15 de des. 2015

QUÍ ERA? QUÈ FEIA?: D'ALBINA THOMPSON A LLUÏSA DULCE. DEL CARRER DEL PARC DE BARCELONA A LA SALA DEL MNAC


Aquest quadre que avui em servirà per il.lustrar i iniciar una nova sèrie d’articles al blog en els que desgranaré la vida i/o obra de persones amb les que em topo casualment al llarg de les meves recerques,  forma part de la col.lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), aquest museu ple de tresors que disposa, tal com va publicar ahir La Vanguardia, d’un pressupost “ridícul” que no li permet organitzar grans exposicions, però no diuen res de la possibilitat d’organitzar “petites” mostres que serveixin, com a mínim,  per recuperar gradíssims artistes catalans no tan coneguts, les obres dels quals també formen part del fons del MNAC, o, en cas de necessitar-les, les trobem en fons d’altres museus catalans i en col.leccions particulars. Però això ja és feina dels grans gestors culturals i de la seva generositat a l’hora de proposar-se investigar, documentar, buscar i trobar aquestes obres d’aquests pintors “ocults”.

Passeig Colom de Barcelona, amb l'edifici del carrer del Parc, 5, a l'esquerra
amb façana blanca. 
Tornant al quadre... Ja fa temps que reivindico la necessitat de “remenar” l’hemeroteca per tal de fer aflorar moltes de les històries que allà s’hi amaguen. Fa uns dies, buscant informació sobre un edifici concret vaig topar amb una nota publicada a La Vanguardia el dia 18 d’octubre de 1889 de la mort al carrer, “del Parque” de Barcelona, de la senyora Albina Thompson. Aquest nom em va cridar l’atenció i vaig voler saber alguna cosa més sobre la persona, una cerca que acaba en aquest retrat de la senyoreta Lluïsa Dulce Tresserra, marquesa de Castellflorite, realitzat pel pintor Antoni Caba (Barcelona, 1838-1907) cap a l’any 1880.

Però quina relació hi ha entre les dues dones? Que unia la senyora Albina Thompson amb aquesta  jove i bella que retrata l’artista? Doncs la resposta en porta fins a Buenos Aires, Argentina. 

Una de les dones més reconegudes de la societat argentina del segle XIX va ser Mariquita Sanchez de Velasco, coneguda també com Mamita Mendeville. Nascuda a Buenos Aires l’any 1786, a les tertúlies que organitzava a casa seva hi acudien els principals personatges del seu temps. Durant una d’aquestes reunions es va cantar per primera vegada el 14 de maig de 1813 la Marcha Patriótica, actual Himne Nacional d’Argentina, aquell que Messi no canta “pq no li dóna la gana” i que va ser composat per un músic català, Blas Parera. 

L’any 1805, i després de lluitar molt pel seu amor, Mariquita va poder casar-se amb el seu cosí, el capità Martín Thompson (Buenos Aires, 1777-1819). La parella va tenir cinc fills: Clementina, Juan, Magdalena, Florencia i Albina Thompson. En enviudar de Thompson,  Mariquita es va casar amb el francès Washington de Mendeville, home de personalitat i vida difícil que va suposar la separació de la parella, que va tenia tres fills junts. 

Ara ja tenim localitzat el nom d’Albina Thompson, aquell que m’havia cridat l’atenció. I on apareix el de Lluïsa Dulce?

Albina Thompson Sanchez va néixer a Buenos Aires el 28 de febrer de 1815 (fa 200 anys), ciutat on va passar els seus primers anys de joventut i on va conèixer el seu marit, J. Antonio Tresserra Barrero, nascut a Barcelona l’any 1797. El casament va tenir lloc l’any 1835 i la parella es va traslladar a la capital catalana l’any 1842, on Tresserra va ser nomenat Consul de la República Argentina l’any 1860.

Establerts al carrer del Parc número 15, petita travessia entre el carrer de Josep Anselm Clavé i Passeig de Colom, just al costat del Govern Militar, tot i que aquells anys de mitjans del segle XIX en aquest lloc hi havia un edifici baix que res té a veure amb l’actual edifici construït durant la dècada de 1930, la parella va tenir diversos fills. Juan (Barcelona, 1844-1869) va ser, tot i la seva mort prematura, un reconegut pianista i compositor; Eduardo (mort a Barcelona l’any 1890); Fernando (+1891), que fou alumne de l’escola d’elit Valldemia, de Mataró, en la que es van educar els molts fills de l’alta societat catalana amb els mateixos mètodes educatius que triomfaven a les escoles europees; Maria, que també va morir jove, casada a Barcelona durant el mes de novembre de 1861 amb Francesc Tusquets Gualva, advocat i escriptor, i mare d' Enrique Tusquets Tresserra; i per últim, tot i ser la filla gran, l'Albina, nascuda encara a Buenos Aires el dia 1 de juny de 1836. Aquesta, casada l’any 1858 amb el reconegut militar el tinent general Domingo Dulce Garay (Sotés, La Rioja, 1808), va morir a Barcelona el dia 11 de gener de 1860, pocs dies després de tenir la seva única filla, Lluïsa Dulce Tresserra, nascuda durant el mes de desembre de 1859. 

Lluïsa Dulce va quedar orfe als 10 anys, quan va morir el seu pare Domingo Dulce l’any 1869 i va quedar a càrrec dels seus avis maters, la senyora Albina Thompson i el senyor Antonio Tresserra, i amb Antonio López, el marquès de Comillas, com a tutor. L’àvia paterna, la senyora Mariquita Sanchez, havia mort a Idibea l’any 1868. La nena, que a principis de 1870 va heretar del seu pare el marquesat de Castellflorite, va conviure a la casa dels avis, al carrer del Parc, amb els germans de la seva mare, persones de gran cultura que van influir molt en l’educació de Lluïsa. 


L’any 1880, quan es data el quadre pintat per Antoni Caba, va morir l’avi Tresserra. A principis de 1884 Lluïsa va contraure una malaltia fulminant, que li provocaria la mort el 20 de maig d’aquell mateix any, amb 25 anys acabats de complir, sense descendència i amb un intens futur per davant. La casa mortuòria era el carrer del Parc número 5, la mateixa que veuria morir el 17 d’octubre de 1889 a la senyora Albina Thompson, una mare, filla, esposa i àvia, que havia vist morir massa gent al llarg dels seus 74 anys de vida. Una dona que va tenir el seu lloc al món i petites referències a les hemeroteques que m'han portat fins aquí.

3 de des. 2015

UN DIA A LA TRINITAT DE SOLER I TASIS O COM VEURE SITGES AMB UNS ALTRES ULLS

Sitges, Platja de Sant Sebastià, vespre del 2 de desembre de 2015. By Beli

Hi ha dies que la teva pròpia vida et reconcilia amb el món. La vida és la família, la parella, la feina, els amics, les converses, les trobades, els records i les lectures. Una d'aquestes darreres, trobada com sempre que em dóna per remenar les hemeroteques, ahir em va tornar al cap quan, seguda en el banc de la torreta, sola i amb un silenci trancat únicament pel remor de les onades vaig poder entendre que hi ha maneres de mirar diferent, que situacions que no t'agraden, que et fan sentir malament, que no porten a res, queden aturades davant de la bellesa d'un instant. I aquesta lectura també em va fer adonar que hi ha persones que quan tenen la sort de poder gaudir d'un paisatge, d'un instant, d'un recó tan bell, tenen la capacitat i la generositat de compartir-lo, ja sigui mitjançant un text, una foto o una mirada. 

Una d'aquestes persones va ser un jove Josep Soler i Tasis, nascut a Sitges l'any 1876, 10 anys abans que el seu pare Josep Soler i Cartró fundés l'any 1886 l'Eco de Sitges. Soler i Tasis, pare de Josep Soler i Soler i  avi de Josep i Ramon Soler Fernández, actuals directors del setmanari, va dirigir l'Eco entre l'any 1942, quan es va reprendre la publicació del setmanari, aturat durant la Guerra Civil Espanyola, coincidint amb la mort del seu fundador l'any 1938, fins a la seva mateixa mort l'any 1955. 

Banc de la torreta. Vespre del 2 de desembre de 2015. By Beli

Roland Sierra, en el seu Diccionari Biogràfic de Sitgetans, explica que tot i que des dels 17 anys col.laborava amb el seu pare en la confecció i redacció del setmanari, el seu primer article, firmat amb nom i cognom, va ser publicat al mateix Eco de Sitges durant el mes de juny de 1897, titulat "Un dia a la Trinitat".  Aquest mateix article es va torna a publicar tres anys més tard al setmanari barceloní Catalunya Artística del 15 de novembre de 1900, un text que és el que em va caure a les mans fa pocs dies i que va permetre "viatjar" a un Sitges molt diferent al que tenim actualment.... o no! 

Soler i Tasis tenia 20 anys quan va escriure aquest article l'any 1897. Les seves paraules ens dibuixen un jove  alegre, culte, amb passió, amb amor pels seus amics, amb ganes de fer coses, de saber-ne més, de donar a conèixer als altres el que a ell li fa ser feliç, amb un sentiment d'estima i respecte pel que l'envolta, què al final no és res més (que ja és molt) que el paisatge que conforma Sitges. 

Us deixo l'article, que a la versió de Catalunya Artística anava acompanyat d'aquest interessant gravat. 




UN DÍA Á LA TRINITAT(1) (sic)

Al despuntar el dia ens estavam sentats á La Punta de nostra hermosa Ribera, allí entremitx aquellas rocas que besan 1'aygua contemplant entrada de la marinada que fa blavejá’l mar ab tarnassols com si á dins de 1'aygua hi hagués esmeraldas y or fos ab visas de mareperla; la fresca’ns amorosía la cara ab fregadís suau com seda, que ben segú Deu nos la enviava per'aconhortarnos ab
l’aleteig deis serafins de la seva gloria... Las barcas se gronxavan ab reposat desmay, las onadas anavan y venían entretenintse calsant y descalsant nostra platxa, y's respiravan olors tan salabrosas que devían eixir deis jardins que'1 mar té amagats dessota 1'aygua.

A las sis del dematí ja’ns trobárem reunits en aquellas magestuosas escalas els companys de fatigas: un floret de jovent que dava gust veure. Després de fer la mañana, emprenguérem marxa cap ála pintoresca ermita de la Santíssima Trinitat, passant per Sant Sebastiá, pels Molins, pel detrás del Mas d' en Puig, fins arribar al cap-de-munt d'aquella montanya que'ls resplandents raigs del sol comensavan á il.luminar... La farigola escampava sa flayre que's barrejava ab la del romaní, y las ginestas,destacant sobre la verdor de las matas sa groguenca flor, semblavan enticuelas boscanas...Pujárem aquells turons de ca la Forn acomUnpanyats per las poéticas cansóns d'amor que’1s aucellets cantavan desde son niu com si volguéssin saludar als caminants d'aquells entorns.


¡Quina matinada més hermosa! El sol brillava ab tot explendor; 1'oreig era frésch y’1 cel blau sens, un núvol; las flors de la montanya escorrian la rosada de la nit, y'1 cotoliu s'enlayrava refilant á gran altura... Caminant sempre per camins de zic-zac, saludats per la brisa del mar y la flayre perfumada de la montanya, semblava que s' estigués en un altre mon, lluny de las tristesas y misérias, sentint solsament el murmurar del Mediterrá; algún crit d'un carreter que passava per la carretera obligant al pobre animal que fassi més vía; el brandeig de las plantas que tot just se movían; las conversacións que feyan eco y semblava realment que un’ altra colla'ns escarnis las paraulas íntimas... Sens' adonarnos, caminant boy distrets y plens d'aquella alegría que se sént al trobarse en mitj de tanta bellesa, ja éram al retom desd‘hont se comensa á veurer la ermita de la Trinitat.

Un cop dalt de l’ermita y després de reposar llarga estona per sas encontradas, que son realment admirables y deliciosas, ens trasladárem á la casa de l’ermitá, qui’ns arreglá un esmorsar; després sortírem al terradet, desde'1 cual la vista s'hi recreya admirant tanta hermosura... ¡Qué bonich es al despuntar l’alba contemplar desd’aquest altíssim turó la sortida del sol!... ¡Aquell mar inmens, tan manso y quiet en los días de bonansa, y tant brau y
tan fréstech é imponent cuan braman els temporals!... ¡Qué recorts tristos y alegres á la vegada omplan mon pensament!... Lo mateix que diverteix creuharlo pescant la fluixa, ens horroritza en días de tempesta!... Si ovirém la campinya no hi ha res més pintorésch que’l fondo de Vallcarca, las montanyas de Campdessens y cal Amell; y si ovirém al Mediterrá, els ulls no se'n cansarían may de mirar tanta inmensitat; sembla talment que l’ermita sigui colocada sobre’l1 mar y las onas la fassin somourer com una gran nau... ¡Qué delitós es contemplar desde la coberta d'aquet barco tant escelent panorama!... D'allí s'ovira clarament desde la punta del Llobregat fins el cap de Salóu com també la silueta de Mallorca.

Posta de Sol. Platja de Terramar. Dissabte 28 de novembre 2015. By Beli
Després, á la cayguda de la tarde emprenguérem altre volta marxa cap á casa: cap á Sitges, cap á la vila blanca!... No sabíam com ferho per deixar aquella enlayrada joya dels sitgetants, ahont tot respira poesía y amor; el sol doná l’última llambregada á la terra y com si tot ho trobés al seu lloch, recolsava son cap explendent entre una munió de núvols vermellosos, y aclucava l’ull ab tot descans... Els aucellets cantavan y movían bulla, las famellas triscavan per la verdissa y s'alsavan ab una herbeta seca al bech corrent á refer son niu... Y nosaltres arribárem á casa cuan la fosquetat havia fet desapareixer aquel'día preciós: aquel'día en que tot somreya y alegrava!...Y aquell cel blau s'havía convertit en un negre mantell plé d'estrellas que il.luminavan la blanca Sitges,y feyan recordar els ulls encisadors de nostra aymada.

La Trinitat. Obra d''Antoni Gelabert Alart.
 (En procès de restauració). Col. particular
(1) L'ermita de la Trinitat cau al Est de Sitges, al cim de la montanya, que avansant envera la mar forma la punta de la Ferrosa. S'hi puja per un cami en zic-zac que surt de la carretera de las Costas de Garraf, en el revolt de la Trinitat, ó be també per altre, obert novament desde’l fons de Vallcarca. La situació de 1'ermita es admirable, y expléndit el cop de vista. Aquesta ermita es molt antiga, tota vegada que en un document del any 1375 consta que ja hi havia ermitants, y 1'haverse trobat en aquells indrets una crea ab la imatge de la Trinitat fou la causa que se li erigis aquesta ermita. L'actual capella es moderna en sa major part, puig á últims del sigle passat s'ensolsi la teulada, y alashoras se reconstruhi, engrandintla al mateix temps. Durant aquets darrers anys s’hi han fet importants melloras qu'enriqueixen molt 1'edifici y actualment s’está construhint una carretera que podrá conduirhi ab carruatje cuantas personas se vulguin recrear a’n aquellas altura. 


Joseph SOLER TASIS

Sitges