22 de maig 2019

MARIA OLLER I RABASA, LA FILLA PINTORA I ESCULTORA DE NARCÍS OLLER.

Tòmbola Casellas organitzada durant el mes d març de 1911 als Faians Catalans.
A la fotografia hi veiem a les senyoretes Campins, Rusiñol, Salvatella, Ferta, Vives i la darrera, que escriu en un llibre, Maria Oller. Fot. Frederic Ballell

Sembla que darrerament, en el món de l’art, es comencen a moure algunes coses. Una d’aquestes “coses” és la voluntat creixent, per part de persones relacionades amb institucions públiques culturals i/o universitàries, d’estudiar, recuperar, presentar, difondre i revaloritzar l’obra de diverses dones relacionades amb la cultura. Escriptores, pintores, escultores, galeristes, crítiques d’art, compositores, músiques, etc…., noms que, per la seva condició de dona, han passat desapercebudes al llarg de la història cultural de Catalunya. 

Un exemple és la figura que presentaré avui, la qual, potser, per ser “filla de”, o per no tenir descedència que ha preservat el seu llegat, etc.. ha acabat oblidada entre l’univers dels grans artistes.

S’ha escrit molt sobre Narcís Oller i Moragas (Valls, Tarragona, 10 d’agost de 1846- Barcelona, 26 de juliol de 1930), però poc se sap de la seva filla, Maria Oller Rabasa (Rabassa), coneguda pintora i dibuixant en el seu temps.


Haig de confessar que jo tampoc coneixia la seva existència, però com ja m’ha passat en altres ocasions, les xarxes socials, i l’entrevista que em fa fer la Maria Palau al Punt Avui el dia 1 de maig, i que podeu llegir aquí, han servit per a rebre missatges “sosprenents” que m’han fet obrir noves finestres en aquest món tan ample, i moltes vegades poc conegut i estudiat, de l’art català, especialment pel que fa a les dones artistes. Al blog he tingut alguna protagonista, com Montserrat Planella, o l'escultora cubana d'origen sitgetà, Lucía Bacardí i la catalana Margarita Sans Jordi

Narcís Oller Moragas, fill de Josep Oller i Rosa Moragas, tots dos nascuts i viscuts a Valls, va traslladar-se a viure, definitivament, a Barcelona l’any 1873, després de guanyar unes oposicions a la secretaria de la Diputació de Barcelona. Juntament amb la seva mare, Rosa Moragas, s’instal.là al 3er pis del carrer de Mendizábal 13, ara carrer Junta de Comerç 11-13, un edifici de recent construcció, encarregat l’any 1862 pel propietat Antoni Padret a l’arquitecte Felip Ubach.

Plànol de la casa del carrer Mendizábal on vivia la família Oller. 

A Barcelona Narcís forma la seva família, casant-se el 16 de maig de 1874, a l’església de Sant Agustí, amb Esperança Rabasa Pont. Aquesta, nascuda a Barcelona el 28 d’agost de 1850, filla de Pablo Rabasa Simó, fabricant “curtidor”, i de Maria Prat Colomer, originària de Puigcerdà, així com germana de Pau i Dolors Rabasa. 



La família Oller Rabasa passava els estius a Puigcerdà, a la casa de Dolors Rabasa, germana d’Esperança, i de Miquel Salvadó. Aquesta relació amb Puigcerdà li va servir a Narcís Oller per a inspitat la seva novel.la Pilar Prim, de 1906, on la protagonista coneix a un home molt galant en el viatge a Puigcerdà, on ella i la filla estiuegen. 

Petit incís. El cognom Rabasa el trobem escrit de diverses maneres al llarg dels documents que he anat consultat per a realitzar aquest article. Entre Rabasa i Rabassa, i amb la voluntat d’unificar, he decidit utilitzar la primera opció, ja que és la triada per la família a les esqueles. Seguim…

Narcís Oller i Esperança Rabasa van tenir quatre fills, la darrera dels quals va morir poc després de néixer. La primera fou la Maria, nascuda el dia 20 de febrer de 1875 al pis del carrer Mendizábal. 

Registre naixement Maria Oller.

Al morir Rosa Moragas, mare d’Oller, el dia 18 de febrer de 1876, el matrimoni i la petita, es van traslladar a un nou habitatge a la rambla de Catalunya número 14, tercer pis, molt proper a Plaça Catalunya, on hi naixerien els altres fills: en Josep (+ 24 de febrer de 1966), reconegut doctor otorrinolaringòleg, en Joan (Barcelona, 21 de juny de 1882- 21 de novembre de 1971), i la nena que va morir al néixer.


Anunci de la consulta de Josep Oller Rabasa

El petit, Joan Oller Rabasa, fou advocat i reconegut escriptor. Entre les seves obres destacades hi ha la novel.la  Quan mataven pels carrers (1930) o La barca d’Isis (1933). També d’ell és la biografia de Víctor Català, Caterina Albert, de 1968. 

Joan Oller Rabasa





Però la figura que ens interessa a nosaltres és Maria Oller Rabasa, persona interessada en diversos camps de l’art, però que va destacar en el món del dibuix. Persona de gran cultura, fou alumna de Rossend Serra Pagès (1863-1929), reconegut folklorista, el qual entre 1901 i 1917 impartí classe a l’Escola d’Institutrius i Altres Carreres per a la Dona, a Barcelona. Es conserven diverses cartes entre Rossend i Oller, on aquesta li demana informacions acadèmiques i històriques per a completar treballs pictòrics. 

Sempre al costat del pare, Maria va tenir l’oportunitat de poder conèixer a personatges importants de la cultura  espanyola i mundial. L’any 1897 Benito Pérez Galdós envia una carta al Narcís Oller on acaba escrivint: “Nuestro afecto (hablo también en nombre de mis sobrino) a toda simpática familia y, especialmente, a la interesante é inteligentísima María”. 

També el periodista i escriptor rus Isaac Pavlovsky (Taganrog,1853- París,1924), gran amant de la cultura espanyola i catalana, va fer grans amics com Yxart, Matheu o Guimerà, tot i que la relació més intensa va ser la que va mantenir amb Narcís Oller. En una de les cartes que Pavlovsky li envia des de París el 16 d’abril de 1908, aquest convida a Maria a passar uns dies de vacances amb la seva esposa i filla a St Jean de Luz. 



L’any 1897, Maria va ser nomenada reina dels Jocs Florals de Barcelona, esdeveniment que va tenir ressó a la pemsa del moment, publicant-se diverses fotos de la protagonista de la diada. Per aquest motiu, Joan Maragall li va dedicar el poema “A la Reyna”, inclòs en l’àlbum que va rebre Maria com a record d’aquest dia. 



Maria va estar acompanyada per les seves dames d’honor, i bones amigues, les germanes Llorach. Com explica La Vanguardia el dia 3 de maig de 1897, les tres anaven vestides de manera molt elegant, amb “trajes de color blanco perla y preciosas mantillas blancas que realzaban su natural y expresiva belleza. Una estrepitosa salva de aplausos coronó la elección del poeta, saludando a la reina de la fiesta”. 

L’any 1899, a la quarta exposició col.lectiva del Cercle Artístic de Sant Lluc,  mostra on Dionís Baixeras va presentar el seu reconegut quadre Noves de la guerra, i l’escultor Josep Llimona l’obra L’Home guiant la Força, el pintor Francesc Sardà (1877-1912) va exposar un retrat de Maria Oller. A La Creu del Montseny del 18 de juny de 1899 llegim:

“…y ademès lo retrato de la senyoreta Oller, filla del eminent novelista. Está asseguda é iluminada per un pampol. Es un afecte de llum molt dificultos; però es ben resolt y com a retrato es ben ensopegat de semblansa” (sic.).

No tenim localitzada l'obra, però podria ser semblant a aquests altres dos retrats que va fer per aquells anys el jove Francesc Sardà. 




Francesc era fill del traductor i crític literari Joan Sardà i Lloret (1851-1898), gran amic de Narcís Oller. La crítica que Sardà va fer de de l’obra d’Oller, La Papallona (1882), que es considera la primera novel.la catalana moderna, va servir per posicionar a l’escriptor com a un dels principals autors catalans.

L’any 1900 el mateix Sardà Ladico va fer els dibuixos per il.lustrar el conte La fidelidad de Narcís Oller, publicat a la revista Hispania el 15 d’abril de 1900. I l’any 1911 va fer els dibuixos per a la novel.la El cacahuero de Joan Oller i Rabasa. 

Una altra de les aficions de Maria Oller va ser el teatre. Assídua a les tertúlies que tenien lloc a la casa Llorach del carrer Muntaner de Barcelona, on disposaven d’un teatre als baixos de la casa, a les quals també acudia el seu pare, l’any 1902 Maria va protagonitzar, juntament amb Salvador Vilaregut i les germanes Isabel i Mercè Llorach, l’obra La campana submergida de Hauptmann, traduïda pel mateix Vilaregut, i dirigida per Miquel Utrillo, el qual també havia realitzat l’escenografia de la representació. 


Portada de la revista Feminal del 26 de gener de 1908. Maria Oller apareix asseguda, la segona per la dreta. 

L’any 1907 va presentar obra a la V Exposició Internacional d’Art de Barcelona. Un estudio al pastel que valorava en 300 pessetes.  L'any 1909, a la Exposición del Círculo, hi mostra dos pastels, Campanulas i Geranios

De 1910 són els dibuixos que il.lustren el llibre Frutos del dolor de Francisco Coppée, editat per Gustavo Gili. 

Es va tornar a presentar a la VI  edició de l’Exposició Internacional d’Art d’abril de 1911. A la sala que es coneixia com a  “Galerias altas”, Maria Oller Rabasa va presentar una Flor de maig. En aquesta mateixa mostra, Josep Maria Llopis de Casades presentava una Capilla. 

“A la Pàgina Artísitca” de la Veu de Catalunya del 29 de juny de 1911 Joaquim Folch i Torres, escriu una crònica sobre aquesta exposició, i a l’apartat “Dibuixos, aquareles y gravats” diu:

“D’entre’l gabadal d’apunts y nocetes y caps d’estudi y carbons, aceptades però no acceptables la majoria, resurten, qualques petites obres d’indiscutible valor. D’entre elles citaré les ilustracions de Joan Vila, els dibuixos den R. Opisso, els projectes pera uns frisos den Cornet, els dibuixos den Domingo Carles, el pastell de la senyoreta Oller, la magnífica aquarela de Montserrat…..” (sic.).

A principis de 1911 Maria Oller s’encarregà de la direcció de les classes de dibuix i pintura de l’Escola d’Institutrius, centre al qual ella ja hi havia assisit com alumna anys abans, i, com ha hem explicat al principi, va coindicir amb Rossend Serra. L’escola es trobava al local social de l’Econòmica Barcelonesa d’Amics del Pais que estava al carrer Sant Sever, 5, principal de Barcelona. 

Durant els seu anys com a mestre, Maria es va saber envoltar de grans artistes com Arcadi Mas i Fondevila i Oleguer Junyent, els qual, juntament amb la mateixa Oller, formaven part els anys 1913, 1914 i 1916 del tribunal de l’exàmen de dibuix i de pintura de les alumnes que havien assitit a les classe d’aquesta. 

Com a bona mestre, Maria Oller no va dubtar en treure les seves alumnes dels tallers. A La Vanguardia del 30 d’abril de 1914, coincidint amb l’arribada del bon temps, es publica la següent nota:

“Las alumnas de la clase de dibujo y pintura de la Escuela de Institutrices y otras carreras para la mujer que dirige la señorita María Oller, empezarán las lecciones al aire libre el próximo lunes, día 4 de mayo (…)”. 

La pintora va mantenir el seu càrrec fins l’any 1917 que l’escola va tancar definitivament. 

Maria Oller va ser gran amiga de l’escriptora i traductora Maria Pi Sunyer (1884-1912), que firmava amb el pseudònim de Roser de Lacosta. Les dues artistes es van conèixer a través de la revista Feminal, publicació que dirigia Carme Karr, i que va sortir entre 1907 i 1917 com a suplement mensual de La Il.lustració Catalana

Al llarg d’aquests anys, a Feminal es van publicar diverses obres de Maria Oller. Al número del 23 de febrer de 1908, en l’article que tracta la tómbola solidària que havia tingut lloc a l’Hotel Colon de Barcelona. És en aquest text on llegim: 

“La manca d’espai en nostre número anterior ens privà de donar el lloch corresponent a algunes obres artístiques de forsa importancia, com foren la hermosa sanguina de nostra companyadonya Lluïsa Vidal, el delicadíssim pastel de Dª Maria Oller, filla del ilustre novelista, els preciosos quadros al oli y la aquarela de la senyora Coranty de Guasch y de la senyora Farreras, respectivament”. (sic.)




El pastel de Maria Oller es publica en aquest mateix número, juntament amb els de Lluïsa Vidal, Rosina Mercadal Peyri, Antonia Farreras i Emilia Coranty. 

És en aquesta revista on el 28 de gener de 1917 es va publicar un article a Nostres visites artístiques, firmat per Joaquim Ciervo, on Maria Oller n’era la protagonista i on se’ns descriu el taller de l’artista que “se compon de dos compartiments, l’un destinat a fer esculptura y l’altre per pintar: tot en ell està previst: la llum atinadament combinda, l’argila aconduhida en lloch apropiat, les notes de color y quadros, aixis om els cavallets y demés útils de treball resten per la mà d’aquesta artista sabiament acoblats. Confort y art s’agermanen d’agradosa manera, respirantse en aquell lloch, consagrat a obrador de les arts blles, pascèvol benestar”. 






El text de Ciervo segueix dient: “La senyoreta Oller sempre ha vingut demostrant condicions artístiques, ja que desde l’infantesa, el llapis ha sigut per ella motiu d’esbarjo; després mitjançant seriosos y complets estudis acadèmichs, s’ha format y avuy l’ast es sa constant obsessió”. (sic.)

També sabem que Maria Oller va viatjar per Europa, visitants els principals museus. Que les seves primeres obres, retrats al pastel, les firmava amb pseudònim, i que fins que va comprovar les crítiques positives que rebien, no va començar a firmar amb el seu nom. 

Dues obres d’ella van ser adquirides per la Junta de Museus i l’any 1917 figuraven a les sales de Pintura Moderna. 

Va exposar a Madrid, Barcelona i Florència, ciutat italiana on presentà una acadèmia de dona al pastel, obra que li valgué entrar a l’Associació d’Artistes Italians. 

Però si ja és desconeguda com a dibuixant, com a escultora està totalment oblidada. Com explica l’article de Ciervo, en el seu taller, aquell 1917, hi guardava un bust del seu pare, Narcís Oller, uns cavalls en relleu i una egua normanda. 

Detall de la fotografia del taller de Maria Oller on veiem "l'egua normanda" i un bust de Narcís Oller.


Bust de Narcís Oller realitzat per la seva filla Maria Oller?


Així com l’autor destaca la presència d’un triptic de relleu on “dóna expressió plàstica a un fragment del sonet de Shakesperare”. 


L’any 1917, al setmanari Hojas selectas, dins de “Semblanzas femeninas”, es publica un article sobre Carmen Alemany de Paniker, “profesional de la música”, una altra dona per estudiar. 

Carmen Alemany i Sabadell s'havia casat el dia 1 de maig de 1916 a Montserrat amb Ramon Paníquer i Amah, enginyer, originari de  Kelledikode, Indostas, però veí de Sant Gervasi (Revista Montserratina). Carmen era germana de Mercè Alemany Sabadell, esposa de Josep Oller Rabasa, i per tant, cuñada de Maria. La parella Oller Alemany, que va tenir diversos fills, va viure la desgràcia de la mort d'un dels seus nens, en Narcís, el 3 de gener de1923. 

Però tornem-nos a centrar en Maria Oller, la quel li havia fet el retrat que il.lustraba l’article. Sobre aquest, Cierva diu: 

“Noticioso de que le hacían el retrato, indagué el artista elegido y supe que la señorita Maria Oller copiaba tan interesante figura. Ni corta ni perezoso, una mañana me personé en el estudio e la nombrada artista y, en verdad, llegué oportunamente.

La señora Paniker estaba sentada en elegante diván, rodeada de vistosos almohadones, y la señorita Oller, abstraída ante un caballete, pinceles y paleta en mano. Posé la vista en la tela que sostenía el caballete y pude contemplar, próximo a terminar, el retrato que me interesaba. Grata fué la impresión que me causó su estudio, dispuesto a ser firmado por su autora. El recogimiento y quietud reinante en aquel taller, tan confort".




Altres mostres on es va presentar Maria Oller va ser a l’Exposició d’Art de Barcelona de 1919, que va participar a la secció de pintura i a la d’escultura. A la de pintura va presentar un Estudi, i a la d’escultura un Sonet de Shakespeare i un Bust de nena. Dues peces que ja podiem veure al seu taller en aquella foto de 1917 publicada a Feminal. 

Baix relleu de Maria Oller


A l’Exposició d’Art de 1921 es va presentar amb un retrat. Als dos catàlegs oficials consta la direcció de la pintora com a rambla Catalunya 14, el domicili familiar dels pares. 

Durant els darrers dies del mes de setembre de 1922 Maria fa un viatge a París, estada que repetirà de nou el mes de setembre de l’any següent, i que es va allargar durant gairebé dos mesos, fins a mitjans de novembre de 1923. París va ser una constant en aquests anys, i de nou la trobem a la ciutat francesa entre abril i juny de 1927, coincidint amb l’exposició que de la seva obra es va organitzar a la galeria Lorenceau de París. 

Sobre aquesta mostra en trobem dues cròniques identiques a dos diaris madrilenys. A La Época del 17 de juny de 1927 i a La Libertad del 19 de juny. Llegim:

“En las galería Lorenceau, de París, ha expuesto estos días la señorita Maria Oller, hija del ilustre novelista catalán del mismo apellido, una seria de lienzos característicos, demostración palmaria de su depurado gusto artístico.

La joven artista titula el núcleo de sus obras “Estudio de objetos reflejados”, e, inspirada por su refinado gusto, ha sabido elegir temas gratísimos, no sólo a la vista, sino también al espíritu, tales como “Sol de otoño”, “Flores de España”, “Flores de París” y otros que merecieron unánimes elogios de los críticos parisinos.

La labor expuesta por nuestra distinguida compatriota en la capital de Francia ofrece un conjunto poético admirable, y merced a la mágica comunión el arte, supo ofrecer a los visitantes evocaciones turbadoras, visiones delicadas y sutiles, toda una serie de poemas de la luz, del sol, del agua.

Fueron muchísimos los admiradores de la señorita Oller que han desfilado por la calle de La Boetie, coincidiendo todos en que la gentil artista española ofrece ricas promesas para el porvenir, ya que la exposición de sus obras ha constituido un rotundo y merecido éxito.”

El dia 1 d’abril de 1929 moria, a 78 anys, la seva mare, Esperança Rabasa Pont, al pis de Rambla Catalunya 14. Un any més tard, el 26 de juliol de 1930, ho feia el seu pare, el gran Narcís Oller, a gairebé 84 anys. 


També va ser l’encarregada de realitzar les il.lustracions per a diverses novel.les. Una d’elles Noviazgo de prueba, obra d’Enric Bordeaux. L’any 1930 va  fer la sèrie de dibuixos que conformen l’àlbum Dibujos del parque de Montjuich.


Añadir leyenda


Maria, que havia restat soltera al costat dels pares, va presidir molts dels actes d’homenatge que es van organitzar a localitats com Valls, ciutat natal de Narcís Oller, durant el mes de febrer de 1931, i on es va presentar un retrat del pintor realitzat per Francesc Galofre Oller, quadre que forma part de la Galeria de Vallencs Il.lustres. 


Acte de lliurament del retrat de Narcís Oller per a la Galeria de Vallencs Il.lustres. Maria Oller és la única dona de la fotografia. 


A Barcelona l’homenatge va tenir lloc primer amb la col.locació d'un bust de l'escultor l'any 1934 a l'inici de la Via Augusta, cantonada amb avinguda Diagonal de Barcelona, escultura d'Eusebi Arnau que actualment es troba a la plaça Narcís Oller, al barri de Gràcia, on va ser recol.locada l’any 1942,


Dia 6 de maig de 1934, inauguració del monument a Narcís Oller, amb la presència dels seus fills, entre els que reconeixem a Maria. El bust escultòric d'Eusebi Arnau primer es va col.locar a la Via Augusta cantonada avinguda Diagonal. Fot. Carlos Pérez de Rozas.


Actual ubicació del bust d'Oller

Un altre homenatge va ser el que van fer des de l’Ateneu Barcelonés el 28 de març de 1935, durant el qual es va presentar l'original del bust del novel.lista, modelat per Eusebi Arnau, i que la vídua i la fill d’aquest havien regalat a l’Ateneu. 




Maria Oller Rabasa moria a Barcelona el 5 de desembre de 1937, en plena guerra civil. Tenia gairebé 73 anys, no havia tingut descendència, però sí una intensa relació amb els germans. Amb ella va morir el seu art, la seva passió i sembla que també el seu record. 



Aquest petit apunt té la voluntat d’obrir una nova finestra, encara que sigui petita, per redescobrir a una artista que, pel poc que coneixem, sembla que va ser una figura important de la societat cultural i intel.lectual catalana dels primers anys del segle XX. 

Seria important poder trobar alguna de les seves obres,  pictòriques i escultòriques, per poder estudiar el seu estil, la seva evolució, i la influència que va poder exercir sobre altres dones artistes. 


Així que ja sabeu….. aquí estem per rebre tota la informació que ens pogueu donar….  

2 de maig 2019

ENTREVISTA AL PUNT AVUI



Ahir, dia 1 de maig, vaig tenir l'honor de "protagonitzar" la contra del diari El Punt-Avui, gràcies a l'entrevista que m'havia fet dos dies abans la periodista cultural Maria Palau. 


L'art, el patrimoni, la plataforma SOS Sitges i aquest blog són alguns dels temes que varem tractar. Opinions personals que resumeixen perfectament les meves idees sobre el món de l'art català...




100 ANYS D'UNA ARRIBADA. ELS ARTIGAS A SITGES


Fotograifa cedida per la família Álvarez, protagonistes d'un article al blog.
El nen del centre, és el meu avi. La història de la foto la podeu llegir aquí.


L'any 2008 vaig publicar aquest petit article a l'Eco de Sitges. Era la meva manera de felicitar al meu avi pels seus 89 anys. Avui, 2 de maig de 2019, torno a penjar l'article com a homenatge a ell, que va morir fa dos anys, però que avui compliria 100 anys. 

Darrerament, amb la publicació aquí al blog dels articles-píndola per celebrar els 100 anys del projecte de Ciutat-Jardí de Terramar, són molts els dies que no només l'enyoro com a avi, sinó com a font d'informació. Ell era una mina de coneixement sobre la història recent de Sitges, especialment del sector del Vinyet i Terramar on va viure tota la seva infantesa i joventut, una felicitat que es va veure trencada per l'esclat de la guerra civil espanyola. Encara sent un nen, l'avi va marxar de Sitges per lluitar a la batalla de l'Ebre, va viure les penes de l'exili al camp de concentració d'Argelers, a França, va passar per la presó navarresa, i un cop acabada la guerra i retornat sà a casa, va haver de tornar a marxar cap a Madrid per complir amb els tres anys de servei militar. 



Aquesta fotografia que ens va fer l'Anna Grimau poc abans de morir l'avi un el 19 de febrer de 2017, es un tresor que em porta grans records. Van ser moltes les hores qe, des defa molts anys, passàvem així, repassant històries, posant nom, cognom, data i lloc a moltes de les persones i cases del Vinyet o de Terramar. Uns protagonistes que, poc a poc, com l'estimada família Álvarez, han anat omplint el meu blog i que, amb la faltade la seva saviesa però amb el record de les seves paraules, intentaré que el segueixin omplint. 

Un petó molt gran avi!!!




89 anys d'una arribada. Els Artigas a Sitges

Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de maig de 2008

El dimecres 9 d’abril el meu avi celebrava els 89 anys de la seva arribada a Sitges. El millor de tot és que aquell dia ell encara no havia nascut, li faltava gairebé un més per arribar a aquest món. Tot i aquest petit detall, l’avi estava més que cofoi de recordar aquesta data tan important per a la història de Sitges ja que és el dia en que es va signar la constitució de la Societat Anònima “Parques y Edificaciones”.

De retruc, la data seria de molta significació per a nosaltres ja que el 9 d’abril de 1919 la família Artigas-Vila arribava a Sitges amb la finalitat de treballar en el que seria el projecte urbanístic més important viscut a Sitges durant el segle XX: la creació de la ciutat - jardí de Terramar. Una idea promoguda per Francesc Armengol i Duran (1886-1931), un industrial tèxtil sabadellenc, el qual va advertir que el nostre poble tenia l’emplaçament ideal per a construir-hi un elitista complex turístic, basat en una completa Ciutat Jardí. Persona intel·ligent, des dels inicis del seu projecte va tenir ben clar que ell sol no aconseguiria fer realitat aquest somni, i que per abastar la seva determinació li calia envoltar-se de bons col·laboradors.


Com home agut que era, no va dubtar en contractar a un jove arquitecte, Josep Maria Martino (Barcelona, 1891-1957), com a projectista i director de les obres; a Josep Artigas Vila com a mestre d’obres i encarregat dels treballs decoratius de pedra artificial que exigiria la urbanització; a Salvador Robert (Sitges 16 d’abril de 1870- 1934) encarregat dels treballs de Jardineria; Josep Carbonell Gener (Sitges 1897- 1979), director de la revista Terramar, a qui se l’encarregà la promoció de la idea; i finalment a Miquel Utrillo (Barcelona 1862- Sitges 1934) que va realitzar diverses labors entre les que destaquen els dissenys dels jardins, i l’elecció del topònim “Terramar”, tal com des d’aleshores s’anomenaria la nova ciutat jardí.



A tots ells els unia el fet que creien en aquell projecte i que coincidien en adonar-se de la seva magnitud, alhora que coincidien en el seu encís per Sitges. Una seducció que comportà que els Artigas decidissin quedar-s’hi a viure.

Entre tots els artífexs del sector de Terramar, Josep Artigas i Vila és el més desconegut de tots, malgrat la seva important intervenció en el projecte. És per aquest motiu, unit a la responsabilitat que em recau com ascendent dels Artigas, que m’he disposat a esbrinar detalls sobre la vida i l’obra d’aquest artesà que sabem va néixer a Sant Esteve de Castellar, actual Castellar del Vallès, vers 1886.


Josep era el segon fill del matrimoni format per Segimon Artigas Figueras i Mercè Vila Canet. El pare, oriünd de El Figarò (Valles Oriental), va anar voluntari a la guerra Carlista i un cop finalitzada aquesta va establir la seva residència a Castellar del Vallès, on disposaven de les diligències que unien Castellar amb Sabadell i amb Caldes de Montbui. El matrimoni va tenir tres fills, en Pere, en Josep i en Ramon. A la mort del pare a principis del XX, la resta de la família va decidir deixar el poble natal per instal·lar-se a Barcelona, al carrer Trafalgar n.39. Un cop a la ciutat, en Josep i en Ramon van anar a estudiar a l’Ateneu Obrer i, finalitzada la seva etapa com aprenent, en Josep es va posar a treballar al taller que Pere Àvila, reconegut guixaire adornista, tenia al Passeig Sant Joan 73 de Barcelona; en Ramon va ésser joier, però malauradament va morir molt jove, a principis dels anys vint, a causa de la tuberculosis.

Durant el mes de gener de 1906, Josep van marxar a treballar a Madrid, instal·lant el seu despatx professional al tercer pis del número 54 del cèntric carrer Ferraz. Mentrestant, Pere estava a Saragossa fent el servei militar. Cridat pel seu germà, l’any 1907 Pere va marxar a la capital espanyola on van col·laborar amb l’arquitecte de moda del moment, Joaquín Saldaña en la urbanització del barri de Salamanca i en la construcció, entre 1907 i 1910, del palau de la finca del Castanyar situada a Mazarambroz (Toledo).

La malaltia de Ramon, el germà petit, i una nova oferta de treball a Catalunya, va fer que Josep i Pere decidissin retornar a Barcelona per treballar en un gran projecte com era la urbanització que s’estava iniciant a Sitges. Les casualitats van fer que el xofer de Francesc Armengol, Joan Rius Vila, cosí germà dels Artigas, recomanés a Josep com a possible mestre d’obres.

Josep Artigas Vila fent "llegir" al seu gos a la
terrassa de l'hotel Terramar de Sitges

Un cop a la vila, Josep va instal·lar-se en una de les habitacions que rellogaven en un dels darrers pisos de l’edifici situat al carrer Parellades cantonada Sant Francesc, on actualment hi ha la pastisseria Massó, hostatgeria que popularment es coneixia com “Ca la Quica”. El seu germà Pere col·laborava amb ell en els treballs arquitectònics i decoratius que havien d’ornamentar gran part dels noves construccions sitgetanes. Només arribar a Sitges, Josep Artigas Vila va posar-se a treballar colze a colze amb l’arquitecte Josep Maria Martino i Arroyo, director de l’obra. La col·laboració entre l’ arquitecte i el mestre d’obres seria constant i llarga en el temps, treballant conjuntament en les obres de Terramar i posteriorment, Josep Artigas seria l’ encarregat de la decoració de les cases que Martino projectaria en el sector del Vinyet i al centre urbà de Sitges. No és estrany doncs, que entre ambdós sorgís una estreta i forta amistat.

Cada cop més integrats a Sitges, a començaments dels anys vint, els Artigas decideixen establir la seva llar a la població. La família estava formada pels germans Pere i Josep- Ramon ja havia mort-, per la seva mare, Mercè Vila- oriünda de Castellterçol; per la muller de Pere, Pilar Serveto, i pels dos fills del matrimoni, Josep i Ramon, els quals amb els anys seguirien treballant en la mateixa feina que feien el pare i oncle.

Primer van ocupar els edificis construïts en els terrenys on més tard s’hi aixecaria l’hotel Terramar, una zona en la que a més hi havia les oficines, la fusteria, etc.., i on també s’hi van crear les vivendes dels treballadors. Poc temps desprès, en un altre terreny, proper al primera, van construir un taller amb una petita casa adossada. 


Casa Artigas, com exemple de "fenòmen" d'estiueig

No seria fins l’any 1928, quan Josep Maria Martino projectaria la casa de l’actual carrer Mossèn Joan Lloveras cantonada Verge de Montserrat, edifici on la família establiria la seva llar definitiva a Sitges. En aquests terrenys també s’hi va instal·lar el taller en el que s’hi realitzaven els motlles de guix que servirien per a realitzar les diverses peces de pedra artificial que tant reconeixement els van donar.


Casa Freixa, de l'arquitecte Martino


Des del primer moment, Josep Artigas es va convertir en el "braç executor" de l'arquitecte Martino i del Sr. Armengol. Fou una peça clau en tot aquest projecte. A l'Eco de Sitges del 9 d'abril de 1933, es publica una nota sobre la festa d'inauguració del Gran Hotel de Terramar. Allà s'enumeren els assistents a l'acte festiu i al dinar que es va organitzar i llegim:


"Llenóse el gran comendor, figurando entre los concurrentes representaciones consulares, entidades culturales, núcleos de artistas, sociedades esportivas, directivos de la Junta de Museos, el catedrático de la Universidad Central D. Américo Castro, el jefe de las obras de Terramar des de su origen D. José Artigas, la colonia veraniegas...".

              

Són tants els exemples que podríem anar assenyalant del treballs decoratius sortits del taller dels Artigas que ho deixo per a un treball posterior, en el qual ja estic investigant en diferents arxius barcelonins. Ara solament assenyalaré algunes mostres que permetin adonar-se de la importància de la seva tasca. Com a mestre d’obres Josep Artigas va treballar en la construcció dels jardins del Parc de Terramar (1919), amb els originals bancs en els que hi podem llegir en diferents idiomes frases que inviten al passejant a seure i descansar, la frase "els arbres i els ocells alegren la vida", així com unes dates que ens indiquen l’any de construcció de l’espai; també va participar en les obres de l’autòdrom. Entre els treballs d’ornamentació destaca la bellesa de la decoració amb gerres de fruites de la façana de la casa Freixa (1921), les balustrades, columnes, medallons i finestres de les cases Brujas (1921), Villa Teresita o Avel·lí Montenegro (1930) o els cassetons del ràfec de la Casa Corachan (1927). Durant la urbanització del passeig Marítim l’any 1926, Josep Artigas va dissenyar els originals bancs dobles de ciment –que tants records tenen per els enamorats sitgetans- bancs decorats amb rajoles vidriades de diferents colors, els quals tot i estar modificats, encara es conserven. De la mateixa manera que encara es guarden les boles de ciment i els petits murets que marquen la separació entre el vial i els parterres de gespa o els diversos accessos a la platja, elements fets també pels Artigas.

Josep Artigas i Vila, morí a Sitges el 27 d’abril de 1962, tenia 77 anys, darrera d’ ell deixava una amplia producció artística, mentre que el seu taller de pedra artificial i de motllos de guix, quedaven en mans dels seus nebots en Josep i en Ramon Artigas Serveto.

P.D.. Ah!! i per cert, felicitats avi, avui- 2 de maig de 2008- si que compleixes 89 anys!


Beli Artigas Coll




10 d’abr. 2019

LA CASA ROVIRA O VILLA CONDAL DEL CONDE DE RUEDA AL PASSEIG DE SITGES. SETENA PÍNDOLA-TERRAMAR



La primera casa que es veu a la foto és el xalet Rovira, protagonista de l'article d'avui.

Hi ha poques cases al passeig Marítim de Sitges que encara es coneguin pel nom dels seus primers propietaris, però si aquestes cases han desaparegut, encara hem de donar les gràcies que encara es conservin records sobre la seva existència. 

Un altre tema que avui també em fa parlar d’aquest xalet, és per un fet tonto que potser només em “pica” a mi. Sempre que sento parlar o llegeixo sobre la presència de magnífiques cases “indianes” o dels “americanos” que omplen (o omplien) el passeig Marítim de Sitges em xiulen les orelles, ja que la majoria de les cases “noucentistes” del passeig sitgetà tenen el seu origen en la burgesia catalana, o en el ressò internacional que tenia la creació de la ciutat jardí de Terramar que va fer aterrar a Sitges alguns nous veïns procedents de la resta d’Europa. Però com tot, sempre hi ha l’excepció que ens confirma la regla, i el protagonista d’avui n’és una. 


Postal de Sitges final anys 60. El primer edifici que es veu són els apartament San Telmo, que ocupen el terreny deixat per l'enderroc de la casa Sacanella. Segueixen les cases de la família Socias, enderrocades poc després. Ja no es veu la casa Rovira- Villa Condal, a la que continua la Villa Natalia, que també serà enderrocada a principis dels 70. 

La casa Rovira i Rovira, actualment desapareguda, estava situat al passeig Marítim de Sitges cantonada amb el carrer Prat de la Riba, una casa que tothom coneixia com Villa Condal, nom que encara conserva la comunitat d’apartaments que ocupa el seu espai. 

Però anem per passos i traslladem-nos al Sitges de meitat del XIX per poder conèixer l’origen de la casa. 

Pau Bertran Carreras i Maria Hill Milà, tots dos fills de Sitges, van ser pares de més de 5 fills, entre els quals hi havia Josep Bertran Hill, nascut a Sitges l’any 1864 i mort a Guantánamo, Cuba, a principis de febrer de 1946. Casat amb una altra sitgetana, Antònia Sala Domingo (Sitges, 1869), en una cerimònia que va tenir lloc a la parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges el 15 de desembre de 1886, la parella es va traslladar a Cuba on van tenir els seus sis fills: Josep, Mercedes, Margarita, Lluisa, Dolors i Francesc Bertran Sala. 

A Cuba, Josep Bertran Hill va convertir-se en un reputat negociant. Primer va obrir a Guantánamo la botiga de roba, pelleteria i sombrereria “La Esmeralda”, negoci que el 24 de maig de 1897 va convertir en societat a l’entrar-hi els senyors Àngel Lomba González, Pere Casas Casado i Josep Bertrán Batet. 

Carta enviada des de Guantánamo any 1900

Posteriorment, i instal.lat a Santiago de Cuba, Josep Bertran Hill va regentar  l’Hotel Amèrica, establiment de luxe on molts dels catalans que vivien a l’illa americana acostumaven a celebrar els grans esdeveniments. Un exemple podria ser la festa del 50è aniversari de la casa importadora de teixits, La California, propietat de Jaume Sans i Josep Lastra. .  

Però tot i la distància, la relació entre la família Bertran Sala i Sitges no es va trencar mai, i molt sovint algun dels seus membres viatjava des de Cuba per fer estades al poble dels pares, la casa familiar dels quals es trobava a l’actual carrer Pau Barrabeig número 2, un edifici que es va ensorrar l’any 1934, sense ocasionar danys personals, ja que la família estava a Cuba.  

Ja a principis del mes de maig de 1905,  Josep Bertran Hill, amb el vaixell “Catalunya”, va tornar a Sitges per passar una temporada. El viatge el va fer acompanyat d’altres sitgetans com Cristóbal Brauet, Francesc Julià Masó, Josep Mirabent Hill, Francesc Jacas Almirall o Enric Mitjans Julià. Dos anys més tard, a mitjans de 1907, va realitzar una nova estada al poble, tornant cap a Guantánamo a principis del mes de juliol. 

Els fills de Josep Bertran i Antònia Sala, tot i néixer en terres cubanes, també van sentir un gran amor per Sitges, la terra dels avis, on venien sempre que en tenien oportunitat. 

Una de les filles que va passar més temporades al poble va ser Margarita, coneguda familiarment com Margot. Entre les diverses estades documentades tenim la seva arribada a finals de maig de 1913  amb el vapor “Catalina”, acompanyada d’altres sitgetans d’origen com Vicente Martínez Mestre, Salvador Mestre Vallés, Luisa Bertran Covas o Avelina Rosés. Dos anys més tard va fer una nova visita a Sitges, tornant a Cuba amb el vapor “Conde Wifredo” el dia 5 de març de 1915.

Però és a partir de 1918, amb el casament a Cuba d’una altra de les filles Bertran Sala, la Mercè amb Josep Rovira Rovira, originari de Vilafranca del Penedès, quan les visites de la família a Sitges són més constants. 

Josep Rovira, tot i ser vilafranquí, també tenia grans amics sitgetans, sobretot els que va fer a Cuba, on ell havia marxat a principis del segle XX.  A les “Noves de Santiago de Cuba” que es publicaven setmanalment al Baluard de Sitges, trobem diverses dades sobre les activitats de Rovira a Cuba. Un exemple és la publicada el 20 de febrer de 1915 on s’explicava que des del dia 7 de gener, Josep Rovira havia estat nomenat secretari del “Grop Catalunya” a Santiago de Cuba, entitat de la qual també en formava part activa la Mercè Bertran Sala. En aquesta societat s’hi reunien per celebrar festes tradicionals catalanes, presentaven obres de teatre d’autors catalans, parlaven sobre temes que preocupaven a Catalunya, etc. 

Aquest enyor de la terra mare es convertia en una relació a distància que, sempre que es podia, trobava un forat per posar els peus a Catalunya, com l’estada que va realitzar durant els mesos d’estiu d’aquell 1915, tornant a Cuba a principis de setembre. 

Segurament fou en aquesta entitat catalanista on els dos joves es van enamorar. Al Baluard de Sitges del 2 de setembre de 1916 ja ens avançaven esdeveniments i ens donen pistes sobre el negoci que regentava en Josep.  A les notes enviades des de Santiago de Cuba llegim: 

“Ha entrat a formar part com a soci gerent de la important casa de queviures Rovira, Mestre i Cª” el jove Josep Rovira Rovira, a qui coralment felicitem. Ademés dit bon amic és fàcil que promte celebrarà ses desposoris amb una distingida senyoreta filla de nostra vila i que resideix en aquesta ciutat”. 

La societat Rovira Mestre i Cª va ser una important licoreria instal.lada a Santiago de Cuba des de finals del segle XIX i que va anar canviant de socis i nom al llarg dels primers anys del XX. L’any 1894 tenien la fàbrica a Marina Baja 71-73 de Santiago de Cuba. Per cert, la fàbrica dels Bacardí estava al carrer Marina Baja número 32. 

Durant el mes de juny de 1897 la Societat Rovira Guillaume es trenca, creant-se una de nova, Rovira y Compañia sent-ne  socis Cristóbal Rovira i Canals, Ramon Fontanella i Rovira i Joan Rovira i Canals. La citada casa es dedicaria a la fabricació de licors i tabacs. El 20 de març de 1899 al “Diario oficial de avisos de Madrid” es publica el preu de venta dels mercats americans i quan tracten el Rom es refereixen a les marques San Juan, El Infierno, Bacardí, Carta Blanca i Badera Española, deixant anotat que aquestes dues darreres eren propietat dels Srs. Rovira y Guillaume. 

L’any 1908 s’anuncien com a “gran fàbrica de Licores y Tabacos de todas clases. Unicos propietarios del legitimo Rom Carta Blanca” i l’any 1915 ja es parla de fàbrica de “Aguardiente y licores”, així com d’ Alambique, aparells per destilar els licors, amb seu al carrer Jaguey, 50. 

Tornant a la parella. Les previsions de 1916 es van complir, i dos anys més tard Josep Rovira es casava amb Mercè Bertran Sala (*1895), i al Baluard de Sitges del 27 de juliol de 1918 llegim: 

“Havem tingut el gust de saludar als apreciats amics i esposos el distingit jove En Josep Rovira i Rovira i Na Mercè Bertran Sala, compatrícia nostra, resident a Santiago de Cuba i vinguts en viatge de noces a la mare Pàtria. Desitgem que la seva estada en ella els sigui força profitosa” (sic).


Hotel Amèrica  a Santiago de Cuba, 1913

A l’Eco de Sitges del 11 d’agost de 1918, en primera plana, publica la nota “Desde Santiago de Cuba” on ens descriuen el casament amb més detalls, com que la cerimònia va tenir lloc el 30 de juny de 1918 a l’Hotel Amèrica, al carrer José A. Saco, de Santiago de Cuba, establiment propietat del pare de la núvia, Mercedes, Josep Bertran, que va ser padrí del casament, juntament amb la mare del nuvi, Carmen Rovira, que  no va poder assistir al casament, ja que vivia a Espanya, i la va representar Antònia Sala, mare de la núvia. 

Després d’una festa amb els més íntims, la parella va sortir cap a l’Havana on es van embarcar amb el vapor Alfonso XII per passar “la lluna de mel a Sitges. 

La parella va tornar a Santiago de Cuba, on va instal.lar-se i on van néixer els seus primers fills.com la Carme, nascuda a Santiago de Cuba l’any 1919, la qual fou una reconeguda bibliotecària i professora de Biblioteconomia, que exercí com a directora  de la biblioteca de la Universitat de Santo Tomàs de Villanueva de l’Havana, entre 1953 i 1960, convertint-se l’any 1978 en la directora del programa de biblioteques de l’Organització dels Estats Americans. 

Pel que fa als pares de la Mercè,  Josep Bertran i Antònia Sala, aquests van seguir venint molt sovint a Sitges. El primer viatge d’aquesta nova dècada va ser durant els primers dies de juny de 1920, procedents de Santiago de Cuba i acompanyats per dues de les seves filles, la Lluïsa i la Lola. El retorn va tenir lloc quatre mesos més tard, a principis del mes d’octubre, quan el matrimoni i una de les filles, la Lola, es va embarcar en el vaixell “Príncep de Viana”. No sabem si la Lluïsa es va quedar a Sitges o ja havia marxat abans.  

Ni un any més tard,  a principis del mes d’agost de 1921, la parella tornava a estar de visita a Sitges, juntament amb els fills Lluïsa, Margarida i Francesc.  No se si aquesta estada es va allargar o es tracta d’un altre viatge, però el 28 de març de 1922  els Srs. Bertran Sala van retornar a Santiago de Cuba acompanyats de la Lola en el transatlàntic “Cádiz”. En aquest mateix vaixell també hi viatjaven altres sitgetans com Carmen Arnabat de Magrans amb els seus fills Fausto, Manolo i Román. 


Foto de c.1925. La primera casa és la casa Vilella, actualment reconvertida en hotel. Segueix la Villa Natalia, desapareguda. I el terreny que va comprar el Sr. Rovira per construir la seva casa. 


Fou durant aquests primers anys de la dècada dels 20 quan el matrimoni format per Josep Rovira i Mercè Bertran decideixen canviar la seva vida a Santiago de Cuba per una nova etapa a Barcelona, ciutat on van instal.lar el seu habitatge familiar. Els fills van començar els seus estudis a Barcelona, com la Carme, que va estudiar a l’Escola Blanquerna. 

Tot i viure a Barcelona, la família va decidir construir-se una gran casa a Sitges, i el 26 d’octubre de 1926 l’Ajuntament de Sitges va donar permís a Josep Rovira i Rovira per a la construcció d’un xalet al passeig Marítim, projecte realitzat per Josep Maria Martino i Arroyo.









En aquest xalet la parella i els fills passaven moltes temporades, especialment durant els mesos d’estiu quan reunien la família de Mercè que els visitava des de Cuba. 

Foto anys 30. La primera casa que veiem és la dels Srs. Rovira Bertran.

El 15  de juny de 1927 va néixer a la seva casa sitgetana la cinquena filla del matrimoni, Maria Rosa, la qual va ser batejada el 30 de juny a la parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla. 

1928 el Sr. Rovira demana permís a l’ajuntament per a construir una vorera a la part de la finca del carrer Prat de la Riba, així com construir la paret que cercava la façana principal al passseig Marítim. La parella va tenir una intensa relació amb Sitges i amb els sus convilatans, com Josep Massip Izabal, del qual en va ser padrí de casament l’any 1929 al santuari del Vinyet. 

Però un dels grans amics dels Srs. Rovira era Jaume Sans Ribalta, un altre sitgetà amb negoci a Cuba que va ser protagonista d’un article al blog, història que podeu tornar a llegir aquí. Les parelles feien estades conjuntes, i durant la primera quinzena de juliol de 1931 els trobem passat uns dies a Viladrau.


A primer terme Villa Natalia, protagonista d'un proper article. I segueix la casa Rovira.
Però aquesta relació entre els Bertran Sala i Sitges encara es va eixamplar més quan una altra filla, la Margot (Margarita)  es va casar a l’Havana el 15 de maig de 1928 amb el sitgetà Joaquim Ballester Santamaria. Els padrins del casament van ser, tal com s’explica a la crònica publicada a La Punta el 10 de juny de 1928: “ el acaudalado industrial D. José Rovira y su respetable esposa Dª Mercedes Bertrán, residente en Barcelona, pasando temporadas en Sitges, siendo representados por los padres de la novia D. José Bertrán Hill y Dª Antonia Sala (…)”

Joaquin Ballester  era fill dels propietaris de la finca de Santa Bàrbara, així com de l’ermita que allà s’hi troba. Ell fou l’encarregat de realitzat l’altar que es va estrenar durant el mes de desembre de 1931, un altar que segons explicaven a l’Eco de Sitges el 6 de desembre de 1931 “se trata de una hornacina esbelta, cuyas columnas, capiteles, florones y rosas, dan un conjunto de puro renacimiento, rematándola una vistosa alegoría de la Gloria, todo ello dorado por el mismo autor de la obra”. 


Capella de l'ermita de Santa Bàrbara, propietat de la família Ballester.

Ballester a morir a Sitges a principis del mes de juny de 1975 als 76 anys sent ja vidu de la Margarita, amb la qual no va tenir fills.

Pocs dies després d’aquest casament de la Margarita, a mitjans del mes de juny de 1928, arribaven a Sitges amb el transatlàntic “Antonio López” el matrimoni Bertran Sala, acompanyats de la filla Lola. En aquest moment el Sr. Bertran era el propietari de l’Hotel Washington a l’Havana. Després de tres mesos, a mitjans de setembre els tres  va tornar cap a Cuba embarcats amb el transatlàntic “Sebastián S Elcano”.  A finals del mes de juliol de 1931, tres anys més tard, tornem a tenir a Sitges el matrimoni Bertran Sala, així com a finals del mes d’agost de 1935, que arriben procedents de Guantánamo. 




Ja durant la dècada dels anys 30, amb el xalet del passeig totalment acabat, el matrimoni Rovira Bertran eren uns habituals dels estius sitgetans, i com molts altres veïns, també consten com a socis del recent estrenat Casino Platja d’Or . Però les estades a Sitges les combinant amb temporades a Cuba.  A  principis del mes d’abril de 1934, el matrimoni arriba a Cuba per passar-hi una temporada, tal com queda constància en una nota publicada a La Prensa, diari en espanyol publicat a Nova York, del 10 d’abril de 1934. 

La Guerra Civil espanyola va canviar la vida de gran part de la societat catalana, i la família Rovira Bertran no en va ser cap excepció. Un dels membres més afectats fou la Carmen, filla gran de la parella, que en aquells mesos de 1936 estava a punt de matricular-se a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona. Però a l’esclatar la guerra va fer que família decidís tornar a Cuba. Fou en aquest país on Carme es va acabar formant i es convertí en una reconeguda bilbiotecària. 

Passada la guerra, les visites a Sitges van tornar, i a principis de novembre de 1946 Josep Rovira, la seva esposa i la filla, Carmen, van fer una estada a Sitges, A L’Eco de Sitges del 3 de novembre llegim: “Han llegado de Santiago de Cuba nuestro amigo D. José Rovira y esposa, la sitgetana Dª Mercedes Bertrán, quienes, con su hija, se proponen pasar una temporada en su patria chica”. Tots tres van tornar a Santiago de Cuba a principis del mes de febrer de 1947. 

El 21 de setembre de 1951, des del port de Barcelona, i en el vaixell “Atlántic”, el matrimoni Josep Rovira, de 59 anys, i Mercè Bertran, de 56 anys, tots dos amb nacionalitat cubana, surten cap a Nova York, on arriben el 29 de setembre, per seguir el seu viatge cap a Santiago de Cuba. 



Amb els anys el vaixell va deixar pas als avions, i el 6 de juliol de 1954 la família Rovira Bertran, formada per la mare, Mercè, el pare, Josep, i les filles Nuria i Carmen Rovira i Bertran, van volar des de l’Havana fins a Nova York, des d’on seguir fins Europa. 

A principis de 1956 la filla petita del matrimoni, la Núria, es va casar amb el doctor Jorge Echenique Gonzalez.  

Al diari ABC del 22 de juny de 1957 es publica un article titulat “Los prestigiosos y populares cines Rex y Duplex, de la Habana”.  En ell s’explica que “dos españoles de gran prestigio social y económico, los señores D. Eduardo Vives Romagosa (+ Barcelona, 7/1/1979) y D. José Rovira y Rovira, han sabido crear y consolidad en el centro de La Habana los salones de cine predilectos del gran público (...)”. 




Els dos, Rovira i Vives, eren naturals de Vilafranca del Penedès, sent companys d’escola a la capital del Penedès, viatjant junts a Cuba i arribat a Santigo de Cuba.

L’any 1938 Rovira i Vives van fundar en cine Rex a l’Havana, continuant el seu negoci l’any 1947 amb la fundació d’un altre cinema, Duplex, tots dos al carrer de Sant Rafael, número 161.  En el primer cinema s’hi exhibien noticiaris i documentals, i especialment destacava per que en ell es visionava el “No-Do” espanyol. 

L’any 1960, amb l’arribada al poder de Cuba de Fidel Castro, la família va tornar a canviar la seva residència traslladant-se a EEUU. A Washington, Carme Rovira Bertran va treballar per a OEA on hi va estar fins a la seva jubilació l’any 1989. Al jubilar-se es va instal.lar a Miami on moriria l’any 1997. 



Podria ser que els seus pares, Josep Rovira i Rovira i Mercedes Bertran Sala, també van morir als Estats Units durant la dècada dels seixanta. Seguiré buscant...



I que va ser del xalet de Sitges? 



Sitges anys 50. 

Doncs al finalitzar la Guerra Civil aquesta casa va passar a mans d’uns nous propietaris, la família madrilenya formada pel Sr. Fernando Rueda Blanco i la seva esposa Emilia Sanz de la Garza Álvarez.  L’estiu de 1942 ja consten aquests a les llistes d’estiuejants a Sitges que publicaven els setmanaris del poble, una presència que seguirà constant fins a finals dels anys seixanta. 

El 26 de setembre de 1951 l’Ajuntament de Sitges va donar permís d’obres a “don Fernando Rueda Blanco, en su torre Rovira”. Fou en aquest moment quan es va construir la pèrgola del jardí, així com la piscina i el trampolí, aquest també desaparegut, els únics elements que es conserven actualment d’aquest edifici. 

Casa Rovira-Villa Condal, amb el jardí i la pèrgola
Actual conjunt de Villa Condal, amb la piscina i la pèrgola

Fou en aquests anys de post-guerra quan la casa, que en aquell moment ja tenia el nom de Villa Condal, i on hi vivien set fills joves, Fernando, Miguel, Mary, Emilita, Mari-Lis, José Luis i Carlos Alfonso, va viure els seus anys més actius, principalment per les grans festes que tenien lloc en els esplèndits jardins que envoltaven el xalet. Unes festes que van donar molt a parlar pel poble, fama que encara es recorda actualment.   



Fotografia del mes d'estiu de 1945. Al dors es llegeix Maria,
Danielito, chalet al fondo. No se qui són
.


A l’Eco de Sitges del 24 d’agost de 1952 es publica una nota “En Villa Condal” on es descriu la: “la fiesta magnífica que, en el Paseo Marítimo, poseen los señores Condes de Rueda, tan apreciados en nuestra Villa.La reunión aristocrática la motivó la presencia de S.M.Humberto II de Italia con sus hijos los príncipes Víctor Manuel y María Pía, acompañados del Coronel Giberti (…) La recepció se deslizó cordialísimamente en la ideal pérgola y en los jardines que circundan la torre, siendo los distinguidos asistentes obsequiados con un vino español (…)”.

Les festes organitzades per la família dels Condes de Rueda no només tenien el seu xalet com a escenari, sinó que podem trobar cròniques de celebracions a altres espais com la terrassa de la Pèrgola del Club de Mar. Un exemple podria ser la festa d’aniversari del seu fill gran, Fernando, el 21 de setembre de 1954 als salons de la Piscina Maria Teresa. Entre els noms dels joves assistents hi ha les germanes del celebrant, Mary i Emilita Rueda, o Anín Llopar, Pili Font, Tere Godó, Gloria Llopart, Toya Rocha, els germans Calvo Sotelo, Tito Clarasó, etc…

El 25 de juliol de 1952, el Papa Pío XII va atorgar el títol de “conde palatino con la denominación de Rueda de Sanz de la Garza, (…) en atención a los muchos méritos contraídos por el distinguido matrimonio español con la Santa Sede”. 

Però no tot van ser alegries i festes en la família Rueda. El 30 de novembre de 1953 van viure la mort del seu fill Carlos Alfonso, un nen de set anys.

Des dels primers anys de presència dels Condes de Rueda a Sitges aquests van participar en diversos projectes benèfics, convertint-se en presències destacades en actes locals. L’any 1955 el Conde de Rueda, sent president del Club de Mar, va ser designat pendonista de la Festa Major d’aquell any, portant el Penó de Sant Bartomeu acompanyat pels seus fills Fernando i Miquel que li van fer de cordonistes.

Fotografia de l'estiu de 1955,  publicada al llibre Abans, on podem veure al mossèn Pasqual Prats beneint la nova bandera del Club Natació Sitges, apadrinada per la condessa de Rueda. A la imatge podem veure al conde de Rueda, amb ulleres de sol.

L’any 1961 la protagonista va ser Mary-Liz Rueda, filla dels condes de Rueda, que va ser nomenada reina de les Festes de la Verema de Sitges. La fotografia de l’acte es va publicar a la portada de La Vanguardia del dia 17 de setembre d’aquell 1961. 


Mary-Liz Rueda al ser coronada com a Reina de la Verema per
Joaquin Calvo Sotelo, que va ser el pregones de la festa aquell 1961

Però com tot a la vida, a la Villa Condal també li va arribar el seu final. Al ple municipal del 18 de març de 1969 es va decidir que “visto el escrito en que don Miquel Rueda Sanz de la Garza, solicita licencia para la reforma y ampliación de Villa Condal destinado a edificio de Residencia-Hotel de Primera Categoria. (…)”. 

Al mes de maig de 1971 ja es publicava a La Vanguardia un gran anunci a tota plana del “Jardí Residencial Villa Condal” a Sitges, complex residencial format per diversos apartaments i amb un jardí comunitari on es deia que hi hauria piscina per nens i piscina per adults, jardins, Club social, pista de ball… L'empresa constructora era Alpes, els socis de la qual eren la mateixa família Rueda. 



Aquests anuncis coincidien amb la mort de Fernando Rueda Blanco, conde de Rueda y Sanz de la Garza, que va tenir lloc a Madrid el 30 de maig de 1971, just quinze dies després del casament entre el seu fill petit, José Luis, i Pilar Duque Renilla.  La comtessa de Rueda, Emilia Sanz de la Garza, va morir a Madrid el dia 17 de novembre de 1984.


Fotografia actual de la pèrgola

Però aquest Sitges dels anys setanta no era el Sitges dels anys 20, amb el projecte de Ciutat Jardí de Terramar acabat d’estrenar. Ni el Sitges de la post-guerra on uns pocs intentaven amagar la realitat social. I amb l’enderroc de la casa Rovira o Villa Condal, va desaparèixer de nou part de la història de Sitges. Però avui, per una estona, l’hem pogut recuperar. Seguirem.