4 de set. 2015

LUCÍA BACARDÍ CAPE, MIMÍ, UNA ESCULTORA CUBANA AMB SANG SITGETANA. Primera aproximació de la seva relació amb Sitges




Amb motiu de la inauguració, durant el mes d'octubre de 2009, de l'escultura homenatge a Facund Bacardí a Sitges, vaig escriure un article en el que proposava canviar la mà-cadira-propaganda de Lorenzo Quiin instal.lada al Passeig, per una bella obra de Lucía Victoria Bacardí Cape, una de les principals escultores cubanes de la primera meitat del segle XX. 

La figura de LucíaVictoria Bacardí, que a partir d'ara l'anomenaré amb el seu nom familiar, Mimí, i la seva relació amb Sitges va ser una de les biogragies protagonistes de la "desconeguda i poc visitada" exposició Viatges d'anada i tornada. De Sitges a Cuba que vaig comissariar dins de la II setmana Catalunya-Amèrica organitzada per Joventuts Musicals de Sitges, durant el mes d'abril de l'any passat. 

Per a l'expo vaig escriure aquest article que ara copio en aquest blog, un text que anava acompanyat per altres 12 biografies de sitgetans que van anar a Cuba, texts que trobareu en aquest blog creat especialment per difondre l'expo.

Però aquí no acaba el meu estudi sobre Mimí i la seva relació amb Sitges, ja que aquest darrer any he pogut trobar respotes a algunes de les preguntes que em feia en aquest article. Mimí va estar a Sitges, va passar-hi una bona temporada, va gaudir de jornades divertides amb els seus amics sitgetans.... en definitiva, la filla d'Emilio Bacardí i néta de Facund Bacardí, va ser durant un temps, una sitgetana més... una intensa relació que explicaré en el proper article.....


Lucía Bacardí Cape. Una escultora cubana amb sang cubana





L’ambient relaxat que es vivia al Sitges de les primeres dècades del segle XX es veu clarament reflectit en l’article de Soler i Forment publicat al setmanari La Punta durant el mes de juliol de 1928. Colles de nois i noies, joves, cultes, amants de l’art, ben plantats, divertits i amb pocs problemes, passant les seves estones d’oci en un dels llocs de moda del poble, el Pavelló de Mar. Tots d’una mateixa generació que destaca per haver pogut passar una joventut, la madurès ja és un altre tema, tranquil.la i sense gaires preocupacions. Un, Salvador Soler i Forment, va néixer l’any 1894, un any més tard que Mimí Bacardí, aquesta noia que “esculpeix de meravella”, tal com sembla que va afirmar Enric Casanovas, el gran escultor noucentista al pintor Joaquim Sunyer i als escriptors Maseres i Junoy.

Tot i que l’article és de 1928 creiem que aquesta anècdota va tenir lloc uns anys abans. Potser durant l’estiu de 1916, quan es va construir el monument al Dr. Benaprès, i en el que Casanovas va realitzar el relleu escultòric que decora aquest “gran bloc de pedra col.locat en el passeig al costat del mar”, com li demanava Joaquim Sunyer en una carta? Potser va ser en el mes d’agost de 1922, quan les dues germanes Bacardí es trobaven a Espanya de viatge, i durant el qual les va sorprendre la repentina mort del seu pare el dia 28 d’agost a Cuba. Sabem que el marit d’Adelaida, Guillermo Dorion, que viatjava amb elles, va enviar una carta a Elvira Cape explicant que estaven a Barcelona, on la recent parella havia establert la seva residència, esperant el vaixell que el 21 de setembre les retornaria a Cuba per poder estar al seu costat en tan trist moment. Una carta d’ Elvira Cape datada el 2 de setembre de 1922 a Villa Elvira, escrita pocs dies després de la mort del marit a les seves filles, és enviada a W. Dorion a l’Apartat 639 de Barcelona, agraint-li a aquest que deixi els seus negocis per acompanyar a les noies fins a Cuba, ens reafirma en aquesta idea de que les filles d’Emilio Bacardí passaven llargues temporades a Catalunya.

Però qui eren Mimi i Fifí Bacardí, i quina relació tenien amb Sitges?

Doncs Lucia Victòria, familiarment anomenada Mimí o Mimín, i Adelaida, per les seves germanes Dídi, i no pas Fífi, eren nétes del reconegut sitgetà Facundo Bacardí Masó, el gran empresari del rom, nascut a Sitges el 14 d’octubre de 1813, que va marxar a Cuba durant la segona meitat de l’any 1828, seguint el camí dels seus germans Magí i Joan.

Facundo Bacardí, ja establert a Santiago, l’any 1843 es va casar amb Amàlia Victòria Moreau (1812-1878) i van tenir sis fills, dels quals en van sobreviure Emilio, Facundo, Amàlia i José. L’any 1852, i després de la mort dels nens Maria i Juan per una epidèmia de còlera que es va estendre a Cuba, el pare va dedicir traslladar la família a Sitges, on encara hi tenia les germanes, per tal de salvar la vida dels dos fills que li quedaven en aquell moment, Emilio i Facundo jr. Al cap de poc temps Facundo, la seva esposa Amàlia i el més petit, Facundo, van tornar a Cuba, deixant a Emilio, de tan sols 8 anys, cinc anys a Barcelona per tal de que aquest pogués acabar els estudis iniciats a la capital catalana, entre les que destacaven les lliçons de dibuix que tant li agradaven. Posteriorment a aquests anys tan durs familiarment, Facundo i Amàlia van tenir dos fills més, José (1857-1926) i Amàlia (1861-1929).

Gràcies a aquest període a Catalunya, Emilio Bacardí Moreau (Santiago de Cuba, 1844- Cuabita, 1922) persona de gran cultura que es convertí en el primer alcalde republicà de Santiago de Cuba, fou conscient de la necessitat de rebre una bona formació i una completa educació, convicció que el va portar a terme especialment en les quatre filles que va tenir amb la segona esposa, Elvira Cape (1862-1933): Marina (a) Nena, Lucia Victòria (a) Mimí, Adelaida (a) Lalita i Amàlia (a) Didi.

Trencant amb les tradicions cubanes, Emilio va matricular les seves filles Lucía (Santiago de Cuba, 1893- Miami, 1988) i Adelaida (Santiago de Cuba, 1894- Miami,1989) al col•legi deRaja yoga a Sant Diego, Califòrnia, una elecció molt agosarada en aquells primers anys del segle XX que van seguir altres republicans cubans del moment. Un cop superada l’educació secundària, Lucía va tornar a Santiago de Cuba on va iniciar els seus estudis artístics, posant èmfasi a les tècniques escultòriques. Els seus primers cursos de modelat els inicià l’any 1905 sota la direcció de Luís Des Angles, reconegut pintor costumbrista, tot i que anteriorment ja havia iniciat estudis de dibuix amb els professors José Joaquín y Félix Tejada.

Davant de la seva qualitat artística i les possibilitats econòmiques de la seva família, l’any 1910 la jove es va instal•lar a París fins a l’any 1914, on ingressà a l’Acadèmia Julián, i on tingué com a mestres a artistes de gran renom com Landowsky, Laparra o Bouchard.

Aprofitant els anys d’estada de les nenes a Europa, Emilio i Elvira, van realitzar alguns viatges com el que la tardor de 1912 els va portar a E.E.U.U., Jerusalem i Egipte. Fou durant aquest viatge, i abans d’anar a París per visitar les filles, i tornar a Cuba, quan durant el mes d’octubre van passar per Barcelona, on van ser rebuts a La Casa d’Amèrica de la ciutat comtal amb una gran recepció.

Un cop finalitzada aquesta etapa formativa, l’escultora va tornar a la seva ciutat natal, on instal•là els seu taller a la residència paterna coneguda Villa Elvira, als jardins de la qual s’hi apreciaven belles obres com “La Faunesca”, “Pascal”, o “l’ Esperit de la Font”. Pel que fa al seu llançament públic, Lucía, va presentar les algunes obres a Los Salones Anuales de la Asociación de Pintores y Escultores i a La Academia Nacional de Artes y Letras. L’any 1915 en el concurs de l’Acadèmia, Lucía va guanyar el primer premi d’escultura amb les obres “Hatuey” i “Els tres caps del calvari”. Un any més tard guanyaria el segon premi amb l’obra “Francisca”.

L’any 1916 marxà cap a Nova York per seguir la seva formació, on tingué com a mestres a Robert Aitken i Solon Borglum. Aquest mateix any, Lucía va realitzar el bust de José Martí, del qual es van fer tres còpies. Una d’aquestes es troba actualment en un jardí públic de Sevilla. L’any 1918 tornà a Santiago on va fixar la residència i on va realitzar una prolífera obra.

Declarada admiradora de l’obra d’August Rodin, en les seves obres s’hi pot veure clarament la influència que les escultures de l’escultor francès va tenir sobre les figures de Lucía. Treballar amb cossos nus, buscar el joc de textures, la força de treure una figura d’un tros de pedra.... van ser, al igual que ho havien estar per a Miquel Àngel i Rodin, les principals preocupacions artístiques de l’escultora.

A mitjans de la década els anys vint, Lucia es va casar amb el Doctor Pedro Grau i Triana, metge-cirurgià, d’ascendència catalana i canària. La parella va tenir una única filla, Manón Grau Bacardi.

Mimí, seguint el camí del seu pare, va defensar per sobre de tot la independència de Cuba, i només va abandonar definitivament la seva estimada illa per anar a l’exili als EEUU. Lucía Victória Bacardí va morir a Miami, Florida, l’any 1988 als 95 anys.

Lucía Bacardí. Escultora Cubana, Ed. Beramar, Madrid, 1992.

Beli Artigas Coll, Historiadora de l’Art

3 de set. 2015

SETEMBRE EN GUERRA.....




Comença setembre, un mes que ja fa uns anys em serveix com a tret de sortida per a una nova temporada bloguera, laboral, personal... i escolar!!!

L'estiu ha marxat de cop, com si tingués data de caducitat, com si la foscor hagué pres el lloc a la llum. Des de fa dos dies el sol ha deixat pas a uns núvols bellíssims, contundents i màgics que de tant en tant deixen caure llàgrimes agres i silencioses, unes llàgrimes que es barregen amb les que se'ns han escapat a molts aquest matí. Miro la meva platja, avui banyada per un mar gris, enigmàtic i amenaçador, i en aquesta sorra freda i humida només hi veig desesperació.

El diari al davant! Una imatge molt trista, que em té el cor destrossat, q no penjaré aquí, però que tothom ha de veure. Fins i tot els més petits, nens de la generació d'aquest petit “heroi” de Kobane, i així també saber el q passa al món! Ahir em quedava amb una tristesa infinita quan, parlant amb una mare de nens amb edats semblants als meus, els meus fills em preguntaven sobre aquesta guerra i aquests nens morts. Jo els hi explicava la tristesa i injustícia d'una guerra... ells han vist les imatges i els hi frapen molt... són dures, però espero que la realitat els faci millors persones! I aquesta mare, davant de les meves paraules i la cara al.lucinada dels seus fills, em va dir q a casa seva no es veien mai notícies, que la seva tele és simplement una pantalla de Walt Disney.... i q els seus fills no cal que coneguin aquestes desgràcies! Doncs jo discrepo totalment... el món serà millor si les generacions que ens segueixen són solidaris, i la solidaritat s'aconsegueix amb el coneixement de la veritat i la realitat!

L'estiu ha estat llarg, però avui el post el deixo aquí.... no hi vull barrejar cap altre tema que, davant d'aquesta cruesa de la vida, es converteix en totalment banal i innecesari. Només vull pensar que aquestes morts, pq aquest és un dels molts nens morts per les injustes guerres que devasten societats senceres, servirà per obrir els ulls d'aquelles persones que volen creure que el “seu” món és, simplement, una pel.licula de Walt Disney!