Passa al contingut principal

LA MEVA PRIMERA LLIÇÓ COM A MARE. 25 anys sense J.V Foix. Homenatge blocaire.




Ja fa més de vuit anys, un 19 d'agost de 2003, en mig d'un dels mesos d'agost més calorosos de les darreres dècades, i poques hores després de néixer en Théo, va arribar a la clínica Dexeus, encara al carrer Calatrava de Barcelona, una de les meves amigues més "antigues" i amb la que podria dir que he compartit el 70 per cert de la meva educació escolar i universitària, viatges, el lloc d'estiueig, l'amistat de les mares, dels avis i de les àvies....

Amb el seu usual somriure a la cara i amb cara de velocitat característica de molts dels que es mouen per Barcelona en moto, va entrar tota decidida amb el clar objectiu de conèixer el nen. Despistada com és, i per la confiança de tots aquests anys, no vaig dubtar ni un moment d'estirar-li el regal que duia a la mà, una capsa molt ben embolicada amb el característic paper d'una gran pastisseria barcelonina, que deixava en evidència el seu contingut. Com es fa en aquests casos, i no ho nego, desitjosa de menjar-me el que allà dins s'hi amagava, no vaig trigar ni un minut en obrir-la i oferir bombons a tots els que estaven allà de visita. La meva amiga, golafre com jo, va agafar-ne un i obrint aquell paper sota el qual ja s'hi amagava un bombó deliciós però desfet per la calor que apretava en una habitació sense aire condicionat, va expressar un dels comentaris que més m'han fet riure aquest darrers anys:





"Ai que gracia, me ha tocado la foto de un viejito".



Jo la mirava incrèdula, i els del meu voltant també. Tots ens miràvem al.lucinats el paper que segons abans cobria aquell bombó que ara els omplia la boca i ens impedia parlar sense ensenyar les dents negres...... I com qui no vol la cosa, i potser davant de les nostres cares estupefactes, ella, avergonyida pels bombons que ha comprat amb tota la seva bona fe, i davant l'evidència que a tots ens havia "tocat" el viejito va dir: 

"Anda, en toda la caja sale la foto de este viejito. Que mal gusto poner este senyor, no?. Si lo llego saber te traigo los bombones de corazón".


Jo no em podia aguantar de riure, tenia la sensació que la panxa m'explotaria... però la cara d'ella deixava clar que no entenia res de res. En cap moment li havia passat pel cap que aquell viejito que tant li havia sobtat que utilitzessin per a embolicar uns bombons  podia ser algú amb nom i cognom reconegut; no sabia que el nom de la pastisseria on havia comprat aquelles delicioses xocolates es devia al cognom del seu propietari, ni que el viejito era en veritat el fill dels fundadors de la pastisseria, ni que aquest es deia Josep Vicenç Foix i que fou un dels grans poetes catalans del segle XX; ni havia llegit, ni li havien fet llegir mai, cap poema sortit d'aquell cap que algú havia decidit utilitzar com a embolcall dels bombons que porten el seu nom i que ens havíem menjat entre bromes, riures i comentaris.....Davant de tot això, com volia pretendre jo, tot i haver estudiat a la mateixa escola, a la mateixa universitat, estiuejat al mateix poble.......que la meva estimada amiga, que fins aquell moment desconeixia l'existència de Foix, el  ja pogués reconèixer en aquell rostre de viejito

Una estona més tard i amb el meu fill en braços, vaig ser conscient que aquella tarda  acabava de rebre la seva primera lliçó com a mare primerenca. Ho vaig tenir molt clar. Quan dins d'uns anys el Theó regali una capsa de bombons comprada al Foix de Sarrià, abans ja m'hauré encarregat de que ell, i també els seus germans, sàpiguen qui era, que va escriure, i com era el vellet que allà s'hi retrata.

Així doncs, aprofitant que avui el món blocaire català s'ha unit per retre un homenatge a aquest gran poeta, en motiu dels 25 anys de la seva mort, Théo, Àlex i Ignasi, aquí us deixo aquest bell poema dedicat a Sitges, el poble que Foix tant va estimar i respectar. Gaudiu-lo!!!!


Comentaris

Quina bona anècdota, i alhora quina llàstima. Tens tota la raó, cal donar a conèixer els nostres poetes, els nostres escriptors. Per això hem compartit avui aquest homenatge blocaire. Encantada.
Galderich ha dit…
No coneixia el poema de Sitges però els del Foix també, quines idees de posar el rostre del "viejito" com a emboltori de bombons. Podrien posar-hi poemes com aquest!

Per una altra banda, si la teva amiga porta anyíssims aquí, i viu a Sarrià ha de ser un extraterrestre o una inculta de primer ordre o diu molt poc sobre el nivell d'ensenyament de les nostres escoles. Alguna cosa falla...
Quadern de mots ha dit…
Bonica anècdota però sobretot millor conseqüència. Ara que, te raó en Galderich quan diu que potser els bombons haurien de portar ni que sigui trossets de poemes.
Criticartt ha dit…
Anna, moltes gràcies!!! Tens tota la raó, és una llàstima que hi hagi tanta gent que no "tingui la oportunitat" de poder gaudir de les paraules de Foix, i del llegat artístic i cultural que ens han cedit tants altres personatges essencials per entendre el passat de la nostra societat, el present.... i poso en dubte, el futur......però Galderich, aquesta anècdota en part és culpa del nivell d'ensenyament, però també dels professors, ja que jo a COU vaig tenir la sort de topar amb grans mestres que em van fer llegir a Foix, Calders, Salvat Papasseit....... però crec que on hi ha la principal deficiència és en l'educació que es dóna des de la família.. la meva amiga potser en un primer moment la vaig veure com un ET, però al llarg dels anys he arribat a pensar que els extraterrestres sóm nosaltres...;)))) però com molt bé diu el Quadern de mots, en el meu cas, i en multitut de casos més, tenim clar que això no els hi pot passar als nostres fills, i que tenim l'obligació moral i generacional, de donar als nostres nens l'educació que vàrem rebre dels nostres pares i que ens ha permés saber que aquell viejito era un gran poeta.... Pel que fa a l'emboltori amb poemes, pot ser una bona estratègia comercial, i convertir-se en una mena d'auguris d'aquells que surten a les galetes de la sort dels restaurants xinesos!!!
Filis Tea Von Braum ha dit…
Un altre mes gosat, recontará, lleugera, /la
historia espurnejant d'aquella mitjancera /
que en. digué el bell secret i com, arran de
nit, / iaquírem lira i dansaper sobtá eldelit /
de la folla Gerturdis que es donava nua /al
tany d'una palmera prop de la platja crua / i
alregalim desang, errívoli insegü, / damunt
la tebior del jove ventre nu.
Gertrudis Sabadell i Tarrassa ha dit…
Els partidaris del Sol s'aplegaven al Pradell a l'hora d'alba; llurs adversaris del Recés sortien només quan feia lluna, i es recloïen en antres ignorats, en temps de lluna nova. Cada confraria tenia la seva bandera i cadascun dels germans exhibia símbols adients a la seva ortodòxia transcrits en colors al·lusives damunt cartells sostinguts per un tronc l'alçada del qual augmentava de dia en dia en la mútua rivalitat. Em vaig fer frare del Pradell, i de l'aurora al crepuscle passejava per munts i platges la meva pancarta, més alta que cap, on hi havia pintat un esparver coronat de gira-sols. Si els del Pradell nodríem els Freturants Informats, de blats i fruits llustrívols, els del Recés els proveïen de carbons i betums. Tothom de la vila havia triat la seva facció i abrandava el Conflicte. Els bàndols s'enfrontaven amb invulnerable gravetat: Un minyó pradellenc no s'amullerava amb cap fadrina arrecerada ni, a la inversa, cap arrecerada no hauria follejat amb un pradellenc. Bel·licosos, els uns i els altres mandronejàvem tot temps per sorrals i erols, i el qui guanyava un trofeu a l'adversari l'oferia tantost a santa Tecla, i els seus el coronaven. Si els del Pradell proclamaven que entrar en el Sol era ésser llum en l'etern, els del Recés replicaven que se submergien, amb pler, a la perennitat de la mort. Si aquells es lloaven de folgar amb dona fresca al brollar de les fonts, aquests es feien un goig de jaure entre fumeres en un nimfeu desallotjat. I l'altre dia quan, a platja oberta i entre dos llustres, anàvem a combatre'ns, del cantó de les Illes va aparèixer un estol de barques de pesca, forasteres. Van ancorar davant nostre mateix i els tripulants van amarrar, llests i callats, i després de desar llurs temibles coltells en fundes de cuir, van hissar, negres, els ormeigs als pals, i ens van mirar malfiats. Enduts per la fe, van enfilar-se a corrua feta, a les naus, en van davallar caixes i més caixes de peix ullenyorat i, amb gests intimidants, van obligar els del Recés a carregar-se-les al cap i a dur-les, Ribera enllà, sense repòs. Gambaires, no gosaven ni somicar. Nosaltres, lliberts, els vam acompanyar al ritme dels xerracs pasquals, i abans d'arribar a la Morisca, van entrar a la Foradada on van desaparèixer, asexuats, per sempre. Els forasters caratoscs van salpar, enfosqueïts pels ormeigs estesos; nosaltres vam anar a la fassina a flairar els mosts, i vam llençar els mandrons al cubell de les tries. D'ahir ençà, als terrats i balcons de la Vila, a la punta del Baluard i al cim del campanar, oneja un penó únic, vermell, amb la imatge del Sol i els seus atributs virils.
Tot Barcelona ha dit…
Tampoco yo conocía el poema ....me gusta ¡¡ salut

Entrades populars d'aquest blog

75 ANYS DEL COL.LEGI MARY WARD DE BARCELONA. EL PUNT I SEGUIT DE LA TRILOGIA...

Dos mesos sense actualitzar el meu bloc!!!!! no, no l'he oblidat, però hi ha moments a la vida que fan que saber gestionar la prioritat esdevingui vital.... aquests mesos no he parat d'investigar i de rebuscar entre temes diversos i pobles diferents.... però abans de tornar a la rutina bloguera hi ha vegades que has de tancar temes, i el d'avui és una d'aquestes necessitats... 




El dissabte 25 d’abril el col.legi Mary Ward de Barcelona, escola dels meus fills i a la que jo hi vaig anar alguns anys durant la meva infantesa, va celebrar els seus primers 75 anys a Barcelona, una gran festa que va demostrar el bon record que ha deixat l’escola en les moltes generacions d’alumnes que han passat per les seves aules.
Avui, i per tancar la "trilogia" que vaig iniciar amb la història dels edificis que actualment conformen el recinte del col.legi, la casa àrab de Joaquim Marsillach, i el castell del Sr. Schäfer, publico la història de la fundació de l'escola a Barcelo…

SANT MUÇ vs SANT SEBASTIÀ. 3ª PÍNDOLA CONFINAMENT. #JOEMQUEDOACASA

El nom del carrer de Sant Muç (Mus o Mucio) té el seu origen en una de les capelletes que antigament es trobaven repartides al llarg del Camí Fondo del Vinyet, camí que sortia del portal de les Parellades i unia el nucli antic de Sitges amb el Santuari del Vinyet. Anys més tard, el Camí Fondo es va batejar amb el nom de carrer Mossèn Llopis Pi. 

La primera capella es trobava a la casa coneguda com a Sant Muç, a la façana de la qual hi ha un petit nínxol amb la imatge de Sant Muç realitzada amb peces de ceràmica. En aquesta casa també hi trobem la inscripció “Vuy dia 13 Novembre de 1669 arribá a esta casa lo Sereníssim don Joan de Austria y dormí en ella”, amb la qual es deixa constància de l’estada històrica, i anònima, que va fer Joan d’Àustria a Sitges, pernoctant una nit, en aquest casalot que Joan Falç tenia als afores del poble.

Amb els anys la masia va anar passats a altres propietaris i va tenir diversos habitants. Un d’ells va ser Joan Baqués Olivella, vidu de Maria Esteve, que …

100 ANYS D'UN DELS GRANS PROJECTES DE I PER SITGES:TERRAMAR I EL PASSEIG MARÍTIM. EL DOCTOR CORACHAN, EL PRIMER DE MOLTS PROTAGONISTES

El dia 7 d’octubre de 1918, aquest diumenge fa 100 anys, s’aprovà el projecte d’urbanització de la ciutat-jardí Terramar de Sitges, un fet importantíssim per a la història, l’arquitectura, l’art, l’esport, el motor, la vida social i cultural de Sitges, etc. 
Però és que aquell mateix dia, i davant de les grans expectatives de futur que el projecte ideat per l’empresari sabadellenc Francesc Armengol havia creat pel nostre poble, l’Ajuntament també va encarregar a l’arquitecte municipal Josep Maria Martino i Arroyo, el projecte d’urbanització del futur Passeig Marítim de Sitges, una de les zones més belles i carismàtiques del nostre poble. 
Així doncs aquest 7 d’octubre de 2018 Sitges té moltes coses a celebrar i la meva manera de fer-ho des del blog és anar publicant, al llarg d’aquest any, articles-píndola en les quals aniré desgranant la història d’alguna de les cases que es van construir en aquell nou sector sitgetà, articles que completaran els que ja he publicat al llarg dels anys, …