DEURES 1: OBSERVACIÓ

Dimecres migdia quedarà com el dia dels vostres deures. Això de tornar a les classes m'agrada!!!! 
Un cop ja he entregat el meu primer treball de l'escola d'escriptura, el penjo aquí per a que vosaltres també el critiqueu i m'ajudeu a millorar.No direu que no us vaig avisar i que anaveu amenaçats....... Per cert, vosaltres entendreu el principi del text, cosa que els meus companys no entendran la referència a la moto....


El tema d'aquest escrit era: OBSERVACIÓ



Que si la moto que si el curs, que si ara sí que si ara no, però al final la insistència ha tingut el seu fruit i avui he començat el curs d’escriptura. 

A dos quarts de deu, i desprès de gairebé un any de no entrar-hi, torno a estar a la porta de l’Ateneu. Tots aquests mesos he passat gairebé a diari per davant del renovat edifici, i no puc negar que seguia les obres de rehabilitació amb certa curiositat, i finalment aquest matí m’he pogut fer una idea clara de com van les coses.

M’ha costat entrar per la nova porta de la planta baixa i deixar per al proper dia pujar l’antiga, però màgica, escala reservada exclusivament als socis de l’entitat. Sempre he pensat que accedir a l’Ateneu per aquesta escala ajuda a entendre que entres a un espai excepcional.
El primer objectiu del dia és esmorzar al bar de l’Ateneu. Un cop allà dubto si asseure’m en una taula de dins o en una de les del jardí. Tot i ser octubre, a Barcelona fa fred. El sol que comença a dominar el dia, encara no convida a esmorzar al bellíssim jardí interior de l’edifici, un oasi de pau que ha inspirat a tantíssimes escriptors al llarg de més de cent anys.  Finalment em decideixo per quedar-me dins del bar, però els meus ulls no li treuen la vista de sobre. Un cafè i una ensaïmada... El cafè boníssim, com sempre, però la pasta crua i no me la puc menjar. El cambrer sembla ser el mateix de les altres vegades, però no ho puc assegurar. Té la cua més llarga?.. Entra gent i em pregunto si són companys del meu curs. Dins d’una estona ho descobriré. No m’hi puc estar, i abans de pujar a les aules, surto al jardí i m’acosto al xup dels peixos. Ells segueixen fent el mateix que feien quan els vaig veure per darrera vegada, nedar i badar. Són els mateixos peixos taronges de fa un any?. Mentre me’ls miro tinc la sensació de que ells m’observen.. però això és impossible. 

Ja al quart pis trobo l’aula 402.  La sala està buida de gent però plena de llibres. Sobre la gran taula quadrada compto dotze carpetes grogues perfectament ordenades i col·locades. Mentre espero l’arribada dels futurs propietaris d’aquestes onze carpetes restants, surto al passadís i enganxo el front a la finestra. Des d’allà tinc una visió diferent del patí pel que he passejat cinc minuts abans. Les tres palmeres, altes i esveltes, dominen l’espai. La gran distància entre les fulles i el terra em fan dubtar de la seva utilitat a l’hora de donar ombra a  l’estiu. Em retrobo amb els peixos, segura de que ara ells no em poden observar. Envejo els patis d’illa que puc divisar des d’allà. 

Encara no arriba cap dels meus companys. Torno a l’aula i tinc uns minuts per fixar-me en les llibreries antigues plenes de llibres vells (o potser llibres antics dins de llibreries velles?). Hi ha una finestra que dóna a la plaça Villa de Madrid. Em sobta la bellesa i ordenació de l’espai que es veu des de dalt, i em fa pensar en les moltes disputes veïnals que la seva urbanització ha provocat al llarg dels anys. Ja ho diuen, des de les alçades tot es veu millor. 

Comença a entrar gent. Primer la Glòria acompanyada de la Montserrat que es presenta com a professora del grup i que en uns minuts reorganitza la distribució de les carpetes que fins aquell moment es trobaven intactes sobre la taula. Al cap d’una estona gairebé totes les cadires estan ocupades. Torno a mirar per la finestra, però aquest cop la vista és diferent. Ara el protagonisme recau en les obres de la Catedral i en la gran grua verda que ja fa temps que forma part d’aquest paisatge aeri del barri antic de la ciutat.

Com a gairebé tots els inicis de curs, la professora explica els objectius d’aquest. Finalment han arribat les presentacions de tots i cada un dels alumnes. Tots ens dediquem a àmbits molt variats: metges, músics, arquitectes, antropòlegs, filòlegs... 

Les tres hores m’han passat volant. Acaba la classe. Corro a secretaria a buscar el carnet de l’Ateneu. Quines preferències temàtiques tens?. Humanitat, Literatura i Art. Mira a la  webcam. Posa el dit de la mà dreta aquí. Ara el de l’esquerra. Ja et tens. Amb ell a la mà, contenta i satisfeta, no m’ho penso dues vegades i baixo per l’escala antiga, aquella reservada exclusivament als socis, amb el convenciment de que la setmana que ve ja ningú m’impedirà entrar a l’Ateneu pel camí de sempre!!!!


Comentaris

Florenci Salesas ha dit…
M'ha agradat molt! Sobretot es nota que l'has escrit tu. Vull dir que ja tens estil d'entrada, i sense això ja no valdria la pena ni continuar llegint. De tota manera, com que ja tens el meu telèfon, el dia que et vagi bé, truca'm, prenem un cafè i disseccionem el text, allà on posem alguna coma, algun verb, etc, cosetes totes molt opinables també, oju! Davant d'una pregunta com la que fas ("au, vinga, si us plau, examineu el text amb lupa i cerqueu el que podria ser millorable i el que no" més o menys) et trobaràs tantes respostes com lectors i acabaràs feta un embolic. I molt possiblement la persona més aparentment més analfabeta pot ser la més lúcida i que et doni un consell més definitiu.

En fi, prou rotllo. Truca'm! ;)