23 d’ag. 2011

LA RESTAURACIÓ DEL DRAC DE SITGES.... UN DECÀLEG SOBRE LA CONSERVACIÓ DEL PATRIMONI





Ara ja és pública, visible i criticable la renovada imatge del Drac, un dels bitxos més estimats per petits i grans sitgetans  compleix 89 anys.  Així doncs, i que vagi per davant de tot, felicitats Drac pel que has suportat, pel que has de suportar, pel que has viscut i pel que has fet viure!!!  Com ja he dit al principi,i com era de tot esperat i promogut, aquesta aparició estel·lar de la Fera Foguera ha suposat comentaris a favor i en contra del seu nou aspecte. Jo, avui, només vull dir  que trobo que ha estat una aposta arriscada i valenta dels que davant de la necessària reparació del Drac van veure en aquesta la oportunitat de retornar-lo  als seus orígens. Potser aquest any encara serà massa nou i brillant, com tot el que es restaura, però la pàtina del foc, del fum, del costum i del pas dels anys farà que aquest “nou” drac també sigui nostre.... i qui sap si dins d’unes dècades el Drac torna a ser de color verd, o lila, o de colors... o amb llums de neó... ja es veurà... 


Amb dos dies de retard, però amb diversos avisos virtuals, em llegeixo l’Eco de Sitges i l’especial del Diari de Vilanova dedicat a la festa major de Sitges, i davant d’alguns articles que allà es publiquen sobre la restauració del Drac, el primer que em passa pel cap és: quina diferència hi ha entre el Drac i els edificis del Museu Cau Ferrat, Maricel de Mar i Casa Rocamora? Quina és la veritable política patrimonial del Consorci del Patrimoni de Sitges, institució que ha assumit el cost de la restauració del Drac i que també és el principal promotor de l’actual projecte de remodelació del conjunt arquitectònic declarat Bé Cultural d’Interès Nacional?

Foto Àlex Ferret
Entre els articles publicats, tots ells elogiosos a la restauració del Drac, llegeixo les que es podrien considerar grans declaracions patrimonials, impressionants decàlegs de conservació. Per cert, molt important la descripció que Josep Jansana, estudiós de l’obra de Ferrer Pino, autor del Drac, fa sobre el significat de restauració, com a acció de tornar ha recuperar les propietats tant físiques com estètiques d’aquell objecte (jo afegeixo també edifici) que tenia en el seu origen, intentant respectar-lo amb rigor sense desvirtuar-lo. Estic totalment d’acord amb aquesta definició!!


Foto Col. de Sebas Giménez Mirabent
 Declaracions tan interessants com que per sort, sobre el drac de Sitges hi ha documentació suficient i prou coneixement de causa històrica per rebatre qualsevol comentari que digui que amb aquest retorn als orígens s’ha comés un crim. Jo em pregunto? Què no hi ha moltíssima més documentació i estudis històrics, tècnics i legals que permeten rebatre qualsevol comentari que digui que en l’actual remodelació del Cau Ferrat i el Maricel de Mar no s’està cometent un grandíssim crim patrimonial? Quina diferència hi ha entre el tàndem Ferrer Pino-Planes i Robert i el d’Utrillo-Deering? Que jo sàpiga encara no existeix un catàleg del patrimoni cultural i folklòric de Sitges que obligui per llei a conservar estrictament l’interior, l’exterior i els volums del drac, cosa que si que requereix la fitxa dels edificis Cau Ferrat i Maricel de Mar del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Sitges?

Foto d'Àlex Ferret
Foto de la col. de Sebas Giménez Mirabent

Si el drac pot perdre papada i recuperar cintura, i així retornar al seu moment més esplendorós, per què els edificis de la façana marítima no poden retornar a la bellesa i l’harmonia que tenien, per exemple l’any 1922, una de les primeres visions de Sitges que deuria veure el Drac aquell 23 d’agost de fa 89 quan va arribar a la vila per mar? I mira que amb les moltes fotografies antigues que es conserven sobre aquest conjunt arquitectònic, resseguir la seva visió primigènia no hauria estat massa difícil. Per no parlar de la simplicitat a l’hora de trobar la pauta del color original de la façana. Un blanc pur i ben neutre que podem distingir perfectament tot i que les fotografies siguin en blanc i negre. 

En definitiva, és que el Museu del Cau Ferrat i el Maricel de Mar no eren una magnífica obra d’art, unes mundialment elogiades icones arquitectòniques dignes de ser recuperades, conservades i lluïdes, juntament amb el Drac, com un dels grans tresors del nostre patrimoni? 

I davant de totes aquestes preguntes, una se’m presenta en forma d’imatge impactant. Com és que a  ningú no li ha passat pel cap restaurar el drac i posar-lo dins d’una segona pell de vidre, per cert, una propietat molt de rèptil, aixecar 35 centímetres la faldilla de la fera, per refrigerar l'interior d'aquesta caixa de vidre i cimpedir la mort per ofec d'algun dels seus portadors. Per millorar l'accessibilitat al seu interior hi podriem posar una rampa per on sortíssin disparats els soferts balladors, i de pas unir la colla del Drac amb la de l'Àliga i així estalviar una mica i unificar forces, tal i com es vol fer amb el Cau i Maricel. Potser amb aquesta gran remodelació,  reforma i condicionament  del Drac, i de retruc de l'Àliga, podem dir que la fera s'ha convertint en tot un emblema festiu del segle XXI? Per cert, la imatge la tinc al cap, però no veig la possibilitat de plasmar el prototip en aquest bloc... si algú s'hi veu capaç doncs jo encantada!!

En definitiva, i com diu el seu cirurgià, en cas que el descontent sobre la nova imatge del drac sigui generalitzat, sempre estem a temps de recuperar l’aspecte més tradicional, verd amb escates grogues i vermelles. Una possibilitat que, per desgràcia, no tindrem amb els  edificis del Cau Ferrat, el Maricel de Mar i la Casa Rocamora. 

Molt bona Festa Major a tots!

 
Pd. Estimat Drac, que passis una molt bona festa major. Gaudeix del teu protagonisme i tira tot el foc que puguis. No pateixis, has viscut 89 anys esplendorosos, i només són el principi de la teva història.  Espero que l’any que ve pugui felicitar-te per les teves nou dècades i celebrar aquest esdeveniment amb una gran festa. Si penso en tu et veig tirant foc i girant sobre els teus peus, però no puc oblidar una imatges que em va impactar. Era el primer dia de l’any de 1986. Era una nena de només 11 anys, i no podia imaginar el seu Drac fora del context de foc i fum. Però  estaves allà, sol i silenciós, però majestuós i amb posat convençut d’aquell que són conscients de la seva grandesa, presidint el Saló-Teatre del Casino Prado Suburense. Algú va decidir que sense tu, l’exposició antològica organitzada per a commemorar els 25 anys de la mort del teu creador, el pintor Agustí Ferrer Pino, no seria perfecta i complerta. Una decisió molt encertada.  Ara espero que aquesta imatge es pugui repetir, i que siguin altres nens els que et redescobreixin. Felicitats!

Foto de l'exposició antològica de Ferrer Pino l'any 1986 al Prado. Col. de Sebas Giménez Mirabent

14 d’ag. 2011

QUE NO S'ESCAPI CAP MÉS TREN.... EXPOSICIÓ DE GAIETÀ BUÏGAS MONRAVÀ


Ahir, llegint la notícia “Colom agafa embranzida” que publicava el diari El Punt Avui, el primer que em va passar pel cap va ser: se’ns ha tornat a escapar el tren!!!.

Aquest original article explica el per què des de fa una anys el monument  a Colom de Barcelona torna a ser una visita imprescindible per als turistes que passen per la Ciutat Comtal, així com algunes de les curiositats que envolten la història passada i actual que envolten el conjunt monumental. Pensareu.... i en quin punt d’aquest article se’ns ha escapat el tren? Doncs en la celebració del 160 anys del naixement de l’arquitecte Gaietà Buïgas Monravà (Barcelona, 1851-1919), autor del projecte. La Biblioteca de Catalunya, entitat sempre atenta a tot el que l’envolta, ha organitzat una petita mostra en la que es pot conèixer l’obra de Buïgas Monravà, tant a Catalunya com a l’Argentina i l’ Uruguai. 




Doncs si en un poble té edificis destacats aquest gran arquitecte català és a Sitges.  Com explica Isabel Coll al seu llibre Arquitectura de Sitges 1800-1930, la relació entre aquest i el nostre poble es van iniciar l’any 1883 quan se li va encarregar  a Buïgas, en aquell moment arquitecte assessor de l’Ajuntament, la construcció d’unes escoles municipals, un projecte que s’allargà molt en el temps, ja que el definitiu no es va aprovar fins l’any 1887. Un any més tard se li va proposar el disseny del Cap de la Vila, amb la voluntat que aquella cruïlla de carrers es convertís en “una céntrica plaza de ornato”. Tot i que ve fer quatre projectes, finalment no es van dur a terme.  També va intervenir, juntament amb l’arquitecte Morera, en el projecte de millora urbanística del passeig de la Ribera i la remodelació de l’illa formada pels carrers d’Àngel Vidal, Jesús, Sant Sebastià i Sant Damià, així com l’obertura l’any 1901 del carrer de Santiago Rusiñol. 

Antic mercat de Sitges
 Gaietà Buïgas va ser l’autor de nombrosos edificis a Sitges. Entre les obres públiques més destacades hi ha la construcció de desaparegut Escorxador (1888-1889) situat al final del passeig de la Ribera, on ara hi ha l’hotel Calípolis, i  l’antic  Mercat (1889), actualment Casa Bacardí, un  exemple remarcable  de la recent estrenada arquitectura del ferro. 

Villa Avelina, casa de Bonaventura Blay, al carrer Illa de Cuba. Foto d'Ignasi Rubí

Però si en un estil va destacar Gaietà Buïgas aquest fou el neogòtic. Seguint aquesta tendència arquitectònica a Sitges encara s’hi conserven, o resisteixen, algunes obres interessants d’aquest arquitecte. Entre les que es conserven amb bon estat, gràcies a ser propietats privades, hi ha la casa Severiano Virella (1895) al carrer Jesús, actualment Park Hotel, la Casa Ferrer Torralbes, la Villa Anita (1900) al carrer Santiago Rusiñol, i la casa de Bonaventura Blay, la Villa Avelina (1901), al carrer de l’Illa de Cuba. Totes elles unes obres de gran bellesa que engrandeixen el nostre Sitges.

Casa Severiano Virella

Casa Severiano Virella, porta principal
Entre les que resisteixen hi ha  l’església de les religioses de la Immaculada Concepció al Carrer de les Parellades (1900-1901). Aquest edifici, actualment més conegut com el Patronat, es troba en un estat deficient de conservació, situació que es veu incrementada pel fet de que l’abandó de l’edifici l’ha convertit en un abocador de tot tipus de deixalles per part dels visitants a la nostra vila. Durant l'anterior legislativa, el que ara ja és ex-regidor de cultura, el Sr. Gabi Serrano, quan se li va preguntar sobre la possible restauració d'aquest edifici, per cert, propietat de la Generalitat de Catalunya, va dir la genial frase: 
 
Jo no puc restaurar casa teva....Si tu no em dónes permís jo no puc entrar a casa teva, treure la teva cuina i posar un altre...... el Patronat continua sent de la Generalitat i no podem canviar la cuina! “. 
 
 Doncs ara que per circumstàncies polítiques, o per la posició dels astres, o pel que sigui, potser és més fàcil que els seus propietaris convidin a la nova regidora de cultura de l'Ajuntament de Sitges, a entrar a la casa, potser seria el moment de canviar la cuina.... i  un cop restaurada, la cuina o la capella, el que es vulgui, inaugurar-la amb aquesta petita exposició sobre la vida i obra de Buïgas Monravà que es pot veure a la Biblioteca de Catalunya, això sí, ampliada amb els documents que ses conserven a l'Arxiu Històric Municipal de Sitges i que completarien el seu contingut.

Ja és hora que d’una vegada per totes ens pugem al tren i no en deixem escapar cap més...

I si en voleu saber més sobre Gaietà Buïgas Monravà podeu trobar informació al blog Arquitectura Catalana.

5 d’ag. 2011

LA RESTAURACIÓ DE LA CREU DE L'ERMITA DEL VINYET DE SITGES. HI HA COSES A LA VIDA QUE NO TENEN PREU....



Foto "robada" a  Sebastiá Giménez Mirabent, però és que és perfecta!!

Poc a poc, amb un treball rigorós i molt laboriós,  i sense fer soroll, l’Ignasi Rubí i el Ferran Vicente han retornat a Sitges una peça importantíssima del patrimoni arquitectònic sitgetà.  A principis de setmana,  el mateix Ignasi  em va fer arribar un missatge en el que m’explicava la dissort d’una creu de la que no en tenia cap mena de referència. La seva interessant explicació sobre el perquè i el com d’aquesta troballa, anava acompanyada per una sèrie de fotografies en les que es pot veure i reviure amb detall quin ha estat el procés de restauració de la creu que durant anys va coronar el campanar de l’ermita de Nostra Senyora del Vinyet,  i que des de fa un temps  ha estat desapareguda i per molts totalment oblidada.
 



Doncs es veu que durant una restauració que es va fer a la teulada del santuari es va veure que la creu es trobava en molt mal estat, fet que va obligar a retirar-la per tal de restaurar-la i així poder-la recol.locar amb totes les garanties que necessita una peça de pedra artificial de més de 80 quilograms de pes. Desavinences entre l’Ajuntament i l’empresa encarregada de realitzar la reforma van fer que la creu quedés oblidada en un taller fins que els Administradors del Vinyet van demanar al nou alcalde que fes tot el possible per recuperar-la. 



La creu es va recuperar, però va ser insalvable, ja que l’ànima de ferro que la sostenia estava tan oxidada que va rebentar la pedra artificial. La peça, de dues cares simètriques, va esmicolar-se tant que es va tenir que reconstruir com si fos un trencaclosques i així poder fer el motlle que ha permès fer-ne una còpia exacte de fibra de vidre amb un ànima d’acer inoxidable que garanteix la seva durabilitat. Demà dia de la festivitat de nostra Senyora del Vinyet, durant la missa concelebrada que tindrà lloc a les 11 del matí, aquesta creu, juntament amb l’orgue que ha estat restaurat, serà beneïda per tal de tornar-la a col.locar a dalt de tot del campanar. Com diu l’Ignasi, “hi ha coses a la vida que no tenen preu”, i el crec!!!


 Però buscant informació per saber quan va ser col·locada la Creu protagonista d’aquest article, he trobat diverses contradiccions que m’impedeixen a dia d’avui assegurar la veritable data. 

A la revista L’Amic de les Arts del 31 d’agost de 1928, Josep Carbonell escriu un llarg article sobre la història del Santuari de Santa Maria del Vinyet. En ell llegim:

Col.lecció Thomas/Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya
“El temple del Vinyet i la seva silueta actual, amb façana i campanar estucats i modernitzats al gust burgès de 1909, són molts els lectors que poden recordar-lo tal com era abans : tot blanc- blanc de calç- amb aquelles boles de pedra ara escampades per Maricel i la Mare de Déu sota el templet posada en panya de núvols dalt de tot del cloquer. També són molts els qui, com si fos ahir, recordaran el mur que tancava els terrenys del santuari per la banda del Passeig Benaprés, abans de la “Copa Catalunya” (1908) i aquells que veieren el Vinyet sense la carretera.”

Aquestes afirmacions m’han confós durant una estona, ja que he començat el buidatge de l’Eco des de l’any 1908. Finalment he trobat que el senyor Carbonell anava amb un any de retard en les seves paraules. La Copa Catalunya que va canviar la fesomia dels voltants del santuari va ser la de l’any 1909, i les obres de restauració de la façana del temple son de 1910. 


 A l’Eco de Sitges del 12 de juny  de 1910, apareix una nota en la que  ens administradors del Santuari del Vinyet, i davant de la urgent necessitat de restaurar l’edifici, “se dirigeix als devots sitgetans invitantlos a secundar la iniciativa. Del vostre amor a la Verge del Vinyet, esper l’Administració que tots, pobres y richs, cada hu en la seva mida de les seves forses, voldreu contribuïr a la suscripció oberta pera a la restauració de l’historic Santuari” (sic). 

La subscripció popular, de la que també se’n fa referència el Baluard de Sitges, es va tancar el dia 2 d’abril de 1911 amb un total de 1912,89 pessetes. Cada setmana els administradors anaven publicant el nom dels devots que havien contribuït a la causa, i la quantitat de pessetes que havien aportat. Entre els primers de donar diners per a la restauració destaquen Albert Rusiñol i prats amb 15 pts (germà de Santiago), Felipe Font i Falp amb 10 pts o el Rdo. Dr. José Bricullé amb 25 pts.

També en l' Eco de Sitges del 21 d’agost de 1910 es dóna la notícia de que en el Ple de l’Ajuntament s’ha autoritzat a l’Administració de Ntra. Sra. Del Vinyet per a practicar a la seva façana les obres que fa temps que van començar.  


 Així doncs, l’any 1910 la façana del Santuari del Vinyet pateix algunes alteracions, que si comparem amb alguna imatge anterior a aquesta reforma no són excessivament visibles, però que pel que podem llegir a l’Eco del 12 de novembre de 1910, no van agradar a tothom, tal i com demostra aquest escrit que he copiat literalment:

Glosari de vila

Qüestions estètiques
Poch a poch, aquesta vila –que’n deyen blanca- va perdent d’una manera alarmant la seva característica per les coloraynes insípides de les noves construccions de manifest mal gust arquitectònic.

Quan un visita nostra expléndida Ribera y passeja per la nostra divina platja qu’extent, ran de les ones, la seva curva magestuosa con un anfiteatre greg, ahont reposen les gracils formes de les barques de pesca que’enlayren al cel el cant lirich de les seves veles blanques, y per ahont els mariners de pell bronzejada, ab llurs moviments ritmichs, apareixen viventes estatues egipcies, y ahont les palmeres gronxen voluptuosament llurs branques, un crit d’indignació surt de nostre pit al veure les desditxades rengleres de cases que s’alsen excentes d’art y d’inmaculada blancura devant de la plàcida indiferència de la Natura.

Sitgetans de cor: !detureu la corrent destructora de la blancor de la Vila!

Y he fet aquest crit d’alarma al veure que aquesta plaga s’estén ja per les afores, de lo que n’es un exemple la carrinclona restauració exterior del Vinyet.

EKDAL. 


El  mateix Josep Carbonell en l’article de L’Amic de les Arts segueix explicant com era l’edifici: 

“Però ja no són tants, per no dir cap, els qui us poden parlar d’haver vist el Vinyet tal i com era l’any 1848. (...) L’aspecte del temple reproduït és (fa referència a un dibuix realitzat per Josep Sariol), probablement, l’autèntic de l’església bastida l’any 1727; ço és, una construcció novo-clàssica (l’actual) sense el campanar que hom alçà posteriorment a l’angle destre de la façana, el qual campanar continuava essent el mateix de la capella anterior. Un cloquer petit, de planta quadrada i de teulat cònic de quatre o sis pendents, que hi havia a l’extrem de la casa del Vinyet (angle nord-oest dintre l’hort d’ara) abans d’ésser engrandida i modificada.”

Amb el recull de fotografies antigues del Vinyet, algunes d’elles cedides per altres sitgetans que també lluiten  mitjançant les seves col.leccions de fotos antigues, per conservar el patrimoni sitgetà com són en Sebastià Giménez Mirabent, l’Albert Solé o el mateix Ignasi Rubí, tots ells amb blocs en els que pengen imatges antigues de Sitges, podem fer una comparació de quin era l’aspecte de la façana abans de 1848 (dibuix de Josep Sariol),  posterior a 1848, i l’actual de 1911. 
 
façana abans de 1848 (dibuix de Josep Sariol)
Façana a finals del segle XIX, amb la imatge de la Verge del Vinyet dalt del campanar.



Façana restaurada 1911 amb la creu sobre el campanar. Col.lecció Thomas/Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya




 És a partir de les fotos de 1911 quan comença a aparèixer la gran creu de pedra artificial coronant el campanar, la cúpula del qual també va ser variada. Aquesta gran peça substitueix en el lloc a la bella imatge de la Verge del Vinyet sobre una peanya amb forma de núvol. Aquesta figura la recol.loquen, i així li donen més visió i importància,  dins d’ una estructura-capella-altar situat just sobre la porta principal del Santuari, el mateix lloc que ocupa actualment. La creu en les fotos actuals no apareix, però demà la seva imatge tornarà a canviar. 


Aquí ho deixo, però espero poder publicar en pocs dies més notícies sobre aquesta restauració de la façana del Santuari del Vinyet, ja que el temps se m’ha tirat a sobre, però crec que era necessari escriure aquest petit article per agrair el treball desinteressat de persones que estimen, respecten i recuperen el nostre patrimoni. Gràcies