![]() |
Foto treta del blog El Nasses de Sant Boi |
Avui fa setanta dos anys, i desprès d’un mes en que Barcelona va viure sota les bombes, el 26 de gener de 1939 l’exèrcit entrava a la ciutat per tal d’ocupar-la. A partir d’aquest moment, i fins a la mort del General Francisco Franco l’any 1975, Barcelona va viure sota la dictadura franquista. Les conseqüències d’aquesta ocupació foren l’abolició de l’autonomia catalana i les seves institucions polítiques, principalment la Generalitat, i la prohibició de qualsevol manifestació de catalanitat, ja fos la llengua o actes culturals.
Han passat més de setanta anys des d’aquest dia assenyalat amb vermell sang al calendari català, i hi ha algunes odis vers la nostra cultura que no han canviat. Per sort, avui hem rebut una bona notícia. L’Ajuntament de la ciutat comtal ha anunciat que el diumenge que ve retirarà l’escultura de la Victòria col·locada en el monument que remarca la cruïlla entre el passeig de Gràcia i l’avinguda Diagonal. Aquesta figura femenina, al peu d’un gran obelisc conegut popularment com el llàpis, és un dels darrers vestigis franquistes que encara queden a Barcelona, i si es compleixen els passos marcats des del consorci barceloní, el diumenge ja dormirà a l’anonimat dels tallers de restauració del Museu d’Història de Barcelona.
Però la plaça i el monument que avui és protagonista del meu bloc, té una història de més d’un segle que es mereix un reconeixement.
El Cinc d’Oros. Una plaça de la mà de la història
L’any 1907, durant la monarquia del rei Alfons XIII, l’Ajuntament de Barcelona va acordar aixecar un monument per homenatjar la figura del president de la Primera República, Francesc Pi i Maragall. El lloc triat fou a l’espai que fa de cruïlla entre el Passeig de Gràcia i la recent estrenada Avinguda Diagonal. Però el disseny de la plaça es va allargar, i no fou fins a l’any 1915 quan es va urbanitzar l’espai.
El projecte ideat per Florensa i Vilaseca era un obelisc envoltat de 4 fanals. Fou durant la construcció d’aquest, i mentre es col·locaven les quatre bases circulars per a col.locar els fanals, junt amb l’espai centra on es tenia que situar l’obelisc, tots ells espais que encara eren buits, i que recordava la carta de naips de la baralla espanyola, el Cinc d’Oros, sobrenom que es va popularitzar i que encara s’utilitza actualment per a refererir-se al lloc.
L’arquitecte Pere Flaqués, que ja havia participat el 1906 en la realització i disseny modernista dels 31 fanals i bancs del Passeig de Gràcia, amb col·laboració del forjador Ballarín, projectà 4 grans fanals de ferro forjat que reposaven sobre una base de pedra de Figueres.
![]() |
Foto extreta de la pàgina "Històries de Barcelona". |
L’any 1932 l’escultor Viladomat va guanyar un concurs públic amb la seva obra “la República” dedicada a Pi i Maragall, que havia d’ocupar l’espai central de la cruïlla.
L’enfrontament entre catalanistes i lerrouxistes, i l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, van fer que la inauguració de l’obra no fos dons el 6 d’octubre de 1934; es tornà a fer una altra inauguració més solemne dos anys més tard.
La dictadura franquista va fer treure l’escultura i els 4 fanals, portant-los als antics magatzems municipals del carrer Wellington, i l’escultor Frederic Marés va fer una altra escultura, però ara dedicada a la Victòria Franquista. La figura femenina de bronze, amb la mà alçada que agafa una corona de llorer i a l’altre una petita victòria alada.
Des de 1983, i desprès del cop d’estat del 23 de febrer, la plaça canvià de nom i es dedicà a Joan Carles I. Fou en aquest moment quan l’Ajuntament va decidir tapar la inscripció franquista del peu de l’estàtua de Marés amb un escut de la Casa Reial.
L’escultura de la República fou reubicada l’any 1990 a la Plaça Llucmajor de Nou Barris, en una base feta pels arquitectes contemporanis, Piñón i Vilaplana. També els fanals van trobar un nou lloc a l’avinguda Gaudí, quan aquesta va ser remodelada el mateix any 1990.
Aquesta plaça ha esdevingut un símbol de la ciutat, ja que per ella han passat els principals actes que han tingut Barcelona com a protagonista. Des de la manifestació de 1976, que sota el crit de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, dins a la més recent que va tenir lloc aquest estiu de 2010 amb el lema “Som una nació nosaltres decidim”.
Ah, i just avui el president Jordi Pujol ha dit que la independència de Catalunya és viable... potser algun dia no molt llunyà celebrem aquesta llibertat tan anhelada davant d’aquest monument, espectador privilegiat del pas de la nostra història.