25 de maig 2011

ARTUR DUCH CELEBRA ELS SEUS 40 ANYS DEDICATS A L'ART



 

Entre les els molts quadres que penjaven de les parets de casa l’avia n’hi havia que sempre m’havia cridat l’atenció. En ell s’hi veien diversos músics en plena actuació, i amb mooooooltttt de moviment. Cada vegada que el mirava m’agradava més i jo també en volia un. Així que durant el mes de desembre de 1991, i com a regal d’aniversari de 16 anys, els pares van complir el meu desig i em van regalar un quadre d’Artur Duch.

No eren uns músics, ni un motorista, ni una lector, ni uns enamorats... en el meu s’hi representava una “dura” batalla medieval als peus d’un castell. Des d’aquell dia el quadre s’ha convertit en un element fonamental de la meva “maleta”... una de les meves primeres possessions, juntament amb una tela de la Florència Coll. Al llarg dels anys, on jo anava anaven els meus quadres, ocupant destacats espais de la meva existència: habitacions juvenils, menjador d’anys d’emancipació, i ara, el meu dormitori sitgetà. M’encanta!!!


Fa dos anys, i amb motiu de l’elaboració del programa de la Festa Major de 2009, vaig rebre l’encàrrec d’escriure un article sobre els records que Artur Duch tenia de la festa major de 1969. Uf.... però si aquell any jo no estava ni prevista en el futur dels meus pares! El resultat d’aquesta trobada no només va servir per a recuperar les vivències de la seva joventut, sinó que també es va parlar del present i vàrem fantasiar amb projectes de futur com la possibilitat de celebrar els seus 40 anys dedicats a l’art amb una exposició retrospectiva en algun espai sitgetà.

L’objectiu s’ha complert a mitges, i aquest divendres 27 de maig a les 7 vespre, a ISMES Galeria d'Art del carrer de Sant Pau número 20 de Vilanova i la Geltrú, l'artista sitgetà Artur Duch inaugurarà la seva darrera mostra.

Demostrant la seva generositat, l’Artur, que ho hauria pogut demanar a qualsevol destacat expert o crític d’art, va confiar en mi i em va proposar l’elaboració del text que que acompanya les fotos del petit (gran) catàleg editat per a l’exposició. Per a mi ha estat un gran altre gran regal que porta la firma Duch! Aquesta proposta em va fer moltíssima il•lusió però al mateix temps suposava un gran repte, ja que a la galeria es podran veure un interessant conjunt d’obres molt diverses i variades. Pintures, dibuixos, serigrafies, escultures.... realitzades per Duch durant les darreres quatre dècades, i jo tot just acabo de fer 35 anys. Un cop més, escriure sobre l’Artur m’obligava a situar-me en un temps per a mi desconegut.

El resultat és el text que us adjuntoa continuació. Espero que sigueu molts els que decidiu passar per la galeria ISMES de Vilanova per guadir d’aquests 40 anys d’art... i com el meu caràcter és reivindicatiu i això ho dic al meu bloc, també espero que aviat una mostra semblant, o fins i tot més complerta, es pugui veure en algun espai expositiu de Sitges.



 
La Beli i el Gat
ARTUR DUCH, 40 ANYS DEDICATS A L'ART
Al llarg de quaranta anys, Artur Duch ( Sitges, 1951) ha dedicat la seva vida a l’art. Quan l’any 1971 va ingressar a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, Duch, un jove de tan sols vint anys, tenia molt clar que entre els seus primers objectius estava el d’arribar a dominar, gairebé fins a la perfecció, tècniques artístiques tan diverses com el dibuix, la pintura, la serigrafia, el gravat i l’escultura. I avui, davant de les obres exposades en aquesta sala, podem afirmar que ho ha aconseguit, tot i que, algunes vegades, la vida l’ha portat per viaranys poc planers, unes circumstàncies que han tingut de positiu el permetre-li evolucionar com a persona i com artista.

Entre la seva primera exposició a la Maricel Galeria d’Art de Sitges, celebrada l’any 1971, i aquesta de maig de 2011, Duch s’ha anat deslliurant de les traves perilloses que en algun moment han pogut creuar-se en el seu camí, entrebancs que impedien que brollés la potent força artística que estava amagada  darrera del seus ulls blaus i del seu posat tranquil i confiat. Fou aleshores quan va adonar-se que els paisatges que pintava, clars deutors de la influència que va exercir sobre ell el mestratge de Ramon Sanvisens, podien ser firmats per qualsevol dels seus companys d’acadèmia. Aquesta evidència l’impulsà a fer un gir absolut i  valent en la seva obra. Serà quan els paisatges de colors vibrants, creats a partir d’una densa matèria pictòrica, cedeixen pas a la figura, tractada sense descuidar de reflectir l’ambient que envoltava als seus nous protagonistes, als que situava en un espai, el qual alhora augmentava tant la força compositiva com la idea subjacent en aquells nous treballs.  Artur Duch fou i és un amant de la sinceritat, un intèrpret lleial del que té al seu davant, una realitat que queda personalitzada i vivificada per la originalitat del seu traç que li permet remarcar la mobilitat dels cossos i alhora mostrar el sentiment dels caràcters. 

Amb tot, Duch esdevé un artista original que resplendeix amb una obra ben particular,  que podem definir de meravellosa expressió artística basada en el sentiment i en el dinamisme. Aquests aspectes, assolits gràcies a la força de la seva escriptura plàstica,  fan de Duch un pintor que excel.leix en harmonitzar la construcció de les formes i l’expressivitat dels contorns. Al llarg d’aquests darrers anys, també ha canviat la temàtica elegida per l’artista, tant en les obres pictòriques com escultòriques. Els retrats realistes es veieren eclipsats per unes obres protagonitzades per originals figures plenes de moviment, en uns espais fantàstics on tot el que allà es representa adquireix vida pròpia, qualitat que esdevé un fet diferencial en l’obra de Duch. Observant els seus olis, gravats i serigrafies, un es converteix en espectador d’un espectacle de circ, gaudeix com a oient en concert de corda, fa un passeig en bicicleta per terres holandeses o es troba en mig del camp de batalla amb l’arc a la mà, com un més dels cavallers medievals que allà s’hi representen. En l’obra de Duch també hi ha moments més relaxats i distesos, on l’espectador es transforma, inconscientement, en un voyeur privilegiat que pot endinsar-se en situacions molt més personals com un viatge fantàstic pel cosmos, el bes d’uns enamorats, el repòs de la lectura o el moment d’inspiració de l’artista... 

Amb el domini de la pintura i del dibuix assolit, Duch no dubta en buscar nous objectius i fer un pas més en la seva carrera artística. Tot i les dificultats que comporten, aconsegueix tractar cara a cara altres tècniques complexes que li permeten endinsar-se en el món emocionant de la serigrafia, un procés artístic minuciós i complex que podem conèixer gràcies al vídeo que se’ns mostra en aquesta exposició. La mateixa valentia el porta a treballar amb passió l’art en tres dimensions. Escultòricament, Duch experimenta amb materials diversos com el modelat del dúctil fang, el treball amb fibra de vidre i la dificultat que comporta aconseguir figures plenes de moviment a través d’una única planxa d’acer.
Per la trajectòria del seu art, podem dir que Artur Duch té el do de la persistència. Així com també volem manifestar que la seva visió personal del món, materialitzada en les figures protagonistes de les seves pintures i escultures, fa ja molts anys que ens ha atrapat. L’ any  1931 Sebastià Gasch tot parlant de Picasso i Miró, va escriure :  “Al fons del fons, tots som irresponsables. No som irresponsables dels nostres actes. Actuem al dictat d’unes forces obscures que ens fan anar de dreta a esquerra com els dóna la gana.(…) Sense aquella embranzida irresponsable l’obra artística no existeix”, per acabar afirmant que únicament aquest tipus d’artista ateny a la genialitat.

Som  molts els que ens hem rendit a la capacitat artística de Duch, que hem reconegut  que el seu geni brolla irresponsablement creant multitud d’obres d’art sinceres, expressionistes, plenes de cromatisme i moviment... petits tresors que adquireixen vida pròpia ja al mateix taller de l’artista. 

El conjunt d’obres que es mostren a la Galeria ISMES de Vilanova i la Geltrú permetran veure com amb totes aquestes peculiaritats, Duch ha assolit forjar un món propi ple de sentiment i tendresa. A través d’ell, Artur Duch ha aconseguit el seu objectiu artístic, un finalitat que queda plasmada en aquesta exposició on es podrà veure l’evolució viscuda al llarg d’aquestes darreres quatre dècades, període que ha fet d’ell un artista complet, posseidor de grans qualitats personals artístiques.

24 de maig 2011

L'ORDRE DELS FACTORS SÍ QUE ALTERA EL PRODUCTE. Visió molt personal dels resultats electorals a Sitges

Ara, amb els números de les eleccions municipals sobre la taula és quan comença la veritable jornada, setmana, i per a molt, llarga temporada de reflexió. Aquests resultats obliguen a alguns a replantejar-se les actuacions, comportaments, i polítiques que han estat realitzant i promovent aquests darrers anys, i a altres a trobar els millors companys de viatge.

Aquest canvi de rumb tan esperat i desitjat per a la gran majoria dels sitgetans (tot i que m’hi incloc, això no ho dic jo sinó els vots dipositats diumenge a les urnes) ha de ser molt important per al futur immediat del poble, i encara més transcendent si pensem a quatre anys vista. En les eleccions locals, tot i que no  nego que la influència dels partits polítics és remarcable i que les sigles que allà s’hi mostren t’atreuen més o menys, len molts casos, les persones que es presenten a les llistes encara són més important. Intentant escapar del tòpic de que Sitges s’ha fet molt gran i que ja no coneixem a ningú, afirmació en part certa però que es pot agafar amb molts matisos, els que ens volem conèixer ens coneixem. Alguns de vista, altres d’oïdes, uns quants de facebook, i molts personalment. Aquest coneixement, més o menys intens, amb els que es presenten a les llistes electorals, fa que en molts casos no associem el candidat amb el partit que representa, sinó que valorem la persona. Haig de ser sincera ( algú pensarà que incongruent amb el que acabo d'escriure)  dir que aquesta afirmació també té alguns matisos i que hi ha partits amb ideologies i propostes tan allunyades i contraries a  la meva manera de pensar i creure, que a l'hora d'agafar la papereta del vot, tot i creure amb la capacitat de la persona, alguna força interna m'impedeix que sigui el seu el vot que diposito. Confesso que aquest any  ha estat difícil, o com a mínim, m’ha fet pensar més que anys anteriors.

Em dóna esperança pel futur que els membres de la CUP hagin obtingut un representant a l’Ajuntament. Dic membres  per que tot i haver aconseguit un únic representant, estic convençuda que treballaran en equip i que quan l’Oscar ocupi el seu lloc al ple municipal,  tots els seus companys estaran “asseguts a la seva falda”. La  GIS de la Vinyet, l’Ignasi i companyia, que no es poca, s'ha convertit en la gran sorpresa i  revelació a les urnes. Nou Horitzó, amb en Lluís i en Marc al cap, s’ha mantingut tot i l’aparició de nous partits, així com les moltes crítiques que ha rebut aquests darrers anys. La campanya electoral no ha estat fàcil per cap d’aquests partits. Han superat rumors, crítiques, befes..... però ho important és estar-hi i poder participar de la política local.

El PPC és un d’aquests partits als que em referia abans. Per convicció m’és impossible votar-los, però a nivell personal i coneixent en Jorge, estic convençuda que tindrà un paper fonamental en el nou futur de Sitges. Tot i que durant uns anys ha tingut les mans lligades per l’antic organigrama del partit, ha sabut deslliurar-se’n i amb tres representant, la seva aportació al nou panorama polític serà destacada.

I CIU..... si es compleixen les revelacions dels oracles de facebook (aquests anònims tan criticats, però  que  únicament són una versió 3.0 dels pseudònims que durant anys han escrit a setmanaris sitgetans com el mateix Eco, el Baluard, la Gaceta, Mirador... i als que fins i tot se'ls hi ha dedicat estudis i un llibre), i es torna a renovar el pacte entre CIU, PP i NH, en Miquel podrà complir el seu somni i ser alcalde de Sitges. Fa unes setmanes vaig escriure en el bloc un article sobre episodis històrics i personatges destacats de la cultura catalana que han tingut com a espai protagonista el carrer Sant Pau de Sitges. Per la transcendència d’alguns d’aquests moments i figures, vaig obviar referències i records personals recents. Al cap d’una setmana, a la seva Crònica Local a l’Eco, en Vicenç Morando, recordava a l’alcalde del carrer Sant Pau. Són molts els que en algun moment s’han referit així al parlar d’en Miquel Forns, però només alguns el varem “patir” com a tal. I poso “patir” per que com a alcalde del carrer Sant Pau en Miquel era molt rígid i no te’n deixava passar ni una. Tot i que per als adults podia semblar un simple joc de nens, per a nosaltres tots els actes i celebracions les viviem d'una manera molt seriosa i real. Recordo les catifes que realitzàvem per Corpus, i  l’ofici del dia de Sant Pau, festa major del nostre carrer. La missa solemne era “sagrada” i per a una nena de poc més de set anys, puc dir que en alguns moments es feia eterna. A vegades feia una mica el ronsa  intentant poder arribar a "misses dites", però ni en Miquel ni els pares i avis t'ho posaven fàcil. La majoria d’actes els celebràvem al vell galliner, buit d'aviram, imagino que pel canvi dels temps i costums comercial, de la casa i botiga de la família del mestre de ceremònies. El petit espai, perfectament decorat per a casa ocasió es convertia en un lloc màgic del que m’agradaria veure alguna fotografia, ja que com a qualsevol nen, a la meva memòria han quedat gravades unes imatges que res deuen tenir a veure amb la realitat. Vida de poble? doncs sí. I va ser molt divertits, a la vegada que ens servia per aprendre a respectar i estimar les nostres tradicions. Però ara ja no toca jugar. El Miquel té a milímetres dels seus dits el poder ser alcalde de Sitges, de centenars de carrers i d'una desena de barris. L’acompanyen cinc sitgetans més: en Jordi, l’Elena, la Mireia, en Pep i en Magí, tots ells coneguts de vista, d’oïdes, de facebook i  personalment.

El PSC de Sitges ha perdut tres representants al Ple Municipal, tot i que jo diria que realment han estat quatre, ja que la desaparició del ICV amb en Gabi Serrano al davant, incondicional (cec, mut i sord) suport de l’Ajuntament aquests darrers anys, el podriem comptabilitzar dins d’aquest bloc. Tot i que en aquest món res és impossible, com han demostrat enderrocant la Casa Rocamora i donant permís per a la nova façana marítima del Maricel, que Jordi Baijet torni a ser alcalde és una mica més difícil que les passades eleccions. Del que s’han presentat a les llistes del PSC de Sitges molt no els conec ni de vista, ni d’oïdes, ni de facebook; pocs de vista; alguns de facebook, ja que han omplert de cors vermell la xarxa; i dos personalment, i d’aquest un és l’alcalde, el qual no ha complert cap de les dues promeses que em va fer:  celebrar l'any de Josep Maria Martino i revisar el projecte dels Museus. Així que millor que no digui res del que penso, ja que la podria dir grossa, i ara no toca.. I el Gabi el conec nomes de vista i d’oïdes (un dia em va trucar per telèfon, i nunca mas se supo i pel que es veu, nunca mas se sabrá), i això que era el regidor de cultura.

Altres partits que han perdut la seva representació al consistori han estat AxS de l’Andreu, potser desgastat pel pas del anys i per l’entrada de noves llistes que han atret el vot de joves catalanistes. Això mateix també ha passat factura a  ERC que es va presentar amb l’Aurora, el Rafa, el Carles... com a sàvia renovadora. tot i aquesta voluntat de començar de nou, i   a diferència del PP de Sitges, l'Aurora no ha pogut, no li han permès o no ha sabut deslliurar-se del jou i de l'ombra que la unia i relacionava amb l’acció política dels seus antecessors. De Ciudadans  no opino pq no se ni qui es presentava. I de SI, que tampoc  el coneixo, agrair-li la propaganda que va fer sobre el meu llibre de Modernisme a Barcelona, al nombrar-lo en un dels seus articles a l'Eco.  

A hores d’ara encara no se sap com serà el nou organigrama polític sitgetà. Si es compliran les prediccions (per alguns amenaça) del pacte CIU-PP-NH; si aquest pacte serà CIU-PP-GIS; si serà PSC-CIU; PSC-PP-GIS; PSC-PP-NH; PSC-PP-CUP; etc... (tenint en compte que en aquest cas l’ordre dels factors sí que altera el producte). Si en Miquel complirà el seu somni i d'aquí a uns anys algú farà la segona part de la història del carrer Sant Pau explicant que allà va néixer un alcalde de Sitges; si tornarà a ser alcalde en Baijet deixant per més endavant la volta al món en vaixell....

En definitiva, el futur de Sitges encara és molt incert, i sigui quin sigui el pacte triat, sigui qui sigui l’alcalde elegit.... el futur de Sitges seguirà sent molt incert durant un temps llarg i dur. Però crec que la clau de tot això és que els nous inquilins de l’Ajuntament de Sitges, estiguin molt més que enamorats de Sitges. Cal que per sobre de tot l'estimin i acceptin tal com és, respectar-lo i no voler-lo canviar sinó ajudar-lo a seguir  pel camí correcte, escoltant-lo i ser el seu millor amic..... Desitjo amb tot el cor que aquest a clau també estigui en el cor del nou govern. Sort i bon viatge per a tots! 


18 de maig 2011

LA SIRENA DE JOU JA ESTÀ A LES ESCALES DE LA PUNTA DE SITGES!

El divendres passat, 13 de maig, en plena campanya electoral i desoint les recomanacions populars de que en divendres i 13, "ni te cases ni te embarques, ni te mudes a otra parte”, una gran grua va embarcar a l’escultura de la Sirena, juntament amb  la seva pesant base de pedra,  per tal de retornar-la al seu “nou” emplaçament a  les escales de la Punta.


Foto de Vicens Riambau penjada a Facebook
Davant de la impossibilitat legal de inaugurar aquest trasllat, l’alcalde de Sitges, Jordi Baijet, va veure en la direcció d’aquesta important i simbòlica “mudança”,  una forma innocent per poder-se fotografiar al costat de la Sirena de Pere Jou al seu recent estrenat emplaçament, imatges que al minut, i gràcies a les noves tecnologies i a la presència d’observadors privilegiats d’aquest acte històric, ja van donar la “volta a Sitges”, això si, sense trencar les normes electorals, però amb peus de foto com: “Jordi Baiget tornant la sirena al seu lloc, feina feta”. 


Foto de Vicens Riambau penjada a Facebook

Aquesta feina feta però, té una llarga història de reivindicació sitgetana. 

El 27 d’abril de 2008, ja fa més de tres anys, vaig escriure en aquest bloc una opinió “personal” sobre la necessitat de fer desaparèixer un dels espais més “horteres” de la nostra vila, l’exfont-escombraria-jardinera que durant anys ha fet de desastrós  pedestal a la bonica escultura de Pere Jou, la Sirena. Al cap de pocs dies de la meva demanda, i durant l’acte de col·locació de l’obra cedida per la família Jou, Al·legoria de Sitges, en el Maricel, Armand Paco, regidor d’urbanismes que aquell dia exercia d’alcalde en funcions, va declarar la voluntat de l’Ajuntament de retornar la Sirena a l’espigó de la punta, espai d’on va ser retirada fa unes dècades. 

En aquell 25 de maig de 2008, els meus dubtes sobre la veritable intenció del consistori sitgetà em va fer apuntalar el text amb la frase: “ Espero que aquesta proposta sigui veritat, i que el trasllat es faci el més aviat possible, fent que les paraules del regidor no quedin en una “nova oferta política” que al final es queda en no res”.


 Convertida en un dels emblemes de Sitges, la figura de la Sirena, destacada escultura de Pere Jou, és una de les peces més destacades dins del catàleg artístic del poble, tot i que es troba en un espai que no li fa cap bé. 
Com a homenatge al gran escultor Pere Jou i Francisco (Barcelona 3 de novembre de 1891- Sitges, 19 d’abril de 1964), mort recentment, durant el mes d’octubre de 1964, un grup de sitgetans entre els que s’hi trobaven noms com Jacint Picas, Salvador Soler i Forment o Ramon Planes, va utilitzar les pàgines de l’Eco de Sitges, per proposar públicament la idea de fondre en bronze una figura d’uns Sirena que el mateix escultor Jou ja havia modelat l’any 1955, i de la que dos anys més tard n’havia fet una versió més gran. Una figura a la que molts hi ha trobat una similitud amb la coneguda Sirenita de Copenhague, però que realment la va inspirar el poema de l’Empordà escrit per Joan Maragall


A dalt de la montanya hi ha un pastor,
A dintre de la mar hi ha una sirena;
Ell canta al dematí que'l sol hi es bò
Ella canta á les nits de lluna plena
Canta el pastor: -Me fás neguit sirena -
Canta el pastor: Me fas neguit sirena
Si sabésses el mar com es bonich!-
Si sabésses la llum de la carena!-
-Si hi baxesses serias mon marit
-Si hi pujares majoya fora plena
Si sabésses el mar com es bonich!
Si sabésses la llum de la carena!
La sirena se feu un xich ençá
Y un xich ençá el pastor de la montanya
Fins que es trobaven al bell mitj del plá
Y del amor plantaren la cabanya. --
Fou l'Empordá!






Aquest interessant guant el va recollir el Sindicat d’Hostaleria, el qual va encapçalar una subscripció pública, proposta a la que enseguida si va unir l’Ajuntament de Sitges i molts veïns, fent que el 13 de juny de 1965, la figura de la Sirena es col·loqués en un jardí del passeig marítim. Iniciant un periple que nosaltres volem seguir, l’escultura va canviar d’ubicació i l’any 1973 fou traslladada a la Punta, just al costat del mar, espai que creiem que és el més adient i del que mai s’hauria hagut de separar, i menys per recol.locar-la l’any 1980 en aquella font horrorosa que va funcionar dos dies i que actualment, buscant-li un nou us, se li han plantat uns arbustos que aviat taparan la bella Sirena, i que li serveix de jardinera-peanya.

Anaven passant els mesos, i les paraules del regidor d’urbanisme de Sitges de que entre les seves properes actuacions hi havia la de tornar la Sirena de Sitges al seu lloc proper el mar, quedaven  en això, paraules!

Així doncs, amb el mateix sentiment que va moure el grup de sitgetans que l’any 1964 van proposar l’escultura de la Sirena de Sitges, durant el mes de setembre de 2009, un grup de sitgetans contemporanis, aprofitant les possibilitats de les noves xarxes socials, i amb la voluntat de que l’any 2010, quan es celebressin els 45 anys de la col·locació de la figura, o els 55 anys de la seva creació, o els 46 anys de la mort de Pere Jou, o els 119 anys del seu naixement,...... vàrem crear un grup a facebook, que sota el nom de “Volem la Sirena de Jou a les escales de la Punta”, reclamàvem a l’Ajuntament de Sitges el retorn de l’escultura a l’espigó de la Punta, fent desaparèixer d’una vegada aquella horrorosa banyera- font inútil- jardinera...., que tant mal li fa al nostre passeig.

Tot i aquesta reivindicació popular, a mitjans d’octubre de 2009 i de forma sorprenent, el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sitges, Gabi Serrano, va anunciar que el 23 d’octubre convidava a tots a l’acte de col·locació d’una escultura de l’artista Lluïsa Granero en el lloc reservat per a la Sirena. Aquesta informació encara va mobilitzar més als sitgetans,  fins al punt de demanar explicacions a l’alcalde, que davant de l’evidència de que el regidor d’urbanisme havia fet la promesa de retornar l’escultura a La Punta, va fer marxa enrere i van canviar la ubicació de l’obra "Dona Mediterrania" de Granero, que va ser situada  a la Platja de Sant Sebastià. 

Foto de Josep Maria Alegre
Finalment el dia ha estat el 13 de maig de 2011, amb l’excusa de l’exposició Pere Jou al Miramar, però amb unes presses que han impedit restaurar l’escultura abans de tornar-la a col.locar que falta li fa), la Sirena de Pere Jou ja torna a lluir al costat del mar, esperant que l’aigua salada del seu Mediterrani l’esquitxi, retornant-li, poc a poc la vida, la bellesa i aquella dignitat que li van prendre fa més de trenta anys, quan la van allunyar del seu blau.  

10 de maig 2011

ISAAC SMITH MARÍ, EL SENYOR DE BARCELONA QUE VIVIA ALS E.E.U.U I QUE VOLIA COMPRAR EL MARICEL DE MAR DE SITGES

 
Imatge de la façana marítima del Maricel de Terra, c. 1914.
 Fa uns dies vaig tenir la oportunitat de llegir part d’un recull de les memòries i anècdotes explicades per Genís Muntaner, destacada personalitat de la societat sitgetana i un font documental importantíssima per a conèixer la història més recent de la vila, en motiu de la seva condecoració amb la Medalla de la Vila de Sitges l’any 2010. A aquest petit resum haig d’afegir-hi les entrevistes que se li van fer a l’Eco de Sitges i a Ràdio Maricel.

En la transcripció de les seves paraules, i al parlar dels seus records sobre Maricel de Mar, Genís explica amb molta claredat com van anar succeint les coses des de que Charles Deering va deixar Deering. El que diu en Genís és que:

Durant la Segona Guerra Mundial va ser habitat pel Consol Anglès a Barcelona. Quan el Consol va deixar l’edifici, la família Deering volia vendre el Palau; van posar un anunci en un diari nord-americà on es venia l’edifici Maricel. Un senyor de Barcelona que vivia als Estats Units i que tenia un col·lecció molt important d’estàtues, es va interessar per la compra de la casa, es va posar en contacte amb els propietaris i van arribar a un acord amb el preu. Aquest senyor va morir el dia abans d’anar a signar la compra al notari i l’operació es va trencar.

Haig de confessar que quan vaig llegir aquesta frase fa uns quinze dies no li vaig donar més importància. Potser fins i tot em va semblar que es tractava d’una anècdota tergiversada i exagerada. Un senyor de Barcelona que vivia a EEUU i que mor el dia abans de firmar? Ni un guió de cine ho faria creïble!!

Retrat d'Isaac Smith fet pel seu germà Ismael l'any 1921
Doncs la realitat supera la ficció!!!! No només sembla impossible aquesta fatalitat del senyor col·leccionista d’escultures, sinó que no m’estranya que no us creieu que tres dies més tard de llegir aquest text, remenant els fons de la Biblioteca de Catalunya mentre esperava el meu torn per parlar amb en Francesc Fontbona, em vaig topar amb un document que tracta la compra-venta del Maricel de Mar entre els hereus de Deering i  un tal senyor Isaac Smith. Amb ell a la mà, i amb l’inestimable ajuda de Francesc Fontbona, que va dir, que fas remenant el fons de l’Ismael Smith, vaig poder lligar les paraules d’en Genís i el ciutadà americà!

Isaac Smith i Marí, germà del genial escultor i gravador Ismael Smith, va morir a Barcelona el 28 de juliol de 1951, a l’edat de 55 anys, víctima d’un càncer. A la Vanguardia del 8 d’agost d’aquell mateix any, i a la de l’ABC Sevilla del 9 d’agost,  apareixia una crònica idèntica on s’explicava el seu trist final:

Un caso conmovedor de amor a España. La señorita Alice Besinski, una bella e inteligente enfermera norteamericana que se encuentra en nuestra ciudad des de hace unos días, nos hizo ayer partícipes de una historia breve y conmovedora que, destacándose de la información habitual de la llegada de viajeros, merece consignarse como uno de los casos más singulares de devoción por España. La señorita Besinski conoció en un hospital de Nueva York al millonario Isaac Smith, enfermo incurable de cáncer, que estaba agonizando lentamente. El señor Smith había nacido en Barcelona y conservaba de nuestra ciudad imborrable recuerdo, a pesar de haberse nacionalizado en Estados Unidos. Sintiéndose morir, le pide a la enfermera que le asista en un viaje a España, puesto que desea morir en la ciudad donde vio la luz primera. Se emprende la triste peregrinación, que ha tenido el final luctuoso que la ciencia preveía: el señor Smith ha muerto en Barcelona hace unos días. La señorita Besinki, que nos refirió esta historia con voz emocionada, está aún aturdida por la desgracia y aguarda la llegada de unos parientes del finado que pondrán por obra unos vastos proyectos de orden artístico que acariciaba el señor Smith en relación con nuestra Patria.”

 Quins eren aquests “vastos proyectos de orden artístico”? potser la seva finalitat al voler comprar el Maricel de Mar era posar allà una col·lecció d’art?,  o fer-hi un museu amb l’obra del seu germà Ismel Smith?

El document que es conserva està datat a Nova York el 18 de juliol de 1951. La família Deering, està representada pel bufet d’advocats Riegelman, Strasser, Schwarz & Spiegleberg, situat al número 160 de Broadway, NY. Per part d’Isaac Smith,  el representant legal és Juan Marí, cosí matern dels Smith, amb domicili al carrer Lauria número 122 de Barcelona. Pel que es desprèn d’aquest document, escrit en anglès, i que va completat amb una descripció de l’edifici de Maricel i del seu emplaçament a Sitges, és que els representants de la família Deering tenien alguns dubtes de com realitzar el canvi de nom de Maricel, per tal de que fos vàlid tant als EEUU com a Espanya.  Per part d’Isaac Smith, i amb la seguretat de que li quedava poc temps de vida, la preocupació era saber si ja podia posar la propietat de l’edifici al nom de la seva germana Ana Maria, estalviant-li així les futures i costoses taxes que es paguen per  rebre en herència un edifici.  I les seves pitjor expectatives es van complir i al cap de pocs dies d’arribar a Barcelona per acabar de tancar la compra venta, Isaac Smith es va morir sense haver vist complert el seu objectiu.



Però qui formava la família Smith Marí i que feien als Estat Units d’Amèrica?

Els germans Smith Marí van ser el Pedro Juan, l’Isaac, l’Ana Maria, el Paco i l’Ismael, tots ells nascuts a Barcelona. El cognom Smith, no gaire català,  i que casualment es trobem tant en el pare com en la mare, els hi venia del besavi patern que un constructor de vaixells anglès que va arribar a Tarragona cap al segle XVIII. El pare, Victoriano Smith i Vicens, també havia nascut a Barcelona, va morir d’una pulmonia fulminant  l’any 1898; la mare, Mònica Marí i Smith, no va dubtar en tirar endavant amb els seus cinc fills, quatre d’ells solters i un divorciat, que no es van separar mai.

Juntament amb la mare, els germans es van establir a Irvington, ciutat propera a Nova York. A l’Estat Espanyol, les gestions eren portades pels seus cosins materns, en Manuel i en Joan Marí Coromines, que eren advocats i gestors dels Smith.

Ismael Smith, Mariano Andreu i Néstor de la Torre, amb un model a l'estudi de París l'any 1911
El nom més conegut d’aquesta família fou el reconegut dibuixant, gravador i escultor Ismael Smith (Barcelona, 1886- Nova York, 1972). Durant els seus primers anys com a artista professional, Ismael es va moure entre l’esfera modernista, sota la tutela d’Alexandre de Riquer, fins que es va decantar per la nova estètica noucentista que començava a despuntar a Catalunya. Amb la voluntat de créixer artísticament i gràcies a la beca atorgada per l’Ajuntament de Barcelona,  l’any 1911 marxà a París, d’on sortí precipitadament l’any 1914 quan va esclatar la Primera Guerra Mundial. D’aquesta època és el conegut Quadern de París.  

Pequeñas Monografías de Arte, Madrid 1911
Fou a la capital francesa on va conèixer a Miquel Utrillo, al qual va realitzar un retrat escultòric del que als museus de Sitges se'n conserven dos bronzes i un guix, tal i com explica Francesc Fontbona a la petita biografia que firma dins del catàleg de l'exposició Miquel Utrillo i les arts, que va tenir lloc a Sitges a finals de 2009. Fontbona també fa referència a l'article publicat  per Hèctor Oriol (Victor Oliva) sobre Smith a Pequeñas Monografías de Arte, Madrid 1911, on es reprodueix un fris d'ell representant juntament amb Utrillo, Casas i Rusiñol.

Foto d'Isamel Smith
L’any 1919, i seguint el camí de la seva família, Ismael es va instal·lar a Nova York, on va viure fins que l’any 1940 traslladà la seva residència a la ciutat veïna d’Irvington. La seva estada en terres americanes va significar un trencament total amb el món de l’art. Ismael es va obsessionar en dedicar tot el seu temps i esforç en trobar una cura del càncer, investigació que el va portar a estar convençut que havia trobat el remei contra aquesta malaltia. L’any 1926, durant una visita a Madrid, va explicar a Eugeni D’Ors, un dels seus màxims valedors a principis del segle XX, que únicament li interessava la ciència i la medicina. Ismael, totalment trastornat, acostumava a passejar despullat pel seu jardí, i els veïns el van denunciar diverses vegades, situació que va fer que l’any 1960, i totalment en contra de la seva voluntat, el seu germà Paco el va ingressar a l’Hospital Psiquiàtric White Plains de Nova York, on moriria l’any 1972.

En dos articles publicats per Carlos Sentís a La Vanguardia , el primer del 19 de desembre de 1987, titulat “Ismael y sus hermanos”, i l’altre del 29 de maig de 1999, “El Comisionista”, el gran periodista ens dóna una visió molt personal de la família Smith. Durant una estada de Sentís, la seva esposa i José Luis Marsans a Nova York l’any 1946, va poder visitar als germans Smith a la mansió que aquests tenien a Long Island a les afores de Nova York i on vivien juntament amb la seva mare. En aquests articles, Sentís ens regala imatges, pistes i anècdotes per conèixer una mica cada un dels membres d’aquesta original família.

A la mare, que procedia d’una família de Sabadell i era descendent d’algun anglès que va anar al Vallès durant la industrialització, la descriu com una dona molt gran que tenia demència senil, malaltia que la portaria a la mort pocs dies més tard, el 24 de novembre de 1946. Sentís explica que encara ells en terres americanes, va rebre la trucada d’Ana Maria Smith per anunciar-li la mort de la seva mare. Segons explica Sentís, la filla es mostrava molt orgullosa de com havia quedat la mare després de passar pel maquillatge post mortem.  A les esqueles que es van publicar a La Vanguardia els dies 1 i 18 de desembre de 1946, es diu que Mónica Marí, viuda Smith, natural de Barcelona, va morir a la seva residència “The Clare Court” a Irvington on the Hudson (NY).

Francisco Smith retratat pel seu germà Ismael l'any 1921
Als germans Smith els descriu com a extravagants i bastant “raros”, però amb molta personalitat. Que no havien perdut mai el seu amor per Catalunya, fins al punt que entre ells sempre es parlaven en català, als dòlars els hi deien duros, i a un dels camins que creuava l’immens jardí de la seva mansió de Long Island, el van batejar com “Montserrat Avenue”, ja que al final hi havia tot de pedres amuntegades.

De Pere, el més normal dels germans i que va morir l’any 1947, diu que es guanyava diners venent maquinària per a fàbriques tèxtils. Entre els seus negocis destaca l’exportació a Catalunya. Quan aquest morí, l’empresa va passar a mans de l’Isaac, que el dia que Sentís visitava la família, anava per casa anava vestit amb un simple “taparrabos”. Isaac havia enriquit la família jugant a la borsa, inversions encertades que, segons Sentís, va aconseguir gràcies a les nits en blanc escoltant per ràdio les notícies que procedien de les borses de Londres i París, per així avançar-se a les cotitzacions de Wall Street. Isaac és l’únic germà que es va casar, tot i que el matrimoni va durar molt poc. Diu Sentís que els germans no van acceptar l’esposa del seu germà, que la consideraven una intrusa. Ana Maria, única germana, morta a la mateixa mansió americana a principis de gener de 1954, diu Sentís que va ser una de les principals seguidores de l’estil de vestir de Carmen Miranda. I evidentment es referix a Ismael, el germà escultor, que també  anava vestit simplement amb uns calçotets, i que amb els anys havia omplert la casa amb les seves figures i caps de totes les mides, on únicament s’hi representaven a Jesucrist i a Don Quixot.

I aquí em planto, que amb aquest ja tinc tres fronts oberts, juntament amb el de Pere Calders i Salvat- Papasseit!!! Tot aquest rotllo per acabar al principi de l’article. En Genís Muntaner (com sempre) té tota la raó quan explica que un senyor de Barcelona que vivia als EEUU va voler comprar el Maricel, però que no ho va poder fer perquè va morir, no se si un, dos, tres... dies abans de firmar el contracte. Aquest propietari de moltes escultures, obres que possiblement tenia la intensió d’exposar a Maricel, era Isaac Smith Marí, germà del gran escultor, dibuixant i gravador català, Ismael Smith.

Però si voleu saber més coses sobre el gran artista, us recomano llibre Ismael Smith gravador, publicat per la Biblioteca de Catalunya, així com el bloc del Museu d'Art de Cerdanyola, on a principis d'aquest anys s'hi va organitzar una exposició Ismael Smith Grabador. Del Modernisme a l'Art Déco.  I ara,  buscant imatges  de darrera hora per il.lustrar l'article,  he trobat que aquesta bellíssima exposició itinerant la tindrem a la Sala Vaixell del Palau Maricel de Sitges des del 22 de juliol fins al 30 de setembre d'aquest any 2011. 

Afegeix la llegenda

5 de maig 2011

ENAMORATS DE SITGES?... PERE JOU, L'ARTISTA SITGETANITZAT I SITGETANITZADOR.


A poques hores de l’inici oficial de la campanya electoral, ja comencem a conèixer com serà algun dels cartells i dels lemes triats pels partits polítics que es presenten a les eleccions municipals. A Sitges n’hi ha un que ja fa uns dies que comença a omplir les rets socials, suscitant comentaris i debats diversos. Es tracta del  vídeo promocional per PSC de Sitges, que sota el títol “Enamorat de Sitges” va presentant imatges de llocs i moment “estel·lars” de la vida, cultura i esdeveniments sitgetans. Crida l’atenció, que al llarg del minut trenta-vuit segons que dura el vídeo, que apareguin més de 10 imatges de la façana  marítima de Sitges  (aquesta que ara ja no existeix, i que al pas que anem ja no existirà mai més), i deldiversos espais de l conjunt urbanísitic de Maricel (em sembla que no surt en cap moment el Cau Ferrat, m’ho tornaré a mirar)!!! 


Tot i que jo em declaro enamorada de Sitges, també tinc clar que per sobre de tot, jo l'ESTIMO i que el  e respecto. Estar enamorat significar respectar, valorar a l'altre per com és, pel que té. Acceptar-lo amb les seves mancances. Fer tot el possible per coneixer la seva història i el seu passat, i així entendre el seu present i procurar pel seu futur. Estar enamorat no implica obligatòriament estimar. Així doncs, estar enamorat no és suficient. Cal anar molt més lluny, respectant, coneixent, valorant,  i per sobre de tot, estimant. I per estimar s'ha de ser valent!!!


El meu convenciment sobre la veritable finalitat d’aquest cartell electoral, m’impedeix “marcar-me” amb qualsevol element propagandístic on aparegui aquest eslògan dins d’un cor vermell..Per cert, ni cors, ni somriures dubtosos, ni Puntes, ni cap altra referència que identifiqui un partit polític.....

Una persona que sí que va estimar i respectar Sitges fou l’escultor Pere Jou i Francisco (Barcelona, 1891- Sitges, 1964), al que aquests dies se li ret un merescut homenatge amb una exposició retrospectiva a l’edifici Miramar de Sitges. Jou, que va arribar a Sitges l’any 1915 per treballar en la decoració escultòrica del Palau Maricel. Jou va estimar i respectar Sitges i ho va fer  de la millor manera que sabia, omplint-lo de belles obres escultòriques sorgides del seu geni. En el setmanari  Baluard de Sitges del 13 de març de 1932 hi ha una interessant nota que fa referència a Pere Jou. En la lectura d’aquest text, l’autor del qual firma amb les sigles Sitbar, m’han agradat dues paraules que lliguen amb el tema que he tractat al principi: L’artista sitgetanitzat i sitgetanitzador.

El terme SITGETANITZAR ja el va utilitzar Santiago Rusiñol durant el seu discurs d’inauguració del monument a El Greco l’any 1898. Com explica Margarida Casacuberta en el seu llibre “Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite”, el reconegut artista va plantejar la necessitat de “sitgetanitzar aquesta terra. Aquest poble”, en el sentit de catalanitzar Espanya. Durant el seu parlament, Rusiñol va ser molt crític amb la incapacitat de les institucions oficials de mantenir intacte el patrimoni artístic català.

Jou es va integrar (sitgetanitzar) a la vida de Sitges. Hi va construir, literalment, una casa i hi va formar una família. La seva implicació amb Sitges va fer que mitjançant el seu art públic, representat en els capitells de Maricel, en els relleus de façana del Prado, en la venerada talla de la Mare de Déu del Vinyet, en els detalls escultòrics que engalanen edificis sitgetans i en la Sirena (tot i el seu penós estat de conservació d’aquesta peça), al llarg d’aquests anys, hagin estat moltes les persones que s’hagin enamorat de Sitges. Jou va ser un sitgetanitzador, capacitat que ja va ser apreciada pels seus coetanis tal i com es desprèn de la notícia publicada durant el mes de març de 1932.


 Baluard de Sitges del 13 de març de 1932

Sitges- Barcelona,

“A les Galeries Layetanes, en aquella mena de hall on hi havia la llibreria que fou de Salvat-Papasseit, veureu una escultura de Pere Jou que formà part de l’artista sitgetanitzat i sitgetanitzador. Es una figura de dona que ix de la mar o que abandona la mar, com si diguéssim a trenc d’onades. Recordem que, en l’avinentesa de l’exposició suscita, En Planas i Robert, aleshores alcalde, feu alguna suggestió per tal d’adquirir aquella obra i col·locar-la al peu de l’escala de la Casa de la Vila de Sitges, o millor dit, al primer replà, i el propi autor n’experimentà una gran il·lusió, talment com si, en concebre aquell nu, hagués previst el destí que després se li oferia.

Creiem que els giravolts de la política no ens han de fer perdre el nord de la nostra espiritualitat i que els actuals governants locals mereixerien bé dels sitgetans si portessin a efectivitat aquella idea, tot invitant la bella feminitat, plasmada en pedra nostra, a passar a ocupar el lloc que li pertoca, ja sigui damunt un pedestral o en la concavitat d’una  petxina, que bé podria ésser la que forma en el saló de sessions on hi havia el retrat del Borbó, com indica el mestre Utrillo, mitjançant la “Nova era”. 

I que esborrin, si volen, la procedència de la suggestió, puix en aquest cas, no hi ha altra paternitat que la de Pere Jou, fins ara no representat en la incipient galeria d’art de les Cases Consistorials de Sitges.”

3 de maig 2011

LA ISLA, UN XALET DE ROBERT TERRADAS A SITGES.

Foto de Vicenç Morando

Primer de tot donar-li les gràcies al Vicenç Morando pel comentari que ha fet a la seva “Crònica Local” de L’Eco de Sitges d’aquesta setmana del 30 d'abril. Només li faltava posar...”Algú ho havia de dir!”, i no em refereixo a si el llibre està bé o no!

Quan vull, i puc, sóc molt obedient, i no he agafat, ni que encara sigui per la punta del dit petit, el guant que ens va llançar en Vicenç durant la presentació del llibre Modernisme. I com no podia fer d’una altra manera, tenia que trobar la resposta a un dels dubtes arquitectònics que em va presentar el mateix Vicenç  fa uns mesos sobre un edifici “abandonat” que hi ha a l’Avinguda Navarra, tocant als jardins de Terramar. Doncs LA ISLA, nom d’aquest modern xalet, és un projecte del gran arquitecte català Robert Terradas i Via (Barcelona 19116-1976) l’any 1955, per encàrrec del Sr. Sanders de Waid. Els plànols i la documentació de l’obra es conserven a l'Arxiu del Col.legi d’Arquitectes de Barcelona. Es tracta d’una construcció d’una sola planta amb línies molt depurades que té una gran semblança amb l’edifici del Real Club de Golf "El Prat," que va dissenyar aquell mateix any en col·laboració amb Antonio Coderch de Sentmenat. 

Club de Golf El Prat, 1955

Seu del co.legi de metges. Foto portada catàleg.
Terrades, que fou director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i entre molts edificis, va idear la facultat de geografia i història de la Universitat de Barcelona (la nostra Vicenç!!!), la facultat d’enginyers industrials (1955-1964), l’escola Suïssa (1961-1965), la seu del Col.legi de Metges (1966-1975), tots ells a Barcelona, la torre de control de l’Aeroport del Prat (1963) i l'Església de Sant Pau i Sant Pere de El Prat de Llobregat, aquell edifici que tantes vegades em vist des del tren anant o tornant de Barcelona.
Antiga facultat de Geografia i Història. Foto de Francesc Montosa

Església del Prat de Llobregat. Foto treta del blog Lannarie
Així doncs.... ja tenim la primera fitxa del futur llibre d’arquitectura Moderna a Sitges... i un dubte menys!!!

UN TRAM DE CARRER AMB MOLTA HISTÒRIA... EL CARRER DE SANT PAU DE SITGES


 Per raons que ara no venen al cas, aquests dies m'estic rellegint el llibre de Memòries de Ramon Planas, un magnífic relat que m'ha fet conèixer moltes coses de història més recent de Sitges! Pàgina a pàgina, capítol a capítol, les meves anotacions van omplint una petita llibreta vermella que m'ha de servir de guia per a un possible futur projecte. 

Carrer Sant Pau 1898. Col. Florencia Alexandre

Carrer Sant Pau 1898. Col. Florencia Alexandre

Amb la "història" encara recent de l'estada de Pere Calders a Sitges. Al llarg del llibre, Planas varies vegades fa referència a les diverses personalitats que durant el segle XIX i les primeres dècades del XX van caure rendits als encants de Sitges i de la seva gent.  Però sense allunyar-se del tema que tracta, de cop fa una interessant reflexió que no m'ha deixat indiferent: En canvi, però, es parla ben poc dels que hi han anat, i passat un temps se n'han allunyat, tancant al seu darrera la porta per a sempre.

Aquesta afirmació fa referència a la persona d'un gran escriptor català, Joan Salvat-Papasseit i la seva relació amb Sitges. Al igual que ja havia fet en "El llibre de Sitges", Ramon Planes diu:

Retrat març 1922, filla de Salvat Papasseit
"Pels anys 1918 i 1919, Joan Salvat-Papasseit vingué a Sitges. Ocupava la casa número 2 del carrer de Sant Pau, propietat de l'Utrillo. La seva revista "Un enemic del poble", es redactava aquí, i a casa d'en Salvat es reunien els intel·lectuals sitgetans. El programa del poeta, "Sóc jo, que parlo als joves", és datat a Sitges, agost-setembre 1918. En el número 14 d'"Un enemic del poble" (octubre 1918) Salvat publica un editorial on invectiva amb duresa les joventuts intel·lectuals de "la grega Sitges" i de la "romana Terrassa". Es tractava de crear una gran revista d'art i de literatura. La cosa no va passar de propòsit, perquè els seus iniciadors judicaren que el terreny no estava prou preparat. Fallant-li els nuclis que l'havien d'ajudar, Salvat es quedà sense revista. El poeta, irat, s'exclama: "Sepulcre blanquejat, no blanc refugi, em caldrà dir de Sitges". Però el número següent, el 15, fou com una mena de reconciliació: tot ell és redactat per sitgetans".


Foto de Julian Walker
 Aquesta casa, actualment amb el número 8, és el vell i ruïnós edifici que observo de manera  inconscient  cada vegada que obro les finestres del meu balcó. Les parets  laterals plenes de forats que s'han convertit en nius de coloms, la façana bruta i en molt mal estat, tot i que sembla que ara per ara ni el pas del temps ni la deixadesa que ha viscut la casa les darreres dècades, hagin pogut amb els esgrafiats  que envolten les portes del balcó del primer pis amb una senyera i amb una torre de castell de l'escut de Sitges.

Foto de Julian Walker

També destaquen unes belles rajoles amb la imatge de la Mare de Deu de Montserrat,...tot indica que si es sustenta és per les moltes històries que s'han viscut entre les seves parets.

Un tram de carrer que ha tingut molt de protagonisme al llarg de la història de Sitges. 

Foto de Julian Walker
En el mateix número 2 del carrer de Sant Pau, des del 15 de març de 1906 fins a l'agost de 1908 va ser la seu del col·legi per a nenes Nostra Senyora del Vinyet, dirigida per Rosa Garriga i Palau. A mitjans de la primera dècada del segle XX, Miquel Utrillo va adquirir l’edifici original, i l’any 1918, tal i com es mostra en la data esgrafiada que decora el centre de la façana actual, el qual la va reconvertir en la casa que veiem actualment. També fou per aquests anys quan Utrillo i la seva família es van traslladar a viure a la casa que s’havia construït al conjunt de Maricel, edifici que actualment és la seu de la Biblioteca Santiago Rusiñol, on habitarien fins a mitjans de 1921 quan Charles Deering, veritable propietari de l’immoble va donar “un cop sobre la taula”, deixant les coses clares i fent fora a Utrillo de la seva casa i de la seva vida. Però mentre la relació entre Utrillo i Deering no es va trencar, Utrillo va llogar la seva casa del carrer de Sant Pau. Un dels primers inquilins,  fou el reconegut galerista i antiquari Santiago Segura, propietari de les Galeries Laietanes de Barcelona, que a mitjans de 1918 va decidir instal·lar en aquest edifici una botiga, la regència de la qual va oferir a Joan Salvat-Papasseit. El gran poeta català que s'acabava de casar amb Carmen Eleuterio i Ferrer, i al que feia poc li havien diagnosticar una tuberculosis, malaltia que el portaria a la mort el 7 d'agost de 1924, va viure en aquesta casa entre 1918 i 1919.

A la casa del costat, el número 4, l'any 1890 s'hi va instal·lar l'escola de nens Sant Josep dirigit primer pel mestre Salvador Serra i més tard  i fins a la seva mort l'any 1941, per Magí Casanovas. (Diccionari Biogràfic de Sitgetans de Roland Sierra). Però si un fet destacat va passar en aquest carrer, i que de nou queda explicat per Ramon Planes a "Històries de l'any primer", és que el dia 1 de març de 1886, ara fa cent vint i cinc anys i amb una Creu de Sant Jordi coronant l'efemèride, des del carrer Sant Pau número 8, on el senyor Josep Soler i Cartró tenia el taller d’ebenisteria,  i possiblement hi vivia, es va gestar el primer número de l'Eco de Sitges. 

Noies de la Creu Roja després de 1939. Fons L'Abans.
L'any 1916, en una de les cases del cap de munt de carrer hi havia la seu de Creu Roja, institució que va restar-hi dins a finals dels anys 50 quan es va traslladar al carrer de Parellades.   També ha s'han viscut moltes coses al gran local que queda sota el jardí de la casa Teixidó del carrer Parellades, a la banda que donava al carrer Sant Pau. Entre 1937 i 1938 hi va haver una important  barberia, espai de reunió de vilatans. A l'acabar la guerra civil, aquesta va ser substituïda  pel Menjador de l'Auxili Social.(L'Abans, de Roland Sierra)




Edifici del "Auxilio Social". Fons L'Abans de la Biblioteca Santiago Rusiñol
Coincidència  o no, no em podeu negar que durant el segle XX, en aquest tram de carrer i va haver molt de moviment. Amb els anys tot va anar canviant i el boom del turisme ha fet que els establiments comercials que s’han anat posant en aquests edificis hagin estat molts i molt variats..... No els podria enumerar tots ni ho pretenc, però si em baso en els meus 35 anys de memòria, no em puc oblidar d’alguns negocis destacats com La Granja, el Pub “Spotted Dog”, bar al que a casa anomenaven “Perro Manchado” i que anys més tard va ser substituït per les ja famoses Gofres. També hi havia la filatèlia Davant o el Banco de Madrid....... I si baixavem una mica el carrer direcció a mar, allà era on hi havia marxa i moviment amb les discoteques Ricky's i Amore.... però això ja és una altra història!

Carrer de Sant Pau anys 60. MºTeres Montané Catassús