El dimecres, després d’un cafè-consell amb en Gabriel Pinós a la “peixera” del Museu del Modernisme Català (MMCat), vaig sortir d’allà amb el nou catàleg sota el braç, i amb amb l’emoció d’haver pogut gaudir, gairebé en solitari, de les magnífiques peces d’art català que allà s’hi conserven. Una col.lecció única que aquest darrer any, i en motiu del 3er aniversari del museu, s’ha vist incrementada amb obres de gran valor patrimonial: vitralls, diverses peces de mobiliari domèstic, alguns realitzats per la casa Busquets, altres mobles dissenyats per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, així com magnífiques obres firmades per Gaspar Homar; també destaquen quadres com l’oli de Fèlix Mestres o els dibuixos amb color de Ramon Casas; i en escultura troben “En el ball” d’Atché i la meravellosa escultura “Ànima Blanca” d’Enric Clarasó. La sort, o millor dit, la meva sort de poder fer la visita acompanyada per un dels responsables del museu, és que davant de l’impuls d’acariciar i tocar les moltes i magnífiques escultures que allà s’hi exposen, la confiança ha fet que no me n’estigués i les he tocat totes....però el sobtat contacte amb la fredor d’aquestes peces de marbre t’obliga a tornar a la realitat davant de tanta bellesa.
El catàleg “físic” em permet completar la lectura que havia iniciat gràcies al ibook virtual que us podeu descarregar gratuïtament a la pàgina del MMCat. Els articles que allà s’hi publiquen, entre ens que n’hi ha dos de meus (un sobre el retrat que Josep Maria Recoder va fer a Josep Puig i Cadafalch, i l'altres de l'escultura de Sant Jordi) ajuden a contextualitzar i a comprendre millor “la realitat” de l’obra que uns minuts abans hem pogut contemplar situada en un context que no és el seu destí original i pel que va ser ideat.
De nou al món real, coneixent mínimament la voluntat i l’esforç privat que ha permès l’existència d’aquest museu, el meu egoisme ( o potser el meu desencís davant una realitat que em demostra que no són moltes, i menys si tenen un càrrec públic, les persones i institucions que estan disposades a dedicar temps, diners i esforços, en la conservació del nostre patrimoni) porta a preguntar-me com és que encara hi ha gent que en aquest moment, on el món de la cultura sembla haver perdut totes aquelles funcions públiques i socials que havia adquirit durant etapes crucials de la nostra història com pot ser l’època del Modernisme, es decideixi a emprendre un projecte tan important.
Just aquesta setmana, Lluís Permanyer publica en el seu “Quadern Barceloní” de La Vanguardia una nota on elogia el Museu del Modernisme i en celebra les noves peces exposades. Com ell bé diu “Aquest museu és el resultat de l’amor i l’esforç personal de Fernando Pinós. Tot un exemple”. Però la frase més destacada de tot el text arriba al final: “No ha rebut ajuda i ni tan sols la visita del regidor de Cultura”. Doncs aquí és on hi ha la clau de tot! Com pot ser que un regidor de cultura no es marqui a la seva agenda LABORAL una visita periòdica a aquest museu per tal de conèixer la col.lecció i informar-se de com aconsegueixen obrir cada dia tot i ser un museu privat? i pq no triar-lo com a escenari per a un acte públic de promoció de la ciutat? Sembla impossible que davant de la crisi econòmica i cultural que vivim en aquests moments, un representant públic no sigui capaç de valorar i considerar com es mereix un projecte priva que amb esforç i il.lusió s’ha situat en les primeres posicions dels museus barcelonins.
Aquesta situació la veig simbolitzada i representada en la imatges d’una d’aquestes noves adquisicions del Museu del Modernisme. Una bellíssima escultura de “Sant Jordi matant el drac” del que vaig tenir la sort de poder-ne fer el text per al nou catlàleg de MMCat, petit article que us deixo aquí per veure si us animeu a fer-li una visita...
Sant Jordi matant el Drac
Els grans artistes catalans dels darrers 600 anys han trobat en l’escena principal de la llegenda de Sant Jordi una important font d’ inspiració per a les seves obres. La mort del drac ferotge per la certera llança del gloriós cavaller la trobem representada en peces fonamentals de l’art Català, com pot ser el retaule gòtic de Sant Jordi que Bernat Martorell va realitzar per al Palau de la Generalitat.
Un altre periode històric prolífic en la representació de Sant Jordi, fou el Modernisme. En els diversos àmbits artístics que el conformen, des de la pintura fins a l’arquitectura, passant per l’escultura, les arts decoratives, la joieria i la marqueteria trobem interessants i variats exemples d’aquest tema èpic, que a finals del segle XIX amb la Reneixença torna a adquirir protagonisme entre els artistes, principalement modernistes, que veuen en aquesta figura del patró de Catalunya, la representació de la lluita del poble català. Tenim grans exemples com la Casa Batlló de Gaudí, coronada per una impressionant teulada, en la que s’hi distingeix l’esquena d’un drac, amb les escames realitzades amb peces de ceràmica vidriada, i que queda traspassat per una espasa de forma bulbosa rematada amb una creu de quatre braços; la decoració ceràmica que trobem a la casa de les Puntxes de Puig i Cadafalch, fins a la decoració amb marqueteria del llit realitzat per Gaspar Homar i que es pot veure en aquest mateix museu.
Però si en un camp artístic tenim exemples de representacions de Sant Jordi aquest és el de l’escultura. El nostre patrimoni és ric tant en peces d’escultura exempta com en interessants relleus que decoren les façanes de principals cases de Barcelona.
Un dels artístes més prolífics fou Josep Llimona, del quan es coneixen diverses escultures de Sant Jordi. En totes elles, realitzades a partir de la primera década dels segle XX, l’escultor es decanta per representar a un jove cavaller mig nu, amb el rostre descobert i amb els cabells llarg, en posició relaxada, amb el drac mort als seus peus.....
 |
| Sant Jordi Casa Amatller |
Pel que fa a Sant Jordi en façanes, podem destacar, per la semblança amb la peça que avui es mostra al Museu del Modernisme, els alts relleus del gran Eusebi Arnau que trobem en algunes de les principals cases que dissenyà l’arquitecte Puig i Cadafalch a Barcelona. El primer, de 1896, el trobem a la façana de la casa Martí (Cerveseria dels 4 Gats), i amb la funció de peanya que sosté una escultura. Els altres exemples són els alts relleus de la porta d’entrada de la Casa Amatller (1898-1900) i el que decora una de les cantonades del Palau Baró de Quadres (1904-1906).
 |
| Sant Jordi Casa Baró de Quadres |
En tots els casos, i coincidint amb la peça que guarda el museu, Eusebi Arnau esculpeix a Sant Jordi en el momen àlgid de l’acció, quan està matant la fera amb una llarga llança. Sempre va vestit amb una armadura que li cobreix tot el cos, porta un escut per defensar-se i no munta cap cavall, sinó que s’ens presenta com una figura divina que sembla volar per sobre del drac, que tot i viu, està derrotat.
