27 d’oct. 2010

IDEES LLUMINOSES III, o una nova incongruència de l'Ajuntament?

Dos diaris catalans, dos dies de diferència  i dues notícies que potser per a altres no tenen cap relació, però que a mi m’han fet pensar moltíssim.

 
El divendres 22 d’octubre, a les pàgines salmó de la Vanguardia es publicava un article on es  parlava àmpliament i amb tot tipus de detalls,  d’un projecte de futur que, al meu entendre i fins que no en tingui més explicacions reals i verídiques, amenaça Sitges.  Amb el títol “Sitges entra en escena”, el periodista Ramon Francàs dedica gairebé 3 pàgines a la presentació pública de QUALIA SITGES, L’ESPAI CREATIU DE LA MEDITERRÀNIA, una nova proposta que ja integro dins de les moltes “idees lluminoses de l’Ajuntament de Sitges”, grup que vaig crear en aquest blog ja fa molts mesos. 

Desprès de donar-li unes quantes voltes al tema, i refredats els primers pensaments quen vaig llegir la notícia, penso que darrera d’aquest nou invent del consistori sitgetà hi ha més un gran dispositiu publicitari i de màrqueting, sempre recolzat pel periodista Francàs, del que per cert, encara espero que publiqui a les pàgines de la Vanguardia nou article sobre les reivindicacions de la Plataforma S.O.S Sitges, que una realitat urbanística, artística i de formació.

 A la presentació de QUALIA es van explicar els principals objectius que han portat al nostres dirigents a crear tirar endavant aquest projecte, i un cop més va tornar a sortir el nom de l’omnipresent Santiago Rusiñol i de la seva casa-museu, el Cau Ferrat, edifici que posen com a exemple d’espai de creació i modernitat, però que en aquests moments es troba en veritable perill de desaparèixer.... si és que no ha desaparegut ja!!!.El Cau Ferrat, al igual que el Palau Maricel, conjunt arquitectònic que tot i estar catalogats amb un nivell màxim de protecció, es troben immersos en un projecte de remodelació, que no restauració, que encara ha de demostrar la seva legalitat, i que està avalat per un ajuntament que no sempre que pot parla de patrimoni i de conservació, una incongruència més que queda remarcat amb aquesta declaració d’intencions que publiquen en la presentació de Qualia:

 “ L'Espai de la Mediterrània, neix amb l'objectiu de preservar el patrimoni arquitectònic i cultural del nucli històric de Sitges i dinamitzar-lo culturalment i artísticament. En aquests moments ja s'estan duent projectes tangibles a l'Espai de la Mediterrània com ara la reforma dels museus de la façana Marítima de Sitges, l'obertura de la Casa Bacardi o el Museu d'Art Contemporani de la Fundació Stämpfli”.

Un cop més torna a aparèixer l’odiós concepte dels “Cau Ferrat del segle XXI”. Els seus promotors deuen pensar que els sitgetans sóm imbècils, i potser tenen raó, ja que ens van marcant gols i no ens posem mai les mans al cap, o si més no, ens costa fer públic i notori el nostre disgust. Ara ens colen aquest gran i innovador projecte de Qualia,  amb un pressupost de 150 milions d’euros, als quals hauríem de sumar-hi els 10 milions d’euros que en un primer moment es van quantificar per a la remodelació dels Museus de Sitges, un projecte destructiu  molt mediterrani...... I seguint aquesta política d’apropar i facilitat la cultura i l’art al poble, que encara que ells no hi pensin mai, és el que paga, l’Ajuntament de Sitges inclou en aquest gran projecte internacional, mundial, universal............i perduts en un llac, mar, oceà.... d’edificis “fantàstics i plens d’utilitat”, la nova biblioteca pública i dues escoles  municipals que s’esperen des de fa molt de temps, la de música i la d’arts plàstiques. 

I per controlar tot aquest nou poble, i seguint la tendència clàssica de la casa, l’escola, l’església ( no se si els hi servirà la nostra estimada ermita del Vinyet, o potser prefereixien construir un nou edifici per a la religió de la Cienciologia, molt més “cool” i adient) i ..... clar,  “el nou edifici consistorial”. Però que no s’instal·len aviat a una de les altres “idees lluminoses”, el Sitges Reference?.  I quan deixin aquest edifici digne de ser la seu de l’spiderman, per les moltes possibilitats de distracció que li pot suposar la red que l’envolta, a qui li pensen encolomar el gran deute que ha suposat al poble de Sitges?

Inversió total de 150 milions d’euros i s’espera crear 2.200 llocs de treball. És a dir, i mirant-ho fredament, 68.182 euros de cost per persona “enfeinada”. Res, el temps ho dirà!!!!



Un cas molt diferent és el que em trobo a la revista dominical que em van entregar amb els diaris Avui , el Punt i alguns més...  Una única i bella imatge de la façana de l’edifici de la Farinera de Girona, serveix per il·lustrar la portada i contraportada de la revista PRESÈNCIA. “Cent anys de la Farinera” és un gran recorregut documental i fotogràfic a través de la història d’aquest destacadíssim exemple del patrimoni arquitectònic català, i que des de fa més de 10 anys, i desprès d’una gran reforma, es va convertir en la seu central del grup editorial El Punt. 

Tots els articles que s’hi publiquen són molt interessants i aposten moltíssima informació, convertint aquesta petita revista en un llibre més dels que omplen la meva petita biblioteca sobre la història de l’arquitectura catalana. Espero torbar el moment per fer una escapada a Girona per poder visitar l’exposició que sobre l’edifici i el seu autor, l’arquitecte Rafael Masó, s’ha organitzat a la seu del Col·legi d’Arquitectes de la ciutat. 

Al llarg de la revista hi ha moltes frases interessants i que ratifiquen la idea que molts tenim sobre la conservació dels edificis patrimonials. En el seu article, Narcís-Jordi Aragó hi escriu una idea molt interessant: “ Molts dels edificis de Masó han desaparegut, menystinguts per la incomprensió o directament engolits per l’especulació. D’altres han estat grollerament manipulats o resten desprotegits i progressivament degradats. D’altres, per sort, han estat reivindicats i han rebut l’atenció merescuda. És el cas de la Farinera: adquirir-la i rehabilitar-la ha estat la millor manera de salvar-la com a peça única del patrimoni. 

També és important la declaració d’intencions que fa Arcadi Pla i Masmiquel, arquitecte encarregat del projecte de restauració i ampliació de la farinera. El seu projecte va guanyar el concurs públic al que s’hi van presentar dues propostes més. A l’hora de plantejar-se aquesta obra Pla es basa en un trets fonamentals com: 1-“En arquitectura, la consciència del lloc és la base sobre la qual cal estructurar els plantejament més adequats, en el cas de la intervenció sobre els edificis històrics, l’esmentada condició neix de la presència del propi edifici i de la seva història, que cal preservar, no solament en les formes mes destacades, sinó prolongant els criteris estratègics del projecte original”. 2- “Entendre el conjunt com una sèrie d’edificis de diverses èpoques imbricats amb la ciutat. 

En aquest projecte de restauració, també hi ha un altre projecte d’ampliació, amb la construcció d’un edifici modern. Però com també declara l’arquitecte: “Del resultat final vull destacar dues coses: d’una banda, que molta gent passa per davant i admira l’obra pensant que només l’he restaurat l’edifici vell, i que no hem fet res més que això...”


Ara enteu on he trobat la relació entre les dues notícies?????

DEURES 1: OBSERVACIÓ

Dimecres migdia quedarà com el dia dels vostres deures. Això de tornar a les classes m'agrada!!!! 
Un cop ja he entregat el meu primer treball de l'escola d'escriptura, el penjo aquí per a que vosaltres també el critiqueu i m'ajudeu a millorar.No direu que no us vaig avisar i que anaveu amenaçats....... Per cert, vosaltres entendreu el principi del text, cosa que els meus companys no entendran la referència a la moto....


El tema d'aquest escrit era: OBSERVACIÓ



Que si la moto que si el curs, que si ara sí que si ara no, però al final la insistència ha tingut el seu fruit i avui he començat el curs d’escriptura. 

A dos quarts de deu, i desprès de gairebé un any de no entrar-hi, torno a estar a la porta de l’Ateneu. Tots aquests mesos he passat gairebé a diari per davant del renovat edifici, i no puc negar que seguia les obres de rehabilitació amb certa curiositat, i finalment aquest matí m’he pogut fer una idea clara de com van les coses.

M’ha costat entrar per la nova porta de la planta baixa i deixar per al proper dia pujar l’antiga, però màgica, escala reservada exclusivament als socis de l’entitat. Sempre he pensat que accedir a l’Ateneu per aquesta escala ajuda a entendre que entres a un espai excepcional.
El primer objectiu del dia és esmorzar al bar de l’Ateneu. Un cop allà dubto si asseure’m en una taula de dins o en una de les del jardí. Tot i ser octubre, a Barcelona fa fred. El sol que comença a dominar el dia, encara no convida a esmorzar al bellíssim jardí interior de l’edifici, un oasi de pau que ha inspirat a tantíssimes escriptors al llarg de més de cent anys.  Finalment em decideixo per quedar-me dins del bar, però els meus ulls no li treuen la vista de sobre. Un cafè i una ensaïmada... El cafè boníssim, com sempre, però la pasta crua i no me la puc menjar. El cambrer sembla ser el mateix de les altres vegades, però no ho puc assegurar. Té la cua més llarga?.. Entra gent i em pregunto si són companys del meu curs. Dins d’una estona ho descobriré. No m’hi puc estar, i abans de pujar a les aules, surto al jardí i m’acosto al xup dels peixos. Ells segueixen fent el mateix que feien quan els vaig veure per darrera vegada, nedar i badar. Són els mateixos peixos taronges de fa un any?. Mentre me’ls miro tinc la sensació de que ells m’observen.. però això és impossible. 

Ja al quart pis trobo l’aula 402.  La sala està buida de gent però plena de llibres. Sobre la gran taula quadrada compto dotze carpetes grogues perfectament ordenades i col·locades. Mentre espero l’arribada dels futurs propietaris d’aquestes onze carpetes restants, surto al passadís i enganxo el front a la finestra. Des d’allà tinc una visió diferent del patí pel que he passejat cinc minuts abans. Les tres palmeres, altes i esveltes, dominen l’espai. La gran distància entre les fulles i el terra em fan dubtar de la seva utilitat a l’hora de donar ombra a  l’estiu. Em retrobo amb els peixos, segura de que ara ells no em poden observar. Envejo els patis d’illa que puc divisar des d’allà. 

Encara no arriba cap dels meus companys. Torno a l’aula i tinc uns minuts per fixar-me en les llibreries antigues plenes de llibres vells (o potser llibres antics dins de llibreries velles?). Hi ha una finestra que dóna a la plaça Villa de Madrid. Em sobta la bellesa i ordenació de l’espai que es veu des de dalt, i em fa pensar en les moltes disputes veïnals que la seva urbanització ha provocat al llarg dels anys. Ja ho diuen, des de les alçades tot es veu millor. 

Comença a entrar gent. Primer la Glòria acompanyada de la Montserrat que es presenta com a professora del grup i que en uns minuts reorganitza la distribució de les carpetes que fins aquell moment es trobaven intactes sobre la taula. Al cap d’una estona gairebé totes les cadires estan ocupades. Torno a mirar per la finestra, però aquest cop la vista és diferent. Ara el protagonisme recau en les obres de la Catedral i en la gran grua verda que ja fa temps que forma part d’aquest paisatge aeri del barri antic de la ciutat.

Com a gairebé tots els inicis de curs, la professora explica els objectius d’aquest. Finalment han arribat les presentacions de tots i cada un dels alumnes. Tots ens dediquem a àmbits molt variats: metges, músics, arquitectes, antropòlegs, filòlegs... 

Les tres hores m’han passat volant. Acaba la classe. Corro a secretaria a buscar el carnet de l’Ateneu. Quines preferències temàtiques tens?. Humanitat, Literatura i Art. Mira a la  webcam. Posa el dit de la mà dreta aquí. Ara el de l’esquerra. Ja et tens. Amb ell a la mà, contenta i satisfeta, no m’ho penso dues vegades i baixo per l’escala antiga, aquella reservada exclusivament als socis, amb el convenciment de que la setmana que ve ja ningú m’impedirà entrar a l’Ateneu pel camí de sempre!!!!


22 d’oct. 2010

TEMA 1: BADAR... UNA MOLT BONA LLIÇÓ.

   Siiii!!! El dimecres vaig començar el curs d’escriptura de l’Ateneu, però us deixaré amb la incògnita del meu primer dia de classe fins al propera sessió, ja que com us vaig avisar vosaltres també m’haureu de criticar... i com que de deures ens van posar escriure un text sobre aquest inici de curs, doncs quan l’hagi entregat a la “senyu” us el penjaré aquí!!!!!!! Us avanço que em va encantar i que ens van donar les primeres lliçons i una me l’estic prenent al peu de la lletra: badar!!!!!!!

Així doncs que vaig sortir de l’Ateneu decidida a aplicar tot el que allà se’m va dir, i en tres segons ja estava dins de la llibreria de vell del carrer Canuda BADANT!!!!!!! M’encanta aquesta botiga i cada vegada que hi entro, que en són moltes, els minuts em passen volant, per uns moments em poso a la pell d'en Galderich quan va a la caça de EL LLIBRE... i moltes vegades em quedo amb uns quants euros menys... però amb grans sorpreses. El dimecres passat no va ser cap excepció i quan ja marxava d’allà amb uns quants llibres d’art molt bé de preu, vaig topar amb un petit quadern de color verd “bata de cirurgià” amb una foto en blan i negre de l’Arc del Trions i BARCELONA en lletres neogòtiques. Una “simple” guia de la ciutat de Barcelona? De simple res de res.... es tracta d’una guia de Barcelona publicada l’any 1927 per l’International Telephone and Telegraph Corporation de Nova York i pel Bureau of Information Pro-España

El llibret de 34 pàgines, escrit íntegrament en anglès, comença i acaba amb una foto de Montserrat, i un cop fet un repàs, principalment fotogràfic, de la Barcelona antiga, la ciutat moderna i els “suburs”, barris perifèrics. Sorprenentment, aquest darrer apartat comença amb una bella imatge de la Punta, amb el subtítol de “Old Church in Sitjes”.  Llegeixo el text i no surt cap referència a Sitges i si als barris de Gràcia, Sarrià, Vallvidrera o les Planes... Penso que la foto se’ls hi ha col·lat, però a les pàgines següents tornen a publicar vistes de Sitges i del Garraf per a il·lustrar les explicacions sobre el barri de la  Barceloneta: “Garraf, on the sea cost” i “The Bay of Sitjes”.
Per acabar la guia proposen fer excursions una mica més llunyanes com Vic, Poblet, Ripoll, Tarragona, Saragossa, les Illes Balears i Montserrat.  Doncs per a il·lustrar les belleses de tots aquest llocs els americans no s’ho pensen dues vegades i posen unes vistes de “Mar i Cel at Sitjes” de la Porta de Sant Miquel i del Recó de la Calma,  una del passeig “The Church of the sea at Sitjes” i per últim la “Casa Güell, coast of Garraf”.  Això si, en cap moment al llarg de la guia en nom de Sitges o de Garraf surt al text......



Com a colofó final, els horaris de tren per anar i tornar de Barcelona a Sant Sebastià, París (que es necessita 27 hores per arribar-hi), Madrid i Tarragona, i el vaixell per Gènova; i un llistat de possibles hotels a Barcelona: l’Inglaterra, Ritz, Colón, Oriente i el Cuatro Naciones. Els preus de les habitacions anaven de 25 pessetes (3,75 dòlars) a 50 pessetes (7,50 dòlars). 

M’encanta imaginar-me a ciutadans de Nova York passejant per Saragossa, o per Vic, amb aquesta guia a la mà, i preguntant on està l’església  i el “Mar i Cel” de Sitjes....  i mostrant als estranyats aragonesos, mallorquins.... les belles fotos que il·lustren el quadern....Segur que en algun moment del seu viatge europeu deurien arribar a Sitges.... un poble que  l’any 27 vivia un dels moments més àlgids de la seva història..... el nucli antic amb el Palau Maricel i el Cau Ferrat...... la nova urbanització de la zona del Vinyet, i la innovadora ciutat-jardí de Terramar en ple rendiment...... una visita que envejo i que m’imagino impactant !!!!
El que donaria per poder passejar i badar per aquest Sitges esplèndid, tranquil i totalment aliè al que li passarà noranta anys més tard!!!


19 d’oct. 2010

VISCA LA INTEL.LECTUALITAT!!!!, O LA INSISTÈNCIA?

Anava equivocada....i ser intel·lectual (a estonetes) està molt bé.... No se si ha estat la sort  o la insistència, però si fa uns dies escrivia un post on parlava de la meva decepció davant de l’anul·lació del meu curs del taller d’escriptura, avui us puc dir que.... l’amenaçada del “futur premi Planeta”.... torna a estar latent!!!!! A darrera hora, i quan ja pensava de nou en la moto nova, una trucada m’ha tornat a incloure al curs de l’Ateneu..... 

Primer de tot agrair-li al Florenci les seves paraules.... t’haig de dir que per uns moments et vaig voler creure, i segur que tens raó amb tot allò que em vas escriure, i que la millor manera que hi ha per aprendre a lligar paraules d’una manera interessant és llegir bons exemples.... però aquest curs sempre m’ha fet il·lusió i és una manera més de seguir formant-me en un cap que m’agrada molt.... Així doncs que com m’he quedat sense moto.... si tinc que anar a algun lloc i  no se com arribar-hi, ja et demanaré una estoneta el teu “super cotxe”, sempre i quant un vehicle tan famós i lloat no senti vergonya de transportar una aprenent d’escriptora..... i més, quan el 2cv està acostumat a ser conduit per un escriptor com tu!!!!

Així doncs que demà començo el curs!!!!!!! Segur que el primer en rebre serà aquest blog. Desprès d’uns mesos de crisi bloguera,  ara serà el moment de reactivar-lo.... i on puc trobar millors crítics que entre els meus amics virtuals (i molts ja reals). 

El diumenge pel matí, a la ràdio parlaven sobre blogs de cuina i van comentar el fet de que un blog té  com a màxim una vida "activa" de 2 anys!!!! Davant del meu "desànim blocaire" i seguint la meva tendència  actual de creure-m'ho tot (eh, Florenci!!), vaig pensar que potser tenia raó i que Critcartt ja estava en edat de jubilació.... però ahir per la nit, en aquella mateixa emisora vaig escoltar l'entrevista que se li feia a un dels miners-futbolista que va aconseguir sortir d'aquell forat!!!!! Emocionant!!!!! i a cada declaració d'ell el meu cap pensava i donava voltes a una possible entrada al blog....... senyal inequívoca de que he de seguir.o

Res, només us volia avisar i que tinguéssiu uns dies per preparar-vos per a l’allau de lletres que us esperen!!!

8 d’oct. 2010

NO ES POT SER UN INTEL.LECTUAL!!!!!

 Foto treta del blog de Jordi Pedret
No es pot ser (tan) intel•lectual!!!!

Moto o curs d’escriptura?. El dilema estava servit, però els meus dubtes van durar poc, ja que feia molt de temps que tenia ganes de fer aquest curs que organitza l’Ateneu. Però la meva aventura literària s’ha acabat abans de començar!!!! Aquest matí m’han trucat de l’escola per donar-me la gran notícia: dels quatre cursos previstos... justament el meu s’ha anul•lat!!!. El millor la pregunta de la secretaria: que vols fer? Et tornem els diners?.... Clar, quin remei.... però per uns moments m’he platejat inscriure’m en un dels altres cursos: literatura infantil?, ui no, ja m’invento prous “cuentos” al llarg del dia. Poesia? No en tinc ni idea. I... relat eròtic? Vinc d’escola de monges.....

Així, els que us sentíeu amenaçats pels meus futurs rotllos literaris pensareu.... “uff!! de quina ens hem salvat”. I els que fins a dia d’avui caminàveu tranquil•lament coneixedors de que la meva moto està fora de joc.... ara comenceu a tremolar!!!

Doncs NO, no em dono per vençuda i esperaré un temps (això si, prudencial) a que algú s’adoni (lliurement i sense pressions ;)) de que ja en sap massa d’escriure i que hi ha altres persones que necessiten més d’aquestes lliçons!!!! Em presento com a voluntària!!!!!. Però si no pot ser no pot ser... i si passada aquesta setmana no tinc sort.... ara ja no se si vull la moto!!!!

Com canvien les coses en cinc minuts!!!

7 d’oct. 2010

EL RETORN DEL MICO FILÓS!!!!!!


Foto de Annacodi
Fa uns anys no podia anar a dormir si abans no havia aconseguit resoldre completament els mots encreuats de la Vanguardia, un vici perillós ja que la superstició s’havia convertit en la principal promotora d’aquesta obsessió!!!! Pensaments com,  “si no el resolc perfectament em caurà un test al cap!!!” feien que li donés voltes i voltes fins al punt d’omplir tota la graella impetuosament amb la possibilitat d’inventar-me una paraula diària. 

Però per sort o per desgràcia, aquests darrers mesos el meu cap i el meu temps s’ha vist ocupat per  temes diversos que m’han absorbit de tal manera que ja no puc invertir tant sovint part del meu cervell en aquesta bona voluntat d’incrementar el diccionari català, ni en escriure en aquest blog!!! 

Però els dies que m’hi poso... m’hi poso, i els invents lingüístics d’en Màrius Serra a la Vanguardia, tenen un contrincant trepitjant-li els talons..(ja m’agradaria!!!). Així doncs, un d’aquests dies vaig tornar a agafar aquestes pàgines salmó, les vaig plegar i vaig desconnectar-me del que m’envoltava.... i va ser en un d’aquests moments de pau que vaig llegir una paraula que feia tems que no sentia i que durant anys havia estat recurrent a casa meva: Mico filós!!! 

Si, de petita aquest animal havia servit a molts per referir-se a la meva persona, però fins que no la vaig veure escrita a la Vanguardia, no em va picar la curiositat de saber si existia o no aquest bitxo..... Vaig a l’enciclopèdia  Catalana  i no existeix....... però penso que no pot ser, i vaig a Google i busco la referència pensant que si poso l’opció de fotografies em sortiran centenars d’imatges d’un homínid prim i llargarut... però no.. res de res.... i únicament hi trobo una possibilitat, la cançó de la Trinca de 1974, “Mico Pelat” on la primera estrofa ja diu “Mico Pelat, cara de Gat..., Mico filós,  cara de Gos”.... Així doncs que pel fet de néixer poc desprès de l’èxit d’aquesta tonada, durant uns anys em va tocar el rebre.... “ets un mico filós”.... però a mi m’agradava i mai hi vaig trobar cap mala intenció en aquesta manera d’anomenar-me.... com tampoc  crec que n’hi hagués en altres nom que m’he sentit al llarg dels anys com Carquinyoli i Endimari.

Pensareu.... i aquesta tonteria d’entrada a que ve?, doncs és fruit de la necessitat de retornar  d’una manera no molt brusca al blog. Aquests mesos he pensat que potser em trobava en crisi bloguera, però crec que es deu més a  la falta de temps o de capacitat de poder combinar família, feina i lluita patrimonial, però com que estic segura que les tres causes s’ho valen, i ara espero que quest blog torni a recuperar el protagonisme que ha perdut durant un temps.... igual que també intentaré retornar al repte diari dels mots encreuats..... i a la superstició de “ si no el resolc no puc escriure al blog”... Benvinguts!!!!!!!