21 de nov. 2013

UNA FÀBRICA DE SOMNIS. L'AUTÒDROM DE TERRAMAR DEL SEGLE XXI






Imatge dels Jardins de Terramar

En aquest blog hem parlat moltes vegades d’algunes de les construccions i infraestructures que conformaven la Ciutat Jardí de Terramar a Sitges. Els articles han anat des d’estudis  sobre la vida i obra d’un dels seus principals artífex del gran projecte, l’arquitecte Josep Maria Martino i Arroyo, fins a intenses històries, algunes tristes i altres més alegres,  viscudes en edificis com l’hotel Terramar Palace

Doncs seguint aquesta línia, avui li toca el protagonisme, no sols en aquest blog sinó en l’àmbit nacional, a una monumental construcció, única a Catalunya per les seves característiques, que tot i aquesta singularitat,  fins el dia d’avui es trobava en un estat deplorable i en greu perill de desaparèixer: l’Autòdrom de Terramar.

Imatge de la construcció de l'Autòdrom de Terramar.
Les obres de l’Autòdrom, firmades conjuntament per Josep Maria Martino (autor del disseny de les grades i dels equipaments que conformaven el complex esportiu) i per Jaume Mestres i Fossas (responsable del disseny de l’original pista ovalada) es va iniciar l’any 1922 en els terrenys que ocupaven les masies del Clot dels Frares i de can Panxampla, una gran esplanada en el terme municipal de Sant Pere de Ribes, però tocant a Sitges, propietat de la societat anònima “Autódromo Nacional”. Es tractava d'un projecte complert i complex, situat en un espai estratégit com eren aquestes terres properes a la ciutat-jardí de Terramar, ja que l'objectiu era clar: la construcció del principal autòdrom a Espanya. Els treballs de construcció de tan magne projecte, que va trigar 300 dies a ser enllestit, van anar a càrrec de la constructora “Tanner and Eigenheer”. 

Dibuix realitzat per Josep Maria Martino de la presidència a la grada de l'Autòdrom

A l'expedient d’obres de l’Autòdrom de Terramar que es conserva a l'Arxiu del Col.legi d'Arquitectes de Barcelona, un gruix important de documents cedits per la família de Josep Maria Martino, hi trobem plànols, alçats, dibuixos.... i el que més pot sobtar, un complet estudi en el qual l'arquitecte català descriu exhaustivament les característiques d’un dels principals autòdroms del món, el de Monza. Unes bases constructives que li serviran a Martino com a exemple i guia per a l’autòdrom de Terramar. 

Vista de les grades de l'Autòdrom

Però Martino i Mestres van entendre que el projecte que tenien entre les seves mans  era únic, i van decidir utilitzar un material durador i que els hi donava múltiples possibilitats constructives. Així doncs, el formigó es converteix en el protagonista constructiu d’aquest modern circuit, utilitzant-lo tant per a les grades com per a la pista. La gran resistència d’aquest material ha permés que 90 anys després de la seva construcció encara es conservin aquestes parts essencials de l’autòdrom, i que la possibilitat de recuperar-les i restaurar-les no sigui una utopia. 



El dia 17 de setembre de l’any 1922, el general Primo de Rivera va visitar Sitges per posar la primera pedra d’aquest ambiciós projecte. A El Baluard de Sitges del 9 de setembre de 1922 llegíem la notícia: 

“La societat “Autòdrom Nacional”, si bé rectificant un xic el primer plan d’emplaçament,- a l’objecte de defugir a exigències desmesurades de certs propietaris,- es proposa inaugurar les obres el vinent diumenge, revestint de solemnitat tan important acte, ja que, ademés de les representacions de la Premsa de Madrid i Barcelona, hi assistiran també les Autoritats superior, l’Excm. Delegat Regi del Turisme i una representació de S.M. el Rei d’Espanya; constituint, per consegüent, aquella data, uns dels dies històrics per la nostra estimada Sitges, dintre el seu període ascendent.
No cal dir que amb tal motiu serà bona ocasió de demostrar a l’iniciador del magne projecte, D. Francesc Armengol, i a tots quants ens visitin, que l’esperit i l’ànima del nostre poble s’hi associen amb tot entusiasme, i procurarà demostrar-ho així, ben ostentosament, d’aquella manera que sap fer-ho quan es tracta de exterioritzar l’entusiasme col·lectiu.....”

Després de gairebé un any, un temps récord si pensem en l’envergadura del projecte, l'autòdrom de Terramar es va inaugurar el 28 d’octubre de 1923 ara fa 90 anys, convertint-se en el primer circuit permanent d’Espanya, i un dels més interessant de tota Europa, fins al punt que el Primer Gran Premi Internacional d’Espanya, celebrat per a la inauguració de l’Autòdrom de Terramar, va comptar amb la presència del rei Alfons XIII.  



El circuit de dos quilòmetres, i amb uns peralts impressionants de més de 60 graus, les obres del qual van tenir un cost de 4 milions de pessetes, massa inversió que no es va veure compensada per la falta de visitants al circuit. 
El 19 de setembre de 1926, a l'autòdrom de Sitges es va viure una gran tragèdia. Durant una jornada d'entrenaments per al premi Basté, cursa organitzada per la Penya Rhin el dia 26 de setembre, el motorista Francisco Abril Pujol va patir una greu caiguda que el va deixar inconscient a terra. El ferit va ser portat urgentment a casa del doctor Benaprés i es va anar a buscar al doctor Corachan, dues de les grans personalitats mèdiques del moment, que van realitzar les primeres cures d'urgència, però que no van poder salvar la vida d'aquest jove pilot de tan sols 23 anys.

Poc a poc les curses van anar espaiant-se, així que l'any 1927 ja no se’n va realitzar cap. L'any 1930 l'Autòdrom, encautat per l'Estat als seus propietaris per no haver pagat ni les contribucions ni els impostos,  va passar a mans d'un grup de financers, els quals volien realitzar una forta inversió per tal de poder restaurar el circuit i tornar a disputar-hi curses. Entre les idees d'aquests empresaris hi havia la de construir una fàbrica d'automòbils als terrenys interiors de la pista. Tot i que l'autòdrom no recuperava la seva activitat, l'espai s'aprofitava per organitzar-hi actes lúdics com la competició entre un avió i un cotxe durant els actes de Festa Major de 1931. 

Durant el mes d'octubre de 1931, tal com es publica al Baluard de Sitges (18 d'octubre), al Restaurant “Hostal del Sol” es va organitzar un sopar amb l'objectiu de tractar la possibilitat de trobar una sortida millor i aconseguir reanimar la pista automobilística de Terramar. En aquesta trobada hi havia el senyor Edgar Morawitz, principal inversor, l’arquitecte de l'autòdrom el senyor Josep Maria Martino, el senyor Robert Basses, així com els directius de l’entitat organitzadora.

El 18 d'octubre va tenir lloc les proves organitzada pel Moto Club de Catalunya, una jornada intensa en què hi havia cursa de cotxes, de motos i d'avionetes. Aquesta jornada  s'havia posposat anteriorment per no coincidir amb el partit de futbol que jugava el Barça i l'Espanyol  el dia 11 d'octubre, una decisió que  tenia com a principal motiu de no restar mútua importància a les dues manifestacions esportives. Fou aquesta la primera de les diverses curses de motor que es van viure a l'autòdrom de Terramar el la que podem anomenar la seva segona etapa d'esplendor. 

Paradoxalment,  si un dia l'Autòdrom de Terramar es va omplir del tot, aquest va ser durant l'Aplec de la Federació de Joventuts de la Lliga Catalana el diumenge 1 d'octubre de 1933.  

L’esclat de la Guerra Civil Espanyola va ser un altre moment de crític pel circuit. Morawitz, alma mater d’aquest segon període de l’autòdrom, s’havia posicionat en contra de Franco i això va fer que hagués d'abandonar la gestió del circuit per por a les represàlies de la dictadura. Els terrenys passaren a ser una explotació agrícola i s'abandonà definitivament l'organització d'activitats automobilístiques.

Però sembla que la sort de l’Autòdrom de Terramar ha tornat a canviar i que avui pot ser el dia que s’inici un tercer període d’esplendor. Aquest matí, en el mateix recinte del circuit, s’hi ha presentat un “mega projecte” que proposa la restauració i recuperació dels elements patrimonials que encara s’hi conserven, com la pista, les grades i altres petites construccions originals, així com la construcció d’un complex lúdic dedicat al món de l’automobilisme i el motor.

Ja fa temps que la idea de convertir aquest gran terreny en parc temàtic del motor rondava pel cap d’algunes persones. Alguns plànols rondaven per les taules de les grans empreses mundials, multinacionals, bancs.... Trobar finançament per a aquest projecte no era fàcil, i menys en moment de crisis com la que es viu actualment. Un dels principals objectius era restaurar i recuperar la pista del circuit, així com els elements arquitectònics que conformen l’espai, ja fossin les masies com les grades de l’autòdrom. El pressupost de restauració és molt elevat, i sense un projecte que suposes uns beneficis econòmics no hi havia possibilitat de realitzar aquestes obres tan necessàries per conservar el nostre patrimoni... així doncs, era prioritari aconseguir els diners, el finançament, una persona, diverses persones, empreses... que també s’il.lusionessin amb aquest projecte. 

Finalment el somni sembla que es complirà. Els plànols, alçats, dibuixos, 3D, idees... passaran a ser una realitat. L’autòdrom del segle XXI ja té el seu nou alma mater, la societat VIP Terramar S.L., nova propietària de l’Autòdrom, així com un equip d’arquitectes i urbanistes que segueixen l’estel.la marcada per Martino i Mestres. Es tracta de tres sèniors catalans: Toni Poch, Estanislau Roca (director de l’equip redactor del Pla d’Ordenació Urbanística de Sitges l’any 2005, que inclou el catàleg del patrimoni arquitectònic de la vila) i  del sitgetà Ramon Artigas, la vida, o el naixement del qual, deu molt al projecte de Terramar, tal com explico en aquest article dedicat al meu avi

Així doncs, sort a tots i moltes felicitats.... 

11 de nov. 2013

D'HOTEL TIBIDABO A COL.LEGI JESUS MARIA DE SANT GERVASI. DE MAGÍ RIUS A ENRIC SAGNIER



Fa uns anys que estic realitzant l'estudi dels diversos edificis que conformen l'escola Mary Ward (coneguda com les monges Alemanes) del carrer de Copèrnic de Barcelona, unes instal.lacions en les que hi vaig passar uns pocs anys de la meva vida, i en les que actualment hi passen moltes hores els meus fills. Però quan vaig començar aquesta investigació el cor el tenia una mica partit, i a la vegada vaig anar buscant informació sobre una altra escola en la qual encara hi havia passat molts més anys i de la que en tinc diversos records.... 

Foto del Fons Cuyàs,  penjada per Miquel Barcelonauta a la pàgina Amigos de Barcelofilia a facebook
Doncs avui al grup de facebook Amigos de Barcelofilia, Miquel Barcelonauta ha penjat una fotografia d'un edifici neoclàssic ja desaparegut que es trobava al Passeig Bonanova cantonada Teodora Lamadrid, just al davant de la meva escola, i que va ser enderrocat a principis de la dècada dels 70. Entre els molts comentaris que ha suscitat aquesta imatge n'hi havia un que feia referència a l'antic Hotel Tibidabo i m'ha fet recordar el meu petit estudi sobre aquest edifici. 


Plànol del terreny que ocupava aquest edifici neoclàssic conegut com El Pinar. Foto penjada  per Miquel Barcelonauta a la pàgina Amigos de Barcelofilia a facebook

Col·legi Jesús Maria de Sant Gervasi d'Enric Sagnier

L’edifici del Col·legi Jesús Maria de Sant Gervasi (1892-1897) és obra d’Enric Sagnier Villavechia (Barcelona, 1859-1931), un dels arquitectes que més obres va firmar a la capital catalana durant els primers anys del segle XX. Entre els seus edificis hi destaquen el Temple Expiatori del Tibidabo, la Nova Duana, el Palau de Justícia, l’església de Pompeia, la Casa Lluís Sagnier Nadal, actual Centre Cívic del Barri de Sarrià Sant Gervasi, la casa Arnús, més coneguda com “el Pinar” als peus del Tibidabo, la casa Garriga Nogués (1899-1901), actual seu de la Fundació Godia, la casa Muñoz (Torre del Marqués d’Alella) de 1913, al Carrer d’Avenir, edifici que actualment es troba en mal estat de conservació, degut al llarg litigi viscut entre Ajuntament i propietaris que ha acabat amb sentència favorable al consistori barceloní. Sagnier també te obres molt més noucentistes, com la casa Assumpció Parellada (1916) al carrer Muntaner 315, cantonada amb carrer Madrazo.

Però a Sitges també tenim bells exemples de cases firmades per Enric Sagnier. Una de les més conegudes és la Casa Isabel Ferret Martorell, al Passeig de la Ribera, construïda l’any 1899. Un cop més, l’arquitecte ens demostra el seu eclecticisme a l’hora de dissenyar la façana. Per a la planta baixa tria obertures amb arcs lobulats, els quals donen pas a un primer pis amb balcó ondulat i finestres rematades per llindes i dovelles. En els segon pis hi col·loca una galeria amb cinc finestres gòtiques, i l’edifici el corona amb una barana d’inspiració àrab, coronat per merles medievals.... tota una barreja que als meus ulls dona un conjunt harmònic de gran bellesa i equilibri. Posterior és la casa Francesc Ferrer (1915), al carrer sant Francesc número 24.


Foto del col.legi Jesus Maria de Sant Gervasi de l'arquitecte Enric Sagnier penjada a la pàgina www.todocolección.net
Tornant a l'escola. Fins aquest moment, la congregació de Jesús Maria havia tingut altres col·legis a Barcelona. L’any 1850 decideixen establir-se a Sant Andreu del Palomar (1), amb la intenció d’erigir un col·legi només per a nenes. Fou així com construirien un gran edifici en el que hi destacava l’església. A la premsa del moment descriuen aquesta capella com: “Ocupa la citada iglesia una superficie de 400 metros y tiene una elevación de 22. Es de estilo ojival, y aunque consta de una sola nave forma el terreno una cruz latina cuyos brazos le constituyen dos espacios capillas, únicas que hay en el templo, a ambos lados del presbiterio, cerradas por unas verjas de hierro con remates de carácter igual al del nuevo edificio..”. (2) 

Aquest col·legi va ser inaugurat el dia 19 de gener de 1880 amb la benedicció del bisbe de Barcelona.
L’any 1859 les religioses havien adquirit un solar darrera del carrer de Redines? on es volia construir una gran escola. (3)

L’any 1881, a la botiga del Sr. Duarri, s’hi mostrava una rica custodia, dissenyada per Gaudí, i realitzada al taller de l’argenter D. Vicente Badia, una important peça litúrgica destinat a la capella de l’escola de Sant Andreu (4)Antoni Gaudí ja havia col·laborat amb aquesta ordre religiosa, ja que l’any 1881 va dissenyar l’altar per a la capella del col·legi que les monges tenien a Tarragona. Altar que durant uns dies es va exposar al taller del Sr. Puntí de Barcelona, i que estava conformat per una taula d’alabastre de Saragossa decorada amb columnetes amb serafins. L’ara és una peça en blanc. (5)

Altres col·legis com el del Carrer Foment de Barcelona, la primera pedra del qual fou col·locada durant el mes de gener de 1898.


El Hotel Tibidabo

El col·legi va ser aixecat on antigament hi havia l’Hotel Tibidabo, original construcció inaugurada el 4 de novembre de 1882, sobre el terreny que poc temps abans ocupava la Finca Bellsolell, en el “tros de carretera que va des de la Bonanova als Jusepets, llindant amb la Torre Castañer i molt proper al manicomi de Nueva Belén”. 

Les cròniques de la inauguració fetes a La Vanguardia (6) descriuen un interessant edifici al qual s’hi arribava a través d’un passeig de plataners, i que estava envoltat de grans jardins amb llacs, un kiosc, aquari, cascades, grutes, parcs i llocs d’oci, tots ells espais creats pel jardiner Oliva. Al referir-se a l’interior del local, el cronista parla de “lujo verdaderamente asiático, profusión de mesa con rica vajilla y adornos suntuosos en todas partes; ricas habitaciones decoradas espléndidamente y con muebles de gran valor ...... ”. L’edifici estava format per dos pisos i baixos, era obra de l’arquitecte Magí Rius i Mulet arquitecte de la Reial Academia de San Fernando.

L’èxit de l’Hotel entre la societat barcelonina fou tal, que pocs dies desprès de la inauguració, els seus propietaris van acordar construir un gran menjador de restaurant, capacitat per a fer cabre entre 500 i 600 persones, i així deixar lliure les sales de menjador del propi hotel per a que les famílies que estaven allà hostatjades pugessin gaudir d’una estança més tranquil·la (7).

Aquest hotel va tancar les seves portes el 10 d’octubre de 1884, es va traspassar a uns nous propietaris (8), els quals van realitzar-hi uns treballs de decoració per tornar-lo a obrir el dia 1 de novembre del mateix any (9), reformes que van fer augmentar el gran número de visitants que hi anaven els dies de festa, com per exemple el dimecres de cendra de l’any 1885. A la crònica publicada a La Dinastia llegim: “ La tradicional costumbre de salir al campo el miércoles de ceniza ......; tal era el gentío que acudió a enterrar la sardina, según la frase vulgarmente admitida. El Hotel Tibidabo y el Parque de La Montaña se vieron concurridísimos y éstos y las empresas de tranvía, lo mismo que la del ferrocarril de Sarriá debieron hacer si agosto”(10).

L’any 1892 les monges compren la finca Moragas i s’instal·len a l’antic Hotel Tibidabo. El col·legi-internat de noies, donava primera ensenyança i també feia funcions de noviciat (1895-1972) i Seu Provincial (1896). El mateix any comencen les obres, però aquest treballs s’han de parar l’any 1894 per manca de fons, a l’hora que s’inaugurava el nou internant. Van quedar per fer el Saló d’actes (1904), i la Capella (1918-20), fins conformar l’edifici actual.

L’any 1907 obren dues escoles gratuïtes: la de Sant Josep i la Sagrada Família per a serventes (dominicals). L’any 1920 s’accepten alumnes externes, i des de 1922 funciona la 2ª ensenyança.
L’any 1894 l’escola tenia 70 alumnes, l’any 1908 n’hi havia 80... i l'any 1985 ja en són 1614. (11)

Tot i que en el primer projecte realitzat per Sagnier s’hi preveia la construcció d’una gran església en un dels laterals del col·legi, finalment la gran capella es va situar integrada dins de l’edifici principal. La decoració d’aquest espai té un gran treball i exemples importants. Durant el mes de juny de 1896, a la “quincalleria” del senyor Cruspinera, al carrer de Ferrando VII, s’hi exposava una imatge tallada en fusta pel jove escultor Soler i Forcada, i pintada pel Senyor Espelta?, figura destinada al Col·legi de Jesús Maria de Sant Gervasi (12).

Durant el mes d’octubre de 1923 s’inaugura i es beneeix la imatge de mida gairebé natural del Sagrat Cor de Jesús, que estava al nou altar realitzat de marbre blanc y or, que havia estat realitzat per la “casa Esteve y Compañía”(13).

La República (1933) va obligar a traslladar la segona ensenyança a una Torre a part de l’edifici, a l’Avinguda Tibidabo i a la que li posaren el nom d’Acadèmia Tibidabo. L’any 1936, durant la Guerra Civil, l’escola es va convertir en Sanatori i Clínica Psiquiàtrica Municipal i des de 1938 també fou Hospital de Guerra. Durant tots aquests anys, l’edifici no va patir greus desperfectes, i l’any 1939 l’escola va tornar a funcionar com a tal. Les escoles gratuïtes no es reobren fins l'any 1948, fonent-se posteriorment amb la resta del col·legi. L’any 1965 l’internat comença a desaparèixer i durant el curs de 1983 l’escola passa a ser mixta.


L’arquitecte Magí Rius i Mulet (Barcelona 1838-1897)

Fou l’arquitecte de la Casa de la Misericòrdia entre 1876 i 1885, substituint en el càrrec a Francesc de Paula Villar Lozano. Aquest convent, actualment desaparegut i del que només se’n conserva la capella, ha deixat el seu lloc a l’edifici de la nova Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona; també fou un dels col·laboradors del gran projecte del Pla Cerdà, durant la segona meitat del segle XIX . També és l’autor del passatge del Crèdit (1879), entre els carrers Ferran i Baixada de Sant Miquel de Barcelona, exemple de l’arquitectura del Ferro que tant furor feia en altres capitals europees com París, Milà o Brussel·les. Segons Joan Bassegoda Nonell, la fàbrica Batlló, que ocupava els terrenys que actualment ocupen els carrer Provença, Viladomat, Borrell, Urgell, Rosselló o Còrsega, i que serà la futura seu del Museu Nacional d’Arquitectura de Barcelona, fou dissenyada l’any 1868 per Magí Rius, tot i que l’obra se li atribueix integrament a l’arquitecte valencià Juan Guastavino (1842-1908).

Altres obres són l’Església Parroquial de Gràcia (1878-1888), i moltíssimes cases al barri de Sant Gervasi. Entre aquestes petites torres encara se’n conserva una, la Villa Urània, que té façanes al carrer Saragossa (núm. 29) i a la Via Augusta (núm. 102-104), molt a prop de la Plaça Molina. Aquesta casa rep el nom en memòria del seu darrer propietari, l’astrònom més il·lustre del nostre país, Josep Comas i Solà, que hi va viure i treballar fins a la seva mort, l'any 1937, llegant-la a l'Ajuntament de Barcelona amb la finalitat de destinar-la a observatori popular, grup escolar o institució cultural. La casa fou encarregada per Bienvenido Comas, pare de l’astrònom l’any 1868 a Magí Rius. Originàriament la casa estava formada per una sola planta de 190 m2, amb un petit soterrani. La primera planta està afegida l’any 1965 per a satisfer les necessitats d’una guarderia, nou ús de l’edifici. Darrerament aquest edifici va estar a punt de desaparèixer però la lluita popular va aconseguir manteni-la per a les generacions futures. 



1 El Ancora, 4 d’agost de 1850, pag 4
2 Diario de Barcelona, 21 de enero de 1880, Pág. 851
3 Diario de Barcelona, 10 de novembre de 1859, pag. 11419
4 Diario de Barcelona, 4 de junio de 1881, pag.6666
5 Diario de Barcelona, 8 de junio de 1881, pàg. 6856-57
6 La Vanguardia, 5 de noviembre de 1882, Pág.4 i 5
7 La Vanguardia, 14 de novembre de 1882, pag. 7235
8 La Dinastía, 30 d’octubre de 1884, pag. 6850
9 La Vanguardia, 11 d’octubre de 1884, pag. 6706
10 La Dinastía, 19 de Febrer de 1885, pag. 1094
11 García Gargallo, Manuel. “L’ensenyament de l’església a la ciutat de Barcelona. Directori estadístic”. Tesi Doctoral, UB, 1999
12 Diario de Barcelona, 17 de junio de 1896, pag. 7273-74
13 El Correro Catalan, 30 octubre de 1923, pàg.3

ANIVERSARIS PLENS DE POESIA I BELLESA! 10 ANYS SENSE MIQUEL MARTÍ POL

L' 11 de novembre de 2003, dia de Sant Martí, avui fa 10 anys va morir el gran poeta de Roda de Ter, Miquel Martí Pol, deixant-nos a tots una gran herència literària, unes intenses paraules que m'han acompanyat, ja siguin llegits o musicats per Lluis Llach,  durant moments especials de la meva vida, com va ser el'11 de novembre de 2004, dia de Sant Martí, avui fa 9 anys, quan va néixer la meva nena.






PLOU I FA SOL 


Plou i fa sol, les bruixes es pentinen,  
al cel triomfa l'arc de Sant Martí,  el món fa la rialla entre boirines  i el verd és més lluent i el groc més fi. 

Plou i fa sol!, una alegria nova  
xiscla i s'ensenyoreix del pensament,  i el poble vell, estès tal com la roba,  comença a retrobar-se lentament. 

Plou i fa sol, cor meu, pla ho endevines,  
plou i fa sol, i riu clar l'horitzó,  plou i fa sol, les bruixes es pentinen...  I el vent manyac s'emporta la cançó.  



PORTO LA TARDA RECOLZADA AL BRAÇ 
  (1948-1954)  

5 de nov. 2013

IMAGINA QUE UN MATÍ ET TROBES AL DIARI AMB UNA CRÍTICA DE MESSI SOBRE EL TEU JOC!



Una nit de diumenge te'n vas a dormir satisfet pels 2 gols que has marcat, sempre ajudat pels grans passis que t'han fet els teus companys d'equip, en el partit de futbol de tercera regional que has jugat contra el dur contrincant local. L'endemà al matí et lleves per anar a treballar, les coses quotidianes de la vida fa que ja no pensis en els "tantos" d'ahir, deixes nens a l'escola, pares a fer el cafè al bar de cada dia i un com cada dia agafes el diari esportiu i et topes amb un article de Leo Messi en el que parla de l'ESPECTACULAR partit que tu i  els teus companys d'equip vàreu jugar ahir!!!! Al.lucines, no? 

Doncs així és com em vaig sentir el passat dimecres 30 d'octubre quan al suplement Cultura/s de La Vanguardia vaig poder llegir la magnífica crítica que el gran Daniel Giralt-Miracle, historiador de l'art i expert coneixedor del Modernisme, i més específicament, de la figura d'Antoni Gaudí, havia dedicat al llibre Modernisme. Modernismo en Barcelona, obra en la qual vaig tenir com a companys de viatge als grans fotògrafs Ramon Manent i Josep Maria Alegre, i  per la que els tres autors hem lluitat molt al llarg d'aquest darrers anys!

Tot i les moltes "aventures" que ha comportat aquest projecte, el llibre m' ha aportat coses molt bones! Primer el fet de poder conèixer i treballar amb grans artistes com Manent i Alegre; tenir la sort d'haver pogut presentar el llibre a la Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges amb una magnífica conferència-classe magistral (que per coses incomprensibles molt poca gent va poder o voler escoltar en directe....ells s'ho perden) del també historiador de l'art, Vicenç Morando; rebre els comentaris dels lectors i observadors del llibre; i ara, poder gaudir d'aquesta gran crítica d'una de les principals figures de la crítica d'art i reconegut historiador del modernisme català, com és Giralt-Miracle... Així doncs... l'experiència ha valgut molt la pena.... i s'ha de repetir!




Dimecres 30 d’octubre de 2013, al suplement Cultura/s de La Vanguardia, per Giralt-Miracle.

Esplendor del Modernisme

Espectacular! Així és aquest llibre-àlbum, de 30x30 cm i 600 pàgines profusament il.lustrades, que resulta ser una publicació necessària per conèixer els aspectes essencials del modernisme que va sorgir a Barcelona i a la seva àrea d’influència.
És curiós constatar com un moviment tan potent, que en el seu moment va ser tan ben acollit i valorat, tingués tan mala premsa i fos tractat de manera tan hostil després de seu apogeu. De la mateixa manera com sorprèn que avui ocupi un lloc destacat en la història de l’art i, a mes a més, sigui el principal atractiu turisticocultural de la ciutat de Barcelona, gràcies al pas dels anys i als estudis de prestigiosos autors que n’han revalorat els aspectes estètics, socials i econòmics. Per aquest motiu són benvingudes aportacions com aquesta, que, més enllà d’images que mostrin elements modernistes rellevants, expliquin quin va ser l’origen d’aquest isme.
I això és el que s’han proposat els autors d’aquest llibre; presentar el modernisme bàsic, cosa que sens dubte aconsegueixen gràcies a una articulació didàctica i aclaridora que ens recorda l’Europa del 1900 i ens parla de la revolució industrial, la burgesia emergent, el capital aportat per les fortunes rurals i els indians, etcètera, és adir, que exposa el conjunt de circumstàncies que van propiciar un floriment de la cultura que va tenir especial visibilitat en l’arquitectura, les arts, les lletres i la música, en una ona expansiva que es va estendre en particular fins a Sitges amb l’enlluernadora figura de Santiago Rusiñol. 
Pel seu atractiu, al llibre, el pes fort se l’emporta l’arquitectura, tant la civil com la industrial i la religiosa, i tenen especial protagonisme Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch, encara que també s’al.ludeix a l’obra d’altres eminents arquitectes, com van ser Jujol i Sayrach. L’altre gran apartat és el dedicat a les arts i els oficis, que ens permet constatar la transversalitat del moviment, ja que va incidir també en la ceràmica, els paviments, les vidrieres, els mobles, l’escultura, la joieria i la pintura.
Tot el cicle vital del modernisme, la seva aparició, esplendor i ocàs, doncs, clarament explicat en un llibre que harmonitza a la perfecció text i imatge, alhora que ens descobreix detalls als quals fins ara no havíem fet atenció.