24 de des. 2013

MOLT BON NADAL I UN FELIÇ I HISTÒRIC ANY 2014



Un any més ens tornem a plantar davant d'aquests dies durant els quals, vulguis o no vulguis, el cap et porta a recordar el que t'ha passat al llarg d'un any sencer!  Com sempre, i per sort, les coses bones s'han anat intercalant amb algunes de dolentes.... però la vida, com el món, gira i nosaltres girem amb ell passi el que passi. Així, tot i que aquest Nadal serà més trist i els dies de festa "més curts" ja que ni el dia de Nadal ni el dia de Reis podrem anar a "envair" la casa l'àvia Lluïsa, els nens són la viva representació de la il.lusió i la felicitat.... i no els podem trair. 

Pel que fa als objectius que em vaig marcar pel 2013 estic feliç pq al final crec que els que estaven a les meves mans els  he pogut aconseguir tots.  Destaco l'èxit que finalment ha aconseguit el llibre de Modernisme. Modernismo en Barcelona, el qual ja es pot trobar a les llibreries Laie i Happy Books-Formiga d'Or de Barcelona i al Museu del Modernisme . No puc deixar de recordar el meu agraïment a Daniel Giralt-Miracle per la seva magnífica crítica a La Vanguardia


Les altres dues propostes d'aquest any eren les exposicions Els Germans Albors al Miramar, i la de Serrano. El pintor dels silencis. La primera va ser una fita difícil, no només pel fet de tractar quatre artistes molt diferents en un sol espai, sinó per la dificultat que suposa "parlar" d'uns sitgetans reconeguts i estimats per tot el poble. Ara, amb el cap fred i el cor calent, us puc dir que estic molt feliç d'haver complert amb aquest encàrrec "familiar" que entre altres molt bones coses m'ha regalat aquest dibuix que jo he convertit en felicitació de Nadal, un regal que em va fer en Lluís Albors just al tancar la mostra. És la seva visió tan original i especial sobre la meva persona la que m'ha portat a compartir-la.... com us podeu imaginar em sento molt identificada amb l'àngel... tot i que de tant en tant em costi una mica amagar la cua de dimoniet.....


Sobre l'exposició de Josep Miquel Serrano només puc dir coses bones. Una gran experiència laboral que m'ha servit per conèixer i aprofundir en l'art i la persona del que va ser un dels grans pintors catalans de la segona meitat del segle XX. 

Els altres objectius no estaven ni estan a les meves mans, així que el seu compliment o incompliment no es cosa meva. Però com que sí que els sento meus, desitjo que l'any 2014, i com han tornat a anunciar públicament, acabin les obres dels museus de Sitges i s'obrin al públic.... així com també desitjo que sigui l'any en que la justícia es pronunciï sobre la legalitat o no de l'enderroc de la Casa Romacora, edifici que recordo que estava catalogat amb el màxim nivell de protecció i que per art de ..... va desaparèixer per convertir-se en un bloc de ferro i formigó amb façana "vintage". 

I quins objectius em poso pel 2014? Doncs primer de tot fer feliç als que m'envolten per així jo poder ser feliç! Ah...i poder organitzar algunes de les exposicions que tinc al cap, com la que ha d'homenatjar al pintor Alfred Sisquella (1900-1964) del qual l'any 2014 es commemoraran els 50 anys de la seva mort. 



I desitjos? Uffff.... desitjo que ningú ens posi "cadenes" a poder decidir quin ha de ser el futur dels nostres fills.... i que aquest futur pel que alguns porten molts anys lluitant, i pel que altres de més joves portem anys anel.lant, arribi en pau el proper 9 de novembre de 2014!

Sitges en un vespre de finals de desembre de 2013


4 de des. 2013

PARETS QUE ES CONVERTEIXEN EN UN GRAN LLIBRE DE VISITES. EXCURSIÓ A LA MARE DE DÉU DE GRÀCIA DE SITGES



La setmana passada vaig realitzar una interessant excursió per "terres" de Miralpeix.

Després de la darrera visita "d'estudi" a aquest bell paratge l'any 2009, de la qual en va sortir aquest petit informe històric, les coses han canviat molt. De la masia, actualment propietat municipal, no en queda gairebé res; el molí ara forma part d'un edifici contemporani i es troba situat al mig del jardí de l'hotel Dolce i del castell en queden 4 pedres, fruit dels treballs arqueològics que es van realitzar fa uns anys. 



Però el que més el va cridar l'atenció fou  l'ermita de la Mare de Déu de Gràcia, un petit edifici construït entre el segle XII i el XIV amb característiques arquitectòniques que remunten al romànic i al gòtic.Del primer període podríem destacar la coberta a dues aigües i el petit absis rodó. Pel que fa a les característiques que remeten al gòtic, ens trobem amb un arc de mig punt amb dovelles de pedra, i un ull de bou, a mode de rosetó, en el costat de ponent, una obertura desproporcionada, igual que la gran porta d’entrada, si ens fixem en la resta del petit i sever edifici religiós.



L'any 1936 aquest edifici fa ser cremat, i des d'aquell moment la seva degradació ha sigut molt evident. Actualment la porta de l'ermita està oberta, i un cop dins el primer que crida l'atenció són les moltes inscripcions que omplen les parets del petit temple. Un cop perduda la por d'estar dins d'aquest petit, brut i.... sagrat espai, comences a mirar i a llegir tot el que s'ha volgut plasmar als murs. És en aquest moment quan te n'adones, i no puc negar que m'hi vaig enganxar, que es tracta d'un gran (i incívic) llibre de visites en el que pots trobar-hi noms i dates que van des de principis dels anys 40 del segle XX, pocs anys després de l'incendi que el portà a la ruïna, fins a l'actualitat!!!!

Què porta a la gent a deixar la seva empremta en un edifici abandonat? No ho se, però el que confirmo és que m'hi hauria passat hores llegint dedicatòries, dates, declaracions d'amor.... i que el que més m'hauria agradat seria trobar cada una de les persones que han plasmat allà el seu nom i cognom!!! Però no és viable.... tot i que no me n'he pogut estar de provar-ho. Així que m'he decidit per una de les rúbriques més completes i més antigues de les que allà podem llegir. Algú els coneix?



J. Vilarrassa Bagul (en por favor) José Vilarrasa Bagul, Montserrat Lopez Jijón. Calle Jesus nº 56, Sitges. 26-3-48

Haig de tornar-hi aviat! No m'esperava trobar això i només portava el mòbil per fer fotografies. Hi havia moltes més històries com aquesta, uns noms, uns records.... que combinen a la perfecció amb una vista de Sitges que és impagable! No se sap mai si la propera vegada jo també tindré la tentació de deixar anotada la meva visita a tan bell i màgic paratge......




21 de nov. 2013

UNA FÀBRICA DE SOMNIS. L'AUTÒDROM DE TERRAMAR DEL SEGLE XXI






Imatge dels Jardins de Terramar

En aquest blog hem parlat moltes vegades d’algunes de les construccions i infraestructures que conformaven la Ciutat Jardí de Terramar a Sitges. Els articles han anat des d’estudis  sobre la vida i obra d’un dels seus principals artífex del gran projecte, l’arquitecte Josep Maria Martino i Arroyo, fins a intenses històries, algunes tristes i altres més alegres,  viscudes en edificis com l’hotel Terramar Palace

Doncs seguint aquesta línia, avui li toca el protagonisme, no sols en aquest blog sinó en l’àmbit nacional, a una monumental construcció, única a Catalunya per les seves característiques, que tot i aquesta singularitat,  fins el dia d’avui es trobava en un estat deplorable i en greu perill de desaparèixer: l’Autòdrom de Terramar.

Imatge de la construcció de l'Autòdrom de Terramar.
Les obres de l’Autòdrom, firmades conjuntament per Josep Maria Martino (autor del disseny de les grades i dels equipaments que conformaven el complex esportiu) i per Jaume Mestres i Fossas (responsable del disseny de l’original pista ovalada) es va iniciar l’any 1922 en els terrenys que ocupaven les masies del Clot dels Frares i de can Panxampla, una gran esplanada en el terme municipal de Sant Pere de Ribes, però tocant a Sitges, propietat de la societat anònima “Autódromo Nacional”. Es tractava d'un projecte complert i complex, situat en un espai estratégit com eren aquestes terres properes a la ciutat-jardí de Terramar, ja que l'objectiu era clar: la construcció del principal autòdrom a Espanya. Els treballs de construcció de tan magne projecte, que va trigar 300 dies a ser enllestit, van anar a càrrec de la constructora “Tanner and Eigenheer”. 

Dibuix realitzat per Josep Maria Martino de la presidència a la grada de l'Autòdrom

A l'expedient d’obres de l’Autòdrom de Terramar que es conserva a l'Arxiu del Col.legi d'Arquitectes de Barcelona, un gruix important de documents cedits per la família de Josep Maria Martino, hi trobem plànols, alçats, dibuixos.... i el que més pot sobtar, un complet estudi en el qual l'arquitecte català descriu exhaustivament les característiques d’un dels principals autòdroms del món, el de Monza. Unes bases constructives que li serviran a Martino com a exemple i guia per a l’autòdrom de Terramar. 

Vista de les grades de l'Autòdrom

Però Martino i Mestres van entendre que el projecte que tenien entre les seves mans  era únic, i van decidir utilitzar un material durador i que els hi donava múltiples possibilitats constructives. Així doncs, el formigó es converteix en el protagonista constructiu d’aquest modern circuit, utilitzant-lo tant per a les grades com per a la pista. La gran resistència d’aquest material ha permés que 90 anys després de la seva construcció encara es conservin aquestes parts essencials de l’autòdrom, i que la possibilitat de recuperar-les i restaurar-les no sigui una utopia. 



El dia 17 de setembre de l’any 1922, el general Primo de Rivera va visitar Sitges per posar la primera pedra d’aquest ambiciós projecte. A El Baluard de Sitges del 9 de setembre de 1922 llegíem la notícia: 

“La societat “Autòdrom Nacional”, si bé rectificant un xic el primer plan d’emplaçament,- a l’objecte de defugir a exigències desmesurades de certs propietaris,- es proposa inaugurar les obres el vinent diumenge, revestint de solemnitat tan important acte, ja que, ademés de les representacions de la Premsa de Madrid i Barcelona, hi assistiran també les Autoritats superior, l’Excm. Delegat Regi del Turisme i una representació de S.M. el Rei d’Espanya; constituint, per consegüent, aquella data, uns dels dies històrics per la nostra estimada Sitges, dintre el seu període ascendent.
No cal dir que amb tal motiu serà bona ocasió de demostrar a l’iniciador del magne projecte, D. Francesc Armengol, i a tots quants ens visitin, que l’esperit i l’ànima del nostre poble s’hi associen amb tot entusiasme, i procurarà demostrar-ho així, ben ostentosament, d’aquella manera que sap fer-ho quan es tracta de exterioritzar l’entusiasme col·lectiu.....”

Després de gairebé un any, un temps récord si pensem en l’envergadura del projecte, l'autòdrom de Terramar es va inaugurar el 28 d’octubre de 1923 ara fa 90 anys, convertint-se en el primer circuit permanent d’Espanya, i un dels més interessant de tota Europa, fins al punt que el Primer Gran Premi Internacional d’Espanya, celebrat per a la inauguració de l’Autòdrom de Terramar, va comptar amb la presència del rei Alfons XIII.  



El circuit de dos quilòmetres, i amb uns peralts impressionants de més de 60 graus, les obres del qual van tenir un cost de 4 milions de pessetes, massa inversió que no es va veure compensada per la falta de visitants al circuit. 
El 19 de setembre de 1926, a l'autòdrom de Sitges es va viure una gran tragèdia. Durant una jornada d'entrenaments per al premi Basté, cursa organitzada per la Penya Rhin el dia 26 de setembre, el motorista Francisco Abril Pujol va patir una greu caiguda que el va deixar inconscient a terra. El ferit va ser portat urgentment a casa del doctor Benaprés i es va anar a buscar al doctor Corachan, dues de les grans personalitats mèdiques del moment, que van realitzar les primeres cures d'urgència, però que no van poder salvar la vida d'aquest jove pilot de tan sols 23 anys.

Poc a poc les curses van anar espaiant-se, així que l'any 1927 ja no se’n va realitzar cap. L'any 1930 l'Autòdrom, encautat per l'Estat als seus propietaris per no haver pagat ni les contribucions ni els impostos,  va passar a mans d'un grup de financers, els quals volien realitzar una forta inversió per tal de poder restaurar el circuit i tornar a disputar-hi curses. Entre les idees d'aquests empresaris hi havia la de construir una fàbrica d'automòbils als terrenys interiors de la pista. Tot i que l'autòdrom no recuperava la seva activitat, l'espai s'aprofitava per organitzar-hi actes lúdics com la competició entre un avió i un cotxe durant els actes de Festa Major de 1931. 

Durant el mes d'octubre de 1931, tal com es publica al Baluard de Sitges (18 d'octubre), al Restaurant “Hostal del Sol” es va organitzar un sopar amb l'objectiu de tractar la possibilitat de trobar una sortida millor i aconseguir reanimar la pista automobilística de Terramar. En aquesta trobada hi havia el senyor Edgar Morawitz, principal inversor, l’arquitecte de l'autòdrom el senyor Josep Maria Martino, el senyor Robert Basses, així com els directius de l’entitat organitzadora.

El 18 d'octubre va tenir lloc les proves organitzada pel Moto Club de Catalunya, una jornada intensa en què hi havia cursa de cotxes, de motos i d'avionetes. Aquesta jornada  s'havia posposat anteriorment per no coincidir amb el partit de futbol que jugava el Barça i l'Espanyol  el dia 11 d'octubre, una decisió que  tenia com a principal motiu de no restar mútua importància a les dues manifestacions esportives. Fou aquesta la primera de les diverses curses de motor que es van viure a l'autòdrom de Terramar el la que podem anomenar la seva segona etapa d'esplendor. 

Paradoxalment,  si un dia l'Autòdrom de Terramar es va omplir del tot, aquest va ser durant l'Aplec de la Federació de Joventuts de la Lliga Catalana el diumenge 1 d'octubre de 1933.  

L’esclat de la Guerra Civil Espanyola va ser un altre moment de crític pel circuit. Morawitz, alma mater d’aquest segon període de l’autòdrom, s’havia posicionat en contra de Franco i això va fer que hagués d'abandonar la gestió del circuit per por a les represàlies de la dictadura. Els terrenys passaren a ser una explotació agrícola i s'abandonà definitivament l'organització d'activitats automobilístiques.

Però sembla que la sort de l’Autòdrom de Terramar ha tornat a canviar i que avui pot ser el dia que s’inici un tercer període d’esplendor. Aquest matí, en el mateix recinte del circuit, s’hi ha presentat un “mega projecte” que proposa la restauració i recuperació dels elements patrimonials que encara s’hi conserven, com la pista, les grades i altres petites construccions originals, així com la construcció d’un complex lúdic dedicat al món de l’automobilisme i el motor.

Ja fa temps que la idea de convertir aquest gran terreny en parc temàtic del motor rondava pel cap d’algunes persones. Alguns plànols rondaven per les taules de les grans empreses mundials, multinacionals, bancs.... Trobar finançament per a aquest projecte no era fàcil, i menys en moment de crisis com la que es viu actualment. Un dels principals objectius era restaurar i recuperar la pista del circuit, així com els elements arquitectònics que conformen l’espai, ja fossin les masies com les grades de l’autòdrom. El pressupost de restauració és molt elevat, i sense un projecte que suposes uns beneficis econòmics no hi havia possibilitat de realitzar aquestes obres tan necessàries per conservar el nostre patrimoni... així doncs, era prioritari aconseguir els diners, el finançament, una persona, diverses persones, empreses... que també s’il.lusionessin amb aquest projecte. 

Finalment el somni sembla que es complirà. Els plànols, alçats, dibuixos, 3D, idees... passaran a ser una realitat. L’autòdrom del segle XXI ja té el seu nou alma mater, la societat VIP Terramar S.L., nova propietària de l’Autòdrom, així com un equip d’arquitectes i urbanistes que segueixen l’estel.la marcada per Martino i Mestres. Es tracta de tres sèniors catalans: Toni Poch, Estanislau Roca (director de l’equip redactor del Pla d’Ordenació Urbanística de Sitges l’any 2005, que inclou el catàleg del patrimoni arquitectònic de la vila) i  del sitgetà Ramon Artigas, la vida, o el naixement del qual, deu molt al projecte de Terramar, tal com explico en aquest article dedicat al meu avi

Així doncs, sort a tots i moltes felicitats.... 

11 de nov. 2013

D'HOTEL TIBIDABO A COL.LEGI JESUS MARIA DE SANT GERVASI. DE MAGÍ RIUS A ENRIC SAGNIER



Fa uns anys que estic realitzant l'estudi dels diversos edificis que conformen l'escola Mary Ward (coneguda com les monges Alemanes) del carrer de Copèrnic de Barcelona, unes instal.lacions en les que hi vaig passar uns pocs anys de la meva vida, i en les que actualment hi passen moltes hores els meus fills. Però quan vaig començar aquesta investigació el cor el tenia una mica partit, i a la vegada vaig anar buscant informació sobre una altra escola en la qual encara hi havia passat molts més anys i de la que en tinc diversos records.... 

Foto del Fons Cuyàs,  penjada per Miquel Barcelonauta a la pàgina Amigos de Barcelofilia a facebook
Doncs avui al grup de facebook Amigos de Barcelofilia, Miquel Barcelonauta ha penjat una fotografia d'un edifici neoclàssic ja desaparegut que es trobava al Passeig Bonanova cantonada Teodora Lamadrid, just al davant de la meva escola, i que va ser enderrocat a principis de la dècada dels 70. Entre els molts comentaris que ha suscitat aquesta imatge n'hi havia un que feia referència a l'antic Hotel Tibidabo i m'ha fet recordar el meu petit estudi sobre aquest edifici. 


Plànol del terreny que ocupava aquest edifici neoclàssic conegut com El Pinar. Foto penjada  per Miquel Barcelonauta a la pàgina Amigos de Barcelofilia a facebook

Col·legi Jesús Maria de Sant Gervasi d'Enric Sagnier

L’edifici del Col·legi Jesús Maria de Sant Gervasi (1892-1897) és obra d’Enric Sagnier Villavechia (Barcelona, 1859-1931), un dels arquitectes que més obres va firmar a la capital catalana durant els primers anys del segle XX. Entre els seus edificis hi destaquen el Temple Expiatori del Tibidabo, la Nova Duana, el Palau de Justícia, l’església de Pompeia, la Casa Lluís Sagnier Nadal, actual Centre Cívic del Barri de Sarrià Sant Gervasi, la casa Arnús, més coneguda com “el Pinar” als peus del Tibidabo, la casa Garriga Nogués (1899-1901), actual seu de la Fundació Godia, la casa Muñoz (Torre del Marqués d’Alella) de 1913, al Carrer d’Avenir, edifici que actualment es troba en mal estat de conservació, degut al llarg litigi viscut entre Ajuntament i propietaris que ha acabat amb sentència favorable al consistori barceloní. Sagnier també te obres molt més noucentistes, com la casa Assumpció Parellada (1916) al carrer Muntaner 315, cantonada amb carrer Madrazo.

Però a Sitges també tenim bells exemples de cases firmades per Enric Sagnier. Una de les més conegudes és la Casa Isabel Ferret Martorell, al Passeig de la Ribera, construïda l’any 1899. Un cop més, l’arquitecte ens demostra el seu eclecticisme a l’hora de dissenyar la façana. Per a la planta baixa tria obertures amb arcs lobulats, els quals donen pas a un primer pis amb balcó ondulat i finestres rematades per llindes i dovelles. En els segon pis hi col·loca una galeria amb cinc finestres gòtiques, i l’edifici el corona amb una barana d’inspiració àrab, coronat per merles medievals.... tota una barreja que als meus ulls dona un conjunt harmònic de gran bellesa i equilibri. Posterior és la casa Francesc Ferrer (1915), al carrer sant Francesc número 24.


Foto del col.legi Jesus Maria de Sant Gervasi de l'arquitecte Enric Sagnier penjada a la pàgina www.todocolección.net
Tornant a l'escola. Fins aquest moment, la congregació de Jesús Maria havia tingut altres col·legis a Barcelona. L’any 1850 decideixen establir-se a Sant Andreu del Palomar (1), amb la intenció d’erigir un col·legi només per a nenes. Fou així com construirien un gran edifici en el que hi destacava l’església. A la premsa del moment descriuen aquesta capella com: “Ocupa la citada iglesia una superficie de 400 metros y tiene una elevación de 22. Es de estilo ojival, y aunque consta de una sola nave forma el terreno una cruz latina cuyos brazos le constituyen dos espacios capillas, únicas que hay en el templo, a ambos lados del presbiterio, cerradas por unas verjas de hierro con remates de carácter igual al del nuevo edificio..”. (2) 

Aquest col·legi va ser inaugurat el dia 19 de gener de 1880 amb la benedicció del bisbe de Barcelona.
L’any 1859 les religioses havien adquirit un solar darrera del carrer de Redines? on es volia construir una gran escola. (3)

L’any 1881, a la botiga del Sr. Duarri, s’hi mostrava una rica custodia, dissenyada per Gaudí, i realitzada al taller de l’argenter D. Vicente Badia, una important peça litúrgica destinat a la capella de l’escola de Sant Andreu (4)Antoni Gaudí ja havia col·laborat amb aquesta ordre religiosa, ja que l’any 1881 va dissenyar l’altar per a la capella del col·legi que les monges tenien a Tarragona. Altar que durant uns dies es va exposar al taller del Sr. Puntí de Barcelona, i que estava conformat per una taula d’alabastre de Saragossa decorada amb columnetes amb serafins. L’ara és una peça en blanc. (5)

Altres col·legis com el del Carrer Foment de Barcelona, la primera pedra del qual fou col·locada durant el mes de gener de 1898.


El Hotel Tibidabo

El col·legi va ser aixecat on antigament hi havia l’Hotel Tibidabo, original construcció inaugurada el 4 de novembre de 1882, sobre el terreny que poc temps abans ocupava la Finca Bellsolell, en el “tros de carretera que va des de la Bonanova als Jusepets, llindant amb la Torre Castañer i molt proper al manicomi de Nueva Belén”. 

Les cròniques de la inauguració fetes a La Vanguardia (6) descriuen un interessant edifici al qual s’hi arribava a través d’un passeig de plataners, i que estava envoltat de grans jardins amb llacs, un kiosc, aquari, cascades, grutes, parcs i llocs d’oci, tots ells espais creats pel jardiner Oliva. Al referir-se a l’interior del local, el cronista parla de “lujo verdaderamente asiático, profusión de mesa con rica vajilla y adornos suntuosos en todas partes; ricas habitaciones decoradas espléndidamente y con muebles de gran valor ...... ”. L’edifici estava format per dos pisos i baixos, era obra de l’arquitecte Magí Rius i Mulet arquitecte de la Reial Academia de San Fernando.

L’èxit de l’Hotel entre la societat barcelonina fou tal, que pocs dies desprès de la inauguració, els seus propietaris van acordar construir un gran menjador de restaurant, capacitat per a fer cabre entre 500 i 600 persones, i així deixar lliure les sales de menjador del propi hotel per a que les famílies que estaven allà hostatjades pugessin gaudir d’una estança més tranquil·la (7).

Aquest hotel va tancar les seves portes el 10 d’octubre de 1884, es va traspassar a uns nous propietaris (8), els quals van realitzar-hi uns treballs de decoració per tornar-lo a obrir el dia 1 de novembre del mateix any (9), reformes que van fer augmentar el gran número de visitants que hi anaven els dies de festa, com per exemple el dimecres de cendra de l’any 1885. A la crònica publicada a La Dinastia llegim: “ La tradicional costumbre de salir al campo el miércoles de ceniza ......; tal era el gentío que acudió a enterrar la sardina, según la frase vulgarmente admitida. El Hotel Tibidabo y el Parque de La Montaña se vieron concurridísimos y éstos y las empresas de tranvía, lo mismo que la del ferrocarril de Sarriá debieron hacer si agosto”(10).

L’any 1892 les monges compren la finca Moragas i s’instal·len a l’antic Hotel Tibidabo. El col·legi-internat de noies, donava primera ensenyança i també feia funcions de noviciat (1895-1972) i Seu Provincial (1896). El mateix any comencen les obres, però aquest treballs s’han de parar l’any 1894 per manca de fons, a l’hora que s’inaugurava el nou internant. Van quedar per fer el Saló d’actes (1904), i la Capella (1918-20), fins conformar l’edifici actual.

L’any 1907 obren dues escoles gratuïtes: la de Sant Josep i la Sagrada Família per a serventes (dominicals). L’any 1920 s’accepten alumnes externes, i des de 1922 funciona la 2ª ensenyança.
L’any 1894 l’escola tenia 70 alumnes, l’any 1908 n’hi havia 80... i l'any 1985 ja en són 1614. (11)

Tot i que en el primer projecte realitzat per Sagnier s’hi preveia la construcció d’una gran església en un dels laterals del col·legi, finalment la gran capella es va situar integrada dins de l’edifici principal. La decoració d’aquest espai té un gran treball i exemples importants. Durant el mes de juny de 1896, a la “quincalleria” del senyor Cruspinera, al carrer de Ferrando VII, s’hi exposava una imatge tallada en fusta pel jove escultor Soler i Forcada, i pintada pel Senyor Espelta?, figura destinada al Col·legi de Jesús Maria de Sant Gervasi (12).

Durant el mes d’octubre de 1923 s’inaugura i es beneeix la imatge de mida gairebé natural del Sagrat Cor de Jesús, que estava al nou altar realitzat de marbre blanc y or, que havia estat realitzat per la “casa Esteve y Compañía”(13).

La República (1933) va obligar a traslladar la segona ensenyança a una Torre a part de l’edifici, a l’Avinguda Tibidabo i a la que li posaren el nom d’Acadèmia Tibidabo. L’any 1936, durant la Guerra Civil, l’escola es va convertir en Sanatori i Clínica Psiquiàtrica Municipal i des de 1938 també fou Hospital de Guerra. Durant tots aquests anys, l’edifici no va patir greus desperfectes, i l’any 1939 l’escola va tornar a funcionar com a tal. Les escoles gratuïtes no es reobren fins l'any 1948, fonent-se posteriorment amb la resta del col·legi. L’any 1965 l’internat comença a desaparèixer i durant el curs de 1983 l’escola passa a ser mixta.


L’arquitecte Magí Rius i Mulet (Barcelona 1838-1897)

Fou l’arquitecte de la Casa de la Misericòrdia entre 1876 i 1885, substituint en el càrrec a Francesc de Paula Villar Lozano. Aquest convent, actualment desaparegut i del que només se’n conserva la capella, ha deixat el seu lloc a l’edifici de la nova Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona; també fou un dels col·laboradors del gran projecte del Pla Cerdà, durant la segona meitat del segle XIX . També és l’autor del passatge del Crèdit (1879), entre els carrers Ferran i Baixada de Sant Miquel de Barcelona, exemple de l’arquitectura del Ferro que tant furor feia en altres capitals europees com París, Milà o Brussel·les. Segons Joan Bassegoda Nonell, la fàbrica Batlló, que ocupava els terrenys que actualment ocupen els carrer Provença, Viladomat, Borrell, Urgell, Rosselló o Còrsega, i que serà la futura seu del Museu Nacional d’Arquitectura de Barcelona, fou dissenyada l’any 1868 per Magí Rius, tot i que l’obra se li atribueix integrament a l’arquitecte valencià Juan Guastavino (1842-1908).

Altres obres són l’Església Parroquial de Gràcia (1878-1888), i moltíssimes cases al barri de Sant Gervasi. Entre aquestes petites torres encara se’n conserva una, la Villa Urània, que té façanes al carrer Saragossa (núm. 29) i a la Via Augusta (núm. 102-104), molt a prop de la Plaça Molina. Aquesta casa rep el nom en memòria del seu darrer propietari, l’astrònom més il·lustre del nostre país, Josep Comas i Solà, que hi va viure i treballar fins a la seva mort, l'any 1937, llegant-la a l'Ajuntament de Barcelona amb la finalitat de destinar-la a observatori popular, grup escolar o institució cultural. La casa fou encarregada per Bienvenido Comas, pare de l’astrònom l’any 1868 a Magí Rius. Originàriament la casa estava formada per una sola planta de 190 m2, amb un petit soterrani. La primera planta està afegida l’any 1965 per a satisfer les necessitats d’una guarderia, nou ús de l’edifici. Darrerament aquest edifici va estar a punt de desaparèixer però la lluita popular va aconseguir manteni-la per a les generacions futures. 



1 El Ancora, 4 d’agost de 1850, pag 4
2 Diario de Barcelona, 21 de enero de 1880, Pág. 851
3 Diario de Barcelona, 10 de novembre de 1859, pag. 11419
4 Diario de Barcelona, 4 de junio de 1881, pag.6666
5 Diario de Barcelona, 8 de junio de 1881, pàg. 6856-57
6 La Vanguardia, 5 de noviembre de 1882, Pág.4 i 5
7 La Vanguardia, 14 de novembre de 1882, pag. 7235
8 La Dinastía, 30 d’octubre de 1884, pag. 6850
9 La Vanguardia, 11 d’octubre de 1884, pag. 6706
10 La Dinastía, 19 de Febrer de 1885, pag. 1094
11 García Gargallo, Manuel. “L’ensenyament de l’església a la ciutat de Barcelona. Directori estadístic”. Tesi Doctoral, UB, 1999
12 Diario de Barcelona, 17 de junio de 1896, pag. 7273-74
13 El Correro Catalan, 30 octubre de 1923, pàg.3

ANIVERSARIS PLENS DE POESIA I BELLESA! 10 ANYS SENSE MIQUEL MARTÍ POL

L' 11 de novembre de 2003, dia de Sant Martí, avui fa 10 anys va morir el gran poeta de Roda de Ter, Miquel Martí Pol, deixant-nos a tots una gran herència literària, unes intenses paraules que m'han acompanyat, ja siguin llegits o musicats per Lluis Llach,  durant moments especials de la meva vida, com va ser el'11 de novembre de 2004, dia de Sant Martí, avui fa 9 anys, quan va néixer la meva nena.






PLOU I FA SOL 


Plou i fa sol, les bruixes es pentinen,  
al cel triomfa l'arc de Sant Martí,  el món fa la rialla entre boirines  i el verd és més lluent i el groc més fi. 

Plou i fa sol!, una alegria nova  
xiscla i s'ensenyoreix del pensament,  i el poble vell, estès tal com la roba,  comença a retrobar-se lentament. 

Plou i fa sol, cor meu, pla ho endevines,  
plou i fa sol, i riu clar l'horitzó,  plou i fa sol, les bruixes es pentinen...  I el vent manyac s'emporta la cançó.  



PORTO LA TARDA RECOLZADA AL BRAÇ 
  (1948-1954)  

5 de nov. 2013

IMAGINA QUE UN MATÍ ET TROBES AL DIARI AMB UNA CRÍTICA DE MESSI SOBRE EL TEU JOC!



Una nit de diumenge te'n vas a dormir satisfet pels 2 gols que has marcat, sempre ajudat pels grans passis que t'han fet els teus companys d'equip, en el partit de futbol de tercera regional que has jugat contra el dur contrincant local. L'endemà al matí et lleves per anar a treballar, les coses quotidianes de la vida fa que ja no pensis en els "tantos" d'ahir, deixes nens a l'escola, pares a fer el cafè al bar de cada dia i un com cada dia agafes el diari esportiu i et topes amb un article de Leo Messi en el que parla de l'ESPECTACULAR partit que tu i  els teus companys d'equip vàreu jugar ahir!!!! Al.lucines, no? 

Doncs així és com em vaig sentir el passat dimecres 30 d'octubre quan al suplement Cultura/s de La Vanguardia vaig poder llegir la magnífica crítica que el gran Daniel Giralt-Miracle, historiador de l'art i expert coneixedor del Modernisme, i més específicament, de la figura d'Antoni Gaudí, havia dedicat al llibre Modernisme. Modernismo en Barcelona, obra en la qual vaig tenir com a companys de viatge als grans fotògrafs Ramon Manent i Josep Maria Alegre, i  per la que els tres autors hem lluitat molt al llarg d'aquest darrers anys!

Tot i les moltes "aventures" que ha comportat aquest projecte, el llibre m' ha aportat coses molt bones! Primer el fet de poder conèixer i treballar amb grans artistes com Manent i Alegre; tenir la sort d'haver pogut presentar el llibre a la Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges amb una magnífica conferència-classe magistral (que per coses incomprensibles molt poca gent va poder o voler escoltar en directe....ells s'ho perden) del també historiador de l'art, Vicenç Morando; rebre els comentaris dels lectors i observadors del llibre; i ara, poder gaudir d'aquesta gran crítica d'una de les principals figures de la crítica d'art i reconegut historiador del modernisme català, com és Giralt-Miracle... Així doncs... l'experiència ha valgut molt la pena.... i s'ha de repetir!




Dimecres 30 d’octubre de 2013, al suplement Cultura/s de La Vanguardia, per Giralt-Miracle.

Esplendor del Modernisme

Espectacular! Així és aquest llibre-àlbum, de 30x30 cm i 600 pàgines profusament il.lustrades, que resulta ser una publicació necessària per conèixer els aspectes essencials del modernisme que va sorgir a Barcelona i a la seva àrea d’influència.
És curiós constatar com un moviment tan potent, que en el seu moment va ser tan ben acollit i valorat, tingués tan mala premsa i fos tractat de manera tan hostil després de seu apogeu. De la mateixa manera com sorprèn que avui ocupi un lloc destacat en la història de l’art i, a mes a més, sigui el principal atractiu turisticocultural de la ciutat de Barcelona, gràcies al pas dels anys i als estudis de prestigiosos autors que n’han revalorat els aspectes estètics, socials i econòmics. Per aquest motiu són benvingudes aportacions com aquesta, que, més enllà d’images que mostrin elements modernistes rellevants, expliquin quin va ser l’origen d’aquest isme.
I això és el que s’han proposat els autors d’aquest llibre; presentar el modernisme bàsic, cosa que sens dubte aconsegueixen gràcies a una articulació didàctica i aclaridora que ens recorda l’Europa del 1900 i ens parla de la revolució industrial, la burgesia emergent, el capital aportat per les fortunes rurals i els indians, etcètera, és adir, que exposa el conjunt de circumstàncies que van propiciar un floriment de la cultura que va tenir especial visibilitat en l’arquitectura, les arts, les lletres i la música, en una ona expansiva que es va estendre en particular fins a Sitges amb l’enlluernadora figura de Santiago Rusiñol. 
Pel seu atractiu, al llibre, el pes fort se l’emporta l’arquitectura, tant la civil com la industrial i la religiosa, i tenen especial protagonisme Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch, encara que també s’al.ludeix a l’obra d’altres eminents arquitectes, com van ser Jujol i Sayrach. L’altre gran apartat és el dedicat a les arts i els oficis, que ens permet constatar la transversalitat del moviment, ja que va incidir també en la ceràmica, els paviments, les vidrieres, els mobles, l’escultura, la joieria i la pintura.
Tot el cicle vital del modernisme, la seva aparició, esplendor i ocàs, doncs, clarament explicat en un llibre que harmonitza a la perfecció text i imatge, alhora que ens descobreix detalls als quals fins ara no havíem fet atenció. 

15 d’oct. 2013

HISTÒRIA DEL PALAU ROBERT DE BARCELONA ENTRE ELS ROBERT I ELS MUÑOZ RAMONET


Capítol 2 sobre la història del Palau Robert que es va inciar amb el capitol 1 que podeu llegir en aquest bloc!! per cert, una altra versió d'aquesta història també la podeu llegir el en llibre "Històries del Palau Robert" que trobeu gratuit en aquest pàgina de la Generalita!!! Aquí tb us explico el pq d'aquest estudi meu sobre el Palau Robert,  per cert, un treball registrat al Registre de la propietat intel.lectual del Departament de cultura de la Generalitat de Catalunya amb el "número de asiento registral" 02/2011/3952 


Un Palau per a la República (1936-1939)

Barcelona. Una ciutat en defensa de la República

A finals de la dècada dels anys 20, Barcelona es tornava a preparar per a organitzar una gran Exposició Universal. Com ja havia passat durant la mostra de 1888, la ciutat es trobava de nou en ple auge urbanístic, principalment al voltant de la muntanya de Montjuïc on es van construir els pavellons que haurien de servir per donar a conèixer al món la industria catalana. 

La inauguració, presidida pel Rei Alfons XIII, va tenir lloc el 20 de maig de 1929, i a ella hi van assistir el president del govern espanyol, el general Primo de Rivera, així com moltes personalitats del món polític, econòmic i cultural de Catalunya. Entre elles, el comte de Torroella de Montgrí, el qual va tenir un paper destacat en l’organització d’aquesta Exposició. Dos mesos desprès del solemne i multitudinari acte inaugural, el 20 de juliol, Robert Robert i Surís moria a Torroella de Montgrí.

A diferència de l’exposició de 1888, la de 1929 va tancar el 15 de gener de 1930 amb un dèficit de 180 milions de pessetes. Una de les causes principals d’aquests mal resultats fou la coincidència de la celebració de l’Exposició Universal amb l’esclat el dia 28 d’octubre, de la borsa de Nova York, caiguda que provocà el conegut com el “crack del 29”, i que desembocaria en una greu crisi econòmica a nivell mundial. 

Però tot i aquesta crisis, que a Espanya va comportar la fi de la dictadura de Primo de Rivera que va presentar la dimissió al rei el 28 de gener de 1930, Barcelona tenia just un milió d’habitants, va esdevenir una ciutat moderna i totalment adaptada als nous temps. A la ja esmentada urbanització de la zona de Montjuïc, i hem d’afegir les moltes altres millores realitzades a la ciutat, com la urbanització de la Plaça de Catalunya, així com el paviment de molts carrers de l’Eixample, que també rebien enllumenat elèctric, o la remodelació de la xarxa de clavegueram. A aquestes novetats s’ha ha d’afegir la inauguració l’any 1926 del metro transversal, que tenia una de les seves parades a la cruïlla de l’Avinguda Diagonal amb Passeig de Gràcia, davant mateix del Palau Robert. 

A aquesta política de millores en el transport públic hi hem d’afegir al creació de noves línies d’autobusos i tramvies, que juntament amb el metro, aconseguien fer de la gran Barcelona una ciutat molt més accessible i confortable per als seus residents, així com facilitat la connexió amb els pobles annexats a la ciutat anys abans i amb els nous barris creats a la perifèria de Barcelona per tal de poder acollir els molts dels treballadors que s’havien trasllada a la capital catalana cridats per la gran demanda de mà d’obra sorgida arran de l’Exposició Universal.

Desprès d’un any d’impàs, el 12 d’abril de 1931, finalment es van celebrar eleccions, que van servir per derrocar la monarquia.

El partit polític que va guanyar a Barcelona fou Esquerra Republicana de Catalunya. Dos dies més tard, el 14 d’abril, el primer president de la nova Generalitat, Francesc Macià, va proclamar la República Catalana. En aquest moment és quan Macià nomena secretari de la presidència a un jove de 32, Josep Tarradellas (1899-1988) el qual durant el mes de desembre de 1931 és ascendit a conseller de Governació.

Aquest nou rumb polític va comportar anys de progrés per a Catalunya, ja que es van aprovar diverses lleis que garantien els drets de les classes més baixes. Però totes aquestes millores socials es van veure frenades dos anys més tard, quan la dreta espanyola va guanyar les eleccions de 1933, accedint al govern central.

El 25 de desembre de 1933, mor el president Macià, i l’1 de gener de 1934 Lluís Companys es nomenat nou president de la Generalitat de Catalunya. Disconforme amb la situació política i social en la que es trobava sotmesa Catalunya per culpa del govern central, el 6 d’octubre de 1934 va proclamar l’Estat Català. L’exèrcit no va dubtar ni un moment d’impedir aquesta voluntat d’independència, alhora que el govern autonòmic passava a mans del central.

El bienni va veure el seu final amb les eleccions del 16 de febrer de 1936. El nou vencedor, el Frente Popular, va restaurar la Generalitat de Catalunya, i amb ella en seu president, Companys.

L’esclat de la Guerra

Quan tot semblava tornar a agafar un curs d’estabilitat social, política i econòmica, i mentre Barcelona es preparava per rebre visitants d’arreu del món que venien per a participar a les Olimpíades Populars, organitzades per a l’estiu de 1936, el cop militar contra la Segona República que va tenir lloc el 17 de juliol, va impedir la celebració d’aquest esdeveniment, iniciant-se una cruenta Guerra Civil que s’allargaria quatre anys més.

El 19 de juliol de 1936 l’exèrcit entrà a Barcelona per tal de controlar-la, cosa que no va ser possible ja que les tropes de la Generalitat, juntament amb la guàrdia civil i les milícies urbanes, van exercir una fortíssima resistència que va impedir l’ocupació de la ciutat. 

Barcelona va viure uns moment molt convulsos, durant els quals, els anarquistes amb la seva manera d’actuar revolucionaria dominaven la ciutat. Fou quan moltes empreses i serveis foren col·lectivitzats per sindicats com la CNT i la UGT.

Però durant els Successos del Maig de 1937, quan es van enfrontar els comunistes prosoviètics del PSUC, partidaris de guanyar primer la guerra, amb els anarquistes i comunistes del POUM, que creien que el primer pas era fer la revolució social, les coses van canviar i la força dels anarquistes es va reduir considerables.

Durant la guerra civil, Barcelona fou capital de tres governs: el de la Generalitat de Catalunya, el d’Euskadi, refugiat a la capital catalana, i el d’Espanya, també instal·lat a la ciutat.  

La Guerra Civil Espanyola fou un dels períodes més greus de la història moderna de Barcelona. La ciutat va ser bombardejada en diverses ocasions per l’exèrcit franquista. Però les conseqüències encara van ser més dures, ja que part dels bombardejos van ser amb avions molt moderns, amb més recursos bèl·lics, precisos i per tant molt més letals. El primer atac sobre Barcelona fou el 13 de febrer de 1937, i a aquest el seguiren molts més al llarg d’aquests anys, Un dels més greus i sagnants fou el bombardeig de l’aviació i de l’artilleria franquista del 17 i 18 de març de 1938.

Al final de la guerra, el recompte de morts d’aquests atacs indiscriminats fou d’uns 2.500, gairebé tots civils. 

Finalment, i desprès d’un mes en que Barcelona va viure sota les bombes, el 26 de gener de 1939 l’exèrcit entrava a la ciutat per tal d’ocupar-la i a partir d’aquest moment, i fins a la mort del General Francisco Franco l’any 1975, Barcelona va viure sota la dictadura franquista. Les conseqüències foren l’abolició de l’autonomia catalana i les seves institucions polítiques, principalment la Generalitat, i la prohibició de qualsevol manifestació de catalanitat, ja fos la llengua o actes culturals.

Aquesta forta repressió que va viure Barcelona al llarg de quaranta anys, agreujada pel fet que durant la guerra civil la ciutat va recolzar la República, van convertir aquella ciutat esplendorosa, moderna i cosmopolita, en una ciutat fosca i decadent que no podia evolucionar. La repressió fou dura, i molts barcelonins s’exiliaren per tal de salvar la vida, cosa que no varen poder fer molts altres, que van ser executats. Un d’aquest fou el president Companys que va ser afusellat a Montjuïc l’any 1940.

El Palau Robert, un exemple pels arquitectes de l’època de la República



Fins l’any 1931 i seguint el curs de la història, l’edifici no va viure cap moment d’incertesa, tot i que el seu suposat abandó va propiciar algunes cròniques a la premsa del moment. Al setmanari Mirador del 27 de setembre de 1934, a l’article “Pedres nobles en perill”, llegim una interessant i intensa defensa que l’arquitecte Pere Benavent fa de l’edifici del Palau Robert, així com de l’autor del projecte, el francès Henri Grandpierre.

“Fa una pila de mesos que aquest rètol ignominiós (per vendre o per llogar), penjat al plau del marquès de Robert, al capdamunt del Passeig de Gràcia, és una vergonya per a tots nosaltres, i cada vegada que hi passo pel davant, que és molt sovint, sento tot el pes d’aquest oprobi de la meva consciència de barceloní.

Algú que no ha parat mai esment en aquell bell oasi d’arquitectura dirà potser que no n’hi ha per tant i que no es tracta de cap cosa de l’altre món, però tothom que tingui ulls a la cara i a l’ànima un voraviu despert de sensibilitat, tothom que sigui una mica barceloní i tingui consciència de l’infinita pobresa arquitectònica de la Barcelona moderna s’adonarà del que la desaparició d’aquest palauet representa per a la ciutat (...)”.

Però tot i els mals auguris expressats per Benavent en aquest text, al parlar sobre la probable destrucció del Palau per tal de construir-hi un gran edifici “modern”, idea que s’allunyava poc del projecte d’hotel-teatre proposat anys més tard per a ocupar el solar del palau i del que ja n’hem parlat al capítol anterior.

Però l’esclat de la Guerra Civil a avortar tots aquests plans, i el Palau Robert va seguir al seu lloc fins a dia d’avui.

El Palau en mans de la Generalitat

A la mort del comte de Torroella de Montgrí durant el mes de juliol de 1929, el Palau Robert passà a mans dels dos fills, Joaquim i Robert. El fet de tractar-se d’una propietat indivisa propicià l’abandó de l’edifici, ja que cap d’ells podia pagar el cost de manteniment que suposava una casa tan gran. Fou aquest el motiu que portà als fills Robert a tancar la casa per tal de començar cada un d’ells la seva vida en cases més adequades a les necessitats del moment.

Però com ja hem explicat en l’apartat dedicat als primers anys del Palau, aquest no va ser desocupat del tot, ja que per decisió dels nous propietaris, i respectant la voluntat del pare, les persones de servei que durant molts anys van tenir en aquest edifici la seva única casa, s’hi van poder quedar. Alguns hi van restar fins a la seva mort, i altres van tenir que marxar forçosament l’any 1936 al passar el Palau a mans de la Generalitat.

El 23 de juliol de 1936, pocs dies desprès de l’inici de la Guerra Civil la Generalitat va firmar un decret per tal de garantir la conservació del patrimoni arquitectònic i artístic, llei que li permetia apropiar-se de les institucions, edificis, museus, biblioteques, arxius i col·leccions privades “susceptibles de destrucció” i les controlà. En aquest moment el Palau Robert fou requisat i en ell s’hi instal·laren diversos departaments de la Generalitat com el d’Informació i Propaganda o l’Agrupament d’Escriptors Catalans, els quals en els seus anuncis publicats a la premsa indicaven: “La agrupación de Escritores Catalanes ruega a sus adheridos pasen por las oficinas del Paseo de Gracia 107, ex Palacio Robert”. La Vanguardia, 23 d’agost de 1936; i el Servei de Paquets al front, que a l’hora de publicitar els seus serveis també posa com a direcció “l’ex Palau Robert” (La Vanguardia, 11 de setembre de 1936). 

Els responsables del departament de Cultura que va tenir la Generalitat durant la segona República i que van tenir la seu al Palau Robert van ser diversos. Bonaventura Gassol (Selva del Camp, 1893- Tarragona, 1980), nomenat el 19 de desembre de 1932, fou el primer conseller de Cultura d’aquest nou govern. 

Ell establí les bases per a una “popularització cultural”, i des d’un principi lluità fermament per salvar la vida de persones perseguides pels republicans, així com pels valors culturals que poguessin estar perseguits i amenaçats des del govern central o des de qualsevol institució. Aquesta circumstància el situà en el punt de mira dels anarquistes, fins el punt que el 23 d’octubre de 1936 decidí fugir del país. Amb l’exili de Gassol, la presidència de cultura quedava vacant, i a l’espera de la propera reestructuració del Govern, Josep Tarradellas (Cervelló, 1899- Barcelona, 1988), amb el suport de Miquel Joseph i Mayol (Granollers, 1903- Ciutat de Panamà, 1983) com a secretari. Durant el mes de novembre, Tarradellas decidí traslladar el departament de cultura, que fins aquell moment es trobava al Palau de la Generalitat, a un edifici recentment requisat, el Palau Robert del  Passeig de Gràcia de Barcelona.

El 17 de desembre de 1936, quan Gassol renuncià definitivament al seu càrrec, Antoni Mª Sbert Massanet (Palma, 1901- Mèxic, 1980) fou nomenat el nou conseller de Cultura. Durant el seu curt mandat, Sbert reorganitzà la conselleria, remodelant les instal·lacions del Palau Robert, per adequar l’edifici com a centre d’estudis universitaris. Amb aquest objectiu va iniciar les obres de construcció d’unes habitacions per a albergar els estudis que vindrien als cursos que s’organitzarien durant els mesos d’estiu. Finalment aquest projecte no es va complir i tot va quedar en un interessant projecte. (Anton Maria Sbert, 1901-1980. Per Josep Massot i Muntaner. Abril de 2008. Generalitat de Catalunya).

L’escriptor Ferran Soldevila en el seu dietari fa referència a la “primera reunió de relacions culturals” que va tenir lloc el dia 21 d’abril de 1937 al Palau Robert de Barcelona. Sobre aqueta trobada escriu “no hi ha hagut sinó un discurset del Sbert. Queda bastant bé, una mica dictatorial (...)”.

Desprès dels Fets de Maig de 1937, que van enfrontar la Generalitat i els anarquistes, el que havia estat alcalde de Barcelona des de febrer de 1934, el Dr. Carles Pi i Sunyé (Barcelona, 1888- Caracas, 1971), el dia 29 de juny de 1937 agafà les regnes de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, entitat que dirigiria fins al final de la Guerra. Entre les seves actuacions més destacades com a responsable del departament hi ha el decret de setembre de 1937, amb el que es donava llum verda a la creació de la Institució de les Lletres Catalanes i els Serveis de Cultura al Front. 

Un dels llibres editats pel Servei de Cultura al front fou el titulat Paisatge de Catalunya, una col·lecció de textos en prosa i en vers d’autors catalans que a començaments de l 1938 va fer arribar als catalans enquadrats a l’exèrcit popular perquè el record de la seva terra els acompanyés. La presentació de l’edició original, a càrrec de Pi i Sunyer, conseller de Cultura, va tenir lloc al Palau Robert.

El 24 de gener de 1939, amb les tropes franquistes molt properes a la ciutat de Barcelona, Pi i Sunyé deixà la conselleria i amb ell s’inicià un període molt fosc i dur per a la cultura catalana.

A la Institució de les Lletres Catalanes, amb seu al Palau Robert, hi van treballar la reconeguda escriptora Mercè Rodoreda i Anna Murià, que marxarien juntes a l’exili, quan la seva vida es va veure amenaçada per l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. 

Miquel Joseph. El bibliobús, un viatge cap a l’exili



Miquel Joseph i Mayol (Granollers, 1903- Ciutat de Panamà, 1983) tot i ser un personatge bastant desconegut, tingué un paper molt important dins de l’àmbit cultural de la segona República. Amic personal de Pompeu Fabra, Ventura Gassol i Josep Tarradellas, destacà com a impressor i periodista.

Amb l’esclat de la Guerra, Ventura Gassol el va reclamar per ser, juntament amb Melcior Font, un dels membres destacats del nou Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic, entitat creada per tal de custodiar i garantir la conservació de les obres d’art, les biblioteques i els arxius del país, davant de l’onada de destrucció i robatoris de bens patrimonials que va estendre’s per Catalunya durant l’estiu de 1936. Moltes de les obres d’art incautades foren enviades a Olot. 

Ja amb Manel Sbert com a Conseller, el qual el 8 de març de 1937 creà la Junta de Relacions Culturals com a organisme de coordinació de cara a la projecció cultural a l’exterior, i per fer callar les veus crítiques alçades des del bàndol franquista que pregonaven la idea de que el Govern català no feia res per a conservar el seu patrimoni artístic, Sbert va decidir organitzar al museu del Jeu de Paume de París una gran exposició d’Art Català. Joseph fou l’encarregat de supervisar el trasllat a la capital francesa d’un centenar d’obres que eren considerades peces fonamentals de l’art català medieval.

Però Miquel Joseph destaca per ser el principal cap pensant d’un fet molt important per a la cultura catalana, ja que la seva idea va permetre que molts intel·lectuals més influents del país poguessin salvar les seves vides, i per tant continuar amb el seu treball. El 23 de gener de 1939, un dilluns al matí, les tropes franquistes assetjant la ciutat, el conseller de cultura, Pi i Sunyer, va demanar una trobada urgent, i la cita va ser al Palau Robert, seu de la seva conselleria. La reunió tenia com a objectiu organitzar la sortida de Barcelona dels escriptors membres de la Institució de les Lletres Catalanes. Els encarregats de dur a terme aquesta missió foren els escriptors Joan Oliver i Francesc Trabal, juntament amb el mateix Joseph.

El primer problema que se’ls hi plantejava era com fer-los sortir del país sense que fossin descoberts abans d’arribar a la frontera amb França. Fou aquí quan a Miquel Joseph se li va ocórrer que la solució era utilitzar el bibliobús del Servei de Biblioteques del Front de la Generalitat.

Aquest vehicle, que entrà en funcionament a mitjans de maig de 1938, tenia la funció de repartir llibres entre els soldats catalans que es trobaven lluitant al front o ingressats en hospitals de campanya. Per tal de facilitar el desplaçament de funcionaris i llibres, l’exèrcit republicà va cedir un camió de la marca Ford, vehicle que va ser adaptat per a poder transportar còmoda i ordenadament uns 2.000 llibres. 

Així doncs, encertadament, Joseph va decidir que el Bibliobús era la solució, i aquell mateix dia 23 el va fer entrar als jardins del Palau Robert on, d’una manera molt provisional i urgent, va ser adaptat per a la seva nova funció, col·locant-li uns llistons de fusta que servien de bancs i que van permetre encabir diverses persones al seu interior. En el dietari que escrivia Joseph llegim: “23 de gener de 1939. Les hores transcorrien molt de pressa, el temps escassejava. No era possible el traçar plans d’avançada, caldria acomodar-nos a les circumstàncies (...) No disposàvem d’altres vehicles que el bibliobús que prestava servei al front (...) Aparellàrem el bibliobús al jardí del Palau Robert”. 

Alguns dels ocupants haurien d’utilitzar les seves maletes com a improvisats seients. Tot organitzat, per la tarda el camió sortí del Palau Robert carregat amb el primer grup d’escriptors, i es desplaçà cap a la Rambla de Catalunya on es trobava la seu de la Institució de les Lletres Catalanes, i on recollí un altre grup. La fugida va ser difícil, ja que l’exèrcit nacional va començar a bombardejar Barcelona. El bibliobús va tenir que desestimar la sortida més ràpida de la ciutat, i va anar creuant baris per tal d’esquivar les bombes.

Si enumerem alguns dels passatgers que van sortir de Catalunya dins del bibliobús, ens adonem de la importància cultural que aquesta acció de Joseph va tenir per al futur de la cultura catalana: Mercè Rodoreda, Armand Obiols, la família de Francesc Trabal, Joan Oliver i la seva dona, Lluís Muntanyà i la família de C.A. Jordana. Miquel Joseph també anava dalt del Bibliobús, però sense l’esposa i els fills que van quedar-se a la seva ciutat natal, Granollers. La família Joseph no es tornaria a veure fins vuit anys més tard. 

De nou llegint el dietari ens podem fer una idea de l’angoixant situació que van viure aquells dies: “Aculàrem el bibliobús en el trencant que conduïa a una masia propera; nosaltres ens posàrem a recer del canyar que vorejava el camí. Regnava un total silenci. La vida paralitzada, ni persones ni vehicles no transitaven; només sentien roncar motors d’avions. Començava a fosquejar; el fred del pla de Palou, on de petit amb els companys anàvem a empaitar-nos per entre els camps de cànem, es feia sentir. Jo, tant a prop de casa meva, em sentia isolat, perdut, semblava trobar-me en un altre món. El silenci no acabava de rompre’s, fins que arribà el xiscle llunyà de la sirena d’alarma de Granollers avisant que havia passat el perill. Reprenguérem la marxa: travessàrem la capital vallesana, que trobàvem deserta. Sols alguns soldats caminant d’esma transitaven pel carrer gran. Les portes i finestres de les cases, closes; ni una claror eixia pels finestrons. Els rigorosos controls que la CNT-FAI havia establert a l’entrada i a la sortida de la població el 19 de juliol, els trobàrem abandonats. Fins vint anys més tard no hi tornaria a passar (..)”

Un dia més tard, els membres del Bibliobús va arribar a Bescanó, on els esperaven un altre grup d’escriptors i intel·lectuals, que havien seguit la mateixa ruta de Barcelona-Granollers-Girona. Xavier Benguerel, el geògraf Pau Vila, Domènec Guansé, els Murià, Sebastià Gasch i Alfons Maseras. El mateix dia 24, Pompeu Fabra i la seva família van arribar al lloc i es van unir al nombrós grup de persones que escapaven de Barcelona. Aquest fou el principi d’un llarg i dur exili que acabaria la seva primera etapa a la ciutat francesa de Perpinyà, el dia 1 de febrer de 1939.

Retorn del Palau als seus primers propietaris

Un cop ocupada Barcelona el 26 de gener de 1939, el Palau passà a mans nacionals i fins uns mesos desprès de l’acabament de la guerra, l’edifici fou la seu del “Servicio de Ocupación”, entitat que recollia doners, joies, bens, etc.., procedents de donacions de la població per tal de poder finançar “la causa”. Fins aquest moment, Barcelona al ser una ciutat sota el domini republicà no es va veure obligada al que anomenaven “Suscripción Popular”, però amb l’entrada de les tropes franquistes tot canvia. El General en cap Eusbio Álvarez Arenas, responsable del “Servicio de Ocupación” va escriure una “nota oficiosa” en la que es demanava a la població que portessin joies i diners a la Jefatura de Servicios de Ocupación que estava situat al Passeig de Gràcia 107, justament al Palau Robert.

Mentre es restauraven altres edificis oficials malmesos durant la guerra, el Palau Robert va servir per allotjar els serveis de la IV Regió militar i el Cos de l’exercit d’Urgell. Allà s’hi van instal·lar els generals Álvarez Arenas y Luís Orgaz Yodi, fins que s mitjans de 1940 van deixar l’edifici per a tornar a les reformades seus de Capitania General del passeig de Colon de Barcelona. 

En una notícia publicada a la Vanguardia el 24 d’abril de 1940 llegim: “El General Orgaz: devuelve la visita que el embajador de los Paises Bajos en Madrid hizo al capitán general de la Cuarta Región en el Palacio Robert”.

El dia 6 de juliol de 1939, Francisco Franco, màxim representant de l’estat Espanyol, va nombrar al general Luís Orgaz Yoldi, Capità General de Catalunya, càrrec que ocuparia fins l’any 1941. Aquest militar, nascut a Vitòria l’any 1881, havia destacat per ser un fervent defensor de la monarquia, fins al punt que va ser un dels firmants de la carta que durant el mes de juny de 1943 enviaríem un grup de personalitats per tal de demanar al Caudillo la restauració de la monarquia, amb l’hereu d’Alfons XIII, Joan de Borbó, com a reu d’Espanya. Les seves demandes no vans ser escoltades per Franco. Luís Orgaz morí a Madrid el 31 de gener de 1946 als 64 anys.

Luís Orgaz era Capità General de Catalunya quan el 3 d’octubre de 1940, quan desprès  de ser interrogat a Madrid, el president de la Generalitat, Lluís Companys va arribar a  la presó del Castell de Montjuïc detingut pel règim a l’espera d’un Consell de Guerra que acabaria amb la seva execució. L’ordre d’empresonament el va donar el mateix Orgaz, el qual, segons Manuel Tarín- Iglesias, en aquells moments un jove soldat que feia el servei militar a les oficines de la Secció Bis de l’Estat Major, es va mostrar molt molest pel fet de que el president dos jutjat i executat a Barcelona. Tot i estar e contra de la decisió de Franco de dictar condemna de mort a Companys, ja que creia que al final aquesta decisió acabaria girant-se en contra del règim, Orgaz va acatar les ordres del dictador i va aprovar la sentència de mort del president de la Generalitat, que morí afusellat al Castell de Montjuic el dia 15 d’octubre de 1940.

Puente del Teniente Gral. Orgaz sobre el rio Ter, en Torroella de Montgrí

El 15 de desembre de 1940, el General Orgaz va inaugurar a Torroella de Montgrí un pont que portava el seu nom. En aquest acte em militar va estar acompanyat per Robert Robert de Carles, marquès de Serralavega, i per la seva esposa Concepción Topete, que com a padrina de la cerimònia va ser l’encarregada de tallar la cinta que donava el pont per obert. Dos dies desprès, a la Vanguarda es va publicar una crònica molt completa de la jornada. 
Quan el general Luís Orgaz va deixar Barcelona el 19 de maig de 1941 amb destí a Madrid, on seria nomenat comissari d’Espanya al Marroc, aquest va rebre diverses visites al seu despatx de Capitania, entre les que destaca la del Marquès de Serralavega. 

Aquella mateixa tarda, l’estació de ferrocarril va ser l’escenari d’una multitudinària despedida a l’alt càrrec militar. Entre els assitents no podem deixar de senyalar la presència dels marquesos de Serralavega i dels seus germans, els comptes de Torroella de Montgrí, demostrant la gran amistat que hi havia entre les famílies Robert i Orgaz. Un cop més és el diari La Vanguardia la que recull la notícia en la seva edició del 20 de maig de 1941.

Temps abans, la família Robert havia recuperat la propietat del Palau Robert, un edifici que desprès d’aquests anys d’ocupació, es trobava en un estat que impedia la seva habitabilitat. Els dos propietari, els fills de Robert Robert, van tornar a buscar solucions per tal de trobar un futur per al Palau. En un primer moment es va tornar a pensar en vendre l’edifici als empresaris que abans de l’esclat de la Guerra Civil havien proposa construir un hotel i una sala d’espectacles en els terrenys que ocupava el vell palau. Però l’oposició d’un dels dos propietaris a aquest projecte que suposava la desaparició de part important de la història de la família Robert, així com la d’un destacat exempre arquitectònic, va fer que un cop més el futur del palau quedés a l’aire. Finalment el Palau Robert fou venut a l’empresari Julio Muñoz Ramonet.