22 de nov. 2012

ERRORS ESMENABLES O COM A MÍNIM IMPUTABLES. LA IMPORTÀNCIA DE LA BIBLIOGRAFIA I/O AUTORIA




Ahir, durant el debat dels candidats per CIU, PSC i PP a les eleccions catalanes, Alícia Sánchez Camacho va ensenyar un document sobre una proposta d'estalvi, en el que la suma que s'hi realitzava no era correcta. Davant de l'allau de crítiques, burles, opinions... que la candidata del PP ha rebut aquestes darreres 12 hores, em jugo el que vulguis que hauria estat encantada que sota d'aquest paper aparegués el nom de la persona, assessor, matxaca..... que ha fet erròniament l'operació matemàtica. La imatge ja ha quedat per la història!!!



Ja porto 356 entrades en aquest bloc..... moltes!!! i en aquest 6 anys escrivint a Criticart he dit moltes coses, he publicat la tira de fotos, m’he referit a temes diversos..... i estic segura que si ara els tornés a llegir hi hauria de realitzar uns quants canvis: faltes d’ortografia, errades gramaticals, opinions diferents a les que tenia en el moment de publicar-les..... i dades històriques que no són correctes però que gràcies al buidatge, documentació i estudi continu, a la facilitat de modificació de les pàgines digitals, i per l’aportació de lectors i seguidors del bloc, puc solventar, així com ampliar les informacions i les històries que explico.

Evidentment tot el que hi ha publicat a Criticart és públic i obert a tothom que ho vulgui llegir, però també és clar que es tracta d’opinions personals i d’estudis que en alguns casos han requerit una documentació i un treball més o menys intens. En definitica, tot el que he escrit al meu bloc és responsabilitat meva. 

Amb això vull dir que al ser publicat en un espai lliure, qui vulgui utilitzar les informacions que s’hi donen té tot el dret de fer-ho.... però també el deure (moral o no) i la llibertat (moral o no) de deixar constància bibliogràfica d’on ha tret la informació, si aquesta no és fruit del seu propi estudi i investigació. 

L’altre dia vaig rebre un comentari sobre un article que havia publicat a finals del mes de febrer de 2010 sobre la història de la Casa Xicarrons (casa Rocamora), edifici que forma part del conjunt de Maricel i que ha estat enderrocat durant aquest projecte de remodelació dels museus de Sitges, tot i estar catalogat amb el màxim nivell de protecció patrimonial. L’amic, un gran coneixedor de la història de Ramon Casas, em feia veure que Catalina Nieto Casas, neboda del pintor, no podia ser l’hereva de la casa que aquest tenia a Sitges, ja que la senyora havia mort gairebé deu anys abans que el seu oncle! 

Tret del bloc sobre Navarcles

Amb l’hemeroteca com a primer recurs vaig trobar que Catalina Nieto moria el 22 de gener de 1923. Així doncs, a la mort de Ramon Casas el 29 de febrer de 1932 la casa de Sitges no va passar a la seva neboda Catalina, sinó als fills d’aquesta, Eduardo i Maria Ángeles Rocamora Nieto. 

Jo ho he pogut modificar al meu bloc i ara la informació que hi consta serà la correcta..... però aquesta mateixa informació va ser publicada a l’article  “Sabies que el gravador Ismael Smith va estar a punt de comprar el Maricel?” de la pàgina 67 del número 15 del Quaderns de Patrimoni del Garraf, del mes de novembre de 2011, publicats pel Consell Comarcal del Garraf. El text, firmat pel Consorci del Patrimoni de Sitges no sols coincideix amb l’article que jo vaig publicar al bloc sobre la casa Xicarrons, sinó que casualement i lligant els dos temes, també tracta d’una manera “diferent” un altre estudi sobre Isaac Smith, germà de l’artista Ismael Smith, que vaig publicar al bloc durant el maig de 2011. Tot i que en aquest article es parla de que Ismael va voler comprar Maricel de Mar, les hemeroteques i els documents que es conserven a la Biblioteca de Catalunya, papers que vaig poder consultar per a realitzar al meu estudi, treball en que encara estic completant i que qualsevol dia podré modificar gràcies a noves dades, deixen clar que el veritable interessat en la casa era Isaac, mort pocs dies abans de la firma de compra venta. 

Per cert, tot i que a la nota de premsa que es va enviar i es va publicar a les webs del Consorci i de l’Ajuntament de Sitges, per tal d’anunciar l’exposició de gravats d’Ismael Smith que va tenir lloc entre juliol i setembre de 2011 a la Sala Vaixells del Palau Maricel  no es feia cap referència a la relació entre Smith i Sitges, el que hauria sigut un gran reclam per a la mostra i per a la conferència que es proposava, a l’interior de la sala s'hi va col.locar un panell explicatiu en el que hi havia un text molt semblant a l’estudi que jo havia publicat dos mesos abans..... això si, sense posar tampoc la bibliografia de l’estudi realitzat pel Consorci per arribar a totes les dades que allà s’hi plasmaven. 

En definitiva, si el Consorci del Patrimoni de Sitges, així com moltes altres persones que utilitzen els estudis d’altres per realitzar els seus articles haguessin posat la bibliografia sobre el text publicat al Quaderns de Patrimoni del Garraf, quan algú hagués volgut ampliar el tema hauria anat a parar al meu bloc i hauria trobat les dades corregides, correctes i ampliades, així com, des dels autors del text publicat, haurien demostrat un reconeixement a l’estudi i a la feina dels altres, potser el tema més interessant i definitiu de la meva entrada d’opinió d’avui!

En definitiva, oficialment el text correcte és el que està publicat al número 15 del Quaderns de Patrimoni de Garraf, i a la senyora Nieto Casas, en un primer moment gràcies a la meva ignorància, i després gràcies a la còpia d’algú, li hem allargat la vida,  de manera documental, com a mínim 10 anys més .... però qui era la senyora Catalina Nieto Casas?...... doncs a l’entrada 357 del meu bloc criticart ho publicaré més tard......

15 de nov. 2012

LEMES QUE NO PASSEN DE MODA A SITGES. SEMPRONIO I ELS NATIUS

Deixant de banda els eslògans turístics que des de principis de segle XX fins a dia d’avui s'han anat rellevant per tal de fer propaganda de Sitges (en aquest article de Vicenç Morando de setembre de 2008 els teniu tots), pels sitgetans n’hi ha dos que no apareixent en aquesta llista, però que pel seu principal objectiu, lluitar contra la brutícia, al llarg dels anys i degut a que aquesta ja sembla haver-se convertit en un problema endèmic per Sitges, han sigut citats en moltes converses i cròniques locals. 

La primera és aquesta frase que podem trobar escrita en boniques rajoles ceràmiques, peces simples, elegants i netes, amb unes lletres blaves sobre un fons blanc, de les que n’existeixen diversos models i que des de 1916 decoren algunes de les façanes blanques del poble. Ja al gran arquitecte Le Corbusier, durant la seva visita a Sitges el maig de 1928, li van cridar l'atenció!!!

No embruteu les parets. 
La netedat és un gran senyal de civilització”



El segon lema, fruit d’una campanya ciutadana que va tenir lloc a finals del mes d’agost de 1975, l’hem de doblar, ja que en aquell moment dues frases van compartir protagonisme.  Segur que molts recordeu aquest acte reivindicatiu que, convertit en una festa, va treure molts sitgetans al carrer, els quals anaven armats amb una inofensiva escombra, i uniformats amb una samarreta blanca amb les lletres blaves on s'hi llegia:

 “Volem Sitges net”


Potser alguns de vosaltres encara en conserveu una de les moltes samarretes que aquell estiu van omplir els carrers del poble. O potser en alguna finestra sitgetana encara hi ha l’enganxina de la senyora amb l’escombra, un dibuix de Fernando Krahn, el gran dibuixant Xilè que feia poc més d’un any que s’havia instal.lat a Sitges acompanyat de la seva família, i que des del primer moment es va integrar plenament al poble implicant-se directament en "lluites" veinals com aquesta . El lema escrit, també en lletres blaves: 





"Per un Sitges Net i Civilitzat"




Però si algú descriu bé quina deuria ser la reacció d'estiuejants, turistes i fins i tot locals no tan implicats en la causa, davant d'aquesta visió si més no original, aquest és el gran Sempronio. En la seva secció  setmanal a la revista barcelonina  Destino, "Cartas de Sempronio", del número del 28 d'agost de 1975 escriu un interessant article en el que fa referència a diversos temes relacionants amb Sitges i amb la seva Festa Major, un text irònic que us recomano, tot i que aquí només us reescric els paràgrafs que es refereixen a  "Las camisetas parlantes".  

El periodista i escriptor Andreu Avel.lí Artís i Tomàs, més conegut com "Sempronio", nascut a Barcelona l'any 1908, tenia una forta relació amb Sitges, on morí el 2 de juliol de 2006 als 98 anys i on estiuejava des de molt temps enrera. Al poble Sempronio tenia bons amics, amb els que es reunia en tertúlies mítiques com les que s'organitzaven al Roy, i a les que també en fa referència en aquest text. Per cert, un text al que ja he titllat d'irònic, però que no deixa de sorprendre per la manera com està escrit i al fet de que tot i que sembla que va dirigit a gent molt allunyada de les tradicions catalanes en general i de les sitgetanes en particular, els seus lectors eren majoritariament barcelonins!!!! Per cert, entre les curiositats hi ha la manera de referir-se a la gent de Sitges com NATIVOS....i això em recorda a la manera de fer de l'autor d'un dels meus blocs de capçalera.... Luis Soravilla, que  es refereix als sitgetans com indígenas i que també explica les interioritats de la nostra Festa Major d'una manera diferent a com ho feria jo.... però m'encanta, com m'encanta el tot el text de Sempronio que podeu trobar aquí!!!


Mi querido amigo:
¡Que delicia despertarse de madrugada, incómodo por el frío, echar una manta en la cama y dormirse de nuevo, y ahora como los ángeles! Y esto no me ha ocurrido ni en la Vall d’Aran ni tan solo en el Ripollés, sino en Sitges, donde hace apenas una semana imperaba un calor africano.

Naturalmente, al dia siguiente uno sale optimista a la calle. Y el primer encuentro consiste en cuatro jóvenes, dos varones y dos hembras, que como uno de esos piquetes de protesta cívica que se estilan en el extranjero paseábanse vistiendo una camiseta blanca con la inscripción, en azul, “Volem Sitges net”. Hoy se pasean, pero anteayer salieron empuñando la escoba y barriendo la calle, para dar ejemplo, me explica un nativo. Serán los mismos o bien otros, pues me entero de que semejantes camisetas se han fabricado a millares y que han tenido mucha aceptación. Doy fe, pues en el curso de la jornada topé a otros muchos sitgetanos dando literalmente el pecho en la limpieza de su villa. 

De las camisetas con letreros, en general, se ha hablado en la tertulia del desayuno del bar Roy que, cosa rara en Sitges, a aquella hora está desierto de extranjeros. Todos somos del país. Yo aduzco algunos y chocantes casos que he visto. Un niño gordo y fofo con gafas, que ostentaba cruzada en el pecho la inscripción ¡Viva el trial!. Un mozalbete con una cara de memo que asustaba y que lucía un sueter rotulado “University of Wisconsin”.  Luego están las mujeres, jóvenes, claro está, con mucha letra impresa (títulos y noticias de periódicos, mapas, minutas de restaurantes, etc...) que uno, que es curioso, quisiera leer, pero que de hacerlo, aproximando los ojos al expresivo busto, se expondría a un regaño. Uno de la reunión, que regresa de un crucero por las Antillas, explica: Por no saber donde las vendían, me quedé con las ganas de comprar una camiseta que decía: “Cárcel de las Bahamas”. ¿Por que no? Todo sirve. Hace un par de meses, un amigo me envió uno de esos elocuentes sueters, que reproducía a gran tamaño la etiqueta de un célebre aperitivo. Como propaganda, me parece algo burda. ¿Quien se lo va a poner?, dije yo. Pues aunque no te lo creas, me aseguró el donante, no ha había confeccionado la marca de vermut para hacer anuncio, sino un fabricante de camisetas italiano, quien pidió permiso para reproducir la etiqueta.

“Volem Sitges net”,  he ahi una leyenda simpática y del todo desinteresada. Imagino que los encamisados con ella padecerían estos días algo más que de costumbre, pues la fiesta mayor, ya se sabe, incrementa la suciedad. Lástima que, una vez más, declinará usted mi invitación para ira a ver el castillo de fuegos y la salida nocturna de las comparsas, que son el mejor número de la fiesta mayor suburense. Se que por el mundo se hacen alardes de pirotécnia, pero no todos los pueblos poseen, como telón de fondo de los juegos, la iglesia de Sitges. A despecho de que el castillo de este año no ha desmerecido de los anteriores, opino que nos quedamos ya retrasados en la materia. En Cannes donde anualmente se disputa el concurso internacional de fuegos artificiales, estos van con música, el espectáculo se ha convertido en audiovisual, los cohetes ascienden, estallan y se disgregan al compás de partituras musicales registradas en una banda sonora. A ver si Sitges se decide"



5 de nov. 2012

LA HISTÒRIA DE SITGES DES D’UN ALA DELTA.



Fa ja uns mesos vaig publicar a la revista SQ, Sitges Quarterly, aquest petit article, del que he modificat les primeres frases per tal d'adaptar-lo una mica més al dia. La publicació d'aquesta revista és un projecte interessant que espero que segueixi el camí, tortuós però ple d'il.lusions, amb el que es va iniciar per part d'un grup de gent que té moltes ganes de tirar-lo endevant!



Aquest article, doncs, és un repàs ràpid i molt per sobre de la història de Sitges, una història que podeu ampliar i completar gràcies als molts llibres publicats aquests darrers anys, principalment pel Grup d'Estudis Sitgetans o per l'Ajuntament de Sitges, així com en articles publicats en aquest mateix bloc, o en altres escrits de la Sitgesfera.






Existeixen múltiples Sitges, el dels sitgetans i el dels forasters, el dels visitants i el dels estiuejants, el d'estiu i el d'hivern, el d'entre setmana i el de cap de setmana..... però en tot els Sitges hi ha un mena d'obsessió que, estimulada pel bon temps, el ja famós micro-clima sitgetà, la proximitat amb el mar, i el seu destacat patrimoni cultural, fa que el poble estigui ple de gent que desitja "perdre's'" per Sitges.  Realitzar llargues caminades pels carrers i passeigs de la nostra vila, escenaris que poc tenen a veure amb el petit poble pesquer que va veure per primera vegada Santiago Rusiñol durant el mes de novembre de 1891. Tal fou l’atracció que el gran artista modernista sentí per Sitges que al cap de pocs anys, el 30 de juliol de 1893, va adquirir una casa de pescador, situada sobre les roques, al costat del mar, de la part més antiga del poble. L’objectiu era construir-hi una casa-taller.

La presència de Santiago Rusiñol a Sitges possiblement va esdevenir la clau de volta que va canviar el destí de la història més recent del nostre poble. Un abans i un desprès que es descobreix en molts racons i detalls que podem trobar al llarg d’una passejada pels carrers de la bella i vella Blanca Subur, principals testimonis d’aquesta llarga aventura que es va iniciar ja durant la prehistòria.

Al llarg de milers d’anys, al massís del Garraf, els homes hi han trobat un espai ple de possibilitats que els permetia viure en bones condicions. Els primers pobladors d’aquestes terres els trobem abans del neolític, són els neandertals, una espècie del gènere que van viure a Europa i a part d’Àsia entre 230.000 i 40.000 anys aC. 

A les coves del Garraf, habitades en l’era quaternària, en el neolític i en l’edat de bronze, s’han trobat restes arqueològiques que ens serveixen per conèixer com eren i com vivien aquests “homes” prehistòrics. Fòssils d’ocells, conills, cérvols, cavalls, hienes, bisons i rinoceronts, peixos i mol·luscos, peces de sílex i trossos de ceràmica..., troballes que ens demostren que aquests vivien del que caçaven i recol·lectaven, i no tant de la pesca, ja que durant aquesta època el mar es trobava a dos o tres quilòmetres de distància d’on està actualment. Un dels descobriments més destacats és la de la mandíbula de neandertal de la cova del Gegant de Sitges, una de les restes humanes més antigues de Catalunya.

En l’època ibèrica, segles de transició entre la prehistòria i l’època romana, es van formar els primers poblats del Garraf. Normalment estaven formats per una vintena o trentena de cases situades al voltant d’un espai central que feia la funció de plaça pública. A Sitges destacava la presència de cisternes i d’un gran nombre se sitges excavades a la roca. Els habitants d’aquests poblats vivien de l’agricultura de cereals, conreaven la vinya i practicaven la ramaderia d’ovelles, cabres porcs i bous. També aprofitaven els recursos marins.

A final del segle III aC, els exèrcits romans van desembarcar a la ciutat grega d’Empúries i van iniciar la conquesta de la península ibèrica. En aquests moments va ser quan els pobles del Garraf van ser romanitzats. Sitges es va convertir en el port d’Olèrdola, per on sortien productes del Penedès com vi i cereals, i es rebien mercaderies d’altres llocs del Mediterrani, situació que es va mantenir durant el segle IV dC. El nom d’aquest port era Subur, denominació que encara s’utilitza actualment per referir-se a Sitges. Amb l’arribada del romans es van iniciar els conreus d’ordi i de vinya, aquest últim convertint-se en el conreu principal de les terres del Garraf fins gairebé a l’actualitat.

Entre els segles V i X els àrabs van conquistar gran part de les terres catalanes, tot i que alguns pobles del nucli del Garraf, i especialment Sitges, no es trobaven en el pas del conquistadors i per aquesta raó van lliurar-se de l’assetjament.

Però és durant l’època medieval quan Sitges viu uns segles de gran desenvolupament tant econòmic com social. El massís del Garraf va esdevenir un espai essencial per als senyors feudals, i en les seves terres es van construir gran quantitat de castells fortificats: Sitges, Campdàsens, Castelldefels.... L’any 991 per primera vegada apareix el nom de Sitges en un document. Un dels personatges més importants de la història de Sitges és Mir Geribert, un noble que va destacar per la seva rebel·lia. Cap a l’any 1010 Geribert va iniciar en solitari la conquesta de gran part de les terres del Penedès i del Garraf. L’any 1041 la Seu de Barcelona, a la que pertanyia el poble de Subur, va vendre al compte Mir el castell de Sitges, un punt geogràfic molt important ja que durant aquesta època el nostre poble era el port marítim que possibilitava el comerç entre l’interior de Catalunya i la resta de la Mediterrània.

Al segle XII les terres van passar a mans de la castlania dels Sitges, família que va viure en aquestes terres entre 1116 i 1306, i que va acabar donant el nom actual al poble. El 3 d’agost de l’any 1306, Agnès, darrer membre de la família dels Sitges, va vendre les seves possessions a Bernat de Fonollar. A la seva mort l’any 1342, i a falta de descendència, el castell va passar a ser propietat de l’Almoina de la Seu de Barcelona tal i com havia disposat Fonollar en el seu testament.

D’aquest període d’esplendor són alguns dels edificis i vestigis arquitectònics més antics dels que es conserven a Sitges. La muralla medieval del carrer Major, el conegut com a Palau del Rei Moro del carrer d’en Bosch, les finestres que Santiago Rusiñol va recollir de l’antic castell gòtic i que col·locà al seu Cau Ferrat, o l’antic hospital de Sant Joan, que actualment forma part del conjunt de Maricel.





A mida que la població anava augmentant, el nucli antic d’origen medieval es va veure obligat expandir-se. A finals dels segle XVI, el poble, situat dalt d’un pujol rocós que s’endinsa a la mar formant la punta de Sitges, on es troben els edificis més destacats de la vila, estava limitat a l’est per la costa, al nord per la Platja Sant Sebastià i la Ribera pel sud. Però va ser durant els darrers anys del segle XVII quan es van obrir les portes de les antigues muralles, per permetre l’inici del Sitges actual. Primer va ser el carrer Major, que unia el castell amb el Cap de la Vila (final del poble), on s’iniciaven els camins que portaven a Vilafranca i a Vilanova i la Geltrú. A ell seguiren el carrer Nou, d’en Tacó, de les Parellades, Sant Pau, Sant Pere, Bonaire.... fins avui.




Anys després, entre 1713 i 1714 Sitges va patir els estralls de la guerra de Successió, anys en que el poble va patir grans destrosses. Però res va impedir que la vila continués engrandint-se, un creixement que seguí l’eix del carrer de les Parellades. Fou en aquests anys quan s’urbanizà el Cap de la Vila, des d’aquell moment i fins a l’actualitat, punt de trobada de la gent del poble i centre de les manifestacions cíviques i religioses.


Un altre fenomen important per a Sitges va ser el dels americanos, aquells sitgetans que van decidir anar a fer les amèriques. Els que van aconseguir enriquir-se, es feien construïr al seu poble natal grans edificis que mostraven el èxit obtingut amb els seus engocis. Els americanos van ser els principals promotors de l’expansió viscuda pel poble durant la segona meitat del segle XIX, trobant el seu màxim moment d’esplendor a finals de segle amb l’arribada del Modernisme. La figura de Santigo Rusiñol i la seva casa-taller, el Cau Ferrat, van ser un revulsiu cultural importantíssim per Sitges. Com deiem al principi d’aquest article, un abans i un després per a la història del nostre poble.

Però encara faltava creixer molt més. A finals de 1918 s’aprovà l’urbanització de la ciutat-jardí Terramar, un dels projectes arquitectònics i socials més importants impulsats mai des de Sitges. Aquell mateix dia, i amb la voluntat d’unir el nucli antic amb el nou sector sud, l’Ajuntament ja encarregà a l’arquitecte Josep Maria Martino i Arroyo, el projecte d’urbanització del futur Passeig Marítim de Sitges, una de les zones més belles i carismàtiques del nostre poble. Fou durant aquests primers anys de la dècada dels vint quan es va iniciar la construcció de grans xalets noucentistes que podem gaudir actualment i que tantes admiracions aixequen entre locals i visitants.

La Guerra Civil espanyola va suposar un trencament en aquests anys d’evolució i modernitat. Amb la postguerra la situació va canviar. Aprofitant el boom del turisme, i a causa de la crisi econòmica que vivia el país, moltes de les cases senyorials es van convertir en residències i hotels. També va ser durant aquests anys 50 quan es va edificar un dels hotels més importants de la vila, El Calípolis. Els anys anaven passant, i amb ells també alguns dels bells edificis sitgetans. El turisme es va anar apoderant de gran part de l’economia local, fent que el nostre poble es convertís en un dels principals destins turístics.

La proximitat amb Barcelona, la seva situació estratègica, el seu bon clima i unes completes connexions de transport que proporciones l’ autopista, el tren, i l’aeroport a pocs quilòmetres, ha fet que aquests darrers anys Sitges s’hagi convertit en el lloc elegit per molts com al millor lloc on quedar-s’hi a viure.

Per sort el món segueix rodant, i amb ell Sitges. La seva història ha estat llarga i en molts moments complexa, però el resultat de tots aquests segles és un bell poble admirat i estimat per molts.