15 d’oct. 2013

HISTÒRIA DEL PALAU ROBERT DE BARCELONA ENTRE ELS ROBERT I ELS MUÑOZ RAMONET


Capítol 2 sobre la història del Palau Robert que es va inciar amb el capitol 1 que podeu llegir en aquest bloc!! per cert, una altra versió d'aquesta història també la podeu llegir el en llibre "Històries del Palau Robert" que trobeu gratuit en aquest pàgina de la Generalita!!! Aquí tb us explico el pq d'aquest estudi meu sobre el Palau Robert,  per cert, un treball registrat al Registre de la propietat intel.lectual del Departament de cultura de la Generalitat de Catalunya amb el "número de asiento registral" 02/2011/3952 


Un Palau per a la República (1936-1939)

Barcelona. Una ciutat en defensa de la República

A finals de la dècada dels anys 20, Barcelona es tornava a preparar per a organitzar una gran Exposició Universal. Com ja havia passat durant la mostra de 1888, la ciutat es trobava de nou en ple auge urbanístic, principalment al voltant de la muntanya de Montjuïc on es van construir els pavellons que haurien de servir per donar a conèixer al món la industria catalana. 

La inauguració, presidida pel Rei Alfons XIII, va tenir lloc el 20 de maig de 1929, i a ella hi van assistir el president del govern espanyol, el general Primo de Rivera, així com moltes personalitats del món polític, econòmic i cultural de Catalunya. Entre elles, el comte de Torroella de Montgrí, el qual va tenir un paper destacat en l’organització d’aquesta Exposició. Dos mesos desprès del solemne i multitudinari acte inaugural, el 20 de juliol, Robert Robert i Surís moria a Torroella de Montgrí.

A diferència de l’exposició de 1888, la de 1929 va tancar el 15 de gener de 1930 amb un dèficit de 180 milions de pessetes. Una de les causes principals d’aquests mal resultats fou la coincidència de la celebració de l’Exposició Universal amb l’esclat el dia 28 d’octubre, de la borsa de Nova York, caiguda que provocà el conegut com el “crack del 29”, i que desembocaria en una greu crisi econòmica a nivell mundial. 

Però tot i aquesta crisis, que a Espanya va comportar la fi de la dictadura de Primo de Rivera que va presentar la dimissió al rei el 28 de gener de 1930, Barcelona tenia just un milió d’habitants, va esdevenir una ciutat moderna i totalment adaptada als nous temps. A la ja esmentada urbanització de la zona de Montjuïc, i hem d’afegir les moltes altres millores realitzades a la ciutat, com la urbanització de la Plaça de Catalunya, així com el paviment de molts carrers de l’Eixample, que també rebien enllumenat elèctric, o la remodelació de la xarxa de clavegueram. A aquestes novetats s’ha ha d’afegir la inauguració l’any 1926 del metro transversal, que tenia una de les seves parades a la cruïlla de l’Avinguda Diagonal amb Passeig de Gràcia, davant mateix del Palau Robert. 

A aquesta política de millores en el transport públic hi hem d’afegir al creació de noves línies d’autobusos i tramvies, que juntament amb el metro, aconseguien fer de la gran Barcelona una ciutat molt més accessible i confortable per als seus residents, així com facilitat la connexió amb els pobles annexats a la ciutat anys abans i amb els nous barris creats a la perifèria de Barcelona per tal de poder acollir els molts dels treballadors que s’havien trasllada a la capital catalana cridats per la gran demanda de mà d’obra sorgida arran de l’Exposició Universal.

Desprès d’un any d’impàs, el 12 d’abril de 1931, finalment es van celebrar eleccions, que van servir per derrocar la monarquia.

El partit polític que va guanyar a Barcelona fou Esquerra Republicana de Catalunya. Dos dies més tard, el 14 d’abril, el primer president de la nova Generalitat, Francesc Macià, va proclamar la República Catalana. En aquest moment és quan Macià nomena secretari de la presidència a un jove de 32, Josep Tarradellas (1899-1988) el qual durant el mes de desembre de 1931 és ascendit a conseller de Governació.

Aquest nou rumb polític va comportar anys de progrés per a Catalunya, ja que es van aprovar diverses lleis que garantien els drets de les classes més baixes. Però totes aquestes millores socials es van veure frenades dos anys més tard, quan la dreta espanyola va guanyar les eleccions de 1933, accedint al govern central.

El 25 de desembre de 1933, mor el president Macià, i l’1 de gener de 1934 Lluís Companys es nomenat nou president de la Generalitat de Catalunya. Disconforme amb la situació política i social en la que es trobava sotmesa Catalunya per culpa del govern central, el 6 d’octubre de 1934 va proclamar l’Estat Català. L’exèrcit no va dubtar ni un moment d’impedir aquesta voluntat d’independència, alhora que el govern autonòmic passava a mans del central.

El bienni va veure el seu final amb les eleccions del 16 de febrer de 1936. El nou vencedor, el Frente Popular, va restaurar la Generalitat de Catalunya, i amb ella en seu president, Companys.

L’esclat de la Guerra

Quan tot semblava tornar a agafar un curs d’estabilitat social, política i econòmica, i mentre Barcelona es preparava per rebre visitants d’arreu del món que venien per a participar a les Olimpíades Populars, organitzades per a l’estiu de 1936, el cop militar contra la Segona República que va tenir lloc el 17 de juliol, va impedir la celebració d’aquest esdeveniment, iniciant-se una cruenta Guerra Civil que s’allargaria quatre anys més.

El 19 de juliol de 1936 l’exèrcit entrà a Barcelona per tal de controlar-la, cosa que no va ser possible ja que les tropes de la Generalitat, juntament amb la guàrdia civil i les milícies urbanes, van exercir una fortíssima resistència que va impedir l’ocupació de la ciutat. 

Barcelona va viure uns moment molt convulsos, durant els quals, els anarquistes amb la seva manera d’actuar revolucionaria dominaven la ciutat. Fou quan moltes empreses i serveis foren col·lectivitzats per sindicats com la CNT i la UGT.

Però durant els Successos del Maig de 1937, quan es van enfrontar els comunistes prosoviètics del PSUC, partidaris de guanyar primer la guerra, amb els anarquistes i comunistes del POUM, que creien que el primer pas era fer la revolució social, les coses van canviar i la força dels anarquistes es va reduir considerables.

Durant la guerra civil, Barcelona fou capital de tres governs: el de la Generalitat de Catalunya, el d’Euskadi, refugiat a la capital catalana, i el d’Espanya, també instal·lat a la ciutat.  

La Guerra Civil Espanyola fou un dels períodes més greus de la història moderna de Barcelona. La ciutat va ser bombardejada en diverses ocasions per l’exèrcit franquista. Però les conseqüències encara van ser més dures, ja que part dels bombardejos van ser amb avions molt moderns, amb més recursos bèl·lics, precisos i per tant molt més letals. El primer atac sobre Barcelona fou el 13 de febrer de 1937, i a aquest el seguiren molts més al llarg d’aquests anys, Un dels més greus i sagnants fou el bombardeig de l’aviació i de l’artilleria franquista del 17 i 18 de març de 1938.

Al final de la guerra, el recompte de morts d’aquests atacs indiscriminats fou d’uns 2.500, gairebé tots civils. 

Finalment, i desprès d’un mes en que Barcelona va viure sota les bombes, el 26 de gener de 1939 l’exèrcit entrava a la ciutat per tal d’ocupar-la i a partir d’aquest moment, i fins a la mort del General Francisco Franco l’any 1975, Barcelona va viure sota la dictadura franquista. Les conseqüències foren l’abolició de l’autonomia catalana i les seves institucions polítiques, principalment la Generalitat, i la prohibició de qualsevol manifestació de catalanitat, ja fos la llengua o actes culturals.

Aquesta forta repressió que va viure Barcelona al llarg de quaranta anys, agreujada pel fet que durant la guerra civil la ciutat va recolzar la República, van convertir aquella ciutat esplendorosa, moderna i cosmopolita, en una ciutat fosca i decadent que no podia evolucionar. La repressió fou dura, i molts barcelonins s’exiliaren per tal de salvar la vida, cosa que no varen poder fer molts altres, que van ser executats. Un d’aquest fou el president Companys que va ser afusellat a Montjuïc l’any 1940.

El Palau Robert, un exemple pels arquitectes de l’època de la República



Fins l’any 1931 i seguint el curs de la història, l’edifici no va viure cap moment d’incertesa, tot i que el seu suposat abandó va propiciar algunes cròniques a la premsa del moment. Al setmanari Mirador del 27 de setembre de 1934, a l’article “Pedres nobles en perill”, llegim una interessant i intensa defensa que l’arquitecte Pere Benavent fa de l’edifici del Palau Robert, així com de l’autor del projecte, el francès Henri Grandpierre.

“Fa una pila de mesos que aquest rètol ignominiós (per vendre o per llogar), penjat al plau del marquès de Robert, al capdamunt del Passeig de Gràcia, és una vergonya per a tots nosaltres, i cada vegada que hi passo pel davant, que és molt sovint, sento tot el pes d’aquest oprobi de la meva consciència de barceloní.

Algú que no ha parat mai esment en aquell bell oasi d’arquitectura dirà potser que no n’hi ha per tant i que no es tracta de cap cosa de l’altre món, però tothom que tingui ulls a la cara i a l’ànima un voraviu despert de sensibilitat, tothom que sigui una mica barceloní i tingui consciència de l’infinita pobresa arquitectònica de la Barcelona moderna s’adonarà del que la desaparició d’aquest palauet representa per a la ciutat (...)”.

Però tot i els mals auguris expressats per Benavent en aquest text, al parlar sobre la probable destrucció del Palau per tal de construir-hi un gran edifici “modern”, idea que s’allunyava poc del projecte d’hotel-teatre proposat anys més tard per a ocupar el solar del palau i del que ja n’hem parlat al capítol anterior.

Però l’esclat de la Guerra Civil a avortar tots aquests plans, i el Palau Robert va seguir al seu lloc fins a dia d’avui.

El Palau en mans de la Generalitat

A la mort del comte de Torroella de Montgrí durant el mes de juliol de 1929, el Palau Robert passà a mans dels dos fills, Joaquim i Robert. El fet de tractar-se d’una propietat indivisa propicià l’abandó de l’edifici, ja que cap d’ells podia pagar el cost de manteniment que suposava una casa tan gran. Fou aquest el motiu que portà als fills Robert a tancar la casa per tal de començar cada un d’ells la seva vida en cases més adequades a les necessitats del moment.

Però com ja hem explicat en l’apartat dedicat als primers anys del Palau, aquest no va ser desocupat del tot, ja que per decisió dels nous propietaris, i respectant la voluntat del pare, les persones de servei que durant molts anys van tenir en aquest edifici la seva única casa, s’hi van poder quedar. Alguns hi van restar fins a la seva mort, i altres van tenir que marxar forçosament l’any 1936 al passar el Palau a mans de la Generalitat.

El 23 de juliol de 1936, pocs dies desprès de l’inici de la Guerra Civil la Generalitat va firmar un decret per tal de garantir la conservació del patrimoni arquitectònic i artístic, llei que li permetia apropiar-se de les institucions, edificis, museus, biblioteques, arxius i col·leccions privades “susceptibles de destrucció” i les controlà. En aquest moment el Palau Robert fou requisat i en ell s’hi instal·laren diversos departaments de la Generalitat com el d’Informació i Propaganda o l’Agrupament d’Escriptors Catalans, els quals en els seus anuncis publicats a la premsa indicaven: “La agrupación de Escritores Catalanes ruega a sus adheridos pasen por las oficinas del Paseo de Gracia 107, ex Palacio Robert”. La Vanguardia, 23 d’agost de 1936; i el Servei de Paquets al front, que a l’hora de publicitar els seus serveis també posa com a direcció “l’ex Palau Robert” (La Vanguardia, 11 de setembre de 1936). 

Els responsables del departament de Cultura que va tenir la Generalitat durant la segona República i que van tenir la seu al Palau Robert van ser diversos. Bonaventura Gassol (Selva del Camp, 1893- Tarragona, 1980), nomenat el 19 de desembre de 1932, fou el primer conseller de Cultura d’aquest nou govern. 

Ell establí les bases per a una “popularització cultural”, i des d’un principi lluità fermament per salvar la vida de persones perseguides pels republicans, així com pels valors culturals que poguessin estar perseguits i amenaçats des del govern central o des de qualsevol institució. Aquesta circumstància el situà en el punt de mira dels anarquistes, fins el punt que el 23 d’octubre de 1936 decidí fugir del país. Amb l’exili de Gassol, la presidència de cultura quedava vacant, i a l’espera de la propera reestructuració del Govern, Josep Tarradellas (Cervelló, 1899- Barcelona, 1988), amb el suport de Miquel Joseph i Mayol (Granollers, 1903- Ciutat de Panamà, 1983) com a secretari. Durant el mes de novembre, Tarradellas decidí traslladar el departament de cultura, que fins aquell moment es trobava al Palau de la Generalitat, a un edifici recentment requisat, el Palau Robert del  Passeig de Gràcia de Barcelona.

El 17 de desembre de 1936, quan Gassol renuncià definitivament al seu càrrec, Antoni Mª Sbert Massanet (Palma, 1901- Mèxic, 1980) fou nomenat el nou conseller de Cultura. Durant el seu curt mandat, Sbert reorganitzà la conselleria, remodelant les instal·lacions del Palau Robert, per adequar l’edifici com a centre d’estudis universitaris. Amb aquest objectiu va iniciar les obres de construcció d’unes habitacions per a albergar els estudis que vindrien als cursos que s’organitzarien durant els mesos d’estiu. Finalment aquest projecte no es va complir i tot va quedar en un interessant projecte. (Anton Maria Sbert, 1901-1980. Per Josep Massot i Muntaner. Abril de 2008. Generalitat de Catalunya).

L’escriptor Ferran Soldevila en el seu dietari fa referència a la “primera reunió de relacions culturals” que va tenir lloc el dia 21 d’abril de 1937 al Palau Robert de Barcelona. Sobre aqueta trobada escriu “no hi ha hagut sinó un discurset del Sbert. Queda bastant bé, una mica dictatorial (...)”.

Desprès dels Fets de Maig de 1937, que van enfrontar la Generalitat i els anarquistes, el que havia estat alcalde de Barcelona des de febrer de 1934, el Dr. Carles Pi i Sunyé (Barcelona, 1888- Caracas, 1971), el dia 29 de juny de 1937 agafà les regnes de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, entitat que dirigiria fins al final de la Guerra. Entre les seves actuacions més destacades com a responsable del departament hi ha el decret de setembre de 1937, amb el que es donava llum verda a la creació de la Institució de les Lletres Catalanes i els Serveis de Cultura al Front. 

Un dels llibres editats pel Servei de Cultura al front fou el titulat Paisatge de Catalunya, una col·lecció de textos en prosa i en vers d’autors catalans que a començaments de l 1938 va fer arribar als catalans enquadrats a l’exèrcit popular perquè el record de la seva terra els acompanyés. La presentació de l’edició original, a càrrec de Pi i Sunyer, conseller de Cultura, va tenir lloc al Palau Robert.

El 24 de gener de 1939, amb les tropes franquistes molt properes a la ciutat de Barcelona, Pi i Sunyé deixà la conselleria i amb ell s’inicià un període molt fosc i dur per a la cultura catalana.

A la Institució de les Lletres Catalanes, amb seu al Palau Robert, hi van treballar la reconeguda escriptora Mercè Rodoreda i Anna Murià, que marxarien juntes a l’exili, quan la seva vida es va veure amenaçada per l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. 

Miquel Joseph. El bibliobús, un viatge cap a l’exili



Miquel Joseph i Mayol (Granollers, 1903- Ciutat de Panamà, 1983) tot i ser un personatge bastant desconegut, tingué un paper molt important dins de l’àmbit cultural de la segona República. Amic personal de Pompeu Fabra, Ventura Gassol i Josep Tarradellas, destacà com a impressor i periodista.

Amb l’esclat de la Guerra, Ventura Gassol el va reclamar per ser, juntament amb Melcior Font, un dels membres destacats del nou Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic, entitat creada per tal de custodiar i garantir la conservació de les obres d’art, les biblioteques i els arxius del país, davant de l’onada de destrucció i robatoris de bens patrimonials que va estendre’s per Catalunya durant l’estiu de 1936. Moltes de les obres d’art incautades foren enviades a Olot. 

Ja amb Manel Sbert com a Conseller, el qual el 8 de març de 1937 creà la Junta de Relacions Culturals com a organisme de coordinació de cara a la projecció cultural a l’exterior, i per fer callar les veus crítiques alçades des del bàndol franquista que pregonaven la idea de que el Govern català no feia res per a conservar el seu patrimoni artístic, Sbert va decidir organitzar al museu del Jeu de Paume de París una gran exposició d’Art Català. Joseph fou l’encarregat de supervisar el trasllat a la capital francesa d’un centenar d’obres que eren considerades peces fonamentals de l’art català medieval.

Però Miquel Joseph destaca per ser el principal cap pensant d’un fet molt important per a la cultura catalana, ja que la seva idea va permetre que molts intel·lectuals més influents del país poguessin salvar les seves vides, i per tant continuar amb el seu treball. El 23 de gener de 1939, un dilluns al matí, les tropes franquistes assetjant la ciutat, el conseller de cultura, Pi i Sunyer, va demanar una trobada urgent, i la cita va ser al Palau Robert, seu de la seva conselleria. La reunió tenia com a objectiu organitzar la sortida de Barcelona dels escriptors membres de la Institució de les Lletres Catalanes. Els encarregats de dur a terme aquesta missió foren els escriptors Joan Oliver i Francesc Trabal, juntament amb el mateix Joseph.

El primer problema que se’ls hi plantejava era com fer-los sortir del país sense que fossin descoberts abans d’arribar a la frontera amb França. Fou aquí quan a Miquel Joseph se li va ocórrer que la solució era utilitzar el bibliobús del Servei de Biblioteques del Front de la Generalitat.

Aquest vehicle, que entrà en funcionament a mitjans de maig de 1938, tenia la funció de repartir llibres entre els soldats catalans que es trobaven lluitant al front o ingressats en hospitals de campanya. Per tal de facilitar el desplaçament de funcionaris i llibres, l’exèrcit republicà va cedir un camió de la marca Ford, vehicle que va ser adaptat per a poder transportar còmoda i ordenadament uns 2.000 llibres. 

Així doncs, encertadament, Joseph va decidir que el Bibliobús era la solució, i aquell mateix dia 23 el va fer entrar als jardins del Palau Robert on, d’una manera molt provisional i urgent, va ser adaptat per a la seva nova funció, col·locant-li uns llistons de fusta que servien de bancs i que van permetre encabir diverses persones al seu interior. En el dietari que escrivia Joseph llegim: “23 de gener de 1939. Les hores transcorrien molt de pressa, el temps escassejava. No era possible el traçar plans d’avançada, caldria acomodar-nos a les circumstàncies (...) No disposàvem d’altres vehicles que el bibliobús que prestava servei al front (...) Aparellàrem el bibliobús al jardí del Palau Robert”. 

Alguns dels ocupants haurien d’utilitzar les seves maletes com a improvisats seients. Tot organitzat, per la tarda el camió sortí del Palau Robert carregat amb el primer grup d’escriptors, i es desplaçà cap a la Rambla de Catalunya on es trobava la seu de la Institució de les Lletres Catalanes, i on recollí un altre grup. La fugida va ser difícil, ja que l’exèrcit nacional va començar a bombardejar Barcelona. El bibliobús va tenir que desestimar la sortida més ràpida de la ciutat, i va anar creuant baris per tal d’esquivar les bombes.

Si enumerem alguns dels passatgers que van sortir de Catalunya dins del bibliobús, ens adonem de la importància cultural que aquesta acció de Joseph va tenir per al futur de la cultura catalana: Mercè Rodoreda, Armand Obiols, la família de Francesc Trabal, Joan Oliver i la seva dona, Lluís Muntanyà i la família de C.A. Jordana. Miquel Joseph també anava dalt del Bibliobús, però sense l’esposa i els fills que van quedar-se a la seva ciutat natal, Granollers. La família Joseph no es tornaria a veure fins vuit anys més tard. 

De nou llegint el dietari ens podem fer una idea de l’angoixant situació que van viure aquells dies: “Aculàrem el bibliobús en el trencant que conduïa a una masia propera; nosaltres ens posàrem a recer del canyar que vorejava el camí. Regnava un total silenci. La vida paralitzada, ni persones ni vehicles no transitaven; només sentien roncar motors d’avions. Començava a fosquejar; el fred del pla de Palou, on de petit amb els companys anàvem a empaitar-nos per entre els camps de cànem, es feia sentir. Jo, tant a prop de casa meva, em sentia isolat, perdut, semblava trobar-me en un altre món. El silenci no acabava de rompre’s, fins que arribà el xiscle llunyà de la sirena d’alarma de Granollers avisant que havia passat el perill. Reprenguérem la marxa: travessàrem la capital vallesana, que trobàvem deserta. Sols alguns soldats caminant d’esma transitaven pel carrer gran. Les portes i finestres de les cases, closes; ni una claror eixia pels finestrons. Els rigorosos controls que la CNT-FAI havia establert a l’entrada i a la sortida de la població el 19 de juliol, els trobàrem abandonats. Fins vint anys més tard no hi tornaria a passar (..)”

Un dia més tard, els membres del Bibliobús va arribar a Bescanó, on els esperaven un altre grup d’escriptors i intel·lectuals, que havien seguit la mateixa ruta de Barcelona-Granollers-Girona. Xavier Benguerel, el geògraf Pau Vila, Domènec Guansé, els Murià, Sebastià Gasch i Alfons Maseras. El mateix dia 24, Pompeu Fabra i la seva família van arribar al lloc i es van unir al nombrós grup de persones que escapaven de Barcelona. Aquest fou el principi d’un llarg i dur exili que acabaria la seva primera etapa a la ciutat francesa de Perpinyà, el dia 1 de febrer de 1939.

Retorn del Palau als seus primers propietaris

Un cop ocupada Barcelona el 26 de gener de 1939, el Palau passà a mans nacionals i fins uns mesos desprès de l’acabament de la guerra, l’edifici fou la seu del “Servicio de Ocupación”, entitat que recollia doners, joies, bens, etc.., procedents de donacions de la població per tal de poder finançar “la causa”. Fins aquest moment, Barcelona al ser una ciutat sota el domini republicà no es va veure obligada al que anomenaven “Suscripción Popular”, però amb l’entrada de les tropes franquistes tot canvia. El General en cap Eusbio Álvarez Arenas, responsable del “Servicio de Ocupación” va escriure una “nota oficiosa” en la que es demanava a la població que portessin joies i diners a la Jefatura de Servicios de Ocupación que estava situat al Passeig de Gràcia 107, justament al Palau Robert.

Mentre es restauraven altres edificis oficials malmesos durant la guerra, el Palau Robert va servir per allotjar els serveis de la IV Regió militar i el Cos de l’exercit d’Urgell. Allà s’hi van instal·lar els generals Álvarez Arenas y Luís Orgaz Yodi, fins que s mitjans de 1940 van deixar l’edifici per a tornar a les reformades seus de Capitania General del passeig de Colon de Barcelona. 

En una notícia publicada a la Vanguardia el 24 d’abril de 1940 llegim: “El General Orgaz: devuelve la visita que el embajador de los Paises Bajos en Madrid hizo al capitán general de la Cuarta Región en el Palacio Robert”.

El dia 6 de juliol de 1939, Francisco Franco, màxim representant de l’estat Espanyol, va nombrar al general Luís Orgaz Yoldi, Capità General de Catalunya, càrrec que ocuparia fins l’any 1941. Aquest militar, nascut a Vitòria l’any 1881, havia destacat per ser un fervent defensor de la monarquia, fins al punt que va ser un dels firmants de la carta que durant el mes de juny de 1943 enviaríem un grup de personalitats per tal de demanar al Caudillo la restauració de la monarquia, amb l’hereu d’Alfons XIII, Joan de Borbó, com a reu d’Espanya. Les seves demandes no vans ser escoltades per Franco. Luís Orgaz morí a Madrid el 31 de gener de 1946 als 64 anys.

Luís Orgaz era Capità General de Catalunya quan el 3 d’octubre de 1940, quan desprès  de ser interrogat a Madrid, el president de la Generalitat, Lluís Companys va arribar a  la presó del Castell de Montjuïc detingut pel règim a l’espera d’un Consell de Guerra que acabaria amb la seva execució. L’ordre d’empresonament el va donar el mateix Orgaz, el qual, segons Manuel Tarín- Iglesias, en aquells moments un jove soldat que feia el servei militar a les oficines de la Secció Bis de l’Estat Major, es va mostrar molt molest pel fet de que el president dos jutjat i executat a Barcelona. Tot i estar e contra de la decisió de Franco de dictar condemna de mort a Companys, ja que creia que al final aquesta decisió acabaria girant-se en contra del règim, Orgaz va acatar les ordres del dictador i va aprovar la sentència de mort del president de la Generalitat, que morí afusellat al Castell de Montjuic el dia 15 d’octubre de 1940.

Puente del Teniente Gral. Orgaz sobre el rio Ter, en Torroella de Montgrí

El 15 de desembre de 1940, el General Orgaz va inaugurar a Torroella de Montgrí un pont que portava el seu nom. En aquest acte em militar va estar acompanyat per Robert Robert de Carles, marquès de Serralavega, i per la seva esposa Concepción Topete, que com a padrina de la cerimònia va ser l’encarregada de tallar la cinta que donava el pont per obert. Dos dies desprès, a la Vanguarda es va publicar una crònica molt completa de la jornada. 
Quan el general Luís Orgaz va deixar Barcelona el 19 de maig de 1941 amb destí a Madrid, on seria nomenat comissari d’Espanya al Marroc, aquest va rebre diverses visites al seu despatx de Capitania, entre les que destaca la del Marquès de Serralavega. 

Aquella mateixa tarda, l’estació de ferrocarril va ser l’escenari d’una multitudinària despedida a l’alt càrrec militar. Entre els assitents no podem deixar de senyalar la presència dels marquesos de Serralavega i dels seus germans, els comptes de Torroella de Montgrí, demostrant la gran amistat que hi havia entre les famílies Robert i Orgaz. Un cop més és el diari La Vanguardia la que recull la notícia en la seva edició del 20 de maig de 1941.

Temps abans, la família Robert havia recuperat la propietat del Palau Robert, un edifici que desprès d’aquests anys d’ocupació, es trobava en un estat que impedia la seva habitabilitat. Els dos propietari, els fills de Robert Robert, van tornar a buscar solucions per tal de trobar un futur per al Palau. En un primer moment es va tornar a pensar en vendre l’edifici als empresaris que abans de l’esclat de la Guerra Civil havien proposa construir un hotel i una sala d’espectacles en els terrenys que ocupava el vell palau. Però l’oposició d’un dels dos propietaris a aquest projecte que suposava la desaparició de part important de la història de la família Robert, així com la d’un destacat exempre arquitectònic, va fer que un cop més el futur del palau quedés a l’aire. Finalment el Palau Robert fou venut a l’empresari Julio Muñoz Ramonet.

10 d’oct. 2013

EL DIA QUE VA APARÈIXER UNA EXCAVADORA GROGA AL PASSEIG DE SITGES!!!!






Ahir al matí, vaig rebre diverses fotografies en les que s'hi veia una una gran excavadora enderrocant la font-banyera-escombraria-test-peanya del passeig de la Ribera de Sitges, i pel que allà es veia eren imatges reals!!! Gràcies als que m'han fet partícep d'aquest moment sabent que estava a Barcelona!




Anem per trossos. 

En aquest bloc he sigut molt crítica amb alguns dels actes patrimonials, o contra el patrimoni, que s’han portat a terme aquests darrers anys a Sitges. Posem per exemple la reforma del Museu Cau Ferrat i Maricel. També he fet ressò de grans restauracions com la del Xalet Navarra al passeig Marítim. S’han denunciat actes incívics, i s’han promogut campanyes populars com la que es va iniciar l'any 2008 i que va aconseguir, anys més tard, retornar l’escultura de Pere Jou, la Sirena, a les escales de la Punta, una nova situació que li ha desgastat la mà però que li ha retornat a aquesta bella escultura la importància artística i patrimonial que durant uns anys, i amb la font-banyera com a peanya, va perdre


Preciosa foto de la Sirena a les escales de la Punta. Foto feta per Jordi Prats i que està publicada al seu bloc


Així que avui, i davant de la que sembla una nova reorganització del passeig de la Ribera de Sitges, haig de dir que trobo molt encertada la decisió de l’Ajuntament de Sitges, amb el seu regidor Lluís Marcé,,d’enderrocar aquest element urbà que des de finals del mes d'abril de 2011 quan li va ser enretirada la Sirena, s’ha anat degradant a marxes forçades, un banc que pot portar records a molts sitgetans, però que s’havia convertit en un espai de vergonya i que suposava un perill per als nens que pujaven per jugar-hi. Fa pocs dies, amb la voluntat de tornar a publicar una entrada al bloc per denunciar l'estat de la font, i aprofitant la immediatesa del twitter vaig fer aquestes fotos.....




He parlat de reorganització del passeig de la Ribera i a Sitges comença a popularitzar-se un nom.  Doncs si.... la idea del consistori sembla que és la de reconstruir el Pont d’en Domènech al seu pas pel carrer de la Bassa Rodona (antigament carrer d’Espanya, per cert, un tema de canvi de nomenclatura al que encara no m’hi he referit en aquest bloc).




Per què pont d’en Domènech? Doncs perquè la construcció d’aquest  l’any 1880 va ser sufragada per l’americano Pere Domènech i Grao.

Pere Domènech i Grao no va néixer a Isla Cristina l’any 1935. Després d’una vida plena d’alts i baixos econòmics i socials, Domènech morí totalment a la ruïna a Barcelona el 29 d’agost de 1898. No m'allargaré amb la seva biografia, ja que la podeu llegir a l’interessant article de Vicenten López Márquez al bloc de la Asociación El Laud de Isla Cristina, una molt ben documentada biografia del nostre protagonista, com la seva relació familiar amb Sitges, el seu palauet a la Plana Novella, els seus anys com a president del Reial Club Nàutic de Barcelona..... 

En lloc es parla d'el problema judicial que el va tenir pendent, tal i com es pot llegir a les notícies publicades a la premsa del moment, durant gairebé 10 anys. En el mes de setembre de 1876 els senyors Pere Domènech i Josep Barahona, socis a l'empresa Barahona, Domènech i Companyia i "asentistas de provisiones para el ejercito de Cuba" van ser detinguts i encarcelats a la Habana per “cohecho, estafa y malversación  de fondos".  El seu cas a va arribar al Congreso de España, on es demanava la seva excarcelació.... però aquest és un tema que necessita ser estudiat una mica més... així que aquí el deixo en stand by durant uns dies...

Una altra curiositat d’aquest personatge és la seva relació amb el literat i filòsof Cristóbal de Domènech

Cristòfol Domènech Vilanova
Pere Domènech es va casar amb la seva neboda Maria Vilanova i Domènech, que pel que sembla va néixer a Sitges l’any 1803, d’on era el seu pare Cristòfol Vilanova, tot i que en aquest article de López no queda molt clar. La parella va tenir un fill, Cristòfol Domènech, que va ser conegut en el món cultural com a Cristóbal de Doménech. Persona molt lligada a l’Ateneu Barcelonès va morir en un hospital francès el 9 d’agost de 1927 amb poc menys de 50 anys. D’ell són obres com L’oci del filòsofCarnet d’un heterodox o La mortal felicidad.




Tornant al tema que ens interessa. En un primer moment es va tractar d’un pont amb simples baranes de ferro que permetia crear un passeig continu per sobre de la Bassa Rodona. Anys més tard, i en uns moments en que Sitges vivia una intensa urbanizació, especialment la seva façana marítima, Josep Soler i Cartr, director de L'Eco de Sitges,  el 7 d’agost de 1896  va proposar al ple donar el nom al pont de la persona que  havia pagat la seva construcció, així com es va proposar la remodelació d'aquest seguint un estil que s'adeia més als gustos del moment. Durant el mes de setembre de 1899 la casa comercial de Santiago de Cuba, “Serra, Vidal i Cia.” va donar diners per sufragar la reforma que consisitia principalment en col.locar noves baranes de i amb bancs a banda i banda, idea molt semblant a la utilitzada un any abans per a les escales de la Punta. Aquestes peces de pedra artificial es van encarregar a la casa de materials de la construcció  Butsems i  Fradera.


Catàleg de la casa Butsems. La segona peça de la primera fila és com la que decorava el pont d'en Domènech

Balustrades que apareixen al catàleg de la casa Butsems i Fradera

Doncs ara toca esperar que es compleixi aquest projecte de recuperar el pont d'en Domènech, i per a que l'objectiu s'aconsegueixi es necessiten diversos passos.... imagino que alguns de legals, polítics, socials...... però en el pas que podem col.laborar els sitgetans és recuperant la màxima quantitat d'imatges d'aquest pont que va desaparèixer a finals dels anys 50.  

Ja veieu.... un nou objectiu que hem d'aconseguir per a anar retornant la bellesa al nostre poble!

1 d’oct. 2013

SERRANO. EL PINTOR DELS SILENCIS. EXPOSICIÓ AL MIRAMAR DE SITGES




Demà farà dos mesos de la inauguració de l’exposició “Serrano. El pintor dels silencis”, mostra retrospectiva que ha reunit al primer pis de l’Edifici Miramar més d’un centenar d’obres de l'artista, quadres procedents de col.leccions particulars, principalment sitgetanes.

Ara que ja hem tancat la mostra i que els quadres tornen a ocupar l'espai especial que els hi pertoca, agraïr a totes les persones que, amb gran generositat i estima, m’han obert les portes de casa seva i m’han permés disposar temporalment dels seus quadres, fins i tot sabent que durant el dinar de Festa Major i Santa Tecla al menjador de casa hi faltaria alguna cosa important.

Així doncs, moltes gràcies a tots els que heu contribuit a tirar endevant aquest projecte en el que com jo, hi vàreu creure des del primer moment. Espero comptar amb vosaltres en properes fites!






Com a complement a l'exposició es va publicar aquest estudi sobre l'obra i vida de Serrano.

SERRANO. El Pintor dels silencis


La seva etapa de formació professional i personal a Barcelona. 1928-1936

Josep Miquel Serrano va néixer al carrer de Salmerón (actual Major de Gràcia) número 7 de Barcelona el 21 de març de 1912. El seu pare, de Sant Sebastià, havia invertit en una indústria sucrera a Cuba, negoci que per diverses raons no va funcionar. Serrano va tenir una germana, Conchita, que va viure fins a la seva mort a França.

La família Serrano Serra durant els anys 20 dividia els seus estius entre estades a Sitges, on llogaven una casa al carrer de l’Aigua, i a Sant Sebastià, la ciutat del pare.


Classe de dibuix a Llotja. Anys 20

L’any 1927, amb 15 anys, Serrano va entrar com a aprenent al taller que Xavier Nogués (1873-1941) tenia al Poble Espanyol de Barcelona. Amb ell va col·laborar en l’elaboració dels plafons decoratius del Poble Espanyol. Amb la clara voluntat de convertir-se en un pintor professional, l’any 1929 es va matricular a l’escola d’Arts i Oficis de Barcelona, Llotja, on va tenir entre els seus professors a Francesc Labarta (1883-1963). Durant aquells anys, l’escola Llotja es trobava sotmesa en un intens debat entre les tendències clàssiques impulsades per una àmplia part dels professors del centre, encapçalats pel seu director, el pintor Fèlix Mestres, i les noves idees d’avantguarda que gràcies a professors més revolucionaris, com era l’escultor madrileny Àngel Ferrant, cada dia anaven calant més en els joves i rebels estudiants. En un article publicat a La Vanguardia el 2 de setembre de 1986, el reconegut escriptor Pere Calders (1912-1994) que també va ser alumne de Llotja i company de Serrano, explica l’anècdota que va protagonitzar el pintor arran d’aquesta “batalla artística” que es vivia a l’escola. Segons Calders, Ángel Ferrant va dir als seus alumnes que treballar el dibuix “artístic” a base de copiar guixos que reproduïen obres clàssiques era una bajanada, i que allò que calia era portar a la classe éssers vius”. I fou així com galls, gallines i altres animals vius es van convertir en els nous models per a la classe de dibuix artístic, una solució que no va agradar gens a l’ala més conservadora de l’escola. Però l’acte contra el classicisme més impactant fou el que protagonitzà el mateix Serrano i que Calders ens descriu en el seu article. Referint-se a Serrano diu: "que en aquell temps era tan sols un aspirant a artista, però que després es convertí en un pintor prestigiós. En Serrano va col.locar un explosiu casolà, fet amb elements pirotècnics de revetlla, a l’interior d’una còpia a mida natural del famós discòbol de Miró (el d’Àtica, no el nostre) i l’obra d’art venerable va sofrir danys molt difícils de reparar".

Tot i els seus actes revolucionaris, Serrano va ser un bon alumne a Llotja tal i com es demostra amb l’obtenció de la Medalla d’Argent Josep Masriera de 1930, un reconeixement que li va ser atorgat per la Reial Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi durant un solemne acte que va tenir lloc el dissabte 24 de desembre de 1932 en el saló d’actes de la Cambra de Comerç de Llotja. El premi el va compartir amb un altre company, Salvador Ortiga Torres.

Seguint els passos dels seus mestres, Serrano va entrar a formar part de l’associació cultural de “Les Arts i els Artistes” fundada l’any 1910 pel pintor Iu Pascual, amb el suport i col·laboració de figures destacades del món artístic i cultural del moment entre els que destaquen pintors com els ja citats Labarta i Nogués, i Joan Colom, així com els escriptors Francesc Pujol, Eugeni d’Ors i Josep Carner. Grup de tendència clarament noucentista, que defensava la necessitat de retornar artísticament als valors mediterranis, deixant de banda l’estètica modernista que havia dominat el panorama artístic dels anys de canvi de segle. L’agrupació desaparegué l’any 1936 amb l’arribada de la guerra civil espanyola, deixant com a llegat interessants exposicions col·lectives, conferències i actes culturals destacats.

Josep Miquel Serrano va participar a les mostres que anualment tenien lloc al Saló de Montjuïc de Barcelona sota el nom Exposicions de Primavera. L’any 1930 hi exposa per primera vegada. Hi tornarà l’any 1932 presentant una Figura i un Trapecista. L’any 1933 s’hi podia veure una Figura i un paisatge; l’any 1935 hi participà amb tres obres, entre les que hi destacava un Retrat d’home i una Natura morta; a 1936 un Contrallum i un Paisatge de Ciutat. Durant tots aquests anys, les obres de Serrano compartien espai amb altres artistes com Artur Carbonell, Joaquim Sunyer, Alfred Sisquella, Pere Pruna o Pere Jou.

L’any 1934 es reforma el Restaurant de l’Estació de França, local propietat de la família Regàs. L’obra fou encarregada a l’arquitecte Joaquim Folguera, i per a la decoració de l’interior, i especialment per a les portes de vidres de colors amb relleu que dividien la sala, es va comptar amb la col·laboració de pintors com Ramon Calsina, Humbert, Togores, Mompou i un jove Serrano, ja totalment integren en el panorama artístic barceloní.

Josep Miquel Serrano fou molt actiu culturalment. Era habitual trobar-lo en les tertúlies que durant els primers anys de la dècada de 1930 s’organitzaven en locals Barcelona com era el dels divendres al Cafè Euskadi, al Passeig de Gràcia cantonada Casp, local que passada la guerra canvià de nom a Cafè Navarra. A aquestes trobades organitzades per Joan Merli, representant d’artistes, activista cultural i fundador de la revista d’Art, hi participaven personatges diversos. Entre els noms destacats hi havia els escriptors Ramon Xuriguera, Ignasi Agustí, Sebastià Juan Arbó, Martí de Riquer, Josep Maria Miquel i Vergés, Xavier Montsalvatge, Santos Torroella o Joan Teixidor. També artistes joves de la generació de Serrano, pintors i escultors com Josep Maria Prim, Apel·les Fenosa, Joan Rebull, Josep Granyer i Emili Grau Sala. Molts d’aquest noms els anirem trobant formant part de la vida de Josep Maria Serrano.

Oli sobre tela 1932

Seguint la tendència artística del moment, el nostre pintor es va sentir fortament atret per la incursió de la nova estètica d’avantguarda en un món com era el ballet. De l’any 1933 es conserva un petit dibuix de llapis sobre paper en el que s’hi poden veure tres figures, dos homes i una dona, en una sala de ballet i que el mateix artista titula Ballet Ruso de Montecarlo. Fou durant el mes de maig de 1933 quan al Gran Teatre del Liceu de Barcelona es van poder veure les representacions dels Ballets Russos de Montecarlo, companyia fundada un any abans a París. Entre tots els espectacles, el que més èxit va tenir fou el Joc d’infants amb escenografia i figurins de Joan Miró. D’ell se’n van escriure moltes crítiques a la premsa local, i és lògic que cridés l’atenció a un jove artista com era Serrano.

Una influència estètica i trencadora que també va recaure sobre altres artistes del moment. El 31 de maig de 1932, just quan a París s’estrenava l’espectacle del Ballet Rus de Montecarlo, el ballarí Joan Magrinyà estrenava a Barcelona un espectacle pel que va comptar amb la col·laboració de Grau Sala i Evarist Mora en la creació dels figurins.

L’èxit d’aquest espectacle el portà a crear-ne un de nou, Concert de Dansa, que estrenà el 5 d’abril de 1935 al Teatre Barcelona, i pel que va comptar amb la col·laboració de molts artistes plàstics del moment com Ramon Aulina de Mata, Pere Pruna, E.C. Ricart, D’Ivori, Joan Miró, Artur Carbonell i Josep Miquel Serrano.

Durant el mes de desembre de 1935 Federico Garcia Lorca i l’actriu Margarida Xirgu es trobaven a Barcelona per presentar Doña Rosita la Soltera o el Lenguaje de las flores al Teatre Principal Palace. Una nombrós grup d’artistes i intel·lectuals barcelonins es reunien al camerino de l’actriu en una intensa tertúlia en la que hi participaven els dos protagonistes, Lorca i Xirgu, així com Grau Sala, Ignasi Agustí, Tomàs Garcés, Lluís Capdevila, Josep Maria Prim, Pere Pruna, Carlos Sentís i Josep Miquel Serrano. Fou durant aquesta trobada quan Serrano realitzà el retrat de Federico Garcia Lorca, obra de la que es conserva una fotografia a l’arxiu Mas de Barcelona.

Els seus anys a París.

L’any 1936 és fonamental tant per al vessant artístic com personal de Josep Miquel Serrano. El 12 de febrer la seva obra està present a la important Exposició d’Art Espanyol Contemporani que s’organitza al Jeu de Paume de París, mostra que es tornarà a veure uns mesos més tard a la ciutat d’Amsterdam. El pintor hi envia dues obres, una natura morta i un Torero.


Durant el mes d’abril d’aquest mateix 1936 la reconeguda Galeria Syra de Barcelona, situada a la planta baixa de la Casa Batlló, organitza la primera exposició individual de Serrano. En ella hi mostra obres diverses, unes temàtiques que el pintor anirà repetint, i ampliant, al llarg de la seva carrera: flors, paisatges del port de Barcelona, una bella obra que podem veure en l’exposició que avui us presentem al Miramar de Sitges, un arlequí... Aquesta darrera figura es converteix en la peça principal de la mostra i la que serà publicada a La Vanguardia del dia 24 d’abril de 1936, juntament amb un article d’Alexandre Plana, la primera crítica que rep públicament Serrano i en la que ja se’ns descriuen i enumeren moltes de les qualitats pictòriques que caracteritzaran l’obra de Serrano al llarg de la seva carrera artística que tot just s’inicia amb aquesta exposició.

"Con esta exposición se nos revela plenamente un nuevo pintor, un caso de indiscutible temperamento de pintor. (...) El conjunto de estas obras que nos ofrece ahora por primera vez, dan la medida de sus posibilidades, que son muchas. Nos encontramos ante un caso de arte instintivo, tal vez poco consciente aun de sus medios, pero tan bien dotado, que sería lamentable que se desviase o que vacilase por falta de fe en si mismo. José Serrano se nos manifiesta desde sus comienzos con un innato sentido de modernidad. Prescinde, quizás sin darse cuenta, de todos los precedentes inmediatos. Salta por encima de los maestros de nuestra pintura, para ser agudamente personal. Y consigue serlo sin estridencias ni movimientos forzados. Es moderno y personal con una perfecta espontaneidad. Si naturalismo deriva de las fuentes más puras: de la observación directa del modelo, sin preocupación académica y sin preocupación antiacadémica. Pinta lo que ve, según su propio temperamento, guiado por el impulso directo de su emoción"

Al número 2 de Rosa dels Vents, revista dirigida per Josep Janés i Oliver, corresponent al mes de maig de 1936, Ramon Xuriguera escriu una altra crítica sobre l’exposició de Serrano a les Galeries Syra.

"Heus aquí un pintor que promet. (...) Com escau a un pintor que es troba en els començaments del seu art, Josep Serrano cerca. Cerca, però, pel bon camí. Despullat d’abstraccions i de posicions afectades, s’adona que té una realitat al davant i s’aplica a observar-la. La transcripció que en dóna és càlida, a estones penetrant, amb tots els senyals, naturalment, de la lluita amb la matèria i de la resistència que aquesta li ofereix. Amb resistència i tot, però, l’embranzida de Serrano és visible i palesa com no ha perdut el temps atacant problemes que no han de tardar, si segueix per aquest camí, a sotmetre-se-li degudament"

L’esclat de la guerra civil espanyola coincideix amb el moment d’expansió del pintor. Serrano, amb 24 anys acabats de complir i amb un munt de somnis per aconseguir, és a Barcelona aquell 18 de juliol de 1936 quan esclata la guerra. Una situació difícil que ell intenta combatre juntament amb altres intel·lectuals catalans. A principis del mes d’agost d’aquell 1936 és un dels firmants del manifest de l’Asociación Intelectual para la Defensa de la Cultura, grup creat a Barcelona durant el mes de gener anterior. En ell es declarava que "la A.I.D.C y los que la firman, están al lado de las fuerzas antifascistas, y dispuestos a colaborar con éstas por todos los medios, en la lucha por la libertad del pueblo". Entre els firmants hi havia Jaume Serra i Hunter (president del Parlament de Catalunya), J.Ll Sert (arquitecte). I pel sindicat d’Artistes Pintors i Escultors de Catalunya noms destacats com Josep Granyer, Francesc Domingo, Martí Llauradó, Josep Viladomat, Ramon Calsina, Joaquim Terruella, Josep Maria Prim, Apel·les Fenosa, Enric Casanovas..... i Josep Serrano (pintor).

A mitjans de 1936 i davant de la greu situació política i social que es vivia a Espanya, Serrano va decidir exiliar-se a França.

A l’arribar a París va trobar el suport personal i laboral que el va permetre seguir el camí artístic que amb tanta força havia iniciat aquells anys. Va poder exposar en una mostra col·lectiva que es va organitzar a una galeria de la Rue du le Chevalier de Barre a Montmartre, on va vendre diverses obres, guanys que li van permetre sobreviure els primers mesos a la capital francesa. Tot i viure una vida totalment bohèmia, Serrano va aconseguir exposar les seves obres en una de les galeries més prestigioses de París com Aux Quatre Chemins situada al boulevard Raspail. Durant aquest primers anys fora d’Espanya Serrano també va viatjar per Italia i Europa Central, exposant a la Galeria Jérôme de Brussel·les, i a la Retier de Londres.

Entre 1936 i 1939 el pintor va fer diverses estades a Barcelona i a Biarritz, on tenia família paterna. Durant uns mesos va estar amagat a la casa del pintor Josep Maria Prim a la Costa Brava.

A la capital francesa coincidí amb molts dels seus amics de les tertúlies barcelonines, joves artistes i escriptors que com ell es van veure obligats a exiliar-se. Carlos Sentís, Josep Vergés i Emilio Grau Sala foren alguns d’aquests que a París seguiren amb les intenses trobades i reunions, una rutina que no es va trencar però que va haver de canviar de lloc, triant, entre altres, el conegut i concorregut cafè Le Dôme al barri de Montparnasse.

Aquests catalans a París van rebre el suport de destacades personalitats culturals i socials espanyoles que ja hi vivien des de feia anys. Entre aquests destaquen dos grans pintors com Pablo Ruiz Picasso i Pere Pruna, els quals no van dubtar a presentar les seves amistats a joves com el mateix Serrano. Segurament fou el mateix Pruna qui posà en contacte Jean Cocteau (1889-1963) i Serrano. Carlos Sentís a La Vanguardia el 2 d’octubre de 1982, parla de l’amistat que van mantenir Serrano i Cocteau, una relació que es va veure distorsionada l’any 1937 quan el reconegut dramaturg, escriptor, cineasta, i pintor francès va conèixer a l’actor Jean Marais, amb el que inicià una relació amorosa que duraria fins a la seva mort l’any 1963.

Altres personatges amb els que freqüentà Serrano gràcies a Pruna i Cocteau foren André Gide (1869-1951), escriptor que destacà principalment per la seva intensa defensa dels drets dels homosexuals, una notorietat que el feu guanyar l’any 1947 el Premi Nobel de Literatura, i Serge Lifar, un dels grans ballarins i coreògrafs del segle XX, que tenia entre els seus amics i col·laboradors a Picasso, Cocteau, Pruna, Apel·les Fenosa i Coco Channel.


El retorn a una Barcelona de postguerra

Un cop acabada la guerra civil espanyola, i amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, Cocteau i Gide van aconsellar a Josep Miquel Serrano que el millor que podia fer era tornar a Barcelona. El pintor va arribar amb tren a l’estació de França, i com a únic equipatge portava un caixa de galetes plena amb els seus utensilis de pintura, un llibre de Rimbaud i un rotllo amb alguns dels olis que havia realitzat a París. Aquesta imatge és el viu reflex de la vida bohèmia que va portar a la capital francesa. La primera cosa que va fer va ser anar fins a la Plaça Reial, on Pere Pruna hi tenia el seu estudi-taller.

Anys més tard i a la seva columna de La Vanguardia del 16 de febrer de 1962, ERO, nom sota el que s’amagava Álvaro Ruibal (1910-1999), descriu aquesta arribada:

"Serrano se presentó en la Plaza Real contento y sonriente, con su caja de galletas y su libro de Rimbaud; y después de darnos noticias fidedignas de Pablo Picasso, Juan Estelrich, Grau Sala y Sebastià Gasch, mercó una telas, unos tomates, cebollas, alcachofas y berenjenas y unas cintas de colores, y se dedicó, mientras galos y germanos andaban a tiros y cañonazos, a pintar ilustres bodegones y a venderlos, tarea que ya resultaba más complicada"

Des de la seva arribada continua el camí artístic, aquest cop amb l’objectiu de mostrar públicament el que ell havia pogut aprendre aquests darrers anys a París. Serrano també s’instal·la en un petit àtic a la Plaça Reial, molt proper al del seu admirat Pruna. Les tertúlies i trobades que l’any 1936 s’havien traslladat als cafès de París, amb el final de la guerra civil es van reprendre a diversos bars i cafès de Barcelona com El Clásico al carrer de Consell de Cent i la Cerveseria Glacier, a la mateixa Plaça Reial. Tertulies on retrobà amics com Pere Pruna, els escriptors Joan Teixidor, Eugeni Nadal, Manuel Muntañola, i els pintors Joan Serra, Santasusagna, Rafael Llimona o Josep Maria Prim. A les trobades a la Glacier també hi assistia Miquel Utrillo Vidal, i l’escriptor madrileny César González Ruano que quan venia a Barcelona s’instal·lava a l’Hotel Oriente, establiment molt proper a la Plaça Reial.

Durant la primera meitat de l’any 1940 Serrano treballa en la decoració de diverses cases de Barcelona i Madrid. En una entrevista que es publica a la columna En el taller de los artistas al setmanari Destino del dia 6 de juliol de 1940 Serrano es refereix a aquestes pintures murals:

"Procuro siempre someterme a las exigencias circunstanciales que forzosamente pesan sobre cualquier empresa. Así, por ejemplo, en el comedor del palacio que poseen en Madrid los Condes de Campo Alange intenté en los paisajes nobles y áridos suscitar el recuerdo del Escorial y la Meseta. Contrariamente, en esta casa del Paseo de Colón (de Barcelona), cuyas ventanas dan al puerto, he querido recoger el espíritu nostálgico de los veleros que regresaban antaño de Cuba y de Filipinas con sus capitanes cargados de monos y de papagayos; (...)"

En aquesta mateixa entrevista, Serrano, que acaba de complir els 38 anys deixa clares les seves preferències artístiques, i tornant al seu passat acadèmic, quan va fer volar pels aires aquell guix clàssic de l’assignatura de dibuix, per mostrar la seva versió antiacadèmica de l’art:

"Personalmente me gustan todas las escuelas y todas las clases de pintura. Desde la más elemental línea incisiva de un artista aséptico a las complicadas magnificéncias de los venecianos. Me intereso por todo y me gusta pintarlo todo. Por otra parte, en pintura existen dos valores que permiten las más audaces fluctuaciones de gusto; me refiero al sentimental y al artístico. En tal forma que si es verdad que se puede reconocer una innegable jerarquización de artistas, en lo más íntimo llega un momento en que uno puede emocionarse profunamente por manifestaciones expresivas que en rigor académico deberían despreciarse. Y es que la pintura tiene una fuerza poética de sugestión de un rédito inapreciable."


A la revista Vértice corresponent als mesos de març i abril de 1940 es van publicar unes fotografies de la decoració del menjador dels marquesos de Campo Alange, imatges que podem veure uns anys més tard al setmanari Destino del 3 d’octubre de 1942. Desconeixem el destí que van tenir la majoria de les pintures murals que va realitzar Serrano, però si fem cas de les seves paraules, ens podem imaginar que aquestes han desaparegut amb el temps i les modes:

"Cuando desaparezcan los interiores que las cobijan, desaparecerán ellas también".

Durant els mesos de juny i juliol de 1941 exposa a la Galeria Verdaguer del carrer de la Palla de Barcelona. A la mostra s’hi van poder veure obres com Retrato de niño, Atrezo militar, Retrato de joven mujer con ramillete de flores moradas, Nota de la Plaza Real o Flores del jardín de Olga Sacharoff. A Destino del mes de juny de 1941 Josep Maria Junoy escriu:

"El modelado, un poco deshecho, aunque siempre pictórico y sensible, (...). Su paleta tiene entonaciones cálidas, sin estridéncias"

A gener de 1942 inaugura exposició a la Casa del Libro de Barcelona. Entre les obres que més van destacar hi havia uns cavalls de carrera i uns altres de circ. La crítica diu d’ell que "Serrano es uno de nuestros artistas más fuertes y originales".

Aquest mateix any s’estrenà com a il·lustrador de llibres amb els dibuixos que realitza per a la novel·la d’Ignasi Agustí Los Surcos, i un any més tard realitza les il·lustracions per a un conte de Carlos Sentís, La extraordinaria reincorporación de Pierre Sandeau.

A principis de 1943 el trobem exposant la seva obra recent a la Galeria Pictoria del carrer Casp. En motiu d’aquesta Tristan Larosa publica una crítica de nou a Destino del 20 de març on podem llegir:

"En el estilo de Serrano hay un factor decisivo que nos da la clave de su especial sorprendente rotundidad. El artista cree más en el hallazgo que en la insistencia. No se trata de un hallazgo fortuito, esporádico; implica una facilidad conquistada a través de todas las pruebas. Pero estas no pueden aparecer sobre la tela. Hay siempre un último azar que sumerge la obra en un aire de impresión. La irregularidad de su estilo depende de esta íntima exigencia. Lo que otros artistas intentan en capas que se suceden sobre una misma tela, Serrano lo resuelve de golpe. Las sucesivas capas son en este caso innumerables pinturas donde se reparten los aciertos y los fallos. Cuando la espontaneidad da, certera, en el blanco, el artista da la vida en su momento más centelleante y agudo"

L’exposició de Serrano a la Galeria Pictoria va ser un èxit. L’artista va vendre una bon nombre d’obres, així com va pactar exposicions a Madrid, per a les que va enviar quatre grans quadres. Durant el trajecte entre Barcelona i Madrid el camió que transportava els quadres es va incendiar i amb ell les obres de Serrano. Una d’elles, una natura morta amb un ànec i verdures, va servir per il·lustrar la crítica de Destino de Tristan Larosa. Les altres tres peces calcinades eren unes flors, el retrat d’una dona i un mariner sobre fons blau. Sobre aquest desgraciat fet Ignasi Agustí va fer un article a Destino del 10 de juliol de 1943, setmanari del qual ell n’era el director.

Des de 1944 el coreògraf i ballarí Serge Lifar, que Serrano havia conegut a París, va presentar gairebé anualment els seus espectacles al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Durant més d’un mes s’instal·lava a la ciutat amb la seva companyia, i no és d’estranyar que es reunís sovint amb els seus amics Pere Pruna i Josep Miquel Serrano. Amb el primer va comptar en múltiples ocasions per dissenyar-li vestuari i escenografia. L’any 1948 De Basil, director dels Nous Ballets Rusos, va aprofitar una estada a Barcelona per demanar la col·laboració a artistes com Pruna, Joan Miró i Serrano, així com amb el músic Frederic Montpou.


1944. El Saló dels Onze i la seva arribada a Sitges

L’any 1944 és l’inici d’una altra etapa crucial en la vida personal i laboral de Serrano.

El pintor va participar, durant el mes d’octubre de 1944, en el segon Saló dels Onze. Aquesta mostra organitzada per Eugeni d’Ors i l’ Acadèmia Breve de Crítica de Arte que va tenir lloc a la Galeria Biosca de Madrid. José Serrano, nom professional amb el que se’l coneixia durant aquells primers anys, va ser presentat a la mostra per l’acadèmica Maria Laffitte i Pérez del Pulgar, comtessa del Campo Alange, per a la que ja havia treballat l’any 1940 en la decoració del menjador del seu palau madrileny. Entre els onze artistes que van exposar en aquest segon saló també hi havia Pau Gargallo, J. Torres Garcia, Rafael Zabaleta o Eduardo Vicente.




Sobre l’obra de Serrano Eugeni d’Ors va escriure l’any 1945 el llibre Mis Salones. Itinerario de arte moderno en España en el qual es recullen les crítiques que d’Ors va fer a alguns dels artistes que havien participat als salons. Sobre Serrano diu:

"De Serrano, diríamos que es el Rilke de la pintura; lo cual le coloca en la disposición más lejana para ser Paul Valery. Su sensualidad resulta, peor que vibrante, vibrátil. Nunca arte alguno ha estado más tremendamente poseído por las agonías metafísicas del tiempo. Al lado de este músico, el más fugado de los impresionistas parece un albañil. Las flores de Serrano ni siquiera esperan para morir el “termino de un día”, que les da para ello el tópico de los poetas. De ellas sí que puede ignorarse si con sus lágrimas la Aurora, “musita su nacimiento o la muerte llora. Pero, cada una, ates de morir suelta en el aire un poco de veneno para nuestra sensibilidad. Tras de contemplarlas un momento, hay que abrir las ventanas .... ".

Fou durant aquest mateix any quan el pintor deixa el seu estudi de la Plaça Reial de Barcelona per instal·lar-se a Sitges, població a la que feia poc hi havia arribat el seu amic César González Ruano (Madrid, 1903-1963) i en la que ell ja hi havia passat temporades durant els anys 1939 i 1940. En un primer moment Serrano va viure a casa de l’escriptor madrileny i la seva dona.

A Sitges Serrano va trobar amics i un ambient on la seva personalitat i la seva manera de viure la vida no era jutjada. Les primeres tertúlies van tenir lloc a Chiringuito, aquell cafè al costat de mar que tan de moda va posar González Ruano, així com les llargues sobretaules al restaurant Mare Nostrum. Unes trobades a les que hi anaven altres personatges com el sitgetà Miquel Utrillo Vidal, Pere Pruna que feia uns anys que tenia casa-taller al carrer Santa Tecla; Ignasi Agustí que també estiuejava a Sitges des del la dècada dels 40 i que l’any 1955 encarregà a l’arquitecte Josep Maria Sostres una de les cases racionalistes més interessants que es van construir a Sitges durant els segle XX, la casa Agustí; Eugeni d’Ors, que s’havia instal·lat a Vilanova i la Geltrú però que sovint passava intenses estones a Sitges acompanyat del seus amics; i José Luis de Vilallonga (1920-2007), aristòcrata i escriptor que quan l’any 1945 va entrar formar part de l’equip redactor de la revista Destino, i seguint l’exemple de part dels seus companys, va instal·lar-se uns mesos a Sitges, just al pis de sota en el que vivia González Ruano i la seva esposa Mary, al carrer Sant Pau 22. En el primer volum de les seves memòries, Vilallonga explica que en el pis de Ruano moltes nits es reunien en llargues tertúlies. Vilallonga, tot i marxar fora d’Espanya, va seguir mantenint una forta amistat amb Agustí, i els altres companys, fet que va servir per una nova trobada a Sitges l’any 1950, estada de cap de setmana que va acabar en una situació complicada. Durant un sopar amb González Ruano, Josep Maria Prim i Josep Miquel Serrano, Vilallonga va fer un comentari sobre Franco que no va sentar gens bé al comensal de la taula del costat el qual enfurismat es va aixecar demanant explicacions, una discussió que va acabar en baralla. Aquest comensal era Miquel Utrillo que al dia següent va denunciar a Vilallonga a la Guàrdia Civil per insultar “al jefe de estado”, denúncia que va suposar posar en busca i captura a Vilallonga.

Però entre els molts amics que Serrano va fer a Sitges també hi havia altres persones, sitgetans de naixement o d’adopció, noms que cita M. en el seu article Per non dormire publicat a La Vanguardia, 27 de febrer de 1969:

"Bien sabido lo tiene José Antonio Martínez Sardà, hombre de sólida cultura y probado corazón. Puesto que él, el unión de Miquel Utrillo y Pepe Mas Vidal, constituyó el núcleo primero, el amistoso calor que -por los días en que el alcalde de la villa era, cabalmente, el padre de José Antonio- acompañó los inicios sitgetanos de un César recién salido del infierno de Europa en guerra tras el encierro por supuesto espionaje que le impusieron los nazis en París. Inolvidables veladas en aquellos bajos de la calle de San Pablo, primer refugio del escritor; savia popular del Xatet y el Cable, y chispeantes conversaciones con el cablaleroso Juan Ramón Benaprés o el pintor Sisquella; soleados inviernos de trabajo en el impagable Chiringuito de Juan Calafell y atardeceres en la romántica playa de Ramón Planas; finas amistades con el otro Planas, Daniel y su sobrino Blay, con Mirabent, José Carbonell, el señor Soler, Ana Maria de Cajigal, Cosialls, Arturo Ramón, Ibañez y tantos más. Y los finsemaneros, desde Barcelona: Manolo Muntañola, Serrano, Manolo Segalá, Goicochea y Julio Garcés, Maria Josefa Viñamata y su marido Ignacio Agustí, Miñambres, Ruibal a veces, Cela de paso".


Retrat de Montserrat Mirabent. 1947
Una d’aquestes amistat sitgetanes fou Montserrat Mirabent, la qual, en el seu llibre de memòries que l'editorial El Pati Blau va publicar l'any 2001, ens explica quina va ser la seva relació amb el pintor.

"A mitjans dels anys quaranta va aparèixer per Sitges Josep Miquel Serrano, amb el qual establiria una sòlida amistat. Quan el vaig conèixer deuria tenir poc més de trenta-cinc o trenta-sis anys i l’acompanyava una fama de pintor molt prometedor, apreciat per la gent que controlava el negoci de les galeries a Madrid i a Barcelona. Aquí es relacionava molt amb Miquel Utrillo i amb César González Ruano, i fou causa de més d’una disputa entre el periodista i la seva dona, i no pas per motius d’ella. Havíem passat moltes estones junts i en passàrem moltes més quan em va pintar un retrat. Posar per Serrano, en el meu cas, suposà tenir-lo a dinar, a prendre cafè, a dormir i a seguir les seves instruccions al peu de la lletra. Volia pintar-me venint de la platja, amb la brusa i despentinada, i així ho va fer"


Galls decoratius al restaurant Mare Nostrum de Sitges


A Sitges realitza decoracions per a diversos establiments en els que Serrano era un assidu. Destaquen els tres panels amb galls del restaurant Mare Nostrum, el mural i el logotip per al restaurat el Velero, els dibuixos amb toros a la paret del pati de la discoteca Ricky’s i o els bodegons per al bar Gustavo.



Decoració a les parets del Ricky's al carrer Sant Pau de Sitges


La relació d’amistat entre César González Ruano i Serrano fou de mútua estimació i admiració. A la revista Destino del 21 d’octubre de 1944, de la que tots dos n’eren col·laboradors, Ruano li dedica un intens article a l’obra i a la persona de Serrano, en aquell moment ja pintor que despuntava entre els artistes contemporanis.

"Serrano o la Gracia. Serrano o el Angel. “Tener ángel”, estar artísticamente en estado de gracia. (...) Uno al hablar de Serrano pintor, no puede evitar- como ocurría com Pruna- representarse la enorme y compleja personalidad del ser humano. Le vemos con su aire de alegre ausencia, sobrino de los ángeles de la noche que se ríen mucho y se cogen las alas en las puertas giratorias de los cafés. Lejos del distraído, nos parece Serrano el gran abstraído de nuestro tiempo. Podría ser que no supiera que hay una guerra en Europa. Serrano se está acercando al triunfo contínuamente: en su Barcelona, en París, en Madrid . (...) Se acerca al triunfo y, de pronto, parece que el éxito le de risa. “Mete la pata”- dicen algunos. No sé... yo diría que “mete el ala”, el ala de ángel desflecado. (...) Creo que Serrano, el Serrano ausente de la realidad, tiene una personalidad mágica importantísima. Es el “anti-réclame”, la “anti-pose” el egoismo supremo de no ceder un átomo de un mundo salvajemente independiente y oneroso por otras transigencias que no sean las justas, las imprescindibles para tenerse de pie, primera posición necesaria para tener el derecho de acostarse. ¿Quiere esto decir que a Serrano le importe poco su profesión? De ninguna manera. Serrano es un pintor nativo y de educación estrictamente pictórica. (...) Está Serrano dentro de una genealogía de pintura catalana. Es, naturalmente, un post-impresionista. Pero admitido el meridiano de París, mira a Roma, a la Roma bien anterior a los pensionados españoles. Y con ella los calientes dorados de las cortes de Florencia y Venecia. La belleza está sorprendida siempre en Serrano en plena vitalidad, en movimiento casi. Sus famosas flores han merecido, en el elogio de Teixidor, esta exacta expresión: “catarata de pétalos y de hojas que se desparrama”. Esta abundancia, producto doble del dominio millonario del color y una aversión al rigor del tema admitido, la lleva, a mi entender, Serrano a todo, incluso a la figura, donde la sensualidad del color ayuda a un como mensaje misterioso que está más allá de la realidad y que eleva a categoría incluso la anécdota de lo que en otros es simplemente decorativo".

Serrano i González Ruano també van col·laborar artísticament en llibres de l’escriptor com Nuevo descubrimiento del Mediterranio (1943) i Un dia del emperador Tiberio en Capri, (1946). Per aquest darrer Serrano realitza uns bells i interessants aiguaforts en color i negre, que il·lustren i il·luminen aquesta magnífica obra d’art. A Destino, del 19 abril de 1947 es publica una interessant i completa crítica sobre aquesta sèrie:

"Los aguafuertes de Serrano son de una aguda crispación, de una línea que tiene una incisión más honda que la del mismo buril que la traslada a la plancha. La reticencia no proviene en este caso del procedimiento, sino de la propia mano del artista, que ha logrado dar a los perfiles una transparencia que en manos más profesionales quizá se hubiera obscurecido por este afán exhibicionista que malogra tantos intentos como el que nos ocupa. Dos o tres de estos aguafuertes tienen un tono excepcional; en su barroca fantasía hallamos todo el aire y el color de una tierra ilustre, fatalmente literaria, ya que no en vano se han pasado por ella tantas sombras ilustres. Serrano parece haber comprendido esta complejidad de su tema y su interpretación modernísima de unas figuras de la Roma Imperial posee todo el corrosivo exigible.
En estas láminas la inteligencia del artista luce tanto o más que su fantasia y su sensibilidad. Estos aguafuertes son el producto de una agilidad mental que nos revela que Serrano posee la capacidad de adaptación suficiente para esta dificilísima labor de hacer plástico, gráfico, un tema o un ambiente"


Però aquests no van ser els primers ni els únics llibres que Serrano va il·lustrar. Destaquen els dibuixos que va fer per a publicacions com Dafnis y Cloe. O los pastorales de Longo (1940) de Juan Valera, Los Surcos (1942) d’Ignasi Agustí, el text de Camilo José Cela, Un cuento en el tren (1945), Ciudades de España (1962) d’Eugenio Nadal, El Viajero y su luz (1963) de Guillermo Diaz Plaja, La ceniza fue árbol (1969) d’Ignasi Agustí o La Rosa de Pirandello.






Tot i que al cap de pocs anys d’instal·lar-se a Sitges González Ruano va marxar a Madrid, la seva ciutat natal, l’amistat amb Serrano seguiria fins a la mort de l’escriptor l’any 1965. Durant les dècades del cinquanta i del seixanta, el pintor va passar llargues temporades a la capital espanyola, on va realitzar diverses exposicions, com la de 1954 que va convertir el soterrani de la sala Biosca en un jardí, al presentar diversos quadres de flors.

A les seves memòries, Mi medio Siglo se confiesa a medias de l’any 1951, González Ruano també parla de la seva amistat amb Serrano.

"Con quien me unió mayor amistad fue con José Miguel Serrano, que vivió bastante tiempo en Sitges y pasó en mi casa una larga temporada. Serrano, criatura disparatada en cuanto a vida imprevisora e imprevisible, era, a mi entender, el pintor mejor dotado de los jóvenes, y, en realidad, el que con mayor personalidad humana y pictórica llevaba una inexistencia de verdadero artista muy auténtica y consustancial con todas sus incomodidades y consecuencias"

Retrat de Garcia Lorca
Però Serrano no va ser únicament el pintor de les flors, de les natures mortes, dels galls i dels cavalls. Un altre dels seus èxits foren els retrats que va realitzar durant tots aquests any. De 1935 coneixem, per fotografia, el retrat que li va fer a Federico García Lorca durant les seves trobades a Barcelona. Altres exemples interessants és el Torero, realitzat a París l’any 1938, i en el que ens mostra la figura serena i concentrada del torero davant d’un ciri, mentre resa abans de posar-se davant del toro. D’aquest quadre destaca la pinzellada ràpida, la utilització de la matèria, i els brillants colors que Serrano tria per a pintar la capa brodada de flors vermelles. Una obra postimpressionista que ens demostra la gran qualitat del pintor i que podem veure en aquesta mostra retrospectiva.



També va fer retrats per encàrrec, com és el del nen Gustavo Gili (1942), fill de l’editor, el de Montserrat Mirabent (1947), el d’Alberto Puig, personatge de la societat barcelonina que també assistia a les tertúlies que organitzaven a el Café Clássico; el d’un genet (1953), el del cineasta Edgar Neville, comte de Berlanga de Duero (1954), o el de l’actriu america Ann Woodward, quadre que va ser oblidat a l’aeroport de Ginebra l’any 1962, fet que va ser protagonista d’una nota al diari La Tribune de Genève durant el mes de març de 1964, notícia que va ser recollida per ERO a la Vanguardia pocs dies més tard.

D’èpoques posteriors són altres retrats a llapis, com el tant simple com bell apunt que Serrano feu Lolín Rocha (c.1972), estrenant-li, entre llàgrimes de la nena, un quadern de dibuix que l’avi Antoni Montané, gran amic de Serrano, li acabava de regalar; el retrat d’un petit Joan Pi fet amb aquarel·la; els olis de petit format en els que retrata les nenes Mercè Carbonell i Florència Coll (1967), la noia del gat (1972) i el quadre, també a l’oli, que representa Lolín García-Munter (1975).


Retrat de Lolín García Munter. 1975


Les exposicions continuen el tenint el seu protagonisme en la vida de Serrano. Durant el mes d’abril de 1947 els seus quadres es podien veure a la Sala Caralt de Barcelona. Durant el mes de maig de 1955 va participar en una exposició monogràfica a la Sala Andreu de Gràcia. Sota el títol de flors, Serrano va exposar la seva obra juntament amb altres artistes com Barbeta, J. Barraquer, Canals, Ceferino Olivé, Terrés, Bergnes.... i l’any 1960 fou present a la mostra Homenaje a Velázquez que el grup O figura va organitzar durant el mes d’octubre a la Sala Gaspar de Barcelona.


Les darreres décades

En aquests primers anys de la dècada del seixanta, Serrano ja és un artista valorat i reconegut. Álvaro Ruibal, ERO de La Vanguardia, del 16 de febrer de 1962 escriu un article on el descriu com:

"Serrano posee la suficiente genialidad de acertar con el tema a primera de cambio. Y cuando pinta cuadros de flores hace sin proponérselo un simulacro de la pintura mural, ya que a sus rosas y sus geranios le disponen un paño de pared en todos los comedores burgueses del país. (...) El Secreto de José Miguel Serrano consiste en que los críticos se muestran incapaces de encasillarlo y de colgarle una de esas etiquetas que han surgido desde hace unos años -y realmente tenía que suceder así- en el mundo intelectual de la pintura. Por otra parte, el pintor no se entera de los elogios unánimes de los comentaristas (...)"

Durant aquests anys, el pintor compagina estades a Barcelona i Sitges amb escapades a Madrid per tal de poder complir els molts encàrrecs que rebia.

Però la seva capacitat pictòrica també la va utilitzar per altres projectes. Un d’aquests fou el disseny del darrer logotip de la coneguda firma de roba barcelonina Gonzalo Comella. L’any 1962, quan es va obrir la nova botiga de Via Augusta, els germans Jordi i Gonzalo Comella van decidir canviar el paper tradicional d’embolicar paquets i van encarregar-li a Serrano un disseny més modern, en el que s’hi representa, mitjançant traços ràpids i bicroms, l’ampliació de la trama dels gèneres de punt.

La dècada dels setanta és una etapa de molts alts i baixos en la vida del pintor, i com la seva vida era la pintura, en els seus quadres no deixa de plasmar-se aquesta situació anímica. Quadres fets ràpidament al costat d’altres en els quals obres en les quals es continua apreciant el seu gust per trobar noves solucions pictòriques.




Montserrat Mirabent explica en el llibre de memòries la seva experiència personal amb Serrano, una vivència que com ella diu, coincideix amb el que expliquen els que van conèixer el pintor.

"Durant bona part de la seva vida fou un gran pintor, però després es deixà perdre. L’alcohol i la manca de diners el portaren a fer de tot. De diners, no en tenia mai i no és estrany. Ho pagava tot. Mantenia els amics, els amants i els deutes de tots plegats. La bondat i la generositat de Josep Miquel Serrano no coneixia límits. Moltes famílies de Sitges poden explicar l’anècdota d’haver-li encarregat un quadre -uns galls, unes flors- i, al cap de poques hores, tenir-lo al menjador de casa, encara amb la pintura molla. Ell explicava que es tractava d’un quadre començat feia temps, però que en veure que s’ajustava a l’encàrrec, l’havia acabat. La veritat era una altra, la majora de vegades: començava a pintar el quadre quan rebia l’encàrrec, el donava per fet i corria per poder cobrar-lo el més aviat possible. Abans d’arribar a aquest límits d’autodestrucció, Josep Miquel Serrano fou un artista de cap a peus, sempre atribolat, però enginyós i molt divertit, que col·laborà per fer de Sitges un lloc amb un aire especial, amb un ambient més obert i més lliure, si més no en aparença, que el que es podia viure en la majoria de pobles del nostre país, en aquelles dècades dels anys quaranta i cinquanta (....)"

L’any 1971 Serrano exposà a la Galeria Cala Rossa de Còrsega, i el 1974 a la Galeria Àgora de Sitges. El pintor va tenir diverses residències i estudis al poble al llarg d’aquests quaranta anys. Al carrer Santiago Rusiñol, davant mateix de l’hotel Sant Francesc, on el pintor hi va passar també moltes estones. Un pis alt que li va permetre establir una gran amistat amb l’escriptora Ana Maria Matute; durant els anys seixanta pintava en un pis a La Muralla, al carrer Barcelona; així com l’estudi que durant els setanta va tenir al carrer de les Parellades cantonada Sant Pau, en un pis llogat als senyors Teixidor.

Serrano sempre es va mostrar disposat en col·laborar en tot allò que se li demanava. L’any 1979 va dissenyar el cartell del XII Festival Internacional de Teatre de Sitges, una composició que ens retorna, de manera molt més suggestiva, a la figura d’aquell arlequí que va presentar l’any 1936 en la seva primera exposició individual a les Galeries Syra de Barcelona.




A principis del mes de setembre de 1982 Serrano es trobava al Cable, bar del que ell n’era assidu i on tenia molts bons amics, quan es sentí malament. Traslladat a l’Hospital Clínic de Barcelona i d’aquí a l’Hospital del Mar, Josep Miquel Serrano Serra moriria el 21 de setembre als setanta anys. El seu cos va ser enterrat, gràcies a la col·laboració social, al cementiri de Cerdanyola, una població amb la que el pintor no mantenia cap tipus de relació. El seu cos descansa en terra estranya, lluny del seu Sitges, de la seva gent, de la seva llum.... del seu món.

La situació de Serrano a la seva mort era molt trista, i de nou Montserrat Mirabent la descriu en el seu llibre.

"Aquell mateix estiu de 1982, en Josep Miquel Serrano emmalaltí i morí, sol i arruïnat, en una situació tristíssima. Algunes persones de Sitges es mobilitzaren per costejar-li l’enterrament. Em demanaren que comprés un llençol per amortallar-lo i, quan m’ho digueren, vaig sentir un gran dolor, perquè havíem renyit, perquè era mort i perquè no tenia res, no tenia diners ni per una mortalla. Un final dramàtic per un pintor que havia despuntat, assolit els seus moments de glòria i caigut, malbaratant el seu art per una barreja de deixadesa, prodigalitat, feblesa, solitud i importants dosis d’inconsciència".

La seva defunció va portar a bons amics a escriure articles on recordaven la seva qualitat artística, el seu valor pictòric.... però sempre destaquen la seva generositat i la seva bondat.

"Si ha existit criatura en l’univers, en el món de la pintura, que es preocupés menys de si mateix, que amb obstinada autodeterminació hagi fet potser en contra de si mateix una veritable tasca d’artista, aquest ser s’ha dit Serrano.
Pintor, dibuixant i decorador, sempre buscat i quasi mai trobat pels grans col·leccionistes que pretenien retenir-lo, sense acabar d’entendre que ell era aigua clara, salvatge, que sota cap concepte pretenia moure molins. Tot i així, Serrano ha estat un famós pintor, valorat i apreciat. Que s’ha sabut mantindre fort dins de les seves autòctones debilitats, sempre fidel a les seves fugues, les clàssiques desaparicions de escena. Ha construït així l’estàtua eqüestre de si mateix, així com dels lànguids i permanents desdenys.
Descansi en pau, l’amic"

Bernat-Van de Veure
A l’amic Serrano. El Eco de Sitges, 9 d’octubre de 1982


Plaça Sant Marc de Venècia. 1971



"Pero fue un pintor con un enorme temperamento, reacio a aprovecharse de sus éxitos, tanto aquí como allende las fronteras en donde si no hubiera huido, como gustaba hacerlo, hubiera podido llegar a cotas más altas de su cotización. Pero Serrano era así, siempre lo fue, y más nos vale recordar el amigo que se nos ha ido desde el ángulo artístico que bien lo merece que no, cuando no hay remedio fatalmente hablar de huidas. (...) Me gustaba charlar con José Miguel Serrano - en la alta noche de Sitges- de lo divino y de lo humano porque era un hombre -menos cuando tenía prisa o le esperaba un taxi- encantador. Sus olores nos seguirán perfumando. Y recordaremos al amigo porque es ley de vida. Y cuando el tiempo pasa su nombre, con su Serra de tercer apellido, quedará como un muy excelente pintor. Por eso su muerte la hemos sentido y nos ha dolido. Sólo nos quedará la contemplación de sus obras como consuelo"

Miquel Utrillo Vidal
Mis testimonios y recuerdos CCXLVII. El Eco de Sitges, 9 d’octubre de 1982

"Com en altres avinenteses, arribo tard a saber la mort d’una persona amiga, en aquest cas el pintor Serrano. Pensant en ell, amb més motiu que de molts altres, ens ve als llavis l’exclamació “Pobre Serrano!!!”. Perquè, sempre que el trobàvem ens donava la sensació d’un ésser desvalgut, com si li faltés la companyia i l’amor del pare i de la mare. N’ignoràvem la història íntima per cada vegada que ens aturàvem a canviar dos mots amb ell, ens donava la sensació d’una persona que va a la capta d’un somriure, d’un home que es veu desemparat d’amor. Pensem que Serrano, en la lluita de la vida, no va trobar mai el seu nord. Pintava flors (de meravella), tema que vol finor d’esperit. Pintava cavalls ( de meravella), tema ardit i més aviat brutal. Serrano ha mort abans de trobar el seu nord. Ha mort als setanta anys, quan encara conservava una ànima càndida i bona, tendra, que en molts aspectes, semblava un angelet, un noi massa sovint perdut per corralons de mal passar"

Ramon Planas. TIRANT.
Carnet del Camiant. Evoco Josep Miquel Serrano amb una llambregada cap a una altra persona. El Eco de Sitges, 9 d’octubre de 1982


Aquests records històrics i les reflexions que completen aquest petit estudi mostren bé que Serrano fou un gran artista, independent de les modes i dels gustos. El seu art es basa en principis immutables. Serrano és el gran pintor de les petites coses, de retrats propers, de moments de silencis....un pintor passarà a la història com un mestre de la bellesa.

Beli Artigas Coll
Historiadora de l’Art
Comissària de l’exposició