4 de jul. 2017

EL PERIODISTA PERE COLL I RATAFLUTIS, UN PERSONATGE DE QUEVEDO AL PARÍS DELS MODERNISTES.

Estiu de molts contrastos. Foto by Beli Artigas

(Aquest article el vaig començar a escriure a mitjans de juny, i us prometo que la meva idea era fer un text curt i ras, però no he pogut. En principi es tractava de saber alguna cosa més sobre un nom que m'encuriosia, però com ja va sent habitual, ha acabat convertint-se amb la necessitat de saber més sobre un personatge destacat i amb una interessant història de la que en coneixem pocs detalls. Així doncs, us deixo un article una miqueta llarg, però teniu tot l'estiu per davant, per poder-lo anar llegint poc a poc, ja que avui tanco el blog per vacances. Ens tornem a veure a setembre i gràcies per la paciència que heu tingut amb els "blisters" d'aquest any. Bon estiu!!!)

Aquests dies de tanta calor es fa molt difícil concentrar-se, i sortir a “passejar” pels carrers de Barcelona és un acte de valentia que jo sóc incapaç de realitzar. El cervell, que diuen que està format en un  70% per aigua, se m’està evaporant a marxes forçades, i les idees ja no suren.... però el meu cervell segueix sent hiperactiu i no hi ha manera que s’aturi per molt que el meu cos faci tot el possible per demostrar-li que no el pot seguir. Així doncs que “ni tu ni jo”: remenem hemeroteques digitals davant d’un ventilador que funciona a tot hora des de fa uns quants dies.

I va ser durant aquestes “incursions hemerotèquiques” quan em vaig topar amb un article firmat per Pere Coll, identitat que m’era especialment familiar, ja que és el nom i cognom del meu besavi, el meu avi i el meu cosí.  I com ja us podeu imaginar  no vaig poder contenir-me.... qui era aquest Pere Coll?

Doncs per Pere Coll n’hi ha diversos, això ho he pogut comprovar aquests darrers dies.... el Pere Coll Berguerdà, el Pere Coll Hill, el Pere Coll Coll.... i el Pere Coll Rataflutis. I us puc assegurar que de parents del Berguedà n’hi ha molts, dels Hill a cabassos, del Coll (bis) també en surten de sota les pedres... però no he estat capaç de trobar ningú més que es digui RATAFLUTIS. Fins al punt que vaig arribar a pensar que aquest segon cognom era una broma entre amics... però no, es deia així, Pere Coll Rataflutis. 

Segur que des d’aquí m’ajudareu a trobar altres Rataflutis pel món, i que em donareu més dades sobre aquest personatge.


Caricatura de Pere Coll i Rataflutis a La Esquella de la Torratxa del 19 de juliol de 1901

Pere Coll Rataflutis, nascut a Barcelona l’any 1849, va ser un periodista, corresponsal de diversos diaris i setmanaris espanyols a París, ciutat en la qual hi va viure des de mitjans del mes d’abril de 1889,  i on va morir just 17 anys més tard de la seva arribada, el dia 9 d’abril de 1906, als 57 anys, d’àntrax nasal, una dada que ara sembla banal, però que té molt a veure amb una característica física del nostre protagonista que "marcarà" aquest article.

Fill de Joan Coll i Sagristà, mort al seu domicili del carrer de Banys Nous 15 de Barcelona el dia 24 de febrero de 1894. Durant el mes de juny de 1837, Joan Coll va ser un dels alumnes de l'escola gratuïta quees va examinar de matemàtiques a Llotja, sota la càtedra d'Onofre Novellas, juntament amb altres alumnes com Francesc de Paula Sagristà i Coll, Antoni Rave i Bergnes, Joan Ravella i Ràfols, i Antoni Rovira i Trias, el qual esdevindria un arquitecte destacat de la Barcelona del la segona meitat del XIX.

L'any 1844, i juntament amb Juan Antonio Stagno, Buenaventura Torrens i Fuster, Joan Coll va crear una societat anomenada "Stagno, Torrens Y Compañía", dedicada a la gestió de "comissions".                                           

Pere Coll i Rataflutis, va nèixer en una família acaudalada i amb bona posición social i económica, convertint-se en un jove destacat de la societat barcelonina. Un exemple és la seva participació l'any 1878 en la fundació d'un nou grup de les societats de balls de Barcelona, que van posar el nom de "Los gladiadores de San Cristóbal". A La Imprenta, 3 de juliol 1878 es publicava la notícia de "Compone la nueva sociedad lo que puede llamarse la crema de la juventud barcelonesa, que ha puesto empeño en inaugurar su campaña con un lucidísimo baile...". La junta directiva estaba formada per Cristóbal Ventura com a president; Eduardo Blath com a vicepresident; J. Rosich tresorer; Eudoro Pla, contador; Joan Font i Guitart síndic; Santiago Ferrer, secretari; i Pedro Coll i Rataflutis vicesecretari.

Anys més tard, va mostrar clarament la seva tendencia política assistint  al multitudinari banquet que es va tenir lloc a Barcelona durant el mes d'octubre de 1888 en honor al Sr. Cánovas del Castillo. (La Dinastía, 14/10/1888). Coll formava part del Círculo Liberal Conservador de Barcelona presidit l’any 1888 per Manel Duran i Bas.  

Així com va formar part de la comissió d’organització del ball de disfresses del Cercle Artístic que va tenir lloc el 4 de març de 1889 al Teatre Líric de Barcelona, una gran festa que ja vaig explicar llargament en aquest article “Cara a cara entre Ramon Casas i Lluís Graner o l’enigma dels panells del teatre líric”.  En aquesta comissió hi havia els pintors Josep Masriera i Cusachs, i “jóvenes muy bien relacionados” com Juan Girona, Vilanoca, Enrique Collaso, Fernando Fabra, Joaquim Girona Clavé, Diego de Moxó, Emilio Arnús, Luis Vidal Quadras, Josep Sert i…. Pedro Coll y Rataflutis. (La Dinastia, 10 de febrer de 1889).

En aquesta festa, a la que Rusiñol va anar disfressat de cavaller romàntic de 1836, Pere Coll, que Rafael Moragas descriu com a “entremaliat periodista” al seu article “El Ball del Líric l’any 1889”, al Mirador del 20 de febrer de 1936, va anar vestit de “mestre d’escola”.

Pocs dies després de la gran festa de carnaval, el 15 d’abril de 1889, Pere Coll Rataflutis va pendre una de les grans decisions de la seva vida, traslladar-se a París com a corresponsal del Diario Mercantil. Ja a la capital francesa, instal.lat al seu habitatge la Rue de Berne 21, mateix carrer que l’any 1878 ja havia pintat Manet, Coll es va convertir en corresponsal de diversos diaris espanyols. 


Rue de Berne, pintat per Manet, 1877


Però abans de convertir-se en un parisenc més, Coll Rataflutis va iniciar-se en el periodisme a Barcelona, on es movia entre els cercles més bohemis de la ciutat, on es relacionava amb els artistes, intel.lectuals i destacades personalitats pilítiques del moment. 

Com a col.labarador a La Publicidad, La Vanguardia, La Dinastía, etc.. i per les seves tendències polítiques favorables a la monarquia, va escriure articles i cròniques variades.

Però sembla ser que alguns dels seus articles no van sentar gaire bé al editor de la revista satírica de Barcelona El Busilis. Periodico político que sabe donde está, dirigida per Daniel Ortiz, el qual també n’era el principal redactor. 

Daniel Ortiz Sánchez, el pseudònim del qual era Doys, havia nascut a Santander l’any 1845 i  va morir el 20 d’abril de 1903, als 58 anys. La Vanguardia del dia 21 d’abril de 1903 li dediquen un obituari en el qual es destaca la seva feina com a periodista, especialment el seu vessant més satíric i còmic, i on queda clar els seus fortíssims ideals republicans, causa de moltes de les desavinences i enemistats que va patir al llarg de la seva vida. 

Ortiz va ser redactor de La Gazeta de CatalunyaLa MontañaLa Publicidad, fins que a principis de la dècada dels 80 del segle XIX va començar a dirigir El Fusilis, que passaria a ser El Busilis, per publicar el dia 1 d’octubre de 1886 El Charlatán. L’any 1892 col.labora al setmanari satíric La Guasa.

La seva ironia, les seves crítiques i la seva clara veu contra els polítics i periodistes monàrquics, van suposar, com ja hem dit, diversos enemics, alguns dels quals van anar tan lluny com agressions físiques contra Ortiz. La primera a la Rambla de Canaletas durant el mes de juliol de 1884. Un atac que va ser notícia a La Vanguardia i a La Publicidad. 

“El redactor jefe de El Busilis, don Daniel Ortiz, fue objeto anoche de una atropello brutal. Pasaba por la Rambla de  Canaletas, acompañado de nuestros amigos Gallard y Vives, cuando recibió por la espalda dos golpes en la cabeza, causándole una herida que, aún cuando no ofreció gravedad, brotó de ella abundante sangre, habiendo sido curado en la farmacia de Masó Arumí.
El agresor huyó precipitadamente y gracias al gran número de personas que circulaban por aquel punto pudo escurrir el bulto.
Créese que el autor de este bárbaro acto seguía a los señores indicados des de el café Suizo, de donde acababan de salir.
¿A qué obedece esta hazaña digna de los hotentotes? ¿Es que a algunos les duele que se hable claro sobre ciertos cánceres que corroen a la sociedad? ¿Obedece a una venganza personal? Entonces ¿para qué sirven los tribunales de justicia?
Hace bien La Publicidad al exigir de la policía que descubra al autor del cobarde atentado?" (La Vanguardia, 28 de juliol de 1884)

I una segona el 3 de març de 1887, sent redactor de La Publicidad, Ortiz va tornar a patir un atac a la seva persona. Aquest cop l’agressor fou el senyor Madrenas, que el va anar a buscar al cafè Continente per demanar-li explicacions sobre un article. La baralla va acabar amb Ortiz ferit de nou. 

Un dels periodistes que més rebien, irònicament parlant, en els setmanaris dirigits per Ortiz, era Pere Coll Rataflutis. En gairebé tots els seus números de El Busilis trobem referències punyents a un tal “Rataflautas”.


El dia 7 de novembre de 1883 escriuen dues referències directes a Coll a El Busilis:

“El Sr. Rataflautas, a quien El Busilis aprecia (aunque le gaste alguna broma de vez en cuando), me ha sido recomendado por La Vanguardia, como redactor de La Dinastia.
Se acepta el mandado.
¡Señor, Señor, Señor!
¡Rataflautas tambien escritor!
Y si esto sigue así, la cosa es clara
un día, a lo mejor,
rompe a escribir tambiem Matute-Jara!"

I "En casa de Rataflautas.
- ¿El joven Rataflautas?
- Aquí estoy
- ¿Donde?
- Aquí; en este sillón
- Usted dispense, creí que era usted un recién nacido.
- Menos guasa, y diga lo que se le ofrezca 
(....)"

I poc dies més tard, aquesta nota, publicada el dia 23 de desembre de 1883:

“Con motivo de la aparición del folleto titulado Sarah Barnum se ha creido aludida la célebre Sara Bernhardt. 
Como si se creyera aludido el respetable Sr. Coll y Rataflutis cuando nosotros hablamos de Rataflautas”. 
I en aquet mateix número, surt una text, Bolsa, firmat per Rataflautas

El 23 de maig de 1884, es publica una crònica sobre una cursa de braus celebrada a Barcelona. Quan l’autor, desconegut, escriu sobre El primer toro i fa referència als “banderilleros Juan Molina i Gallo, de cop fa aquesta comparació: “Gallo, un par bastante dificil al cuarteo un poco delantero y desigual, un Coll y Rataflutis y un Coll Britapaja, como si dijéramos”. 

Al mateix setmanari del dia  17 de desembre de 1884 i del 6 de febrer de 1885, llegim aquestes dues petites notes que estan relacionades:  

“A mi amigo Coll y Rataflautas le han dado una cruz de Carlos III. ¿Donde se la va a poner? Que se la cuelgue de las narices y parecerá que pasea una farola eléctrica”.

I “De La Avispa de Madrid: Entre los sujetos condecorados últimamente, figura un caballero que se llama Rataflutis. ¡Vamos! ¡Ese apellido bien merece una cruz! ¡Rataflutis condecoratis! O Dio!. Mi amigo Rataflautas debe estar orgulloso. ¡Hasta en la Corte se ocupa de él!”

Doncs sí, Pedro Coll i Rafaflutis va rebre la “cruz de caballero” però no de Carles III, sinò de la Real Ordre d’Isabel la Católica, tal i com es va publicar al Diario oficial de avisos de Madrid del dia 26 de gener de 1885. 

A finals de l'any 1887,  Coll, com a redactor del Diario Mercantil, va ser rebut per la reina Isabel a Madrid. Allà li va presentar els plànols de l'Exposició Universal de Barcelona, projecte que va agradar a la reina, la qual li va prometre que visitaria la mostra a finals de l'any següent. (La Correspondencia de España, 18/12/1887)

I sí, Pere Coll i Rataflutis era baixet i tenia un nas prominent, com "un hombre a una nariz pegada" de Quevedo. Una característica física que es va convertir en protagonista de les critiques, sàtires i comentaris irònics que es publicaven sobre ell, com per exemple la referencia, que sense venir a compte,  fan al principi de  l'article  "Sobre las Narices", publicat a El Busilis el 2 de setembre de 1883:

"No crea nuestro amigo Rataflautas que vamos a emprenderla con el órgano de su olfato. Nada de eso, nos proponemos otra cosa muy distinta. (sic)"

A finals de l'any 1887,  Coll va ser nomenat promotor i difusor de l'Exposició Universal de Barcelona, i per aquest motiu, i com a redactor del Diario Mercantil,  va ser rebut per la reina Isabel a Madrid. Allà li va presentar els plànols de l'Exposició Universal de Barcelona, projecte que va agradar a la reina, la qual li va prometre que visitaria la mostra a finals de l'any següent.

A l'Exposició Universal Coll i Rataflutis va participar, tal i com consta al catàleg, presentant els vins de Màlaga de Scholtz Hermanos.




Així doncs, Pere Coll va tenir una certa relació amb el món dels vins, tant a nivell comercial com periodístic.



“Nuestro amigo y correligionario señor Coll Rataflutis, autor de los libritos “Sport” y “Carnet del Turf”, acaba de ofrecer en su nombre y en el de la casa de vinos finos de Burdeos de los señores Pizan Weizz y Compañía, que representa en esta plaza, un premio de mil pesetas para las carreras de caballos que en Mayo próximo deben darse en el Hipódromo de Barcelona. (…) Es la primera vez que una casa extranjera ofrece premios para las carreras en España…” (La Dinastía, 16 de febrero de 1887)



Com a corresponsal d’El Liberal, a finals de 1889 va estar a Madrid, on va entrevistar al senyor Melino, cap dels proteccionistes francesos, que va declarar que els espanyols s’equivocaven sobre el tema de les noves tarifes “ya que los vinos españoles son insustituibles por su color”. 


Però acabada l'Exposició Universal, potser tip de tanta burla i aprofitant els contactes que tenia a París va decidir marxar de la ciutat comptal.

A mitjans de 1889 Pere Coll deixà Barcelona per traslladar-se a París, ciutat moderna en la qual hi somniaven els joves més "emprenedors" del moment, com els artistes catalans amb els quals va tenir una intensa relació, o millor dit, amb els quals va continuar la relació iniciada als cercles artístics de Barcelona i durant les vacances a Puigcerdà, on  durant aquells anys 80 i 90 del segle XIX coincidien noms de personatges tan diversos, però interessants, com Rusiñol, Víctor Balaguer, Eduard Toda, Narcís Oller, Emili Junoy, Pere Borrell...
21, Rue de Berne, a l'actualitat


Rue de Berne, pintat per Manet, 1877
I des de París, on va establir el seu habitatge a la Rue de Berne 21, mateix carrer que havia pintat l'any 1878 Edouard Manet, Coll Rataflutis, com a corresponsal de diversos diaris i setmanaris catalans i espanyols com El Liberal,  La Vanguardia, La Veu de Catalunya, La Época, etc...  va anar explicant als catalans i als espanyols, totes aquelles coses que passaven a (o per) la capital francesa.

Però la casa de Coll a París també va ser un lloc de trobada de molts catalans que es traslladaven allà per un temps com per exemple Pompeu Gener, conegut com a Peyus, i Santiago Rusiñol, que va arribar-hi durant el mes de setembre d'aquell mateix 1889.

També va ser a París on Pere Coll es va convertir en secretari personal del banquer i empresari Iu Bosch i Puig (Arenys de Mar, 1852- Donosti, 1915). Bosch, entre molts altres negocis, va ser un dels responsables que es contruís la línia de ferrocarril entre Almeria i Linares, projecte que es va inaugurar durant el mes de maig de 1899 amb la participació a Almería de l'orfeó Catalunya-Nova, dirigit per Enric Morera. L'expedició va sortir de Barcelona el dia 10 de maig de 1899, i anava encapçalada pel mateix Morera i per Pere Coll.

Una experiència que va repetir l'any 1900, quan Bosch, gran amant de la música coral, va contractar els cors de Clavé per actuar a París en motiu de l'Exposició Internacional que tenia lloc a la capital francesa. Fou durant el mes d'abril de 1900 quan  Ramon Casas i Pere Coll van  visitar conjuntament  les obres de construcción dels diversos pabellons que harien que acollir aquesta mostra. D'aquesta experiència conjunta en tenim una àmplia constància escrita al Pel i Ploma del 21 d'abril de 1900. A la portada del setmanari s'hi va publicar el retrat al carbó que Casas havia fet de Coll.




Els viatges de Pere Coll per Europa seguint l'evolució dels projectes impulsats per Bosch van servir-li per escriure cròniques que enviava als diaris de l'estat, especialment a La Época, com la de inauguració del canal de Kiel a Dinamarca, durant el mes de juliol de 1895.

Mateix any que Coll i Rataflutis  va recomanar Santiago Rusiñol a Bosch, per a que realitzés les pintures que havien de decorar el palau que el banquer català tenia a Gif, prop de Cernay-la-Ville, a la vall de Chevreuse. Finalment, desavinences entre client i artista, van deixar en res el projecte.

L'amistat amb Rusiñol i els altres artistes ja venia de lluny, i el seu seguiment ja el veiem a l'article que el 28 d’abril de 1891 publica a La Época una “Crónica Parisiense” on explica la presència de pintors catalans als Salons de París. 

Entre los pintores españoles cuyos lienzos han sido admitidos para el Salón figura el señor Meifren, quien expone dos grandes cuadros.
Los señores Rusiñol, Casas, Barrau, etc., mandan sus cuadros al Champ de Mars, en compañía de los disidentes modernistas Roll, Gervex, Puvis de Chavannes, Besuara, Cazin, etc, etc.
De Rusiñol figurará allí un interior del Moulin de la Galette , en donde se vive esa vida de bohemio que inspiró al lápiz de Gavarny sus mejores dibujos, y a la pluma de Henry Murger sus mejores páginas. Nuestros compatrícios huéspedes del Moulin de la Galette están haciendo estudios sumamente interesantes sobre ese Montmatre, en el cual hay algo más que los bailes de los boiyous.  
Casas expone un precioso retrato de un joven sueco cuya historia parece un cuento de Hofmann. Se trata de un verdadero genio músico, de un astro que se levanta en el cielo de los grandes compositores, excéntrico hasta el punto de no haber aprendido ni una sola palabra en francés, a pesar de la facilidad que poseen los hijos del Norte para las lenguas extranjeras, y de hacer más de dos años que vive en París, dedicado al estudio del divino arte.
Nuestro compatriota ha sabido dar a aquella fisonomia el sello del genio, y su retrato será uno de los mejores del Palacio de Bellas Artes de la última Exposición Universal”


Però Coll i Rataflutis també va ser bon amic de personalitats franceses com la periodista M. Severine, el pintor Théobald Chartran, el qual era un habitual a les reunions i viatges que organitzava el Sr. Bosch, com l'expedició a Andalusia durant el mes de juliol de 1895, i de l'actriu Sarah Bernhardt de la que Chartran en va fer aquest retrat.


Afegeix la llegenda

A La Época del 29 d'agost de 1895 ja donava algunes dades de quina seria la gira espanyola d'aquesta personalitat del món teatral, la qual a principis de setembre arribaria a Barcelona per seguir cap a les altres capitals.



Retrat de Pere Coll Rataflutis
realitzat per Ramon Casas. (Col. MNAC)
El 26 d'octubre de1899, Ramon Casas va inaugurar una exposició de retrats a la Sala Parés on es representaven grans personalitats entre les que hi havia el retrat de Coll i Rataflutis. En aquest retrat, que com tots els altres realitzats per Casas mostren una gran vericitat, ens serveix per conèixer l'aspecte del nostre protagonista, més enllà de les caricatires de diverses publicacions satíriques com per exemple L'Esquella de la Torratxa, on es fan diverses referències a Coll, com aquest del 12 de juliol de 1901:

"En Coll i Rataflutis publica en la Perdiu una correspondència de París, donant compte del discurs pronunciat a Sceaux per en Fouquier, en la festa celebrada pels felibres. (sic)"

O la caricatura que publica el 19 de juliol d'aquell mateix 1901, dibuix realitzat per Ramon Miró Folguera i que he penjat a l'inici del text. I el dibuix del 2 de maig de 1903 del mateix artista a la Esquella.



Com ja hem dit, Pere Coll i Rataflutis va morir al mateix habitatge de la Rue de Berne 21 de Paris el dia 9 d'abril de 1906 d'àntrax nasal, una enfermetat que, després de llegir les diverses i contínues mofes al seu nas, sembla una broma més, però que per desgràcia va ser una realitat que va suposar la desaparició d'un encara jove il.lustrat.

La seva mort va ser notícia als diversos diaris en el que ell havia participat al llarg de la seva vida com a periodista.



La Veu de Catalunya, 10 d'abril de 1906

La Época, 10 d'abril de 1906

Revista Musical Catalana, abril 1906

La Veu de Catalunya, maig 1906


A la mort de Pere Coll i Rataflutis, el qual no tenia hereus, ni he pogut documentar familia, la Junta de Museus de Catalunya, va rebre una carta del cònsol  general d'Espanya a París on es deia que Coll, mort a la capital francesa, havia llegat al Museu de Barcelona dos quadres realitzats a finals del segle XVIII, un Sant Antoni Abat i un Sant Joan  Baptista. Dues peces que procedien de la casa Font de Manresa, la qual havia sigut propietat dela família materna de Coll, i especialment del pare de la seva àvia, Anna Sagristà i Font.


Retrat de Pere Coll Rataflutis realitzat per Ramon Casas
Col. MNAC


Els quadres van ser valorats en 500 francs, un llegat que va ser acceptat tot i que actualmente no se sap ben bé de quines obres es tracta tot i que sabem alguna cosa més del quadre de Sant Antoni Abat, el qual va ser exposat l'any 1888 a l'Exposició Universal de Barcelona, amb el número de catàleg 10500, i on consta com a propietari Joan Coll i Sagristà, amb domicili al carrer Banys Nous 15, 3er 2ª de Barcelona.

I fins aquí, pq això ja se m'està liant massa.... i tot i les moltes voltes que he arribat a fer... el meu nas, potser per ser massa "xato" i petitet, no m'ha permés olorar el rastre d'altres Rataflutis... teniu tot l'estiu per davant per ajudar-me a seguir estirant el fil.... gaudiu molt!!!!






1 comentari:

Coll de pera, figa de moro i pansa de Corint ha dit...

Quin nas Beli !! Rataflutis potser és familia del Flautista de Hamelin !!

Publica un comentari a l'entrada