15 de des. 2015

QUÍ ERA? QUÈ FEIA?: D'ALBINA THOMPSON A LLUÏSA DULCE. DEL CARRER DEL PARC DE BARCELONA A LA SALA DEL MNAC


Aquest quadre que avui em servirà per il.lustrar i iniciar una nova sèrie d’articles al blog en els que desgranaré la vida i/o obra de persones amb les que em topo casualment al llarg de les meves recerques,  forma part de la col.lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), aquest museu ple de tresors que disposa, tal com va publicar ahir La Vanguardia, d’un pressupost “ridícul” que no li permet organitzar grans exposicions, però no diuen res de la possibilitat d’organitzar “petites” mostres que serveixin, com a mínim,  per recuperar gradíssims artistes catalans no tan coneguts, les obres dels quals també formen part del fons del MNAC, o, en cas de necessitar-les, les trobem en fons d’altres museus catalans i en col.leccions particulars. Però això ja és feina dels grans gestors culturals i de la seva generositat a l’hora de proposar-se investigar, documentar, buscar i trobar aquestes obres d’aquests pintors “ocults”.

Passeig Colom de Barcelona, amb l'edifici del carrer del Parc, 5, a l'esquerra
amb façana blanca. 
Tornant al quadre... Ja fa temps que reivindico la necessitat de “remenar” l’hemeroteca per tal de fer aflorar moltes de les històries que allà s’hi amaguen. Fa uns dies, buscant informació sobre un edifici concret vaig topar amb una nota publicada a La Vanguardia el dia 18 d’octubre de 1889 de la mort al carrer, “del Parque” de Barcelona, de la senyora Albina Thompson. Aquest nom em va cridar l’atenció i vaig voler saber alguna cosa més sobre la persona, una cerca que acaba en aquest retrat de la senyoreta Lluïsa Dulce Tresserra, marquesa de Castellflorite, realitzat pel pintor Antoni Caba (Barcelona, 1838-1907) cap a l’any 1880.

Però quina relació hi ha entre les dues dones? Que unia la senyora Albina Thompson amb aquesta  jove i bella que retrata l’artista? Doncs la resposta en porta fins a Buenos Aires, Argentina. 

Una de les dones més reconegudes de la societat argentina del segle XIX va ser Mariquita Sanchez de Velasco, coneguda també com Mamita Mendeville. Nascuda a Buenos Aires l’any 1786, a les tertúlies que organitzava a casa seva hi acudien els principals personatges del seu temps. Durant una d’aquestes reunions es va cantar per primera vegada el 14 de maig de 1813 la Marcha Patriótica, actual Himne Nacional d’Argentina, aquell que Messi no canta “pq no li dóna la gana” i que va ser composat per un músic català, Blas Parera. 

L’any 1805, i després de lluitar molt pel seu amor, Mariquita va poder casar-se amb el seu cosí, el capità Martín Thompson (Buenos Aires, 1777-1819). La parella va tenir cinc fills: Clementina, Juan, Magdalena, Florencia i Albina Thompson. En enviudar de Thompson,  Mariquita es va casar amb el francès Washington de Mendeville, home de personalitat i vida difícil que va suposar la separació de la parella, que va tenia tres fills junts. 

Ara ja tenim localitzat el nom d’Albina Thompson, aquell que m’havia cridat l’atenció. I on apareix el de Lluïsa Dulce?

Albina Thompson Sanchez va néixer a Buenos Aires el 28 de febrer de 1815 (fa 200 anys), ciutat on va passar els seus primers anys de joventut i on va conèixer el seu marit, J. Antonio Tresserra Barrero, nascut a Barcelona l’any 1797. El casament va tenir lloc l’any 1835 i la parella es va traslladar a la capital catalana l’any 1842, on Tresserra va ser nomenat Consul de la República Argentina l’any 1860.

Establerts al carrer del Parc número 15, petita travessia entre el carrer de Josep Anselm Clavé i Passeig de Colom, just al costat del Govern Militar, tot i que aquells anys de mitjans del segle XIX en aquest lloc hi havia un edifici baix que res té a veure amb l’actual edifici construït durant la dècada de 1930, la parella va tenir diversos fills. Juan (Barcelona, 1844-1869) va ser, tot i la seva mort prematura, un reconegut pianista i compositor; Eduardo (mort a Barcelona l’any 1890); Fernando (+1891), que fou alumne de l’escola d’elit Valldemia, de Mataró, en la que es van educar els molts fills de l’alta societat catalana amb els mateixos mètodes educatius que triomfaven a les escoles europees; Maria, que també va morir jove, casada a Barcelona durant el mes de novembre de 1861 amb Francesc Tusquets Gualva, advocat i escriptor, i mare d' Enrique Tusquets Tresserra; i per últim, tot i ser la filla gran, l'Albina, nascuda encara a Buenos Aires el dia 1 de juny de 1836. Aquesta, casada l’any 1858 amb el reconegut militar el tinent general Domingo Dulce Garay (Sotés, La Rioja, 1808), va morir a Barcelona el dia 11 de gener de 1860, pocs dies després de tenir la seva única filla, Lluïsa Dulce Tresserra, nascuda durant el mes de desembre de 1859. 

Lluïsa Dulce va quedar orfe als 10 anys, quan va morir el seu pare Domingo Dulce l’any 1869 i va quedar a càrrec dels seus avis maters, la senyora Albina Thompson i el senyor Antonio Tresserra, i amb Antonio López, el marquès de Comillas, com a tutor. L’àvia paterna, la senyora Mariquita Sanchez, havia mort a Idibea l’any 1868. La nena, que a principis de 1870 va heretar del seu pare el marquesat de Castellflorite, va conviure a la casa dels avis, al carrer del Parc, amb els germans de la seva mare, persones de gran cultura que van influir molt en l’educació de Lluïsa. 


L’any 1880, quan es data el quadre pintat per Antoni Caba, va morir l’avi Tresserra. A principis de 1884 Lluïsa va contraure una malaltia fulminant, que li provocaria la mort el 20 de maig d’aquell mateix any, amb 25 anys acabats de complir, sense descendència i amb un intens futur per davant. La casa mortuòria era el carrer del Parc número 5, la mateixa que veuria morir el 17 d’octubre de 1889 a la senyora Albina Thompson, una mare, filla, esposa i àvia, que havia vist morir massa gent al llarg dels seus 74 anys de vida. Una dona que va tenir el seu lloc al món i petites referències a les hemeroteques que m'han portat fins aquí.

3 de des. 2015

UN DIA A LA TRINITAT DE SOLER I TASIS O COM VEURE SITGES AMB UNS ALTRES ULLS

Sitges, Platja de Sant Sebastià, vespre del 2 de desembre de 2015. By Beli

Hi ha dies que la teva pròpia vida et reconcilia amb el món. La vida és la família, la parella, la feina, els amics, les converses, les trobades, els records i les lectures. Una d'aquestes darreres, trobada com sempre que em dóna per remenar les hemeroteques, ahir em va tornar al cap quan, seguda en el banc de la torreta, sola i amb un silenci trancat únicament pel remor de les onades vaig poder entendre que hi ha maneres de mirar diferent, que situacions que no t'agraden, que et fan sentir malament, que no porten a res, queden aturades davant de la bellesa d'un instant. I aquesta lectura també em va fer adonar que hi ha persones que quan tenen la sort de poder gaudir d'un paisatge, d'un instant, d'un recó tan bell, tenen la capacitat i la generositat de compartir-lo, ja sigui mitjançant un text, una foto o una mirada. 

Una d'aquestes persones va ser un jove Josep Soler i Tasis, nascut a Sitges l'any 1876, 10 anys abans que el seu pare Josep Soler i Cartró fundés l'any 1886 l'Eco de Sitges. Soler i Tasis, pare de Josep Soler i Soler i  avi de Josep i Ramon Soler Fernández, actuals directors del setmanari, va dirigir l'Eco entre l'any 1942, quan es va reprendre la publicació del setmanari, aturat durant la Guerra Civil Espanyola, coincidint amb la mort del seu fundador l'any 1938, fins a la seva mateixa mort l'any 1955. 

Banc de la torreta. Vespre del 2 de desembre de 2015. By Beli

Roland Sierra, en el seu Diccionari Biogràfic de Sitgetans, explica que tot i que des dels 17 anys col.laborava amb el seu pare en la confecció i redacció del setmanari, el seu primer article, firmat amb nom i cognom, va ser publicat al mateix Eco de Sitges durant el mes de juny de 1897, titulat "Un dia a la Trinitat".  Aquest mateix article es va torna a publicar tres anys més tard al setmanari barceloní Catalunya Artística del 15 de novembre de 1900, un text que és el que em va caure a les mans fa pocs dies i que va permetre "viatjar" a un Sitges molt diferent al que tenim actualment.... o no! 

Soler i Tasis tenia 20 anys quan va escriure aquest article l'any 1897. Les seves paraules ens dibuixen un jove  alegre, culte, amb passió, amb amor pels seus amics, amb ganes de fer coses, de saber-ne més, de donar a conèixer als altres el que a ell li fa ser feliç, amb un sentiment d'estima i respecte pel que l'envolta, què al final no és res més (que ja és molt) que el paisatge que conforma Sitges. 

Us deixo l'article, que a la versió de Catalunya Artística anava acompanyat d'aquest interessant gravat. 




UN DÍA Á LA TRINITAT(1) (sic)

Al despuntar el dia ens estavam sentats á La Punta de nostra hermosa Ribera, allí entremitx aquellas rocas que besan 1'aygua contemplant entrada de la marinada que fa blavejá’l mar ab tarnassols com si á dins de 1'aygua hi hagués esmeraldas y or fos ab visas de mareperla; la fresca’ns amorosía la cara ab fregadís suau com seda, que ben segú Deu nos la enviava per'aconhortarnos ab
l’aleteig deis serafins de la seva gloria... Las barcas se gronxavan ab reposat desmay, las onadas anavan y venían entretenintse calsant y descalsant nostra platxa, y's respiravan olors tan salabrosas que devían eixir deis jardins que'1 mar té amagats dessota 1'aygua.

A las sis del dematí ja’ns trobárem reunits en aquellas magestuosas escalas els companys de fatigas: un floret de jovent que dava gust veure. Després de fer la mañana, emprenguérem marxa cap ála pintoresca ermita de la Santíssima Trinitat, passant per Sant Sebastiá, pels Molins, pel detrás del Mas d' en Puig, fins arribar al cap-de-munt d'aquella montanya que'ls resplandents raigs del sol comensavan á il.luminar... La farigola escampava sa flayre que's barrejava ab la del romaní, y las ginestas,destacant sobre la verdor de las matas sa groguenca flor, semblavan enticuelas boscanas...Pujárem aquells turons de ca la Forn acomUnpanyats per las poéticas cansóns d'amor que’1s aucellets cantavan desde son niu com si volguéssin saludar als caminants d'aquells entorns.


¡Quina matinada més hermosa! El sol brillava ab tot explendor; 1'oreig era frésch y’1 cel blau sens, un núvol; las flors de la montanya escorrian la rosada de la nit, y'1 cotoliu s'enlayrava refilant á gran altura... Caminant sempre per camins de zic-zac, saludats per la brisa del mar y la flayre perfumada de la montanya, semblava que s' estigués en un altre mon, lluny de las tristesas y misérias, sentint solsament el murmurar del Mediterrá; algún crit d'un carreter que passava per la carretera obligant al pobre animal que fassi més vía; el brandeig de las plantas que tot just se movían; las conversacións que feyan eco y semblava realment que un’ altra colla'ns escarnis las paraulas íntimas... Sens' adonarnos, caminant boy distrets y plens d'aquella alegría que se sént al trobarse en mitj de tanta bellesa, ja éram al retom desd‘hont se comensa á veurer la ermita de la Trinitat.

Un cop dalt de l’ermita y després de reposar llarga estona per sas encontradas, que son realment admirables y deliciosas, ens trasladárem á la casa de l’ermitá, qui’ns arreglá un esmorsar; després sortírem al terradet, desde'1 cual la vista s'hi recreya admirant tanta hermosura... ¡Qué bonich es al despuntar l’alba contemplar desd’aquest altíssim turó la sortida del sol!... ¡Aquell mar inmens, tan manso y quiet en los días de bonansa, y tant brau y
tan fréstech é imponent cuan braman els temporals!... ¡Qué recorts tristos y alegres á la vegada omplan mon pensament!... Lo mateix que diverteix creuharlo pescant la fluixa, ens horroritza en días de tempesta!... Si ovirém la campinya no hi ha res més pintorésch que’l fondo de Vallcarca, las montanyas de Campdessens y cal Amell; y si ovirém al Mediterrá, els ulls no se'n cansarían may de mirar tanta inmensitat; sembla talment que l’ermita sigui colocada sobre’l1 mar y las onas la fassin somourer com una gran nau... ¡Qué delitós es contemplar desde la coberta d'aquet barco tant escelent panorama!... D'allí s'ovira clarament desde la punta del Llobregat fins el cap de Salóu com també la silueta de Mallorca.

Posta de Sol. Platja de Terramar. Dissabte 28 de novembre 2015. By Beli
Després, á la cayguda de la tarde emprenguérem altre volta marxa cap á casa: cap á Sitges, cap á la vila blanca!... No sabíam com ferho per deixar aquella enlayrada joya dels sitgetants, ahont tot respira poesía y amor; el sol doná l’última llambregada á la terra y com si tot ho trobés al seu lloch, recolsava son cap explendent entre una munió de núvols vermellosos, y aclucava l’ull ab tot descans... Els aucellets cantavan y movían bulla, las famellas triscavan per la verdissa y s'alsavan ab una herbeta seca al bech corrent á refer son niu... Y nosaltres arribárem á casa cuan la fosquetat havia fet desapareixer aquel'día preciós: aquel'día en que tot somreya y alegrava!...Y aquell cel blau s'havía convertit en un negre mantell plé d'estrellas que il.luminavan la blanca Sitges,y feyan recordar els ulls encisadors de nostra aymada.

La Trinitat. Obra d''Antoni Gelabert Alart.
 (En procès de restauració). Col. particular
(1) L'ermita de la Trinitat cau al Est de Sitges, al cim de la montanya, que avansant envera la mar forma la punta de la Ferrosa. S'hi puja per un cami en zic-zac que surt de la carretera de las Costas de Garraf, en el revolt de la Trinitat, ó be també per altre, obert novament desde’l fons de Vallcarca. La situació de 1'ermita es admirable, y expléndit el cop de vista. Aquesta ermita es molt antiga, tota vegada que en un document del any 1375 consta que ja hi havia ermitants, y 1'haverse trobat en aquells indrets una crea ab la imatge de la Trinitat fou la causa que se li erigis aquesta ermita. L'actual capella es moderna en sa major part, puig á últims del sigle passat s'ensolsi la teulada, y alashoras se reconstruhi, engrandintla al mateix temps. Durant aquets darrers anys s’hi han fet importants melloras qu'enriqueixen molt 1'edifici y actualment s’está construhint una carretera que podrá conduirhi ab carruatje cuantas personas se vulguin recrear a’n aquellas altura. 


Joseph SOLER TASIS

Sitges

27 de nov. 2015

CASA DEL GOVERNADOR, CAN BORRELL O CAN CULAPI D'ALELLA O COM PERDRE UN CONJUNT HISTÒRIC PER DESIDIA


Foto extreta del blog Minerva Casales, entreu i veureu moltes més imatges

Avui, dia de Sant Josep de Calassanç, fundador de les escoles Pies, conguts com Escolapis, o Can Culapi, he cregut que era bon moment per publicar un article dedicat a la història d'un edifici que va servir durant anys com a col.legi del Escolapis. 

El text està escrit en castellà pq l'estudi va ser encarregat en aquesta llengua, i no és necessari que la tradueixi, no?, i la ubicació d'aquesta història la trobem a Alella, una preciosa localitat del Maresme que m'ha enamorat, per la seva història, pel seu patrimoni arquitectònic i per la seva bellesa, però també m'ha servit per adonar-me que en la lluita per la conservació del patrimoni encara s'ha de fer un gran esforç.... i principalment en fer entendre a la gent la necessitat de no destrossar per destrossar, així com posar al cap de les institucions i dels bancs, que quan aquests edificis cauen (per desgràcia) a les seves mans, encara que siguin fruit de deutes, i que es puguin considerar un problema, s'ha de fer tot el possible per mantenir-los... i si no es pot o no es vol, donar facilitats a persones que estan disposades a invertir en la seva recuperació. A que em refereixo? Doncs a la destrucció que ha sofert aquest bellíssim edifici al llarg dels darrers 15 anys, des de que va ser abandonat pels Escolapis.

Sobre l'edifici hi ha diversos blogs que parlen d'ell, dels jardins, així com altres que tenen com a tema principal l'estat de destrossa actual. També podeu veure l'edifici, abans del seu deteriorament a la pel.lícula La Mala educación, de Pedro Almodovar, ja que va servir com a escenari d'aquesta. 

Així doncs,avui us torno a col.lar un d'aquells articles una mica llarguets, però que crec que val la pena conèixer i segueix la meva sèrie d'estudis sobre edificis escolars, com el de Mary Ward o el Jesús Maria de Sant Gervasi. Els altres dos col.legis els vaig poder conèixer i viure personalment, i aquest d'Alella només com a historiadora, així que potser la història que explico pot resultar més freda, i potser em falta informació, ja que a dia d'avui encara em falta saber moltes coses sobre la casa de Can Borrell, informació que seguiré buscant i recopilant, i com en altres casos, ja us aniré completant aquí....

Comencem.....

La Torre del Governador a Alella 



Historia de la finca de 1377 a 2015

La Torre del Governador, se encuentra ubicada en la población de Alella, pequeña localidad con una intensa historia vinícola situada estratégicamente a 18 kilómetros de Barcelona y a dos kilómetros del mar y de la playa de la población vecina de El Masnou.

El actual municipio de Alella, que se encuentra documentado desde finales del siglo X bajo la denominación de Alella y Elella, es un pueblo tranquilo con una interesante historia y un patrimonio cultural y arquitectónico muy importante, ejemplo del cual es el edificio protagonista de nuestro estudio histórico. La torre del Gobernador es un ejemplo  destacado de este legado cultural y artístico, no sólo por su interesante arquitectura, sino también por la historia que rodea a este edificio de más de 700 años de existencia.  

Los datos más antiguos que se conservan de esta finca nos remontan al siglo XIV cuando esta pertenecía  a Pere Torrella, propietario de Mas Torrella, el cual el año 1377 consta como labrador de estas tierras de Alella.

Perdemos la pista de los propietarios de la finca hasta llegar a mediados del siglo XVI, cuando esta es adquirida por Pere de Cardona y Requesens, consejero real y Lugarteniente General del Principado de Cataluña, así como posteriormente Gobernador del Principado de Cataluña, un rango destacado socialmente que supone  que a partir de este momento la casa se pase a conocer popularmente como Casa del Gobernador. 

Pere de Cardona, casado con Maria de Erill tienen cuatro hijos ( Enric, Mariana, Francesc y Elisabet), siendo su primer hijo, Enric de Cardona y de Erill, (?-1603) el heredero de todos los bienes del padre, entre los que se encuentra la finca de la Casa del Gobernador. 

Pere se casó con Violant Carrós de Centelles y la pareja no tuvo descendencia, lo que hizo que sus herederos vendieran a principios del siglo XVII la finca de Alella a Andreu Benet Dams, “mercader, ciudadano de Barcelona”. 

En el año 1663, por razones que desconocemos, la finca fue subastada y adquirida por Manuel de Llupià y de Ballaró (1626-1708), vice gobernador de Cataluña. El heredero de este fue su hijo mayor, Joan de Llupià y de Agulló, gobernador de Cataluña en 1698. 

A su muerte el el 14 de octubre de 1713 sus bienes pasaron en usufructo a su esposa, Mariana de Gilaber y de Sentmenat, y a las hijas de la pareja, Isabel i Josefa, las cuales en 1736 vendieron la finca de la casa del Gobernador a Josep Artigas.






Propiedad de la família Queralt, condes de Santa Coloma

El año 1736 Isabel i Josepa de Llupià i de Gilabert vendieron “la casa, tierra, huerto, fuente, agua y acueducto”  que poseían en el término de Sant Feliu de Alella a Josep Artigas i Pera, droguero de Barcelona,  el cual compraba con la intensión de ceder su compra a  Don Juan de Queralt i Xammar, V Conde de Santa Coloma”(1687-1756). 

En 1780 Josep Artigas vendió la heredad a Juan Baptista de Queralt i de Pinós, hijo de Ignacio de Queralt y Descatllar (1732- ?), y de Maria Josefa Pinós.  La pareja tubo a Joan Baptista Queralt i de Pinós (Barcelona, 1758- Alella, 1803). Casado en Madrid el año 1784 con María Luisa de Silva, fija y heredera del conde de Cienfuentes.  De la pareja nació el año 1788 en Barcelona Joaquin Queralt i Silva, muerto en Madrid el año 1865 y Maria Eulalia de Queralt i Silva (Madrid, 1787-1863). De Joaquin, casado en Sevilla, nació Juan B. de Querat y Bucarelli (Sevilla, 1814-1873) i de Eulalia, casada con José Miguel Carvajal i Vargas, II duque de San Carlos, 

Los Queralt des de la compra de la finca tuvieron problemas de derechos sobre el agua con Mariano de Mata. Ya en 1780 abren litigio por oponerse este último a la construcción de un acueducto, por parte del Conde de Queralt,  en el conocido como Torrente del Bonvehí, y así aprovechar el agua que pasaba por este terreno. El albañil que realiza esta obra fue Baudilio Montaña, el cual también se presentó como testigo en el litigio iniciado por Mata y Queralt. En los documentos que se conservan sobre este procedimiento en la Biblioteca de Catalunya, encontramos los “mapas” que nos indican la situación de la casa y terrenos de los Queralt dentro del municipio de Alella en el año 1780.

También se debe a los condes de Queralt la construcción o modificación de la capilla particular de la casa. El 26 de mayo de 1820 la familia Queralt piden “nuestro permiso para que pueda celebrarse en la capilla que se expresa este escrito todos los días en que el excelente conde de Santa Coloma, la Sra. Condesa o sus señoritos se hallen en su casa de campo del pueblo de Alella”.

Los condes de Queralt fueron adquiriendo más tierras lindantes a lo largo de los años, en las que principalmente plantaron cepas. El 2 de abril de 1818 compraron el terreno conocido como “La Pedrera”. Para el cultivo de las tierras contaron con diversos vecinos de Alella que cultivaban las tierras.

La família Safont Lluch

El 29 de abril de 1842 Andres Herraiz, apoderado de Juan Bautista María Queralt Silva, VIII conde de Santa Coloma vendió a José Safont, vecino y de comercio de Madrid, por el precio de 7.867 duros, 12 reales, 20 maravedís la:

“Casa torre y heredad situada en el termino del pueblo de Alella, denominada Torre del Gobernador, consiste la casa con las cuadras, lagares, bodega y demás oficinas y las cubas, prensas, muebles y utensilios, ornamentos pertenecientes a la dicha casa torre con los patios, capilla con sus ornamentos, baños, un trozo de viña, huerto, jardines, árboles, aguas y juegos de aguas, fuentes, albercas, estanques, acueducto, minas, derechos de buscar, obtener y aprovechar nuevas aguas, cuya torre y demás casas agregadas forman un conjunto circuito todo de paredes de exterior una mojada poco mas o menos y ademas cuatro piezas de tierra nombradas de Figuerals, la viña larga, coll de XXX y la Pedrera”

En 1841, Josep Safont y Lluch (Vic, 1803-Madrid, 1861), gran empresario madrilenyo, amplió sustancialmente las propiedades heredadas de su padre, Josep Safont y Casarramona.  Entre las fincas que compró destacan las que adquirió a la familia Queralt, condado de Santa Coloma

La propiedad de Alella estaba, desde 1849, cedida “temporalmente” a su hermano Jaume Safont y Lluch, tal y cómo consta en la nota marginal del registro inscrita el 10 de mayo de 1864, propiedad que pasa a ser consolidada el 4 de octubre de aquel mismo año 1864. 

Muerto en 1861 Josep Safont, los bienes pasan a su hermano mayor, Jaume, el cual, siguiendo el ejemplo de su padre y hermano, en su testamento de 1868 señaló como heredero a su hermano Miquel Safont y Lluch, y en caso de que este muriera antes, a la esposa de este, Emilia Parellada, y a los diversos hijos de la pareja Safont Parellada. 

Jaume Safont y Lluch adquriró diversas deudas a lo largo de su vida, hipotecando fincas de su propiedad, como la casa del Gobernador de Alella. Así pues, a su muerte, y al constar como fiador a su hermano Miquel, la familia buscó la manera de deshacerse de las deudas, un objetivo nada fácil. 

En 1880 murió José Safont i Parellada, i la finca quedó en manos de su madre, Emilia Parellada, y de sus hermanas, las cuales el año 1881 la vendieron a Joan Forgas Bayó.

Posteriormente pasa a José Gallart y Forgas (1838-1898), indiano que hizo fortuna  con la industria del azúcar en Puerto Rico. Entre sus propiedades Palacio de les Heures en Barcelona comprado en 1883. Este estaba casado en segundas nupcias desde el año 1888 com Mercé Folch Parellada (+1936).

La finca de la casa del Gobernado, salió a subasta el 13 de junio de 1887 y fue adquirida por Antoni Borrell y Folch.


El último propietario. De la Torre del Gobernador a los Escolapios

El 13 de junio de 1887 la finca conocida como la Torre del Gobernador es subastada públicamente y adquirida por Antoni Borrell y Folch (1832-1910), político e industrial destacado que fue cónsul general de Alemania en Barcelona. 

Hijo de Manuel Borrell y Rovira y de Maria Folch y Coll, Antoni estaba casado con Mercedes Coll y Pujol (+13-2-1909). 


Su hermano, el pintor Mariano Borrell y Folch (1828-1896), profesor de Bellas artes en Madrid y autor del “Tratado teórico práctico de dibujo con aplicación a las artes y a la industrial”, Madrid, 1869, fue el encargado de realizar, junto al arquitecto General Guitart, gran amigo del propietario, el diseño de las diversas obras de reforma y ampliación de la casa, unos trabajos entre los que destacan elementos arquitectónicos característicos como las dos torres, el castillo y la torre cilíndrica, así como un interesante repertorio decorativo interior y exterior, decidido principalmente por Mariano. 


Plànols de Goday que es conserva a l'arxiu del COAC

No podemos olvidar el gran jardín que Borrell embelleció durante sus años en la casa, consiguiendo un conjunto interesante. 







Antoni Borrell, propietario de la Torre del Gobernador, en su último testamento, del 7 de abril de 1909, legó todos sus bienes a los albaceas con el mandato de que los beneficios de estos se destinaran a la educación de chicos con pocos recursos económicos. 






Antoni Borrell murió en 1910, un años después de su mujer Mercedes Coll, sin descendéncia, y se cumplió su voluntad testamentaria de dejar todos sus bienes para garantizar la educación a niños sin recursos. 

El 15 de julio de 1916, los albaceas de Antoni Borrell, Evaristo Ruiz de Larramendi, General Guitart, Raimon Duran i Ventosa, y Joan Torras Villanueva, y el padre provincial de las Escuelas Pies, Lluis Fábregas, firmaron el contrato mediante el cual se creaba el Instituto Borrell de las Escuelas Pies bajo la protección de la Virgen de la Merced. En este contrato  se legaba 


1-La finca dicha como la Torre del Gobernador, que consta de casa torre con sus correspondientes tierras. 
2- La masia contigua denominada Xecó Monnar junto a sus tierras
3- y otras fincas en Barcelona

La masia de Xeco Monnar tiene su origen en la compra que el año 1411 realizó Pedro Monnar, Labrador de Alella, a Juan Desplà, hijo de Pedro Desplà. El año 1363 Juan Desplà heredó las tierras que su padre Pedro, había adquirido el año 1343 a Pedro de San Climent, sobrino heredero de Jayme de San Climent. 

El 27 de julio de 1916 entra la 1ª comunidad de Escolapios, con el rector Pare Ricart como director. Una vez todo preparado para su objetivo educativo, durante el mes de septiembre de ese mismo año ya entraron los primeros alumnos a la escuela. Ese mismo año el juniorato del Calasanciato de los Escolapios se traslada al edificio del Instituto Borrell de Alella. 

23 de septiembre de 1925 el rector Joaquim Flaquer inaugura los dos pisos que acaban de construir sobre la casa antigua. Aquellos mismos momentos se reparan algunos desperfectos de la cúpula del salón de cristal una ampliación que permite que durante ese curso 1925-1926 entraran los primeros alumnos internos.




Cada vez hay más demanda para estudiar en este colegio, y se sigue ampliando el recinto escolar. En 1928 se construye un bloque de pisos ante la capilla, edificio destinado a los alumnos internos y externos. Los planos de estos son encargados al arquitecto Josep Goday y Casals (Mataró 1882-1936), técnico especialista en arquitectura escolar. 




En octubre de 1933, durante la República se prohíbe la enseñanza a las órdenes religiosas, y la escuela se transforma en la Escuela de la Mútua Eduardo Llanas Delegación de Alella, bajo influencia Escuelas Pies.

Durante el mes de julio de 1936, acabada de estallar la Guerra Civil Española, los religiosos abandonan la casa y esta es ocupada por las niñas del orfanato Antonio Solís de Alcalá de Henares, entidad cercana a Madrid, alguna de las cuales las vemos en esta foto. 



Con la Guerra Civil casi finalizada, durante el mes de febrero de 1939 el padre Pio Sarre vuelve a la casa y hasta verano conviven los religiosos con las niñas del orfanato. Durante el mes de septiembre de 1939 se reanudan las clases con alumnos externos.

En los veranos de 1940 y 1941 la casa sirve para colonias de los niños de las Escuelas Pías de Sant Antoni de Barcelona, y es ya durante el curso de 1941 que vuelven los niños internos al colegio.

En 1957 se levanta un nuevo piso en la casa para poder atender la gran cantidad de alumnos. Es durante estas obras de ampliación cuando durante el año 1960 se reconstruye el Salón de Cristal i el Salón de Té, espacios que se encontraban en muy mal estado. El salón de Cristal se restauraría diversas veces a lo largo de los siguientes años. 

Curso 1977-1978 es el último con alumnos, puesto que tienen que dejar la escuela para ir a un edificio moderno y adecuado. Desde este momento la casa tiene otros usos, que suponen diversas actuaciones como la construcción de pistas poli-deportivas. 

Durante los años 80 la escuela cedió sus aulas a la escuela pública de Alella, a casa de colonias y de convivencias, así como el edificio nuevo, el del arquitecto Goday, se cedió a la Escuela Agrícola  del Maresme, dependiente de la sección de formación profesional de Santa Anna de Mataró, donde unos 150 alumnos realizaban prácticas de huerto y floricultura.

También realizó la función de almacén de libros de las comunidades y las escuelas, y un piso fue habilitado para un grupo de minusválidos. 

Durante la década de los noventa, se iniciaro los Campos de Trabajo de Restauración, con el objetivo de restaurar el edificio. Entre las salas restauradas destaca el Salón de Música. 

A finales de los años noventa la casa de colonias cierra por contradicciones entre la normativa de seguridad que requería la Generalitat de Cataluña y la consideración de la casa como bien patrimonial del Ayuntamiento de Alella. Se pedia una escalera de emergencia para poder seguir acogiendo a los niños, y el ayuntamiento impedía esta construcción, una decisión equivocada que ha supuesto el abandono total del edificio, con la consecuente destrucción, expoliación y pérdida patrimonial 


La Casa del Gobernadr durante el SXX. La decadencia 

Durante el mes de septiembre del año 2000 se cerró definitivamente la comunidad y la Fundación Instituto Borrell vendió la finca a la inmobiliaria Landscape Vallés S.L, del Banco de Sabadell. Un convenio urbanístico firmado el año 2002 entre Ayuntamiento y propietarios de  Torre del Gobernador para reconvertir el edificio en hotel. 

Durante le año 2004 se realizan trabajos de estabilización en diversos puntos de los edificios, los cuales se encuentran muy degradados. 

En el mes de mayo de 2008 el convenio urbanístico entre Ayuntamiento y propietarios de la Torre del Gobernador, Landscape Promociones Inmobiliarias S.L, para reconvertir el edificio en hotel queda sin efecto. La firma del convenio comportaba la modificación de usos del edificio, para pasar de residencia de estudiantes a hotel, y un incremento de 7.000 m2 de techo. La modificación fue aprobada por el Ayuntamiento el 2002, pero la Generalitat condicionó la ejecución a la redacción de un texto refundido que recogiera las cesiones obligatorias en concepto de zona verde y equipamientos. Contra este acuerdo, la propiedad presentó un contencioso administrativo que el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña declaró caducado el 2007. El Ayuntamiento tenia que devolver a los propietarios Landscape, Promociones Inmobiliarias S.L. los 150.253€ que la sociedad aportó como pago del 50% del coste que suponía la adecuación del Paseo Marià Estrada y su acceso a la carretera BP-5002.

Banco Sabadell, propietario del terreno, pasa a manos de La Caixa, que se adjudica la zona edificada de la Torre del Gobernador,  y  de BBVA, que se queda los terrenos de los jardines, las pistas poli-deportivas, el lago y la Masia de Can Xeco Monnar, este último lote, vendido por BBVA a Torrebernades S.L. 

THE END

Actualment un interessant projecte per restaurar, recuperar i reconvertir l'edifici de la torre del Governador en hotel de luxe es troba en standby amb tot el que això suposa. 







Cada dia que passa es perd una mica més d'aquest magnífic edifici, i cada dia que passa hi ha risc de que gent que té la voluntat i la valentia d'invertir en un projecte tan gran com aquest, es cansi de tants obstacles i ho deixi estar..... A Sitges hem viscut durant anys una situació semblant amb un edifici tan important com la casa Vilella o Residència Helvètica, fins que algú va veure en ella l'oportunitat de negoci i els sitgetans un solució a la seva degradació que patia la casa cada dia que passava sense fer res per aturar el procés. 

Potser que en aquest tema patrimonial, en altres no cal, Alella i els propietaris actuals del conjunt arquitectònic de Torre del Governador agafin con exemple el cas sitgetà i que arribin ràpid a una solució que permeti la recuperació de tot aquest magnífic espai. 



26 de nov. 2015

EL SETÈ CENTENARI DE JAUME I EL CONQUERIDOR: GAUDÍ vs PUIG I CADAFALCH

En un dels darrers posts del bloc feia referència a les inscripcions, en lletres gòtiques, col.locades a la façana principal de la casa Terradas, casa de les Punxes de Puig i Cadaflach, un edifici que aquests darrers dies ha estat protagonista d’un reportatge de José Ángel Montañés al diari El País

Sobre aquestes paraules escrites en un filacteri de pedra artificial, i en les que hi llegim  "Haver no te prou a nuyl hom si no l'espleta" (sic), em vaig fer algunes preguntes. En el darrer moment, i gràcies a una qüestió que em va comentar Montañés sobre la relació entre Gaudí i Puig i Cadafalch, vaig trobar la resposta al meu dubte, una explicació que deixava només embastada al final del text. 

Per què l’elecció per part de l’arquitecte d’una frase extreta d’una de les pàgines més recondites del Llibre dels Feits de Jaume I el Conqueridor? i l’altre, Gaudí i Puig i Cadafalch tenien relació?

Al setmanari madrileny El Sol del 8 d’abril de 1927 es publicava un petit article que sobre el títol “La Acrópolis Barcelonesa. Una idea de Gaudí”,  explica com un dia de 1907, mentre Antoni Gaudí dirigia les obres del “palacio Milá” va rebre la visita de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, en representació del Comitè constituït per a la commemoració l’any 1908 del setè centenari del Rei Jaume I el Conqueridor, amb l’objectiu de sol.licitar de Gaudí una idea pel monument commemoratiu i que fos ell l’encarregat de dur-lo a terme. 

Diuen a l’article que Gaudí  va contestar que, a judici seu, no hi havia millor lloc per a aquest monument que la plaça del Rei, amb l’agrupació monumental dels seus edificis, davant dels quals, al llarg dels darrers anys, s’hi havien col.locat altres construccions que tenien mínima importància i que haurien de ser suprimits o adaptats de manera adequada. Gaudí pensava en un grup escultòric del Rei Conqueridor i dels seus grans homes situat davant de la porta del Palau, a les gradas, a un costat al fons de la plaça.

A la revista Arquitectura, també de Madrid, de febrer de 1928 es publica “Gaudí. Fragmentos de una Biografía”, referent al llibre Gaudí de Ràfols publicat per l’editorial Canosa. En ell també es parla del projecte de Jaume I i de la resposta que li va donar Gaudí a Puig i Cadafalch:

“¿No están ahora reformando la ciudad? Es, pues, la mejor coyuntura para tornar la Plaza del Rey al ambiente de cuando por ella pasaba el soberano. Derriben las casas que se han adosado a la iglesia de Santa Agueda, derríbense igualmente las que quedan en la calle de la Tapinería, y constrúyase una gran escalinata que comunique la Plaza del Rey con la gran vía nueva. Para que la plaza histórica nos hable aún más intensamente del gran rey, junto a la puerta del palacio, se podría situar un grupo que representase a Jaime I con su corte y hombres de armas”


El mateix Rafols segueix escrivint: 

Carrer Tapineria abans de la reforma
"Lo que inspiraba el proyecto de Gaudí era el amor por la vieja grandeza histórica; para realizarlo dignamente, se necesitaba un hombre de su genialidad y su amor patrio; los ponente no debieron estar muy conformes con este plan, pues aunque hubo algunas relaciones oficiosas entre Gaudí y el Municipio, el arquitecto no llegó a concretarlo gráficamente, si se exceptúan algunas líneas suyas sobre fotografías y postales donde esbozaba los derribos a efectuar para dejar huecos los arcos en los muros de la Tapinería, una plaza ante ellos, las cubiertas necesarias en la Seo y en el Mirador del Rey Martín y la forma en que deberían terminar superiormente los campanarios de la Catedral y de Santa Agueda. Tanto la reforma de esta parte de la ciudad proyectada después por Puig i Cadafalch, como la que hace poco presentó al público el arquitecto Juan Rubió y Bellver, responden al tenor del pensamiento de Gaudí. El espacio libre que éste indicó en uno de sus croquis, es la plaza a que se ha dado el título de Berenguer, el Grande.”

El 24 de febrer de 1908, un cop acabada la sessió del Congrés, els diputats de Solidaritat Catalana, els senyors Cambó i Puig i Cadafalch, van visitar al Sr. Maura per parlar de la possible col.laboració amb el govern en l’organització de les festes per celebrar el Centenari del Rei Jaume. (El Liberal, 25 de febrer de 1908).

Els preparatius anaven a tot vent, i el 30 de maig el Sr. Borafull (sic.) va entregar a l’alcalde per a l’exposició històrica del setè centenari de D. Jaume I, diversos documents, segells i codisses, entre ells el testament que va firmar el Conquistador el dia 6 de maig de 1232 a Tarragona i el 1er de Gener de 1242 a Barcelona i el 25 d’agost de 1272 a Montpeller (El Siglo Futuro, 1 de juny de 1908).

Durant la tarda del dia 27 de juny de 1908 a Barcelona es va celebrar la cerimònia d’inauguració de les obres del monument al rei Jaume I el Conqueridor, proposat en motiu dels setè centenari del naixement del rei Conqueridor. Entre els promotors i organitzadors d’aquesta commemoració hi havia personalitats destacades del panorama polític, econòmic i cultural de Barcelona com els senyors Josep Puig i Cadafalch, Güell y Bacigalupi, Lluis Ferrer i Vidal, Carreras i Candi, Francesc Bofarull, Pere Maristany, Bassegoda, Moliné i Brases i Valentí. 

A la crònica del moment s’explica que, desprès de reunir-se les  personalitats citades al despatx de l’alcalde, es van dirigir en comitiva, precedits per la Guàrdia Municipal i la banda de l’Ajuntament, a la Plaça del Rei, on estava previst aixecar el monument. 

A la plaça del Rei els esperava el governador civil, el president de l’audiència, Sr. Muñoz; el president de la Diputació provincial, Sr. Prat de la Riba, amb els diputats Srs. Bartrina i Ràfols; el canonge Dr. Barraquer, congressistes i representants de diverses entitats culturals, polítiques, econòmiques, etc....

Durant l’acte hi va haver diversos parlaments. El primer fou el del secretari de l’Ajuntament que va llegir els acords de l’Ajuntament referents al monument; el primer era del 26 de maig de 1907, on s’explicitava que l’objectiu del monument era “perpetuar les glòries del gran rei conquistador.”

A aquest va seguir Josep Puig i Cadafalch, que va parlar en substitució del president de  comissió organitzadora, el Sr. Abadal, que aquell dia es trobava indisposat. Puig i Cadafalch va demanar que la inauguració del monument fos el més aviat possible, ja que aquest havia de convertir-se en “el santuari del pensament de nostra generació, que és el pensament de la terra i de la raça, el qual, des de fa milers d’anys, furga per imperar per la força pròpia de les seves virtuts”. Discurs que va ser rebut amb grans aplaudiments. 

Un cop acabats els parlaments la comitiva, amb la banda com a fil musical, van anar per la Baixada de la Presó fins al carrer Tapineria, per descobrir la placa commemorativa que estava col.locada en un antic mur de la casa número 21. Les inscripcions eren les següents:

Una corona comtal amb la xifra MCCVIII i en cada un dels costats es llegia: Al rey Jaume son poble en MCMVIII. Reliquia y penyora de gloria”. 
(El Siglo Futuro (Madrid), 29 de junio de 1908).

Al setmanari madrileny El Mercurio del dia 1 de juliol de 1908 es publica una crònica de l’acte festiu, així com tres fotografies de l’acte. 

El sabado 27, a las diez de la noche, empezó a desfilar por las vías de Barcelona la cabalgata histórica conmemorativa del centenario del Rey don Jaume por el siguiente orden:

Guardia municipal montada, á las órdenes del Sr. Mendiola; grupos de bailes regionales, los xiquets de Valls, copla aragonesa y sardanas, todos ellos vestidos a la usanza típica de su país y acompañados de músicas; entidades con las banderas y banda municipal; detrás de éstas cerraba la primera parte un magnífico carro de la Sociedad El Tibidabo, al cual daba escolta el grupo de la Liga de Catalunya y más batidores municipales.

La segunda parte, que podríamos llamar cívica de la cabalgata, la formaba un artístico carro alegórico de los Juegos Florales, tirado por ser magníficos caballos con gualdrapas rojas u escoltado por atributos de las Bellas Artes. Adornaban la magnífica alegoría varias hermosas mujeres, simulando las musas, y una espléndida iluminación. Acompañaban esa carroza varios grupos de los coros de Clavé y un hermoso grupo de La Veu de Catalunya.

La tercera parte era la que respondía al recuerdo de la época de Jaime I, y la encabezaba una banda de trompetas de Micer Ferrer; le seguía un carro-atributo de guerra llamado Ariete, servido por soldados vestidos a la usanza de la época y alumbrado con antorchas, y detrás de éste una gran torre de asalto adornada con banderas y también montada por soldados. Eran los carros con que el Ejército ha contribuido a la cabalgata.


A un vistoso carro de la Sociedad de Obras y Construcciones seguía un campanario románico y otro gótico, plateado el primero y dorado el segundo, y detrás el carro-tienda de D. Jaime, tirado por cuatro magníficos bueyes blancos guarnecidos de gualdrapas y servido por almogávares, quienes también alumbraban con antorchas.

Escoltaban esta tienda 25 jinetes en trajes de la época; detrás el carro mesnada del monarca, en el que iban mujeres y hombres ricamente vestidos; cinco camellos servidos por almogávares, peones con palmas doradas y banderas de los condados, y por último el gran carro de la Comisión, tirado por seis caballos enjaezados con mantas catalanas. En la cima llevaba, dentro del templete, la estatua del rey D. Jaime, rodeado por mujeres ricamente vestidas.

Daban guardia a este hermoso vehículo cien jinetes vestidos a la época, los cuales cerraban la cabalgata.

Con inusitada pompa, concurriendo el elemento oficial y cuanto algo vale y significa en Barcelona, se ha celebrado la inauguración, en la plaza del Rey, de las obras del monumento que ha de erigirse a Don Jaime el Conquistador.
La ejecución está encomendada al Sr. Gaudí, el insigne y originalísimo arquitecto del grandioso templo a la Sagrada Familia y del Palacio del señor Güell, entre otros edificios.

La revista Ilustració Catalana va didicar el número del 5 de juliol de 1908 al  VII Centenari d’en Jaume I. 

Dies abans, a la Vanguardia del 28 de juny de 1908, ja es publica un complert article, “Inauguración del Monumento al rey Don Jaime I”, on també descriu com van anar els diversos actes organitzats per a la gran festa. Al final d’aquest  text és quan es parla directament del monument projectat per Gaudí:


Como hemos indicado, no se trata de levantar un monumento, sino de descubrirlo. 

El señor Gaudí ha concebido la idea de desembarazar en los muros de aquellas casas de la Tapinería tres arcos de medio punto colosales y que habrían de conducir a la plaza del Rey,  constituyendo una monumental entrada a la ciudad vieja.
Los arcos, una vez alumbrados, serán decorados con azulejos de dibujo gótico y darán acceso a la citada plaza por medio de una gradería adecuada.
Para que ese gran portalón tenga la debida visualidad serán derruidas las casas del otro lado de la Tapinería hasta la Gran Vía en construcción, y así se ofrecido como homenaje a la memoria del gran Rey una obra monumental que conduzca a la venerada plaza, que podría considerarse como el arca santa de las tradiciones catalanas.”

Sobre aquest projecte en parla Joan Bergós al llibre Gaudí, l'home i l'obra. "No és qüestió de fer-li un monument de pedestal i estàtua, perquè tant com el rei contemporani seu, Lluís IX de França, el sobrepassà en santedat, el nostre monarca el superà en seny polític. 
El monument hauria d'ésser la mateixa plaça del Rei: completar en punxa el campanar de santa Àgata i posar damunt del carener tres copes plenes de fruites que serien el Vasa honorabile, el Vas spirituale, el Vas insigne devotionis, en honor de la Mare de Déu. I sota, al centre de la plaça, un obelisc com un gnom, que assenyalés a terra, de mosaics, les principals gestes del rei Jaume". 


Tot i el suport del poble i de les institucions per realitzar aquesta modificació de la plaça del Rei, per raons desconegudes, finalment aquest projecte de Gaudí, del qual no se’n conserva, per ara, cap document ni dibuix, no es va realitzar tal com havia pensat el gran arquitecte. Però pocs anys més tard, i estant Gaudí encara en actiu treballant en la construcció de la Sagrada Família, es va iniciar el projecte  d’ordenació del barri de la Catedral i de la Plaça del Rei, un gran projecte que tenia entre els seus principals objectius la futura obertura de Via Laietana. Fou Puig i Cadafalch l’encarregat de dirigir aquesta urbanització, així com l’autor de la remodelació, reforma i neteja de la plaça del Rei, realitzant una actuació que recordava molt la idea que havia presentat Gaudí aquell anys 1907. 

I em pregunto. Va tenir alguna relació directa Gaudí amb aquest projecte? Va donar algun consell a Puig i Cadafalch? Doncs res, torno a acabar un article amb més preguntes i dubtes….. així que, seguirem!!!