22 de set. 2010

MOU-TE PELS QUIETS ES SUBHASTA!!!!!

A les 5 de la matinada comença la tardor, una estació que sembla ser que enguany ens depara importants canvis. O això desitgem molts!!!! Però abans de que la calor i el sol brillant de l'estiu ens deixi fins a l'any que ve, proposo una iniciativa que he trobat molt interessant!!! Potser si que en moment de crisis és difícil ser solidari, però si no pots licitar per una d'aquests grans fotografies, fes-ne propaganda dels del teu blog, facebook.... www.moutepelsquiets.cat  i també al blog www.moutepelsquiets.blogspot.com

16 de set. 2010

UN BESNÉT DE DEERING RETORNA A SITGES.........


Aquest diumenge, desprès d’un estiu dominat pel sol i el bon temps, Sitges lluïa d’aquella manera tan especial i vibrant que fa que molts s’enamorin del nostre poble a primera vista. Aprofitant la bonança d’aquest dia, i amb la sensació de que.......
Però com es deia en un famós  programa de la tele dels anys 80 “hasta aquí puedo lleer”.....Si, en aquest punt la coincidència entre la crònica de fa justament un any i mig, queda tallada bruscament.
Quan el 10 de març de 2009 vaig escriure en aquest blog l’article “Un besnét de Charles Deering visita Sitges”, text en el que parlava de l’emoció que va sentir aquest jove americà al poder veure amb els seus propis ulls el conjunt de Maricel, aquell impressionant palau que cent anys abans havia fet construir el seu avant passat, i del que tant havia sentit parlar a casa   seva,  res ens podia fer imaginar que avui aquest bell espai es trobaria en un moment tan crític.
Des del moment que va posar els peus en aquest espai ple de records mai viscuts i coincidències, i coneixedor de les velles imatges de la construcció del conjunt arquitectònic, ell va posar-se al cap arribar a complir una il·lusió: buscar la manera de reconstruir la gran font-xup que originàriament omplia gran part de la terrassa del Maricel de Terra. Una idea utòpica? Una fantasia? ... Potser si,  però amb aquest temps les coses han canviat molt a Sitges, i aquesta realitat també ha estat captada per un visitant que va quedar fascinat pel Sitges que va conèixer  per primera vegada, y al que ha decidit retornar tot i les meves advertències.
Durant tots els mesos que han seguit a la seva primera visita a Sitges, hem mantingut el contacte i el tema principal de les nostres converses era MARICEL.... l’havia frapat tant que no se’l podia treure del cap..... però la preocupació actual pel futur d’aquest edificis ha substituït el record idíl·lic que li va quedar!!! Des del moment que es va donar a conèixer el projecte de remodelació dels museus, i seguidor des dels EEUU de tota la polèmica que aquestes obres ha suscitat,   de nou a Sitges ha volgut tornar al mateix lloc que l’havia enamorat !!!
Haig de confessar que davant de l’imminent  visita del meu amic “yankee” em vaig omplir de valor i  vaig fer aquella ruta que he repetit tantes vegades al llarg de la meva vida, i que des de l’inici de les obres dels museus no havia gosat fer per no portar-me un disgust més gran del que tinc. Així que unes hores abans de fer de cicerone vaig anar a “explorar” el terreny...... quin horror i quina tristesa!!!!!
Ell com sempre carregava la seva càmera de fotografies, però aquest cop no va poder captar aquell ambient tan especial i ple de llum brillant que tant li havia captivat, imatges que ara només conserva en un àlbum especial: Sitges 2009.

I PER QUÈ NO ELS HI TORNEN L'ORIGINAL?

El president de la Diputació lliura una escena de l'Ascensió del retaule de Santa Maria d'Arties

El president de la Diputació de Barcelona, Antoni Fogué, lliura demà al Síndic d'Aran, Francés Boya, una reproducció exacta d'una peça del retaule de Santa Maria d'Arties, que es troba al Museu de Maricel de Sitges, per tal de restituir-la al conjunt. 

Així, Antoni Fogué i Francesc Boya visitaran, demà divendres a les 18.45 hores, les obres de restauració i excavació arqueològica que s'estan realitzant a l'Església de Santa Maria d'Arties. Posteriorment, cap a les 19.30 hores, es traslladaran fins el Consell General d'Aran, on es farà l'acte de lliurament d'aquesta peça del retaule que representa l'Ascensió de Crist.


Avui he llegit aquesta notícia i durant uns moment he pensat que per fi es feien les coses bé, i que Sitges retornava a Arties la taula que falta a l'esglèsia de Sant Maria per completar el seu bell retaule gòtic, peça importantíssima i de la que ja en vaig parlar aquí fa un temps.
Però no, el que els hi donen és una reproducció, exacta o no, de l'escena de l'Ascensió. Crec que ara que el museu Maricel, on normalment s'exposa aquesta peça, està en obres i buit, la solució hauria estat cedir la taula a Arties, ja que la solució no es canviar la fotocòpia en blanc i negre que fins avui completava el puzzle, per una fotocòpia en color.....

No cal dir res més, ja ho vaig fer el 3 de març de 2010 i segueixo pensant igual:

Actualment no se com està el tema de la taula d’Arties, i no puc dir que no m’interessa ja que mentiria, però la veritat és que aquest article és fruit de la casualitat. Fa molts anys que passo alguns dies a la Vall d'Aran, i les seves esglésies sempre m'han cridat l'atenció, així com els treballs de restauració d'alguns interiors, realitzats per unes bones amigues meves.

La necessitat de retornar la taula al seu espai original, és una tema que han de solucionar les dues bandes interessades. Evidentment jo estaria encantada amb el retorn de la peça a l’espai que li correspon dins del magnífic retaule de Santa Maria d’Arties i que ara ocupa una fotografia de l’obra d’art, però aquesta guerra li toca a un altre.... jo ja en tinc prou amb la nostra

11 de set. 2010

Bona Diada!!!


Onze de setembre

Voldria ser de glaç i no tenir bandera

però m'encén la flama del meu desig constant

i sento Catalunya com una primavera

que anéssim preparant.


Voldria plantar boscos, reconstruir el paisatge,

i netejar rieres i repoblar la mar,

i progressar en l'estudi i vivificar el coratge

del pensament i l'art.


Podríem, entre tots, fer feina de profit,

salvar-nos les arrels, crear riquesa nova,

i en una temporada de no tant de neguit,

florir, saltar, sorprendre i aclaparar l'oblit

amb una gesta bella, després del temps de prova.



David Jou i Mirabent
Mirall de vellut negre (1981) 


3 de set. 2010

UNA HISTÒRIA REAL.....

Siiiiiiiii, ho sabia!!!!! Ha contesta!!!! Des del moment que vaig llegir aquella carta sabia que el conte tindria la resposta que es mereixia, i més coneixent el seu autor.

El dilluns 31 d’agost, i com cada matí, agafo la Vanguardia. Crisis i política segueixen dominant portades i interiors.... quina mandra!!!! Però quan arribo a les pàgines de les Cartes dels Lectors em trobo amb una de títol original “El seu nom... Olivia”. La llegeixo i la història que allà s’hi explica m’enganxa. 

Sembla la trama d’una d’aquelles novel•les curtes que llegia durant els meus grans estius adolescents..... La curiositat em fa mirar qui és el que firma el text i sorpresa...... en Xavi!!????. Corro a llegir la carta als que hi ha per casa i mentre els tinc a tots atents sona el telèfon.....La Rosa Maria que truca per felicitar als Ramons de la família... nosaltres ni cas... ens interessa saber que pensa de la carta... carta, quina carta? Si, la que es publica a La Vanguardia... és el teu Xavi?. No en sap res, però la història li és familiar.......

La busco al diari de dimarts, dimecres, dijous i.... bingo!!!!! El divendres hi ha la resposta amb una nova carta.... la Olivia s’ha decidit a contestar al seu admirador, i per sort per a tots els que estem enganxats a la bella història, ella també ens ha fet partícips de la seva experiència....... i ha fet que molts somniïn amb el proper estiu.... Fins ara al facebook hi havia diversos grup que feien referència als estius Estrella, aquells anuncis irreals i imaginaris que paga una empresa de cerveses on es parla d’un estiu d’amor a Formentera....... jo crec que els que creuen amb les històries reals haurien de crear un grup per a tots aquells que volen viure una història com la Olivia i el Xavi....

El futur dirà.... i jo el sabré..... però aquí queda la meva crònica..... molta sort i temps.!!!

Olívia

L'estiu és ple d'històries. És dimarts 17 d'agost, i el sol deixarà aviat de daurar-me la pell a la platja menorquina de Cavalleria. Un impuls intern em porta a intercanviar unes poques paraules intranscendents amb ella, i ,tot seguit, reprenc la meva marxa amb bicicleta fins al far. Al baixar, la torno a veure a la carretera esperant ser recollida en cotxe i, rere les ulleres de sol, els nostres ulls tornen a creuar-se fugissers.
És dissabte 21 d'agost per la nit, i he quedat a l'entrada del poble de Sant Climent que aquest cap de setmana celebra les seves festes. La nit avança i altre cop la casualitat fa que coincidim en un carrer. Unes poques paraules ens revelen el nom de l'altre, i descobrim que tots dos estem a Fornells i que tots dos som de Barcelona.

Les reduïdes dimensions de la vil·la de Fornells ens deparen una tercera i última trobada la tarda del diumenge 22. Ella duu un estiuenc vestit a franges blanques i verdes que realcen el negre dels seus cabells, els seus ulls, i el moreno de la seva pell. Al acomiadar-nos m'adono que alguna cosa d'ella m'ha atrapat, i que sense cap més coneixement que el seu nom, l'esperança d'una nova trobada es dilueix d'una manera directament proporcional a la infinitat de carrers, places, botigues, bars i restaurants de la ciutat de Barcelona.

Tot i això, res no té perquè ser impossible si s'intenta, doncs és la possibilitat d'assolir un somni el que fa que la vida sigui interessant.

El seu nom... Xavi

Un estiu més que s'acaba. Torno a fer un any més el recorregut cap a Maó per agafar el vaixell que em portarà cap a Barcelona. De camí, la meva ment vola pensant en totes les experiències viscudes entre aquells poblets, platges, ports... Mentre esperem per embarcar agafo el mòbil. Un missatge d'un número desconegut. Em parla de La Vanguardia, d'una protagonista d'una història amb el meu nom i de la meva platja preferida. No entenc res. El rellegeixo en veu alta. Els cotxes de la cua del costat ja embarquen. No m'ho penso, surto del cotxe i vaig al quiosc del port a buscar el diari. Existències exhaurides. Mentre torno, busco amb la mirada, entre bosses, bicicletes i famílies, algun lector amagat. El conductor del nostre costat està llegint el diari. Li demano i busco nerviosa les cartes dels lectors. Acabo tremolant. Sóc jo i ell és... el noi que em va dir que el fang de Cavalleria tacava, millor que me'l tregués amb sorra, el que em va oferir un got de pomada a les festes de San Climent, el que sortia de la mateixa casa de l'exposició de Fornells i qui em va dir que si ens tornàvem a veure em demanaria el número de telèfon... Increïble? L'estiu té moltes històries, sí, i aquestes diferents punt de vista. 

Per sort de vegades la realitat supera la ficció, els somnis. I, fins i tot, la Barcelona d'infinitat de carrers, places, botigues, bars i restaurants pot ser l'escenari perfecte per un darrer retrobament entre dos desconeguts que l´atzar va presentar. Si s'intenta, per què no?

LA PERFECTA INTEGRACIÓ ENTRE l'ART I LA TRADICIÓ. Article dins del Programa de Festa Major de Sitges 2010

 
Sitges sempre ha destacat per ser el refugi ideal d’artistes de tots els temps. Tant els nascuts aquí com els que han vingut de fora han trobat en els nostres paisatges i personatges la font d’inspiració per a moltes de les seves obres. Però aquesta atracció també l’han sentit per captar l’ambient d’algunes de les festes tradicionals que cada any es celebren a Sitges, trobant en els seus actes religiosos o festius, un tema que els hi ha possibilitat moltes obres interessants, quadres que amb els anys han esdevingut importants documents gràfics per a conèixer la història de Sitges.

La representació de la Festa Major, una de les dates més populars en el calendari sitgetà, ha estat un d’aquests temes recurrents.  Al llarg dels anys aquesta diada ha mantingut una relació molt estreta amb el món de l’art, ja sigui per les moltes vegades que ha estat representat algun dels seus balls, o per la participació activa d’artistes destacats en el disseny dels protagonistes principals de la festa, gegants, capgrossos i feres fogueres.

Una de les primeres obres en que es tracta el tema de la Festa Major de Sitges és la que pintà l’any 1883 Joaquim de Miró i Argenter (Sitges, 1849-1914). Des de la observació d’aquest quadre podem gaudir d’un Sitges antic amb unes interessant construccions tan sòbries com elegants, que obtenien tot el protagonisme arquitectònic uns anys abans que arribés el gust  Modernista. Per un dia, els veïns deixen els quartos de reixa, per poder gaudir dels balls amb més intensitat. El pintor, situat al balcó de casa seva al carrer  de les Parellades, a l’alçada dels carrers de Sant Pau i de Sant Pere. Tot i que hi ha moltes coses que ens recorden la festa actual, com les ganes amb que piquen els bastons, l’elegància dels gegant i el fum dels coets dels dimonis al fons, els pocs espectadors que esperen el pas dels balls, ens mostren un Sitges més petit, i una festa Major que en aquells anys encara era un goig exclusiu per als veïns de Sitges i també per a tots aquells sitgetans que per una raó o altre vivien fora del poble, ja fos a Barcelona, terres americanes o resta d’Europa. Aquests aprofitaven tornar de visita a Sitges coincidint amb la Festa Major. Un exemple és el cas de Joaquim Espalter que a mitjans del segle XIX, feia coincidir la visita al seu poble amb la celebració de Sant Bartomeu.

Al fons de la composició, i fent una trampa paisatgística, un “capricci” com aquells tan utilitzat pels  pintors paisatgistes venecians del segle XVIII i que desprès farien seva els artistes de l’escola luminista, Miró situa l’església parroquial, una imatge que li serveix per a reforçar el sitgetanisme de l’escena.

Amb “La Processó de Sant Bartomeu”, pintada l’any 1884 per Felip Masó i Falp (1868-1929), la tendència iniciada per Miró es repeteix. En aquest quadre hi apareixen retratades diverses personalitats de Sitges molt conegudes en el seu moment com era el mossèn Fèlix, que es pintat amb la seva capa pluvial; el de sobrenom el “Tigre”, que va vestit de gala; el que es anomenaven “Quadrats” que és el que porta la bandera, i els músics coneguts per “Rateta” i “Tunyineta”.  Aquest fet anecdòtic, unit a la qualitat artística del quadre va contribuir a la gran popularitat d’aquesta obra entre els sitgetans, èxit que es veié incrementat amb la comercialització d’unes reproduccions a color del quadre de Masó. Aquestes petites oleografies encara es poden trobar avui en  moltes llars sitgetanes i cases de sitgetans allunyats de la Blanca Subur, imatge que els hi serveix per sentir-se més units al seu poble i a les seves tradicions.

A partir dels quadres de Miró i Masó, i fins a avui, la llista d’artistes que d’una manera o altra han plasmat la seva visió personal sobre la Festa Major és llarga i molt variada. Però si n’hi ha un que ressalta per damunt dels altres, per la quantitat d’obres que arribà a realitzar on tractava escenes de la Festa Major de Sitges, i per la seva responsabilitat en el disseny d’un dels protagonistes més importants de la festa, el Drac, aquest és Agustí Ferrer Pino.


Alguns dels seus dibuixos servien per il·lustrar les cròniques que durant els dies propers a la Festa Major, es publicaven als setmanaris locals com La Punta, El Baluard, l’Eco o L’Amic de les Arts; altres eren encàrrecs que rebia per tal d’omplir de color i gresca les parets d’alguna llar sitgetana. En tots els casos es tracta de dibuixos i olis amb molt de moviment i color que plasmen a la perfecció l’ambient festiu que es viu a Sitges durant aquest calorosos dies d’agost. Ferrer Pino, amant de tot el que envoltava el seu poble, capta i transmet la força amb la que piquen els joves pastorets, l’elegant moviment d’uns bastoners experts i la gracia de l’angelet recitant el vers sobre l’arc de cercolets.....obres en les que gairebé sempre al fons, i amb una posició privilegiada, destaca la presència de la Punta, una manera de reforçar el sitgetanisme que com ja hem senyalat ja havien utilitzat els pintors de finals del segle XIX. Aquestes mateixes escenes de Festa Major són les que tria l’any 1926 per decorar pictòricament una col·lecció de peces de ceràmica, conjunt que va tenir un gran èxit entre el públic que visità l’exposició.

L’any 1935 Ferrer Pino va més enllà i pinta una de les seves obres cabdals. En un llenç de grans dimensions l’artista ens situa en un espai irreal però fàcil de reconèixer. De nou un “capricci” basat en el paisatge sitgetà en el que un cop més la imatge de la Punta adquireix un protagonisme destacat dins de l’obra. En ell s’hi representen  els tabernacles amb els sants Patrons i la Bandera de Sant Bartomeu, i tots els balls populars que conformen la festa: la Moixiganga, els bastons, cercolets, pastorets, els gegants sense corona, ja estàvem immersos en una República i tots els símbols monàrquics eren amagats, el foc dels diables i al fons el Drac, peça fruit de la seva imaginació. Una escena que queda envoltada per un so imaginari de gralles, timbals i espetecs de coets, que ens fa entrar a l’ambient i gaudir de la festa que s’hi viu.

Exagerant una mica, però basant-nos en la gran popularitat que va adquirir el gravat  de “La Processó de Sant Bartomeu” de Felip Masó, podríem dir  que aquest va ser l’origen del cartell anual que anuncia la Festa Major, una tradició que es pot considerar un bon aparador per conèixer l’obra dels principals artistes així com la tendència estètica dominant de cada moment. El seu recull, també ens serveix per  fer-nos una clara idea de quina ha estat l’evolució de l’art de Sitges durant aquest darrer segle, ja que al llarg de tots aquest anys en el disseny del cartell hi han participat diversos artistes sitgetans o que han tingut una intensa relació amb el poble.

Però tot i que no té la mateixa difusió pública que el cartell, el programa de la Festa Major també té un paper destacat com a trampolí per a molts joves artistes sitgetans, ja sigui per la seva participació en el disseny d’aquest llibret, un fet cada vegada més important, així com en la seva il·lustració.  Fou l’obra de Ferrer Pino la que serví per il.lustrar durant les primeres dècades del segle XX molts dels catàlegs, privilegi que any més tard passaria a mans d’Agustí Albors, importat artista que sempre ha destacat per la seva visió personal i original de la Festa Major. Entre les col·laboracions d’Albors destaca el programa de 1975, amb els dibuixos dels gegants, els nans, diables, cercolets, bastons i moixiganga, unes petites obres que ens recorden les auques de principis del segle XX.

La llista d’artistes que s’han inspirat en la Festa Major és llarga i variada. Des de pintors reconeguts i amb una llarga trajectòria, que han vist amb la seva elaboració del cartell una reconeixement al seu treball, fins als joves creadors i dissenyadors que troben en aquest format una molt bona manera de donar a conèixer les seves obres.

Els artistes han també han tingut un paper protagonista a l’hora de dissenyar els protagonistes de la festa. Del seu enginy han sorgit les figures tan estimades com els gegants, capgrossos  i bestiari.

A finals dels segle XIX i pel mal estat en que es trobaven els Gegants Moros, la Comissió va plantejar-se la seva restauració, però vista la dificultat que aquesta suposava, finalment decidiren destinar tots els diners recollits mitjançant subscripció popular per a la restauració, en la construcció d’un nous gegant.

El dibuix dels figurins va ser fet el dibuixant Lluís Labarta, un dels artistes que formava part del cercle més íntim de Santiago Rusiñol i amb el qui compartia l’ interès pel col·leccionisme de ferros artístics. Labarta destacà en el camp del disseny de vestuari teatral, coneixement que el portà a ser nombrat professor d’indumentària de l’Institut del Teatre, institució que anys més tard també acolliria a l’artista sitgetà Artur Carbonell, autor l’any 1955 del disseny actuals dels vestits dels gegants.

Un altre protagonista de la festa sitgetana és el Drac, presentat el 23 d’agost de 1922, amb una gran festa celebrada a la Punta. Pocs mesos abans  l’alcalde Josep Planas Robert, encarregà al pintor Agustí Ferrer Pino el disseny i la construcció d’una Fera Foguera que completés la Festa Major. Aquest mateix any 1922, Ferrer Pino també va realitzar un tapís que s’estrenà a l’edifici de l’Ajuntament.

El drac que va ser construït a la fusteria Forment al carrer de Sant Gaudenci, va ser rebut per tots els balls populars, i amb ell també es presentaren els cabeçuts del Patufet, en Bernat, la Tecla i en Bartomeu. Aquests petits homenets han aconseguit gràcies a la seva simpatia fer-se un paper entranyable dins de la festa major, fins al punt que al llarg d’aquest segle han estat molts els que s’han anat incorporant al grup, esdevenint protagonistes de diversos cartells.

L’any 1992, Sitges celebrava el centenari de les Festes Modernistes, i fou aquest el motiu que portà a Núria Corretger i Maite Prió a dissenyar els cap-grossos que representaven dues figures del modernisme, com eren el músic Enric Morera i el polifacètic Santiago Rusiñol. Des de fa uns anys es té previst construir els cabeçuts de Miquel Utrillo i Ramon Casas, personatges que units als primers van marcar un dels moments artístics més importants a Sitges, anys en que l’art s’entenia com un tot, en el que s’incloïen disciplines tan variades com la pintura, escultura, teatre, música i disseny gràfic. Totes elles arts que d’una manera o altre conformen els diversos actes de la nostra Festa Major.