29 d’abr. 2010

RETIRADA LA PANCARTA DEL TEMPLE DE LA SAGRADA FAMÍLIA PER ANAR CONTRA LA LLEI DE PATRIMONI..... I UNA PASAREL:LA DE VIDRE ÉS IL:LEGAL PATRIMONIALMENT PARLANT?

Hi ha moltes decisions que no acabo d'entendre, i la notícia que es s'ha publicat avi als diaris, és una d'aquestes.
A finals de l'any 2009, un grup d'activistes en defensa del patrimoni català van despenjar una pancarta de 25 metres d'una de les torres del Temple de la Sagrada Família de Barcelona. Aquest gran cartell, on amb lletres grans i vermelles llegim  molt clar "S.O.S", tenia la finalitat de fer una crida pública i clara, sobre el perill que corre aquest edifici davant del tunel per al tren d'alta velocitat que s'està obrint a molt pocs metres del Temple. Així doncs, amb aquest acte, la Junta Permanent en Defensa del Patrimoni de Catalunya  i la Plataforma Ave pel litoral, van aconseguir fer evidents les seves reivindicacions...

Doncs avui al blog cucadellum.org, es publica la intenció per part de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya de retirar-la, ja que segons diuen la llei de patrimoni no permet penjar pancartes en edificis catalogats ja que els podrien danyar... i ja a facebook es confirma que aquesta ha estat retirada sense cap mena de resistència.

Davant d'aquesta notícia jo em pregunto? i com pot ser que la mateixa Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya permeti penjar una gran pasarel.la de metall i ferro a la façana marítima de l'edifici del Maricel de Terra de Sitges, un espai totalment protegit per la llei de patrimoni arquitectònic catalana?.

27 d’abr. 2010

SITGES, UN "CHOLLO" PER ALGUNS!!!!


Ja se sap l'arquitecte que dirigirà les obres de reforma dels museus de la façana marítima de Sitges, i aquest serà el mateix que ha dissenyat el projecte, Josep Emili Hernandez Cros.

El passat dia 21 d'abril, en el BOP de Barcelona, diari que des de fa uns mesos s'ha convertit en un llibre de capçalera, es va publicar d'adjudicació provisional de la direcció integrada de les obres, que es va aprovar el dia 15 d'abril. Es provisional pq hi ha 10 dies des del 21 per a impugnar aquesta resolució....

L'import total de l'adjudicació, es a dir, el que se li pagarà a l'arquitecte és de 474.749, IVA exclòs, és a dir, més de 70.000.000 de pessetes nets per a l'arquitecte..... un import al que possiblement se li han d'afegir d' altres diners com els que l'any 2006 es van donar per part de l'Ajuntament de Sitges per a la realització dels projecte (que no pas la direcció de les obres) arquitectònic de rehabilitació del centre d'interpretació del modernisme i punt d'informació turística de Sitges, concurs al que s'hi van presentar dos equips: Fabregat i Fabregat Arquitectes S.C.P i Josep Emili Hernández Cros. Evidentment i com era d'esperar el concurs el va guanyar Emili Hernández Cros, per 11'75 punts contra els 8,86 que va obtenir l'equip d'arquitectes Fabregat. Val la pena que llegiu, a partir de la pàgina 104 del document, la valoració detallada de les propostes de cada un dels concursants,  així com les puntuacions per a cada un d'aquests criteris d'adjudicació.... val la pena!!! Hernández Cros va guanyar 51.448,79 euros (IVA inclòs) en un termini d'execució de 3 mesos i mig, m'imagino que a partir del dia de l'aprovació que va ser el 4 d'abril  de 2006.... és a dir, uns 15.000 euros al mes (comptant el mig més).... Per cert, el projecte que jo sàpiga no s'ha realitzat, pq a Sitges per sort, no hi ha cap centre d'interpretació del modernisme! Ah, i amb un contracte en el que s'inclou una revisió de preus (a l'alça?) .

En una publicació del 10 de juny de 2006, en motiu de l'any Rusiñol, ja apareix una nota informativa en la que s'anuncia que "L'arquitecte Hernández Cros redacta el projecte del Centre d'Interpretació del Modernisme". Dins de l'article llegim: "L’Ajuntament de Sitges ha encarregat el projecte arquitectònic a Emili Hernández Cros, un dels professionals que millor coneix l’entorn de Maricel i el Cau ferrat. Hernández Cros ha treballat durant deu anys en aquest conjunt monumental i fou l’autor de la reforma de l’edifici del sarcòfag, que actualment acull la reserva dels museus, i d’un projecte de rehabilitació i usos que, signat el 1994, no es dugué mai a terme. Anteriorment, a la dècada del vuitanta, es familiaritzà amb el palau de Maricel, quan l’Ajuntament emprengué la rehabilitació de l’edifici per fer-ne seu a Catalunya de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo i adequar les instal·lacions de l’arxiu municipal, situat a la planta baixa de l’edifici que dóna a la plaça de l’Ajuntament".

És a dir, que si seguim sument hi trobem redacció i direcció de les obres del l'edifici del Sarcòfac, i el projecte de rehabilitació i usos que tot i que es va signar l'any 1994, no es va realitzar mai.... però que no es va dur mai a terme, el projecte o les obres? i es va cobrar aquest projecte?.  I més enllà en el temps la rebalicitació del Palau Maricel de Terra, i l'arxiu municipal (exemple poc clar i de difícil descripció, ja que la utilitat no és el valor d'aquestes obres)... i la reforma de l'edifici de Miramar.......


 I a aquest gran suma podem anar-hi afegint xifres fins arribar a l'actualitat amb les obres de remodelació de la Platja de Sant Sebastià, el projecte de reforma dels museus de la façana marítima... fins a 21 d'abril de 2010 que ha guanyat la direcció del seu projecte..... i dubto que ens quedem aquí....

Ara el cap em roda davant d'aquestes xifres astronòmiques, i no em ve gens de gust repassar la qualitat de les obres realitzades per l'arquitecte citat a Sitges...... però ara si que entenc el pq ell està tan content amb aquest ajuntament!!! Quan torni a tenir el cap clar seguiré sumant.... i tot això quan des de l'Ajuntament ens amenacen a tots els Sitgetans amb les noves pujades d'impostos, la revisio del cadastre per a incrementar l'IBI.... clar, s'han de pagar tantes coses!!!!

18 d’abr. 2010

PASSEN ELS ANYS I RES CANVIA A SITGES. ALTRES PLATAFORMES POPULARS




Fa uns dies vaig parlar de les diverses Plataformes ciutadanes que s'han creat darrerament per a reclamar i reivindicar la necessitat de conservar importants edificis patrimonialment remarcables i que formen part d'un catàleg arquitectònic: La de Can Fàbregas a Mataró, La Rotonda de Barcelona, L'Escola de Sant Pol de Mar i els Museus de la Façana Marítima de Sitges.

Davant de casos clars de sordera política a les moltes demandes dels seus ciutadans a ser escoltats, la societat ha trobat en un recurs tan prehistòric com és la unió de persones, una de les millors maneres de que les seves reclamacions siguin expressades amb més força.

Actualment a Sitges s'han creat diverses plataformes com la No a la Incineradora de Vallcarca, SitgesDecideix que han posat el 20 de Juny com a data per al referèndum sobre la independència de Catalunya;  Plataforma en Defensa del Carrer Joan Maragall de Sitges, que es va crear per a reivindicar les diverses molèsties que han de patir els veïns d'aquest barri des de que es van iniciar les obres de la Platja Sant Sebastià, el que va obligar a desviar tot el transit per aquest carrer; o  la plataforma més recent, Volem el nostre Sitges, que lluita per a que es valori el patrimoni arquitectònic, urbanístic, paisatgístic i cultural del poble....

Però el tema de les plataformes no és una cosa actual. Aquests dies eren molts els comentaris de que la plataforma per a la conservació del patrimoni de Sitges, tenia moltes similituds amb la que es va crear l'any 1992 per a impedir la construcció d'un pàrquing subterrani a la Fragata

N'havia sentit a parlar d'aquestes reivindicacions i sobretot dels bons resultats de la lluita veïnal, però no en sabia gaires detalls, fins que la setmana passada una sitgetana que guarda tot tipus de documents, alguns que es poden considerar relíquies, em va donar els papers que es van repartir per a iniciar aquella lluita, amb una trobada al Casino Prado el diumenge 8 de novembre de 1992.

                                      
Amb la mateixa reivindicació, Convergència i Unió va editar una díptic il.lustrat amb una foto antiga de la Fragata amb la Punta i amb el lema: SI US PLAU DEIXEU-LA EN PAU

Atès l'intent per part de l'alcaldia d'adjudicar les obres de l'aparcament de La Fragata, sense haver donat cap informació a l'opinió del ciutadà sobre aquest important assumpte pel nostre poble, afirmem que això no és participació ciutadana.

Diem no a l'aparcament de la fragata perque no ens en refiem en absolut del resultat final, desprès de les experiencies de disseny de l'hort de Can Falç i de la manca de control municipal en les obres de l'antic escorxador.

Respecteu el nostre més preuat bé públic: La Fragata

Així doncs, la pressió popular, amb 4.036 firmes en contra del projecte, van fer el just un dia méss tard, en el ple de l'Ajuntament del 9 de novembre de 1992, l'alcalde socialista Jordi Serra Villalbí, alcalde de Sitges entre 1979-1983 i 1987-1995, descartés el projecte de construir un pàrquing de 340 places a la Fragata. Aquesta notícia, que Ramon Francàs ja va firmar a la Vanguardia del dia 10 de novembre del 92, va ser una de les grans batalles guanyades pel poble de Sitges, que en aquell any olímpic comptava amb una població de 13.000 habitants.
En aquest article s'explica que l'ajuntament es va omplir de "manifestants que tenien la intenció de rebentar el ple en el que estava previst adjudicar la construcció del aparcaments..." .... us sona aquesta expressió de REBENTAR un acte socialista?. No us fa pensar en el que deien els actuals membres de l'ajuntament de Sitges sobre les intencions de la Plataforma Sitges per al dia 30 de gener de 2010, quan algun destacat/da regidor/a demanaven via mail que tots els socialistes (afiliats o no) anessin al Palau Maricel per a recolzar l'acte públic de presentació del projecte de reforma dels museus sitgetans, ja que un grup de gent tenia l'intenció de rebentar l'acte?.

La notícia segueix dient: "Jordi Serra explicó que la voluntad del equipo de gobierno (integrado por representantes del Partit dels Socialistes, Partido Popular, Esquerra Republicana de Catalunya e independientes), al plantear la construcción del párking de la Fragata, no era otro que mejorar la estética de la zona, dejando la superficie libre de la circulación y estacionamiento de vehículos".

Una curiositat. Buscant a la hemeroteca de La Vanguardia informació sobre aquest acte reivindicatiu, m'he topat amb una notícia que m'ha semblat molt adient. El 29 de novembre de 1992, pocs dies desprès de la manifestació contra el pàrquing, sota el títol de "Sitges jurará fidelidad al Modernismo", s'anunciava que el 13 de desembre iniciaria la commemoració del centenari de les Festes Modernistes. Aquest cop eren els habitants de Sitges els que el mateix dia 13 estaven convocats a la Plaça de l'Estació per anar en comitiva fins al Passeig de la Ribera, just davant de l'escultura de la Sirena, obra de Pere Jou. En aquell punt concret, l'alcalde Jordi Serra, juraria fidelitat al Modernisme en nom de tots els habitants de Sitges. La noticia acabava repetint les paraules de l'alcalde de que tots els actes que es realitzarien durant aquesta celebració pretenien reconèixer "la deuda que tenemos con los artistas. Sitges se lo debe todo al arte".

Res, han passat 18 anys però tot segueix igual. o no!!!!. Per a que ens escoltin hem de cridar massa fort, però ells sembla que no ho sentin....No ens agrada el Sitges que volen fer... el Passeig de la Ribera res té a veure amb el Passeig anterior als anys 60 que ens van voler vendre des de l'Ajuntament....

Es veu que un dia varem jurar fidelitat al Modernisme, per boca de l'alcalde del moment, però en algun moment aquest jurament l'han trencat i no sabem el pq d'aquest canvi de tendència... però si que sabem qui l'ha trencat... i no han estat els Sitgetans.


12 d’abr. 2010

SITGES COM UN CAMP DE COLS!!!!!

Desprès de quinze dies sense baixar a Sitges, i conscient de que em trobava en un estat greu “d’intoxicació” crítica, produïda per les moltes opinions escoltades, no he volgut escriure res fins passejar-me d’una manera real, i no pas virtual, pels diversos espais protagonistes de comentaris i fotografies que he pogut escoltar i veure durant els meus dies de “captiveri maternal”.

Però ara que ja en puc donar la meva opinió personal, i utilitzant el títol del post anterior, la realitat supera la ficció.

Foto cedida, al igual que la del Cap de la Vila,  per un dels meus corresponsals ;)

Que pensen fer al Passeig?, ja se que aquesta pregunta se la estan fent molts sitgetans, però necessitem una resposta. He passejat pet tros de “prova de paviment” per el suposat espai peatonal que hi ha entre el carrer Espanya i els jardinets de davant del Vivero. Primer de tot, poso en dubte ho de peatonal, ja que els tres minuts que vaig estar per allà, hi van passar un bon número de cotxe en les dues direccions, trobant certes dificultats de pas just en el punt on trobem els jardins. Ah, i per allà pares i nens passejant convençuts de que es tracta d’un espai lliure de cotxes. Pel que fa al paviment.... doncs l’hi trobo molt poca similitud al terra de sorra que hi havia antigament a Sitges...... per no parlar de la gran idea de caixa única, amb aquella ratlla blanca que delimita espais.... Torno a recordar que per allà passen cotxes, i que les voreres tenen diverses funcions més enllà de les estètiques, de les que millor no dir res, ja que sempre serveixen per atacar, i que sembla ser no han estat considerades pels dissenyadors del nou passeig. Quan un nen surt corrents, si troba una vorera és molt més fàcil que no creui, que no pas si únicament hi ha una ratlla pintada al terra;  Si algun conductor es despista pot acabar prenent una cervesa amb alguna parella que fins aquell moment estigui tranquil•lament en una terrassa, ja que al no haver vorera, el temps de reacció és menor. I quan plogui? Segur que la meva piragua tindrà molta utilitat per passejar per aquest nou espai d’oci i familiar, ja que si aquests darrers anys l'aigua ja quedava estancada en aquell punt formant grans bassals, no vull ni pensar que passarà ara que no hi ha ni les voreres que et permetien caminar sense mullar-te els peus!!!


Pensant amb això segueixo caminant cap al carrer Sant Pau, utilitzant la calçada, ja que el passeig està ple de material per a les obres. Davant mateix del carrer em sobta la presència d’unes sis peces metàl•liques grans que semblen formar part de l’estructura d’un ascensor. Per uns moments penso: on hi havia un ascensor al Passeig?... i pitjor, on pensen posar un ascensor?. Fins que caic en la seva procedència. Es tracta dels mecanismes que servien per elevar “la bateria de contenidors de reciclatge selectiu” que fa uns anys van construir soterrats al Passeig de la Ribera, just davant de l’estàtua de El Greco. Dubto que aquests ferros es puguin tornar a utilitzar, si es que s’han utilitzat mai, ja que en aquests moments no recordo si finalment els contenidors amagats sota terra, que m’imagino van suposar una forta inversió econòmica, van arribar a funcionar. Durant temps van estar embolicats i amb un paper que posava “fora de servei”, obligant a utilitzar els contenidors convencionals que hi havia col•locats davant mateix. Per cert, uns contenidor plens a vessar que produïen una pudor insuportable. Ara em pregunto: els tornaran a instal•lar en el mateix lloc i per fi es posaran en funcionament?, algú pot dir quin cost econòmic va suposar la seva col•locació i l’actual descol•locació?. En cas de que no els retornin al seu lloc original, seran reutilitzats en un altre espai?. O el que veig més possible davant del mal estat dels ferros: els enviaran a la planta de reciclatge sense haver estat mai utilitzats?.

I em meu periple segueix pel Cap de la Vila. L’altre dijous a la tertúlia de Ràdio Maricel van fer referència a l’estat lamentable en que es troba el Cap de la Vila, remarcant la falta de cura de les jardineres que es troben en aquest espai neuràlgic. Doncs sí, les jardineres fan pena, no hi ha ni una trista flor. Pelades com a rates, serveixen més com a cendrer que com a element decoratiu. Ja no vull dir res del terra i de les llambordes fosques i brutes que formen els carres del centre del poble, les mateixes que han suposat que el carrer Àngel Vidal torni a estar totalment aixecat per tercera vegada en pocs anys....ja se n’han dit prou coses i molt contundents. Entre els comentaris que es van fer en aquesta tertúlia radiofònica em va agradar aquella anècdota que explica que un d’aquest dies de Setmana Santa, en el mateix Cap de la Vila, una sitgetana es va sentir tan avergonyida per l’estat d’aquest, que quan una forastera li va pregunta on era el centre de la Vila, es va sentir oblidada, moralment parlant, d’enviar-la al Passeig de la Ribera, que dins del que cap, era l’espai més arreglat de tots els que tenim!!!


I de la Torreta, que voleu que us digui. Doncs ple de material i estris per a les obres que també es porten a terme en aquell punt tan concorregut del nucli històric de Sitges, especialment pel turisme cultural, un grup de visitants que ho tindran difícil els darrers dos o tres anys, ja que els museus sitgetans han tancat les seves portes per a seguir amb la tònica actual del poble: fer-hi obres i remodelacions!!!! 

5 d’abr. 2010

LA REALITAT SUPERARÀ LA FICCIÓ?

Que davant d’aquesta imatge “virtual” tan casolana i personal, ningú hi busqui un punt de fuga perfecte, ni perspectiva, ni una proporció ideal entre escultura i visitants, en definitiva, el que aquí es mostra no és una imatge real, ni pretenc que ho sigui, sinú una recreació de com pot arribar a ser un dels espais més emblemàtics de Sitges. El que passa és que avui he pogut veure una imatge preciosa del Maricel de Mar que s’ha publicat a El Eco de Sitges d’aquesta setmana, per anunciar que el museu ja tanca les seves portes per iniciar les obres de remodelació de l’espai. Ha estat davant d’aquesta bella visió que he pensat: com canviarà el paisatge que es gaudeix des de la sala d’escultures quan es col•loqui la “segona pell de vidre” i les rampes d’accés dissenyades en el projecte de remodelació de la façana marítima dels museus de Sitges?.


Potser trepitjo la mateixa pedra amb la que un dia va ensopegar l’arquitecte firmant del controvertit projecte, quan al presentar públicament el projecte de reforma, remodelació, restauració, condicionament...... del Cau Ferrat, la Casa Rocamora i el Maricel de Mar, edificis importantíssims dins del catàleg del patrimoni arquitectònic de Sitges, va gosar mostrar una imatge virtual del seu projecte per a la futura façana marítima.

Així doncs, i coneixedora de les conseqüències polítiques, socials i personals que la publicació d’aquella imatge a La Vanguardia va tenir a Sitges, i també en el canvi sobtat d’estat del que fins aquell moment havia estat un camí planer en els diversos passos passats pel projecte fins a l’obtenció de l’aprovació definitiva, deixo molt clar que la meva és una necessitat de satisfer la curiositat personal, una aproximació de com pot ser la nova visió del mar des de dins del Maricel quan es construeixi aquesta gran estructura d’acer i vidre...... però del que estic segura és que aquesta imatge encarà queda curta a la que resultarà en un futur, ja que aquí no hi he tingut en compte ni els reflexes solars, ni el salitre del mar, ni les deposicions dels ocells, en cas de que aquests animals amb plomes hagin tingut la sort de no acabar esclafats contra el vidre..... en definitiva, aquesta imatge no té res a veure amb el futur que li espera a la façana marítima de Sitges..... podríem dir que la realitat superarà la ficció......

2 d’abr. 2010

LA FUNDACIÓ STÄMPLI I EL FUTUR MUSEU D'ART CONTEMPORANI DE SITGES JA RODEN

(Ara, quan fa dos dies que vaig penjar aquest post, trobo la noticia de El País que utilitza un títol molt semblant, em sap greu si sembla que l'he copiat, però davant la magnífica obra de la roda de Stämpli
tothom pot caure en la mateixa idea)

Fa dues setmanes es va inaugurar a Sitges l’exposició “La prefiguració de la col•lecció de la Fundació Stämpli”, una de les mostres més esperades d’aquesta temporada. Formada per una seixantena d’obres d’art contemporani europeu, que esdevindran part del fons de la futura col.lecció permanent de la recent estrenada Fundació Stämpli. Aquesta  tindrà la seva seu a l’antic Mercat del Peix, i al conjunt d’edificis del carrer d’en Bosch format per la que va ser casa del Dr. Serramalera, i l’espai Stämpli, seu del Grup d’Estudis Sitgetans. L’exposició serveix com a inici visible, pq darrera de “l’escenari” ja fa molt de temps que treballen per a dur a terme aquest interessant i importantíssi, projecte, del futur Museu d’Art Contemporani de Sitges.

Per qüestions logístiques em va ser impossible d’anar a la inauguració, però l’experiència m’ha ensenyat que en aquests actes multitudinaris poca idea de l’exposició et pots arribar a fer. Així doncs, que el diumenge pel matí, un cop beneits el rams i acompanyada dels trens nens armats amb els seus respectius palmons, vaig anar fins al Miramar a veure l’exposició. Haig de confessar que en un primer moment em vaig sentir descol•locada. La difícil successió de sales de la plata baixa, una disposició no gaire adient per a segons quines mostres d’art, fan que el discurs expositiu quedi poc clar, i que en conseqüència el visitant se senti una mica perdut, impedint que es pugui gaudir en les condicions més acceptables del que allà se’ns mostra.

Per sort, to això canvia al seguir l’exposició pel primer pis del Miramar. Les obres allà exposades, d’igual qualitat que les vistes uns minuts abans, troben en aquestes noves sales un millor espai i un ambient que els hi permet explotar la seva gran força visual i alt nivell artístic.

No puc deixar de fer un esment especial a la sala on s’exposen les dues obres de Pere Stämpli. Aquests quadres pop-art immensos, de colors purs i lluents, sempre han sigut un dels meus preferits dins de l’àmbit contemporani. Desprès d’aquesta visita vaig tornar a revisar el llibre monogràfic sobre l’obra de Pere Stämpli que es va publicar fa uns anys i que mostra un ampli catàleg de la seva producció artística. Aquesta reullada em va acabar de convèncer del que ja havia pensat al sortir del Miramar.... que el millor del que allà estava exposat eren les dues obres de l’amfitrió.... els llavis vermells i carnosos, i la roda de cotxe, davant de les quals no m’hi vaig poder resistir i vaig fer diverses fotos copiant vilment la portada de l’Eco de Sitges del 27 de març. Com podeu veure per les seves cares, als nens els hi va encantar, tot i que davant d’algunes peces els hi va costar una mica entendre que allò era una escultura i no una joguina. Però va ser una bona manera per a començar a descobrint l’art contemporani.


Que aquest nou museu serà un fet cultural molt important per Sitges i per a la seva població és evident, però tot i que les obres que actualment es mostren al Miramar i que ja formen part de la col.lecció permanent de la fundació, són peces representatives de l'art contemporani dels darrers 30 anys fins a l'actualitat, no hem d'oblidar que a Catalunya i a Espanya també hi ha grans artistes que formen part d'aquest conjunt brillant, i dels que segurament algunes de les seves obres entraran a formar part d'aquest  Museu d'Art Contemporani de Sitges, ja que si no és així, el seu objectiu seria incomplert.

1 d’abr. 2010

I VAN TENIR QUE ARRIBAR LES DONES PER DISSENYAR ELS ESPAIS PÚBLICS!!!!


La setmana passada vaig preguntar-me en aquest mateix blog qui dissenyava els parcs infantils. Potser si que la meva reflexió era una mica sexista, ja que la meva opinió era de que cap mare havia estat consultada a l’hora de col•locar cada un dels jocs del recinte. Els comentaris que van provocar les meves paraules van venir gairebé totes dels meus amics homes i no estaven molt d'acord amb el que jo havia deixat escrit....

Doncs avui al suplement Cultura/s de la Vanguardia apareix un article que tracta aquesta mateixa qüestió però d’una manera molt més completa i amb un estudi interessant i definitiu.

A la secció Espacios, i sota el títol de “Desde la experiencia de las mujeres”, Josep Maria Montaner i Zaida Muxí firmen un article on ens demostra que des de que les dones participen en el procés de creació i de disseny de diferents espais públics, aquests han millorat en tots els aspectes.

Tot el text és interessant, però em permeto copiar aquí alguns paràgrafs que trobo que lliguen amb el meu post anterior.

“Pensar en espacio público des de la perspectiva de género significa incorporar al proyecto urbano experiencias de las mujeres en la ciudad. Cuando nos referimos al genero, no significa sexos: el género es una construcción social y cultural que asigna roles y capacidades, derechos y deberes, basándose en unas imaginarias capacidades biológicas...”

“....incorporar la perspectiva de género en el proyecto del espacio público tienen que ver con ser capaces de conocer, registrar y aportar soluciones para mejorarlo según las necesidades complejas de la vida cotidiana. Para ello, las experiencias de las mujeres son una fuente de conocimiento imprescindible. Y por ello, los proyectos de espacios públicos con perspectiva de género tienen que recurrir a metodologías distintas de las que tradicionalmente se han utilizado para abordar la cuestión: los procesos de participación, que permiten conocer esas otras experiencias, hasta ahora no tenidas en cuenta; la observación participada, que implica un conocimiento in situ, que nos ayuda a relacionar usos con usuarios y usuarias, capacidades, horarios......”

“Concluyendo, incorporar la perspectiva de género en el proyecto de espacio público consiste en hacer visibles las necesidades derivadas de la vida cotidiana y de las experiencias no consideradas hasta ahora para su proyecto……”

Així doncs, tot i que el meu text va sortir d’un estirabot de mare desesperada, no anava tan desencaminada a l’hora de demanar que impliquin a les usuàries i usuaris (que ningú s’ofengui) en el disseny dels parcs infantils i altres espais públics.