21 de febr. 2011

UNA NOVA DESTROSSA DEL PATRIMONI DE SITGES?



Aquest matí al Passeig Marítim de Sitges, gairebé davant de la ruïnosa Residència Helvètica, m'ha entristit moltíssim veure en quin estat ha quedat un dels bancs de pedra artificial que durant anys ha servit de lloc d'encontre, tertúlia, secrets ,declaracions i descans per a molts sitgetans. No se quina ha esta la causa que ha portat a aquesta peça patrimonial realitzada sota el disseny de l’arquitecte noucentista Josep Maria Martino i Arroyo, i realitzats al taller dels Artigas a Terrmar, l'any 1928, fins arribar a aquest estat, però la imatge és penosa.


Al setmanari La Punta el 4 de setembre de 1927 es publicava:
 
"En el Ayuntamiento
Completar la urbanización de la zona marítima desde el monumento de “El Greco” hasta “La Punta” aceptándose el proyecto del Sr. Martino y confiar la ejecución al contratista señor Domingo por los mismos precios unitarios de la subasta del amurallado.

Prolongar la miranda de la fachada sur de la Parroquia hasta las construcciones de “Maricel”, para que desaparezca el llamado “Presidio de los gatos” que tan mal efecto produce, contando con la conformidad del artista Ramón Casas, representante de la familia de Mr. Deering.

Instalar los bancos anunciadores de la Avenida Alfonso XIII y el rótulo del nuevo Matadero, según croquis del arquitecto señor Martino.

Darse por enterado del informe de los arquitectos señores Martino y Ráfols sobre las grietas abiertas en el Santuario del Vinyet y que el primero formule el presupuesto de las obras de consolidación.

Practicas las obras de refuerzo de los arcos del vestíbulo y otra obras de restauración del edificio de las Casas Consistoriales."

També a La Punta, el 4 de desembre de 1927 feien constar que s'havia decidit en els darrers plens de l'Ajuntament de Sitges, i el  dia 29 de novembre es va aprovar:

Aceptar la oferta de la sociedad “Pintado Eléctrico mecánico” que se obliga a costear la construcción de 22 bancos de modelo del arquitecto señor Martino, en la Avenida Alfonso XIII, mediante la exclusiva durante 15 años de anunciar en sus espacios con azulejos, mayólica o análogo material, limitando a dos pesetas anuales el arbitrio sobre reclamos.

16 de febr. 2011

QUÈ, ENS DECIDIM? Va, que volem la Sirena de Jou a les escales de la Punta....

Aquest cap de setmana, realitzant l'usual passeig pel Passeig amb nens i bicicletes (i ho dic així, ja que hi ha moments que en una mà portes un nen i a l'altre la bicicleta d'aquest) em va cridar l'atenció la nova situació en que es troba l'escultura de la Sirena de Pere Jou i Francisco. Com podeu veure en les fotos que penjo avui, algú ha manat enretirar la terra que omplia la banyera-escombraria-font sense aigua, i deixar a la vista la base de pedra on reposa la bella figura femenina.

Si suposem que aquest nou estat en que es troba la Sirena implica una propera reubicació a les escales de la Punta, seria una molt bona notícia i una gran manera de promocionar l'esperada, merescuda i necessària exposició que Sitges realitzarà en breu sobre la persona i l'obra del gran escultor Pere Jou i Francisco, que enguany  farà 120 anys del seu neixement el 3 de novembre de 1891, i  47 anys de la seva mort el 19 d'abril de 1964....No són necessaris els aniversaris rodons per celebrar la vida d'un gran artista!!! 
Pert cert, val la pena llegir l'article que Joan Bassegoda Nonell va publicar a La Vanguardia  el 15 de maig de 1979: "Obra de arte en peligro. Los capiteles de Maricel"

15 de febr. 2011

EL PARC DE LA CIUTADELLA. 1871-1888

Seguint el buidatge fotogràfic del llibre  “Barcelona á la vista. Album de fotografías de la capital y sus alrededores”, exemplar editat l’any 1896 per Antonio Lopez, i il·lustrat amb 192 vistes de Barcelona, fotografies realitzades per Fernando Rus, acompanyades per interessants explicacions de Julio F. Guibernau, avui us passo un petit resum de la història del Parc de la Citadella. si fem un anàlisi de la quantitat d'imatges que apareixen d'aquest gran espai en el citat llibre, ens podem fer una idea de la importància que va tenir en aquell moment i la  novetat que va suposar per als ciutadans de finals del segle XIX.

Un cop derruïdes les muralles medievals l’any 1856, la ciutat de Barcelona va viure un important període de reorganització urbanística, on destacava el plantejament de l’Eixample, projecte ideat per Ildefons Cerdá.
El 12 de desembre de 1869, es va decretar la donació de la Ciutadella, construïda per Felip V durant la Guerra de Successió de 1714, a la ciutat de Barcelona, amb la condició única de que aquest terrenys es destinessin a un jardí públic. Els primers projectes plantejaven un parc pensat per satisfer a diversos interessos del públic: zona verda, i espais destinats a l’oci com podien ser els quioscs de música, atraccions, cafeteries, museus de ciència, espais de conservació de plantes i animals...


Desprès d’un concurs molt dubtós, l’any 1872, el mestre d’obres Josep Fontseré i Mestres (1829-1897) va ser elegit per a dirigir les obres que convertirien aquest enorme espai de 30 hectàrees, de caràcter militar i repressiu, en una gran  zona verda destinada a l’ús públic. Durant molts anys va se l’únic gran jardí de Barcelona, fet pel qual se’l coneixia exclusivament com “El Parc”. Tot i la polèmica, Josep Fontseré va iniciar el seu encàrrec, primer arranjant els jardins de l’antiga ciutadella i reordenant l’espai.
Però un fet molt important va marcar el futur del Parc de la Ciutadella. L’any 1885 la ciutat de Barcelona va rebre l’encàrrec d’organitzar un dels un dels esdeveniments, econòmics, polítics, culturals i socials més importants que podia viure una ciutat a finals del segle XIX, l’Exposició Universal que es celebraria l’any 1888. Per a poder atendre les necessitats d’espai que una mostra d’aquesta magnitud requereix, l’Ajuntament  de Barcelona, presidit per Francesc Rius i Taulet, va cedir part dels terrenys del nou Parc de la ciutat. 
Es va destituir a Fontseré, que creia que era incompatible el parc amb l’exposició, i es va nombrar a Elies Rogent com a nou director d’obres. Poc a poc es van iniciar les construccions més característiques, i cap a 1877 es van iniciar els treballs per a la construcció de la monumental cascada, disseny que van ser realitzat per Fontseré en col·laboració amb un jove estudiant d’arquitectura, Antoni Gaudí, que en aquells anys treballava com a delineant per al mestre d’obres. 


 

De Gaudí és la solució utilitzada per a la construcció del gran dipòsit que bastia d’aigua la cascada, i el càlcul del qual va suposar a Gaudí l’aprovat en l’assignatura que impartia Joan Torras Guardiola. Ràfols, primer biògraf de Gaudí, explica que quan Fontseré va rebre la proposta del jove col·laborador, davant la seva incredulitat va demanar consell a Torras Guardiola, el qual va quedar meravellat per la capacitat de Gaudí. 
Una altra de les col·laboracions de Gaudí en el parc és el disseny de la gruta artificial situada darrera de la cascada, i de molts dels elements decoratius que es van col·locar al límit del llac de la cascada, en els que destaquen les figures dels dragons i els medallons en els que hi va representar unes sargantanes. 
També trobem la mà de Gaudí en diversos espais del parc com la reixa que envolta el recinte i en les portes que tanquen les entrades principals, en les que hi trobem elements decoratius que amb els anys es convertiran en una costant en l’obra de Gaudí: com l’epigrafia, els motius naturals, l’aparició de la figura del drac, el casc de guerrer o els treballs escultòrics realitzats en forja en els fanals i a la mateixa reixa. 


 No podem oblidar els grans pedestals que Gaudí va dissenyar en les portes del Passeig Sant Joan i de l’avinguda de la Duana, on s’hi van col·locar impressionants escultures dels germans Vallmitjana. També es considera un projecte de Gaudí la balustrada de la glorieta (1875), en la que anys més tard es va situar l’escultura homenatge a Carles Aribau. 




Els treballs realitzats per Gaudí, encara estudiant d’arquitectura, van convertir-se en la millor classe pràctica de la que pot gaudir un estudiant.

8 de febr. 2011

MAI HAURIA DIT QUE EM PODRIA POSAR EN LA PELL D'UN BORBÓ... NI QUE FOSSIN UNS SEGONS..


A la Vanguardia del dilluns 15 de juliol de 1912 es publicava una crònica del viatge de la infanta “S.A. Doña Isabel” a Barcelona. Primogènita de la reina Isabel II, “ la infanta Isabel Borbó i Borbó  (1851-1931), va ser coneguda popularment com “La Chata”. Entre els diversos lloc que va visitar en un sol dia aquesta “il·lustre dama viatgera”, destaca la seva parada a Sitges. Per la descripció que en l’article es fa d’aquesta maratoniana visita per terres catalanes, podem pensar que les poques hores que va estar a la Blanca Subur, van ser com un oasi, desprès de passar per Tarragona i Vilanova, i abans de tornar a Barcelona. 

Quan arriba a Sitges visita el passeig del Mar, l’Ajuntament, l’Església, el Cau Ferrat i per fi... arriba al Maricel. Durant tot el recorregut pel nostre poble, la infanta va estar acompanyada per Miquel Utrillo, el qual no va parar de fer-li interessants explicacions sobre cada un dels llocs i objectes que admiraven. 

Llegint la crònica, text que afegeixo a continuació, puc imaginar-me la sensació de pau i felicitat que va poder viure aquesta senyora al trobar-se cara a cara amb l’aire fresc i amb l’olor a mar que li arribava des de les finestres de Maricel, una sensació que des d’aquell magnífic i privilegiat balcó mai més podrà tenir ningú, si abans no es revisa el projecte actual de reforma dels museus. No hauria pensat mai que em podria posar en la pell d'un Borbó... i que l'arribaria a envejar...

Visitó luego la casa denominada “Miracel” (sic) vecina del “Cau Ferrat”, cuyo edificio constituye un alarde de buen gusto por el acierto y originalidad que ha presidido en la decoración de sus habitaciones; la infanta pasó un buen rato contemplando el mar, que bate los muros de la casa, des de el mirador contiguo al salón principal.
La casa pertenece al súbdito yanqui míster Charles Deering, quien encantado de la hermosa villa de Sitjes (sic), adquirió el antiguo hospital y unas escuelas vecinas, encargando la dirección de las obras .
S.A fue obsequiada con un te, siendo invitada a inaugurar con su firma el álbum de la casa”.

Abans de seguir el camí cap a Barcelona, la comitiva de sitgetans i no sitgetans que acompanyaven a la visitant, van anar fins al convent de les Mares Mercedàries per saludar a una de les monges que de la congregació, amiga personal de la infanta.