25 d’oct. 2017

"SITGES" PER FRANCESC FONTBONA VÁZQUEZ. RECORDS DEL SEGLE XX COMENTATS DES DEL SEGLE XXI



Em sembla que les “vacances de blog” han estat una mica llargues... però la veritat és que també necessitava un temps de reflexió i tornar a tenir la necessitat d’escriure i de plasmar-ho aquí, tot i que aquesta mai ha desaparegut del tot. Però la situació política i social que hem viscut i estem vivint aquests darrers mesos  em té el cap una mica atabalat, amb idees que donen voltes per dins del cervell i que sembla que xoquin constantment entre elles. Però aquests ja són temes personals que prou m’atabalen a mi per atabalar-vos a vosaltres.

Tornem per uns moments a l’estiu. Durant aquests mesos, i per vies diferents, han caigut a les meves mans dos textos personals escrits en èpoques properes, amb el mateix escenari, però en situacions diferents: pre i post guerra civil espanyola.

La seva lectura m’ha fet pensar molt sobre quina és l’educació que estan rebent els nostres fills. Sobre si els estem educant en el respecte i els valors. Sobre si ells són conscients de com s’ha arribat fins a la seva, per ara, “estable” vida, arribant a la conclusió de l’ importància de formar-los per a que siguin “grans persones” tenint com a exemple la vida d’aquelles “persones grans” que en el seu moment vàrem tenir a prop i que, un cop ja no hi són, descobrim que eren “grans persones”, enormes,  fruit, en part, del xoc emocional que per a ells va suposar passar d’un dia per l’altre de viure una  infantesa plena, confortable i feliç, a patir una joventut marcada per la duresa de la guerra civil, de la que ells en van ser desgraciats protagonistes. Unes situacions extremes que els va fer ser com eren: valents, compromesos i generosos. 



El primer text al qual em refereixo és un diari personal, un text inèdit,  un tresor que, com a tal, encara està dins d’una capça que a la vegada es guarda dins d’un calaix.  Un diari que obro de tant en tant, però que també tanco de cop, per  por d’endinsar-m’hi i no poder-hi sortir en molt de temps. Un text que esdevindrà un document important per completar aquells anys de la guerra a Sitges. Deixeu-me una mica de temps....


Pel que fa a l’altre text, es tracta d’una petita part del recull de vivències que va escriure el Doctor Francesc Fontbona Vázquez (1913-1998). Exactament el capítol dedicat als seus records sobre Sitges, població on va passar-hi diversos estius de la seva infantesa i primera joventut. El text, que em va fer arribar el seu fill,  Francesc Fontbona de Vallescar, historiador de l’art, un referent i mirall en aquest “difícil món” de culturetes, un món moltes vegades poc generós i ple d’egos. 

El text esmentat formaria part del recull que també forma el llibre Temps de Guerra, publicat per l’Abadia de Montserrat l’any 2013, format per una etapa concreta, la de la Guerra, dels escrits deixats pel Dr. Fontbona Vázquez, recull realitzat sota la cura del seu fill, el qual m’ha permés, generosament, publicar part d’aquest text, i així poder lligar l’article amb el qual vull deixar constància, un cop més, del gran moment d’esplendor que va viure Sitges durant aquelles primeres dècades del segle XX.  


Presentem una mica l’autor del text i així poder entendre millor algunes de les dades que ens anirà donant al llarg del seu text. 



Francesc Fontbona Vázquez neix a Barcelona l'11 de setembre de 1913 i mor a la mateixa ciutat el dia 25 d'octubre de 1998, avui fa exactament 19 anys. Primer fill del matrimoni format per comerciant Marià Fontbona Ventosa i Antònia Vázquez Esbarranch, els quals s'havien casat al cambril de l'església de la Mercè el 28 de juny de 1912 i van tenir quatre fills: en Francesc, en Josep, en Lluís i l'Adolf. 


Nota publicada a La Vanguardia. El segon cognom del nuvi e
està equivocat, ja que era Ventosa. 
L'any 1914, poc després del naixement del primer fill,  l'epidèmia del tifus va fer estralls a la ciutat de Barcelona i van ser molts els que van morir d'aquesta malaltia, tot i que altres van tenir més sort i se'n van poder sortir, com va ser el cas d'alguns membres de la família Fontbona, com és el cas de la mare, Antònia, i del germà que el seguia, en Josep.  Va ser per poder-se recuperar de les seqüeles patides per la malaltia, que els Fontbona van arribar a Sitges durant aquells anys posteriors a la guerra europea del 14.

Francesc Jr. no va conèixer el seu avi patern, el capità de vaixells Francesc Fontbona Elias, mort a Barcelona durant el mes d'octubre de 1895, però va heretar el seu nom. Aquest, amb el bergantí Jóven Joaquin, va fer molts viatges arreu del món, com el que el va portar a Matanzas l'any 1871, o a Buenos Aires l'any 1873. Pel que fa a l'àvia paterna, la relació va ser més intensa, ja que aquesta, Carme Ventosa Sanjuan, va morir a principis d'agost de l'any 1928, pocs dies abans de que el nen fes els seus 15 anys. Podem pensar que aquells dies la família es trobava a Sitges, ja que a la parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla s'hi van celebrar misses funeral en record a la seva persona. Els Fontbona Ventosa van tenir onze fills, dels quals en van sobreviure cinc. En Josep, el metge de la família i que moriria a principis de 1940; la Carme, morta el dia de Reis de 1939; l'Emili, escultor i amic de grans artistes de principis del XX, també mort durant la Guerra Civil, a finals de setembre de 1938; la Tecla i el Marià, pare del nostre protagonista.



Passada la Guerra Civil la família Fontbona va retre homenatge als seu
familiars morts durant aquells anys tan durs.

No m'endinsaré en la família materna, formada per Josep Ventosa Rabassa i Tecla Sanjuan i Pedrol, nom que ja ens indica la procedència tarragonina de la família, tot i que també em podria despistar i pensar que tenien alguna relació amb Sitges.

Permeteu-me que el primer fragment del text del Dr. Fontbona que transcrigui sigui la darrera frase escrita per ell en aquests fulls datats entre maig i juny de 1987:

"Tots canviem. El jovent viu a Sitges, però no pot endevinar el paradís que era"

M'encanta, perquè ens dóna clarament que era el Sitges dels anys 30, el Sitges d'entre guerres, el Sitges del Noucentisme, del Terramar, de Maricel, dels darrers anys de Ramon CasasSantigo RusiñolUtrillo i Deering.... el Sitges dels meus avis, aquelles persones grans i grans persones a les quals em referia anteriorment i que tant van estimar i respectar el seu poble.

Seguim i anem desxifrant alguns dels records del Dr. Fontbona. Comença dient:


"A can Parés, al costat de l'Església parroquial, continuant el baluard de l'antic castell, enderrocat per ordre de Felip V i on es construí després la recent església, va quedar en peu una construcció marginal que al llarg del temps es convertí en una casa acollidora blanca de calç, amb tendals que dominaven el mar blau i la corba elegant de la vila Subur fins al llunyà Terramar que aleshores era platja verge, unes veritables dunes plenes de plantes grasses i cactus.
Crec que per restablir-se d'una tifoidal greu d'en Josep, que encomanà a la mare, vàrem
 aterrar en aquella casa de parets molt gruixudes que un ample frontal donava accés a un bell habitatge decorat amb pintures murals de molt bon gust i amb una vista meravellosa."


Tot i que Fontbona parla de Can Parés, la descripció i ubicació de la casa em fa pensar que veritablement es tracta de Can Pans, la casa blanca que feia cantonada amb les escales de la Fragata, i que va ser enderrocada a mitjans dels anys 70. Can Pans rebia el nom de la família sitgetana que hi vivia habitualment, en Joan Pascual i Mercè Raventós, la Mercè de can Pans, els quals vivien a la planta baixa, compartint veinatge amb els llogaters estiuejants del primer pis que anaven canviant.


Can Pans és la casa blanca al costat de l'església.


Entre agost de 1920 i 1930, als setmanaris sitgetans, on s'anava anotant els estiuejants  que arribaven i marxaven del poble, apareix diverses vegades entre "los que llegan"  Mariano Fontbona.


Fontbona segueix el seu text: 

“Recordo amb nostàlgia aquell Sitges de la postguerra del 14, brillant, enlluernador, engrescador de grans i de petits. Amb el pavelló al mig de la platja on es jugava a la ruleta el diner fàcil d’aquell temps. Començaren a jugar uns nous rics, pretensiosos, incultes que no se d’on havien sortit. N’hi havia del país i de tots els racons d’Espanya. Un capvespre vaig veure com un francès que havia perdut una fortuna jugant es disparava una pistola al bell mig del paladar. Caigué al rompent de les onades. Aquell suïcidi em va portar a meditar una altra faceta de la mort. Una mort que la teníem a l’abast de la ma. A aquell pobre home l’havia vist dret darrera la cadira de la seva cocotte, aquelles bèsties femenines que acabava de descobrir davant el tapet verd de la ruleta. Anaven embolcallades amb pells i puntes que deixaven al descobert la meitat de les mamelles. Decorades barrocament, amb un somriure cínic i canalla, anaven demanant bitllets als desgraciats que les acompanyaven. Vaig descobrir la nova aristocràcia d’aquell temps, la del diner fàcil i inestable. Gent d’Hispano-Suissa i Rolls-Royce, que anava a missa de 12 per exhibir-se, i en poc temps edificaven torres arran de mar creant el passeig de Terramar, que jo vaig conèixer quan només eren sorrals amb plantes grasses plenes de punxes. Aquells xalets crec que al cap de 6 anys ja no eren dels que els van construir. La gent s’enriquia d’una manera escandalosa i ràpida fins que en un moment donat es quedava en la pura misèria.”

Xalets construïts al Passeig Marítim de Sitges a partir de 1919. La majoria dels propietaris eren industrials catalans enriquits durant la guerra europea del 14. 

Es refereix al pavelló de fusta col.locat sobre la sorra que es va inaugurar el dia 17 de juliol de 1904 i que va desaparèixer, després d'un fort incendi, el 29 de novembre de 1934. Sobre les activitats que es realitzaven en aquest pavelló destaquen els grans balls de societat, així com a jocs de taula i rifes. No he trobat el fet del suïcidi, però sí que diversos articles que ens demostren la preocupació que ha havia sobre el joc.




Al ple de l'Ajuntament de març de 1919 es va denunciar "que ahir es jugà a prohibits a certes parts; lo qual també ho sab en Bosch, manifestant que és necessari matar d'arrel aquest trastorn (...) i que una persona li digué que en el kiosko es jugà ahir a la ruleta".


El kiosko era el nom que rebia el pavelló entre els sitgetans.

I sobre aquests jocs prohibits i els seus habituals també llegim una nota al Baluard de Sitges del 3 de setembre de 1921:"Nissaga incorruptible. Si un lloc de reunió visitàvem, cap d'esquèia al nostre gust. A l'un, la massa incolora i miginconeguda, la inadaptable, la inestable. A l'altre, l'alta prosapia, però mahauradament composta d'ex-amistanades, d'excesivament conegudes arreu, de  nouveaux-riches! I encara aquelles donzelles de bell esguard entregant-se a mil cabalístics moviments... Tot, però, presidit per la "ruleta"



També fou a Sitges on l'any 1934 es va presentar, d'amagat, la ruleta dels Srs. Strauss i Perlowitz, duo que va "inventar" l'estraperlo.... una interessant història que podeu seguir aquí.

“Contrastant amb aquest món estrany i internacional quedava el meu Sitges blanc de les casetes pintades de calç, amb el Cau Ferrat de Russinyol, aquell home que vaig tractar personalment, d’una simpatia extraordinària que va crear una casa museu ple de vidres antics, grans forrellats de tota la península, pintant i escrivint els costums del nostre país.  Ell amb Mister Deering, el nord-americà enamorat de Sitges, i que va crear amb els seus diners Maricel darrera l’Església parroquial, i que la mala bava de Miquel Utrillo pare va fer-lo allunyar del país, buidant tot el que havia comprat. Em sembla que fou el mateix Mr. Deering o sinó el seu fill que després es quedà amb el bell Castell de Tamarit arran d’aigua i prop de la pedrera romana del Mèdol.”


Edifici del Maricel de Mar, any 1915, propietat de Deering a Sitges. 

Sí, va ser el mateix Charles Deering el qual va adquirir el castell de Tamarit, projecte de rehabilitació que va ser encarregat al seu gran amic, el pintor Ramon Casas. Quan l'any 1921 Deering deixa per sempre Sitges i el seu Palau Maricel, totes les obres d'art que allà guardava, van ser enviades al castell de Tamarit. I sí, com molt bé escriu Francesc Fontbona aquell any 1987, el disgust de l'americà va ser pel mal fer (mala bava) de Miquel Utrillo pare. Podem pensar que el jove Fontbona va viure en directe aquells convuls estiu sitgetà protagonitzat per les manifestacions de tota mena per intentar convèncer a Deering que marxar no era la millor opció història que podeu llegir en aquest altre post del blog. 


“La blanca Subur, com l’anomenaven, anava des del Garraf a les primeres platges de la veïna Vilanova i la Geltrú. Fou amb Tossa una de les poblacions turístiques per excel·lència, sense saber-ho. Europa s’hi bolcava per a prendre el sol, veure el mar, practicar el golf recentment instal·lat a Terramar, i una minoria selecta fruir d’aquella quarta dimensió espiritual que li injectà Russinyol amb les seves Festes Modernistes i l’entronització al passeig de la Ribera d’una escultura monumental del Greco, quan d’aquest meravellós pintor no se’n feia cap cas enlloc del món. L’acròpolis sitgetana amb l’Església i el complex constructiu del Cau Ferrat, Maricel, l’Ajuntament, el mercat modernista, un bell racó que encara es conserva anomenat crec el clot del Moro, dividia la població en dos meitats, la del Sud era la de primera i la platja de Sant Sebastià presidida pel cementiri, petit i trist, no precisament un cementiri a lo Valery, era dels de segona."





"Això era quan funcionava el Prado Suburense on vaig conèixer el teatre d’avantguarda de Cocteau i altres surrealistes, dirigit per aquell home d’ulls blaus que es deia Artur Carbonell. Quan al golf de Terramar després d’una partida de 19 forats es prenia el te i nosaltres uns quants de joves demanàvem insolentment xocolata amb melindros.”

I als records d'un nen s'afegeixen els d'un adolescent obert al nou món, a les noves tendències culturals que arribaven a Catalunya. Fontbona, que aquells dies de setembre celebrava els seus 17 anys,  sembla que va ser un dels assistents a la representació d'Orfeu de Jean Cocteau que va tenir lloc el dia 1 de setembre de 1930 al teatre del Casino Prado de Sitges.  L'obra va ser dirigida, com molt bé diu Fontbona, per Artur Carbonell i Carbonell (1906-1973), pintor i dramaturg sitgetà que per aquells anys, tot i tenir poc més de 24 anys, ja començava a destacar en el panorama cultural català. Si voleu saber-ne més sobre ell us deixo aques altre link. I pel que fa al Club de Golf de Terramar, aquest va ser inaugurat l'any 1927. Seguim:

"Els botiflers catalans vivien temporades a París però imitaven als anglesos. L’aristocràcia de tot arreu del món generalment –exceptuant alguna rara personalitat fora de sèrie- era molt curta de gambals. No se si ja ho he escrit una vegada però no hi fa res. A Toledo em contaren que al Greco li recriminaven que pintava gent poc intel·ligent i ell s’excusà dient que la majoria dels seus models pertanyien a l’aristocràcia. Ara passa igual amb els joves, els d’esquerra són molt més intel·ligents que els dretans, llàstima que els hi sobri arrauxament.

Sitges voltada de vinya i Malvasia respirava pels seus carrers aires del Caribe. De Cuba principalment. Molts “indianos” després de 40 anys de treballar com a negres a l’Havana, agafaren els quartos i es plantaren a Sitges, l’enyorança de sempre, per a bastir la casa pairal on morir-se feliços com a grans senyors. Recordo dos tipus d’indiano completament pintorescs. Un -no recordo el nom- el marit de la Xita Janer vingué de l’Havana, es feu la casa al carrer de S. Francesc, i a la tercera planta s’hi instal·là una hamaca, un gran lloro molt mal parlat, i objectes i records dels insurrectes i dels propis yankis. El titulà “el Museu del Teulat” i quan s’enfadava amb la dona es tancava allí dalt sota la teulada, es ficava a l’hamaca, parlava amb el lloro i era completament feliç.

En aquest primer record del sitges dels "americanos" i dels seus veïns, Fontbona ens dóna algunes pistes sobre un d'aquests personatges que ell recorda. He donat voltes i voltes a l'hemeroteca local per si trobava alguna referència  a un lloro en un terrat, però ara per ara només he arribat a alguns fils que haig de seguir estirant.... Al carrer Sant Francesc hi havia, durant el primer quart del segle XX poques cases de tres pisos.

En aquells anys hi havia sitgetans de cognom Janer, però també hi havia Jané.... i de Jané amb alguna relació directa amb Cuba, tenim a Nicolau Jané Colomer, soci gerent de la raó social "Jané, Sans y Cia" amb negocis a Cuba. Tenia aquest senyor una germana que es deia Xita i un cunyat que tenia un lloro? mirarem.... i seguim amb els records de Fontbona: 

"L’altre personatge pintoresc indiano fou el Sr. S. Que després de fer-se la guerra tornà a la Ribera de Sitges, i [a Barcelona] es construí una gran casa en una plaça nova de Sant Gervasi. Amic del Pare i [membre] de la junta del Blanquerna, quan caigué malalt no va tenir temps de fer-li jurar al Pare que em volia a mi com a gendre. Es morí abans. Però com que la noia, molt graciosa i trempada, i la seva mare, ja ho tenien coll avall, i jo no podia negar-m’hi perquè es tractava d’una noia riquíssima, quedà el problema a sobre la taula per a resoldre. Les relacions amb M. S. venien de petits a Sitges. D’adolescents, ja amic i company del germà anava a casa seva de la plaça nova de M. on el pare havia construït una grandiosa casa que ocupava mitja plaça i ells ocupaven un meravellós àtic que donava a tota la ciutat. M. tenia una veu força bonica i molts vespres es feia un concert íntim mentre el germà, primer surrealista que exposà a la cripta de can Catalònia unes “escultures” palpables i a més col·leccionador de tapes de correus antigues, aprofitava els descansos per a ensenyar-te les noves adquisicions. Una tarda, mentre visitava, em telefonà M. des de Sitges amb una veu tota estranya de que es trobava molt malament i que hi anés tot seguit. Naturalment vaig calmar-la i al cap d’una hora me la vaig trobar al despatx amb un atac passional histèric i una voluminosa carta que quan se’n va anar vaig llegir. Al cap de tres dies ella ja més calmada, vaig rebre una altra carta molt mesurada però que donava per fet el que ella desitjava, i jo en tot aquell embolic sentimental només hi feia de víctima sense veu ni vot."

D'aquest altre personatge pintoresc i la seva família en tinc moltes més dades que les de l'indiano del lloro.


Autoretrat de Jaume Sans
El Senyor S, era Jaume Sans Ribalta, sitgetà que passà llargues temporades a Cuba on tenia el negoci, i mort a Barcelona l'any 1939. Sans estava casat des de 1908 i per poders, amb una altra sitgetana, Maria Arias i Vidal la qual durant el mes de novembre d'aquell 1908 va viatjar a Cuba per estar amb el seu recent estrenat marit. La parella va tornar a Sitges durant el mes de juliol de 1913 on van tenir dos fills, en Jaume (Sitges, 1914- Barcelona, 1987), pintor surrealista, amic i seguidor d'Artur Carbonell, del qual el seu pare havia adquirit diverses obres, i del que en podeu saber més coses en aquesta pàgina dedicada a la seva persona i a la seva obra.


Quadre d'Artur Carbonell i Carbonell propietat de la col.lecció de Jaume Sans pare.
La filla fou Montserrat, la senyoreta M a la que es refereix Fontbona. 

Tot i passar llargues estades a Sitges, la família Sans Arias van viure temporades a Cuba, fins l'any 1919 que s'instal.len definitivament a Barcelona, tot i que el pare seguirà viatjant a Guantànamo per controlar els negocis i els estius a Sitges eren imperdonables. 


La casa a la plaça nova de Sant Gervasi de la que parla al seu text és l’edifici de Plaça Molina 1, cantonada Balmes, que el pare de Sans va encarregar l’any 1934 a Josep Mestre Fossas. La família vivia a l’àtic on la mare, Maria Arias Vidal, va morir l’any 1950.

La casa de la Ribera de Sitges es trobava just davant mateix del Pavelló de Mar, entre el carrer de Bonaire i carrer 1 de Maig. Tot i haver desaparegut l'edifici original, alguns encara recorden Can Sans.


Jaume Sans, de blanc, i Francesc Fontbona, en una barca a la platja de Sitges. Al fons es veu el pont d'en Domènech i l'Hotel Subur. Agost de 1930. Imatge propietat de la família Fontbona. 

Finalment la Montserrat es va casar amb Josep Maria Uriach, de la farmacèutica, i van tenir diversos fills. El germà, Jaume, amb Lolita Sallarés, ah!! i Francesc Fontbona amb Teresa Vallescar Brujas, i van tenir un fill, en Francesc. 

"El Sitges actual ha canviat extraordinàriament. Crec que aquella solera modernista que li creà Russinyol ha seguit perquè malgrat el creixement ja avui desmesurat encara conserva una cosa impalpable que el distingeix d’altres llocs d’estiueig i turístic. Hi ha una quarta dimensió espiritual que es respira i tothom sense adonar-se’n s’encomana. Des dels carrers amb catifes de flors per Corpus, fins a la festa major per Sant Bartomeu i Sta Tecla amb els focs d’artifici i els balls de bastons i el drac que es repeteix a tot el Penedès, i encara crec que és parent de la Patum de Berga. La tristor de la platja de Sant Sebastià ha desaparegut amb la creació del gran port dels iots brillants d’Aigua-dolç. Han tingut l’encant de convertir les primeres roques tristes del Garraf en un lloc nou, modern, funcional, ple de vida i de gent que agradant-li el mar tenen balandres, barques de tota mena i iots enormes. En la meva època quan el Pare em regalà l’Amfitrita, una barca molt bonica però pesada, amb motor americà central, no hi havia cap port deportiu en tot el llarg de la costa i jo no tenia més remei que tirar d’un “xigre”, demanar aquest almenys a quatre pescadors per a deixar la barca en la platja a l’abric dels possibles llevants. Recordo un matí gris que feia mar de fons que no presagiava res de bo. En arribar al toldo els veïns del costat, el fill gran del Dr. Corachán, més gran que jo i que posseïa una barca més petita que la meva amb motor de popa, voltat de noies poca-soltes em pressionaven a que sortís i em fes a la mar. Jo vaig dir que no. Era massa perillós i no volia responsabilitats. Elles es posaren tan pesades que obligaren a Corachan a sortir. Em vaig sentir dir de totes, de covard per amunt. Quan estaven a mitja milla se’ls parà el motor i [amb] la barca a la deriva començaren a xisclar. Jo, de mala gana i agafant a Jaume Sans i en Claret varàrem, vam anar fins on eren i els remolcàrem fins a la platja. Feia un fred fi, un sol cada moment més baix i amenaçant i vent que anava creixent. Quan els deixàrem a la platja vaig fer una tonteria. En comptes de posar proa horitzó i després virar a la dreta en angle recte cap davant de l’Avinguda Sofia vaig optar estúpidament per anar costejant. Una onada darrera l’altra ens va ensorrar la barca, ens tiràrem a mar i amb dificultat arribàrem a la platja perquè l’aigua xuclava. Aquestes platges baixes com les de Sitges eren traïdores. Fixarem la barca amb una llarga corda que l’amic Sans va lligar amb l’arbre més esquifit del passeig fins que es trencà. A les 6 de la tarda arribarem a casa morats, cansats però no derrotats. Ningú s’enterà del nostre naufragi i quedarem com uns herois. L’endemà, un dia de mar calma, la buidàrem d’aigua i sorra i amb feina l’aparcarem a la platja per a desmuntar-li el motor que des d’aquella mullena mai més va anar bé."

Manuel Corachán Llort va néixer a Barcelona l'any 1910, és a dir, tenia tres anys més que Francesc Fontbona.

El fill Corachán i jo un dia vam fer respiració artificial i boca boca a un noi que s’havia ofegat i donaven per mort. Afortunadament després de tres hores esgotadores es salvà."

No se si es refereix a aquest mateix "ofegament", però el que explicaré ara va ser molt comentat a Sitges durant anys.

Un dimarts de finals d'agost de 1925, els dos van coincidir per salvar a un banyista que s'ofegava a la platja de Terramar? Si Francesc Fontbona es refereix a aquest fet, ell estava a punt de fer els onze anys. A l'Eco de Sitges del 30 d'agost es publica la crònica dels fets:

"El pasado martes, sufrió un accidente en la playa de Terramar, uno de los bañistas que se bañaba en aquella barriada. (...) En los largos instantes que pasaron en espera del auxilio, acudió entre los numerosos residentes y bañistas de aquel sector, el hijo del ilustre Dr. Corachán, el cual, con un valor digno de las más altas alabanzas y a pesar de su corta edad, pues se trata de un jovencito de unos quinze años, lanzó al agua un patinet de su propiedad y sin timepo de desnudarse, se echó al mar para socorrer al náufrago, logrando que se amparase de su patinet y nadando lo empujó hacia la playa, donde llegó a duras penas, después de una lucha propia de un veterano marinero....".


Foto de Manuel Corachan Llort
A principis del mes de gener de 1926, tal i com s'explica al  mateix Eco, on donen el nom de l'home que va estar a punt de morir, Joan Rius Viela, es va fer un acte d'homenatge als salvadors, on se li va atorgar la Medalla de Bronze al jove Corachán i un premi de 40 pessetes. Casualment, Joan Rius, era el xòfer i home de confiança de Francesc Armengol, empresari sabadellenc ideòleg del gran projecte de la Ciutat Jardí de Terramar, i cosí dels germans Artigas, als quals porta a Sitges per treballar en les grans obres que s'estaven erigint al poble, una història que també podeu seguir llegint en aquest altre article

"Després vaig enterar-me que a Bermeo, on l’enviaren els nacionals perquè era rojo, malgrat ser un jove però bo neurocirurgià fou mort no se sap com."

Els dos van estudiar medicina, i els dos van patir la guerra sent ja joves metges. Manuel Corachán va morir al front quan una ferida a la cama es va gangrenar.  Els metges no es van atrevir a amputar-li i la infecció li va provocar la mort l'any 1937 als 27 anys. 

"I el pobre Claret, apassionat, molt sexy amb les estudiants de Dret i organitzador de vagues a la Universitat, agafà una tuberculosi pulmonar i morí a Davos com era de consuetud en aquella època. Els fills de cases benestants morien a Suïssa i els més diluïts al Pirineu o la Vall de Ribes."

I en Claret al que es refereix en Fontbona? Doncs l'any 1932, entre els molts sitgetans que es fan socis del nou Casino Platja d'Or hi trobem a Jaume Sans Àrias, a Joan Utrillo Vidal, gran amic de Sans, i a Juli Claret Martí. Es refereix a aquest Claret, darrer dels set fill de Joan Claret Ravella i Rosa Martí, amb casa al carrer Espanya, prop de la casa Sans del Passeig de la Ribera? Pot ser, ja que aquest Juli Claret també va ser metge, com Fontbona. 

Encara recordo la germana Claret, alta, rossa, força solitària, acompanyada sempre d’una “carabina” que no deixava acostar a ningú. La veia a la platja l’any on s’inauguraren els primers “mallots” francesos, i les femelles blanques i els vestits blaus antics desaparegueren com per encant i les dones ben fetes lluirien les formes clàssiques. La Claret es passejava lluint el tipo al migdia, i al vespre al Prado Suburense sempre amb la mateixa acompanyant. Avui em fa pena veure-la vella, arnada, amb gran dificultat per a caminar, mal calçada. És veïna meva. Va sempre sola i ningú li diu ase ni bèstia. No he tingut l’empenta de parar-la i recordar aquells temps de joventut. Passem pel costat i no ens diem res i ella tintinejant, portant sempre unes bosses de marca, passa indiferent i trista. És la vida, ens hem fet vells, Sitges continua sent cosmopolita, amb gran profusió d’homosexuals, però ha quedat amb molts iots deportius i sense cap d’aquelles belles barques de pesca, d’aquells “bous” magnífics, amb les barquetes i els petromaxa la popa."

En aquells anys 20 i primers del 30, a Sitges bullia un gran ambient de modernitat i de voluntat de trencament amb el passat, entre els joves que passaven els estius al poble. Als estiuejants de Barcelona i els seus voltants, també s'hi afegien els fills d'aquells "americanos" que seguien vivint a les Antilles com fou el cas de Mimí i Fifí Bacardí, nétes del conegut sitgetà Facundo Bacardí, que passaven molts estius a Sitges. Eren més grans que els nostres tres joves protagonistes, però cridaven l'atenció per la seva modernitat, com podria ser "la germana Claret", que, seguint la meva teoria, podria ser la germana gran de Juli,  és sisè i única noia de la família, Emilia Claret, la qual va ser una gran assídua a les festes organitzades al Pavelló de Mar. Emilia es va casar amb el senyor Marqués, i van tenir diversos fills... i com tothom... es va fer gran i va morir l'any 1973....  Però tot són suposicions... potser era una altra "germana Claret"... 

I arribem al final d'aquestes memòries sitgetanes del Dr. Fontbona... un punt i seguit que ens dóna pas a uns altres fet molt durs, plens d'angoixes, tristeses, pors... uns anys de Guerra Civil que van trencar aquestes vides joves i esperançades en mil trossets, igual que la petita agenda que el jove Francesc Fontbona portava a la butxaca aquell dia 26 d'agost de 1938 quan va ser detingut per la policia política i tancat a la txeca de Vallmajor.... 

I acabo amb la mateixa frase amb la qual he començat....  Moltes gràcies Francesc Fontbona Vallescar per haver-me deixat llegir aquests records i per haver-me permès compartir-los en aquest bloc..... persones grans que ens ensenyen que ser grans persones és el nostre veritable objectiu de vida. Gràcies...



"Tots canviem. El jovent viu a Sitges, però no pot endevinar el paradís que era"






(Pd: Com sempre, des d'aquí us faig la crida a seguir col.laborant en explicar la nostra història, i per tant, l'article està obert a ser ampliat, modificat, afegit, etc... )



11 de jul. 2017

QUI PODIA SER QUI AL CASAMENT QUE VA TENIR A ANTONI GAUDÍ COM UN DELS GRANS CONVIDATS?


Fotograma  de la filmació de 1925 propietat de Frederic Fargas Texidó

Des del moment que vaig veure la "suposada" primera imatge de Gaudí en moviment en un reportatge de TV3, vaig tornar als meus, ja obsessius, dubtes existencials, culpables de gran part dels articles que omplen aquest blog.

Veient aquesta imatge del "suposat" Gaudí, un home rialler, alegre, burleta amb la càmara i bastant més "grosset" del que coneixiem, i comparant-la amb aquestes altres dues fotografies, on veiem al "confirmat" Gaudí, de figura molt més prim i posat "pausat", em pregunto si hi ha alguna manera de confirmar alguna de les dues posicions.


Darrera fotografía coneguda de Gaudí, poc abans de la seva mort, on es veu a l'arquitecte durant la processò de Corpus a Barcelona.
Retrat de l'arquitecte Antoni Gaudí

Uns dubtes que s'incrementen després dels darrers precedents: el “suposat” Gaudí entrant a l’edifici de la Universitat, que varesultar ser l'enginyer Josep Mestres.

Afegeix la llegenda

Afegeix la llegenda


El suposat retrat d’un jove Gaudí per a l’orla d’arquitectura, que era una posta de presentació en la que es representa el retrat en dibuix d’un jove que pot ser qui sap qui.


Afegeix la llegenda

I l’atribució a Gaudí  per “intermediació divina” al Sr. Tarragona,de la capella del Sagrat Cor de l’església de Sant Joan Baptista de Gràcia, quan és una obra documentada de Francesc Berenguer.


Afegeix la llegenda

Unes errades que, en alguns casos, no han rectificat tot i que s'ha demostrat que no eren correctes.
Doncs res, ara teníem “suposadament” a Gaudí en moviment, filmació guardada anys dins d’una nevera i que ha sigut l’ham comercial per a un documental de TV3… Però l’emoció ha durat poc (per mi massa), fins que els grans gaudinistes han donat les seves versions en les quals es posa en dubte que aquell home sigui Gaudí!! Però avant de noms reconeguts en la matèria gaudiniana jo ja no puc afegir res més al que diuen elles… bé, però puc fer, també, les meves suposició.

El que se sap és que aquella filmació la van fer a mitjans de maig de 1925, un any abans de la mort d’Antoni Gaudí, un 10 de juny de 1926, a causa de les ferides que li va provocar un tramvia que el va atropellar, a Montserrat, a la sortida d’un casament. Podria ser que aquell fos un casament normal, amb pocs convidats, la família i quatre amics…. però…. i quan la família és molt extensa…. els convidats es multipliquen i les opcions de trobar el nom del senyor de la barba també.

Pq dic això de la gran família… doncs comencem:


Fotografia de Joan Munné Seraní, del fons ABC
Joan Munne Seraní (1861-1938), fuster que va col.laborar amb Antoni Gaudí en diversos projectes, com la colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló i la Sagrada Família, a la casa Batlló, a la casa Botines de Lleó,  etc,  estava casat amb Concepció Mercé Estany, la qual va morir l’any 1929 al seu xalet de El Papiol, Villa Conchita. La parella va tenir cinc fills: l’Antònia (+1949), casada amb Joan Mesa Bordes;  la Josefina, casada amb el doctor Federico Gil Acebedo;  l’Isidre (+1971), la Concepció i en Joan.




Joan Bassegoda, i darrera d'ell altres gaudinistes, parlen de la col.laboració amb Gaudí d'un fill de Joan Munné a la construcció del Park Güell, i es refereixen a Agustí Munné, nom que no he trobat en cap de les esqueles que he revisat, com per exemple les de la mare, Concepció Mercé, en les quals no hi consta cap fill que es digui Agustí.
Afegeix la llegenda

Ni a l'esquela de l'única  germana  de Joan Munné Seraní, Madrona, morta a la Ronda Sant Antoni 43 de Barcelona.

Així doncs, i avançant-me a dades que aniré donant en aquest text, si Bassegoda diu que aquest "Agustí Munné" també va treballar fent "de manobra" amb Llorenç Matamala Piñol en l'elaboració dels capitells del Park Güell, per lligams familiars entre tots, possiblement es tracti del fill petit dels Munné, el qual compartia nom amb el pare. A continuación hi trobareu el fil d'unió...

El casament d’aquella primavera de 1925 al qual hi va assistir Gaudí va ser doble… doble. Els germans Isidre i Concepció Munné Mercé es van casar amb els germans Dolors i Rafael Texidó i Basulí.


Afegeix la llegenda

Els Texidó Basulí també provenien d’una àmplia família. Els tres germans, en Rafael, la Dolors i l’Andreu (+1972), eren fills d’Anastasi Texido Serra (+1928) , i de Rosa Basulí i Esteve, morta anys abans que el seu marit, el qual es va casar en segones núpcies amb Francisca Mirandas Deulofeu.

En Rafael, mort molt jove als 32 anys l'any 1933, 9 anys després del casament a Montserrat amb Conxita Munné, tenia dos fills a la seva mort, i n'esperava un altre que va néixer mesos després: la Conxita, la qual anys més tard es casaria amb l'arquitecte Josep Maria Fargas i Falp, i esdevindrien pares de Frederic Fargas Texidó, actual propietari de la filmació.


Però els Texidó Basulí també eren néts de Gaietà Texidó Roig (1849-1933) un home que va tenir una intensa vida, com a mínim matrimonialment parlant, ja que es va casar i va enviudar en tres ocasions: amb Dolors Serra Bohigas, amb Emilia Almasque Rovira i  amb Carme Ortega Farias. Segur que als seus 76 anys, i amb els 8 anys que encara li quedaven de propina, aquella primavera de 1925 no es va perdre el casament dels seus néts a Montserrat, i fins i tot hi ha qui diu que ell va ser l'autor d'aquesta filmació


El tercer fill, l’Andreu Texidó, no es va casar amb cap Munné, però va seguir enredant la troca, com a mínim pel que fa a la repetició de cognoms, casant-se amb Emilia Texidó Mata, amb la qual va tenir tres fills: l’Andreu, casat amb Carmen Bruguera; la Rosa, casada amb Joan Bruguera i Goset, hereu de l'editorial Bruguera, i en Jacint amb Glòria Solsona.

El senyor Gaietà va tenir cinc fills, l’Anastasi, en Ramon, l’Avel.lí, l’Alfons i l’Emilia, noms més o menys corrents en aquella època.  Però el senyor Gaietà també tenia un germà, en Víctor Texidó Roig, casat amb Magdalena Sans Cabré, i pare de: Paltó, Plutarc, Sócrates, Hug i Homer… i no és cap broma. Noms originals i que segur que tenen un pq.


Homer i Plató Texidó Sans van ser els dos encarregats de posar en funcionament l’emissora de Ràdio Barcelona l’any 1924. I Homer també va ser l’encarregat de passar una temporada als EEUU durant els darrers anys de la dècada dels 20, on va ser un dels tècnics que van participar en la primera emissió de televisió. A la seva tornada a Barcelona, Francesc Macià li va encarregar la direcció del RAC (Ràdio Associació de Catalunya) i crear una emissora de televisió, projecte que es va veure truncat amb l’esclat de la Guerra Civil Española.



Retrat de l'escultor Llorenç Matamala

I tota aquesta família, possiblement també van assistir al casament dels seus cosins a Montserrat on segurament també hi va assistir part de la família de dos altres escultors i col.laboradors de Gaudí, els Matamala i Flotats, que també formaven part de la família dels nuvis, ja que el petit dels germans Munné, en Joan, es va casar amb Teresa Matamala Flotats (+1977), filla de l’escultor, amic i col.laborador de Gaudí, Llorenç Matamala i Piñol (1856-1927) i de Caterina Flotats Llucià;  néta de l’escultor, amic i col.laborador de Gaudí, Joan Flotats i Llucià (1847-1917); neboda de l’escultor Carles Flotats Galtés (1880-1949); i germana de l’escultor, amic i col.laborador de Gaudí, Joan Matamala Flotats (1893-1977), el qual també va ser l’autor del retrat escultòric de l’arquitecte, i persona encarregada de realitzar la màscara mortuòria d’aquest, quan va morir l’any 1926.




Màscara mortuòria de Gaudí que li va fer el mateix Joan Matamala Flotats



Així doncs, us deixo feina de cara a l’estiu. Potser els descendents dels Munné Texidó - Texidó Munne no només tenen la filmació del casament, i que en algun vell àlbum poden trobar les fotos d’aquell gran dia a Montserrat… i amb elles es pot anar descartant convidants, posant nom i cognom als retrats, fins trobar qui pot ser, en cas de no ser Gaudí, aquell home gran, de barba blanca i caminar decidit que té coses que poden recordar a l'arquitecte i coses que ens l’allunyen…..



Bust de Gaudí realitzat per Joan Matamala