26 de gen. 2011

LES COSES CANVIEN?.. PUJOL PARLA D'INDEPENDÈNCIA I HEREU RETIRA UN VESTIGI FRANQUISTA

Foto treta del blog El Nasses de Sant Boi

Avui fa setanta dos anys, i desprès d’un mes en que Barcelona va viure sota les bombes, el 26 de gener de 1939 l’exèrcit entrava a la ciutat per tal d’ocupar-la. A  partir d’aquest moment, i fins a la mort del General Francisco Franco l’any 1975, Barcelona va viure sota la dictadura franquista. Les conseqüències d’aquesta ocupació foren l’abolició de l’autonomia catalana i les seves institucions polítiques, principalment la Generalitat, i la prohibició de qualsevol manifestació de catalanitat, ja fos la llengua o actes culturals. 

Han passat més de setanta anys des d’aquest dia assenyalat amb vermell sang al calendari català, i hi ha algunes odis vers la nostra cultura que no han canviat. Per sort, avui hem rebut una bona notícia. L’Ajuntament de la ciutat comtal ha anunciat que el diumenge que ve retirarà l’escultura de la Victòria col·locada en el monument que remarca la cruïlla entre el passeig de Gràcia i l’avinguda Diagonal.  Aquesta figura femenina, al peu d’un gran obelisc conegut popularment com el llàpis,  és un dels  darrers vestigis franquistes que encara queden a Barcelona, i si es compleixen els passos marcats des del consorci barceloní, el  diumenge ja dormirà a l’anonimat dels tallers de restauració del Museu d’Història de Barcelona.

Però la plaça i el monument que avui és protagonista del meu bloc, té una història de més d’un segle que es mereix un reconeixement.

El Cinc d’Oros. Una plaça de la mà de la història
L’any 1907, durant la monarquia del rei Alfons XIII, l’Ajuntament de Barcelona va acordar aixecar un monument per homenatjar la figura del president de la Primera República, Francesc Pi i Maragall. El lloc triat fou a l’espai que fa de cruïlla entre el Passeig de Gràcia i la recent estrenada Avinguda Diagonal. Però el disseny de la plaça es va allargar, i no fou fins a l’any 1915 quan es va urbanitzar l’espai.

El projecte ideat per Florensa i Vilaseca era un obelisc envoltat de 4 fanals. Fou durant la construcció d’aquest, i mentre es col·locaven les quatre bases circulars per a col.locar els fanals, junt amb l’espai centra on es tenia que situar l’obelisc, tots ells espais que encara eren buits, i que recordava la carta de naips de la baralla espanyola, el Cinc d’Oros, sobrenom que es va popularitzar i que encara s’utilitza actualment per a refererir-se al lloc. 

L’arquitecte Pere Flaqués, que ja havia participat el 1906 en la realització i disseny modernista dels 31 fanals i bancs del Passeig de Gràcia, amb col·laboració del forjador Ballarín, projectà 4 grans fanals de ferro forjat que reposaven sobre una base de pedra de Figueres.

Foto extreta de la pàgina "Històries de Barcelona".
L’any 1932 l’escultor Viladomat va guanyar un concurs públic amb la seva obra “la República” dedicada a Pi i Maragall, que havia d’ocupar l’espai central de la cruïlla. 

L’enfrontament entre catalanistes i lerrouxistes, i l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, van fer que la inauguració de l’obra no fos dons el 6 d’octubre de 1934; es tornà a fer una altra inauguració més solemne dos anys més tard.

La dictadura franquista va fer treure l’escultura i els 4 fanals, portant-los als antics magatzems municipals del carrer Wellington, i l’escultor Frederic Marés va fer una altra escultura, però ara dedicada a la Victòria Franquista. La figura femenina de bronze, amb la mà alçada que agafa una corona de llorer i a l’altre una petita victòria alada.


Des de 1983, i desprès del cop d’estat del 23 de febrer, la plaça canvià de nom i es dedicà a Joan Carles I. Fou en aquest moment quan l’Ajuntament va decidir tapar la inscripció franquista del peu de l’estàtua de Marés amb un escut de la Casa Reial. 

L’escultura de la República fou reubicada l’any 1990 a la Plaça Llucmajor  de Nou Barris, en una base feta pels arquitectes contemporanis, Piñón i Vilaplana. També els fanals van trobar un nou lloc a l’avinguda Gaudí, quan aquesta va ser remodelada el mateix any 1990.

Aquesta plaça ha esdevingut un símbol de la ciutat, ja que per ella han passat els principals actes que han tingut Barcelona com a protagonista. Des de la manifestació de 1976, que sota el crit de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, dins a la més recent que va tenir lloc aquest estiu de 2010 amb el lema “Som una nació nosaltres decidim”.

Ah, i just avui el president Jordi Pujol ha dit que la independència de Catalunya és viable... potser algun dia no molt llunyà celebrem aquesta llibertat tan anhelada davant d’aquest monument, espectador privilegiat del pas de la nostra història.

18 de gen. 2011

FOTOGRAFIA DE LES RUNES DEL CASTELL DE BELLESGUARD DEL REI MARTÍ L'HUMÀ

A la meva obsessió per comprar postals antigues de la façana marítima de Sitges, se li ha unit la de buscar revistes, llibres, àlbums... on apareguin fotografies de principis del segle XX, imatges de diversos llocs de Catalunya, i en especial de Sitges i la ciutat de Barcelona, que em serveixen per a saciar la meva curiositat. 

Fa uns dies vaig trobar aquest llibre en una subhasta de Barcelona, i per sort ara ja és meu: “Barcelona á la vista. Album de fotografías de la capital y sus alrededores”. L’exemplar, editat l’any 1896 per Antonio Lopez, és un veritable tresor. Il·lustrat amb 192 vistes de Barcelona, fotografies realitzades per Fernando Rus, acompanyades per interessants explicacions de Julio F. Guibernau, tenir aquest llibre a la mà és fer un salt en el temps. 

Entre totes les fotos em va cridar l’atenció aquesta de les antigues runes de Bellesguard, just on l’any 1900 Antoni Gaudí començaria a construir un dels seus emblemàtics edificis.  Com a peu de foto hi trobem un complert text de Julio F. Guibernau, conegut poeta català de finals del segle XIX, que publicava les seves obres en revistes del moment com La Campana de Gràcia, amb el pseudònim de C. Gumá. Sobre Bellesguard llegim:
 
Bellesguart, situado más allá de la iglesia de la Buenanueva, como adivinará enseguida el menos versado de estos asuntos, equivale a Bellavista. El sitio es, realmente, tan delicioso y pintoresco, que nada tiene de extraño que los antiguos condes de Barcelona lo escogieran como lugar de recreo, fortificándolo y rodeándolo de todas las comodidades apetecibles.
Las primeras noticias que del castillo de Bellesguart se encuentran en la historia remóntanse al siglo XII. Dos siglos mas tarde, mejorada la posesión y convertida la fortaleza en verdadera mansión senyorial, aprovechando el ofrecimiento del rey don Martín albergóse en Bellesguart el llamado papa Benito XIII, quien huyendo de la peste reinante en Perpiñan, vióse obligado á pedir un asilo á nuestro monarca. 
Hoy, del histórico castillo de Bellesguart apenas queda en nombre, escrito en un montón de ruínas, que dentro de breves años habrán sin duda desaparecido del todo”. 

Aquesta imatge em serveix per donar resposta, potser massa tard, al meu bon amic blocaire, i autor "Arquitectura, entre d'altres solucions", Jaume Prat, que el 28 de juliol de 2008, en una entrada que vaig realitzar en aquest bloc per parlar de la història de la casa Bellesguard, em va fer aquesta reflexió tan interessant i com sempre molt documentada, complerta... i com no, crítica i molt constructiva.

"Puntualitzar (sense tanta documentació com la que tens tu) que alguns han posat en dubte que aquells fóssin els terrenys on Martí I l'Humà tingué la seva residència. 
 Iguament, això no té massa importància davant el fet que Gaudí fa un capmàs amb la història, obviant-la gairebé completament i fent-la servir com a material pintoresc: per ell tindrà el mateix valor que un pi crescut, o un roure o una bona vista retallada. 
Foto de Josep Maria Alegre
Aquest punt de vista és anàleg al de Viollet-le-Duc, un dels seus principals mestres a la distància, que té una obra arquitectònica molt personal, resultat de malentendre (crec jo, intencionadament) la història. des de l'agulla de Nôtre-Dame fins a Carcassonne. Gaudí s'acostarà més, no obstant, al genial Héctor Guimard, que fa servir d'una manera encara més desperjudiciada les ensenyances del mestre en un estil molt personal.
Discrepo amb la distinció que fas entre interior-exterior, ja que, precisament, els arquitectes d'aquest període (i Gaudí no en serà cap excepció) sempre distingeixen completament els dos món, i els relacionen per oposició: dins és dins i fora és fora, i, respecte del fora, torna a haver-hi dos móns: el de la pròpia parcel.la i el món exterior.
Per últim, parlar de les ceràmiques de Sugrañes: les he visitat (com tot l'exterior i els jardins del Bellesguard) i em semblen dos coses simultànices: horribles (un dels pitjors treballs ceràmics que mai s'ha realitzat a una obra de Gaudí), maldestres, matussers, poc integrats, i una bona mostra del tot el que en Gaudí es refiava dels seus colaboradors: ho feia fins a l'extrem d'acceptar una obra mal feta a un edifici seu. 


Foto de Josep Maria Alegre
 La ceràmica aquesta té el principal problema de no quedar integrada. Torna a quedar massa ben requadrada, massa ben definida geomètricament per integrar-se a una obra on tots els revestiments juguen a matar les arestes, on els merlets maten la línia del cel, on els arcs parabòlics de la coberta (que marquen el més allunyat que es pugui estar de l'arquitectura medieval) imposen un perfil dolç molt allunyat d'aquella contundència que tenen els edificis del gòtic.
Un detall petitó que ho explica molt bé: a la façana nord de l'efici, Gaudí deixarà vist al bell mig de la façana el baixant d'un vàter. Tal qual. Revestit, això sí, de còdols, com la resta de la façana. El resutat final contribueix a desdibuixar la geometria encara més, atomitzada en petites anècdotes que, totes sumades, formen un tot coherent a un edifici que torna a semblar més crescut que construït.
Sempre he pensat que va ser una enorme pena que Gaudí tingués raptat, en aquell moment, el seu geni Jujol en la construcció de la casa Batlló"

Rellegint aquest text, haig de dir que en Jaume, com gairebé sempre (ups!!) té tota la raó  L'enumeració del diversos defectes costructius, així com dels treballs decoratius ceràmics...  m'han fet remirar-me la casa Bellesguar, però ho he fet malament, ja que per a tal ofici he triat les belles imatges de Josep Maria Alegre, el qual sempre troba la bellesa i la perfecció en tot alló que enfoca amb la seva càmera.  Però gràcies a la foto antiga puc dir-li al Jaume que  si que havien runes al terreny de Bellesguard, ara, que si aquestes eren les originals, això no ho puc assegurar, però jo diria que si.

15 de gen. 2011

SITGES ÉS EL FAR WEST. PERDONEU PERÒ ALGÚ HO HAVIA DE DIR!!!


 
 
Com diu el Joan Tardà d’ERC al programa Polonia de TV3…. “Sitges és el Far West!. Perdoneu, però algú ho havia que dir!”. Fa molt de temps que ja no poso imatges denuncia, però avui he tingut la necessitat de tornar a la càrrega. Durant un temps llarg aquestes fotos –desastre van ser grans les protagonistes del meu bloc, però amb l’aparició de diversos personatges crítics sitgetans al facebook, vaig pensar que la meva “petita empresa crítica” tenia que deixar pas a les encara més noves tecnologies. Tot i que molts qüestionin la presència d’aquests anònims, personalment crec que alguns d’ells, o algunes denuncies que s’han realitzat des dels seus perfils, han estat molt útils per a que molts en assabentem del que passa a Sitges. Però hem de tenir clar que per a incrementar i fonamentar la credibilitat de les nostres crítiques, una part molt important està en l’educació. 



 Res, doncs tot això per dir que avui faig un “pas enrere”.... però per agafar impuls per seguir endavant, i torno a publicar unes imatges que demostren la política il·lògica i surrealista del nostre Ajuntament. Els que seguiu el meu bloc ja esteu farts de les meves queixes sobre les dificultats que tinc per arribar a casa meva al carrer Sant Pau, i des de que estem amb les eternes obres del passeig de la Ribera, aquestes s’han multiplicat per mil. Per tal de no incomplir cap “llei” sitgetana, nosaltres fem mans i mànigues per deixar nens i maletes i anar a aparcar. Doncs no entenc res..... que jo sàpiga no es pot aparcar en lloc del passeig de la Ribera, i avui això no sembla ser així. De dia i de nit desenes de cotxes omplen dreta i esquerra dificultant encara més la circulació per aquest camp de cols. 
 
Però encara sobta més veure com a la suposada, tunejada, reutilitzada... Fragata, únic espai on poden jugar els nens de Sitges amb una mínima tranquil·litat per part  dels pares, es veu envaïda per cotxes i motos, trencant totalment amb aquest intent d’espai infantil. Aquest migdia jo he estat una hora a la Fragata, i puc assegurar que tot i el continu tràfec de cotxes i motos no ha aparegut cap Guardia Urbà per a multar i retirar aquells vehicles que al meu entendre estaven mal aparcats. 
 
 
 
 

 

14 de gen. 2011

DONCS EL 2011 COMENÇA MOLT BÉ! i "para muestra"..... el meu bloc!!


Fa una setmana us explicava que vaig poder donar personalment la carta al rei Melcior, i que entre les moltes joguines dels nens hi vaig poder encabir algun desig personal per a aquest nou any.... doncs alguns d’ells no s’han fet esperar. Poc a poc la salut va tornant als que m’envoltes, i això fa que no m’importi tant si la porta de l’habitació de la clínica fa soroll o no; el meu nebot, en Martí, ha arribat aquesta tarda i pel que m’han dit és molt guapo, no ho dubtava....ah, i si tot va bé, el meu nebot ve amb un llibre sota el braç. 

Fa gairebé un any se’m va fer la proposta de realitzar un llibre de gran format sobre Modernisme a Barcelona. El primer sentiment va ser de vertigen, però no vaig dubtar en cap moment d’acceptar el repte. Entre les primeres coses que havia de fer hi havia la de trobar un fotògraf de tanta qualitat que tingués imatges que omplissin sense cap mena  de complexes pàgines de 30 x 30 cm. Un el tenia molt a prop, i l’altre una mica més lluny, però un cop vist el resultat del treball realitzat entre els dos us haig de dir que estic molt contenta i orgullosa d’haver pogut comptar amb la seva experiència i bonhomia. El primer que em va dir que si a la meva estranya proposta va ser en Josep Maria Alegre. Les seves fotografies de Sitges sempre m’havien cridat l’atenció, però quan vaig veure imatges de les obres d’Antoni Gaudí em vaig quedar prendada. Li agraeixo moltíssim la seva implicació en el projecte i la seva confiança en la meva persona. Abans de  que li expliqués el projecte ell ja m’havia dit que acceptava la proposta. 

Una mica més lluny, a Mataró, i amb un caràcter mediterrani que res té de diferent al sitgetà, vaig trobar al Ramon Manent. Va ser una gran sort que ell, un dels fotògrafs catalans més importats del moment, s’enamorés del projecte igual que ens havia passat al Josep Maria i a mi. El seu arxiu fotogràfic és infinit, i els seus coneixements arquitectònics i artístics, inimaginables. En pocs dies, i si tot va com ara, us presentaré en aquest bloc el totxo de 600 pàgines que es traduirà a més de 12 idiomes i que es distribuirà per tot el món. En el meu cas un gran somni fet realitat. Més projectes.... el temps dirà, però de ganes no en falten.

Obsessiva... doncs si, aquesta postal és el regal de Rei, que es complementa a les belles fotografies de 1915 que em van regalar per l'aniversari fa un mes i que vaig publicar en aquest blog..... i hi ha gent que encara desprecia aquesta façana.     



Foto de Vicenç Morando
I les bones notícies no s’aturen, al igual que tampoc ho fan, per desgràcia, les obres que destrossen com si fos una plaga de termites els edificis del Cau Ferrat i el Maricel. Molts em diuen que estic posant massa esperança amb el nou govern, i que tampoc faran res per aturar aquest atemptat contra el patrimoni català. Potser és estratègia política, però ho dissimulen molt bé i a mi m’han convençut.. ara per ara no s’han desentès del tema, tot al contrari... i això dóna esperança i ganes de seguir lluitant per explicar a tothom el que s’està fent amb el nostre patrimoni... i com es diu la dita castellana “para muestra un botón”, però adaptant-la al nostre cas: “per a mostra un tros de ceràmica del Maricel”.....

Foto de Vincenç Morando
 Ah.... i pel que veig els sitgetans es comencen a despertar, tard? Com sempre, però com a mínim ja diuen alguna cosa sobre el desastre arquitectònic i urbanístic que s’està construint a l’avinguda Sofia cantonada carrer Sant Mus. El nou Hotel Avinguda Sofia ja comença a tancar murs.... i com tot ho que promociona el seu propietari, és gran i fora de lloc totalment... un com a botó de mostra aquest cop tenim la casa-Partenó del passeig Marítim.... com és que no se li va donar l’execució de la reforma del museus de la façana marítima... segur que d’idees en té moltes!





6 de gen. 2011

BON ANY 2011.....


Quants dies sense tenir notícies.... ja se que el món de la blogoesfera ha seguit rodant, però durant aquesta setmana llarga no he seguit res i m'haig de posar al dia. Primer de tot, i ja que arribo tard per desitjar-vos un Bon Nadal, dies que espero que hagueu passat de la millor manera possible, esperar que el  2011 sigui un molt bon any per a tots i que aquesta nit els Reis d’Orient us portin tot allò que heu demanat! Jo he aconseguit donar personalment la carta al rei Melcior. En ella, i com és d'esperar en una llarga missiva compartida amb tres nens molt petits hi ha moltes joguines, però hem trobat lloc per a deixar que la mare pugui posar els seus desittjor com són molta salut per a tots, que el nou nebot arribi aviat, algun projecte per a que el meu cap segueixi carburant, que els que ho poden fer aturin totes aquelles accions que posen en perill els tresors de tots,  i temps per a poder escriure al meu blog.... ah, i que el nou Conseller de Sanitat dicti una llei que impedeixi als metges, infermeres i cambreres entrar cridant a les habitacions dels hospitals sense pensar que per fi el malalt s’ha pogut dormir uns minuts i eliminar d’una vegada totes aquelles portes que fan moltíssim soroll cada vegada que s’obren.