29 d’ag. 2014

EL QUE JO NO SABIA... ÉS QUE SERIA UN ESTIU TAN DIFERENT.


Ja arriba setembre, i sembla que un any més, no sense esforç i amb més d'un imprevist no agendat a principi de temporada, haurem superat amb més o menys èxit, aquests 86 dies de vacances escolars, dels que encara ens en queden 16 per cremar, dues setmanes per les quals no he descartat la possibilitat, utòpica, d'enviar-los uns dies de colònies a la lluna.

Us asseguro que cada dia em llevava amb dos objectius. El primer era el de fer tot el que era "personal i intransferible", és a dir, feina, nens i família (l'ordre dels factors no altera el producte),  i el segon objectiu l'entenia com a premi si aconseguia el primer i era poder tenir una estona per a tornar al meu estimat bloc... però arribava la mitjanit i just havia complert el primer objectiu.... Però ja us ho dit, la vida és imprevisible i t'ensenya que posar-li objectius i límits és un esport de risc. 

A principis del mes de juliol, en menys de dos dies, tot el que m'havia plantejat per a l'estiu 2014 es va veure "modificat" laboral i personalment. Feia mesos que treballava en l'exposició que estava preparant per a commemorar els 50 anys de la mort del gran pintor Alfred Sisquella (1900-1964), era un dels meus objectius per al 2014, però no sempre plou a gust de tothom... i un aniversari es pot celebrar durant tot un anys.... així que entre pluges i tempestes, sol i fred... segur que Siquella tindrà la gran exposició retrospectiva que es mereix. 

I personalment?, doncs dir que han passat coses que  han fet més que evident que la vida és imprevisible i que està feta de moments que els has de saber aprofitar sigui com sigui. Així que va ser durant un d'aquest moment que un amic em va regalar un llibre que no només m'ha ajudat a passar el temps i a evocar altres moments i circumstàncies, sinó que m'ha descobert una gran escriptora catalana. El que jo no sabia (1998), de Maria Rosa Godes (Barcelona, 1933) està conformat per vint contes curts, escrits amb una intensitat i una delicadesa que t'enganxa fins al punt de sentir-te atreta pels personatges que allà s'hi presenten.... en vols saber més de la seva vida... i davant de la impossibilitat d'aconseguir aquesta informació inexistent literàriament, em vaig trobar amb la la necessitat de saber més sobre la responsable d'aquestes vides imaginàries, la seva autora, i entendre el perquè d'aquestes històries de desamor, abandó, traïció, tristesa, desempar.... de vida. Tota una vida que en el món real es pot esborrar en menys d'un sospir!

Però la vida segueix i la supervivència de l'home fa que ens adaptem, més ràpid o més tard, a les noves circumstàncies que van succeint-se i els objectius també es van assolint gràcies a la gent que t'envolta i que a la seva manera et dóna un cop de mà per tirar endavant, ja sigui amb un nou llibre per acabar la temporada, com el de Color de Magrana de la mateixa Maria Rosa Godes, o amb un l'entrega d'un tresor en forma de números originals de setmanaris tan importants per als meus estudis històrics com són La Gaseta de Sitges, La Punta o el Baluard de Sitges.

Així que ahir vaig deixar passar la mitjanit i em vaig posar a revisar aquests vells papers... i com és la vida!!! En el primer número que agafo, un exemplar del Baluard de Sitges del 27 de setembre de 1931, trobo, de la ploma de Santiago Rusiñol, la reafirmació que necessitava per seguir aquesta bifurcació del camí que la vida ens ha marcat. 

Quantes coses que té la vida que jo no sabia o no volia saber! I quantes coses encara, per sort, em falten per saber. Així que amb aquest text d'avui dono per inaugurat un nou curs blogaire... i ja en van 7!




L'Hospital de Sitges
del llibre Coses Viscudes de Santiago Rusiñol.

Alguna volta hem parlat de la tristor i el fred simètric que senten els pobres malalts en aquells hospitals on s'hi esmerça molta higiene, molt ordre i molta reglamentació, però que el benestar que en diriem de l'ànima no el tenen present els arquitectes.

Els llits d'hospital, el mateix que els nínxols, són d'una igualtat numerada, converteix els que hi han d'anar, més que en malalts, en reclutes; l'aire es calcula a metres cúbics, i l'home respira a tant el pam; el caliu hi entra graduat, com a un rebost de carn humana, i la claror és igual per tothom, el mateix per un pobre orb que per aquell que la necessita com aliment de l'esperit, per salvació de la seva vida.

Aquests hospitals, com més grans són, i més nets, i més endreçats, més tristos són i més fred hi fa. Són els hospitals models, i ja sabem del que en diuen models. Models vol dir nivel.lació, igualtat de la malaltia, urbanització del cor, disciplina del sofriment, jacobisme de l'ànima, tots passant pel mateix raser. Vol dir que al que està malalt me li posen un uniforme:l'uniforme d'unes slaes rectes, el mateix que a la caserna, amb els llits com telers mecànics que els fessin anar uns engranatges per curar totes les malalties.

A Sitges, en quest poblet ideal, fet de blau i blanc, mar i claror, en el poble venturós que el varen fer dintre d'una petxina i li varen posar per doser el mantell de mes de Maria, n'hi han hagut de fer un, d'hospital, i, com si l'instint rialler els hagués fet adonar del que era la tristor i del contrast que hi hauria de posar-lo a la vora d'un mar que sempre canta alegrement, l'han fet tan poc hospital, li han sabut treure tant la fredor de les parets i de les saler, que així com hi ha cementiris que un voldria esser-hi enterrat, el foraster diu veient-lo: “si mai tinguessim la dissort d'haver d'anar a un d'aquests refugis, Deu et porti a l'hospital de Sitges. El cor anirà fent el seu fet, però l'esperit no patirà, i si mors, no seràs un número”.

Afigureu-vos que cada cel.la té flors al davant, i són flors de Sitges; afigureu-vos que les cambres són blanques, però blanques de costa catalana, amb flaire de netedat i salabror d'escuma d'ona; afigureu-vos, que des dels llits se sent el gotejar de l'aigua d'un brollador damunt dels lliris; afigureu-vos, que més enllà, es veuen pàmpols i parres i figueres de color d'or de moneda grega, i afigureu-vos que al lluny es veu la ratlla del mar, com una pinzellada blava, i comprendreu aquest hospital. No es poden recollir els malalts amb més mirament i amb més amor. En treure'ls de les cases pobres, de sota els ponts, de les golfes tristes, i portar-los en un recer. Es Sitges que ga un bressol, l'omple de flors i hi gronxa els malalts! I això han d'ésser les cases santes.

¡Beneïts siguin els pobles on no hi entra la simetria! El cor no n'es, de simètric!¡ I el nou hospital de Sitges és fet amb el cor d'aquell poble.

Santiago Rusiñol.

17 d’ag. 2014

EXPOSICIÓ DE M.D RUBIÓ A LA GALERIA ÀGORA DE SITGES. UN OASI EN MIG DEL CAOS



El divendres 22 d'agost, a les 19.30, poques hores abans de que sonin les primeres gralles i petin els 21 morterets que marquen l'inici de la Festa Major, a la Galeria Àgora de Sitges la María Dolores Rubió inaugura la seva nova exposició. 

Em fa molta il.lusió aquest esdeveniment, ja que després de molt anys com a "fan" de la Malo, aquesta va tenir la gran generositat de demanar-me la redacció del text que acompanya el catàleg digital de la mostra, una moderna versió de catàleg que s'arriba mitjançant un codi QR.

Així que si divendres voleu gaudir de la Joie de Vivre abans de començar la "Gran Guerra" que pot arribar a ser la Festa Major, us espero a l'Àgora.... i si preferiu anar-hi passat festes, i així poder relaxar-vos, doncs l'expo està oberta fins a finals de setembre..... no ho dubteu, és un regal pels sentits....


En aquests dies calorosos d'un agost que ja s'acaba, en un Sitges que es troba en el moment de més bullició de l'any i quan el soroll de la multitud impedeix gaudir d'aquella gran companyia que és la remor de les onades del mar, entrar a la Galeria Àgora i poder gaudir de la visió dels quadres de Maria Dolores Rubió, primera i única vegada que en aquest text anomenaré així a l'artista, és com trobar-se un oasi en mig del caos.

La Malo, o Maloles, la conec des que vaig néixer, i abans d'entendre i poder valorar la seva qualitat i capacitat com artista, primer ja em va captivar el món que l'envoltava. La seva mare, la Lolín, que coneixedora de la meva admiració vers els seus armaris, mai es va negar a la meva tafaneria infantil; la presència silenciosa del Dr. Rubió, el pare; la seva casa, plena de quadres i objectes màgics que omplien tots i cada un dels recons d'aquell univers tan personal; el seu jardí, pel que hi campaven lliurement els gats i gossos que més a prop he pogut gaudir; la seva habitació en la qual la Bárbara i jo vivíem mil històries, això si, sempre acompanyades per la petita Lola. Una perfecta posada en escena de la seva intensa personalitat que ara, davant d'alguns interiors que s'exposen a l'Àgora, se m'ha tornat a fer molt present.


Amb els anys i a mida que vaig anar sent conscient de quin era l'ofici de la Malo, aquesta fascinació per la persona es va traslladar al seu art, i avui, 40 anys després de la seva primera exposició a la Galeria Àgora de Sitges, i com a historiadora de l'art, tinc l'oportunitat de poder presentar aquesta mostra, en la qual, i tal com ja va succeir en aquell mes de setembre de 1974, la pintora ens presenta unes obres modernes que trenquen amb el que havia fet fins aquell moment.

Però fins a arribar a aquest estil tal personal, la Maloles ha treballat intensament durant més de quadre dècades, uns anys que ha dedicat amb total convenciment a la seva passió, la pintura. Des d'aquells primers paisatges de joventut, quadres plens de llum en els que quedava clara la forta influència que sobre el seu art havien exercit els seus primers mestres Sanvisens, Llácer o Puigdengolas, fins als intensos quadres que avui podem gaudir a l'Àgora, la pintora ha anat experimentant una evolució, que no pas una revolució, tant pel que fa a la tècnica com a la temàtica.


Després de més de 25 anys pintant a l'aire lliure, trobant en els paisatges propers de Sitges, Sant Pere de Ribes o Menorca la seva font d'inspiració, la Malo semblava que necessités acotar una mica més el seu espai pictòric, donar-nos a conèixer mons més petits i personals. Uns d'aquests quadres que entenc com a punt d'inflexió en la pintura de la nostra protagonista, són els que durant els primers anys del segle XXI va fer a casa de la meva àvia Montserrat. Recordo la Malo, amb el seu cavallet i pinzell en mà, situada estratègicament en diversos punts del pis, disposada a captar, amb tots els matisos possibles, uns interiors que, no per ser-me molt coneguts i familiars, em van sorprendre gratament, convertits ja en unes obres vibrants, plenes de força i llums, trencadores, plenes de vida..... modernes i atrevides.


Molt atrevides i en les que queda reflectida la seva gran capacitat cromàtica a l'hora de combinar colors, una qualitat pictòrica que li permet crear deliciosos contrastos tonals. També l'aplicació de teles i papers de diversos colors i textures, utilitzant la tècnica del collage, incrementa aquesta sensació cromàtica, i serveix per donar molta més força a les pintures. En definitiva, obres d'un gust exquisit que mostra a través de la bellesa de les coses més senzilles.


La Malo, durant tots aquests anys que separen els seus inicis fins a l'actualitat ha treballat tots els aspectes de la pintura, fins a convertir-se en una reconeguda artista capaç de dominar múltiples tècniques i de pintar pensant en el que ella necessita expressar, amb la llibertat que suposa veure's deslligada de tota influència i/o obligació.


Durant aquests primers anys del segle XXI, l'obra de Malo ha anat evolucionant amb la mateixa velocitat que ho fan les noves tecnologies, tot i que la seva capacitat d'observació, ha aconseguit captar uns paisatges i uns espais on sembla que aquesta societat actual de la immediatesa no ha tingut la possibilitat d'entra-hi. En les darreres obres, la sensació de calma i pau d'un món d'estiu, de joie de vivre, a paraules de la mateixa Malo, que s'ha aturat en el temps per poder disfrutar dels petits plaers de la vida, s'aconsegueixen mitjançant vives i vibrants pinzellades que proporcionen un intens i emocionant esclat de llum i color.


Davant d'aquesta nova exposició, només em queda agrair a la Malo que, un cop més, i mitjançant el que ella millor sap fer, comparteixi amb tots nosaltres aquesta recerca de l'art per l'art, aquesta bellesa de les petites coses, aquest misteri silenciós dels moments d'intimitat, unes sensacions de felicitat que l'artista ens permet gaudir gràcies a la revelació generosa dels seus recons més personals, d'un món senzill i bell, ple d'espais on es fa real la veritable joie de vivre.