FOTOGRAFIA DE LES RUNES DEL CASTELL DE BELLESGUARD DEL REI MARTÍ L'HUMÀ

A la meva obsessió per comprar postals antigues de la façana marítima de Sitges, se li ha unit la de buscar revistes, llibres, àlbums... on apareguin fotografies de principis del segle XX, imatges de diversos llocs de Catalunya, i en especial de Sitges i la ciutat de Barcelona, que em serveixen per a saciar la meva curiositat. 

Fa uns dies vaig trobar aquest llibre en una subhasta de Barcelona, i per sort ara ja és meu: “Barcelona á la vista. Album de fotografías de la capital y sus alrededores”. L’exemplar, editat l’any 1896 per Antonio Lopez, és un veritable tresor. Il·lustrat amb 192 vistes de Barcelona, fotografies realitzades per Fernando Rus, acompanyades per interessants explicacions de Julio F. Guibernau, tenir aquest llibre a la mà és fer un salt en el temps. 

Entre totes les fotos em va cridar l’atenció aquesta de les antigues runes de Bellesguard, just on l’any 1900 Antoni Gaudí començaria a construir un dels seus emblemàtics edificis.  Com a peu de foto hi trobem un complert text de Julio F. Guibernau, conegut poeta català de finals del segle XIX, que publicava les seves obres en revistes del moment com La Campana de Gràcia, amb el pseudònim de C. Gumá. Sobre Bellesguard llegim:
 
Bellesguart, situado más allá de la iglesia de la Buenanueva, como adivinará enseguida el menos versado de estos asuntos, equivale a Bellavista. El sitio es, realmente, tan delicioso y pintoresco, que nada tiene de extraño que los antiguos condes de Barcelona lo escogieran como lugar de recreo, fortificándolo y rodeándolo de todas las comodidades apetecibles.
Las primeras noticias que del castillo de Bellesguart se encuentran en la historia remóntanse al siglo XII. Dos siglos mas tarde, mejorada la posesión y convertida la fortaleza en verdadera mansión senyorial, aprovechando el ofrecimiento del rey don Martín albergóse en Bellesguart el llamado papa Benito XIII, quien huyendo de la peste reinante en Perpiñan, vióse obligado á pedir un asilo á nuestro monarca. 
Hoy, del histórico castillo de Bellesguart apenas queda en nombre, escrito en un montón de ruínas, que dentro de breves años habrán sin duda desaparecido del todo”. 

Aquesta imatge em serveix per donar resposta, potser massa tard, al meu bon amic blocaire, i autor "Arquitectura, entre d'altres solucions", Jaume Prat, que el 28 de juliol de 2008, en una entrada que vaig realitzar en aquest bloc per parlar de la història de la casa Bellesguard, em va fer aquesta reflexió tan interessant i com sempre molt documentada, complerta... i com no, crítica i molt constructiva.

"Puntualitzar (sense tanta documentació com la que tens tu) que alguns han posat en dubte que aquells fóssin els terrenys on Martí I l'Humà tingué la seva residència. 
 Iguament, això no té massa importància davant el fet que Gaudí fa un capmàs amb la història, obviant-la gairebé completament i fent-la servir com a material pintoresc: per ell tindrà el mateix valor que un pi crescut, o un roure o una bona vista retallada. 
Foto de Josep Maria Alegre
Aquest punt de vista és anàleg al de Viollet-le-Duc, un dels seus principals mestres a la distància, que té una obra arquitectònica molt personal, resultat de malentendre (crec jo, intencionadament) la història. des de l'agulla de Nôtre-Dame fins a Carcassonne. Gaudí s'acostarà més, no obstant, al genial Héctor Guimard, que fa servir d'una manera encara més desperjudiciada les ensenyances del mestre en un estil molt personal.
Discrepo amb la distinció que fas entre interior-exterior, ja que, precisament, els arquitectes d'aquest període (i Gaudí no en serà cap excepció) sempre distingeixen completament els dos món, i els relacionen per oposició: dins és dins i fora és fora, i, respecte del fora, torna a haver-hi dos móns: el de la pròpia parcel.la i el món exterior.
Per últim, parlar de les ceràmiques de Sugrañes: les he visitat (com tot l'exterior i els jardins del Bellesguard) i em semblen dos coses simultànices: horribles (un dels pitjors treballs ceràmics que mai s'ha realitzat a una obra de Gaudí), maldestres, matussers, poc integrats, i una bona mostra del tot el que en Gaudí es refiava dels seus colaboradors: ho feia fins a l'extrem d'acceptar una obra mal feta a un edifici seu. 


Foto de Josep Maria Alegre
 La ceràmica aquesta té el principal problema de no quedar integrada. Torna a quedar massa ben requadrada, massa ben definida geomètricament per integrar-se a una obra on tots els revestiments juguen a matar les arestes, on els merlets maten la línia del cel, on els arcs parabòlics de la coberta (que marquen el més allunyat que es pugui estar de l'arquitectura medieval) imposen un perfil dolç molt allunyat d'aquella contundència que tenen els edificis del gòtic.
Un detall petitó que ho explica molt bé: a la façana nord de l'efici, Gaudí deixarà vist al bell mig de la façana el baixant d'un vàter. Tal qual. Revestit, això sí, de còdols, com la resta de la façana. El resutat final contribueix a desdibuixar la geometria encara més, atomitzada en petites anècdotes que, totes sumades, formen un tot coherent a un edifici que torna a semblar més crescut que construït.
Sempre he pensat que va ser una enorme pena que Gaudí tingués raptat, en aquell moment, el seu geni Jujol en la construcció de la casa Batlló"

Rellegint aquest text, haig de dir que en Jaume, com gairebé sempre (ups!!) té tota la raó  L'enumeració del diversos defectes costructius, així com dels treballs decoratius ceràmics...  m'han fet remirar-me la casa Bellesguar, però ho he fet malament, ja que per a tal ofici he triat les belles imatges de Josep Maria Alegre, el qual sempre troba la bellesa i la perfecció en tot alló que enfoca amb la seva càmera.  Però gràcies a la foto antiga puc dir-li al Jaume que  si que havien runes al terreny de Bellesguard, ara, que si aquestes eren les originals, això no ho puc assegurar, però jo diria que si.

Comentaris

Galderich ha dit…
Vaja, que Gaudí va fer com els arquitectes de la façana marítima de Sitges a les restes del Palau de Martí l'Humà...
Criticartt ha dit…
ja ja ja... siiiiii.... va fer el mateix!!! però el que passa és que per desgràcia en aquell moment encara no havia lleis de patrimoni ni pagavem el sou d'un director de patrimoni..... per cert, ara que m'he aficionat als llibres vells, quan em miro al mirall emcomenço a veure amb barba, bigoti i ulleres... m'estaré Galderisan?
Galderich ha dit…
Vigila, això són els primers símptomes d'una addicció!