26 de febr. 2010

CARTA DE BELI ARTIGAS A ROLAND SIERRA I A ARTUR RAMON I NAVARRO. ECO DE SITGES, 26 DE FEBRER DE 2010

“Cal que a l’Ajuntament hi hagi una persona independent, de bon gust i ull urbanístic de primera que no deixi passar obra nova o enderrocaments sense el seu permís . Existeix?. Em temo que no. Al menys la crisi frenarà el tsunami de tant despropòsit i ens permetrà reflexionar i preguntar-nos què hem fet.”




Criticartt- Beli Artigas (comentari al blog de En Transversal), 15-4-2009:

Fa temps que et llegeixo a l'Eco, i tot i que gairebé sempre estic d'acord amb els teus comentaris, avui he tingut la necessitat de contestar-te a aquest sobre el raonament de la necessitat d'una "persona independent i de bon gust"... per impedir segons quines obres noves o enderrocaments..... Doncs des de fa molt temps que lluito per això i crec que amb una persona amb coherència i amb una mica d'amor per Sitges, seria més que suficient per no permetre "drames" com l'horror del Cap de la Vila, la desfeta de la casa Nurillar al Passeig o la "babilonica" casa- partenó que s’ha construït d'obra nova a Terramar... Ja fa anys, més de 30, que el departament d’urbanisme de l’Ajuntament de Sitges té un decàleg sobre quins són els estils arquitectònics, els colors per a les façanes.....més adient per Sitges, diferenciant-los segons les zones, però ningú se l’haurà mirat mai.

Fins aviat i segueix escrivint, que com a mínim tenim una arma per denunciar.

__________________________________________________________________________________

Des de fa uns anys, defensar les idees i fer-les públiques ja no està prohibit, però pel que he pogut llegir últimament, el que si que està és mal vist.

En els darrers dies el meu nom ha estat citat en dos articles publicats en aquest setmanari, i avui em trobo amb la necessitat de contestar a Roland Sierra i a Artur Ramon i Navarro.

Pensareu que m’ho invento, però unes hores abans de llegir l’article que Roland Sierra va publicar al Diari de Vilanova i l’Eco de Sitges, havia pensat amb ell com a gestor de l'Hospital de Sitges. Imagineu la meva estupidesa que llegint un text publicat a La Punta, el 4 de setembre de 1927, “L’esdevenidor de Maricel de Sitges”, en el que es parla de la voluntat no complerta de Charles Deering de deixar en herència el conjunt del Maricel a l’Hospital de Sant Joan Baptista de Sitges, entitat a la que sempre va mostrar una gran admiració, vaig reflexionar: “segur que si al final s’haguessin complert els propòsits de Deering ara no ens trobaríem en aquesta situació”. Però de cop m’havia adonat que anava molt equivocada.


Per aquestes paraules es pot arribar a pensar que tota aquesta moguda és un acte personal meu, una rabieta que ha arribat massa lluny. A mi ningú m’ha dirigit en les meves opinions, estic convençuda del que defenso i del que denuncio, i no tinc cap intenció més enllà de conservar el patrimoni arquitectònic de Sitges, una reivindicació que no ve d’ara, sinó fa més de cinc anys que publico periòdicament articles que fan referència a aquesta temàtica, primer en diaris i revistes locals, i actualment al meu blog personal. Si desprès de tants anys de coneixença i respecte, Roland Sierra pot pensar això de mi, em sap greu!!

Espero que desprès de l’acte públic organitzat per Consorci del Patrimoni de Sitges per explicar el controvertit projecte, que va tenir lloc al Saló d’Or del Palau Maricel el dia 30 de gener, els seus dubtes sobre l’existència de més persones dins de la Plataforma hagin estat contestades. Patent va quedar que jo no era ser la única persona contraria a la remodelació de la façana marítima que va assistir a aquella soporífera explicació... i això ho ha de tenir clar Roland Sierra ja que ell estava allà i va poder viure-ho directament.

També, i com a sitgetana em sento inclosa dins del comentari, crec que desafortunat per la seva generalització, que fa Roland Sierra al afirmar: ¿Per què ens agrada tant als sitgetans parlar amb la boca petita per les cantonades, escriure cartes escrites amb inicials o pseudònims i mirar-nos les coses des de la barrera, prou a prop per dir “jo hi era” o “jo ho vaig veure” però a una distància prudencial perquè la porqueria no ens esquitxi?" Sort que ell també s’hi inclou. A la sortida de l’acte, en el que per cert, no va obrir la boca per defensar el projecte que tant li agrada, ens varem creuar, i jo dins de la més pura inòpia articulista, no vaig entendre la seva pressa i la seva salutació esquiva. M’hauria fet un favor informatiu preguntant-me que em semblava el seu interessant article d’opinió, l’existència del qual jo desconeixia, tal i com hem fet moltes altres vegades.

I per cert, que quedi clar a tothom que des de la Plataforma, de la que si, jo en formo part i ho dic perquè no tinc res a amagar, juntament amb tots aquells sitgetans que sense cap mena de coacció s’hi han afegit per voluntat i indignació pròpia, no hi ha intenció de fer mal a cap persona. És molt lloable preocupar-se per un amic, però no cal posar en dubte la bona fe de coneguts!!!


Artur Ramon Navarro, a la seva columna setmanal “En Transversal”, tampoc dubta de parlar de mi, tot i deixar clar que el meu nom, Beli Artigas, no li sona de res i que al buscar-lo a la biblioteca del MNAC, segons ell, la millor biblioteca d’art del país, no surt en lloc cap publicació meva. Doncs em sap greu, però si posa el meu nom, Isabel Artigas, a google, el millor buscador del món, hi trobarà la llista dels meus llibres i articles.

Però tampoc li calia anar tant lluny per trobar alguna referència de la meva persona, ja que entre els tres únics seguidors del seu blog, m’hi trobo jo, i entre els meus 45, ell no hi és. Segurament no llegeix ni els missatges que se li envien , com el que li vaig eal seu blognviar fa un any i que he publicat a l’inici de l’article. Potser si que tenia raó aquell sitgetà il•lustríssim que un dia li va etzibar que els col•laboradors només es llegeixen a ells mateixos i desprès llencen el diari a les escombraries. Si algú rellegeix els articles que el senyor Artur Ramon i Navarro va publicar a l’Eco de Sitges fa gairebé un any, i que estan penjats al seu blog, podrà pensar que estan escrits per dues persones amb idees molt divergents que només coincideixen amb el nom.

Però com a historiadora de l’Art, mateixa professió que el senyor Artur Ramon, sempre m’ha interessat conèixer el meu passat i el de la gent que m’envolta, i des de fa molt anys la seva família ha estat citada moltsíssimes vegades a casa meva, i sempre d’una manera elogiosa i amb una estima entranyable, tant com li poden explicar l’Antón, la Carmen i l’Anita al seu nebot. El seu besavi patern, el senyor Picas era el millors amic del oncle Josep Artigas Vila, un dels artífex de la Ciutat Jardí de Terramar. Les anècdotes d’aquestes trobades, les tertúlies al taller dels meus besavis al Vinyet, el viatge a Madrid acompanyats pels joves Artur Ramon Picas i Josep Maria Artigas Serveto... han estat històries recurrents a les sobretaules de l’avi.

Així dons, el Roland Sierra em coneix, i a l’Artur Ramon el meu nom no li sona de res, però crec cap de les dues situacions són motiu per a menysprear-me a mi i a la meva reivindicació. Com a sitgetana, i historiadora de l’art, he defensat la meva desaprovació sobre la idoneïtat del projecte de reforma de la façana marítima dels museus, i per a fer-ho m’he basat, entre altres textos legals, en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Sitges. En cap moment he recorregut a la fórmula fàcil de polititzar les meves paraules i menys encara de fer referència directa a persones. Només he volgut explicar a qui m’ha volgut escoltar, el perquè del meu posicionament i quines són les meves bases a l’hora d’escriure i dir el que he escrit i dit. Si amb això he aconseguit iniciar un debat popular sobre un tema tan important com és la reforma del museus, i que els sitgetans es comencin a preocupar pel seu patrimoni, em dono per satisfeta, però no dubteu que tot i les censures a la meva persona i a les meves opinions, seguiré lluitant per la conservació i pel respecte del nostre Sitges, que finalment és en el que jo crec.


Beli Artigas Coll
Historiadora de l’Art i Màster en Cultura Històrica
www. Critcartt.blogspot.com

25 de febr. 2010

LA CASA ROCAMORA (CAN XICARRONS) DE SITGES. ES MEREIX EL FUTUR QUE LI ESPERA?

Quan Santiago Rusiñol arribà a Sitges l’any 1893 adquirí dues petites cases de pescadors conegudes com Can Falua i Can Sensa, situades al carrer de Fonollar, per tal de construir-hi la seva vivenda taller, la que es coneixeria com el Cau Ferrat. Any més tard, i davant de l’increment de la seva col•lecció artística, i amb la voluntat de crear una biblioteca que aglutinés tota la seva producció i col•lecció literària, va intentar adquirir la casa veïna, propietat del sitgetà conegut popularment Panxo Xicarrons, el qual l’any 1894 va fer de model per al seu veí, un interessant quadre que es troba al mateix Cau Ferrat. Tot i les gestions realitzades, finalment Rusiñol no va aconseguir el seu objectiu.


La informació sobre l’interès de Rusiñol per aquesta casa l’explicà J. Soler i Forment al setmanari Mirador del 29 de setembre de 1934 quan escriu: “Potser se’ns dirà que el “Cau Ferrat”és un museu i no una biblioteca, però els que ens honoràrem amb l’amistat del pintor-poeta sabem que el seu projecte, per poques facilitats que hi hagués concedit el propietari de Maricel i abans el sitgetà anomenat Panxo Xicarrons, era instal•lar la seva biblioteca particular en un local llindant amb el “Cau””.

La casa a la que fan referència era un edifici de plata baixa i pis que seguia la tendència estètica típica de les cases sitgetanes construïdes durant el segle XIX. La façana llisa i blanca estava presidida per una gran porta amb arcada de mig punt, una finestra que donava al popular quarto de reixa, i dues petites obertures al pis superior. La façana posterior donava directament sobre el mar.



A l’interès de Rusiñol per adquirir la casa xicarrons, s’hi va afegir un nou protagonista. Amb l’arribada de Charles Deering a Sitges l’any 1909, i amb consegüent construcció del seu Palau Maricel, la necessitat d’ampliar aquest conjunt d’edificis va fer que el 3 de setembre de l’any 1915, Utrillo comprés al seu nom, però per encàrrec i amb els diners de Charles Deering, l’edifici de can Xicarrons.

Tot i que la transacció va ser durant el mes de setembre, el 7 de gener de 1915, Miquel Utrillo ja va presentar un projecte per a aixecar un pis i modificar la façana de la seva casa del nº3 del carrer de Fonollar. L’aprovació no es va fer esperar, i el mateix dia 7, l’Ajuntament donà els permisos per a realitzar aquestes obres.



Per a la nova façana, dibuix que es conserva a l’Arxiu Històric Municipal de Sitges, Utrillo trià un disseny que sembla voler unificar la nova decoració de la casa Xicarrons amb la façana eclèctica del Cau Ferrat, realitzada l’any 1893 per l’arquitecte Francesc Rogent.

Utrillo va incorporar una sèrie de finestrals medievals que tenien una forta similitud amb les que Rusiñol col•locà a casa seva, procedents de l’antic castell de Sitges. Per a les seves obertures de can xicarrons Miquel Utrillo adquirí finestres antigues de procedència diversa. Però com a continuació natural del conjunt del Maricel, Utrillo aprofità l’ increment d’un pis per a construir una teulada contínua que relacionava directament amb la del Maricel de Mar.

En un primer moment, i fins a la finalització de les obres del Palau Maricel de Terra, aquesta serviria de casa d’hivern per a Charles Deering. Entre les obres realitzades, Utrillo amplià en un pis la petita vivenda, conservant i ampliant les sortides de la façana posterior en una terrassa i dues galeries, una de tancada a la planta baixa, i una amb arcs i columnes al primer pis que recorda la de les escultures del Maricel de Terra, espais de gran bellesa que permetien gaudir de les impressionants vistes sobre el Mediterrani.



Amb la voluntat d’aconseguir una vivenda més acollidora i fàcil d’escalfar durant les temporades fredes, Utrillo va fer construir a la planta baixa una gran llar de foc, que no només serví com a cuina, sino que gràcies als bancs que hi col•locà al voltant, era el lloc preferit per a realitzar-hi llargues tertúlies, trobades que també tenien lloc a la cuina del Cau Ferrat.



La llar de foc, així com diverses parets de la casa Xicarrons, estaven decorades amb interessants paraments de ceràmica.

Quan Deering, mogut pels malentesos amb Utrillo va decidir deixar Sitges i emportar-se tota la col•lecció d’art que allà guardava, va vendre l’edifici de Can Xicarrons, per un preu simbòlic de 10.000 pessetes, al seu gran amic el pintor Ramon Casas.

En el document notarial del 14 de setembre de 1921 podem llegir:

Don Carlos Deering Barbour, que vende y transfiere perpetuamente a Don Ramon Casas Carbó una casa denominada “Can Xicarrons”, compuesta de planta baja y un piso alto y ahora dos pisos con azotea o terrado detrás y señalándose con el numero tres, antes veinte y tres en la calle de Fonollar de esta villa de Sitges, mide una superficie aproximada de dos mil novecientos veinticinco palmos, equivalentes a ciento diez metros treinta y un milímetros cuadrados y linda por su espalda o sur con las rocas del mar, por la izquierda entrando o Este, con la casa de Don Santiago Rusiñol, conocida vulgarmente por el Cau Ferrat, y por la derecha o Oeste con un edificio que es hoy propiedad del Señor Deering, y antes fue Capilla de San Juan”.

Així doncs, l’any 1921 la casa Xicarrons passà a ser propietat de Ramon Casas. Tot i que aquest va passar algunes temporades a Sitges, la seva presència al poble no era molt habitual. Quan Casas morí el 29 de febrer de 1932, al no tenir fills, les diverses propietats del pintor van ser heretades pels seus nebots.

“Can Xicarrons” passà a mans del dos fills de Maria Catalina Nieto i Casas, neboda del pintor, que morí el 22 de gener de 1923, i casada amb Antoni Rocamora y Vidal-Sala, marquès viudo de Villamizar, el qual, va trobar en aquesta casa i en el Sitges dels anys 30, el millor lloc on passar els estius acompanyat dels dos fills adolescents. La família es va integrar al poble, i  des del primer moment van ser habituals de les festes i esdeveniments que la colònia d'estiuejants organitzaven a Sitges. A la Vanguardia del 17 de juliol de 1935, a la nota “Vida de Sociedad. Veraneo en Catalunya. La temporada de Sitges”, entre els primers estiuejants que arriba al poble aquell anys, i que són habituals en els diversos actes de la burgesia barcelonina, com el Te al Terramar Palace. Fou durant aquest anys quan la casa Xicarrons deixa el nom popular per passar a ser coneguda com la Casa Rocamora.

Quan l’any 1964 mor el senyor Rocamora, viudu de la neboda del pintor Casas, la seva filla Maria Àngels, passà a ser la propietària de la casa Rocamora.

Pel que fa al Maricel de Mar, el conjunt va ser venut a un particular que tenia la intenció de convertir-lo en un hotel. Pel tal d’impedir aquest nou ús, l’Ajuntament de Sitges va proposar que tota aquella zona fos declarada d’Interès Artístic Provincial. També fou en aquest moment quan la Diputació s’interessà per l’adquisició del conjunt.

També fou en aquest moment quan el Dr. Pérez Rosales es va posar en contacte amb el tinent d’alcalde de Sitges, el senyor Butí, el qual parlà amb l’alcalde del moment, el Sr. Marinez Sardà, el qual va posar en contacte la Diputació i el Dr. Pérez Rosales per intentar unir els dos objectius.

Sabedor de la intenció de la Diputació de recuperar els set plafons que Sert havia pintat per a Deering per decorar la capella de l’antic hospital, i que havien estat retirats durant la marxa de Deering, Pérez Rosales no va dubtar en comprar-los i incorporar-los a la seva col.lecció, a la vegada que els retornava al seu espai original.

Durant el mes d’abril de l’any 1968 la Diputació de Barcelona va comprar Maricel de Mar per 10.000.000 de pessetes, amb l’objectiu d’instal•lar la col•lecció d’art del Dr. Pérez Rosales. Fou en aquest moment quan es va realitzar l’ampliació de l’edifici per tal de construir un apartament al pis superior, vivenda del Dr. Pérez Rosales, i altres actuacions visibles a la façana de mar.



L’acte d’inauguració va tenir lloc el dia 30 de juny de 1970 amb un acte al que hi van assistir els actuals reis d’Espanya, en aquell moment encara prínceps.

L’any 1971, el que en aquell moment es coneixia com “Agrupació de museus en el Rcó de la Calma”, conjunt declarat d’Interès Provincial, la Diputació de Barcelona va decidir adquirir la casa coneguda com Can Xicarrons, propietat de Maria Àngels Rocamora Nieto. Aquest edifici, estratègicament situat entre els dos museus, tenia com a fi convertir-se en el museu Ramon Casas. El pressupost de compra i reforma era de sis milions de pessetes. Es va pactar que aquest quantitat es faria efectiva en diversos anys per tal de no ser una gran càrrega per al pressupost de la Diputació (La Vanguardia, 27 de febrer de 1971).

Però aquest objectiu no va arribar mai. L’any 1977 en una entrevista que La Vanguardia fa al Doctor Pérez Rosales, aquest declara que ja que la seva col•lecció ha anat incrementant durant els darrers 8 anys, la Diputació havia comprat la casa Xicarrons per a ampliar l’àmbit museístic situant allà la col•lecció d’armes del segle XV i la panòplia d’armes blanques de filipines.

Tot i que durant uns anys can Rocamora es va anar conservant, i fins i tot a les seves sales s’hi van realitzar diversos actes com per exemple la signatura del conveni de cooperació cultural i científica entre la Universitat Autònoma de Barcelona i la diputació provincial, que va tenir lloc al saló principal de la casa el 14 de febrer de 1983, poc a poc la deixadesa es va anar fent patent. Darrerament l’edifici era utilitzat com a magatzem de trastos, així com a taller de restauració. El pèssim estat de conservació i la falta de respecte vers aquesta casa, ha fet que els paraments ceràmics que cobreixen la major part de la planta baixa hagin sofert un deteriorament tal, que molts hagin decidit que la millor opció de futur per a la Casa Rocamora, no sigui una restauració integralment, sinó que per tapar els fets evident, s’ha aprovat un projecte que permet la desaparició total de l’interior de la casa.

La casa Rocamora, situada al Carrer de Fonollar 6, és un edifici que forma part del catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Sitges, inclòs dins de la fitxa número 103 referent al conjunt de Maricel de Mar, i amb el nivell I de protecció, el màxim que existeix. Quan es parla del l’actuació permesa per llei en aquest edifici destaca el manteniment estricte de l’exterior i l’interior, un punt que no es compleix en la nova reforma arquitectònica que està prevista en breu.


Amb aquesta petita història de l’edifici el que es demostra és que Can Xicarrons/Casa Rocamora té una gran importància arquitectònica, històrica i cultural per Sitges, i que no podem permetre la seva desaparició, ans al contrari, hauríem de valorar-la i si no és possible dur a terme el primer projecte museístic com era la Casa Ramon Casas, com a mínim col•locar-hi la pinacoteca sitgetana, una col•lecció que trobaria en aquest edifici el millor marc possible.


22 de febr. 2010

"25 SENSE ESPRIU, 15 SENSE CARDONA TORRANDELL, 1 SENSE SALVAT"




Avui fa 25 anys de la mort de Salvador Espriu, i un grup de blocs s’han unit per a fer un merescut homenatge a aquest gran poeta català. Sota el títol de “25 Sense Espriu” cada un de nosaltres hem triat un tema per parlar sobre l’obra o la persona d’Espriu. El dia que em van parlar d’aquest homenatge jo vaig tenir claríssim que el meu article parlaria de la relació entre l’escriptor i dos grans personatges de la història artística i teatral de Catalunya: Armand Cardona Torrandell(1928-1995) i Ricard Salvat (1934-2009).

En altres articles que seran publicats avui segurament es deixarà constància biogràfica i professional d’Espriu, però aquí intentaré resumir la relació teatral entre aquest tres personatges que junts formaven l’equip fonamental per aconseguir una representació teatral perfecte: l’autor, l’escenògraf i el director.

Armand Cardona Torrandell va néixer el 30 de novembre de 1928 a Barcelona, però degut a la feina dels seus pares, mestres nacionals, l’any 1933 va anar a viure a Vilanova i la Geltrú, ciutat a la que a partir d’aquest moment s’hi sentiria molt unit i on moriria el 15 de gener de l’any 1995. Va realitzar estudis a La Escuela de Altos Estudios Mercantiles i va seguir un curs de Literatura Espanyola a la Universitat de Barcelona, tot i que la seva passió per la pintura era molt forta. L’any 1952 ingressà com alumne d’escenografia a l’Institut de Teatre de Barcelona. Fou aquí on va conèixer als germans Salvat, iniciant-se una gran amistat entre ells, relació que seguiria fins a la mort del pintor. També fou en aquest moment quan es va començar a fermentar el tàndem perfecte director-escenògraf.

Ricard Salvat va néixer a Tortosa el 17 d’agost de 1934 i morí a Barcelona el 24 de març de 2009. Fill de forners, Ricard sempre es va sentir molt unit als seus dos germans grans, la Neus i en Joan. La dura situació que va viure els primers anys de vida degut a l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, va marcar el futur de la família Salvat. A les seves memòries, el director recorda que la falta de joguines durant els anys de guerra, va fer que els nens es construïssin un petit teatre de fusta on representaven històries inventades.

Ja a l’Institut de Tortosa i amb solsamènt dotze anys, Salvat va conèixer l’obra d’Espriu. Entre les primeres mestres que va tenir a l’escola, Maria Gimeno, que havia estat companya de carrera d’Espriu, va influir, voluntària o involuntàriament, en el futur del jove estudiant. Entre altres lectures, Gimeno li va deixar el llibre d’Espriu “Miratge a Citerea” (1935), lectura que gestaria una part fonamental de la futura carrera teatral de Salvat. L’any 1952 marxà a Barcelona a estudiar Filosofia i Lletres, Filosofia i Germàniques.

Durant aquests primers anys d’estudiant, Salvat recorda que va assistir a una lectura de La pell de Brau, al Cercle de Sant Lluc, acte al qual també hi va anar el propi Espriu que va explicar la seva obra, remarcant l’interpretació que allà feia d’Espanya, dient que els universitaris eren els que tenien que solucionar els problemes derivats de la guerra civil......Salvat recordava que es va indignar davant d’aquesta reflexió d’Espriu i que li va dir, de forma insolent, que estava totalment en contra de tenir que solventar els problemes iniciats per l’anterior generació, i que era molt còmode aquesta posició de que el jovent ho solucionés...... Fou aquest discussió, i la força amb la que es devia expressar el jove Salvat, el que va portar a Espriu a interessar-se per aquest, iniciant-se una forta amistat entre els dos, relació que s’anava consolidant gràcies a les contínues visites que Salvat realitzava a Espriu, al pis que aquest tenia a la Casa Fuster dels Jardinets de Gràcia de Barcelona.

Ja com a professor universitari, per a la seva assignatura “Història de la literatura catalana contemporània”, Salvat va comptar amb l’assessorament i la col•laboració de Salvador Espriu.

Ricard Salvat i Armand Cardona Torrandell en una exposició  del pintor.

Espriu- Salvat- Cardona: units pel teatre.

Salvat va trobar en l’obra teatral de Salvador Espriu un ampli ventall de possibilitats a l’hora de dirigir muntatges teatrals. Els anys 1960 i 1963 van portar a l’escenari, amb l’EADAG, dues versions de La pell de brau; l’any 1962 va fer la primera versió de les moltes que muntaria al llarg de la seva carrera de la Primer història d’Esther. En aquestes dues representació Salvat va comptar amb la col•laboració de l’escultor J.M. Subirach com escenògraf. Tracta, en aparença burlesca, una representació irònica de l’episodi bíblic a càrrec d’unes titelles. S’ofereix una doble acció, la “real”, que té lloc en un jardí de Sinera, i la “fictícia”, que s’esdevé en una ciutat fictícia, Susa. Però són destacades les moltes referències a la Guerra Civil Espanyola, i a les dramàtiques conseqüències.

Sobre aquesta obra, Joaquim Molas, crític, va dir: “La Primera Història d’Esther és una gran síntesi històrico-mítica de la Catalunya contemporània i és també una de les creacions de llenguatge més contundents de la literatura catalana moderna. Aquesta obra enceta una sèrie de nous camins teatrals i literaris que se situen a l’avantguarda de l’art modern”.

L’any 1962 realitzà Antígona i Gent de Sinera, a partir de textos d’Espriu. Fou durant aquesta darrera quan José Agustín Goytisolo li va elogiar l’obra a Salvat, però li suggerí ampliar una mica més l’obra, comentari que desembocà amb un dels grans èxit de Ricard Salvat: Ronda de mort a Sinera (1965), text sorgit de petites narracions i poemes d’Espriu relacionats amb els personatges de la seva Sinera. Salvat va demanar al poeta la redacció de diàlegs que permetés unir més fàcilment tots els fragments. Espriu trià el mite de Teseu, Ariadna al Laberint Grotesc, que com diu Salvat, és l’essència de la cultura Mediterrània. A partir d’aquest moment l’obra es va representar diverses vegades i amb una gran repercussió internacional (Nancy l’any 1968 i Venècia l’any 1970).

L’any 1965, Armand Cardona Torrandell s’inicia en el món teatral amb la realització de l’escenografia i vestuari per a la obra de Salvador Espriu, Ronda de mort a Sinera. En aquest muntatge dirigit pel seu amic Ricard Salvat, Cardona va realitzar els decorats i els figurins per a les representacions que es van dur a escenaris de Barcelona, Madrid i París. Amb aquesta escenografia va ser Finalista en el ”Premio de Escenografia del Teatro Latino”..

Salvador Espriu serà una constant en l’obra de Cardona. Moltes vegades trobem quadres o murals on apareixen referències a texts i a la persona d’Espriu.

L’any 1969 i 1970, la companyia Adrià Gual presenten una segona versió de Ronda de mort a Sinera d’Espriu. Un cop més, el decorat fou de Cardona Torrandell. El muntatge es passejà per diversos escenaris com Vilafranca del Penedès, Sabadell, Figueres, Girona, al Teatre Romea de Barcelona. L’any 1970, es presentà al Palazzo Grassi dins de la XXIX Biennal de Venècia. En motiu d’aquesta important oportunitat, Cardona tornà a fer una nova escenografia, la qual no distava gaire de la que s’havia utilitzat per les representacions a Catalunya.

Més tard els tornaria a realitzar ja que l’any 1975 es va presentar la 3ª versió del muntatge al Teatre Grec de Montjuïc, per commemorar el 10º aniversari de l’estrena de l’obra. Cardona va fer per tercera vegada l’escenografia d’aquest text. L’any 1980 es presenta la 4ª versió de “Ronda..” a la Plaça Sant Maria del Mar de Barcelona, en motiu de les festes de La Mercè.

Durant el Festival de Teatre Grec de Barcelona de 1975, es va realitzar un muntatge Homenatge a un espectacle de col•lectiu, amb textos de Salvador Espriu. El decorat, format per una sèrie de panells pintats, era obra de Cardona Torrandell.

Tot i que poc a poc Cardona va anar deixant la realització d’escenografies teatrals per dedicar-se a pintar i dibuixar quadres per a la gran quantitat d’exposicions que va fer durant aquests anys 70 i 80, durant els quals Cardona va ser reconegut internacionalment. Durant aquest any 1979 es torna a presentar la 4 versió de l’obra d’Espriu, Ronda de Mort a Sinera, i un cop més, l’escenografia era de Cardona.

L’Ajuntament de Barcelona patrocinà una exposició de Cardona l’any 1982 en la Capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona. El títol de la mostra era Murs de Teatre. El cartell i el catàleg també va ser obra de l’artista.

A partir d’aquest moment, Cardona deixa de banda la realització d’escenografies teatrals. Realitza gran quantitat de cartells per a diversos muntatges teatrals. Però la seva salut anava empitjorant per causes diverses, i l’artista es dedica exclusivament a la realització de quadres, tot i que aquests no eren necessàriament de petit format. Amb el temps, cada vegada va poder pintar menys. Els seus últims anys els va passar a l’Hospital de Sant Camil de Sant Pere de Ribes, però durant 1995, any de la seva mort, Cardona il•lustrà el cartell per a la 4ª versió de l’obra d’Espriu, Pell de Brau.

Aquesta relació Espriu-Cardona va estar present fins el darrer dia del pintor i escenògraf. Per a l’esquela de Cardona Torrandell, es va triar un text del poeta de Sinera:

“Vinc a la nua

Sequedat de la terra

Sóc ja silenci

Aprofundit. M’allunyo

D’una pols enlairada”

Però en la sequedat arrela el pi

Crescut des d’ella cap al lliure vent

Que ordeno i dic amb unes poques lletres

d’una breu i molt noble i eterna paraula;

m’alço vell tronc damunt la vella mar,

ombrejo i guardo el pas del meu cam

reposa en mi la llum i encalmo ja la nit,

torno la dura veu en nu roquer del cant.

També Espriu va estar present fins al darrer moment de la vida de Ricard Salvat. L’any 2002 el dramaturg va pujar a l’escenari la 5ª versió de Ronda. A l’acte de comiat d’aquest gran home de teatre, darrera mostra d’art a la qual vaig ser-hi present i que dubto pugui oblidar mai, les paraules de Salvador Espriu van omplir el silenci i la tristesa d’aquella freda sala plena a vessar, on Salvat va poder escoltar la darrera ovació del seu públic.

Així doncs, avui recorden que fa “25 sense Espriu”, però no podem oblidar que fa poc més d’un més feia “25 sense Cardona Torrandell” i dins d’un mes farà “1 sense Salvat”.....


BIBLIOGRAFIA

- Cardona i Masdeu, Àlex; “Retrat 21. Armand Cardona Torrandell. 1928-1995”. Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, 2003.

- García Ferrer, J.M; Rom, Martí; “Ricard Salvat”. Ed. Associació d’ Enginyers Industrials de Catalunya. Barcelona, 1998

- Salvat, Ricard; “Salvador Espriu, autor fonamental per a un Teatre Nacional de Catalunya”, dins de Si no voleu passar: I Simposi Internacional Salvador Espriu”. Publicat per Abadia de Montserrat, 2005.

18 de febr. 2010

A LA MORT DE FERNANDO KRAHN.

Fa temps que dibuixos de Fernando Krahn m'acompanyen diàriament, ja siguin penjats de les parets del despatx o des de les pàgines la Vanguardia. Ara arribo a casa i la notícia de la seva mort m'omple de perplexiatat i tristesa. El seu llapis s'ha quedat sense punta, però per sort ens queden les seves gran obres, petites històries plenes de poesia i simbolisme que seguiran sent paisatge habitual de molts de nosaltres.

He volgut il•lustrar aquesta entrada amb dues de les seves obres que per raons diferents m’hi sento molt identificada. Els que em coneixeu una miqueta enseguida trobareu les raons, i els que no........


L'ART


I LA CUINA?. NO, A QUI S'ASSEMBLA EL CUINER?

DISCURS DEL DR. ROIG I RAVENTÓS DURANT L'ACTE D'INAUGURACIÓ DEL MARICEL DE TERRA. SITGES 1936



El dia 14 de juny de 1936, durant l’acte d’inauguració de l’ampliació del “Cau Ferrat” mitjançant el lloguer dels tres edificis que conformen el Maricel de Terra i la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, i coincidint amb el cinquè aniversari de la mort de Santiago Rusiñol, el poble de Sitges va viure una gran festa. Al Baluard Vidal i Quadras es va posar una estrada, des d’on les autoritats van poder fer els seus discursos. Entre tots aquest parlament destaca el del doctor Roig i Raventós, germà d'Emerencià, mort recentment i que havia donat la seva col.lecció de vaixells al poble de Sitges:


“Si un dia arribeu per mar a Sitges veureu de lluny, que és una vila que us rep cordialment amb els braços oberts. Pel cantó de llevant veureu la platja de Sant Sebastià i pel cantó de ponent la platja d’or!.

Al bell mig d’aquest dos braços enlluernadors de sorra fina, s’alça la testa de la vila. Els finestrals del campanar del temple, són els seus ulls plens de fe. Els brolladors del “Cau Ferrat” i de “Maricel”, donen el ritme del seu respir. La nostra vila té la testa alta, noble, serena, que s’emmiralla en el mar i és con un farell que irradia raigs de cultura per tots els horitzons!.

Si un dia arribeu per mar a la nostra vila, podreu triar l’abraçada que més us plagi. Pel cantó de llevant, us ofereix una platja íntima, saborosa, callada i absorta, que rep els oratges atenta i sol•lícita i sap escoltar les paraules d’escuma de totes les onades que arriben assedegades de confidència, en veure totes les portes obertes per l’hospitalitat sitgetana!

És una platja senzilla i austera que no sé que té de braç maternal que escalfa, amanyaga i defensa dels brogits de la vida! És la platja de les meditacions; que sap fer companyia als nostres difunts; que es fa amiga del núvol que passa; que somriu amb el seu horitzó; que us aparta dels remolins dels desvaris i sap fer abraçades silencioses dins d’un aire de marisc!

És el braç de llevant de la vila! És el braç del cantó del seu cor!

La platja de ponent és l’altre braç que s’allarga ufanós i cordial, radiant i una mica fatxenda, per donar la benvinguda, ple de cortesia, a tot el món! És el braç internacional, que viu la joia frívola, la joventut, el dinamisme i la modernitat!

Avui la nostra vila, amb una llàgrima trèmula en cada finestral del seu cloquer, té els braços oberts, propícia a fer una abraçada a tots els catalans!

Avui és la festa major dels esperits selectes! Des d’avui Sitges podrà anomenar-se la vila dels museus!

Ara, tots els navegants que passin pel seu davant, li faran un acatament i s’entendriran amb ella! Oh! com es sorprendran de veure-la tan canviada! L’havien coneguda tímida com una núvia, fa un ramat d’anys, quan feu les seves noces amb l’art!. Llavors, al costat de les muralles, un dia hi va néixer un museu. Més tard s’esbadellà, com una flor, un monument. Després s’alçà un palau. Darrerament, esclatà tot un barri!

Eren la fillada del seu matrimoni. Des d’aquell temps la vila de Sitges ha canviat de fisonomia. Ungida per l’art esdevingué polida i ornamentada com cap altra. I per tot arreu les manifestacions artístiques són una carícia per totes les mirades! Els visitants encisats, passen pels seus carrers recollint la sembrada del popularíssim Rusiñol i de la seva colla immortal i gloriosa dels Utrillo i dels Cases!

Ara, l’alegria de Sitges, és plena de seny i experiència!

La festa d’avui és com una mena de noces d’argent amb l’art puríssim que li ha estat fidel tota la vida. Serena, entenimentada, ennoblida pels anys i la constància, mireu quin goig fa, satisfeta de les seves gràcies i de les seves obres! Amb els braços més oberts que mai davant de tots els horitzons, és com una deessa que rep dignament les ofrenes dels seus admiradors. Es com una donzella honrada que escolta la veu dels enamorats i rep unes toies de flors que no s’emmusteixen mai! Sitges regna dalt del seu tron de roques, davant de l’infinat i avui commoguda, agraïda i emocionada, re la màxima ofrena de Catalunya!

En aquest instant tots els galantejadors de les arts són els nostres hostes. Han arribat confiats perquè Sitges els acubillarà a tots amb el somriure de cor que dóna les claredats de nostre cel!. Han arribat joiosos perquè la nostra vila és abrandada de gratitud. Dins de totes les ànimes sitgetanes no s’apaguen les resplendors del foc de l’agraïment envers tots aquells que els han estimat!

Per això cada vespre per part de ponent, s’alcen les seves resplendors, com un himne de color i aquest foc de gratitud es far``a etern i passar``a per les generacions i donar``a la rojor a la nostra sang.

Sitgetans, que davant de l’amor per la Vila us sabeu fondre en un mateix cor, en questes hores solemnes en que la nostra vila dóna una abraçada a tots els catalans, he sentit paraules commovedores per a mi! Fóra un mal sitgetà si les prengués per a mis sol! Són patrimoni de la vila, nascudes en aquesta hora sitgetana tan radiant!

Les he escoltades com una veu inefable i les he servades com una cosa sagrada i tot seguit les deixo dins dels vostres cors. No podran trobar una urna més coratjosa i més fidel! Cremaran amb les altres flames de gratitud col•lectiva i es barrejaran amb els perfums del dia i es fondran amb les clarors de la festa i les seves guspires arribaran al cel!

I mon germà el pacient marinista que tant us estimava farà un somriure de beatitud que farà claror per sempre més dins de les nostres mirades!

16 de febr. 2010

ESCRIURE, OPINAR, PARTICIPAR ALS BLOCS I MÉS TRAVESSES!!!!!!


Fa uns dies en el blog de la Clidice, Un tel als ulls, hi havia un post amb una entrada fàcil però que va tenir 37 comentaris. Sota el títol “ I tu, per què escrius?”, la seva autora ens explicava una anècdota curiosa; el dia que la dulce Neus, una de les primeres assassines mediàtiques que ha tingut Catalunya, es va presentar per sorpresa al seu despatx per vendre-li el llibre de poesies que havia publicat. El relat és divertit i des d’aquí us recomano aquest blog, però val la pena que no us quedeu amb el text i que us llegiu els missatges que poc a poc van anar responent a la pregunta inicial de per què escrivim i a una altra qüestió que es presenta al final del post : I, per a qui escrius?.

Parlant de missatges, en una altre blog, el The daily avalanche, avui també es feia una reflexió molt interessant sobre la importància de la participació dels lectors en els blogs. Amb el post “Club privé”, l’Allau ens presenta un sentiment que molts hem tingut davant de la lectura d’un blog: escric una opinió o no? I si ho faig, el que diré està a l’alçada dels altres comentaris publicats?. Doncs aquest tema ha aconseguit 36 participacions, per ara, “un allau de comentaris”, com escriu el seu autor. La meva opinió la he publicat al blog, i més tractant-se del tema de participar o no, i he estat clara: “Però si als blocaires ens encanten els comentaris!!!!! Segur que molts entrem al nostre mail diverses vagades al dia amb l'esperança de que hi hagi missatges per publicar!!!! i quina il•lusió quan n'hi ha un!!!! Igual que els que segueixen un blog..... hi ha molta gent que et llegeix a diari però que no gosa inscriure el seu nom en aquesta llista, com si fos una cosa dolenta!!!!”. Així doncs que ja sabeu que us toca..... escriure!!!!

Darrerament els blocs i els blocaires estem molt actius!!!!! A l’allau d’opinions, hem d’afegir-hi la gran quantitat de blocs que han confirmat la seva participació a l’homenatge “25 sense Espriu”. Jo ja estic acabant el meu text, però encara esteu a temps de formar-hi part, com més serem més coses aprendrem!!

Ah, i seguint un post que vaig publicar fa uns dies sobre les diverses travesses que s’estaven fent sobre el possible arquitecte que dirigirà les obres de reforma, remodelació.... dels museus. Doncs tot i que l’alcalde de Sitges, Jordi Baijet, en la seva entrevista mensual a Ràdio Maricel, la qual ja comentaré en una altra ocasió, ha dit que la setmana que ve es dirà quina empresa ha guanyat el concurs públic per realitzar les obres. Doncs dins de la travessa avui m’han marcat la casella de la UTE entre empreses sitgetanes i la constructora manresana Cots i Claret...... però si aquest apostant guanya, poc temps tindrem d’omplir altres caselles, ja que em posen demà com a data límit per confirmar les seves especulacions..... així doncs, el temps dirà qui guanya en aquest joc. D’atzar?

14 de febr. 2010

9ª ATENEUESFERA i "25 SENSE ESPRIU": EL MÓN BLOCAIRE ÉS UN BON MÓN




Per fi ahir va tenir lloc l’Ateneuesfera d’hivern i l’èxit de la convocatòria va ser impressionant. A les 5 de la tarda més de vint persones convocades per en Guillem Carbonell ens varem trobar a la Sala Borralleras l’Ateneu de Barcelona per tal de començar la “nostra teràpia en grup”. No detallaré com va anar la trobada ja que altres dels assistent ja ho han fet i han donat visions diverses, coincidents i molt detallades, cosa que si jo ara repetís faria el post una mica reiteratiu.... més que res pq m’inspiraria en tots i cada un dels posts i comentaris dels meus companys de reunió: el Radar de Sarrià, Nunca Nueve, Gazophylacium, Vida Quotidiana, Todoreh, Raons que rimen, Diari MEF.... i segur que en seran molts més.

Un cop més la teràpia va ser fructífera i em va servir per desconnectar-me durant tres hores de la vida real i connectar-me a la xarxa virtual. Les qualificacions que nosaltres mateixos ens donem durant aquestes reunions també són molt útils: ara se que un blocaire és un freaky narcisista i una mica egocentrista que des de fa poc temps ja no està tan mal vist entre els amics que ja saben el que és un blog, fins al punt de convertir-se en fidels seguidors dels escrits de l’amic freaky, narcisista i egocentrista.

Bé, durant la reunió també vaig saber que ara per ara, pq en aquest món no se sap mai, no tinc cap ganes de tenir un telèfon mòbil des del que es puguin lleguir mails, enviar missatges o convertir-se en un esclau de twitter. La veritat és que davant de la impossibilitat de contestar si tenia línia en aquest xarxa social ara mateix hi he entrat. I si, es veu que hi formo part!!!! Però com no sabia de que anava tot això dels missatges curts i constants, el meu registre de tweets és de 0. Entre els 4 que em segueixen, pocs, n’hi ha un que m’ha sobtat: divorciohoy. Em pregunto, jo que ara per ara estic feliçment casada, com és que han decidit convertir-se en followers meus? Quin mal rotllo!!!!. Però encara entenc menys són els que jo “following”. Quan els he començat a seguir? Quin deu ser el meu punt de referència al triar grups o persones a seguir? Qui els ha triat per mi? Si algú entra el meu twitter veurà que sóc fan del Real Madrid, del Diari el Mundo, d’alguna cosa com meneame-net, de jugadors de basquet, cantants..... no entenc res de res!!!! ... Ara ja ho he arreglat!!!

Però el que més il•lusió em va fer d’aquella trobada, va ser la notícia de que el dia 22 de febrer és farà un homenatge a Salvador Espriu. Sota el títol de “25 SENSE ESPRIU. 1915-1985”, ara per ara 25 blocs hem confirmat publicar el mateix dia 22 de febrer, dia de la seva mort, entre les 10h i les 13hores, algun article, vídeo, foto..... el que es vulgui, que faci referència a la persona i obra d’aquest gran escriptor i que serveixi per a recordar que fa 25 anys ens va deixar. Un cop ho hagueu penjat, heu d’enviar un missatge amb l’enllaç del vostre blog a rcano3@xtec.cat, així tots els articles quedaran reunits. Des d’aquí us convido i animo a tots a participar en aquest homenatge. Per començar poseu el logo al vostre blog i feu propaganda de l’acte a tots els que creieu que hi poden participar. Entreu al blog ANTAVIANA i allà trobareu la imatge. Si hi deixeu un missatge el vostre blog quedarà registrat com a col•laborador.

9 de febr. 2010

SIS MESOS NO SÓN RES. LLLUNY DE SITGES 2. BAGERGUE. VALL D'ARAN



Justament ara fa sis mesos vaig fer una escapada a Bagergue, un petit poble de la Vall d’Aran, i com deia en aquella entrada del blogvaig decidir deixar terra per davant, i allunyar-me de Sitges per poder oblidar, durant alguns dies, la meva faceta crítica i així deixar tot el protagonisme a la meva funció de mare de tres criatures, que per la seva curta edat necessiten tota la meva atenció”. També en aquella entrada feia referència directa i clara sobre el projecte de reforma del Cau Ferrat que pocs dies abans havia pogut conèixer en aquella ja “coneguda reunió dels 20”.

Sobre aquest projecte escrivia: “Desprès d’assistir a la reunió-presentació que es va fer sobre aquest projecte, per cert, un projecte tancat i definitiu, fa unes setmanes, primer de tot dir que estic totalment d’acord amb la necessitat de restaurar, estabilitzar i posar al dia aquests dos espais, però crec que el projecte presentat per l’arquitecte Hernández Cros, el mateix que firma la comentada reforma de la Platja Sant Sebastià, trenca totalment, pel que fa a la seva idea per a la façana marítima, amb la visió que és té del casc antic de Sitges des del mar. (...) Buscant més informació sobre aquest projecte he arribat a una noticia de maig de 2007 en la que es parla de que la solució presentada per Hernandez Cros va ser la guanyadora del concurs públic al que únicament s’hi van presentar dues propostes..... primera notícia!!!!

Amb un pressupost de 10 milions d’euros, dels que només en sabem la procedència d’un 30% dels diners, que els pagarà l’Estat (esperem que l’altre part no es converteixi en un nou cas exposició Luther King) la part fonamental i més necessària del projecte és la reforma i adequació de les cobertes, instal•lacions elèctriques, humitats, i molts altres desastres dels que ens en van ensenyar múltiples fotos durant la presentació oficial del projecte. Però crec que gran part del pressupost es gastarà en el que els promotors (llegeixis arquitecte i director del consorci del museus de Sitges), van descriure com una segona pell de vidre a la façana marítima. Es tracta d’una paret de vidre per al Cau Ferrat, un horrorós edifici cúbic per a la Casa Rocamora (antiga vivenda del pintor Ramon Casas), l’edifici més menyspreat i que rep la pitjor part; i finalment una doble façana de vidre penjada sobre el mar que permetrà circular, mitjançant unes llargues rampes, per la part posterior del Palau Maricel de Mar. Si es mira fredament el projecte és espectacular i trencador, massa trencador ja que es perdrà, un cop més, una de les visions amb més encant de Sitges. Quan recordo la imatge virtual del nou conjunt urbanístic em ve al cap un Museu Pompidou de París a la sitgetana.

Més val deixar-ho aquí i ja en parlarem quan tothom hagi pogut veure aquest projecte, que per cert, torno a reiterar, és el definitiu i no un avantprojecte amb la possibilitat de rebre recomanacions i noves idees per part dels vilatans”.

Doncs aquest cap de setmana he repetir la jugada, i la veritat és que he tornat molt recuperada i amb les idees encara més clares que les de fa sis mesos. Però per acabar-me de convèncer, pq que quedi clar, no tinc intenció de convèncer a ningú més que a mi mateixa, la lectura de les meves pròpies paraules m’han tranquil•litzat respecte les darreres manifestacions d’alguns que ens acusen d’aprofitar el projecte dels museus per fer caure a alts i baixos, robar butaques, polititzar i rebentar actes públics.........

La bellesa i tranquil•litat que es viu en aquell espai idíl•lic, el mateix del que vaig poder gaudir durant el mes d’agost, però aquest cop amb el paisatge emblanquinat per les darreres nevades, és perfecta per pensar i reflexionar sobre les moltes coses que han passat aquest darrer mes. Ei!!!!, em refereixo únicament a coses “patrimonials”, res de personal. Em vaig tornar a situar davant de l’església de Sant Félix, la mateixa que fa sis mesos em va fer pensar “amb la gran perdurabilitat de les obres medievals. Ja se que no està davant del mar, i que el seu desgast res té a veure amb el que provoca l’erosió marina en alguns dels edificis situats a primera línia, però hem de ser clars i dir que la vida contemplativa que viu aquesta església tampoc és fàcil. Pel fet de trobar-se en un dels pobles més alts de la Vall d’Aran, a més de 1.400 metres sobre el nivell del mar, mantenir-se en peus no és una feina fàcil per a l’edifici insígnia de Bagergue. Les inclemències de temps que ha hagut de suportar al llarg dels seus més de 700 anys de vida, com són les llargues hores al sol, les continues boires amb les seves corresponents pluges, i els temporals de vent i neu, per cert, molta neu, no li han provocat la pèrdua de la seva solidesa, característica que demostra la necessitat d’erigir amb bons materials i amb altes tècniques constructives per tal de realitzar edificis sense data de caducitat pròxima”.

Doncs aquesta vegada al veure la imatge de la petita construcció de pedra dibuixada i emmarcada per les immenses muntanyes nevades, m’ha vingut al cap una mala idea. Us imagineu que en una pròxima i hipotètica reforma, restauració i readequació de Sant Fèlix, l’arquitecte guanyador del concurs decidís col•locar-la dins d’una capça de vidre? Per sort això no passarà, i dins de 700 anys els nous visitant d’aquella vall seguiran gaudint de la vista descrita.

Però per sort la vida continua més enllà de projectes de reforma. A Sitges dijous comença Carnaval, i pocs seran els que recordaran el debat obert darrerament. Pels que el Carnaval queda una mica lluc, el dissabte tenim convocada una nova Ateneuesfera!!!! Ja era hora Guillem!!!!! Allà parlarem de temes diversos y molt interessants, de les preocupacions blogueres de cada un de nosaltres, ens presentaran nous blogs.... i menjarem xocolates i galetes!!!!

El Modernisme s’ha tornat a instal•lar a la meva vida, si és que en algun moment m’ha deixat. Projectes interessants per realitzar un llibre d’arquitectura, una conferència sobre Gaudí, seguir amb el meu estudi sobre Josep Maria Martino, el que per cert, darrerament ha estat notícia sense que el seu nom aparegui per enlloc, ja que la seva casa Casimiro Barnils, una de les primeres que va construir al Passeig Marítim l’any 1919, és la vivenda de segona mà més cara d’Espanya, amb un preu de 10.000.000 d’euros, la mateixa quantitat que el pressupost per al nou projecte dels museus (ai, no hi volia tornar a caure!!!). I tot i això al pobre Martino encara no se li ha fet ni un sol reconeixement públic per part del poble de Sitges.

Tot i que darrerament estic una mica encallada, no hi ha manera de trobar el fil que em permeti conèixer el veritable autor del projecte, m’he proposat acabar l’estudi arquitectònic de l’edifici del col•legi del carrer Copèrnic. Si algun dels meus lector en té una petita informació sobre aquest interessant edifici, sóc tot orelles!!!!!!! No hi ha res pitjor que tenir el principi i el final d’un estudi, però no poder-ho acabar ja que falta el petit ganxo que els uneix. És desesperant!!!

Sembla que hagi copiat la meva agenda aquí, però veure les coses escrites sembla que tot tingui una sortida més fàcil, així com la obligació de realitzar-ho, ja que no hi ha excuses que valguin. Tothom sap que n’ets conscient!!!!

3 de febr. 2010

L'ESDEVENIDOR DEL MARICEL DE SITGES. Donar respostes als dubtes de Roland Sierra al Diari de Vilanova



Feia dies que deixava respirar el meu blog per tal de no monopolitzar-lo amb un sol tema, però avui em trobo amb la necessitat de contestar a les paraules escrites per Roland Sierra a la seva secció setmanal del Diari de Vilanova. Haig de confessar que fins aquesta mateixa nit no en tenia ni idea d’aquest article, però la lectura de les seves paraules m’han donat desposta a una sèrie de reaccions i comentari que no entenia.

Pensareu que m’ho invento, però fa una hora més o menys he pensat amb en Roland com a director de l'Hospital de Sitges. Imagineu la meva estupidesa que llegint un text de 1927 he reflexionat: “segur que si al final s’haguessin complert els propòsits de Deering ara no ens trobaríem en aquesta situació”, però de cop m’he adonat que anava molt equivocada.

La Punta, 4 de setembre de 1927

L’esdevenidor de Maricel de Sitges
Ens estirem l’americana. Tombem el cap. És En Ramon Casas.
-Renoi, que magre esteu!
-No estic pas gens bé, pels suburbis del ventre.....
-Potser mengeu massa!
-Sempre he rendit culte a Pantagruel
-Voleu que fem un consonant? Doncs, i Maricel?
-No en se res
-Voleu dir que no us han escrit quelcom...
-Em fa horror la lectura. Altrament, tingueu la seguretat de què encara no s’ha decidit l’esdevenidor d’aquells casals.
-Ja sé que, quan En Planas i Robert era alcalde, es va trametre una lletra a Mr. Deering. Se li demanava que cedís Maricel per tal d’instal•lar-hi l’Escola de Forja que devem a Santiago Russinyol, una escola de puntes i mantellines i la Biblioteca Magna.
-Sí, Mr. Deering no ho veia amb mals ulls. Però les últimes notícies eren que ho volia llegar a l’Hospital. Això de l’Hospital li tenia el cor robat. En el fons, Mr. Deering era un sentimental formidable. Més us puc dir: pocs dies abans de morir estava a punt de signar el traspàs a favor d’aquella Bona Casa. Vingué la malaltia i tot se n’anà a rodar. Mireu si estem de pega.
- I tamarit?
- També estic a les fosques sobre Tamarit. Heu de pensar que la família Deering té tot això com nosaltres estimaríem una caseta d’estiuejant en una villa marinera. No hi concedeix la importància que nosaltres hi donem, i això fa que gairebé no se’n recordi.



El cigar de Ramon Casas ja s’havia fet tot cendra. I optarem per no empipar més l’il.lustre artista.



H. (De Gaseta de Vilafranca)


En l’article “Opinions i preguntes al voltant d’una façana”, publicat el dia 28 de gener al Diari de Vilanova, Roland Sierra fa diverses reflexions que jo no penso comentar aquí (ja ho fa molt bé Florenci Salesas al seu blog), però fa una referència directa a la meva persona quan escriu: “3. A part de Beli Artigas, quines persones més integren la plataforma en contra del projecte? El normal seria que en el blog sortíssin els noms i cognoms d’aquells que li donen suport i que l’han feta portaveu (si és que ho és).”

Per aquestes paraules es pot arribar a entendre que tota aquesta moguda és un acte personal meu, una rabieta que ha arribat massa lluny. A mi ningú m’ha dirigit en les meves opinions (com has fet entendre a altres en converses no publicades), estic convençuda del que defenso i del que denuncio, i no tinc cap intenció més enllà de conservar el patrimoni arquitectònic de Sitges, una reivindicació que no ve d’ara, sinó que com ja vaig deixar escrit en l’entrada anterior, aquesta setmana farà tres anys que publico periòdicament articles que fan referència a aquesta temàtica. Si desprès de tants anys de coneixença i respecte, Roland Sierra pot pensar això de mi, em sap greu!!
Tal i com ell diu una mica més amunt d’aquest llarg article, que quan el tingui en paper ja el publicaré aquí, el text el va escriure el dilluns 25 de gener a la tarda (8 dies més tard avui dia 2 de febrer a les 11 de la nit les visites al blog de la Plataforma ja en són més de 1300, senyal que a la gent li interessa el tema o vol estar informada) i espero que desprès de l’acte públic organitzat per Consorci del Patrimoni de Sitges per explicar el controvertit projecte, que va tenir lloc al Saló d’Or del Palau Maricel el dia 30 de gener a les 7 del vespre, els seus dubtes sobre l’existència de més persones dins de la Plataforma hagin estat contestades. Patent va quedar que jo no era ser la única persona contraria a la remodelació de la façana marítima que va assistir a aquella soporífera explicació... i això ho ha de tenir clar Roland Sierra ja que ell estava allà i va poder viure-ho directament.


També, i com a sitgetana em sento inclosa dins del comentari, crec que desafortunat per la seva generalització, que fa Roland Sierra al afirmar: ¿Per què ens agrada tant als sitgetans parlar amb la boca petita per les cantonades, escriure cartes escrites amb inicials o pseudònims i mirar-nos les coses des de la barrera, prou a prop per dir “jo hi era” o “jo ho vaig veure” però a una distància prudencial perquè la porqueria no ens esquitxi?. Sort que ell també s’hi inclou. A la sortida de l’acte, en el que per cert, no va obrir la boca per defensar el projecte que tant li agrada, ens varem creuar, i jo dins de la més pura inòpia articulista, no vaig entendre la seva pressa i la seva salutació esquiva. M’hauria fet un favor informatiu preguntant-me que em semblava el seu interessant article d’opinió tal i com hem fet moltes altres vegades.

I per cert, que quedi clar a tothom que des de la Plataforma, de la que si, jo en formo part i ho dic pq no tinc res a amagar, juntament amb tots aquells sitgetans que sense cap mena de coacció s’hi han afegit per voluntat i indignació pròpia, no hi ha cap intenció de fer mal a cap persona. És molt lloable preocupar-se per una amic, però no cal posar en dubte la bona fe de coneguts!!!