26 de jul. 2011

QUALSEVOL TEMPS PASSAT FOU MILLOR?


Avui he pogut gaudir d'una tarda d'aquelles que de tant en tant necessito passar per així carregar piles i poder seguir uns dies més de "vacances escolars"!!!. A les sis he anat a la biblioteca a, literalment, passar l'estona. Així que li he demanat al Francesc, bibliotecari i blocaire,  l'Eco de Sitgesi ell m'ha passat l'ordinador! La veritat és que prefereixo el paper, anar passant els fulls i tornant enrere en busca d'allò que m'ha semblat llegir..... però entenc que hem d'aprofitar-nos dels beneficis de les noves tecnologies... així que ara ja sóc una "adicta" a l' Eco digitalitzat!!!

Buscant una informació concreta he topat amb aquest poema de Trinitat Catasús, publicat a l'Eco de Sitges   el14 d’agost de 1921. Tot i que ell no en fa cap referència directa a la marxa de Deering de Sitges, tema que tracto en l'article anterior, les seves paraules es poden entendre com un "qualsevol temps passat fou millor".




Visió del vell Sitges

A tots els sitgetans qui passen de quaranta anys

No hi havia Marycel
ni tampoc el Cau Ferrat.
!Encara menys Terramar!
Ni el Kiosko.
I La Punta
no era un pà de vil ciment.
Mes hi havia en Pau dels Burros
i un veritable Castell.
I la Torre de les Hores
l’Estaca, el senyor Fals,
i l’Arcís, i en Pans i el Tigres
i el Café de l’Oreián
can Ribot i can Xiquillo,
l’Olzinelles i l’Hort Gran.
Americanos de veres
que no havien estat  
a New York, apacibles
amb llur vinya i llur parany.
Moscatell i Malvasia
i boters aprop del mar.
Vida simple, vida clara
I baralles pels locals:
en Feliu amb sa trompeta
i el senyor Tófol Clarà.
Platja plana, platja dolça
I el Camí dels Capellans;
carlinades a muntanya,
el Sastret, La Palla, El Gra,
el Teatre vell, el Lloro,
i barcos com catedrals.
I venía en Plats-i-Olles
amb terrissa i olor de sal
i diligencias sonores
amb el correu d’ultramar.
Vida simple, vida clara,
orfe d’electricitat,
amb les portes ben obertes
i les nits per reposar,
sens planoles mecàniques
ni automòvils arborats,
ni propietaris en pugna
ni sufragi universal.

      Trinitat Catasús

Aquest poema és un resum interessantíssim i un document històric d'un Sitges petit i bonic que no hem viscut; un Sitges que res té a veure amb el poble en el que vivim actualment; i que pel que es desprén de les paraules de Trinitat Catasús, un indret tranquil que poc tenia amb comú amb aquell Sitges modernista, bohemi..... que s'ha  mitificat tant al llarg del segle XX. 

M'ha encantat i trobo que vist ho vist, en Trinitat Catasús tenia tota la raó!!
 

 

24 de jul. 2011

QUE HAURIA PASSAT SI CHARLES DEERING S'HAGUÉS QUEDAT A SITGES ARA FA 90 ANYS?

UDes del meu balcó amb vistes directes a l’Hort de Can Falç, convertit per l’ocasió en una llotja principal d’aquelles que la burgesia tenien al Teatre del Liceu, em disposo a escriure aquest text mentre gaudeixo del concert que organitza Juventuts Musicals de Sitges. Amb la veu de la soprano Rosa Mateu i amb piano de fons, les paraules em flueixen .....



Ara fa 95 anys, un 21 de juliol de 1916, Charles Deering arribava a Sitges a passar l’estiu. Després d’un llarg temps per terres americanes, el “yanqui” tornava amb la Gran Creu d’Alfons XII sota el braç, mèrit que li havia estat atorgat durant el mes de març pel govern de S.M, un reconeixement creat a propòsit per tal de premiar la seva funció en la difusió de la cultura i l’amor per les Belles Arts. Aquesta distinció va fer que aquell mateix 21 de juliol, durant el ple de l’ajuntament sitgetà, s’acordés anar a felicitar a Deering i notificar-li la decisió de nomenar-lo fill adoptiu de Sitges. Deering va rebre amb alegria la noticia, demostrant el gran amor que sentia per aquesta petita població catalana.


El dia 23 d’agost, coincidint amb els actes d’inici de la Festa Major, l’alcalde Simó Llauradó, va fer entrega a Deering una làpida artística que recordava aquest nomenament. La peça, obra del gran escultor Josep Llimona, representava a una figura femenina nua que gravaba la dedicatòria: “ La Villa de Sitges a su hijo adoptivo Exmo. Sr. Carlos Deering, Gran Cruz de Alfonso XII, 23 de agosto de 1916”. La lapida que es va entregar era el motllo de pasta que serviria per a fer posteriorment làpida definitiva de marbre, però Deerig tenia previst marxar cap a E.E.U.U el dia 25 d’agost, fet que va impedir que Llimona tingués acabada la seva obra. L’ajuntament va prometre a Deering que quan tinguessin la peça final li farien arribar a Amèrica, però tot va quedar en una promesa i el marbre mai va ser realitzat.


Deering, que des de la seva arribada a Sitges va convertir-se en un dels grans benefactors del poble, on hi tenia grans amics, sempre va tenir aquesta placa en un lloc privilegiat. Actualment l’obra de Llimona té un lloc preferent en una de les parets de la galeria de la casa de Deering a Cutler, a Miami, finca que pertany als seus descendents.



Després d’estades curtes i espaiades, durant el mes de setembre de 1919 Deering va instal•lar-se a Sitges per una llarga temporada, que finalitzaria dos anys mes tard, amb la marxa sobtada i definitiva de Deering de Sitges. Una “fugida” fruit del descobriment dels veritables interessos i moviments econòmics tramats per Miquel Utrillo durant aquells darrers anys en els que el nord-americà li havia donat plena confiança i llibertat a l’hora de realitzar tots els tràmits necessaris per anar adquirint els edificis i les peces artístiques que composarien el conjunt de Maricel. Així doncs Deering, molt dolgut i desil•lusionat, va trencar tota relació d’amistat i professional amb el que havia estat el seu home de confiança, i va decidir deixar Sitges emportant-se amb ell tota la seva col•lecció d’art que havia anat comprant per a decorar el Palau Maricel. La notícia de la marxa de Deering va caure com una bomba en molts àmbits polítics i socials espanyol i catalans, però on més greu va saber va ser entre els veïns de Sitges, que des del primer moment van apreciar, agrair, respectar i admirar profundament a la persona i l’obra de Charles Deering.

El tema va tenir tanta transcendència que va arribar fins al Congrés dels Diputats, on durant la sessió del 28 de juny de 1921, es va llegir el prec del Sr. Lerroux al Ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, per a que intercedís per tal de convèncer a Deering que no marxés de Sitges, i en cas de que això no fos possible, trobar la manera de que el govern espanyol o el Català, adquirissin part de la col•lecció d’art de Deering, conformada per obres importantíssimes com eren uns quadres de Goya i Zurbarán. En el seu prec, Lerroux fa diverses referències a la bellesa i a la importància arquitectònica del conjunt de Maricel.

“ ...pero se encontraba aquel antiguo edificio adquirido por el norteamericano en condiciones tan excepcionales, situado sobre una peña avanzado sobre el mar, con restos de arquitectura tan típica y con características que, enamorado, sin duda, de la tradición que ello representa, el ciudadano norteamericano se propuso restaurar y restauró, a costa de no escasos sacrificios pecuniarios todo aquel establecimiento que lleva hoy el título de “Mar y Cel” como dicen hoy por Cataluña. Acumuló allí el gusto artístico de aquella raza, por instrumento de uno de sus más esclarecidos artistas, no escasas riquezas, muchas de la cuales ya en manos de charamileros, y bajo la inspiración de ese preclaro artista que se llama Utrillo fue restaurándose todo aquel edificio, llegando a constituir una agrupación de varios distintos y formando un museo tan original, que probablemente no existe par en el mundo, porque allí cada una de las cosas que se han instalado para recreo del espíritu de los visitantes y de su propietario, parece que se fabricó desde su origen para que estuviere en lugar donde pueda el visitante admirarla.”

El text complert de Lerroux va ser publicat al setmanari El Baluard de Sitges el 9 de juliol de 1921. Els comentaris que allà s’hi escriuen sobre la possible marxa de Deering, demostren que els sitgetans no eren molt conscients de la ferma decisió presa pel nord americà. Davant de les contundents demandes de Lerroux, els representants de l’Ajuntament de Sitges i la Junta de l’Hospital, van visites a Deering al Maricel per tal de deixar-li clar el seu agraïment per tot el que havia fet per Sitges aquells darrers anys, i preguntar-li sobre la veracitat de les afirmacions fetes per Lerroux. Deering els deuria “mentir” molt bé, ja que sembla que tots els membres de l’Ajuntament i de la Junta de l’Hospital van sortir convençuts de que Deering no tenia cap intenció de marxar del poble.

Però poc a poc es van anar adonant de la veritable situació, i els sitgetans van ser conscients de la realitat. Així que davant de l’evidència de que Charles Deering havia decidit marxar de Sitges i emportar-se amb ell tota la seva col•lecció d’art, es va començar un moviment popular per tal de demanar a Deering que s’ho repensés. Al Baluard de Sitges d’una setmana més tard, el 16 de juliol, la primera pàgina s’hi podia llegir amb unes grans lletres “Llahor a Mr. Deering! Visca Marycel”, acompanyades pel manifest que convidava a que “tot el poble en pes, és a dir, tots els habitants de Sitges, agrupats en pública manifestació, s’encaminin a MARYCEL a retre homenatge als benemèrits Srs. Deering l’homenatge de tota la població agraïdíssima”

Es tractava d’una convocatòria “al POBLE DE SITGES, sense distinció de classes, estaments ni sexe”, per a que a les onze del matí del diumenge 17 de juliol de 1921 es reunissin a la Plaça de la Constitució (actualment plaça de l’Ajuntament) per a dirigir-se “amb compacta multitud presidida per les Autoritats, dirigir-se a Marycel per tal de mostrar als Srs. Deering “l’apreci i admiració lleal de la Blanca Vila, que els estima, considera i vol entre nosaltres.

L’acte d’homenatge a Deering va ser un èxit de participació, i el diumenge els carrers de Sitges es van omplir de vilatans que volien mostrar públicament el seu reconeixement a senyor de Maricel. La comitiva anava presidida per la Banda de El Retiro, a la que seguien l’alcalde, el senyor Julià; el jutge, el regent, el cabo de Sometent, el fiscal, l’ajuntament en ple, la junta de beneficència; l’arquitecte municipal, Sr. Josep Maria Martino; la Comissió Organitzadora, periodistes vinguts de Barcelona, la banda de El Prado.... i fins i tot l’alcalde accidental de Barcelona, el Sr. Coll i Rodés.

La manifestació va fer un llarg recorregut pels carrers Major, Parellades, Bonaire, La Ribera, Nou, Major, Plaça de la Constitució, el Baluard de la Punta i Maricel. Ja des del Baluard de Santa Caterina, era impossible fer-se pas per arribar a la mansió dels Deering, on les autoritats van ser rebudes i ateses pels amfitrions, que van escoltar estoicament les demandes (súpliques) de l’alcalde de que no marxessin de Sitges, i que no s’emportessin les obres d’art que fins uns dies abans omplien el palau Maricel i que en aquell moment ja estaven empaquetades per ser enviades a Amèrica. Deering que ja tenia la decisió presa, es va veure obligat a sortir al balcó que donava a la plaça de Sant de Sant Joan, per agrair al poble de Sitges tota aquella manifestació, aparició que va provocar crits i aplaudiments entre els molts sitgetans que estaven allà.

Però a la notícia d’un reporter de La Vanguardia enviat a Sitges per cobrir l’acte, deixava clar que Deering ja tenia decidit el seu futur i el destí de les seves obres. A la crònica es llegeix: “En las paredes faltaban algunos cuadros, entre ellos un Greco; parte de los tapices han sido descolgados y estaban en tierra a punto de ser enrollados; acá y allá veianse paquetes de objetos; en aquellas habitaciones antes tan ordenadas, cuidadas con singular esmero, reinaban el desorden y el abandono, que preceden a un cambio de casa”.

Deering va respondre a aquest gran acte de reconeixement sitgetà amb una carta enviada a l’Ajuntament. En ella Deering escrivia: “Vosotros me decís que mi nombre y el de mi esposa están grabados en los corazones de los vecinos de Sitges. Yo os digo como respuesta que el nombre de Sitges es para mi el nombre de mi segunda Patria, y que lo pronuncio siempre con el mayor cariño”.

Les demandes seguien dia rere dia, i al Baluard de Sitges del 30 de juliol de 1921 es va publicar un bell text de R. Suriñach Sentís, que amb el títol “L’Homenatge a Mr. Charles Deering”, feia una oda a la persona i a l’obra d’aquest. Entre les belles paraules que allà podem llegir destaca una que amb el temps i tenint en compte la greu situació en que es troba l’edifici del Maricel de Mar, podem considerar premonitòria:

“El Palau, tancat, fora com una tristesa, com un estigma, i la mar hi cantaria com al peu d’una tomba, car tot el que s’abandona, senyor, ja és com la pròpia tomba”.

Però Deering estava molt dolgut, massa per canviar la seva decisió de marxar de Sitges Aquests moviments van fer que les alarmes també es disparessin a la província de Tarragona, davant de la possibilitat que Deering també abandonés el castell de Tamarit i s’endugués totes les obres que allà desava. A principis del mes d’agost de 1921, la Comissió Provincial de Monuments de la província de Tarragona va acordar dirigir-se a Mr. Deering per a demanar-li que no sols s’abstingués de treure d’Espanya els tresors de Maricel, sinó que tampoc ho fes amb els de Tamarit.

A principis del mes de setembre, el Marqués de la Vega Inclán, comissari reial de Turisme d’Espanya, va arribar a Sitges, instal•lant-se al mateix Maricel, i així explicar-li a Deering la proposta del ministre de Belles Arts per mantenir les obres d’art a Catalunya. Aquesta també va ser una visita infructuosa i inútil. Així que a mitjans del mes de setembre de 1921, el trasllat de les obres artístiques de la col•lecció Deering va ser un fet. Algunes van ser dipositades a la seva altra possessió catalana, el Castell de Tamarit a Altafulla (Tarragona), i un gruix important de peces embarcades cap als E.E. U.U., conjunt que conformaria la decoració de la mansió que Deering es faria construir a Miami per poder exposar aquesta importantíssima col•lecció d’art.



Abans de marxar i deixar enrere el seu somni i el seu projecte de vida, Deering va sentir la necessitat de demostrant la seva gran amistat al pintor Ramon Casas, la persona que l’any 1909 l’havia portat a Sitges per primera vegada, descobrint-li aquella bella i petita vila marinera que tant el va enamorar, fins al punt de construir-hi el seu palau. Així que el 14 de setembre de 1921, pel preu simbòlic de 10.000 pessetes, Deering va vendre a Ramon Casas la seva casa d’hivern, Can Xicarrons, l’edifici que es trobava entre el Cau Ferrat de Rusiñol i el Maricel de Mar.

Charles Deering, que moriria a Miami el 5 de febrer de 1927, no va tornar mai més a Sitges. Però la vinculació de la família Deering amb el nostre poble segueix vigent i amb llaços molt forts. Aquest es deu al “descobriment” que moltes dècades més tard en va fer un dels seus descendents, crònica que vaig explicar en aquest bloc ja fa més de dos anys. Quan ell  va arribar a Sitges per primera vegada, i com si l’amor fos genètic i es pogués passar de generació en generació, es va enamorar del poble i de la seva llum, igual que se n’havia enamorat Charles Deering l’any 1909.



Entenc, i no penso jutjar, les raons que van portar a Charles Deering a marxar. La traïció, i menys d’un amic, no agrada a ningú; entenc que decidís emportar-se amb ell tota la seva col•lecció d’art.Vist ho vist, a saber a mans de qui haurien anat a parar aquelles bellíssimes peces; entenc moltes coses, però egoistament penso que si Deering hagués escoltat les demandes sinceres del poble de Sitges que aquell 17 de juliol de 1921 es van llançar al carrer per suplicar-li que no marxés, ara el seu estimat Palau Maricel no es trobaria en la greu situació en la que es troba; la Casa Xicarrons (casa Rocamora per alguns) mai s’hauria segregat del conjunt de Maricel i a ningú se li hauria passat pel cap enderrocar el seu interior, fent desaparèixer amb ell el ressò de les moltes converses tingudes al voltant d’aquella llar de foc, les imatges dels dies viscuts entre aquelles parets, les veus llunyanes de dos amics com eren Deering i Casas, debatent sobre la vida, l’art.... en definitiva, encara tindríem en nostre Palau Maricel!

13 de jul. 2011

AVUI FA 39 ANYS QUE SITGES VA SER DECLARAT CONJUNT HISTÒRIC ARTÍSTIC I PARATGE PINTORESC... DONCS ENCARA VÀREM TENIR SORT!!!!

Fotografia feta per Àlex Ferret
Després d’aquesta nit de tempesta i pluja quantiosa que ens dóna un matí fresc, clar i net, acabo de revisar l’article que em servirà, un cop sobreviscuts i superats els 300 primers posts, per començar una nova etapa del bloc, l’objectiu del qual és seguir informant, distraient, denunciant, divertint, empipant, escrivint, gaudint, ... en definitiva, criticantt, com a mínim amb 300 articles més.
Aquest inici coincideix amb un aniversari que crec que s’ha de celebrar marcant al calendari festiu local el 13 de juliol com el “Dia Mundial, Internacional, Nacional, Local... per la Conservació del Patrimoni de Sitges”. A partir d’ara, el 13 de juliol s’hauria d’organitzar una gran festa popular, ocupant els espais públics que  fossin necessaris, amb tots els sitgetans donant voltes pel poble dalt de carrosses, ballant saltant i cridant. La meva proposta no suposaria molt de “gasto” per Sitges ja que per coincidència amb les dates de celebració amb la Gay Pride, si aquest festival es segueix fent  els propers anys, sempre podríem aprofitar per un preu econòmic, el “mega” muntatge festiu-carnavaler que s’ha vist a Sitges aquesta darrera setmana al poble.

Foto d'Àlex Ferret
Potser exagero, però  crec que és just i necessari recordar que avui fa 39 anys, el 13 de juliol de 1972, una part del casc antic i la façana marítima de Sitges va ser declarat “Conjunt històric artístic i paratge pintoresc” (C.H.A y P.P, Decreto 0832 C y P, Decreto 2106 de 13/07/1972, B.O.E de 1/08/1972) nomenament importantíssim que va permetre que el nostre poble a dia d’avui encara conservi part important del seu patrimoni arquitectònic, edificis i conjunts urbanístics de gran bellesa que han fet de Sitges un dels pobles amb més atractiu del litoral català.


Llibret publicat per la Diputació amb imatge de la façana de Sitges a la portada, la mateixa visió del poble que ara ja no consideren tan important i que han decidit destrossar!!


Però davant de com han anat les coses aquests darrers mesos (per no dir de com alguns s’han passat pel forro la normativa patrimonial que es va dictar aquell 13 de juliol de 1972) el millor és no esperar als 40 anys per celebrar  els 39 anys des d’aquella inclusió del patrimoni de Sitges  al llistat de “l’elit”  arquitectònic i cultural, i aprofitar el moment i donar gràcies de que encara ens quedin alguns exemples del que era el nostre Sitges.

Així doncs, felicitats a Sitges i a tots els sitgetans que estimen i respecten el patrimoni!!! I l’any que ve espero organitzar-me millor i celebrar els 40 anys amb cinc dies de ball i música a la ribera i una desfilada pel Passeig.... ah, jo em demano la carrossa dels Museus, segur que la més impactant!!!!

12 de jul. 2011

300 ENTRADES... PERÒ LA REALITAT ÉS LA REALITAT I JO NO LA PUC CANVIAR

Em fa ràbia dedicar el meu escrit número 300 a reiterar el meu disgust davant de  la situació que viu i en la que es viu a Sitges durant aquests darrers anys. I la ràbia encara és més gran si penso en els dies que porto donant voltes a quin és la millor manera de remarcar aquesta fita (per a mi és tot un èxit, per a altres un suplici), o quin era el tema que millor li escau a un número tan rodó com aquest. Abans de res, i encara que sembli un tòpic, quan el 19 de febrer de 2007 vaig decidir obrir aquest bloc, i vaig penjar el primer post, “Patrimoni de la humanitat?”, un article publicat a l’Eco pocs dies abans reivindicant la necessitat de conservar el patrimoni sitgetà, no tenia cap intenció d’arribar a les 300 entrades i estar presenta durant gairebé cinc anys. Però la realitat és la realitat, i la situació no ha millorat gens durant aquests anys... així que al pas que anem teniu Criticartt i Beli per molt de temps!


Però la realitat és la realitat, i per desgràcia el post ha arribat just quan Sitges i els sitgetans per obligació, decret, devoció, convicció, por o el que sigui, ens trobem immersos de ple en la  segona edició de la Gay Pride!! No entenc com es permet  que el passeig de la Ribera, en el tram que va entre els gronxadors (que per cert, n’hi ha un que fa més de dues setmanes que està trencat i ningú sembla tenir la voluntat d’arreglar) i el carrer Espanya es troba envaït per camions, carpes, barres de bar, un immens escenari  coronat per una impressionant estructura amb pantalles de televisió i llums.... ah, i el diumenge, dos inflables per a que els nens puguin gaudir de la festa!!!. 


 El problema més greu no és tot aquest desplegament, sinó els dies que dura el desplegament. Que jo recordi, per Festa Major es munten dos escenaris a banda i banda d’aquest espai que he delimitat anteriorment, i ni necessiten tants dies de premuntatge ni ocupen tant espai, ni tenen cotxes i camions nit i dia sobre el passeig, ni els concerts duren cinc dies, ni es pot arribar a pensar que surt rentable organitzar una nit de festa per a poc més d’un centenar de persones (que són les que hi havia davant de l’escenari de la Ribera ahir dilluns nit). 

Que volen fer una nit de festa, doncs que la facin, però que aquesta duri cinc dies amb les seves nits, i que no respectin els horaris de feina, descans, vida quotidiana dels veïns.... doncs no estic d’acord, ja que si un dia d’aquests em dóna per celebrar alguna cosa, o si em ve de gust convidar els amics a casa i posar músic a tope, cridar, aplaudir..... en definitiva, fer soroll sense cap mena de respecte als veïns, això sí, amb llicència municipal, doncs espero que els clients de l’hotel tinguin taps entre les seves pertinences, ja que els necessitaran.  I pel que sembla, pel que es comenta, pel que em diuen lectors d’aquest bloc, presumptament tot aquest merder no suposa cap benefici econòmic directe a l’Ajuntament de Sitges, i que presumptament si  que omplen les butxaques d’un pocs que demà, per sort, ja estaran en un altre punt de la geografia mundial organitzant de altre festival d’aquests.  I jo em pregunto, si no tenim ni un duro a les arques municipals, com és que el dissabte vespre no vàrem posar la plantilla d’urbanos al passeig posant multes per incivisme a aquells milers de persones que anaven sense samarreta lluint cos i condició? 





 I de pas, per què no financem l’emblanquinat de l’ermita del Vinyet amb els molts euros que podem obtenir de multar a tots aquells, que no en són pocs, que segueixen prenent el sol, fent la migdiada, dinant, jugant a futbol... als jardinets del passeig sitgetà. Segur que no sols deixaríem el Vinyet preparat per a la seva festa major, sinó que podríem finançar uns quants ciris per a que la Mare de Déu del Vinyet ens tingui a tots els sitgetans sota les seves oracions, que és molt necessari amb els temps que vivim i que encara ens queden per viure. 




Ahir dilluns, dia feiner per a molts, des de les 11 del matí i fins a les 7 del vespre, un BUM BUM constant de música disco a un nivell acústic molt alt, acompanyat de crits, aplaudiment i rialles estridents impedeixen que molts dels veïns de l’Hotel Antemare de Sitges puguem treballar, descansar, prendre el sol, dinar, dormir.... fer el que es fa normalment en un poble normal d’estiueig entre les 11 del matí i les 7 de la tarda. Davant de la trucada a la policia local de Sitges per tal d’informar-me sobre el per què de la música, la durada d’aquest esdeveniment, els decibels permesos..... en aquesta festa,  la única resposta que obtinc, això si, amb molta educació, és que es tracta d’una festa amb permís i que està previst que acabi a les 19 hores.... i que als veïns ens bombin (això no m’ho ha dit la veu que m’ha atès el telèfon, això li he dit jo a ella i no m’ho ha negat). 



Tornant als 300 escrits en aquest bloc. El que si que em fa il·lusió remarcar és que coincideixi aquesta entrada amb el primer aniversari de la creació oficial de la Plataforma SOS Sitges, que es va registrar el 15 de juliol com a “Associació Cultural per col·laborar en la defensa, conservació, protecció promoció i contribuir en la posada en valor del Patrimoni Cultural de Sitges”. Durant més d’un any, ja que les reivindicacions de la Plataforma es van iniciar a principis de l’any 2010, hem viscut moments durs i situacions molt tristes, especialment el dia que van enderrocar la Casa Rocamora. 


Avui, i coincidint amb el nostre primer aniversari, podem dir que tenim de nou esperança en el futur imminent del nostre conjunt patrimonial més important. En el bloc oficial de la plataforma està penjada la nota de premsa en que s’explica com va anar i quins van ser els punts que es van tractar durant la reunió que es va tenir a finals de la setmana passada amb gran part del nou govern de l’Ajuntament de Sitges. A títol personal puc dir que vaig poder assistir i participar (això darrer és molt important, pq altres vegades no va ser així) en una reunió interessant i plena de bona voluntat, on es va poder parlar, explicar i on es va escoltar i comentar. Comença un nou camí, esperem que més planer que el que hem tingut que travessar aquest darrer any, durant el qual, diguin el que diguin, seguirem lluitant i treballant per aconseguir que siguem molts més és que veiem en la necessitat de respectar i conservar el nostre patrimoni un acte lliure i voluntari. 

Per cert, no us perdeu l’article 301, que el publicaré demà sens falta (ja el tinc escrit) per celebrar un 39é aniversari molt important!! Es mereix ser el primer d'una continuació....

3 de jul. 2011

CADERNERES, GÀBIES I FISCALS


 Entre els records que tinc presents de la meva infantesa hi ha la dels diversos animals que, d’una manera o altra i durant més o menys temps, van passar pels meus primer anys de vida. Amb els cosins compartíem gats (encara en recordo un que durant anys portava una ratlla de pintura blava a l’esquena,  original i duradora marca distintiva que “algú” havia pintat per reconèixer el seu petit animaló), conills d’índia, perdius, colomins...., ah! i durant un temps per allà corria un mico que m’estirava dels cabells.  Ara sempre que algú li posa Lucas a un nen em ric per sota el nas!. 

Tot i que sempre vaig suplicar que em compressin un gos, aquest mai va arribar. Ara, trenta anys més tard i mare de tres nens bojos per tenir un gos, un gat, un conill, un grill o una mosca, entenc el perquè els pares sempre es van negar a sucumbir a les meves súpliques diàries. Però el que sí que vaig aconseguir, gràcies a la paciència de l’avi Ramon, va ser tenir durant anys una cadernera!!! Com m’agradava jugar amb ella... m’hi passava hores repetint-li el meu nom, com si la pobreta fos un lloro, amb la intenció de que digués el meu nom. Estic convençuda que el va acabar dient i de manera molt clara!!


Quan fa uns dies es va aprovar la llei òmnibus, amb la que es desprotegia una sèrie d’ocells que fins a dia d’avui es trobaven protegit, entre ells les caderneres, vaig prometre als nens que aquest estiu en compraríem una. Però ahir mentre llegia l'Avui  els nostres plans es van trencar de cop. Entre les pàgines del diari em vaig topar amb una notícia que em va cridar l’atenció: “La fiscalia investiga la venda d’ocells protegits”. Entre les conclusions que vaig treure de la lectura d’aquesta notícia, que també té el seu espai a La Vanguardia, n’hi ha tres de principals. Una, que els meus fills aquest estiu tampoc tindran cadernera, ja que els preus de venda que allà es citen són impossibles, entre els 2.000 i els 3.000 euros cada exemplar;  la segona és que ara per ara no vull caure en mans del fiscal de  Medi Ambient i Urbanisme, Antoni Pelegrín, el qual ha decidit  obrir diligències informatives per esbrinar si al venda d’ocells que s'està duent a terme en algunes ciutats de l'extraradi de Barcelona s’ajusta a la protecció que tenen aquestes aus cantaires.  


I la tercera conclusió potser seria millor anomenar-la idea lluminosa. Davant del gran interès que ha demostrat el fiscal Pelegrín, el mateix que a finals de 2010 va decidir arxivar la denuncia presentada per la Plataforma SOS Sitges durant el mes de juny, en la que es demanava que investigués si hi havia delicte contra el patrimoni arquitectònic en les obres dels museus de la façana marítima de Sitges, potser el proper pas de la Plataforma serà el d’enviar-li una denúncia on s’exposi el perill  imminent en que es troben milers d’orenetes i de gavines (i fins i tot alguna cadernera o canari), ja que si es posa l’estructura de vidre que es té prevista per a la façana de mar dels museus, molts d’aquests ocells moriran esclafats contra aquesta gran superfície transparent... una trampa mortal per a unes aus que durant segles han volat tranquil·lament per entre mig de les cases sitgetanes. Potser així li interessa més el tema!

Doncs res, que aquest estiu s'hauràn de conformar amb un periquito! 

Pd. Ah, i per cert, que aquest és el post 299, el que significa que el proper article que escrigui servirà per canviar de centena!!! Em fa il.lusió i espero trobar el tema més adient per celebrar-ho!!!