23 de maig 2013

ELS GERMANS ALBORS AL MIRAMAR DE SITGES





Per primera vegada es podrà veure a Sitges una exposició conjunta del quatre germans Albors

La diversitat artística de les seves obres fa que la mostra sigui de gran interès. 

No hi ha cap estudi científic que confirmi que les capacitats artístiques es transmetin genèticament, però  davant de l’exemple del germans Albors, aquesta teoria potser s’hauria d’estudiar més profundament.

Sitges des de la Bòvila, de Jordi Albors

El proper divendres 31 de maig, a la planta baixa de l’Edifici Miramar de Sitges s’inaugurarà l’exposició “Els Germans Albors”, una mostra que presentarà conjuntament, i per primera vegada, una àmplia selecció d’obres realitzades pels quatre germans al llarg d’aquests darrers cinquanta anys. 


Cartell Festa Major de Sitges, Lluís Albors
En Jordi, en Lluís, l’Agustí i en Jesús Albors i Soler són artistes sitgetans amb trajectòries vitals i professionals diferents i amb uns estils artístics molt variats que, exposats en un mateix espai, ens ajudaran a entendre millor la dimensió de l’art.

Quadre d'Agustí Albors

Serà aquesta  diversitat artística la que quedarà plasmada en la distribució de l’exposició que es podrà veure a Sitges fins el 28 de juliol de 2013. 

Un anys abans de complir-se una década de la seva mort, en Jordi (Sitges, 1937-2004) tindrà la seva primera exposició  antològica, una exhibició que pel seu valor artístic es mereixia mentre vivia. En Lluís (Sitges, 1941) ens presentarà un repàs històric, molt personal, de la seva trajectòria professional i artística com a dissenyador gràfic, creatiu publicitari i il.lustrador. De l’Agustí (Sitges, 1943) i com a continuïtat a l’exposició que va presentar l’any 2008 a la Sala Vaixells de Maricel, podrem descobrir quines són les seves noves creacions, uns quadres valents en els que els grans mestres de la pintura, l’arquitectura i l’escultura segueixen sent la seva font d’inspiració. I finalment el re-descobriment d’en Jesús (Sitges 1945, Igualada 2002) com a fotògraf, que capta amb la seva càmera intensos i bells moment vitals, així com poètics detalls que ens mostren la seva sensibilitat artística.  


Quatre germans, quatre artistes, quatre sitgetans que després de molts anys, i a través de les seves obres, tornaran a compartir un sostre amb un sol objectiu: mostrar el seu art al seu poble.

Beli Artigas Coll
Comissària de l’exposició 

12 de maig 2013

COM SANT JORDI MATANT EL DRAC. DES DE LA PEIXERA DE MMCat



Bella il.lustració de Ken Wong


El dimecres, després d’un cafè-consell amb en Gabriel Pinós a la “peixera” del Museu del Modernisme Català (MMCat), vaig sortir d’allà amb el nou catàleg sota el braç, i amb amb l’emoció d’haver pogut gaudir, gairebé en solitari, de les magnífiques peces d’art català que allà s’hi conserven. Una col.lecció única que aquest darrer any, i en motiu del 3er aniversari del museu, s’ha vist incrementada amb obres de gran valor patrimonial: vitralls, diverses peces de mobiliari domèstic, alguns realitzats per la casa Busquets, altres  mobles dissenyats per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, així com magnífiques obres  firmades per Gaspar Homar; també destaquen  quadres com l’oli de Fèlix Mestres o els dibuixos amb color de Ramon Casas; i en escultura troben “En el ball” d’Atché i la meravellosa escultura “Ànima Blanca” d’Enric Clarasó. La sort, o millor dit, la meva sort de poder fer la visita acompanyada per un dels responsables del museu, és que davant de l’impuls d’acariciar i tocar les moltes i magnífiques escultures que allà s’hi exposen, la confiança ha fet que no me n’estigués i les he tocat totes....però el sobtat contacte amb la fredor d’aquestes peces de marbre t’obliga a tornar a la realitat davant de tanta bellesa. 


El catàleg “físic” em permet completar la lectura que havia iniciat gràcies al ibook virtual que us podeu descarregar gratuïtament a la pàgina del MMCat. Els articles que allà s’hi publiquen, entre ens que n’hi ha dos de meus (un sobre el retrat que Josep Maria Recoder va fer a Josep Puig i Cadafalch, i l'altres de l'escultura de Sant Jordi) ajuden a contextualitzar i a comprendre millor  “la realitat” de l’obra que uns minuts abans hem pogut contemplar situada en un context que no és el seu destí original i pel que va ser ideat.

De nou al món real, coneixent mínimament la voluntat i l’esforç privat que ha permès l’existència d’aquest museu, el meu egoisme ( o potser el meu desencís davant una realitat que em demostra que no són moltes, i menys si tenen un càrrec públic, les persones i institucions que estan disposades a dedicar temps, diners i esforços, en la conservació del nostre patrimoni) porta a preguntar-me com és que encara hi ha gent que en aquest moment, on el món de la cultura sembla haver perdut totes aquelles funcions públiques i socials que havia adquirit durant etapes crucials de la nostra història com pot ser l’època del Modernisme, es decideixi a emprendre un projecte tan important. 



Just aquesta setmana, Lluís Permanyer publica en el seu “Quadern Barceloní” de La Vanguardia una nota on elogia el Museu del Modernisme i en celebra les noves peces exposades. Com ell bé diu “Aquest museu és el resultat de l’amor i l’esforç personal de Fernando Pinós. Tot un exemple”. Però la frase més destacada de tot el text arriba al final: “No ha rebut ajuda i ni tan sols la visita del regidor de Cultura”. Doncs aquí és on hi ha la clau de tot! Com pot ser que un regidor de cultura no es marqui a la seva agenda LABORAL una visita periòdica a aquest museu per tal de conèixer la col.lecció i informar-se de com aconsegueixen obrir cada dia tot i ser un museu privat? i pq no triar-lo com a escenari per a un acte públic de promoció de la ciutat? Sembla impossible que davant de la crisi econòmica i cultural que vivim en aquests moments, un representant públic no sigui capaç de valorar i considerar com es mereix un projecte priva que amb esforç i il.lusió s’ha situat en les primeres posicions dels museus barcelonins. 

Aquesta situació la veig simbolitzada i representada en la imatges d’una d’aquestes noves adquisicions del Museu del Modernisme. Una bellíssima escultura de “Sant Jordi matant el drac” del que vaig tenir la sort de poder-ne fer el text per al nou catlàleg de MMCat, petit article que us deixo aquí per veure si us animeu a fer-li una visita...

Sant Jordi matant el Drac




Els grans artistes catalans dels darrers 600 anys han trobat en l’escena principal de la llegenda de Sant Jordi una important font d’ inspiració per a les seves obres. La mort del drac ferotge per la certera llança del gloriós cavaller la trobem representada en peces fonamentals de l’art Català, com   pot ser el retaule gòtic de Sant Jordi que Bernat Martorell va realitzar per al Palau de la Generalitat.

Un altre periode històric prolífic en la representació de Sant Jordi, fou el Modernisme. En els diversos àmbits artístics que el conformen, des de la pintura fins a l’arquitectura, passant per l’escultura, les arts decoratives, la joieria i la marqueteria trobem interessants i variats exemples d’aquest tema èpic, que a finals del segle XIX amb la Reneixença torna a adquirir protagonisme entre els artistes, principalement modernistes, que veuen en aquesta figura del patró de Catalunya, la representació de la lluita del poble català. Tenim grans exemples com la Casa Batlló de Gaudí, coronada per una impressionant teulada, en la que s’hi distingeix l’esquena d’un drac, amb les escames realitzades amb peces de ceràmica vidriada, i que queda traspassat per una espasa de forma bulbosa rematada amb una creu de quatre braços; la decoració ceràmica que trobem a la casa de les Puntxes de Puig i Cadafalch, fins a la decoració amb marqueteria del llit realitzat per Gaspar Homar i que es pot veure en aquest mateix museu. 



Però si en un camp artístic tenim exemples de representacions de Sant Jordi aquest és el de l’escultura. El nostre patrimoni és ric tant en peces d’escultura exempta com en interessants relleus que decoren les façanes de principals cases de Barcelona. 

Un dels artístes més prolífics fou Josep Llimona, del quan es coneixen diverses escultures de Sant Jordi. En totes elles, realitzades a partir de la primera década dels segle XX, l’escultor es decanta per representar a un jove cavaller mig nu, amb el rostre descobert i amb els cabells llarg, en posició relaxada, amb el drac mort als seus peus..... 

Sant Jordi Casa Amatller

Pel que fa a Sant Jordi en façanes, podem destacar, per la semblança amb la peça que avui es mostra al Museu del Modernisme, els alts relleus del gran Eusebi Arnau que trobem en algunes de les principals cases que dissenyà l’arquitecte Puig i Cadafalch a Barcelona. El primer, de 1896,  el trobem a  la façana de la casa Martí (Cerveseria dels 4 Gats), i amb la funció de peanya que sosté una escultura. Els altres exemples són els alts relleus de la porta d’entrada de la Casa Amatller (1898-1900) i el que decora una de les cantonades del Palau Baró de Quadres  (1904-1906).  

Sant Jordi Casa Baró de Quadres

En tots els casos, i coincidint amb la peça que guarda el museu, Eusebi Arnau esculpeix a Sant Jordi en el momen àlgid de l’acció, quan està matant la fera amb una llarga llança. Sempre va vestit amb una armadura que li cobreix tot el cos, porta un escut per defensar-se i no munta cap cavall, sinó que s’ens presenta com una figura divina que sembla volar per sobre del drac, que tot i viu, està derrotat. 



7 de maig 2013

SITGES ÉS SITGES, NI MILLOR NI PIJOR... SIMPLEMENT, SITGES. Presentació del llibre sobre "Charles Deering i Ramon Casas" a Miami


Primera posta de sol a Miami.......

Eiiiiii!!! ja torno a estar aquí.... plena d'energia i amb moltes idees al cap!!! Un mes sense escriure res al blog no significa que no hi hagi donat voltes i més voltes, tot al contrari, les ja "mítiques" carpetes de "possibles temes pel blog" han anat creixent amb els dies i no se per quin d'aquests temes començar.... però abans de res us vull fer cinc cèntims de la meva setmana a Miami fent de "filla de l'artista".


El dijous 25 d'abril, al Deering State at Cutler de Miami, es va presentar el llibre "Charles Deering and Ramon Casas: A Friendschip in Art" editat per la Northwestern University de Illinois. Us podria fer la crònica típica i tòpica d'un acte com aquest, però com que ja l'han fet al blog "The Miami Hal" potser el millor és que ho llegiu vosaltres mateixos aquí. I sobre el llibre? Doncs també us deixo bones referències com els articles que sobre ell s'han publicat a El Punt/Avui o a l'Ara, així com la columna d'opinió que avui mateix escriu Oriol Pi de Cabanyes  a La Vanguardia.


Façana principal de la "Stone House" de Cutler

Jo el que vull és intentar transmetre els meus sentiments al poder estar, però sobretot passejar i gaudir de la casa i dels jardins que Charles Deering es va fer construir a la vora de l'oceà Atlàntic. La coneguda com "Stone House", la casa de pedra, va ser aixecada l'any 1922 just pocs mesos després de que Deering decidís marxar de Sitges per sempre més. 


Es tracta d'una construcció que, seguint el que  havia fet al Palau Maricel de Sitges, s'utilitzen diversos estils arquitectònics que es barregen aconseguint un edifici original, tot i que el resultat no té la bellesa i l'espectacularitat que havia aconseguit en el seu somni sitgetà.


A l'interior i a la galeria que envolta la casa de pedra, al saló principal de la qual es va fer la presentació del llibre, trobem diversos elements decoratius que ens remeten directament al Maricel de Sitges, un descobriment que es va repetint durant les visites a altres cases que, d'una manera o altra, tenen una relació directa amb Charles Deering.  El primer que et va saltar el cor és la placa de bronze que Llimona va esculpir per encàrrec de l'Ajuntament de Sitges quan l'any 1916 es va nomenar Deering fill adoptiu de Sitges, una història que ja vaig explicar fa uns anys en aquest article


Altres trobades que emocionen són les cartes  enviades per Ramon Casas a Deering il.lustrades amb dibuixos de l'artista català que emmarcades decoren algunes parets de la casa, unes cartes que trobem reproduïdes al llibre protagonista de l'article; també sobta la presència d'unes fotos recents del Palau Maricel de Sitges realitzades per la fotògrafa espanyola resident a Miami Patricia Gonzalez que ens demostren el descobriment americà de la nostra joia arquitectònica; i finalment, presidint la sala d'actes el gran quadre de Ramon Casas de "El dimecres de Cendra", la història del qual també he tractat anteriorment en un altre article d'aquest mateix bloc.

Hunt i Coll a la baia de Cutler, casa de Charles Deering a Miami

En el llibre queda clar que Charles Deering i Ramon Casas, tot i  viure en dos continents llunyans, de no parlar el mateix idioma, de tenir professions diferents.... van aconseguir ser bons amics i conservar aquesta relació fins al final. Una amistat que es va basar en l'admiració mútua, el respecte per les seves diferències, així com per compartir una gran passió per l'art. Els dos es mostraven orgullosos de la seva vida més personal, dels seus paisatges, de la seva família, amistats..... i no van dubtar en fer-ne partícip a l'amic. Doncs cent anys després la història es repeteix.... i de nou Sitges-Chicago-Miami-Barcelona es retroben en aquest llibre escrit per Isabel Coll i editat per la Northwestern gràcies al suport de Chris Hunt, rebesnét de Charles Deering i un dels membres de la Biblioteca Charles Deering de la Northwestern University, editora del llibre. Aquest cop Isabel Coll ha retornat a Miami per presentar la seva investigació (així com per continuar-la) i ha pogut gaudir d'alguns dels paisatges vitals de Charles Deering, una experiència i un redescobriment que també va viure Chris Hunt fa uns anys quan va visitar el Palau Maricel de Sitges per primera vegada, una visió que li va frapar i que l'ha fet tornar diverses vegades.

Lluna plena a Deering State, Cutler.... una visió magnífica i única

Però les obres d'art que van decorar el Palau Maricel de Sitges i que Charles Deering es va emportar cap als EEUU l'any 1921 quan va decidir que ja en tenia prou (llegiu el llibre...) les podem trobar en altres edificis singulars i cases de Miami. En una vivenda particular, de la que molt cordialement s'ens va obrir la porta,  et pots topar amb les cadires de fusta del menjador dels Deering a Sitges, amb diverses columnes tallades, companyes de decoració de les que encara podem veure al nostre (actualent desgraciat) Maricel de mar; un dels llits que Casas va poder pintar quan dormia a la casa d'hivern de Maricel, l'actualment desapareguda casa Rocamora; bells quadres del mateix Casas, així com obres fonamentals de l'art espanyol del XVII, escultures, peces de retaules, obres orientals............ 

Un no pot parar de mirar, admirar i fotografiar.......

Fins i tot Villa Vizcaya, la magnífica i "abarrocada" casa que James Deering (1859-1925), germà petit de Charles, es va fer construir l'any 1910 al magnífic paratge de la Bahia de Bizcaia, a Miami, desa entre les seves parets algunes de les peces que van formar part de la col.lecció sitgetana. A la mort de James, el qual no tenia ni esposa ni fills, la seva fortuna i les seves possessions van passar a mans dels seus germans i nebots. Una herència que dos anys més tard es veuria ampliada amb llegat de Charles Deering, que morí l'any 1927. Això va fer que les col.leccions dels dos germans es barregessin i que actualment poguem trobem obres procedents de la casa Sitges de Charles en un edifici que va ser propietat de James..... Per cert, potser és en aquest punt on hi ha la resposta a la pregunta que Toni Sella feia aquesta setmana en el seu article a l'Eco de Sitges sobre una suposada relació homosexual entre Charles Deering i Miquel Utrillo. Possiblement aquest rumor que diu Sella corria per Sitges es referia o es confomia amb la vida íntima de James Deering, que va manternir una relació sentimental amb el decorador de Villa Vizcaya.... 

Vaixell de pedra que hi ha a la baia de Bizcaia, just al davant de la façana "marítima" de Villa Vizcaya

Tots aquests llocs que he pogut visitar són espectaculars, magnífics, d'una bellesa especial....., però fins que no he pogut trepitjar aquests jardins, tocar aquestes pedres, olorar aquest oceà..... no he pogut donar resposta a tots aquells dubtes que m'havien vingut al cap quan llegia les magnífiques històries sobre Florida......  pq Charles Deering va decidir construir el seu somni a Sitges? pq va estimar tant aquest poble mediterrani? pq se li va trencar el cor quan va tenir que marxar d'aquella manera d'una terra en la que ell hi va posar tanta esperança? Ara ja us puc donar la resposta..... Sitges no és Miami, Sitges és Sitges, ni millor ni pitjor.... simplement, SITGES. Una cosa així deuria pensar Charles Deering quan va arribar a Sitges de la mà del seu gran amic Ramon Casas.... i com segueix la història molts ja la sabeu... i els que no la podeu trobar ampliament explicada al magnífic llibre que avui us presento i si en voleu un petit resum aquí us el deixo

Paleta de colors al cel de tots... al cel que uneix Miami amb Sitges...

Ara, un cop superat el Jet lag i amb el record d'uns grans dies a Miami on he pogut viure una magnífica experiència, ja toca començar a obrir les carpetes de "possibles temes pel bloc"....