27 de març 2017

ELISA CASAS DE CALVO vs. ELISA CASAS DE CODINA. ACTRIU vs. BURGESA, O UN NOM QUE HAURIA POGUT SER UNA NOVA PÍNDOLA DE l'ANY RAMON CASAS


              


Ja fa un temps, buscant dades per a realitzar una de les meves píndoles de l'Any Ramon Casas, em vaig topar amb un nom que m'era familiar: Elisa Casas. 


La Dinastía 5 de maig de 1890
Per uns moments vaig dubtar sobre si la "personalitat" que se m'acabava d'obrir a la pantalla era o no la germana del pintor, però unes quantes cerques més a les hemeroteques em van mostrar una dona intensa culturalment, amb molt de món, independent.... etc, unes característiques que no quadraven gaire amb aquella jove de la burgesia catalana que l'any 1890, juntament amb la seva germana Montserrat i el jove  Eduardo Nieto,  amb l'enginyer Josep Codina Prats, mort el 30 d'octubre de 1901. Pocs anys més tard la parella es traslladaria a viure a la casa del costat dels pares d'ella al passeig de Gràcia de Barcelona.  


La figura de l'Elisa Casas actriu va quedar arxivada a l'ordinador fins que ahir em va retornar de cop amb l'article publicat per Montserrat Esquerda a l'Eco de Sitges, "La germana artista de  Casas". En el text, la seva autora, fa referència a la faceta artística com actriu, escriptora, poeta i pianista.... de l'Elisa Casas Carbó. La veritat és que coneixent una mica la història i vida de Ramon Casas i família, és difícil de creure que aquelles nenes burgeses demostressin tan alta qualitat i voluntat cultural. Per a la família Casas Carbó ja n'hi havia prou amb acceptar que l'hereu  decidís ser pintor, bohemi... i vividor..., però les noies tenien un altre objectiu. Casar-se bé, viure i acceptar el que et deportés la vida.

Així doncs, i avui que celebrem el Dia Mundial del Teatre, aprofito per fer aquest petit article sobre l'Elisa Casas Vigo, reconeguda actriu, que havia format part del Teatro Español, i que tenia un nom massa usual en aquell moment.


L'Esquella de la Torratxa, 7 de juliol de 1893
Elisa Casas Vigo, de la que encara no tinc ni quan ni on va nèixer i morir, va iniciar-se com a actriu des dels quinze anys, i  també va escriure els seus primers texts i versos. Possiblement amb relació familiar amb la ciutat de Ceuta, de jove es va traslladar a la península per dedicar-se al teatre. En el món de la interpretació va tenir grans mestres com Hilario Eslava, Matilde Díez i Teodora Lamadrid, figures que la van convertir en la gran actriu que, sent encara molt jove, va enamorar bojament a Alfredo Calvo, actor (i pintor) que formava part de la saga d'actors Calvo.... entre els quals destacaven el seu pare, José Calvo, i els germans Rafael, Luis i Ricardo Calvo, membres del Teatro Español. 


L'any 1878 va escriure i posar música a La Paz de Cuba, un himne popular dedicat a Arsenio Martínez Campos, i que es podia vendre per 10 reals a tots els magatzems musicals de Madrid i provincies, tal i com es diu a La Ilustración española y americana del 30 de juny de 1878. És en aquesta nota on trobo el possible origen d'Elisa amb Ceuta, ja que aquí es parta de l'editor litogràfic Sr. Casas de Ceuta, i en una notícia a La Vanguardia de 1881, es refereix a Cesar Casas y Vigo, com a treballador sanitari al port de Ceuta. Seguirem estirant el fil per aquí. 

La fama d'Elisa va ser molt important, fins el punt que durant el mes de gener de 1880 va ser rebuda per la princesa d'Asturies, notícia que es recollia als diaris del moment. 



Al setmanari barceloní La Tomasa del 5 de setembre de 1889 ja li dediquen la portada, destacant, tot i que el dibuix no li fa justícia, la seva bellesa i talant natural.

Però la família Calvo, tot i ser destacats actors, no gaudien de bona salut. El jove Alfredo, que patia una greu malaltia, una hemoptisi, va morir durant el mes de setembre de 1890 a Salamanca, deixant vídua a Elisa Casas, amb la que d'havia casat a finals dels setanta. Mort de la qual se'n fa ressò La Ilustración española y americana del 22 de setembre de 1890. 


Foto de Ricardo Calvo

Així doncs, a la mort de Rafael (1842-1888) se li va afegir la d'Alfredo, i poc després Ricardo (1844-1895), principals representant de la companyia. Totes aquestes desaparicions van comportar al tancament de la companyia del Teatro Español, i van obligar a Elisa, que durant el mes d'abril de 1892 ja havia deixat la companyia,  a buscar-se la vida per altres camins, sense disposar de recursos econòmics i sense portar-se gaire bé amb la família política. 


Un altre factor que va portar a Elisa a no esdevenir la "gran actriu espanyola" va ser el debut i el gran èxit de les actrius madrilenyes Maria Guerrero i Maria Tubau, també alumnes de Teodora Lamadrid, i que amb un caràcter molt fort van aconseguir deixar en segon lloc la figura de Casas.  


A la Ilustración Ibérica del 5 de març de 1898, setmanari del que ella era una gran col.laboradora, Rafael de Nieva li dedica un llarg reportatge "Una actriz poetisa. Elisa Casas". En aquest text ens fa un interessant resum sobre la vida artística d'aquesta dona que fascinava per la seva bellesa i capacitat literària i teatral.


       


Al llarg dels anys Elisa Casas combinava els escenaris amb la col.laboració en diverses publicacions com La Ilustración Española y Americana, La Ilustración Ibérica, Pluma y Lápiz, i El Eco de Sitges. 

En aquest darrer setmanari va publicar textos i poemes entre 1897 i 1908, i és en les seves pàgines on durant el mes de març de 1899 es va publicar una fotografia de l'actriu, imatge que es formava part d'una col.lecció de postals comercials que es venien durant aquells darrers anys del XIX, i que tenien a Casas com a protagonista. 











El Vendrellense, 7 maig de 1899
El 14 d'agost de 1898 a l'Eco es publica un article d'ella dedicat a Sitges i que està localitzat a Vilanova i la Geltrú, mateixa població en la qual està a principis del 1899, tal com consta en un altre text, Felicidad, que publica el 30 d'abril de 1899 a La Ilustración católica de España.  Va ser al Teatre Principal de Vilanova on la Sra. Casas va protagonitzar una nova vetllada benèfica. 

Però Vilanova i la Geltrú no era un lloc desconegut per a Elisa, ja que  va ser el lloc triat pel seu cunyat Ricardo Calvo, per passar-hi l'estiu de 1894, a la casa de Joan Ferrer i Soler, "hacienda" que podria ser  la casa que el polític tenia a Sant Pere de Ribes, i que es coneix amb el nom de la Torre del Veguer.



Però d'on venia la relació intensa entre Elisa Casas i Sitges, especialment amb l'Eco de Sitges? Doncs potser va ser per part de la recomanació de Benito Pérez Galdós, amic de Rusiñol, al que va visitar a Sitges durant l'estiu de 1896?.  Sabem que l'any 1892, Galdós va rebre cartes d'Echegaray i Tolosa Latour que demanava "recomanacions" per aquesta actriu... El mateix Echegaray, juntament amb Àngel Guimerà i Narcís Oller, va estar a Sitges durant el mes d'abril d'aquell 1896, i va visitar a Rusiñol al Cau Ferrat, tal i com s'explica a L'Eco de Sitges




Nota extreta del llibre El dramaturgo y los actors: epistolario de Benito Pérez Galdós, 
María Guerro y Fernando Díaz de Mendoza, llibre de Carmen Menéndez Onrubia

Doncs no!!! La relació d'Elisa Casas amb Sitges i Vilanova i la Geltrú ve pel seu germà, Cesar Casas Vigo, el qual va posar unes estudis fotogràfics en aquestes poblacions, així com a Sant Martí de Provençals a Barcelona i a Vilafranca del Penedès. 

A Sitges, l'any 1886 obre un estudi al carrer Progreso número 4 (actual carrer Illa de Cuba). El fotògraf passava temporadas al poble, on venia durant uns dies concrets, com l'anunci de l'estiu de 1889 que avisa que estarà al carrer de la Industria 3, estada que sembla finalitzar durant el mes de març de 1890 per traslladar-se a vilanova, al Carrer de Sant Gervasi 39 i a finals del XIX a la Rambla Principal 122, juntament amb el seu germà Manuel i al carrer de Cuba 11.



Fotografia realitzada per Cesar Casas i que forma part d'una col.lecció particular de Vilanova.

A Sitges també torna, i cap a finals del XIX instal.la l'estudi al carrer de Tásis (Muralla), carreró que hi ha al Carrer d'Àngel Vidal, juntament amb un altre fotògraf, Adolfo Lara, per passar l'any 1898 al carrer Bonaire 48. 







Elisa Casas i Vigo era filla de Gonzalo Casas i Fontanals, gravador que va ser detingut a Ginebra el 16 d'octubre 1867 per falsicador de títols. Va ser empresonat a Barcelona, i va ser a la presó on va conèixer a un altre gravador-estafador, Joan Abadal. Els dos realitzen un nou frau, fent uns medallons falsos que va oferir als generals Serrano, Prim i Topete. Aquest, juntament a altres negocis foscos, va fer que els dos estafadors es veiessin obligats a marxar de Barcelona, i Casas l'any 1876 va marxar a Ceuta, on va intentar començar de nou, i va posar una impremta de litografia i fotografia. 

Elisa va tenir, com a mínim, dos germans, Manuel i César, aquest últim casat amb Narcisa Galobardes i pare del conegut fotògraf Gabriel Casas Galobardes (1892-1973) i Roser Casas Galobardes, una cantant d'òpera que es coneixia artísticament com a Rosario d'Ory. 




Rosario, que va morir el 9 de maig de 1918 sent molt jove, va actuar l'any 1915 a El Retiro de Sitges, cantant Il Barbero de Seviglia i Lucia, estava casada amb Joan Soler i Bru, el qual amb els anys es convertiria en un destacat diputat del parlament de Catalunya, i una de les poques persones que va estar al costat del president Macià quan aquest va morir el 25 de desembre de 1933. 

Gabriel Casas, del que actualment hi ha una exposició itinerant de la seva obra, va esdevenir un important fotògraf, autor d'imatges i retrats molt interessants artística i històricament. Un exemple poden ser aquestes fotos que va realitzar a Sitges durant els primers anys de la dècada dels 30....





així com el reportatge fotogràfic de Buster Keaton a Sitges, del que ja en va parlar Florenci Salesas al seu blog.... 



Afegeix la llegenda




Elisa Casas, vídua i sense fills, va seguir vivint a Barcelona i va tenir una bona relació amb els seus nebots, pels que sentia gran amor, tal i com demostra el poema que li va dedicar a Gabriel, i que va publicar l'Eco de Sitges el dia 1 de març de 1903. 



Afegeix la llegenda

Elisa, durant els primers anys del XX va viure al 3er pis del número 239 del carrer de Mallorca, cantonada amb Passatge Mercader, un edifici de l'arquitecte Falqués, construït l'any 1875 per encàrrec de Camilo Soler i en la que hi van viure els descendents d'aquest. 





A la ciutat va fer de  professora de declamació del Ateneo Valentino de Literatura y Arte, va seguir organitzant vetllades artístiques i teatrals, i no va deixar d'escriure, fins al punt de convertir-se en puntual crítica al principal diari de Barcelona, com era La Vanguardia del 17 de juliol de 1910. 







Entre 1912 i 1914 en aquest mateix diari anuncia "clases económicas de solfeo, canto, francés, literatura y declamación", que donava al seu pis barceloní.


Doncs res..... hi ha molta més història darrera d'aquesta altra Elisa Casas, actriu, poeta i pianista..... una noia que des de molt jove ja va començar a escriure i que potser, per la seva relació o coneixença amb intel.lectuals del moment, va poder coincidir físicament en algun moment amb Ramon Casas i Carbó, però amb el qual no va tenir cap mena de parentiu.







8 de març 2017

UNA MICA MÉS SOBRE MANUEL FELIP, L'ESQUIU PROPIETARI DE LA CASA FELIP DE BARCELONA






La casa Manuel Felip és un edifici modernista que des de fa uns dies està "de moda", gràcies a la iniciativa de la Fundació Vila Casas, actual propietaria de l'immoble, d'obrir les seves portes al públic general.

La casa, que es troba siatuada al carrer d'Ausias March número 20 de Barcelona és un projecte de l'arquitecte Telm Fernández i Janot (1855-1926), el qual l'any 1901 va rebre l'encàrreg del Sr. Felip de construir un edificici en un terreny de la nova Eixample barcelonina que havia adquirit uns anys abans. Com era costum en aquell moment, la planta principal seria destinada a habitatge de la família del propietari, i els pisos superior destinats a lloguer, com per exemple el Dr. Josep Armengué, que l'any 1904 anuncia a La Vanguardia el trasllat de la seva consulta al 1er pis d'aquest edifici. 

                    

En els plànols cartogràfics de Barcelona de 1899 i 1904, encara es dibuixa el solar sense construïr, on jo he posat una estrella. 

Telm Fernández també és l'autor de les obres de construcció d'una casa adjacent a l'anterior, al número 16-18 d'Ausias March. Casa de planta baixa i soterrani, que Manuel Felip encarrega l'any 1905, llicència que atura l'any 1906, i que tornar a iniciar l'any 1911. Fins aquell moment en aquest terreny hi havia la coneguda casa Bayer.  

Afegeix la llegenda
Però l'any 1914, quan el senyor Felip ja és mort, l'Ajuntament concedeix permís a Manuel Felip per aixecar quatre pisos i departaments de servei, sobre aquell edifici de soterrani i planta baixa de 1911. La sol.licitut és de març de 1912.  Davant d'aquesta nova situació i propietat de l'edifici, és Elvira Pérez, la seva muller, la que acaba encarregant-se de la realització de les obres de construcció d'aquest edifici. 

L'elecció de Telm Fernández com a arquitecte de la casa Felip, professional poc conegut i amb menys obra que altres arquitectes del moment, pot tenir l'origen en la religiositat dels dos personatges.

Telm Fernández, nascut a Barcelona l'any 1855, va rebre una primera educació religiosa. Va anar al col.legi de Carlos Prat, i amb altres alumnes participava en processions, com la que durant el diumenge de Ramos de 1862 va celebrar la Confraria dels Dolors de Barcelona. Ell i els seus companys portaven el Sant Penó Menor. 

Fernández va obtenir el títol d'arquitecte a finals de 1878 juntament amb altres noms, alguns de coneguts,  com Jaume Gustá i Bondia, Manel Comas y Thós, Joan Abril y Guañabens, Ubaldo Arizmendi, Juan José Heras y Arizmendi i Joaquim Bassegoda i Amigó. 

L'any 1883 va entrar a formar part d'una junta creada a Barcelona  per la Pía Unión per anar "contra la blasfèmia" de la que també en formaven part dos altres arquitectes de Barcelona, Joan Martorell i Josep Artigas. 

L'any 1885 va realitzar el disseny de l'altar i sagrari de la capella del Sagrat Sacranet de la parròquia de Nostra Senyora del Carme de Barcelona, església que va ser cremada totalment l'any 1909 durant la setmana tràgica, fet que no ens permet conèixer directament aquest treball de Fernández. 


Afegeix la llegenda

L'any 1888, el setmanarLa Dinastia publica un article sobre les noves contruccions al cementiri de Montjuïc, i remarca el Panteó de Manuel Felip a Via Eulàlia, obra de l'arquitecte Telmo Fernández, el mateix que anys més tard li dissenyaria les cases del carrer d'Ausias March,  i amb obra de marbre del taller dels germans Franzi. 

A la seva mort l'any 1926, la seva esquel.la ens dona moltes més pistes sobre la relació familiar amb diverses companyies religioses, especialment la banda familiar de la seva esposa, Concepció Marrugat. Una de les seves filles, Josefina, era novicia de la Companyia de María i Carmen, així com gairebé tots els seus cunyats: Enrique, Germà; Maria Escolàstica, abadesa del Reial Monestir de Sant Anton i Santa Clara; i així 3 o 4 germans més... 
 





Arqueta realitzada 1899, propietat del Sr. Manuel Felip,
foto publicada a
Materiales y documentos de arte Español,
ed.Parera, 1900-1901
I ara, tornant a l'origen del tema, la Casa Felip, i sobre els grans artistes, artesans, tallers, etc... que van treballar en la construcció i decoració de l'edifici del carrer d'Ausias March 20,  ja s'han dit moltes coses i se n'han escrit diversos articles com el de Natàlia Farré al Periódico el 24 de febrer, o els de El País de José Ángel Montañés  i del Punt Avui de Maria Palau, els dos publicats el dia 27 de febrer, així com blogs com aquest, en el que podeu trobar dades interessants. 


Com m'és costum quan es tracten temes de patrimoni, em vaig llegir els tres articles amb molt d'interès, i vaig acabar amb ganes de visitar la casa i amb un "cuquet" que em menjava el cap.... com podia ser que els tres articles coincidissin en dir que no se sabia gairebé res sobre "l'esquiu" propietari de la casa, el Sr. Manuel Felip?





Barcelona Cómica, 6/9/1896


Primera notícia que trobo sobre aquest personatge és de 1896. Dins de la societat del Foment del Treball Nacional "Manuel Felip i Sintas, es el tesorero, fabricante inteligentísimo, modesto, amable, gusta poco de exhibirse, pero se le encuentra cuando se le busca para trabajar de veras por algo notable y beneficioso para el país"

Em va fer pensar aquesta frase: se les encuentra cuando se le busca... i el vaig buscar i vaig trobar el seu retrat....



Manuel Felip, l'any 1896 

Afegeix la llegenda
Manuel Felip i Sintas va  néixer a Barcelona cap a 1858. Fill de Bonifaci Felip i Badia (+ Barcelona el 20 d'abril de 1887) i  Maria Sintas i Parpal (+ Barcelona el 20 de desembre de 1899), va tenir dues germanes, Juliana Daniel Sintas, filla del primer matrimoni de la mare amb Joan Daniel, i Enriqueta Felip Sintas, casada amb el doctor Miquel Horta Vives, de Mataró. La mare, Maria, va morir al carrer de Vergara 13, 1er pis, casa de la seva filla Enriqueta i que també feia de consulta del seu gendre. 

El pare, Bonifaci, que com explica Teresa Macià Costa en un comentari en aquest mateix article, provenia de Cardona. Casat amb Maria Sintas el 15 de juliol de 1956, vivien al carrer Sant Pau 32 3º de Barcelona. La fàbrica tèxtil, durant els primers anys de la segona meitat del segle XIX, estava al carrer Riereta 24, per passar posteriorment al carrer Barbarà, 4, on sembla que també es va traslladar a viure la família. 

El Dr. Horta, que va estudiar amb la promoció 1870-1875 de la  Universitat de Barcelona, va esdevenir un destacat metge de l'Hospital de Sant Pau i Sant Creu de Barcelona. Personalment va tenir una estreta relació amb el seu cunyat, Manuel Felip, i el retrat dels dos, realitzats pel pintor Francesc Parera i Munté (1850-1920), van ser exposats juntament en una mostra que va tenir lloc al Saló Parés durant la tardor de l'any 1902. 

Al cap d'uns anys, la parella Horta Felip, que van tenir set fills, dos mort abans que ells, va deixar el pis del carrer de Vergara i es van traslladar a una casa al carrer Rubinstein, número 2, del barri de Sant Gervasi, on el 15 d'octubre de 1943 va morir Enriqueta, als 79 anys. El 19 de gener de 1946 hi moria el Dr. Horta. 

Sembla ser que una filla del matrimoni, Maria Horta Felip, religiosa del Sagrat Cor de Jesús del Tibidabo va heretar la casa que els oncles Felip Pérez, tenien al carrer d'Ausias March 20. 



Juliana Daniel (+ 28 de desembre de 1923) estava casada amb el vilanoví Ramon Solà Roca, mort l'any 1919, i propietari de l'Estamperia Ramon Solà, que primer, durant el darrer quart del XIX i els primers anys del XX, va tenir botiga al carrer Nou de Sant Francesc número 5, i posteriorment a  Portaferrissa 15. Eren molt reconegudes les estampes de comunió, algunes de les quals eren obra del pintor d'origen sitgetà Francesc Mirabent i Soler, fill de Mirabent i Gatell. 



    

       


Estampes de la casa Solà Roca. La primera és amb un dibuix de Mirabent.

La parella Solà Daniel, que vivia a la casa número 54 del Passeig de Sant Gervasi de Barcelona, va tenir dos fills, Josep, mort molt jove l'any 1903, i Mercè, soltera, morta l'any 1934 a la mateixa torre de Sant Gervasi, i a la que la van sobreviure les dues ties, Enriqueta Felip i Elvira Pérez.  

Algunes informacions relacionen la família de Manuel Felip Sintas amb la de Carmen Felip Vidal, vídua de Manuel Baixeras. Però si eren família, aquesta relació no era directa, ja que els pares de Carmen Felip eren Victoriano Felip i Maria Vidal, res a veure amb els Bonifaci Felip i la Maria Sintas. 


Ara que més o menys hem presentat la família més directa del Sr. Felip, tornem a ell i a la família política, els Pérez Capdevila. 

L'any 1887, a l'Anuari Riera i al Anuario del Comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración, ja consta Manuel Felip com a fabricant de teixits de llana, al carrer Barbarà número 4, direcció que coincideix amb la casa mortuòria del seu pare Bonifaci, mort esdevinguda aquell mateix any. Aquest carrer, que també es coneixia com a Fontseca, actualment conegut com Marquès de Barberà, té la seva entrada al carrer Unió i sortida al carrer de Sant Oleguer. Durant molts anys hi van conviure habitatges amb fàbriques, com la dels germans Batlló.


Manuel Felip es va casar amb Elvira Pérez Capdevila, filla i germana de la fàbrica tèxtil Enrique Perez y Hermanos que eren Carlos, Emilio, Julio, Enrique, Concepción i l'Elvira. 


La fàbrica dels Enrique Pérez y hermanos estava situada al carrer de Floridablanca 33, i el despatx primer al carrer Bruc 46, per passar l'any 1904 al mateix carrer Bruc, però al número 24, a molt pocs metres de la casa Felip del carrer d'Ausias March. 


Afegeix la llegenda



L'any 1892 la Fàbrica Felip es troba al carrer del Consell de Cent 447. L'any 1910 Manuel Felip demana permís a l'Ajuntament de Barcelona per col.locar un muntacàrregues en aquesta fàbrica, edifici que l'any 1917, quan Felip ja és mort, passa a ser propietat de José Maria Iñareta.




L'any 1894 Emilio Pérez Capdevila i  Alejandro Pik Kisch, incorporen com a socis "en comandita" als dos cunyats del primer, Joan Puig Saladrigas i Manuel Felip Sintas. L'objectiu de la nova societat, Pérez y Pik, és l'estampació de teixits. L'any 1899 la societat fa suspensió de pagaments.





L'any 1896 ja tenim localitzat a Manuel Felip al carrer d'Ausias March número 31, on té la fàbrica de "pañoleria de lana" i teixits de cotó. Aquest any és quan Felip entra a formar part, com a tresorer, de la junta de Foment de Treball Nacional. Aquí segueix fins 1905 que en el Anuario del Comercio, de la industria consta com a fabricant de productes de llana i de cotó amb les següents direccions: Ausias March 20, Consell de Cent 447 i Sant Joan de Malta 80, al barri de Sant Martí, entre Diagonal i Gran Via de les Corts Catalanes, edifici que compartia amb dues altres fàbriques "de apresto y tinte para la industria" dels senyors Pavy i Martí i de Joan Aguilar. 



L'any 1897, al Anuario del Comercio, de la industria consta un comerç tèxtil a la Rambla de Catalunya 31 a nom de Manuel Felip. 

Així doncs, Manuel Felip sí que era un important fabricant tèxtil: llana, cotó, estampació, tint.... però d'on es treu la idea que era un fabricant de teixit de "pana"?  Segur que és "pana" la tela que serveix de llenç per a les pintures que decoren les parets del saló de visites de la casa Felip? 



La pana és un teixit fet de cotó... fabricació de la qual tenia, des de 1840, el dret exclusiu de fabricació a Espanya la fàbrica El Vapor Vell de Sants de Joan Güell i Ferrer, pare d'Eusebi Güell... Anys més tard ja s'aixecaria l'exclusivitat i altres fàbriques, com la de Joan Valls i Ibern,  del carrer d'Ausias March 41, van poder especialitzar-se amb la pana o corderoy, nom que se li dona a les amèriques. 





De quin artista són obra aquestes pintures?, potser del mateix Francesc Parera, autor del retrat del Sr. Felip i un dels principals pintors-decoradors d'interior de la Barcelona del canvi de segle? 

Encara ens falta saber-ne molt més......

Pel que fa a la relació entre el Sr. Felip i Cuba, i a l'afirmació que era un "indià" que va fer la seva fortuna a les Amèriques, una afirmació que en part basen amb la presència de la flor del gira-sol com a element decoratiu que es repeteix en diversos llocs de la casa del carrer d'Ausias March, jo no he pogut trobar cap notícia que m'ho confirmi, ni que m'ho desmenteixi, més enllà de la ja comentada presència de gira-sols en la decoració de la casa. 

El que sí que sabem és que entre els 74 expositor de Barcelona que, mitjançant la Cámara Oficial de Comercio, Industria y Navegación de Barcelona, van enviar productes a l' Exposició Internacional del  Centenari que va tenir lloc a Buenos Aires, Argentina, entre maig i novembre de 1910, hi figurava Manuel Felip, tal com publica La Vanguardia el dia 15 de maig de 1910. 



Al pavelló espanyol s'hi van poder veure productes de la indústria, destacant el que van enviar les fàbriques tèxtils catalanes.



El 2 de febrer de 1913, als 55 anys, mor Manuel Felip a la seva casa del carrer d'Ausias March 20 de Barcelona, acompanyat de la seva esposa Elvira, amb la que no va tenir fills, i a la que, en testament otorgat el 29 de juliol de 1903, davant del notari de Barcelona Sebastià Sanchez, va designar com a hereva de tots els seus bens, sempre i quan ella seguís vidua. 

A la mort de Manuel, Elvira Pérez, vídua Felip, va seguir la seva vida pietosa que ja tenia en vida del seu marit. Exemple és que l'any 1906, la Sra. Pérez de Felip, juntament amb gran nombre de dames de la busrgesia de Barcelona, va ser una de les organitzadores de l'Exposició Blanca, a benefici del Asilo Cuna del Niño Jesús.  

Entre les seves obres pies també destaca la donació d'una  imatge de Sant Josep per a la nova església dels Salesians del carrer de Rocafort de Barcelona, tal com s'explica al setmanari La Hormiga de Oro del 9 de maig de 1914. Així com d'altres més mundades, com la d'anar a beneir, aquell mateix any 1914, el seu cotxe, un Hispano Suiza, durant la festa de Sant Cristòfol a Barcelona. 



Elvira Pérez mor a Barcelona el 28 de febrer de 1936 sense tenir descendència. La seva herència passa a mans dels seus nebots tant per la part Pérez com per la de Felip, així com a institucions religioses com és el cas de la casa del carrer Ausiàs March 20 de Barcelona que anys més tard va passar a mans de les Salesianes del Tibidabo congregació religiosa del Sagrat Cor de Jesús del Tibidabo, de la que en formava part la seva neboda, la religiosa Maria Horta Felip. 


I fins aquí el ara per ara puc saber sobre la família, poca, Felip-Pérez, la que va ser propietària i va habitar durant uns quants anys  Casa Felip, actual seu, com ja he dit, de la Fundació Vila Casas, entitat que, i escombrant cap a casa-blog, és propietària d'un dels quadres de Ramon Casas que ha protagonitzat un article en aquest blog, A los Toros

Així doncs, ara teniu l'oportunitat de poder visitar la magnífica Casa Felip tots el divendres de la mà de Cases Sigulars, i poder conèixer tots i cada un dels detalls que omplen els seus interiors, que en són molts i magnífics. Jo espero poder-hi anar aviat i, dissimuladament, tocar una mica la tela de les pintures que decoren la sala de visites... estic molt intrigada en el tacte de la pana pintada....