31 de gen. 2017

MONTSERRAT PLANELLA, UNA DONA PINTORA RETRATADA PER FREDERIC MASRIERA.



Avui entrada curta!!!, us ho prometo!!

Aquests dies tornen les subhastes a Barcelona, i entre les moltíssimes obres que es poden trobar, algunes a preus molt però que molt interessants, m'ha cridat l'atenció aquest retrat femení que surt a la casa Balclis amb el títol de "Retrato de Montserrat Planella Poletti", una obra de Frederic Masriera Vila (Barcelona, 1880- París, 1943) datada l'any 1922.


En el retrat es veu una dona de mitjana edat vestida totalment de negre, sobre un fons neutre en el qual es destaca el trist rostre i mirada perduda, únic  punt de llum de tota la tela. 

No m'hi he pogut estar, hi he buscat el seu nom a l'hemeroteca i d'aquí aquesta petita història sobre una altra dona pintora, la qual també apareix al Diccionario de Mujeres pintoras en la España del siglo XIX d'Isabel Coll publicat per l'Editorial El Centaure Groc l'any 2001. 

Maria Montserrat Planella, nascuda a Barcelona l'any 1878, va ser filla del mestre d'obres Macari Planella Roura i d'Aurea Poletti i Roura. La parella, que va tenir deu fills, dels quals cinc van arribar a edat adulta (Mercedes, Montserrat, August, Concepció i Octavi). L'any 1886 el matrimoni va encarregar ser retratats pel pintor R. Martí. Les obres, que també van sortir a subhasta, consten com a quadres realitzats per Ramon Martí Alsina (1826-1894), pare del també pintor Ricard Martí Aguiló (Barcelona, 1858-1935). 

          



Ricard Martí Aguiló, que també acostumava a firmar R. Martí, vivia al carrer Còrsega, molt a prop d'on vivia la família Planella Poletti, al carrer Còrsega 40 (numeració de l'any 1881, Còrsega 187-189 numeracions de 1899), i fou mestre de pintura de la filla, Montserrat.

Algunes característiques d'aquests dos retrats, com per exemple l'elecció d'un fons neutre i sense cap objecte i/o moble que ens identifiqui al retratat,  em posen alguns dubtes sobre quin R. Martí n'és l'autor. 

Fa dos mesos, també a Balclis, va sortir a subhasta aquest preciós quadre d'aquest pintor, una interessant obra que ens serveix per demostrar la seva gran qualitat.


Noia amb flors, Ricard Martí, 1884. 

El dia 2 d'agost de 1904, a la Basílica de la Mercè de Barcelona, Montserrat es va casar amb Eduard Padrós i Margenat, conegut comerciant de la ciutat. La parella ja feia anys que festejava, ja que a l'esquel.la del pare Macari, mort a Barcelona el 19 de març de 1899, ja hi apareix el nom d'Eduard. La família es va completar amb tres fills: Montserrat, Lluís i Eduard.


Pàg. 17 del Album de dibujos autógrafos y vistas y dibujos
de edificios o monumentos que ya no existen. 1883. Asociación
Artítico-arqueológica barcelonesa. 
Des de jove Montserrat va mostrar la seva qualitat artística, i va formar-se com a pintora en els tallers dels seus mestres, Francesc Amigó i Ricard Martí. Aquesta vocació ja li venia de família, precedint-la pare (Macari), oncles (Alexandre), avis (Nicolau) i besavis (Bonaventura), que van ser destacats pintors, escenògrafs, etc... del segle XIX.

Entre tots ells destaca la figura del seu oncle, Alexandre Planella, antiquari, pintor, col.leccionista, restaurador.... un personatge molt interessant del que en podeu llegir més en aquest article de Francesc Quílez


El seu pare, Macari Planella, no sols era mestre d'obres, sinó que també va destacar pels escrits sobre art i arquitectura. Entre els destacats, el seu estudi sobre Santa Maria de Ripoll que va publicar a la Ilustració Catalana l'any 1884 i en el que demanava la necessària restauració d'aquest conjunt, un fet que tindria lloc uns anys més tard i que a mi em retorna a un dels meus dubtes existencials, i que l'explico aquí

Imatge d'una obra de Macari Planella publicada
a La Ilustració Catalana l'any 1903.

Al Feminal del 31 de maig de 1914 es publica una petita nota sobre l'exposició de vanos a Ca L'Esteve, entre els quals destaca el vano en pergamí pintat per "Montserrat Planella de Padrosa" (sic.).

Durant el mes de juliol de 1919 exposava a les sales del Cercle Artístic de Sant Lluc juntament amb altres artistes que, al setmanari Niu artístic, qualifiquen de "tot lo més modern de l'art pictòric": Joan Llimona, Darius Vilàs, Nicolau Raurich, Francesc Gimeno, Maria Teresa Monclar, Junceda, Lola Anglada, etc..

El dia 1 d'octubre de 1921 moria a Barcelona Eduard Padrós, deixant vídua a Montserrat, una dona de tan sols 43 anys, la qual es va fer retratar vestida totalment de dol. 

Però la vida continua i Montserrat va tornar a la seva passió, l'art. Va presentar obres amb temàtica de flors en exposicions a la Sala Parés (1918 i 1921), a les Galeries Layetanes (1928) o a una sala d'exposicions a Igualada (1928).



L'any 1929 també va estar present a l'Exposició Internacional de Barcelona. A La Veu de Catalunya la descriuen com "La coneguda pintora barcelonina presenta més d'un quadre en el qual destaquen unes belles mimoses entre uns brocats de seda magistralment pintats, tres belles composicions de gran originalitat". En aquesta mateixa obra també hi havia obres de Lluïsa Vidal, Maria Lluïsa Güell o una jove Margarita Sans Jordi entre moltíssimes altres dones artista. 

Fou durant aquests anys de la dècada dels 20 quan Montserrat va viatjar a l'Argentina on havia emigrat l'any 1912 el seu germà Octavi, el qual es convertiria en un home d'èxit. Fou en terres americanes on Montserrat va obtenir més resó com a pintora, exposant a Sant Diego i a San Francisco, Califòrnia. 


Montserrat moriria a la seva casa del Passeig de Sant Joan número 53 el dia de Sant Jordi, 23 d'abril, de 1932 als 54 anys. 



I fins aquí! Em freno pq havia promès una entrada curteta. Però  vull acabar amb una reflexió sobre la necessitat de trobar la manera de no "perdre" obres importants per entendre la història de l'art català. No cal "hipotecar-se" per comprar més obres dels grans pintors i escultors dels que ja en coneixem molt i dels quals en tenim múltiples estudis, exposicions, catàlegs i llibres (fet que no impedeix l'existència de moltes obres "mal atribuïdes"). Un coneixement que fa que les seves obres es trobin en preus astronòmics i prohibitius. Necessitem "recuperar" obres desconegudes, de pintors menys coneguts, amb històries per estudiar i a preus molt però que molt interessants, i així ampliar aquest món cultural i artístic que sembla reservat a un pocs i entre els que, amb prou feines, hi trobem la presència de dones pintores com la protagonista d'avui, Montserrat Planella. 

20 de gen. 2017

SANTIAGO RUSIÑOL I ELS 104 ANYS COM A FILL ADOPTIU DE SITGES

               

Remenant com sempre els diaris vells i els papers antics que tinc per casa, aquest matí he "trobat" el que no buscava però que, per la data que té, potser era el que tocava trobar. Hi ha moltes vegades que penso que els papers i els llibres tenen cames i que no som nosaltres els que els busquem sinó ells els que ens troben.... 

Ahir, per celebrar els 10 anys i els 500 posts al bloc,  recorria a l'hemeroteca més recent i publicava un article meu de l'any 2000 a l'Eco de Sitges que tracta sobre la "coincidència" pictòrica entre Rusiñol i Lluïsa Denís. Avui torno a  recórrer a l'hemeroteca per saber el pq aquest document dels que us parlaré estava entre els papers del Sr. Puig. 

El Baluard de Sitges del 26 de gener de 1913 va dedicar gran part de la publicació a un importat acte que havia tingut lloc a Sitges pocs dies abans. 


El 19 de gener de 1913,  el poble de Sitges es va bolcar per a fer de l’homenatge públic a Santiago Rusiñol un dels esdeveniments més importants que ha viscut la Vila al llarg d’aquests darrers 104 anys. Va ser una festa alegre i multitudinària en la qual hi va participar moltíssima gent. Els vilatans de "tota la vida" van compartir l’emoció del dia amb altres personalitats que es van desplaçar a Sitges per no faltar als actes que s’havien organitzat per demostrar a Rusiñol l’agraïment  popular vers la seva generositat cap a aquesta vila de pescadors.

Rusiñol va arribar en tren, procedent de Barcelona, acompanyat de diversos amics entre els que podem destacar a Miquel Utrillo, Arcadi Mas i Fondevila, Oleguer Junyent, l’antiquari Dalmau, Joaquim Cabot Rovira....  Ja a l’estació de Sitges, on l’esperava una multitud de gent, a la comitiva se li van afegir altres noms coneguts com com Enric Morera, Trinitat Catasús o Josep Planas Robert. Tots junts van recórrer el poble.... amb la banda del Prado al davant. Van arribar fins al Cau Ferrat a fer una visita a la gran col.lecció d’art que Rusiñol atresorava, i finalment van anar a l’Hotel Subur, establiment que enguany també està d’aniversari, per gaudir d’un copiós dinar i una animada “sobretaula”. Entre parlaments i brindis, finalment l’alcalde de Sitges, Pere Carbonell, va dedicar unes paraules a l’homenatjat i va anunciar que es tenia la intenció de nomenar a Santiago Rusiñol fill adoptiu de Sitges, una proposta que es va rebre amb una aclamació unànime per part de tots els assistents a l’acte. 



Aquesta fotografia, que es va publicar al Baluard de Sitges l'any 1931 amb motiu de la mort de Rusiñol és de 1926, 13 anys més tard del tema que tracto avui, però m'ha encantat l'expressió del pintor emmarcada pel títol del següent article. 


Una proposta que es va veure oficialitzada al cap de tres dies amb la lectura i aprovació a la sessió de l’Ajuntament del dia 22 de gener d’aquell 1913, de la comunicació de l’Alcaldia. 

Al mateix Baluard de Sitges d’aquell 26 de gener de 1913,  es publica, en català, el text complert de la comunicació que l’Alcalde, un document que durant tots aquests anys ha “dormit” barrejat entre els diversos i variats papers que l’impressor  Joan Puig i Metre havia anat guardant al seu despatx juntament amb altres papers procedents de la primera època del Baluard de Sitges, documents que formen part del Fons de l’Arxiu Històric de Sitges,  i que les seves filles han conservat amb tota la importància i valor que té per a elles “les coses” del pare. Un pare que va ser una figura capdal del món cultural i social de Sitges durant la primera meitat del segle XX. Una persona amb un gran vagatge cultural i personal que, entregada a la seva feina, sempre va tenir les idees molt clares i no va dubtar en lluitar per elles. Un personatge que s’hauria d’estudiar amb molta més profunditat, però del que en podeu conèixer més gràcies a aquest article que va publicar Francesc Parra al seu blog i al reportatge de Maricel Televisió amb una bona explicació de Xavier Miret

El que en aquell gener de 1913 era potser una simple “comunicació”, avui, gener de 2017, és tot un tresor que m’ha fet il.lusió compartir amb vosaltres coincidint amb aquest 104 anys de l’aniversari de Santiago Rusiñol com a Fill Adoptiu de Sitges. 

 


Sesión del Ilmo. Ayuntamiento, de 22 Enero de 1913.
Aprobado certifico
Mas y Jornet. Secretario. 

“El 19 del actual celebróse en esta villa un banquete en honor de D. Santiago Rusiñol para testimoniarle el reconocimiento del pueblo suburense por la solicitud con que de nuevo atiende al enriquecimiento de su notable colección artístico-arqueológica del Cau Ferrat, aumentándola con numerosos y valiosísimos ejemplares. El suscrito Alcalde, que se honró tributando su modesto homenaje al insigne artista y en el mutuo afecto de Rusiñol a Sitges y de Sitges a Rusiñol descubre un nexo tan fuerte como si la Naturaleza lo hubiese creado, estimo deber suyo proponerse de consagración oficial al sentimiento de adopción recíproca que entre esta villa y el pintor de sus patis blaus existe, y para que su pensamiento adquiriese el calor de los impulsos populares lo comunicó a los comensales, que unánime y entusiásticamente aclamaron la proposición.

En nombre del pueblo suburense, pues, entiende el suscrito Alcalde que habla, al interesar de V.I. que sancionando oficialmente lo que es un hecho sentimental innegable se digne nombrar “Hijo adoptivo de Sitges” al eminente pintor y literato que tanta gloria  ha dado a la vila blanca, ya estableciendo en ella el famoso Taller-Museo del Cau Ferrat, ya escogiéndola como santuario predilecto de su inspiración durante su genial carrera. 

Dios guarde a V.I.
Sitges 22 de Enero de 1913.
El Alcalder Pte.


Pedro Carbonell 

Aquest mateix text es va tornar a publicar al Baluard de Sitges el dia 21 de juny de 1931 en un número especial dedicat a Santiago Rusiñol mort pocs dies abans, el 13 de juny, a Aranjuez, una altra població que tampoc es va poder resistir a fer-lo seu. 

Rusiñol va estimar molt Sitges, i Sitges va estimar molt Rusiñol. Tant en vida com en mort, els actes d'homenatge mutus van ser molts, i el nomenament de fill adoptiu en va ser un de més, importantíssim, però un de més, com també ho va ser el monument que es va inaugurar el mes de juny de 1932 amb motiu del primer aniversari de la seva mort. Un acte multitudinari que ningú es va voler perdre.  Una història ja explicada aquí , i que Josep Maria de Segarra i Pau Torrents van immortalitzar amb aquestes belles imatges que es guarden a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. 







18 de gen. 2017

450 ENTRADES AL BLOC I TORNO A L'ANY 2000 EN BUSCA DELS MEUS ORÍGENS: JARDÍ DE XÀTIVA. UN TEMA COMPARTIT PER S.RUSIÑOL I L. DENÍS

Afegeix la llegenda

Aquest és el post que fa 450 al blog, i per això m'ha fet il.lusió que coincideixi amb la publicació del que va ser un dels meus primers articles publicats a L'Eco de Sitges, publicació setmanal que, com ja he dit moltes vegades, va ser clau per a l'estudis i coneixement de la història del Sitges del segle XX. Un text que ja té gairebé 17 anys i que un cop l'he rellegit confesso que hi ha coses que m'han agradat, però també altres que canviaria.... Però el que és més important: que aquí ja començava amb els "meus dubtes existencials" que amb els anys he pogut anar resolent i contestant amb altres estudis,  com és aquest altre que vaig penjar aquí al bloc durant el mes de desembre de 2014. Un text que també té a Rusiñol i els jardins de la ciutat valenciana de Xàtiva com a protagonistes i que dóna resposta a algunes de les qüestions que em sorgien l'any 2000. 


El 15 de juliol de l'any 2000, i en motiu de l'exposició que va tenir lloc al Mercat Vell de les obres d'art català que formen part de la col.lecció del Museo Nacional de Bellas Artes de Cuba, una mostra que va ser molt interessant, a l'Eco de Sitges vaig publicar l'article que us copio a continuació 


"En el Mercat Vell s'hi pot visitar una important exposició de Pintura Catalana de finals del s. XIX i principis del XX que procedeix del Museu Nacional de Belles Arts de Cuba.

Al llarg dels anys s'ha parlat i s'ha escrit molt sobre la relació entre Catalunya, i més exactament, de Sitges amb la caribenya illa. Ara podem gaudir de la contemplació d'uns excel.lents quadres que feia molts de temps havien sortit de les nostres terres, sota diferents pretexts, per abar a formar part, primer de col.leccions particulars de famílies catalanes afincades a l'illa i més tard del patrimoni cultura de Cuba.

Aquestes obres d'artistes molt coneguts a la nostra Vila- Sunyer, Casas, Fortuny, Martí Alsina, Mir, i com no podia faltar, de Rusiñol- omplen les parets del Mercat Vell, espai públic que poc a poc va adquirint una funció destacada en el poble.

Va ser davant d'una obra de Rusiñol que se'm va "aparèixer la primera casualitat". No és el quadre més bonic de l'exposició, no és el que més destaca ni el que podríem definir com a obra estel.lar del pintor, però alguna cosa em va cridar l'atenció i va fer que m'hi parés una bona estona a observar-lo. Vaig mirar quin títol tenia, "Jardí amb pica", no em donava gaire informació. Tampoc no hi havia data aproximada d'execució de l'obra. Podria ser un "jardí abandonat" d'Aranjuez, Mallorca, València, Girona, Horta, Sant Benet de Bages, Eivissa, Xàtiva... alguns dels llocs on havia estat Rusiñol a partir de 1895, any que comença a pintar els jardins de Granada, els quals li descobreixen les possibilitats pictòriques dels diversos paisatges espanyols; els jardins interiors on la presència de la mà humana és molt clara, i els abandonats per l'home, deixata a la voluntat de la natura. Tipologies d'espais que Santiago Rusiñol pintà de manera qüasi obsessiva.

És en aquest moment quan París i Sitges deixen de ser els seus escenaris preferits i va a buscar-ne d'altres. 

El quadre al que em refereixo és de temàtica simple. El racó d'un jardí dominat per una frondosa i gairebé salvatge verdor. Els arbres i les plantes són un dels protagonistes del quadre. L'altre no és el sortidor, coronat per unes rajoles, sinó el tractament que Rusiñol fa de la llum. Aquest joc entre la llym i l'ombra, els raigs de sol que passen a través de les branques dels arbres, era un procediment ja utilitzat pels Impressionistes francesos. La petita font col.locada en una paret que delimita el jardí interior, és una simple excusa per poder pintar aquest idíl.lic espai.



No hi ha cap figura, només les plantes, els arbres i la llum. La sensació de tranquil.litat, soletat, de ben estar que suposa l'observació del quadre es veu destorbat per una presència invisible que fa preguntar-me si el pintor estava sol en aquell jardí, fins ara encara desconegut. La resposta la tindria minuts més tard.


Quadre de Santiago Rusiñol, Jardí de Xàtiva


La meva curiositat, o una nova casualitat,em va portar fins al Cau Ferrat. Feia dies que no hi entrava i en principi no tenia perquè fer-ho, però vaig sentir el que podria denominar "la crida del Cau". 


Quadre de Lluïsa Denís que es
conserva al Museu Cau Ferrat de Sitges.
Un cop dins i en l'habitació de la planta baixa on Rusiñol hi tenia el despatx i on no hi falta mai el ram de clavells dedicat al pinto, vaig tornar a quedar parada davant d'un petit quadre que tenia una temàtica que em resultava familiar. Era el mateix espai idíl.lic que m'havia captivat minuts abans. La mateixa font però agafada de més a prop, cosa que em permetia veure quin era el dibuix representat a les rajoles de la paret: una Verge. Però aquest petit oli no estava firmat per Rusiñol, sinó per Lluïsa Denís i Reverter, l'esposa de Santiago de sde l'any 1886 i mare de Maria, única filla del pintor. Aquest cop tenia més informació sobre el jardí representat, es tractava de la "font de la Verge", situada en un jardí de Xàtica, València.

Aquest quadre de dimensions més reduïdes que el de Rusiñol, és una obra detallista, on tot està representat amb exactitud. No es pot negar la influència pictòrica i estilística que Lluïsa Denís va anar agafant del seu marit. Tot i ser un quadre interessant, no arriba a tenir la força lumínica de l'obra de Rusiñol exposada al Mercat Vell. Els colors complementaris, verd i vermell, que utilitza l'espos del pintor donen força al quadre, com també juga amb la llum incidint entre els arbres. L'obra de Denís està ben composada i posseeix l'harmonia que fa que es pugui considerar una visió atractiva d'aquest racó de jardí.

Ja coneixem la localització de les obres, però encara ens falta saber quin any van ser pintades. Rusiñol, des de 1918 fins a 1925 va fer diverses visites a la ciutat de Xàtiva. Se sap que durant les seves estades en aquest indret, l'artista va realitzar diferents quadres on representaven jardins. Aquestes obres van ser presentades en les exposicions que es feien cada any a la Sala Parés de Barcelona. 

Aquí se'm va aclarir l'invisible presència que m'havia captivat en l'obra de Rusiñol. Ell no estva sol a l'hora de realitzar-la. Des de 1899 el pintor tornava a viure amb la seva dona, de la qual s'havia separat pocs anys després del naixement de la seva filla. Lluïsa, que havia tornat a Sitges per ajudar al seu marit greument malalt, ja no es va separar d'ell fins l'any de la mort del pintor, 1931. Gràcies a la companyia de la seva família, Rusiñol va superar la seva malaltia i va canviar de forma de vida. Va deixar el seu món bohemi per l'ordre i la tranquil.litat, estat d'ànim que es respira en la seva pintura d'aquesta etapa.

Si fem una comparació dels dos quadres hi trobem algunes similituds. Pel que fa a la composició, Rusiñol segueix el seu esquema tradicional. Un punt de fuga, en aquest cas el brollador, situat al centre de la tela. La simetria, que domina tot el quadre, es veu incrementada per la presència d'una natura ordenada geomètricament. 

Aquesta mateixa forma de composar és la que utilitza Lluïsa Denís a l'hora de realitzar la seva obra. 

Els dos artistes, ja que també considerem Lluïsa com a tal, estan sutuats en el mateix racó del jardí. Sobre un camí, des del que es pot admirar la petita font de pedra, centrada en una paret de fons, i coronada per unes rajoles, art popular que tant va interessar al nostre artista, es on els dos pintors van coll.locar els seus cavallets amb la mateixa intenció, immortalitzar aquell espai. Però no estaven l'un al costat de l'altre. Ella era molt més a prop de la font. En mig del camí. Sembla que la distància entre Rusiñol i la seva esposa sigui gairebé la mateixa que la que hi ha entre Lluïsa Denís i la font.

Aquesta més que possible presència humana sembla no afectar ni als artistes ni a l'espai, però si a l'ambient que es respira en aquest jardí de Xàtiva. No sabem sabem segur si els dos estaven el mateix dia i a la mateixa hora en aquell lloc. Alguna cosa em fa pensar que sí, però encara em queda un camí que em portarà fins a la font, aquest cop escrita o gràfica, que m'ajudarà a aclarir els meus dubtes sobre l'execució d'aquests dos quadres. "


Rusiñol i Lluïsa Denís al seu costat, durant el dinar a Xàtiva aquell 1919
   

D'això en fa 17 anys. Avui, i seguint amb el tema, puc afirmar que durant el mes de febrer de 1919 Rusiñol, juntament amb la seva esposa Lluïsa Denis, i de l’actor català Enric Borràs, va passar uns dies per terres valencianes per poder anar a la representació de la seva obra El místic a Xàtiva.  

Durant l'estada a la ciutat, Rusiñol va mostrar  la seva vessant pictòrica i va trobar uns espais ideals per poder pintar, i on va compartir hores de treball amb el pintor Joan Guiteras de  Soto, el qual es convertiria en un bon amic i company de viatge. Aquest li va obrir les portes de casa seva, i Rusiñol i la seva esposa, van trobar en el jardí particular de la casa de Guiteras, un lloc de pau i de repòs, i una inspiració per a exercir el seu art. 



Quadre de Guiteras
Aquests dies Rusiñol pintà diverses obres i Lluïsa Denís una, triant els mateixos punts de vista també havia triat el mateix pintor Guitera tal i com es demostra amb la publicació de la foto d'un quadre d'ell al setmanari Oro de Ley del 15 de desembre de 1926, on es fa referència a l'exposició que durant aquells dies e podia visitar al Ateneo Mercantil de València. L'article, firmat per J. Beneyto Pèrez, també ens recorda que a la mostra es poden veure els jardins que Guiteras havia pintar durant la seva recent estada a la Villa d'Este, viatge a Italia que va anar acompanyat del seu amic Rusiñol, una experiència de la que ja en vaig parlar amb una mica més de detall en aquest article.

I fins aquí l'article 500. Ara toca seguir buscant, remenant, investigant, escrivint... i el més important, gaudint moltíssim amb el que faig, a la vegada que, publicant-lo aquí, intentant fer-vos gaudir a vosaltres.... als que per cert, un cop més, us demano la vostra col.laboració....


(Tot i el que vaig escriure a continuació, avui, dos dies més tard, ja he trobat la foto del quadre i ja l'he penjat aquí.... )

No he pogut trobar la foto del quadre de Rusiñol que pertany a la Col.lecció del Museo de Bellas Artes de l'Habana i que va ser exposat a Sitges l'any 2000. El catàleg de l'expo es troba "perdut" entre el desordre de la meva llibreria.... el trobaré, però si algú el té a mà serà molt ben vingut, igual que la foto del retrat que Ramon Casas va fer l'any 1900 al senyor Joan Bofill Martorell, el que fou protagonista d'un altre article en aquest blog, un quadre que forma part d'una col.lecció particular i que ja he afegit al text!!!


I només em queda dir-vos un cop més... gràcies!!!