11 de juny 2019

VUITENA PÍNDOLA-TERRAMAR O QUAN UNA "OPERACIÓ OBLIT" POT ACABAR ESQUITXANT ALS INSTIGADORS.



Aquest darrers dies, i després de visitar una “exposició” a Sitges, m’ha tornat a atacar un altre dels meus ja recorrents dubtes existencials. I us asseguro que aquesta vegada és un veritable dubte existencial: com m’haig de presentar oficialment? 

Fa gairebé 10 anys, l’article que em va “dedicar” un reconegut galerista i historiador de l’art barceloní, em va fer entrar de cop, i de cap, al “difícil i tortuós” món de l’art i la cultura a Catalunya. Aquell llunyà 19 de febrer de 2010, a la columna setmanal que aquest publicava a l’Eco de Sitges, i referint-se a la meva persona i a la meva participació en la Plataforma SOS Sitges, associació que vaig crear per denunciar la reforma il.legal que en aquells moments es començava a perpetrar sobre els edificis catalogats que conformen el conjunt museístic del Cau Ferrat i el Maricel de Sitges, ell escrivia: “(…) a l’entorn d’una plataforma i d’una pàgina web que lidera la historiadora de l’art Beli Artigas, el nom de la qual no em sona de res. En una recerca ràpida a la millor biblioteca d’art del país, la del MNAC, no surt enlloc cap publicació seva”. 

Aquesta afirmació tan contundent, com despectiva i equivocada, em va servir com a lliçó i exemple de vida, principalment en l’àmbit laboral, i em va fer entendre que no tot és com un ho veu, ni com volen els altres que ho vegis. Vaig entendre que per jutjar a les persones, primer les has de conèixer. Potser d’aquí sorgeix la meva obsessió per anar sempre a les fonts primàries, i no deixar-me influir pel que diuen altres, sense comprovar si allò és o no és veritat. Segur que “investigant” una miqueta, el galerista hauria trobat que aquella Beli era la mateixa persona que signava amb el nom oficial d’Isabel Artigas, i de pas s’hauria estalviat una carta pública on li recordava la seva història sitgetana i que vaig publicar aquí al blog. Com a mínim, aquella “opinió”, que no va ser la única que vaig tenir que escoltar i llegir aquells dies, prediccions de moltes persones que no es van complir,  em va servir per “obtenir” nom i sortir-ne reforçada. I segur que ell també va entendre que les coses no eren sempre com li deien que eren. 

Doncs en aquests 10 anys, i quan creia que ja tenia la meva personalitat “professional” clara i decidida, i que podia firmar indistintament de les dues maneres sense que ningú es perdés per la biblioteca del MNAC, m’adono que anava equivocada. 



Aquests darrers dies algú ha decidit que la millor manera de citar-me, bibliogràficament, és mitjançant el nom del meu blog: CRITICART. Així, tal qual, sense cap més explicació. Però aquesta nova “nomenclatura”, és fruit d’una decisió personal?, d’una nova modalitat bibliogràfica?, d’un error?, o és la voluntat de fer “desaparèixer” certs noms que no són còmodes per a certes persones?. La veritat és que després d’aquests darrers deu anys, ja no m’estranya res, com la falta d'historiadors, i/o els seus treballs, entre les fonts "consultades" per a documentar aquesta mostra.  


La incomoditat va arribar a principis de 2010 quan, com ja he dit, vaig crear la Plataforma SOS Sitges. Per als que manaven era com una pedra a la sabata, d’aquelles que fa mal al caminar, però que, per mandra de treure-te-la, fas veure que no hi és, obviant que la ferideta va prenent el seu lloc. Per l’oposició un ferro roent al qual enganxar-se, encara que fos deixant-s’hi la pell de les mans, i així tenir algun punt “cultural i popular” en els programes electorals. Però les coses canvien, i quan l’oposició passa a ser govern, el clau roent es converteix en pedra a la sabata, i toca desenganxar la mà cremada del foc i intentar amagar les ferides que t’havies fet pocs dies abans: començava l’operació “oblit”. 



Jo, il.lusa de mi, pensava que defensar el patrimoni de tots, lluitar pel que creia  just i necessari, era una acció legítima que suposava el suport d’entitats públiques, de professionals del món de la cultura, de gurús de l’art, etc., però es veu que, defensar el patrimoni et pot convertir en una persona “incòmode” fins al punt d’eliminar-te del mapa de qualsevol manera, per molt surrealista que aquesta arribi a ser. 



El primer pas va ser a finals de desembre de 2014 quan es van inaugurar els museus de Sitges després de la reforma, remodelació i destrossa d’aquests. A les visites públiques organitzades des del Consorci del Patrimoni i l’Ajutament per presentar els resultats de les obres, així com en l’acte oficial, es van convidar TOTES les institucions sitgetanes, des d’agrupacions culturals, esportives i religioses, fins a gremis i associacions. Però casualment es van oblidar d’avisar, i de nomenar, a la Plataforma SOS Sitges, els membres de la qual havien estat els veritables artífexs a l’hora d’evitar part d’aquella desgràcia patrimonial que s’havia gestat anys abans. Un “oblid” que s’afegia a una campanya de desprestigi, silenci, minimització, etc… per part de certes persones que es decidien a canviar d’opinió i a erigir-se els grans defensor del patrimoni sitgetà. Però tothom callat, aplaudint i mirant cap a un altre costat, no fos cas que l’”operació oblit” els acabés esquitxant. 


Han passat uns quants anys intentant “silenciar-me”, però per sort, la il.lusió i les ganes d’explicar coses no me l’han pogut treure, i des del blog vinga a insistir en la necessitat de celebrar els 100 anys del projecte d’urbanització de la ciutat-jardí de Terramar, una de les grans fites sitgetanes del segle XX. Semblava que les meves demandes anaven a parar al fons del sac, però quina va ser la meva sorpresa quan vaig saber que les meves súpliques havien estat escoltades. 



Així que en un pim pam, perque a Sitges som molt xulos, des de l’Ajuntament de Sitges anuncien l’organització dun any d’actes per commemorar aquest aniversari sonat.  Cicles poètics, festivals musicals, rutes gastronòmiques, visites ecològiques i naturalistes, i la cirereta del pastís, una exposició itinerant sobre la història d’aquesta urbanització, mostra que fou inaugurada pel president de la Generalitat Quim Torra, el qual anava acompanyat per algun d’aquells polítics que van cremar-se les mans amb el ferro roent ara fa 10 anys. 



I és en un dels panells que conformen aquesta exposició on he vist imprès el meu “nou nom professional”, CRITICART. No puc negar que em va sobtar trobar-me citada d’una manera tan poc acadèmica, però revistat tot el que s’explica allà, potser millor que sigui així, no fos cas que aquesta vegada algú sí que em trobés a la biblioteca del MNAC. Un contingut ple d’errors i d’omissions,  que em demostra que hi ha “documentalistes” que no sols no documenten, sinó que no saben ni copiar el que ja ha estat documentat per altres que hi treballen des de fa molts anys.  Però un cop més, tothom callant, aplaudint i mirant cap a un altre costat, no fos cas que l’”operació oblit” els acabés esquitxant. 



Podria anar apuntant alguns d'aquests errors i "omissions", però no serviria de res, ja que com el blog veig que l'han consultat poc, de res serviria per a corregir els panells. 

Però per posar dos exemples, destacaria la informació que es dóna sobre la casa Petit, protagonista d'aquest article al blog






Però quan miro enrere veig que situacions com aquestes, que signifiquen ocasions perdudes, i diners públics malgastats, també l’han patida altres professionals. Exemples en tenim molts a nivell català, però ja que avui parlo de Sitges, em referiré a l’exposició “oficial” de l’Any Ramon Casas, una mostra falta de discurs,  amb  quadres de “difícil atribució” i un catàleg on la bibliografia mostrava “oblits” evidents i remarcables. Una manera de treballar similar a la triada recentment  per l’exposició del centenari de la construcció del Maricel de Sitges, on, entre moltes altres qüestions, es va obviar la polèmica recent que va suposar la reforma,  viscuda per aquests edificis. Però, tot i que els fets, i les absències, van ser evidents, un cop més, tothom callant, aplaudint i mirant cap a un altre costat, no fos cas que l’”operació oblit” els acabés esquitxant. 


Arribats aquí em pregunto… hem de seguir callant davant d’aquestes “operacions oblit”?, és aquesta la història que volem deixar, escrita i suposadament documentada, pel futur? Crec que ni ens ho mereixem ni s’ho mereixen. Els diners públics, molt escassos i necessaris en l’àmbit de la cultura a Catalunya, s’haurien de gastar amb total professionalitat, respecte i dignitat. Ara, amb una mica d’auto crítica, pugem dalt dels nostres miradors personals, com aquells als quals van pujar fa 100 anys els ideòlegs del noucentistme. Busquem un paisatge lliure, net, respectuós i amb visió ample de futur. Trobem una altra manera de veure, entendre, treballar, viure i conviure en aquest món tan bell com és el de les Arts. Si no ho fem i seguim callant,  aquesta “operació oblit” ens pot acabar esquitxant a tots, i alguns, quan es mirin les mans i es vegin les cicatrius de les cremades patides al passat, els records els hi tornaran de cop. 

30 de maig 2019

L'EXPOSICIÓ D'ANTONI FABRÉS AL MNAC. EL TEMA D'ABEL MORT A L'ESCULTURA EUROPEA DEL SEGLE XIX.





Antoni Fabrés

Avui són molts els periodistes, com Maria Palau a El Punt Avui, José Angel Montañés a El País, o Antoni Ribas al Diari Ara, els que escriuen cròniques de la nova exposició que organitza el Museu Nacional de Catalunya. Es tracta d'una mostra monogràfica sobre el pintor i escultor Antoni Fabrés i Costa (Gràcia, Barcelona, 1854-Roma,1938), comissariada per Aitor Quiney.

Foto publicada al Diari Ara
No m'allargaré en explicar la vida i l'obra d'aquest gran artista, ja que us recomano que aneu als articles que us he enllaçat anteriorment, ja que allà en teniu molta informació. Jo només volia centrar-me en un punt que anomenen els tres periodistes, i que a mi m'ha fet escriure aquest petit post. 

Antoni Fabrés va aconseguir un pensionat a Roma l'any 1875 gràcies a una obra escultòrica que també es pot veure a la mostra: Abel mort

Aquesta beca a la capital italiana, on s'hi va intal.lar durant molts anys, i on va acabar morint, li va canviar la vida, però també les seves preferències artístiques, ja que tot i començar com a escultor, va acabar sent reconegut com a pintor, dibuixant i aquarel.lista. 

Tornant a l'escultura de l'Abel Mort, aquest va ser fruit de la decisió de la mateixa Diputació que va triar-lo com a tema obligatori.




En aquest concurs es van presentar altres joves escultors, com Menard Sanmartí i Aguiló (Barcelona, 1855-1891), Joan Vidal, Josep Cerdà i el meu estimat Agustí Claramunt, protagonista d'un article en aquest blog, i autor, entre altres, d'una bella escultura, aquesta plena de vida, que representa Ismael en el desert, i que es conserva al Museu Balaguer.


Ismael en el desert. Agustí Claramunt. 

L'obra de Claramunt, Abel mort, de la qual no en conec la seva actual ubicació, va ser rebutjada per la Junta de Museus durant la sessió del 23 de gener de 1909, coincidint amb els quatre anys de la mort d’Agustí Claramunt. Al llibre La política d’adquisicions de la Junta de Museus, 1890-1923, de Maria Josep Boronat, publicat l’any 1999,  llegim: 

“Una oferta de donació que no es va arribar a fer efectiva és la de la vídua de l’escultor Agustí Claramunt; havent manifestat el desig que figuri al Museu de Belles Arts l’estàtua de guix de l’escultor, que representa a “Abel mort”, la junta acorda agrair l’oferiment, però no accedeix al seu desig. Manifesta a la donant que, havent de procedir pròximament a la revisió i selecció de les obres que definitivament han de figurar en les diverses seccions del Museu d’Art Modern, quan estiguin acabats els locals on s’han d’instal.lar, no li era possible acceptar en aquell moment la donació. La donació, efectivament, no es va portar a terme, ja que no consta en el Llibre d’Inventari de 1916, com a ingrés. Tampoc no figura en el fons actual del Museu”. 

Una obra de "vida" que, amb algunes diferències, ens pot fer pensar en la magnífica escultura d'Adam realitzada per Agapit Vallmitjana Barbany, i en la qual es representa a Adam, ple de força i sorpresa, quan veu per primera vegada a Eva, que li acaba de donar la vida.








Però aquest seria un altre tema, i ja el va tractar Isabel Coll en les darreres jornades organitzades per la Universitat de Barcelona, i dedicades a l'estudi dels germans Vallmitjana.


Tornant a Fabrés, un dels jutges per al pensionat va ser el mestre escultor Venanci Vallmitjana Barbany, el qual, també s'havia presentat a una beca anys abans, l'any 1856, i que casualment també va haver d'esculpir un Abel mort. En aquell cas, Venanci va fer un figura més gran del que s'havia marcat, i la seva obra no va ser acceptada. La beca tampoc la va guanyar....

Tornant a l'Abel mort de Fabrés, aquest ens mostra un Abel en una posició que ens recorda al Crist jacent realitzat per Agapit Vallmitjana i Barbany l'any 1869 i q també es conserva al MNAC. Aquesta obra de Vallmitjana va guanyar la primera medalla en la secció d'escultura de l'Exposició de Belles Arts de 1875, mostra on també es va presentar l'Abel mort de Joan Vidal, la qual va obtenir una distinció de tercera classe.



Però tot i que segur que els joves escultors miraven cap els seu mestres a l'hora de pensar una obra, no podem oblidar l'influència que van tenir artistes europeus en tota aquesta generació. 

Un exemple és l' Abel mort del francès Jean Baptiste Stouf (1742-1826) , una preciosa obra de 1785.



Així com també ens pot remetre a l'escultura d'Abel mort de l'artista italià Giovanni Dupré (1817-1882), peça de 1844.



O l'Abel de Vicent Feugère Fort, que trobem al Musee d'Orsay de París, realitzada cap a 1866.



Però d'aquest tema també tenim grups escultòrics on es representen a Adam i Eva, els pares, recollint el seu fill mort, assassinat per l'altre germà, Caín... obres de gran bellesa com aquest del francès Louis Ernest Barrias (1841-1905) de 1878.



Així com aquest, la tristesa d'una mare, Eva, desesperada davant la mort del fill, obra d'un altre artista francès, Albert Guillox (1871-1952) de 1899....




Una Eva que ens recorda molt a una altra Eva molt més propera, la d'Enric Clarasó, de 1904, que es conserva al MNAC. En aquest cas Abel ja no apareix.



Ja com a pintor reconegut, l'any 1896, Antoni Fabrés va tornar a tractar el tema de la figura morta, i va presentar aquest quadre de la Monja morta, amb el qual va obtenir una medalla d'honor a l'Exposició Internacional de París.



I podria seguir, però m'aturo, ja que encara no he pogut veure la mostra, i només vull dir que estic encantada amb aquesta política de recuperació que ha iniciat el MNAC i que em moro de ganes de poder-la anar a gaudir-la...i escriure la meva crònica al blog!


22 de maig 2019

MARIA OLLER I RABASA, LA FILLA PINTORA I ESCULTORA DE NARCÍS OLLER.

Tòmbola Casellas organitzada durant el mes d març de 1911 als Faians Catalans.
A la fotografia hi veiem a les senyoretes Campins, Rusiñol, Salvatella, Ferta, Vives i la darrera, que escriu en un llibre, Maria Oller. Fot. Frederic Ballell

Sembla que darrerament, en el món de l’art, es comencen a moure algunes coses. Una d’aquestes “coses” és la voluntat creixent, per part de persones relacionades amb institucions públiques culturals i/o universitàries, d’estudiar, recuperar, presentar, difondre i revaloritzar l’obra de diverses dones relacionades amb la cultura. Escriptores, pintores, escultores, galeristes, crítiques d’art, compositores, músiques, etc…., noms que, per la seva condició de dona, han passat desapercebudes al llarg de la història cultural de Catalunya. 

Un exemple és la figura que presentaré avui, la qual, potser, per ser “filla de”, o per no tenir descedència que ha preservat el seu llegat, etc.. ha acabat oblidada entre l’univers dels grans artistes.

S’ha escrit molt sobre Narcís Oller i Moragas (Valls, Tarragona, 10 d’agost de 1846- Barcelona, 26 de juliol de 1930), però poc se sap de la seva filla, Maria Oller Rabasa (Rabassa), coneguda pintora i dibuixant en el seu temps.


Haig de confessar que jo tampoc coneixia la seva existència, però com ja m’ha passat en altres ocasions, les xarxes socials, i l’entrevista que em fa fer la Maria Palau al Punt Avui el dia 1 de maig, i que podeu llegir aquí, han servit per a rebre missatges “sosprenents” que m’han fet obrir noves finestres en aquest món tan ample, i moltes vegades poc conegut i estudiat, de l’art català, especialment pel que fa a les dones artistes. Al blog he tingut alguna protagonista, com Montserrat Planella, o l'escultora cubana d'origen sitgetà, Lucía Bacardí i la catalana Margarita Sans Jordi

Narcís Oller Moragas, fill de Josep Oller i Rosa Moragas, tots dos nascuts i viscuts a Valls, va traslladar-se a viure, definitivament, a Barcelona l’any 1873, després de guanyar unes oposicions a la secretaria de la Diputació de Barcelona. Juntament amb la seva mare, Rosa Moragas, s’instal.là al 3er pis del carrer de Mendizábal 13, ara carrer Junta de Comerç 11-13, un edifici de recent construcció, encarregat l’any 1862 pel propietat Antoni Padret a l’arquitecte Felip Ubach.

Plànol de la casa del carrer Mendizábal on vivia la família Oller. 

A Barcelona Narcís forma la seva família, casant-se el 16 de maig de 1874, a l’església de Sant Agustí, amb Esperança Rabasa Pont. Aquesta, nascuda a Barcelona el 28 d’agost de 1850, filla de Pablo Rabasa Simó, fabricant “curtidor”, i de Maria Prat Colomer, originària de Puigcerdà, així com germana de Pau i Dolors Rabasa. 



La família Oller Rabasa passava els estius a Puigcerdà, a la casa de Dolors Rabasa, germana d’Esperança, i de Miquel Salvadó. Aquesta relació amb Puigcerdà li va servir a Narcís Oller per a inspitat la seva novel.la Pilar Prim, de 1906, on la protagonista coneix a un home molt galant en el viatge a Puigcerdà, on ella i la filla estiuegen. 

Petit incís. El cognom Rabasa el trobem escrit de diverses maneres al llarg dels documents que he anat consultat per a realitzar aquest article. Entre Rabasa i Rabassa, i amb la voluntat d’unificar, he decidit utilitzar la primera opció, ja que és la triada per la família a les esqueles. Seguim…

Narcís Oller i Esperança Rabasa van tenir quatre fills, la darrera dels quals va morir poc després de néixer. La primera fou la Maria, nascuda el dia 20 de febrer de 1875 al pis del carrer Mendizábal. 

Registre naixement Maria Oller.

Al morir Rosa Moragas, mare d’Oller, el dia 18 de febrer de 1876, el matrimoni i la petita, es van traslladar a un nou habitatge a la rambla de Catalunya número 14, tercer pis, molt proper a Plaça Catalunya, on hi naixerien els altres fills: en Josep (+ 24 de febrer de 1966), reconegut doctor otorrinolaringòleg, en Joan (Barcelona, 21 de juny de 1882- 21 de novembre de 1971), i la nena que va morir al néixer.


Anunci de la consulta de Josep Oller Rabasa

El petit, Joan Oller Rabasa, fou advocat i reconegut escriptor. Entre les seves obres destacades hi ha la novel.la  Quan mataven pels carrers (1930) o La barca d’Isis (1933). També d’ell és la biografia de Víctor Català, Caterina Albert, de 1968. 

Joan Oller Rabasa





Però la figura que ens interessa a nosaltres és Maria Oller Rabasa, persona interessada en diversos camps de l’art, però que va destacar en el món del dibuix. Persona de gran cultura, fou alumna de Rossend Serra Pagès (1863-1929), reconegut folklorista, el qual entre 1901 i 1917 impartí classe a l’Escola d’Institutrius i Altres Carreres per a la Dona, a Barcelona. Es conserven diverses cartes entre Rossend i Oller, on aquesta li demana informacions acadèmiques i històriques per a completar treballs pictòrics. 

Sempre al costat del pare, Maria va tenir l’oportunitat de poder conèixer a personatges importants de la cultura  espanyola i mundial. L’any 1897 Benito Pérez Galdós envia una carta al Narcís Oller on acaba escrivint: “Nuestro afecto (hablo también en nombre de mis sobrino) a toda simpática familia y, especialmente, a la interesante é inteligentísima María”. 

També el periodista i escriptor rus Isaac Pavlovsky (Taganrog,1853- París,1924), gran amant de la cultura espanyola i catalana, va fer grans amics com Yxart, Matheu o Guimerà, tot i que la relació més intensa va ser la que va mantenir amb Narcís Oller. En una de les cartes que Pavlovsky li envia des de París el 16 d’abril de 1908, aquest convida a Maria a passar uns dies de vacances amb la seva esposa i filla a St Jean de Luz. 



L’any 1897, Maria va ser nomenada reina dels Jocs Florals de Barcelona, esdeveniment que va tenir ressó a la pemsa del moment, publicant-se diverses fotos de la protagonista de la diada. Per aquest motiu, Joan Maragall li va dedicar el poema “A la Reyna”, inclòs en l’àlbum que va rebre Maria com a record d’aquest dia. 



Maria va estar acompanyada per les seves dames d’honor, i bones amigues, les germanes Llorach. Com explica La Vanguardia el dia 3 de maig de 1897, les tres anaven vestides de manera molt elegant, amb “trajes de color blanco perla y preciosas mantillas blancas que realzaban su natural y expresiva belleza. Una estrepitosa salva de aplausos coronó la elección del poeta, saludando a la reina de la fiesta”. 

L’any 1899, a la quarta exposició col.lectiva del Cercle Artístic de Sant Lluc,  mostra on Dionís Baixeras va presentar el seu reconegut quadre Noves de la guerra, i l’escultor Josep Llimona l’obra L’Home guiant la Força, el pintor Francesc Sardà (1877-1912) va exposar un retrat de Maria Oller. A La Creu del Montseny del 18 de juny de 1899 llegim:

“…y ademès lo retrato de la senyoreta Oller, filla del eminent novelista. Está asseguda é iluminada per un pampol. Es un afecte de llum molt dificultos; però es ben resolt y com a retrato es ben ensopegat de semblansa” (sic.).

No tenim localitzada l'obra, però podria ser semblant a aquests altres dos retrats que va fer per aquells anys el jove Francesc Sardà. 




Francesc era fill del traductor i crític literari Joan Sardà i Lloret (1851-1898), gran amic de Narcís Oller. La crítica que Sardà va fer de de l’obra d’Oller, La Papallona (1882), que es considera la primera novel.la catalana moderna, va servir per posicionar a l’escriptor com a un dels principals autors catalans.

L’any 1900 el mateix Sardà Ladico va fer els dibuixos per il.lustrar el conte La fidelidad de Narcís Oller, publicat a la revista Hispania el 15 d’abril de 1900. I l’any 1911 va fer els dibuixos per a la novel.la El cacahuero de Joan Oller i Rabasa. 

Una altra de les aficions de Maria Oller va ser el teatre. Assídua a les tertúlies que tenien lloc a la casa Llorach del carrer Muntaner de Barcelona, on disposaven d’un teatre als baixos de la casa, a les quals també acudia el seu pare, l’any 1902 Maria va protagonitzar, juntament amb Salvador Vilaregut i les germanes Isabel i Mercè Llorach, l’obra La campana submergida de Hauptmann, traduïda pel mateix Vilaregut, i dirigida per Miquel Utrillo, el qual també havia realitzat l’escenografia de la representació. 


Portada de la revista Feminal del 26 de gener de 1908. Maria Oller apareix asseguda, la segona per la dreta. 

L’any 1907 va presentar obra a la V Exposició Internacional d’Art de Barcelona. Un estudio al pastel que valorava en 300 pessetes.  L'any 1909, a la Exposición del Círculo, hi mostra dos pastels, Campanulas i Geranios

De 1910 són els dibuixos que il.lustren el llibre Frutos del dolor de Francisco Coppée, editat per Gustavo Gili. 

Es va tornar a presentar a la VI  edició de l’Exposició Internacional d’Art d’abril de 1911. A la sala que es coneixia com a  “Galerias altas”, Maria Oller Rabasa va presentar una Flor de maig. En aquesta mateixa mostra, Josep Maria Llopis de Casades presentava una Capilla. 

“A la Pàgina Artísitca” de la Veu de Catalunya del 29 de juny de 1911 Joaquim Folch i Torres, escriu una crònica sobre aquesta exposició, i a l’apartat “Dibuixos, aquareles y gravats” diu:

“D’entre’l gabadal d’apunts y nocetes y caps d’estudi y carbons, aceptades però no acceptables la majoria, resurten, qualques petites obres d’indiscutible valor. D’entre elles citaré les ilustracions de Joan Vila, els dibuixos den R. Opisso, els projectes pera uns frisos den Cornet, els dibuixos den Domingo Carles, el pastell de la senyoreta Oller, la magnífica aquarela de Montserrat…..” (sic.).

A principis de 1911 Maria Oller s’encarregà de la direcció de les classes de dibuix i pintura de l’Escola d’Institutrius, centre al qual ella ja hi havia assisit com alumna anys abans, i, com ha hem explicat al principi, va coindicir amb Rossend Serra. L’escola es trobava al local social de l’Econòmica Barcelonesa d’Amics del Pais que estava al carrer Sant Sever, 5, principal de Barcelona. 

Durant els seu anys com a mestre, Maria es va saber envoltar de grans artistes com Arcadi Mas i Fondevila i Oleguer Junyent, els qual, juntament amb la mateixa Oller, formaven part els anys 1913, 1914 i 1916 del tribunal de l’exàmen de dibuix i de pintura de les alumnes que havien assitit a les classe d’aquesta. 

Com a bona mestre, Maria Oller no va dubtar en treure les seves alumnes dels tallers. A La Vanguardia del 30 d’abril de 1914, coincidint amb l’arribada del bon temps, es publica la següent nota:

“Las alumnas de la clase de dibujo y pintura de la Escuela de Institutrices y otras carreras para la mujer que dirige la señorita María Oller, empezarán las lecciones al aire libre el próximo lunes, día 4 de mayo (…)”. 

La pintora va mantenir el seu càrrec fins l’any 1917 que l’escola va tancar definitivament. 

Maria Oller va ser gran amiga de l’escriptora i traductora Maria Pi Sunyer (1884-1912), que firmava amb el pseudònim de Roser de Lacosta. Les dues artistes es van conèixer a través de la revista Feminal, publicació que dirigia Carme Karr, i que va sortir entre 1907 i 1917 com a suplement mensual de La Il.lustració Catalana

Al llarg d’aquests anys, a Feminal es van publicar diverses obres de Maria Oller. Al número del 23 de febrer de 1908, en l’article que tracta la tómbola solidària que havia tingut lloc a l’Hotel Colon de Barcelona. És en aquest text on llegim: 

“La manca d’espai en nostre número anterior ens privà de donar el lloch corresponent a algunes obres artístiques de forsa importancia, com foren la hermosa sanguina de nostra companyadonya Lluïsa Vidal, el delicadíssim pastel de Dª Maria Oller, filla del ilustre novelista, els preciosos quadros al oli y la aquarela de la senyora Coranty de Guasch y de la senyora Farreras, respectivament”. (sic.)




El pastel de Maria Oller es publica en aquest mateix número, juntament amb els de Lluïsa Vidal, Rosina Mercadal Peyri, Antonia Farreras i Emilia Coranty. 

És en aquesta revista on el 28 de gener de 1917 es va publicar un article a Nostres visites artístiques, firmat per Joaquim Ciervo, on Maria Oller n’era la protagonista i on se’ns descriu el taller de l’artista que “se compon de dos compartiments, l’un destinat a fer esculptura y l’altre per pintar: tot en ell està previst: la llum atinadament combinda, l’argila aconduhida en lloch apropiat, les notes de color y quadros, aixis om els cavallets y demés útils de treball resten per la mà d’aquesta artista sabiament acoblats. Confort y art s’agermanen d’agradosa manera, respirantse en aquell lloch, consagrat a obrador de les arts blles, pascèvol benestar”. 






El text de Ciervo segueix dient: “La senyoreta Oller sempre ha vingut demostrant condicions artístiques, ja que desde l’infantesa, el llapis ha sigut per ella motiu d’esbarjo; després mitjançant seriosos y complets estudis acadèmichs, s’ha format y avuy l’ast es sa constant obsessió”. (sic.)

També sabem que Maria Oller va viatjar per Europa, visitants els principals museus. Que les seves primeres obres, retrats al pastel, les firmava amb pseudònim, i que fins que va comprovar les crítiques positives que rebien, no va començar a firmar amb el seu nom. 

Dues obres d’ella van ser adquirides per la Junta de Museus i l’any 1917 figuraven a les sales de Pintura Moderna. 

Va exposar a Madrid, Barcelona i Florència, ciutat italiana on presentà una acadèmia de dona al pastel, obra que li valgué entrar a l’Associació d’Artistes Italians. 

Però si ja és desconeguda com a dibuixant, com a escultora està totalment oblidada. Com explica l’article de Ciervo, en el seu taller, aquell 1917, hi guardava un bust del seu pare, Narcís Oller, uns cavalls en relleu i una egua normanda. 

Detall de la fotografia del taller de Maria Oller on veiem "l'egua normanda" i un bust de Narcís Oller.


Bust de Narcís Oller realitzat per la seva filla Maria Oller?


Així com l’autor destaca la presència d’un triptic de relleu on “dóna expressió plàstica a un fragment del sonet de Shakesperare”. 


L’any 1917, al setmanari Hojas selectas, dins de “Semblanzas femeninas”, es publica un article sobre Carmen Alemany de Paniker, “profesional de la música”, una altra dona per estudiar. 

Carmen Alemany i Sabadell s'havia casat el dia 1 de maig de 1916 a Montserrat amb Ramon Paníquer i Amah, enginyer, originari de  Kelledikode, Indostas, però veí de Sant Gervasi (Revista Montserratina). Carmen era germana de Mercè Alemany Sabadell, esposa de Josep Oller Rabasa, i per tant, cuñada de Maria. La parella Oller Alemany, que va tenir diversos fills, va viure la desgràcia de la mort d'un dels seus nens, en Narcís, el 3 de gener de1923. 

Però tornem-nos a centrar en Maria Oller, la quel li havia fet el retrat que il.lustraba l’article. Sobre aquest, Cierva diu: 

“Noticioso de que le hacían el retrato, indagué el artista elegido y supe que la señorita Maria Oller copiaba tan interesante figura. Ni corta ni perezoso, una mañana me personé en el estudio e la nombrada artista y, en verdad, llegué oportunamente.

La señora Paniker estaba sentada en elegante diván, rodeada de vistosos almohadones, y la señorita Oller, abstraída ante un caballete, pinceles y paleta en mano. Posé la vista en la tela que sostenía el caballete y pude contemplar, próximo a terminar, el retrato que me interesaba. Grata fué la impresión que me causó su estudio, dispuesto a ser firmado por su autora. El recogimiento y quietud reinante en aquel taller, tan confort".




Altres mostres on es va presentar Maria Oller va ser a l’Exposició d’Art de Barcelona de 1919, que va participar a la secció de pintura i a la d’escultura. A la de pintura va presentar un Estudi, i a la d’escultura un Sonet de Shakespeare i un Bust de nena. Dues peces que ja podiem veure al seu taller en aquella foto de 1917 publicada a Feminal. 

Baix relleu de Maria Oller


A l’Exposició d’Art de 1921 es va presentar amb un retrat. Als dos catàlegs oficials consta la direcció de la pintora com a rambla Catalunya 14, el domicili familiar dels pares. 

Durant els darrers dies del mes de setembre de 1922 Maria fa un viatge a París, estada que repetirà de nou el mes de setembre de l’any següent, i que es va allargar durant gairebé dos mesos, fins a mitjans de novembre de 1923. París va ser una constant en aquests anys, i de nou la trobem a la ciutat francesa entre abril i juny de 1927, coincidint amb l’exposició que de la seva obra es va organitzar a la galeria Lorenceau de París. 

Sobre aquesta mostra en trobem dues cròniques identiques a dos diaris madrilenys. A La Época del 17 de juny de 1927 i a La Libertad del 19 de juny. Llegim:

“En las galería Lorenceau, de París, ha expuesto estos días la señorita Maria Oller, hija del ilustre novelista catalán del mismo apellido, una seria de lienzos característicos, demostración palmaria de su depurado gusto artístico.

La joven artista titula el núcleo de sus obras “Estudio de objetos reflejados”, e, inspirada por su refinado gusto, ha sabido elegir temas gratísimos, no sólo a la vista, sino también al espíritu, tales como “Sol de otoño”, “Flores de España”, “Flores de París” y otros que merecieron unánimes elogios de los críticos parisinos.

La labor expuesta por nuestra distinguida compatriota en la capital de Francia ofrece un conjunto poético admirable, y merced a la mágica comunión el arte, supo ofrecer a los visitantes evocaciones turbadoras, visiones delicadas y sutiles, toda una serie de poemas de la luz, del sol, del agua.

Fueron muchísimos los admiradores de la señorita Oller que han desfilado por la calle de La Boetie, coincidiendo todos en que la gentil artista española ofrece ricas promesas para el porvenir, ya que la exposición de sus obras ha constituido un rotundo y merecido éxito.”

El dia 1 d’abril de 1929 moria, a 78 anys, la seva mare, Esperança Rabasa Pont, al pis de Rambla Catalunya 14. Un any més tard, el 26 de juliol de 1930, ho feia el seu pare, el gran Narcís Oller, a gairebé 84 anys. 


També va ser l’encarregada de realitzar les il.lustracions per a diverses novel.les. Una d’elles Noviazgo de prueba, obra d’Enric Bordeaux. L’any 1930 va  fer la sèrie de dibuixos que conformen l’àlbum Dibujos del parque de Montjuich.


Añadir leyenda


Maria, que havia restat soltera al costat dels pares, va presidir molts dels actes d’homenatge que es van organitzar a localitats com Valls, ciutat natal de Narcís Oller, durant el mes de febrer de 1931, i on es va presentar un retrat del pintor realitzat per Francesc Galofre Oller, quadre que forma part de la Galeria de Vallencs Il.lustres. 


Acte de lliurament del retrat de Narcís Oller per a la Galeria de Vallencs Il.lustres. Maria Oller és la única dona de la fotografia. 


A Barcelona l’homenatge va tenir lloc primer amb la col.locació d'un bust de l'escultor l'any 1934 a l'inici de la Via Augusta, cantonada amb avinguda Diagonal de Barcelona, escultura d'Eusebi Arnau que actualment es troba a la plaça Narcís Oller, al barri de Gràcia, on va ser recol.locada l’any 1942,


Dia 6 de maig de 1934, inauguració del monument a Narcís Oller, amb la presència dels seus fills, entre els que reconeixem a Maria. El bust escultòric d'Eusebi Arnau primer es va col.locar a la Via Augusta cantonada avinguda Diagonal. Fot. Carlos Pérez de Rozas.


Actual ubicació del bust d'Oller

Un altre homenatge va ser el que van fer des de l’Ateneu Barcelonés el 28 de març de 1935, durant el qual es va presentar l'original del bust del novel.lista, modelat per Eusebi Arnau, i que la vídua i la fill d’aquest havien regalat a l’Ateneu. 




Maria Oller Rabasa moria a Barcelona el 5 de desembre de 1937, en plena guerra civil. Tenia gairebé 73 anys, no havia tingut descendència, però sí una intensa relació amb els germans. Amb ella va morir el seu art, la seva passió i sembla que també el seu record. 



Aquest petit apunt té la voluntat d’obrir una nova finestra, encara que sigui petita, per redescobrir a una artista que, pel poc que coneixem, sembla que va ser una figura important de la societat cultural i intel.lectual catalana dels primers anys del segle XX. 

Seria important poder trobar alguna de les seves obres,  pictòriques i escultòriques, per poder estudiar el seu estil, la seva evolució, i la influència que va poder exercir sobre altres dones artistes. 


Així que ja sabeu….. aquí estem per rebre tota la informació que ens pogueu donar….