25 d’oct. 2011

SI ÉS PER UNA BONA RAÓ VA BÉ QUE ET GASTIN EL NOM....


 Beli, Beli, Beli, Beli..... Aquests darrers quatre dies el meu nom ha estat citat en tres publicacions diferents ... i pensareu, per què escriu Beli quatre vegades al principi del text? Doncs pq ahir durant una visita, potser també d’obres però amb un resultat molt diferent al dels museus de Sitges, vaig ser rebuda per la Patricia i l’Adriana amb una gran benvinguda. Confesso que veure el meu nom i el de la meva nena, dibuixats amb molts colors i envoltats d’estrelles em va agradar molt més que la fredor que proporciona la tipografia negre sobre fons blanc. 

Doncs ara que ja coneixeu la primera Beli, us explico per sobre les altres tres. A la Crònica Local que va publicar en Vicenç Morando a l’Eco de Sitges aquesta cap de setmana, el periodista (tot i que per a mi té encara més importància com a historiador de l’art ) escriu un article en el que tracta la visita que vàrem fer conjuntament a les obres del Cau Ferrat i del Maricel de Mar el passat 11 d’octubre. Observador com és, en Vicenç no només estava atent a tot el que explicava l’arquitecte director de les obres, sinó que anava agafant apunts de les reaccions, sobretots gestuals i facial, d’ alguns dels visitants al llarg del que jo avui descriuria com un safari dins d’una selva de ferros i formigó. 

Estructura nova col.locada a la façana marítima de Maricel. Innecessaria....

En el seu article llegim: "En sortir de la visita era ben fàcil poder constatar tres realitats punyents. (...) Segona: la que viu la plataforma, i Beli Artigas en particular, amb l’expressió pròpia de les tragèdies consumades sense remei marcada al rostre, i corpresa de veure com s’ha actuat en els edificis en una intervenció que, per a els integrants del grup, ha estat traumàtica, irreversible i desencoratjadora". 


Estructura de la casa Rocamora. Ascensor?
M’imagino el que va passar pel cap dels altres membres de la Plataforma, però pel que fa a mi en Vicenç ho ha clavat, tot i que us puc assegurar que no em vaig posar a bramar i a cridar davant d'aquell esperpèntic espectacle pq ja ho havia fet minuts abans i no em quedaven ganes. La visió de com està el que fins fa pocs mesos era un dels principals conjunts arquitectònics de Catalunya, em va causar un fort cop i una tristesa indescriptible.  En un primer moment la sensació de que la feina, la lluita i l’esperança que la Plataforma  SOS Sitges hem dedicat a denunciar aquest projecte no havia servit per a res. Però aquest pensament té una data de caducitat molt curta, i en poques hores ja tornàvem a estar amb les forces carregades per a seguir lluitant pel que, des del primer dia, creiem que és just i necessari: protegir, valorar i respectar el nostre patrimoni. 

Per cert, i com ja he dit, en Vicenç anava “prenent apunts”  del que allà s’anava comentant. Així doncs, el que es va poder escoltar va ser que Miquel Utrillo “no tenia ni idea constructiva i que era un terrorista patrimonial”, i no terrorista cultural (potser aquesta definició la podem deixar per algú altre).

Conjunt del Maricel obra de Miquel Utrillo

El tercer Beli el dec al diari El País i al periodista José Ángel Montañés, que al contrari del que hem pogut rebre des de la Vanguardia, sempre s’ha mostrat interessat en aquest tema que considera prou important com per fer-li aquest reportatge publicat el diumenge passat, dia 23 d’octubre. Després d’una llarga conversa amb Montañés, que per cert ell va aguantar estoicament, sorgeix l’article El Cau Ferrat no se toca.

"No sabía ni dónde estaba, me costaba reconocer estos lugares que conozco como la palma de mi mano", asegura Beli Artigas, miembro de la Plataforma SOS Sitges”.  

Evidentment que la declaració és meva, però en això de “la palma de mi mano” no m’hi veig reflectida. Ho vaig dir?  però ho vaig dir així de bé? L’altre dia em vaig dedicar a preguntar als de casa en que pensaven, ja que parlar parlen en català. Jo penso en català i quan parlo en castellà vaig traduint sobre la marxa... com es deu dir en català “como la palma de mi mano”?  com li deuria expressar jo al periodista, ja que porto dos dies intentant recordar-ho i no em ve al cap?   Aquest no reconèixem en unes paraules és la mateixa sensació que tinc quan m’escolto parlant per la ràdio.... aquella no sóc jo però diu el tot el que penso!!

Detall del marbre del terra de la Sala Brollador del Cau Ferrat

El quart Beli el vaig trobar ahir citat en un bloc que ha decidit posar punt i a part. Els autors de Sitges Barcelona s’acomiaden amb un “Hasta pronto”,  article en el que fan un repàs del seu any de vida. El meu bloc Criticartt va ser citat en una de les primeres entrades de Sitges Barcelona i fou així com de manera espontània vaig proposar el crear una secció dedicada als blocs sitgetans, tal i com també fan a Ràdio Maricel, una proposta que van acceptar creant la Sitgesfera. Escriure un bloc i mantenir-lo actualitzat significa temps i feina, i que quan això ho fas de manera totalment voluntària, les crítiques et fan perdre part de d’il·lusió que necessites per seguir endavant. Però hem d’agafar la part positiva d’alguns comentaris que en fred podem trobar insolents, imbècils o inútils! Us ho dic per experiència, ja que si no fos així, el meu bloc no hauria durat ni dos mesos. 

I per acabar el tema dels blocs!!!! Moltes gràcies als quatre lectors que van intentar desxifrar l’enigma dels “Escàndols Municipals” que us vaig proposar en el post passat. El va encertar un dels anònims..... 

En el setmanari el Baluard de Sitges del 6 de novembre de 1932, es va publicar l’article  aparegut dies abans al  setmanari “Saba Nova” de Rubí. Es tracta del 

manifest publicat per la Lliga Regionalista, amb la firma del seu honorable president, el gran patriota En Raimond d’Abadal, ha despertat pregon entusiasme i fervents esperances d’aconseguir un canvi radical d’orientació en la política i govern de Catalunya, i és de creure que farà agermanar grans correts d’opinió per a un fi comú, fent triomfar el seny ordenador i la patriòtica política que sapigué desarotllar l’immortal Parta de la Riba.
Es hora ja de difinir-se. Cada ciutadà ha de cumplir el seu deure, perquè els que no s’interessin per la vida pública no tenen dret després de criticar i plorar com infants l’actuació i les vergassades dels mals governants.
Pobre Catalunya si no realitza un acte d’energia i no sap foragitar del Govern a la gent que avui l’usufructa!” (sic).

19 d’oct. 2011

ENIGMA D'UN ESCÀNDOL MUNICIPAL: ON, QUAN I COM?.

Avui us publico l’article, “Escàndols Municipals”.  Poques vegades us demano que participeu en els comentaris del meu bloc, tot i que m'encanten i són part fonamental de la pàgina... per cert, comentaris lliures i que es publiquen directament, sense passar pel meu permís ;); avui faig una excepció, i us demano que llegiu atentament i que em digueu  que us sembla i si em podeu datar, més o menys, l’any de la seva publicació, així com situar aquest municipi. El text és literal, i únicament he eliminart algunes paraules i dates que donen pistes massa clares....... Aquesta setmana solucionaré l’enigma!

ESCÀNDOLS PÚBLICS

 “La gent vulgar que, teòricament, sempre fa el viu per a escapar-se de les gran ensarronades, no s’adona que moltes vegades aquesta mateixa vivor mal dissimulada per desconfiar de segons qui, és la que els fa caure en unes ensarronaments encara més grosses. Aleshores acostuma a succeir que, per no passar per badocs, cas de què es desencisessin tot seguit, justifiquen els ensarronaments i procuren tapar-els-hi totes les faltes, en un grau tan extremat, que a voltes, fins es confonen amb els seus interessats i els seus contubernis.

Ara mateix n’hem vist un exemple ben pràctic amb la descoberta de l’escandalós afer de venda de càrrecs al municipi barceloní en què han començat a veure-hi clar en el desgavell político-administratiu que fa un any i mig que impera a XXXXX, sota la vergonyosa conxorxa esquerrana-radical.

I és que el mal ja no ve d’ara; el mal arrenca de les eleccions del XXXX de l’any passat que, a més del triomf de XXXX, que es palpava arreu portà als XXXXXX el triomf de la incompetència administrativa i de la irresponsabilitat política.

Però el que passava era que molts no s’adonaven d’aquesta incapacitat o feien semblant de no adonar-se’n fins que ha estat descoberta per la policia aquesta agència d’estafadors, l’existència de la qual sols ha estat possible amb la col·laboració de gent estretament lligada amb el municipi, regidors o no. Quan el que ara s’ha esdevingut no ha estat més que l’esclat escandalós de tot un sistema de governar, que ja ho tenia tot corromput i que ja era impossible de contenir.

No ve d’ara, no, el mal. Uns homes que demanaven pena de mort pel lladre, una gent que demanaven els vots per fer la revolució absoluta, quan el règim imperant era el malversament i la provocació, no era estrany que enganyessin la opinió ingènua i hom hi veiés els únics salvadors de la ciutat, ja minada de deutes i d’impostos i amb la bancarrota en perspectiva. Però des de que hi són ells, a l’Ajuntament XXXXX hi han estrat 850 funcionaris (vuit cents cinquanta) nous, i suposem que ja sabeu la despesa que això significa; funcionaris entre els quals n’hi ha que no posen els peus al municipi sinó el dia de cobrament, d’altres que no saben llegir ni escriure, d’altres que no tenen l’edat o bé que ja l’han passada, d’altres que són parents de tots els graus amb els regidors, i l’absoluta majoria, que hi ha entrat per la porta gran, sense concurs ni oposicions, amb la única finalitat d’afavorir amics i partidaris i posar-los a la menjadora.

I tot això fet en una forma tan descarada i sense contemplacions, que ni els millors temps de l’assalt consistorial dels XXXXX havien superat.

D’aquest desgavell ara n’ha esclatat tota la corrupció perquè fins la massa ingènua de seguidors arribés a veure-hi clar. Però el mal ja havia traspuat infinitat de vegades. Recordeu l’expulsió i càstig de sis regidors esquerrans, encara no fa dos anys, per irreguralitats administratives; i la sensació persistent no és pas de què fossin els únics culpables. Recordeu la tramitació de l’afer XXXX, amb la gran festassa econòmica en projecte a l’esquena de l’Ajuntament. Recordeu l’augment curiós de les tarifes dels transports públics després de la feliç intervenció de l’alcalde. Recordeu la política seguida amb el monopolis municipals concertats per la dictadura, cap d’ells rescindit i potser renovats més crescudament. Recordeu el timo famós concertat amb els “sin trabajo” a base de bonus bescanviables que costà a l’erari municipal centenars de milers d'euros, sense remeiar gairebé els autèntics sense feina.

Podríem seguir recordant i recordant, però només hem recollit el que ens ha vingut a punta de ploma. I aquesta gent, tornaran a demanar els sufragis, no pas per fer la revolució, sinó per administrar el nostre patrimoni comú i donar la sensació de bon govern. Quin fàstic!"

15 d’oct. 2011

TINC UNA BONA NOTÍCIA I UNA DOLENTA... QUINA EXPLICO PRIMER? ELS PROS I CONTRES EN LA CONSERVACIÓ DEL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC DE SITGES

Dibuix fet per la Júlia Pascual Mellado, brutal!!!

 
Nova agressió a l'escultura de Busquets
Pensareu que ja era hora que aquesta narcisista escrivís d’una vegada un post i passés a segona plana la seva entrevista. Us confesso que des del dia que la vaig pensar que tinc aquesta intenció, però fins avui no he pogut dedicar-me plenament a aquesta entrada, que potser una mica llarga i feixuga, té la seva part positiva i també la negativa (com no podia ser d’una altra manera). Recordant aquell acudit de “tinc una notícia bona i una de dolenta... per quina vols que comenci?”, podríem dir que el patrimoni arquitectònic de Sitges viu una situació similar. Així doncs, per quina notícia voleu que comenci? 

La dolenta: el dimarts passat dia 11 d’octubre, vaig tenir la oportunitat de visitar, juntament amb representants del consorci sitgetà, d’altres membres de la Plataforma SOS Sitges i de diversos arquitectes especialistes en patrimoni, entre els que hi havia Salvador Tarragó de SOS Monuments, les obres de remodelació del Cau Ferrat i Maricel de Mar, una visió que m’ha fet gairebé impossible conciliar el son aquestes darreres nits. Ara que ja ho he pogut comprovar amb els meus propis ulls, i no parlar d’oïdes, us puc assegurar que allà, darrera de les façanes del Cau Ferrat i Maricel de Mar, per no parlar de la casa Rocamora, no hi queda res de la bellesa i originalitat d'uns edificis considerats Bé Cultural d'Interès Nacional, i que fins i tot  fa uns cinc anys algú va parlar de que estaria bé proposar-los per incloure el Cau Ferrat dins del llistat del monuments que conformen el Patrimoni de la Humanitat. Jo vaig discrepar d'aquesta idea, però "visto lo visto", si  això s'hagués fet realitat, avui "otro gallo cantaría". 

Interior Maricel de Mar amb les finestres tapiades
Però davant de les paraules de l’arquitecte director de les obres quan ens va “explicar” el seu projecte, el dubte que em ve al cap és: com a algú se li va ocórrer  catalogar, valorar i fins i tot conservar aquells edificis construïts per obra i gràcia “d’un terrorista cultural” (sic) com era Miquel Utrillo? I per què hem de conservar una casa que està feta seguint les demandes del seu propietari, un tal Deering, que li agradaven les terrasses sobre el mar i tenia la barra de col·locar-hi belles escultures per decorar l’espai?. 

Casa Rocamora, o el que s'han inventat!
Imatge ja irrepetible de la Casa Rocamora
I la Casa Rocamora? Ara és un super loft de ferro i formigó amb vistes al mar, i amb una decoració molt cool que es veu una mica trencada per la presència d’un arc de l’edifici original, que pel que sembla en el moment de decidir conservar-lo, deu tenir més importància patrimonial que tota la resta de l’edifici, del qual únicament en queda la façana principal! Però a qui podia interessar aquell casa sense cap gràcia ni importància? Doncs a terra, que així tindrem menys problemes. 

Primer pis del Cau Ferrat i la nova tarima
Per no parlar del Cau Ferrat, una casa de poble pensada per Rusiñol i plasmada per l’arquitecte Francesc Rogent, al primer pis de la qual s’hi va col.locar un gran encavallat de fusta que no té cap funció estructural i que a hores d’ara, davant de la brutalitat d’aquesta remodelació que viu l’edifici, es pot considerar un tros de fusta que fa més nosa que servei. Però com es podia ser tan hortera i permetre aquestes decoracions? Llàstima d’aquell vellet que només sap fer “barcos” i que va tenir la mala idea d’anar restaurant les peces que, pel pas dels anys, s’anaven malmetent. Si aquest home s’hagués quedat quietet i no hagués arreglat res, tot això ja s’hauria enfonsat i hauria via lliure per fer i desfer sense tenir que aguantar les tonteries de la Plataforma SOS Sitges.....








Preneu-vos aquesta darrera explicació com a una lectura no literal del que es va dir allà. Però us asseguro que millor o pitjor, es va dir tot. I ara millor deixar aquest tema aquí.


La bona notícia: Durant una baixada llampec a Sitges a primera hora del matí, vaig tenir una visió que feia anys que esperava i que jo recordi no havia tingut mai abans: la porta de la casa de Salvadora Font de Dalmau del carrer Major, coneguda popularment com Telègrafs, oberta. No m’hi vaig poder estar i la meva curiositat va fer que hi fiqués el nas, això si, sense passar de la porta. Però la presència de material de construcció i la intuïció de que allà s’hi està treballant, juntament amb les explicacions esperançadores del noi que hi treballava, em van confirmar que allà s’hi estaven realitzant obres de rehabilitació i reforma. 
La construcció de la casa per a Salvadora Font de Dalmau va ser encarregada l’any 1898 al reconegut arquitecte Salvador Vinyals i Sabaté (Barcelona, 1847-1926), autor de diversos edificis barcelonins i que durant uns anys va ser un dels arquitectes més actius a Sitges. En aquesta població hi va deixar bells exemples arquitectònics entre els que destaquen el neogòtic Ajuntament de Sitges (1889), i les neoclàssiques cases de Bartomeu Robert a la Fragata (actualment desaparegut), la casa Joan Tarrida (1892) al carrer Major, la de Maria Bues de Catasús al carrer d’Àngel Vidal o la d’Antoni Robert Camps (1892) al carrer Illa de Cuba, així com també fou l’encarregat de projectar la urbanització de les escales de la Punta (1892).  En el llibre Arquitectura de Sitges 1800-1930 d’Isabel Coll hi ha estudis complerts d’aquests i altres edificis sitgetans. 

La casa de Salvadora Font, construcció de planta baixa i dos pisos, destaca entre les altres cases sitgetanes per la seva elegància. Vinyals dissenya una façana inspirada en les formes clàssiques, donant tota la seva importància compositiva a la finestra central, En aquesta obertura Vinyals hi situa dues columnes jòniques, completant la decoració del conjunt amb detalls florals, acroteris i antefixes. Des de fa anys, la degradació d’aquest edifici era evident, patent i preocupant. No sols la façana principal del carrer Major presentava aquest insultant imatge de deixadesa. A la galeria de la façana posterior, la que dóna a l’Hort de Can Falç, s’hi amunteguen piles i piles de peces ceràmiques, així com material constructiu, deixat allà després d’un intent fallit de restaurar l’edifici ara fa uns deu anys. 

Però aquesta no és l’única casa del carrer Major que està a punt de viure una segona oportunitat. Al llarg d’aquesta mateixa setmana he rebut la gran notícia de que els propietaris de la casa Gorgas, davant mateix del carrer de l’Aigua, han decidit restaurar-la a fons i ser el màxim de respectuosos amb la seva imatge original. Es tracta d’una bell exemple de  l’estil modernista tardà, amb decoració floral a la façana, i amb una barana que llueix un interessant treball de forja. 


I aquí no podem oblidar la casa Severià Vilella del carrer Jesús, conegut primer com Can Severino, i anys més tard per Park Hotel. Aquest establiment, situat en una cas construïda l’any 1895 pel gran arquitecte Gaietà Buigas Monravà, fou per a la meva generació (i potser en substitució a l’Hotel Sitges del carrer de Sant Gaudenci), el lloc triat pels nostres pares per a celebrar batejos i comunions. Actualment aquest edifici és un dels oasis sitgetans més bells i alhora desconeguts, situació que en poc temps canviarà radicalment gràcies  a la restauració completa que viurà a partir del mes de novembre.


Esperem que la tendència respectuosa amb el patrimoni segueixi en altres edificis sitgetans que es troben en venta i que si algun dia tenen la sort de ser comprats, hauran de viure una restauració completa. Entre les 9 cases que, diuen, es venen al Passeig Marítim de Sitges, destaca la presència al portal d’Internet Idealista, la Casa Vilella, coneguda popularment com a Residència Helvètica,construïda l’any 1919 per l’arquitecte Joan Rubió.  El preu és brutal, 7.900.000 euros, però el que més em va sobtar ( i també al Vicenç Morando, com es desprèn del seu article), va ser l’afirmació de “buen estado”, una declaració que els responsables de la web no deurien veure molt clar, ja que entre les moltes imatges que s’hi publiquen de l’edifici, no n’hi ha cap que es mostri la façana... serà per la degradació que presenta aquesta?. 

Estat actual Casa Vilella

Estat actual Casa Vilella

Estat actual casa Vilella

I no em puc estar de comentar les novetats que han aparegut al mal restaurat xalet Villa Capri del Passeig Marítim, edifici que l'any 1945 va construir l'arquitecte Adolf Florensa per encàrrec de la senyora Josefa Casacuberta. El més impressionant de tot el conjunt no són les finestres i portes de metàl·liques que “adornen” les obertures de la casa, ni les dos gàrgoles amb forma de drac que han aparegut com bolets silvestres sota la teulada... sinó que el que crida l’atenció són les noves i diverses construccions que omplen el jardí de la casa. Una glorieta i un porxo on dominen les columnes corínties i un estil no gaire mediterrani.... però ja se sap, si a pocs metres de casa hi han erigit un “gran” Partenó, per que no podem posar nosaltres una romàntica glorieta al jardí?, deurien pensar els propietaris.  



 Per sort, sempre hi haurà gent de fora o de dins que estimarà, respectarà i valorarà la bellesa del nostre poble. Un exemple l’he trobat aquest matí al passeig de la Ribera en el que l'artista John Haydn Collen, autor del bloc The Lost Photographer. Blogspot.com, exposava a terra la seva darrera obra, un dibuix ràpid i precís de la Punta, que es venia per 30 euros,  una misèria si tenim en compte el milió d’euros oficial que a hores d’ara hi ha de desviació pressupostària a les obres del Maricel i Cau Ferrat, així com el milió d’euros no oficial, que també sembla que s’hi ha de sumar als més de 6 milions pel que van ser adjudicades les obres..... en definitiva, i si fem cas a les paraules del gran gurú del projecte, massa poc per desfer tota aquella merderada que ens van deixar, ara fa més de cent anys, els “plastes” d’en Rusiñol, Rogent, en Deering i l’Utrillo. 




3 d’oct. 2011

ENTREVISTA QUE M'HAN FET AL BLOC SITGES D.C (Distrito Cultural)

Finalment, i després de diverses converses 2.0 amb Lola Cañete, gran professional de la Gestió Cultural, fa uns dies ens vàrem trobar cara a cara per poder posar fil a l'agulla a molts dels temes que haviem tractat virtualment. El resultat d'aquesta trobada va ser una agradable i fructífera tarda, durant la que vàrem poder parlar sobre moltes coses, temes interessants i complexos que ens van portar fins a intenses confidències.... L'art, el patrimoni, el món de la cultura, la política i l'amor i el respecte pel nostre Sitges van ser els principals temes a tractar.... idees que he intentat plasmar en aquesta entrevista que avui han publicat al bloc de la Lola, Sitges D.C (Distrito Cultural).  Des d'aquí només vull donar les gràcies a la Lola per la seva confiança vers la meva persona i la valoració pel meu treball, tal i com em va demostrar amb la seva presència durant la presentació del meu llibre sobre el Modernisme a Barcelona que va tenir lloc a la biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges el 21 d'abril de 2011, un llibre que es distribueix per tot el món, però que per "culpa" de la crisi econòmica encara trigarà una "mica més" en arribar a les llibreries catalanes.
 

lunes 3 de octubre de 2011

CONVERSANDO SOBRE PATRIMONIO. REFLEXIONES EN VOZ ALTA CON BELI ARTIGAS

Beli Artigas Coll es quizás una de las personas de las que más se ha hablado para bien y para mal en los últimos meses en Sitges. Pero más allá de la polémica entorno al proyecto de remodelación del Cau Ferrat y el Maricel de Mar, que tantas ampollas ha levantado en nuestro pueblo, Beli es una profesional reconocida de la historia del arte con profundos conocimientos en lo que al estudio del patrimonio se refiere y es aquí donde voy a abordarla. Beli, muchas gracias por aceptar estar en Sitges DC.

Blog.- Dice la UNESCO que el Patrimonio Cultural de un pueblo comprende las obras de sus artistas, arquitectos, músicos, escritores y sabios, así como las creaciones anónimas, surgidas del alma popular, y el conjunto de valores que dan sentido a la vida, es decir, las obras materiales y no materiales que expresan la creatividad de ese pueblo; la lengua, los ritos, las creencias, los lugares y monumentos históricos, la literatura, las obras de arte y los archivos y bibliotecas. Casi nada. ¿Hasta dónde crees que llega el deber moral de conservar nuestro pasado cultural?
La situación política que estamos viviendo estos últimos años ha hecho del que llamamos Patrimonio Cultural uno de los temas más candentes y sobre el que cada día se habla más, ya sea para bien o para mal. Para la evolución de un pueblo, la conservación de su patrimonio cultural es fundamental, ya que si no valoramos  y respetamos nuestro pasado, el futuro que nos viene tiene muy poco valor. Somos muchos los que nos mostramos orgullosos de nuestro Patrimonio Cultural, pero muchos menos los que dedican unos minutos de su día a día en buscar maneras de conservarlo. Esta actitud de valoración, que antes que nosotros ya mostraron algunos de nuestros antepasados, es necesaria para asegurar que nuestras generaciones futuras tengan la misma posibilidad que nosotros de sentirse orgullosos de sus raíces y de sus costumbres, así como de conocer su historia. Valorar, respetar, etc… se traduce en amar, una actitud necesaria para afrontar la vida.  Así pues, el deber moral de conservar nuestro pasado cultural es vital. Es una obligación que no podemos obviar bajo la capa de la modernidad y de la evolución. Para evolucionar necesitamos conocer de dónde venimos, y nuestro patrimonio cultural es la mejor guía por este tortuoso camino.

Blog.- Pero el patrimonio cultural está en permanente evolución, especialmente el denominado patrimonio inmaterial. Qué opinas ¿proteger o salvaguardar?
A mi entender, se trata de dos actos implícitos el uno en el otro. En la definición que hace la Real Academia Española de la Lengua de SALVAGUARDAR, aparece la palabra PROTEGER así como también DEFENDER Y AMPARAR. La evolución tiene que convertirse en un aliado de esta necesidad de conservar el patrimonio cultural. Las nuevas tecnologías son fundamentales en este propósito. Ahora podemos escuchar un concierto de Pau Casals grabado en directo con una calidad sonora máxima, pero esto no implica destruir el vinilo original una vez se haya pasado al formato digital.
El patrimonio cultural inmaterial (PCI) muchas veces es el nexo de unión entre los integrantes de un pueblo y como tal se transmite de generación en generación (en algunos casos, y como puede ser la Fiesta Mayor de Sitges, creo que este patrimonio ya se transmite en los genes), y su evolución es símbolo de la evolución de un pueblo. En algunos casos si no existiera esta modernización o actualización, el PCI acabaría desapareciendo. Es muy importante entender esta evolución, pero también lo es que sus “propietarios” actuales conozcan su procedencia, historia y significado. Así es fundamental no solo poner todos los medios para proteger una tradición y asegurar su continuidad (un ejemplo de esto lo hemos tenido en los más de 1200 niños que han participado en la fiesta de Santa Tecla), sino que hay que explicar el por qué de este lugar elegido para celebrar un acto, cual es el significado de el Ball de Bastons, el origen de los Gegants, etc… Saber más ayudará a su valoración, y en definitiva, a su protección.


Blog.- Según la definición de museo del ICOM el museo es una institución permanente sin fines de lucro, al servicio de la sociedad y de su desarrollo, abierto al público que realiza investigaciones concernientes a los testimonios materiales del hombre y su entorno, los adquiere, los conserva, los comunica y principalmente los exhibe con fines de estudio, educación y deleite. Sin embargo sigue abierto el debate sobre el papel social de los museos así como su concepción digamos… multimediática que ha hecho que el museógrafo comunique su objeto de trabajo de manera casi periodística...
Los museos convencionales, aquellos grandes edificios en los que se muestran centenares de piezas recopiladas (robadas, expropiadas…) a lo largo de los siglos, cada vez están más en desuso. Las nuevas tecnologías han vuelto a ser claves en esta evolución. Con la aparición de Internet la globalización del arte ha sido evidente, hasta el punto de que en estos últimos años las direcciones de algunos museos han dedicado grandes recursos económicos y personales en tener un edificio moderno que llame la atención de los visitantes, así como una página web lo más interesante y completa posible que atraiga a los que no se pueden acercar personalmente al espacio expositiva. Ahora si uno va de viaje ya no tiene “la obligación moral” de visitar el gran museo de la ciudad, no es necesario hacer colas y en algunos casos pagar una entrada elevada. Desde una playa de Bali puedes pasear virtualmente por un  museo de Moscú, consultar toda la colección del MoMa de Nueva York o acercarse de una forma casi indecente a una de las obras de Picasso expuestas en el Reina Sofía. Son pocos los que necesitan estar delante de un cuadro para disfrutarlo, y cada vez hay menos personas que deciden pasar unas horas en un museo, haciendo de estos, espacios deficitarios.
En la actualidad creo la función principal de un museo es conservar los bienes culturales y difundirlos mediante todos los canales posibles, poniendo más hincapié en las muchas posibilidades que nos aporta la inclusión de las nuevas tecnologías.

Blog.- Bueno, pero la función de conservar los bienes culturales es, sin duda uno de los componentes más complejos que ha adquirido el museo desde la perspectiva de su definición convencional. La denominada conservación-restauración requiere del aval de una documentación científica que sirve de referente y es previa a toda intervención pero que al mismo tiempo constituye la memoria de la restauración para el futuro. Esto quiere decir que no es sólo una cuestión de capacitación técnica y científica de los restauradores y conservadores ¿cómo se puede crear una postura deontológica, más conceptual a la vez que más interdisciplinar que legitime una labor precisa y concreta sobre un objeto patrimonial susceptible de ser tratado cuando a veces las intervenciones vienen marcadas por métodos y diagnosis menos vinculados al valor cultural e identitario del patrimonio?
La mayoría de los museos gozan de unos equipos técnicos de gran categoría. Antes de cualquier proceso de restauración, ya sea sobre un cuadro, una escultura, un tapiz, o un edificio, estos grandes profesionales realizan un estudio profundo de la pieza. En los últimos años el proceso de restauración de una obra de arte ha adquirido la importancia que en otros momentos se le podía haber negado. Esta reivindicación del trabajo del restaurador y del documentalista queda clara en la nueva tendencia expositiva que tienen lugar en grandes museos mundiales, en los que se han organizado muestras monográficas sobre el resultado de la restauración de diversas piezas, así como la dedicación de salas dedicadas exclusivamente al proceso de restauración de una obra de arte, documentado desde el minuto cero hasta que la obra de arte vuelve a ser expuesta al público. Un ejemplo lo encontramos en el Museo Van Gogh de Ámsterdam en el que hay una amplia explicación sobre la restauración de una de sus obras principales, La habitación de Vincent en Arlés. 
Pero ante una restauración alguien se puede preguntar hasta donde se puede llegar? Este es un tema importante. En pintura queda claro que si durante un proceso de restauración una radiografía demuestra la existencia de una pintura anterior, los técnicos simplemente documentarán este trabajo, y no se les pasará por la cabeza recuperarlo perdiendo la obra sobre la que se había empezado a trabajar, la pieza que verdaderamente había querido mostrar públicamente el pintor.  Simplemente, o no tan simple, se limpiará el lienzo retirando todos los elementos añadidos posteriormente a su realización.
Pues en arquitectura debería ser igual. Primero realizar un estudio histórico muy completo del edificio a restaurar, un paso fundamental para no encontrarse con sorpresas desagradables durante las obra de restauración. El conocimiento a fondo del elemento a restaurar es básico para conseguir el objetivo de retornar al edificio su belleza original. Y que se entiende por original? Cuál es el punto al que debemos llegar en una restauración? Pues aquel que suscitó su catalogación, sin olvidar nunca la importancia de la base sobre la que se construyó.

Blog.- Desde otra perspectiva, el patrimonio en general y los museos en particular poseen un potencial educativo muy importante. Siempre me llama la atención que siendo una oportunidad excepcional de interactuar con los programa educativos/ planes de estudios, ambas opciones se den con frecuencia la espalda. ¿Crees que se aprovecha suficientemente ese potencial?
Una de las principales carencias que tiene nuestra sociedad  es la de valorar nuestro patrimonio. Para asegurar la conservación de este, es fundamental que lo conozcamos y nos lo hagamos nuestro, y esta idea ya la debemos inculcar a nuestros pequeños. El tópico de que a los niños no les gusta visitar un museo o una ciudad es falso. Ellos sienten un interés inmenso por conocer y por saber más, y nuestro deber es fomentar esta curiosidad. El arte, la historia, la música, la ciencia… les fascina y para saciar su gran capacidad de aprendizaje necesitan que les demos toda la información. Pero esta información tiene que estar adaptada a sus edades, ser interesante, dinámica, y sobre todo, libre. Les hemos de enseñar el valor de estas obras de arte, así como nosotros hemos de aprender a mirar un cuadro, un edificio, una partitura, un libro…. con ojos de niño. Cada vez hay más museos, teatros, auditorios, etc…, que han visto esta necesidad de adaptar el espacio y su contenido a los más pequeños, que en realidad son nuestra esperanza para la conservación del patrimonio. 
También en las escuelas el arte en todas sus vertientes tiene un papel destacado. En mi época la historia del Arte era una asignatura de ciclo superior, pero ahora muchos niños de seis años son capaces de distinguir un Miró de un Picasso, y esto es una gran noticia.
El problema yo lo veo en las universidades donde se dan muchas lecciones magistrales sobre arte universal, pero en mi opinión no transmiten a sus alumnos la necesidad de valorar y estudiar las grandes obras que tienen en sus pueblos. Esto implica que estos futuros historiadores del arte luchen por impedir la remodelación de un pequeño panteón romano, pero que no le den ninguna importancia a esa preciosa casa modernista que tienen al lado de su vivienda y que se está cayendo a trozos. No te puedes imaginar la cantidad de trabajos de curso que se hacen en la Universidad de Barcelona (lo digo por cercanía)  sobre reconocidos artistas sumamente estudiados como Rodin, Picasso, Monet, Rotko…. No sería mejor dedicar este tiempo y trabajo intenso en sacar del olvido y valorar aquel pintor local?

Blog.- Son muchos los temas que siempre son susceptibles no sólo de debate, sino de revisión en lo que a patrimonio concierne. Mi propuesta es seguir con estas conversaciones y abundar en un aspecto de la cultura siempre tan delicado. Sin embargo, y pensando no sólo en Sitges, sino en tantas ciudades y pueblos que tienen un patrimonio como un importante potencial turístico, quiero plantearte una última pregunta
¿consideras el uso turístico de los espacios patrimoniales compatible con su conservación?
Evidentemente la sobreexposición o sobreexplotación de ciertos espacios patrimoniales puede perjudicar la conservación de estos, pero hay maneras de hacer compatible la necesidad y obligación de proteger nuestros patrimonio con el uso turístico. Encontrar esta combinación “perfecta” entre turismo y patrimonio es responsabilidad de nuestros gobernantes, los cuales tendrían que dedicar parte de su presupuesto a encargar estos trabajos a especialistas en el tema. En muchas ciudades turísticas ya se han tomado decisiones drásticas que ayudan a mejorar la relación entre espacio-visitante-autóctono, una convivencia que algunas veces puede no ser fácil. Ciudades como Barcelona hace años que buscan la solución para hacer compatible ser una de las principales destinaciones del turismo cultural con la conservación de sus espacios patrimoniales. Un ejemplo es debate que desde hace unos años se ha creado alrededor de la posibilidad de hacer pagar entrada en el Park Güell de Barcelona, uno de los lugares que contabiliza mayor número de visitantes diarios. Nadie habla de impedir el paso a los turistas, pero sí de la necesidad de poder sacar un provecho económico de este potencial turístico, utilizando gran parte del dinero recaudado en conservar esta bellísima obra de arte, que por culpa de la gran cantidad de visitantes, algunos muy poco respetuosos con el espacio, necesita constantes trabajos de restauración. Si se hace, y con éxito, en la Alhambra de Granada ¿porqué no lo podemos aplicar aquí y en muchos otros casos?
El patrimonio cultural tangible e intangible es la piedra angular en toda construcción de sociedades e identidades. En los últimos tiempos, este patrimonio debe hacer frente a amenazas vitales para su conservación: cambios económicos y tecnológicos, turismo, excavación ilegal, negligencia e ignorancia al tiempo que se hecha mano de la cultura para promover la cohesión política y social... Los debates de siempre, parecen no pasar de moda. Gracias Beli por reflexionar con voz alta en Sitges DC.

Si alguien quiere saber más sobre las reflexiones de Beli Artigas en torno al patrimonio, os dejo el siguiente enlace: http://www.criticartt.blogspot.com/
Entrevista realizada por Lola Cañete
THALASA Gestión Cultural y Comunicación