21 de febr. 2017

89 ANYS (AVUI JA 98) D'UNA ARRIBADA. ELS ARTIGAS A SITGES



L'any 2008 vaig publicar aquest petit article a l'Eco de Sitges. Era la meva manera de felicitar al meu avi pels seus 89 anys. Avui, 19 de febrer de 2017, 9 anys més tard i amb 9 anys més al seu costat, torno a penjar l'article com a homenatge a ell. Un petó molt gran avi!!


Josep Artigas Vila a la terrassa de l'antic
Hoyel Terramar

El dimecres 9 d’abril el meu avi celebrava els 89 anys de la seva arribada a Sitges. El millor de tot és que aquell dia ell encara no havia nascut, li faltava gairebé un més per arribar a aquest món. Tot i aquest petit detall, l’avi estava més que cofoi de recordar aquesta data tan important per a la història de Sitges ja que és el dia en que es va signar la constitució de la Societat Anònima “Parques y Edificaciones”.

De retruc, la data seria de molta significació per a nosaltres ja que el 9 d’abril de 1919 la família Artigas-Vila arribava a Sitges amb la finalitat de treballar en el que seria el projecte urbanístic més important viscut a Sitges durant el segle XX: la creació de la ciutat - jardí de Terramar. Una idea promoguda per Francesc Armengol i Duran (1886-1931), un industrial tèxtil sabadellenc, el qual va advertir que el nostre poble tenia l’emplaçament ideal per a construir-hi un elitista complex turístic, basat en una completa Ciutat Jardí. Persona intel·ligent, des dels inicis del seu projecte va tenir ben clar que ell sol no aconseguiria fer realitat aquest somni, i que per abastar la seva determinació li calia envoltar-se de bons col·laboradors.



Com home agut que era, no va dubtar en contractar a un jove arquitecte, Josep Maria Martino (Barcelona, 1891-1957), com a projectista i director de les obres; a Josep Artigas Vila com a mestre d’obres i encarregat dels treballs decoratius de pedra artificial que exigiria la urbanització; a Salvador Robert (Sitges 16 d’abril de 1870- 1934) encarregat dels treballs de Jardineria; Josep Carbonell Gener (Sitges 1897- 1979), director de la revista Terramar, a qui se l’encarregà la promoció de la idea; i finalment a Miquel Utrillo (Barcelona 1862- Sitges 1934) que va realitzar diverses labors entre les que destaquen els dissenys dels jardins, i l’elecció del topònim “Terramar”, tal com des d’aleshores s’anomenaria la nova ciutat jardí.



A tots ells els unia el fet que creien en aquell projecte i que coincidien en adonar-se de la seva magnitud, alhora que coincidien en el seu encís per Sitges. Una seducció que comportà que els Artigas decidissin quedar-s’hi a viure.

Entre tots els artífexs del sector de Terramar, Josep Artigas i Vila és el més desconegut de tots, malgrat la seva important intervenció en el projecte. És per aquest motiu, unit a la responsabilitat que em recau com ascendent dels Artigas, que m’he disposat a esbrinar detalls sobre la vida i l’obra d’aquest artesà que sabem va nàixer a Sant Esteve de Castellar, actual Castellar del Vallès, vers 1886.

Menú del primer dinar que es va fer en l’Hotel Petit, abans era la casa Sellarot, y es va fer aquest dinar com a commemoració d’haver començat les obres de Terramar. Dit Hotel s’estava començant les obres amb aquest dinar i van assistir els consellers junt amb el President, Sr. Armengol i a més hi havia el Sr. Utrillo, el Sr. Robert i Josep Artigas”
Josep era el segon fill del matrimoni format per Segimon Artigas Figueras i Mercè Vila Canet. El pare, oriünd de El Figarò (Valles Oriental), va anar voluntari a la guerra Carlista i un cop finalitzada aquesta va establir la seva residència a Castellar del Vallès, on disposaven de les diligències que unien Castellar amb Sabadell i amb Caldes de Montbui. El matrimoni va tenir tres fills, en Pere, en Josep i en Ramon. A la mort del pare a principis del XX, la resta de la família va decidir deixar el poble natal per instal·lar-se a Barcelona, al carrer Trafalgar n.39. Un cop a la ciutat, en Josep i en Ramon van anar a estudiar a l’Ateneu Obrer i, finalitzada la seva etapa com aprenent, en Josep es va posar a treballar al taller que Pere Àvila, reconegut guixaire adornista, tenia al Passeig Sant Joan 73 de Barcelona; en Ramon va ésser joier, però malauradament va morir molt jove, a principis dels anys vint, a causa de la tuberculosis.

Durant el mes de gener de 1906, Josep van marxar a treballar a Madrid, instal·lant el seu despatx professional al tercer pis del número 54 del cèntric carrer Ferraz. Mentrestant, Pere estava a Saragossa fent el servei militar. Cridat pel seu germà, l’any 1907 Pere va marxar a la capital espanyola on van col·laborar amb l’arquitecte de moda del moment, Joaquín Saldaña en la urbanització del barri de Salamanca i en la construcció, entre 1907 i 1910, del palau de la finca del Castanyar situada a Mazarambroz (Toledo).

La malaltia de Ramon, el germà petit, i una nova oferta de treball a Catalunya, va fer que Josep i Pere decidissin retornar a Barcelona per treballar en un gran projecte com era la urbanització que s’estava iniciant a Sitges. Les casualitats van fer que el xofer de Francesc Armengol, Joan Rius Vila, cosí germà dels Artigas, recomanés a Josep com a possible mestre d’obres.

Un cop a la vila, Josep va instal·lar-se en una de les habitacions que rellogaven en un dels darrers pisos de l’edifici situat al carrer Parellades cantonada Sant Francesc, on actualment hi ha la pastisseria Massó, hostatgeria que popularment es coneixia com “Ca la Quica”. El seu germà Pere col·laborava amb ell en els treballs arquitectònics i decoratius que havien d’ornamentar gran part dels noves construccions sitgetanes. Només arribar a Sitges, Josep Artigas Vila va posar-se a treballar colze a colze amb l’arquitecte Josep Maria Martino i Arroyo, director de l’obra. La col·laboració entre l’ arquitecte i el mestre d’obres seria constant i llarga en el temps, treballant conjuntament en les obres de Terramar i posteriorment, Josep Artigas seria l’ encarregat de la decoració de les cases que Martino projectaria en el sector del Vinyet i al centre urbà de Sitges. No és estrany doncs, que entre ambdós sorgís una estreta i forta amistat.

Cada cop més integrats a Sitges, a començaments dels anys vint, els Artigas decideixen establir la seva llar a la població. La família estava formada pels germans Pere i Josep- Ramon ja havia mort-, per la seva mare, Mercè Vila- oriünda de Castellterçol; per la muller de Pere, Pilar Serveto, i pels dos fills del matrimoni, Josep i Ramon, els quals amb els anys seguirien treballant en la mateixa feina que feien el pare i oncle.

Primer van ocupar els edificis construïts en els terrenys on més tard s’hi aixecaria l’hotel Terramar, una zona en la que a més hi havia les oficines, la fusteria, etc.., i on també s’hi van crear les vivendes dels treballadors. Poc temps desprès, en un altre terreny, proper al primera, van construir un taller amb una petita casa adossada. No seria fins l’any 1928, quan Josep Maria Martino projectaria la casa de l’actual carrer Mossèn Joan Lloveras cantonada Verge de Montserrat, edifici on la família establiria la seva llar definitiva a Sitges. En aquests terrenys també s’hi va instal·lar el taller en el que s’hi realitzaven els motlles de guix que servirien per a realitzar les diverses peces de pedra artificial que tant reconeixement els van donar.

Casa Freixa
Són tants els exemples que podríem anar assenyalant del treballs decoratius sortits del taller dels Artigas que ho deixo per a un treball posterior, en el qual ja estic investigant en diferents arxius barcelonins. Ara solament assenyalaré algunes mostres que permetin adonar-se de la importància de la seva tasca. Com a mestre d’obres Josep Artigas va treballar en la construcció dels jardins del Parc de Terramar (1919), amb els originals bancs en els que hi podem llegir en diferents idiomes frases que inviten al passejant a seure i descansar, o ens indiquen l’any de construcció de l’espai; també va participar en les obres de l’autòdrom. Entre els treballs d’ornamentació destaca la bellesa de la decoració amb gerres de fruites de la façana de la casa Freixa (1921), les balustrades, columnes, medallons i finestres de les cases Brujas (1921), Villa Teresita o Avel·lí Montenegro (1930) o els cassetons del ràfec de la Casa Corachan (1927). Durant la urbanització del passeig Marítim l’any 1926, Josep Artigas va dissenyar els originals bancs dobles de ciment –que tants records tenen per els enamorats sitgetans- bancs decorats amb rajoles vidriades de diferents colors, els quals tot i estar modificats, encara es conserven. De la mateixa manera que encara es guarden les boles de ciment i els petits murets que marquen la separació entre el vial i els parterres de gespa o els diversos accessos a la platja, elements fets també pels Artigas.

Josep Artigas i Vila, morí a Sitges el 27 d’abril de 1962, tenia 77 anys, darrera d’ ell deixava una amplia producció artística, mentre que el seu taller de pedra artificial i de motllos de guix, quedaven en mans dels seus nebots en Josep i en Ramon Artigas Serveto.

P.D.. Ah!! i per cert, felicitats avi, avui- 2 de maig de 2008- si que compleixes 89 anys!


Beli Artigas Coll


Article publicat a L'Eco de Sitges, 2 de maig de 2008

7 de febr. 2017

US IMAGINEU A RAMON CASAS I PERE ROMEU EN TÀNDEM PER LES COSTES DEL GARRAF?. P.D.: PÍNDOLA DE L'ANY RAMON CASAS FORA DE TEMPS


Dibuix preparatori per al gran quadre.

Un dels quadres més coneguts, o més reproduït, de Ramon Casas és el "Fi del segle XIX", conegut popularment com el Tàndem, un gran plafó que es va realitzar per encàrrec de Pere Romeu, propietari de la Cerveseria els Quatre Gats de Barcelona, local que s'inaugurava aquell 1897. 


Imatge de l'interior dels Quatre Gats amb el quadre del Tàndem presedint la sala.

El Tàndem va ser pintat durant l'any 1897, així doncs, tant el quadre com la cerveseria, enguany fan 120 anys. En ell s'hi representa al mateix Ramon Casas al capdavant, amb la inseparable pipa a la boca,  i al seu amic Pere Romeu, que mira a l'espectador,  mentre tots dos pedalegen de manera perfectament sincronitzada. Originàriament, abans que el quadre passés a altres mans, a la part superior dreta s'hi podia llegir "Per anar am bicicleta no's pot du l'esquena dreta" (sic). Anys més tard, el lloc que havia ocupat el Tàndem va ser ocupat per un altre gran plafó en el que s'hi podia veure de nou a Casas i Romeu, però aquest com dalt d'un cotxe.... un quadre que va ser protagonista d'un altre article en aquest mateix blog, i que el podeu llegir aquí.  

Actualment el quadre del Tàndem forma part de la col.lecció del Museu Nacional d'Art de Catalunya, que el va comprar quan ja formava part de la col.lecció Plandiura. 


El quadre, ja retallat, exposat a la sala La Pinacoteca de Barcelona l'any 1960. Foto de Francesc Serra Dimas


Ramon Casas retratat per
Santiago Rusiñol. 1889.
Se sap, i s'ha escrit molt, sobre el fet evident de que Ramon Casas  va ser un entusiasta de l'esport de la bicicleta, convertint-se en un dels dels primers "burgesos" que la van utilitzar per circular per la ciutat de Barcelona. A aquesta afició hi va aconseguir enganxar altres dels seus amics, els quals, com és el cas de Rusiñol, fins i tot el van retratar al costat del seu "cavall de ferro", nom amb el que es referien a la bicicleta.  

L'any 1889 va ser la famosa, i accidentada, excursió de Santiago Rusiñol i Ramon Casas en bicicleta entre Barcelona-Vic-Barcelona, de la que se'n va escriure una àmplia crònica a La Vanguardia del 21 de setembre, un text escrit per Rusiñol que anava acompanyat de diversos dibuixos realitzats pel mateix Casas. A aquesta excursió li van seguir moltes altres, tant pels voltants de la ciutat de París, com per terres catalanes.


En el llibre de l'editorial Acontravent Les set vides de Pere Romeu, el seu autor, Josep Bargalló fa referència àmplia a aquesta afició conjunta dels tres amics (Rusiñol, Casas i Romeu). Explica que eren conegudes i comentades les sortides de Casas i Romeu en tàndem per la ciutat de Barcelona, tot i que a dia d'avui no ens en queda cap constància gràfica, més enllà del quadre del Tàndem. 

Santiago Rusiñol, a Sitges, va participar en la cursa de "velocípedos o cintas" que es va organitzar durant la Festa Major de 1896. En aquest acte van participar molts joves del poble. Ricard Roig i Daniel Robert van concursar amb un tàndem, i amb les bicicletes noms coneguts com Amell, Francesc i Pere Catasús, Llopis,  Josep Mirabent, Josep Soler o Josep Selva, entre d'altres. Rusiñol va quedar en 7a posició aconseguint 3 cintes.

Ramon Casas retratat per Santiago Rusiñol, tot i la J
q apareix a la publicació Barcelona Cómica del mes
de gener de 1893.
Durant els primers dies d'estiu de 1897 Santiago Rusiñol es trobava a Sitges recuperant-se d'una recaiguda de salut. A La Veu de Sitges del 13 de juny de 1897, un dia després de la inauguració oficial del la cerveseria de Els Quatre Gats, es publica la notícia de les diverses visites que va rebre a la seva casa, el Cau Ferrat, entre les quals destaquen les de Joaquim Casas de L'Avenç, la del filòleg francès M.R. Foulche-Delbosc. La nota acaba dient: 

"També hem tingut el gust de saludar al nostre amic el distingit pintor Ramon Casas, que ha vingut dues vegades en bicicleta, Sport que cultivá un dels primers en Barcelona (sic)".

Dues vegades? 

Doncs no en devia tenir prou, i a la mateixa La Veu de Sitges del dia 1 d'agost de 1897 llegim: 

"El diumenge passat, am motiu de celebrar lo seu sant el nostre estimat amich en Santiago Rusiñol, que's troba ja cuasi restablert de sa delicada salut, vingueren a saludarlo afectuosament el seu germà D. Albert am la seva apreciable senyora donya Paquita Soler; els nostres amichs de Tarragona Ruiz Porta, Ferrán y Cuchy; en Ramon Casas y en Pere Romeu, que vingueren montats en un bicicleta-tàndem; el distingit director de la Vanguardia D.M. Sánchez Ortiz y l'eminent pintor granadí senyor Guerrero que te'l propósit de passar una llarga temporada aquí a Sitges. També rebé la visita d'innumerables personas de totas les classes socials d'aquesta vila (sic)".

Així doncs, un mes després de les dues visites de Casas a Sitges en bicicleta, va tornar acompanyat de l'amic Romeu en tàndem.... la imatge exacta del conegut quadre que el dia 1 de juliol d'aquell 1897 ja estava, com a mínim, iniciat, tal i com queda escrit a la carta que El Cavallero Migifuz, segurament pseudònim del mateix Miquel Utrillo, publica a La Vanguardia d'aquell dia. Sota el títol de Els IV Gats (1) i fent referència a la taberna de le Chat Noir  de París, llegim:

"Así como V.M tuvo el divino Willette para exornar la casa con retablo de los gatunos amoríos bajo la noche lunar, no ha faltado aquí un maestro pintor como Casas que representase las carreras sobre el caballo de acero, rindiendo homenaje al espíritu ciclista de los días que corremos". 

Les excursions ciclistes estaven molt de moda durant aquells darrers anys del segle XX. Eren molts els esportistes amateurs que  venien a Sitges per la carretera de les Costes, i tornaven a Barcelona, els més valents desfent el camí fet, i els altres amb el tren, on podien pujar les bicicletes. 

Els esportistes aprofitaven el viatge a Sitges per vistar el Cau Ferrat i altres entitats del poble, com per exemple alguns dels membres de la Sociedad de Velocipedistas de Barcelona que a principis de juliol de 1896 van passar pel Cau i el Retiro, abans de tornar, per les Costes, a Barcelona. Entre els aquests sportmen hi havia el sitgetà Pere Catasús Ferrer, i altres noms com Josep Bertran, Lluís Regordosa, Enric Borràs....

Un altre exemple d'aquestes expedicions ciclistes és la que es va realitzar el 25 de juliol de  1898 un club Ciclista de Vilanova i la Geltrú i en la que hi participava Pere Romeu, el qual, tornant de l'excursió a Reus, va aprofitar el pas per Sitges per fer quedar-s'hi unes hores i visitar els coneguts de la vila, que n'eren molts. 

Pel que sembla, durant els darrers anys del segle XIX i els primers del XX, a la carretera de les Costes hi havia més trànsit de bicicletes que als carrers d'Amsterdam. El fet de que els automòbils encara no dominessin les carreteres donava certa tranquil.litat als ciclistes, però amb l'arribada de la moda dels cotxes, els viatges ja no deurien ser tan plàcids. Un exemple és l'accident que va tenir lloc a les Costes el 16 d'abril de 1916, un fet que explico en el primer àrticle del meu Any Ramon Casas.

Pd. No us puc assegurar que aquesta sigui la darrera píndola!!! ;-)