4 de des. 2012

A LA MORT DE JOAN BASSEGODA..... UNS MESOS DESPRÉS. L'ALTAR DEL MONESTIR DE RIPOLL I GAUDÍ


“Anem a restaurar, no precisament el monestir de Ripoll, sinó Catalunya”

Josep Morgades, Bisbe de Vic, 21 de març de 1886


Li devia una entrada a la mort de l’arquitecte i historiador Joan Bassegoda Nonell, ocorreguda el dilluns  30 de juliol de 2012. El que fou director de l’escola d’arquitectura de Barcelona i responsable de la Càtedra Gaudí des de la creació d’aquesta, va néixer a Barcelona el 9 de febrer de 1930 en una família d’arquitectes entre els que destaco el seu pare Bonaventura Bassegoda i Musté (1896-1987) i el seu avi Bonaventura Bassegoda Amigó (1862-1940), així com besavi, oncles i germans..... 

Tal i com ara passa a les xarxes socials, totes les notícies se saben en temps record a la vegada que generen la publicació de comentaris de tot tipus.  I la mort de Bassegona no en va ser una excepció. Davant del meu elogi a la persona de Joan Bassegoda, al que coneixia des de feia uns anys, i al que sempre li he agraït que des del primer dia que em vaig presentar a la Càtedra Gaudí plena de dubtes i qüestions, em va tractar com si fos una catedràtica d’art i no pas una simple estudiant, acceptant realitzar el pròleg d'un dels meus llibres,  el meu comentari a Twitter va suscitar un debat en el que s’hi vàrem barrejar temes com la ideologia política, amb la sabidura històrica, la capacitat arquitectònica i la sensibilitat patrimonial.



Tot i que el tema d’avui està principalment relacionat amb la sensibilitat patrimonial que va demostrar Joan Bassegoda ara fa just 41 anys, i per a que no sembli que vull amagar res darrera del que escriuré, per que al Twitter ja em van acusar de “justificar franquistes (i.e., filo-feixistes) per 4 records personals”, començaré dient que si, que Joan Bassegoda era franquista, i que no ho amagava, tal i com poden explicar molts dels estudiants d’arquitectura que el van tenir com a professor durant els anys de la dictadura. Vagi per davant que no puc estar més en contra amb aquesta ideologia, i que no justifico cap “dictadura sanguinària”, però que la història és la història, i si el podem acusar de seguir els dictats del règim, això no pot amagar altres qüestions. Així doncs, espero no fer cap elogi franquista si dic que gràcies a la intervenció de Bassegoda en el tema del port esportiu que es volia construir sota el Maricel i el Cau Ferrat l’any 1971, aquesta desfeta patrimonial i paisatgística no es va arribar a realitzar. Es tracta d’una història llarga i complexa que necessitarà diversos capítols. Fa mesos que m’estic llegint informes, articles, cartes oficials...... documents que del meu avi, un protagonista directe de tot aquest “despropòsit”, que ara formen part del meu arxiu.... però necessito un temps per posar-ho tot al seu lloc i així poder-ho escriure amb total claredat!!!!

Però avui he tornat a trobar a faltar poder enviar un correu al Dr. Bassegoda, la nostra manera de comunicar-nos des de que el van fer “fora” de la Càtedra Gaudí. Trigava pocs dies en contestar als meus requeriments, i sempre em donava una resposta clara o em deia quins fils eren els que es tenia que estirar per arribar al meu objectiu. Segur que hi ha molts altres entesos en la figura de Gaudí que em podran donar resposta al dubte d’avui, però com que no tinc “línia” directa amb ells potser el millor és deixar-ho aquí al bloc.




Quina relació existeix entre Antoni Gaudí i l’altar major del Monestir de Santa Maria de Ripoll?

A la Vanguardia del 20 de març de 1889, i un dia més tard a la premsa gironina, La Nueva Lucha, llegim dues notícies exactes en que es diu que : “El arquitecto D. Antoni Gaudí se ha encargado de las obras del altar mayor de la iglesia de Santa Maria de Ripoll que se está restaurando”.

Al diari La Dinastia del 4 d’abril de 1889 es repeteix el que s’havia publicat uns dies abans: “Aplazado para el venidero año la ceremonia de consagración del cenobio de Santa Maria de Ripoll. El altar mayor de esta basílica será obra del arquitecto don Antonio Gaudí. Se destina para sufragar los gastos correspondientes al coro del mencionado altar, que recordará el magnífico que había existido, el donativo de la Reina Regente, con otras cantidades ofrecidas por personas amantes del arte y de las tradiciones de nuestra tierra”. 

Buscant en els principals llibres sobre Gaudí, així com els estudis que existeixen sobre la restauració-reconstrucció del Monestir de Santa Maria de Ripoll en lloc parlen d’una relació entre Antoni Gaudí i el disseny de l’altar major d’aquesta basílica. És per això que em pregunto si va existir o tan sols va ser una notícia falsa que va córrer per les redaccions del moment?



Quan l’any 1885 el Monestir de Santa Maria de Ripoll va passar a ser propietat de la diòcesis de Vic, el bisbe de la ciutat, Josep Morgades i Gili (1826-1901) es va posar com a objectiu reconstruir les runes del que havia estat un dels principals centres benedictins de Catalunya. Conscient de que es tractava d’un procés llarg i costos, a principis de 1886 Morgades va encarregar aquestes obres als reconeguts  arquitectes Elies Rogent (1821-1897) i Josep Artigas. Ja durant el mes de febrer d’aquest any el bisbe va reunir a Barcelona una junta amb personatges destacats de la societat catalana, per tal de trobar la financiació d’aquest projecte. Entre els noms n’hi ha que en aquells darrers anys de la dècada dels vuitanta del segle XIX ja una relació directe amb Antoni Gaudí. El primer és el president de la junta i arquitecte director de la reconstrucció,  Elies Rogent que fou director i professor del Gaudí durant la seva etapa com estudiant d’arquitectura a la Universitat de Barcelona. La història diu que quan el 4 de gener de 1978 Rogent va expedir el títol d’arquitecte a Gaudí va dir: “No se si hem donat el títol a un boig o un geni. El temps ens ho dirà”. 

Entre aquests destaca el nom d’Eusebi Güell i Bacigalupi, el gran mentor de Gaudí des de que es van conèixer l’any 1878, i pel que aquell 1886 ja havia realitzat diversos encàrrecs com el Palau Güell o la Finca Güell, aquesta darrera obra, també està relacionada amb un altre membre de la junta, mossèn Jacint Verdaguer, poeta català, amic de Gaudí i l’obra del qual, L’Atlàntida, va inspirar a l’arquitecte en el disseny i en els elements decoratius i simbòlics del seu particular Jardí de les Hespèrides que es va erigir a la Finca Güell de Barcelona entre 1884 i 1887. El mateix Verdaguer el 22 de novembre de 1884 demana al  seu íntim amic, el canonge Jaume Collell Vancells (1846-1932) una inscripció llatina per a la font d’Hèrcules i el drac que Gaudí construïa al jardí de la finca dels Güell. El nom de Collell també està íntimament relacionada amb la reconstrucció de Santa Maria de Ripoll ja que ell va ser la persona designada pel bisbe Morgades per a encarrergar-se de totes les gestions que suposava aquest magne projecte, la primera etapa del qual finalitzaria el 2 de juliol 1893 dia en que es va consagrar de nou la basílica. 





El 18 de maig de 1882 durant l’excursió a Poblet, i en el mes de juny 1883 durant un viatge a les ciutats franceses de Banyuls, Elna i Perpinyà, ja van coincidir Jacint Verdaguer, Antoni Gaudí i Jaume Vancells, juntament amb altres noms il.lustres catalans, demostrant que la seva amistat ve de llarg i segurament van parlar molt sobre la restauració del Monestir de Ripoll. També podria ser que aquests proposessin a Gaudí el disseny de l’altar principal de l’església de Santa Maria i que per algun motiu que no coneixem, finalment no fos s’arribés a realitzar, fent que fos el mateix director de les obres, Elies Rogent, el que s’encarregués d’aquest espai tan important. Un altar que estava presidit per un interessant i bell mosaic de la Mare de Déu de Ripoll, obra realitzada als taller vaticans a partir de la pintura d’Enric Serra, i que fou un regal del Papa Lleó XIII al monestir per tal de donar suport papal a aquesta reconstrucció. 







A l’estudi de Maria Pilar Soler sobre el Cimbori de Ripoll, publicat l’any 1990, s’assegura que Gaudí va assessorar a l’arquitecte Joan Rubió i Bellver, deixeble seu, sobre on era el millor lloc per situar el baldaquí que Rubió havia dissenyat per al monestir, decidint que aquest hauria d’estar al centre del creuer de la basílica. La peça, que va ser destruïda durant la Guerra Civil, estava envoltada per cinc bells tapissos realitzats per Joan Llimona, obres que es van salvar i que actualment es conserven restaurades. L’altar major de la Basílica de Santa Maria de Ripoll, amb el baldaquí i el plafons de Llimona, fou inaugurat el dia 28 d’abril de 1912 amb una solemne missa.



En definitiva...... que no tinc cap més notícia sobre la possible col.laboració de Gaudí en la construcció de l’altar major del monestir de Santa Maria de Ripoll. I tampoc tinc a qui preguntar-li si tot aquest tema és una confusió meva a partir d’una notícia equivocada..... així com tampoc se si és possible estirar més fils i quins, per trobar resposta als meus dubtes.... i per acabar...... sempre hi ha persones que en algun moment de la teva vida t’han donat una mà per a que puguis seguir endavant.... i aquests són els grans mestres....com va ser el doctor Bassegoda. 


22 de nov. 2012

ERRORS ESMENABLES O COM A MÍNIM IMPUTABLES. LA IMPORTÀNCIA DE LA BIBLIOGRAFIA I/O AUTORIA




Ahir, durant el debat dels candidats per CIU, PSC i PP a les eleccions catalanes, Alícia Sánchez Camacho va ensenyar un document sobre una proposta d'estalvi, en el que la suma que s'hi realitzava no era correcta. Davant de l'allau de crítiques, burles, opinions... que la candidata del PP ha rebut aquestes darreres 12 hores, em jugo el que vulguis que hauria estat encantada que sota d'aquest paper aparegués el nom de la persona, assessor, matxaca..... que ha fet erròniament l'operació matemàtica. La imatge ja ha quedat per la història!!!



Ja porto 356 entrades en aquest bloc..... moltes!!! i en aquest 6 anys escrivint a Criticart he dit moltes coses, he publicat la tira de fotos, m’he referit a temes diversos..... i estic segura que si ara els tornés a llegir hi hauria de realitzar uns quants canvis: faltes d’ortografia, errades gramaticals, opinions diferents a les que tenia en el moment de publicar-les..... i dades històriques que no són correctes però que gràcies al buidatge, documentació i estudi continu, a la facilitat de modificació de les pàgines digitals, i per l’aportació de lectors i seguidors del bloc, puc solventar, així com ampliar les informacions i les històries que explico.

Evidentment tot el que hi ha publicat a Criticart és públic i obert a tothom que ho vulgui llegir, però també és clar que es tracta d’opinions personals i d’estudis que en alguns casos han requerit una documentació i un treball més o menys intens. En definitica, tot el que he escrit al meu bloc és responsabilitat meva. 

Amb això vull dir que al ser publicat en un espai lliure, qui vulgui utilitzar les informacions que s’hi donen té tot el dret de fer-ho.... però també el deure (moral o no) i la llibertat (moral o no) de deixar constància bibliogràfica d’on ha tret la informació, si aquesta no és fruit del seu propi estudi i investigació. 

L’altre dia vaig rebre un comentari sobre un article que havia publicat a finals del mes de febrer de 2010 sobre la història de la Casa Xicarrons (casa Rocamora), edifici que forma part del conjunt de Maricel i que ha estat enderrocat durant aquest projecte de remodelació dels museus de Sitges, tot i estar catalogat amb el màxim nivell de protecció patrimonial. L’amic, un gran coneixedor de la història de Ramon Casas, em feia veure que Catalina Nieto Casas, neboda del pintor, no podia ser l’hereva de la casa que aquest tenia a Sitges, ja que la senyora havia mort gairebé deu anys abans que el seu oncle! 

Tret del bloc sobre Navarcles

Amb l’hemeroteca com a primer recurs vaig trobar que Catalina Nieto moria el 22 de gener de 1923. Així doncs, a la mort de Ramon Casas el 29 de febrer de 1932 la casa de Sitges no va passar a la seva neboda Catalina, sinó als fills d’aquesta, Eduardo i Maria Ángeles Rocamora Nieto. 

Jo ho he pogut modificar al meu bloc i ara la informació que hi consta serà la correcta..... però aquesta mateixa informació va ser publicada a l’article  “Sabies que el gravador Ismael Smith va estar a punt de comprar el Maricel?” de la pàgina 67 del número 15 del Quaderns de Patrimoni del Garraf, del mes de novembre de 2011, publicats pel Consell Comarcal del Garraf. El text, firmat pel Consorci del Patrimoni de Sitges no sols coincideix amb l’article que jo vaig publicar al bloc sobre la casa Xicarrons, sinó que casualement i lligant els dos temes, també tracta d’una manera “diferent” un altre estudi sobre Isaac Smith, germà de l’artista Ismael Smith, que vaig publicar al bloc durant el maig de 2011. Tot i que en aquest article es parla de que Ismael va voler comprar Maricel de Mar, les hemeroteques i els documents que es conserven a la Biblioteca de Catalunya, papers que vaig poder consultar per a realitzar al meu estudi, treball en que encara estic completant i que qualsevol dia podré modificar gràcies a noves dades, deixen clar que el veritable interessat en la casa era Isaac, mort pocs dies abans de la firma de compra venta. 

Per cert, tot i que a la nota de premsa que es va enviar i es va publicar a les webs del Consorci i de l’Ajuntament de Sitges, per tal d’anunciar l’exposició de gravats d’Ismael Smith que va tenir lloc entre juliol i setembre de 2011 a la Sala Vaixells del Palau Maricel  no es feia cap referència a la relació entre Smith i Sitges, el que hauria sigut un gran reclam per a la mostra i per a la conferència que es proposava, a l’interior de la sala s'hi va col.locar un panell explicatiu en el que hi havia un text molt semblant a l’estudi que jo havia publicat dos mesos abans..... això si, sense posar tampoc la bibliografia de l’estudi realitzat pel Consorci per arribar a totes les dades que allà s’hi plasmaven. 

En definitiva, si el Consorci del Patrimoni de Sitges, així com moltes altres persones que utilitzen els estudis d’altres per realitzar els seus articles haguessin posat la bibliografia sobre el text publicat al Quaderns de Patrimoni del Garraf, quan algú hagués volgut ampliar el tema hauria anat a parar al meu bloc i hauria trobat les dades corregides, correctes i ampliades, així com, des dels autors del text publicat, haurien demostrat un reconeixement a l’estudi i a la feina dels altres, potser el tema més interessant i definitiu de la meva entrada d’opinió d’avui!

En definitiva, oficialment el text correcte és el que està publicat al número 15 del Quaderns de Patrimoni de Garraf, i a la senyora Nieto Casas, en un primer moment gràcies a la meva ignorància, i després gràcies a la còpia d’algú, li hem allargat la vida,  de manera documental, com a mínim 10 anys més .... però qui era la senyora Catalina Nieto Casas?...... doncs a l’entrada 357 del meu bloc criticart ho publicaré més tard......

15 de nov. 2012

LEMES QUE NO PASSEN DE MODA A SITGES. SEMPRONIO I ELS NATIUS

Deixant de banda els eslògans turístics que des de principis de segle XX fins a dia d’avui s'han anat rellevant per tal de fer propaganda de Sitges (en aquest article de Vicenç Morando de setembre de 2008 els teniu tots), pels sitgetans n’hi ha dos que no apareixent en aquesta llista, però que pel seu principal objectiu, lluitar contra la brutícia, al llarg dels anys i degut a que aquesta ja sembla haver-se convertit en un problema endèmic per Sitges, han sigut citats en moltes converses i cròniques locals. 

La primera és aquesta frase que podem trobar escrita en boniques rajoles ceràmiques, peces simples, elegants i netes, amb unes lletres blaves sobre un fons blanc, de les que n’existeixen diversos models i que des de 1916 decoren algunes de les façanes blanques del poble. Ja al gran arquitecte Le Corbusier, durant la seva visita a Sitges el maig de 1928, li van cridar l'atenció!!!

No embruteu les parets. 
La netedat és un gran senyal de civilització”



El segon lema, fruit d’una campanya ciutadana que va tenir lloc a finals del mes d’agost de 1975, l’hem de doblar, ja que en aquell moment dues frases van compartir protagonisme.  Segur que molts recordeu aquest acte reivindicatiu que, convertit en una festa, va treure molts sitgetans al carrer, els quals anaven armats amb una inofensiva escombra, i uniformats amb una samarreta blanca amb les lletres blaves on s'hi llegia:

 “Volem Sitges net”


Potser alguns de vosaltres encara en conserveu una de les moltes samarretes que aquell estiu van omplir els carrers del poble. O potser en alguna finestra sitgetana encara hi ha l’enganxina de la senyora amb l’escombra, un dibuix de Fernando Krahn, el gran dibuixant Xilè que feia poc més d’un any que s’havia instal.lat a Sitges acompanyat de la seva família, i que des del primer moment es va integrar plenament al poble implicant-se directament en "lluites" veinals com aquesta . El lema escrit, també en lletres blaves: 





"Per un Sitges Net i Civilitzat"




Però si algú descriu bé quina deuria ser la reacció d'estiuejants, turistes i fins i tot locals no tan implicats en la causa, davant d'aquesta visió si més no original, aquest és el gran Sempronio. En la seva secció  setmanal a la revista barcelonina  Destino, "Cartas de Sempronio", del número del 28 d'agost de 1975 escriu un interessant article en el que fa referència a diversos temes relacionants amb Sitges i amb la seva Festa Major, un text irònic que us recomano, tot i que aquí només us reescric els paràgrafs que es refereixen a  "Las camisetas parlantes".  

El periodista i escriptor Andreu Avel.lí Artís i Tomàs, més conegut com "Sempronio", nascut a Barcelona l'any 1908, tenia una forta relació amb Sitges, on morí el 2 de juliol de 2006 als 98 anys i on estiuejava des de molt temps enrera. Al poble Sempronio tenia bons amics, amb els que es reunia en tertúlies mítiques com les que s'organitzaven al Roy, i a les que també en fa referència en aquest text. Per cert, un text al que ja he titllat d'irònic, però que no deixa de sorprendre per la manera com està escrit i al fet de que tot i que sembla que va dirigit a gent molt allunyada de les tradicions catalanes en general i de les sitgetanes en particular, els seus lectors eren majoritariament barcelonins!!!! Per cert, entre les curiositats hi ha la manera de referir-se a la gent de Sitges com NATIVOS....i això em recorda a la manera de fer de l'autor d'un dels meus blocs de capçalera.... Luis Soravilla, que  es refereix als sitgetans com indígenas i que també explica les interioritats de la nostra Festa Major d'una manera diferent a com ho feria jo.... però m'encanta, com m'encanta el tot el text de Sempronio que podeu trobar aquí!!!


Mi querido amigo:
¡Que delicia despertarse de madrugada, incómodo por el frío, echar una manta en la cama y dormirse de nuevo, y ahora como los ángeles! Y esto no me ha ocurrido ni en la Vall d’Aran ni tan solo en el Ripollés, sino en Sitges, donde hace apenas una semana imperaba un calor africano.

Naturalmente, al dia siguiente uno sale optimista a la calle. Y el primer encuentro consiste en cuatro jóvenes, dos varones y dos hembras, que como uno de esos piquetes de protesta cívica que se estilan en el extranjero paseábanse vistiendo una camiseta blanca con la inscripción, en azul, “Volem Sitges net”. Hoy se pasean, pero anteayer salieron empuñando la escoba y barriendo la calle, para dar ejemplo, me explica un nativo. Serán los mismos o bien otros, pues me entero de que semejantes camisetas se han fabricado a millares y que han tenido mucha aceptación. Doy fe, pues en el curso de la jornada topé a otros muchos sitgetanos dando literalmente el pecho en la limpieza de su villa. 

De las camisetas con letreros, en general, se ha hablado en la tertulia del desayuno del bar Roy que, cosa rara en Sitges, a aquella hora está desierto de extranjeros. Todos somos del país. Yo aduzco algunos y chocantes casos que he visto. Un niño gordo y fofo con gafas, que ostentaba cruzada en el pecho la inscripción ¡Viva el trial!. Un mozalbete con una cara de memo que asustaba y que lucía un sueter rotulado “University of Wisconsin”.  Luego están las mujeres, jóvenes, claro está, con mucha letra impresa (títulos y noticias de periódicos, mapas, minutas de restaurantes, etc...) que uno, que es curioso, quisiera leer, pero que de hacerlo, aproximando los ojos al expresivo busto, se expondría a un regaño. Uno de la reunión, que regresa de un crucero por las Antillas, explica: Por no saber donde las vendían, me quedé con las ganas de comprar una camiseta que decía: “Cárcel de las Bahamas”. ¿Por que no? Todo sirve. Hace un par de meses, un amigo me envió uno de esos elocuentes sueters, que reproducía a gran tamaño la etiqueta de un célebre aperitivo. Como propaganda, me parece algo burda. ¿Quien se lo va a poner?, dije yo. Pues aunque no te lo creas, me aseguró el donante, no ha había confeccionado la marca de vermut para hacer anuncio, sino un fabricante de camisetas italiano, quien pidió permiso para reproducir la etiqueta.

“Volem Sitges net”,  he ahi una leyenda simpática y del todo desinteresada. Imagino que los encamisados con ella padecerían estos días algo más que de costumbre, pues la fiesta mayor, ya se sabe, incrementa la suciedad. Lástima que, una vez más, declinará usted mi invitación para ira a ver el castillo de fuegos y la salida nocturna de las comparsas, que son el mejor número de la fiesta mayor suburense. Se que por el mundo se hacen alardes de pirotécnia, pero no todos los pueblos poseen, como telón de fondo de los juegos, la iglesia de Sitges. A despecho de que el castillo de este año no ha desmerecido de los anteriores, opino que nos quedamos ya retrasados en la materia. En Cannes donde anualmente se disputa el concurso internacional de fuegos artificiales, estos van con música, el espectáculo se ha convertido en audiovisual, los cohetes ascienden, estallan y se disgregan al compás de partituras musicales registradas en una banda sonora. A ver si Sitges se decide"



5 de nov. 2012

LA HISTÒRIA DE SITGES DES D’UN ALA DELTA.



Fa ja uns mesos vaig publicar a la revista SQ, Sitges Quarterly, aquest petit article, del que he modificat les primeres frases per tal d'adaptar-lo una mica més al dia. La publicació d'aquesta revista és un projecte interessant que espero que segueixi el camí, tortuós però ple d'il.lusions, amb el que es va iniciar per part d'un grup de gent que té moltes ganes de tirar-lo endevant!



Aquest article, doncs, és un repàs ràpid i molt per sobre de la història de Sitges, una història que podeu ampliar i completar gràcies als molts llibres publicats aquests darrers anys, principalment pel Grup d'Estudis Sitgetans o per l'Ajuntament de Sitges, així com en articles publicats en aquest mateix bloc, o en altres escrits de la Sitgesfera.






Existeixen múltiples Sitges, el dels sitgetans i el dels forasters, el dels visitants i el dels estiuejants, el d'estiu i el d'hivern, el d'entre setmana i el de cap de setmana..... però en tot els Sitges hi ha un mena d'obsessió que, estimulada pel bon temps, el ja famós micro-clima sitgetà, la proximitat amb el mar, i el seu destacat patrimoni cultural, fa que el poble estigui ple de gent que desitja "perdre's'" per Sitges.  Realitzar llargues caminades pels carrers i passeigs de la nostra vila, escenaris que poc tenen a veure amb el petit poble pesquer que va veure per primera vegada Santiago Rusiñol durant el mes de novembre de 1891. Tal fou l’atracció que el gran artista modernista sentí per Sitges que al cap de pocs anys, el 30 de juliol de 1893, va adquirir una casa de pescador, situada sobre les roques, al costat del mar, de la part més antiga del poble. L’objectiu era construir-hi una casa-taller.

La presència de Santiago Rusiñol a Sitges possiblement va esdevenir la clau de volta que va canviar el destí de la història més recent del nostre poble. Un abans i un desprès que es descobreix en molts racons i detalls que podem trobar al llarg d’una passejada pels carrers de la bella i vella Blanca Subur, principals testimonis d’aquesta llarga aventura que es va iniciar ja durant la prehistòria.

Al llarg de milers d’anys, al massís del Garraf, els homes hi han trobat un espai ple de possibilitats que els permetia viure en bones condicions. Els primers pobladors d’aquestes terres els trobem abans del neolític, són els neandertals, una espècie del gènere que van viure a Europa i a part d’Àsia entre 230.000 i 40.000 anys aC. 

A les coves del Garraf, habitades en l’era quaternària, en el neolític i en l’edat de bronze, s’han trobat restes arqueològiques que ens serveixen per conèixer com eren i com vivien aquests “homes” prehistòrics. Fòssils d’ocells, conills, cérvols, cavalls, hienes, bisons i rinoceronts, peixos i mol·luscos, peces de sílex i trossos de ceràmica..., troballes que ens demostren que aquests vivien del que caçaven i recol·lectaven, i no tant de la pesca, ja que durant aquesta època el mar es trobava a dos o tres quilòmetres de distància d’on està actualment. Un dels descobriments més destacats és la de la mandíbula de neandertal de la cova del Gegant de Sitges, una de les restes humanes més antigues de Catalunya.

En l’època ibèrica, segles de transició entre la prehistòria i l’època romana, es van formar els primers poblats del Garraf. Normalment estaven formats per una vintena o trentena de cases situades al voltant d’un espai central que feia la funció de plaça pública. A Sitges destacava la presència de cisternes i d’un gran nombre se sitges excavades a la roca. Els habitants d’aquests poblats vivien de l’agricultura de cereals, conreaven la vinya i practicaven la ramaderia d’ovelles, cabres porcs i bous. També aprofitaven els recursos marins.

A final del segle III aC, els exèrcits romans van desembarcar a la ciutat grega d’Empúries i van iniciar la conquesta de la península ibèrica. En aquests moments va ser quan els pobles del Garraf van ser romanitzats. Sitges es va convertir en el port d’Olèrdola, per on sortien productes del Penedès com vi i cereals, i es rebien mercaderies d’altres llocs del Mediterrani, situació que es va mantenir durant el segle IV dC. El nom d’aquest port era Subur, denominació que encara s’utilitza actualment per referir-se a Sitges. Amb l’arribada del romans es van iniciar els conreus d’ordi i de vinya, aquest últim convertint-se en el conreu principal de les terres del Garraf fins gairebé a l’actualitat.

Entre els segles V i X els àrabs van conquistar gran part de les terres catalanes, tot i que alguns pobles del nucli del Garraf, i especialment Sitges, no es trobaven en el pas del conquistadors i per aquesta raó van lliurar-se de l’assetjament.

Però és durant l’època medieval quan Sitges viu uns segles de gran desenvolupament tant econòmic com social. El massís del Garraf va esdevenir un espai essencial per als senyors feudals, i en les seves terres es van construir gran quantitat de castells fortificats: Sitges, Campdàsens, Castelldefels.... L’any 991 per primera vegada apareix el nom de Sitges en un document. Un dels personatges més importants de la història de Sitges és Mir Geribert, un noble que va destacar per la seva rebel·lia. Cap a l’any 1010 Geribert va iniciar en solitari la conquesta de gran part de les terres del Penedès i del Garraf. L’any 1041 la Seu de Barcelona, a la que pertanyia el poble de Subur, va vendre al compte Mir el castell de Sitges, un punt geogràfic molt important ja que durant aquesta època el nostre poble era el port marítim que possibilitava el comerç entre l’interior de Catalunya i la resta de la Mediterrània.

Al segle XII les terres van passar a mans de la castlania dels Sitges, família que va viure en aquestes terres entre 1116 i 1306, i que va acabar donant el nom actual al poble. El 3 d’agost de l’any 1306, Agnès, darrer membre de la família dels Sitges, va vendre les seves possessions a Bernat de Fonollar. A la seva mort l’any 1342, i a falta de descendència, el castell va passar a ser propietat de l’Almoina de la Seu de Barcelona tal i com havia disposat Fonollar en el seu testament.

D’aquest període d’esplendor són alguns dels edificis i vestigis arquitectònics més antics dels que es conserven a Sitges. La muralla medieval del carrer Major, el conegut com a Palau del Rei Moro del carrer d’en Bosch, les finestres que Santiago Rusiñol va recollir de l’antic castell gòtic i que col·locà al seu Cau Ferrat, o l’antic hospital de Sant Joan, que actualment forma part del conjunt de Maricel.





A mida que la població anava augmentant, el nucli antic d’origen medieval es va veure obligat expandir-se. A finals dels segle XVI, el poble, situat dalt d’un pujol rocós que s’endinsa a la mar formant la punta de Sitges, on es troben els edificis més destacats de la vila, estava limitat a l’est per la costa, al nord per la Platja Sant Sebastià i la Ribera pel sud. Però va ser durant els darrers anys del segle XVII quan es van obrir les portes de les antigues muralles, per permetre l’inici del Sitges actual. Primer va ser el carrer Major, que unia el castell amb el Cap de la Vila (final del poble), on s’iniciaven els camins que portaven a Vilafranca i a Vilanova i la Geltrú. A ell seguiren el carrer Nou, d’en Tacó, de les Parellades, Sant Pau, Sant Pere, Bonaire.... fins avui.




Anys després, entre 1713 i 1714 Sitges va patir els estralls de la guerra de Successió, anys en que el poble va patir grans destrosses. Però res va impedir que la vila continués engrandint-se, un creixement que seguí l’eix del carrer de les Parellades. Fou en aquests anys quan s’urbanizà el Cap de la Vila, des d’aquell moment i fins a l’actualitat, punt de trobada de la gent del poble i centre de les manifestacions cíviques i religioses.


Un altre fenomen important per a Sitges va ser el dels americanos, aquells sitgetans que van decidir anar a fer les amèriques. Els que van aconseguir enriquir-se, es feien construïr al seu poble natal grans edificis que mostraven el èxit obtingut amb els seus engocis. Els americanos van ser els principals promotors de l’expansió viscuda pel poble durant la segona meitat del segle XIX, trobant el seu màxim moment d’esplendor a finals de segle amb l’arribada del Modernisme. La figura de Santigo Rusiñol i la seva casa-taller, el Cau Ferrat, van ser un revulsiu cultural importantíssim per Sitges. Com deiem al principi d’aquest article, un abans i un després per a la història del nostre poble.

Però encara faltava creixer molt més. A finals de 1918 s’aprovà l’urbanització de la ciutat-jardí Terramar, un dels projectes arquitectònics i socials més importants impulsats mai des de Sitges. Aquell mateix dia, i amb la voluntat d’unir el nucli antic amb el nou sector sud, l’Ajuntament ja encarregà a l’arquitecte Josep Maria Martino i Arroyo, el projecte d’urbanització del futur Passeig Marítim de Sitges, una de les zones més belles i carismàtiques del nostre poble. Fou durant aquests primers anys de la dècada dels vint quan es va iniciar la construcció de grans xalets noucentistes que podem gaudir actualment i que tantes admiracions aixequen entre locals i visitants.

La Guerra Civil espanyola va suposar un trencament en aquests anys d’evolució i modernitat. Amb la postguerra la situació va canviar. Aprofitant el boom del turisme, i a causa de la crisi econòmica que vivia el país, moltes de les cases senyorials es van convertir en residències i hotels. També va ser durant aquests anys 50 quan es va edificar un dels hotels més importants de la vila, El Calípolis. Els anys anaven passant, i amb ells també alguns dels bells edificis sitgetans. El turisme es va anar apoderant de gran part de l’economia local, fent que el nostre poble es convertís en un dels principals destins turístics.

La proximitat amb Barcelona, la seva situació estratègica, el seu bon clima i unes completes connexions de transport que proporciones l’ autopista, el tren, i l’aeroport a pocs quilòmetres, ha fet que aquests darrers anys Sitges s’hagi convertit en el lloc elegit per molts com al millor lloc on quedar-s’hi a viure.

Per sort el món segueix rodant, i amb ell Sitges. La seva història ha estat llarga i en molts moments complexa, però el resultat de tots aquests segles és un bell poble admirat i estimat per molts.

30 d’oct. 2012

L'EDIFICI DEL PRADO SUBURENSE, UNA JOIA DEL PATRIMONI DE SITGES


Al Ple d'octubre de l'Ajuntament de Sitges que va tenir lloc ahir al vespre es va aprovar la reforma de la Biblioteca Santiago Rusiñol i l'avantprojecte de la rehabilitació de l'edifici del Prado, una proposta que arriba des de la Fundació Cultural i Esportiva del Casino Prado. Es tracta d'un objectiu necessari per a la recuperació d'un dels edificis patrimonials més importants de Sitges, però pel que s'haurà de lluitar amb força i il.lusió, ja que el pressupost de 3,5 milions d'euros no arriba en el millor moment econòmic ni de Sitges ni de Catalunya. 

Però les coses es fan pas a pas, i per tal de poder anar a presentar aquest avatprojecte a les entitats públiques i privades que podrien aportar part dels diners que calen per a la reforma, era necessari disposar d'una documentació detallada de l'edifici i del seu projecte. Així doncs la història escrita del passat, present i futur  del Prado es troba dins d'unes carpetes que ja fa uns mesos que van de taula en taula en busca d'uns suports essencials per al nostre patrimoni.

La fundació del Prado em va demanar si podia col.laborar en aquest "somni" que estic convençuda que algun dia no molt llunyà es farà realitat, i espero que aquest estudi històric, realitzat amb la voluntat de que els que encara no estimen ni coneixen aquest bell edifici se n'acabin enamorant, sigui un granet de sorra més, igual que ho són les belles imatges realitzades per Josep Maria Alegre i que utilitzo per il.lustrar l'estudi i ara el bloc, que ajudin a aconsegueixi l'objectiu de tot: recuperar el Prado!


BREU HISTÒRIA DEL CASINO PRADO SUBURENSE

La història del Casino Prado es remonta a l’any 1869 quan el músic sitgetà Josep Carbonell i Vidal, conegut popularment com el mestre Senalla, i director de l’orquestra dels joves, va fer construir a l’hort de la Marianeta, un terreny situat entre el carrer Jesús i el de l’Estació, una sala de ball, la primera pedra de la qual es va col.locar el 17 de novembre de 1869, enguany farà 143 anys.


La inauguració d’aquest edifici, anomenat Saló Suburense, va tenir lloc el 2 de febrer de 1870, aprofitant les festes de Carnaval. Poc temps després de la seva obertura, els membres del Gra, una altra entitat sitgetana, van decidir que aquesta era la seu idònia per al grup, i van fer-hi construir-hi un café i un petit teatre. 

Finalment, l’any 1877 amb l’aprovació dels estatus, es va fundar la societat del Casino Prado Suburense, i s’escollí com a primer president a Felip Font i Falp.
A partir d’aquest moment les seves instal.lacions van anar variant amb múltiples reformes i ampliacions del terreny que ocupava. Durant els anys 1910 i 1930 el Casino Prado va viure els principals canvis, obres que li van donar l’aspecte que coneixem actualment. 

Entre les activitats culturals que més prestigi han donat al Casino Prado hem de destacar la gran quantitat d’obres de teatre que s’han representat dalt del seu escenari. Importantíssimes estrenes com la de La Intrusa de Maëterlink l’any 1893, obra traduïda per Pompeu Fabra; La Fada, amb lletra de J. Massó i Torrent i música d’Enric Morera, durant la quarta Festa Modernista organitzada per Santiago Rusiñol l’any 1897. 

Durant les primeres décades del segle XX, Santiago Rusiñol va utilitzar l’escenari del Prado per fer les estrenes de les seves principals obres de teatre. A ell el segueixen altres propostes teatrals, algunes de molt arricades, que no van trobar cap entrebanc per ser representdes, com la controvertida obra de Jean Cocteau, Orfeu, que va dirigir el pintor i director teatral Artur Carbonell l’any 1930. Aquesta funció es considera la primera representació avanguardista de tot l’Estat Espanyol. També al teatre del Casino Prado es va gestar la reconeguda companyia teatral La Cubana, fundada l’any 1980, que a mitjans dels anys 70, i sota el nom del Gall Groc, va representar diverses obres en aquest escenari. 

Però la seva contribució més destacada en el món teatral va arribar l’any 1967 quan components de l’entitat van fundar el Festival de Teatre de Sitges, esdeveniment que, tot i que durant uns anys va assolir tal importancia que va rebre el nom d’internacional, va desaparèixer l’any 2004 després de celebrar la seva 35ª edició. El Festival de Cinema Fantastic i de Terror també té en el teatre del Casino Prado una de les seves sales de projeccció. 

L’EDIFICI DEL CASINO PRADO DE SITGES

Seguint el fil de la vida del Casino Prado de Sitges, el seu edifici i les seus espais públics han anat modificant-se al llarg dels més de 140 anys d’història des de la seva creació. En un primer moment,  i com hem explicat anteriorment, l’entitat disposava d’un gran terreny conegut popularment com l’hort de la Marianeta, situat entre el carrer Jesús i el de l’Estació, El 17 de novembre de 1869 es va col.locar la primera pedra de la sala de ball, obres que van acabar a principis de 1870. A aquesta primera constucció s’hi va afegir un cafè i un petit teatre. 




L’any 1886, i en motiu de l’obertura del carrer del Ferrocarril, actual carrer Francesc Gumà, es va modificar la façana del Casino Prado que feia xamfrà entre el carrer Jesús i el carrer nou. Durant aquestes obres s’hi va construir un balcó de vuit metres amb dues obertures, una grada, unes noves voreres i es va revocar la valla que envoltava el saló d’estiu. En una notícia a l’Eco de Sitges del 18 de juliol de 1886 es parla de la necessitat de modificar la façana corresponent al teatre i l’apertura en aquesta d’un gran portal amb obertures al carrer de l’Estacio, “a fin que los días de función el público tenga una salida desahogada” (Eco de Sitges, 1 de juliol de 1886).

Però a principis de 1890 la societat es va vendre el terreny que feia cantonada entre carrer Jesús i carrer del Ferrocarril a Jaume Hill el qual l’any 1892 va encarregar-li al mestre d’obres Jaume Sunyer i Juncosa la construrccció de la seva casa Villa Rosa. 


Tot i que tenien clara la necessitat d’aquesta millora, no va ser fins el mes d’agost de 1918 quan es van iniciar uns anys d’intenses reformes en l’edifici del Casino Pardo Suburense. En un primer moment, l’entrada del carrer Jesus va ser tancada, ja que la societat van vendre aquella parcela de terreny. En aquell moment es van reformar totalment l’escala d’accès als salos del primer pis, preludi d’una gran reforma, que en aquells anys de 1918 encara no era segura. Però durant els darrers mesos de 1918 es va construir la portalada de predra del carrer Francesc Gumà, que des d’aquell moment es va convertir en l’accès principal al l’edifici. Durant el mes de gener de 1919 la portada de pedra va ser tancada amb unes portes de ferro forjat. També és en aquest moment quan l’escultor Pere Jou comença a treballar en la decoració exterior d’aquesta porta. 




L’any 1921, l’arquitecte Josep Maria Martino va ser l’encarregat de dissenyar el nou edifici del teatre. Seguint el moviment artístic que dominava en aquell moment, Martino es va decidir per posar al carrer Francesc Gumà, l’entrada principal per a la qual va elegir una interessant façana d’estil noucentista, una interessantíssima composició on el maó vist es converteix en un immillorable marc pel bell teatre. Les obres de reforma del Saló Teatre es van iniciar el 14 de juny de 1921, i a partir d’aquell moment es van aturar les activitats lúdiques que en ell si celebravan. La façana de Martino es divideix en dues parts, perfectament integrades. La primera, que és el saló-teatre, està format per tres cossos, el central, més elevat que els laterals, on s’obre un portal d’entrada, i dues finestres, la del primer pis, d’una ampleada considerable i decorada pinctòricament, Els cosse laterals queden dividits per franges de maó vist que formen dos quadrats, emmarcament que continua a la façana lateral i que s’utilitza també per a les obertures. Tant a l’exterior com a l’interior de l’edifici hi ha belles pintures murals obra del pintor sitgetà Agustí Ferrer Pino.


La segona part de l’edifici està format pe un arc de pedra que porta al vestíbul amb decoració de Miquel Utrillo. També en aquesta la façana de l’edifici hi trobem els capitells que va esculpir el gran artista Pere Jou, belles peces en les que s’hi representen diverses escenes i personatges relacionats amb la història de l’entitat, com el mestre Morera dirigint una orquestra, un ball de Carnaval, les Caramelles.... L’any 1962, gairebé trenta anys després de la inauguració d’aquestes obres, Jou decidí seguir amb el seu treball i va esculpir un fris on es representen un grup de persones ballant una sardana. La mort de l’escultor l’any 1 va deixar inacabada aquesta bella obra. 





La porta principal de l’edifici està presidida per un gall de ferro forjat, animal que representa aquesta societat.



Per a l’interior, Martino dissenyà una estructura de ferro que suportava les llotges del primer pis, i va tenir un gran interès en aconseguir una sonoritat i visió de l’escenari perfecte des de tots els punts, qualitats molt lloades per la premsa del moment. Tot i estar en obres, a principis de l’any 1922 la sala va acollir el ball de Carnaval, i el sostre, encara inacabat, es va tapar amb una vela de la sala d’estiu, i la galeria de llotges es cobria amb una sèrie de plafons decoratius, que tornarien a ser utilitzats l’any 1924. 

La inauguració oficial va tenir lloc el 20 d’agost de 1922, tot i que l’escenari no es va acabar fins al mes de setembre i Agustí Ferrer Pino encara no havia començat a pintar els murals decoratius del saló. 


Agustí Ferrer Pino, autor de les pintures de la façana i de l'interior del teatre, va nèixer a Sitges l’any 1884, on morí el dos de gener de 1960. Estudiant a la Llotja de Barcelona, aviat deixà la formació tradicional per tal de produir obres de gran qualitat decorativa. Va viatjar per Granada, Argèlia, niça, Orleans, Gènova...., per tal d’adquirir nous coneixements artístics, així com per buscar l’influència i l’estètica d’altres cultures, quedant totalment enamorat de la cultura oriental, valorant per sobre de totes la cultura egípcia, referències constants en la seva obra.  A Sitges va realitzar diversos treballs murals, com les dues composicions per a la capella del’hospital de Sant Joan Baptista, relitzats l’any 1915. També és d’ell la decoració del cambril de l’ermita del Vinyet de 1919, i la de la capella de la Trinitat l’any 1929.


Però si una obra és reconeguda a Sitges, aquesta és la decoració exterior i interior del Saló-Teatre del Casino Prado de Sitges. L’any 1918 realitza les pintures del de la façana, i durant el mes de juny de 1921 i fins a setembre de 1922, quan les obres de reforma de l’edifici ja estaven gairebé finalitzades, Agustí Ferrer Pino, sota l’encàrrec del president de l’entitat, Josep Planas i Robert,  treballar en la decoració de l’ interior del teatre.


Els gairebé 100 anys de la seva realització, les inclemències del temps, la corrossió produida pels molts excrements dipositats pels ocells (coloms i orenetes) que nien a la façana, la falta de conservació i la fragilitat dels pigments utilitzats per Ferrer Pino en l’elaboració d’aquests murals exteriors, fan que la restauració i consolidació de les pintures sigui necessària i molt urgent. 


Un altre dels problemes greus que afecten directament a les pintures murals són les diverses esquerdes que afecten tot l’edifici, i que queden patents en molts punts dels murals, fins al punt de despendres algunes parts de la pintura. Estat de degradació evident d’aquesta pintura en la que es representa un àngel perseguint el Gall, símbol del Teatre Casino Prado. Desaparició de pigments, fils electrics, esquerda.


També s’han d’eliminar els elements externs que s’han anat afegint a la façana i que d’una manera o altra afecten greument les pintures murals. Ens referim a fils electrics o de telegonia, així com tubs de desaigües.


DECORACIÓ INTERIOR DEL SALÓ TEATRE PRADO

L’ARC DE PROSCENI està decorat d’acord amb la sala, emmarca l’escena i allotja el teló de boca.


La doctora en Història de l’Art i especialista en l’obra d’Agustí Ferrer Pino, Isabel Coll Mirabent, explica la iconografia de les pintures murals del Teatre Prado. Al tractar l’escena de l’arc del prosceni diu: 

“La figura del centre es Atenea Nike, deesa de la saviesa, se la representa amb ales. A la seva dreta hi trobem Palas Atenea, deesa de la guerra i també de les arts i els oficis, amb els seus atributs que són el casc a mode de  cua de cavall, cuirassa i escut rodó en el que s’hi representa el cap de la medusa Gorgona i la serp. A l'altre costat d’Atenea Nike s'hi troba Apolo, deu de la bellesa, les arts plàstiques, de la música i de la poesia. El seu atribut és la lira, així com Diana, deesa de la natura salvatge, de la caça salvatge i dels boscos, que porta el con de l’abundància. Al costat contrari, junt a Palas Atenea, s'hi pot veure a Heracles (Hercules) cobert amb la pell del lleó de Nemea i el garrot amb el que va matar Hidra, representat amb els onjestes que el van ajudar a superar els seus 12 treballs. 

Assegudes, i marcant l’arc, hi trobem les representacions de les arts: pintura, arquitectura, escultura, música, poesia. 

L’estat de conservació d’aquest murals no és bo, ja que les humitats de l’edifici, la mala qualitat dels pigments, la dificultat de consolidació que suposa el suport de guix utilitzat com a espai pictòric, fa que amb el temps la pintura hagi perdut part important de la seva tonalitat original. 

A les parets del proscèni més properes als palcos del primer pis del teatre hi trobem dos pintures murals que representen unes figures de marcada tendència clàssica. El de l’esquerra del prosceni  mostra una figura nua, que amb l’escut de Sitges a la mà representa la Vil.la de Sitges. A la dreta del prosceni, l’home nu, amb el Gall com atribut, símbol del Casino Prado Suburense, representa aquesta societat. Per la proximitat amb el públic que han pogut tocar les pintures, així com pels cops de les cadires contra les parets, la baixa qualitat dels pigments originals i per les humitats de l’edifici, aquestes dues pintures murals es troben en molt mal estat de conservció i tenen un greu perill de desaparèixer. 




Sota l’arc de l’escenari hi havia, actualement amagades per unes reformes, la representació de “les Tres Gràcies”, i dues figueres femenines que mostraven les caretes que representen el riure i plorar. Seria molt important intentar recuperar aquests murals.

SOSTRE

El sostre fou el primer espai pintat per Ferrer Pino. Dividit en diversos plafons, en ell s’hi representen al.legories de les diferents arts: Música, Pintura, Literatura, Escultura i Arquitectura. En aquest darrer plafó del sostre, el que s’allunya més de l’escenari, hi trobem la signatura de l’autor, realitzada l’any 1923 al finalitzar els treballs de decoració. Sobre quina és la causa per la que Agustí  Ferrer Pino firma com Ferré Pinos, la doctora Isabel Coll Mirabent explica que l’historiador sitgetà Ramon Planes situava el motiu d’aquest canvi en els anys de col·laboració del pintor en les revistes avantguardistes de Sitges. Sembla ser que, entre tots els editors es va decidir catalanitzar el cognom "de Pino a Pinós". En quant de Ferrer a Ferré, és molt usual al parlar que es tregui la "R". Ferrer Pino va signar le des dues maneres, i a vegades, únicament amb les inicials.






PERE JOU, ESCULTOR DELS CAPITELLS DEL TEATRE DEL CASINO PRADO

Pere Jou i Francisco (Barcelona, 1891-Sitges, 1964) és un dels escultors catalans més importats del segle XX. Entre els seus professors destaquen figures com Pau Gargallo o Venanci Vallmitjana. Després del seu pas per l’Ateneu Obrer de Gràcia (1903-1907) i per la Llotja (1908-1913), el jove  escultor s’instal.là al taller del marbrista Carles Capdevila, el qual el recomanà a Miquel Utrillo com a escultor per als detalls ornamentals del Palau Maricel de Sitges, on amb va realitzar, entre 1915 i 1920, la cinquantena capitells que decoren les obertures d’aquest conjunt arquitectònic.





Just al finalitzar els treballs de Maricel,  Josep Planas i Robert, alcalde de l’entitat, encarregà a Jou la  realització de dos frisos per a la porta principal del Casino Prado de Sitges. L’any 1962, Jou decideix seguir els frisos de l’any 20, on treballa fins a la seva mort l’any 1964, quedant el treball inacabat.


EL TELER/LA PINTA



El teler és tota la zona de la torre tramoia que queda sota l’arc d’embocadura. En el teler s’hi amaguen els telons, les barres dels focus i els decorats. El teler està dividit en PINTA i GALERIES.

La PINTA és l’estructura de bigues de fusta, tot i que actualment es construeixen de ferro, que suporten el pes de tots els elements que s’hi pengen. Ocupa tot l’ample i tota la profunditat de l’escenari.


El teatre del Casino Prado Suburense de Sitges és un teatre a la italiana, i la seva pinta segueix exactament les característiques d’aquests teatres, i per això la seva pinta està composada per bigues paral.leles a l’embocadura. Hi ha la graella sobre els barrals, d’on pengen les coredes que van amb rodetes. Cada barra tres cordes, la curta, la llarga, i la mitjana, per anivellar el decorat, a la manera italiana. Hi ha una banda (dreta al Prado) on es lliguen totes les cordes des del balconet de dins de l’escenari.


El teler i la pinta del Casino Prado de Sitges és únic i per això el considerem un  conjunt patrimonial de gran importància que s’ha de conservar.  Tot i que durant el segle XX foren molts els teatres que utilitzaren aquesta técnica, actualment el teler de Sitges és l´únic que encara que es conserva exactament igual del moment en que va ser  construit l’any 1921, i que s’utilitza en algunes de les representacions. El Sr. Yll, fuster sitgetà que es va encarregar de la construcció del teler, explicava que per al seu disseny es va basar en el teler del Liceu, peça que també es construia durant aquests primers anys de la década dels vint del segle XX. Cada diumenge pujaven a Barcelona per poder entrar al Liceu,  ja que coneixien els fusters que hi treballaven, i així poder copiar exactament el que s’hi anava fent.