29 de nov. 2010

ALGÚ POT TRUCAR AL CONSORCI I A L'AJUNTAMENT DE SITGES?


Algú hauria de trucar al Consorci del Patrimoni de Sitges i recordar-li que al mig del Passeig de la Ribera, en una banyera-container-jardinera, hi ha una bella escultura de Pere Jou, la nostra estimada Sirena, que es troba en un estat de conservació deplorable. 

Fa més d’un any, i de dos.... gairebé  tres, que des de l’Ajuntament de Sitges, i concretament en boca del regidor d’urbanisme Armand Paco, es va anunciar públicament, reafirmant-se uns mesos més tard, la restauració d’aquesta peça primordial del patrimoni artístic de Sitges, i la posterior descol·locació de l’escultura en el lloc que va ocupar ja fa uns anys, i que permet un major lluïment d’aquesta. Posteriorment, i quan van estar a punt de col.locar una nova escultura a les escales de la Punta,  un grup a facebook i el clam popular va frenar aquesta proposta, i aquest cop fou el regidor de  cultura, Gabi Serrano, el que va tornar a prometre aquesta necessària i urgent restauració de la Sirena. 

Doncs seguint la tendència del nostre consistori, que destaca pels seus molts si si i pel poc fer.... passats aquests més de 30 mesos, la Sirena segueix en aquella mena de pedestal hortera, amb més esquerdes que mai.... i amb una cara de tristesa que fa que cada vegada que els nostres ulls coincideixen, jo no li pugui aguantar la mirada per vergonya i ràbia, davant l’evidència. 



 Així que si hi ha alguna bona persona, i amb més fe que jo, que l’he perdut pel camí d’aquests darrers anys,  que truqui al Consorci del Patrimoni i que els hi expliqui el que tenen i que no són capaços de valorar ni estimar, fins al punt de permetre la situació en que es troba la Sirena de Pere Jou!!!!

25 de nov. 2010

ANA MARIA MATUTE, PREMI CERVANTES...... I EL SEU SITGES



AHIR VAN DONAR A ANA MARÍA MATUTE EL PREMI CERVANTES, I PER RECORDAR ELS ANYS QUE VA VIURE A SITGES, HE FET UN PETIT RECULL D'ENTREVISTES ON ELLA FA REFERÈNCIA A LA SEVA ESTADA A SITGES DURANT ELS ANYS 70, AIXÍ COM ELS RECORDS INFANTILS A LA CASA SITGETANA DE LA SEVA TIA.

¿Y lo ve usted todo con una mirada literaria? Lo veo todo con mis ojos. A todo el mundo le pasa. Yo cuento un cuento a dos personas y luego cada una cuenta una versión diferente. Cuentan lo mismo, pero de otra manera. O lo cambian. Cuando vivía en Sitges, venía un tropel de niños por las tardes y ahí, al lado del fuego, les contaba cuentos. Las madres me decían: "Ya sabemos cuándo hay cuento en la casa de la Matute, porque los niños dejan la televisión". Luego les preguntaba y a veces me contaban un cuento completamente diferente al que yo les había contado. Sobre la misma base, sí, pero distinto. Porque los niños tienen mucha imaginación. Luego la pierden. La perdemos, vaya. Bueno, yo no, yo no. 


Ana María Matute entre Anna Maria Moix i Esther Tusquets al terrat de la primera a Sitges

-Viviste en Sitges unos ocho años. Tengo entendido que tu estudio estaba completamente encristalado, daba impresión de ser todo de cristal, con una vista que daba a un jardín donde se veían palmeras y la cúpula de un cine que se llama El Retiro. No muy lejos estaba el mar: un paraíso para cualquier escritor.

- En Sitges tuve la mejor habitación para escribir que se puede imaginar. Estaba hecha en una parte de la terraza y las paredes, de la mitad al techo eran de cristal. La vista y el ambiente, tanto en invierno como en verano, eran maravillosos; eran de cuento de hadas... Nunca jamás he tenido una habitación como aquella. El mar estaba muy cerca, y lo oía y lo sentía. También había una palmera que quedaba justo enfrente de mi vista y con la que tuve muy buena relación; fuimos amigas, igual que sucedió con los tres árboles de Mansilla.

La voz del silencio: la campana de cristal me ha conmovido, hasta me ha hecho llorar. Me ha recordado los momentos maravillosos que mi hermana y yo solíamos disfrutar con ella. Este prefacio, por lo tanto, es un retorno a la época dorada de mi infancia cuando, de pequeñas.



Verónica y yo pasábamos parte del verano en Sitges, en casa de la tía Ana María. Aquellos veranos eran deliciosos, porque representaban además del sol y la playa la libertad más absoluta. A la tía todo le parecía bien, podíamos comer todos los helados del mundo, ir al cine todas las noches, levantarnos cuando se nos acabara el sueño y sentarnos a la mesa cuando teníamos hambre. Supongo que la tía debía de ser por aquel entonces eso que dicen los artistas: bohemia y genial. (...)

El recuerdo de aquellos veranos y de aquella casa me persigue aún hoy de forma muy agradable, porque muchas de las cosas cotidianas de mi vida actual están ligadas muy concretamente a la manera de hacer de la tía. Adorno mi casa como recuerdo que lo hacía ella en Sitges. Con los años, los objetos que me ha ido regalando y que pertenecieron a aquella casa se han convertido en fetiches que encierran una vida que a mí me parecía ideal.

(...) El primer objeto cotidiano que convirtió en algo extraordinario fue una vieja maleta que, convenientemente trabajada por ella y con unas patas pasó a ser la mesita que había delante del sofá para tomar café y que dentro guardaba precisamente el juego de café. Otro objeto increíble construido por la tía fue un pueblo enorme que era una lámpara y que sujetó con tanta fuerza a la pared que fue imposible sacarlo de allí cuando dejó la casa.(...)

Algunas veces pasábamos unos días de invierno en aquella casa de Sitges y entonces dormíamos en la habitación de Juan Pablo que tenía una chimenea. La tía la encendía; nosotras nos metíamos en la cama y ella traía las gafas y el libro de los cuentos de Andersen. Nos los leía y para realzar más un pasaje, levantaba la cabeza, nos miraba por encima de sus gafas y suspendía la mano durante unos segundos en el aire, como ayudando a las palabras a que flotaran por la habitación. Me siguen encantando aquellos cuentos pero, cuando se los he leído en voz alta a mis hijas, siempre he acabado llorando. No sé si por el cuento, o por no poder volver a aquella felicidad tan pura de los diez años cuando, por primera vez, me lo leyó a mi.

GAZARIAN-GAUTIER, Marie-Lise (1997) Ana María Matute: La voz del
silencio. Madrid: ed. Espasa Calpé.

PAREJA MATUTE, Sapo, “Prefacio. Recuerdos de infancia”,
en Marie-Lise GAZARIAN-GAUTIER, Ana María Matute. La voz del silencio,
ed. Espasa, Madrid, 1997.

11 de nov. 2010

LA TEATRALITAT D'UN SOMRIURE QUE HO DIU TOT

M’agrada molt retrobar-me amb ell, i em fa feliç recordar aquesta rialla!. Miro el peu de foto i veig que va ser feta durant el mes de febrer de 2009, un mes abans de morir. Jo no sabia que poc temps abans s’havia posat malalt, i la seva mort em va venir de sorpresa. Massa de sorpresa. Però veure el seu somriure em reconforta. A la imatge apareix relaxat, al menjador de casa seva i envoltat de les seves coses. Em crida l’atenció la presència esquinçada d’un quadre de Cardona Torrandell. No em sobta, ja que aquest pintor vilanoví era una de les passions artístiques que ens unia i que ens havia suposat  més d’una conversa interessant. Fa uns mesos, en l’homenatge que es fa fer des de la blogoesfera a la figura d’Espriu, i coincidint amb el primer aniversari de la mort de Salvat, vaig escriure un petit article sobre la seva relació professional: “ 25 sense Salvat, 15 sense Cardona Torrandell,  1 sense Salvat”.

Al Culturas de la Vanguarida llegeixo l’article de Joan Ollé, “Apogeo y caída de Salvat en la pequeña Mahagonny”. No coneixia l’obituari que es va publicar a El País en motiu de la seva mort. Brutal! Demostra el poc coneixement que aquest “anònim redactor”, com l’anomena Ollé, tenia de Salvat. 

 Jo vaig ser, al igual que Ollé, una més dels milers d’alumnes que van passar per les seves classes d’Història del Teatre a la facultat d’Història de l’Art a la Universitat de Barcelona.  A diferència d’Ollé jo si que no dubto del “carinyo” recíproc que existia entre Ricard Salvat i jo. 

A la Universitat més d’una vegada m’havia posat en algun compromís. Recordo un dels primers dies de classe, quan ell acabava de rebre les llistes. Durant uns dies vaig passar totalment desapercebuda, però el dia que va començar a posar-li cara a aquells gamarussos que omplíem la seva aula, la meva tranquil·litat i anonimat es va acabar de cop. Li van cridar l’atenció els meus cognoms, molt coneguts per a ell, i no es va poder estar de fer-me aixecar davant de tots els meus companys i descobrir algunes detalls personals que havia pogut amagar fins aquell moment. El més destacat, explicar a tots els meus companys, que la professora que feia una estona havia estat al lloc que ara ocupava en Ricard Salvat, era la meva mare.  Segur que algun dia ho sabrien, però jo no esperava fer-ho tan públic! També em ve al cap el dia que em va fer aixecar davant dels companys i explicar TOT el que sabia sobre la història del Festival Internacional de Teatre de Sitges.  “Deu saber alguna cosa dels seu poble, no?. Ui el seu pare!” van ser les seves paraules davant de la meva cara d’incògnita i de vergonya. Ell no ho feia en va.  Sabia que en algunes persones la tàctica funcionava i en mi va funcionar: al dia següent estava buscant tota la informació possible sobre aquest festival que ell va dirigir, fins arribar a la figura de Cardona Torrandell, estudi el vaig publicar en aquest blog.

Però en Salvat professor, passava a un segon lloc quan es transformava en l’altre jo director de teatre. Aquí tots érem iguals, ens respectava i ens animava a fer la nostra feina de la millor manera possible. Va ser en aquest paper, i per treure’m  el mal gust de boca que m’havia deixat el col·laborar en la producció d’una peça teatral, que em va donar la possibilitat de treballar amb ell a l’obra “Okupes en el Museu del Prado”. Va ser una gran experiència que algun dia m’agradaria repetir... però sense ell no serà igual. Ni millor ni pitjor, simplement diferent.

8 de nov. 2010

LA DIFERÈNCIA ENTRE ESTIMAR I IMPORTAR UN RAVE. PRAGA vs SITGES?

Tot passa i tot queda!!! Desprès de tres dies de viatge a Praga, una ciutat màgica, plena d’història i bellesa, la meva convicció de la necessitat de conservar l’essència dels pobles encara se m’ha manifestat amb més força. Catedrals medievals, edificis barrocs, castells neogòtics, impressionants façanes modernistes, belles construccions art deco, grises cases amb records de l’època comunista....comparteixen protagonisme sense cap voluntat de destacar els uns per sobre dels altres.

Mínimament coneixedors del dur passat d’aquesta ciutat i de les moltes batalles que ha tingut que guanyar al llarg d’aquests darrers segles fins aconseguir, fa poc més de sis anys, la desitjada i obligada llibertat, sobta la lluminositat i bellesa de  les seves façanes perfectament restaurades, la netedat i conservació del carrers cobert per petites llambordes de pedra, que es col·loquen buscant bells jocs estètics que semblen catifes bicolors. Una visió global de la ciutat de Praga em porta a una evidència:els seus habitant i representants polítics se l’estimen, sentiment que els porta a voler conservar i lluir mundialment el seu patrimoni. Estimar..., condició fonamental per entendre aquest respecte pel seu passat, i que altres pobles (o governadors) no tenen per la seva ciutat, ja que el poble els importa “un rave” com es diu vulgarment, amb les conseqüències paisatgístiques, patrimonials, arquitectòniques i socials que això comporta.

Perdent-me voluntàriament pels carrers de Praga, i seguint la meva tendència de fixar-me en els detalls que omplen les façanes d’aquests imponents exemples d’arquitectura moderna, les sorpreses són constants i molt interessants. Grans conjunts escultòrics, vitralls, pintures murals, petits detalls amb una gran força estètica.... i de sobte una finestra amb llum a peu de carrer em crida l’atenció. 
Es tracta d’una aula de la Univerzita Karlova.  Per curiositat m’hi aturo i no puc més que posar-hi el nas per saber que s’està explicant allà i em quedo molt parada amb el que hi ha escrit a la pissarra del fons: Consell de Cent, El Conqueridor, Corts Catalanes!. No m’ho puc creure, just el dia que a Catalunya es discuteix si el Papa Benet XVI ha de parlar o no en català durant la consagració del Temple de la Sagrada Família, en una aula del centre de Praga una desena d’alumnes locals passen la seva tarda de divendres aprenent la història de Catalunya i el seu idioma, el CATALÀ!!! Semblo burra, però no puc més que felicitar-los des de la finestra, i mostrar el meu agraïment per la seva voluntat i per l’alegria i esperança que m’han donat!. 

Un cartell on llegim, ARCA, Aula de Recursos de Català “Carlemany”, em serveix per un cop a casa, buscar informació sobre aquest projecte. Es tracta del Lectorat Català a Prada, una molt bona iniciativa creada l’any 1991 pel Govern d’Andorra i que gairebé 20 anys més tard està totalment consolidada a la capital Txeca.

Al cap de dos dies deixo la ciutat amb el convenciment de que algun dia, no se si proper o llunyà, hi tornaré; i amb la tranquil·litat de que quan la sort em permeti tornar a passejar pels carrers empedrats de Praga, per molts anys que passin, tot seguirà igual o millor. Aquest pensament em produeix tristesa i melangia, ja que quan penso en Sitges, no li veig en lloc aquest gran futur.  



Avui de tornada a la realitat de nou topo a les pàgines salmó de La Vanguardia amb  una notícia, que seguint la tendència de les darreres publicacions aparegudes en aquest diari, té més de publi-reportatge de l’Ajuntament de Sitges, que de notícia neutre i clara.  Un cop més el macro reportatge pro-Baijet va signat pel periodista Ramon Francàs, al que li recordo, per si algun dia aquest tema li pot interessar, ni que sigui per omplir una petita columna de la Vanguardia, que la Denúncia per la Reforma dels Museus de Sitges ha estat portada fins al Parlament Europeu.

La notícia que es mereix aquesta article destacat, tracta d’una forma molt “original”, les obres de millora que s’han realitzat darrerament a la discoteca L’Atlàntida. L’únic que sembla destacable és que l’edifici situat a ran de mar, ha perdut l’accés directe i privat a la platja i que s’han realitzat obres per a minimitzar la contaminació acústica que tant molesta als veïns propers, els quals han denunciat repetidament aquest greu problema de convivència. Uns aparells que per sorpresa i indignació dels veïns amargats no van ser posats en funcionament durant moltes de les nits d’aquest estiu.  Aquestes molèsties que alguns consideren necessàries per a conservar l’hegemonia festiva i “fiestera” del nostre poble, van convertir-se ne una proposta de tancament de la discoteca durant les nits en les que els membres del Club Bilderberg es trobaven reunits a Sitges.

Però això si, als pobres de l’Atlàntida, l’Ajuntament de Sitges els hi ha posat una multa de 32.000 euros per  les obres il·legals que es van dur a terme abans de l’estiu, i que han estat considerades com a “infracció urbanística molt greu”. Uf, deuen estar en números vermells!!! I amb les orelles vermelles de ràbia davant del gran coneixement legal d’un estudiant de dret Gerard Gasset, que ha posat temps i ganes en demostrar la il·legalitat d’aquesta discoteca... Tots tenim les nostres guerres, però que sempre contra els mateixos molins!!!


Davant d’aquests pensament, Praga torna al meu cap. Em té enganxada i em sap greu poder-me’n oblidar aviat. Abans de marxar de la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona recordo que necessito un llibre en català. Pregunto on estan les novel·les. No em conec gaire aquest modern espai de lectura i estudi. La bibliotecària em mostra unes llibreries just davant seu i em diu que aquí comença la Z. Vaig directe a aquesta serp de llibres i agafo el primer que veig amb un títol en català (allà les novel·les no es separen per idiomes) i quina és la meva sorpresa al veure que es tracta d’una obra de l’escriptora Monika Zgustova, escriptora nascuda a Praga i que ja fa uns anys va decidir establir la seva residència a Sitges. No m’ho penso gens i agafo dos dels seus libres, “Jardí d’Hivern”, amb una foto del Pont de Carles a la portada,  i La dona silenciosa. Aquesta nit, ni que sigui de cor i lectura, tornaré a passejar-me pels carrers empedrats de la màgica ciutat de Praga de la mà d’una de les seves filles. Penso si jo li podria fer aquest viatge al contrari: agafar la mà de la Monika i mostra-li la bellesa del meu Sitges. No ho tinc molt clar. Tot passa i tot queda?.

4 de nov. 2010

3 DE NOVEMBRE DE 2010- 127 ANIVERSARI DEL NOMENAMENT DE GAUDÍ COM A DIRECTOR DE LES OBRES DEL TEMPLE DE LA SAGRADA FAMÍLIA

 
A dos dies que el Papa Benet XVI arribi a Barcelona per celebrar la Consagració del Temple Expiatori de la Sagrada Família, i quan tots els diaris omplen pàgines i pagines repassant les extremades mesures de seguretat que s’han instal·lat al voltant del Temple i de la Catedral de Barcelona, on dormirà el Pontífex, o quantificant el cost d’aquesta trobada i els possibles beneficis econòmics que la visita suposarà per a la Ciutat; quan a només es parla de la guerra de pancartes (Papa t’esperem, Jo no t’espero...) o la guerra de banderes als balcons (Senyeres, Estelades, espanyoles i del Vaticà); i quan a les xarxes socials els grups a favor i en contra de la visita surten com a bolets, ahir dia 3 de novembre de 2010 es van celebrar els 127 anys del nomenament oficial d’Antoni Gaudí i Cornet com a nou director de les obres de construcció del Temple.  Així doncs, i fent la meva petita aportació a "l'esdeveniment de l'any", us deixo un petit resum sobre la construcció d'un dels edificis més destacats dins del patrimoni arquitectònic mundial!!!

1882- Inicis de la construcció del Temple

L’any 1882 es va posar la primera pedra del temple de la Sagrada Família de Barcelona. En aquells moments, el jove Gaudí encara no tenia cap relació amb aquest projecte, tot i que un any més tard va ser l’encarregat de realitzar un estudi sobre les columnes de la cripta.

L’origen d’aquest gran edifici el trobem en la persona de Josep Maria Bocabella, llibreter de professió i home de gran religiositat, que fou el principal artífex de la construcció del Temple Expiatori de la Sagrada Família. Com a fundador l'any 1866 de l'Associació de debots de Sant Josep, Bocabella va imaginar  un projecte de gran envergadura que tenia com a condició principal la utilització de donacions com a únic mitjà econòmic par a sufragar las obres. Originàriament, el diner era entregat per fidel amb la voluntat d’expiar les seves culpes. Actualment, el finançament prové principalment dels diners deixats pels turistes que visiten el temple.

L’arquitecte que va rebre l’encàrrec de dissenyar el temple fou Francesc de Paula Villar, el qual va col.locar la primera pedra de la construcció el 19 de març de 1882. Per diversos motius, entre els que destaquen les desavinences amb Joan Martorell i Montells, arquitecte assessor de Bocabella, Villar va decidir deixar la direcció del projecte.

1884. Entrada de Gaudí  en la construcció del temple

El dia 3 de novembre de 1883, ahir va fer 127 anys, va ser un dia molt important per a un jove Gaudí de tant sols 30 anys, ja que  oficialment es va convertir en l’arquitecte de la Sagrada Família, iniciant així una aventura que ell no veuria culminada i que actualment, tot i que cada vegada avança amb més rapidesa, encara es troba lluny del seu final.

L’encàrrec per a convertir-se en el director de les obres del temple va arribar gràcies a la recomanació que Joan Martorell, amb el que Gaudí havia treballat anys abans, va fer al responsable del temple, el senyor Bocabella, un cop Francesc de Paula del Villar va dimitir com a arquitecte de la Sagrada Família.

El projecte proposat i iniciat per Villar, destacava pel seu estil neogòtic.  Quan Gaudí es va fer càrrec de les obres únicament s’havia iniciat la construcció de la cripta, cosa que no va impedir al nou arquitecte adaptar el projecte al seu gust. Entre les primeres decisions destacava la de construir un edifici de dimensions molt més grans.

El projecte ideat per Gaudí està format a partir d’una planta de creu llatina, l’àbsida de la qual estarà envoltat per un claustre. Tres portals seran els que donaran accés a al temple. L’entrada principal serà pel Portal de la Glòria, encara no iniciat, i dos laterals, el del Naixement i el de la Passió. 

Dividit en cinc naus, les seves grans columnes, encreuaments, nervis…. evoquen un gran bosc d’arbres alts i esvelts, demostració claríssima de la influència de la naturalesa a l’hora e construir.

La visió exterior de l’edifici destaca per la seva verticalitat, característica principal que es veu remarcada per l’existència de diversos campanars i d’un cimbori, que seguint el projecte de Gaudí, quan estigui acabat haurà de tenir els 150 metres d’alçada.

Un cop construïda la cripta (1883-1891) es va iniciar l’aixecament de la part visible del temple. En un primer moment va erigir el que seria l’àbsida (1891-1893), feina que combinava amb la construcció de la façana del naixement.

Entre 1891 i 1900 Gaudí es va dedicar principalment a la construcció de la façana del Naixement. L’arquitecte que fins aquest moment poques vegades havia aplicat l’escultura a les seves obres, aquí fa una excepció. En el projecte ideat per Gaudí, les figures omplien una gran part de l’espai disponible de la façana del naixement. Potser no un horror vacui com el que podem veure a l’actualitat, però si que va crear un interessant programa escultòric, per al que va comptar amb la col·laboració de grans escultors de l’època.

Amb aquesta façana Gaudí hi va posar una gran  dedicació i molt de temps, ja que a la seva mort l’any 1926, l’arquitecte únicament va poder veure acabat un dels molts campanars projectats, el de Sant Bernabé.

1926-2010. Una nova etapa per a la història del temple


Un cop mort Gaudí l’any 1926, la direcció de les obres del temple van passar a l’arquitecte Domènech Sugrañes, un dels seus deixebles i col•laborador. L’any 1936 i degut al complicat moment es vivia per l’inici de la Guerra Civil, Sugranyes va deixar el seu càrrec, i fins 1952 la construcció de la Sagrada Família va restar aturada.

Superades les limitacions que suposen una guerra i una post-guerra, les obres es van tornar a iniciar l’any 1952, i com a directors d’aquestes es van nomenar a arquitectes com Isidre Puig Boada, Lluís Bonet i Garí i Francesc Quintana. La voluntat primera de tots aquests tècnics era la de seguir fidelment el projecte dissenyat per Antoni Gaudí, una feina complicada ja que l’any 1936, durant les revoltes de la Guerra Civil, un incendi en els tallers de la Sagrada Família va fer desaparèixer tots els projectes originals i gran part de l’arxiu personal de l’arquitecte.

Les obres seguien avançant, i l’any 1976 es van inaugurar les quatre torres de la façana de la Passió. Però el gran canvi de rumb en la construcció del Temple va arribar l’any 1985 quan Jordi Bonet es va convertir en el nou director del projecte. Tres anys més tard del seu nomenament, Bonet va decidir que l’escultor Josep Maria Subirachs fos la persona encarregada de realitzar el projecte escultòric per a la façana de la Passió. Gaudí tenia una idea clara sobre com distribuir les diferents escenes de la Passió de Crist. Tot i que els directors de les obres del temple van donar total llibertat a Subirachs, aquest va respectar la idea de Gaudí, fet que no li va impedir realitzar un projecte molt personal. L’escultor, seguint l’exemple de Gaudí, es va quedar a viure en el taller de la Sagrada Família, des d’on va poder treballar gairebé exclusivament en aquest projecte. Les primeres escultures de Subirachs es van començar a col•locar l’any 1990.

Però són molts els artistes internacionals que al llarg dels anys han tingut algun típus de relació amb la construcció del Temple. Un dels escultors que porten més anys treballant-hi és Etsuro Sotoo, el qual ha realitzat entre altres, algunes figures de la façana del Naixement i els coloristes pinacles que rematen les torretes de la façana lateral.

Actualement encara falta construïr la façana de la Glória, la que esdevindrà l’entrada principal al temple. La construcció del qual significaria l’enderroc de tots els edificis que composen l’illa de cases que està entre els carrers Mallorca, València, Sardenya i Marina, un tema que ha provocat molta controversia entre els veïns que poden ser obligats a marxar de les seves vivendes. Sempre s’ha dit que el temps dirà quin era el futur d’aquesta construcció, però cada vegada les obres van més ràpides, i la pressió sobre aquests edificis és més forta.