6 d’oct. 2018

100 ANYS D'UN DELS GRANS PROJECTES DE I PER SITGES:TERRAMAR I EL PASSEIG MARÍTIM. EL DOCTOR CORACHAN, EL PRIMER DE MOLTS PROTAGONISTES




El dia 7 d’octubre de 1918, aquest diumenge fa 100 anys, s’aprovà el projecte d’urbanització de la ciutat-jardí Terramar de Sitges, un fet importantíssim per a la història, l’arquitectura, l’art, l’esport, el motor, la vida social i cultural de Sitges, etc. 

Però és que aquell mateix dia, i davant de les grans expectatives de futur que el projecte ideat per l’empresari sabadellenc Francesc Armengol havia creat pel nostre poble, l’Ajuntament també va encarregar a l’arquitecte municipal Josep Maria Martino i Arroyo, el projecte d’urbanització del futur Passeig Marítim de Sitges, una de les zones més belles i carismàtiques del nostre poble. 

Així doncs aquest 7 d’octubre de 2018 Sitges té moltes coses a celebrar i la meva manera de fer-ho des del blog és anar publicant, al llarg d’aquest any, articles-píndola en les quals aniré desgranant la història d’alguna de les cases que es van construir en aquell nou sector sitgetà, articles que completaran els que ja he publicat al llarg dels anys, textos que podeu recuperar fàcilment aquí mateix…



El passeig Marítim

La voluntat d’unió entre el nucli antic de Sitges i el nou sector sud, uns terrenys de vinyes i cultius que s’havien de convertir en pocs anys en la futura ciutat-jardí de Terramar, es va realitzar principalment en dues etapes. 

En un primer moment, la urbanització d’un passeig Marítim que anés des de l’acabada d’estrenar Avinguda Sofia, una gran via que es va obrir l’any 1920 gràcies a la voluntat dels senyors Bernardo Fernández Valdés i de Joan Ferratges Tarrida, fins a l’avinguda de Gaietà Benaprès, construïda l’any 1906. Aquests treballs d’urbanització van ser més una manera de “legalitzar” un passeig popular que, tot i no estar asfaltat i organitzat, era un camí molt utilitzat pels sitgetans, ja que conduïa fins a l’ermita de la Mare de Déu del Vinyet. 

La segona fase anava des de Benaprès fins als terrenys de la Riera de Ribes, passant pel nou sector de Terramar.

A final de 1920, el Consell de Ministres aprovà l’expedient del projecte de passeig marítim, declarant-lo d’utilitat pública. Amb aquesta aprovació s’aconseguia un bell passeig, així com la propietat de tots els terrenys existents aleshores en la zona marítima i altres que en un futur poguessin guanyar-se al mar. 

Quan semblava que tot anava sobre el temps previst, el cop d’estat del general Primo de Rivera va retardar la construcció del passeig fins a 21 de desembre de 1925, quan sota l’alcaldia de Pau Barrabeig, s’iniciaren les obres. 

El Passeig Marítim de Sitges va ser inaugurat el 23 d’agost de 1926 amb el nom d’avinguda de Turisme. Tot i haver-se inaugurat oficialment, les obres encara seguien el seu curs. L’any 1927 es va fer la pavimentació del passeig, es van col·locar els fanals per il·luminar l’avinguda, es va construir l’emmurallat que separava el passeig de la platja, i es van plantar els arbres i arbusts. 

Josep Maria Martino, director del projecte d’urbanització de la Ciutat Jardí de Terramar, va projectar grans construccions que segueixen clarament la interpretació que del món clàssic feia el noucentisme, uns edificis que ressalten principalment pel potent volum de la façana que té una gran força visual. Entre les obres més destacades tenim la Casa Freixa (1919), la de Casimiro Barnils (1919), la Casa Sansalvador (1920), la Villa Concepción (c. 1920), la Casa Fradera (1925), casa Corachán (1925, amb pis afegit l’any 1930), los Albatros (1927), la casa Duran (1929), la casa Ferrer i Dalmau actualment seu del Centre d’Estudis del Mar (1929), la casa de Mercè Serrat (1930), les Anquines (1930), entre altres, totes elles situades al Passeig Marítim.

Des de fa uns anys algunes de les cases que donen bellesa al passeig Marítim han estat reformades i llueixen de nou amb tota la seva  esplendor. 

Una d’aquestes és una casa que alguns descriuen com d’estil eivissenc. Em refereixo al xalet que es coneix com a Casa Blanca, un edifici que sí que es diferencia estilísticament de les construccions que l’envolten, unes cases de tendència clarament noucentista. Em refereixo a la casa que es troba just al costat del Xalet Corachán, casa que també fou propietat del Dr. Manuel Corachan, protagonista de la nostra entrada. 

El Dr. Corachán i García

El Doctor Manel Corachán García va néixer a Xiva de Bunyol, València, el 2 de novembre de 1881. Fill del també Manuel Corachán, un “sangrador”, procurador de jutjat i barber, que es guanyava la vida principalment amb aquesta tercera professió, Manuel va començar a estudiar als 10 anys a l’Institut de València, on ja va mostrar les seves capacitats i aptituds, un fet que va suposar la decisió dels seus pares d’enviar-lo a Barcelona amb uns oncles maters, i així assegurar-li uns estudis i un futur. Els estius els seguia passant al poble on, per clara voluntat del pare, va aprendre l’ofici de barber al seu costat, fet que li va permetre poder treballar com a tal tant a Chiva com a Barcelona, i així poder-se pagar els estudis. Primer va treballar de sis del matí a dotze de la nit, tots els dissabtes i diumenges en una perruqueria del barri de Sants de Barcelona, on guanyava 2 pessetes. 

L’any que cursava cinquè de batxillerat a Barcelona, va morir el pare. La mare, Maria García Hernan, havia mort pocs anys abans. Al quedar orfe i sense diners per viure,   i amb dues opcions de vida, tornar a Chiva i treballar de barber, o quedar-se a Barcelona i seguir els seus estudis, Manuel va decidir fer una barreja entre les dues opcions. Va quedar-se a Barcelona, on  va treballar diàriament en una perruqueria de Ronda de Sant Pere, guanyant sis duros, un sou que li seguia posant difícil la supervivència a la ciutat, però que no va impedir que ell seguís estudiant de nit. 

L’any 1902 es van convocar unes oposicions per ser intern a l’Hospital de Sant Pau i ell va obtenir la primera posició, entrant a treballar amb el Dr. Enric Ribas i Ribas, el que esdevindria el seu mestre. En aquest moment va començar a guanyar 30 duros (150 pessetes) i ja es podia mantenir i no necessitava fer de barber, tot i que, per l’estima dels i per als seus clients, Manuel hi va seguir treballant dissabte i diumenges.

Manuel Corachán es va llicenciar com a metge l’any 1905. Ja doctor va treballar amb diversos metges. Va seguir col.laborant amb el Dr. Ribas i Ribas, l’any 1908 va ser nomenat metge municipal a Sans, i poc després va obrir una petita clínica al carrer de Rosselló cantonada amb Aribau, edifici que va ser substituït per una clínica més gran i moderna. Aquesta es trobava, i es troba,  al carrer Buigas. En origen la clínica, que es va inaugurar el 18 de maig de 1921, es trobava en una torre, edifici que s’ha anat ampliant al llarg dels anys i que a l’actualitat és un centre mèdic de referència. 

Aquell mateix 1921 Corachán va ser nomenat Director del Servei de Cirurgia General de l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu, centre amb el qual va manternir sempre un fort lligam.

L’any 1909 es va casar amb Milagros Llort i Fargas, amb la qual va tenir dos fills, Manuel (1910-1937) i Ricardo. A la mort d’ella, que va tenir lloc el 16 d’octubre de 1915 amb tan sols 24 anys, el doctor va seguir la seva vida casant-se de nou amb Hermínia Graells Ortiz, amb la qual incrementaria la família tenint tres filles, l’Herminia (1917-2001), la Mª Elena i la Margarita. 

El Dr. Corachán es va convertir en un dels cirurgians més reconeguts de Catalunya i d’Espanya. Va ser ell un dels facultatius que el dia 9 de juny de 1926 va visitar a Antoni Gaudí, atropellat pocs dies abans per un tramvia. Juntament amb altres doctors com Homs, Freixas, Esquerdo, Trens i Bosch, va poder comprovar la greu situació en la qual es trobava l’arquitecte, ingressat a l’hospital de la Santa Creu, i que el portaria a la mort un dia més tard. 

L'any 1935 el doctor va rebre un gran homenatge al seu poble de Xiva, un acte que li va servir per recòrrer de nou els llocs de la seva infantesa i joventut. La premsa del moment en va fer un àmpli seguiment:





Valencià de naixement, i català de cor, el Dr. Corachán va entrar en política l’any 1936 al ser nomenat Conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya sota la presidència de Companys. Com a tal, va ser una de les autoritats convidades a la inauguració del Museu Maricel de Sitges el dia 14 de juny de 1936.

Em president Companys al centre, amb el doctor Corachán a la seva dreta, amb vestit clar, en una inauguració .

Però l’esclat de la guerra el va portar a exiliar-se a França des d’on va marxar a Veneçuela on va seguir treballant com a metge i va reprendre la seva activitat docent, convertint-se en catedràtic de tècnica anatòmica de la Universitat de Caracas. Estant a l’exili va conèixer la mort al front del seu fill gran, Manuel. 

L’any 1941 va tornar a Catalunya, reincorporant-se com a cap de Cirurgia de l’Hospital de Sant Pau, una nova etapa que va durar pocs mesos, ja que el Dr. Corachán García va morir a Barcelona el dia 2 de febrer de 1942  víctima de l’epidèmia de tifus que devastava la ciutat. El doctor va ser enterrat al cementiri de Monjuïc en una tomba que va dissenyar un any més tard l'arquitecte Josep Maria Martino, per encàrrec de la seva esposa.

La clínica va passar a ser gestionada pel seu fill, l’advocat Ricard Corachán Llort.

La seva esposa Herminia el va sobreviure fins el dia 13 de juny de 1962, que va morir a la seva casa de l’avinguda Diagonal 465 de Barcelona als 76 anys. 

La família Corachán i Sitges

I quan va arribar el Dr. Manuel Corachán i família a Sitges?

Doncs la primera notícia que trobo on ens relaciona al doctor amb Sitges és la visita que aquest va fer al poble a mitjans de desembre de 1921, juntament amb altres doctors com Urrutia, Gallar, Baker, Armengol, etc… convidats pel Dr. Benaprès, el qual també estava matriculat al curs que es realitzava a Barcelona per conèixer els mètodes mèdics més moderns. La visita a Sitges va suposar anar a l’Hospital, al Cau Ferrat i un dinar al Pavelló de Mar. 

Com sempre, els dubtes existeixen en totes les històries. A l’Eco de Sitges s’anaven publicant llistats dels estiuejants que arribaven a Sitges per passar les vacances, i durant els mesos de juliol de 1922 i 1923, al llistat  hi trobem un tal José Corachán, nom que no torna a sortir més. Durant les vacances de Setmana Santa de 1924 clarament citen a Manuel Corachán, nom que es repetirà any rere any fins a l’esclat de la Guerra Civil l’any 1936 i que tornarà a aparèixer, sota la referència de la seva vídua, a partir de 1941 i fins ben entrats els anys 60. 

El 12 d’agost de 1922, al Baluard de Sitges, es publica el llistat dels subscriptors per a l’ofrena de la vara d’alcalde per a J. Planas Robert, i entre aquest apareix el nom del Dr. Manuel Corachán. 

Sabem que durant aquests primers anys de la dècada dels 20 la família Corachán ja estiuejava a Sitges, passant temporades en una casa del passeig de la Ribera. 

La clau la trobem el 14 d’octubre de 1923, ara fa 85 anys. A La Vanguardia es publica una nota “Del Autodromo”, on es parla de la necessitat que l’autòdrom nacional tingués un departament de primers auxilis “para los casos desgraciados que pudieran ocurrir”. Per aquest motiu al recinte de l’autòdrom es va instal.lar una infermeria que constava de quatre departaments “un hall, una sala de aseptización, la sala de operaciones, con todo el instrumental más moderno, y una habitación capaz para cuatro camas”.

La direcció d’aquesta secció va ser confiada al “experto cirujano del Hospital de la Santa Cruz, doctor don Manuel Corachán, quien con todo su equipo quirúrgico, se hallará presente mientras transcurran las carreras, y de la  subdirección se ha encargado el doctor Benaprés.”

La notícia es publica també a l’Eco de Sitges el dia 21 d’octubre de 1923 on s’hi afegeix: “Ambos reputados médicos estuvieron el pasado martes por la tarde en el Autódromo, habiendo resuelto toda clase de pormenores para garantir la práctica de la misión a los mismos confiada”. 

És des de 1925 que el nom del Dr. Corachán, coincidint amb la construcció del seu xalet al passeig Marítim, a la zona de Terramar,  apareix sovint fent referència a la seva activitat laboral a Sitges. Algunes operacions amb èxit, com la que va realitzar a la senyoreta Úrsula Ayuso, professora de les escoles del patronat, l’any 1925. I altres amb menys sort, com la cesària que va haver de realitzar a Matilde Lacuesta García, esposa de Miquel Verdejo, porters de la casa Freixa de Terramar, que va suposar la mort de la jove mare. 

A finals de 1926 el Dr. Corachán va ser nomenat Metge Honorari de l’Hospital de Sant Joan Baptista de Sitges. Pocs mesos abans va ser ell qui va proposar recollir diners entre els vilatans per comprar instrumental quirúrgic a París per a la sala d’operacions Deering, un material molt modern que va servir per a realitzar amb èxit importants intervencions. L’any 1929 el fill gran, Manuel, va entrar a formar part d’ajudant honorari de l’Hospital de Sitges. 

El que ens queda clar és que l’amistat amb el Dr. Joan Ramon Benaprès va ser una de les principals raons que va portar al Dr. Corachán a venir a Sitges, convertint-se en poc temps en una de les figures més destacades i estimades per la gent, tant per la seva bondat com per la seva predisposició a ajudar als més desvalguts.

La confiança entre els dos doctors va arribar al seu punt màxim a finals de l’any 1927 quan el Dr. Benaprès es va infectar durant una operació, fet que va suposar el seu ingrés a la Clínica del Dr. Corachán a Barcelona on va passar una llarga temporada. Dos mesos de baixa laboral que va acabar amb una carta d’agraïment publicada a l’Eco de Sitges del 22 de gener de 1928. 

Però el Dr. Benaprès no era l’únic metge sitgetà amb el qual Corachán va mantenir amistat. El 25 de juny de 1930 Sitges va ser el lloc triat per celebrar les “noces de plata” dels metges que s’havien llicenciat l’any 1905. Amb un dinar al Parc Hotel Terramar, un llarg passeig pel passeig, una visita al Cau Ferrat, al Maricel, etc… uns 50 metges, encapçalats pels doctors “sitgetans” Roig Raventós, Corachán i Marimón van omplir el poble. Una visita que deuria tenir molt èxit, ja que quatre anys més tard, el 29 de juny de 1934, es va repetir amb l’organització a Sitges del “VIII Congreso de Médicos y Biólogos de lengua catalana”, acte que va quedar inmortalitzat amb aquesta foto a la porta de l’Ajuntament. 

Visita dels metges a Sitges, 1934. El doctor Corachàn és el que porta la ma a la butxaca, i el doctor Benaprès té els braços creuats. 

Però l’heroi de la família Corachan va ser el fill gran, Manuel, una història que ja vaig explicar en aquest altre article sobre la relació de Francesc Fontbona i Sitges. En el seu diari Fontbona escriu:

“El fill Corachán i jo un dia vam fer respiració artificial i boca boca a un noi que s’havia ofegat i donaven per mort. Afortunadament després de tres hores esgotadores es salvà."

Francesc Fontbona es refereix a aquest fet, ell estava a punt de fer els onze anys. A l'Eco de Sitges del 30 d'agost de 1925 es publica la crònica dels fets:

"El pasado martes, sufrió un accidente en la playa de Terramar, uno de los bañistas que se bañaba en aquella barriada. (...) En los largos instantes que pasaron en espera del auxilio, acudió entre los numerosos residentes y bañistas de aquel sector, el hijo del ilustre Dr. Corachán, el cual, con un valor digno de las más altas alabanzas y a pesar de su corta edad, pues se trata de un jovencito de unos quince años, lanzó al agua un patinet de su propiedad y sin tiempo de desnudarse, se echó al mar para socorrer al náufrago, logrando que se amparase de su patinet y nadando lo empujó hacia la playa, donde llegó a duras penas, después de una lucha propia de un veterano marinero....".

A principis del mes de gener de 1926, tal com s'explica al mateix Eco, on donen el nom de l'home que va estar a punt de morir, Joan Rius Viela, es va fer un acte d'homenatge als salvadors, on se li va atorgar la Medalla de Bronze al jove Corachán i un premi de 40 pessetes. Casualment, Joan Rius, era el xòfer i home de confiança de Francesc Armengol, empresari sabadellenc ideòleg del gran projecte de la Ciutat Jardí de Terramar, i cosí dels germans Artigas, als quals porta a Sitges per treballar en les grans obres que s'estaven erigint al poble, una història que també podeu seguir llegint en aquest altre article

Fontbona segueix la seva explicació:

”Després vaig enterar-me que a Bermeo, on l’enviaren els nacionals perquè era rojo, malgrat ser un jove però bo neurocirurgià fou mort no se sap com."

Els dos, Fontbona i Corachán, van estudiar medicina, i els dos van patir la guerra sent ja joves metges. Manuel Corachán, llicenciat l’any 1932, eminent neuròleg, va haver d’anar a lluitar al front,a Bermeo, on el van ferir a la cama, la qual es va gangrenar. Els metges no van atrevir-se a amputar-li i la infecció li va provocar la mor l’any 1937 als 27 anys. Manuel Jr. estava casat des de 1935 amb Carmen Cuyàs Salisachs. La parella va tenir un nen al qual també li van posar Manuel de nom, i que com era tradició, va ser metge. 

L’altre fill, en Ricardo, durant l’any 1926 estudiava segon de batxillerat al col.legi de Sant Joan de Sitges. A l’Eco de Sitges del 17 d’octubre de 1926 es publiquen les millors notes obtingudes i entre alumnes com Josep Fontanals, Francesc Mitjans Julià, Francesc Querol, Ramon Calafell, Josep Alegre…. trobem a Ricardo Corachán, amb un excel.lent en llengua llatina i notable en Geografia General i d’Europa. 

Un cop acabada la guerra, i tornats de l’exili a Veneçuela, la família va seguir visitant Sitges, i mort el Dr Corachán a principis de 1942, la seva vídua, Hermínia Graells, va seguir passant els seus estius al poble fins a la seva mort. 

El 7 de novembre de 1940, just acabada la Guerra, el fill, Ricardo, es va casar a l'ermita del Vinyet amb Cecília Pérez-Bufill i Pichot, filla del doctor oculista Agustí Pérez-Bufill, i germana de Mª Àngels, casada des de 1934 amb Teodor Sardà i Miret. 

En el seu dietari Bonaventura Julià ens en deixa constància: "Casóse con gran solemnidad en el Vinyet el hijo del doctor Corachán". 

Les filles van seguir relacionades amb Sitges. El 9 d’abril de 1947, a l’ermita del Vinyet, es va casar Margarita Corachán Graells, la més petita, amb Albert Folch Rusiñol, fill de Rita Rusiñol, neboda del nostre estimat Santiago Rusiñol. El banquet es va celebrar a l’Hotel Terramar.

I va ser clau la intervenció del Doctor Raimundo Frouchtman (París 1906- Barcelona, 1987), casat amb Herminia Corachan, en aconseguir la visita  de l’inventor de la penicil.lina, Alexander Fleming i esposa a Sitges a principis del mes de juny de 1948. Un passeig pel poble, amb bany de masses, que va acabar amb un dinar al xalet Corachán, convidats per la família i on per la tarda hi van anar els doctors Benaprès, Trias de Bes, García Tornel, Robert Mestre i Martínez Sardà per tal de poder tenir una interessant trobada.

El doctor Frouchtman i la seva esposa Hermínia Corachán
L’altra filla, Mª Elena, casada amb  J. M. Gibernau, va ser a partir de la segona meitat del segle XX, una de les principals jugadores de golf del club de Terramar. El Sr. Gibernau va ser el pendonista de Festa Major l’any 1969, així com pregoner del Clavell l’any 1970. 


Les cases i xalets del Dr. Corachán

D’aquest primers anys a Sitges, i potser per la seva relació directa amb l’autòdrom de Terramar, el Dr. Corachán va confiar les obres de les que serien les seves “cases” a l’arquitecte Josep Maria Martino. Una relació professional bidireccional, ja que quan el 18 de juny de 1930 l’arquitecte va patir un greu accident de cotxe entre Gavà i Castelldefels, aquest va ser traslladat a la clínica del Dr. Corachán on se li van curar les ferides i la fractura de la cama. 

Em refereixo a “cases” ja que Martino no només va dissenyar els xalets sitgetans del doctor, sinó que també va realitzar els projectes de reforma i ampliació dels edificis que el doctor tenia a Barcelona. 

El primer encàrrec és un xalet al mateix passeig Marítim xamfrà amb carrer Roma, realitzat l’any 1924.






Es tractava de planta baixa i pis, amb l’estudi afegit, envoltat d’un amplíssim jardí, projecte que també va ser encarregat a Josep Maria Martino, el qual hi va dedicar una gran atenció. Aquest ampli jardí, actualment desaparegut, es trobava a la part posterior de la casa, i en ell també hi havia un garatge. 




En aquesta casa hi va viure molts anys la família Corachán i els seus descendents, anant adaptant l'edifici a les diverses necessitats que anaven sorgint en cada etapa.

El primer canvi va arribar poc temps després de l'estrena de la casa.  Consistia en afegir un pis, permís d’obra que se li va concedir l’11 de juny de 1929, amb projecte del mateix Josep Maria Martino. 



En aquesta casa, i com ja hem explicat, la família Corachán hi va passar llargues temporades. Els primers anys el xalet estava atés per la senyora Carmen Cortés i Cortés, la qual va arribar a Sitges l’any 1925 i va entrar a treballar a la casa per tenir cura de les filles d’aquest, feina que va mantenir fins a principis dels anys 40, quan es va casar amb el Sr. Parellada. Carmen Cortés va morir a Sitges el 12 de gener de 2004 als 95 anys. 

A ella li van seguir altres masovers, fins a l'arribada l'any 1955 de  la família Ros Lopez, encapçalada per la mare de la família, Olalla. Aquests, acompanyats dels seus dos fills, van estar-hi fins l'any 1967. 

Olalla, nascuda a Velez Blanco, Almeria, el 8 de setembre de 1916, va seguir vivint a Sitges, on va criar els seus fills fins que la vida els va portar a altres llocs. Però ella, igual que Carmen, i moltes altres persones que van treballar i viure en aquestes riques cases sitgetanes, han ajudat a escriure la història de Sitges. Olalla va morir a Badalona, acompanyada dels fills, aquest 24 de setembre de 2018, pocs dies després de celebrar els 102 anys. 

Ja l'any 1969, quan feia poc que havia mort la mare, la filla, Mª Elena Corachán, va entrar a l’ajuntament una sol.licitut per realitzar obres al xalet de l’ “Avenida Calvo Sotelo, esquina calle Roma”. Un permís que va ser concedit “condicionado a que la pérgola deberá quedar a una distancia mínima de ocho metros con respeto a la alineación de la calle”. 

Però l’any 1991 el xalet Corachán es trobava totalment abandonat, però al cap de pocs anys, una intensa restauració de la casa va suposar-li una nova etapa. 

La primera casa que veiem és el xalet Corachán, amb l'ampliació de 1929 ja realitzada. Al costat hi veiem l'altre xalet, de color blanc. 
L’altre xalet que va ser propietat del del Dr. Corachan va ser l'edifici conegut com la “Casita Blanca”.  Projecte del mateix Martino de 1930, la casa constava de planta baixa, pis i golfes, i seguia, com hem dit, un estil racionalista, moviment modern promogut per Le Corbusier, que va arrribar a Sitges amb el disseny dels edificis adjacents a la nova piscina Maria Teresa, l’any 1930. 








Durant els primers anys aquesta casa era llogada per la família Corachan a diverses persones. Joaquima Caballol, al seu dietari, fa referència el 21 de març de 1937 a la visita del ministre Jaume Ayguadé, el que fou alcalde de Barcelona entre 1931 i 1933, i que estiuejava en aquest xalet. 

Però també ens deixa clar Caballol que els primer mesos de la Guerra Civil no van ser gaire bons per als xalets de Terramar. Aquell mateix dia de març de 1937 escriu:

"Diumenge, i l'aprofitem per anar a passejar fins a Terramar i contemplar des de fora les destrosses causades a molts xalets i al mur de contenció de la platja. Avui s'ha vist passejar pel poble el ministre sense cartera Jaume Ayguadé".

Jaume Aiguadé Miró (Ayguadé, Aiguader, Ayguader, etc) va ser un metge i polític republicà nascut a Reus l'any 1882 i que com Corachán va tenir que marxar a l'exili. Aiguader va anar a Mèxic on moriria l'any 1943. 

Així doncs, possiblement durant la guerra la casa va patir desperfectes, i un cop acabada aquesta, la família la va remodelar per tornar-la a llogar o per vendre. Si mirem aquestes fotografies realitzades entre 1942 i 1944, poc després de la mort del Dr. Corachán, ens adonem que la casa estava en obres, sense finestres. 

Passeig de Sitges, amb les cases del Dr. Corachán al fons.
Montserrat Mirabent davant de les cases Corachán
Però al cap de poc temps, una altra família es va instal.lar a la casa. Ens referim a la del director de cine Ignacio Ferrés Iquino, el qual l’any 1946 va encarregar a l’arquitecte Pellicer Gambús la construcció d’una porxada i una pérgola, afegits que van modificar la façana “racionalista” de la casa que en aquells anys va canviar de nom per passar a ser la Villa Sol. 





L’any 1975 la casa va ser venuda a la família Sent Samaranch, els quals van conservar l’edifici sense més modificacions que la part posterior del jardí, on van construir un gran porxo i uns vestuaris al costat de la piscina, donant-li a la casa la seva imatge actual, una mica allunyada del projecte racionalista que va idear el gran Josep Maria Martino.



A l'actualitat la casa ha tornat a ser venuda, restaurada i de nou llueix el seu blanc original, tot i que puc dir que res té a veure amb la valenta idea racionalista que va proposar Josep Maria Martino aquell llunyà 1930. 





Martino-Corachán i els projectes barcelonins
Com hem dit, a Barcelona el Dr. Corachán també va encarregar diversos projectes a Martino. El primer la remodelació de l’edifici del carrer Rossellò cantonada amb el carrer Aribau de Barcelona on anys abans hi havia instal.lada la clínica Corachán (1925-1927). A aquest el va seguir  la reforma l’any 1932 de la casa del doctor a Barcelona, una torre al carrer de Muntaner 323, cantonada amb carrer dels Madrazo. Aquesta direcció que trobem al Butlletí del Sindicat de Metges de Catalunya de desembre de 1934. 

I no podem oblidar l'ampliació de la clínica del carrer Buigas de Barcelona, un dels més grans projectes realitzats per Martino, iniciat l’any 1935 i que es va allargar uns anys. 




Però aquest ja serà un altre tema. Avui la meva intenció era seguir explicant la història del passeig de Sitges mitjançant les vivències dels que en un moment o altre en van ser els seus protagonistes. 

No se encara quin serà el proper protagonista.... però seguirem. 

FELICITATS SITGES, FELICITATS TERRAMAR!!!!


18 de set. 2018

LA MASIA DE CAN CAROL AL BARRI DE VALLCARCA DE BARCELONA.... SEGUR QUE ÉS CAN CAROL?


Añadir leyenda

Tornem a començar una nova temporada al blog, i per a aquest inici us proposo la història d’un altre edifici de Barcelona, aquest no tant conegut com altres que he tractat aquí, però que a mi m’està suposant un nou dubte existencial. 

Aquest mes d’agost l’Ajuntament de Barcelona anunciava la reforma, remodelació i adequació de la masia de Can Carol, al carrer Cambrils 26, per convertir-la en un nou equipament pel barri barceloní de Vallcarca. 

La notícia es va publicar en diversos mitjans de comunicació, els quals coincideixen tots en dir que la masia va ser construïda cap a l’any 1860 i que entre els anys 20 i 30 del segle XX va ser la seu d’una escola…. 

Doncs anem-hi!   

Can Carol, és un edifici, actuament en molt mal estat de conservació, que va ser erigit a mitjans del S.XIX, tot i que algunes dades el situen entre 1860 i 1863.

De planta baixa i pis, amb una petita torre al terrat, apendix que en origen es trobaba sobre la façana del carrer Cambrils, tot i que la façana principal del’edifici estava orientada cap al carrer de La Farigola. Hem de tenir en compte que en origen aquest edifici era una construccó a quatre vents, amb les quatre façanes lliures. 

A la façana principal destaca la porxada formada per tres arcades de mig-punt separades per fines columnes. Una distribució que es repeteix a la galeria del primer. 

Añadir leyenda


Tot i que actualment l’edifici es troba tapiat, fotografies antigues ens mostren que originariament a la portxada de la planta baixa, destinada a guardar estris agraris, hi havia una escala que permetia l’accès a una planta intermitja.

Per la façana paral.la al carrer Calendau, antigament carrer de Sant Josep, hi trobem una façana molt més ample, amb les obertures situades simètricament i amb un ordre que es repeteix gairebé igual tres vegades.  En planta baixa hi ha una porta que permet l’accès a l’habitatge mitjançant l’escala exterior. 

Añadir leyenda

Just davant d’aquesta façana hi havia, fins fa poc, una glorieta quadrada,   sostinguda per quatre columnes amb capitells, a la qual s’hi accedia per una escala, i el sostre de la qual estava coronat per una escultura d’un nen o putti. Possiblement es tractava d’una contrucció que embellia i amagava el pou de la casa. 


HISTÒRIA DEL BARRI DE VALLCARCA 

Vallcarca és un barri amagat entre dos turons, el del Putxet i el del Coll de Fontrubia, i que s’estén seguint el curs de la riera que li dóna nom.  Els seus nuclis primigenis van ser l’hostal de la Farigola, Can Falcó, Can Mas i Can Gomis. 

L’antic hostal de la Farigola, sobre la riera del mateix nom, es va enderrocar i s’hi va fer una escola, establiment dels anys 1920 i que actualmente segueix en funcionament. Als terrenys del Mas Falcó hi ha una petita urbanització de torres aïllades.

El nom de Vallcarca, topònim que trobem en altres poblacions, com podria ser al Garraf, ve de Vall-Càrcara, que es podria traduïr com a vall o riera sorollosa, fent referència a les moltes rieres que creuaven aquests terrenys procedents de la serra de Collserola amb direcció al mar. 

En els seus inicis, Vallcarca formava part de Sant Joan d’Horta, població que es va annexionar a la ciutat de Barcelona l’any 1904. És durant aquests primers anys dels segle XX que Vallcarca passa a formar part del districte de Gràcia, vila annexionada a la ciutat comptat l’any 1898, i al qual pertany en l’actualitat en barri de Vallcarca. 

Vallcarca va ser un nucli urbà d’origen rural. Les masies que hi es conservaven en aquestes terres durant la segona meitat del segle XIX, eren principalment construccions d’origen feudal, situades estratégicament prop dels antics camins que unien les poblacions veines com Sant Cugat, Vila de Gràcia, Sant Gervasi o Cerdanyola. Algunes d’aquestes contruccions encara es conserven actualment, tot i que la majoria han desaparegut com per exemple la de Can Falcó, del segle XVII, propietat d’un senyor flamenc, el Baró de La Barre, que fou enderrocada als anys 1950 o 60. O la de Can Gomis, del segle XVIII, que va ser enderrocada i al seu lloc hi trobem la Plaça Alfons Comín, igual que el seu magnífic jardí romàntic que va desaparèixer per a la construcció de l’Hospital Militar. 

Tot i aquestes desaparicions, a l’actualitat encara es conserven diverses masies, exemples molt importants pel patrimoni arquitectònic. Destaquem Can Sert, Can Mora, Can Turull o Can Carol. 

En aquest altre blog, Pla de Barcelona, en podeu trobar la història de moltes d'elles. 

Al Diccionario geográfico- estadístico- histórico de España Pascual Madoz, fa una descripció de com era  Vallcarca  de 1845.  

“Por este barrio de San Genis, pasa una hermosa carretera, que es la que baja  del monasterio de Valldebron descendiendo suavemente  hasta  el  barrio de Vallcarca, el cual presenta una linea de casas sobre la izquierda del camino, i una aglomeración de otras, un mesón, una gabela, llamado de la Farigola, sobre un alto o pequeña colina, que es la que empieza a cerrar el termino…” .

Añadir leyenda

La carretera que descriu Madoz és el camí de Sant Cugat, actualment avinguda República Argentina. 

A l’Arxiu d’Horta Guinardó es conserva un document de mitjans de 1829. Es tracta d’un títol d’arrendament “del puesto publich del Hostal de la Frigola (Farigola) del barri de Vallcarca del terme de Horta, per a vendre per menor vi, vinagre, ayguardent amb los desolis y olis. Firmat per lo Ajuntament a favor de Joan Birallonga.” (sic.)

De 1839 és el contracte de lloguer de l’Hostal de la Farigola i del lliure Hospedatge del Barri de Vallcarca-.

Al voltant del vell hostal Farigola hi trobavem un petit nucli d’habitatges, que es dividien entre petites cases o masies, algunes de les quals es llogaven a gent sencilla, que es dedicaven al conreu del camp o a oficis manuals, construccions que compartien espai amb edificis destacats, propietats de terratinents de Barcelona, propietaris entre pocs de la gran part del terreny que formava Vallcarca, que es començaven a construir les seves cases d’estiueig en aquest sector, així com reformaven antigues masies. Un exemple podrien ser la Torre Ventosa, propietat l’any 1861 de Ricardo Ventosa, i que l’any 1868 tenia la direcció al carrer de La Farigola 59. Posterioment, cap a 1891, la propietat passa al fill, Andreu Ventosa. 

Añadir leyenda

Poc a poc, els grans terrenys es van anar venent o llogant, i es dividien en petites parcel.les en les quals s’hi construien senzills habitatges. Als diaris de Barcelona d’aquells anys apareixien diversos anuncis. Per exemple, a La Corona del 22 de maig de 1859 llegim: “En la calle recientemente abierta titulada de la Vírgen del Coll, ternimo de Horta, lugar llamado Vallcarca y frente del repartidor de agua, hay un pedazo de tierra dividido por solares para vender junto o por separado ..”. 

A La Corona, del 20 de novembre de 1863 : “Existen cien solares para acensar situados en el término de Vallcarca, detrás del mesón La Farigola, frente la torre de Ventosa”. 

Al Camí de la Farigola, també conegut com a Camí Vell del Coll, l’any 1882, Martín Viñals demana permís per a ampliar una casa de la seva propietat. 

Seguint el camí Vell del Coll, passat l’hostal de La Farigola, a la dreta trobavem la masia de Can Turull, edifici del segle XVII  reformat amb una façana neoclàsica. Aquí en podeu llegir més informacions sobre la casa i els seus habitants


Añadir leyenda

Altres cases que trobaven en aquest mateix nucli són la casa Xuriach, propietat de Josep Xuriach i, el quel ja consta en el cens de 1861. L’any 1904 Can Xuriach (Churiach) es troba al carrer de Sant Antonio, i l’any 1911, al diari La Veu de Catalunya apareix una referència a aquesta casa que es trobava al carrer Cambrils de Vallcarca.  

Durant el mes d’agost dels primers anys del segle XX, i amb motiu dels actes de la Festa Major del barri, es posava un gran entoldat als terrenys de Can Xuriach, tal i com explicava La Vanguarida del dia 19 d’agost de1908. 

L’any 1925 Casimir Sangenís i Emili Carrasco demanen permís per urbanitzar Can Xuriach i el camí de Sant Genís. A La Gaseta Municipal de Barcelona del 14 d’octubre de 1929 es publica: “Maria Aurora Costa i Marqués- Denego permiso para la construcción de una casa de bajos y 4 pisos en una solar procedente de Can Xuriach, con frente a la Avenida del Viaducto y el Camino de San Ginés”.

L’any 1917 Josefina Aznar i Víctor Serra Aznar demanen permís per construir dues casa i dos pou en els seu solars contigus del carrer de Cambrils. En els expedients repeteixen diverses vegades “calle de Cambrils o Camino de S. Ginés”, fet que constata que les limitacions dels carrers no les tenien sempre clares. I més quan veiem que aquestes sol.licituts van ser denegades “por estar sujeta a nueva alineación la construcción solicitada”. 

PLÀNOLS DEL SECTOR 

De l’any 1861 tenim dos mapes. Un d’Antoni Rovira i Trias i Ildefons Cerdà. En aquest veiem que Vallcarca és la darrera barriada abans d’arribar a Collserola. A diferència de la Vila de Gràcia, amb la que fa frontera per la banda de mar, Vallcarca és una zona agraria, amb poques construccions i disperses, sense fàbriques ni industries, i mal comunicada. Tot i que només nomenen el camí de Collserola i el camí de la casa Gomis, veiem grafiats altres camins i rieres. A la part més sud de Vallcarca, a la frontera entre el Puxet i Gràcia, hi trobem aquesta punta més urbanitzada que es forma a partir d’aquesta riera de Vallcarca, o camí de Sant Cugat. 

Añadir leyenda

Entre les poques edificacions marcades, podem veure que, en el lloc on actualment hi ha ubicada la masia de Can Carol, ja hi havia una contrucció aquell any 1861.

Del mateix 1861 és el Plano Geométrico del pueblo y término de San Juan de Horta levantado por Don Juan Serra y Bonet. És tracta d’un importantíssim document, ja que en aquest plànol hi trobem grafiades i numerades, els terrenys, solars, i els seus propietàris. Els terrenys on es troba actualment la Masia de Can Carol, i que es veu grafiada com a contrucció existent, amb entrada per la Riera de La Farigola, on hi havien les terres de conreu, eren, segons aquest mapa, el número 16, propietat de Gaspar Puiguiñol. Unes terres que linden amb les propietats de Josep Xuriach o Pere Samsó. Els terrenys on hi havia l’hostal la Farigola, també marcat al plànol amb el núm 4, eren propietat de la Vídua d’Antonio Moras, tot i que sabem que el solar de l’hostal era propietat de l’Ajuntament de Sant Joan d’Horta. 

Añadir leyenda

També en el plànol de Josep Maria Serra de 1890, conservat a l’Institut Cartogràfic de Catalunya, hi apareix dibuixada la contrucció de Can Carol amb façana a carrer de San Antonio i l’altre a Camino del Coll, on en aquells anys hi havia poques contruccions, més enllà de La Farigola, ja escola municipal i de Can Ventosa. 

Añadir leyenda


DOCUMENTS I CENSOS DE L’ARXIU D’HORTA GUINARDÓ I DE L’ARXIU MUNICIPAL CONTEMPORANI DE BARCELONA

A l’Arxiu Municipal d’Horta Guinardó es poden consultar diversos documents, com el cens de diferents anys que ens dóna dades sobre els habitant en aquest barri.

Al cens de població de 1868 hi trobem a Pedro Viñals al camí de la Farigola 53; a Ricardo Ventosa a La Farigola 59. Al carrer San Antonio tenim: al número 88-89 a Juan Carreras Brugués; al número 90 a Jaime Nadeu?; 94 a José Carreras; Jose Maria Alegrín al 96;  José Uriach al número 98;  100 a José Gispert Llavayol (el qual també trobem al cens de 1899).

Al carrer de Sant Antoni, nom que, com ja hem dit, tenia el carrer de Cambrils durant el segle XIX, hi trobem diversos habitatges i grans cases. 

L’any 1879, vicente Oliver demana permís per edificar una casa de planta Baixa al carrer de Sant Josep d’Horta, carrer lateral.

D’octubre de 1883 es conserva l’expedient d’obres de la llicència demanada per Dolores Campmany, vídua de José Mª Alegrín, per a construir una torre al carrer de Sant Antoni. L’any 1908, una de les filles, Elvira Alegrín y Campmany, mor a la torre Alegrin del carrer Sant Antoni número 5. 

L’any 1895 ja consta Can Churiach (Xuriach) al carrer Sant Antoni.

Al cens d’habitatges del poble d’Horta a desembre de 1897 es registren les diverses cases, torres o masies que hi havia en aquell moment. Per proximitat a Can Carol, que no apareix a la llista, tenim: Can Mora, Can Solà, Can Turull, Can Ventosa, Can Xuriach, Cal Andala, Can Falcó, Can Llechsali i Can Gomis. 

En aquest mateix cens  de 1897 els habitants al carrer Sant Antoni són: Baldomero Moras, Jaime Dalmau, Jacinto Taleon, Fulgenio Otal, Joaquin Mayol i Miquel Dalmau. 

Añadir leyenda

Al cens de juliol de 1898, molt més complert, ens dóna altres dades sobre els habitats del barri. Així doncs sabem que Baldomero Moras Ventura era paleta, Jaume Dalmau Ribó era forner, juntament amb el seu pare Miquel Dalmau Casamitjana.  Altres veins del carrer Sant Antoni eren Joan Brú, Ramon Casas Corbella, Mateo Campaña Pujol, Isidro Carreras Sagués, Juan Fábragas Torres, i molts altres, tots treballadors. 

Añadir leyenda

L’any 1906 hi havia la Torre Casa Gomis al carrer de Sant Antoni 26. 

L’any 1904 es va construir un pont al carrer de Sant Antoni de Vallcarca que facilitava les comunicacions a través de la riera. 

Plànol de 1931 ja es grafia l’actual distribució del barri. El carrer Cambrils, que fa una L amb que começa al carrer de La Farigola, on hi ha el número 2,  i acaba al de Gustavo A. Becquer, i es creuen els carrers de l’Argentera i de Sant Josep. En ell es marca exactament la situació de la Masia de Can Carol, amb els horts i conreus que arriben fins al carrer de la Farigola. En aquest documents ens motra que el carrer més proper és el de Sant Josep (San José). 

Añadir leyenda
Añadir leyenda


Al plànol de 1935, el carres Sant Josep es passa a dir carrer Calendau. 

Añadir leyenda

Poc a poc el barri de Vallcarca va anar creixent, compartint espai, com ja hem dit, cases de treballadors amb elegats torres modernistes que es feien contruïr els burgesos de Barcelona per passar-hi els estius, classes socials amb interessos diferents. Els estiuejants volien tranquil·litat i la gent de la vall volien millors comunicacions. Finalment es va construir un viaducte que salvava la vall (el pont de Vallcarca) i es va urbanitzar la riera. Seguint-ne el curs, s'obrí al trànsit l´avinguda de l´Hospital Militar, fet que va suposar la fi de l'antic aïllament.

Añadir leyenda

L’any 1891 Andreu Ventosa, Antón Cirera i Aureilo Gualdo, van promoure la contrucció d’aquest viaducte, sent el mestre d’obres el mateix Anton Cirera. Però les obres no van començar fins l’estiu de 1908. A La Vanguardia del 25 d’agost de 1908 es publica un ampli article, “Viaducto de Vallcarca”, en el que s’explica amb detall el projecte. El 24 d’agost  es va col.locar la primera pedra, amb un acte oficial i ple de parlament que acabar amb un dinar de l’alcalde de Barcelona i els seus convidats sota l’entoldat col.locat a Can Xuriach, el qual ja havia estat utilitzat pels veins pocs dies abans amb motiu dels actes de Festa Major. 

Amb els anys aquest barri de La Farigola s’ha anat urbanitzant, i alguns dels carrers han desaparegut, altres s’han creat de nou, i diversos han vist com el seu nom s’ha canviat. Un d’ells és l’actual Gustavo A. Becquer, que comença just al final del carrer Cambrils on hi ha la masia Carol, i que antigament era el Camí de Sant Ginés, ja que portava fins a l’ermita de Sant Genís. 

Juliol 1922 prolongació del carrer de Cambrils, des del camí de Sant Genís al carrer de Sant Camil. A principis mitjans del mes d’agost de 1928 l’Ajuntament de Barcelona va acordar definitivament el nom “de Gustavo Bécquer al tozo del camino de San Ginés comprendido entre la calle de Cambrils y la Plaza de Mons y a la continuación de este camino en su parte urbanizada”. (El Siglo futuro, 27 d’agost de 1928, i El Sol, 10 d’ocubre de 1928).


MASIA CAN CAROL, D’ON POT VENIR EL NOM?

Sobre el nom Carol, hem trobat una sola referència del segle XIX, la dels límits de Barri 3er de 1873 on es refereix a Carol. Es tracta d’una paraula afegida sobre el nom de Torre de Bransi. Si ens fixem de nou en el Plano Geométrico del pueblo y término de San Juan de Horta levantado por Don Juan Serra y Bonet de 1861, en el límit del sector E, fent de frontera amb el “término de Sardañola”, hi trobem marcat amb el número 53 els terrenys de Juan Saladrigas, el que fou propietari de Can Querol, masia que actualment es troba al Passeig Joan Maragall. 

I no cal buscar cognoms Querol per Horta, ja que com explicava Francisco Zamora al seu diari de 1787: 

La Casa de Armengol Jener, comerciante de Barcelona, llamada el Castillo de Querol por la semejanza que tiene al de aquel señorio, como està edificada delante de la plaza que llaman de Horta y a la otra parte de la riera, que media entre la misma casa y la plaza. Es la mejor de todo el término en cuanto a la fábrica, planta que parece obra de romanos pero de tan de corto patrimonio que la sombra de su buque se sale de el. Esta casa antiguamente fué cuna de todos los Saladrigas del presente término y de bastante labranza, pero los contratiempos y guerras la tenian reducida en 1681 a tres mojadas de tierra campa, unidas a la misma solamente.”


“BARRIO 3º”: “Empieza por la Torre de Bransi, Carol Noguera, casa d’en Samsó, de la Ancha, Grases, tres casetes d’en Grau, .....” L’alcalde en aquell moment era Josep Simó Nadal.

Añadir leyenda

El Barri 3º Torre de Bransí, que també surt al Cuestionario de Zamora, estava situada al costat del lloc on ara hi ha el mercat d’Horta al carrer Tajo. Molt propera, i en el mateix camí, la Masia de Can Travi Nou, una masia del segle XVIII que era propietat de la família Samsó, i que a principis del XIX va passar a mans de Joaquim Simó, masover de Can Travi Vell, fet que va suposar aquesta nomenclatura popular a la masia. 

A la llista segueix Can Grau, al turó del Coll, on ara hi ha el carrer Bernat Bransí, prop de la parada del metro de El Carmel.

Així doncs, ens decantariem per la possibilitat que aquest CAROL sigui un error a l’hora d’escriure el nom. 

A les llistes electorals que publiquen La Corona el 18 de juliol de 1858, entre els molts candidats, dos persones amb cognoms lligats a Vallcarca apareixen com a membres pel Districte 1er de la capital: Francisco Carol i Ricardo Ventosa. 

A l’Anuario Estadístico de la Ciudad de Barcelona, 1907, a la pàgina 76 fan referència a La Torre de Carol, “masia casa de labor”, a la carretera de Vallcarca amb carrer de Sant Antoni. 

A l’Arxiu de Municipal Contemporani de Barcelona, es conserva un sol document on coincideixi el cognom Carol amb el barri de Vallcarca, i es traca d’un expedient de permís d’obres a Juan Carol, “para practicar obras interiores en la casa de la calle de Cambrils y San José” del 24 de novembre de l’any 1925.

“D. Joan Carol Más, vecino de esta Ciudad, habitante en la calle de Salmerón nº 98, tienda, a V.E. acude y atentamente EXPONE: Que siendo propietario de una finca sita en la calle de Cambrils y San José de la Barriada de Vallcarca, y siendo necesario efectuar en dicha finca varias obras interiores como son: instalar water, remendar cocina, escalera, pavimento, paredes, etc, etc, cuya necesidad es evidente para su conservación e higiene...”


CAN CAROL VA SER LA “ESCUELA NUEVA” DURANT LA SEGONA REPÚBLICA?

A diari Lloyd Español del 3 de gener de 1864 apareix publicada una nota en que es diu: “Aviso a quien corresponda- Parece ser que en Vallcarca, termino de Horta, hay una casa y algún terreno, sito a la misma, que puede decirse están hoy en el más completo abandono. Fue en otro tiempo la primera escuela pública, pero luego dejó de servir para tan laudable objeto, sin duda por no ser un punto bastante céntrico, y el gobierno, a quien casa y terreno pertenecen, cedió al parecer uno y otro temporalmente (...)” 

Al barri de La Farigola es té coneixement de l’existència d’escola des de mitjans del S.XIX. En el cens de la població de 1868 consta una escola de l’ajuntament al camí de La Farigola número 61, dirigit en aquells anys pel mestre de nens, Francisco Masip i Ambró.  

Añadir leyenda

L’any 1888, a l’escola La Farigola d’Horta, hi havia la professora Asunción March. Aquesta escola es trobava ubicada en el mateix lloc on anys abans hi havia hagut l’hostal que donà nom al lloc. A l’agregar-se Horta a Barcelona, l’escola seguí al mateix lloc, fins que l’any 1913 va ser clausurada per l’autoritat competent per no reunir prous condicions de seguretat. Mentre es pensava com es solucionaven els problemes de l’escola, les classes van seguir a casa de la Sra. Metressa. 

Així doncs, i amb la necessitat de crear una nova escola moderna i més gran, per poder acollir la cada vegada més nombrosa població que vivia a Vallcarca, l’any 1917 esva decidir construir un nou edifici en derrocant l’existent. Finalment l’Escola La Farigola, es va inaugurar l’any 1923, i actualment està en ple rendiment.

Añadir leyenda

Però a Vallcarca hi havia altres petites escoles. Fins l’any 1905, al carrer Verge del Coll 74, 1er pis, hi havia el col.legi de nenes dirigit per Juan Vallhonrat, i el de nens, de Suñer i Capdevila amb la professora Margarita Carbonell Sala. 

Durant la Segona República va allotjar L’Escuela Nueva, nom amb la que actualment encara l’anomenen alguns veins a Can Carol, tot i que es tracta d’un error.

La Escuela Nueva Damón, fundada l’any 1926 por la “Fraternidad Internacional de educación” i afiliada a la Oficina Internacional de escuelas nuevas, seguia la tendència Teosòfica a Barcelona (Vallcarca).

Al volum 8 de The New Era, de 1927, es publica el llistat d’escoles modernes. A la pàgina 63: 

“Escuela Nueva Damón. The Fellowship in Spain is doing good work. A small model school has been started with Dr. Adolphe Ferrière and Dr. Sola de Sallares as president. The school is co-educational with Montesori and Dalton Plan sections. Much of the school workes is done in the open in a lovely flower-filled garden. The adress of the school is Apartado 954, Vallcarca- Barcelona”. 

El director de l’escola nova l’any 1930 era Ricardo Crespo; José Forteza era el professor responable de treballs manunals, i Maria Solà de Sellarés era la presidenta del consell directiu de l’escola. El centre havia estat creat l’any 1926 sota l’impuls de personatges i grups vinculats amb moviemtn teosòfic barceloní. L’escola Damon estava afiliada al Bureau International des Écoles Nouvelles dirigit pel pedagog suís Adolfo Ferrière. En l’ideari de l’escola es manifestava pla plena adhesió als principis i mètodes de l’escola activa. 

“Un proyecto de Escuela Nueva en España”, Revista de Pedagogía, núm. 51 (1926), p. 133-137; 
Escuela Nueva Damón (Font: Biblioteca Rosa Sensat. Fons Històric)-

En el seu diari Ferrière explica la seva visita a l’escola Damón de Barcelona el dia 8 d’abril de 1930, quan arriba en vaixell a la ciutat acompanyat de la seva esposa, procedent de Marsella i fent escala destí a l’Amèrica del Sud. Llegim:

“En una petita vall de xalets, al fons i a la dreta, hi trobem l’escola Damon, molt modesta. 40 alumnes dels quans 20 són interns, dels quals 10 són nenes (3 d’internes).”

Però Joan Soler i Mata, a l’article “M.Solà de Sellarès: Teosofia, educació i escola nova a Catalunya” diu que l’Escola Nova Damón estava “ubicada en una torre dins un ampli jardí del carrer Móra d’Ebre al barri de Vallcarca (en un terreny avui ocupat per uns blocs d’habitatges)”.  

Així doncs a Can Carol no hi va haver l’Escuela Nueva, tot i que sí que hi  hauria pogut haver una escola, o com a mínim, l’hauria tingut al costat.

Añadir leyenda

A la Vanguardia del 28 de setembre de 1929, apareix anunci de sol.licitació d’autorització per a una Escola Privada a nom de Josep Torts Artés, “para establecer y dirigir un colegio no oficial de primera enseñanza para niños en Barcelona, calle Cambrils, número 30”. 

QUINS NEGOCIS I/O PROPIETARIS VA PODER TENIR CAN CAROL

Si ens basem en la numeració actual del carrer de Cambrils trobem a La Vanguardia del 25 de desembre de 1926 que es publica el següent anunci: Se traspasa bonita torre y magnífico almacén, propio para garaje. Darán Razón en la calle de Cambrils 26, Carpinteria, Vallcarca. 

Però pel que sembla, en aquells anys 20, el carrer Cambrils tenia més numerarcions, i la que correspondria a l’actual situació de Can Carol no seria el 26, sinó que pensant que feia de visagra amb el Camí de Sant Genís, actualment carrer Gustavo A. Becquer, la numeració seria superior. 

Añadir leyenda

Per uns anuncis publicats a la Vanguardia aquells anys 1924 i 1925, sabem que, just en aquest punt hi havia la casa del carrer Cambrils 34, Camino de San Ginés, 2, i que en Vicente Vila hi tenia el “campo de experimentos y enseñanza gratuita” del Cultivadores Model. (La Vanguardia, 9 d’octubre de 1924). Vicente Vila tenia la botiga a Passeig de Gràcia, 88. 

Cinc anys més tard és Don Ferreol Salomó el que demana permís a l’ajuntamen de Barcelona per instal.lar un electromotor a Camino San Ginés, 2. (La Vanguardia, 23 de maig de 1929). A La Gaseta Municipal de Barcelona del 25 d’agost de 1930 es diu que se l’hi ha donat permís a don Ferreol Salomó per a reconstruir la paret mitjanera que pertany a la casa nº 34 del carrer de Gustavo Bécquer. 

Al Boletín de Información Comercial, publicat per la Secretaría de Estado de Comercio del Ministerio de Economía y Hacienda l’any 1929 apareix com a Fàbrica de “Cintas de todas clases” a Manuel Albertos, al carrer “Cambrils 34 y Camino de San Ginés, 2- Vallcarca”. Al  Información Comercial Española,  publicat per la Secretaría de Estado de Comercio del Ministerio de Economía y Hacienda l’any 1942, apareix un anunci de “Manufactuas de Cintas. Manuel Albertos”, amb la mateixa direcció, i amb el telf. 75414. 

La Masia Carol va ser llegada a l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu, fundació privada que cap a 2010 va vendre a un particular, el qual la va tornar-la a vendre, aquest cop a l’Ajuntament de Barcelona, institució que ara li donarà una nova vida a aquest edifici.

Doncs fins aquí un nou estudi que com molts, acaba amb dubtes que segur que algú em podrà ajudar a donar resposta. Es tracta veritablement de la masia de Can Carol l'edifici que aviat es convertirà en un nou casal de barri? On estava realment l'escola? Seguirem.