15 de juny 2018

L'HOME DE LES ULLERES RODONES. LA FAMÍLIA JULIÀ-RIBAS-GABARRÓ DE SITGES


L'home de les ulleres rodones. 

Fa pocs dies, Roland Sierra, historiador sitgetà (pels que no el coneixen), va fer una crida a la xarxa per intentar conèixer la identitat d’un home que apareixia retratat en una platja de Sitges.  Un personatge que, per les seves característiques ulleres rodones, tenia una certa retirada al pintor sitgetà Joaquim Sunyer (Sitges, 1874-1956). Com altres membres del grup, vaig mirar de col.laborar en la cridar, però a l’espera de la resposta dels experts en Sunyer, a primera vista jo no hi veia més que unes coincidències físiques, temporals i locals entre els dos personatges. Però Sunyer aquest anys de la foto ja tenia més de 70 anys. 

Autoretrat de Sunyer any 1949.
I aquí es va quedar el tema fins que diumenge per la nit aquest home d’ulleres rodones em va tornar a aparèixer al meu mòbil, aquest cop a través d’un missatge de Twitter. Aquest cop la fotografia anava acompanyada d’un missatge que donava “suposades pistes” i de dues imatges més. Una de les quals, el retrat familiar, em va cridar l’atenció per la familiaritat (permeteu-me la redundància) que em va suposar la visió d’algunes de les persones que allà es mostraven. Les “suposades pistes” em van confondre una estona intentant trobar la resposta per altres bandes. No trobava resposta, però les cares d’aquelles nenes m’eren molt properes, les tenia registrades a la meva memòria interna, però no sabia en quina de les carpetes del meu cervell havia de remenar. Així que vaig demanar ajuda, i vaig enviar la foto per wapps dels meus pares i els dos van contestar, des de llocs diferents: són els Julià! 

Família Julià. Al mig de la foto, el matrimoni Joan Julià i Rosa Ribas. La senyora més vella és Eladia Masí Feliu. Les altres dues senyores de negre són Pilar i Isabel Julià. En noi és Toni Julià Ribas, les dues noies més grans a costat i costat són la Pepa i la Montse, i les nenes de les trenes vestides iguals, la Rosa i la Margarita Julià. 

Vaig voler saber més de la procedència d’aquelles fotografies, i vaig anar fins a l’origen dels missages. La crida venia de l’Aitor Roger,  de l’Arxiu de Blanes, que em va explicar que les fotografies que m’havia ensenyat eren una petita part d’una caixa que un senyor havia comprat als Encants de Barcelona. De nou els encants! Un tresor format per una capça plena de negatius amb imatges de diversos pobles de Catalunya i Europa, així com un sobre amb fotografies on hi apareixien diverses persones, gairebé sempre a Sitges, algunes identificades, i altres que encara no tinc les seves identitats. 

La parella encerclada és el matrimoni format per la Montse Julià i el seu marit, Picas. Al costat en Toni Julià.
 Darrera, el més alt és Antoni Mirabent i Muntané.

Fotografia feta des de l'orxateria, actual Pic Nic, amb tres persones que no tinc identificades.

Doncs res, ja tenia per on començar a estirar fils per poder acabar de donar una identitat al senyor de les ulleres rodones. I d’aquí l’article d’avui. 


Personatge que no he identificat... encara... m'ajudeu?

Ens plantem a mitjans del segle XIX amb el matrimoni sitgetà Masó Dort, el qual va tenir tres fills: en Sebastià, la Matilde i la Salvadora Julià Dort, origen dels nostres protagonistes.

Sebastià es va casar a Bayamo, Cuba, amb Isabel Feliu Tejera, una noia cubana de familia sitgena. La parella va tenir diversos fills, un dels quals va ser l’Eladia, de la que en parlarem aviat.

La Matilde, morta  a Barcelona el 20 de febrer de 1920, es va casar amb el mestre d’escola Mariano Gabarró Vidal (Marnresa, c.1838- Barcelona, 17 de febrer de 1920) i van tenir tres noies, la Carmen, la Josefa i la Matilde.

A l’Eco de Sitges del 25 de febrer de 1934, Josep Soler Cartró va dedicar gran part de l’article “Els nostres Mestres vuitcentistes. Els mestres de la Vila”, a la figura de Garbarró, el mestre amb el qual Soler va finalitzar els seus estudis bàsics. 

Gabarró va ser un gran mestre, així com també va ser un magnífic alumne. Al Diario de Barcelona del 30 de juny de 1858 es publica la notícia dels mestres d'ensenyança elemental i de l'escola superior que, amb motiu del neixement del Princep d'Asturies, havien obtingut, gràcies als seus mèrits, el títol gratuit. Mariano Gabarró és un d'ells. 



L'any 1866, segons consta a La Corona del 23 de setembre de 1866, Mariano Gabarró ja era mestre de tercera classe a Sitges. 



A finals del XIX, a la mort del mestre Tarrida, Mariano Gabarró va obrir una escola al carrer d’En Bosch, en una de les cases que es van tirar a terra per edificar l’any 1890 l’edifici del mercat. L’escola de noies ocupava la planta baixa i s’entrava per davant del Castell, o sigui per la plaça de la Constitució, i la dels nois ocupava el pis i l’entrada la tenia per dit carrer (d’en Bosch), pujant-s’hi per uns graons de pedra, que arrencaven de la pendent de la casa de can Pau Tit. Posteriorment, i després d’una intensa i exitosa ensenyança a Sitges, Gabarró va sol.licitar plaça en una escola a Manresa, la seva ciutat natal, on va restar fins a la seva jubilació, que es va traslladar a la ciutat de Barcelona, on moriria tres dies abans que la seva esposa, el 17 de febrer de 1920 als 82 anys. 


Eco de Sitges, 22 de febrer de 1920

La  tercera filla va ser la Salvadora Masó Dort es va casar amb Pere Julià Palmeta (1824-1892), boter, que vivien al carrer de Sant Salvador, i van tenir quatre fills: en Bonaventura, en Francesc, la Francesca i en Pere (Pedro). 


Passeig de la Ribera de Sitges

I quan ja he publicat l'article rebo aquesta fotografia de 1900 on es veu la família Julià a la porta de la seva casa del carrer de Sant Salvador omplint un globus. Preciosa.... 


A L’Eco de Sitges del 10 de maig de 1980 Manel Carbonell, a la seva columna “Anecdotari”, publica el capítol V de la sèrie Carrers de la Vila. A l’explicar la història del carrer Bernad Fernàndez (acutalment Passeig de la Ribera), ens parla del senyor Bernad Fernández i Valdés (Avilés, 1865- Barcelona, 1946), el qual, a principis del segle XX va comprar els terrenys que, en part, ocupaven el carrer Sant Salvador, donant a l’Ajuntament part d’aquests per obrir l’Avinguda Sofia. 



Així doncs, el tram que va des de l’actual Hotel Subur fins a l’Hotel Calípolis, ocupat fins aquell moment per petites cases i tallers propietat de boters i pescadors, es va convertir en un bell passeig de magnífiques cases, paral.lel a la Ribera. 






Doncs en aquest carrer Sant Salvador, Pere Julià Palmeta hi tenia la casa i el taller de botes. A la seva mort, la família va seguir vivint a la casa de la Ribera, tot i la presència de les noves contruccions del Sr. Fernández. Una casa on, reformada anys més tard, encara avui dia hi viuen alguns dels seus descentdent. 


Casa Julià als anys 50. 

I aquí comença “el lio”. 

El fill gran, en Bonaventura Julià Masó (Sitges,1855-1942), va esdevenir figura destacada de Sitges, especialment per ser alcalde del poble entre 1918 i 1922. Bonaventura, que va estudiar a l’escola del seu oncle Mariano Gabarró,va seguir els seus estudis a Barcelona estudiant la carrera de Dret. Es va casar amb la seva cosina germana Eladia Masó Feliu i van tenir nou fills, tot i que només en van sobreviure tres. Eladia va morir a Sitges el 12 de gener de 1947 al costat de la Pilar, l’Isabel i en Joan. 

Retrat de Joan Julià Masó, de la col.lecció trobada
Joan Julià Masó es va casar el dia 18 de setembre de 1920, a l'ermita del Vinyet, amb Rosa Ribas Mestre. Entre els padrins triats per Joan hi havia Ignasi Canals Porta, un dels protagonistes de  article del blog que vaig publicar fa poc i que podeu llegir aquí

Rosa, filla de l'alcalde Miquel Ribas i Llopis, era una de les dues germanes que ja va retratar Joaquim Sunyer l'any 1913, quadre que formava part de la col.lecció Plandiura i que ara forma part de la col.lecció del MNAC, museu que l'ha cedit als Museus de Sitges perquè sigui exposat en les seves sales.



Les germanes Ribes, Sunyer

El matrimoni Julià Ribas van "fundar" una gran família. Van tenir cinc fills. La Pepa, que es va casar amb en Ramon Sentís; la Montse amb en Jacint Picas; l'Antoni amb l'Àngels Carbonell; la Rosa amb Joan Mirabent Castiel i la Margarita amb Antoni Vigó. 


Fotografia a la platja de Sitges de la família Julià Riba a mijans dels 50. El senyor de la camisa és Joan Julià, al seu costat el fill, Antoni. També hi veiem la Margarita i la Rosa i la Montse i la Pepa.

Joan Julià, que va ser tinent alcalde en el mandat de Salvador Olivella durant els primers anys de de la dècada dels 30, va morir a Sitges el 4 d'abril de 1959. Rosa Ribas va  morir durant el mes de maig de 1986 als 88 anys. 

L’altre fill, en Francesc Julià Masó, conegut com Pancho, també es va casar amb una cosina germana, la Josefa (Pepita) Gabarró i Masó, el dia 19 d’octubre de 1905, poc després que ell tornés de Cuba. La parella, que vivia a Barcelona, va tenir un sol fill, en Josep Maria Julià i Gabarró.


La Esfera, 9 de juny 1 928

La Francesca no es va casar i va morir jove, i el fill petit, el Pere, i per seguir la tradició familiar, i el 13 d’abril de 1921 també es va casar amb una cosina germana, la Matilde Gabarró Masó, germana de la Josefa. El matrimoni no va tenir fills, i ella va morir massa aviat, el 3 de novembre de 1931. 

Per saber més sobre Bonaventura Julià tenim el  seu  Diari de Guerra i postguerra. Sitges 1936-1942, publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans l’any 2002, a cura de David Jou i Andreu, Ignasi Mª Muntaner i Roland Sierra.

I ara tornem al nostre home d’ulleres rodones…. 

Doncs es tracta de Josep Maria Julià Gabarró, fill únic de Panxo Julià Masó i de Pepita Gabarró. Nascut a Manresa l’any 1906, on el seu avi matern, el mestre Marià Gabarró s’havia instal.lat feia uns anys amb la família, tot i que finalment es van acabar establint a Barcelona, al carrer de Montaner 173. Però en pocs anys el nen Josep Maria va veure morir el seu pare, el 27 de setembre de 1915, pocs dies abans de complir els deu anys. Aquesta mort va fer que l’oncle, en  Bonaventura, l’acollís i el tractés com un fill més. 

Aquesta relació entre oncle i nebot queda perfectament reflectida en el Dietari de Guerra, on se’ns mostra a un Bonaventura Julià molt implicat en tot el que afectava a la vida del seu nebot Josep Maria, que a principis de la Guerra Civil ja té 30 anys, i de la seva cunyada i cosina, Pepita Gabarró.

Sabem pel dietari que el 13 de setembre de 1936, acabada d’inciar la Guerra Civil Espanyola, una bomba va destrossar el pis de Pepita Gabarró a Barcelona. Al saber la notícia, Bonaventura va agadar el tren el matí del 15 de setembre per anar a ajudar a la cunyada, tornant a Sitges un cop comprovat que la familia estava bé, tot i la desgràcia de perdre la casa. Però la vida seguia, i tot i que durant un temps Josep Maria es troba expatriat en algun lloc d’Espanya, situació que preocupa l’oncle, un cop acabada la guerra Josep Maria es torna a incorporar a la vida familiar dels Julià. 

Seguin el diari, podem pensar que Josep Maria Julià no es va casar amb Mercè de Bobes i Artès fins l’any 1943, ja que Bonaventura no la cita en cap moment ni en fa referència. Mercè era néta del litògraf i gravador, Enric de Bobes i Ribosa, propietari de  l’edifici del carrer de Balmés número 30, xafrà amb Diputació de Barcelona, obra que va encarregar l’any 1896 a l’arquitecte Enric Sagnier Villacechia, on hi va situar el seu taller, un edifici que anys més tard va ser modificada i a la que se li van afegir tres pisos. 








Josep Maria, persona de gran cultura, va ser un amant de la pintura, autor prolífic que va realitzar diverses exposicions, principalment a la sala Maricel de Sitges. També destacava per ser un gran jugador d’escacs. Us deixo alguns dels articles publicats a l'Eco de Sitges amb motiu de les seves mostres artístiques.


               

            


Una de les fotografies que il.lustren la notícia és la de l'únic quadre que he pogut tenir d'ell, aquesta vista de Blanes de l'any 1953 i que conserva la família Julià.

La parella no va tenir fills, però la relació amb els fills del seu cosí Joan va ser molt intensa. En gairebé els casaments dels cinc Josep Maria en va ser testimoni, com demostra aquesta fotografia realitzada durant el casament de la Pepa Julià Ribas amb Ramon Sentís en el mes de febrer de 1945, on s’hi veu el nuvi, el capellà Mossèn Batlle i Josep Maria Julià. 

Fotografia de febrer de 1945
Retall Eco de Sitges, 27 de octubre de 1957


Josep Maria Julià Gabarró, nét d’un mestre boter sitgetà i d’un mestre manresà va morir a Barcelona el 8 de desembre de 1989 als 92 anys. Mercè de Bobes ho va fer uns quants anys més tard, el 23 de maig de 2012 als 99. 


Eco de Sitges, desembre 1989
D’ell en tenim la imatge del home de les ulleres rodones, i d’ella, possiblement la fotografia d’una bella dona retratada en un interior, així com la imatge d’un retrat realitzat pel pintor Joaquim Sunyer l'any 1944, aquell altre sitgetà que també portava ulleres rodones i que era bon amic de la família Julià i dels Ribas. Pot ser que aquest retrat fos un regal de noces de la parella Julià de Bobes.

           

Per alguna raó, part dels seus records van anar a parar als Encants, aquell cementiri d’històries on alguns hi anem amb el somni de resucitar-les. I de nou, podem dir que, en part, aquest tresor ha tingut un final feliç, i que alguns dels protagonistes de les fotografies han pogut, amb la seva troballa, reviure moments importants de la seva vida.

Fotografia de la col.lecció trobada als Encants, on es veu un pintor, acompanyat d'una nena, en una platja.
Serà el nostre protagonista? La platja és Sitges?


I que vull jo…. doncs recuperar part d’aquesta història mitjançant la recuperació del fruit d’una de les grans passions de Josep Maria Julià i Gabarró, la pintura. Així que si teniu a casa alguna obra d’ell, ja sabeu…. una petita exposició retrospectiva seria una bona oportunitat per retornar-li part d’aquesta història perduda. 

8 de juny 2018

¡MARIA DE LA O! QUE DESGRACIAÍTA, GITANA TÚ ERE, TENIÉNDOLO TÓ. LA CARTA DE MARTÍNEZ SIERRA DES DE SITGES.


Añadir leyenda

I torno a les postals. Si fa uns dies ampliava l’article anterior amb dues fotografies de la Festa de l’Arbre Fruiter que va tenir lloc a Sitges l’any 1907, avui li toca el torn a Gregorio Martínez Sierra ( Madrid, 1881-1947), escriptor, autor teatral, empresari teatral, guionista, cineasta, etc. I en aquest cas, traductor i amic íntim de Santiago Rusiñol. 

Caricatura de Gregorio Martínez

Que Gregorio Martínez Sierra havia estat a Sitges amb la seva esposa no és cap descobriment. Al número 11 de la revista sitgetana La Xermada, de la tardor de l’any 1999, Vinyet Panyella va publicar un extens article, “Les postals sitgetanes de María Martínez Sierra. Amic i col.laboradora de Santiago Rusiñol i de Manuel de Falla” que tracta, principalment, de la relació entre  María de la O Lejárraga García, esposa de Gregorio Martínez Sierra, i veritable autora-col.laboradora de la majoria dels treballs literaris del seu marit, amb Rusiñol i Manuel de Falla.

En el seu article, Panyella es refereix, entre altres aspectes, a la troballa a l’arxiu de Manuel de Falla d’unes postals enviades per María de la O al reconegut compositor, amb el qual l’unia una gran amistat, compartida amb Rusiñol. 

Postal del Passeig Marítim de Sitges, enviada per Maria Martínez a Manuel de Falla el 17 de juliol de 1915.
Es conserva a l'Archivo Manuel de Falla

Durant el mes de juny de 1915, el matrimoni Martínez Sierra, juntament amb Manuel de Falla ( Cadis, 1876- Alta Gracia, Argentina, 1946)  i Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861- Aranjuez, 1931), van passar uns dies junts a Sitges. Els nouvinguts es van hostejar a l’Hotel Subur, notícia que es va publicar a l’Eco de Sitges, 4 de juliol de 1915:

“Para dentro de breves días es esperado en esta villa el conocido literato y aplaudido autor dramático D. Gregorio Martínez Sierra, cuya familia se halla ya hospedada en el Hotel Subur”.

Dibuix realitzat per Santiago Rusiñol en el que es representa a Manuel de Falla composant
 al piano del Cau Ferrat la seva obra  (1915)

Però Martínez Sierra no era un “desconegut” pels sitgetans. Ell ja havia passat abans per terres sitgetanes, ni que fos per unes hores.  A l’ Eco de Sitges del 6  de març de 1910 llegim aquesta estada a la qual també hi va estar present el pintor Ramon Casas, autor d’un bonic retrat al carbó del literat madrileny.



“El pasado domingo estuvieron breves horas entre nosotros el amigo queridísimo D. Santigo Rusiñol Prats con su encantadora hija Maria, el literato señor Martínez Sierra y el artista señor Casas, quienes regresaron a Barcelona, en automóvil, a últimas horas de la tarde.
El señor Rusiñol saldrá decididamente para Buenos Aires, como director artístico de la compañía que dirige el eminente actor D. Enrique Borrás, el día 23 del presente mes”. 

Però tan curta estada feia a la portada de l’Eco de 8 de març de 1914, Pablo Vila-San Juan li dedica dues llargues columnes? Tan reconegut era entre els sitgetans fins al punt de publicar aquest ampli article de títol clar “Gregorio Martínez Sierra”? 

         


La resposta la vaig trobar en aquesta posta que en la qual apareix una fotografia del despatx de Rusiñol al Cau Ferrat de Sitges. Una postal amb un dors amb molta informació.



Timbrada a Sitges el 8 de març de 1912, el destinatari era Eduardo Martínez Sierra, amb una direcció poc concreta, Miraflores de la Sierra, província de Madrid. 



La missiva diu:

“Querido: supongo que tendréis noticias detalladas de nosotros. Sigo mejorando muy deprisa. Ya me lanzo a pasear y todo. Creo que no me volverá la fiebre porque con este sol y este mar no hay microbio que se atreva a vivir. En esta postal veréis un rincón de la casa de Rusiñol, donde nos pasamos la vida. Tiene un balcón sobre el mar delicioso. Muchas cosas.”

I firma, Gregorio. 

Així doncs, l’estada de 1915 a Sitges del matrimoni Martínez Sierra a Sitges no va ser la primera, sinó que era fruit d’un “enamorament” anterior.

A l’Eco de Sitges del 10 de març de 1912 apareix aquesta notícia:

“Sitges alberga desde hace pocos días al distinguido autor dramático señor Martínez Sierra, cuyo literato ha traducido con verdadero cariño varias obras de su entrañable amigo don Santiago Rusiñol Prats quien enterado de la delicada salud de su eximio colaborador, le ha brindado su Cau Ferrat al doble objeto de que le sirva de gabinete de estudio y de inmejorable sanatorio. Esto explica la estancia del señor Martínez y de su digna esposa entre nosotros, haciendo votos El Eco de Sitges para que les resulte provechosa en todos los conceptos”. 

Al Baluard de Sitges del 17 de març de 1912 llegim també la notícia:

“Ha vingut a passar una temporada en aquesta vila, en busca del millorament de la seva salut, quelcóm delicada, l’eximi escriptor castellà on Gregori Martínez Sierra.  (…)
Al saludar respectuosament, desde aquestes columnes, donantli la benvinguda, a tan insigne literats, fem fervents vots pera que trobi en la serenor del nostre cel blau  en el repós de les nostres rialleres platges; l’alivi físich que ansía, fent extensiu a la seva digna senyora esposa, que també es trova aquí, la nostra coral salutció. (sic.)”

Al mateix setmanari del 31 de març de 1912 llegim també la notícia de la marxa de la parella:

“Després d’haver permanescut una bona temporada en aqueta vila, de quines condicions étniques y climatològiques ne fa públicament grans elogis, l’altre dá va marxar a Nissa, pera després trraslladarse a les costes d’Holanda, el pulcre escriptor castellá D. Gregori Martínez Sierra, acompanyat de la seva distingida senyora esposa. (sic.)”

Gregorio Martínez i la seva esposa, María de la O Lejárrega García (1874-1974), més coneguda pels cognoms del seu marit, van passar uns dies al Cau Ferrat de Sitges, casa que els hi va cedir el seu amic i col.laborador Santiago Rusiñol, el qual aquells dies estava a València, on inaugurava exposició al Cercle de Belles Arts d’aquella ciutat, acte durant el qual el protagonista va llegir obres seves recents, com La Verge del Mar i el sainet El pintor de miracles

L’estada de la parella, sembla que va ser profitosa, com a mínim a nivell de salut, ja que l’escriptor va marxar de Sitges amb prou forces per realitzar una llarga gira europea. 


Però la relació entre Gregorio Martínez i Maria de la O va ser intensa. Ella tenia set anys més que ell quan es van conèixer i enamorar. Es van casar l’any 1899 quan Gregorio tenia només 19 anys i ella 26. Però la felicitat va durar poc. L’any 1906 ell va conèixer a la jove actriu Catalina Bárcena (Cienfuegos, Cuba, 1888- Madrid, 1978), enamorant-se bojament d’ella, i començant una relació amorosa entre ells. Maria, coneixedora de la situació, es va intentar suïcidar l’any 1909 entrant al mar, d’on va ser rescatada. Tot i això, el matrimoni no se separa fins al’any 1921, quan neix Katia, la filla que van tenir Gregorio i Catalina. Però la relació laboral entre els Martínez Sierra va seguir durant uns anys més. Per cert, va ser una obra de Maria Lejárraga, ja alliberada dels cognoms del marit, la que va servir de guió a Disney per a la pel.lícula de La dama y el vagabundo (1955), d'aquí la primera il.lustració triada per a l'article ;-). 

Per altra banda, Catalina va ser una “rompe corazones”. Abans de trencar el matrimoni dels Martínez Sierra ja ho havia fet amb el de la gran actriu Maria Guerrero i Fernando Díaz de Mendoza. I també va ser la gran passió d’un reputat artista, Rafael Barradas (Montevideo, Uruguai, 1890-1929), amb una intensa relació amb Catalunya, i amb un puntual, però interessant, episodi amb Sitges i alguns sitgetans, com explico en aquest altre article.

Retrat de Catalina Bárcena
A principis dels anys vint del segle XX, Barradas va treballar com a escenògrafs en algunes de les produccions teatrals de Martínez Sierra. Però l’obsessió del pintor per Catalina,  a la que va pintar moltíssimes vegades, va fer que Martínez trenqués la relació professional i personal amb Barradas. 

Retrat de Catalina, per Barradas. c.1920
Retrat de Catalina, per Barrdas. c.1923

Retrat de Catalina, per Barradas, c. 1923
Tot i que va ser únicament Barradas el pintor que va quedar enamorat per aquesta dona. Joaquin Sorolla també la va retratar l'any 1919.

Catalina Bárcena per Sorolla


Rusiñol i Martínez Sierra van seguir la seva col.laboració professional. No sé si l’amistat es va ressentir per la “traïció” de Gregorio a “l’amic” Maria de la O, però  si las “miradas matasen”,  per aquesta foto publicada a  La Vanguardia el 15 de gener de 1930, podríem pensar que la relació entre Rusiñol, Bárcena i Martínez no era molt “alegre”.  

Añadir leyenda

I per tancar el cercle,  la Sra. Catalina Bárcena, que va esdevenir una gran actriu de cinema a Hollywood, protagonitzant pel.lícules i portades de destacades revistes, també va venir a Sitges en diverses ocasions. De nou a la revista La Xermada hi trobo una pista en l’entrevista que Xavier Miret va fer a Josep Lluís i Torralbes, publicada al número 17 corresponent a la tardor de l’any 2000. El Sr. Lluís  parla dels clients que va tenir com a fabricant de sabates i diu: 

“El pare havia fet calçat (…) per a la Catalina Bàrcena, gran artista de l’època, actriu de cinema i teatre, dona que tenia molt de caràcter i que havia estat allotjada a l’Hotel Subur. (…) Cada temporada la Bàrcena anava a Barcelona i des d’allà feia encàrrecs de sabates al meu pare i li fèiem portar la feina feta a l’hotel on s’estava.” 

Doncs res, algun dia potser trobem una carta de la "diva" Bárcena des de Sitges. Mai se sap el que amaguen els Encants….