10 d’abr. 2017

LA CASA VILELLA DE SITGES. 1919-2017. LA NOVA AU FÈNIX SITGETANA



Resultado de imagen de "casa vilella"
Construcció de la casa Vilella, 1919


Aquests darrers dies, coincidint amb els 84 anys de la inauguració de l'Hotel Terramar Palace, l'any 1933, Sitges ha celebrat la recuperació d’un element patrimonial que forma part el catàleg arquitectònic del poble i que durant anys ha patit una important situació d’abandó i degradació. 

Resultado de imagen de "casa vilella" reus
Casa Vilella abans de la restauració


La casa Vilella, també coneguda per ser la residència Helvètica, ha sigut protagonista d’aquest blog diverses vegades, i per sort, avui ho torna a ser per una bona notícia: la seva restauració i reobertura com a hotel de luxe. 


Resultado de imagen de "casa vilella"
Foto actual de la restaurada Casa Vilella

Sobre la casa s’han escrit diverses notes, i darrerament ha arribat a ser un dels escenaris principals del llibre escrit per Jord Milà Franco, Històries del poble silencós. Sitges durant la Guerra Civil,  en el que se’n explica, entre moltes altres, la història viscuda, per i a la casa, durant la Guerra Civil Espayola.  


Estat casa Vilella, octubre 2011

Però jo em pregunto…. com va anar “la vida” d’aquesta casa entre 1919, any de la seva construcció, fins a l’esclat de la guerra l’any 1936? I en aquest petit article intento estirar una mica el fil, lligat a la història del Passeig de Sitges i dels seus habitant..…. 

Durant el mes d’abril de 1919, un dia d’aquests fa 98 anys, l’arquitecte Joan Rubió i Bellver firmava els plànols del que seria el seu únic projecte a Sitges, projecte que va ser aprovat en el Ple de l’Ajuntament de Sitges del dia 5 de maig de 1919. 


Resultado de imagen de "casa vilella"
Afegeix la llegenda

Aquesta sol.licitud d’obres, entrada pel senyor Joan Vilella Estivill per construir un xalet al passeig de la Ribera de Sitges, va tenir ressò a la premsa sitgetana, com el Baluard de Sitges del 19 de maig de 1919, ja que la instància va ser escrita en català, “essent aquest el primer cas que recordem”. Una importància que se suma al fet que la que tornem a conèixer com a casa Vilella, va ser una de les primeres cases que es va construir al nou passeig sitgetà. 



La imagen puede contener: exterior
Casa Vilella, encara aïllada, en una foto aèria.

El promotor de la casa va ser Joan Vilella Estivill, destacat banquer i empresari, que havia nascut a Reus l’any 1878, ciutat en la que també va morir-hi el 29 de juliol de 1925, mentre passava uns dies a la casa de camp que tenien allà. Casat amb Concepció Puig Pratdesaba (+ Barcelona, 1943) la parella va tenir tres fills, Teresa, Joan i Gaietà. La primera es va casar amb Pau Gasull Sardà, fill d'un altre ric comerciant d'olis de Reus, Fèlix Gasull; el segon amb Isabel Mayner i el tercer amb Dolors Ferrer. 


Ex-libris de Gayetà Vilella, fill de Joan Vilella Estivill

Un germà del Sr. Vilella, Ramon, es va casar amb Teresa Macaya Tarrats (+ Reus, 1950), de la fàbrica de xocolates Macaya de Reus, vivint des de finals del XIX, fins a la mort de Ramon l'any 1956, al carrer Santa Anna 10 de la mateixa ciutat. La parella va tenir quatre fills, i la filla, Teresa, es va casar amb Álvaro Gasull Sardà, germà de Pau, casat amb l'altra Teresa Vilella. Coses de famílies i pobles....






El Sr. Vilella havia començat amb l'exportació de fruits secs, a la banca, va tenir una important fàbrica de vidres, una de botons, i una refineria de petroli instal.lada a Reus, negocis que li van suposar una boníssima situació econòmica. 


La imagen puede contener: cielo y exterior
Façana lateral i posterior de la casa Vilella, encara aïllada


Joan Vilella Estivill i la seva família es van traslladar a viure a Barcelona, on l’any 1912 ja els trobem domiciliats al Passeig de Sant Joan número 7, principal, tal com queda constància en els documents que entrega a l’Ajuntament de Barcelona entre 1912 i 1915 al demanar diverses llicències d’obres per a la seva fàbrica de vidre al carrer Llull. Aquest edifici era propietat de Pablo Casadas, i construït l’any 1898 segons projecte de l’arquitecte Adolf Ruiz. 






L’any 1914 el Sr. Vilella adquireix el conegut Palau (o casa) Macaya, obra encarregada per Roman Macaya i Gibert l’any 1899 a l’arquitecte Puig i Cadafalch al Passeig de Sant Joan 104, edifici que l’any 1947 seria venut La Caixa. Pel que sembla, el Sr. Roman Macaya i la seva primera esposa, Maria del Carmen Sanmartí, que va morir l’amy 1904, no van arribar a viura al “palau”, ja que a l’esquel.la de la Sra. Sanmartí de Macaya, apareix la casa mortuòria al Passeig de Sant Joan 272. 


Resultado de imagen de "palau macaya"
Casa Macaya a Passeig de Sant Joan


La construcció de la casa de Puig i Cadafalch va ser més un encàrreg per treure rendiment amb els lloguers? A la Vanguardia del dia 7 de març de 1907 apareix publicat un anunci de lloguer del pis principal de la casa per cinquanta duros. L’anunci es publica setmana rere setmana fins a l’any 1909. El pis comptava amb 6 habitacions, gran menjador, gas, electricitat, bany, calefacció i un gran jardí… i durant el mes de febrer de 1909 demanen 300 pessetes. Els pisos s’anaven anunciant amb diversos reclams durant els primers anys del XX. 

L’any 1922 ja consta que el “diccionario Espasa” té la seu a 1er 2º de la casa Macaya. I anys més tard, cap a 1924, a la casa hi viu la família formada per l’advocat Guillem Roca Waring i la Sra. Mariita  Fort de la Calzada. Però l’any 1926 ens consta que el “aceite para motores diesel y semi-diesel” Sanson es pot comprar a la societat Juan y Cayetano Vilella, al passeig de Sant Joan 104, els fills del senyor Vilella Estivill, mort un any abans i deixant-los com a hereus, i per tant, propietaris de la Casa Macaya. L’any 1928 al 1er 2º hi viu la família Brú de Solà Tello, i durant el mes de desembre de 1934 hi va morir Josep Vázquez Tafall.


Al finalitzar la guerra Civil, una nota publicada a la Vanguardia, el dia 17 de setembre de 1939 ens demostra la importància que per alguns tenia la música. Es gratificava amb 400 pessetes qui donés dades sobre uns pianos de cua que “salieron durante periodo rojo del Paseo de San Juan 104”

Tot i que, com ja hem dit, Ramon Vilella Estivill es va casar amb Teresa Macaya Tarrats, sembla que entre aquesta i els Macaya Sanamartí no hi havia una relació familiar directa.

Resultado de imagen de "joan vilella estivill"
Retrat de Joan Vilella Estivill publicat a Viquipèdia
És a dir, la compra de la casa Macaya per part de Joan Vilella no sembla venir d’un tema familiar, una simple coincidència de cognoms, sinó que és un tema de negocis, ja que segurament els Macaya Sanmartí i els Vilella Puig es coneixien dels seus cercles barcelonins i sitgetans, on els fills de Roman Macaya, Ignasi i Alfons, tenien un xalet, també al sector Terramar, edici actualment desaparegut. I a més a més,  Alfons també va ser, juntament amb Salvador Casacuberta, el fundador l’any 1927 del Terramar Golf Club, del que en fou el primer president fins 1931. 

Però tornant als Vilella, el seu fill Joan Vilella i Puig (1892-1960), es va casar el dia 11 d’octubre de 1916 amb Isabel Mayner Boule (+1948), filla de Ramon Mayner i Socias, diputat de les corts, també nascut a Reus, on morí el 4 de desembre de 1921. La celebració del casament va tenir lloc al santuari de la  Misericòrdia de Reus, i la parella es va instal.lar a Barcelona. 


Foto de Isabel Mayer publicada a Nuevo Mundo, 1912


Uns quants noms per entendre diverses coses que aniré explicant…

Doncs anem per pams…

A l’Eco de Sitges del 3 de juny de 1917 ens apareix la primera referència sobre l’estada a Sitges de la família Vilella. En una petita nota llegim: 

“ A pesar del día lluvioso, fueron muchos los turistas que el lunes de Pascua estuvieron en Sitges habiendo tenido complacencia en saludar al ex Diputado D. Ramon Mayner con su esposa Dª Isabel Boule y encantadora hija Lola, así como a sus hijos los simpáticos esposos D. Juan Vilella e Isabel Mayner”

Així doncs, la parella Vilella-Mayner venen a passar el dia com a turistes, i no com a estiuejants a Sitges, moment en que el poble es trobava en l’inici d’una important urbanització, com era la ciutat jardí de Terramar. 

Al mateix setmanari, el dia 22 de desembre de 1918 trobem: 

“Hállanse pasando unos días en esta villa los opulentos comerciantes don Ramon Mayner y don Juan Viliella (sic.) con sus distinguidas familias”. 

I pocs mesos més tard, el 18 de maig de 1919, es publica una nota en la qual ens diuen que: 

“Nuestro distinguido amigo D. Juan Vilella y su bella esposa D. Isabel Mayner, se hallan pasando una temporada en esta plácida villa. Tan amables consortes han tenido el buen gusto de adquirir unos terrenos en la Ribera, en los cuales se han empezado los trabajos preliminares para la construcción de un magnífico chalet. Lo celebramos muchísimo.

Així doncs, i sempre fent-me “cuentos” al cap,  Joan Vilella Jr. va convèncer al seu pare de comprar un dels terrenys que aquells anys es venien al passeig de Sitges, i on pocs mesos més tard es començaria a construir el xalet protagonista de l’article. No és d'estranyar docs, que per a aquest projecte es busqués a un arquitecte proper, i triat fou Joan Rubió i Bellver, nascut a Reus, com el senyor Vilella, i deixeble d’un altre resusenc mundialment reconegut, com era Antoni Gaudí. 

Rubió i Bellver (Reus, 1870- Barcelona, 1952), obtingué el títol d’arquitecte a l’escola de Barcelona l’any 1893, moment en què comença a col.laborar amb Gaudí a la Sagrada Família, a la Casa Batlló, Bellesguard o el Parc Güell.... D’ell són obres importants a Barcelona com la Casa Golferichs (1900-1901) o les cases Roviralta, coneguda com a Frare Blanc, i Casa Casacuberta a la falta del Tibidabo. Així com edificis a molts altres pobles de Catalunya i a les Illes Balears. 

Afegeix la llegenda


Però tot i que la casa Vilella és l’única obra de Rubió a Sitges, no és l’única relació directa amb el poble. El seu fill, el Doctor Joan Rubió Roig, va ser el marit de Dolores (Lolín) García-Munté y López. A l’Eco de Sitges del 13 de gener de 1952 es publicava la nota sobre la Petició de mà, realitzada “por el distinguido arquitecto D. Juan Rubió Bellver” a “nuestro dilecto amigo y benefactor sitgetán D. Antonio García-Munté y Nuño”.  Al cap de pocs dies, el 5 de febrer, moria als 82  l’arquitecte. El casament va tenir lloc el dia 11 de juny d’aquell 1952  al santuari del Vinyet de Sitges. 


Tornant a la casa Vilella, en aquest edifici hi van passar temporades la família Vilella-Puig, i especialment la família Vilella-Mayner, així com la part política d'aquesta tal i com es desmostra a la notícia que, a la mort del Sr. Ramon Mayner, va publicar l’Eco del 11 de desembre de 1921. Una nota necrològica on queda clar que el difunt “tenía en Sitges muy buenas amistados, por haber residido algunas temporadas entre nosotros, en el suntuoso chalet que el señor Vilella posee en la Ribera”. 

Però també la familia formada per l'altre fill, Gaietà Vilella, i la seva esposa Teresa Ferrer de la Riva, van passar temporades a Sitges, tot i que la seva experiència al poble no va ser tant agradable. A La Punta del 12 d'octubre de 1924 ens donen notícia de la inesperada mort del doctor Pablo Ferrer Piera, pare de Teresa, el 5 d'octubre al Xalet Vilella, on havia anat a passar el dia. 





La vida a la casa Vilella bullia als estius, i durant el mes d'agost de 1923 el violinista Theodor Werner, del que aquí en podeu llegir un article sobre la seva relació amb el poble,  va actuar als jardins de la casa, tal i com queda constància a l'Eco de Sitges del 18 de novembre de 1923: "En el plácido atardecer de un día de agosto, en el magnífico palacio que, a los cuatro vientos de nuestra Ribera, posee nuestro distinguido amigo don Juan Vilella, Wener cautivó, con su instrumento predilecto, al selecto núcleo de familias allí reunidas, quedando complacidísimas del concierto y de las finas atenciones de los señores de la casa". 


Afegeix la llegenda

El Sr. Vilella va ser una figura destacada en la ubanització del Sector de Terramar, una actuació important per revaloritzar les cases del passeig marítim. El 20 de desembre de 1923 a l'Eco de Sitges es publica una notícia:





A la mort del Sr. Vilella el 29 de juliol de 1925, aquesta "col.laboració" amb el projecte de Terramar es va veure en "suspense" durant uns mesos, fins que els seus fills, com hereus, van seguir amb la voluntat de pare pagant el que havia acordat, tal i com podem llegir a l'Eco el dia 13 de desembre de 1925. 





Durant el mes de febrer de 1925, poc abans de morir, la família va estar uns dies a Sitges, on va coincidir, com a mínim en el lloc, amb el pintor Ramon Casas, tal i com es publica a l'Eco aquell 25 de febrer. 



I com hem dit, Joan Viella Estivill va morir a la seva casa de camp de Reus el 29 de juliol de 1925. Ell estimava Sitges, ho va demostrar implicant-se intensament en la seva urbanintzació, però va morir a la seva terra, a la Masia d'en Vilella, una magnífica masia de la que actualment només es conserva l'edifici dels banys. 




Detall dels banys de la Masia Vilella a Reus, on va morir el Sr. Vilella. 

La història que va venir després és la mateixa de moltes altres cases i famílies. Primer la generació dels fills que van seguir el camí del pare tant en els negocis com en temes més terrenals. Els fills Vilella van seguir conservant i passant temporades a la casa de Sitges. Eren anys de gran esplendor, de festes, glamur.... però la guerra Civil espanyola ho va trencar tot... i la casa "canviar els seus usos" i es va convertir en refugi de nens de la guerra.... i va arribar el final de la guerra civil, i l'inici de la 2ª guera mundial, i la decadència, i l'inici del turisme, i els anys 60, i el boom de les residències turístiques, i els gran hotels, i l'oblit, i la degradació, l'esperança, nous projectes, disgustos, somnis trencats, i de nou.... noves esperances, noves il.lusions, valentia, projectes, records familiars, voluntat i per fi tornem a tenir amb tota la sevaa esplendor la casa Vilella.... com una au fènix resorgint de les seves cendres!! Moltes felicitats i per molts anys d'èxits.

27 de març 2017

ELISA CASAS DE CALVO vs. ELISA CASAS DE CODINA. ACTRIU vs. BURGESA, O UN NOM QUE HAURIA POGUT SER UNA NOVA PÍNDOLA DE l'ANY RAMON CASAS


              


Ja fa un temps, buscant dades per a realitzar una de les meves píndoles de l'Any Ramon Casas, em vaig topar amb un nom que m'era familiar: Elisa Casas. 


La Dinastía 5 de maig de 1890
Per uns moments vaig dubtar sobre si la "personalitat" que se m'acabava d'obrir a la pantalla era o no la germana del pintor, però unes quantes cerques més a les hemeroteques em van mostrar una dona intensa culturalment, amb molt de món, independent.... etc, unes característiques que no quadraven gaire amb aquella jove de la burgesia catalana que l'any 1890, juntament amb la seva germana Montserrat i el jove  Eduardo Nieto,  amb l'enginyer Josep Codina Prats, mort el 30 d'octubre de 1901. Pocs anys més tard la parella es traslladaria a viure a la casa del costat dels pares d'ella al passeig de Gràcia de Barcelona.  


La figura de l'Elisa Casas actriu va quedar arxivada a l'ordinador fins que ahir em va retornar de cop amb l'article publicat per Montserrat Esquerda a l'Eco de Sitges, "La germana artista de  Casas". En el text, la seva autora, fa referència a la faceta artística com actriu, escriptora, poeta i pianista.... de l'Elisa Casas Carbó. La veritat és que coneixent una mica la història i vida de Ramon Casas i família, és difícil de creure que aquelles nenes burgeses demostressin tan alta qualitat i voluntat cultural. Per a la família Casas Carbó ja n'hi havia prou amb acceptar que l'hereu  decidís ser pintor, bohemi... i vividor..., però les noies tenien un altre objectiu. Casar-se bé, viure i acceptar el que et deportés la vida.

Així doncs, i avui que celebrem el Dia Mundial del Teatre, aprofito per fer aquest petit article sobre l'Elisa Casas Vigo, reconeguda actriu, que havia format part del Teatro Español, i que tenia un nom massa usual en aquell moment.


L'Esquella de la Torratxa, 7 de juliol de 1893
Elisa Casas Vigo, de la que encara no tinc ni quan ni on va nèixer i morir, va iniciar-se com a actriu des dels quinze anys, i  també va escriure els seus primers texts i versos. Possiblement amb relació familiar amb la ciutat de Ceuta, de jove es va traslladar a la península per dedicar-se al teatre. En el món de la interpretació va tenir grans mestres com Hilario Eslava, Matilde Díez i Teodora Lamadrid, figures que la van convertir en la gran actriu que, sent encara molt jove, va enamorar bojament a Alfredo Calvo, actor (i pintor) que formava part de la saga d'actors Calvo.... entre els quals destacaven el seu pare, José Calvo, i els germans Rafael, Luis i Ricardo Calvo, membres del Teatro Español. 


L'any 1878 va escriure i posar música a La Paz de Cuba, un himne popular dedicat a Arsenio Martínez Campos, i que es podia vendre per 10 reals a tots els magatzems musicals de Madrid i provincies, tal i com es diu a La Ilustración española y americana del 30 de juny de 1878. És en aquesta nota on trobo el possible origen d'Elisa amb Ceuta, ja que aquí es parta de l'editor litogràfic Sr. Casas de Ceuta, i en una notícia a La Vanguardia de 1881, es refereix a Cesar Casas y Vigo, com a treballador sanitari al port de Ceuta. Seguirem estirant el fil per aquí. 

La fama d'Elisa va ser molt important, fins el punt que durant el mes de gener de 1880 va ser rebuda per la princesa d'Asturies, notícia que es recollia als diaris del moment. 



Al setmanari barceloní La Tomasa del 5 de setembre de 1889 ja li dediquen la portada, destacant, tot i que el dibuix no li fa justícia, la seva bellesa i talant natural.

Però la família Calvo, tot i ser destacats actors, no gaudien de bona salut. El jove Alfredo, que patia una greu malaltia, una hemoptisi, va morir durant el mes de setembre de 1890 a Salamanca, deixant vídua a Elisa Casas, amb la que d'havia casat a finals dels setanta. Mort de la qual se'n fa ressò La Ilustración española y americana del 22 de setembre de 1890. 


Foto de Ricardo Calvo

Així doncs, a la mort de Rafael (1842-1888) se li va afegir la d'Alfredo, i poc després Ricardo (1844-1895), principals representant de la companyia. Totes aquestes desaparicions van comportar al tancament de la companyia del Teatro Español, i van obligar a Elisa, que durant el mes d'abril de 1892 ja havia deixat la companyia,  a buscar-se la vida per altres camins, sense disposar de recursos econòmics i sense portar-se gaire bé amb la família política. 


Un altre factor que va portar a Elisa a no esdevenir la "gran actriu espanyola" va ser el debut i el gran èxit de les actrius madrilenyes Maria Guerrero i Maria Tubau, també alumnes de Teodora Lamadrid, i que amb un caràcter molt fort van aconseguir deixar en segon lloc la figura de Casas.  


A la Ilustración Ibérica del 5 de març de 1898, setmanari del que ella era una gran col.laboradora, Rafael de Nieva li dedica un llarg reportatge "Una actriz poetisa. Elisa Casas". En aquest text ens fa un interessant resum sobre la vida artística d'aquesta dona que fascinava per la seva bellesa i capacitat literària i teatral.


       


Al llarg dels anys Elisa Casas combinava els escenaris amb la col.laboració en diverses publicacions com La Ilustración Española y Americana, La Ilustración Ibérica, Pluma y Lápiz, i El Eco de Sitges. 

En aquest darrer setmanari va publicar textos i poemes entre 1897 i 1908, i és en les seves pàgines on durant el mes de març de 1899 es va publicar una fotografia de l'actriu, imatge que es formava part d'una col.lecció de postals comercials que es venien durant aquells darrers anys del XIX, i que tenien a Casas com a protagonista. 











El Vendrellense, 7 maig de 1899
El 14 d'agost de 1898 a l'Eco es publica un article d'ella dedicat a Sitges i que està localitzat a Vilanova i la Geltrú, mateixa població en la qual està a principis del 1899, tal com consta en un altre text, Felicidad, que publica el 30 d'abril de 1899 a La Ilustración católica de España.  Va ser al Teatre Principal de Vilanova on la Sra. Casas va protagonitzar una nova vetllada benèfica. 

Però Vilanova i la Geltrú no era un lloc desconegut per a Elisa, ja que  va ser el lloc triat pel seu cunyat Ricardo Calvo, per passar-hi l'estiu de 1894, a la casa de Joan Ferrer i Soler, "hacienda" que podria ser  la casa que el polític tenia a Sant Pere de Ribes, i que es coneix amb el nom de la Torre del Veguer.



Però d'on venia la relació intensa entre Elisa Casas i Sitges, especialment amb l'Eco de Sitges? Doncs potser va ser per part de la recomanació de Benito Pérez Galdós, amic de Rusiñol, al que va visitar a Sitges durant l'estiu de 1896?.  Sabem que l'any 1892, Galdós va rebre cartes d'Echegaray i Tolosa Latour que demanava "recomanacions" per aquesta actriu... El mateix Echegaray, juntament amb Àngel Guimerà i Narcís Oller, va estar a Sitges durant el mes d'abril d'aquell 1896, i va visitar a Rusiñol al Cau Ferrat, tal i com s'explica a L'Eco de Sitges




Nota extreta del llibre El dramaturgo y los actors: epistolario de Benito Pérez Galdós, 
María Guerro y Fernando Díaz de Mendoza, llibre de Carmen Menéndez Onrubia

Doncs no!!! La relació d'Elisa Casas amb Sitges i Vilanova i la Geltrú ve pel seu germà, Cesar Casas Vigo, el qual va posar unes estudis fotogràfics en aquestes poblacions, així com a Sant Martí de Provençals a Barcelona i a Vilafranca del Penedès. 

A Sitges, l'any 1886 obre un estudi al carrer Progreso número 4 (actual carrer Illa de Cuba). El fotògraf passava temporadas al poble, on venia durant uns dies concrets, com l'anunci de l'estiu de 1889 que avisa que estarà al carrer de la Industria 3, estada que sembla finalitzar durant el mes de març de 1890 per traslladar-se a vilanova, al Carrer de Sant Gervasi 39 i a finals del XIX a la Rambla Principal 122, juntament amb el seu germà Manuel i al carrer de Cuba 11.



Fotografia realitzada per Cesar Casas i que forma part d'una col.lecció particular de Vilanova.

A Sitges també torna, i cap a finals del XIX instal.la l'estudi al carrer de Tásis (Muralla), carreró que hi ha al Carrer d'Àngel Vidal, juntament amb un altre fotògraf, Adolfo Lara, per passar l'any 1898 al carrer Bonaire 48. 







Elisa Casas i Vigo era filla de Gonzalo Casas i Fontanals, gravador que va ser detingut a Ginebra el 16 d'octubre 1867 per falsicador de títols. Va ser empresonat a Barcelona, i va ser a la presó on va conèixer a un altre gravador-estafador, Joan Abadal. Els dos realitzen un nou frau, fent uns medallons falsos que va oferir als generals Serrano, Prim i Topete. Aquest, juntament a altres negocis foscos, va fer que els dos estafadors es veiessin obligats a marxar de Barcelona, i Casas l'any 1876 va marxar a Ceuta, on va intentar començar de nou, i va posar una impremta de litografia i fotografia. 

Elisa va tenir, com a mínim, dos germans, Manuel i César, aquest últim casat amb Narcisa Galobardes i pare del conegut fotògraf Gabriel Casas Galobardes (1892-1973) i Roser Casas Galobardes, una cantant d'òpera que es coneixia artísticament com a Rosario d'Ory. 




Rosario, que va morir el 9 de maig de 1918 sent molt jove, va actuar l'any 1915 a El Retiro de Sitges, cantant Il Barbero de Seviglia i Lucia, estava casada amb Joan Soler i Bru, el qual amb els anys es convertiria en un destacat diputat del parlament de Catalunya, i una de les poques persones que va estar al costat del president Macià quan aquest va morir el 25 de desembre de 1933. 

Gabriel Casas, del que actualment hi ha una exposició itinerant de la seva obra, va esdevenir un important fotògraf, autor d'imatges i retrats molt interessants artística i històricament. Un exemple poden ser aquestes fotos que va realitzar a Sitges durant els primers anys de la dècada dels 30....





així com el reportatge fotogràfic de Buster Keaton a Sitges, del que ja en va parlar Florenci Salesas al seu blog.... 



Afegeix la llegenda




Elisa Casas, vídua i sense fills, va seguir vivint a Barcelona i va tenir una bona relació amb els seus nebots, pels que sentia gran amor, tal i com demostra el poema que li va dedicar a Gabriel, i que va publicar l'Eco de Sitges el dia 1 de març de 1903. 



Afegeix la llegenda

Elisa, durant els primers anys del XX va viure al 3er pis del número 239 del carrer de Mallorca, cantonada amb Passatge Mercader, un edifici de l'arquitecte Falqués, construït l'any 1875 per encàrrec de Camilo Soler i en la que hi van viure els descendents d'aquest. 





A la ciutat va fer de  professora de declamació del Ateneo Valentino de Literatura y Arte, va seguir organitzant vetllades artístiques i teatrals, i no va deixar d'escriure, fins al punt de convertir-se en puntual crítica al principal diari de Barcelona, com era La Vanguardia del 17 de juliol de 1910. 







Entre 1912 i 1914 en aquest mateix diari anuncia "clases económicas de solfeo, canto, francés, literatura y declamación", que donava al seu pis barceloní.


Doncs res..... hi ha molta més història darrera d'aquesta altra Elisa Casas, actriu, poeta i pianista..... una noia que des de molt jove ja va començar a escriure i que potser, per la seva relació o coneixença amb intel.lectuals del moment, va poder coincidir físicament en algun moment amb Ramon Casas i Carbó, però amb el qual no va tenir cap mena de parentiu.