10 d’abr. 2019

LA CASA ROVIRA O VILLA CONDAL DEL CONDE DE RUEDA AL PASSEIG DE SITGES. SETENA PÍNDOLA-TERRAMAR



La primera casa que es veu a la foto és el xalet Rovira, protagonista de l'article d'avui.

Hi ha poques cases al passeig Marítim de Sitges que encara es coneguin pel nom dels seus primers propietaris, però si aquestes cases han desaparegut, encara hem de donar les gràcies que encara es conservin records sobre la seva existència. 

Un altre tema que avui també em fa parlar d’aquest xalet, és per un fet tonto que potser només em “pica” a mi. Sempre que sento parlar o llegeixo sobre la presència de magnífiques cases “indianes” o dels “americanos” que omplen (o omplien) el passeig Marítim de Sitges em xiulen les orelles, ja que la majoria de les cases “noucentistes” del passeig sitgetà tenen el seu origen en la burgesia catalana, o en el ressò internacional que tenia la creació de la ciutat jardí de Terramar que va fer aterrar a Sitges alguns nous veïns procedents de la resta d’Europa. Però com tot, sempre hi ha l’excepció que ens confirma la regla, i el protagonista d’avui n’és una. 


Postal de Sitges final anys 60. El primer edifici que es veu són els apartament San Telmo, que ocupen el terreny deixat per l'enderroc de la casa Sacanella. Segueixen les cases de la família Socias, enderrocades poc després. Ja no es veu la casa Rovira- Villa Condal, a la que continua la Villa Natalia, que també serà enderrocada a principis dels 70. 

La casa Rovira i Rovira, actualment desapareguda, estava situat al passeig Marítim de Sitges cantonada amb el carrer Prat de la Riba, una casa que tothom coneixia com Villa Condal, nom que encara conserva la comunitat d’apartaments que ocupa el seu espai. 

Però anem per passos i traslladem-nos al Sitges de meitat del XIX per poder conèixer l’origen de la casa. 

Pau Bertran Carreras i Maria Hill Milà, tots dos fills de Sitges, van ser pares de més de 5 fills, entre els quals hi havia Josep Bertran Hill, nascut a Sitges l’any 1864 i mort a Guantánamo, Cuba, a principis de febrer de 1946. Casat amb una altra sitgetana, Antònia Sala Domingo (Sitges, 1869), en una cerimònia que va tenir lloc a la parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges el 15 de desembre de 1886, la parella es va traslladar a Cuba on van tenir els seus sis fills: Josep, Mercedes, Margarita, Lluisa, Dolors i Francesc Bertran Sala. 

A Cuba, Josep Bertran Hill va convertir-se en un reputat negociant. Primer va obrir a Guantánamo la botiga de roba, pelleteria i sombrereria “La Esmeralda”, negoci que el 24 de maig de 1897 va convertir en societat a l’entrar-hi els senyors Àngel Lomba González, Pere Casas Casado i Josep Bertrán Batet. 

Carta enviada des de Guantánamo any 1900

Posteriorment, i instal.lat a Santiago de Cuba, Josep Bertran Hill va regentar  l’Hotel Amèrica, establiment de luxe on molts dels catalans que vivien a l’illa americana acostumaven a celebrar els grans esdeveniments. Un exemple podria ser la festa del 50è aniversari de la casa importadora de teixits, La California, propietat de Jaume Sans i Josep Lastra. .  

Però tot i la distància, la relació entre la família Bertran Sala i Sitges no es va trencar mai, i molt sovint algun dels seus membres viatjava des de Cuba per fer estades al poble dels pares, la casa familiar dels quals es trobava a l’actual carrer Pau Barrabeig número 2, un edifici que es va ensorrar l’any 1934, sense ocasionar danys personals, ja que la família estava a Cuba.  

Ja a principis del mes de maig de 1905,  Josep Bertran Hill, amb el vaixell “Catalunya”, va tornar a Sitges per passar una temporada. El viatge el va fer acompanyat d’altres sitgetans com Cristóbal Brauet, Francesc Julià Masó, Josep Mirabent Hill, Francesc Jacas Almirall o Enric Mitjans Julià. Dos anys més tard, a mitjans de 1907, va realitzar una nova estada al poble, tornant cap a Guantánamo a principis del mes de juliol. 

Els fills de Josep Bertran i Antònia Sala, tot i néixer en terres cubanes, també van sentir un gran amor per Sitges, la terra dels avis, on venien sempre que en tenien oportunitat. 

Una de les filles que va passar més temporades al poble va ser Margarita, coneguda familiarment com Margot. Entre les diverses estades documentades tenim la seva arribada a finals de maig de 1913  amb el vapor “Catalina”, acompanyada d’altres sitgetans d’origen com Vicente Martínez Mestre, Salvador Mestre Vallés, Luisa Bertran Covas o Avelina Rosés. Dos anys més tard va fer una nova visita a Sitges, tornant a Cuba amb el vapor “Conde Wifredo” el dia 5 de març de 1915.

Però és a partir de 1918, amb el casament a Cuba d’una altra de les filles Bertran Sala, la Mercè amb Josep Rovira Rovira, originari de Vilafranca del Penedès, quan les visites de la família a Sitges són més constants. 

Josep Rovira, tot i ser vilafranquí, també tenia grans amics sitgetans, sobretot els que va fer a Cuba, on ell havia marxat a principis del segle XX.  A les “Noves de Santiago de Cuba” que es publicaven setmanalment al Baluard de Sitges, trobem diverses dades sobre les activitats de Rovira a Cuba. Un exemple és la publicada el 20 de febrer de 1915 on s’explicava que des del dia 7 de gener, Josep Rovira havia estat nomenat secretari del “Grop Catalunya” a Santiago de Cuba, entitat de la qual també en formava part activa la Mercè Bertran Sala. En aquesta societat s’hi reunien per celebrar festes tradicionals catalanes, presentaven obres de teatre d’autors catalans, parlaven sobre temes que preocupaven a Catalunya, etc. 

Aquest enyor de la terra mare es convertia en una relació a distància que, sempre que es podia, trobava un forat per posar els peus a Catalunya, com l’estada que va realitzar durant els mesos d’estiu d’aquell 1915, tornant a Cuba a principis de setembre. 

Segurament fou en aquesta entitat catalanista on els dos joves es van enamorar. Al Baluard de Sitges del 2 de setembre de 1916 ja ens avançaven esdeveniments i ens donen pistes sobre el negoci que regentava en Josep.  A les notes enviades des de Santiago de Cuba llegim: 

“Ha entrat a formar part com a soci gerent de la important casa de queviures Rovira, Mestre i Cª” el jove Josep Rovira Rovira, a qui coralment felicitem. Ademés dit bon amic és fàcil que promte celebrarà ses desposoris amb una distingida senyoreta filla de nostra vila i que resideix en aquesta ciutat”. 

La societat Rovira Mestre i Cª va ser una important licoreria instal.lada a Santiago de Cuba des de finals del segle XIX i que va anar canviant de socis i nom al llarg dels primers anys del XX. L’any 1894 tenien la fàbrica a Marina Baja 71-73 de Santiago de Cuba. Per cert, la fàbrica dels Bacardí estava al carrer Marina Baja número 32. 

Durant el mes de juny de 1897 la Societat Rovira Guillaume es trenca, creant-se una de nova, Rovira y Compañia sent-ne  socis Cristóbal Rovira i Canals, Ramon Fontanella i Rovira i Joan Rovira i Canals. La citada casa es dedicaria a la fabricació de licors i tabacs. El 20 de març de 1899 al “Diario oficial de avisos de Madrid” es publica el preu de venta dels mercats americans i quan tracten el Rom es refereixen a les marques San Juan, El Infierno, Bacardí, Carta Blanca i Badera Española, deixant anotat que aquestes dues darreres eren propietat dels Srs. Rovira y Guillaume. 

L’any 1908 s’anuncien com a “gran fàbrica de Licores y Tabacos de todas clases. Unicos propietarios del legitimo Rom Carta Blanca” i l’any 1915 ja es parla de fàbrica de “Aguardiente y licores”, així com d’ Alambique, aparells per destilar els licors, amb seu al carrer Jaguey, 50. 

Tornant a la parella. Les previsions de 1916 es van complir, i dos anys més tard Josep Rovira es casava amb Mercè Bertran Sala (*1895), i al Baluard de Sitges del 27 de juliol de 1918 llegim: 

“Havem tingut el gust de saludar als apreciats amics i esposos el distingit jove En Josep Rovira i Rovira i Na Mercè Bertran Sala, compatrícia nostra, resident a Santiago de Cuba i vinguts en viatge de noces a la mare Pàtria. Desitgem que la seva estada en ella els sigui força profitosa” (sic).


Hotel Amèrica  a Santiago de Cuba, 1913

A l’Eco de Sitges del 11 d’agost de 1918, en primera plana, publica la nota “Desde Santiago de Cuba” on ens descriuen el casament amb més detalls, com que la cerimònia va tenir lloc el 30 de juny de 1918 a l’Hotel Amèrica, al carrer José A. Saco, de Santiago de Cuba, establiment propietat del pare de la núvia, Mercedes, Josep Bertran, que va ser padrí del casament, juntament amb la mare del nuvi, Carmen Rovira, que  no va poder assistir al casament, ja que vivia a Espanya, i la va representar Antònia Sala, mare de la núvia. 

Després d’una festa amb els més íntims, la parella va sortir cap a l’Havana on es van embarcar amb el vapor Alfonso XII per passar “la lluna de mel a Sitges. 

La parella va tornar a Santiago de Cuba, on va instal.lar-se i on van néixer els seus primers fills.com la Carme, nascuda a Santiago de Cuba l’any 1919, la qual fou una reconeguda bibliotecària i professora de Biblioteconomia, que exercí com a directora  de la biblioteca de la Universitat de Santo Tomàs de Villanueva de l’Havana, entre 1953 i 1960, convertint-se l’any 1978 en la directora del programa de biblioteques de l’Organització dels Estats Americans. 

Pel que fa als pares de la Mercè,  Josep Bertran i Antònia Sala, aquests van seguir venint molt sovint a Sitges. El primer viatge d’aquesta nova dècada va ser durant els primers dies de juny de 1920, procedents de Santiago de Cuba i acompanyats per dues de les seves filles, la Lluïsa i la Lola. El retorn va tenir lloc quatre mesos més tard, a principis del mes d’octubre, quan el matrimoni i una de les filles, la Lola, es va embarcar en el vaixell “Príncep de Viana”. No sabem si la Lluïsa es va quedar a Sitges o ja havia marxat abans.  

Ni un any més tard,  a principis del mes d’agost de 1921, la parella tornava a estar de visita a Sitges, juntament amb els fills Lluïsa, Margarida i Francesc.  No se si aquesta estada es va allargar o es tracta d’un altre viatge, però el 28 de març de 1922  els Srs. Bertran Sala van retornar a Santiago de Cuba acompanyats de la Lola en el transatlàntic “Cádiz”. En aquest mateix vaixell també hi viatjaven altres sitgetans com Carmen Arnabat de Magrans amb els seus fills Fausto, Manolo i Román. 


Foto de c.1925. La primera casa és la casa Vilella, actualment reconvertida en hotel. Segueix la Villa Natalia, desapareguda. I el terreny que va comprar el Sr. Rovira per construir la seva casa. 


Fou durant aquests primers anys de la dècada dels 20 quan el matrimoni format per Josep Rovira i Mercè Bertran decideixen canviar la seva vida a Santiago de Cuba per una nova etapa a Barcelona, ciutat on van instal.lar el seu habitatge familiar. Els fills van començar els seus estudis a Barcelona, com la Carme, que va estudiar a l’Escola Blanquerna. 

Tot i viure a Barcelona, la família va decidir construir-se una gran casa a Sitges, i el 26 d’octubre de 1926 l’Ajuntament de Sitges va donar permís a Josep Rovira i Rovira per a la construcció d’un xalet al passeig Marítim, projecte realitzat per Josep Maria Martino i Arroyo.









En aquest xalet la parella i els fills passaven moltes temporades, especialment durant els mesos d’estiu quan reunien la família de Mercè que els visitava des de Cuba. 

Foto anys 30. La primera casa que veiem és la dels Srs. Rovira Bertran.

El 15  de juny de 1927 va néixer a la seva casa sitgetana la cinquena filla del matrimoni, Maria Rosa, la qual va ser batejada el 30 de juny a la parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla. 

1928 el Sr. Rovira demana permís a l’ajuntament per a construir una vorera a la part de la finca del carrer Prat de la Riba, així com construir la paret que cercava la façana principal al passseig Marítim. La parella va tenir una intensa relació amb Sitges i amb els sus convilatans, com Josep Massip Izabal, del qual en va ser padrí de casament l’any 1929 al santuari del Vinyet. 

Però un dels grans amics dels Srs. Rovira era Jaume Sans Ribalta, un altre sitgetà amb negoci a Cuba que va ser protagonista d’un article al blog, història que podeu tornar a llegir aquí. Les parelles feien estades conjuntes, i durant la primera quinzena de juliol de 1931 els trobem passat uns dies a Viladrau.


A primer terme Villa Natalia, protagonista d'un proper article. I segueix la casa Rovira.
Però aquesta relació entre els Bertran Sala i Sitges encara es va eixamplar més quan una altra filla, la Margot (Margarita)  es va casar a l’Havana el 15 de maig de 1928 amb el sitgetà Joaquim Ballester Santamaria. Els padrins del casament van ser, tal com s’explica a la crònica publicada a La Punta el 10 de juny de 1928: “ el acaudalado industrial D. José Rovira y su respetable esposa Dª Mercedes Bertrán, residente en Barcelona, pasando temporadas en Sitges, siendo representados por los padres de la novia D. José Bertrán Hill y Dª Antonia Sala (…)”

Joaquin Ballester  era fill dels propietaris de la finca de Santa Bàrbara, així com de l’ermita que allà s’hi troba. Ell fou l’encarregat de realitzat l’altar que es va estrenar durant el mes de desembre de 1931, un altar que segons explicaven a l’Eco de Sitges el 6 de desembre de 1931 “se trata de una hornacina esbelta, cuyas columnas, capiteles, florones y rosas, dan un conjunto de puro renacimiento, rematándola una vistosa alegoría de la Gloria, todo ello dorado por el mismo autor de la obra”. 


Capella de l'ermita de Santa Bàrbara, propietat de la família Ballester.

Ballester a morir a Sitges a principis del mes de juny de 1975 als 76 anys sent ja vidu de la Margarita, amb la qual no va tenir fills.

Pocs dies després d’aquest casament de la Margarita, a mitjans del mes de juny de 1928, arribaven a Sitges amb el transatlàntic “Antonio López” el matrimoni Bertran Sala, acompanyats de la filla Lola. En aquest moment el Sr. Bertran era el propietari de l’Hotel Washington a l’Havana. Després de tres mesos, a mitjans de setembre els tres  va tornar cap a Cuba embarcats amb el transatlàntic “Sebastián S Elcano”.  A finals del mes de juliol de 1931, tres anys més tard, tornem a tenir a Sitges el matrimoni Bertran Sala, així com a finals del mes d’agost de 1935, que arriben procedents de Guantánamo. 




Ja durant la dècada dels anys 30, amb el xalet del passeig totalment acabat, el matrimoni Rovira Bertran eren uns habituals dels estius sitgetans, i com molts altres veïns, també consten com a socis del recent estrenat Casino Platja d’Or . Però les estades a Sitges les combinant amb temporades a Cuba.  A  principis del mes d’abril de 1934, el matrimoni arriba a Cuba per passar-hi una temporada, tal com queda constància en una nota publicada a La Prensa, diari en espanyol publicat a Nova York, del 10 d’abril de 1934. 

La Guerra Civil espanyola va canviar la vida de gran part de la societat catalana, i la família Rovira Bertran no en va ser cap excepció. Un dels membres més afectats fou la Carmen, filla gran de la parella, que en aquells mesos de 1936 estava a punt de matricular-se a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona. Però a l’esclatar la guerra va fer que família decidís tornar a Cuba. Fou en aquest país on Carme es va acabar formant i es convertí en una reconeguda bilbiotecària. 

Passada la guerra, les visites a Sitges van tornar, i a principis de novembre de 1946 Josep Rovira, la seva esposa i la filla, Carmen, van fer una estada a Sitges, A L’Eco de Sitges del 3 de novembre llegim: “Han llegado de Santiago de Cuba nuestro amigo D. José Rovira y esposa, la sitgetana Dª Mercedes Bertrán, quienes, con su hija, se proponen pasar una temporada en su patria chica”. Tots tres van tornar a Santiago de Cuba a principis del mes de febrer de 1947. 

El 21 de setembre de 1951, des del port de Barcelona, i en el vaixell “Atlántic”, el matrimoni Josep Rovira, de 59 anys, i Mercè Bertran, de 56 anys, tots dos amb nacionalitat cubana, surten cap a Nova York, on arriben el 29 de setembre, per seguir el seu viatge cap a Santiago de Cuba. 



Amb els anys el vaixell va deixar pas als avions, i el 6 de juliol de 1954 la família Rovira Bertran, formada per la mare, Mercè, el pare, Josep, i les filles Nuria i Carmen Rovira i Bertran, van volar des de l’Havana fins a Nova York, des d’on seguir fins Europa. 

A principis de 1956 la filla petita del matrimoni, la Núria, es va casar amb el doctor Jorge Echenique Gonzalez.  

Al diari ABC del 22 de juny de 1957 es publica un article titulat “Los prestigiosos y populares cines Rex y Duplex, de la Habana”.  En ell s’explica que “dos españoles de gran prestigio social y económico, los señores D. Eduardo Vives Romagosa (+ Barcelona, 7/1/1979) y D. José Rovira y Rovira, han sabido crear y consolidad en el centro de La Habana los salones de cine predilectos del gran público (...)”. 




Els dos, Rovira i Vives, eren naturals de Vilafranca del Penedès, sent companys d’escola a la capital del Penedès, viatjant junts a Cuba i arribat a Santigo de Cuba.

L’any 1938 Rovira i Vives van fundar en cine Rex a l’Havana, continuant el seu negoci l’any 1947 amb la fundació d’un altre cinema, Duplex, tots dos al carrer de Sant Rafael, número 161.  En el primer cinema s’hi exhibien noticiaris i documentals, i especialment destacava per que en ell es visionava el “No-Do” espanyol. 

L’any 1960, amb l’arribada al poder de Cuba de Fidel Castro, la família va tornar a canviar la seva residència traslladant-se a EEUU. A Washington, Carme Rovira Bertran va treballar per a OEA on hi va estar fins a la seva jubilació l’any 1989. Al jubilar-se es va instal.lar a Miami on moriria l’any 1997. 



Podria ser que els seus pares, Josep Rovira i Rovira i Mercedes Bertran Sala, també van morir als Estats Units durant la dècada dels seixanta. Seguiré buscant...



I que va ser del xalet de Sitges? 



Sitges anys 50. 

Doncs al finalitzar la Guerra Civil aquesta casa va passar a mans d’uns nous propietaris, la família madrilenya formada pel Sr. Fernando Rueda Blanco i la seva esposa Emilia Sanz de la Garza Álvarez.  L’estiu de 1942 ja consten aquests a les llistes d’estiuejants a Sitges que publicaven els setmanaris del poble, una presència que seguirà constant fins a finals dels anys seixanta. 

El 26 de setembre de 1951 l’Ajuntament de Sitges va donar permís d’obres a “don Fernando Rueda Blanco, en su torre Rovira”. Fou en aquest moment quan es va construir la pèrgola del jardí, així com la piscina i el trampolí, aquest també desaparegut, els únics elements que es conserven actualment d’aquest edifici. 

Casa Rovira-Villa Condal, amb el jardí i la pèrgola
Actual conjunt de Villa Condal, amb la piscina i la pèrgola

Fou en aquests anys de post-guerra quan la casa, que en aquell moment ja tenia el nom de Villa Condal, i on hi vivien set fills joves, Fernando, Miguel, Mary, Emilita, Mari-Lis, José Luis i Carlos Alfonso, va viure els seus anys més actius, principalment per les grans festes que tenien lloc en els esplèndits jardins que envoltaven el xalet. Unes festes que van donar molt a parlar pel poble, fama que encara es recorda actualment.   



Fotografia del mes d'estiu de 1945. Al dors es llegeix Maria,
Danielito, chalet al fondo. No se qui són
.


A l’Eco de Sitges del 24 d’agost de 1952 es publica una nota “En Villa Condal” on es descriu la: “la fiesta magnífica que, en el Paseo Marítimo, poseen los señores Condes de Rueda, tan apreciados en nuestra Villa.La reunión aristocrática la motivó la presencia de S.M.Humberto II de Italia con sus hijos los príncipes Víctor Manuel y María Pía, acompañados del Coronel Giberti (…) La recepció se deslizó cordialísimamente en la ideal pérgola y en los jardines que circundan la torre, siendo los distinguidos asistentes obsequiados con un vino español (…)”.

Les festes organitzades per la família dels Condes de Rueda no només tenien el seu xalet com a escenari, sinó que podem trobar cròniques de celebracions a altres espais com la terrassa de la Pèrgola del Club de Mar. Un exemple podria ser la festa d’aniversari del seu fill gran, Fernando, el 21 de setembre de 1954 als salons de la Piscina Maria Teresa. Entre els noms dels joves assistents hi ha les germanes del celebrant, Mary i Emilita Rueda, o Anín Llopar, Pili Font, Tere Godó, Gloria Llopart, Toya Rocha, els germans Calvo Sotelo, Tito Clarasó, etc…

El 25 de juliol de 1952, el Papa Pío XII va atorgar el títol de “conde palatino con la denominación de Rueda de Sanz de la Garza, (…) en atención a los muchos méritos contraídos por el distinguido matrimonio español con la Santa Sede”. 

Però no tot van ser alegries i festes en la família Rueda. El 30 de novembre de 1953 van viure la mort del seu fill Carlos Alfonso, un nen de set anys.

Des dels primers anys de presència dels Condes de Rueda a Sitges aquests van participar en diversos projectes benèfics, convertint-se en presències destacades en actes locals. L’any 1955 el Conde de Rueda, sent president del Club de Mar, va ser designat pendonista de la Festa Major d’aquell any, portant el Penó de Sant Bartomeu acompanyat pels seus fills Fernando i Miquel que li van fer de cordonistes.

Fotografia de l'estiu de 1955,  publicada al llibre Abans, on podem veure al mossèn Pasqual Prats beneint la nova bandera del Club Natació Sitges, apadrinada per la condessa de Rueda. A la imatge podem veure al conde de Rueda, amb ulleres de sol.

L’any 1961 la protagonista va ser Mary-Liz Rueda, filla dels condes de Rueda, que va ser nomenada reina de les Festes de la Verema de Sitges. La fotografia de l’acte es va publicar a la portada de La Vanguardia del dia 17 de setembre d’aquell 1961. 


Mary-Liz Rueda al ser coronada com a Reina de la Verema per
Joaquin Calvo Sotelo, que va ser el pregones de la festa aquell 1961

Però com tot a la vida, a la Villa Condal també li va arribar el seu final. Al ple municipal del 18 de març de 1969 es va decidir que “visto el escrito en que don Miquel Rueda Sanz de la Garza, solicita licencia para la reforma y ampliación de Villa Condal destinado a edificio de Residencia-Hotel de Primera Categoria. (…)”. 

Al mes de maig de 1971 ja es publicava a La Vanguardia un gran anunci a tota plana del “Jardí Residencial Villa Condal” a Sitges, complex residencial format per diversos apartaments i amb un jardí comunitari on es deia que hi hauria piscina per nens i piscina per adults, jardins, Club social, pista de ball… L'empresa constructora era Alpes, els socis de la qual eren la mateixa família Rueda. 



Aquests anuncis coincidien amb la mort de Fernando Rueda Blanco, conde de Rueda y Sanz de la Garza, que va tenir lloc a Madrid el 30 de maig de 1971, just quinze dies després del casament entre el seu fill petit, José Luis, i Pilar Duque Renilla.  La comtessa de Rueda, Emilia Sanz de la Garza, va morir a Madrid el dia 17 de novembre de 1984.


Fotografia actual de la pèrgola

Però aquest Sitges dels anys setanta no era el Sitges dels anys 20, amb el projecte de Ciutat Jardí de Terramar acabat d’estrenar. Ni el Sitges de la post-guerra on uns pocs intentaven amagar la realitat social. I amb l’enderroc de la casa Rovira o Villa Condal, va desaparèixer de nou part de la història de Sitges. Però avui, per una estona, l’hem pogut recuperar. Seguirem. 

1 d’abr. 2019

FELIÇOS 86 ANYS HOTEL TERRAMAR DE SITGES! JA NO ET QUEDA NI EL NOM PERÒ ET DEDIQUEN UNA SUPER FESTA


Avui he decidit recuperar aquest article amb una petita ampliació i reflexió.

Fa cinc anys publicava el text amb l'esperança que algú es decidís a celebrar els 80 anys de la inauguració del gran Hotel Terramar Palace, un referent arquitectònic, turístic, històric i social. 

En aquell moment no es va fer res, però avui, 5 anys més tard, l'Ajuntament de Sitges celebra els 100 anys de la urbanització de la Ciutat Jardí de Terramar, projecte que podeu conèixer en aquest altre article publicat aquí, i suposo que aprofitaran per celebrar els 86 de l'hotel. 

Tot i que de manera molt desapercebuda, discretament, sense fer més soroll que el d'un dia normal del mes d'abril, fer fi ha arribat el dia del 86 aniversari!!!!!!



A El Baluard de Sitges del 15 d'abril de 1933 descriuen l'hotel com: "grandiós i sumptuós edifici de tres cossos en forma de xamfrà, amb 100 habitacions amb 75 quartos de bany. Reuneix tot el confort més depurat en aquesta classe de construccions. Les habitacions són totes exteriors i han estat decorades i amoblades esplèndidament. Posseeix a més els magnífics sal ons de festes, bar americà, salons de perruqueria (a càrrec de l’expert vilatà Deogràcies Fonts), roof garden, una àmplia terrassa davant la mar, etc. El seu emplaçament  en la urbanització de Terramar és extraordinàriament privilegiat, car es pot disfrutar de la bellesa panoràmica de la popular platja sitgetana. Com a complement, l’Hotel posseeix un formós Parc, projecte de l’il·lustre i malaguanyat artista Mr. Forestier un magnífic camp de golf, pista de tennis i garatge". (sic.)

Aquesta és la culminació d’un llarg i intens projecte que va començar a gestar-se durant la segona dècada del segle XX. 

A les sis de la tarde del 31 d’octubre de 1919 a les Galeries Layetanes de Barcelona, i per concloure l’exposició de projectes i maquetes presentades al concurs per urbanitzar la que haurà de ser la Ciutat jardí de Terramar, l’arquitecte Josep Maria Martino i Arroyo, director tècnic de la societat “Parques y edificaciones”, promotora d’aquest ambiciós projecte, va realitzar una conferència  per tal d’explicar àmpliament el desenvolupament i els plans que es tenien per aquest sector sud del municipi de Sitges, una gran extensió de terres, principalment vinyes, que es coneixia amb el nom del Cellerot.  


Plànol de la divisió de les terres del sector del Celleron abans de ser comprades per esdevenir la Ciutat-Jardí de Terramar.

Fou així com el 10 de març de 1919 es va constituir la Societat “Parques i Edificaciones” S.A, presidit per Francesc Armengol amb un consell d’administració compost pels senyors: Francesc Armengol, Manuel Folguera Duran, Antoni Miracle, Baró de Güell, Josep Freixes, Carlos Maristany, Rafael Vehils i Josep Maria Martino, aquest darrer nomenat arquitecte i director tècnic de les obres que portaria a terme aquesta nova societat. 



Ja hem dit que el principal promotor de la ciutat-jardí fou Francesc Armengol, però si una cosa va tenir clara des dels inicis era que ell sol no aconseguiria fer realitat aquest somni, i que tenia que envoltar-se de col·laboradors que l’ajudessin a tirar endavant el projecte. Així doncs va tenir a Josep Maria Martino (Barcelona, 1891-1957) com a arquitecte i director de les obres; a Josep Artigas Vila com a mestre d’obres i autor dels treballs decoratius de pedra artificial; a Salvador Robert (Sitges 16 d’abril de 1870- 1934) encarregat dels treballs de Jardineria; Josep Carbonell Gener (Sitges 1897- 1979), director de la revista Terramar, que es va publicar per primera vegada el 31 de juliol de 1919, amb la finalitat de  promocionar la nova urbanització; i finalment a Miquel Utrillo (Barcelona 1862- Sitges 1934) que va realitzar diverses labors entre les que destaquen els dissenys dels jardins, i l’elecció del topònim del nou espai, Terramar.




El projecte d’urbanització del sector de Terramar va ser aprovat el 7 d’octubre de 1918, i les obres no es van iniciar fins el 9 d’abril de 1919. Aquest inici de les obres es va celebrar amb un dinar el dia 11 de Maig de 1919. En el menú d’un dels seus convidats llegim: 



“Menú del primer dinar que es va fer en l’Hotel Petit, abans era la casa Sellarot, y es va fer aquest dinar com a commemoració d’haver començat les obres de Terramar. Dit Hotel s’estava començant les obres amb aquest dinar i van assistir els consellers junt amb el President, Sr. Armengol i a més hi havia el Sr. Utrillo, el Sr. Robert i Josep Artigas”



A partir d’aquest moment es va començar a urbanitzar el sector, a dividir els solars, crear carrers i a construir presiosos xalets, molts dels quals encara es conserven i són fonamentals pel patrimoni sitgetà. Però també fou durant aquests anys quan es va iniciar la construcció de l’Hotel Terramar Palace per part de les societats Hoteles y Playas del Mediterráneo i Hoteles Unidos S. A (HUSA). 



Les obres de la ciutat–jardí es van allargar fins al 8 d’abril de 1933, amb la inauguració de l’Hotel Terramar Palace, però quedant el projecte incomplert. Entre les causes d’aquest brusc final hi trobem la mort del seu artífex, Francesc Armengol, el 23 d’agost de 1931, el qual havia estat nomenat fill Adoptiu de Sitges el 19 de novembre de 1919.




A La Vanguardia del diumenge 9 d’abril de 1933, avui fa 80 anys, es feia una àmplia crònica de la gran festa que es va celebrar a Sitges en motiu de l’apertura oficial, el dia abans, del nou hotel, tot un luxe d’edifici i instal.lacions que posava Sitges entre les principals localitats del turisme de luxe. 



La crònica diu que a les dues del migdia d’aquell dissabte, que imaginem lluminós, les principals autoritats polítiques de Barcelona, juntament amb destacats personatges de la societat civil catalana, van arribar al lloc de celebració que no podia ser altre que el lloat Terramar Palace, on els esperaven altres personalitats, comitiva que estava encapçalada per l’alcalde de Sitges, el senyor Costa. Abans del dinar oficial, tots els convidats van fer una visita a les instal.lacions de l’edifici, podent gaudir de les vistes que tenien les habitacions de l’hotel. Al saló principal, obert al mar, HUSA va servir el banquet. Entre els convidats destacava el senyor Pi i Suñer, que va assistir en representació del president de la Generalitat; el president del Parlament català, Lluís Companys; el governador civil, el senyor Ametlla; el general de la quarta divisió, el senyor Batet; el conseller de Cultura de la Generalitat, el senyor Ventura Gassol, que també era el president del Patronat del Museu del Cau Ferrat; així com les principals dames com la senyora Gaspar, la Ragasol, la Vidal i Guardiola, Casacuberta, Pi i Suñer, Batet, Ametlla i Aguadé. Destaca la presència de diversos cònsols i representants internacionals, com els cònsols d’Estats Units i França, així com de la Gran Bretanya, de la República Argentina o d’Alemanya. 




La festa va ser un èxit i pel que sembla tothom va quedar encantat amb el nou hotel i amb el convit, una situació que molts d’ells repetirien una setmana més tard, ja que el diumenge 16 d’abril van tornar a Sitges per inaugurar l’obertura al públic del Museu Cau Ferrat, una nova festa que també es va celebrar amb un dinar al recent estrenat saló principal de l’hotel Terramar Palace... aquest cop als senyors Gassol, Batet, Ametlla, Costa, etc., si que els va acompanyar el president de la Generalitat de Catalunya, el senyor Francesc Macià.... l’acte ben bé s’ho mereixia però aquesta ja és una altra crònica, o com deia la meva àvia, “figues d’un altre paner”. 

A partir d’aquest 9 d’abril de 1933 aquest gran edifici de l’hotel Terramar Palace viuria moltes històries. Algunes d’amor, com celebració de múltiples banquets de casament, moments de festa i lleureintrigues com la que s'amagava a l'habitació 17 i altres molt més dramàtiques, com les que va viure durant els anys de guerra civil. Però 86 anys són molts anys, i això no es pot deixar passar..... o com a mínim, jo no ho vull deixar passar! 


Durant aquests 86 com he dit han passat molts esdeveniments històrics... però també ha patit moltes remodelacions i reformes. 


La primera "reforma", la que va començar a amagar l'hotel noucentista, va ser aquest dels anys 60 que fa començar amb l' "afegit" de balcons a la façana principal.


Uns balcons que es van multiplicar fins a omplir tota la façana i donar-li aquella imatge que ha mantingut fins fa pocs anys. 


La darrera l'ha portat a pedre la seva imatge dels anys 70, així com a amagar el seu nom, el que lliga amb el sector on està situat, i el convertia en far d'aquell projecte de ciutat jardí que enguany celebra els seus 100 anys. 



28 de març 2019

LES "SUFRIDES" ESTÀTUES DE LA CO.LECCIÓ DEL DR. PÉREZ ROSALES DE SITGES. DONACIONS VS. VANDALISME.

Fragata als any 70, abans de les escultures. 


Article ampliat i modificat avui dia 3 d'abril de 2019, gràcies a l'aportació de Mª Mercè Compte, historiadora especialista en jardins històrics, que m'ha fet arribar les fotografies del fons Salvany, on podem veure clarament l'escultura d'Hermes (Mercuri) l'any 1916 al jardí dels Sr. Güell a Barcelona. 


En aquest punt vull agrair la generositat de la Mercè, així com el de molts altres investigadors que no han dubtat en remenar els seus arxius per ajudar-me a trobar respostes. Gràcies a tots, sempre dic que aquest blog és feina de molts. 

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


Durant la nit de Carnaval, l’extermini festiu va anar més enllà de la festa, l’Apol.lo amb la lira, una de les escultures que decoren els parterres de la Fragata, va patir un acte vandàlic greu quan algun(s) inculte(s) van arrencar-li el cap, extremitat que, per sort, va aparèixer en un dels forats de desaigüe de la Torreta. No se si va ser aquella mateix dia, o en un moment anterior de disbauxa col.lectiva, una alta estàtua del mateix “jardinet”, la que representa una figura clàssica amb una gàbia a la mà, va veure com el seu cabell de marbre passava a lluir un look més atrevit amb els colors de moda. 

Escultura Apol.lo decapitada
Al fons es veu el desaigüe amb el cap
Cap de l'escultura d'Apol.lo

Les imatges d’aquestes dues estàtues damnificades van ser publicades a les xarxes socials, on el 4 de març vaig fer aquest comentari:

“Mai han estat sant de la meva devoció, són unes còpies donades a Sitges pel Dr Pérez Rosales l’any 1977  (...)  Encara no formen part del catàleg del patrimoni, però això no serveix d’excusa per permetre que siguin destrossades .... ens agradin o no són patrimoni de tots( fotos de Pere Izquierdo). Fa uns any el vandalisme va atacar l’escultura de Busquets ara aquesta ha quedat esmicolada...”

Aquesta era una apreciació personal que en part segueixo conservant, però que un comentari  de l’arqueòleg Pere Izquierdo, actualment director del Consorci dels Museus de Sitges, va fer que m’ho acabés qüestionant. Izquierdo em va comentar que eren peces “originals” del segle XIX i realitzades en marbre de Carrara. 

Foto de la fitxa any 1990 que es conserva Arxiu Històric Municipal de Sitges

Això em va picar la curiositat i vaig posar-me a buscar informació i dades que m’ajudessin a saber més coses sobre aquestes peces escultòriques que, des de fa gairebé 40 anys decoren alguns espais sitgetans, unes peces que per la seva mala col.locació i el seu greu estat de conservació, s’han convertit en “mobiliari urbà” quen en realitat tenen més importància patrimonial de la que li hem donat fins ara. 

La primera sorpresa va arribar buscant fotografies d’altres estàtues neoclàssiques que representessin els mateixos personatges mitològics. Vaig remenar hemeroteques digitals, i entre moltísimes imatges vaig acabar trobant una fotografia del Laberint d’Horta de Barcelona on es podia veure al fons una escultura que m’era molt familiar i que em portava directament a una de les estàtues de la Fragata. No era l’Apol.lo decapitat, sinó el l’Hermes (o Mercuri) sense nas i sense dits de la mà. 



La foto, que forma part de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, és obra de Francesc Alsina i Vila, i a l’arxiu la cataloguen com a “Indret del Parc del Laberint d’Horta, ubicat a l’antiga finca de la família Desvalls”, i la daten entre 1920 i 1930.  

Alsina va morir a Barcelona el dia 13 de novembre de 1930 i a l’esquela publicada a La Vanguadia al dia següent, es diu que es soci del CEC, així com també trobem una petita nota on diu: 

“Muerte repentina. Mientras se hallaban reunidos en el Centro Excursionista de la calle del Paradís, donde se celebraba una conferencia, Francisco Alsina Vila, de 73 años de edad, sufrió un síncope, a consecuencia del cual falleció, sin que pudiera recibir los auxilios de los médicos de guardia del dispensario del distrito que certificaron que su fallecimiento había sido a consecuencia de un ataque cardíaco”. 

Així doncs la foto va ser feta abans de 1930. 

Davant d’aquesta fotografia vaig seguir remenant arxius, hemeroteca, xarxes... per trobar una altra imatge del Laberint d’Horta on es pogués veure de manera més clara i propera l’escultura que m’era tan familiar.... però tot i els molts articles, estudis etc... que s’han publicat sobre la història d’aquest conjunt arquitectònic, enlloc feien referència a l’escultura d’Hermes.  Una absencia que em va fer dubtar si la fotografia estava mal localitzada i es tractava d’un altre jardí.

Però les casualitats mai venen soles, i al cap de pocs dies em vaig topar amb aquest quadre d’Antoni de Ferrater, titulat Laberint d’Horta,  on es torna a representar el mateix punt del jardí  i la mateixa escultura del déu Hermes. 

Quadre d'Antoni de Ferrater

Com he dit, han estat moltes les revistes i diaris consultats per saber si donaven alguna informació o pista sobre aquesta peça, però ja un dic que no me n’he sortit.  

I des del grup de Caçadors d’Hermes em diuen que ells només coneixien l’escultura de Sitges, i que no tenen constància de l’Hermes del Laberint. I que entre tots els milers d’Hermes catalogats no en tenen un altre igual a l’Hermes sitgetà. 

Feliu Elias, al volum I del seu llibre L’escultura catalana moderna, publicada l’any 1926, es refereix a la construcció del Jardí del Laberint d’Horta, gran projecte paisatgístic promogut i ideat l’any 1791 per Joan Antoni Desvalls i d’Ardena, marquès de Llupià, del Poal i  d’Alfarràs. Elias diu que “l’arquitectura d’aquesta finca és obra de les darreries del segle XVIII; la jardineria i l’escultura que l’ornamenten són obra del començament del XIX, projecte i execució de l’arquitecte italià Domenico Bagutti”. 

A la revista Pèl i Ploma del dia 1 de juliol de 1903 es publica un llarg i complet article, “El laberinto”,  firmat per Francesc d’Assís de Bofarull  i il.lustrat amb diverses fotografies dels jardins, imatges realitzades pel marquès d’Alfarràs, en aquell moment Joan Bautista Desvalls i Amat.  Bofarull  diu que les escultures que decoren els templets són Elisa i Artemisa. També enumera l’existència de busts, baixos relleus, jocs d’aigua, i una cova on  s’amaga l’escultura d’Eco entre roques. Així com l’estàtua de la nimfa Egeria sentada al terra. Però res d’Hermes ni Mercuri.

A la “Pàgina Artística” de  La Veu de Catalunya del 3 de setembre de 1914 Joaquim Folch i Torres escriu un article sobre “Els bells jardins de Barcelona” on parla del Laberint d’Horta, del jardí de la casa del Sr. Güell i López a Pedralbes, el jardí de Can Gloria a Horta i el jardí de Can Fournier a la Bonanova. Jardins neoclàssics i romàntics que, quan van anar desapareixent durant el segle XX, van “cedir” les seves escultures decoratives per omplir altres espais arquitectònics.

Però les imatges no enganyen, i sembla que l’Hermes de Sitges és igual, o gairebé igual, a l’Hermes que algun dia va estar en un raconet del Laberint?. És el mateix Hermes?. Una copia igual?. N’hi ha més d’escultures semblants?

I és aquí on, després de l'aportació de Maria Mercè Compte faig un "borrón y cuenta nueva", i borro totes les referències que en una primera versió de l'article feia al jardí del Laberint d'Horta, el qual l’any 1969 va ser venut per Luis Desvalls Trias, marquès d’Alfarràs entre 1926 i 1987, moment de la seva mort, a l’Ajuntament de Barcelona, la qual, després d’una primera restauració i adequació els van obrir al públic. 

Doncs la resposta arriba avui dia 3 d'abril. La historiadora de jardins històrics, Mª Mercè Compte, em fa arribar les fotografies del jardí dels Srs. Güell on apareix un Hermes-Murcuri igual que em fa deixar de banda la pista del Laberint d'Horta i la família Desvalls, per traslladar-me a un altre jardí. Així doncs, disculpeu el rotllo de la història anterior, però sempre és bonic saber-ne més de tot.


Mercuri a la casa dels Srs. Güell. Fons Salvany

Ampliació foto Salvany

Foto de la fitxa any 1990 que es conserva Arxiu Històric Municipal de Sitges
Foto de Francesc Alsina, catalogada com a Laberint d'Horta.

Em poso en la primera situació. És el mateix Hermes/Mercuri que va passar de ser propietat dels Srs. Güell a ser-ho de Doctor Pérez Rosales?



A l'article ja citat de Foch i Torres al A la “Pàgina Artística” de  La Veu de Catalunya del 3 de setembre de 1914 sobre “Els bells jardins de Barcelona”, el text acaba amb aquest apunt:

"Entre aquests, que el passat ha deixat, hi hauriem pogut afegir el de la casa Amat a Pedralbes, que avui perteneix al senyor Güell i López, l'estat ruinós, quasi destruit, en el que el seu actual propietari va trobar-lo a l'adquirir la finca ens hagués permés catalogar-lo com a un exemple més.

Aquest jardí de la casa Güell i López senyala, al costat del del senyor comte de Churruca, també a Pedralbes, els primers passos de la restauració de l'art del jardí entre nosatres. Damunt de seixanta anys de jardí pseudo-anglès, resorgeix el vell jardí clàssic, per obra d'un "amateur" distingit, d'un col.leccionista amorós, com és el senyor Güell. (...)"

Eusebi Güell, propietari d'una gran extensió de terreny entre els barris de les Corts i de Pedralbes, a Sarrià, va encarregar a l'arquitecte Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833-1906) la reforma de la masia de Can Cuscó a Pedralbes, Can Feliu, Can Cuiàs, Can Baldiró, Can Berra i finalment Can Amat. 


L'any 1884 Antoni Gaudí va realitzar el projecte de construcció dels pavellons dels porters, del mur perimetral, així com va dissenyar part del jardí.

Amb els anys, cap a 1918, el baró de Güell va cedir la casa principal a la Corona, suposant unes reformes posteriors per convertir-la en el Palau Reial de Pedralbes. 



L'any 1918, recent estrenat el títol, el comte de Güell va cedir a la Corona aquesta casa i els seus jardins, convertint-se en el palau Reial de Pedralbes. Però no m'allargo en aquest punt, i us deixo el link de Viquipèdia on es troba explicat el tema

El Dr. Pérez Rosales, fill d’una familia d’alt poder econòmic i referent de la societat espanyola del segle XX,  va ser el ginecòleg de les grans senyores de la burgesia catalana. 

El doctor Jesús Pérez-Rosales signa la cessió de la seva col·lecció artística per al Museu Maricel de Sitges en presència del president de la Diputació de Barcelona, Josep M de Muller i d’Abadal. Saló Verge de Montserrat del Palau Provincial de Barcelona. [La Vanguardia, 28 març 1969]

Podria ser que Pérez Rosales adquirís algunes de les escultures que decoraven jardins barcelonins que anaven desapareixent durant els anys cinquanta i seixanta del segle XX. 


A L’Eco de Sitges del 29 de gener de 1977 Núria Carbonell escriu una nota “La Plaça del Dr. Pérez Rosales” on fa referència a la visita que va fer al Doctor on aquest la va fer partícep de les noves donacions que tenia previstes per al poble. Llegim:

“El Dr. Pérez Rosales va donar-nos, perquè fossin col.locades a la plaça que porta el seu nom, tres escultures femenines- dues d’elles simbolitzen el descans- una escultura d’un nen i tres gerros de marbre italaians. Aquest conjunt és d’una gran bellesa  -he pogut vure’l en fotografies.

Així mateix va donar-nos una escultura de tamany natural de Mercuri -el déu grec del comerç-. Segons ell em digué: “Aquest escultura estaria molt ben col.locada en el jardí que hi ha davant de “La Fragata”

Ha passat un temps llarg des de que el Dr. Pérez Rosales va fer aquestes donacions. Sé que ell confia i espera que nosaltre correspondrem a la seva generositat i molt aviat aquestes escultures seràn col.locades en el lloc corresponent.” 

A L’Eco de Sitges del 2 d’abril de 1977, Miquel Utrillo Vidal escriu a la seva columna “Mis testimonios y recuerdos” una interessant crítica (velada o irònica) a una “qualitat”  que, en part, ja forma part de l’ADN sitgetà. Però el que m’interessa és l’inici del seu article on diu:

“Imagínese el amable lector, que afectado por el microbio cada día menos frecuente del desprendimiento, cosa también llamada “mecenazgo”, regalara al pueblo de Sitges una estatua del dios Mercurio, de mármol y de tamaño natural, procedente de Italia. Añádase a esta donación una escultura de Josep Viladomat, extraordinaria ademas de un juego de jarrones, con sus respectivas peanas, también de mármol, así como una diosa, una pura delicia en tanto que belleza, al margen de su valor intrínseco. (...) Deducciones al margen, resulta que el mecenas no soy -¡qué más quisiera!- y sí el doctor J. Pérez Rosales; que ha dado a Sitges inequívocas pruebas de amor y de desprendimiento. El que su Museo-Donación no tenga catálogo, tampoco es culpa del Ayuntamiento ni mía. (...)”.

A finals del mes de març de 1980 la Plaça del Doctor Pérez Rosales va ser inaugurada oficialment amb la presència de l’homenatjat, del  president de la Generalitat, Josep Tarradellas, i de gran quantitat de sitgetans que van voler veure aquella nova plaça plena d’escultures descontextualitzades. 

Aquesta donació es fa oficial amb una carta que es conserva a l’Arxiu Històric Municipal de Sitges el 12 d’abril de 1980, en la qual el Doctor Jesús Pérez Rosales envia a l’alcalde de Sitges Jordi Serra Villalbí el llistat d’obres que havia donat al poble, peces destinades a ornamentar les places del barri del Poble Sec i la Fragata.


Añadir leyenda

És també en aquesta nota on fa referència a la destrossa patida per una de les escultures que havia donat al poble, la que representa un  nen amb un peix, obra  realitzada per Josep Viladomat.  A l’Eco de Sitges del 12 d’abril de 1980 en Picas esplica que pocs dies abans d’escriure la seva columna, algú va llençar al mar l’escultura, la qual va tenir que ser rescatada i restauda. 

A la seva carta a l’alcalde, el  Dr. Pérez Rosales recomana que el millor és no tocar-la i portar-la al taller del seu creador, l’escultor Viladomat,  per a que sigui ell mateix qui la restauri, i que un cop restaurada es col.loqui sobre “la taula de l’entrada” de l’edifici de l’Ajuntament, per així protegir-la. Actualment, i per les obres que s’estan realitzant en aquest edifici, el nen del peix torna a estar desat fins que pugui tornar a lluir. 



El llistat de donacions era:

-Escultura de mármol de mujer fuente manando (sic) agua del pecho- Luís XIV
-Dos jarrones renacimiento italiano en mármol
-Dos esculturas en piedra de Damián Company (sic) del siglo IXX (sic).
- Niño en mármol abrazado a pato autor ? (sic).
- Escultura en Mármol de Mercurio con su peana tamaño natural.
-Escultura en mármol del artista Viladomat mutilado recientemente. 

Foto de la fitxa any 1990 que es conserva Arxiu Històric Municipal de Sitges

Cleopatra morta. Foto de la fitxa any 1990 que es conserva Arxiu Històric Municipal de Sitges

Lucrecia moribunda. Foto de la fitxa any 1990 que es conserva Arxiu Històric Municipal de Sitges
Foto de la fitxa any 1990 que es conserva Arxiu Històric Municipal de Sitges


El dia 26 d’abril d’aquell mateix any 1980 l’alcalde Jordi Serra va enviar carta d’agraïment al Dr. Pérez Rosales. En la carta Serra ens dóna més pistes sobre l’escultura mutilada de Viladomat, “niño con el pez”.

Les tres primeres referències es troben a la Plaça Dr. Pérez Rosales al Poble Sec. Un conjunt amb poc sentit, que fa que les peces interessants quedin desprestigiades per obres de menys qualitat.  Lucrecia i Cleopatra moribundes, reproduccions en pedra de les obres originals realitzades l’any 1804 per l’escultor Damià Campeny (Mataró, 1771- Barcelona, 1855),  mostren un important estat de degradació. Podríem dir que no es tracta de peces originals, però tampoc ho són les foses en bronze de l’any 1934 i que es conserven, i exposen, al MNAC amb tots els protocols establerts. 

Pel que fa al marbre que representa un nen abraçat a un ànec, aquesta també va ser víctima del vandalisme. Primer va perdre part del braç,  i l’any 1998 va ser decapitada (quina mania que té la gent en tallar el cap a aquestes pobres escultures). La van retirar per ser restaurada, i actualment no sé on es troba guardada, ja que em sembla que no va tornar a ser exposada. 

Retall Eco de Sitges  que es conserva Arxiu Històric Municipal de Sitges

Mercuri (Hermes) va ser la única estàtua que va ser col.locada a La Fragata i allà ha seguit des d’aquell 1980 

Però el “microbi del desprendiment”, com li havia dit Utrillo, va fer que Pérez Rosales tornés a donar noves peces al poble. Una donació que anava acompanyada per unes indicacions d’ubicació de les mateixes. 

El dia 23 d’abril de 1982 el Doctor Jesús Pérez Rosales torna a escriure a l’alcalde Jordi Serra una carta que també es conserva a l’Arxiu Històric Municipal de Sitges. Un nou  llistat de donacions:

-Una escultura de mármol representando “FAUNO” con su peana autor desconocido (Plaza Barriada de la Fita).
-Maternidad tamaño natural en mármol, autor Borrell-Nicolau (Plaza de la Fragata).
-Dos anforas terra-cotta (sic) antiguas, gravadas en dibujo grandes (Plaza de la Fragata).
-Pozo de alabastro con su brocal en hierro-brazales y barco en remate (Plaza de la Fragata).
-Jarrón en mármol italiano, pedestal en brocantel (jardincillo de la Fragata).
-Cuatro gárgolas en piedra, cabeza animal (jardincillo de la Fragata, periferia del jarrón). 

Fauno i nimfa. Foto actual
Foto de la fitxa any 1990 que es conserva Arxiu Històric Municipal de Sitges

El 4 de maig de 1982 l’alcalde Jordi Serra envia carta al Dr. Pérez Rosales agraint-li el seu generós regal, i al final li indica que “para su satisfacción he de decirle que todas ellas han sido colocadas en los lugares por Vd. indicados (...)”. 

Però pel que es veu el Carnaval no li senta bé a les escultures de la Fragata, i ja l’any 1994 l’escultura de la maternitat de Borrell Nicolau va ser trencada durant els actes festius. Algú va trencar el cap del nen, i tot i que l’escultura va ser retirada, restaurada i recol.locada al seu lloc de la Fragata, on ara hi ha l’estàtua de la Malvasia, a finals del mateix 1994.  Després d’una nova restauració, finalment l’any 2008 l’escultura va ser col.locada al peu de l’escala del Palau Maricel de Terra, on la podem gaudir actualment.

Foto que es conserva Arxiu Històric Municipal de Sitges
Amb els anys i les reformes del passeig també va desaparèixer el jardinet amb el gerro de marbre i les quatre gàrgoles que l’envoltaven. Recordeu la mala olor que feia aquell punt quan havia de ploure?

Foto de la fitxa any 1990 que es conserva Arxiu Històric Municipal de Sitges



En aquesta llista no hi apareix ni l’Apol.lo amb la lira, ni la figura amb la gàbia, dues peces donades també pel Dr. Pérez Rosales.

Foto de la fitxa any 1990 que es conserva Arxiu Històric Municipal de Sitges

Foto de la fitxa any 1990 que es conserva Arxiu Històric Municipal de Sitges

Tots aquest elements, al que durant una anys també li teniem que sumar una ànfora trobada al mar, una àncora rovellada, i anys després, l’escultura de la Vermadora de la Malvasia  i els retrats “gibaritzats”, amb cavallet inclòs, dels pintors Ramon Casas i Santigo Rusiñol, les tres obres de Ramon Cuello, un conjunt que conformen un espai atapeït, kitst i sense cap discurs ni lògica. 



Davant d'aquesta faceta com a decorador de jardins que demostrava el Dr. Pérez Rosales no puc treure'm del cap la idea de pensar quin hauria estat  el resultat d'un jardí tan gran com el Laberint d'Horta ideat pel nostre "benefactor" posat a la pell del marquès d'Alfarràs. 


Més val no pensar-ho... i ara que estem a temps, reordenar l'espai, retirant alguns (potser molts) d'aquests elements decoratius. Així com restaurar i reubicar en llocs més adequats aquestes escultures que tenen el seu valor artístic, i que el seu estat mal de conservació   fa que no les valorem com cal. Potser hauriem de fer cas a Miquel Utrillo Vidal, i documentar, estudiar i catalogar la col.lecció Pérez Rosales.

Jo segueixo intrigada amb la coincidència "física i posicional" entre l'escultura de l'Hermes que apareix a la fotografia i al quadre de Ferrater i la de Sitges. Seguirem buscant.... i en un proper article explicarem la història del jardí dels Güell a Barcelona on va estar aquest Hermes (o un igual). 

Sort que la magnífica escultura de El Greco, realitzada per Josep Reynés, es troba d’esquena a tot aquest garbuix.