19 de febr. 2014

FARTA DE TANTA HIPOCRESIA! MIRAR ENRERE PER SABER COM HEM ARRIBAT FINS AQUÍ!





Sitgetans...... feu les obres il.legals que us doni la gana en els vostres edificis, per molt catalogats que aquests estiguin! Si considereu que casa vostra té una inviabilitat d'us la tireu a terra i després ja la reconstruireu! Si la vostra casa desordenada ja no té res a veure amb aquelles boniques fotos dels anys 70 de quan la casa era dels vostres avis .... doncs a terra i així eviteu falses nostàlgies! Poseu quatre fotos de quan la casa era esplendorosa i tot arreglat!!! I no patiu, que independentment de si la llicència està mal o ben donada, el guany de l'obra evidentment per vosaltres serà immensament superior a l'hipotètic perjudici (per al poble i el seu patrimoni) si és que la llicència està mal donada!!!!! Tindreu una casa neta, ordenada, amb façana nova, finestres més grans, lluny, habitacions renovades, un pis més.... un aspecte infinitament més important de si la casa estava o no catalogada amb el màxim nivell de protecció!!! És molt més important que l'obra acabi a bon port i no pas dir... ah!! estava mal donada la llicència!!!

Vosaltres feu.... tranquils!!! pot ser que a mitja obra us facin revisar el projecte, però només haureu de reinventar el que ja teníeu... però "guay".... tindreu una façana molt estilosa, copiant com pugueu l'estil original que ja tenia la casa.... però quedarà super xuli!!!

Ah!! i quan vinguin aquells plastes de la Plataforma SOS Sitges per dir que l'obra que has fet és il.legal els hi contestes que on estaven ells, ja sigui com a òvuls, embrions, nens de pàrvuls o estudiants de COU, durant els 70, 80 i 90 quan es van fer algunes façanes horripilants, encara que fossin obres legals amb diners privats de cases també privades.....

Però sobretot no diguis res de perquè tu, sent una persona adulta, i relacionada estretament amb la cultura i el patrimoni, vas dir fa quatre anys que aquest projecte era el gran projecte del segle XXI, sense voler parlar ni lluitar per impedir col.locar aquella estructura tan il·legal de vidre i ferro que cobria la façana de mar del Maricel, ni la tarima horrorosa i espantosa del primer pis del Cau Ferrat que avui s'ha tret!

Ah, i el millor de tot, que des del Consorci del Patrimoni de Sitges us defensaran i entendran perfectament que el primer és la vostra comoditat i que després ja ho refareu, i que judicialment tindreu el tema guanyat perquè la jurisprudència de l'enderroc de la casa Rocamora us donarà la raó!!!!!!!


Surrealista no???? doncs pel que sembla, i escoltant l’entrevista que Vicenç Morando de Ràdio Maricel va fer ahir 18 de febrer a la senyora Vinyet Panyella, gerent del Consorci del Patrimoni de Sitges, la història és més real del que podria semblar. 

Fa mesos que no parlo ni remeno el tema de la reforma dels Museus de Sitges, ja que les obres  segueixen el seu curs, així com la demanda interposada per la Plataforma SOS Sitges al jutjat, però avui, i de manera totalment personal, diré el que fa molt de temps que vull dir i que em guardava per respecte a no se què ni a qui!!



Com a historiadora de l’art que respecta i estudia el patrimoni, com a professional i com a sitgetana que estima el seu poble i que lluita per conservar el seu patrimoni, em sento “amenaçada patrimonialment” per les darreres declaracions a Ràdio Maricel de la  senyora Vinyet Panyella, màxim representant del Consorci del Patrimoni de Sitges, ens públic que té com a base fonamental vetllar per la conservació, difusió i estudi del nostre patrimoni, ja sigui moble o immoble!! Així doncs, si la institució no dóna exemple realitzant projectes de reforma dels seus edificis totalment legals, amb total claredat.... ja em direu que pot passar amb els projectes particulars? Doncs el conte imaginari del principi del text es podria convertir en tota una realitat!!!


Però com a membre de la Plataforma SOS Sitges, entitat cultural sense ànim de lucre que es va crear per tal de denunciar, primer públicament i posteriorment als jutjats, les obres de reforma i remodelació del Cau Ferrat i el Maricel de Mar de Sitges, em sento al.ludida personalment per la senyora Panyella quan diu que algunes persones han fet comentaris, gairebé insults, i qualificacions molt desafortunades, sobre l’arquitecte director de les obres. Doncs recordar-li que durant la presentació del projecte inicial al Saló d’Or del Maricel durant el dia 30 de gener de 2010 el que va perdre les formes i va fer qualificacions molt desafortunades sobre algunes de les persones que estaven allà presents i que únicament li exposaven el seu desacord amb el projecte presentat, va ser precisament la persona que ara està tan dolguda i que ha dirigit, també, la reforma de la reforma dels museus. I personalment, li puc assegurar que jo he patit algun episodi poc agradable que no només m’he sentit dolguda sinó amenaçada per la meva integritat física! 

Li recordo a la senyora Vinyet Panyella que, com ella molt bé diu a l’entrevista, la seva entrada al Consorci del Patrimoni de Sitges va ser durant el mes de desembre de 2011, quan ja es va trobar amb unes obres iniciades i amb un projecte que s’estava modificant per tal “d’adequar-lo a la normativa patrimonial”. 


 Però fins a arribar a aquest punt van passar dos anys durant els quals la Plataforma SOS Sitges va lluitar molt per tal de poder aturar aquell projecte que considerem totalment contrari a la llei del patrimoni, així com modificar-lo per tal de no patir el desastre que va acabar succeint. Aquell primer projecte, en el que es pretenia col.locar la immensa passera de vidre  i ferro a la façana de mar de Maricel, enderrocar la Casa Rocamora, així com col.locar una  tarima de fusta de 35 cm al primer pis del Cau Ferrat que eliminava les bases de les columnes i els festejadors d’aquest espai, va ser parcialment modificat, seguint les directrius que van marcar els responsables i propietaris dels edificis, que són l’Ajuntament de Sitges i la Diputació de Barcelona, un cop escoltades les demandes de la Plataforma SOS Sitges. Així que quan la senyora Panyella va entrar com a gerent del consorci, totes les  modificacions ja estaven engegades i que ella només va tenir seguir el camí marcat. En definitiva, que la feina bruta de lluitar i donar la cara per demanar un projecte que no fos “tan il.legal” com el primer ja l’havien fet uns altres!

Li recordo a la senyora Vinyet Panyella que l’arquitecte director de les obres va cobrar pel primer projecte, així com va tornar a cobrar per la reforma de la reforma del projecte. És a dir, que l’esforç personal i laboral de refer el projecte inicial s’ha pagat i que no es tracta d’un acte voluntari al servei del poble sense cost per l’erari públic... tot al contrari!

Li recordo a la senyora Vinyet Panyella que durant aquest dos anys que van anar des de l’estiu de 2009, inici de la lluita de la Plataforma SOS Sitges, fins a desembre de 2011, moment de la seva incorporació com a gerent del Consorci del Patrimoni de Sitges, la Plataforma SOS Sitges va tenir moltes reunions amb el govern de torn, va realitzar diversos actes públics per explicar les seves demandes, així com va passar moltes hores i va moure molts fils per aconseguir el màxim suport públic, fins a arribar a gairebé 4.000 firmes d’adhesió a la causa. 

També recordar-li que sent ella presidenta del Grup d’Estudis Sitgetans, l’única entitat sitgetana que, fins aquell moment, tenia entre els seus estatuts un punt en el qual es referia directament a la necessitat de lluitar per la conservació del patrimoni de Sitges, el mateix GES va rebutjar, per junta, la petició de la Plataforma SOS Sitges de donar suport a la demanda de revisar el projecte de reforma dels museus de Sitges. Una adhesió a la Plataforma SOS Sitges que tampoc va ser acceptada a nivell personal per la presidenta del GES.  

Li recordo a la senyora Vinyet Panyella que l’1 d’agost de 2009, pocs dies després de la presentació en “petit comitè” del projecte de reforma dels museus, acte al que jo també vaig assistir i on ja es van començar a manifestar els primers dubtes sobre el projecte, publicava a l’Eco de Sitges un article que sota el títol de “Ja era hora” deia: 

“El projecte que presenta, racional i ambiciós, és més respectuós amb el Cau Ferrat del que alguns hauríem imaginat. Pel que fa a Maricel, aconsegueix, a parer meu, una simplificació de nivells, estances i circulació que suposen un guany evident tant per a les instal.lacions com per als usuaris. Tres mil metres quadrats per a espai expositiu sense racons ni espais morts és una extensió prou important per permetre mostrar les col.leccions amb comoditat, atractiu i pedagogia. L’actuació en un edifici antic que té per fonaments el rocam marítim amb un estat d’erosió permanent no és fàcil, i pel que fa a les solucions que el projecte d’Hernàndez-Cros aporta no tots els parers són unànimes. Però el que és una, diem-ne, evidència positiva és que un cop s’hagi acomplert, tindrem un embolcall de segle XXI adequat i pertinent per al nostre singular i irrepetible conjunt museístic.”


Des d’aquest article d’agost de 2009 fins a desembre de 2011, la senyora Panyella no ha publicat cap article, ni ha fet cap manifestació pública, en contra del projecte de reforma dels museus de Sitges en general, ni en particular sobre la desgràcia patrimonial que suposava la tarima de fusta de 35 cm que es va col.locar al Cau Ferrat ni sobre la destrossa de la façana noucentista del Maricel, on es van col.locar totes les estructures de ferro i formigó que havien de suportar la gran passera de vidre. 

I dir-li a la senyora Vinyet Panyella, que durant l’entrevista es pregunta com és que els que ara  fan “imprecacions” sobre el projecte dels museus no han dit res durant aquests darrers 40 anys davant de certes actuacions arquitectònicament i patrimonialment “infumables” fetes a Sitges en l’àmbit legal i privat, que alguns dels que lluitem actualment per la conservació del patrimoni de Sitges fa 40 anys no estàvem “ni pensats” i que altres amb prou feines anaven a l’escola. Per sort, el món roda  i amb ell les generacions. 

I també dir-li a ella i a molt altres que ara s’alcen com a grans defensors del patrimoni sitgetà, que al llarg d’aquests darrers 4 anys molts i molt sovint, ens hem  preguntat on estaven amagats els grans “gurús” de la cultura i la societat sitgetana, muts i immòvils davant del desastre patrimonial que suposava el projecte de reforma dels museus. 

La resposta ens ha arribat quan la defensa del patrimoni suposa una feina remunerada i amb contracte... i no pas una lluita personal i totalment voluntària pel que alguns creiem que és just i necessari, com és la nostra obligació moral de deixar als nostre fills el Sitges que estimem, valorem i respectem!


5 de febr. 2014

QUAN EL 25% DEL TSJC ES QUEDA CURT. O UN EXEMPLE D'ESTILS LITERARIS EN CATALÀ




Avui us podria explicar un acudit d’aquells típics que diuen que “estan en una reunió d’escola una “extremenya”, una “valenciana”, i una catalana (en tractar-se de fets reals he decidit canviar les identitats, perdó, regionalitats, per tal de què ningú s’hi senti al.ludit, tot i que la catalana és real i per sort no sóc jo), quan de cop i volta  aquestes  s’alcen com a defensores i abanderades del ministre Wert, decidides a dinamitar sigui com sigui i pesi a qui li pesi,  la immersió lingüística de l’escola catalana que durant anys ha donat un bon resultat acadèmic a Catalunya, per cert, experiència que segur que pot corroborar la protagonista catalana de l’acudit (entenent per catalana que va néixer, créixer, educar-se, reproduir-se.... a Catalunya). 

O potser podria explicar-vos un conte que començaria així: “Hi havia una vegada una tranquil.la i petita escola d’un tranquil i agradable barri de Barcelona on els nens hi anaven feliços i sense prejudicis, i on la llengua castellana era l’idioma utilitzat en gairebé el 98% de les converses que aquests indefensos infants tenien dins i fora de l’escola, sense que aquest fet hagués comportat cap problema més greu que alguns suspensos en l’assignatura de llengua catalana i alguns accents una mica dubtosos, que auguro que dins d’uns anys els hi podran suposar un petit problema, però res que no es pugui solucionar amb un bon nivell d’alemany i d’anglès, en presentar-se en una entrevista de feina a Catalunya.....”

Però el més trist de tot és que no es tracta ni d’un acudit ni d’un conte, sinó que és una realitat que des de fa ja uns mesos s’està vivint en moltes escoles catalanes, i que ara, tot i que potser era una crònica anunciada, em toca viure a la meva escola. Tots aquests protagonistes, viuen a Barcelona, alguns hi han nascut i estudiat, altres s’han casat amb catalans o hi han vingut per voluntat pròpia i laboral. Però tots hi han tingut els seus fills o els han escolaritzat aquí, triant una escola concertada (ara dubto que sigui per convicció sinó més aviat per ”obligació” o “eficiència” econòmica). En definitiva, tots hi viuen sense que ningú els obligui a fer-ho. En definitiva, tan mal lloc no deu ser Catalunya quan se sap que els pares sempre busquen el millor per als seus fills!

Hi ha dies que tinc la sensació que visc en dos mons polític i socialment molts allunyats, però física i geogràficament molt propers. Un estaria format pel meu cercle familiar i laboral, per part de les amistats d’infantesa i de joventut (tot i que de la part “de l’altre món” d’aquests, alguns dels quals els hi havia perdut la pista durant molts anys, sorprenentment han entrat a formar part d’aquest món), així com amics d’aquesta mitjana edat que t’apropa als 40 i pels intel.lectuals del món cultural, acadèmica i polític que he pogut tractar personalment; un altre important gruix d’aquest món també està format per aquests que considerem “amics virtuals o 3.0” i que coneixem, a vegades més que els que tenim al costat, gràcies als articles dels seus blocs, a les breus però contundents piulades  o pels comentaris de facebook. 

I el segon món, que comença a mostrar-se cada dia amb força i virulència, és el que durant anys he intentat mantenir una mica a la distància, sense donar més importància que la que es mereix, però que cada dia m’està condicionant més la vida. 

Però que em condicioni a mi, persona ja adulta amb les idees més o menys clares, no és el problema, sinó que aquest segon món condicionarà principalment l’educació que han de rebre els meus fills, i l’ambient en el que aquests han de viure i conviure durant moltes hores al dia: l’escola.  

Tot el que heu llegit fins aquí ho vaig escriure a finals del mes d’octubre, però com ja em vaig témer, uns mesos més tard els protagonistes del conte (pq ara ja no vull ni pensar que pot ser un acudit) han decidit atacar..... i quan dic atacar, dic atacar!!! 

Una escola és i ha de ser, pel bé dels nostres nens i per la millor educació d’aquests, un espai apolític, independent i sense res que pugui malmetre el bon ambient en el que aquests conviuen. Però això tan fàcil de veure, sembla que no tothom ho veu, ans al contrari, en dos dies han esberlat el bon rotllo, l’ambient de companyerisme, la solidaritat, la confiança... que durant anys ha dominat a l’escola! 

Aquests dies, la senténcia del TSJC que obliga a algunes escoles catalanes a impartir el 25% de les classes en castellà, per cert, sentència que serà recorreguda en poques hores per la Generalitat de Catalunya davant de la seva inconstitucionalitat, fa que aquests “protagonistes del meu conte” se sentin més lliures i amb més força per “demanar” a pares del centre que signin un document per tal de sol.licitar més hores de castellà a la nostra escola.... que us repeteixo, és una de les escoles que conec on es parla més aquest idioma, tant per part d’alguns docents, que per la seva procedència, ja sigui d’Espanya o d’altres països d’Europa (l’escola és trilingüe) no tenen coneixement suficient del català com per expesar-s’hi fluidament, com per part dels alumnes. Al pati de l’escola  amb molta paciència potser pots trobar un nen que parli en català, i un 99% de possibilitat que ho faci únicament al dirigir-se a un professor. Entre les curiositats, dir-vos que els meus fills quan juguen, ja sigui amb amics o entre ells, es comuniquen en castellà, i us asseguro que quan aquest fet té lloc lluny de l’escola i amb nens catalanoparlants, els que ho comencen són els meus..... exemple de novel.la realista. 

Aquest “conte de bruixes i bruixots” que té Barcelona com a escenari es convertiria en un comèdia de situació si traslladéssim la trama a qualsevol altre lloc del món. Us imagineu pares d’origen holandès demanant firmes davant d’una escola pública de NY pq el 25% de les classes es fessin en holandès? I pares d’origen portuguès demanant firmes davant d’una escola autraliana pq el 25% de les classes els fessin en portuguès? Digne d’una novel.la de ciència-ficció, no? doncs això mateix és el que passa a casa nostra. 

Però per tranquil.litzar els ànims, i estalviar tinta, que en moments de crisi qualsevol aportació a la causa, per més petita que aquesta sigui, sempre és benvinguda, deixar clar que no cal gastar més temps, tinta ni papers en escriure una epístola en la que es demani una xifra que, per sort o per desgràcia, ja tenim a la nostra escola, on el 25% de classes “oficials” en castellà les superem de llarg.

I per acabar aquest repàs d’estils literaris posar un exemple de literatura de l’absurd. Quan tu inscrius un fill/filla en una escola imagino que la gran majoria de gent s’informa sobre quina classe de centre educatiu t’estàs adreçant, així com els seus valors, objectius, condicions econòmiques, etc. 

Imagineu que el pare/mare protagonista d’aquest conte matricula els seus fills voluntàriament i amb tot el coneixement de causa, en una escola concertada per la Generalitat de Catalunya, dirigida per una companyia religiosa que educa seguint els valors cristians. Però un dia apareixen un grup de pares que creuen que serà millor per als seus fills que aquesta mateixa escola (la qual per diverses raons, ja siguin de proximitat, econòmics o simplement pq els seus fills són feliços aquí) es converteixi en una escola budista, islamista o atea... a què seria  un conte absurd? 

Doncs aquí ho deixo.... i que quedi clar que aquest article-conte-novel.la, una nova tipologia literària, és fruit de la meva opinió personal, i que per aquest motiu el penjo en el meu bloc personal, un aparador públic del qual jo en sóc la primera i única responsable, i que només em representa a mi.  Ja se sap que a vegades la gent es confon i vol utilitzar mitjans equivocats per difondre les seves idees....