11 de juny 2012

80 ANYS DEL MONUMENT A RUSIÑOL I DE LA CONSTITUCIÓ DEL PATRONAT DEL CAU FERRAT!!!




Al Racó de la Calma de Sitges, en el lloc que actualment ocupa un gran grua per als treballs de reforma-remodelació-redestrucció del Cau Ferrat i el Maricel de Mar, avui dia 12 de juny de 2012 fa 80 anys s'hi va celebrar una gran festa que d'una manera o altra hem de repetir o recordar per la importància històrica que aquell dia té per a Sitges. A les dos quarts de dotze del migdia del diumenge 12 de juny de 1932, van començar els actes que servirien per inaugurar el petit monument que el poble havia erigit per homenatjar al seu fill adoptiu Santigo Rusiñol, mort a Aranjuez un any abans, el 13 de juny de 1931. 


En motiu d'aquest homenatge els sitgetans  es va abocar per fer de la festa un gran dia. Molts dels balcons van ser bellament engalanats amb robes i banderes, i una àmplia comitiva va anar des de l'Ajuntament fins al Recó de la Calma. Les representacions institucionals van ser molt destacades: des del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya Ventura Gassol, fins a l'alcalde de Sitges, el Sr. Costa, així com altres moltes persones de renom de tots els àmbits polítics, socials i culturals catalans, deixant constància de la importància polifacètica de l'estimat Rusiñol.


El bust, obra del reconegut escultor Joan Borrell i Nicolau (Barcelona, 1888-1951), que també va estar present a la inauguració del monument, era un retrat de bronze de tamany una mica més gran que al natural, col.locat sobre un pedestal de granit, amb unes paraules cisellades i pintades en vermell on s'hi llegeix: "A Santiago Rusiñol. Els seus admiradors". El tema de l'homenatge a Rusiñol venia d'uns anys abans, del mes d'octubre de 1929, quan es va crear un comitè local encarregat de recollir fons públics per finançar el monument a l'artista, que en aquells anys encara estava viu. Per aquest motiu es va demanar a l'escultor Borrell i Nicolau que fos l'autor del bust, obra que va finalitzar l'any 1930 i que va tenir un cost aproximat de 5.000 pessetes. Però la mort de Rusiñol va obligar a canviar els plans i convertir l'homenatge en un acte pòstum. 
Un cop acabats els diferents i emotius parlaments, Santiago Planás, net de Rusiñol, va ser l'encarregat d'enretirar la Senyera que tapava el bust, mentre una orquestra tocava "L'alegria que passa" del mestre Enric Morera, el qual també era present a l'acte. La festa va continuar amb un banquet per a les autoritats que va tenir lloc al saló principal de l'Hotel Subur, i un cop finalitzat l'àpat, els convidats van traslladar-se a l'exposició de clavells que en motiu de la festivitat del Corpus tenia lloc als jardins de "El Retiro". 
Aprofitant l'estada a Sitges dels principals membres del món cultural i artístic català, Ventura Gassol va organitzar una important reunió de treball per tal de constituir el Patronat del Cau Ferrat i així complir la voluntat de Santiago Rusiñol de llegar la seva casa taller i la col.lecció d'art al poble de Sitges. Amb l'assistència del president de la Junta de Museus de Barcelona, Josep Llimona, que va arribar a Sitges aquella mateixa tarda, es va constituir un dels patronats més importants per a la història recent del nostre poble. Com a president fou nomenat Ventura Gassol; vice-presidents, l'alcalde de Sitges, Sr. Costa i el president de la Junta de Museus, Josep Llimona; com a vocals, Sr. Planas en representació de la família Rusiñol, i els senyors Planas i Robert, Ibàñez, i Pasqual de l'Ajuntament de Sitges; i altres com Borralleres, Soler i March, Rebull (escultor), Joaquim Sunyer, Pere Jou, Trinitat Catasús i Arcadi Más i Fontdevila. 
Al dia següent, el president de la Generalitat Francesc Macià, que no havia pogut assistir a l'acte d'inauguració, va voler retre el seu sentit homenatge a Rusiñol, del que se'n considerava un bon amic, desplaçant-se a Sitges per tal de poder depositar un ram de flors als peus del bust.
Aquest monument va ser molt criticada per la premsa sitgetana, tal i com es desprèn d'alguns escrits d'opinió apareguts a setmanaris com El Baluard de Sitges del 12 de juny de 1932. Entre les queixes que es van fer públiques destaca el retret a la comissió organitzadora de no acceptar l'oferiment de L'escultor Enric Clarassó, gran amic de Rusiñol i de Ramon Casas, per a la realització de l'escultura que serviria per a aquest monument, tal i com queda constància a l'article "D'un homenatge" firmat per Pep i publicat a El Baluard de Sitges el 22 de maig de 1932. Altres objeccions més estètiques com la seva ubicació i la petita mida del conjunt, poc adequat, segons ells, a l'alçada de la persona homenatjada. El monument és titllat d'una homenatge "acompte" del que es mereix, de "ridiculesa" i de "desencert". Un altre dels problemes era que el bust de Rusiñol ni era ni seria l'únic, ja que el seu autor, Joan Borrell i Nicolau, conservava els drets de reproducció de la imatge, motiu que suposava que el mateix bust el trobem a Madrid, Palma de Mallorca, Valldemossa i Barcelona. Aquestes crítiques van seguir uns dies més, com l'article "Una més" del 19 de juny de 1932, signat per les inicials P.U.i G (us sona?) 


Ajuntament de Palma de Mallorca
Carrer del Marquès de la Sènia
Palma (Mallorca)
Mides (alt x ampla x fons): 90 x 85 x 42 cm
Bronze
Any: 1926

Ajuntament de Valldemossa, 1930


Museu Nacional d'Art de Catalunya
Parc de Montjuïc, s/n
Barcelona
Mides (alt x ampla x fons): 37,5 x 29 x 29 cm
Bronze
Any: 1930

Tot i que 45 anys més tard, el 9 d'octubre de 1977, aquest homenatge "acompte" es va complir, i el petit bust homenatge a Santiago Rusiñol va deixar el seu protagonisme a la gran escultura de bronze obra de l'artista Nicolau Ortiz Serra (Vilanova i la Geltrú, 1925- Barcelona, 2009) situada al jardinet de la família Vidal Quadras a la Torreta. A partir d'aquell moment el monument de Borrell Nicolau va trobar el seu lloc al pati porxat de la Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges, lloc en el que encara podem trobar-la! 
Però com tot en aquest món, el monument de la platja Sant Sebastià també s'ha vist desplaçat per unes escultures col.locades a l'altra banda del poble, just al passeig de la Ribera. Unes figures poc agraciades, obra de l'escultor Cuello, en las que s'hi representen un Rusiñol i un Ramon Casas que res tenen a veure amb el realisme i naturalitat del bust de Borrell i Nicolau i la presència de la figura d'Ortiz Serra, però que s'han convertit en l'element del mobiliari urbà més fotografiat d'aquests darrers anys.

7 de juny 2012

PER SORT A SITGES ENCARA S'HI FAN COSES BONES.... MOLT BONES!!!





Una cosa tinc clara: passi el que passi, estigui com estigui, el tinguem com el tinguem..... Sitges enamora!!! No ho he dubtat mai.... bé, menteixo, algunes vegades, i davant de les desgràcies que s'han permès fer amb el nostre patrimoni, he arribat a la conclusió que com en tot, aquí també hi ha excepcions, per sort, poques, però per desgràcia, molt actives. Doncs deia que no dubto que aquest amor per Sitges es porta en els gens i que es transmet de generació en generació. Però el que em sobta és que aquesta herència genètica que els sitgetans mostrem des de ben petits, pugui restar latent dins d'algú durant anys sense que aquest sigui conscient de la seva existència, i encara menys de l'existència de Sitges. Això si, un dia aterra aquí i de de cop i volta l'enamorament explota, fins al punt de convertir-se en una "petita i inofensiva" obsessió. 
Doncs resumida, aquesta és la història d'amor entre un "yankee" del segle XXI i un Sitges bastant diferent al de fa 100 anys, inici real de la relació entre dos mons molt diferents i allunyats. L'amor a primera vista va esdevenir durant el mes de març de 2009, quan Don Hunt (;-)) va tenir la sort, potser irrepetible, de poder conèixer, visitar, gaudir i enamorar-se d'un conjunt de Maricel, una mica decadent, però ple de la bellesa, de l'essència i de la personalitat que li havia atorgat el seu propietari Charles Deering. Fou durant aquests dies d'ara fa tan sols tres anys, quan aquell gen que portava latent dins del seu cor esclatà, entenent de cop el perquè el seu tataravi havia decidit construir el seu somni en aquest bell racó mediterrani tan allunyat de la gran Chicago natal. 
Amb el record d'aquesta primera visita, i amb el cor encara tocat per tot el que va conèixer un any abans, durant el mes de setembre de 2010 va tornar a venir a Sitges, però aquest cop es va trobar amb una visió molt diferent. La bellesa, L'essència i la personalitat de Maricel s'amagaven sota una gran bastida de ferros i lones que deixaven clar que allà en passava una de grossa. En aquell moment les obres de remodelació dels museus de Sitges acabaven d'iniciar-se, i no nego que encara existia dins meu un bri d'esperança que finalment aquell projecte poc respectuós es redirigiria i que Maricel seria respectat i conservat tal i com es mereixia....... però no!! 


Entendria perfectament que el nou paisatge que presenta el Racó de la Calma, Maricel i la façana marítima de Sitges es convertís en una causa de desenamorat per a una persona que en tan sols dos estades ha tingut visions i sensacions molt diferents. Però coneixent-lo mínimament puc pensar que no dubtaria en fer-se seves les paraules de l'escriptora francesa Georg Sand: "la bellesa exterior no és més que l'encant d'un instant. L'aparença del cos no es sempre el reflex de l'ànima".  Així doncs, durant aquests primers dies d'un juny lluminós i agradable, Don Hunt ha tornat al que ja considera el seu Sitges, i especialment el Maricel, edifici mutilat i que poc li queda al conjunt original. La casa Xicarrons, la que Deering va regalar al seu gran amic el pintor Ramon Casas, ha desaparegut i de les seves cendres ha sorgit un horripilant edifici de ferro i formigó que res té a veure amb aquella petita casa en la que els dos companys de vida havien passat junts llargues i bones estones!!! 


Però per sort a Sitges encara s'hi fan coses bones i hi viuen persones meravelloses, de les que ens en hem de sentir MOLT orgullosos i fer-ne bandera allà on anem!! Així doncs, convençuts del seu projecte, els responsables de la Fundació Ave Maria van convidar a Hunt a visitar les seves instal.lacions i conèixer la seva magnífica feina. Va ser una experiència brutal per a tots i una lliçó de vida i de respecte que dubto que cap dels que estàvem allà oblidem mai..... o no hauríem d'oblidar mai! Per cert, la Fundació Ave Maria n'està preparant una de molt grossa (sense necessitat d'amagar-se darrera de bastides i lones) per celebrar els seus 25 anys! La festa tindrà lloc el 20 de juliol, i Ah, i a l'octubre es podrà veure el fruit de la versió moderna i revisada del tàndem Sitges-Chicago, una Memòria per mantenir la memòria.....


L'altra lloc especial és l'ermita del Vinyet, el primer lloc que va visitar Charles Deering quan va arribar a Sitges l'any 1908 i on dimarts passat, abans de tornar a deixar Sitges per un temps, amb seu tàtara net (un bon amic), vàrem poder recuperar records, converses, feina, vivències, rialles ... viscudes aquests tres intensos anys que van de març de 2009 a juny de 2012 i que es resumeixen en aquesta frase que va deixar al mail de la Plataforma SOS Sitges


"Fa 100 anys Charles Deering va arribar a Sitges i es va enamorar del lloc. Un segle més tard, el seu tàtara net va arribar a Sitges i la història d'amor va començar de nou...".

PRIMER CENTENARI DE LA VISITA DE RUBEN DARÍO A SITGES!!!!



Sobre la relació entre Rusiñol i Darío s’han escrit diversos articles. El meu objectiu està molt lluny de tractar aquest tema tan complert i interessant.... Aquest petit article, simplement és una excusa per ensenyar-vos aquestes boniques imatges d’un Sitges que ja no existeix i que va cridar enamorar a forasters...

Durant el mes de desembre de 1898, Rubén Darío (Metapa, Nicaragua 1867- Lleó, Espanya, 1916), com a corresponsal del diari argentí La Nación, va arribar a Barcelona procedent d’hispanoamèrica. Només trepitjar terres catalanes, Darío va voler reunir-se amb un dels seus escriptors preferits, Santiago Rusiñol. El seu objectiu no es va poder assolir ja que Rusiñol es trobava a Sitges.  Darío, acompanyat per Peius Gener, va visitr la Cerveseria els Quatre Gats, on va poder gaudir de l’ambient que allà s’hi vivia, així com de les diverses obres de Rusiñol que penjaven de les parets. Al cap de poc temps va instal·lar la seva residència definitiva a París, estada que combinava amb continus viatges a l’estranger.

L’any 1911, Rubén Darió va rebre l’encàrrec dels germans uruguaians Alfred i Armand Guido, de dirigir des de París, la revista Mundial Magazine, publicació escrita en llengua castellana, pensada per a tots aquells lectors castellanoparlants que es trobaven en països tan distants i diversos com Argentina, Haití, Bolívia, Cuba, Portugal, Perú, Costa Rica, Panamà, Mèxic... i Espanya, Alemanya, França, Suïssa o Gran Bretanya. Tot i la magnitud del projecte, la revista només es va publicar durant tres anys, entre maig de 1911 i  abril de 1914. Per tal de donar a conèixer la revista, el 27 d’abril de 1912, Rubén Darío, juntament amb Alfredo Guido,  amb el redactor Javier Bueno, i amb el fotògraf Sr. Boyé, va emprendre un viatge de promoció que els portaria a visitar tots els països on es distribuïa aquesta publicació de la que es destacava la seva qualitat artística i els grans col·laboradors que firmaven reconegudes cròniques i articles.

En el número del 14 del  Mundial Magazine, el que correspon al mes de juny de 1912,  ara fa 99 anys,  es publica el primer capítol de “El viaje de “Mundial” por Tierras de España, Portugal y América”, una amplia crònica escrita pel redactor Javier Bueno. Aquests texts anaven acompanyats per nombroses imatges dels llocs que visitaven. Desprès d’un llarg viatge en tren, l’equip del Mundial arriba a l’estació de Barcelona on són rebuts per un nombrós grup d’incondicionals de Darío. La primera part de la crònica ens explica la frenètica activitat que van tenir a la capital catalana, visitant institucions i rebent visites de personatges destacats.

Al llarg d’aquesta primera part de l’article em sorprèn la presència constant d’imatges que tenen Sitges com a principal protagonista. Al dia següent de l’arribada a Barcelona, Dario, Guido, Rusiñol, Rahola, Boyé, Bueno i Carvajal van agafar el tren a l’estació de Passeig de Gràcia direcció Sitges.  Un cop al poble, Rusiñol, que carregava una verge de talla embolicada amb un mocador, peça artística destinada al Cau Ferrat, va convertir-se en el millor amfitrió dels  seus convidats. Bueno, impressionat per la bellesa del lloc, va escriure:

“¡Sitges! Es un pueblecito muy blanco, muy limpio, con calles desiertas. Las puertas y las ventanas, pudorosamente, ocultan los interiores. (...) Solo un escritor como el autor de Madame Bobari podría hacer una justa pintura de Lo Cau Ferrat. Figuraos el Museo de Cluny levantado sobre unas rocas que azotan las olas del Mediterráneo. ¡Cuánto Arte! Aquello era una casita de pescadores. Rusiñol la compró y poco a poco, cada día algo, durante muchos años, fue llevando á la madriguera todos los objetos de arte que lucen en vitrinas y cuelgan de los muros.”



Després d’una enumeració d’algunes de les peces que conformen la col.lecció del Cau, Bueno descriu l’espai: 


 En una estancia con ventanales de colores que dan al mar, un surtidor de agua limpida tienen murmullos de besos. Un balcón como castillete feudal, avanza sobre una roca contra la que se estrellan las aguas deshaciéndose en espuma. Sobre la planicie verde esmeralda se deslizan unas cuantas barcas desplegando sus velas latinas.”

Rusiñol, satisfet de mostrar la seva casa, els hi explica que vol llegar el museu a Sitges, y Bueno, autor del text, enamorat del lloc, li demana la plaça de conserge, sol·licitud  que al moment és acceptada pel propi Rusiñol.



La jornada va seguir amb un dinar a la sala del brollador. El cronista explica que la cuinera va presentar el seu “recent crim” explicant als comensals que aquell lluç havia passat viu a la paella. Davant d’aquesta declaració, i seguint amb l’ambient alegre i festiu que allà es respirava, Darió li va pregunatar a Rusiñol si l’havia pescat dels del seu balcó.

Un cop finalitzat l’àpat, el grup va sortir del Cau Ferrat per seguir la visita al poble. Rusiñol no va dubtar en cap moment de portar als seus convidats a casa del recent estrenat veí, el nord americà Charles Deering. Bueno explica com el pintor Ramon Casas, gran amic de Deering, va encarregar-se de la decoració de la casa: 

Alhajó la casa á la antigua catalana, con sillones frailunos de roble, cortinas albas que tamizan la luz, lámparas de hierro forjado, cornucopias, mesas de refectorio conventual. El yankee envió des de Nueva York un barco cargado de bañeras, lavabos y otros muebles de higiene. En poco tiempo quedaron dispuestas la habitación del yankee, la de su esposa á honesta distancia, otra para Casas, otra para Borras y otra para Rusiñol.

Una habitació per a Rusiñol? I per què volia Rusiñol una habitació en una casa situada paret per paret amb casa seva?....

Javier Bueno segueix la seva descripció d’aquesta vivenda idíl·lica de la que actualment no en queda gairebé res:



Un gran balcón, con columnas de piedra de capiteles bizantinos, se abre al mar sobre gigantesca roca”.

Encara meravellats pel que acabaven de veure, hi hem de tenir present que a mitjans de l’any 1911 les obres de construcció del conjunt de Maricel es trobaven en el seu inici, el grup d’il·lustres visitants segueix el seu camí baixant per les escales de la Punta direcció a l’estàtua de El Greco feta “por suscripción popular iniciada por Rusiñol, y llevaron sus cuotas los pobres pescadores y los buenos campesinos...”. 



Observant amb delit el llarg passeig de palmeres i pins que transcorre al costat del mar, el temps se’ls hi tira a sobre i han de dirigir-se cap a l’estació per agafar el tren que els retornarà a Barcelona . Interessant la darrera frase de Bueno, una afirmació amb la que molts ens hi podem sentir reflectits:

“En el vagón todos callamos, y quien más, quien menos, todos desean vivir siempre en Lo Cau Ferrat, y á falta de éste en la casa del yankee”.

M'imagino la imatge...........

La darrera trobada entre els dos personatges va tenir lloc a Barcelona el 12 de gener de 1914, durant el sopar d’homenatge que va rebre Rusiñol. Rubén Darío es va presentar per sorpresa a l’acte, i Rusiñol el va fer seure al seu costat. Fou en aquest moment quan Darío va recitar la quarteta: 

"¡Gloria al buen catalán que hizo a la luz sumisa
jardinero de ideas, jardinero de sol 
y al pincel y a la pluma y a la barba y a la risa 
con que nos hace alegre la vida Rusiñol!"