27 d’abr. 2018

ANTONI RIBA GARCIA, L'ESCULTOR DE LA CASA VICENS. O LA CONNEXIÓ T.

Família Riba Bracons

A la història de l’art català hi ha noms que es repeteixen constantment, que els trobem com a protagonistes de múltiples estudis, llibres, exposicions, etc… en definitiva, que els tenim fins a la sopa…. literalment parlant. 

Però a la història de l’art català també hi ha molts noms que han passat desapercebuts, sense fer gaire soroll, per aquest món tan egòlatra i suposadament exclusiu. Uns noms “perduts” que són essencials per entendre realment el nostre art, la nostra cultura, el nostre patrimoni, i als que no s'hi dedica ni temps ni diners per estudiar-los i recuperar-los. 



Un d’aquests noms “perduts” és el del protagonista d’avui, l’escultor Antoni Riba i Garcia, pare del poeta Carles Riba Bracons, i que es coneix professionalment per ser l’autor dels “angelets” de la façana de la casa Vicens, obra de Gaudí al carrer Carolines de Barcelona, així com de la decoració de les parets interiors d'algunes de les estances principals de la casa, i de les dues magnífiques terracotes de temàtica orientalista situades sobre les dues portes d’accés al saló, i que actualment, per raons de “seguretat” han deixat el seu espai a les càmeres de gravació, per estar, provisionalment,  col.locades al terra del mateix espai, amb el perill de conservació que això suposa per aquests dos tresors que, ara per ara, es poden considerar, gairebé, peces úniques d'Antoni Riba. 

Aprofito aquesta oportunitat per deixar-vos aquí el magnífic article  que, basant-se el meu estudi sobre el senyor Manuel Vicens, va realitzar la Maria Palau al diari Punt-Avui. Un regal que també m'ha servit per tornar-me a adonar de que en aquest món de la cultura hi ha una gran escletxa entre gent molt generosa i gent plena de  temors i incerteses,  ja que no vull pensar en altres causes ni raons.

Però per sort la generositat té més força que la mediocritat, i anima a seguir. Doncs seguim i un cop més us demano la vostra col.laboració per a aconseguir el meu objectiu, que és aflorar i catalogar l'obra del nostre protagonista d'avui. 

Antoni Riba i Garcia
Antoni Riba Garcia va néixer a Tortosa el dia 27 de gener de 1859. Els pares, Joan Riba i Cardús i Josepa Garcia i Franquet eren pagesos amb propietats a Tortosa. La parella va tenir tres fills: la Cinta, Antoni i Carles,  aquests dos, escultors, els quals seguien una tradició familiar.



L’oncle, Ramon Cerveto Bestratén (1828-1906), casat amb la seva tia paterna, Dolors Riba i Cardús, fou el primer mestre del reconegut escultor Agustí Querol. La parella va tenir 8 fills homes, tots dedicats a l’art, entre els quals destaquen Víctor Cerveto i Riba (Tortosa, 30/12/1861- Barcelona, 5/1/1936), el qual continuà amb els seus germans el taller de Querol a la mort d’aquest l’any 1909. Els altres fills van ser el pintor i escultor Antoni (Tortosa, 1876- Barcelona, 1938), en Ricard, en Ramon, en Salvador, en Josep i l’Agustí. 




Aquella segona meitat del segle XIX, Tortosa va tenir grans artistes. Pintors com Francesc Gimeno, Antoni Casanova, Juli Moisès, Josep Maria Marquès, o escultors com Josep Antoni Santigosa, Agustí Querol, Antoni Riba, o la família Cervetó, amb el pare Ramon, i els fills, Víctor, Antoni i Ricard Cervetó i Riba.  

Com expliquen Albert Manent i Carles Medina, biògrafs de Carles Riba Bracons, fill de l'escultor, aquest als quinze anys es posà a les ordres del brigadier Francesc Vallès, cap de les forces carlines al Maestrat, i, havent fugit de casa, prengué part en les principals accions de la darrera guerra carlina. Lluità als Ports de Beseit i formava part dels escamots que ocuparen les viles dels voltants de Tortosa i del Maestrat i que arribaren fins a Castelló. Participà en l'assalt de Conca i fou un dels comptadíssims cadets que sortiren de l'anomanada Escuela de Cantavieja, població estratègica i fortificada de la província de Terol i puntal de la resistència carlina. 

Passats els 20 anys, retirat de la lluita carlista i amb el grau d'oficial, a finals de la dècada dels 70 del segle XIX, es va instal.lar a Barcelona on aprengué escultura a l’Escola Llotja, on consta matriculat als Ensenyaments d’Aplicació el curs 1879-80. 

Aquí va tenir com a mestre a Francesc Font i Pons (Barcelona, 1848- Madrid, 1931), fill de l’escultor Francisco Font que l’any 1747 havia realitzat una imatge de pedra de l’Anunciació que es va situar en una cantonada de la “recent estrenada” placeta de Sant Miquel de Barcelona. El jove Font va estudiar amb els germans Agapit (1833-1905) i Venanci Vallmitjana (1826-1919) i amb Domènec Talarn (1812-1902). L’any 1878 Font obre un taller al carrer Tallers 22 de Barcelona, al qual hi van diversos joves escultors, mentre ell segueix realitzant diverses obres com la que va fer que l’any 1884 obtingués la tercera medalla a L’Exposició de Belles Arts, una obra titulada El Enigma de Tebas i que ens recorda molt a les dues obres de Riba que es conserven al menjador de la Casa Vicens. Com podeu veure, aquesta obra de Font va tenir molt d'èxit i es va reproduïr diverses vegades. 

  



Obra que ens pot recordar a les dues escultures d'Antoni Riba que es conserven a la Casa Vicens, tot i que la temàtica mitològica triada per Font, res té a veure amb les obres de tendència oriental realitzades per Riba, molt més lligades a l'estil de moda en aquells anys.


El mateix any 1884 Francesc Font exposa a la Exposición de Artes Industriales con aplicación al decorado de habitaciones, que va tenir lloc a Barcelona. En el catàleg oficial consta amb el número 80, i dins de la secció “Objetos de barro cocido”, Francisco Font, consta a Ronda Sant Antoni, 55 de Barcelona. L’artista presenta “una figura de barro cocido, imitación a bronce, época del Directorio en Francia. Otra figura barro cocido, imitación a bronce, también de la época del Directorio. Un boceto, barro cocido imitación a bronce con el lema “El Genio transmite la Música”.

L’any 1888 marxa a Madrid, on instal.là el seu taller i on s’hi quedà amb la seva família fins a la seva mort el 17 de novembre 1931, just tres mesos abans que Riba. 

Antoni Riba es va matricular l’any 1878 a l’Escola de Belles Arts, a la qual durant la primera meitat del segle XIX, l’Escultura era una assignatura considerada d’ordre pràctic. Cap a 1860 els estudis es transformaren en Ensenyaments d’Aplicació i Estudis Professionals, acabant denominant-se Secció de Dibuix d’Aplicació a la Indústria i a l’Art i Ensenyaments de Pintura, Escultura i Gravat. L’assignatura d’aplicació eren d’aprenentatge al buidat, talla i nocions de metal.listeria. 

Un cop fora de l’acadèmia, Antoni Riba va perfeccionar el seu art al taller que Agapit Vallmitjana i Barbany, catedràtic interí d’escultura a l’Escola de la Llotja des de 1880 fins a la seva mort, tenia al carrer Mercaders del barri de Sans i al qual hi acudien joves escultors com el seu nebot Agapit Vallmitjana i Abarca, fill de Venanci,  Rafael Arché, Joan Flotats i Llucià, Eusebi Arnau, Agustí Querol i Josep Llimona. El taller va tancar l’any 1883, coincidint amb la col.laboració de Riba amb la decoració escultòrica de la casa Vicens projectada per Gaudí. 

Antoni Riba forma part dels artistes que durant el mes de novembre de 1882  exposaven les seves obres al Saló Parés de Barcelona. A El Correo Catalán del 30 de novembre de 1882 llegim: “En el Salón Parés vemos un busto en barro del escultor Sr. Riba, en el cual brillan verdaderas cualidades artísticas, haciendose en tremos simpático el asunto aunque está algo descuidado el modelado de dicho busto”.

I és durant aquest any quan entra en contacte amb Antoni Gaudí, per al qual realitza els treballs d’ornamentació de la casa que li havia encarregat el Sr. Manuel Vicens al poble de Gràcia, actualment, al carrer Carolines de Barcelona. 

En el llibre El Arte modernista en Barcelona, publicat l’any 1943, J.F. Ràfols dedica el primer capítol a “La post-exposición del 88” i aquí és on llegim:

“Dicha casa (referint-se a la Casa Vicens) manifiesta la atracción sentida por Gaudí hacia el arte mudéjar al tratar muchos de los motivos ornamentales: con un sentido de ordenamiento alcanzado sólo por rectas, con una gaya melodía de arabesco obtenida mediante los floreados azulejos que exornan abundantemente sobre todo la parte superior, con fajas horizontales de mampostería terminadas lateralmente en octógonas, con la franca aparición del conducto de humos en la parte central de la fachada, con aquellas  aplicaciones cerámicas con hiedras y fresas que hay en los entrevigados del comedor y los dormitorios del piso alto -aplicaciones que parecen revelar un atavismo robbiano y son obra del escultor Antonio Riba-, con unas acabadas figurillas muy de la época en las enjutas de la parábola -conseguida por el avance de las hiladas de ladrillo- en la cascada del patio, frente al edificio, este actualmente restaurado con poco acierto.”

I fent un punt i a part, i entrant una mica més en la participació de Riba a la Casa Vicens, Ràfols es refereix a les aplicacions ceràmiques que decoraven amb motius florals els entrebigats del menjador i dels dormitoris del primer pis. Al saló, i sobre les portes, com es veu a la foto, també hi havia les estàtues orientalistes.








Així com unes "figurillas muy de la época". Aquí em ve un dubte? Les "figurillas" que veiem a la casa Vicens són totes de Riba? Veritablement aquests angelets de la façana al carrer Carolines són d'època? Jo sempre els havia vist molt noucentistes...... més Smith que Vallmitjana..... 



Fent una ullada a les imatges antigues de la casa original del Sr. Vicens trobo algunes respostes. 




 

   


Les "figurillas" de Riba són aquests dos "nens" que es troben situats sobre de la porta original d'accés directe, des de l'interior de la casa, al gran jardí, accés que anys més tard, quan compra el Dr. Jover l'edifici, el converteix en el conegut "fumador". 


Els altres dos "nens", col.locats a la façana principal del carrer Carolines, van ser incorporats durant l'ampliació i reforma de l'edifici realitzat l'any 1925 per l'arquitecte Joan Baptista Serra Martínez, quan Antoni Riba ja havia renunciat a la seva passió per l'escultura. 


Però en aquest article Ràfols encara diu una cosa més important: "en la cascada del patio". Això m'ha fet mirar-me atentament les poques fotos que es conserven de la cascada que va dissenyar Gaudí i és amb aquesta observació que m'he trobat amb uns bellíssims relleus que decoraven la construcció exterior i que tot indica que també eren obra de Riba. 




  


Uns relleus, que sembla que van ser menjats per la vegetació i es van anar perdent. 



Antoni Riba estava casat, des de l’any 1885, amb Adela Bracons Casablancas (1864-1937), de Sabadell. La parella va tenir quatre fills: l’Antoni (1886-1954), la Rosita, en Carles i en Marius. El primer esdevindria dibuixant, i en Carles, en el conegut poeta  (1893-1959) casat amb Clementina Arderiu. 


Retrat de la família Riba Garcia cap a 1905. Els avis Joan Riba i Cardús amb la seva esposa Josepa Garcia i Franquet,  derrera Antoni Riba Garcia i Adela Bracons, Antoni, Marius,  Carles Riba a la falda de l'avi,  i Rosa

Foto cedida per la família Riba
Fotografia de mitjans de cap a 1915

Una jove Adela Bracons
Adela Bracons era filla d’Antoni Bracons Casanovas, sastre de Sabadell que va traslladar-se a Barcelona, al carrer de la Llibreteria, on va morir l’any 1874, i de Vicenta Casablancas Font, també de Sabadell. Els Bracons eren una important nissaga de fabricats de teixits de cotó de Sabadell. L’Adela va nèixer el 19 de gener de 1864 al carrer Llibreteria 21, 1er pis, de Barcelona, a la mateixa casa de l'antic Forn de Santa Clara. Adela moriria al carrer d'Aribau 60, el 13 de març de 1937.

Una germana d’Adela, Concepció Bracons, es va casar amb el notari Josep Surribas Riera, que tenia la seva notaria al pis entresòl del número 31 del  Passeig de Gràcia. Surribas, l’any 1898 era soci del Centre Excursionista de Catalunya. Una filla de la parella, Núria, va morir jove el 28 de setembre de 1916. A la seva esquela, publicada a La Vanguardia el dia 11 d’octubre, apareix el seu oncle, Antoni Riba.  

Va ser al notari Surribas a qui va confiar el seu testament Dolores Giralt, la  vídua de Manuel Vicens Montaner, el 16 de setembre de 1902. Aquest testament, del qual ja vaig parlar-ne en l’article sobre la Casa Vicens, és en el que diu que Dolores Giralt, la Sra. Vicens, “enferma y guardando cama” a casa seva, a l’entresòl del carrer de Rosselló 152, testava davant del notari José Surribas Riera. Entre les deixes, em va cridar l’atenció dels 10.000 euros a la seva fillola Rosita Riba i Bracons.

Rosa Riba Bracons
Però la relació entre els Riba Bracons i els Vicens Giralt ve de més lluny i era molt intensa. En el testament de Manuel Vicens Montaner, del 26 d’abril de 1895, nomena tutors de la seva filla adoptiva Joana Peña, després Joana Giralt Grifol, al mossèn Francisco Llanas, a Ramón Sabanés i a Antoni Riba, “escultor, natural de Tortosa”. També diu que, en cas de que la seva esposa i filla morissin sense deixar hereus ni testament, aquests béns passarien a “los niños Julio Sabanés y Bertrán y Rosa de Viterbo Riba y Bracons, mis ahijados, por iguales partes y a sus libres voluntades”. 

La família Riba Bracons, al néixer el  tercer fill Carles l’any 1893, vivien al número 1 del carrer de Muntaner, davant de la plaça Sepúlveda, al 1er 1ª. Pocs anys més tard la família es traslladà al número 60 del carrer d’Aribau, ocupant el pis 3er 1ª, i els nen van cursar els seus estudis de Batxillerat al Col.legi de Sant Ildefons del mateix carrer, i on van viure els pares fins a la seva mort i que va ser la direcció (residència) que Carles Riba i Clementina Arderiu, donaven als seus coneguts quan estaven a l'estranger.


Els padrins de Carles Riba van ser el seu oncle, al que li deu el nom, Carlos Riba i Garcia (Tortosa, 1870- Barcelona, 1941), solter i de “profesión escultor, natural de Tortosa” i que tenia el seu taller d’imatgeria i escultura religiosa a la Plaça Sant Pere, 3 bis, 2º 1, de Barcelona, i l’àvia materna.

La família Riba Bracons passava els estius al Cap Roig, vora l’Ampolla, al Delta de l’Ebre, a casa del marit de la Cinta Riba i Garcia, tia paterna, el notari Josep Maria Llopis. 

Els fills Riba Bracons es van casar tots, formant una gran família. Rosa es va casar amb Ramon Bargués, Antoni amb Neus Bassás, Carles amb Clementina Arderiu i Marius amb Odília Sanfeliu. 

Antoni Riba Bracons va ser un reconegut dibuixant que publicava a diverses revistes catalanes. Un exemple és aquest dibuix per a la novel.la "El petit escultor".




A Tortosa, la seva terra natal, l’escultor Antoni Riba era molt respectat. 

Al Diario de Tortosa del 9 de juny de 1883 es refereixen als premis del “Primer certamen científico-literario del Círculo de Artesanos de Tortosa”, i amb el número 10: “Un grupo de barro, representando la “Tradición”, original del joven acreditado escultor tortosino D. Agustín Querol, y obsequio de D. Francisco Riba i Lledó a la mejor “Monografia escrita en catalán o castellano, sobre un punto cuanquiera de la história de Tortosa”.

I amb el 12: “Dos pequeñas estatuas en barro, representado dos tipos de la época del Directorio, premio ofrecido por el aplicado escultor D. Antonio Riba, al a poesía más bella que en catalán o en castellano enaltezca a la ciudad de Tortosa”. 

Quedeu-vos amb aquest nom, Francesc Riba i Lledó (Tortosa, 1848- Barcelona, 1904), al qual hi tornaré al final de l'article.


La Verdad, setmanari de Tortosa, 29 de maig de 1894: “Bienvenido. Hemos tenido el gusto de saludar a nuestro querido amigo, el distinguido escultor don Antonio Riba que ha venido de Barcelona para residir en Tortosa, su ciudad natal. Dámosle la bienvenida y celebraremos que le sea grata su antigua residencia”. 

La Verdad del 29 de juliol de 1895 el llegeix: “Bienvenido. Procedente de Barcelona ha llegado a esta ciudad nuestro amigo el distinguido escultor tortosino D. Antonio Riba, quien se propone pasar el verano juntamente con su familia en una finca de su propiedad,en cuyo punto piensa modelar varios bocetos que tiene en proyecto y que han de proporcionarle utilidad y fama”. 

Al mateix setmanari La Verdad, del 22 de febrer de 1896, llegim: “El escultor Sr. Riba. Hemos tenido el gusto de saludar al distinguido escultor, residente en Barcelona, nuestro estimado amigo D. Antoni Riba. Que le sea grata la estancia entre nosotros deseamos sinceramente.”

Però Riba també apareix a la premsa més generalista del moment.


A La Vanguardia del 2 de juny del 1883 ja anunciaven aquesta col.laboració: “Tortosa. Los jóvenes escultores hijos de esta ciudad, don Agustín Querol, don Tomás Cardona y don Antonio Riba han ofrecido premios para el certamen que celebrará el “Círculo de Artesanos” a primeros de setiembre”

A la Vanguardia del dia 8 de novembre de 1885 es publica la nota: “En la calle de Santa Ana, número 26, 28 y 30, han abierto los señores Milá, Mas de Xaxars y compañía, un gran establecimiento de objetos destinados al culto religioso, que creemos digno de visitarse, tanto por la variedad y riqueza de dichos objetos como por los baratísimos precios de los mismos. Figuran en el nuevo establecimiento reproducciones de cartón-piedra de celebradas esculturas de Vallmitjana, Atché, Riba y otros, construidas en grandes talleres de Berga y compañía de Olot, y como generosos extranjeros tuvimos ..”

A La Dinastía, diari de Barcelona, del 22 de desembre de 1889 trobem una crònica firmada per F. Tomás y Estruch: “Última ojeada al salón Parés”, on llegim: “Como siempre, hay poca escultura, y más retratos y asunto triviales, de fantasía, que estudios serios o composiciones de importancia. 
Si no fuera por el señor Atché, y por el señor Font, todo se reduciría a una exposición comercial, no de Arte. De aquél, un busto de San Agustín,….
Los tipos flamencos del señor Riba no son nuevos, pero tampoco, en cierto modo, y con sus consiguientes salvedades, aceptables. De su Fígaro, también decimos lo propio, aunque la actitud del mismo, se preste fácilmente al ridículo.” 

El tema del personatge d' El Fígaro és constant entre els joves escultors d'aquests darrers anys del segle XIX. No tenim l'escultura de Riba, però podem posar alguns exemples realitzats pels seus companys de taller, els quals a la vegada s'inspiraven en els seus mestres i en artistes internacionals. Alguns exemples:



Figaro de Jean-Baptiste Carpeaux (1827-1875)

Rosina i Figaro, de Venanci Vallmitjana Barbany (1828-1919)


Fígaro, de Venanci Vallmitjana Barbany, de 1873

I al Correo Catalán del 27 de febrer de 1898 llegim: “En el taller del escultor D. Antonio Riba (Aribau 58, 3º 1ª) hemos visto una estátua-retrato de cuerpo entero, en barro, que representa a D. Carlos de Borbon, de Capitán General en traje de campaña, cubierto con el capote militar, que tiene cojido con la mano izquierda y puesta la derecha en el puño de la espada en actitud imponente y majestuosa, la bien modelada…”.



Aquest era un retrat de Carlos María de Borbón (1848-1909), autotitolat “duque de Madrid” i “conde de l Alcarria”, pretendent al tron carlista d’espanya sota en nom de Carlos VII entre 1868 i 1909. Des de l’any 1887 també va ser el “Jefe de la Casa de Borbón” i pretendent legítim al tron de França. Així doncs la tendència carlista de Riba encara estava molt viva.

Actualment no he pogut localitzar l'escultura, però seguirem la recerca. 

De Riba es conserven poques obres. Unes d'aquestes són les escultures que representaven a Sant Joan de la Creu i a Sant Joan de la Salle i que es trobaven a l'altar de l'església del Col.legi del Sagrat Cor de la Salle de Manlleu, obres actualment desaparegudes i que coneixem per fotografies antigues. 






Unes peces que per la temàtica religiosa que coincideixen amb les que realitzava el seu germà, Carles Riba, que destacava com a imatger. 


Escultura de Carles Riba, publicada a La Hormiga de Oro
el dia 11 de juliol de 1908


Va destacar amb els retrats, tot i que no va ser capaç de seguir l’estètica modernista, fins al punt d’abandonar la pràctica de l’art i de “destrossar” gran part de les obres que encara conservava. 

Home inquiet, freqüentava la Penya de l’Avenç, tot i que principalment formava part activa de l’Academia de la Juventut Católica. Durant la primavera de 1905, Antoni Riba s’adhereix a “la Liga antiduelista”. A La Vanguardia del dia 1 d’abril de 1905 es publica el llistat dels nous adherits i trobem a “Antonio Riba, escultor; Carlos Riba, estudiante…”. La lliga antiduelista, encapçalada a Catalunya pel baró d’Albi, va ser un moviment que va tenir un fort ressó a Catalunya, i posteriorment a la resta d’Espanya, durant els primers anys dels XX. L’objectiu era “desterrar para siempre los llamados lances de honor”. 

A La Vanguardia del 3 de juliol de 1909 llegim una nota: “En la Academia de la Juventud Católica se reunieron buen número de socios, al objeto de reorganizar la sección de Bellas Artes y Literatura, resultando elegidos para formar parte de la junta de sección los señores siguientes.” I com a vocals assessors tenim a Enric Galwey, Antoni Riba, Josep Sala Bonfill i Leopoldo Negre.”

Riba també solia passar per la llibreria La Hormiga de Oro, on es trobava amb Sebastià Carner, director de la revista de mateix nom, pare del poeta Josep Carner, un dels seus grans amics i també destacat carlista. 

El fill Carles Riba Bracons, també es va relacionar estretament amb aquesta publicació: 




Com ja hem dit, una crisi artística fa que Riba deixi la professió d’escultor, i el 12 de desembre de 1915, amb 56 anys, entra a formar part de la plantilla d’escrivents de l’Ajuntament de Barcelona, ofici al que es dedicaria fins a la seva defunció ocorreguda al seu domicili del carrer Aribau número 60 de Barcelona el dia 1 de febrer de 1932. (La Gaceta Municipal de Barcelona, gener de 1930).



Només la mort va significar la “recuperació pública” de l’artista. 

Sobre Antoni Riba, a La Publicitat del 6 de febrer de 1932 llegim:

“Ha mort en aquesta ciutat als setanta-tres anys d’edat un ciutadà honorable: N’Antoni Riba i Garcia. El seu traspàs, no pas sobtat, ha estat profundamentb sentit, no solament pels seus familiars, sino per tots aquells que havien tingut l’avinentesa d’estar-hi en contacte.
N’Antoni Riba havia estat en els temps de la seva joventut, un escultor distingit. De la seva obra, molt d'época, pensa ocupar-se en Rafael Benet.
Als seus familiars; la vídua, senyora Adela Bracons i fills Antoni, rosa i Màrius, i en particular, al fill tercer, el nostre estimat company l’il.lustre helenista Carles Riba, i a la seva muller, la poetesa Clementina Arderiu, La Publicitat expressa el seu condol”. 

A la Veu de Catalunya del 26 de febrer de 1932, Rafael Benet li dediquen una crònica a “Vida Artística” acompanyada per la fotografia d’un retrat de senyora, escultura de Riba: 



“El dia primer de mes moria a Barcelona a l’edat de 73 anys, Antoni Riba i Garcia, pare de Carles Riba.
Amb el poeta Carles Riba m’uneix una amistat antiga.
Jo sé com Carles Riba volia retenir el seu pare, com més s’atansava l’hora de la mort, de temps prevista. Riba en aquests dies tristos del traspàs , em recordava la vida del seu pare. Jo sabia que el pare de Riba fou escultor en la joventut perque en l’estudi del poeta hi havia uns graciosos bustos, auto-retrat de l’artista l’un i retrat de la seva esposa l’altre. Uns bustos delicadament vuitcentistes que recordaven les terres cuites d’En Nobas. 
Antoni Riba i García feu escultura dintre l’àrea dels Vallmitjana. Feliu Elias l’esmenta en la seva obra “L’escultura Catalana Moderna”. Riba fou deixeble de l’escultor Font, i algunes de les seves obres foren concebudes per l’altar. Antoni Riba, home d’una religiositat profunda per defensar la qual s’enrolà a les fileres tradicionalistes, a Tortosa, d’on era fill, sofrí la persecució pels seus ideals.
La profunda religiositat d’Antoni Riba el conduí, segurament, a la renuncia de tota ambició, a la renúncia de l’ambició artística. De molts anys havia deixat resignadament el seu art. Descontent de la seva obra d’escultor, va destruir tot el que li vingué a mans. 
He pogut veure algunes escultures degudes a Antoni Riba: entre aquestes uns retrats de familia, entre els quals es destaquen el de la seva muller i el d’un fill, aleshores infant, i uns delicats bibelots. En les escultures vuitcentistes Riba hi ha tendresa i estil.
Antoni Riba fou col.laborador de Gaudí. Segons sembla, feu tota l’escultura de la casa del carrer de les Carolines de Gràcia.
Antoni Riba , per estar a “la page” volgué seguir el moviment “modernista.
Sembla que en aquella desviació estètica, l’escultor va perdre el seu nord. Fos com fos, riba deixà l’escultura després d’haver emprés el camí de moda de principis de segle. 
La figura d’Antoni Riba s’engrandeix dramàticament quan es té notícia de la seva estoica renúncia a tota ambició personal. Fou un home tot d’una peça: un cristià autèntic.”

Darrerament, i per casualitats de la vida, o per la connexió que es crea entre els "assidus als Encants Vells de Barcelona", he pogut consultar als besnéts d'Antoni Riba i Garcia sobre el llegat d'aquests i sobre la possibilitat que la família conservi més obres de l'artista.  Tenen poca cosa física, però m'han fet arribar aquestes dues imatges d'uns retrats molt personals, un detall que agraeixo. El primer em diuen que és un retrat d'Antoni Riba realitzat pel seu mestre Venanci Vallmitjana, i l'altre és el retrat d'Adela Bracons, modelat per Antoni Riba, el mateix que es va publicar a La Veu de Catalunya i al que es refereix Benet en el seu article del 26 de febrer de 1932.







Però com va arribar a conèixer Antoni Riba a Antoni Gaudí?

Antoni Gaudí (1852-1926) es trasllada a Barcelona l’any 1870 per estudiar arquitectura a l’Escola de la Llotja i posteriorment a l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona, aconseguint el títol d’arquitecte l’any 1878. Com explica Josep Ràfols al seu llibre Gaudí de l’any 1928, un cop acabada la carrera, Gaudí va haver de “complir com a soldat a Barcelona, dins el cos d’Administració Militar, on se’l destina al poc temps d’ingressar a l’exèrcit. Ell entrà en caixa el 7 de juliol de 1874 i passà a la reserva de Tortosa pel gener del 1878, ja arquitecte”

Antoni Riba (Tortosa,1859- Barcelona,1932) té 17 anys quan acaba la  guerra Carlina l’any 1876.  L’any 1878-1879, seguint als seus companys tortosins Agustí Querol, Josep María Marqués i Víctor Cerveto, Riba arriba a Barcelona, quan Gaudí ja ha realitzat les seves primeres obres com a arquitecte. 

Durant la seva joventut, Riba fou amic de l'arquitecte Víctor Beltrí i Roqueta, (Tortosa 1862- Cartagena, 1935), fill de l'escultor Josep Maria Beltrí Velilla. Beltrí, com els seus amics tortosins, a principis de 1880, arriba a Barcelona, i per pagar estudis d’arquitectura i poder viure a la ciutat, treballa com a delineant a l’estudi de l’arquitecte August Font i Carreras, on també hi treballava el gran col.laborador de Gaudí, Francesc Berenguer i Mestres (1866-1914). Víctor Beltrí va obtenir el títol d’arquitecte el 27 de gener de 1887 i, per testimonis familiars, se sap que va treballar amb Gaudí, tot i que no se sap si el va conèixer gràcies al seu amic Antoni Riba, o pel seu company de curs, Berenguer.


Però com ja hem apuntat anteriorment, entre els noms d’escultors que van coincidir amb Riba al taller Vallmitjana apareix el de Joan Flotats i Llucià (1847-1917), amic i col.laborador de Gaudí, i sogre de Llorenç Matamala i Pinyol (1856-1927).


Fotografies publicades a La Hormiga de Oro el 20 de juny de 1908,
amb dues escultures, una de Flotats i l'altre de Carles Riba.

Flotats i Matamala eren amics de joventut a Manresa i van coincidir a Barcelona, on Matamala hi instal.là un taller de modelatge, al carrer de la Cendra, al costat del taller d’Eudald Puntí. Gaudí va treballar al taller de Matamala durant els seus anys com a estudiant d’arquitectura, una relació que duraria fins a la mort dels dos amics. 

L’any 1893, Llorenç Matamala es casa amb la filla de Flotats, Caterina Flotats, i van tenir dos fills, el també escultor Joan Matamala Flotats (1893-1977), autor del retrat escultòric de l’arquitecte i persona encarregada de realitzar la màscara mortuòria d’aquest, i de Teresa Matamala Flotats (+1977), casada amb Joan Munné. 

Tot i que a finals del XIX la relació entre Flotats i Gaudí va refredar-se per causa d’una forta discussió sobre la clau de volta de la cripta de la Sagrada Família, és durant els anys vuitanta quan Antoni Gaudí comença la seva col.laboració amb Joan Flotats, i altres artesans com el forjador Joan Oños, el vidrier Amigó, i el dissenyador de mosaics, Luigi Pallarin. 


Però..... i si la relació amb Gaudí va venir per part de Francesc Riba i Lledó (Tortosa, 1848- Barcelona, 1904)? Advocat afiliat al moviment regionalista català, fou redactor de La Renaixença des de 1882 i  va tenir entre els seus amics a Lluís Domènech i Montaner, Agustí Querol, Narcís Oller, Àngel Guimerà, Eduard Toda,  noms que es van relacionar amb Antoni Gaudí. 

Es dies 8 i 9 de maig de l'any 1883 Riba i Lledó va participar en l'excursió a Montserrat en motiu de la celebració dels 25 anys dels Jocs Florals a Barcelona. En aquesta sortida, presidida per  Jacint Verdaguer, i a la que hi van assistir els literats rossellonesos convidats a les festes, encapçalats per Justin Pepratx, hi havia noms com Jaume Collell, Àngel Guimerà, Josep Balari, Eduard Toda, Artur Masriera, Narcís Oller.... 


Pepratx va organitzar el 17 i 18 de juny d'aquell mateix 1883 una trobada de germanor entre escriptors del nord i del sud a Banyuls de la Marenda. Una trobada catalano-occitana estudiada per August Bover, i a la qual hi van assistir  una trentena d'escriptor catalans, entre els que hi havia Collell, Guimerà, Masriera, Francesc Matheu, Oller, Riera i Bertran, Tobella, Toda, Verdaguer i el mateix Riba i Lledó, tots ells també assistents a l'excursió a Montserrat. Però hi havia altres noms a Banyuls, entre els que vull destacar els d'Agustí Querol, Emili Vilanova, Josep Yxart, Alexadre de Riquer i Antoni Gaudí.....


Un any més tard, Pepratx torna a Barcelona, i aquest l'excursió programada pels organitzadors va ser a Sant Cugat del Vallés. Va ser un dia plujós que va cridar a pocs excursionistes, un fet al que se li va haver de sumar la sobtada indisposició del Sr. Pepratx just durant el dinar homenatge que va tenir lloc a la casa que el Sr. Manuel Vicens tenia  a Vallvidrera, un fet que ja haviem comentat a l'article sobre el Sr. Vicens i del que en donen notícia a La Ilustració catalana del 15 de maig d'aquell 1884. 







L'any 1909, i a Canet de Mar, alguns d'aquests personatges es van tornar a reunir, aquest cop per homenatjar a Àngel Guimerà. 

Fotografia publicada a La Ilustració Catalana el 23 de maig de 1909, de l'Homenatge a Guimerà. 

Nom dels participants a l'homentge a Guimerà, entre els que hi trobem a Francesc Riba.

Eduard Toda, un dels assistents a tots aquests actes, i gran amic de Gaudí des de la seva infantesa, va mantenir una intensa amistat amb l'escultor Agustí Querol, per la seva part, company d'Antoni Riba, al qual Toda va ajudar a promocionar la seva obra. 

Toda també a ser amic i promotor del pintor Enric Serra i Auqué, autor del quadre que decorava l'altar de Santa Maria de Ripoll, aquella restauració que va realitzar l'any 1889 Antoni Gaudí, i de la qual en vaig parlar llargament en aquest article.


Doncs ja veieu..... encara em falta molt per poder saber quina va ser la veritable connexió entre el Sr. Manuel Vicens, l'arquitecte Antoni Gaudí, i l'escultor Antoni Riba i Garcia, però del que n'estic segura és de la que anomenaré connexió T, és a dir, Terres de l'Ebre- Tarragona (o Tortosa-Reus).

I com sempre.... agrair-vos el vostre temps i demanar-vos la col.laboració per fer aflorar obres de Riba i poder aconseguir donar més visibilitat a aquest gran escultor. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada