27 de set. 2011

ON HA QUEDAT EL SITGES DE 1953? El llibre "Extranjeros en Sitges" de Julia Borrás.

Ai amic Galderich! Em sembla que m’hauràs de donar un remei per a no convertir-me en una friki dels llibres antics, o si més no, consells per no deixar els pocs estalvis en aquest nou vici. A la propera Ateneuesfera ja em portes el decàleg del bon aprenent de bibliòfil. 

Doncs la meva darrera adquisició és un petit llibre que l’any  1954 es venia per 18 pessetes, i que avui, gairebé seixanta anys més tard, a la fira d’antiguitats que els dijous s’instal·la a la plaça de la Catedral de Barcelona marcava la mateixa xifra, però actualitzada. Ara ja forma part de la meva incipient col·lecció, fent companyia al programa de la Festa Major de Sitges de l’any 1961  que vaig comprar el dilluns a la 60ª Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de Barcelona, del que vull destacar el bellíssim dibuix de l’artista sitgetà Jordi Albors i Solé. 


Doncs tornant a la novetat d’avui. Sota el títol de “Extranjeros en Sitges. Impresiones de un curso de verano”, publicat a Barcelona  l’any 1954 per Ediciones Ave, la senyoreta Julia Borrás ens explica les vivències i impressions de diversos estudiants arribats de tot el món a Sitges per tal de participar en un curs d’estiu organitzat per la Universitat de Barcelona per donar a conèixer la nostra llengua, cultura, literatura, art, filosofia.., en definitiva, la nostra terra. El pròleg, firmat per l’escriptor Noel Clarasó (1899-1985), fill de l’escultor Enric Clarasó, és un nou elogi a la bellesa de Sitges i a la bondat de la seva gent, demostrant el gran afecte que Clarasó sentia per aquest poble en el que, juntament amb la seva família, hi passà llargues temporades i on hi tenia molts bons amics.  Entre les seves declaracions, algunes un xic exagerades com la que diu que Sitges deu tota la seva creació i la seva estructura a l’esforç de l’home, i que la natura no n’ha posat gaire d’esforç, n’hi ha una va lligada a aquesta i que vull ressaltar:

Y tal vez por esa razón la gracia de Sitges es inmortal. El hombre ama la obra del hombre. La recibe empezada de una generación y la cede mejor a la generación que sigue. Nadie sabe exactamente cómo era la antigua belleza de las cosas, y nadie puede sospechar cómo será la belleza futura. Pero todos saben que viven entre las dos y cuidan de que jamás se abra un abismo entre ellas”.
 
Ja enteneu pq destaco aquesta frase, no? Estaria bé que algú hagués llegit aquest text abans de començar segons quines remodelacions. Deixem-ho aquí....

El text escrit per Julia Borrás no s’allarga més de 55 pàgines i té una durada temporal d’un mes. En 34 petits capítols, Borrás ens descriu la seva curta, però intensa, estada a Sitges, una lectura que servirà a alguns per retrobar-se amb llocs, paisatges i personatges que els hi portarà molts records;  i a altres ens ajudarà a conèixer millor el Sitges dels nostres pares i avis. 

Potser l’article es farà massa llarg, però vull destacar diversos paràgrafs en els que es fa referència directa a espais, recons i costums de Sitges, així com a alguns dels seus veïns. El llibre és molt interessant i ens ajuda a fer-nos una idea de com ens veien els estrangers que ens visitaven. Evidentment, si algú el vol llegir està a la vostra disposició, i us el recomano. 





Els fets es remunten al 26 de juny de 1953 amb l’arribada de la nostra protagonista a la vila. Des de l’estació es dirigeix al que serà el campament base de tots els que ella denomina “cursillistas”, l’Hotel Sitges del carrer Sant Gaudenci número 5 dirigit pels germans Carbonell. A la història sobre Vallpineda que es pot llegir a la web d’aquesta urbanització,  s’hi publica una interessant nota sobre l’origen d’aquest hotel on s’explica que a finals del segle XIX, Joan Morgades, un sitgetà que havia anat a Cuba a fer fortuna, va encarregar la construcció de la Fonda Subur, establiment  que amb els anys i després d’ampliacions  esdevindria l’Hotel Sitges, tot i que els seus nous propietaris es seguirien coneixent popularment com els de La Fonda. Tornant al text, aquesta és la visió que Julia té del pati de  l’hotel: 

A la hora de cenar bajo al patio, que se encuentra al final de la casa tras el vestíbulo, la escalera y la salita. En esta sala hay un piano, una sillería anticuada y algunos tapices menos que mediocres representando escenas campesinas del siglo XVIII. Nada de esto armoniza con el arrimadero de azulejos y las paredes blanqueadas. Pero el patio es bonito y alegre. Está cubierto por un toldo, y varias enredaderas y bogambillas se cruzan formando bajo él un techo vegetal. Al fondo se ve un surtidor rodeado de macetas con hojas verdes que destacan sobre la cal de la pared. El suelo está recién regado con cántaro, y unas bombillas de colores, semiescondidas entre el ramaje, prestan una luz discreta, como la verbena”.
 
 Els gairebé 60 anys que ens separen signifiquen molts canvis en les costums, espais i paisatges descrits, tot i que encara en conservem alguns que podem reconèixer i conèixer en les descripcions de Julia Borrás com són el Museu Romàntic, que aquell 1953 feia només un any que s’havia obert al públic juntament amb la nova biblioteca, una dada que jo desconeixia totalment, espai que també visiten els estudiants i que diu se halla en la parte baja del mismo edifício, aunqué aislada por completo y con entrada por otra calle.  

Els cursos es realitzaven principalment a la casa que Miquel Utrillo s’havia fet construir en el conjunt de Maricel i que actualment ocupa la biblioteca Santiago Rusiñol. Sobre aquesta llegim:
  
En grupo dejamos el hotel y atravesamos las calles alegres de luz mañanera, hasta llegar al Cap de la Vila; entonces tomamos por la calle Mayor y salimos al mercado, rebosante de frutas que atraen la atención de mis compañeros. En la parte de Maricel que da a la plaza, en lo que antes era Biblioteca, unas letras anuncian: Universidad de Barcelona. Cursos generales de Sitges. (…) Mientras se decide qué clase es la de hoy, salimos al patio. Es un patinillo enladrillado de rojo, con arrimadero de azulejos. Está todo cubierto menos el centro, donde varias columnas rodean el surtidor. De la taza de mármol cuelgan culantrillos y yedras por las que va goteando el agua, y en torno, los bojes recortados y las piedras del suelo forman un pequeño jardín.”

Com era d’esperar un dels llocs més visitats, tant de nit com de dia, pel nostre grup  és el passeig sitgetà :


 “Hay luna. Una luna amarilla, que va llenándose escondida entre las palmeras del paseo. Su reflejo centella sobre el mar. Nos hemos sentado en grupo al borde del muro, cerca de la orilla. Las conversaciones se apagan; contemplamos en silencio el sugestivo paisaje. Las altas palmeras se dibujan contra el cielo de un azul aclarado por el resplandor de la luna. A nuestra izquierda, la mole de la iglesia se interna en el mar con sus cimientos bañados por las olas. En el horizonte se ven las luces de las barcas pesqueras y a la derecha, en semicírculo, las lucecitas de Terramar”. 

Altres edificis, espais i locals sitgetans han tingut menys sort i  amb els anys han desaparegut o es troben en una greu situació. Un exemple és aquesta descripció del mercat antic de Sitges, una visió que avui, amb un bar Bacardí en el seu lloc, ens pot semblar apocalíptica i visionaria: 

Bajamos por el mercado, lleno de puestos de pescado fresco, de gallinas, cacharros, telas y cintas colgadas que vuelan al viento. Mis compañeros, con los libros bajo el brazo se extasían ante los escaparates de los colmados y compran uvas, peras, naranjas y manzanas con fruición, como si se tratase de las últimas frutas que fuesen a estar en venta”.

Seguint amb la visita dels estudiants universitaris per Sitges arribem a la visita al Cau Ferrat, edifici que meravellà als forasters i que fou elogiat en aquest text. Actualment el museu es troba totalment desmantellat en pro d’una poc conservadora i gens respectuosa remodelació:
Antes de entrar en el “Cau Ferrat”, Palol, el profesor de Arte, nos cuenta cómo Santiago Rusiñol formó el “Cau” y su admirable colección convertida más tarde en Museo, así como de su atractiva personalidad y el interesante ambiente en que se movía junto con los amigos que le rodearon, (...).  El “Cau Ferrat” con su abigarramiento de objetos artísticos, la profusión de hierros, azulejos, cerámicas y vidrios, gusta a todos. Admiramos los Grecos y los cuadros románticos e impresionistas. Luego nos asomamos al incomparable balcón sobre el mar”. 

Al llarg del llibre trobem interessants descripcions de diversos espais del barri antic, com el Recó de la Calma,  “ (...) nos encaminamos hacia Maricel. (...) La gente aguardaba sentada en los bancos de piedra de este precioso rincón, tan sugestivo y habitualmente quieto, en el que con exquisito gusto se han colocado puertas, ventanas, columnas y capiteles antiguos sobre la construcción nueva”, o el conjunt de Maricel: “Atravesamos el estrecho pasadizo, parecido a una calle de barrio moro, que conduce al lado opuesto de Maricel, y salimos frente al mar. Todo este rincón artístico de Sitges, empinado sobre el agua, posee de noche una intensa poesía. Parece preparado para dejar pasar el tiempo sin prisa en él, mientras la imaginación vaga y la vista se recrea en sus bellezas. Bajamos por la escalinata hasta la Punta. El pueblo se ve en el fondo, iluminado”.
 

Les excursions per diversos indrets de Sitges són una contant al llarg d’aquest mes. Armats amb bicicletes llogades al carrer de Bonaire, el grup agafa en passeig marítim direcció l’hotel Terramar i el golf. Passegen per les avingudes interiors “llenas de adelfas en flor en los bordes de las aceras y setos de bojes y ciprés detrás de las cuales se ocultan las casas”, una visió idíl·lica  que poc té a veure amb el desastrós estat que llueixen actualment alguns d’aquests carrers.  Quan arriben a al Vinyet, “una ermita antigua que tiene una Virgen muy venerada en Sitges y en donde se celebran romerías que se terminan bailando sardanas”. Una visió que res té a veure amb l'estat actual d'aquests carrers del barri residencial sitgetà!!!

Entre classe els estudiants no van dubtar de gaudir plenament de la vida mediterrània, coneixent costums, tradicions i gastronomia sitgetana. Entre els llocs visitats hi ha els cinemes a l'aire lliure del El Prado i El Retiro, els hotels Terranar i Miramar, els bars Chatet i Chiringito o La Tasca, “una taberna con los consiguientes barriles alineados a lo largo de las paredes, y un mostrador ante el cual los hombres del pueblo charlan y beben. Esta primera parte no ofrece nada de particular, pero en el fondo hay una sala que presenta un aspecto por completo bohemio. Tiene un escenario pequeño a mano derecha, con cortinas rojas, arrugadísimas y raídas; el resto está repleto de mesitas de madera pobre, ennegrecida, ocupadas por pescadores, artistas de bajos fondos y muchachos, que con el humo de sus cigarros han logrado una atmósfera densa y gris irrespirable. Las paredes de esta sala están totalmente cubiertas de carteles de toros, dibujos alusivos a anécdotas literarias, versos, frases, corazones atravesados por flechas y caricaturas de bailarinas y hombres más o menos célebres”. 

L'any 1953 el Cable encara estava al carrer Angel Vidal (a on ara hi ha la discoteca Trailer). L'edifici actual es va començar a construir el 1954 i el nou Cable es va inaugurar el 1956. El tabernero en mangas de camisa, sens dubte era el nostre avi, Josep Andreu. (missatge deixat a facebook per El Cable)

Un dels estudiants creu haver realitzat una gran troballa i insta als seus companys per a que l’acompanyin fins a “una taberna estupenda que hemos descubierto. (…) Al final de una callecita blanca y estrecha Walter nos anuncia que hemos llegado. Entre los cristales débilmente iluminados leemos en la puerta “El Cable”. Entramos en la pequeña taberna, llena de barriles y con un estrecho departamento al fondo, en donde nos instalamos alrededor de una mesa grande de gruesa madera. El tabernero en mangas de camisa y con la servilleta colgada del cinturón se dirige a Walter.”
 
Coincidint amb la berbena de Sant Pere el grup de joves van ser convidats a celebrar la festa a “La Valenciana”, bar situat al passeig de la Ribera i que en aquells anys estava molt de moda entre sitgetans i estiuejants. Els nouvinguts van gaudir moltíssim de la seva primera berbena: 


El patio de “La Valenciana” está iluminadísimo y adornada con guirnaldas de papel de colores y farolillos. En espera de que empiece el baile nos sentamos a tomar café en la terraza que da sobre el mar, (...) Alternando con la orquestina toca un organillo que desgrana las notas alegres de un pasodoble o un chotis. Al lado humea un puesto de churros. La pista está llena. Detrás de la valla se agolpan chiquillos y gente del pueblo en muda contemplación; algunos aprovechan la música para bailar en el paseo

Grup de nois sitgetans a mitjans dels anys 60 al bar Els 4 gats del carrer  Sant Pau de Sitges.

I la darrera nit de la seva estada a Sitges, i després d’un agradable sopar de comiat a l’hotel Terramar, el grup es dirigeix al Bar Oliva que “tiene en la parte de atrás un jardincito en el interior de la manzana, con una pista circular y unas altas y frondosas palmeras. En las mesas, situadas en la penumbra, suelen haber parejas que de cuando en cuando salen a bailar”. 

Pel que fa a personatges reconeguts que apareixen en el llibre hi trobem a personalitats del món universitari com els professors Palol, Martí de Riquer, Antoni Vilanova, Bassol, del Saz, Palomeque.... 

Però si una presència sobta en aquest llibre és el  d’Utrillo fill, amb el que el grup d’estudiants coincideixen diàriament a la platja de davant de la piscina Maria Teresa on tenien un toldo a la seva disposició. Utrillo era un dels principals jugadors a la pilota, “este juego consiste en echarse la pelota de uno a otro bando sobre una red”. Potser es refereix al Voleibol platja? Sobre Utrillo la nostra cicerone en fa una descripció molt realista:

 “Utrillo no pierde ocasión de hacer algo extravagante que dé que hablar. Anda descalzo por las calles de Sitges con un pantalón de pescador arremangado debajo de las rodillas y un gran sombrero de paja. En su cara, ancha y morena, destaca bajo el poblado bigote negro, su sonrisa simpática.  Ahora, en estos días, ha recogido a una gitanita a la que cuida y educa como si fuese su hija. Esta nota exótica llama mucho la atención y se comenta”. 


El capítol de la visita que fan al taller del gran escultor Pere Jou. m'ha encantat. Sortint de l’hotel Sitges el grup d’estudiant  “descendemos por Bonaire hasta la Ribera y seguimos después por la avenida Sofía, internándonos en tre las calles de chalets. En uno de ellos tiene Jou el taller junto con la vivienda. Pasamos primero donde se encuentran las pequeñas esculturas en sus respectivos soportes. El artista se sirve, para esculpir sus obras, de la piedra que se da en estos alrededores, que es blanda y no permite más que masas en las que no sobresalga nada. Po lo tanto, las figuras están casi siempre sentadas o en cuclillas. Son “maternidades”, pescadores o grupos de gente de formas redondeadas y abundantes en carnes. La piedra impone aquí al artista la realización, que resulta en todo momento acertada y original. (...) Damos una cuantas vueltas más por el estudio, mundo cerrado en donde transcurren las horas del escultor, con ese aire de visitantes que parecen hacerse en pocos minutos cargo de todo, u nos despedimos después de felicitarle”.
 
Acaba el llibre, el llegeixo i rellegeixo, i mentre copio la darrera frase que Julia Borrás escriu ja dalt del tren que la retornarà a Barcelona, “Luego contemplamos, hasta que se pierde de vista, la silueta blanca, clara, riente y querida de Sitges”,  jo no puc més que pensar: 

on va quedar aquell Sitges? 


19 de set. 2011

JUGAR A ARRENCAR CEBES SURT MASSA CAR. INDIGNATS VRS. MOSSOS D'ESQUADRA

 Aquest matí, com gairebé cada dia que el meu vell i esgarrat retransmissor m’ho permet, m’he llevat escoltant el Matí de Catalunya Ràdio. A les notícies de les 8 es parlava dels “indignats” que durant tot el cap de setmana han estat acampats a la porta de l’edifici de la Borsa de Barcelona del Passeig de Gràcia. Al cap d’uns minuts, Manuel Fuentes entrevistava a Felip Puig, conseller d’interior de la Generalitat de Catalunya, al que òbviament li ha preguntat sobre la que han anomenat “Operació de la Borsa”, una actuació policial que s’estava duent a terme en aquell mateix moment.  Segons Puig tot estava anant sense cap contratemps, i m’ha cridat l’atenció com s’ha referit  a la “tècnica” utilitzada pels Mossos per a desallotjar un a un  els acampats, “arrencar cebes”, i que no hi ha hagut cap ferit.  Qui no recorda aquest joc? Quantes hores que havia passat allà terra asseguda, agafada amb tota la meva força a  la panxa de la meva companya (perdoneu que no utilitzi la tècnica políticament correcta de company/companya, ja que l’escola no era ni mixta i ni s’hi aplicava el submarinisme lingüístic); i les bates esquinçades resultat d’una estirada massa forta que ha fet volar tots els botons que es perdien entre les pedres del jardí. Una mala estrebada sense gaires més conseqüències que la bronca de la professora a l’entrar   a la classe amb aquelles pintes, i la de la mare quan es veu de nou cosint els sis botons extraviats. Ah, i pobre de tu que se’t passés pel cap queixar-te... I durant la Operació Borsa no hi ha hagut cap incident destacat? Doncs la meva experiència en el joc m’ha fet dubtar d’aquesta declaració de Puig! En definitiva, i vist els bons resultats, mossos i “indignats” deuen ser uns grans experts jugadors a “l’arrencar la ceba”. 


Foto de la Cadena Ser


 Insolidària i darrerament molt despistada, he seguit el matí sense tornar a pensar en els meus incompresos indignats.  Si m’hi refereixo així és perquè  des de principis de juny, quan vaig fer la meva primera incursió en el món de les acampades de la Plaça Catalunya i em vaig indignar amb el que vaig veure allà, cada dia entenc menys els reductes que han quedat d’aquella bona iniciativa que van ser els moviments del 15M. Doncs amb la meva inconsciència matutina he seguit els plans marcats per al dia i m’he acostat al Passeig de Gràcia per remenar a  la sempre esperada “Fira del llibre Antic i d’Ocasió”, que per cert, aquest any arriba a la seva 60ª edició, un gran esdeveniment cultural. Entre parada i parada, i badant en el màxim nivell permès en una fira d’aquestes característiques, he anat baixant direcció Plaça Catalunya fins que m’he topat amb  una barrera de Mossos d’Esquadra que m’impedia seguir. Amb el meu cap encara a mig gas no he estat capaç de lligar  en pocs segons aquella presència de furgons i policies amb la notícia que unes hores abans m’havia transportat a la meva infantesa. Uns crits m’han fet girar el cap vers el carril central del Passeig de Gràcia, i per allà arribaven unes vint persones (nombre molt generós per part meva) que cridaven consignes suposadament “anti-sistema” com assassins, lladres..... Ells, els indignats, han seguit el seu camí, i jo el meu , tot i  que menys concentrada en la recerca de llibres i documents que m’han de servir per escriure altres articles en aquest bloc.


Ja de tornada a casa i de nou amb el tema dels “indignats” superat, la presència de molts, moltíssims vehicles (ja que hi havia cotxes, motos, furgons i  ambulàncies) policials i sanitaris  que tallaven el carril lateral de la Diagonal de Barcelona i que envaïen la cantonada d’aquesta gran via barcelonina amb la Plaça dels Jardinets de Gràcia m’ha fet pensar en el pitjor: un greu accident de trànsit. Per sort la falta de vehicles destrossats i de ferits per terra evidenciava que aquesta no era la causa de tan magna moguda. Però allà tenia que passar alguna cosa molt important que impliqués la presència d’uns 20 mossos, 10 guàrdies urbans, i tres “ambulancieros” (ara sóc poc generosa en el nombre) vestits amb la indumentària antidisturbis i amb el casc posat (els “ambulancierus” també).  Però què?  Potser hi havia algun polític, o el rei.... potser desarticulaven una d’aquelles bandes de lladregots que tenien previst robar en 90 pisos els propers dies?  I tanta premsa vestida amb el peto fosforescent? Darrera de quina gran notícia devien anar tots aquells periodistes? Entre tanta gent passaven totalment desapercebut un grup de persones assegudes a la porta del Banc Santander, (per cert, edifici construït per Enric Sagnier, arquitecte al que se li ha dedicat una gran exposició a Caixa Forum de Barcelona), sota l’atenta mirada d’uns quants mossos.  



 Il·lusa de mena no em podia creure que els vint indignats que es manifestaven una hora abans per davant de la Borsa i que ara seien en una cantonada de la Diagonal amb Còrsega fossin la causa d’aquell gran dispositiu policial... Per sortir de dubtes ho he preguntat a una “premsa”, la qual, càmera en mà, m’ha confirmat el que em semblava impossible: minuts abans els de la Borsa (o això deien) havien entrat a la seu del Deutsche Bank i la policia els havia aturat quan estaven apunt d’entrar al Santander....Al cap d’uns minuts tots els indignats que romanien asseguts a la porta del banc han pogut marxar i seguir la seva ruta reivindicativa..., això sí, sense haver estat necessari tornar a posar a prova l’astúcia lúdica dels mossos, i mira que davant de la gran quantitat de gent que hi havia allà palplantats, la imatge prometia una nova partida, poc paritària, d’”arrencar la ceba”, ja que la mitjana era de més de tres arrencadors per ceba “indignada”. 
 
 Mentre els indignats parlaven i decidien que feien la resta del dia, tots aquells membres de la premsa que esperaven el final del joc per a fer la seva feina s’han llançat, amb micros, càmeres, gravadores... a entrevistar al portaveu del grup desallotjat!!! Davant d’aquesta imatge, per a mi la més trista i incomprensible de totes les que he vist durant la que ja he batejat com a  “operació ceballots”, he arribat a la conclusió que no puc entendre el perquè aquesta mini manifestació es considera una notícia tant important com per donar-li una cobertura de l’alçada del casament de la Duquessa d’Alba. Com si a Barcelona, o a qualsevol poble de Catalunya,  no passessin coses bones i dolentes dignes de tenir una mínima i necessària cobertura mediàtica!!!! Indignant!!! 


I davant de tot això jo em pregunto, i també estaria bé que ho fessin els periodistes i la societat civil, quant diners ha costat aquest dispositiu per “aturar” a  36  persones (nombre oficial d’ identificats que s’ha donat a les notícies de TV3) que volien entrar en un edifici privat? Publicades les dades i  amb els números a la mà cada un podria fer les seves especulacions pressupostàries que desitgi: benestar social, sanitat, cultura.... Però com es pot aturar aquest gran dispendi econòmic sense quedar com un “membre de la dreta més retrograda”, un “assassí en sèrie” de cebes de Figueres, un pro-sistema fastigós, un pijo de “merda”, un insolidari....? Que faria si estigués en el lloc de Felip Puig? Uf.., no ho vull ni pensar.... faci el que faci, més d’un botó de la bata, o de l’americana, saltarà pels aires!!!

13 de set. 2011

A L'ATAC AMB EL SUBMARINISME!!!


Quadre de Cardona Torrandell datat l'1 de juliol de 1981 amb el títol "Catalunya i escola", en el que Cardona inclou una frase de Salvador Espriu. Avui, vint anys més tard, i davant del greu atac que pateix la meva llengua, el català, crec que és un bon exemple a seguir:
"Debeu lluitar sempre contra el mal, fins a l'últim alè. Que la fi ens vingui per sinistre i aclaparador genocidi, no per vil suïcidi"!!!!
 
 
Seguint la tònica “original” de la majoria de comentaris que s’han fet al llarg del dia d’avui, aquest 12 de setembre de 2011 comença un nou curs escolar, i qui sap si aquesta voluntat de “fer foc nou” que acostuma a envoltar tot el que s’inicia durant el novè mes de l’any té prou força calorífica per a que es noti a nivell polític, social, cultural, laboral, personal.....

Tot i la calor que ha fet durant tot el dia d’avui, de cop i volta l’estiu s’ha quedat enrere. Poc a poc, Sitges torna a recuperar el seu lloc com a poble bonic i tranquil, un poble ideal per passejar i gaudir dels darrers raigs de sol estiuencs en unes platges gairebé desertes, i amb una aigua neta que ja comença a refredar-se.  Al mateix temps, Sitges també es consolida com la tercera població, per darrera de Sant Sebastià i Getxo, amb el preu de la vivenda  més elevada. Aquesta notícia, que alguns la deuen considerar molt important, ja que apareix publicada en els principals diaris catalans i espanyols, no s’avé amb la realitat Inmobiliaria que, en plena crisi econòmica, s’està vivint a Sitges. Potser és el poble amb la mitjana del preu de la vivenda més alta, però quants pisos s’han venut aquesta primera meitat de l’any a Sitges? Surt a compte estar en el podi d’aquest rànquing? No és més important la notícia real de que el passat 30 d’agost, es van aturar (parcialment) les obres de remodelació de la façana marítima del Maricel de Mar, i que els propers dies es revisarà el projecte per tal d’adaptar-lo a la normativa vigent que vetlla per la conservació del patrimoni arquitectònic? Com és que la presentació del projecte va aparèixer amb “bombo y platillo” a tota la premsa i televisió catalana i part de l’espanyola, i la notícia de la seva aturada i revisió només es mereix notes a la premsa local i comarcal? Que Sitges hagi arribat ha ser  considerat un dels pobles més bonics i reconeguts de la costa mediterrània no es feina de dos dies, sinó anys i anys de lluita per conservar la seva essència. Però destrossar-lo si que es pot fer en un obrir i tancar d’ulls, tal i com s’ha demostrat aquests darrers anys. 

I ahir 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, em vaig tornar a sentir molt orgullosa del patrimoni cultural, personal i folklòric de Sitges. Durant l’ acte institucional que van tenir lloc al Parc de la Ciutadella de Barcelona, el nom del nostre poble va ressonar amb força. La primera actuació, un cop hissada la Senyera i quan el sol encara no ha desfet tots els cervells dels allà presents, i en motiu de la commemoració dels 150 anys del naixement del polifacètic artista Santiago Rusiñol, el conegut actor Lluís Soler va llegir el discurs de benvinguda que Rusiñol va llegir als seus convidats durant la Tercera Festa Modernista que va tenir lloc al Cau Ferrat de Sitges l’any 1894.  El text, que us copio per si el voleu rellegir, és tota una declaració d’amor vers el poble que pocs anys abans l’ha acollit amb els braços oberts, un mar blau que l’ha encisat fins al punt de retenir-lo al seu costat, i una llum que l’ha captivat personal i artísticament. A la vegada que ens mostra el seu disgust vers la situació artística i cultural que vivia la Catalunya de finals del segle XIX.






Escoltava la bonica veu de Soler, i em vaig imaginar a Rusiñol recitant aquestes paraules, mots que em ressonaven dins del cap, i que m’han servit per entendre moltes coses, alhora que donen argument a les reivindicacions de que el Cau Ferrat és intocable, inalterable i únic:



“Mentre esperem, amics meus, per al nostre "Cau", per aquest raconet íntim, per aquest riu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre "Cau", un "cau d'il·lusions i esperances"; que sigui un refugi per abrigar an els que senten fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se del mal del soroll, a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita [...]”

Però em pregunto, a algú més li van ressonar aquestes paraules al seu cap? I al seu cor?..... no ho se, però del que no dubto és que a alguns dels polítics que ocupaven llocs destacats, alguns fins i tot dalt de la tarima i molt propers al president de la Generalitat, ni que fos físicament, al escoltar les paraules de Rusiñol els hi devien venir al cap algunes paraules i promeses que les eleccions es van emportar com s’emporta una fulla un petit cop de vent... 


Foto de Ruben Moreno García

Amb aquestes paraules encara molt presents, la visió de la Moixiganga de Sitges avançant pel passadís central direcció a l’escenari principal del parc de la Ciutadella em va emocionar i em va ajudar a esclarir un dubte que feia dies que em donava voltes pel cap. Era lícit que l’Ajuntament de Sitges decidís avançar unes hores la ofrena floral davant del monument del Doctor Robert per tal de que les autoritats locals poguessin assistir als actes del Parc de la Ciutadella? Doncs ara, escoltat el que molts van poder escoltar, i vist el que molts van poder veure, haig de dir que sí, que jo també hauria volgut estar allà amb un d’aquells barrets de palla amb la senyera, regal institucional que m’hauria servit per amagar alguna llàgrima de tristesa, poques de cansament i moltes d’emoció. 

No vull deixar de fer referència al gran discurs que va fer Marius Serra. Només vull dir que aquest setembre m’he fet una gran proposta: ser una GRAN SUBMARINISTA! 
 
La meva experiència  materna en el tema de la immersió lingüística a l’escola dels meus fills, un centre concertat de Barcelona, amb poc més de 400 famílies, on el català, fora de les aules, podríem dir que brilla per la seva absència, em deixa clar que el nou atac dels partits espanyols a la nostra llengua és una estratègia política molt allunyada de la realitat que es viu a Catalunya.  Amb una mitjana de 27 nens per classe, i amb tres classes (P-4, 2o i 3er de primària) com a mostra representativa d’aquest estudi sociològic tant d’estar per casa, mai millor dir, crec que el nombre de famílies, comptant la meva, que a casa parlem en català es poden comptar amb una sola mà. Doncs tot que pares, avis, germans... li parlavem des de que va nèixer en català, tot i que a casa gairebé sempre està posada TV3, al cotxe s'escolta Catalunya Ràdio, i en Llach ressona per tot arreu, tot i ser capaç de  reconèixer i diferenciar els presidents Pujol, Maragall i Mas a la televisió (sembla una versió infantil de la cançó Jenifer dels Catarres), el meu fill petit, davant de la perplexitat de tots, entre la que es trobava la seva mestra de P 3 que a l'escola sempre se li ha dirigit en català  es va llançar a parlar única i exclusivament en castellà. Ell si que necessitava una sessió de submarinisme! Coses de la vida dignes d'un estudi per a publicar a Sàpiens!!!


Així que amb els ànims renovats després d’un estiu tranquil i en el que he rebut grans i inesperats regals que m’han fet molt feliç com la carta i les postals antigues que en Lluís m’ha fet arribar des de Menorca, l’agulla de pit que m’ha fet la Carmen, una peça única i irrepetible que ja és un petit tresor, la cadernera que m’ha ofert l’Oscar, i la notícia de la promesa de revisió del projecte dels museus de la façana marítima de Sitges, avui començo un nou curs ple d’esperances i forces per seguir lluitant pel que crec que és just i necessari.  A L’ATAC!!!!!


Discurs de Santiago Rusiñol durant la Tercera Festa Modernista al Cau Ferrat de Sitges (1894)

"És la tercera vegada que el "Cau Ferrat" se reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquesta platja hermosa, a sentir-nos bressar al compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts com estem del mal de prosa que avui corre a la nostra terra.

Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem expulsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta falta de sentit comú, tanta serietat fingida o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, on aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida [...]

L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que és el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament; de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, guarnit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el per vindre, peixent resignats les engrunes del present [...]

Ella vindrà, aquesta aurora; ella vindrà algun dia, malgrat els núvols negres; i el goig de sentir-la que s'acosta, de pressentir que els artistes aquells i aquells poetes, des de llur tomba immortal i gloriosa no beuran d'altres com ells, ens fa viure esperançats, an els que creiem en una hermosa renaixença. Molts per ells treballen, molts hi somnien, molts coven en el fons del pensament idees noves i veuen passar visions d'un art que vola; molts senten ja la febre de l'empenta; molts hi sofreixen ocults sentin el formigueig de quelcom indecís que els diu pressentiments a cau d'orella i els fa veure colors indefinits; molts hi sospiren i esperen el raig potent de claredat, d'inspiració, de llum ja feta, que els arrencarà del cap la idea nova, la nova llum, l'obra parida del somniat modernisme.

Mentre esperem, amics meus, per al nostre "Cau", per aquest raconet íntim, per aquest riu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre "Cau", un "cau d'il·lusions i esperances"; que sigui un refugi per abrigar an els que senten fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se del mal del soroll, a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita [...]

Això voldríem, oh poetes!, i, per lograr-ho, aquí davant dels nostres ulls tenim dos grans exemples per seguir: les ones per un costat buidant els més durs penyals, i per l'altre la constància de l'home doblegant i dominant el ferro verge. Flexibles com l'aigua amorosa podreu abatre els cors de roca; valents com els manyans de l'Edat mitja podreu doblegar les voluntats de la matèria. Treballem a cops de petons i de martells; i ne tant aquí tots junts, tots dels nostres, sense por d'orelles forasteres a l'art i a la poesia, podrem esbravar-nos cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat: que volem ser poetes i que despreciem i planyem an els que no sentin la poesia; que estimem més un Leonard de Vinci o un Dant que una província o un poble; que preferim ser simbolistes, i desequilibrats, i fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit comú ens ofega; que de prudència a la nostra terra en sobra; que no hi fa res passar per don Quixots allí on hi ha tants Sancho-Panzas que pasturen, ni llegir llibres encantats allí on no se'n llegeixen de cap mena."

1 de set. 2011

LA NINA ROBADA DE R. SURIÑACH, UN CONTE AMB SITGES COM A PROTAGONISTA!


Portada original del llibre
Hi ha llibres que cauen a les teves mans dues o més vegades i no els hi dones cap importància, fins que hi ha un dia que algú et parla d’ells i te n’adones  del tresor que tens entre mans.  Això és el que em va passar fa uns dies amb “EL TRESOR DELS POBRES i altres contes de consol estímul i dignitat per als nois de condició humil”,  de Ramon Suriñach Sentíes, amb il·lustracions de J.G Junceda, publicat a Barcelona l’any 1921. El llibre conté quinze contes de Suriñach, més un de l’escriptor modernista Enric de Fuentes (Barcelona, 1864-1935).  En el pròleg el seu autor, explica el perquè d’aquest recull de contes, exemplars que serien entregats gratuïtament als nens catalans de famílies amb poc recursos econòmics, i una reflexió de com veia el present i el futur d’aquests nois.  També apareix un extens llistat de nens, damisel·les i dames, senyors i entitats i corporacions que d’una manera o altra van col·laborar en l’edició del llibre, una relació de noms entre els que n’hi ha de coneguts, altres que em sonen i alguns que així de cop no els tinc col·locats, però que ja els col·locaré. 


Retrat de Suriñach fet per Picasso l'any 1900
Entre els benefactors hi ha el nom dels fills del poeta Joan Maragall, els fills del polític Prat de la Riba o del fills dels dramaturg Adrià Güal; el del pintor Ramon Casas, el de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch o el de l’empresari de papers Lluís Guarro; entre el de les dames n’hi ha  que tenen un regust molt sitgetà, com el de la senyora Maria Teresa Benaprés i Oller, filla del gran metge sitgetà, Dr. Benaprés. En els llistats apareixen altres noms que d’una manera o altra tenen relació amb Sitges, fins al punt de trobar a l’Il.lm Ajuntament de Sitges com a col·laborador en la publicació del llibre. Si, el segon conte que el publica en el llibre, el que porta el títol de “La nina robada”, té Sitges com a principal protagonista. El text va il·lustrat per set dibuixos de Junceda en el que es poden veure paisatges o detalls molt sitgetans.  

Quina és la relació entre Sitges i Suriñach?

Ramon Suriñach Sentíes (Barcelona, 1881-1964), agent de canvi i borsa de professió, va saber combinar aquesta amb la seva passió per la literatura, fins al punt de ser considerat, durant la primera meitat del segle XX, com a reconegut escriptor català. Autor de nombrosos articles a periòdics del moment, novel·les, contes, comèdies, drames i poemes, el seu gran èxit va arribar l’any 1921 amb aquest llibre que avui tinc entre les mans, El tresor dels pobres. Casat amb Rosa Oller, germana de l’esposa del Dr. Benaprés, la parella va passar moltes temporades a Sitges, població a la que sempre va mostrar una gran preferència. 

Retrat de Ramon Suriñach
Com ja hem dit, Suriñach escrivia en els principals periòdics catalans. En  la revista Catalunya Artística del 15 d’agost de 1901 es publica un article seu, “L’Orfeó Català a Sitges”. El text comença dient: “Sitges, la hermosa vila blanca, estava el diumenge dia 4, al dematí, brillant d’animació i d’alegria. La seva ànima artística, sedenta d’emocions, vibrava sota’l sol de la hermosa diada” (sic). Segueix explicant com va ser la rebuda preparada pels sitgetans als membres de l’Orfeó, la ruta que aquest va fer per la vila, la visita al Cau Ferrat, on van ser rebuts pel seu propietari Santigo Rusiñol, el qual va ser obsequiat amb el cant de Lo rossinyol. Fins a la gran cantada que va tenir lloc en un Casino Prado avesar i totalment entregat al grup de cantaires dirigit per Millet. Un cop acabada la gran festa musical, els sitgetans van acompanyar l’Orfeó fins a l’estació on van agafar el tren que els retornava a Barcelona. L’article de Suriñach acaba amb una imatge molt poética d’aquest tren desapareixen sota el seu fum: “Era una primavera d’art que fugia, deixant un rastre de un no sé qué que’s filtrava á l’anima”(sic.). L’any 1904, a l’impremta de l’Eco de Sitges es va publicar el llibre “Esbossos”, un recull dels primers articles literaris de Suriñach, il·lustrat amb tres gravats de Rafael Martínez Padilla. 

A la primera pàgina del Baluard de Sitges del 28 de gener de 1905 es publica un fragment de “L’Estrany”, conte de Suriñach  que formava part del llibre Gent, la portada del qual estava il·lustrada per un dibuix de Ricard Opisso. El 20 de maig d’aquell mateix any, i en la primera pàgina de la mateixa publicació, Pompeyo Crehuet escriu una llarga i elogiosa crítica del llibre Gent de Suriñach. 

Anys més tard, l’11 de juny de 1921, i de nou en El Baluard de Sitges es publica la crítica del nou llibre de Suriñach “El tresor dels pobres”. En ell s’explica que el diumenge anterior, a l’edifici de l’Ajuntament de Sitges  (a Cá la Vila) havia tingut lloc el repartiment d’exemplars d’aquest llibre entre els nens i les nenes de la vila que sabien llegir. Pel que es desprèn no es va complir l’objectiu principal del seu autor que era que fossin entregats a nens de famílies humils, ja que els 400 llibres van ser entregats “per ordre d’antiguitat dels Colegis, primer als nens i després a les nenes” (sic.). Visca la igualtat! . El solemne acte va ser presidit pels representants del consistori sitgetà, pel matrimoni Suriñach i pel reconegut dramaturg Adrià Gual el qual va ser l’encarregat de realitzar el parlament. 

El nom de Ramon Suriñach ja fa poc que va aparèixer en aquest bloc. En l’article sobre la marxa de Deering de Sitges vaig fer referència al bell text que Suriñach, va publicari al Baluard de Sitges el 30 de juliol de 1921. Amb el títol “L’Homenatge a Mr. Charles Deering”, l’autor feia una oda a la persona i a l’obra d’aquest il.lustre veí, per tal d’intentar-lo convèncer de que no marxés de Sitges emportant-se amb ell la gran col·lecció d’art que tenia al Palau Maricel. Entre les belles paraules que allà podem llegir destaca una que amb el temps i tenint en compte la greu situació en que es troba l’edifici del Maricel de Mar, podem considerar premonitòria: 

“El Palau, tancat, fora com una tristesa, com un estigma, i la mar hi cantaria com al peu d’una tomba, car tot el que s’abandona, senyor, ja és com la pròpia tomba”.

La relació entre Sitges i Suriñach és clara i notòria, però aquesta no sols va ser a nivell literari. Suriñach, tot i que mai va tenir casa a la vila i quan venia s’instal·lava a casa dels seus cunyats, la família del Dr.Benaprés, va participar activament en la vida del poble tal i com es pot entendre de la nota que apareix al setmanari sitgetà La Punta del 3 d’agost de 1924. En la relació de donacions per a la “Tómbola a favor del patronato de las Escuelas Obreras de Sitges”, apareix el nom de Suriñach que dóna “12 ejemplares obras literarias suyas”. Una mica més endavant, en la mateixa llista, apareix la meva besàvia Florència Hill de Coll, que dóna “un almohadón de raso, bordado”, un regal original si pensem que el seu marit tenia una fàbrica de sabates.

Així doncs, no és cap casualitat que Ramon Suriñach Sentíes dediqués un dels contes que composen el seu llibre de més èxit a Sitges, un poble que pel que es desprèn del seus molts escrits, va saber estimar i respectar, fins al punt d’escriure bellíssimes paraules sobre les seves virtuts.

I de l’autor de les magnífiques il·lustracions que complementen el text de Suriñach no en diguem res? Joan Garcia Junceda i Supervia va néixer a Barcelona l’any 1881 i morí a Blanes l’any 1948. Reconegut dibuixant i il.lustrador va ser l’autor de multitud de dibuixos que es publicaven a les grans revistes catalanes de la primera meitat del segle XX com eren Cu-Cut, Papitu, Picarol, d’Ací d’allà, Hojas selectas... tot i que la seva gran fama la va obtenir amb les il·lustracions dels contes que Folch i Torres publicava a En Patufet, així com també és l’autor de la il·lustracions de destacats llibres com Canigó de Jacint Verdaguer  o les Novel.les Exemplars.

Entre els seus fills artístics més reconeguts hi ha en Massagran, protagonista de les aventures ideades per Folch i Torres i que tot i el pas dels anys segueix sent un personatge molt estimat pels nens i els que ja no són tan nens, catalans. 
 
Us copio aquest conte la lectura del qual avui, dia que s’han aturat parcialment les obres de reforma dels museus del Cau Ferrat i Maricel de Sitges, atemptat patrimonial i totalment irrespectuós amb l’amor que sitgetans i forasters han demostrat pel nostre poble al llarg de moltes dècades, encara té més significat. Tot i que han passat 90 anys des de que es va publicar el text, veureu que moltes de les opinions que Suriñach escriu sobre la modernitat que viu el poble en aquells primers anys de la dècada dels vint del segle passat, coincideixen amb pensaments i opinions actuals. Entre les declaracions que podem considerar més contemporànies, sobretot si pensem en la denuncia que algún veí de Sitges va posar a l’Ajuntament queixant-se de les molèsties que li provoquen la música dels assajos que durant uns pocs dies realitzen les colles de balls de Festa Major,  hi ha la de: “I és que Sitges, la de les festes majors inoblidables, s’ha sotmès massa al foraster.I el foraster paga, però exigeix com un senyor que es vol distreure l’avorriment.”

Gaudiu-lo i viatgeu a un Sitges que no hem conegut mai!


La nina robada

Sitges és la mirada blava de Catalunya, sota de Barcelona, que és el front.
En l’època que us parlo, de Sitges podia dir-se: “bella terra, bella gent”.
Un estol d’artistes inquiets hi donava festes d’art, obria la petita vila blanca com a niu per a tots els ocells del món, i les formoses noies sitgetanes, entre la Mare de Déu del Vinyet, els oliverars, els garrofers, la terra cremada de sol i el mar, cantaven cançons de l’amor pressentit.

Jo hi festejava amb la dona que ha estat mare dels meus fills.
Les cases eren, tant o més que ara, hospitalàries i franques, i tenien tothora el cancell obert.
Les amigues hi entraven i sortien com si totes les cases fossin la casa llur, i, a voltes, abans d’anunciar-se, tocaven el piano en el quarto de reixa o fullejaven un llibre acabat de publicar a “L’Avenç”.
En Santiago Rusiñol, que en aquells anys estava malalt i es gronxava en un constant humorisme i  en una alegria de vida d’infant mimat, entrava a la casa que volia, que a totes li tenien amor, i a lo millor se’l trobaven adormit en una poltrona i ningú feia soroll.
Els forasters anaven a Sitges en romiatge de curiositat i respecte.
Sitges era la nova pulsació de la Catalunya, que rompia el cercle estret de sa vida incolora.
Ara, la Sitges de moda és molt altra cosa, i té aspectes dissemblants. Mostra indubtables belleses urbanes; el sublim Maricel, un poc gelós, al costat de l’inoblidable Cau Ferrat, on s’hi anava a fer literatura i revolució d’idees; el barri alt de mar –un dels més bells recons d’Espanya- el Terramar-parc, lloc de sojorn selecte de l’esperit modern; però al cor de la vila blanca hi ha xalets i edificacions de gust deplorable.
Té uns pins esponerosos a l’ombra dels quals s’ha va a fer salut i murmuració, i en la platja, a l’estiu, plena de velams i casetes, hi ha un quiosc com un vaixell parat, on s’hi juga amb spleen, d’esquena al mar.
I és que Sitges, la de les festes majors inoblidables, s’ha sotmès massa al foraster.
I el foraster paga, però exigeix com un senyor que es vol distreure l’avorriment.
  
                                                                            ***

En l’època que evoco, per la franquesa de les portes obertes, va desaparèixer una nina preciosa de la vitrina del quarto de reixa d’una casa.
La nina anava vestida de bolquers, tots plens de randes, i sota l’ull blau de vidre tenia una llàgrima grisa com una perla.
Era á l’hivern –oh, aquells hiverns daurats de Sitges- i era a les vigílies de la festa de Reis.
Qui l’havia robada? Quina temptació de mare pobra, quina manca d’escrúpol de germana havia comès el delicte? Quin infantó malaltís, a les vigílies de Reis, demanava joguines il·lusionat, joguines que no podien comprar-li?
En la mirada de foc d’aquelles noies sitgetanes, que totes semblaven germanes, el dubte hi posava una cosa tèrbola.
I la nina no sortia. Després de Reis els infants passaven pel Cap de la Vila abassegant les joguines de possessió nova i, els dies de bon món tant són fetes per als pescadors i els nàufrags com per als infants.
Pobres infants contents! Eren mirats per algú com una roda de petits lladres.

                                                                             ***

Va avançar l’any, i de la nina robada ningú se’n recordava.
Quan s’acostaven els dies Sants, després de Carnestoltes, aquells dies que fan olor de farigola, i que les mantellines semblen teixit d’aranya en la llum crua i els ulls de les dones aranyes de devoració, venien a Sitges els millors predicadors catalans.
La mentalitat de Sitges no hauria tolerat mitjanies.
Eren uns frares caputxins, de barbassa grisa, que arribaven a la vila blanca trepitjant amb les sandàlies, que empresonaven el peu nu, la terra de llum.
Passaven pels carrers clars amb llurs hàbits aspres i simplicíssims, i a l’església parroquial, que vigila la immensitat des del mirador de pedra cremada del Baluard, en la foscor humida i encesa de llums de la nau, davant els sants immòbils i daurats, i les noies gentilment reclinades, i els homes de peu dret, deien coses petitetes i misterioses del món; movien els cors amb l’evocació de l’esgarrifosa Passió del Senyor, i assenyalaven camins de perfecció i desvetllaven consciències.
Després, fins a l’hora de sopar, davant la platja misteriosa en contacte amb el mar de la nit, els grups feien comentaris. L’endemà, en el dia nou de la vida blana, ja els remordiments i els propòsit eren més lluny.
Una tarda, el predicador, movent els braços, que prenien un gest fatigat d’ardència franciscana, deia del respecte que es devia a la propietat; que les injustícies humanes eren el premi del cel que les compensava i que, en canvi, lo robat, ni que fos de necessitat imperiosa i ni que el món no sabés mai res, Nostre Senyor un dia el cobraria amb càstig; i que mentre hi ha vida hi ha temps d’esmena, i que si el robar embruta la consciència, el restituir l’honora...

                                                                          ***

Aquella nit, mentre sopaven a la casa robada, varen sentir trucar al cancell.
S’havia girat nit de tempesta i el mar tranquil i femení de Sitges, udolava com una fera que es vol desencadenar.
Els seus udols retrunyien per damunt les cases quietes i estemordides i es perdien en l’eco del feréstec Garraf.
Qui trucaria a aquella hora?
Potser un nàufrag del mar...
El carrer era fosc i passava una hora de por.
La minyona que servia a la taula no gosava obrir.
La senyoreta, més animosa, va dir;
-Ai, timonera! Que has fet mal a ningú? Doncs no tinguis mai por.
Però la minyona tremolava.
-Fuig! Fuig! Ja hi aniré jo.
I va obrir la porta amb una revolada que li va eixamplar el pit virginal.
No hi havia ningú. L’entrada semblava una gola de llop.
Va portar fins al carrer fosc la claredat del seu vestit de color rosada. El vent li volgué arrabassar el xal de llana dolça que li amorosia les espatlles.
El carrer era solitari. Ni una ànima es veia enlloc.
Va fer un gest seré d’indiferència que no va veure ningú. Perpendicularment damunt son cap tremolava, viva, petita i xucladora una estrella i el vent omplia tot l’espai de la terra al cel.
Quan anava a entrar a sa casa, en un recó de l’entrada fosca va veure com un farcellet blanc.
Es va ajupir i s’esgarrifà.
Havia distingit uns bolquers i una carona rosada amb una llàgrima.
Va creure que era una criatura recent nascuda, abandonada, i la damisel.la en tota sa figura dolcíssima i madura de l’amar pressentit va sentir una brasa de vergonya.
I amb instint maternal la va recollir.
Però va somriure de seguida.
Era la nina robada.
Li va fer un petó molt fort.
En alcar-la en sos braços, la nina, am la inclinació del cos de porcel.lana fred, va dir tendrament:
-Ma-mà!

R. Suriñach