21 de des. 2011

"LA PUNTA DE L'ICEBERG?", EL NOU "CULEBROT" SITGES ENGANXA!!!!


I com a bon “culebrot” català, avui El País publica un segon capítol (aquí el primer) del que sospito només és el principi d’una llarga sèrie plena de d’intrigues, odis, plors, crits, llàgrimes, revenges..... Com ja va passar fa uns anys amb l’ exitosa sèrie televisiva “Sitges”, el nom del nostre estimat poble està en boca de tots. El periodista Maiol Roger s’ha convertit en el guionista d’una història escrita des de fa anys, i que està formada per un elenc de “presumptes” malvats  protagonistes sempre acompanyats dels “presumptes” bons i justos antagonistes! 

El títol del capítol d’avui és “Proinosa visó el proyecto de Sitges Reference dos meses antes de salir a concurso”. Maaaaallllllllll................. i quin serà el de demà? 

Amb la publicació d’aquestes notícies preocupants, indignants però més que esperades per alguns (com el Rei feia temps que esperava que es destapés el cas Urdangarin),  es confirmen les meves sospites de que malauradament el nom de Sitges es veuria esquitxat pel cas Pretoria, ni que únicament fos per la seva relació amb un dels principals en el cas de corrupció urbanística com era Proinosa. Però també haig de dir que aquesta notícia em dóna resposta a alguns dels meus dubtes, com quina va ser la manera de decidir els arquitectes encarregats de realitzar el projecte, i si es va fer o no concurs públic per adjudicar les obres!!!! 

Quan a finals de maig de 2010 vaig publicar l’article a aquest bloc, no se si per prudència o per mandra, no vaig penjar un altre escrit en el que posava sobre la taula altres dels meus “dubtes existencials”. Entre aquests em preguntava si algú em podia donar garanties sobre la manera com l’any 2008 GISA, societat de la Generalitat de Catalunya, havia adjudicat les obres de Rehabilitació de l’Institut Ramon Benaprés de Sitges a l’empresa TAU ICESA Ingeniería y Construcciones, així com a l’arquitecta encarregada de realitzar el projecte. 

Institut Ramon Benaprés
En una notícia apareguda al diari econòmic Expansión el 19 de maig de 2008, “Las constructoras medianas tambien diversifican”, hi havia un punt que em va grinyolar: “TAU ICESA se ha asociado con Proinosa en los últimos años para proyectos de construcción y explotación especializados, como Sitges Reference, Visoren, Vitalia, Duet y Parmer”. 

Escola Bressol La Moixiganga
Però hem d’anar més al fons de la qüestió, i amb l’objectiu de quedar lliure de qualsevol dubte, estaria bé deixar clar la legalitat d’altres adjudicacions com les obres de remodelació i adequació de l’estació de tren de Sitges, treballs realitzats també per l’empresa Tau Ingeniería i Servicios Especiales S.A  per 2.060.903,21 €. I uns quants anys abans l’Escola Bressol la Moixiganga, aquella espècie de barracons de formigó que ha comptat amb un pressupost de 1.281.500,70 euros, i ha estat gestionada per l’empresa municipal Sitges Model XXI, S.A. i adjudicada a la Constructora d’Aro, S.A. Entre les moltes polèmiques que ha viscut aquest edifici hi ha el gran cost d’aquesta obra, fins al punt de doblar el pressupost final respecte el marcat per les bases del concurs públic d’adjudicació, i l’aprovat ple Municipal l’any 2005 que era de 602.902,50 euros. També fou destacable el fet de que durant el mes de setembre de 2007, la llar d’infants va rebre als nens va ser sense la llicència d’activitats aprovada, un document que tramita el propi Ajuntament.

I ho deixo aquí, pq la imaginació pot ser traïdora, però com podeu veure, el serial sobre Sitges pot ser molt i molt llarg, i axiò potser només és "La Punta de l'iceberg". 

20 de des. 2011

I ARA QUÈ HEM DE FER A SITGES? I ELS SITGETANS?


No se si és per que des de fa quatre dies estic més a prop la crisi dels 40 que la dels 30, o per que aquest matí en Rajoy ha estat proclamat president d’Espanya, o per que aquests darrers mesos Sitges s’està convertint en una espècie de Marbella del segle XXI, amb l’aparició constant a la premsa per deutes, vagues, remodelacions, dèficits, impagament i concurs de creditors... però de cop i volta tinc la sensació que necessito mirar enrere per agafar impuls i poder fer un gran salt.    

Avui al diari El País apareix la notícia “Sitges agrava su ruina por un edificio”. Noooooo!!! Sembla mentida però aquesta vegada no fa referència a les obres dels Museus, sinó que parlen de que l’Ajuntament de Sitges, davant de la impossibilitat d’assumir les múltiples despeses i els milionaris deutes que genera l’edifici de Sitges Reference, una de les moltes herències enverinades i podrides que ens han deixat els responsables de l’antic equip de govern capitanejat pels membres del PSC sitgetà, i on ara hi ha instal·lades les dependències de l’Ajuntament, s'ha vist obligat a forçar un concurs de creditors. En la meva opinió, i ho he dit moltes vegades, aquesta notícia ja fa temps que hauria d’haver-se publicat i esbombat, sobretot  (fins i tot) en moments d’oposició. 

A finals de maig de l’any 2010, en aquest mateix bloc escrivia una entrada que, entre altres temes, feia referència al cas Pretoria i a la possibilitat de que amb el temps el nom de Sitges es veiés tristament esquitxat en aquest cercle de corrupció, ja que un dels principals implicats era l’empresa constructora PROINOSA (actualment ALTIARE), sòcia al 50% amb l’Ajuntament de Sitges en la construcció, propietat i gestió d’aquest “modern” i suposadament imprescindible edifici que uns anys més tard s’ha convertit en un veritable malson per al nostre poble.  

Els dubtes que em sorgien ara fa 19 mesos no sols no se m’han esvaït, sinó que davant de les notícies publicades avui a la premsa, se m’han ampliat moooolllttt!!!! I entre aquests em ressona la pregunta de: I ARA QUÈ? Està molt bé ser conscients de que la situació que viu Sitges ha arribat al seu límit, i que la crisi mundial no ajuda a superar el moment, però si tenim en compte que durant anys Sitges va ser “la joia de la mediterrània” (en molts aspectes), tinc la seguretat de que fins aquí ens hi ha portat algú, o alguns, i crec que aquests han de respondre pels seus actes i per les seves decisions unilaterals. 

Imatge treta d'aquí
Així que espero que les “coses” (entenguis per cosa deute, impagament, concurs de creditors....) no es quedin en una simple notícia sensacionalista a la premsa, i  que es facin tots els passos i actes necessaris per a que es depurin responsabilitats. Que les persones, suposats gestors amb experiència i que han cobrat per aquesta suposada feina, així com els responsables polítics d’aquesta greu situació i de moltes altres decisions que han suposat al nostre Sitges unes pèrdues patrimonials i econòmiques inimaginables, siguin denunciats per qui correspongui ( i tinc claríssim que aquesta responsabilitat recau en l’actual equip de govern) per tal de poder aclarir el perquè, el com i per quant, ja que el quan és la única resposta que coneixem, hem arribat fins  a aquest punt!

I si aquest pas no el fa qui li correspon, el poble no ens podem quedar de mans creuades i deixar que Sitges perdi Ludoteques, escoles de Música, Museus, concerts, espais esportius.... per culpa d’una mala gestió i començar a lluitar pel que és nostre!!! I si jo no us he convençut, llegiu aquest article. 

6 de des. 2011

PASSEN 76 ANYS I A SITGES.... (2) ALGÚ ENCARA ES PENSA QUE HEM INVENTAT LA SOPA D'ALL?


Dins de deu dies, el 16 de desembre, farà dos anys que el diari La Vanguardia, en l'article "Sitges remodelará su histórica fachada litoral", publicava per primera vegada la imatge virtual de la que tenia que ser (i ara per ara sembla que no serà) la nova façana marítima dels edificis del Cau Ferrat, Maricel de Mar i Casa Romocara (Can Xicarrons), un magne projecte que va posar els pèls de punta a molts dels que van poder veure per primera vegada quina seria la nova cara d’una de les postals més reconegudes del nostre poble. També era la primera vegada que llegíem la quantitat econòmica que suposava aquesta remodelació: 10 milions d’euros!!!! 

Entre les actuacions que es realitzarien en aquest projecte de reforma dels museus destacava la construcció d’una nova façana de vidre que permetria “dialogar amb el Mediterrani”. Amb els mesos vàrem anar coneixent una mica més les “intimitats” del projecte i aquesta façana vidriada anava una mica més enllà, convertint-se amb una brutal i trencadora estructura de vidre i metall penjada sobre el mar, dins de la qual s’hi col·locaven unes rampes per on podrien circular els visitants del museu, i gaudir d’unes vistes privilegiades sobre la Mediterrània. 

 Més enllà de la desfeta patrimonial que suposava (i ha suposat) la col·locació d’aquesta passera de vidre sobre una façana catalogada amb màxim nivell de protecció, també permetria sentir l’olor salada del mar? I  la remor de les onades?  I pescar-hi? Doncs em sembla que no, però fa 76 anys, pocs dies abans que l’escultor Pere Jou escrivís els seu “crit d’alarma” sobre la necessitat de conservar literalment la “blanca Subur”, en el mateix setmanari el pseudònim PARABOL publicava aquesta glossa en el que reclama la construcció o millora de d’un pas que permeti accedir sense perills a les roques de sota el Maricel. 

Si entre els objectius que van portar a aprovar el projecte de remodelació dels musues hi havia el de trobar  aquest diàleg entre l’home i la Mediterrània, crec que aquesta solució  de 1935 hauria estat molt més econòmica, respectuosa amb els edificis, patrimonial, ecològica...... ja us dic, la sopa d’all fa anys que es va inventar!!



El Baluard de Sitges del 7 de juliol de 1935

Glossa Setmanal. Urbanisme i pesca
(...) Avui, seguint el fil diguem-ne urbanístic, llancem una iniciativa- i potser no som els primers- modesta com la petició del rellotge, que bé no és d’una indiscutible utilitat pública, mereixerà no tan sols l’aprovació dels sitgetans i forasters, amb dels turistes tots i, sobretot, de l’honorable gremi dels filòsofs pescadors de canya, a profit dels quals i pel foment de la qual pesca resultaria, tanmateix, la reforma que proposem.

Es tracta de fer assequible a tothom, mitjançant una escala no pas monumental ni decorativa, aquell espai de costa de sota el Maricel, darrera l’Església parroquial. Avui hom hi pot baixar voltant per la Punta, amb un cert perill puix que, ultra haver de saltar per la balustrada i enfilar-se per les roques, cal passar per la maroma d’uns taulons de melis aguantats pels ferros rovellats que fa uns quants anys, després de gestions laborioses, aconseguí l’Ajuntament que fossin posats la Societat Foment de la Pesca amb Canya. És gràcies a aquesta iniciativa, doncs, que s’hi pot anar. Ho hem fet personalment, vencent obstacles i perills, per constatar la bellesa que descobrírem en una foto presa des d’aquest lloc, en la qual es feia tota la façana marítima del Maricel bastida damunt les roques com un castell de llegenda. I ho diem sense eufemismes: la perspectiva és magnífica i l’abruptuositat de les roques, amb el joguineig de l’aigua, té un atractiu comparable a les cales idíl·liques de la Costa Brava. Un veritable i insospitat focus d’atracció turística. Un recó prop del nucli vilatà, adequat per a la pesca de canya, ja que és lluny de les clavegueres. 

  
Els nostres bons amics de l’Ajuntament tenen la paraula i està ben bé al seu abast la realització de la millora, posat que el pressupost d’una escala de pedra i l’anivellació del sòl és qüestió de poques pessetes. I, encara, si  goséssim proposaríem que s’enderroqués el pont del capdavall de carrer Rafael Llopart, que construïren els dictadorets  locals pels dies de pluja ja que l’estètica de la Platja Sant Sebastià hi sortiria guanyant. –PARABOL.

1 de des. 2011

PASSEN 76 ANYS I A SITGES...SEGUIM LLUITANT PEL NOSTRE PATRIMONI

Fa dues setmanes, a l'Eco de Sitges la Plataforma SOS Sitges, va publicar un article que sota el títol "Conversió de la Casa Rocamora en Museu Ramon Casa i Pinacoteca de Sitges" es proposava destinar la casa Rocamora a Museu Ramon Casas i Pinacoteca Sitgetana, reconstruint en lo possible els elements constructius i de decoració de la planta baixa de l’edifici, no solament recol.locant les peces ceràmiques dels arrambadors de la planta baixa, sinó també reconstruint el nínxol i la font, totalment recoberts de peces ceràmiques, així com situar la llar de foc en el lloc on li correspon, i no descontextualitzada i musealitzada al primer pis com proposa el projecte aprovat, que la situa d’esquena al mar. També considerem innecessaris els espais destinat a bar, aules i biblioteca, funcions que es poden desenvolupar en altres edificis propers, com l’edifici Miramar o la pròpia biblioteca municipal. Les plantes superiors l’edifici podrien convertir-se en un espai expositiu del segle XXI, amb totes les noves tecnologies aplicables a la funció museística".  
Tot i que darrerament són alguns més els sitgetans i no sitgetans que s'han pujat al carro de la crida per conservar el patrimoni arquitectònic i cultural de Sitges, les hemeroteques ens demostren que aquest moviment popular no és nou. Si llegim setmanaris com el mateix Eco de Sitges, el Baluard de Sitges, La Punta, La Gaceta de Sitges..... ens trobem amb articles molt interessants, firmats per pseudònims o per figures destacades de la cultura i de l’art català, en els que d’una manera o altra es reclama la necessitat “vital” de lluitar per a garantir que Sitges es conservi i valori. 

Entre aquests “crits d’alerta”  i declaracions d’amor al nostre poble, m’ha impressionat el que va fer l’escultor Pere Jou l’any 1935,  on reclamava la creació “d’una associació de sitgetans” que s’unissin per “mirar de tornar a Sitges aquella blancor” que tant havia enamorat. Han passat 76 anys des del seu article i les façanes de Sitges no sols són de color groc, sinó que en podem trobar de blaves "pitufo", negres, roses, vermelles.....i les que han de ser ocres de color blanc!!! Potser estaria bé que, encara que vuit dècades més tard, els sitgetans tornem a llegir les sàvies paraules d'aquesta gran persona que tant va estimar Sitges, contribuint amb el seu art a fer del nostre poble un dels llocs més bells i glosats del Mediterrani.



Baluard de Sitges, 4 d’agost de 1935

La “blanca Subur” en perill de tornar-se groga

Cal fer un crit d’alarma. D’un quant temps ençà, en la nostra blanca Subur, admirada pel foraster en venir-hi per primera vegada, per la netedat dels carrers i per les cases netes i polides, a diferència d’altres pobles, i que dóna un benestar d’esperit als qui la visiten, que fa que els vinguin desigs de quedar-s’hi, que els animi per grans empreses, que s’hi enamorin i s’hi casin, que ja és una empresa, aquesta blanca Subur, doncs, està en perill de tornar-se groga. Els xalets que es van construint són pintats de groc, qui sap si a gust dels arquitectes, o be dels propietaris, o per mal gust d’uns i altres. Les noves construccions dels sectors del Vinyet i Terramar han començat a esser pontades grogues de manera alarmant, que amenaça estendre’s al poble. Ja alguns sitgetans que viuen en el cor de la vila, m’han manifestat la seva intenció de pintar grogues unes cases noves d’aquests carrers admirats. Jo voldria en nom de la Tradició de la blanca Sitges i en record de les escumes del seu mar, que es pogués aturar aquesta nova febre groga, aquesta mena de fiebre amarilla. Potser que la Societat d’Atracció de Forasters de Sitges, on hi ha sitgetans excel·lents, hi digués la seva, si per cas els hagués agafat també la febre aquesta, potser fóra l’hora de fer una societat d’atracció de sitgetans per mirar si tornàvem a Sitges aquella blancor de núvia que tants enamorats ha fet d’aquesta vila. 
PERE JOU




15 de nov. 2011

Jack Bilbo, tan fer com el dibuixen? (sic), o SOS Sitges fruit de la casualitat?


Els que de tant en tant llegiu aquest bloc us sonarà quan dit que el post d’avui es fruit de la casualitat, però de veritat que el post d’avui és fruit de la casualitat, i si segueixo així m’hauré de plantejar un apartat on reunir aquests articles.

 Fa dos dies el meu amic Àlex em va enviar, via facebook, aquest foto amb el títol de “T’han plagiat!!!!”, referint-se al lema-logo de la Plataforma SOS Sitges. A partir d’aquesta imatge, i de l’aclariment d’on estava situat el nou bar, es van iniciar dues vies diferents de comentaris, això si, les dues de remembering total. La primera va servir per recordar els diversos noms que al llarg dels anys ha tingut aquest soterrani del carrer Illa de Cuba de Sitges.  A la meva època va ser el Bottle, un bar mític i segur que ple de records i anècdotes pels que ara estem entre els 30 i els 40 anys, igual que el Tabú on ara hi ha el Village. En Josep Maria va una miqueta més enllà en el temps i ens situa a la dècada dels 60’s al parlar de  l’Indianàpolis (amb el protagonisme d’un Scalextric gegant) i del pub Black Jack de principis dels 70’s.  Però els noms han estat molts més, tot i que jo el darrer que puc recordar, tot i que no hi vaig arribar a entrar mai, va ser el Magma Club. 

Ara el bar es diu SOS Musical Bar Sitges, una nom que la segona línia de comentaris ha demostrat que no és gaire original. De nou en Josep Maria retorna als anys 70’s amb el bar dels germans Baqués van tenir al carrer Parellades, just al costat de l’actual Magma, casa mare, podríem dir, del Magma Club.  I aquest comentari ens porta al Sebas i a mi a recordar aquella cocteleria que va obrir a mitjans dels anys 30, Jack Bilbo (jo escric que l’any 1932, i ara se que vaig errada) al mateix carrer Parellades però cantonada amb Sant Pau.  Doncs fins aquí, ha quedat el tema de facebook i la foto plagi de l’Àlex, amb un darrer comentari a les 4 de la tarda.

I ara ve la casualitat!!!Seguint amb el meu buidatge del setmanari El Baluard de Sitges del dia 4 de març de 1934, a la segona pàgina que obro llegeixo, SOS. Es tracta d’un article firmat pel pseudònim IRONICAL, en el que es parla àmpliament sobre la futura obertura d’una cocteleria a Sitges, una tipologia de local a l’americana que l’autor del text els veu com a llocs incòmodes, sorollosos, estridents..., defectes que es veuen incrementats davant del coneixement de qui és el propietari de l’establiment, Hugo Baruch (Berlin,1907-1967), que durant la seva estada a EEUU va canviar-se el seu nom pel de Jack Bilbo, personatge sobre el que ja vaig parlar en aquest bloc fa uns quants anys, i del que a la revista Sàpiens li van dedicar un article en el número 19 de maig de 2004. 


L’article també serveix per ampliar la informació que ens donava en Sebas a facebook, ja que Bilbo no sols tenia un lleó amb el que es passejava per Sitges, sinó que el seu petit zoo particular era una mic més extens, amb un mico i gossos de moltes races. Ah! i  Bilbo també va obrir una botiga , el Barco, al carrer Fermín Galán nº 3, actualment carrer de Sant Pau.


Crec que el text és interessant i que tot els els gairebé 80 anys que separen la inauguració del primer SOS del d’avui, les coses no han canviat gaire. No sols els tamborets segueixen sent alts i incòmodes i la músics estrident, sinó que encara hi ha molts que, com Jack Bilbo, no sabem si són  “tan fer com el dibuixen”, en traducció actual i castellanitzada, “tan fiero como lo pintan”. El bar SOS va ser inaugurat amb gran èxit el dia 10 de març de 1934.

Sobre aquest personatge i la seva estada a Sitges en trobareu molta més informació en el bloc MERZ MAIL, que per cert, ha posat un link explicatiu sobre la casa de Bilbo a Sitges, la coneguda com a Ford Bill,  amb imatges dels plànols de l’arquitecte Josep Alemany, de 1932. 


Jack Bilbo era una gran amant de l'art i entre els seus artistes preferits hi trobem a Pablo Picasso, sobre el qual Bilbo va escriure un llibre l'any 1945. Aquesta passió pel pintor malagueny queda patent en l'estil que Bilbo aplica em algun dels seus múltiples dibuixos fets amb tinta blava, unes obres originals que podeu veure en aquesta galeria de Londres. 








El Baluar de Sitges, 4 de març de 1934

S.O.S
 S.O.S Paraula internacional del Códig Telegràfic, que el mateix la fem servir per demanar auxili, com per acreditar una marca d’arròs, un film, etc.
Avui a Sitges, S.O.S la veiem emmotllada en una façana blava del carrer de Parellades, amb unes lletres amb els cabells de pinta espantades de llur propi significat. S.O.S aquí vol dir auxili... auxili que clamarà el noctàmbul  l’ambular per Sitges a les acaballes de la nit, quan hom no sap que fer i no és decidit encara anar a fer consultes amb el coixí, auxili que vol el que es deixa caure en aquests llocs que serveixen per fer-hi els últims badalls del jorn, tot paladejant un cocktail explosiu o bé traguejant un vas de llet fresca de cabra.
El Segle XX ens ha importat amb profusió aquesta mena de bars american en els que es consumeix beguda generalment assentat en uns incòmodes taburets llarguíssims, voltat de paraules enrabessades, de mots gairebé internacionals, de cares cosmopolites, d’estridències de jazz, i de cafeters polits i uniformats que s’han de limitar a dir un -aboqué!.... en anglès, gens simpàtic ni commovedor.
La setmana vinent s’inaugura un bar d’aquesta mena, un “Internacional Bar”, el propietari del qual és, esgarrifeu-vos que això és tràgic, el famós Guarda de Corps (?) d’Al Capone, Jack Bilbo, l’home dels cabells eriçats i pipa voluminosa, de cos atlètic, forçut i d’un ventrell excessiu a punt d’escapar de la seva cordial persona.
De Jack Bilbo, ja n’ha parlat la Publicitat el 15 de desembre de l’any passat, atestiguant Bilbo com lloctinent del famós gangster de Xicago, quals afirmacions han fet eco a Sitges i ja tenim a la nostra vileta blanca i delicada, marcida pel pas suprem de la gallardia pirata d’aquests gangster (?) pacífic.
Aquest gran amic dels animals que posseeix un autèntic i formós lleó, un mico i una sèrie numerosa de gossos de diverses races, obre pacientment un bar americà a la nostra vila, potser per descansar de la seva vida agitada... tal com deia la premsa.
Els fets diran si en la Blanca Subur, el Sr. Bilbo és tan fer com el dibuixen, i a veure si per descans de tots, aquest bon senyor serà tan dolç com els seus cocktails.  

IRONICAL

El Baluard de Sitges, 18 de març de 1934

Noticiari
Dissabte passat s’inaugurà a Sitges el Bar Internacional SOS.
Després de fer ofrena d’uns coctails exquisits als representants de la premsa, el famós Jack Bilbo obrí al públic el seu port refugi, en el qual desseguida hi demanaven auxili uns quants sitgetans freturosos de conèixer les barreges delicioses del “barman” del SOS.
Creiem serà, SOS, un èxit, que contribuirà a fer més internacional el nom de Sitges.

2 de nov. 2011

EL 2013 SITGES TÉ MOLTES COSES A CELEBRAR.... O AIXÒ ESPERO!!!

Molt bon lema...
 El dimarts 16 d’abril de 2013 celebrarem  el 80è aniversari de l’obertura Cau Ferrat de Sitges com a Museu públic tal i com havia establert Santiago Rusiñol en el seu darrer testament atorgat el 29 d’abril de 1929 i en el que llegava la seva casas taller, el Cau Ferrat, amb el seu edifici i les seves col·leccions, a la vila de Sitges. 

En aquest gran acte de generositat vers el poble que el va acollir i estimar, Rusiñol només hi posava dues condicions: que res del Cau pogués ser alienat ni venut, ni pogués sortir de Catalunya.  Dos anys més tard, el 13 de juny de 1931,  Santiago Rusiñol moria a Aranjuez i amb la seva desaparició començava el procés legal que compliria la seva darrera  voluntat,  passant el Cau Ferrat a mans de Sitges “perquè tinguéssim cura d’ell a perpetuïtat. (...) la millor manera d’honorar-lo és assegurant la conservació i àdhuc l’ampliació d’aquest museu. És un monument que ell mateix es feu (...)”(El Baluard de Sitges, 15 d’abril de 1933), i convertir-lo en una de les principals atraccions culturals i artístiques del poble, així com el gran tresor i orgull de molts sitgetans.

Però aquesta ara perquè perd el temps parlant d’una commemoració per a la que encara falta un any i mig? 

El dijous passat es constituïa el nou Consorci del Patrimoni de Sitges,  pas fonamental per a començar a parlar, que no pas començar a treballar, de la modificació del projecte de reforma dels edificis del Cau Ferrat i Maricel de Mar, ja que fou aquest ens públic el que va encarregar el projecte i el que ara és ell el que ha de demanar els canvis establerts.  Així dons, és a partir d’aquest moment que s’inicia un moment crucial per aconseguir mantenir alguna cosa del  poc que queda del que esperem segueixi sent considerat el conjunt arquitectònic més destacat del patrimoni de Sitges. 

Durant la roda de premsa per anunciar el nou Consorci l’alcalde de Sitges, Miquel Forns, que estava acompanyat pel president de la Diputació de Barcelona i ara també del Consorci del Patrimoni de Sitges, Salvador Esteve,  va anunciar que degut a aquests canvis  les obres es retardarien fins a finals del 2012 per poder obrir durant els primers mesos de 2013.... Genial!!!!! 



Aquí arriba la meva proposta (una nova carta als reis?)!! No crec que hi hagi millor dia per reobrir al públic el Cau Ferrat i el Maricel de Mar que aquell mateix  16 d’abril de 2013 quan a Sitges hem de celebrar amb tots els honors que ens permeti la crisi econòmica que vivim, els 80 anys del nostre Cau, un dels principals museus modernistes del món.  

I mentre llegeixo com va anar aquell dia de 1933 encara ho veig molt més clar. La festa va ser elegant i totalment transportable a 80 anys més tard sense que això suposi una demodé molt visible. El timing de com ha d’anar l’acte d’inauguració queda clar i és el més coherent per a una festa d’aquestes característiques i econòmicament viable, ja que podríem aprofitar una mica de la pintura de les obres dels museus per arreglar la façana de la cotxera de Vidal Quadras, on col·locar-hi les banderes, algunes de les quals ja tenim en stok, com és la Senyera, la del Cau Ferrat, la  de la Vila de Sitges, la del Prado, la de El Retiro.... 

No se si durant aquests any i mig que falta per a tan important celebració tindrem temps i sort, però aquell 16 d’abril de 1933 lluïa esplendorosa la bandera de la República.... espero que en el cas (per desgràcia més real) que aquesta no hi pugui onejar l’any 2013, el seu lloc no sigui ocupat per una que mai hi va ser (i que segons on mai hi hauria d’haver estat). 






Però el que si que haurien de plantajar-se les autoritats seria variar la ubicació del dinar o sopar, o la festa inaugural i aprofitar que aquells mateixos dies l'hotel Terramar celebrarà també 80 anys. Ja se que poc queda d'aquell Gran Hotel Terramar Palace, inaugurat el 9 d'abril de 1933, i que va esdevenir un dels establiments més importants d'Europa, però crec que és just valorar la importància que va tenir per a l'esdevenir de Sitges. 


Dibuix de l'arquitecte Josep Maria Martino de l'interior de l'Hotel Terramar
Doncs ara toca anar estalviant poquet a poquet per a que la festa (sigui el dia que sigui) de la inauguració de la restauració, remodelació, deformació, reinvenció, restructuració, revisió, recol.locació, reordenació, rehabilitació..... (el temps dirà com acabarà tot això) dels museus de la façana marítima de Sitges, sigui un gran èxit i que tots ens tornem a sentir orgullosos del nostre poble, a la vegada que  tot aquest llarg procès ens hagi servit per a apreciar el nostre patrimoni i entendre la necessitat de conservar-lo. 



 El Baluard de Sitges, 9 d’abril de 1933

Museu del Cau –Ferrat

“Podem anunciar amb caràcter definitiu per al diumenge de Pasqua, dia 16 del corrent, la inauguració oficial del Cau Ferrat com a Museu públic. Hi assistirà l’honorable Sr. President de la Generalitat i el Conseller de Cultura Sr. Gassol que és a l’hora President del Patronat del Cau Ferrat, l’Alcalde i Ajuntament de Sitges, l’Alcalde de Barcelona, la Junta de Museus i delegacions d’entitats artístiques, científiques i culturals de la capital, junt amb totes les de  Sitges. 

La festa es celebrarà a la plaça del Baluard Vidal-Quadras. Els senyors Vidal-Quadras han donat tota mena de facilitats perquè pugui adossar-se la tribuna presidencial a la façana de l’edifici cotxera, que serà cobert de cortinatges. Davant de la tribuna es formarà un clos pels invitats, on hi haurà un miler de cadires. En el terrat de l’edifici si col.locaran les banderes de la República, la Catalana, la de la Vila de Sitges i la del Cau Ferrat, i fent-los honor, totes les ensenyes de les entitats de Sitges que vulguin assistir a l’acte. Darrera el fris de  banderes es situaran els músics i els cantaires del cor i l’Orfeó de Sitges que seran invitats a prendre part a l’acte.

Després dels discursos inaugurals, el senyor President de la Generalitat, acompanyat del Sr. Conseller de Cultura, de l’Alcalde de Sitges, de l’Ajuntament de Sitges i del Patronat del Cau Ferrat i demés autoritats, es dirigirà al Cau Ferrat procedint al descobriment de la làpida erigida per l’Ajuntament de Sitges en la façana del nou Museu, on constata la gratitud dels sitgetans vers Rusiñol. La làpida és modelada en marbre per l’escultor Jou i decorada d’un fris on hi ha l’escut de Sitges i episodis de la història del Cau Ferrat. Després el Sr. Alcalde de Sitges entregarà la clau del nou Museu al senyor President de la Generalitat, que l’obrirà al públic.



Les autoritats seguidament visitaran el nou Museu que donada l’hora, quedarà clos al públic fins a les 3 de la tarda. Des de les 3 a les 6, podrà ésser visitat lliurement. El dilluns de Pasqua regirà ja la condició reglamentaria d’entrada, que serà com sempre gratuïta per al veïns de Sitges, que hauran de sol·licitar un ticket a la Casa de la Vila.

Entre un grup de dames i noies de Sitges, de tots els estaments, ha pres forma la iniciativa de que hi hagi sempre al Cau Ferrat, sota el retrat d’En Rusiñol, un ram de flors, que sigui homenatge perfumat i silenciós de gratitud al fundador del “Cau”. Aquesta agrupació femenina que compta ja amb moltes associades , es titula “El ram de tot l’any a Rusiñol”. Les dames i donzelles que s’hi vulguin inscriure, poden adreçar-se al domicili de la Srta. Maria dels Dolors Bertran, carrer Ferrer Guardia nº18. Es tracta d’establir un torn còmode, de manera que donat el número de les que hi ha actualment inscrites, amb un dia cada més de portar flors al Cau Ferrat hi haurà assegurada la continuïtat d’aquest homenatge tan gentil en la seva forma.

Al peu del ram de flors, hi haurà una targeta indicant en nom de la sitgetana que n’ha fet ofrena i les associades seran avisades cada setmana, del dia que els hi toca el torn respectiu”

25 d’oct. 2011

SI ÉS PER UNA BONA RAÓ VA BÉ QUE ET GASTIN EL NOM....


 Beli, Beli, Beli, Beli..... Aquests darrers quatre dies el meu nom ha estat citat en tres publicacions diferents ... i pensareu, per què escriu Beli quatre vegades al principi del text? Doncs pq ahir durant una visita, potser també d’obres però amb un resultat molt diferent al dels museus de Sitges, vaig ser rebuda per la Patricia i l’Adriana amb una gran benvinguda. Confesso que veure el meu nom i el de la meva nena, dibuixats amb molts colors i envoltats d’estrelles em va agradar molt més que la fredor que proporciona la tipografia negre sobre fons blanc. 

Doncs ara que ja coneixeu la primera Beli, us explico per sobre les altres tres. A la Crònica Local que va publicar en Vicenç Morando a l’Eco de Sitges aquesta cap de setmana, el periodista (tot i que per a mi té encara més importància com a historiador de l’art ) escriu un article en el que tracta la visita que vàrem fer conjuntament a les obres del Cau Ferrat i del Maricel de Mar el passat 11 d’octubre. Observador com és, en Vicenç no només estava atent a tot el que explicava l’arquitecte director de les obres, sinó que anava agafant apunts de les reaccions, sobretots gestuals i facial, d’ alguns dels visitants al llarg del que jo avui descriuria com un safari dins d’una selva de ferros i formigó. 

Estructura nova col.locada a la façana marítima de Maricel. Innecessaria....

En el seu article llegim: "En sortir de la visita era ben fàcil poder constatar tres realitats punyents. (...) Segona: la que viu la plataforma, i Beli Artigas en particular, amb l’expressió pròpia de les tragèdies consumades sense remei marcada al rostre, i corpresa de veure com s’ha actuat en els edificis en una intervenció que, per a els integrants del grup, ha estat traumàtica, irreversible i desencoratjadora". 


Estructura de la casa Rocamora. Ascensor?
M’imagino el que va passar pel cap dels altres membres de la Plataforma, però pel que fa a mi en Vicenç ho ha clavat, tot i que us puc assegurar que no em vaig posar a bramar i a cridar davant d'aquell esperpèntic espectacle pq ja ho havia fet minuts abans i no em quedaven ganes. La visió de com està el que fins fa pocs mesos era un dels principals conjunts arquitectònics de Catalunya, em va causar un fort cop i una tristesa indescriptible.  En un primer moment la sensació de que la feina, la lluita i l’esperança que la Plataforma  SOS Sitges hem dedicat a denunciar aquest projecte no havia servit per a res. Però aquest pensament té una data de caducitat molt curta, i en poques hores ja tornàvem a estar amb les forces carregades per a seguir lluitant pel que, des del primer dia, creiem que és just i necessari: protegir, valorar i respectar el nostre patrimoni. 

Per cert, i com ja he dit, en Vicenç anava “prenent apunts”  del que allà s’anava comentant. Així doncs, el que es va poder escoltar va ser que Miquel Utrillo “no tenia ni idea constructiva i que era un terrorista patrimonial”, i no terrorista cultural (potser aquesta definició la podem deixar per algú altre).

Conjunt del Maricel obra de Miquel Utrillo

El tercer Beli el dec al diari El País i al periodista José Ángel Montañés, que al contrari del que hem pogut rebre des de la Vanguardia, sempre s’ha mostrat interessat en aquest tema que considera prou important com per fer-li aquest reportatge publicat el diumenge passat, dia 23 d’octubre. Després d’una llarga conversa amb Montañés, que per cert ell va aguantar estoicament, sorgeix l’article El Cau Ferrat no se toca.

"No sabía ni dónde estaba, me costaba reconocer estos lugares que conozco como la palma de mi mano", asegura Beli Artigas, miembro de la Plataforma SOS Sitges”.  

Evidentment que la declaració és meva, però en això de “la palma de mi mano” no m’hi veig reflectida. Ho vaig dir?  però ho vaig dir així de bé? L’altre dia em vaig dedicar a preguntar als de casa en que pensaven, ja que parlar parlen en català. Jo penso en català i quan parlo en castellà vaig traduint sobre la marxa... com es deu dir en català “como la palma de mi mano”?  com li deuria expressar jo al periodista, ja que porto dos dies intentant recordar-ho i no em ve al cap?   Aquest no reconèixem en unes paraules és la mateixa sensació que tinc quan m’escolto parlant per la ràdio.... aquella no sóc jo però diu el tot el que penso!!

Detall del marbre del terra de la Sala Brollador del Cau Ferrat

El quart Beli el vaig trobar ahir citat en un bloc que ha decidit posar punt i a part. Els autors de Sitges Barcelona s’acomiaden amb un “Hasta pronto”,  article en el que fan un repàs del seu any de vida. El meu bloc Criticartt va ser citat en una de les primeres entrades de Sitges Barcelona i fou així com de manera espontània vaig proposar el crear una secció dedicada als blocs sitgetans, tal i com també fan a Ràdio Maricel, una proposta que van acceptar creant la Sitgesfera. Escriure un bloc i mantenir-lo actualitzat significa temps i feina, i que quan això ho fas de manera totalment voluntària, les crítiques et fan perdre part de d’il·lusió que necessites per seguir endavant. Però hem d’agafar la part positiva d’alguns comentaris que en fred podem trobar insolents, imbècils o inútils! Us ho dic per experiència, ja que si no fos així, el meu bloc no hauria durat ni dos mesos. 

I per acabar el tema dels blocs!!!! Moltes gràcies als quatre lectors que van intentar desxifrar l’enigma dels “Escàndols Municipals” que us vaig proposar en el post passat. El va encertar un dels anònims..... 

En el setmanari el Baluard de Sitges del 6 de novembre de 1932, es va publicar l’article  aparegut dies abans al  setmanari “Saba Nova” de Rubí. Es tracta del 

manifest publicat per la Lliga Regionalista, amb la firma del seu honorable president, el gran patriota En Raimond d’Abadal, ha despertat pregon entusiasme i fervents esperances d’aconseguir un canvi radical d’orientació en la política i govern de Catalunya, i és de creure que farà agermanar grans correts d’opinió per a un fi comú, fent triomfar el seny ordenador i la patriòtica política que sapigué desarotllar l’immortal Parta de la Riba.
Es hora ja de difinir-se. Cada ciutadà ha de cumplir el seu deure, perquè els que no s’interessin per la vida pública no tenen dret després de criticar i plorar com infants l’actuació i les vergassades dels mals governants.
Pobre Catalunya si no realitza un acte d’energia i no sap foragitar del Govern a la gent que avui l’usufructa!” (sic).