19 de febr. 2013

EL DIA QUE VA CAURE UN BÒLID AL GARRAF. Annex de l'article de Luis Soravilla




El que avui explico no és usual, ni casual, ni fantàstic, ni irreal, ni una peli de terror..... el que explico va passar a pocs kilòmetres d'on s'aixeca la nostra estimada Punta!!! i davant de tot això em ve al cap..... estarà tan allunyada de la realitat aquesta recreació que es va utilitzar per al cartell del darrer festival de Cinema Fantàstic de Sitges????????????

Ahir per la tarda, el Luis Soravilla va deixar un comentari a l'entrada anterior d'aquest bloc que em va "picar" una mica... ho accepto.... em va picar molt!!!! Al llegir l' interessant article que publica al seu bloc i que podeu llegir aquí,  i coincidint amb que fa molt pocs dies va succeir un fet molt semblant al relatat, la curiositat es va anar fent més gran i vaig pensar que segur que en alguna casa sitgetana hi podríem trobar la resposta!!!!  Així que vaig penjar un missatge a facebook juntament amb el link de l'article "culpable" de la meva nova i fugaç "obsessió"!!! 

"Suposat" meteorit que m'envia el meu oncle i que suposa aquest article

Al cap d'uns moments vaig rebre un missatge al mòbil amb la frase contundent: " a casa tenim un tros de meteorit. Vols foto......". La meva resposta no va trigar: "és conya, no?". Doncs no, no era cap broma...... així que vaig tornar a facebook :

Fa us moment publicava aquest article de Luis Soravilla sobre el meteorit que va caure a Sitges i em preguntava si en alguna casa sitgetana guarden una pedra "sospitosa". Doncs al minut he rebut aquesta foto! una pedra negra!!! un meteorit? el meu oncle el guarda i és la prova que va fer convèncer a un sitgetà el que deia un altre sitgetà: que fa molts anys les restes d'un meteorit va caure sobre terres sitgetanes: a sota la Fita i en unes vinyes de Campdàsens. El tros més gran es va portar a Madrid i un de més petit a Barcelona. Així que el sitgetà incrèdul va anar al lloc on li indicà l'altre sitgetà i allà va poder veure que tota la pedra era calcária, de color blanc.... però que hi havia trossos de pedres negres i les va recollir!!! Ara no se si aquest és el meteorit de 1896 o un altre.... ah!!! i que cap dels dos sitgetans als que m'he referit és el meu oncle.... ell només va fer el millor: agafar i desar la pedra esperant que un dia la "neures" de la seva neboda escrivís això!


I aquesta és la "pedra" de la Marta


La veritat és que en un primer moment vaig pensar que "se non e vero e ben trovato" i que la història es mereixia aquesta petita nota!!!!! Però aquest matí he acabat de tancar el cercle. La Marta m'ha enviat un missatge i una altra foto d'una pedra negra que em diu  que el seu pare té a casa alguns d'aquests trossets de bòlid! Per cert, la Marta és la filla del "suposat" sitgetà incrèdul del meu conte!!!!

La Marta també m'envia la nota que es va publicar a l'Eco de Sitges del 16 de febrer de 1896 on es dóna la notícia del meteorit. (En aquest enllaç de la pagina del Consorci del Patrimoni de Sitges podeu llegir la notícia completa)

"A las 9 y 23 minutos de la mañana del dia 11 pudieron contemplar perfectamente, cuantos se hallaban en el Baluarte, en la Ribera, en el mar y en el campo, el paso de un bólido de grandes dimensiones, fenómeno luminoso rarísimo en dirección S.O.E a N.E., notándose a los 45 minutos una honda trepidación parecida al estruendo de un lejano cañonazo. Por la tarde los telegramas de prensa diaria, nos enteramos de que dicho bólido explotó a 38 kilómetros de altura de Madrid, a las 9 y 30 minutos, causando infinidad de sustos, roturas de vídrios y otras desgracias.
Los efectos del aerolito antes referido fueron desastrosos en nuestro término municipal ya que se atribuye al mismo el incendio de los bosques Puigdolla y Pla de les Bassas pertenecientes a la hacienda de Garraf, propiedad del Exmo. Sr. D. Eusebio Güell Bacigalupi..." Zeda. 

Aquesta mateixa notícia, i citant la procedència de l'Eco de Sitges,  es va publicar a La Vanguardia el 18 de febrer de 1896.  I així també puc deixar aquí la continuació de la notícia, una "dramàtica" crònica de l'incendi a les terres de Güell, que pel que sembla va ser un foc important i no gaire comú en aquest mesos d'hivern....així que segur que la caiguda meteorits en terres del Garraf van tenir "algunes"conseqüències:

"Por referencias de un testigo presencial sabemos que, en el momento de tener dispuesta la cena, llegó a la casa de campo de "Garraf" la desagradable notícia del incencio, en el acto, tanto el señor Sitjes, administrador de la finca, como el señor Gil, jefe de la bodega, y el señor Masip, encargado de las obras, dispusieron que sus respectivos dependientes en número de 42 hombres se aprestasen para acudir  al sitio del suceso, atravesando de noche con mil trabajos veradas y abismos hasta conseguir ponerse al alcance del fuego que se presentaba imponente y abarca una extensión superior a cincuenta áreas con grandes llamas que irradiaban a mas de tres kilómetros tan gran claridad que permitía leer perfectamente. 
En su vista ordenó don Jaime Sitges que todo el personal de su casa se precurara rama de pino como medio de extinguir paulatinamente el fuego, consiguiéndolo después de penosísimo trabajo y corriendo gravísimo peligro por los grandes despeñaderos existentes en aquellos escabrosos montes que alcanzan un altura superior a 7.000 metros sobre el nivel del mar.
Tales esfuerzos, dieron por resultado apagar el fuego, descansando en "Vallbona" donde refrigeraron sus fuerzas los operarios y regresando a "Garraf", dadas ya las dos de la madrugada".

Buscant informació vaig a parar a la pàgina "Solo se que no nos queda nada" on podreu trobar molta més informació sobre meteorits caiguts a Catalunya!!! però em fa molta gràcia el comentari sobre aquest article sobre l'exageració de les dades d'aquests "escabrosos montes" que segons ells feien més de 7.000 metres sobre el nivell del mar....... i posen com a comparació els 3.700 metres del Teide i els 8.850 de l'Everest!

Meteorits espanyols que es conserven al Museu d'Història Natural de Madrid. Extreta del bloc de Luis Soravilla

Aquell febrer de 1896 les obres de construcció per part de Gaudí de les bodegues del comte Güell es trobaven en una fase molt avançada, una situació que va suposar la presència de diversos treballadors de la construcció a la casa del Garraf. El senyor Masip, que anomenen encarregat de les obres, és Agustí Massip i Brassó, el constructor que ja havia treballat per Gaudí i Güell en el Palau Güell de Barcelona entre 1883 i 1886. Massip va col.laborar amb l'arquitecte en altres obres destacades com el Temple de la Sagrada Família, el Palau Episcopal d'Astorga, la Cripta de la Colònia Güell i el Park Güell... ups.... que m'en vaig del tema!!!

Doncs aquesta caiguda del meteorit al Garraf va tenir una greu conseqüència, però anys abans ja havia hagut una altra "pluja de pedres" prop de Sitges. En una llarga crònica publicada en motiu d'aquest fenòmen, a El Liberal de Madrid el mateix 11 de febrer de 1896, poques hores després de la caiguda del meteorit, es parla d'altres casos i entre aquests trobem un que ens és proper: 

"El 14 de mayo de 1861, en Cañellas, cerca de Vilanova (Cataluña), cayó una lluvia de piedras. Muchos de estos aerolitos penetraron tan profundamente en la tierra que no fue posible encontrarlos. De los que se recogieron el mas grande de todos pesó un kilogramo y se conserva en el Museo de Historia Natural de Madrid. Costó gran trabajo adquirir este ejemplar, pues los campesinos no querían deshacerse de una piedras, que por venidas  del cielo, tenían que traerles buena fortuna". 

Per cert, aquest meteorit també el trobem en aquesta foto de la col.lecció de pedres que publica Luis Soravilla al seu article!

El 4 de setembre de 1905 es publica a La Vanguardia una notícia sobre la trobada que va fer Manuel Gibert. Sobre aquesta troballa altres investigadors en fan referència a estudis diversos tal i com queda documentat en aquesta pàgina

"En 1905 fue hallado un meteorito por el coleccionista de minerales de Sitges, D. Manuel Gibert. Pesaba 8.791 gr. y su densidad está comprendida entre 2,95 y 3,88. Se compone de 39,7 % de metales (hierro, níquel y cobalto) y el resto de silicatos. Luceita de Meunier. Se conservan 8 ejemplares en Barcelona (varios museos y colecciones particulares), Madrid y París, que pesan en junto 4.910 gr. Por haber estado muchos años hundido ha sufrido oxidación (Faura y Sans, Op. cit.)." Paluzíe Borrell (pág 38).

"En una viña situada entre la Falconera y la casa de Garraf (Barcelona) fue hallada esta masa meteorítica, con un peso total de casi 9 Kg. Es una condrita con historia compleja [27] , de la que el fragmento mayor, de 2,8 Kg, se encuentra en el Colegio La Salle de la Bonanova de Barcelona y 1,5 Kg en el Museo de Ciencias Naturales de la misma ciudad [4] . El MNCN posee dos fragmentos de 53 y 9 g. Podemos suponer que el lugar de hallazgo es el de caída." Carlos Martín Escorza (1987).

Així doncs, si aquest cap de setmana no sabeu on anar, aquí us deixo dues propostes d'excursió amb un objectiu clar: caçar meteorits!!!!


8 de febr. 2013

LA TORRE MARSILLACH O LA CASA ÀRAB DE L'ESCOLA MARY WARD. CAPÍTOL 1


Wagner, autor del que celebrem el bicentenari
Aquest any 2013 es celebra, a nivell mundial, els 200 anys del naixement del gran músic Richard Wagner, i la meva petita aportació a quests aniversari no pot ser de cap altra que trobant una excusa arquitectònica que tingui relació amb el mestre.

Doncs aquesta excusa la tinc molt propera i la veig gairebé a diari. Es tracta d'un dels edificis que actualment conformen l'Escola Mary Ward (fins fa poc Escola Bienaventurada Virgen Maria) al carrer Copèrnic de Barcelona.


L'escola està conformada per quadre edificis diferenciats, tant arquitectònicament com històricament. Si els enumerem en ordre cronològic el primer és el que els que tenim o hem tingut alguna relació amb l'escola, ja sigui com ex-alumnes, alumnes, pares..., anomenem la Casa Àrab; la segona és la façana principal de l'escola amb la capella i la sala de música, edifici realitzat per l'arquitecte barceloní Joan Baptista Serra de Martínez (1888-1962), i que tractarem en un altre capítol; la tercera és la casa que hi ha just al costat del Parc Monterols amb el carrer Montecassino, i on viuen la congregació de religioses que dirigeixen l'escola; i finalment l'edifici nou, el que es va construir l'any 1954 per l'arquitecte Lluís Bonet i Garí i que actualment conforma el veritable nucli escolar. Tots aquests edificis, connectats interiorment per un laberint de passadissos, comparteixen un jardí que els unifica en un espai únic i misteriós.

Doncs anem per parts. La Casa Àrab té una història interessant i curiosa que la lliga amb un dels grans crítics musicals catalans de la segona meitat del segle XIX, Joaquim Marsillach Lleonart (Barcelona, 3 de març de 1859 – 11 d'agost de 1883).

El jove Joaquim, que havia nascut a Barcelona el 3 de març de 1859, estudià medicina a Barcelona amb el reconegut Doctor Josep de Letamendi, (1828-1897). La influència de Letamendi sobre Marsillach no tan sols va ser a nivell mèdic i acadèmic, sinó que també influí en la seva formació musical.

Llistat de l'Associació Wagneriana. Tret de la pàgina Filomúsica
Mentre estudiava la carrera de medicina el jove Joaquim emmalaltí de tuberculosi i en busca d'una cura va viatjar a Suïssa. Fou durant aquesta estada quan Marsillach es familiaritzà amb la música de Richard Wagner, pel qual sentí una forta atracció. Durant el mes d'agost de 1876 Marsillach va poder assistir al primer festival de Bayruth organitzat per Wagner, amb el que inicià una amistat. Ja de tornada a Catalunya, tot i ser un bon estudiant de medicina, Joaquim, que segons l'arquitecte Cèsar Martinell, familiar i un dels seus biògrafs, tenia clar que la seva vida seria curta, es dedicà a propagar la música wagneriana a Catalunya. L'any 1878, i animat pel Dr. Letamendi que li va escriure el pròleg del llibre, publicà “Ricardo Wagner. Ensayo biográfico-crítico”, primera obra sobre el músic a Catalunya. Però aquesta interessant carrera es va veure interrompuda per la mort de Marsillach amb tan sols 24 anys.

Joaquim mai va acabar la carrera de medicina, ja que poc abans dels darrers exàmens ell va morir. La seva vocació mèdica va ser més per poder guanyar diners i seguir amb la seva passió per la música. Segons el seu amic Sunyol, la idea de Marsillach era poder exercir durant l'hivern i la tardor en algun hospital del Caire o en un dels vaixells de luxe que unien Europa i l'Orient amb Amèrica, una feina molt ben pagada, per poder-se passar els mesos de primavera i estiu dedicat a viatjar pels festivals de música més importants!!! 

L'any 1882 Joan Marsillach Parera (Barcelona, 22 de març de 1829- 1 de març de 1896), metge de l'Hospital de Santa Creu i de Sant Gervasi de Cassoles, va fer construir en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, una casa torre per traslladar-se a viure amb el seu fill, Joaquim Marsillach Lleonart, que es trobava greument malalt.



El pare, obsessionat en intentar curar el seu fill, va impedir que el seu fill portés una vida normal a Barcelona, ja que s'oposava frontalment a la relació entre el jove Joaquim i una concertista barcelonina, fins al punt d'enviar el fill a Madrid entre 1879 i 1881 a seguir els seus estudis de medicina amb Letamendi. La distància no va servir per res, i Joaquim va insistir per casar-se amb la seva estimada Pura fins a finals de 1882, quan pacta amb el pare que quan estigui millor de salut podrà complir el seu desig.

Tot i aquesta relació difícil, que queda plasmada en les cartes que es van enviar aquells anys i que segons Cèsar Martinell explica en els articles que publica a la Revista Destino durant el mes de febrer de 1953, conservava la seva família. Però un cop llegits els articles i necrològiques que es van publicar a la mort de Marsillach, crec que tot el que Martinell explica en aquests articles de Destino està extret dels texts de 1883, i especialment del de Sunyol a La Ilustració Catalana, necrològica a la que em referiré més endavant. A més a més, Martinell parla d'unes dates que no es corresponen amb la realitat. En el seu article diu que a principis d'octubre de 1882 pare i fill van iniciar un llarg i profitós viatge per Europa i Orient Mitja, i que el 8 d'octubre, pare i fill es van trobar a París per tal d'iniciar el periple. El primer sortia de Barcelona, i Joaquim d'Urberuega, on seguia la seva cura. Des de la ciutat francesa van viatjar a Estrasburg, Stuttgart.... 



Wagner, la seva esposa Cosima, i un fill

En un moment del viatge Joaquim va separar-se del grup que es dirigia a Munich, per desviar-se cap a Bayreuth per saludar al seu amic Wagner, ciutat a la que arribà el dia 14 d'octubre de 1882. Només arribar ja va demanar visita al músic, que el va rebre a casa seva. El mateix Marsillach escrivia que es va trobar amb Wagner, la seva dona i un fill petit de la parella, en un saló d'estil oriental.



Però per la informació que es dóna en una petita nota a La Vanguardia del 10 d'agost de 1882 aquest viatge es va portar a terme durant el mes d'agost de 1882. Llegim que: 

Nuestra nación ha estado representada en el festival de Wagner en Bayreuth, como lo estuvo en 1876. En las dos primeras representaciones privadas del “Parsifal” concurrieron los señores Aranda, profesor de piano residente en París, Eguzquiza, pintor, y don Joquín Marsillach, corresponsal de la revista Arte y Letras.
Además en la primera representación asistieron los señores Marsillach (don Juan), Balari, Vilaseca, Barba, Basixes y conde de Morphi”.

Així doncs aquesta informació ens tira per terra el que explica Martinell ja que pel que queda reflectit que com a mínim el pare de Joaquim, també van desviar-se cap a Bayreuth, i que el festival va tenir lloc durant el mes d'agost de 1882. Això també ho ratifica el fet de que Anselm Barba, mestre de capella de Santa Anna, va sortir cap a Alemanya a finals de juliol amb l'objectiu d'anar a l'estrena de Parsifal (La Vanguardia, 28 de juliol de 1882).

El 21 de juny de 1882 la Companyia de Ferrocarrils de Tarragona-Barcelona i França publica a Port Bou i amb destí a Barcelona s'ha enviat des de Leipzig uns impresos destinats a Marsillach. Potser eren documents enviats per responsables del festival de Baureuth? Una carta del seu amic Wagner, nascut a Leipzig, amb el que mantenia una intensa correspondència des de que s'havien conegut anys abans?

En una nota publicada a Crónia de la música el 21 de novembre de 1878 ens diuen que Marsillach era l'encarregat de rebre les subscripcions de la gent que volgués assistir a l'estrena de Parsifal que segons diuen es tenia previst estrenar l'any 1880 a Bayreuth.


Finalitzat el llarg viatge que l'havia portat per ciutats com Viena, Budapest, Bucarest, el Mar Negre, Constantinopla, Rodas, Chipre, Beirut, Nazaret, Alexandria..... va tornar a Barcelona on el 13 de febrer de 1883 va rebre la notícia de la mort de Wagner, provocant-li un fort sentiment de tristesa i ràbia. Segons explica Sunyol, Marsillach va recaure en la seva malaltia, requerint la visita del seu metge, el prestigiós Dr. Robert, un altre wagnerià destacat, el qual li recomanà que marxés uns dies a Caldetes, població on la família Marsillach tenia una casa d'estiueig. El seu principal biògraf, Joaquim Pena, explica que el jove Joaquim, tot i trobar-se en aquest estat de depressió, no va deixar de treballar en la seva difusió de l'obra de Wagner. Imaginem que aquesta activitat la va realitzar des de la seva casa de Barcelona, en la qual hi va viure molts pocs mesos.

En l'article de Martinell a Destino del 21 de febrer de 1953 llegim una descripció de “en la suntuosa torre que el doctor Marsillach construyera como exponente de su fecunda laborisidad profesional en el Turó de Monteroles, por urbanizar entonces – com patio central estilo árabe, oratorio con mosaico traido de Tierra Santa, jardín con grutas y lógia pompeyana, que en mi niñez habité algunas temporadas (...)”

Original oratori de la casa, amb mosaic portat de terra Santa, actualement convertit el banys infantils
Doncs en aquesta torre, a la que nosaltres anomenem la Casa Àrab, la tarda del 11 d'agost de 1883, just mig anys després de la mort de Wagner a l'edat de 70 anys i amb una gran carrera com herència, moria Joaquim Marsillach sense poder complir els 25 anys, joventut i curta vida que no li va impedir deixar un importat llegat per a la cultura musical catalana.

Escala actual que uneix efici nou de l'escola amb el soterrani de la Casa Àrab. En el seu moment va ser una porta que donava directament al jardí del la torre Marsillach.

La nota publicada a La Vanguardia el dia 13 d'agost de 1883 llegim:

El sábado falleció después de larga y penosa enfermedar, en el vecino pueblo de San Gervasio nuestro companyero en la prensa don Joaquim Marsillach i Lleonart, redactor de nuestro colega La Renaixença. Ayer tarde se verificó el entierro del cadáver asistiendo un numeroso cortejo. Nos asociamos al dolor de su familia y amigos”. El funeral va tenir lloc el dissabte 25 d'agost a l'esglèsia parroquial de Sant Gervasi, La Bonanova. Tot i aquesta informació, encara es troben biografies sobre Marsillach en que es diu que aquest va morir a Caldetes, Maresme.

Durant el mes de setembre es publiquen dos interessants articles sobre la biografia de Marsillach. La primera en el número 92 de La Ilustració Catalana, un article firmat per Sunyol i amb un retrat del jove desaparegut a la portada de la revista. L'altre a la versió local, La Catalana, de la La Ilustración Musical, també amb una nota biogràfica i un retrat.


La Torre Marsillach o casa Àrab va ser construïda l'any 1882 pel mestre d'obres de Barcelona Jaume Brossa Mascaró (+ 1922), que firma els plànols durant el mes de febrer. Aquest professional va obtenir el títol el 18 de febrer de 1868, i està actiu entre 1870 i 1916. Entre les seves obres més reconegudes hi ha la Casa Torruella del Passeig de Gràcia, just a l'illa d'or, realitzada l'any 1886 i que posteriorment, l'any 1915, fou convertida per l'arquitecte Coquillat en la casa Delfina Bonet. També eren obra seva els Banys Àrabs o Xalet del Moro, de 1873, al Passatge de la Pau de Barcelona. Uns banys públics que eren un exemple d'arquitectura neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que agradava molt a la família Marsillach. En una carta que Joaquim envia al seu amic Sunyol durant el seu viatge per terres orientals li diu: 

Detall que trobem a l'interior de la Casa Àrab
“A Orient és nou tot, des del cel i la vegetació fins a la gent i les seves constums. Quin viatge!!!”. Va ser a la tornada d'aquest quan es va començar a construir la casa del turó de Monterols.

Les sis llicències d'obra que es conserven a l'Arxiu Municipal de Sarrià- Sant Gervasi, sol.licitades entre 1881 i 1891 per Joan Marsillach, ens indiquen que es van realitzar diverses obres de millora en el terreny que havia adquirit al Turó de Monterols i a la casa que s'havia construït l'any 1882.

Façana est de la Casa Àrab

La casa, que tot i actualment està adaptada a les necessitats d'una escola d'educació primària, encara conserva la distribució original, així com elements decoratius, que ens ajuden a recuperar mínimament quin era el seu aspecte inicial. 

Conformada per soterrani, on hi havia les estances de servien, com la cuina; el primer pis amb l'entrada principal que donava en un dels laterals de la casa, concretament a la façana orientada cop al carrer Muntaner, on antigament hi havia un llarg camí que unia aquest via amb la torre del senyor Marsillach.

Portes i arrambadors de parets amb decoració i disseny d'inspiració àrab


Detall del treball en ferro forjat de l'escala que comunica el soterrani amb el pis principal
Un primer pis amb les estances privades i una sota-teulada, la casa està envoltada per un magnífic jardí. A la primera planta hi ha un pati central, ara convertit en hall de comunicació entre les aules, que queda il.luminat amb llum natural gràcies a una lluernari amb vidrieres.

Lluernari del pati interior de la casa Àrab. Actualment els vidres originals han sigut substituits per aquest de colors

A la necrològica que publica Sunyol es refereix a aquesta paratge com:

“...la mort davalla l'últim fil de la vida d'en Marsillach al caure el sol d'una magnífica tarda d'estiu, en mig d'una esplendidesa de llum i de vida, en un dels llocs més deliciosos i pintorescs dels volts de Barcelona”.

Finestres d'estil àrab d'una de les façanes de la casa de Marsillach
Façana sud de la casa, on hi ha la porta  d'entrada i que unia la torre amb el carrer de Muntaner

El lloc us puc assegurar que és igual de romàntic, tot i que les rialles, els jocs i la vida que els nens donen a l'escola l'omple de vida!


Detall de les baranes de l'escala que unia el jardí de la casa amb la sala principal, una habitació amb grans finestrals sempre il.luminat i amb unes precioses vistes sobre Barcelona

A la mort del seu fill, el pare va seguir vivint en aquesta casa que amb tanta esperança havia fet construir. Finalment morí a principis del mes de març de 1896, i en una nota necrològica publicada a La Vanguardia el dia 8 de març llegim:

D. Juan Marsillach era un facultativo de bien cimentada reputación, decano de los profesores del Hospital general de la Santa Cruz. Años atrás tuvo la desgracia de perder a un hijo que era toda su ilusión y a la par una esperanza de las letras catalanas, a las cuales rendia culto, cultivando con gran talento la crítica musical. El joven Marsillach fué uno de los primeros panegiristas que tuvo Wagner en España, El maestro de Bayreuth distinguíale con su sincera amistad. La muerte de su hijo en la flor de la juventud fué para el Doctor Marsillach un rudo golpe y el comienzo de ese largo y melancólico otoño que ha acabado con su existencia a una edad bastante avanzada, con harto sentimiento de cuantos conocían sus bellas prendas de carácter.”

Façana del carrer Copèrnic des de l'actual carrer Tavern, edifici en el moment de ser construït cap a l'any 1917 per encàrrec del metge Eduard Schaefer a l'arquitecte Joan B. Serra
Doncs aquesta és la breu història de la casa Àrab. L'edifici al llarg d'aquest més d'un segle ha anat passat de mans en mans. El recinte s'ha ampliat amb noves edificacions que d'una manera o altra es connecten. De casa particular, a convent i finalment a escola....En un proper capítol ja parlarem del nou propietari, casualment un metge alemany que va fer construir l'edifici castell del carrer Copèrnic. 


Però amb l'arribada dels nous temps, crec que és important que aquest edifici amb tanta història pugui ser conservat i retornat a la seva bellesa original. És difícil que la nostra escola pugui afrontar el cost d'una restauració d'aquestes magnituds, però segur que hi ha alguna fórmula que ens ajudi a aconseguir aquest objectiu....