiva a Granada, per participar en com a jurat en un concurs de cante jondo que organitza Manuel de Falla, i pot ser que aquest li parli dels seus viatges a Roma i a Tívoli.  A mitjans del mes de setembre Rusiñol, acompanyat de José Guiteras, inicia una llarga estada per Roma i els seus voltants, i és en aquest moment quan els dos pintors realitzen els quadres de la sèrie de Villa d’Este a Tívoli. 

Oli de Guiteras datada a Villa d'Este 1922
Ja de tornada a Espanya, Rusiñol anima al seu amic Guiteras a exposar a Barcelona i el presenta a la sala Parés, on a mitjans de febrer de 1923 s’organitza una exposició amb la seva darrera obra, quadres realitzats a Xàtiva i a Itàlia. 
Durant el mes d’abril de 1923 participa a l’Exposició d’Art Valencià, amb obres de Guiteras que per a la crítica resulten “puntillistes”. 

Article publicat a Oro de ley el 15 de desembre de 1926

L’any 1926, a l’Exposició Nacional presenta els quadres Castell d’Almansa i Calle Honda. En aquesta exposició Santiago Rusiñol presentava Jardí del Patriarca de València.


A principis de 1929 s’organitza l’Exposició Guiteras al Saló del Museu d’Art Modern de Madrid, mostra que el 30 de gener va rebre la visita de la Infanta Isabel, la qual va saludar i elogiar al pintor. Entre els quadres més destacats, paisatges de Villa d’Este a Tívoli, com Font de Miquel Angel i Font del Cardenal. És molt interessant l’article que li dediquen al setmanari La Esfera el 2 de març de 1929. 



Entre els col.leccionistes que van adquirir obres de Guiteras destaca el multimilionari Charles Deering, propietari del Palau Maricel de Sitges. El quadre fou Castell de Mota, que va quedar dipositat al Castell de Tamarit, quan Deering tornà als E.E.U.U.
A la revista Valencia Atracción del mes de juny de 1951, poc després de la mort de Guiteras, apareix en portada una fotografia del jardí del pintor que anys abans havia plasmat Rusiñol.



Obres de Rusiñol fetes al Jardí Guiteras de Xàtiva...







Imagino que Guiteras també va passar alguns dies per Sitges, visitant la casa del seu amic Rusiñol, però això encara tinc que confirmar-ho.... ha us ho explicaré si trobo el fil!!! 

15 des. 2014

L'ESFINX DE VILLA D'ESTE, UN QUADRE DE SANTIAGO RUSIÑOL RETROBAT



Fa poc, en una col.lecció privada, vaig poder gaudir d’una obra de Santiago Rusiñol que, fins a dia d’avui, no havia estat catalogada ni publicada. Es tracta d’un oli en el qual s’hi representa un recó d’un frondós jardí, un espai buit a primer pla en què la llum s’hi reflecteix amb total llibertat. Una escala envoltada d’alts xiprers i en la qual destaca la presència d’una esfinx, escultura de pedra amb cos de lleona  i bust de dona. Tot i que els propietaris el van adquirir com a Jardí francès, la llum que inunda aquest espai ens evoca un paisatge molt mediterrani, fins al punt de poder ser confosa amb la llum de Sitges. 



Però l’ull i el coneixement de l’experta (que no sóc jo), unit a l’obsessió d’una servidora, ens va portar a trobar la localització exacta d’aquesta pintura de Rusiñol: el replà de l’escala que porta al conegut passeig de les Cent Fonts als jardins de Villa d’Este a Tívoli, Itàlia. 



El 15 de setembre de 1922 Santiago Rusiñol va viatjar cap a Itàlia amb la intenció de passar una llarga temporada pintant els jardins que envolten les ciutats de Roma i Florència. L’artista, que en aquest primer viatge va comptar amb la companyia del seu amic de Xàtiva, el pintor Josep Guiteras de Soto, al jardí del qual hi va estar pintant pocs dies abans, en un primer moment s’instal.là a Tívoli per treballar als jardins de Vil.la d’Este. Posteriorment també va passar uns dies pintant a Frascati, on gaudí de la bellesa dels jardins de les vil.les Torlonia, Aldrobani i Falconieri. 


Durant aquest viatge per terres italianes, Rusiñol va escriure, sota en pseudònim de Xarau, una sèrie d’articles que amb el títol genèric de “Des de Itàlia” va anar publicant al setmanari L’Esquella de la Torratxa. A l’article que publica el 3 de novembre de 1922, “L’albergo”, Rusiñol parla de Tívoli i al referir-se als jardins de Vil.la d’Este escriu:

“Al ésser-hi, a fora, allí al darrera, se sent un brugit funerari, són els xiprers de Villa d’Este. Els xiprers més alts de la Itàlia i les cascades més famoses. Un escolta i no pot dormir, sentint enveja de l’hostaler”.


El 10 de novembre de 1922 publica “Villa d’Este i els fascistes”:

 “..però el que dona nom a aquesta Villa són especialment els jardins, compostos de tres elements: els llorers, els xiprers i les fonts, combinats amb tanta armonia, que mai l’aigua ha estat ombrejada més solemial i mai l’ombra d’uns arbres han vista una aigua més dignemanet reflexada. “Villa d’Este” que tant com veure´la s’ha d’escoltar. Aquí salta una cascada d’una amplària de trenta pams; allí brollen cent fonts posades de rengle, fent-ne brollar cent més a sota d’elles; més lluny un estany dibuixa els núvols que van passant  silenciosos, i aquest silenci sols el troba el murmuri i el cant de l’aigua i alguna anglesa silitaria, que sembla escorre’s com una ombra”.


I a la crònica del 27 d’octubre de 1922 La terra dels xiprers, llegim: 

“i per fi, als jardins de Villa d’Este, on els xiprers són ja monuments, obeliscs immensos de verd fosc, fites immenses i llegedàries.  (....) S’han de veure els xiprers de Fièsole, els de l’Aventino, els del Palatino, els de la Vil.la Adriana, els de Frascati, i sobretot, els de Villa d’Este, per a conèixer-ne la majestat. Aquests darrers, sobretot, no tenen ponderració. Són campanars de vellut fosc, són fantasmes immensos del jardí, són obeliscos de verdor, són monstres de simetria i proporcions i d’ample bellesa, són els xiprers seculars d’aquesta bellíssima Itàlia”.



Aquests primers jardins, pintats a Villa d’Este van ser presentats a principis de l’any 1923 a la Sala Parés a l’exposició conjunta amb Ramon Casas i Clarassó. Rusiñol va presentar les obres pintades a Itàlia juntament amb els quadres del jardí de Guiteras a Xàtiva i el darrer que va pintar a Granada, localitats en les que Santiago Rusiñol hi va estar abans de viatjar a Roma. A L’Esquella de la Torratxa del 19 de gener de 1923 trobem una crònica de la mostra: “Comença pels jardins rusiñolescos, i et quedaràs amb un pam, al menys, de boca oberta, davant de la traça incommensurable del nostre celebrat Tiago: fixa’t bé amb Els Xiprers de Villa d’Este, arrencats del Tívoli autèntic abans que hi passés en Serrallonga; amb aquella Fontana monumental que ni de debó faria tant de goig; amb L’escala de les cent fonts, cent vegades més meravellosa que la famosa escala de Jacob, i amb aquell Brollador amarat de sol, capaç de tornar la força i la salut a un malalt crònic, i per últim amb El safareix tranquil i seré, curull de llot adormit i de poesia desperta, d’aquella tan difícil de trobar per qui no ve de mena d’artista de cap d’ala.” 





Com ja hem dit, Rusiñol va viatjar acompanyat de Josep Guiteras, el qual també va realitzar diverses obres amb aquells jardins com a protagonistes, com aquesta datada l'any 1922. 




 A La Vanguardia del dia 20 de gener de 1923 llegim: 

“De su estancia en Tívoli (Italia) trajo el primero de esos artistas (Rusiñol) unas cuantas telas, en las cuales reproduce aspectos de aquellos sugeridores jardines italianos que tan inefable gracia. Pero a estos escenarios les prestó Rusiñol algo suyo: visión e interpretación peculiares; aquel punto de melancolía que de sus producciones pictóricas trasciende, aun cuando en ellas se dé con gayas flores, con aguas cantarinas y con el sol avivador de los verdes. Aterciopelados y suntuosos, graves por lo general, son los que en esos lienzos predominan. Y con estos cuadros pueden ser contemplados, además, un Jardín de Granada, La Fuente de los cipreses, El lavadero y un Patio de Játiva. El encanto que acierta a dar el pintor en los Jardines de España, se desprende también de estos últimos en los cuales, como en toda su reciente labor, diríase que el artista, al colocar ante el natural el caballete con la tela en la que va a pintar,  ve ya de antemano la resolución técnica, y así, sin esfuerzo, la aplica sobre seguro. Por eso no adviértense desfallecimientos ni rectificaciones; por lo menos, no saltan a la vista”. 


Un any més tard, durant la primavera de 1923, Rusiñol torna a Tívoli, aquest cop acompanyat pel pintor Joaquim Terruella Matilla (1891-1957). D’aquesta estança és el petit dibuix que firma Terruella a Roma, Frascati, l’any 1923 i que aquests dies surt a subasta a la casa barcelonina Balclis per un preu de 350 euros.  Un bon regal per aquest Nadal.....



A La Vanguardia, en un article del 23 de juny de 1924 sobre l’Exposición Nacional de Arte a Madrid, celebrada en aquell moment, Rusiñol presenta tres quadres: Jardí de Xàtiva, Vil.la Torlonia i Vil.la d’Este. 

El Imparcial, del 3 juliol de 1924 es publica un article sobre l’Exposició de Belles Arts a Madrid en el que llegim: 

El Santiago Rusiñol de los poéticos jardines de España merece en justicia una alta consideración, aunque las últimas muestras de su arte adolezcan de mecanización y pese en ellas la sequedad del color. A Rusiñol se le deben exquisitas emociones y una orientación beneficiosa. La “Villa Torlonia (Frascati)», la «Villa d'Este (Tívoli)” y el “Jardín de Játiba», prolongan los ecos de melodías que un día inundaron nuestro espíritu con inefables dulzuras.”


La Fontana de la Villa d'Este, Col. particular, obra exposada a la mostra "Rusiñol i la pintura europea", a Sitges i Aranjuez, 2006
Durant el mes de desembre de 1924, a l’Exposició Internacional de Venècia, al Pabelló d’España també s’hi poden apreciar algunes obres de Rusiñol. Es tracta d’uns “suntuosos jardines de Villa d’Este, en Tívoli, tan llenos de encanto y de poesía, con sus cipreses seculares que se pierden erguidos en la bóveda celeste y sus cien fuentecillas que cantan el dulce lenguaje de las cosas que fueron bellas y lo serán siempre. El cuadro evoca aquel marco divino en el que pasearon platicando el cardenal Bembo e Hipòlito el Estenso”,  (La Época, 23-12-1924, article firmat per Clio). 

Així doncs, d’aquesta primera estada de Rusiñol a Tívoli l’any 1922 tenim catalogades les obres que exposa a la Sala Parés durant el mes de gener de 1923: Xiprers de Villa d’Este, Fontana, L’Escala de les cent fonts, Brollador i Safareix

A l’exposició de Belles Arts de Madrid, juliol 1924, Villa d’Este; i a l’Exposició Internacional de Venècia, jardins de Villa d’Este.



Villa d'Este, 1923, Col.particular. 

El pare Josep de C Laplana en el seu llibre, Santiago Rusiñol: el pintor, l’home, diu que durant aquella estada de 1922 a Villa d’Este, Rusiñol va pintar vuit quadres, obres a les que hem d'afegir les que realitza durant la primavera de 1923. En el catàleg raonat del mateix Laplana, es cataloguen set obres obres realitzades a Tívoli durant aquest dos anys:

-Vil.la d’Este, 1923, Col. particular. Exposat Sala Parés 1924 com Els xiprers de vil.la d’Este, a Madrid i a Venècia
-Cascada de Vil.la d’Este, 1923, Col. particular, exposat a Sala Parés 1924
-La fontana, 1922, Col. particular, exposat a Sala Parés 1924. 
-Els xiprers de Vil.la d’Este, 1922, en lloc desconegut, exposat a Sala Parés 1924
-El cavall marí, 1922, en lloc deconegut,exposat a la Sala Parés, 1923. 
-L’escala de les cent fonts, Col. particular, exposat a la Sala Parés, 1923
-L’escala, 1922, de la col.lecció del Museo Nacional de Bellas Artes de Cuba


 Ara toca seguir investigant per acabar de localitzar el quadre i poder-lo datar amb més exactitut... 1922 o 1923? Ja explicaré!

13 nov. 2014

"ESTAN PRÒXIMS ELS TEMPS EN QUE LES BÈSTIES TORNARAN A PARLAR", PUIG I CADAFALCH, 12 de novembre de 1907



Entenc perfectament que Mariano Rajoy hagi necessitat tres dies per parlar sobre el 9N. Jo també els he necessitat, ja que fins ahir encara m’emocionava cada vegada que em venien al cap les moltes experiències viscudes durant el que ja considero un dels grans dies de la (meva) història.  El diumenge 9 de novembre de 2014 intensa jornada que vaig compartir amb els moltíssims companys voluntaris que teníem assignades les meses de l’Escola Tabor del carrer Cartagena de Barcelona, quedarà per sempre al nostre record i segur que també al del senyor Rajoy que, vist el temps de reacció que ha necessitat per donar la cara, deuria sentir una emoció diferent a la meva, però igual d’intensa. 

El dia va començar molt aviat. A les 7 del matí ja caminava pels carrers deserts de Barcelona direcció a les meves meses. 17 hores més tard,  va acabar tornant a casa amb els ferrocarrils i carregant, orgullosa, la que alguns han considerat l’ arma del crim: una urna. 


Podria esplaiar-me i enumerar molts dels moments viscuts al llarg del dia, però em repetiria, ja que els més de 40.000 voluntaris van viure experiències brutals. Tot i això no puc deixar d’agrair la generositat de la senyora gran, molt gran, que asseguda en una cadira m’agafava de la mà mentre li queien les llàgrimes i li tremolava la veu a l’hora de fer-me partícip de la seva emoció pel que acabava de fer, així com la felicitat que li provocava veure tants joves que feien un acte que ella tant havia anhelat, votar. M’hauria agradat que aquesta senyora s’hagués creuat amb uns pares que, carregats de bosses i maletes (el pare), feliços i orgullosos amb la seva filla de just dos dies als braços (la mare), venien directes de la clínica a votar. Potser les dues experiències juntes no les hauria pogut gestionar! ;-)

Tornant a Rajoy. Avui ha fet una roda de premsa en la qual ha contestat a alguns periodistes. He tingut temps de poder-la veure en directa, i us asseguro que hi ha hagut alguns moments que he patit per la integritat dels ulls del president, que semblava que li caurien a terra. El resum de la seva intervenció és un altre NO A TOT i una gran demonització i menyspreu d’aquest més de 2.350.000 catalans que vàrem votar el 9 de novembre. 

Però aquesta posició de Rajoy no té res de nou, i és fruit de molts anys de política i de polítics anticatalans. Un degoteig d’atacats, alguns de surrealites i d’altres de molt danyins, que ens han portat a la situació històrica d’avui. 

Un exemple d’aquestes obsessions polítiques el va patir en la seva pròpia pell, és a dir en les seves  façanes, la Casa Terradas, o casa de les Punxes de Barcelona, que un cop acabades les obres de construcció  va començar la seva veritable història. 

L’any 1907, amb Puig i Cadafalch recentment nomenat Diputat a les Corts Espanyoles per la lliga Regionalista, i atacat per tots els partits nacionalistes espanyols, va veure com les seves obres, en les que gairebé sempre hi col.locava referències catalanistes i patriòtiques, es convertien en les protagonistes de furioses crítiques.

El 10 de novembre de 1907, 107 anys abans del nostre “dia després del 9N”, a Espanya, i especialment a Catalunya, es va iniciar una forta polèmica que tenia com a protagonista principal la Casa Terradas. Alejandro Lerroux, important polític espanyol que fou president de la Segona República i director del diari anticatalanista El Progreso, va publicar en aquest un article titulat “Los propagandistas del odio: separatismo y arquitectura”, en la que exigia una investigació policial sobre certes “inscripcions subversives” que feien d’elements ornamentals de la casa. Els acusaven de “crims contra la integritat de la nació”. Us sóna? Potser tenim per Catalunya una descendent d’aquest?


La principal preocupació la tenien en la imatge de Sant Jordi matant el Drac que decora el panell ceràmic de la façana del carrer de Rosselló de la casa Terradas. En ella hi ha escrit el lema que tant els hi feia pensar i denunciar: “Sant patró de Catalunya, torneu-nos la nostra llibertat”. Tampoc aquests grans defensors de la unitat d'Espanya es van adonar de l'identitat de la cara que hi ha esculpida en aquest panell, la del propi arquitecte, una imatge a la que fa pocs dies vaig desdicar aquest article. 








A la inscripció de Sant Jordi, també els va preocupar la que hi havia al rellotge de Sol, un text que els mateixos acusadors no van saber llegir ni desxifrar, però en la que hi van llegir un lema catalanista i independentista com “al temp en que arribarà l’hora de la nostra llibertat”, quan el que allà s’hi escriu és el vers en llatí: “Numquam te crastima fallet hora”, una frase extreta del llibre I de les Geòrgiques de Virgili, que vol dir “Tant de bo que mai el matí s’equivoqui d’hora”.



Aquest article es va difondre ràpidament pels diaris anticatalanistes espanyols, provocant situacions ridícules i il.larants. El governador civil de Barcelona, que deuria llegir amb deliri l’escrit de Lerroux, va posar sobre “la pista” al jutge, el qual es va veure “obligat” a presentar-se a la “casa del crimen”. El resultat, com s’expliquen a les memòries del mateix Puig i Cadafalch: “el jutge els ha enviat tots a passeig al no trobar res punible”. 

Davant d’aquesta estúpida polèmica, el mateix arquitecte va escriure a La Veu de Catalunya el dia 12 de novembre un article titulat “Virgili, processat”. És un text molt interessant, ple d’ironia i que podria escriure’l qualsevol català (independentista) avui. És per aquest motiu, i pq us adoneu que tot i que han passat més de 100 anys tot segueix igual, que us el copio sencer. Comença fent un resum de la ràpida actuació dels polítics i jutges davant d’aquesta acusació pública, per acabar descrivint una situació molt però que molt actual: governadors civils, jutges, "ciutadans"..... .En aquell moment, el governador civil de Barcelona era el madrileny Ángel Ossorio y Gallardo, sobre el qual Manuel Azaña va dir: 

«Ossorio es un caso de estudio. Inteligente, se tropieza pronto en él con la terquedad. Íntegro, de buena intención, con el grano de malicia para no caer en el papanatismo. Chistoso, mordaz, pronto al apasionamiento. Con fuertes nociones conservadoras sobre el Estado, la autoridad, el gobierno, etc., y ganoso de popularidad.»


Però el text de Puig i Cadafalch només em deixa un dubte, ja que tampoc em desxifra una de les meves darreres obsessions: les inscripcions en lletra gòtica que decoren amb pedra la façana de l'avinguda Diagonal. Que algú em pot ajudar?





VIRIGILI, PROCESSAT. La Veu de Catalunya, 12 de novembre de 1907.

Ans d'ahir, El Progreso denunciava una inscripció escrita per mi en una casa de la Diagonal; a les deu, l’excel.lectíssim governador ho denunciava al jutjat de guàrdia; a les tres, el jutjat anava al lloc del “crim”, i a les deu de la nit el jutge em feia declarar a mi al Palau de Justícia. Mai d’havia vist tanta activitat; mentre, es moria sense declarar un ferit a l’Hospital. Però la casa era guardada, era vigilada, era gairebé bloqueja per un exèrcit policial. El crim era “ataques a la integridad de la pátria”; s’havien començat a cometre fa tres anys, a trenta metres del terra i en lletres del segle XV (més o menys). 

Els lerrouxistes no l’havien llegit ben clarament (la lletra gòtica és, per als nostres progressius, una cosa reaccionaria i intel.ligible); però un “ciutadà” ho havia advertit i ho havia fet saber a les vestals de El Progreso que cap allà al carrer de Ponent vetllen el foc sagrat del patriotisme més pur i “més acendrat”. 

El crim és una inscripció que parafraseja un goigs.

Diu “Sant patró de Catalunya, torneu-nos la nostra llibertat”. I després un vers, crec que de Virgili, que els de El Progreso no han llegit, no han pogut llegir, per la llum, per les lletres gòtiques, per moltes altres raons... i això és ho terrible. 

El Progreso no ho va poderl “leer ni siquiera medianamente”, però Virigili “parece que alude a cuándo llegará la hora de la independencia”.

Ahir, veritablement, Virigili “va ser atropellat per un burro”. El jutjat veia, a mé a més, altres inscripcions: una greu!!, una altra que no van saber llegir!; a més la de Virgili, que tampoc van poder desxifrar el que deia. Jo m’ho callo; és precís que el saber dels patriotes de El Progreso s’exerciti interpretant-la.

Tornem, efectivament, als temps en què és subversiu el crit de Visca la llibertat!

La llibertat de Catalunya. Una cosa, que segons El Progreso, segons el governador, censurable, vitanda, delictiva, suficient per escriure un ofici governatiu, moure al jutjat de guàrdia amb una activitat fora de lloc, bloquejar una illa sencera de l’Eixample; la lliberta de Catalunya, i , a més a més, un vers de Virgili, i, a més a més, una inscripció, segons el jutge, “grega”--- Ja n’hi ha prou per remoure-ho tot, per indignar a la seva excel.lecia el senyor governador i per despertar tota la justícia (em refereixo a tot el Palau de  Justícia).
 (....)

Ho hem de dir. és que tot això ho han fet seriosament? És que l’excel.lentíssim senyor governador ha cregut veritablement que és delicte l’aspiració a la llibertat de Catalunya?

Serà curiós que, mentre la idea de la llibertat local és reconeguda al Congrés, el senyor governador es faci tornar als temps de Calomarde i ens privi d’aspirar a la llibertat de la nostra terra, a la llibertat de Catalunya. 

Serà curiós que aquí tornem a veure perseguida i denunciada l’aspiració a la llibertat. 

Serà curiós veure processat a Virgili (el domicili del qual s’ignora) per que els dictats de la seva eterna poesia han estat escrits en lletra gòtica, desitjant el bonpas de les hores que pacíficament marca l’ombra en un quadrant. Hem arribat a la plenitud dels temps, i comencen a notar-se ja les grans coses que precedeixen als esdeveniments transcendentals. 

Ja arresten a Virgili, posen a la presó els rellotges de sol i prohibeixen a Sant Jordi matar el drac i aclamar la llibertat de Catalunya.

Estan pròxims els temps en que les bèsties tornaran a parlar”.

Però seguint el caràcter català, aquesta polèmica també va ser entesa amb ironia per la premsa catalanista, que no va dubtar en fer-ne caricatures. Un exemple és la portada i l’escrit del setmanari Cu-Cut, del 21 de novembre de 1907. 



Per cert Sr. Fiscal General de Catalunya, jo tb m'autoinculpo: vaig ser voluntària9N, vaig votar, i a casa encara guardo gelosament l'arma del crim: una urna!


31 oct. 2014

TOTS SANTS, TEMPS DE VISITES. MARTINO-MARÈS vs CAPDEVILA-JOU




Arriba Tots Sants, aquell dia que els cementiris s’omplen de gent que, potser només una vegada a l’any, visiten les tombes on reposen els seus familiars o amics. Fins fa un temps, aquestes ciutats, pobles, viles... dels morts, eren espais reservats al culte, al record i al recolliment, però darrerament, amb el “boom” de les visites guiades, els cementiris s’han convertit en “destinacions” obligatòries per a vius amb interessos artístics, culturals i patrimonials.

Des dels inicis de la història, l’elecció de com i on (així com el quant, que no quan, que en principi no ho podien preveure), construir la darrera “casa” en la que es viuria durant tota l’eternitat, ha estat una decisió important per als futurs “habitants”, a la vegada que aquestes propietats ens serveixen a generacions futures per a tenir dades sobre la persona o la família allà enterrada. La majoria de les vegades, el nivell social i econòmic del promotor, quedava clarament reflectit en l’elecció de l’estil, mida, material, etc, utilitzat per a la construcció del panteó o tomba. 

Els cementiris, com les grans ciutats, esdevenen un important catàleg arquitectònic i escultòric on hi podem trobar obres dels grans arquitectes i escultors que de cada un dels moments i estils que conformen la història de l’art.



El cementiri de Sitges no n’és cap excepció, i des de la seva creació en ell s’hi han anant construint panteons i tombes molt interessants, encàrrecs de personatges que per un motiu o altre, han sigut protagonistes de la història del poble o fins i tot del país. Un passeig pel nostre cementiri pot esdevenir una experiència artística molt interessant i amb la qual podeu entendre molt millor la nostra història més recent! 

Elies Rogent, Cros i Sagnier són alguns dels arquitectes representats al cementiri, així com els escultors Reynés, Vallmitjana, Fluxà, Llimona o Clarassó. 

I com ja hem dit, l’arquitectura del cementiri és un reflex de l’arquitectura del poble,  i si un dels grans arquitectes que van treballar a Sitges fou el noucentista Josep Maria Martino, és evident que la seva obra també té presència al cementiri. 

A finals de 1923 va rebre l’encàrrec de construir, per a la Sra. Soledad Mirabent i Soler, viuda de Ramón, la construcció d’un panteó on enterrar definitivament el cos del seu marit, Manuel Ramon Mirabent, mort a Barcelona el 2 de novembre de 1921, i enterrat a Sitges en una tomba provisional. 

L’arquitecte va presentar diversos i variats projectes per al panteó de Manuel Ramon, uns dibuixos que es conserven a l’arxiu del Col.legi d’Arquitectes de Barcelona. Alguns d’aquests esbossos mostren uns possibles panteons molt exagerats, i els diversos canvis evoluciones fins al projecte definitiu.








L'elecció de la senyora Mirabent va ser un panteó aixecat amb escales i amb una construcció arquitectònica que, a manera d’altar, realça el panteó. En aquest espai, hi trobem un interessant Sant Crist a la Creu, una escultura de bronze de tamany real, realitzat per Frederic Marès (1893-1991), així com dues torxes, també de bronze, situades a banda i banda. 


Complementa aquesta obra un interessant  treball decoratiu del mateix Marès en els diversos elements de marbre que conformen el panteó, així com els relleus que completen l’escena de Crist, unes figures en les quals s’hi representen la Verge Maria, Maria Magdalena i Sant Joan, als peus de la creu. L’any 1929 Martino va realitzar un nou panteó a Sitges, el de la família Benazet.

L’obra d’execució del panteó Ramon es tenir lloc durant el 1924, i el dia de Tots Sants d’aquell any el nou Panteó va cridar l’atenció entre els visitants al cementiri, tal com queda constància a la Punta del 9 de novembre. 

El Mundo y la Villa
Durante este año se han construido dos espléndidos panteones, propiedad de las familias de don Manuel Ramón Mirabent, y de Brassó. El primero es proyectado por el arquitecto Sr. Martino y el otro por D.C. Capdevila; todos dos de grandioso efecto y excelente gusto artístico. 








Però durant l’any, i com també es llegeix a la nota, un altre panteó va cridar l’atenció.   Es tracta de la tomba de Jaume Brassó, en la que hi destaca la bella figura femenina de Pere Jou, una magnífica peça de marbre que va ser esculpida al taller del marbrista barceloní Carles Capdevila. 





Tal com explica David Jou i Mirabent, nét i biògraf de l’escultor, fou Capdevila, que aquell any 1915 es trobava treballant a les obres del Maricel de Sitges, dirigides per Miquel Utrillo, el que va proposar Pere Jou per a la realització de petites obres escultòriques

Carles Capdevila Nogués, escultor amb taller al carrer de la Plateria 53 de Barcelona, actualment carrer de l’Argenteria, va ser company de Jou a Belles Arts, moment en que es van convertir en bons amics, fins al punt de compartir durant un temps, el taller de Capdevila a Barcelona.

Doncs res, aquí us deixo anotades dues tombes més, interessants exemples que completen el magnífic catàleg arquitectònic i escultòric del cementiri de Sitges. 

Cercar en aquest bloc

S'està carregant...