31 d’oct. 2014

TOTS SANTS, TEMPS DE VISITES. MARTINO-MARÈS vs CAPDEVILA-JOU




Arriba Tots Sants, aquell dia que els cementiris s’omplen de gent que, potser només una vegada a l’any, visiten les tombes on reposen els seus familiars o amics. Fins fa un temps, aquestes ciutats, pobles, viles... dels morts, eren espais reservats al culte, al record i al recolliment, però darrerament, amb el “boom” de les visites guiades, els cementiris s’han convertit en “destinacions” obligatòries per a vius amb interessos artístics, culturals i patrimonials.

Des dels inicis de la història, l’elecció de com i on (així com el quant, que no quan, que en principi no ho podien preveure), construir la darrera “casa” en la que es viuria durant tota l’eternitat, ha estat una decisió important per als futurs “habitants”, a la vegada que aquestes propietats ens serveixen a generacions futures per a tenir dades sobre la persona o la família allà enterrada. La majoria de les vegades, el nivell social i econòmic del promotor, quedava clarament reflectit en l’elecció de l’estil, mida, material, etc, utilitzat per a la construcció del panteó o tomba. 

Els cementiris, com les grans ciutats, esdevenen un important catàleg arquitectònic i escultòric on hi podem trobar obres dels grans arquitectes i escultors que de cada un dels moments i estils que conformen la història de l’art.



El cementiri de Sitges no n’és cap excepció, i des de la seva creació en ell s’hi han anant construint panteons i tombes molt interessants, encàrrecs de personatges que per un motiu o altre, han sigut protagonistes de la història del poble o fins i tot del país. Un passeig pel nostre cementiri pot esdevenir una experiència artística molt interessant i amb la qual podeu entendre molt millor la nostra història més recent! 

Elies Rogent, Cros i Sagnier són alguns dels arquitectes representats al cementiri, així com els escultors Reynés, Vallmitjana, Fluxà, Llimona o Clarassó. 

I com ja hem dit, l’arquitectura del cementiri és un reflex de l’arquitectura del poble,  i si un dels grans arquitectes que van treballar a Sitges fou el noucentista Josep Maria Martino, és evident que la seva obra també té presència al cementiri. 

A finals de 1923 va rebre l’encàrrec de construir, per a la Sra. Soledad Mirabent i Soler, viuda de Ramón, la construcció d’un panteó on enterrar definitivament el cos del seu marit, Manuel Ramon Mirabent, mort a Barcelona el 2 de novembre de 1921, i enterrat a Sitges en una tomba provisional. 

L’arquitecte va presentar diversos i variats projectes per al panteó de Manuel Ramon, uns dibuixos que es conserven a l’arxiu del Col.legi d’Arquitectes de Barcelona. Alguns d’aquests esbossos mostren uns possibles panteons molt exagerats, i els diversos canvis evoluciones fins al projecte definitiu.








L'elecció de la senyora Mirabent va ser un panteó aixecat amb escales i amb una construcció arquitectònica que, a manera d’altar, realça el panteó. En aquest espai, hi trobem un interessant Sant Crist a la Creu, una escultura de bronze de tamany real, realitzat per Frederic Marès (1893-1991), així com dues torxes, també de bronze, situades a banda i banda. 


Complementa aquesta obra un interessant  treball decoratiu del mateix Marès en els diversos elements de marbre que conformen el panteó, així com els relleus que completen l’escena de Crist, unes figures en les quals s’hi representen la Verge Maria, Maria Magdalena i Sant Joan, als peus de la creu. L’any 1929 Martino va realitzar un nou panteó a Sitges, el de la família Benazet.

L’obra d’execució del panteó Ramon es tenir lloc durant el 1924, i el dia de Tots Sants d’aquell any el nou Panteó va cridar l’atenció entre els visitants al cementiri, tal com queda constància a la Punta del 9 de novembre. 

El Mundo y la Villa
Durante este año se han construido dos espléndidos panteones, propiedad de las familias de don Manuel Ramón Mirabent, y de Brassó. El primero es proyectado por el arquitecto Sr. Martino y el otro por D.C. Capdevila; todos dos de grandioso efecto y excelente gusto artístico. 








Però durant l’any, i com també es llegeix a la nota, un altre panteó va cridar l’atenció.   Es tracta de la tomba de Jaume Brassó, en la que hi destaca la bella figura femenina de Pere Jou, una magnífica peça de marbre que va ser esculpida al taller del marbrista barceloní Carles Capdevila. 





Tal com explica David Jou i Mirabent, nét i biògraf de l’escultor, fou Capdevila, que aquell any 1915 es trobava treballant a les obres del Maricel de Sitges, dirigides per Miquel Utrillo, el que va proposar Pere Jou per a la realització de petites obres escultòriques

Carles Capdevila Nogués, escultor amb taller al carrer de la Plateria 53 de Barcelona, actualment carrer de l’Argenteria, va ser company de Jou a Belles Arts, moment en que es van convertir en bons amics, fins al punt de compartir durant un temps, el taller de Capdevila a Barcelona.

Doncs res, aquí us deixo anotades dues tombes més, interessants exemples que completen el magnífic catàleg arquitectònic i escultòric del cementiri de Sitges. 

16 d’oct. 2014

PUIG I CADAFALCH A LA FAÇANA DE LA CASA TERRADAS AMB A (CASA DE LES PUNXES) DE BARCELONA? FELIÇOS 147 ANYS!



Com vaig dir en el darrer text, el 399, volia que el post 400 fos especial i diferent, així que avui canvio de tema i protagonistes. 

Poques vegades m’he referit en aquest bloc al gran arquitecte, arqueòleg, historiador, i polític Josep Puig i Cadafalch, nascut a Mataró un 17 d’octubre de 1867, just farà demà 147 anys, i mort a Barcelona el 23 de desembre de 1956.


Pertanyent a una segona generació d'autors modernistes i considerat un interessant personatge polifacètic que va aconseguir una perfecta síntesi entre les seves tres passions, l'arquitectura, la política i l'erudició històrica, els seus dissenys es caracteritzen per ser una suma entre l'arquitectura catalana tradicional i el progrés que arribava des de les noves tendències europees. Són exemple d'això les seves múltiples obres, entre les que podem destacar la Casa Amatller, la Casa Macaya, la Casa del Baró de Quadras, el local dels Quatre Gats, etc... totes elles a Barcelona ciutat, així com la Casa Garí a Argentona, o la seva casa familiar a Mataró. 


Entre aquestes que he enumerat he deixat dues obres encarregades per la mateixa família, la Terradas i Brutau. Es tracta de la Casa Terradas a la Diagonal de Barcelona, coneguda popularment com la Casa de les Punxes (1903-1905), i de la casa Sobrevia (1901-1903), a la localitat de Seva. En els dos projectes Puig i Cadafalch va comptar, com era habitual en seves obres, amb la col.laboració de grans artesans com Enric Monserdà, pintor i decorador, l’escultor Eusebi Arnau, el forjador Manuel Ballarín, el taller de vitralls Amigó, i l’escultor especialista en decoració d’edificis Alfons Juyol

Però jo avui no em vull endinsar en l’obra i figura del gran Puig i Cadafalch, però  que us vull presentar la 
que crec que és la seva fisonomia. 

Es tracta d’una original cara escultòrica col.locada estratègicament en un dels punt principals de la façana de la Casa Terradas (TerradAs amb A, ja que els promotors de l’obra, els germans Terradas Brutau, sempre van escriure el nom així). 

Durant el mes de gener de l’any 1904 Àngela Brutau Manent, viuda de Bartomeu Terradas i Mont, i en nom de les seves filles Àngela, Josefa i Rosa, va demanar permís a l’Ajuntament de Barcelona per construir tres cases de pisos en el solar que tenia la família, un terreny delimitat per l’Avinguda Diagonal i els carrers Rosselló i Bruc. Per a tal propòsit, Puig i Cadafalch va dissenyar tres blocs diferents, però units estèticament i compositivament en el que sembla una única casa. Tot i aquesta sensació d’unitat visual, hi ha diversos elements estructurals que ens marquen aquestes tres unitats registrals, com poden ser les tres entrades independents en els números 416, 418 i 420 de l’Avinguda Diagonal, tots tres amb els seus ascensors, instal.lats durant l’any 1906. 

Però també hi ha molts detalls decoratius que també ens ajuden a identificar a qui pertanyia cada un dels edificis. Per exemple, a la façana de la cantonada del carrer Rosselló amb Avinguda Diagonal, la que pertany al número 420 de Diagonal, hi ha un interessant panell escultòric en el que s’hi representa un àngel. Aquest edifici era el de la germana Àngela Terradas. 


A l’avinguda Diagonal 418, la porta que només dona a la Diagonal, hi ha un panell ceràmic amb un rellotge de sol amb diversos elements simbòlics. Aquesta finca era la de la Josepa Terradas, finca que també té obertures per la façana del carrer Rosselló, i en la que hi podem trobar un altre panell ceràmic, en el que s’hi representa a Sant Jordi Matant el Drac.




I per acabar, a les façanes de Diagonal amb Bruc i a la del carrer Bruc, hi trobem dos panells ceràmics més, En un s’hi representen un gerro ple de roses, i amb les inicials RTB, i a l’altre la figura d’una noia envoltada de roses. Aquesta finca era la de la germana Rosa Terradas Brutau. 















Però tornant al panell ceràmic de Sant Jordi del carrer de Rosselló. En ell s’hi llegeix: “Sant Patró de Catalunya torneu-nos la llibertat”, una frase que anys més tarnd no va agradar gens al polític Alejadro Lerroux, que davant d’aquest plafó va dir: “Este edificio es un crimen contra la nación española".



La figura de Sant Jordi, tal com ja vaig explicar en un altre article publicat en aquest bloc i que podeu llegir aquí, és un recurs recorrent durant el Modernisme, ja que els hi serveix a arquitecte i artistes, com a mitja d'expressió dels seus sentiments nacionalistes. És especialment l'arquitecte Puig i Cadafalch qui té una major tendència a col.locar-la als seus edificis d'una manera o altra. Un exemple el trobem en la pintura mural que decora la llar de foc de la Casa Sobrevia del Terradas a Seva, un dibuix realitzat pel mateix Monserdà. 



Així, a la casa Terradas opta per aquest bell treball ceràmic, dibuix  que suposadament va realitzar el mateix Enric Monserdà, i del que a l'arxiu de la Reial Acadèmia Catalan de Belles Arts Sant Jordi se'n conserva un de molt semblant.   

Doncs no ens sorprèn gens que com a picada d'ullet a l'arquitecte, l'escultor Juyol, seguint les ordres de Monserdà, encarregat del programa decoratiu de la casa Terradas, esculpís aquesta cara i la col.loquessin en un lloc tan estratègic com és el marc que envolta Sant Jordi. 




Si comparem la cara esculpida, amb ulleres rodones, barbeta i bigoti, així com amb un gran nas, llavis molsuts, entrada del cabell en punxa, el somriure.... hi trobem moltíssimes similituds amb la fotografia que es conserva de Puig i Cadafalch datada l'any 1905, moment en que encara treballa a la casa Terradas, en una punxa de la qual, l'arquitecte hi va instal.lar el seu estudi. 




Doncs res, aquí us deixo aquest nou article, fruit d'un estudi més extens i intens, que estic iniciant sobre la casa Terradas, una gran obra arquitectònica que encara ens sorprèn i de la que en sabem molt poc. El simbolisme està present en tota la decoració de la casa, un tema emocionant del qual us en faré complices a mida que vagi endinçant-m'hi més....

 Però m'ha fet il.lusió publicar aquest text, que també em serveix per felicitar els 147 anys del nostre protagonista, i entrar amb força amb 400 posts!!!


7 d’oct. 2014

CAP ALS 400 AMB EL PAP BUIT



Els que em seguiu una mica sabeu que en aquest bloc convino fòbies i obsessions, i que als articles "pesadets", com el d'aquest matí, segueixen opinions personals que m'ajuden a reconciliar-me amb el món. Doncs avui us en toca una de cada....

Fa poc, en aquest mateix bloc, ja vaig dir que estava farta de tanta hipocresia, i avui em refirmo. Durant anys he vist coses en el món "cultural" de Sitges que no entenia del tot, però per respecte, o pq no en tenia un coneixement directe del tema (ja siguin revisiò de catàleg de catàleg, amb el seu corresponent cost mai conegut, aparicions d'anells d'or pur en estat impol.lut, etc....), he callat. Però arriba un moment que  aquesta hipocresia d'alguns, que en un primer moment pot resultar "comprensible"(o no), passa a convertir-se en una "llei de l'oblid i del silenci", i en una gran falta de respecte vers la feina dels altres. I és en aquest moment que jo ja no callo.... 

Fa pocs dies, des del Consorci del Patrimoni de Sitges, anunciaven com a gran novetat de la temporada la propera exposició "El Greco. La mirada de Rusiñol" , sense  anomenar els estudis que ja s'han realitzat, publicat i exposat sobre aquest tema, la major part d'ell publicats i impulsats per part del mateix Consorci del Patrimoni de Sitges. Em refereixo al quadern "El Greco i la seva influència en les obres del Museu Cau Ferrat", estudi d'Isabel Coll publicat l'any 1998. 


També a l'exposició "Rusiñol i la pintura europea" que durant l'Any Rusiñol de 2006 va organitzar el Consorci i l'Ajuntament de Sitges, una mostra comissariada per Isabel Coll, amb el corresponent catàleg, on hi havia un important estudi dedicat a "l'admiració a El Greco i els místics per part de Rusiñol"; i per acabar, en els cursos d'estiu que organitza la Universitat de Barcelona, el 18 de juliol d'aquest 2014, Isabel Coll va fer una conferència sobre "El descobriment català del El Greco". 

Tot i que potser la nova exposició conjunta amb la fundació Francisco Godia proposa una super revisió d'aquesta influència, amb nous estudis que tomben totalment la truita al que s'ha dit fins ara, no fer ni la més mínima referència a les exposicions, estudis, llibres, etc..., que sobre el mateix tema ha organitzat el mateix Consorci del Patrimoni de Sitges, és si més no difícil d'entendre... 


Com tampoc entenc que a la bibliografia que el Consorci del Patrimoni de Sitges  publica per a la fitxa de la Peça del Mes d'Abril de 2014, dedicada als "Frisos de la Façana del Casino Prado Suburense", no aparegui la referència al quadern  "L'Edifici del Casino Prado de Sitges (1919-1929)", estudi realitzat per Isabel Coll i publicat pel Grup d'Estudis Sitgetans. Un llibret que es va presentar el 25 de gener del mateix 2014, en un edifici molt proper, en divesos aspectes, a les oficines del Consorci del Patrimoni de Sitges, una presentació que no va tenir cap nota a l'Eco de Sitges, potser la causa que els autors i responsables d'aquesta fitxa no coneguessin l'existència del quadern (o sí).

Però tot això que he anat enumerant fins ara m'ha sorgit davant del calendari d'activitats proposades des dels Museus de Sitges pel mes d'octubre que m'acaba d'arribar al mail.  Em sorprèn (o no) que ara, després de "ningunejar", de no donar cap mena de ressò ni divulgar amb un simple tuit o "compartir de facebook" l'exposició "Viatges d'anada i tornada. De Sitges a Cuba", mostra que va tenir lloc durant el mes d'abril d'aquest any 2014 a l'Estudi Vidal de Sitges, que vaig comissariar per encàrrec de Joventuts Musicals de Sitges i en la que, com a principal protagonista, hi havia el magnífic quadre de Rafael Monleón, "La Nueva Teresa Cubana davant de les costes de Sitges", quadre regalat per la família del Campo al poble de Sitges i que forma part de la pinacoteca sitgetana gestionada pel Consorci del Patrimoni de Sitges,  doncs deia que em sorprèn que tot i aquest nou "silenci" sobre la mostra, el 31 d'octubre li dediquin l'activitat de la Peça del Mes. 






Com ja va passar amb el quadernet del Prado, aquesta exposició no va tenir cap (o mínim, per complir expedient) ressò a l'Eco de Sitges (setmanari que darrerament es deixa de publicar alguna que altra "noteta") i és potser per aquest motiu que des del Consorci del Patrimoni de Sitges, no en van saber de la seva existència. Però com jo sí que entenc i valoro l'esforç dels altres historiadors i desitjo el millor per als que com jo, es dediquen a l'estudi de l'art i la història, dir-los al Consorci del Patrimoni de Sitges que tenen a la seva disposició les boniques i explicatives lones que van acompanyar al quadre durant uns quants dies! I pels que no podeu anar a la conferència organitzada pel Consorci, en aquest blog podeu trobar tots els textos que es van exposar sobre aquest quadre! 

Doncs res, aquí deixo el que em passa pel cap i ja no puc (i no vull) callar. Que cada un pensi el que vulgui, però pels veritables historiadors, els estudis anteriors als nostres són fonamentals per poder entendre la nostra feina.  Respectar el que van fer abans que nosaltres és la base d'una bona investigació, i em preocupa que algunes persones no ho entenguin o no ho vulguin entendre.  Com a mínim, aquells que no es dediquen a la investigació i copien allò investigat per altres, haurien de demostrar que són bons copistes no oblidant citar les seves fonts.

Aquesta és l'entrada 399 del meu bloc (personal i intransferible). La propera vegada que em llegiu ja haurem entrat als 400, i tot i que hi ha dies que penso en que ja n'hi ha prou de blog, ell és encara més "conteston" que jo.

UN CONCERT DEL VIOLINISTA WERNER AL PRADO DE SITGES.




Entre els meus punts febles, culturalment parlant, hi ha la música clàssica i tot el que a ella l’envolta. Una “incultura” musical que, familiarment, queda sobradament compensada amb el “sabelotodo musical” del meu germanet ;-). Però avui, amb aquestes línies, el superaré i és per aquest motiu que li dedico l’article, una mica llarguet, i que espero poder ampliar si algú em pot donar més dades sobre el protagonista!!

Un cop més, buidar els diaris sitgetans amb l'objectiu d'acabar algun dia la meva tesis doctoral, m'ha suposat "perdre" algunes hores buscant informació sobre un nom que, lluny del meu estudi, em crida l'atenció. 

Al setmanari sitgetà  La Punta del  dia 3 d’octubre de 1926 es publica una crònica sobre un concert que va tenin lloc al Casino Prado Suburense el dimecres 29 de setembre d’aquell mateix any.


“Concert Werner. El concert donat el dimecres resultà un exitàs, assistint-hi nombrosa i triada concurrència, que escoltà amb religiós silenci i fruïció el selecte programa. En presentar-se en Werner a l’escenari del Prado, vestit amb irreprotxable elegància, com un artista gentleman i mundial, amb xamosos clavells, ben sitgetans, al trau del frac, esclatà una sorollosa ovació d’adhesió i simpatia, alegrant-se tothom que el gran virtuós del violí, segueixi sa carrera triomfal, sempre ascendent. 
Tot el programa, compost de la més triat en el gèneres, (Wiemanski, Chopin, Sarassate, Schumann, Paganini, etc.) fou sorollosament aplaudit i executat amb una pulcritut i colorit admirable. El mestre Torrents, acompanyà molt bé al piano.
El Sextet Mozart, tocà vàries peces selectes de son repertori, mereixent generals aplaudiments la selecció del Tanhausser i Le Calife de Bagadad, demostrant ésser un conjunt ben disciplinat i força estudiós digne de tota lloança.
Fou una vetlada triomfal i que deixà grat record, essent molt felicitat l’iniciador en Joaquim Bosch, que tan amorosament s’ha imposat la noble tasca d’acollir a n’en Werner, avui tan popular a Sitges, i donar-lo a conèixer aquí i a fora, amb tota la serietat i polidesa que és menester. Sabem que es tenen proposats concerts a moltes ciutats catalanes i a Barcelona, tot desitjant resulti una profitosa campanya artística”

La crònica va acompanyada per un dibuix del violisnista Werner realitzat per Joaquim Mir i que hem publicat aquí. Però qui era aquest violinista que seguia, amb aquest concert al Prado, la seva carrera triomfal? I que hi tenia a veure Joaquim Bosch en tot això? I pq en Mir fa aquest dibuix?

Theodor (Teodor, Teodoro, Theodor...) Werner va néixer a Amsterdam, Holanda, l’any 1863. El seu primer violí li van regalar els Reis quan acabava de complir tres anys, i als set ja va començar els recitals per les capitals d’Holanda i de Bèlgica, mentre seguia els seus estudis amb el professor Franz Coenen al conservatori d’Amsterdam. Va serguir els seus estudis a Berlín on va estudiar amb Joseph Joachin i on va coincidir amb altres alumnes com Fernando Arbós, John Kruse, Kreisler, Marteua, etc. 

Acabada la seva formació musical es va traslladar a Londres on va obtenir un gran èxit. Durant el mes de maig de 1888 va realitzar tres concerts al Crystal Palace de Londres. Durant aquests anys Werner va realitzar recitals en diverses cases privades de l’alta societat anglesa, així com al Palau de Buckingham, on va ser cridat per la Reina Victòria i pel Rei Eduard, una experiència que va repetir al palau de l’emperador Frederic III d’Alemània i davant de la Reina Guillermina d’Holanda, la qual sembla ser li va regalar el violí marca Guadagnini que portava durant els seus recitals per Catalunya.

Als 32 anys, sent ja un violinista reconegut i vivint rodejat de luxe, es va casar amb una noia de classe alta pertanyent a una família irlandesa. 
  
Entre els seus grans amics va comptar amb músics com Wagner, Strauss o Rubinstein.

Va viatjar per tota Amèrica on va ser el primer professor de violí al Conservatori de Filadèlfia. També va treballar com a mestre a Alemània i a Rússia. Va fer concerts per tots els països d’Europa i a Austràlia.  

Amb l'esclat de la Gran Guerra Europea, durant la segona dècada del segle XX, Werner va visitar moltes de les ciutats Españoles, realitzant concerts al Conservatori de València durant els anys 1917 i 1918, i a Madrid davant dels Reis d’Espanya i per a la infanta Isabel. Durant el mes de juny de 1918 va donar un concert a l’hotel Ritz de la ciutat.

A Barcelona durant el mes de desembre de 1916 va tenir que ajornar una actuació a la Sala Mozart per una indisposició greu del violinista; així com també va actuar al Palau de la Música Catalana. El 19 de febrer de 1917 Werner va realitzar un concert a la seu del “Círculo, Juventud, y Agrupación Escolar Tradicionalista” situada al carrer de Portaferrissa, número 13 de Barcelona. Un concert que complementava la presentació de la tómbola benèfica anual que organitzava la “Conferencia de Nuestra Señora de Montserrat” . A finals del mes de febrer de 1917, al Cercle Catòlic de Reus va donar un magnífic concert del que en van sortir cròniques a la premsa madrilenya.

Durant el més de juny de 1919 es troba a Balaguer on actua al Teatre Principal, així com a Cervera i Mollerusa i on l’acompanya com a pianista Nadal Puig i Busquets, el compositor, pianista i organista nascut a Balaguer que es convertirà en un dels grans amics de Werner. 

Fins aquí tot ens fa creure en que Werner vivia en un món d’èxits, luxes, grans viatges, molts aplaudiments i reconeixements.... i una vida molt interessant com a gran violinista. Però el 9 de juliol de 1923 al diari madrileny La Acción es publica una notícia que trenca els esquemes. 

Villanueva y Geltrú, 9. Desde hace varios días llamaba la atención del vecindario la presencia de un sujeto harapiento y de aspecto extranjero que dormía en la playa, bajo las barcas. 
El músico de esta ciudad, don Francisco Monserrat, entabló relación con el extranjero, y este dijo ser el violinista holandñes Teodoro Werner, que recorría España y que hacía vida de vagabundo, 
Por si se trataba de una suplantación, vinieron de Barcelona varios artístas, y el holandés dio un concierto íntimo, en el que demostró ser un verdadero artista.
El vecindario hace objeto de grandes atenciones al artista vagabundo”

El 13 de juliol de 1923, al Diario de Tarragona es publica una notícia molt semblant. 

“Comunican de Villanueva y Geltrú que desde hace días llamaba la atención en aquella población la preséncia de un individuo harapiento y de aspecto extranjero, que dormía en la playa debajo de las barcas. A varias personas que le interrogaron dijo ser el violinista holandés Werner, que corría España y que hacía de vagabundo.
En efecto; ante algún público dió un conciernto en el que demostró ser un verdadero artista.
El vecindario hace objeto de grandes atenciones al viajero.”

Que li va passar a Werner per acabar en aquesta situació? Que feia a Vilanova? Se’n va sortir d’aquest sotrac?

Doncs Werner, ric i famós, va decidir iniciar una vida bohèmia massa lligada a la beguda. De Balaguer, on va viure uns anys, el músic es va traslladar a Vilanova on s'hi va instal.lar un temps. A la seva targeta de visita el violinista hi posava com a direcció la població catalana així com la seva ciutat d'origen, Amsterdam.  

Werner va cridar l'atenció a personatges de la cultura vilanovina entre els quals destaca Joaquim Mir, que des de principis dels anys vint s'havia instal.lat a la capital del Garraf, el qual realitzà un interessant retrat a l'oli del violinista. Aquest quadre, que té molt en comú amb el dibuix que es publica a La Punta, ens mostra el protagonista vestit de manera informal, amb una camisa blanca, i amb tres objectes característics del músic holandès: ulleres, violí i una copa amb vi o cava.... Només una diferència entre l'oli i el dibuix: la manera de vestir del violinista. 



Però Werner, que seguia amb la seva mala salut, també va viure uns mesos a Sitges. A L'Eco de Sitges del 18 de novembre de 1923 es publica l'article "Un artista bohemio" en el que ens parlen del concert que realitzaria pocs dies més tard a El Retiro, acompanyat al piano pel mestre Montserrat. En aquest article ens expliquen com  va anar la primera trobada entre els dos músics, i com va acabar convertint-se en un duet que actuaria per diversos escenaris de Catalunya. Un d'aquests concerts va tenir lloc una "nit de juliol" d'aquell 1923 sota la glorieta dels jardins de Terramar, com a obsequi a Francesc Armengol Durán.  Però pocs dies més tard, durant una tarda d'agost, l'escena es va repetir però en un escenari diferent, els jardins de la casa Vilella...


Afegeix la llegenda


Porteriorment torenem a tenir referències sobre Teodor Werner a Sitges, com un nou concert a El Retiro durant el mes de maig de 1924, on el violinista va estar acompanyat pel trio format per Montserrat, Pascual i Milà, piano, violí i violoncel respectivament. 

Dos anys més tard, a la Punta del 20 de juny de 1926 llegim:

“TEODOR WERNER. Tenemos la satisfacción de comunicar que este célebre violinista, que se halla en el Hospital de esta villa, está ya convaleciente, mostrándose muy agradecido de las atenciones que recibe tando de las Hermanas como del pueblo de Sitges.”

I a L'Eco de Sitges del 27 de juny de 1926 en la que ens parla de l'actuació de Wener durant les festes de Sant Joan que van tenir lloc a l'Hospital 

"A las 10 empezaron los solemnes Oficios (...) En el ofertorio, el eximio violinista holandés Theodoro Werner, interpretó una composición acompañado al harmonium por el Sr. Torrens". 

Un mes més tard  a la Punta, 25 del juliol de 1926 es torna a parlar del violinista amb bones notícies :

“TEODOR WERNER: Completamente retablecido y rejuvenecido, ha salido del Hospital de San Juan Bautista este ilustre violinista, habiendo dado el domingo un selecto concierto en el local de la Asociación Vini-vitícola.
El convecino D. Joaquin Bosch Vinyals, dando pruebas de gran altruismo y afectuosidad, lo hospeda en su domicilio”

Joaquim Bosch Vinyals era un contratista sitgetà, que realitzà diverses obres a Sitges, com per exemple, l'ampliació del Mercal a principis del mes d’agost de 1927. Home molt relacionat amb la cultura, fou vicepresident  de l’Agrupació Tradicionalista de Sitges. Cunyat de Manuel Montaner Soler, director del setmanari La Fita, publicació de la mateixa agrupació i en la que Bosch hi escriu diversos   article i versos de temàtica religiosa, firmant com a Terciari Franciscà. 

Recuperat, o això ens sembla, el 29 de setembre d’aquell mateix 1926 Theodor Werner va realitzar el gran concert al Casino Prado de Sitges, acompanyat al piano pel mestre Torrets i pel Sextet Mozart. 

A aquest concert el van seguir d’altres a Tarragona durant els mesos de gener i febrer de 1927; ja durant el mes de març està a Balaguer, on participa en el Concert del 1er Centenari de Beethoven, organitzat per Nadal Puig i Busquets, el que era ja el seu gran amic, i a principis de maig va actuar al Teatre Viñas de Lleida.

Però tot i els molts concerts realitzats pel violinista, les cròniques dels quals ens mostren el gran èxit que van obtenir,  el 15 de juliol de 1927 Puig organitza una subscripció popular amb l’objectiu de recollir diners per a què Theodor Werner, que es trobava sense recursos, pogués marxar de Balaguer. On? no ho sabem. Imaginem que estava molt malalt i que deuria volguer tornar a la seva ciutat per passar els darrers moments de la seva vida. Però no va estar a temps, ja que pocs dies més tard ingressar a l’Hospital de Lleida, on va morir el 23 d’agost de 1927 als 63 anys, just un any després de l’exitós concert a Sitges. 

La seva mort va tenir ressò a la premsa local i nacional. Als números del 24 i el 25 d’agost de 1927 el diari madrileny El Sol publica la notícia sobre la seva mort. 

“Lerida 23. (10 n.)- Ha fallecido en el hospital el notable violinista holandés D. Teodoro Wener. Se encontraba en ésta desde hace unos meses. Desempeñó la plaza de profesor en Canadá, Valdicia, Londres, Dublín y Belín, y actualmente había perdido las facultades mentades; pero aún revelaba su genio de artista. En vista de la situación en que se encontraba el Sr. Werner, el Ateneo Leridano costará los funerales y en entierro. (Febus).

I el 4 de setembre de 1927 la La Punta, setmanari que havia seguit la seva estada a Sitges, també en publica una notícia.

“En el Hospital de Santa María, de Lérida, ha fallecido Teodoro Werner, el insigne violinista holandés que, como recordarán nuestros lectires, fué huésped de esta villa durante los meses de septiembre y octubre del año anterior, habiendo publicado La Punta su retrato en la edición del 3 de este último mes, con motivo del memorable concierto que dió en el Prado. La prensa de Lérida y de Barcelona ha publicado sentidas biografias del malogradro artista. D.E.P.”

Va morir amb el suport de Puig, el qual es va fer càrrec de recollir els objectes personals que va deixar el músic holandès. Unes ulleres, que es conserven a la Biblioteca de Catalunya, on hi ha dipositat el Fons Nadal Puig Busquets. En el llibre Compositor i costumari musical de Balaguer, escrit per Frances Amorós, es diu, erròniament, ja que tenim clar que va morir a l'hospital de Lleida, que Werner va morir en una mísera fonda prop d'Igualada, deixant  el violí i un deute. Amorós diu que el propietari de la fonda es va posar en contacte amb Puig, el qual va anar a pagar els deutes i va recuperar el violí, instrument que va guardar durant anys, fins que en va fer donació al Monestir de Montserrat, on es guarda actualment, valorat en 20 milions de l'època, un 120.000 euros actuals... A l'espera de poder confirmar aquesta darrera dada, deixo aquí aquesta referència al violinista Teodor Werner.


Res, aquí ho deixo..... però amb una petita anotació per a la vostra agenda!! Els dies 22 i 23 de novembre, Sitges, població amb una gran vocació musical, tornarà a ser la seu del 22è Concurs de Música de Cambra i de Cant Josep Mirabent i Magrans, una oportunitat única per viure, gratuïtament, experiències musicals tan importants com la que van viure diversos sitgetans aquells anys 1923 i 1926 amb els concerts de Werner. 

No us ho podeu perdre.... ah, i de pas, preguntar-li al meu "sabelotodomusical", organitzador-director del concurs, si ja sap qui fou Werner...