21 de febr. 2017

89 ANYS (AVUI JA 98) D'UNA ARRIBADA. ELS ARTIGAS A SITGES



L'any 2008 vaig publicar aquest petit article a l'Eco de Sitges. Era la meva manera de felicitar al meu avi pels seus 89 anys. Avui, 19 de febrer de 2017, 9 anys més tard i amb 9 anys més al seu costat, torno a penjar l'article com a homenatge a ell. Un petó molt gran avi!!


Josep Artigas Vila a la terrassa de l'antic
Hoyel Terramar

El dimecres 9 d’abril el meu avi celebrava els 89 anys de la seva arribada a Sitges. El millor de tot és que aquell dia ell encara no havia nascut, li faltava gairebé un més per arribar a aquest món. Tot i aquest petit detall, l’avi estava més que cofoi de recordar aquesta data tan important per a la història de Sitges ja que és el dia en que es va signar la constitució de la Societat Anònima “Parques y Edificaciones”.

De retruc, la data seria de molta significació per a nosaltres ja que el 9 d’abril de 1919 la família Artigas-Vila arribava a Sitges amb la finalitat de treballar en el que seria el projecte urbanístic més important viscut a Sitges durant el segle XX: la creació de la ciutat - jardí de Terramar. Una idea promoguda per Francesc Armengol i Duran (1886-1931), un industrial tèxtil sabadellenc, el qual va advertir que el nostre poble tenia l’emplaçament ideal per a construir-hi un elitista complex turístic, basat en una completa Ciutat Jardí. Persona intel·ligent, des dels inicis del seu projecte va tenir ben clar que ell sol no aconseguiria fer realitat aquest somni, i que per abastar la seva determinació li calia envoltar-se de bons col·laboradors.



Com home agut que era, no va dubtar en contractar a un jove arquitecte, Josep Maria Martino (Barcelona, 1891-1957), com a projectista i director de les obres; a Josep Artigas Vila com a mestre d’obres i encarregat dels treballs decoratius de pedra artificial que exigiria la urbanització; a Salvador Robert (Sitges 16 d’abril de 1870- 1934) encarregat dels treballs de Jardineria; Josep Carbonell Gener (Sitges 1897- 1979), director de la revista Terramar, a qui se l’encarregà la promoció de la idea; i finalment a Miquel Utrillo (Barcelona 1862- Sitges 1934) que va realitzar diverses labors entre les que destaquen els dissenys dels jardins, i l’elecció del topònim “Terramar”, tal com des d’aleshores s’anomenaria la nova ciutat jardí.



A tots ells els unia el fet que creien en aquell projecte i que coincidien en adonar-se de la seva magnitud, alhora que coincidien en el seu encís per Sitges. Una seducció que comportà que els Artigas decidissin quedar-s’hi a viure.

Entre tots els artífexs del sector de Terramar, Josep Artigas i Vila és el més desconegut de tots, malgrat la seva important intervenció en el projecte. És per aquest motiu, unit a la responsabilitat que em recau com ascendent dels Artigas, que m’he disposat a esbrinar detalls sobre la vida i l’obra d’aquest artesà que sabem va nàixer a Sant Esteve de Castellar, actual Castellar del Vallès, vers 1886.

Menú del primer dinar que es va fer en l’Hotel Petit, abans era la casa Sellarot, y es va fer aquest dinar com a commemoració d’haver començat les obres de Terramar. Dit Hotel s’estava començant les obres amb aquest dinar i van assistir els consellers junt amb el President, Sr. Armengol i a més hi havia el Sr. Utrillo, el Sr. Robert i Josep Artigas”
Josep era el segon fill del matrimoni format per Segimon Artigas Figueras i Mercè Vila Canet. El pare, oriünd de El Figarò (Valles Oriental), va anar voluntari a la guerra Carlista i un cop finalitzada aquesta va establir la seva residència a Castellar del Vallès, on disposaven de les diligències que unien Castellar amb Sabadell i amb Caldes de Montbui. El matrimoni va tenir tres fills, en Pere, en Josep i en Ramon. A la mort del pare a principis del XX, la resta de la família va decidir deixar el poble natal per instal·lar-se a Barcelona, al carrer Trafalgar n.39. Un cop a la ciutat, en Josep i en Ramon van anar a estudiar a l’Ateneu Obrer i, finalitzada la seva etapa com aprenent, en Josep es va posar a treballar al taller que Pere Àvila, reconegut guixaire adornista, tenia al Passeig Sant Joan 73 de Barcelona; en Ramon va ésser joier, però malauradament va morir molt jove, a principis dels anys vint, a causa de la tuberculosis.

Durant el mes de gener de 1906, Josep van marxar a treballar a Madrid, instal·lant el seu despatx professional al tercer pis del número 54 del cèntric carrer Ferraz. Mentrestant, Pere estava a Saragossa fent el servei militar. Cridat pel seu germà, l’any 1907 Pere va marxar a la capital espanyola on van col·laborar amb l’arquitecte de moda del moment, Joaquín Saldaña en la urbanització del barri de Salamanca i en la construcció, entre 1907 i 1910, del palau de la finca del Castanyar situada a Mazarambroz (Toledo).

La malaltia de Ramon, el germà petit, i una nova oferta de treball a Catalunya, va fer que Josep i Pere decidissin retornar a Barcelona per treballar en un gran projecte com era la urbanització que s’estava iniciant a Sitges. Les casualitats van fer que el xofer de Francesc Armengol, Joan Rius Vila, cosí germà dels Artigas, recomanés a Josep com a possible mestre d’obres.

Un cop a la vila, Josep va instal·lar-se en una de les habitacions que rellogaven en un dels darrers pisos de l’edifici situat al carrer Parellades cantonada Sant Francesc, on actualment hi ha la pastisseria Massó, hostatgeria que popularment es coneixia com “Ca la Quica”. El seu germà Pere col·laborava amb ell en els treballs arquitectònics i decoratius que havien d’ornamentar gran part dels noves construccions sitgetanes. Només arribar a Sitges, Josep Artigas Vila va posar-se a treballar colze a colze amb l’arquitecte Josep Maria Martino i Arroyo, director de l’obra. La col·laboració entre l’ arquitecte i el mestre d’obres seria constant i llarga en el temps, treballant conjuntament en les obres de Terramar i posteriorment, Josep Artigas seria l’ encarregat de la decoració de les cases que Martino projectaria en el sector del Vinyet i al centre urbà de Sitges. No és estrany doncs, que entre ambdós sorgís una estreta i forta amistat.

Cada cop més integrats a Sitges, a començaments dels anys vint, els Artigas decideixen establir la seva llar a la població. La família estava formada pels germans Pere i Josep- Ramon ja havia mort-, per la seva mare, Mercè Vila- oriünda de Castellterçol; per la muller de Pere, Pilar Serveto, i pels dos fills del matrimoni, Josep i Ramon, els quals amb els anys seguirien treballant en la mateixa feina que feien el pare i oncle.

Primer van ocupar els edificis construïts en els terrenys on més tard s’hi aixecaria l’hotel Terramar, una zona en la que a més hi havia les oficines, la fusteria, etc.., i on també s’hi van crear les vivendes dels treballadors. Poc temps desprès, en un altre terreny, proper al primera, van construir un taller amb una petita casa adossada. No seria fins l’any 1928, quan Josep Maria Martino projectaria la casa de l’actual carrer Mossèn Joan Lloveras cantonada Verge de Montserrat, edifici on la família establiria la seva llar definitiva a Sitges. En aquests terrenys també s’hi va instal·lar el taller en el que s’hi realitzaven els motlles de guix que servirien per a realitzar les diverses peces de pedra artificial que tant reconeixement els van donar.

Casa Freixa
Són tants els exemples que podríem anar assenyalant del treballs decoratius sortits del taller dels Artigas que ho deixo per a un treball posterior, en el qual ja estic investigant en diferents arxius barcelonins. Ara solament assenyalaré algunes mostres que permetin adonar-se de la importància de la seva tasca. Com a mestre d’obres Josep Artigas va treballar en la construcció dels jardins del Parc de Terramar (1919), amb els originals bancs en els que hi podem llegir en diferents idiomes frases que inviten al passejant a seure i descansar, o ens indiquen l’any de construcció de l’espai; també va participar en les obres de l’autòdrom. Entre els treballs d’ornamentació destaca la bellesa de la decoració amb gerres de fruites de la façana de la casa Freixa (1921), les balustrades, columnes, medallons i finestres de les cases Brujas (1921), Villa Teresita o Avel·lí Montenegro (1930) o els cassetons del ràfec de la Casa Corachan (1927). Durant la urbanització del passeig Marítim l’any 1926, Josep Artigas va dissenyar els originals bancs dobles de ciment –que tants records tenen per els enamorats sitgetans- bancs decorats amb rajoles vidriades de diferents colors, els quals tot i estar modificats, encara es conserven. De la mateixa manera que encara es guarden les boles de ciment i els petits murets que marquen la separació entre el vial i els parterres de gespa o els diversos accessos a la platja, elements fets també pels Artigas.

Josep Artigas i Vila, morí a Sitges el 27 d’abril de 1962, tenia 77 anys, darrera d’ ell deixava una amplia producció artística, mentre que el seu taller de pedra artificial i de motllos de guix, quedaven en mans dels seus nebots en Josep i en Ramon Artigas Serveto.

P.D.. Ah!! i per cert, felicitats avi, avui- 2 de maig de 2008- si que compleixes 89 anys!


Beli Artigas Coll


Article publicat a L'Eco de Sitges, 2 de maig de 2008

7 de febr. 2017

US IMAGINEU A RAMON CASAS I PERE ROMEU EN TÀNDEM PER LES COSTES DEL GARRAF?. P.D.: PÍNDOLA DE L'ANY RAMON CASAS FORA DE TEMPS


Dibuix preparatori per al gran quadre.

Un dels quadres més coneguts, o més reproduït, de Ramon Casas és el "Fi del segle XIX", conegut popularment com el Tàndem, un gran plafó que es va realitzar per encàrrec de Pere Romeu, propietari de la Cerveseria els Quatre Gats de Barcelona, local que s'inaugurava aquell 1897. 


Imatge de l'interior dels Quatre Gats amb el quadre del Tàndem presedint la sala.

El Tàndem va ser pintat durant l'any 1897, així doncs, tant el quadre com la cerveseria, enguany fan 120 anys. En ell s'hi representa al mateix Ramon Casas al capdavant, amb la inseparable pipa a la boca,  i al seu amic Pere Romeu, que mira a l'espectador,  mentre tots dos pedalegen de manera perfectament sincronitzada. Originàriament, abans que el quadre passés a altres mans, a la part superior dreta s'hi podia llegir "Per anar am bicicleta no's pot du l'esquena dreta" (sic). Anys més tard, el lloc que havia ocupat el Tàndem va ser ocupat per un altre gran plafó en el que s'hi podia veure de nou a Casas i Romeu, però aquest com dalt d'un cotxe.... un quadre que va ser protagonista d'un altre article en aquest mateix blog, i que el podeu llegir aquí.  

Actualment el quadre del Tàndem forma part de la col.lecció del Museu Nacional d'Art de Catalunya, que el va comprar quan ja formava part de la col.lecció Plandiura. 


El quadre, ja retallat, exposat a la sala La Pinacoteca de Barcelona l'any 1960. Foto de Francesc Serra Dimas


Ramon Casas retratat per
Santiago Rusiñol. 1889.
Se sap, i s'ha escrit molt, sobre el fet evident de que Ramon Casas  va ser un entusiasta de l'esport de la bicicleta, convertint-se en un dels dels primers "burgesos" que la van utilitzar per circular per la ciutat de Barcelona. A aquesta afició hi va aconseguir enganxar altres dels seus amics, els quals, com és el cas de Rusiñol, fins i tot el van retratar al costat del seu "cavall de ferro", nom amb el que es referien a la bicicleta.  

L'any 1889 va ser la famosa, i accidentada, excursió de Santiago Rusiñol i Ramon Casas en bicicleta entre Barcelona-Vic-Barcelona, de la que se'n va escriure una àmplia crònica a La Vanguardia del 21 de setembre, un text escrit per Rusiñol que anava acompanyat de diversos dibuixos realitzats pel mateix Casas. A aquesta excursió li van seguir moltes altres, tant pels voltants de la ciutat de París, com per terres catalanes.


En el llibre de l'editorial Acontravent Les set vides de Pere Romeu, el seu autor, Josep Bargalló fa referència àmplia a aquesta afició conjunta dels tres amics (Rusiñol, Casas i Romeu). Explica que eren conegudes i comentades les sortides de Casas i Romeu en tàndem per la ciutat de Barcelona, tot i que a dia d'avui no ens en queda cap constància gràfica, més enllà del quadre del Tàndem. 

Santiago Rusiñol, a Sitges, va participar en la cursa de "velocípedos o cintas" que es va organitzar durant la Festa Major de 1896. En aquest acte van participar molts joves del poble. Ricard Roig i Daniel Robert van concursar amb un tàndem, i amb les bicicletes noms coneguts com Amell, Francesc i Pere Catasús, Llopis,  Josep Mirabent, Josep Soler o Josep Selva, entre d'altres. Rusiñol va quedar en 7a posició aconseguint 3 cintes.

Ramon Casas retratat per Santiago Rusiñol, tot i la J
q apareix a la publicació Barcelona Cómica del mes
de gener de 1893.
Durant els primers dies d'estiu de 1897 Santiago Rusiñol es trobava a Sitges recuperant-se d'una recaiguda de salut. A La Veu de Sitges del 13 de juny de 1897, un dia després de la inauguració oficial del la cerveseria de Els Quatre Gats, es publica la notícia de les diverses visites que va rebre a la seva casa, el Cau Ferrat, entre les quals destaquen les de Joaquim Casas de L'Avenç, la del filòleg francès M.R. Foulche-Delbosc. La nota acaba dient: 

"També hem tingut el gust de saludar al nostre amic el distingit pintor Ramon Casas, que ha vingut dues vegades en bicicleta, Sport que cultivá un dels primers en Barcelona (sic)".

Dues vegades? 

Doncs no en devia tenir prou, i a la mateixa La Veu de Sitges del dia 1 d'agost de 1897 llegim: 

"El diumenge passat, am motiu de celebrar lo seu sant el nostre estimat amich en Santiago Rusiñol, que's troba ja cuasi restablert de sa delicada salut, vingueren a saludarlo afectuosament el seu germà D. Albert am la seva apreciable senyora donya Paquita Soler; els nostres amichs de Tarragona Ruiz Porta, Ferrán y Cuchy; en Ramon Casas y en Pere Romeu, que vingueren montats en un bicicleta-tàndem; el distingit director de la Vanguardia D.M. Sánchez Ortiz y l'eminent pintor granadí senyor Guerrero que te'l propósit de passar una llarga temporada aquí a Sitges. També rebé la visita d'innumerables personas de totas les classes socials d'aquesta vila (sic)".

Així doncs, un mes després de les dues visites de Casas a Sitges en bicicleta, va tornar acompanyat de l'amic Romeu en tàndem.... la imatge exacta del conegut quadre que el dia 1 de juliol d'aquell 1897 ja estava, com a mínim, iniciat, tal i com queda escrit a la carta que El Cavallero Migifuz, segurament pseudònim del mateix Miquel Utrillo, publica a La Vanguardia d'aquell dia. Sota el títol de Els IV Gats (1) i fent referència a la taberna de le Chat Noir  de París, llegim:

"Así como V.M tuvo el divino Willette para exornar la casa con retablo de los gatunos amoríos bajo la noche lunar, no ha faltado aquí un maestro pintor como Casas que representase las carreras sobre el caballo de acero, rindiendo homenaje al espíritu ciclista de los días que corremos". 

Les excursions ciclistes estaven molt de moda durant aquells darrers anys del segle XX. Eren molts els esportistes amateurs que  venien a Sitges per la carretera de les Costes, i tornaven a Barcelona, els més valents desfent el camí fet, i els altres amb el tren, on podien pujar les bicicletes. 

Els esportistes aprofitaven el viatge a Sitges per vistar el Cau Ferrat i altres entitats del poble, com per exemple alguns dels membres de la Sociedad de Velocipedistas de Barcelona que a principis de juliol de 1896 van passar pel Cau i el Retiro, abans de tornar, per les Costes, a Barcelona. Entre els aquests sportmen hi havia el sitgetà Pere Catasús Ferrer, i altres noms com Josep Bertran, Lluís Regordosa, Enric Borràs....

Un altre exemple d'aquestes expedicions ciclistes és la que es va realitzar el 25 de juliol de  1898 un club Ciclista de Vilanova i la Geltrú i en la que hi participava Pere Romeu, el qual, tornant de l'excursió a Reus, va aprofitar el pas per Sitges per fer quedar-s'hi unes hores i visitar els coneguts de la vila, que n'eren molts. 

Pel que sembla, durant els darrers anys del segle XIX i els primers del XX, a la carretera de les Costes hi havia més trànsit de bicicletes que als carrers d'Amsterdam. El fet de que els automòbils encara no dominessin les carreteres donava certa tranquil.litat als ciclistes, però amb l'arribada de la moda dels cotxes, els viatges ja no deurien ser tan plàcids. Un exemple és l'accident que va tenir lloc a les Costes el 16 d'abril de 1916, un fet que explico en el primer àrticle del meu Any Ramon Casas.

Pd. No us puc assegurar que aquesta sigui la darrera píndola!!! ;-)



31 de gen. 2017

MONTSERRAT PLANELLA, UNA DONA PINTORA RETRATADA PER FREDERIC MASRIERA.



Avui entrada curta!!!, us ho prometo!!

Aquests dies tornen les subhastes a Barcelona, i entre les moltíssimes obres que es poden trobar, algunes a preus molt però que molt interessants, m'ha cridat l'atenció aquest retrat femení que surt a la casa Balclis amb el títol de "Retrato de Montserrat Planella Poletti", una obra de Frederic Masriera Vila (Barcelona, 1880- París, 1943) datada l'any 1922.


En el retrat es veu una dona de mitjana edat vestida totalment de negre, sobre un fons neutre en el qual es destaca el trist rostre i mirada perduda, únic  punt de llum de tota la tela. 

No m'hi he pogut estar, hi he buscat el seu nom a l'hemeroteca i d'aquí aquesta petita història sobre una altra dona pintora, la qual també apareix al Diccionario de Mujeres pintoras en la España del siglo XIX d'Isabel Coll publicat per l'Editorial El Centaure Groc l'any 2001. 

Maria Montserrat Planella, nascuda a Barcelona l'any 1878, va ser filla del mestre d'obres Macari Planella Roura i d'Aurea Poletti i Roura. La parella, que va tenir deu fills, dels quals cinc van arribar a edat adulta (Mercedes, Montserrat, August, Concepció i Octavi). L'any 1886 el matrimoni va encarregar ser retratats pel pintor R. Martí. Les obres, que també van sortir a subhasta, consten com a quadres realitzats per Ramon Martí Alsina (1826-1894), pare del també pintor Ricard Martí Aguiló (Barcelona, 1858-1935). 

          



Ricard Martí Aguiló, que també acostumava a firmar R. Martí, vivia al carrer Còrsega, molt a prop d'on vivia la família Planella Poletti, al carrer Còrsega 40 (numeració de l'any 1881, Còrsega 187-189 numeracions de 1899), i fou mestre de pintura de la filla, Montserrat.

Algunes característiques d'aquests dos retrats, com per exemple l'elecció d'un fons neutre i sense cap objecte i/o moble que ens identifiqui al retratat,  em posen alguns dubtes sobre quin R. Martí n'és l'autor. 

Fa dos mesos, també a Balclis, va sortir a subhasta aquest preciós quadre d'aquest pintor, una interessant obra que ens serveix per demostrar la seva gran qualitat.


Noia amb flors, Ricard Martí, 1884. 

El dia 2 d'agost de 1904, a la Basílica de la Mercè de Barcelona, Montserrat es va casar amb Eduard Padrós i Margenat, conegut comerciant de la ciutat. La parella ja feia anys que festejava, ja que a l'esquel.la del pare Macari, mort a Barcelona el 19 de març de 1899, ja hi apareix el nom d'Eduard. La família es va completar amb tres fills: Montserrat, Lluís i Eduard.


Pàg. 17 del Album de dibujos autógrafos y vistas y dibujos
de edificios o monumentos que ya no existen. 1883. Asociación
Artítico-arqueológica barcelonesa. 
Des de jove Montserrat va mostrar la seva qualitat artística, i va formar-se com a pintora en els tallers dels seus mestres, Francesc Amigó i Ricard Martí. Aquesta vocació ja li venia de família, precedint-la pare (Macari), oncles (Alexandre), avis (Nicolau) i besavis (Bonaventura), que van ser destacats pintors, escenògrafs, etc... del segle XIX.

Entre tots ells destaca la figura del seu oncle, Alexandre Planella, antiquari, pintor, col.leccionista, restaurador.... un personatge molt interessant del que en podeu llegir més en aquest article de Francesc Quílez


El seu pare, Macari Planella, no sols era mestre d'obres, sinó que també va destacar pels escrits sobre art i arquitectura. Entre els destacats, el seu estudi sobre Santa Maria de Ripoll que va publicar a la Ilustració Catalana l'any 1884 i en el que demanava la necessària restauració d'aquest conjunt, un fet que tindria lloc uns anys més tard i que a mi em retorna a un dels meus dubtes existencials, i que l'explico aquí

Imatge d'una obra de Macari Planella publicada
a La Ilustració Catalana l'any 1903.

Al Feminal del 31 de maig de 1914 es publica una petita nota sobre l'exposició de vanos a Ca L'Esteve, entre els quals destaca el vano en pergamí pintat per "Montserrat Planella de Padrosa" (sic.).

Durant el mes de juliol de 1919 exposava a les sales del Cercle Artístic de Sant Lluc juntament amb altres artistes que, al setmanari Niu artístic, qualifiquen de "tot lo més modern de l'art pictòric": Joan Llimona, Darius Vilàs, Nicolau Raurich, Francesc Gimeno, Maria Teresa Monclar, Junceda, Lola Anglada, etc..

El dia 1 d'octubre de 1921 moria a Barcelona Eduard Padrós, deixant vídua a Montserrat, una dona de tan sols 43 anys, la qual es va fer retratar vestida totalment de dol. 

Però la vida continua i Montserrat va tornar a la seva passió, l'art. Va presentar obres amb temàtica de flors en exposicions a la Sala Parés (1918 i 1921), a les Galeries Layetanes (1928) o a una sala d'exposicions a Igualada (1928).



L'any 1929 també va estar present a l'Exposició Internacional de Barcelona. A La Veu de Catalunya la descriuen com "La coneguda pintora barcelonina presenta més d'un quadre en el qual destaquen unes belles mimoses entre uns brocats de seda magistralment pintats, tres belles composicions de gran originalitat". En aquesta mateixa obra també hi havia obres de Lluïsa Vidal, Maria Lluïsa Güell o una jove Margarita Sans Jordi entre moltíssimes altres dones artista. 

Fou durant aquests anys de la dècada dels 20 quan Montserrat va viatjar a l'Argentina on havia emigrat l'any 1912 el seu germà Octavi, el qual es convertiria en un home d'èxit. Fou en terres americanes on Montserrat va obtenir més resó com a pintora, exposant a Sant Diego i a San Francisco, Califòrnia. 


Montserrat moriria a la seva casa del Passeig de Sant Joan número 53 el dia de Sant Jordi, 23 d'abril, de 1932 als 54 anys. 



I fins aquí! Em freno pq havia promès una entrada curteta. Però  vull acabar amb una reflexió sobre la necessitat de trobar la manera de no "perdre" obres importants per entendre la història de l'art català. No cal "hipotecar-se" per comprar més obres dels grans pintors i escultors dels que ja en coneixem molt i dels quals en tenim múltiples estudis, exposicions, catàlegs i llibres (fet que no impedeix l'existència de moltes obres "mal atribuïdes"). Un coneixement que fa que les seves obres es trobin en preus astronòmics i prohibitius. Necessitem "recuperar" obres desconegudes, de pintors menys coneguts, amb històries per estudiar i a preus molt però que molt interessants, i així ampliar aquest món cultural i artístic que sembla reservat a un pocs i entre els que, amb prou feines, hi trobem la presència de dones pintores com la protagonista d'avui, Montserrat Planella. 

20 de gen. 2017

SANTIAGO RUSIÑOL I ELS 104 ANYS COM A FILL ADOPTIU DE SITGES

               

Remenant com sempre els diaris vells i els papers antics que tinc per casa, aquest matí he "trobat" el que no buscava però que, per la data que té, potser era el que tocava trobar. Hi ha moltes vegades que penso que els papers i els llibres tenen cames i que no som nosaltres els que els busquem sinó ells els que ens troben.... 

Ahir, per celebrar els 10 anys i els 500 posts al bloc,  recorria a l'hemeroteca més recent i publicava un article meu de l'any 2000 a l'Eco de Sitges que tracta sobre la "coincidència" pictòrica entre Rusiñol i Lluïsa Denís. Avui torno a  recórrer a l'hemeroteca per saber el pq aquest document dels que us parlaré estava entre els papers del Sr. Puig. 

El Baluard de Sitges del 26 de gener de 1913 va dedicar gran part de la publicació a un importat acte que havia tingut lloc a Sitges pocs dies abans. 


El 19 de gener de 1913,  el poble de Sitges es va bolcar per a fer de l’homenatge públic a Santiago Rusiñol un dels esdeveniments més importants que ha viscut la Vila al llarg d’aquests darrers 104 anys. Va ser una festa alegre i multitudinària en la qual hi va participar moltíssima gent. Els vilatans de "tota la vida" van compartir l’emoció del dia amb altres personalitats que es van desplaçar a Sitges per no faltar als actes que s’havien organitzat per demostrar a Rusiñol l’agraïment  popular vers la seva generositat cap a aquesta vila de pescadors.

Rusiñol va arribar en tren, procedent de Barcelona, acompanyat de diversos amics entre els que podem destacar a Miquel Utrillo, Arcadi Mas i Fondevila, Oleguer Junyent, l’antiquari Dalmau, Joaquim Cabot Rovira....  Ja a l’estació de Sitges, on l’esperava una multitud de gent, a la comitiva se li van afegir altres noms coneguts com com Enric Morera, Trinitat Catasús o Josep Planas Robert. Tots junts van recórrer el poble.... amb la banda del Prado al davant. Van arribar fins al Cau Ferrat a fer una visita a la gran col.lecció d’art que Rusiñol atresorava, i finalment van anar a l’Hotel Subur, establiment que enguany també està d’aniversari, per gaudir d’un copiós dinar i una animada “sobretaula”. Entre parlaments i brindis, finalment l’alcalde de Sitges, Pere Carbonell, va dedicar unes paraules a l’homenatjat i va anunciar que es tenia la intenció de nomenar a Santiago Rusiñol fill adoptiu de Sitges, una proposta que es va rebre amb una aclamació unànime per part de tots els assistents a l’acte. 



Aquesta fotografia, que es va publicar al Baluard de Sitges l'any 1931 amb motiu de la mort de Rusiñol és de 1926, 13 anys més tard del tema que tracto avui, però m'ha encantat l'expressió del pintor emmarcada pel títol del següent article. 


Una proposta que es va veure oficialitzada al cap de tres dies amb la lectura i aprovació a la sessió de l’Ajuntament del dia 22 de gener d’aquell 1913, de la comunicació de l’Alcaldia. 

Al mateix Baluard de Sitges d’aquell 26 de gener de 1913,  es publica, en català, el text complert de la comunicació que l’Alcalde, un document que durant tots aquests anys ha “dormit” barrejat entre els diversos i variats papers que l’impressor  Joan Puig i Metre havia anat guardant al seu despatx juntament amb altres papers procedents de la primera època del Baluard de Sitges, documents que formen part del Fons de l’Arxiu Històric de Sitges,  i que les seves filles han conservat amb tota la importància i valor que té per a elles “les coses” del pare. Un pare que va ser una figura capdal del món cultural i social de Sitges durant la primera meitat del segle XX. Una persona amb un gran vagatge cultural i personal que, entregada a la seva feina, sempre va tenir les idees molt clares i no va dubtar en lluitar per elles. Un personatge que s’hauria d’estudiar amb molta més profunditat, però del que en podeu conèixer més gràcies a aquest article que va publicar Francesc Parra al seu blog i al reportatge de Maricel Televisió amb una bona explicació de Xavier Miret

El que en aquell gener de 1913 era potser una simple “comunicació”, avui, gener de 2017, és tot un tresor que m’ha fet il.lusió compartir amb vosaltres coincidint amb aquest 104 anys de l’aniversari de Santiago Rusiñol com a Fill Adoptiu de Sitges. 

 


Sesión del Ilmo. Ayuntamiento, de 22 Enero de 1913.
Aprobado certifico
Mas y Jornet. Secretario. 

“El 19 del actual celebróse en esta villa un banquete en honor de D. Santiago Rusiñol para testimoniarle el reconocimiento del pueblo suburense por la solicitud con que de nuevo atiende al enriquecimiento de su notable colección artístico-arqueológica del Cau Ferrat, aumentándola con numerosos y valiosísimos ejemplares. El suscrito Alcalde, que se honró tributando su modesto homenaje al insigne artista y en el mutuo afecto de Rusiñol a Sitges y de Sitges a Rusiñol descubre un nexo tan fuerte como si la Naturaleza lo hubiese creado, estimo deber suyo proponerse de consagración oficial al sentimiento de adopción recíproca que entre esta villa y el pintor de sus patis blaus existe, y para que su pensamiento adquiriese el calor de los impulsos populares lo comunicó a los comensales, que unánime y entusiásticamente aclamaron la proposición.

En nombre del pueblo suburense, pues, entiende el suscrito Alcalde que habla, al interesar de V.I. que sancionando oficialmente lo que es un hecho sentimental innegable se digne nombrar “Hijo adoptivo de Sitges” al eminente pintor y literato que tanta gloria  ha dado a la vila blanca, ya estableciendo en ella el famoso Taller-Museo del Cau Ferrat, ya escogiéndola como santuario predilecto de su inspiración durante su genial carrera. 

Dios guarde a V.I.
Sitges 22 de Enero de 1913.
El Alcalder Pte.


Pedro Carbonell 

Aquest mateix text es va tornar a publicar al Baluard de Sitges el dia 21 de juny de 1931 en un número especial dedicat a Santiago Rusiñol mort pocs dies abans, el 13 de juny, a Aranjuez, una altra població que tampoc es va poder resistir a fer-lo seu. 

Rusiñol va estimar molt Sitges, i Sitges va estimar molt Rusiñol. Tant en vida com en mort, els actes d'homenatge mutus van ser molts, i el nomenament de fill adoptiu en va ser un de més, importantíssim, però un de més, com també ho va ser el monument que es va inaugurar el mes de juny de 1932 amb motiu del primer aniversari de la seva mort. Un acte multitudinari que ningú es va voler perdre.  Una història ja explicada aquí , i que Josep Maria de Segarra i Pau Torrents van immortalitzar amb aquestes belles imatges que es guarden a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. 







18 de gen. 2017

500 ENTRADES AL BLOC I TORNO A L'ANY 2000 EN BUSCA DELS MEUS ORÍGENS: JARDÍ DE XÀTIVA. UN TEMA COMPARTIT PER S.RUSIÑOL I L. DENÍS



Aquest és el post que fa 500 al blog, i per això m'ha fet il.lusió que coincideixi amb la publicació del que va ser un dels meus primers articles publicats a L'Eco de Sitges, publicació setmanal que, com ja he dit moltes vegades, va ser clau per a l'estudis i coneixement de la història del Sitges del segle XX. Un text que ja té gairebé 17 anys i que un cop l'he rellegit confesso que hi ha coses que m'han agradat, però també altres que canviaria.... Però el que és més important: que aquí ja començava amb els "meus dubtes existencials" que amb els anys he pogut anar resolent i contestant amb altres estudis,  com és aquest altre que vaig penjar aquí al bloc durant el mes de desembre de 2014. Un text que també té a Rusiñol i els jardins de la ciutat valenciana de Xàtiva com a protagonistes i que dóna resposta a algunes de les qüestions que em sorgien l'any 2000. 


El 15 de juliol de l'any 2000, i en motiu de l'exposició que va tenir lloc al Mercat Vell de les obres d'art català que formen part de la col.lecció del Museo Nacional de Bellas Artes de Cuba, una mostra que va ser molt interessant, a l'Eco de Sitges vaig publicar l'article que us copio a continuació 


"En el Mercat Vell s'hi pot visitar una important exposició de Pintura Catalana de finals del s. XIX i principis del XX que procedeix del Museu Nacional de Belles Arts de Cuba.

Al llarg dels anys s'ha parlat i s'ha escrit molt sobre la relació entre Catalunya, i més exactament, de Sitges amb la caribenya illa. Ara podem gaudir de la contemplació d'uns excel.lents quadres que feia molts de temps havien sortit de les nostres terres, sota diferents pretexts, per abar a formar part, primer de col.leccions particulars de famílies catalanes afincades a l'illa i més tard del patrimoni cultura de Cuba.

Aquestes obres d'artistes molt coneguts a la nostra Vila- Sunyer, Casas, Fortuny, Martí Alsina, Mir, i com no podia faltar, de Rusiñol- omplen les parets del Mercat Vell, espai públic que poc a poc va adquirint una funció destacada en el poble.

Va ser davant d'una obra de Rusiñol que se'm va "aparèixer la primera casualitat". No és el quadre més bonic de l'exposició, no és el que més destaca ni el que podríem definir com a obra estel.lar del pintor, però alguna cosa em va cridar l'atenció i va fer que m'hi parés una bona estona a observar-lo. Vaig mirar quin títol tenia, "Jardí amb pica", no em donava gaire informació. Tampoc no hi havia data aproximada d'execució de l'obra. Podria ser un "jardí abandonat" d'Aranjuez, Mallorca, València, Girona, Horta, Sant Benet de Bages, Eivissa, Xàtiva... alguns dels llocs on havia estat Rusiñol a partir de 1895, any que comença a pintar els jardins de Granada, els quals li descobreixen les possibilitats pictòriques dels diversos paisatges espanyols; els jardins interiors on la presència de la mà humana és molt clara, i els abandonats per l'home, deixata a la voluntat de la natura. Tipologies d'espais que Santiago Rusiñol pintà de manera qüasi obsessiva.

És en aquest moment quan París i Sitges deixen de ser els seus escenaris preferits i va a buscar-ne d'altres. 

El quadre al que em refereixo és de temàtica simple. El racó d'un jardí dominat per una frondosa i gairebé salvatge verdor. Els arbres i les plantes són un dels protagonistes del quadre. L'altre no és el sortidor, coronat per unes rajoles, sinó el tractament que Rusiñol fa de la llum. Aquest joc entre la llym i l'ombra, els raigs de sol que passen a través de les branques dels arbres, era un procediment ja utilitzat pels Impressionistes francesos. La petita font col.locada en una paret que delimita el jardí interior, és una simple excusa per poder pintar aquest idíl.lic espai.



No hi ha cap figura, només les plantes, els arbres i la llum. La sensació de tranquil.litat, soletat, de ben estar que suposa l'observació del quadre es veu destorbat per una presència invisible que fa preguntar-me si el pintor estava sol en aquell jardí, fins ara encara desconegut. La resposta la tindria minuts més tard.

Quadre de Santiago Rusiñol, Jardí de Xàtiva


La meva curiositat, o una nova casualitat,em va portar fins al Cau Ferrat. Feia dies que no hi entrava i en principi no tenia perquè fer-ho, però vaig sentir el que podria denominar "la crida del Cau". 


Quadre de Lluïsa Denís que es
conserva al Museu Cau Ferrat de Sitges.
Un cop dins i en l'habitació de la planta baixa on Rusiñol hi tenia el despatx i on no hi falta mai el ram de clavells dedicat al pinto, vaig tornar a quedar parada davant d'un petit quadre que tenia una temàtica que em resultava familiar. Era el mateix espai idíl.lic que m'havia captivat minuts abans. La mateixa font però agafada de més a prop, cosa que em permetia veure quin era el dibuix representat a les rajoles de la paret: una Verge. Però aquest petit oli no estava firmat per Rusiñol, sinó per Lluïsa Denís i Reverter, l'esposa de Santiago de sde l'any 1886 i mare de Maria, única filla del pintor. Aquest cop tenia més informació sobre el jardí representat, es tractava de la "font de la Verge", situada en un jardí de Xàtica, València.

Aquest quadre de dimensions més reduïdes que el de Rusiñol, és una obra detallista, on tot està representat amb exactitud. No es pot negar la influència pictòrica i estilística que Lluïsa Denís va anar agafant del seu marit. Tot i ser un quadre interessant, no arriba a tenir la força lumínica de l'obra de Rusiñol exposada al Mercat Vell. Els colors complementaris, verd i vermell, que utilitza l'espos del pintor donen força al quadre, com també juga amb la llum incidint entre els arbres. L'obra de Denís està ben composada i posseeix l'harmonia que fa que es pugui considerar una visió atractiva d'aquest racó de jardí.

Ja coneixem la localització de les obres, però encara ens falta saber quin any van ser pintades. Rusiñol, des de 1918 fins a 1925 va fer diverses visites a la ciutat de Xàtiva. Se sap que durant les seves estades en aquest indret, l'artista va realitzar diferents quadres on representaven jardins. Aquestes obres van ser presentades en les exposicions que es feien cada any a la Sala Parés de Barcelona. 

Aquí se'm va aclarir l'invisible presència que m'havia captivat en l'obra de Rusiñol. Ell no estva sol a l'hora de realitzar-la. Des de 1899 el pintor tornava a viure amb la seva dona, de la qual s'havia separat pocs anys després del naixement de la seva filla. Lluïsa, que havia tornat a Sitges per ajudar al seu marit greument malalt, ja no es va separar d'ell fins l'any de la mort del pintor, 1931. Gràcies a la companyia de la seva família, Rusiñol va superar la seva malaltia i va canviar de forma de vida. Va deixar el seu món bohemi per l'ordre i la tranquil.litat, estat d'ànim que es respira en la seva pintura d'aquesta etapa.

Si fem una comparació dels dos quadres hi trobem algunes similituds. Pel que fa a la composició, Rusiñol segueix el seu esquema tradicional. Un punt de fuga, en aquest cas el brollador, situat al centre de la tela. La simetria, que domina tot el quadre, es veu incrementada per la presència d'una natura ordenada geomètricament. 

Aquesta mateixa forma de composar és la que utilitza Lluïsa Denís a l'hora de realitzar la seva obra. 

Els dos artistes, ja que també considerem Lluïsa com a tal, estan sutuats en el mateix racó del jardí. Sobre un camí, des del que es pot admirar la petita font de pedra, centrada en una paret de fons, i coronada per unes rajoles, art popular que tant va interessar al nostre artista, es on els dos pintors van coll.locar els seus cavallets amb la mateixa intenció, immortalitzar aquell espai. Però no estaven l'un al costat de l'altre. Ella era molt més a prop de la font. En mig del camí. Sembla que la distància entre Rusiñol i la seva esposa sigui gairebé la mateixa que la que hi ha entre Lluïsa Denís i la font.

Aquesta més que possible presència humana sembla no afectar ni als artistes ni a l'espai, però si a l'ambient que es respira en aquest jardí de Xàtiva. No sabem sabem segur si els dos estaven el mateix dia i a la mateixa hora en aquell lloc. Alguna cosa em fa pensar que sí, però encara em queda un camí que em portarà fins a la font, aquest cop escrita o gràfica, que m'ajudarà a aclarir els meus dubtes sobre l'execució d'aquests dos quadres. "


Rusiñol i Lluïsa Denís al seu costat, durant el dinar a Xàtiva aquell 1919
   

D'això en fa 17 anys. Avui, i seguint amb el tema, puc afirmar que durant el mes de febrer de 1919 Rusiñol, juntament amb la seva esposa Lluïsa Denis, i de l’actor català Enric Borràs, va passar uns dies per terres valencianes per poder anar a la representació de la seva obra El místic a Xàtiva.  

Durant l'estada a la ciutat, Rusiñol va mostrar  la seva vessant pictòrica i va trobar uns espais ideals per poder pintar, i on va compartir hores de treball amb el pintor Joan Guiteras de  Soto, el qual es convertiria en un bon amic i company de viatge. Aquest li va obrir les portes de casa seva, i Rusiñol i la seva esposa, van trobar en el jardí particular de la casa de Guiteras, un lloc de pau i de repòs, i una inspiració per a exercir el seu art. 



Quadre de Guiteras
Aquests dies Rusiñol pintà diverses obres i Lluïsa Denís una, triant els mateixos punts de vista també havia triat el mateix pintor Guitera tal i com es demostra amb la publicació de la foto d'un quadre d'ell al setmanari Oro de Ley del 15 de desembre de 1926, on es fa referència a l'exposició que durant aquells dies e podia visitar al Ateneo Mercantil de València. L'article, firmat per J. Beneyto Pèrez, també ens recorda que a la mostra es poden veure els jardins que Guiteras havia pintar durant la seva recent estada a la Villa d'Este, viatge a Italia que va anar acompanyat del seu amic Rusiñol, una experiència de la que ja en vaig parlar amb una mica més de detall en aquest article.

I fins aquí l'article 500. Ara toca seguir buscant, remenant, investigant, escrivint... i el més important, gaudint moltíssim amb el que faig, a la vegada que, publicant-lo aquí, intentant fer-vos gaudir a vosaltres.... als que per cert, un cop més, us demano la vostra col.laboració....


(Tot i el que vaig escriure a continuació, avui, dos dies més tard, ja he trobat la foto del quadre i ja l'he penjat aquí.... )

No he pogut trobar la foto del quadre de Rusiñol que pertany a la Col.lecció del Museo de Bellas Artes de l'Habana i que va ser exposat a Sitges l'any 2000. El catàleg de l'expo es troba "perdut" entre el desordre de la meva llibreria.... el trobaré, però si algú el té a mà serà molt ben vingut, igual que la foto del retrat que Ramon Casas va fer l'any 1900 al senyor Joan Bofill Martorell, el que fou protagonista d'un altre article en aquest blog, un quadre que forma part d'una col.lecció particular i que ja he afegit al text!!!


I només em queda dir-vos un cop més... gràcies!!!



28 de des. 2016

NI UN, NI DOS, NI TRES..... QUATRE COTXES EN TRES ANYS!!!!! DARRERA PÍNDOLA DE L'ANY RAMON CASAS PER DONAR PAS ALS 10 ANYS DEL MEU BLOG

Un dels participants a la Copa Catalunya de 1908, passant per la carretera de Santa Bàrbara, prop de la creu de Ribes,
amb la costa de Sitges al fons. (

El primer número de la revista madrilenya Arte y Sport,  del 10 d’octubre de 1903, s’estrenava amb un article sobre Ramon Casas, donant especial rellevància a la gran afició que el pintor tenia pel món dels automòbils. Una passió que va plasmar diverses vegades en les seves obres pictòriques, i que el va portar a convertir-se en un expert pilot de cotxes, “chauffeur”, com els anomenaven a principis del segle XX,  i en un gran comprador i  “acaparador” d’aquestes modernes màquines que revolucionarien la societat del moment, i la burgesia catalana en concret. 

Llegint l’article de Narciso Masferrer, un dels pioners en periodisme esportiu, un text que s’acompanya d’un autoretrat de Casas dedicat al seu amic Miquel Utrillo l’any 1898 i de la reproducció per la casa Thomas del quadre Casas y Romeu en automòbil, de 1901, gran obra que decorava les parets de la taverna de Els 4 Gats, no puc negar que m’ha cridat molt l’atenció les següents ratlles:

“Fue en nuestra tierra catalana de los primeros que tuvo coche, un Dion de cinco caballos adquirido allá por los principios de 1900. Después compró un Renault de ocho caballos, mas tarde enamoróse de un magnífico Richard de diez caballos, y precisamente - en aquellos inolvidables días que pasamos en Madrid al lado de ustedes- en los últimos de mayo, adquirió un Ducummun de 12 caballos de fuerza, de un turista francés, en el Madrid Automóvil, que es el que usa en la actualidad, si que eso quiera decir que se haya desprendido de los demás - todos los cuales guarda con singular cariño. 

Casas no ha recorrido el mundo en automóvil; no es de aquellos que les ciega la pasión de viajar por viajar. Su excursión más larga fué de París a Barcelona, acompañado del conocido chauffeur  Truco; pero en Cataluña le tenemos por el campeón de las expediciones. Y nada lo prueba mejor que el enorme consumo de motonafta que hace y los neumáticos que destroza, aun siendo éstos de lo mejorcito.(...)” (sic.)

Uffffff…….. Masferrer, propietari amb Francesc Truco d’un dels principals garatges i “concessionaris” de la Barcelona de principis del segle XX, i del que Casas n’era un gran client, escriu aquest article durant el mes d’octubre de 1903…. així doncs, encara no en tres anys,  ja que creiem que el primer es va comprar a principis de 1901, ja que l’any 1900 Ramon Casas  el va passar gairebé tot a París, el pintor es va comprar 4 cotxes: un Dion de 5 c.v, un Renault de 8 c.v., un Richard de 10 c.v. i un Ducummun de 12 c.c., i va tenir temps de viatjar de París a Barcelona en cotxe, de donar voltes per Catalunya, visitar diversos llocs d’Espanya….. i pintar, pintar moooooollllltttttt… com són tots els panells que decoren la Rotonda del Cercle del Liceu de Barcelona… 

Coneixem moltes facetes de Ramon Casas. L’artista, l’amic dels amics, l’amant de Júlia Peraire, etc… i coneixem moltes fotos de Ramon Casas on un cotxe li fa de coprotagonista… però la lectura d’aquest article m’ha fet plantejar quins són els cotxes que apareixen en algunes d’aquestes imatges, i si aquests coincideixen amb els cotxes que representa en els seus quadres. 

Fotografia, de la col.lecció del fons Miquel Utrillo. Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges, es publica amb el número 5, a la pàgina 212 del catàleg de l’exposició Ramon Casas. La modernitat anhelada

Doncs el primer cotxe, el que Masferrer cita com a  Dion de 5 c.v., era un modern voiturette de la casa francesa Dion Bouton, la mateixa marca que la del cotxe amb la que Ramon Casas es va fotografiar, juntament amb altres tres amics, dins d’un garatge i amb el cotxe aixecat, gràcies a un mecanisme de pindol típus gat, sobre una  plataforma de fusta. Un sistema que permetia elevar el cotxe sense esforç per a una millor reparació o revisió de la màquina.  Aquesta fotografia, que forma part de la col.lecció del fons Miquel Utrillo que es conserva a la Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges, es publica amb el número 5, a la pàgina 212 del catàleg de l’exposició Ramon Casas. La modernitat anhelada, amb un peu de foto una mica difícil d’entendre “Ramon Casas i alguns amics dins d’un cotxe sostingut, sembla, per un atleta, c.1900-1905”. 


El model Vis a Vis, com el seu nom indica, permetia 4 viatgers, dos a dos, cara a cara. Si ens fixem amb alguns detalls, com els radis vermells de les rodes, l’estructura metàl.lica dels reposabraços, la forma dels guarda fangs..... podem veure que hi ha moltes coincidències entre el cotxe de la foto  (o d’altres unitats penjades a la xarxa), amb el cotxe utilitzat en el quadre de Ramon Casas i Pere Romeu de 1901 que decorava els Quatre Gats. Només que per al quadre, Casas va triar la versió que substitueix els seient davanters per posar-hi una maleta de vímet, on ell també hi situa un  gos observador. 


Ramon Casa i Pere Romeu en automòbil. 1901. Ramon Casas



Fotografia trobada a la xarxa d'un Dion Bouton que ens ha recordat, pel gos
el quadre de Ramon Casas. 
Però per les fotos que es conserven, crec que el cotxe que Ramon Casas va adquirir va ser un model més modern, un Dion Bouton Q, un biplaça que s'arrencava amb maneta i amb el motor a la part davantera. El model no tenia pedal de fre i el motor sempre anava al màxim sense necessitat d'accelerador. Per frenar s'havien de baixar les revolucions amb un mecanisme de palanca situat a "l'arbre" de la direcció. Sistema semblant al que podem veure en aquest cartell realitzat per Casas. 


Cartell encarregat per Paco Abadal a Ramon Casas.





Aquest cotxe pot ser també el que aparèixer al panell de la Chauffeur que decora la Rotonda del Cercle del Liceu, un conjunt realitzat entre 1901 i 1902, així com en altres dibuixos pintats aquells anys, on les dones modernes que condueixen són les grans protagonistes.


Afegeix la llegenda



Cada vegada els cotxes estaven més de moda entre la burgesia, i poc a poc Catalunya s’anava omplint d’aficionats als automòbils.  A La Vanguardia del dia 26 d’abril de 1901 es publicava una nota en la qual es feia referència a la festa que havia tingut  lloc al gran local dedicat a l’automobilisme que els senyors Truco i Masferrer tenien al carrer Consell de Cent de Barcelona. Fou durant aquest acte, al que hi assistien els “principes de dicho sport”, quan es va parlar de la fundació del Automóvil Club. Entre aquests “prínceps del motor” hi havia Josep Maria Rusiñol, Ramon Casas, Lluis de Baixeras, Comas Solá, Federic Casanovas, José L. Aguió, etc ... els mateixos que un any més tard es van reunir a la Vaquería Suiza del Parc de la Ciutadella per fundar l’Automòbil Club d’Espanya, la llavor de l’actual RACC, i triar la seva primera junta directiva amb Ramon Casas com un dels vocals. Entre els fundadors també estava Pere Romeu i Francisco Truco. 



El primer cotxe ja li quedava petit a Ramon Casas, i és quan decideix adquirir-ne un de nou i, seguint la tendència del moment, es decanta per una marca francesa, un Renault de 8 c.v. que va a comprar a la capital de França, tornant a Barcelona en cotxe, realitzant el seu primer llarg viatge com a “chouffeur”. La notícia del seu viatge de París a Barcelona la trobem en diverses notícies. A El Correo Catalán del 26 d’abril de 1902:

 “Ha regresado de París, habiendo efectuado el viaje, en automóvil, el notable pintor Ramon Casas (…)”. 




També a La Veu de Catalunya de finals d’abril de 1902 on ens dóna més dades:  

“La setmana passada van arribar per carretera procedents de París el Sr. Abadal conduint un magnífich cotxe Mors, vuit cavalls, pera nostre amich l’entussiasta automovilista don Joseph María Rusiñol, y el senyor Truco ab un Renault de vuit cavalls igualment, pera’l distingit pintor don Ramon Casas. Igual a n’aquet, ne posseeix un, fa poch, el senyor Comas Solà, y altre el senyor Fontcuberta. (...)” (sic.)




I al setmanari Los Deportes del 25 de maig de 1902 llegim: 

“Con dos nuevos automóviles acaba de enriquecerse el número de los modernos vehículos que se mueven a sí mismos en esta ciudad. Los dos son dos preciosos Rénault, tipo Tonneau el uno y Doble factón el otro. Ambos han sido conducidos de París a esta ciudad por carretera sin sufrir el menor contratiempo, conduciendo el primero el conocido motorista Sr. Truco, pasando dicho coche a ser propiedad del nuevo chauffeur Sr. Fontcuberta, y el segundo vehículo fué conducido a ésta por su propietario el renombrado pintor D. Ramon Casas (...)” (sic.)

Paco Abadal va ser un bon amic de Ramon Casas, i company d'excursions. Fou ell el que va encarregar al pintor el cartell anunciador del seu Auto-Garage Central, foto que hem publicat una mica més amunt, així com el que anys més tard adquiria el quadre de Ramon Casas i Pere Romeu en automòbil i que va estar penjat primer al seu taller i posteriorment a la casa particular.  

L'any 1902 a Barcelona només hi havia entre 25 i 30 cotxes (a Madrid uns 40) entre els que destacaven el Dion Bouton de Teodor Roviralta, un Serpollet de Felip Batlló, dos cotxes de Francesc Seix, i el Renault de Ramon Casas . 



Però les necessitats anaven a més, com passa als amants del motor. I durant una visita a Madrid, va adquirir el que sembla que seria el seu tercer cotxe, tot i que a l’article Masferrer  també parla d’un Richard de 10 c..v del que no n’he trobat cap referència més que m’asseguri que Casas el va acabar comprat.  Però que imagino que podria ser un dels cotxes que fabricava el francès Georges Richard l’any 1903, posteriorment marca coneguda com a Richard-Brarier, i que tenien un trebol de quatre fulles com a logo. 

Afegeix la llegenda

De nou al  Los Deportes del 26 de juliol de 1903 llegim:

“El celebrado pintor nuestro amigo D. Ramon Casas, ha adquirido un nuevo automóvil tipo París-Madrid, de los que fueron á la capital de España en tourismo cuando las fracasadas carreras. Es el citado vehículo un Ducomman de 12 caballos, de muy buen gusto, que hemos visto en el Auto-Garage Americano que dirige don Francisco Truco”.


Un Ducomman? Ducummunn? Doncs es tractava d’un cotxe alemany realitzat per Leon Ducommun & Cia, empresa que va tenir poc recorregut entre 1898 i 1905, que havia participat a “las fracasadas carreras” entre París a Madrid, cursa que va suposar la mort de 14 participants, entre els quals destacava Marcelo Renault mort en un greu accident durant la primera jornada. 

Fins aquí els 4 cotxes entre 1900 i 1903…. però la seva col.lecció va seguir creixent….. i podríem dir que comença una nova etapa automobilística en la qual Ramon Casas sobresortia com a gran corredor tal com s’explica a la crònica de Francisco Truco publicada a Los Deportes del 10 de gener de 1904,  sobre una excursió que van fer alguns sportmans durant els primers dies d’aquell any. Van sortir per Passeig de Gràcia i van anar cap a Olesa. Entre els excursionistes, “el infatigable sportman D. Ramon Casas con otro magnífico Renault 14 H.P. equipado a lo turista”. 


La crònica segueix: “el tiempo estaba fresco y había que prepararse contra el frío; lo hicimos, pues cada cual llevaba su abrigo de pieles que con los automóviles formaban un precioso contraste, con gorras y lentes especiales (...) 

Desfilaron los coches de menos fuerza delante y después los más potentes, pero muy pronto éstos se colocaron delante poniéndose a la cabeza el Sr. Casas con su Renault 14 H.P. que había que dejarle pasar del modo que subía cuando nos pasó. (...) 


Yo subía un poco más despacio y tuve ocasión de contemplar la ascensión de los coches entre los kilómetros 3 y 4 en que las pendientes son más fuertes. Se destacaba un objeto color gris que corría y se abría paso e iba subiendo a pasos agigantados; parecía una máquina convertida en fiera que iba ganando terreno hacia la cumbre del monte; era el automóvil que conducía el Sr. Casas, que a la cabeza de la expedición se conservó hasta que llegó a la Rabassada, donde fuimos llegando y nos reunimos todos ; allí tomando nuestro café con leche estuvimos discutiendo quien sube más y quien sube menos, (....)”

Ramon Casas amb el seu cotxe ple de nens passejant per un carrer de Sitges l'any 1910.


I de nou al setmanari Los Deportes del 24 de juliol de 1904 diuen que:

 “El aventajado artista y no menos distinguido chauffeur D. Ramon Casas acaba de verificar uno de sus constantes viajes en automóvil por varios puntos de España, habiendo uno de los últimos días regresado de Madrid por carretera y conduciendo su 16 caballos Renault al Autogarage Términus, de los señores Balet Hermanos, para ser limpiado y puesto en disposición de emprender pronto nueva ruta por el distinguido turista”.

Però el garatge de casa ja li venia petit….i per entrar-ne de nous,  en havia de sortir algun. Així  que durant el mes d’agost de 1904, amb la intermediació dels Srs. Balet, propietaris del Autogaratge Términus,  Ramon Casas es va vendre el Renault de 14 c.v. a Josep Munné i Leal. (Los Deportes, 14/8/1904). 

De nou a Los Deportes del 4 de setembre d’aquell mateix 1904 llegim:  “Del autogarage Términus (...) se nos informa de que en los propios talleres han terminado los trabajos que se practicaban en dos automóviles de las marcas Panhard y Dacuman, propiedad del notable pintor D. Ramon Casas, con notable éxito y bajo la dirección del reputado mecánico Sr. Campmany”. 

Tenim un nou nom a la col.lecció Panhard.... un Panhard et Levassor, una marca de cotxes que es venia al conscessionari que Llusà S.A. tenia a la planta baixa del Passeig de Gràcia 96, locals de l’edifici propietat de Ramon Casas, una coincidència que em retorna a l’article que vaig publicar el 18 de febrer de 2016 i que podem entendre com a primera píndola de l’Any Ramon Casas

A La Vanguardia del dia 1 d'octubre de 1904 apareix una notícia sobre el concurs d'automòbils que havia tingut lloc a Barcelona el dia abans en motiu de les Festes de la Mercè i on els cotxes guanyadors, del primer a tercer premi, van ser: 

"Trineo- Voiturette Dion, propiedad de Ramon Casas, ocupado por éste y por Alejandro Riera, vestidos de rusos.
Bomba de incendios.- Coche Renault, de Ramon Casas, también, adornado por Alejandro Soler y Rovirosa, y ocupado por éste y por Oller, vestidos de bomberos con toda propiedad.
Conejo- Coche Cottereau, adornado por Miguel Utrillo, y de la casa Balet. 
Los otros dos coches eran propiedad del señor Abadal y del Señor Fradera".


Cotxe decorat per Miquel Utrillo, imatge publicada a La Hormiga de Oro, 8 d'octubre de 1904

Els anys passen. Ramon Casas coneix a Júlia i comencen la seva vida conjunta. Coneix a Charles Deering i s’inicia una grandíssima amistat que els portarà a viatjar junts arreu del món…. i segueix gaudint dels seus cotxes. 

A Los Deportes del 12 de maig de 1906 es publica una carta-crònica de Pere Romeu sobre el viatge entre París i Sils, ja que no van poder arribar al destí, Barcelona, de Ramon Casas amb el cotexe Delaunay Beleville 20 H.P., un viatge que van fer conjuntament. La carta es publica juntament amb diverses fotografies d’aquesta aventura, on en totes hi apareix el protagonista… el cotxe. 





Pocs dies més tard, el 23 de maig, Ramon Casas va participar a "l'expedició" organitzada per Solidaritat Catalana que va portar diverses personalitats a visitar Vilanova i Sitges. Molts van ser els que van sortir directament des de Barcelona en tren, però "les costes" deurien ser massa "llamineres" per experts conductors com Josep Maria Rusiñol, germà de Santiago, Orueta, Miquel Utrillo i Ramon Casas que van anar fins a Vilanova i la Geltrú en cotxe, fent una parada a l'estació de Vallcarca per saludar els companys que anaven en tren.

Acabats els actes de Vilanova la comitiva es va traslladar a Sitges. La majoria en tren, però J.M. Rusiñol va anar amb el seu cotxe acompanyat per Sr. Azcárate, i en un altre cotxe Ramon Casas amb Canals.

Però ni el viatge des de França, ni aquest acte festiu que no devia ser prou cansat per a Casas, ja que dos dies més tard, el 25 de maig de 1906, el nostre pintor sortia cap a Madrid en la caravana que va organitzar l’Automovil Club de Catalunya. De nou amb el seu Delaunay Beleville de 20 H.P Casas com a chouffeur portava d’acompanyants a Miquel Utrillo, F. Paret, Miró y Trepat. Pere Romeu, com a corresponsal de la revista Los Deportes, també va participar a la cursa, tot i que va anar canviant de cotxe, per arribar a Madrid amb l’Hispano Suiza de 40 H.P de Luis López, president del Club. 


Ramon Casas conduïnt el seu Delaunay Beleville,
amb Apel.les Mestres i la seva esposa

Tot i que potser no el va arribar a comprar, si que Ramon Casas es va deixar fotografiar amb un automòbil Le Passe par tout, marca que venia Pere Romeu en la seva botiga del passeig de Gràcia 70, una foto que va servir de portada pel número d'octubre de 1906 del setmanari Los Deportes



Durant el mes d’abril de 1908 Ramon Casas va realitzar el cartell per La Copa Catalunya que tenia lloc el 28 de maig a Sitges. A Los Deportes, 30 abril de 1908, diuen que:

Afegeix la llegenda
“Todos los detalles están previsto y actualmente hállase ya terminado el cartel, obra del eminente artista don Ramon Casas, que con su maestría indiscutible ha trasladado al lienzo una escena de automovilismo en las carreteras de Sitjes, reproduciendo un paisaje de luminosidad incomparable.” (sic.) 

Quadre original de Ramon Casas del que va sortir el cartell.
Es tracta d'una vista de la carretera de Sant Bàrbara, amb la creu de Ribes
i al fons es pot veure La Punta de Sitges.



Tot i que Casas va estar a Sitges durant la Copa i  va participar en la seva organització, ell no hi va córrer, cosa que sí que va fer el seu gran amic Pere Romeu amb un POA, amb el que no va aconseguir un gran resultat. Aquesta va ser la darrera aparició pública de Romeu, que moriria el 23 de desembre d’aquell mateix anys, just en fa 108.  

L'any 1909, de nou a les carreres de Sitges el motor en va ser el protagonista, però també les moltes noies que van assistir a l'acte, entre les que hi trobem les germanes i conegudes de Ramon Casas, les quals van acostar-se fins allà amb el cotxe del pintor. 


Afegeix la llegenda


Però aquest gran cotxe de Ramon Casas va tenir altres utilitats més enllà de les curses i els viatges. A La Vanguardia del 26 de juliol de 1907 ens dieu que quan la Junta de Museus va adquirir la taula del mestre Alfons, “La degollació de Sant Cugat” , obra que va ser col.locada amb Museu de Barcelona, el trasllat de la peça des de Sant Cugat al museu es va realitzar amb el cotxe del pintor, el qual conduïa el vehicle acompanyat per una comissió formada per Casellas, Cabot Pijoan i Gandía. 

I tornant al peu de foto “original” de Casas i uns amics dalt del Vis a Vis (pq segueixo dient que el que aguanta la plataforma és un gat  hidràulic de fusta i no pas un atleta), podríem dir que hi ha vegades que la “realitat supera la ficció”.  A La Veu de Catalunya, a finals del mes d' agost de 1903 llegim:

 “El dilluns se feu al Autogarage del senyor Truco del carrer de las Corts, la presentació, devant d’un grupo d’inteligents, del jove atleta senyor Nicolau.

Aquest senyor dotat d’uns muscles poderosissims, feu diferentas provas de forsa entre les quals cridares forsa l’atenció el pas per sobre d’ell d’un automòbil ab quadre personas, quin per considerable no solzament el resistí, sin que fins el sostingui pel seu sol esfors durant uns quants segons”.  (sic.)

Si es coneix l’existència d’aquest “espectacle de força” del Sr. Nicolau, i es mira de reüll, i sense ampliar,  la foto de Casas amb els amics dalt del cotxe, durant un segon es pot veure com un home acotat que aguanta la fusta. Però el show real va anar més enllà, tal com ens demostren les detallades explicacions de com va ser la posada en escena, i que ens donen a l'article Un Nuevo Hércules, publicat al setmanari  Los Deportes del 20 de setembre de 1903. Un muntatge molt més complicat que va necessitar un espai molt més ample que el que ens mostra la fotografia, i que va ser seguit per un nombre gran d’espectadors i curiosos… i entre els que sembla que Ramon Casas no hi formava part, ja que a les cròniques no en fan referència.  
Los Deportes, 20 setembre 1903


Doncs res, fins aquí la meva curiositat sobre la possibilitat de tenir 4 cotxes en tres anys… o quina vida la dels burgesos de principis del XX!


Afegeix la llegenda
Ramon Casas va ser un gran pintor, això ningú ho dubta, excepte qui li atribueix obres "una mica dubtoses",  però els seus amics, quan el tenien que retratar, com aquesta caricatura que li va fer en Bagaria l'any 1910, no obliden col.locar-li un automòbil al costat.... unes obres que van ser exposades a la galeria Fayans Catalans durant el mes de març de 1910 i que explicaven molt del caràcter i personalitat d'alguns dels retratats... sinó mireu com veia a Miquel Utrillo.... 


El dia 4 de gener de 2017 farà 151 anys que va néixer Ramon Casas a Barcelona. Ha passat un any des de la primera píndola-article dedicada al pintor, i ja en farà 7 que van enderrocar la seva casa a Sitges.... Cada final d'any acostumo a fer un resum de que m'ha passat aquests 365 dies anteriors i que espero pels 365 dies que venen... doncs aquest any ho deixo amb aquests articles, 10, que m'han servit per homenatjar, a la meva manera, l'aniversari de Ramon Casas.....  moltes felicitats i per 150 anys més!!! 





- L'any Ramon Casas, Sitges i el pitjor accident d'automòbil a les costes del Garraf. Coses d'absències, aniversaris i cotxes

-Cara a cara entre Ramon Casas i Lluís Graner o l'enigma dels panells del teatre Líric.

-Píndola per l'any Ramon Casas. ¡ A los toros!

-Píndoles per l'any Ramon Casas 2: La senyoreta B o Àngles Burés de Juncadella.

- Qui era el senyor Bofill de Sitges que va pintar Santiago Rusiñol. Quina relació tenia amb Ramon Casas?

- Carta al president Puigdemont per l'Any Ramon Casas

- Nova píndola per l'any Ramon Casas. El retrat del ceramista Josep Guardiola i Bonet.

- La Doctora Marthe Francillon vs. el pintor Maurice Lobre. Nova píndola de l'Any Ramon Casas

- Toros i Toreros. Nova píndola de l'Any Ramon Casas

i la d'avui..... que es complementa amb altres articles d'anys anteriors com aquests, que formen part dels 449 texts publicats aquí al llarg dels 10 anys del blog.... que aquest 2017 també estarà d'aniversari!!!

- Part de la col.lecció d'art que Ramon Casas tenia al Monestir de Sant Benet de Bages surt a subhasta de forma "anònima"

- La casa Rocamora (can Xicarrons) de Sitges es mereix el futur que li espera?. 

- Errors esmenables o com a mínim imputables. La importància de la bibliografia i/o autoria. 

- Que hauria passat si Charles Deering s'hagués quedat a Sitges ara fa 90 anys? 

- Feliç any nou des de Sitges!!! Ets pols i en pols et convertiràs...

i un molt especial... que seria un bon (repetit, reiterat, insistent) desig pel 2017..... 

- Conversió de la Casa Rocamora en Museu Ramon Casas i Pinacoteca de Sitges. 



MOLT BON ANY A TOTS!!!!