18 de set. 2018

LA MASIA DE CAN CAROL AL BARRI DE VALLCARCA DE BARCELONA.... SEGUR QUE ÉS CAN CAROL?


Añadir leyenda

Tornem a començar una nova temporada al blog, i per a aquest inici us proposo la història d’un altre edifici de Barcelona, aquest no tant conegut com altres que he tractat aquí, però que a mi m’està suposant un nou dubte existencial. 

Aquest mes d’agost l’Ajuntament de Barcelona anunciava la reforma, remodelació i adequació de la masia de Can Carol, al carrer Cambrils 26, per convertir-la en un nou equipament pel barri barceloní de Vallcarca. 

La notícia es va publicar en diversos mitjans de comunicació, els quals coincideixen tots en dir que la masia va ser construïda cap a l’any 1860 i que entre els anys 20 i 30 del segle XX va ser la seu d’una escola…. 

Doncs anem-hi!   

Can Carol, és un edifici, actuament en molt mal estat de conservació, que va ser erigit a mitjans del S.XIX, tot i que algunes dades el situen entre 1860 i 1863.

De planta baixa i pis, amb una petita torre al terrat, apendix que en origen es trobaba sobre la façana del carrer Cambrils, tot i que la façana principal del’edifici estava orientada cap al carrer de La Farigola. Hem de tenir en compte que en origen aquest edifici era una construccó a quatre vents, amb les quatre façanes lliures. 

A la façana principal destaca la porxada formada per tres arcades de mig-punt separades per fines columnes. Una distribució que es repeteix a la galeria del primer. 

Añadir leyenda


Tot i que actualment l’edifici es troba tapiat, fotografies antigues ens mostren que originariament a la portxada de la planta baixa, destinada a guardar estris agraris, hi havia una escala que permetia l’accès a una planta intermitja.

Per la façana paral.la al carrer Calendau, antigament carrer de Sant Josep, hi trobem una façana molt més ample, amb les obertures situades simètricament i amb un ordre que es repeteix gairebé igual tres vegades.  En planta baixa hi ha una porta que permet l’accès a l’habitatge mitjançant l’escala exterior. 

Añadir leyenda

Just davant d’aquesta façana hi havia, fins fa poc, una glorieta quadrada,   sostinguda per quatre columnes amb capitells, a la qual s’hi accedia per una escala, i el sostre de la qual estava coronat per una escultura d’un nen o putti. Possiblement es tractava d’una contrucció que embellia i amagava el pou de la casa. 


HISTÒRIA DEL BARRI DE VALLCARCA 

Vallcarca és un barri amagat entre dos turons, el del Putxet i el del Coll de Fontrubia, i que s’estén seguint el curs de la riera que li dóna nom.  Els seus nuclis primigenis van ser l’hostal de la Farigola, Can Falcó, Can Mas i Can Gomis. 

L’antic hostal de la Farigola, sobre la riera del mateix nom, es va enderrocar i s’hi va fer una escola, establiment dels anys 1920 i que actualmente segueix en funcionament. Als terrenys del Mas Falcó hi ha una petita urbanització de torres aïllades.

El nom de Vallcarca, topònim que trobem en altres poblacions, com podria ser al Garraf, ve de Vall-Càrcara, que es podria traduïr com a vall o riera sorollosa, fent referència a les moltes rieres que creuaven aquests terrenys procedents de la serra de Collserola amb direcció al mar. 

En els seus inicis, Vallcarca formava part de Sant Joan d’Horta, població que es va annexionar a la ciutat de Barcelona l’any 1904. És durant aquests primers anys dels segle XX que Vallcarca passa a formar part del districte de Gràcia, vila annexionada a la ciutat comptat l’any 1898, i al qual pertany en l’actualitat en barri de Vallcarca. 

Vallcarca va ser un nucli urbà d’origen rural. Les masies que hi es conservaven en aquestes terres durant la segona meitat del segle XIX, eren principalment construccions d’origen feudal, situades estratégicament prop dels antics camins que unien les poblacions veines com Sant Cugat, Vila de Gràcia, Sant Gervasi o Cerdanyola. Algunes d’aquestes contruccions encara es conserven actualment, tot i que la majoria han desaparegut com per exemple la de Can Falcó, del segle XVII, propietat d’un senyor flamenc, el Baró de La Barre, que fou enderrocada als anys 1950 o 60. O la de Can Gomis, del segle XVIII, que va ser enderrocada i al seu lloc hi trobem la Plaça Alfons Comín, igual que el seu magnífic jardí romàntic que va desaparèixer per a la construcció de l’Hospital Militar. 

Tot i aquestes desaparicions, a l’actualitat encara es conserven diverses masies, exemples molt importants pel patrimoni arquitectònic. Destaquem Can Sert, Can Mora, Can Turull o Can Carol. 

En aquest altre blog, Pla de Barcelona, en podeu trobar la història de moltes d'elles. 

Al Diccionario geográfico- estadístico- histórico de España Pascual Madoz, fa una descripció de com era  Vallcarca  de 1845.  

“Por este barrio de San Genis, pasa una hermosa carretera, que es la que baja  del monasterio de Valldebron descendiendo suavemente  hasta  el  barrio de Vallcarca, el cual presenta una linea de casas sobre la izquierda del camino, i una aglomeración de otras, un mesón, una gabela, llamado de la Farigola, sobre un alto o pequeña colina, que es la que empieza a cerrar el termino…” .

Añadir leyenda

La carretera que descriu Madoz és el camí de Sant Cugat, actualment avinguda República Argentina. 

A l’Arxiu d’Horta Guinardó es conserva un document de mitjans de 1829. Es tracta d’un títol d’arrendament “del puesto publich del Hostal de la Frigola (Farigola) del barri de Vallcarca del terme de Horta, per a vendre per menor vi, vinagre, ayguardent amb los desolis y olis. Firmat per lo Ajuntament a favor de Joan Birallonga.” (sic.)

De 1839 és el contracte de lloguer de l’Hostal de la Farigola i del lliure Hospedatge del Barri de Vallcarca-.

Al voltant del vell hostal Farigola hi trobavem un petit nucli d’habitatges, que es dividien entre petites cases o masies, algunes de les quals es llogaven a gent sencilla, que es dedicaven al conreu del camp o a oficis manuals, construccions que compartien espai amb edificis destacats, propietats de terratinents de Barcelona, propietaris entre pocs de la gran part del terreny que formava Vallcarca, que es començaven a construir les seves cases d’estiueig en aquest sector, així com reformaven antigues masies. Un exemple podrien ser la Torre Ventosa, propietat l’any 1861 de Ricardo Ventosa, i que l’any 1868 tenia la direcció al carrer de La Farigola 59. Posterioment, cap a 1891, la propietat passa al fill, Andreu Ventosa. 

Añadir leyenda

Poc a poc, els grans terrenys es van anar venent o llogant, i es dividien en petites parcel.les en les quals s’hi construien senzills habitatges. Als diaris de Barcelona d’aquells anys apareixien diversos anuncis. Per exemple, a La Corona del 22 de maig de 1859 llegim: “En la calle recientemente abierta titulada de la Vírgen del Coll, ternimo de Horta, lugar llamado Vallcarca y frente del repartidor de agua, hay un pedazo de tierra dividido por solares para vender junto o por separado ..”. 

A La Corona, del 20 de novembre de 1863 : “Existen cien solares para acensar situados en el término de Vallcarca, detrás del mesón La Farigola, frente la torre de Ventosa”. 

Al Camí de la Farigola, també conegut com a Camí Vell del Coll, l’any 1882, Martín Viñals demana permís per a ampliar una casa de la seva propietat. 

Seguint el camí Vell del Coll, passat l’hostal de La Farigola, a la dreta trobavem la masia de Can Turull, edifici del segle XVII  reformat amb una façana neoclàsica. Aquí en podeu llegir més informacions sobre la casa i els seus habitants

Añadir leyenda

Altres cases que trobaven en aquest mateix nucli són la casa Xuriach, propietat de Josep Xuriach i, el quel ja consta en el cens de 1861. L’any 1904 Can Xuriach (Churiach) es troba al carrer de Sant Antonio, i l’any 1911, al diari La Veu de Catalunya apareix una referència a aquesta casa que es trobava al carrer Cambrils de Vallcarca.  

Durant el mes d’agost dels primers anys del segle XX, i amb motiu dels actes de la Festa Major del barri, es posava un gran entoldat als terrenys de Can Xuriach, tal i com explicava La Vanguarida del dia 19 d’agost de1908. 

L’any 1925 Casimir Sangenís i Emili Carrasco demanen permís per urbanitzar Can Xuriach i el camí de Sant Genís. A La Gaseta Municipal de Barcelona del 14 d’octubre de 1929 es publica: “Maria Aurora Costa i Marqués- Denego permiso para la construcción de una casa de bajos y 4 pisos en una solar procedente de Can Xuriach, con frente a la Avenida del Viaducto y el Camino de San Ginés”.

L’any 1917 Josefina Aznar i Víctor Serra Aznar demanen permís per construir dues casa i dos pou en els seu solars contigus del carrer de Cambrils. En els expedients repeteixen diverses vegades “calle de Cambrils o Camino de S. Ginés”, fet que constata que les limitacions dels carrers no les tenien sempre clares. I més quan veiem que aquestes sol.licituts van ser denegades “por estar sujeta a nueva alineación la construcción solicitada”. 

PLÀNOLS DEL SECTOR 

De l’any 1861 tenim dos mapes. Un d’Antoni Rovira i Trias i Ildefons Cerdà. En aquest veiem que Vallcarca és la darrera barriada abans d’arribar a Collserola. A diferència de la Vila de Gràcia, amb la que fa frontera per la banda de mar, Vallcarca és una zona agraria, amb poques construccions i disperses, sense fàbriques ni industries, i mal comunicada. Tot i que només nomenen el camí de Collserola i el camí de la casa Gomis, veiem grafiats altres camins i rieres. A la part més sud de Vallcarca, a la frontera entre el Puxet i Gràcia, hi trobem aquesta punta més urbanitzada que es forma a partir d’aquesta riera de Vallcarca, o camí de Sant Cugat. 

Añadir leyenda

Entre les poques edificacions marcades, podem veure que, en el lloc on actualment hi ha ubicada la masia de Can Carol, ja hi havia una contrucció aquell any 1861.

Del mateix 1861 és el Plano Geométrico del pueblo y término de San Juan de Horta levantado por Don Juan Serra y Bonet. És tracta d’un importantíssim document, ja que en aquest plànol hi trobem grafiades i numerades, els terrenys, solars, i els seus propietàris. Els terrenys on es troba actualment la Masia de Can Carol, i que es veu grafiada com a contrucció existent, amb entrada per la Riera de La Farigola, on hi havien les terres de conreu, eren, segons aquest mapa, el número 16, propietat de Gaspar Puiguiñol. Unes terres que linden amb les propietats de Josep Xuriach o Pere Samsó. Els terrenys on hi havia l’hostal la Farigola, també marcat al plànol amb el núm 4, eren propietat de la Vídua d’Antonio Moras, tot i que sabem que el solar de l’hostal era propietat de l’Ajuntament de Sant Joan d’Horta. 

Añadir leyenda

També en el plànol de Josep Maria Serra de 1890, conservat a l’Institut Cartogràfic de Catalunya, hi apareix dibuixada la contrucció de Can Carol amb façana a carrer de San Antonio i l’altre a Camino del Coll, on en aquells anys hi havia poques contruccions, més enllà de La Farigola, ja escola municipal i de Can Ventosa. 

Añadir leyenda


DOCUMENTS I CENSOS DE L’ARXIU D’HORTA GUINARDÓ I DE L’ARXIU MUNICIPAL CONTEMPORANI DE BARCELONA

A l’Arxiu Municipal d’Horta Guinardó es poden consultar diversos documents, com el cens de diferents anys que ens dóna dades sobre els habitant en aquest barri.

Al cens de població de 1868 hi trobem a Pedro Viñals al camí de la Farigola 53; a Ricardo Ventosa a La Farigola 59. Al carrer San Antonio tenim: al número 88-89 a Juan Carreras Brugués; al número 90 a Jaime Nadeu?; 94 a José Carreras; Jose Maria Alegrín al 96;  José Uriach al número 98;  100 a José Gispert Llavayol (el qual també trobem al cens de 1899).

Al carrer de Sant Antoni, nom que, com ja hem dit, tenia el carrer de Cambrils durant el segle XIX, hi trobem diversos habitatges i grans cases. 

L’any 1879, vicente Oliver demana permís per edificar una casa de planta Baixa al carrer de Sant Josep d’Horta, carrer lateral.

D’octubre de 1883 es conserva l’expedient d’obres de la llicència demanada per Dolores Campmany, vídua de José Mª Alegrín, per a construir una torre al carrer de Sant Antoni. L’any 1908, una de les filles, Elvira Alegrín y Campmany, mor a la torre Alegrin del carrer Sant Antoni número 5. 

L’any 1895 ja consta Can Churiach (Xuriach) al carrer Sant Antoni.

Al cens d’habitatges del poble d’Horta a desembre de 1897 es registren les diverses cases, torres o masies que hi havia en aquell moment. Per proximitat a Can Carol, que no apareix a la llista, tenim: Can Mora, Can Solà, Can Turull, Can Ventosa, Can Xuriach, Cal Andala, Can Falcó, Can Llechsali i Can Gomis. 

En aquest mateix cens  de 1897 els habitants al carrer Sant Antoni són: Baldomero Moras, Jaime Dalmau, Jacinto Taleon, Fulgenio Otal, Joaquin Mayol i Miquel Dalmau. 

Añadir leyenda

Al cens de juliol de 1898, molt més complert, ens dóna altres dades sobre els habitats del barri. Així doncs sabem que Baldomero Moras Ventura era paleta, Jaume Dalmau Ribó era forner, juntament amb el seu pare Miquel Dalmau Casamitjana.  Altres veins del carrer Sant Antoni eren Joan Brú, Ramon Casas Corbella, Mateo Campaña Pujol, Isidro Carreras Sagués, Juan Fábragas Torres, i molts altres, tots treballadors. 

Añadir leyenda

L’any 1906 hi havia la Torre Casa Gomis al carrer de Sant Antoni 26. 

L’any 1904 es va construir un pont al carrer de Sant Antoni de Vallcarca que facilitava les comunicacions a través de la riera. 

Plànol de 1931 ja es grafia l’actual distribució del barri. El carrer Cambrils, que fa una L amb que começa al carrer de La Farigola, on hi ha el número 2,  i acaba al de Gustavo A. Becquer, i es creuen els carrers de l’Argentera i de Sant Josep. En ell es marca exactament la situació de la Masia de Can Carol, amb els horts i conreus que arriben fins al carrer de la Farigola. En aquest documents ens motra que el carrer més proper és el de Sant Josep (San José). 

Añadir leyenda
Añadir leyenda


Al plànol de 1935, el carres Sant Josep es passa a dir carrer Calendau. 

Añadir leyenda

Poc a poc el barri de Vallcarca va anar creixent, compartint espai, com ja hem dit, cases de treballadors amb elegats torres modernistes que es feien contruïr els burgesos de Barcelona per passar-hi els estius, classes socials amb interessos diferents. Els estiuejants volien tranquil·litat i la gent de la vall volien millors comunicacions. Finalment es va construir un viaducte que salvava la vall (el pont de Vallcarca) i es va urbanitzar la riera. Seguint-ne el curs, s'obrí al trànsit l´avinguda de l´Hospital Militar, fet que va suposar la fi de l'antic aïllament.

Añadir leyenda

L’any 1891 Andreu Ventosa, Antón Cirera i Aureilo Gualdo, van promoure la contrucció d’aquest viaducte, sent el mestre d’obres el mateix Anton Cirera. Però les obres no van començar fins l’estiu de 1908. A La Vanguardia del 25 d’agost de 1908 es publica un ampli article, “Viaducto de Vallcarca”, en el que s’explica amb detall el projecte. El 24 d’agost  es va col.locar la primera pedra, amb un acte oficial i ple de parlament que acabar amb un dinar de l’alcalde de Barcelona i els seus convidats sota l’entoldat col.locat a Can Xuriach, el qual ja havia estat utilitzat pels veins pocs dies abans amb motiu dels actes de Festa Major. 

Amb els anys aquest barri de La Farigola s’ha anat urbanitzant, i alguns dels carrers han desaparegut, altres s’han creat de nou, i diversos han vist com el seu nom s’ha canviat. Un d’ells és l’actual Gustavo A. Becquer, que comença just al final del carrer Cambrils on hi ha la masia Carol, i que antigament era el Camí de Sant Ginés, ja que portava fins a l’ermita de Sant Genís. 

Juliol 1922 prolongació del carrer de Cambrils, des del camí de Sant Genís al carrer de Sant Camil. A principis mitjans del mes d’agost de 1928 l’Ajuntament de Barcelona va acordar definitivament el nom “de Gustavo Bécquer al tozo del camino de San Ginés comprendido entre la calle de Cambrils y la Plaza de Mons y a la continuación de este camino en su parte urbanizada”. (El Siglo futuro, 27 d’agost de 1928, i El Sol, 10 d’ocubre de 1928).


MASIA CAN CAROL, D’ON POT VENIR EL NOM?

Sobre el nom Carol, hem trobat una sola referència del segle XIX, la dels límits de Barri 3er de 1873 on es refereix a Carol. Es tracta d’una paraula afegida sobre el nom de Torre de Bransi. Si ens fixem de nou en el Plano Geométrico del pueblo y término de San Juan de Horta levantado por Don Juan Serra y Bonet de 1861, en el límit del sector E, fent de frontera amb el “término de Sardañola”, hi trobem marcat amb el número 53 els terrenys de Juan Saladrigas, el que fou propietari de Can Querol, masia que actualment es troba al Passeig Joan Maragall. 

I no cal buscar cognoms Querol per Horta, ja que com explicava Francisco Zamora al seu diari de 1787: 

La Casa de Armengol Jener, comerciante de Barcelona, llamada el Castillo de Querol por la semejanza que tiene al de aquel señorio, como està edificada delante de la plaza que llaman de Horta y a la otra parte de la riera, que media entre la misma casa y la plaza. Es la mejor de todo el término en cuanto a la fábrica, planta que parece obra de romanos pero de tan de corto patrimonio que la sombra de su buque se sale de el. Esta casa antiguamente fué cuna de todos los Saladrigas del presente término y de bastante labranza, pero los contratiempos y guerras la tenian reducida en 1681 a tres mojadas de tierra campa, unidas a la misma solamente.”


“BARRIO 3º”: “Empieza por la Torre de Bransi, Carol Noguera, casa d’en Samsó, de la Ancha, Grases, tres casetes d’en Grau, .....” L’alcalde en aquell moment era Josep Simó Nadal.

Añadir leyenda

El Barri 3º Torre de Bransí, que també surt al Cuestionario de Zamora, estava situada al costat del lloc on ara hi ha el mercat d’Horta al carrer Tajo. Molt propera, i en el mateix camí, la Masia de Can Travi Nou, una masia del segle XVIII que era propietat de la família Samsó, i que a principis del XIX va passar a mans de Joaquim Simó, masover de Can Travi Vell, fet que va suposar aquesta nomenclatura popular a la masia. 

A la llista segueix Can Grau, al turó del Coll, on ara hi ha el carrer Bernat Bransí, prop de la parada del metro de El Carmel.

Així doncs, ens decantariem per la possibilitat que aquest CAROL sigui un error a l’hora d’escriure el nom. 

A les llistes electorals que publiquen La Corona el 18 de juliol de 1858, entre els molts candidats, dos persones amb cognoms lligats a Vallcarca apareixen com a membres pel Districte 1er de la capital: Francisco Carol i Ricardo Ventosa. 

A l’Anuario Estadístico de la Ciudad de Barcelona, 1907, a la pàgina 76 fan referència a La Torre de Carol, “masia casa de labor”, a la carretera de Vallcarca amb carrer de Sant Antoni. 

A l’Arxiu de Municipal Contemporani de Barcelona, es conserva un sol document on coincideixi el cognom Carol amb el barri de Vallcarca, i es traca d’un expedient de permís d’obres a Juan Carol, “para practicar obras interiores en la casa de la calle de Cambrils y San José” del 24 de novembre de l’any 1925.

“D. Joan Carol Más, vecino de esta Ciudad, habitante en la calle de Salmerón nº 98, tienda, a V.E. acude y atentamente EXPONE: Que siendo propietario de una finca sita en la calle de Cambrils y San José de la Barriada de Vallcarca, y siendo necesario efectuar en dicha finca varias obras interiores como son: instalar water, remendar cocina, escalera, pavimento, paredes, etc, etc, cuya necesidad es evidente para su conservación e higiene...”


CAN CAROL VA SER LA “ESCUELA NUEVA” DURANT LA SEGONA REPÚBLICA?

A diari Lloyd Español del 3 de gener de 1864 apareix publicada una nota en que es diu: “Aviso a quien corresponda- Parece ser que en Vallcarca, termino de Horta, hay una casa y algún terreno, sito a la misma, que puede decirse están hoy en el más completo abandono. Fue en otro tiempo la primera escuela pública, pero luego dejó de servir para tan laudable objeto, sin duda por no ser un punto bastante céntrico, y el gobierno, a quien casa y terreno pertenecen, cedió al parecer uno y otro temporalmente (...)” 

Al barri de La Farigola es té coneixement de l’existència d’escola des de mitjans del S.XIX. En el cens de la població de 1868 consta una escola de l’ajuntament al camí de La Farigola número 61, dirigit en aquells anys pel mestre de nens, Francisco Masip i Ambró.  

Añadir leyenda

L’any 1888, a l’escola La Farigola d’Horta, hi havia la professora Asunción March. Aquesta escola es trobava ubicada en el mateix lloc on anys abans hi havia hagut l’hostal que donà nom al lloc. A l’agregar-se Horta a Barcelona, l’escola seguí al mateix lloc, fins que l’any 1913 va ser clausurada per l’autoritat competent per no reunir prous condicions de seguretat. Mentre es pensava com es solucionaven els problemes de l’escola, les classes van seguir a casa de la Sra. Metressa. 

Així doncs, i amb la necessitat de crear una nova escola moderna i més gran, per poder acollir la cada vegada més nombrosa població que vivia a Vallcarca, l’any 1917 esva decidir construir un nou edifici en derrocant l’existent. Finalment l’Escola La Farigola, es va inaugurar l’any 1923, i actualment està en ple rendiment.

Añadir leyenda

Però a Vallcarca hi havia altres petites escoles. Fins l’any 1905, al carrer Verge del Coll 74, 1er pis, hi havia el col.legi de nenes dirigit per Juan Vallhonrat, i el de nens, de Suñer i Capdevila amb la professora Margarita Carbonell Sala. 

Durant la Segona República va allotjar L’Escuela Nueva, nom amb la que actualment encara l’anomenen alguns veins a Can Carol, tot i que es tracta d’un error.

La Escuela Nueva Damón, fundada l’any 1926 por la “Fraternidad Internacional de educación” i afiliada a la Oficina Internacional de escuelas nuevas, seguia la tendència Teosòfica a Barcelona (Vallcarca).

Al volum 8 de The New Era, de 1927, es publica el llistat d’escoles modernes. A la pàgina 63: 

“Escuela Nueva Damón. The Fellowship in Spain is doing good work. A small model school has been started with Dr. Adolphe Ferrière and Dr. Sola de Sallares as president. The school is co-educational with Montesori and Dalton Plan sections. Much of the school workes is done in the open in a lovely flower-filled garden. The adress of the school is Apartado 954, Vallcarca- Barcelona”. 

El director de l’escola nova l’any 1930 era Ricardo Crespo; José Forteza era el professor responable de treballs manunals, i Maria Solà de Sellarés era la presidenta del consell directiu de l’escola. El centre havia estat creat l’any 1926 sota l’impuls de personatges i grups vinculats amb moviemtn teosòfic barceloní. L’escola Damon estava afiliada al Bureau International des Écoles Nouvelles dirigit pel pedagog suís Adolfo Ferrière. En l’ideari de l’escola es manifestava pla plena adhesió als principis i mètodes de l’escola activa. 

“Un proyecto de Escuela Nueva en España”, Revista de Pedagogía, núm. 51 (1926), p. 133-137; 
Escuela Nueva Damón (Font: Biblioteca Rosa Sensat. Fons Històric)-

En el seu diari Ferrière explica la seva visita a l’escola Damón de Barcelona el dia 8 d’abril de 1930, quan arriba en vaixell a la ciutat acompanyat de la seva esposa, procedent de Marsella i fent escala destí a l’Amèrica del Sud. Llegim:

“En una petita vall de xalets, al fons i a la dreta, hi trobem l’escola Damon, molt modesta. 40 alumnes dels quans 20 són interns, dels quals 10 són nenes (3 d’internes).”

Però Joan Soler i Mata, a l’article “M.Solà de Sellarès: Teosofia, educació i escola nova a Catalunya” diu que l’Escola Nova Damón estava “ubicada en una torre dins un ampli jardí del carrer Móra d’Ebre al barri de Vallcarca (en un terreny avui ocupat per uns blocs d’habitatges)”.  

Així doncs a Can Carol no hi va haver l’Escuela Nueva, tot i que sí que hi  hauria pogut haver una escola, o com a mínim, l’hauria tingut al costat.

Añadir leyenda

A la Vanguardia del 28 de setembre de 1929, apareix anunci de sol.licitació d’autorització per a una Escola Privada a nom de Josep Torts Artés, “para establecer y dirigir un colegio no oficial de primera enseñanza para niños en Barcelona, calle Cambrils, número 30”. 

QUINS NEGOCIS I/O PROPIETARIS VA PODER TENIR CAN CAROL

Si ens basem en la numeració actual del carrer de Cambrils trobem a La Vanguardia del 25 de desembre de 1926 que es publica el següent anunci: Se traspasa bonita torre y magnífico almacén, propio para garaje. Darán Razón en la calle de Cambrils 26, Carpinteria, Vallcarca. 

Però pel que sembla, en aquells anys 20, el carrer Cambrils tenia més numerarcions, i la que correspondria a l’actual situació de Can Carol no seria el 26, sinó que pensant que feia de visagra amb el Camí de Sant Genís, actualment carrer Gustavo A. Becquer, la numeració seria superior. 

Añadir leyenda

Per uns anuncis publicats a la Vanguardia aquells anys 1924 i 1925, sabem que, just en aquest punt hi havia la casa del carrer Cambrils 34, Camino de San Ginés, 2, i que en Vicente Vila hi tenia el “campo de experimentos y enseñanza gratuita” del Cultivadores Model. (La Vanguardia, 9 d’octubre de 1924). Vicente Vila tenia la botiga a Passeig de Gràcia, 88. 

Cinc anys més tard és Don Ferreol Salomó el que demana permís a l’ajuntamen de Barcelona per instal.lar un electromotor a Camino San Ginés, 2. (La Vanguardia, 23 de maig de 1929). A La Gaseta Municipal de Barcelona del 25 d’agost de 1930 es diu que se l’hi ha donat permís a don Ferreol Salomó per a reconstruir la paret mitjanera que pertany a la casa nº 34 del carrer de Gustavo Bécquer. 

Al Boletín de Información Comercial, publicat per la Secretaría de Estado de Comercio del Ministerio de Economía y Hacienda l’any 1929 apareix com a Fàbrica de “Cintas de todas clases” a Manuel Albertos, al carrer “Cambrils 34 y Camino de San Ginés, 2- Vallcarca”. Al  Información Comercial Española,  publicat per la Secretaría de Estado de Comercio del Ministerio de Economía y Hacienda l’any 1942, apareix un anunci de “Manufactuas de Cintas. Manuel Albertos”, amb la mateixa direcció, i amb el telf. 75414. 

La Masia Carol va ser llegada a l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu, fundació privada que cap a 2010 va vendre a un particular, el qual la va tornar-la a vendre, aquest cop a l’Ajuntament de Barcelona, institució que ara li donarà una nova vida a aquest edifici.

Doncs fins aquí un nou estudi que com molts, acaba amb dubtes que segur que algú em podrà ajudar a donar resposta. Es tracta veritablement de la masia de Can Carol l'edifici que aviat es convertirà en un nou casal de barri? On estava realment l'escola? Seguirem. 



15 de juny 2018

L'HOME DE LES ULLERES RODONES. LA FAMÍLIA JULIÀ-RIBAS-GABARRÓ DE SITGES


L'home de les ulleres rodones. 

Fa pocs dies, Roland Sierra, historiador sitgetà (pels que no el coneixen), va fer una crida a la xarxa per intentar conèixer la identitat d’un home que apareixia retratat en una platja de Sitges.  Un personatge que, per les seves característiques ulleres rodones, tenia una certa retirada al pintor sitgetà Joaquim Sunyer (Sitges, 1874-1956). Com altres membres del grup, vaig mirar de col.laborar en la cridar, però a l’espera de la resposta dels experts en Sunyer, a primera vista jo no hi veia més que unes coincidències físiques, temporals i locals entre els dos personatges. Però Sunyer aquest anys de la foto ja tenia més de 70 anys. 

Autoretrat de Sunyer any 1949.
I aquí es va quedar el tema fins que diumenge per la nit aquest home d’ulleres rodones em va tornar a aparèixer al meu mòbil, aquest cop a través d’un missatge de Twitter. Aquest cop la fotografia anava acompanyada d’un missatge que donava “suposades pistes” i de dues imatges més. Una de les quals, el retrat familiar, em va cridar l’atenció per la familiaritat (permeteu-me la redundància) que em va suposar la visió d’algunes de les persones que allà es mostraven. Les “suposades pistes” em van confondre una estona intentant trobar la resposta per altres bandes. No trobava resposta, però les cares d’aquelles nenes m’eren molt properes, les tenia registrades a la meva memòria interna, però no sabia en quina de les carpetes del meu cervell havia de remenar. Així que vaig demanar ajuda, i vaig enviar la foto per wapps dels meus pares i els dos van contestar, des de llocs diferents: són els Julià! 

Família Julià. Al mig de la foto, el matrimoni Joan Julià i Rosa Ribas. La senyora més vella és Eladia Masí Feliu. Les altres dues senyores de negre són Pilar i Isabel Julià. En noi és Toni Julià Ribas, les dues noies més grans a costat i costat són la Pepa i la Montse, i les nenes de les trenes vestides iguals, la Rosa i la Margarita Julià. 

Vaig voler saber més de la procedència d’aquelles fotografies, i vaig anar fins a l’origen dels missages. La crida venia de l’Aitor Roger,  de l’Arxiu de Blanes, que em va explicar que les fotografies que m’havia ensenyat eren una petita part d’una caixa que un senyor havia comprat als Encants de Barcelona. De nou els encants! Un tresor format per una capça plena de negatius amb imatges de diversos pobles de Catalunya i Europa, així com un sobre amb fotografies on hi apareixien diverses persones, gairebé sempre a Sitges, algunes identificades, i altres que encara no tinc les seves identitats. 

La parella encerclada és el matrimoni format per la Montse Julià i el seu marit, Picas. Al costat en Toni Julià.
 Darrera, el més alt és Antoni Mirabent i Muntané.

Fotografia feta des de l'orxateria, actual Pic Nic, amb tres persones que no tinc identificades.

Doncs res, ja tenia per on començar a estirar fils per poder acabar de donar una identitat al senyor de les ulleres rodones. I d’aquí l’article d’avui. 


Personatge que no he identificat... encara... m'ajudeu?

Ens plantem a mitjans del segle XIX amb el matrimoni sitgetà Masó Dort, el qual va tenir tres fills: en Sebastià, la Matilde i la Salvadora Julià Dort, origen dels nostres protagonistes.

Sebastià es va casar a Bayamo, Cuba, amb Isabel Feliu Tejera, una noia cubana de familia sitgena. La parella va tenir diversos fills, un dels quals va ser l’Eladia, de la que en parlarem aviat.

La Matilde, morta  a Barcelona el 20 de febrer de 1920, es va casar amb el mestre d’escola Mariano Gabarró Vidal (Marnresa, c.1838- Barcelona, 17 de febrer de 1920) i van tenir tres noies, la Carmen, la Josefa i la Matilde.

A l’Eco de Sitges del 25 de febrer de 1934, Josep Soler Cartró va dedicar gran part de l’article “Els nostres Mestres vuitcentistes. Els mestres de la Vila”, a la figura de Garbarró, el mestre amb el qual Soler va finalitzar els seus estudis bàsics. 

Gabarró va ser un gran mestre, així com també va ser un magnífic alumne. Al Diario de Barcelona del 30 de juny de 1858 es publica la notícia dels mestres d'ensenyança elemental i de l'escola superior que, amb motiu del neixement del Princep d'Asturies, havien obtingut, gràcies als seus mèrits, el títol gratuit. Mariano Gabarró és un d'ells. 



L'any 1866, segons consta a La Corona del 23 de setembre de 1866, Mariano Gabarró ja era mestre de tercera classe a Sitges. 



A finals del XIX, a la mort del mestre Tarrida, Mariano Gabarró va obrir una escola al carrer d’En Bosch, en una de les cases que es van tirar a terra per edificar l’any 1890 l’edifici del mercat. L’escola de noies ocupava la planta baixa i s’entrava per davant del Castell, o sigui per la plaça de la Constitució, i la dels nois ocupava el pis i l’entrada la tenia per dit carrer (d’en Bosch), pujant-s’hi per uns graons de pedra, que arrencaven de la pendent de la casa de can Pau Tit. Posteriorment, i després d’una intensa i exitosa ensenyança a Sitges, Gabarró va sol.licitar plaça en una escola a Manresa, la seva ciutat natal, on va restar fins a la seva jubilació, que es va traslladar a la ciutat de Barcelona, on moriria tres dies abans que la seva esposa, el 17 de febrer de 1920 als 82 anys. 


Eco de Sitges, 22 de febrer de 1920

La  tercera filla va ser la Salvadora Masó Dort es va casar amb Pere Julià Palmeta (1824-1892), boter, que vivien al carrer de Sant Salvador, i van tenir quatre fills: en Bonaventura, en Francesc, la Francesca i en Pere (Pedro). 


Passeig de la Ribera de Sitges

I quan ja he publicat l'article rebo aquesta fotografia de 1900 on es veu la família Julià a la porta de la seva casa del carrer de Sant Salvador omplint un globus. Preciosa.... 


A L’Eco de Sitges del 10 de maig de 1980 Manel Carbonell, a la seva columna “Anecdotari”, publica el capítol V de la sèrie Carrers de la Vila. A l’explicar la història del carrer Bernad Fernàndez (acutalment Passeig de la Ribera), ens parla del senyor Bernad Fernández i Valdés (Avilés, 1865- Barcelona, 1946), el qual, a principis del segle XX va comprar els terrenys que, en part, ocupaven el carrer Sant Salvador, donant a l’Ajuntament part d’aquests per obrir l’Avinguda Sofia. 



Així doncs, el tram que va des de l’actual Hotel Subur fins a l’Hotel Calípolis, ocupat fins aquell moment per petites cases i tallers propietat de boters i pescadors, es va convertir en un bell passeig de magnífiques cases, paral.lel a la Ribera. 






Doncs en aquest carrer Sant Salvador, Pere Julià Palmeta hi tenia la casa i el taller de botes. A la seva mort, la família va seguir vivint a la casa de la Ribera, tot i la presència de les noves contruccions del Sr. Fernández. Una casa on, reformada anys més tard, encara avui dia hi viuen alguns dels seus descentdent. 


Casa Julià als anys 50. 

I aquí comença “el lio”. 

El fill gran, en Bonaventura Julià Masó (Sitges,1855-1942), va esdevenir figura destacada de Sitges, especialment per ser alcalde del poble entre 1918 i 1922. Bonaventura, que va estudiar a l’escola del seu oncle Mariano Gabarró,va seguir els seus estudis a Barcelona estudiant la carrera de Dret. Es va casar amb la seva cosina germana Eladia Masó Feliu i van tenir nou fills, tot i que només en van sobreviure tres. Eladia va morir a Sitges el 12 de gener de 1947 al costat de la Pilar, l’Isabel i en Joan. 

Retrat de Joan Julià Masó, de la col.lecció trobada
Joan Julià Masó es va casar el dia 18 de setembre de 1920, a l'ermita del Vinyet, amb Rosa Ribas Mestre. Entre els padrins triats per Joan hi havia Ignasi Canals Porta, un dels protagonistes de  article del blog que vaig publicar fa poc i que podeu llegir aquí

Rosa, filla de l'alcalde Miquel Ribas i Llopis, era una de les dues germanes que ja va retratar Joaquim Sunyer l'any 1913, quadre que formava part de la col.lecció Plandiura i que ara forma part de la col.lecció del MNAC, museu que l'ha cedit als Museus de Sitges perquè sigui exposat en les seves sales.



Les germanes Ribes, Sunyer

El matrimoni Julià Ribas van "fundar" una gran família. Van tenir cinc fills. La Pepa, que es va casar amb en Ramon Sentís; la Montse amb en Jacint Picas; l'Antoni amb l'Àngels Carbonell; la Rosa amb Joan Mirabent Castiel i la Margarita amb Antoni Vigó. 


Fotografia a la platja de Sitges de la família Julià Riba a mijans dels 50. El senyor de la camisa és Joan Julià, al seu costat el fill, Antoni. També hi veiem la Margarita i la Rosa i la Montse i la Pepa.

Joan Julià, que va ser tinent alcalde en el mandat de Salvador Olivella durant els primers anys de de la dècada dels 30, va morir a Sitges el 4 d'abril de 1959. Rosa Ribas va  morir durant el mes de maig de 1986 als 88 anys. 

L’altre fill, en Francesc Julià Masó, conegut com Pancho, també es va casar amb una cosina germana, la Josefa (Pepita) Gabarró i Masó, el dia 19 d’octubre de 1905, poc després que ell tornés de Cuba. La parella, que vivia a Barcelona, va tenir un sol fill, en Josep Maria Julià i Gabarró.


La Esfera, 9 de juny 1 928

La Francesca no es va casar i va morir jove, i el fill petit, el Pere, i per seguir la tradició familiar, i el 13 d’abril de 1921 també es va casar amb una cosina germana, la Matilde Gabarró Masó, germana de la Josefa. El matrimoni no va tenir fills, i ella va morir massa aviat, el 3 de novembre de 1931. 

Per saber més sobre Bonaventura Julià tenim el  seu  Diari de Guerra i postguerra. Sitges 1936-1942, publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans l’any 2002, a cura de David Jou i Andreu, Ignasi Mª Muntaner i Roland Sierra.

I ara tornem al nostre home d’ulleres rodones…. 

Doncs es tracta de Josep Maria Julià Gabarró, fill únic de Panxo Julià Masó i de Pepita Gabarró. Nascut a Manresa l’any 1906, on el seu avi matern, el mestre Marià Gabarró s’havia instal.lat feia uns anys amb la família, tot i que finalment es van acabar establint a Barcelona, al carrer de Montaner 173. Però en pocs anys el nen Josep Maria va veure morir el seu pare, el 27 de setembre de 1915, pocs dies abans de complir els deu anys. Aquesta mort va fer que l’oncle, en  Bonaventura, l’acollís i el tractés com un fill més. 

Aquesta relació entre oncle i nebot queda perfectament reflectida en el Dietari de Guerra, on se’ns mostra a un Bonaventura Julià molt implicat en tot el que afectava a la vida del seu nebot Josep Maria, que a principis de la Guerra Civil ja té 30 anys, i de la seva cunyada i cosina, Pepita Gabarró.

Sabem pel dietari que el 13 de setembre de 1936, acabada d’inciar la Guerra Civil Espanyola, una bomba va destrossar el pis de Pepita Gabarró a Barcelona. Al saber la notícia, Bonaventura va agadar el tren el matí del 15 de setembre per anar a ajudar a la cunyada, tornant a Sitges un cop comprovat que la familia estava bé, tot i la desgràcia de perdre la casa. Però la vida seguia, i tot i que durant un temps Josep Maria es troba expatriat en algun lloc d’Espanya, situació que preocupa l’oncle, un cop acabada la guerra Josep Maria es torna a incorporar a la vida familiar dels Julià. 

Seguin el diari, podem pensar que Josep Maria Julià no es va casar amb Mercè de Bobes i Artès fins l’any 1943, ja que Bonaventura no la cita en cap moment ni en fa referència. Mercè era néta del litògraf i gravador, Enric de Bobes i Ribosa, propietari de  l’edifici del carrer de Balmés número 30, xafrà amb Diputació de Barcelona, obra que va encarregar l’any 1896 a l’arquitecte Enric Sagnier Villacechia, on hi va situar el seu taller, un edifici que anys més tard va ser modificada i a la que se li van afegir tres pisos. 








Josep Maria, persona de gran cultura, va ser un amant de la pintura, autor prolífic que va realitzar diverses exposicions, principalment a la sala Maricel de Sitges. També destacava per ser un gran jugador d’escacs. Us deixo alguns dels articles publicats a l'Eco de Sitges amb motiu de les seves mostres artístiques.


               

            


Una de les fotografies que il.lustren la notícia és la de l'únic quadre que he pogut tenir d'ell, aquesta vista de Blanes de l'any 1953 i que conserva la família Julià.

La parella no va tenir fills, però la relació amb els fills del seu cosí Joan va ser molt intensa. En gairebé els casaments dels cinc Josep Maria en va ser testimoni, com demostra aquesta fotografia realitzada durant el casament de la Pepa Julià Ribas amb Ramon Sentís en el mes de febrer de 1945, on s’hi veu el nuvi, el capellà Mossèn Batlle i Josep Maria Julià. 

Fotografia de febrer de 1945
Retall Eco de Sitges, 27 de octubre de 1957


Josep Maria Julià Gabarró, nét d’un mestre boter sitgetà i d’un mestre manresà va morir a Barcelona el 8 de desembre de 1989 als 92 anys. Mercè de Bobes ho va fer uns quants anys més tard, el 23 de maig de 2012 als 99. 


Eco de Sitges, desembre 1989
D’ell en tenim la imatge del home de les ulleres rodones, i d’ella, possiblement la fotografia d’una bella dona retratada en un interior, així com la imatge d’un retrat realitzat pel pintor Joaquim Sunyer l'any 1944, aquell altre sitgetà que també portava ulleres rodones i que era bon amic de la família Julià i dels Ribas. Pot ser que aquest retrat fos un regal de noces de la parella Julià de Bobes.

           

Per alguna raó, part dels seus records van anar a parar als Encants, aquell cementiri d’històries on alguns hi anem amb el somni de resucitar-les. I de nou, podem dir que, en part, aquest tresor ha tingut un final feliç, i que alguns dels protagonistes de les fotografies han pogut, amb la seva troballa, reviure moments importants de la seva vida.

Fotografia de la col.lecció trobada als Encants, on es veu un pintor, acompanyat d'una nena, en una platja.
Serà el nostre protagonista? La platja és Sitges?


I que vull jo…. doncs recuperar part d’aquesta història mitjançant la recuperació del fruit d’una de les grans passions de Josep Maria Julià i Gabarró, la pintura. Així que si teniu a casa alguna obra d’ell, ja sabeu…. una petita exposició retrospectiva seria una bona oportunitat per retornar-li part d’aquesta història perduda.