9 de nov. 2018

ZIEM, EL GOS CAÇA RATES DE RAMON CASAS. UN GOS MODERN

Acudit publicat a la premsa catalana de pp. XX

Avui retorno a una de les sèries de píndoles més llargues que he publicat en aquest blog: les que tenen com a protagonista, o coprotagonista, el pintor Ramon Casas. I amb aquesta nova píndola torno a tractar un tema animalístic, això sí, una relació entre el pintor i els animals molt allunyat del món taurí que ja vaig  explicar en aquests   articles en els quals feia referència a la passió que sentia l’artista per el món dels toros i toreros


Ahir José Ángel Montañés, periodista de la secció de cultura de El País, va publicar a Instagran una imatge del quadre “Ramon Casas i Pere Romeu en automòbil”, obra del mateix Casas realitzada l’any 1901 i  que va  substituïr en la funció decorativa de la Cerveseria dels Quatre Gats, el famós quadre amb els mateixos dos protagonistes, realitzat l’any 1897 i on aquest “viatgen” en Tàndem

Fins aquí res que no s’hagi explicat de les dues obres que es conserven al MNAC, potser els quadres més reproduïts i reconeguts de Ramon Casas. Però en aquell “post” Montañés feia referència a una presència destacada.... el gos Ziem, un petit fox terrier, el company de Ramon Casas durant aquells anys de pas entre el segle XIX i el XX. 



Pictòricament la presència del gos, com animal de companyia és un fet reiteratiu en el món de l’art des d’èpoques molt antigues. Els exemples serien innumerables tant en quadres com escultures, sent exemple destacat les escultures funeràries. 

Retrat de periodista Lluís Figuerola i Anglada, realitzat per Ramon Casas, el qual també retrata el gos.
Col. MNAC.
El gos serveix a l’artista per representar el tema de la fidelitat, la lleialtat, l’amor incondicional... i en aquest quadre de Ramon Casas, la idea es repeteix. Ziem, el gos fidel de Ramon Casas, company de vida i aventures, situat al mateix nivell, i amb la mateixa importància que un altre company vital de Casas, el seu gran amic Pere Romeu.

Però abans de ser representat sobre el cotxe, Ziem ja va tenir el seu lloc com un membre més de les tertlies que s’organitzaven a la cerveseria del carrer de Montsió de Barcelona. Primer a l’anunci que va dibuixar Picasso i que es va publicar a la revista Quatre Gats del dia 11 de maig de 1899. 



Aquesta mateixa importància, i aquest nivell d’amistat, també el va plasmar Ricard Opisso en el seu dibuix on va retratar els principals assistents a les tertúlies als 4 Gats abans de 1900, i on veiem a Adolf Mas, Isidre Nonell, Vidal i Ventosa, Manolo Hugué, Joaquim Mir, Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Ricard Canals, Pablo Picasso, Pere Romeu i ... Ziem en primer terme. Presidint la reunió el quadre del Tàndem que penjava a la paret del local en aquell moment. 



Però el dibuix “posterior” que realitza el mateix Opisso, el que retrata als asistens a la cerveseria després de 1900, on el quadre de l’automòbil ja substitueix el de la bicicleta, la presència del Ziem es redueix a la imatge pintada sobre el cotxe de la paret, ja que entre els representats, els artistes de la nova generació, ja no s’hi troba Ramon Casas ni el seu fidel gos.


Al Pèl i Ploma del 15 de juliol de 1899 Miquel Utrillo escriu una carta De París, dirigida a Ramon Casas que es troba a Barcelona. Entre les moltes històries que li explica de la seva estada a la capital francesa destaca la trobat amb Pere Coll (Rataflutis), un dels protagonistes d’un altre article d’aquest blog, i que podeu llegir aquí, trobada que fa que Utrillo pensi en un tema una mica diferent. Utrillo escriu:  “Això em fa venir a la memòria que de collarets com aquells que tu volies per en Ziem ja no en fan; però n’hi porto un de pell blanca natural amb filets d’or, que estarà més maco que la Clío de Merode”.


Així doncs, Ziem estava present a la vida de Casas i els seus amics, però tot i  tenir una intensa relació, la  presència del gos en obres del pintor no és recurrent. Al mateix Pèl i Ploma del dia 1 de juny de 1900 es publica un autoretrat de Ramon Casas davant del cavallet amb el seu fidel gos mirant atentament cap a ell... el títol de l’obra era “Retrato de R. Casas i ... de’l Ziem” (sic.).



Per cert, Ziem, un nom molt interessant, ja que deu a la figura d’un  reconegut pintor orientalista que també va formar part de l’escola de Barbizon.  Félix Ziem, nascut el 26 de febrer de 1821 a Beaune, al departament de Côte d’Or a la Borgonya, França, i mort a la seva casa de la Rue Lepic, al barri parisenc de Montmartre, el dia 10 de novembre de 1911, demà farà 107 anys. 

Retrat de Félix Ziem realitzat l'any 1859 per Gustave Ricard. Col. Musée du Petit Palais

Félix Ziem, fill de francesa i croata, va iniciar  estudis d’arquitectura, tot i que una visita a Venècia l’any 1841 va trastocar el seu futur convertint-lo en un important pintor. Va viatjar per Europa, Constantinoble, etc... plasmant els seus paisatges d’una manera molt intensa i personal, un art que va tenir els seus avaladors i també els seus detractors entre els artistes més joves d’aquell París de finals del XIX. 



Entre les seves millors, els autoretrats com els que mostrem aquí. 


L’any 1853 Ziem s’instal.la definitivament a París, triant per establir el seu habitatge i taller les afores del centre de la ciutat, una zona rural, plena de camps i de vells molins: Montmartre, aquell barri que amb els anys es convertiria en el lloc preferit de la bohèmia, dels artistes locals i estrangers que buscaven en la ciutat de la llum la seva font d’inspiració. 

Un pintor als carres de Montmartre, amb el Moulin de la Galette al fons.



Així doncs, Ziem va viure en primera persona la transforació d’aquells vells galliners i molins en locals d’oci, en cafès i cabarets de fama mundial, com era el Moulin Rouge, Le Chat Noir o el Moulin de la Galette, aquest últim situat just al davant de la seva casa de la Rue Lepic número 72, i pel que hi van passar artistes com els nostres Utrillo, Romeu, Rusiñol i Casas. 





No sabem si Ziem va ser un assidu a aquests llocs "moderns", però em sembla, que no el podem posar a la llista de bohémis o joves artistes que van triar el barri de Montmartre per l'àmbient únic que allà s'hi vivia.  Fou el mateix Van Gogh i el seu germà Théo, que l'any 1886 es van establir per un temps a París, a la rue Lepic número 54, fet que va suposar el reencontre entre Ziem i Vincent Van Gogh, el qual a les cartes que enviava al seu germà havia elogiat els colors dels quadres de Ziem.

Ziem pintant una de les seves conegudes marines.

Ziem al seu taller de Rue Lepic. 

Un ambient que sembla ser que no agradava gens a Félix Ziem que aquells anys 90 l'agafaven molt gran. Al diari madrileny La Iberia del 25 de maig de 1893 es publica una crònica que ens ajuda a entendre una mica més la personalitat d’aquest artista:

Un famoso pintor italiano llamado Ziem, que ha ganado en París mucha fama y dinero, ha construido en la calle Lepic, en la capital francesa, un hotel donde vivirá completamente aislado del mundo, sus pompas y sus vanidades. 
Nada más extraordinario que ésta casa, construida en forma de ciudadela o castillo coronado de almenas y garitas, con foso y puentes levadizos. 
Estas formidables defensas han sido construidas para prevenir todo ataque del enemigo, y el enemigo es.... sólo el curioso. 
Sí, Ziem tiene un miedo cerval a los inoportunos y pesados y cargantes aficionados a la pintura, que, con el pretexto de comprar uno de sus cuadros, quieren introducirse en el estudio y revolverlo todo.
Excepto cuatro o cinco amigos íntimos del maestro, nadie podrá poner el pie en este edificio de la Edad Media. 
Así se presenta un comprador, se abre una ventana, el señor del castillo aparece, se entablan las relaciones y ... por medio de una pequeña grúa, el cuadro baja amarrado a una cuerda, salva el foso y cae en manos del comprador. 
Pero Ziem ha querido burlar más aún la habilidad y astucia de los curiosos. Enfrente del castillo, sobre una colina, ha hecho otra habitación. Es imposible describir las maravillas que aquello atesora. Los muros están pintados brillantemente, así como los techos, de azul de cielo, nubes y figuras.
Hay allí un derroche de luz i colores. Sobre loas caballetes vistas de Constantinopla...Entre estos espléndidos Ziem descansa sobre un gran lecho, y en una mesa colocada cerca de la cabecera de la cama, dos yataganes muestran su luciente acero.” (sic.)


Casa de Ziem a Rue Lepic

Félix Ziem al jardí de la seva casa de Rue Lepic de Montmartre
Després d’aquesta descripció encara podem entendre millor la “fascinació” que van poder sentir els nostres joves artistes per aquest personatge montmartrenc, i no és d’estranyar que en més d’una ocasió, Ramon Casas i els seus companys, s’hagués trobat amb aquest personatge excèntric, durant les constants anades i vingudes que aquests realitzaven per la Rue Lepic, carrer del qual Casas i companyia en van ser freqüents visitants durant els primers anys de la dècada dels 90 del segle XIX. 

Podem pensar que el nom de Ziem per al gos de Casas va ser consensuat entre els amics catalans, com a record dels grans moments (bons i dolents) viscuts a la capital francesa uns anys abans, i com a homenatges a les moltes bromes que van fer a costa del pintor Ziem, del qual en coneixien les obres, uns quadres que no eren sempre de l’agrad d’aquest joves pintors, fins al punt d’anomenar  “un Ziem” els quadres que no els hi agradaven, tal i com queda constància en algunes de les moltes cartes enviades per Ramon Casas des de París. 

Però una notícia publicada a  La Publicitat del dia 1 de gener de 1900 em fa trontollar la idea de la simple funció de Ziem com a  “gos de companyia”. 

En aquesta nota es parla del  “concurso de perros fox-terrier que se efectuó ayer en la Exposición de Avicultura”, organitzada a Barcelona, i ens detalla els  guardons. La medalla d’or la va guanyar el Fox, el gos de la família Sala; la medalla de plata el Tom, dels Pell, i  el bronze la Curra, dels Sarrias. I en una altra sèrie del mateix concurs, el guanyador va ser en Pitt, del Lorda, que es va mesurar amb en Ziem, de Casas.

Concurs de fox-terriers? De bellesa? D’agilitat? D’intel.ligència? Uf.... doncs no.... ara us sorprendrà!

La Vanguardia el dia 6 de desembre de 1899 parlen per primera vegada dels fox terriers, una raça de gossos dels quals diuen que són  “desconocidos aún en esta capital, por interesar en gran manera a los avicultores el fomento de aquella raza canina que, mejor que los gatos, les defiende contra los roedores y alimañas que más frecuentan el corral”. 

A La Vanguardia del dia 25 de desembre de 1899 llegim la notícia de la inauguració de l’Exposició d’Avicultura, una mostra que es va instal.lar durant aquells dies finas de 1899 i els primers de 1890 al Jardín Español de Barcelona. Entre les moltes activitats agendades durant aquests dies,  la premsa destacava el “concurso de perros fox terrier tomando parte los perros Fox de Sans que invirtieron 53 segundos en matar cinco ratas; Nanu, de Jensen, que tardó 85 y Curra de Sarrias, que solo empleó 47 y fué, por lo tanto el vencedor.
A seguida Spot, de Plandolit, corrió dos ratas con obstáculos empleando 15 segundos y medio en darles caza y Bifteach,de Castelló que hizo una prueba de olfato, descubriendo una a  escondida bajo un tiesto, entre otros iguales vacíos.”

Caçar rates? No m’ho puc creure!!! Però el més al.lucinant és que en llegir tots aquests cognoms dels propietaris de gossos “caça rates”, em sembla que pocs eren avicultors, i dubto que tinguessin gallines als terrats de les seves cases burgeses de l’Eixample de Barcelona. I arribo a la conclusió  d’un fet encara més anguniós..... tots aquestes famílies de Barcelona tenien els gossos, però també tenien  rates per entrenar-los en aquest “original esport”!!!!, quin fàstic..... mira que eren raros aquests burgesos! Ho feien tot per estar a la moda!

El dia 1 de maig de 1903 al setmanari satíric l'Esquella de la Torratxa publiquen aquest escrit on "comparen" els Jocs Florals amb els concursos de gossos. Així com el dibuix que acompanya el text, on els dos homes tenen extremitats de gos. 


Una setmana més tard, el 7 de maig, i en un altre setmanari satíric la Tomasa, publiquen aquest vers, "La protesta gatesca", contra la moda dels fox-terriers.


Doncs a aquesta societat burgesa, per la qual l’esport s’havia convertit en una de les maneres de relacionar-se entre ells, van trobar en la caça de rates per part dels gossos fox terrier una nova afició. A la bicicleta, al tir al colom, a l’inici de la passió pels cotxes, hem d’afegir el de caçar rates, esport que va començar a tractar-se com a tal a la premsa del moment. Un exemple és l'extens article que publica la revista barcelonina Pluma y Lápiz la primavera de 1903. Un text molt crític amb aquest "esport" on denuncien el maltractament que patien aquesta animals.



Però no tots pensaven igual. El setmanari barceloní Los Deportes del dia 10 de maig de 1903 publica per primera vegada una notícia sobre el “Sport Fox-Terrier” i per il.lustrar-ho i posen un dibuix de Ramon Casas, el retrat de Ziem, el mateix qua li havia servit al pintor per autoretratar-se l’any 1900 i que havia publicat al Pèl i Ploma


A l’article fan referència a la societat que s’havia creat per tal de donar repercussió a aquest “nou esport”. El primer local el van establir a Gran Via on segons deien “cada día festivo acude más numerosa y siempre distinguida concurrencia a presenciar las interesantes luchas de perros ratoneros”. 

Per sort, a la llista de participants en aquestes “luchas de perros” no apareix el nom del nostre estimat Ziem, ni el de Ramon Casas com a participant ni soci de l’entitat, així com sí que hi destaquen noms de personatges destacats de la societat barcelonina com Setmenat, Vidal Ribas Güell, Macaya, Plandolit, Labarta, Togores, Sarrias, Capdevila, Bofill i Compte...  


No se si en Ziem ja era mort, o Ramon Casas, vist l’èxit del primer concurs, va decidir que el gos es dediqués a altres menesters més bohemis. Però al mateix article ja ens parlen d’un concurs fotogràfic organitzat per la “Societat Fox-Terrier”, el jurat del qual es va reunir a l’Administració de Pèl i Ploma el dia 11 de maig. 

A Los Deportes del 17 de maig, fan referència a l’acte d’entrega de premis d’aquest concurs fotogràfic, reunió de la junta i del jurat que  va tenir lloc aquell mateix dilluns 11 al taller de Ramon Casas, espai que compartia amb Utrillo i la redacció de Pèl i Ploma. Allà es van donar els premis als gossos guanyadors de diverses proves de lluites i de caçar rates, i després guardonant les millors fotografies. D’aquesta secció, la guanyadora va ser la foto presentada pel soci J. Bofill i Compte, per cert, d’origen sitgetà, tal com podeu llegir en aquest altre article-píndola de l’any Ramon Casas

L’article acaba dient que “los instantes que duró la reunión resultaron en extremo agradables y a ello contribuyeron en buena parte el amigo Casas, que se halla muy mejorad, lo que de todas veras celebramos, y el genial Utrillo, que hicieron los honores de la casa con verdadera amabilidad”. 

I davant de tanta afició a “caçar rates”, i va haver-hi un moment que aquestes van començar a escassejar, i des del mateix Los Deportes del 30 d’agost de 1903 fan una crida a la seva “busca y captura” .

Añadir leyenda

Los Deportes del dia 11 d’octubre d’aquell 1903,  aquesta societat “animalística” passa a dir-se Sportmen Club, i agrupa tots els esports a l’aire lliure com la “colombofóbia, gimnasia, esgrima, tiro, gallos de pelea, lawn tennis, regelbahn.....”. Però aquesta voluntat d’unió va més enllà i hi afegeixen l’art  organitzant un concurs per a premiar el millor disseny per a una medalla o diploma. El jurat d’aquest estava conformat pel mateix Ramon Casas, per Alexandre de Riquer, Miquel Utrillo, Ramon Callís, Eduardo Alesson i el director del setmanari, Manuel Linares. 

Per sort, aquesta passió per la caça de rates i la lluita de gossos, va tenir els dies comptats, i durant l’any 1904 són poques les notícies que trobem sobre aquest “macabre” esport. 



Sobre el futur de Ziem, vull pensar que aquest va viure una vida plàcida i artística al costat del seu amo i dels amics d’aquest. No sé si va viure prou per conèixer al gran amor de Casas, Júlia Peraire, que va entrar a la vida d’aquest l’any 1905. A les fotos que es conserven de Júlia fent de model a l’estudi de Casas no hi ha ni rastre de Ziem, i coneixent la passió que aquesta sentia pels gossos, segur que en cas que aquest animal fos viu, ella no s’hi hauria resistit.  

Amb els anys, i ja com a parella i/o matrimoni, Ramon Casas va retratar moltes vegades a Júlia, i és en els quadres més íntims on la representada acompanyada per un dels seus gossos pequinesos, els quals vivien amb la parella a la casa del carrer de Descartes de Barcelona, i que, com explica Isabel Coll al seu catàleg de l’exposició celebrada al Cercle del Liceu l’any 2016, Júlia, el desig. Ramon Casas, van acabar ocupant el lloc del pintor en el cor i la vida de Júlia, un fet que el mateix artista va mostrar de forma velada en aquells magnífics interiors on Júlia té el gos als braços, o aquest ja ocupa la part del llit que en uns primers anys havia ocupat Ramon Casas. 







En definitiva..... Ramon Casas sempre va ser un avançat al seu temps, especialment pel que fa al món de l’oci, dels hobbies..... i quan a Barcelona ningú tenia bicicleta, ell ja tenia un tàndem; quan els cotxes començaven a rodar per la ciutat ell ja conduïa el seu tercer model; i quan ningú tenia gos fox terriers per a concursar i lluitar, ell ja tenia al Ziem... un gos “caça rates” que es va decantar per un altre hobbie més burgès.... viatjar en cotxe acompanyant el seu amo. És a dir, un gos modern del segle XX. 

30 d’oct. 2018

"TOUR" PER LA CASA ALVAREZ DE SITGES. PÍNDOLA TERRAMAR 2 BIS.



Josep Artigas Serveto, Pepito, cap a finals dels anys 30,  amb uns pops acabats de pescar, al passeig marítim, just al davant de la casa Alvarez. 
Avui, excepcionalment, i en comptes de reescriure i ampliar l’article que vaig publicar la setmana passada, la segona píndola-Terramar dedicada a la Casa Alvarez, obriré una nova pàgina per a poder mostrar i gaudir d’aquestes imatges úniques. 

A vegades em pregunto quina és la finalitat dels meus estudis, quin és l’abast d’aquests articles, i si val la pena les hores que hi puc arribar a dedicar. Per sort, cada vegada que pel meu cap creixen aquests núvols de dubtes, apareix un cop de vent que torna a deixar el cel ben blau. I aquest cop el corrent d’aire ha tingut un nom propi: Elena Alvarez Porter. 

Va ser penjar l’article sobre la casa Alvarez i rebre un missatge emocionant: la Sra. Elena Alvarez, filla del primer propietari de la casa del passeig Marítim de Sitges, volia parlar amb mi per ampliar i corregir algunes de les dades i informacions que donava en l’article. Ah, i per donar-me una foto seva i així completar els retrats dels quatre germans que publicava al primer article. Just em faltava la seva imatge. 

Aquella mateixa tarda vaig trucar-la per telèfon i després de parlar  una estona i comprovar que la senyora Alvarez tenia una memòria prodigiosa, vàrem quedar per trobar-nos i seguir la conversa dilluns a la tarda. 

Així que ahir, cinc minuts abans de l’hora de la cita, em vaig presentar al seu pis del carrer de Balmes, el mateix on hi ha viscut gairebé tota la vida. Primer amb els seus pares i germans i després amb la seva família: un marit i cinc fills. Una llar on també hi ha viscut tristeses, com la mort dels pares o les despedides dels seus tres germans que van marxar a viure a Brasil. Una casa que ahir em va obrir les portes i que em va permetre conèixer una dona que, tot i els seus 87 anys, amb la fragilitat que comporta l’edat, encara es mostra  forta, valenta, alegre i generosa, i que no va dubtar en cap moment de fer-me partícip, i fer-vos partícips, d’aquests records personals que avui es converteixen en protagonistes del blog. Unes fotografies molt estimades que evoquen a la Sra. Elena a moments feliços de la seva infantesa, anys  que recorda amb moltíssima il.lusió i orgull.  Un passat lligat a Sitges i que també m’ha servit a mi per comprovar que l’amistad que el meu avi sentia per la família Alvarez anava més enllà d’una simple relació de veïns.


Foto del passeig, amb la casa Alvarez a segon terme. Primer la casa Figueras. 

Però abans de començar la “ruta” per la casa Alvarez, vull posar aquesta foto, la darrera que em va mostra la Sra. Elena. Una foto amb quatre persones retratades en la qual ella només hi reconeixia tres protagonistes, i jo una... la que a ella li faltava! Així doncs que va ser en aquest moment en què vàrem poder completar el puzle. 

A la foto feta de pujada al carrer Major de Sitges, a l'alçada del carrer de l'Aigua, ara sabem que hi apareixen el senyor Francesc Alvarez de Güell (Barcelona, 1889-1945) amb els seus dos fills, el nen de la corbata, Francesc Alvarez Jr. (Barcelona, 1918- Brasil, 1956), i el del vestit de mariner, Armando Alvarez Porter (Barcelona, 1923- Brasil, 2012), acompanyats per un altre nen que resulta ser Ramon Artigas Serveto (Barcelona 1919- Sitges, 2017), el meu avi.




Fem un petit resum sobre l'origen de la Casa Alvarez, edifici encarregat l'any 1919 per Francesc Armengol, promotor del projecte d'urbanització de la ciutat jardí de Terramar, a l'arquitecte Josep Renom i Costa. 



La casa va ser adquirida poc després pel Sr. Francesc Alvarez i Güell. Segons recorda la seva filla Elena, la van comprar a un membre de la família Godó, i buscant la relació entre aquest cognom i Sitges, ens porta a pensar que podria ser Leopoldo Godó, el qual també passava les temporades d'estiu al poble. 

Imatge de la casa quan encara es trobava en venta. Al balcó del primerpis s'hi pot veure el cartell. 

El senyor Alvarez es va casar amb Angela Raduà, amb la qual va tenir el seu primer fill Francesc, però aquesta va morir jove l'any 1930. Poc després el Sr. Alvarez va tornar-se a casar amb Maria Porter, mare dels seus tres fills petits, formant una gran família que va fer de la casa de Sitges el seu paradís i el seu refugi durant els durs anys de la guerra civil i la postguerra. 

Retrat del Sr. Alvarez fet per Joaquim Sunyer. Any 1930

INTERIOR DE LA CASA, o un museu Joaquim Sunyer

Planta baixa:



Llar de foc original amb els relleus realitzats per Pere Jou

Primer pis: 

Habitació de matrimoni amb importats quadres de Sunyer.

Una altra imatge de l'habitació de matrimoni.


Quadre de Sunyer que veiem penjat a la paret del dormitori. 

Bany prinicpal amb totes les modernitats

Habitació amb dos llits

Habitació dels nens, l'Elena i l'Armando, amb uns quadres sobre el llit fets pel pintor Sisquella i que no són els seus retrats

Abans de passar a les fotos del jardí, recordar que Francesc Armengol va ser un gran amant de l'art, i que entre els artistes als quals ell va donar  suport, hi trobem Joaquim Sunyer, Pere Jou, Pere Pruna i Alfred Sisquella. És d'aquest darrer alguns retrats del nens que penjaven a les parets de les cases de la família Alvarez, tot i que com apunta Rafel Colom, estudiós de la figura de Sisquella, es tracta d'unes obres anterior al naixament de les dues  nenes Alvarez, Elena (1931) i Maria Rosa (1933). 


EL JARDÍ 

El jardí de la casa Alvarez era un lloc màgic, amb escultures  magnífiques d'Enric Casanovas, amb una pèrgola amb vistes úniques (tot i que tapava les dels veins, els senyors Llopart de la casa Nurillar, i els Figueras de Villa Carmen), un galliner amb l'estètica d'una masia catalan, un petit bassal amb peixos on s'hi arribaven a banyar com si fos una piscina....

El Sr. Alvarez, la seva esposa Maria Porter, el fill Armando i la filla Elena al porxo del jardi. Podem veure primer la casa dels Sr. Llopart, la desapareguda Nurillar, la casa dels Srs Figueras, Villa Carmen, i més al fons la casa de les germanes Socias, també desapareguda, i la casa Corachán.
Escultures al jardí. Al fons veiem el garatge amb un altre porxo. Darrere l'arbre hi podem distingir la casa Artigas.
Garatge de la casa Alvarez, amb entrada pel carrer Verge de
Montserrat. 
Caseta des gossos, galliner amb forma de masia i colomer amb forma de castell. 
Potxo de la caseta del garatge

Porxo que quedava darrera del garatge, mirant cap a la casa principal. 
El Sr. Alvarez al jardí, amb una preciosa escultura de Casanovas al davant i la "pajarera"- 


En aquesta darrera imatge de la família Alvarez en un altre racó del jardí de la casa, i si ens fixem una mica, veiem que el Sr. Alvarez està sitaul davant d'un cavallet, pintant, una de les seves aficions. 

Pere Jou va voler plasmar aquesta passió per la pintura del Sr. Alvarez en el relleu de la llar de foc, on el retrata pintant. A la Sra. Alvarez també la va esculpir a l'altre extrem, però ella amb la seva afició, la lectura. 






El senyor Alvarez amb la seva esposa Maria Porter i una amiga de la parella. 



Elena i Rasa Maria, dues ciclistes al jardí de Sitges


Però la vida de la família Alvarez també tenia un altre paisatge..... la platja, on hi passaven llargues i divertides estones.... 

El Sr. Alvarez pescant a la platja del davant de la seva casa.



Elena i Armando Alvarez a la platja, cap a 1933. 

La petita Elena a la platja de Sitges
El pintor Alfred Sisqiella a la platja amb el Sr. Alvarez de Güell, el qual era col.leccionista d'obres del primer.
Elena amb la seva germana, la petita dels Alvarez, a la platja any 1934.


Una platja de Sitges on Elena i els seus germans van fer grans amistats. Francesc, el gran, amb el meu avi Ramon, i Elena amb Núria Llopart, filla dels propietaris del xalet que havien construït just al costat de la casa Alvarez l'any 1934 i que amb els anys es va conèixer com a Nurillar i que, tot i que ja ha tingut el seu protagonisme en aquest blog altres vegades,  no la descarto com a possible píndola.
Elena i Núria Llopart a Sitges.

Doncs fins aquí aquesta píndola 2-bis, amb una enorme agraïment a la generositat de la senyora Elena Alvarez, no només per aquestes precioses imatges, algunes de molt personals però claus per entendre la història, sinó per la felicitat que ahir em va suposar trobar entre les seves fotografies la imatge del meu avi, un nen feliç. 


Ahir, Elena, vostè em va dir: "com li hauria agradat a la mamà aquest article", i li vaig contestar: "el que donaria per haver escrit aquest article fa dos anys i haver-li pogut ensenyar les fotos a l'avi". Dons ara penso que han estat ells els que l'han fet possible. Una abraçada molt forta!!!!


Retrat que li va fer Sisquella a Elena Alvarez c. 1934.
Foto de l'arxiu d Rafel Colom.