22 de febr. 2012

FELIÇ ANY NOU DES DE SITGES!!!! ETS POLS I EN POLS ET CONVERTIRÀS...


Hi ha dies que tinc la sensació que a Sitges tenen un calendari especial, i que al igual que els xinesos celebren el seu any nou uns dies després que la resta del món, els sitgetans ho fan el dia que s'acaben les festes de carnestoltes. Així doncs, ara que  ja està mort i enterrat el darrer Rei Carnestoltes, per cert, aquest any un personatge encantador, molt encertat, i amb una cort acolorida i agradable que ha aconseguit enganxar a gran i petits, a Sitges, coincidint amb la Quaresma, començarà oficialment el 2012. 


Des del punt de vista religiós, avui és Dimecres de Cendre, aquell dia que els que anàvem a una escola de monges o capellans, celebràvem una missa durant la qual el mossèn ens feia una creu amb cendra al front, pols negre que lluíem cofoiament, fins que en un moment o altre ens entrava a l'ull amb les conseqüents molèsties que això provocava. Recordo que el capellà deia unes paraules, però he tingut que buscar quines: "Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris", és a dir, "Recorda, home, que ets pols, i el pols et convertiràs". 

L'any 1700, quan ho van començar els monjos de Sant Agustí, i durant els primers anys del segle XX, un dels actes més importants que tenien lloc a Barcelona aquest dimecres de Cendra era la Processó de la Bona Mort, popularment coneguda com la processó dels Ossos.

La comitiva sortia de l'Oratori de Sant Felip Neri, i els carrers del barri antic de la ciutat s'omplien per veure passar els cofraires de la Congregació de la Bona Mort, que portaven elements simbòlics relacionats amb la mort, com ossaris, cranis, rellotges de sorra... El pintor Ramon Casas va captar algunes d'aquestes escenes, i un dels seus quadres va ser publicat a la Ilustració Catalana del 4 de març de 1917, juntament amb unes fotografies de dita processó barcelonina. Aquest tema ja va ser pintat abans per Arcadi Mas i Fondevila, obres que va publicar a la revista Hispania, primer al número d'octubre de 1899, i una altra a portada  del mes de març de l'any 1901.

"Processó de la Bona Mort", Arcadi Mas i Fondevila, 1899


"Dimecres de cendra", Arcadi Mas i Fondevila, 1901


Aquest espectacular quadre que ja va ser exposat a les Galeries Layetanes de Barcelona l'any 1916,  forma part de la col.lecció de Charles Deering, el senyor del Maricel de Sitges, i està exposat en una de les sales de la "Casa de Pedra" del Deering Estate de Miami.



Aquest tema ja havia interessat anteriorment a Ramon Casas, i de l'any 1901 i que fins el dia 25 de febrer, és a dir, ens queden dos  dies, es pot veure a la Galeria Artur Ramon de Barcelona, formant part de l'exposició "125 dibuixos de l'edat d'or. Artistes catalans a l'entorn de 1900".

"Dimecres de cendre" de Ramon Casas. Foto de la Galeria Artur Ramon de Barcelona.


Però avui també és el dia que popularment s'enterra la Sardina, el Carnestoltes....amb el seu seguici plorant la pèrdua d'aquest eixelebrat que ens ha guiat la festa d'aquesta darrera setmana, uns dies durant els quals els problemes econòmics, polítics, laborals, patrimonials, culturals, socials..... que segueixen més vius que mai, sembla que hagin estat hivernant a l'esperara del nou any sitgetà. Però  no, durant aquest dies de disbauxa el món ha seguit rodant i segur que en alguns casos a velocitat vertiginosa. Així que, aprofitant la tranquil.litat carnavalera que es viu a la capital, i esperant que tot es torni a posar en marxa, aquí us deixo el nou post. XisPun!!



14 de febr. 2012

AGUSTÍ ROBERT I SURIS. UN ARTISTA A L'ANONIMAT






El grabado de la primera página de este número representa uno de esos tipos vulgares que por sus condiciones y modo de ser especial, tanto se prestan al estudio del filósofo como al del artista. Nuestro compatriota el Sr. Robert y Suris, autor de este dibujo, ha demostrado en él, lo mismo que en otras obras parecidas, que aprovecha brillantemente su estancia en Roma, donde en la actualidad perfecciona sus conocimientos pictóricos, pro- metiendo aumentar en breve el número de los artistas que honran con su genio á nuestra patria.


Ja fa dos anys, en aquest mateix bloc vaig penjar la primera part de la història del Palau Robert de Barcelona, la segona part de la qual publicaré aquí dins d'uns dies. Però abans crec que hi ha una figura de la saga Robert que es mereix que li dediquem un article independent, i aquest és el pintor Agustí Robert i Suris, del qual aquests darrers mesos d'investigació he trobat imatges de les seves belles obres. Així doncs, el text que escric a continuació és el mateix que trobareu en el primer capítol, però ampliat.

El fill petit de la família Robert i Suris, Agustí (1860-1913), des de molt jove va mostrar la passió per l’art i la voluntat de convertir-se en pintor. Davant d’aquesta declaració d’intencions, el pare li posà la condició de que abans de seguir el camí desitjat estudiés una carrera, i Agustí va entrar a la universitat de Barcelona per estudiar arquitectura, carrera que compaginaria amb la seva passió, la pintura, a la que s'hi dedicaria professionalment. En motiu de la seva mort, el 24 d’abril de 1913, el prestigiós arquitecte Bonaventura Bassegoda, li dedicà un interessant i emotiu article a La Vanguardia, en el que fa un interessant repàs de la seva vida.









En ell explica com durant l’any 1880 van iniciar la seva amistat a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, on tots dos es preparaven per a ser arquitectes. Però davant de la poca vocació d'ell vers aquestes ensenyances i convençut el pare de que aquest no era el veritable camí del seu fill, l’any 1881 Agustí va poder marxar a Roma, ciutat a la que assistien les grans promeses artístiques del moment, per tal d’iniciar la seva formació com a pintor. Des del primer moment a la Ciutat Eterna, el jove artista va tenir totes les facilitats que li permetien l’elevada situació econòmica del seu pare. Amb un estudi propi, però allunyat de la idea d’artista bohemi despreocupat de tot el que l’envoltava, el seu cercle d’amistats a la capital italiana estava format per joves artistes pensionats que amb els anys esdevindrien les principals figures de l’art català i espanyol. Els germans Llimona, Casanovas, Serra, Mas i Fontdevila, Barrau, Querol, Benlliure i Fabrés, entre molts altres. Amb alguns d’ells, l’any 1903 fundà a Barcelona el Cercle Artístic de Sant Lluc, del que Agustí formà part de la primera Junta Directiva.





























Tot i els seus bons resultats artístics, fou a la Roma on Agustí va començar a patir els efectes de la greu malaltia que l’acabaria impedint per la resta de la seva vida, obligant-lo a deixar de banda la seva gran passió, la pintura.



Van ser pocs anys d’exercici artístic, però l’esforç li va valer la pena, ja que les seves obres van adquirir un gran èxit entre la crítica del moment, que fins i tot les comparava amb quadres de Velázquez. A la crònica sobre l’Exposició de la Sala Parés de maig de 1889, publicada a La Vanguardia el dia 7 llegim: “Entre las obras expuestas en la presente emana, llaman de preferencia su atención un cuadro y dibujos de Robert Surís y un lienzo de Lloberas. Robert Surís, a pesar de su brillante posición, no se dedica a perder el tiempo o a invertirlo en cosas fútiles, sino que cultiva con verdadera devoción el arte”..



La malaltia seguia es seu curs, i Agustí Robert, cada vegada se sentia més impedit. Cap dels tractaments mèdics que se li realitzaven, ni les estades als millors balnearis d’Europa en busca d’una millora, ajudaven a eradicar la malaltia que poc a poc l’anava consumint. El seu bon caràcter, i la seva gran fe van servir per canalitzar totes les seves forces vers les obres benèfiques. Gràcies al seu ajut econòmic, durant el mes de juliol de 1909 es va poder fundar el Sindicat Barceloní de l’Agulla, creat com a cooperativa de materials per a la costura, centre de col·locacions, caixa d’estalvis i caixa dotal. Any més tard, el reconegut músic català Pau Casals, va formar part d’aquesta associació.

Conjuntament amb aquets sindicat, Agustí fou em promotor del Restaurant d’Obrers de Santa Madrona. Tot i la seva mala salut que l’havia portat a una invalidesa gairebé total, fou el mateix Agustí Robert el que subvencionà i dissenyà els plànols de la construcció del nou edifici, erigit en un terreny de la seva propietat al carrer Alt de Sant Pere número 41 de Barcelona. El cost total d’aquesta fundació ascendí a unes 200.000 pessetes, tota una fortuna en aquells primers anys dels segles XX.






LA ILUSTRACIÓN, 6 de octubre 1889

SALÓN DE BARCEl.ONA. GALERÍA PARES.



Sobrio de colorido y de severo cuanto sentido asunto es el notable cuadro expuesto por el Sr. Robert. El recogimiento y la respetuosa actitud de los dos campesinos romanos que en el interior del templo- in chiesa—elevan sus preces á Dios, pidiendo consuelo o alivio á sus dolores, hállase bien inter- pretada, notándose en la tonalidad y factura el sello especial de la ciudad eterna, en la que el artista puede inspirarse y adquirir provechosa enseñanza, en presencia de los modelos de los grandes maestro del arte.


En la iglesia es uno de los cuadros pintados por el Sr. Rohert durante su estancia en Roma. En esta obra demuestra sus aptitudes para el arte, y en los preciosos dibujos al lápiz, que también reproducimos su seguridad y dominio en los trazos, cualidad que, por desgracia, no poseen algunos coloristas.
Los trabajos al lápiz honran en extremo á su autor, y si bien le felicitamos por ellos sinceramente, deseamos nos proporcione ocasión para dar á conocer algunos de sus nuevos cuadros.



















Un cop finalitzada l’obra, i conscient del seu greu estat de salut, Agustí ho va preparar tot per a que una comunitat de religioses visquessin en aquell immobles a la vegada que administraven la institució i asseguraven una continuïtat al menjador social. Fou també en aquest moment quan fundà un Patronat que heretaria el seu extens patrimoni quan ell morís, objectiu que es va portar a terme amb reconegut prestigi, fins el punt que a finals de maig de 1925, durant una estada dels reis a Barcelona, la reina Victòria i les infantes Beatriz i Cristina, van fer una visita al Restaurant obrer de Santa Madrona situat al carrer Calabria. Entre les autoritats que la van rebre hi havia els marquesos de Torroella de Montgrí, germans del fundador Agustí Robert, i els fills d’aquests, Robert i Joaquim.

Article publicat a La Ilustració Catalana, 6 d'abril 1913, en motiu de la mort d'Agustí Robert

Agustí Robert i Surís també fou un destacat representant del pensament catòlic social, juntament amb Josep Ventalló i Vintró, les seves idees polítiques i socials eren expressades públicament mitjançant conferències que realitzà l’any 1903 i que van ser publicades com “Conferéncies obreres sobre la qüestió social”. Però entre els seus escrits destaca el de 1904, A las clases directoras de Barcelona.





5 de febr. 2012

EL CONTE DE LA PRADELLA SITGETANA.

Els amics que seguiu de tant en tant aquest bloc sabreu que des de fa un llarg temps tinc la sort de rebre, entre els diversos comentaris,  uns de molt especials que van firmats per "éssers" sitgetans amb molta solera i grans coneixedors del "medi". Sempre els trobo molt interessants i amb un doble sentit molt viu, però el que aquest migdia m'ha fer arribar la meva estimada Gertrudis Sabadell i Tarrassa, s'ha superat. És per aquest motiu que he decidit que val la pena dedicar-li aquesta entrada, copiant integrament el missatge, un conte sobre el passat, el present i un possible i temible futur, sobre la relació exisitent entre dues de les entitats sitgetanes més bel.licoses: 



Els partidaris del Sol s'aplegaven al Pradell a l'hora d'alba; llurs adversaris del Recés sortien només quan feia lluna, i es recloïen en antres ignorats, en temps de lluna nova. Cada confraria tenia la seva bandera i cadascun dels germans exhibia símbols adients a la seva ortodòxia transcrits en colors al·lusives damunt cartells sostinguts per un tronc l'alçada del qual augmentava de dia en dia en la mútua rivalitat. Em vaig fer frare del Pradell, i de l'aurora al crepuscle passejava per munts i platges la meva pancarta, més alta que cap, on hi havia pintat un esparver coronat de gira-sols. Si els del Pradell nodríem els Freturants Informats, de blats i fruits llustrívols, els del Recés els proveïen de carbons i betums. Tothom de la vila havia triat la seva facció i abrandava el Conflicte. Els bàndols s'enfrontaven amb invulnerable gravetat: Un minyó pradellenc no s'amullerava amb cap fadrina arrecerada ni, a la inversa, cap arrecerada no hauria follejat amb un pradellenc. Bel·licosos, els uns i els altres mandronejàvem tot temps per sorrals i erols, i el qui guanyava un trofeu a l'adversari l'oferia tantost a santa Tecla, i els seus el coronaven. Si els del Pradell proclamaven que entrar en el Sol era ésser llum en l'etern, els del Recés replicaven que se submergien, amb pler, a la perennitat de la mort. Si aquells es lloaven de folgar amb dona fresca al brollar de les fonts, aquests es feien un goig de jaure entre fumeres en un nimfeu desallotjat. I l'altre dia quan, a platja oberta i entre dos llustres, anàvem a combatre'ns, del cantó de les Illes va aparèixer un estol de barques de pesca, forasteres. Van ancorar davant nostre mateix i els tripulants van amarrar, llests i callats, i després de desar llurs temibles coltells en fundes de cuir, van hissar, negres, els ormeigs als pals, i ens van mirar malfiats. Enduts per la fe, van enfilar-se a corrua feta, a les naus, en van davallar caixes i més caixes de peix ullenyorat i, amb gests intimidants, van obligar els del Recés a carregar-se-les al cap i a dur-les, Ribera enllà, sense repòs. Gambaires, no gosaven ni somicar. Nosaltres, lliberts, els vam acompanyar al ritme dels xerracs pasquals, i abans d'arribar a la Morisca, van entrar a la Foradada on van desaparèixer, asexuats, per sempre. Els forasters caratoscs van salpar, enfosqueïts pels ormeigs estesos; nosaltres vam anar a la fassina a flairar els mosts, i vam llençar els mandrons al cubell de les tries. D'ahir ençà, als terrats i balcons de la Vila, a la punta del Baluard i al cim del campanar, oneja un penó únic, vermell, amb la imatge del Sol i els seus atributs virils.