30 de març 2010

A SITGES NO ES VA A LA "GREÑA", ES VA A CONSERVAR EL NOSTRE PATRIMONI. Article de La Vanguardia.



Diuen que una imatge val més que mil paraules, però veient l’article que publica avui la Vanguardia sobre la reforma dels museus de Sitges, podríem adequar la cita i dir que dues imatges valen més que 5000 caràcters.

A l’article de Ramon Francàs “A la greña con los museos”, publicat avui a La Vanguardia, un títol que pot portar a equivocacions, però que si el traduïm a la realitat es queda amb el significat de divergències, la comparació de la fotografia real de la façana marítima de Sitges amb la imatge de la recreació de la “segona pell de vidre” que es preveu construir en aquell espai, encara fa més evident i dóna més força a les reivindicacions de la Plataforma Sitges.

Tot i que l’article és correcte i s’hi plasmen les idees patrimonials i legals en les que es sustenta la Plataforma a l’hora de demanar que es revisi el projecte aprovat per als museus, crec que hi falten coses essencials com és explicar els punts del projecte que poden suposar una “greu amenaça” i a que o qui s’amenaça..... Si, la nova façana marítima ens preocupa, però també la destrucció de la Casa Rocamora, un edifici que tot i que des del consistori es segueix afirmant que no està catalogat, en l’exposició Àlbum Maricel, que es pot visitar a la Sala Vaixells del Palau Maricel, i en la que s’hi mostren imatges antigues de la construcció d’aquest conjunt urbanístic, la casa Rocamora té un lloc destacat amb les imatges d’algunes de les seves quan aquesta era utilitzada com casa d’hivern de Charles Deering. També en aquesta mostra, queda clar que la cartela que aguanta l’edifici Rocamora sobre les roques i de la que tant s’ha parlat a l’hora de defensar la necessitat de refer tota l’estructura de la casa, ja existia en l’edifici original, i que no es tracta d’una innovació de la segona meitat del segle XX.

Així doncs, l’article no està complert del tot, ja que si no es parla de la casa Rocamora, es deixen una part molt important de les reivindicacions de la Plataforma.

Altres puntualitzacions. La Plataforma, que per cert, ni és meva ni ho pretenc, prou feina tinc, té la intenció de presentar en un acte públic les seves reivindicacions legals i patrimonials, així com explicar les diverses actuacions que es pretenen realitzar sobre el Cau Ferrat, edifici amb màxim nivell de protecció i que no es pot tocar sinó és per a actuacions de restauració; a la Casa Rocamora, que queda totalment descontextualitzada, i al Maricel de Mar. Encara no se sap quan ni on, però possiblement en aquest acte també es presentin i comentin altres propostes, que no projectes, ja que per a tal cosa es necessita molta feina i dedicació, sobre com fer accessibles els edificis dels musues. Entre aquestes propostes de accessibilitat, que no de restauració, remodelació o reforma dels museus, pot ser que l’arquitecte Oriol Pascual presenti la seva idea, com ho pot fer tohom que ho vulgui.

Aquí arribo a la necessitat de que se’ns confirmi des de les administracions corresponents de si el concurs que l’any 2007 es va convocar per a la redacció del projecte, va ser d’idees o de mèrits. Ja que la cosa és molt diferent!!!

Evidentment existeixen molts sitgetans que estan totalment d’acord amb el projecte presentat des del Consorci del Patrimoni de Sitges, i alguns d’aquests han fet públiques les seves idees, però hauria estat bé que a l’article de la Vanguardia s’haguessin donat noms i cognoms d’aquests, tal i com s’ha fet amb els detractors.

Segurament els partits politics han trobat en aquesta controvèrsia veïnal un punt on atacar les actuacions del govern local. Jo no estic dins d’aquest món, però si faig cas al que es llegeix darrerament en totes els seccions de notícies (política, societat, cultura, economia), aquesta reacció la tenen tots i cada un dels partits polítics. Però que ERC no s’hagi agafat al “remolc” pot ser per la seva implicació en l’aprovació del projecte, ja que en aquells inicis de l’any 2007, la regidoria de cultura estava en mans d’aquest partit, i en el Consell de Cultura que presidia i convocava aquesta regidoria i de la que l’Oriol Pascual i jo en formàvem part, mai es va fer cap al•lusió a aquest projecte de remodelació dels museus.

I pel final deixem les manifestacions dels màxims responsables del projecte. El director gerent del Consorci del Patrimoni de Sitges, que es reafirma amb que el projecte ha passat per tots els filtres i que ha estat aprovat per diverses administracions com pot ser la Comissió Territorial de Patrimoni de la Generalitat. També diu que ha estat presentat “àmpliament” als representants polítics, socials i culturals (aquest una vintena, entre els que jo m’hi compto) de Sitges, i que ningú va presentar al•legacions, cosa que no poso en dubte. Però si el projecte s’hagués presentat clar i directament al poble, l’amplia difusió d’aquest, hauria impedit arribar a la situació actual.

I l’alcalde Jordi Baiget, que un cop més no argumenta la seva posició i decisió d’aprovar un projecte que té alguns punts legals i patrimonials confusos, només parla d’una polèmica “massa exagerada i visceral”. Potser ell no ho sent així, però quan et toquen una cosa teva, i la posen en perill, la gent es mobilitza i fa tot el que té a les seves mans per defensar-ho. Més val que s’hi vagi acostumant.

29 de març 2010

AQUEST ÉS EL NOU FUTUR QUE LI ESPERA AL PASSEIG DE LA RIBERA DE SITGES?

Espero que la resposta a la pregunta del títol sigui que NO, però no puc negar que m'ha sobtat veure aquesta terrassa al Passeig de la Ribera, just al jardinet de darrera del monument a El Greco, just quan fa una setmana que es va presentar la reurbanització d'aquest històric espai, un projecte que ha comportat molts dubtes entre els sitgetans. Potser millor no donar males idees, o com a mínim, idees errònies sobre el futur del passeig.

Els que vivim al centre del poble ja tenim prous problemes per fer compatibles les necessitats diaries amb les obres que s'estan duent a terme a gran part del poble, com per a sobre tenir que vigilar de no atropellar els cambrers que han d'anar portant menjars i begudes a les terrasses improvitzades de devant dels seus establiments......

24 de març 2010

QUI DISSENYA ELS PARCS INFANTILS PÚBLICS?

Avui, juntament amb altres mares, hem arribat a la gran conclusió que els parcs infantils públics els dissenyen homes, i tant me fa si amb fills o no, però homes que mai han anat a un parc acompanyant a nens.

Entre pàgina i pàgina del llibre de torn que em toca escriure, entre comentari i comentari als meus grups preferits de facebook, i deixant el sopar a mig fer, amb l’arribada de la primavera, les meves visites als parcs de Monterols i Brusi de Barcelona són gairebé diaris i les meves hores envoltades de nens “culumpius” i tobogans són molt estressants... i tot per culpa del disseny de la zona de jocs.

Envoltats per una barana de fusta, amb dues portes que mai es poden arribar a tancar, cosa que comporta una constant fuga de nens, dins d’un recinte no molt gran cada tarda ens hi ajuntem una seixantena de nens, unes vint mares, vint cangurs... i un pare.

Doncs les vint mares estem les dues hores de peu, d’un cantó a l’altre intentant que els nostres nens no prenguin mal. Els gronxadors es troben just a l’entrada del parc amb el perill que això comporta per l’emoció dels infant a l’entrar al seu lloc predilecte, que els cega fins al punt de no adonar-se de la possibilitat de ser enviats a l’altra punta del parc amb un cop de peu de nen gronxant-se......

Mentre dues nenes es gronxen amb totes les seves forces, al seu costat un grup de nens menors de dos anys juguen distrets a la caseta i al sorral, i les mares substituint les baranes de separació inexistents, fem guàrdia per impedir que cap d’aquests petitons acabin amb un cop de gronxador..... o amb una patada dels nens que a tota velocitat baixen pel gran tobogan, una diversió no molt apta per segons quines edats.... s’hi accedeix únicament desprès d’escalar, superar encordats i no caure de la zona més elevada on tampoc hi ha barana...... ah, i si desprès de tots els problemes per accedir-hi, un ho aconsegueix, el punt final arriba quan al seure-s’hi per llançar-s’hi... el tobogan que és d’acer..... cremaaaaaa!!!!!

I passem al final del parc. No se com es diu aquest joc, però crec que és un altre exemple de la perillositat i de la falta de coneixement del que crea l’espai. Es tracta d’un artefacte en el que s’hi poden asseure quatre nens, i uns altres es dediquen a donar-li voltes amb totes les seves forces. Els resultats d’aquesta idea són diversos: marejos, caigudes, cops al cap dels més petits....... res, tot molt ben pensat per tenir les mares en tensió durant unes horetes, no fos cas que es relaxessin i parlessin de política, economia, art.....

Si els nostres representants municipals tenen dubtes a l’hora de dissenyar un espai per als nens, que ho posin en mans de les mares. Us puc assegurar que ens posaríem d’acord en un moment, i que amb la nostra experiència i coherència, aconseguiríem espais segurs i on tots, pares i fills, ens sentirem a gust, relaxats, i podríem gaudir sense patiments de les estones que passem amb els nostres nens.

18 de març 2010

LA REVOLTA DE LES PLATAFORMES POPULARS EN LLUITA PEL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC



Per sort, aquests darrers anys, gran part de la població catalana s’ha adonat  que una part fonamental de la nostra cultura ve de la força que té el patrimoni artístic, arquitectònic, paisatgístic, gastronòmic, folklòric, tradicional........ i que conservar-lo és la nostra obligació.

Des de fa uns mesos les plataformes populars, creades per defensar el patrimoni arquitectònic català, sorgeixen com a bolets. Amb aquesta afirmació no vull fer cap crítica a aquests grups, tot al contrari, vull remarcar que la falta d’una política coherent i legal a l’hora d’aprovar projectes urbanístics que afecten edificis catalogats, obliga a les plataformes a fer la feina que hauria de realitzar les diverses administracions públiques destinades a la conservació del patrimoni.

Fins l’any 1975 no hi havia cap llei que regulés el que es tenia que conservar, i com s’havia de fer. Va ser pel més de juny de 1976, en el marc del Congrés de Cultura Catalana quan nasqué el SERPAC (servei per a la protecció del patrimoni arquitectònic català) grup integrat per intel·lectuals, arquitectes i historiadors catalans.

El SERPAC va lluitar per aconseguir un catàleg que assegurés la protecció del patrimoni arquitectònic de Catalunya, classificació que ha contribuït a la conservació de destacats exemples arquitectònics.  Però com tot a la vida, un cop l’administració hi entra a formar, l’essència veritable es perd i tot es polititza.

Un del grups més reconeguts, i que destaca per sobre de tots, tant per les seves actuacions al llarg del territori, ja no sols català, sinó Espanyol, com per la seva  contundent història, és SOS Monuments. Pioner en la defensa del patrimoni, la seva manera de fer ha servit d’exemple i guia per a totes les plataformes que s’han creat posteriorment.

Poc a poc, les queixes mostrades públicament per aquestes agrupacions veïnals han tingut un cert ressò mediàtic. El primer en adonar-se d'aquesta nova tendència va ser el diari EL País, que el dia 8 de febrer de 2010 va publicar un article que sota el títol de "Tres pueblos luchan por su patrimonio", feia referència a les queixes públiques sorgides a partir de la presentació dels plans de reforma d'edificis catalogats. 

 Entre les més actives i que fa més anys que reivindiquen els seus drets hi trobem la Plataforma Salvem Can Fàbregas i de Caralt de Mataró. Fa uns anys el Corte Inglés va comprar el terreny que en aquell moment ocupava una antiga fàbrica. L’ajuntament va donar el permís per a la construcció del nou centre comercial, sense pensar que aquest gran edifici estava catalogat amb el màxim nivell de protecció. Ara les peces que conformen la fàbrica de Can Fargas es troben numerades i guardades en un magatzem a l’espera d’un futur incert.

Un altre d’aquests bolets és la Plataforma Sitges que lluita per demostrar que el projecte proposat i aprovat per a la reforma, restauració, remodelació i adequació dels museus sitgetans no és lògica ni legal. Des de la falta de coneixements històrics a l’hora de no considerar com edifici catalogat la Casa Rocamora, fins a la falta de coherència al dir que les façanes marítimes d’aquests edificis no estan catalogades, tot i que en el catàleg del patrimoni quedi clar que el nivell de protecció I, el màxim establert, obliga al manteniment estricte del volum i les façanes. Per no oblidar els 35 centímetres que s’elevarà el primer pis del Museu Cau Ferrat, amb les seves visibles conseqüències (dos graons de més a les escales originals, noves obertures, desaparició de les bases de les columnes....



Fa poc, el poble de Sant Pol de Mar va mostrar públicament el seu desacord amb el projecte proposat per a la remodelació de l’edifici modernista de Les Escoles, obra de 1910 de l’arquitecte Ignasi Mas i Morell., el mateix autor de la Casa Bartomeu Carbonell, més coneguda com la Casa del Rellotge, al Cap de la Vila de Sitges. La Diputació accepta finançar la reconversió de l’edifici de les Escoles Públiques en biblioteca, però amb la condició de multiplicar el volum de l’edifici per tres. Però per sort de Sant Pol, el manifest va ser encapçalat per persones tan important dins de la societat catalana com els artistes Antoni Tàpies i en Pere Jaume, l’ historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte, o la restauradora Carme Ruscalleda, noms que han donat molta credibilitat a la denúncia.

 Imatge treta de la web Pobles de Catalunya, una pàgina molt interessant per conèixer el patrimoni arquitectònic català.


I ara li toca el torn a la Plataforma La Rotonda, que tenen com a objectiu la conservació de l’impressionant edifici modernista construït l’any 1906 a la cantonada de l’Avinguda Tibidabo i Passeig de Sant Gervasi de Barcelona, seguint el disseny de l’arquitecte Adolf Ruiz i Casamitjana. L’empresa inmobiliaria Nuñez i Navarro, propietària de l’edifici, proposa convertir la casa del Dr. Andreu, anys més tard transformada en hotel de luxe i darrerament un trist hospital, en edifici d’oficines que suposarà un increment substancial del seu volum original.

Les reivindicacions de totes aquestes plataformes són molt semblants, i les contestes municipals que reben també tenen moltes coincidències. En els casos aquí nombrats, tots els edificis estan catalogats, amb diversos nivells de protecció, però inclosos dins d’un catàleg patrimonial amb unes normatives aparentment molt clares i concises, que semblen no ser enteses pels responsables polítics. Per part de les plataformes no es posa mai en dubte la necessitat de restaurar els edificis sobre els que es té previst actuar.

La legalitat i el convenciment de que s’han de complir fidelment les lleis de conservació del patrimoni marcades des del govern espanyol, la Generalitat de Catalunya, les Diputacions Provincials, i els Ajuntaments, és la principal via de les Plataformes a l’hora de demostrar la viabilitat de les seves reclamacions. I finalment, ha de quedar molt clar que, tot i que personalment pot o no agradar el resultat final que es proposa, la qüestió estètica no s’utilitza com a fonament principal per denunciar les diverses actuacions proposades pels arquitectes encarregats dels diferents projectes, una divergència estètica que en alguns casos, per part de les administracions públiques que han aprovat els projectes, es planteja com a únic punt de divergència entre els propietaris i els veïns.
                         
 Hi ha moltíssims més exemples de Plataformes i Associacions populars creades per treballar conjuntament en la preservació de qualsevol àmbit patrimonial. Aquí he volgut deixar constància d’alguns dels darrers exemples que lluiten per a la conservació d’un edifici o conjunt arquitectònic catalogat, i que tot i adonar-nos de que tot i estar ubicats en quatre municipis diferents es troben amb els mateixos problemes. 

Així doncs, com més gent s’adhereixi i s’impliqui en les diverses accions reivindicatives proposades des d’aquestes plataformes, més força tindrem i més es notarà el nostre disgust davant d’actes tan flagrants contra el nostre patrimoni, com és l’ incompliment per part de les administracions, de les normes conservacionistes i patrimonials que ells mateixos han redactat i aprovat.

15 de març 2010

FACEBOOK I EL SITGES DELS MEUS PARES!!!!!




En aquest món virtual  ple de noves amistats a les que no hi pots posar cara, un grup de gent hem trobat una interessantíssima manera de posar en comú el nostre passat, recordant principalment els bons moments.

Entre els milions de grups que conformen el Facebook, n’hi ha dos que amb pocs dies s’han convertit en un referent per a una bona colla de sitgetans, entre els que destaca la presència de la generació que va viure “sus años locos” durant la dècada dels 70. L’Albert Solé Pascual és el creador del grup “Fotos antigues de Sitges”, i de la novetat de la setmana, “Fotos de gent de Sitges”, i el culpable de que molts estiguem enganxats a aquesta red social. Però el pioner va ser l’Ignasi Rubí, que ja fa un temps va crear un grup format per precioses imatges, “Postals de Sitges”, amb les que va començar a il·lusionar a la gent.

Amb la seva genial iniciativa, l’Albert i l’Ignasi, no només han aconseguit el retrobament entre amics que feia molts anys que no es veien i  poder conèixer com era i com es vivia al Sitges de fa uns anys, sinó que també han ajudat a incrementar el número de socis de facebook, ja que alguns dels anti “caralibro”, com l'anomena la Margarita, no s’han pogut resistir a aquesta divertidíssima experiència i s’han donat d’alta.


Fa uns any vaig encarregar-me de realitzar el material didàctic per a un dels cursos de "L’assignatura Sitges”, un projecte educatiu promogut per l’Ajuntament per tal de fer que els nens de la vila coneguin la història més propera. Si jo arribo a saber que un temps més tard existirien aquests tres grups, us puc assegurar que hauria aconseguit un resultat molt més complert i original, així com els hi hauria proposat entrar a formar part d'aquest espai virtual.

La història de Sitges va molt més enllà del coneixement de l’art, les tradicions, la gastronomia, l’economia..... la història de Sitges és la que s’ha fet dia a dia, persona a persona, esdeveniment a esdeveniment. Aquesta afirmació queda clarament recolzada pels diversos comentaris que s’han anat escrivint sota cada una de les fotos que conformen els grups de facebook que he anomenat. Hi ha escrits que demostren una memòria d’elefant, altres que ens situen en carrers irreconeixibles, explicacions que aconsegueixen que entri a comprar dins d’aquella botiga que va tancar fa més de 30 anys, o que em banyi en un platja plena de barques de pescadors. Records, amistats adormides que de cop es desperten, respecte, enyorança, allunyament del lloc estimat..... hi ha tants sentiments barrejats que sorgeixen de la visió d’aquestes fotos i de la lectura dels comentaris!!!!

Segur que em deixaré de citar a molts dels membres del grup, però em fa il.lusió destacar a alguns d’ells. Primer en Xavier Torrents, sitgetà que des de fa molts anys viu a Brasil i que fa uns mesos em va enviar un missatge preguntant-me si jo era filla del meu pare. Al dir-li que si em va demostrar l’amistat que els unia des dels seus primers anys d’Escolapis fins a la plena joventut. La seva memòria em va sobtar: aniversari del meu pare, número del carrer dels avis....  Justament mentre escric aquestes paraules, en Xavier ha penjat una preciosa foto del pati dels Escolapis l’any 1964.

Seguint amb els que viuen fora, hi ha la Margarita López-Amaro que des dels EEUU sembla haver retornat a la seva infantesa. També amb ella ens varem creuar fa un temps uns missatges molt bonics i alguns de divertits: el jocs amb la mare jardí de l’avia al carrer del Prado, els atacs de riure davant del Chiringuito....... o l’enganxada de dit de “el nen”.

Ja més propers, però també allunyats de Sitges, hi ha en Miquel Cortés, que des de Masnou aprofita qualsevol ocasió, traduïda en imatge, per recordar els seus amics sitgetans i les moltes coses que van viure junts.....

I des de Sitges.... uf, des de Sitges en tenim molts i molt actius. El primer de tots, en Josep Maria Alegre que a la seva monumental memòria hi hem de sumar les fotos d’una de les millors èpoques de Sitges. També en Francesc Borderia, la Montserrat Nicolas, la Tere i en Pere Serramalera, en Pere Junyent, la Vinyet Panyella, i darrerament, l’Isabel Coll, una d’aquestes que s’han donat d’alta gràcies a la qualitat del grup, i a la meva insistència, ja que estava farta de que s’enganxés des del meu nom.

Però dins dels membres actius no podem oblidar els que formem part de generacions posteriors i que només podem col·laborar amb fotos i algunes dates o situacions, però que per raons obvies, no podem escriure cap anècdota personal sobre algunes de les imatges que allà es mostren. L’Albert Solé, que va tenir la paciència de penjar 300 fotos de cop, en Sebas Giménez que poc a poc aconseguirem que ens mostri part de la seva gran col·lecció, l’Ignasi Rubí que ha fet el salt momentani al seu grup, per posar inèdites fotos antigues, i jo, que confesso que faig un doble joc: saber quin és el primer en recordar el lloc, el nom o el dia, a la vegada que m’interessa recollir el màxim d’informació possible. 

Darrerament aquests grups s’han convertit en un font documental essencial. No només gaudeixo de la visió d’aquell Sitges que jo no vaig conèixer, i dels records que evoquen els que van tenir la sort de poder-lo viure, sinó que amb la intenció de que tot el que s’explica i recorda en aquest grup no caigui en l’oblit i desaparegui, vaig retallant i enganxant molts dels comentis allà escrits en un document de word, per a conservar-los i qui sap si algun dia, poder publicar un llibre sobre la història més recent de Sitges basada en les memòries de tots aquests que lliurement i d’una forma molt original,  han anar escrivint les seves vivències i els seus records en un espai tan intangible i efímers com són aquest  grups de facebook.

10 de març 2010

CONTRADICCIONS EN LES ACTUACIONS SOBRE EL PAISATGE I EL PATRIMONI DE SITGES..... POTSER SI QUE ÉS UNA QÜESTIÓ ESTÈTICA


 

Avui al Periódico de Catalunya sota el títol de “Sitges recuperarà la imatge històrica del passeig marítim” s’anuncia l’inici del projecte de reurbanització del nostre passeig de la Ribera.

Es diu que la idea de l’Ajuntament de Sitges es retornar aquest emblemàtic espai a la imatge original que tenia abans dels anys 60, quan es va urbanitzar el tram que va des de l’escultura de El Greco fins a la Fragata. També destaca la declaració de l’alcalde de Sitges de que la “seva voluntat es recuperar el paisatge patrimonial. No volem canviar-lo, sinó millorar-lo, recuperar l’original”.

Per cert, si volen tenir informació gràfica de primera mà per saber com era aquest bell espai, recomano als encarregats de dissenyar aquesta nova urbanització que visitin dos grups de facebook molt interessants on es recullen gran quantitat de fotografies antigues de Sitges, totes elles d'un gran valor documental i que em serveixen per il.lustrar aquesta entrada:  Fotos Antigues de Sitges i Postals de Sitges.

Per cert, no us podeu perdre els comentaris que s'hi fan, una font documental tan important com les pròpies imatges. No dubteu en participar-hi, és important per a no oblidar el passat del nostre poble


També avui, en el diari digital lamall.cat, el nostre poble és protagonista. En una entrevista al director del Consorci del Patrimoni de Sitges, Toni Sella, i seguint la tendència de les darreres declaracions, en cap moment es parla del catàleg del patrimoni arquitectònic de Sitges, es torna a dir que el Cau Ferrat no es toca, que es necessita la façana de vidre per poder fer accessibles els museus........ però un cop més no es diu tot, i el poc que es diu no és correcte, ja que la casa Rocamora no va ser construïda al l’entorn de 1912, sinó que si fem cas de la data del projecte de remodelació de l’edifici, que es guarda a l’Arxiu Històric Municipal de Sitges, obra firmada per Miquel Utrillo, la casa actual és de l’any 1915. Tota la història està explicada en aquest mateix bloc en un article de fa una setmana.



En aquesta entrevista, i a la pegunta sobre les queixes de la Plataforma respecte a la façana de mar, Sella diu “ la Plataforma vol que es conservin aquests edificis tal com eren el 1921 i això ja no existeix, perquè van ser intervinguts el 1970, amb unes construccions afegides que no tenen cap valor”. El més lògic davant d’una actuació arquitectònica i patrimonial en un conjunt tan important com aquest, és que es vagin treien les construccions afegides i netejar la façana.... i no pas posar-hi una nova construcció que res té a veure amb la imatge original dels edificis....
Però davant d’aquestes dues declaracions, realitzades per persones tan importants dins del panorama polític sitgetà, com són l’alcalde i el director del consorci del patrimoni, jo em pregunto: per que és correcte retornar el passeig de la Ribera al seu estat original i no ho és per a la façana marítima dels museus sitgetans?. En que es basen per actuar de dues maneres tan divergents?

Parlant de façanes posteriors, fem una petita cronologia dels diversos informes tècnics del projecte del Cau Ferrat, Can Rocamora i Museu Maricel.

A l’informe tècnic realitzat per l’arquitecte municipal de l’Ajuntament de Sitges amb data 8 de febrer de 2009, diu que en el projecte d’execució es mantenen les disposicions del projecte bàsic aprovat per ell mateix el 14 de novembre de 2008, responent a una sol•licitud feta el 11 de febrer d’aquell mateix any.

Però en aquest informe de febrer de 2009, per cert, amb una conclusió FAVORABLE, quan es fa referència a la instal•lació del “mur cortina de vidre” hi podem llegir una declaració que sobta davant de la importància d’aquesta actuació arquitectònica:

“No s’aporten plànols de instal•lacions, per la qual cosa no es poden valorar la incidència visual d’aquests elements pel que fa a les façanes i cobertes del conjunt arquitectònic”.

Entre les prescripcions necessàries per a començar les obres hi ha la següent:

“Caldrà aportar plànols d’alçats i seccions on es contemplin tots els elements de les instal•lacions, per tal de valorar convenientment el seu impacte visual”.


El 13 de febrer de 2009, cinc dies més tard de la resolució de l’Ajuntament de Sitges, el Consorci del Patrimoni de Sitges registra l’entrada de l’expedient del projecte bàsic dels museus, acompanyat de l’informe favorable municipal del 14 de novembre de 2008, a la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

En aquest informe s’hi fa una exhaustiva explicació de quines seran les diverses actuacions que es realitzaran a cada un dels edificis que conformen el conjunt. Al parlar del Cau Ferrat no es diu enlloc la voluntat d’aixecar 32 cm el terra del pis de dalt, modificació que tal i com queda assenyalat al projecte d’execució del Sr. Hernández Cros, obliga a posar dos graons més a l’escala original, així com la possible “eliminació visual” de les bases de les columnes i dels “festejadors”.





Al parlar de la restauració de la façana de mar, l’informe es contradiu amb les declaracions que avui ha fet el director del consorci, quan acusa a la Plataforma de voler retornar la imatge que tenia aquest bell espai l’any 1921. Si llegim el text oficial, ens adonem que aquesta també era la voluntat expressada pel Consorci:

Confrontant constantment la realitat actual d'aquestes façanes amb tot el material històric al qual s'ha pogut tenir accés -pricipalment fotografies de les obres de construcció i dels acabats, de l'etapa Deering- s'ha previst eliminar cossos afegits que s'han anat produint amb el pas del temps, molts d'ells de l'etapa d'obres dirigida per l'arquitecte Pallás per a la Diputació. Amb aquesta tasca de depuració de volums i afegits per un costat, i amb el tancament d'una terrassa de la planta primera i una altre al segon pis, es pot definir una façana més endreçada i contundent, de la qual destacarien alguns dels elements clau del conjunt: la torra del extrem - que dona al baluard- i el joc d'arcades de la planta baixa”.

Pel que fa a la façana de Can Rocamora i Cau Ferrat es diu:

“La nova façana de Can Rocamora, volada sobre el mar està dissenyada amb un llenguatge formal que no indueixi a confusions estilístiques, i els tancaments per a la protecció dels finestrals del Cau Ferrat seran simplement restaurats”.

I del cub de vidre que cobrirà el Maricel es diu:

“Aquest mur de vidre no descansarà a terra ni tindrà bastiments ni travessers, i estarà fet amb la intenció que malgrat la seva força plàstica, no amagui l'edifici que hi ha al darrera, deixant transparentar al màxim les seves formes.”

Quan el 16 de març de 2009, l’arquitecte territorial Jacqueline Pacheco Rodríguez presenta el seu informe i fa una sèrie de consideracions com:

Cal recordar que totes les actuacions que es realitzin en el conjunt patrimonial han de conservar les característiques tipològiques d'ordenació espacial, volumètriques inmorfològiques més remarcables, tot respectant els valors que van motivar la declaració del conjunt com a bé cultural d’interès nacional. Amb tot, es pot autoritzar l'ús d'elements contemporanis per a la millor adaptació del bé al seu ús. És en aquesta adaptació de l’edifici al nou ús que es justifica la necessitat de definir una façana nova amb materials contemporanis i amb una alta rellevància estètica per la façana de mar del conjunt museístic”

Segons l'article 35.2 de la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català, les intervencions en els conjunts històrics d'interès nacional han de mantenir l’estructura urbana i arquitectònica del conjunt i les característiques generals de l'ambient i de la silueta paisatgística. En aquest sentit cal dir que la nova façana a mar del conjunt museístic que conformen el Palau Maricel de Mar, Can Rocamora i el Cau Ferrat, modifiquen les característiques generals de l'ambient i de la silueta paisatgística. Amb tot, la llei també determina que no es permeten modificacions d'alineacions, alteracions en l'edificabilitat, parcel•lacions ni agregacions d'immobles, excepte que contribueixin a la conservació general del caràcter del conjunt. La nova façana al mar, tot i que varia les alineacions i característiques del conjunt, procura la conservació general del mateix”.

Respecte la façana de Can Rocamora, de nova creació, es considera que no s'avé tipològicament amb el conjunt i, per això, es proposa la realització d'estudi acurat d'un nou disseny de façana amb un llenguatge més similar al preexistent.


Finalment es decideix APROVAR el projecte amb el benentès que es doni compliment a tres CONSIDERACIONS:

- En tot cas es requereix la realització de proves d’il•luminació per tal de valorar l,efecte de la il•luminació en la façana a mar del Palau Maricel de Mar. Aquestes proves d’il•luminació seran preceptives i hauran de ser valorades i aprovades, si escau, per la Comissió Territorial del Patrimoni Cultural de Barcelona.

- Caldrà un nou disseny de façana al mar de l'edificació de Can Rocamora que prevegi un llenguatge més similar al preexistent i més en relació amb la resta del conjunt.

- Cal recordar que qualsevol actuació que faci en aquest sentit s'haurà de fer seguint el procediment establert al Decret 7812002, de 05 de maig, del reglament de protecció del patrimoni arqueològic i paleontològic de Catalunya.

L’arquitecte també demana sotmetre a la consideració de la Comissió Territorial de Barcelona del Patrimoni Cultural la formalització de la façana de mar del Conjunt del Palau Maricel de Mar.

Doncs el 18 de març, dos dies més tard de l’informe de l’arquitecta territorial, la Comissió Territorial del Patrimoni Cultural de Barcelona, acorda per unanimitat, aprovar el projecte d’execució dels museus sitgetans i fan dos condicionaments: es requereixen les proves d’il•luminació de la façana de mar, i es recorda que s’ha de seguir el reglament de protecció del patrimoni arqueològic.

Sorprenentment, no es diu res del fer un nou disseny de la façana marítima de la casa Rocamora, punt al que havia donat molta importància l’arquitecta de la Generalitat.

Davant d’aquesta cronologia oficial s’hi poden treure moltes conclusions, però aquí només vull destacar-ne un. Sempre s’ha dit que si la oposició al projecte és un simple tema estètic, aquest no té força. Jo sempre he defensat que es tractava d’una reivindicació legal i patrimonial, però ara, al llegir aquests informes, em passa pel cap que potser, per a l’esfera política, si que es tracta d’un tema estètic: a uns no els hi agrada la façana de la Casa Rocamora i a altres si.... pq han guanyat els del SI?


Justament fa uns dies va caure a les meves mans un llibre molt interessant Metamorfosis de monumentos y teorías de la restauración Ed. Alianza Forma, Madrid, 1992, escrit per l’arquitecte Antón Capitel.

“Hay dos diferentes modos de tratar, desde la arquitectura, los problemas de los edificios valiosos del pasado: la metamorfosis, que lleva a cabo la transformación de la realidad arquitectónica originaria, y la restauración, que rescata y conserva los valores primitivos. La metamorfosis de monumentos, expresión más radical de la restauración, requiere en algunos casos un ejercicio especialmente reflexivo de la disciplina de la composición arquitectónica para poder interpretar la configuración original y seguir sus pautas, resolviendo a la vez sus problemas y respetando sus cualidades”.

On situaríem el cas de Sitges?

QUINES FRASES MÉS BONES!!!!! POBRE PATRIMONI DE SITGES!!!!


"Si la gent tenia tant d’interès hauria esta en aquet moment!!!” Armand Paco, regidor d’urbanisme de Sitges, al fer referència a l’estat de conservació del Panteó Pintó abans de la reforma actual.

“Si ens preocupem tant pel patrimoni ho hem de fer des del primer moment fins a l’últim”. Armand Paco, regidor d’urbanisme de Sitges

“Tot aquest mal l’ha provocat la perspectiva que he fet”. Emili Hernández Cros, arquitecte autor del projecte de reforma, restauració i remodelació del museus sitgetans

Si volíem que fossin accessibles entre ells, havíem de triturar els espais amb rampes i plataformes, la qual cosa no es podia fer”. Emili Hernández Cros, arquitecte autor del projecte de reforma, restauració i remodelació del museus sitgetans. Entrevista al Diari de Vilanova

Les façanes de mar no les pot haver protegit ningú”. Emili Hernández Cros, arquitecte autor del projecte de reforma, restauració i remodelació del museus sitgetans. Entrevista al Diari de Barcelona.

A vegades els power-points fan molt de mal, i que les fotografies en photoshop encara fan més mal”. Gabi Serrano, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sitges, fent referència a la imatge de la façana marítima els museus. Ràdio Maricel.

Jo no puc restaurar casa teva....Si tu no em dónes permís jo no puc entrar a casa teva, treure la teva cuina i posar un altre...... el Patronat continua sent de la Generalitat i no podem canviar la cuina! “. Gabi Serrano, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sitges, fent referència a l’estat de conservació de l’edifici del Patronat. Ràdio Maricel.

Aquestes són un petit exemple d’algunes de les moltes frases cèlebres expressades darrerament en algun medi de comunicació públic, fent referència a temes del patrimoni arquitectònic sitgetà com són la reforma-remodelació del Cau Ferrat, Can Rocamora i Maricel de Mar; la restauració-brillantina del Panteó Joan Pintó, obra d’Elies Rogent: i l’estat de degradació de la capella del que queda del edifici del Patronat al carrer Parellades.

Des de fa molt de temps que se li demana al regidor d’urbanisme que faci alguna cosa per salvar edificis catalogats que es troben en un pèssim estat de conservació. El 20 de febre de l’any 2007, des del consell de cultura, es va realitzar un estudi sobre la situació d’aquestes cases (publicat aquí) on es posaven exemples com la Residencia Helvètica al Passeig Marítim, o la Casa de Telègrafs al carrer Major. Han passat tres anys, i que jo sàpiga no s’ha fet res.... és a dir, que els que ens preocupem ARA pel patrimoni, ja fa molt de temps que ho fem, però els que teòricament treballen per a la conservació del patrimoni, jo no veig que facin res fins que ja no hi ha res a fer.......

En aquest mateix estudi, quedava molt clar que amb les lleis a la mà. La Llei d’Urbanisme dóna a un ajuntament té la potestat d’expropiar un immoble per falta de manteniment per part del propietari. Altres articles diuen:

- Els propietaris tenen l’obligació de reparar els seus edificis en les condicions que exigeixen la salubritat pública, la seguretat de les persones o la bona conservació de les construccions i les instal•lacions, encara que aquests estiguin fora de l’ordenació (LUC, art.102.2).

- Els propietaris estan obligats a conservar i rehabilitar les condicions objectives d’habitabilitat dels habitatges (art.189.1). Això implica, per tant, mantenir en bones condicions tots aquells edificis de la seva propietat que formin part d’un catàleg o d’un inventari. L’incompliment d’aquest article faculta l’administració per actuar en els edificis protegits a càrrec del propietari, i a imposar multes coercitives (LUC art. 190.1 i 4).

Així doncs, no es tracta d’entrar a una cuina i canviar-la, sinó de reclamar al propietari, i encara amb més força si aquest és la Generalitat de Catalunya, que conservi l’edifici. No hi ha excuses!!!!!


8 de març 2010

BARCELONA, CIUTAT SOTA LA NEU

La finestra de casa, aquella que està situada davant del sofà i a la que se li fas un cas no gaire excessiu…. Doncs avui aquesta finestra s’ha convertit en la protagonista de casa. Des de les 11 del matí que no li trec l’ull de sobre. M’he col•locat estratègicament davant seu, amb l’ordinador, els llibres, papers, llàpis..... però no li puc treure l’ull de sobre... la controlo, la vigilo i gaudeixo com mai de la vista d’aquest paisatge massa ignorat i conegut.... però avui tot és diferent!!!! Neu, neu i més neu......

He baixat al carrer, tenia que anar a buscar els nens al cole. Per sort fa uns anys ja vaig fer una bona elecció escolar: porta per porta. Confesso que ho vaig fer per comoditat, però mai m’hauria imaginat la situació d’avui. Tot està nevat, blanc i humit, però preciós. Els arbres del parc de davant de casa aguanten feixucs un pes pel que no estan “dissenyats” ni avesats... però ho fan ufanosos, amb força, elegància i paciència.... la palmera, amb la seva magnificència mediterrània, suporta com pot el fred.... però saben que aquesta situació passarà i que segurament trigaran molts anys en tornar-ho a viure.



 
Trona, llampega i segueix nevat.... són les sis de la tarda i res fa preveure que aquest temporal amaini... els flocs de neu són molt grans i el vent els fa moure amb gràcia.... semblen àngels juganers que troben en aquesta original tarda, la seva millor diversió... els envejo... jo també vull estar al carrer i gaudir de la frescor de la neu.....

Mai a la vida m’hauria imaginat que veuria gent esquiant pel carrer Sant Elies, que els cotxes es posarien les cadenes per poder pujar el carrer Copèrnic, i que els nens farien una guerra de boles de neu a la sortida de l’escola......



Serà el canvi climàtic?, serà la imprevisió de la naturalesa?.... serà el destí?.... no se que serà el causant d’aquest gran espectacle, però sigui el que sigui, li agraeixo!!! Sóc conscient de que són moltes les persones que possiblement viuen aquesta situació d’una altra manera (intentant treure el cotxe creuat al carrer, aturats a la carretera, esperant un tren que no arriba, o intentant tornar a casa...), però espero i desitjo que tot quedi amb una anècdota.

L’any 1962 i la seva nevada ha quedat per a la història... passarà temps i pocs podrem oblidar el dia 8 de març de 2010, i més si segueix nevat com està fent ara!!!

3 de març 2010

UNA TAULA GÒTICA DE SANTA MARIA D'ARTIES LOCALITZADA AL MUSEU MARICEL DE SITGES



Fa unes setmanes vaig anar a visitar l’església romànica de Santa Maria d’Arties, a la Vall d’Aran. Des de finals del 1998 aquest bell temple ha estat motiu de diverses restauracions. Primer va ser l’exterior de l’edifici, que es trobava en una greu situació de conservació que podia provocar la pèrdua d’aquest bell exemple de l’art aranès construït durant el segle XII. Un cop consolidada l’estructura arquitectònica, es va intervenir en l’interior. Primer amb la restauració dels diversos altar gòtics i barrocs que omplen les capelles laterals de l’església, i darrerament en la recuperació de les pintures murals, també gòtics, que decoraven els murs de l’absis, així com els pilars circulars més propers a l’altar. Les autores d’aquests treballs de restauració són una barcelonina i una vilanovina, dues professionals que han aconseguit retornar part de l’esplendor original de l’interior d’aquest edifici.

Quan varem entrar al temple, un senyor molt amable ens va fer una improvisada visita comentada. Davant de l’altar major, una obra gòtica realitzada a mitjans del segle XV, aquest guia local ens va explicar algunes de les imatges que allà es representaven. En totes elles s’explicava la vida de la Verge Maria, a qui va dedicat el temple. Durant la guerra civil espanyola, i davant de la possibilitat de ser saquejada i cremada l’església, aquestes peces artístiques de tant de valor van ser retirades per tal de preservar el seu futur. La sort de cada una d’elles va ser diferent, i fins i tot enigmàtica. Al tornar a muntar l’altar major de Santa Maria es van adonar que faltaven dues taules pintades: la Pentecosta i l’Anunciació.

El nostre guia ens segueix explicant la història de l’altar. Una de les escenes, la Pentecosta, no se sap on està, tot i que es coneix com era gràcies a fotografies antigues en blanc i negre, l’ampliació de les quals s’ha col•locat al lloc que li pertocaria. I l’altre? Doncs l’Ascensió és una fotografia actual en color. De cop i volta, Sitges apareix en escena. No m’ho puc creure!!. Així doncs, sabeu on està l’escena? Doncs si, a un museu de Sitges.... l’hem demanat diverses vegades i no ens el volen donar.

No se si aquesta darrera declaració és veritat o no, i en cas de que s’hagi demanat, no se quins drets tenen demandat i demandant (artísticament parlant) a l’hora de decidir el veritable propietari de la taula pictòrica. Durant l’estiu de l’any 2008 el Museu Maricel de Sitges ja va viure una situació semblant al retornar una creu de terme, interessant peça de pedra esculpida que datava de mitjans del segle XV i que formava par de la Col.lecció del Dr. Pérez Rosales, al seu espai original, el nucli de Montardit de Dalt, municipi que depèn de Sort. El 17 d’agost d’aquell 2008, i gràcies a les gestions realitzades entre l’alcalde de Sort i la Diputació de Barcelona, propietària del museu sitgetà, la creu va quedar exposada a l’església de Santa Cecilia de Montardit de Dalt, molt a prop del lloc d’on va desaparèixer l’any 1921, i de la que es va perdre la pista fins que l’alcalde de Sort, i de forma casual, la va trobar a Sitges.

Una cosa semblant és la que va passar amb la taula gòtica de l’altar major de l’església de Santa Maria d’Arties.  (Si cliques sobre el nom de l'altar apareix una magnífica foto)

Tal i com s’explica a l’arqueòloga Elisa Ros, tècnica de Patrimoni del Conselh Generau de la Val d’Aran, durant la Guerra Civil, la Generalitat republicana va confiscar les obres d’art de les esglésies araneses. Algunes d’aquestes peces van anar al Museu del Poble de Lleida, i altres a mans de particulars. L’autora de l’estudi explica que moltes de les persones que van veure aquest trasllat afirmaven que el retaule d’Arties es va enviar en dos paquets diferents cap a Lleida. D’alguna manera, dues de les taules d’aquest retaule, les escenes de l’Ascensió i de la Pentecosta, van desaparèixer. Amb el temps aquest retaule format per 14 peces es va dividir entre l’ermita de Butsènit i Saragossa.

Finalment una d’elles, l’Ascensió, es va localitzar l’any 2005 al museu Maricel de Sitges. Durant anys aquesta taula es va atribuir a l’altar de l’església d’Escunhau, també a la Vall d’Aran. Però durant els primers anys dels segle XXI, Elisa Ros va realitzar un estudi sobre l’altar d’Arties. La visió de fotografies antigues i de diverses descripcions del retaule, van permetre certificar la veritable procedència de la taula exposada al Maricel.

Segons l’estudi de Ros, aquesta peça va arribar a Sitges juntament amb el Pantocràtor del Cap d’Aran de Tredòs. El 4 de juliol de 1947, l’antiquari de Barcelona Josep Bardolet i Soler pagà 30.000 pessetes al bisbe de la Seu d’Urgell per les pintures murals de Santa Maria de Tredòs. Aquest les va repartir posteriorment entre el Dr. Pérez Rosales (pantocràtor de la volta preabsial) el qual va incloure aquesta obra a la col•lecció que s’exposa al Museu Maricel de Sitges, el pintor Antoni Tàpies, altres col•leccions particulars i les pintures principals de l’absis van anar a parar a Nova York.

Actualment no se com està el tema de la taula d’Arties, i no puc dir que no m’interessa ja que mentiria, però la veritat és que aquest article és fruit de la casualitat. Fa molts anys que passo alguns dies a la Vall d'Aran, i les seves esglésies sempre m'han cridat l'atenció, així com els treballs de restauració d'alguns interiors, realitzats per unes bones amigues meves.

La necessitat de retornar la taula al seu espai original, és una tema que han de solucionar les dues bandes interessades. Evidentment jo estaria encantada amb el retorn de la peça a l’espai que li correspon dins del magnífic retaule de Santa Maria d’Arties i que ara ocupa una fotografia de l’obra d’art, però aquesta guerra li toca a un altre.... jo ja en tinc prou amb la nostra

2 de març 2010

PANTEÓ JOAN PINTÓ AL CEMENTIRI DE SITGES


“És una aberració, però d’art no, pq ha quedat molt bé, jo l’he anat a veure...... jo sóc amant de l’art, però no entès, que és diferent

Aquesta afirmació feta per l’alcalde de Sitges durant el Ple Municipal del dilluns 22 de febrer passat, m’ha fet escriure aquest text que ja fa dies que pretenia publicar. Ja fa uns mesos algú em va parlar de la possible destrucció d'un dels panteons més destacats del cementiri de Sitges. Davant d'aquest informació fa pocs dies vaig anar a comprovar-ho amb els meus propis ulls. Aquell templet neogòtic que tantes vegades havia observat, ara tenia un aspecte molt diferent. El seu color ocre havia deixat lloc a un blanc brillant, encegador, gràcies al marbre "nou", o com a mínim, aparentment nou, que no em dóna molt bon "rotllo" i em fa pensar.
Quan aquest cap de setmana pugi tornar a visitar aquest espai sant, faré fotos de l'estat actual del panteó, i amb el projecte original que es conserva a l'Arxiu del Col.legi d'Arquitectes de Barcelona, farem comparacions.

Des de fa molts mesos, Lluís Marcé, representant del grup municipal Nou Horitzó, pregunta als plens municipals sobre la el panteó Joan Pintó, del cementiri de Sitges. He tingut la paciència d’anar escoltat quines han estat les respostes donades pels responsables municipals, i la veritat és que no m’has sorprès gaire.: no sabem de que ens parla, ja ho mirarem, ja li direm alguna cosa per escrit, tot està correcte, la llicència està ben donada........

A la frase anterior de l’alcalde, hem de sumar-hi les del regidor d’urbanisme, el senyor Armand Paco. En el mateix acte municipal, Paco va dir que “la llicència d’obres ha estat ben donada i no tenim cap prova que no hagi estat una restauració”, que “s’ha desmuntat pet...peça a peça, i numerada cada peça, i cada peça polida i la segona, la segona cosa que li vull explicar, el Panteó no està catalogat, No està catalogat Sr. Marcé, l’únic que hi ha dintre del Pla Especial del Patrimoni del Catàleg pel que fa referència al cementiri és l’Ermita de Sant Sebastià i el perímetre del Cementiri, no parla de cap panteó catalogat, per tant quan diguem les coses.... pq l’informe que va fer el tècnic per donar llicència va mirar si veritablement aquest panteó en concret o d’altres estaven catalogats, en qualsevol cas, són asseveracions que a mi em semblen molt fortes....... espero que vostè estigui equivocat

Aquestes dues afirmacions demostren la necessitat d’un estudi històric i artístic a l’hora de donar permís per a restaurar qualsevol obra significativa, així com el poc interès dels nostres polítics, ja que han tingut molt de temps per informar-se sobre aquest panteó, i per les seves paraules sembla que això no ha estat així. Si, potser existeixen informes tècnics i jurídics, però, i l'històric?
Tot i la seguretat amb la que va parlar el regidor d’urbanisme al acte del Ple, així com a l'entrevista que se li va fer ahir a Ràdio Maricel, on segueix repetint que el Panteó no està catalogat, en el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i catàleg del municipi de Sitges, document que darrerament ja m’està agafant una mica de mania, deixa clar que el panteó Pintó està catalogat. Quina és la possible confusió? Doncs el nom que surt al catàleg, panteó Bofill Martorell, una doble nominació d’una mateixa toma que s’hauria pogut resoldre amb un estudi històric sobre aquesta peça.

Imatge de l'estat original del Panteó obra d'Elies Rogent
Imatge actual del panteó un cop rehabilitat

En el Catàleg del Patrimoni de Sitges es pot llegir:

NOM: Cementiri i ermita Sant Sebastià
Nª IDENTIFICACIÓ: 442
ÉPOCA: a partir del 1824. Ermita de 1862
ADREÇA: Avda. Balmins
AUTOR: De l’Ermita Josep i Francesc Cros, mestre d’obres. Del panteó de la família Bofill-Martorell, Elies Rogent i Amat (1871-72)
TIPUS DE PROTECCIÓ: II i VI
MOTIUS DE LA CATALOGACIÓ: Element significatiu tant pel que fa a l’espai que ocupa respecte al casc urbà i al perfíl de la costa, com per algunes de les tombes i panteons que conté (alguns de personatges importants o realitzats per arquitectes o escultors d’anomenada). Inclou l’Ermita de Sant Sebastià que constitueix una fita visual.
TIPUS D’ACTUACIÓ SOBRE L’ELEMENT: Conservació i restauració dels diferents element.

Llegit aquesta catalogació crec que queda clar que el panteó de Joan Pintó, està catalogat i la única actuació que s’hi pot realitzar és restaurar i conservar. Si comparem l'actual imatge del panteó amb la d'aquest fa un anys hi trobem, tal i com diu el regidor d'urbanisme, una diferència substancial: el nou panteó llueix(literalment).

En aquest article no resoldrem si es tracta d'una nova construcció o si veritablement és la restauració de l'original. Tant si és de marbre, pedra calcària, pedra artificical, marbre de carrara, marbre d'on sigui, pedra del Garraf, cartró pedra o paper mâchéperò el que si que ens quedarà una mica més clar és la història de l'edifici funerari.

Quan tingui l'oportunitat de revisar els dos projectes de tombes per a la família Bofill i Bofill Martorell realitzats per Elies Rogent i Amat, plànols que es guarden a l’arxiu del Col.legi d’Arquitecte, podré completar aquest petit estudi històric amb la part arquitectònica i artística de la peça, coneixement que ens farà sortir de dubtes sobre el material amb que va ser construït originàriament, i les mides del panteó l’any 1856 o amb la reforma dels anys 1871 i 1872.

El panteó Pintó un el primers dels molts exemples d’arquitectura neogòtica que es van construir a Sitges durant la segona meitat del segle XIX. Dissenyat l’any 1853 per l’arquitecte Elies Rogent Amat, va ser un encàrrec dels germans Bofill i Pintó per a acollir les despulles del seu oncle Joan Pintó i Arabitg (Aravig), mort pocs anys abans. El plànol d’aquesta construcció es troba a l’arxiu del Col•legi d’Arquitectes de Catalunya.

I el nom de Bofill-Martorell que apareix al catàleg?.

LA SAGA PINTÓ- BOFILL-MARTORELL



Imatge de la placa del Sr. Pintó, trencada quan es van començar les obres de restauració del panteó. Fotografia treta de l'article de Xavier Miret.

Al cementiri de la platja de St. Sebastià un dels dos primers panteons que s’hi edificaren fou el de Joan Pintó i Aravig. És un dels primerencs americanos de Sitges que va tenir exitosos resultats econòmics. Va promoure la construcció del Teatre Vell, la primera sala pública de balls i espectacles que hi hagué a Sitges. Al panteó neogòtic hi havia la làpida amb aquest text: "Aquí yace/ el S. D. Juan Pintó/ caballero de la R. O. Americana/ de “Isabel la Catolica/ murió a los LXXXIII años de edad/ en IV de octubre/ de MDCCCLII”,
Però aquesta històrica inscripció ha estat retirada del seu lloc. Al panteó ja no hi ha les restes de qui el creà, sinó que es veu que ha d’ésser ocupat per les restes que vulgui qui n’ha fet apropiació”.

Article de Xavier Miret i Mestre, director de l’Arxiu Històric Municipal de Sitges,a l’Eco de Sitges, el 9 d’abril de 2009:


Tal i com queda documentat al diccionari d’Americanos de David Jou i Andreu, la família Pintó està molt lligada a la història sitgetana.

Els germans Bartomeu (Sitges 1761-Santiago de Cuba 1808) i Joan Pintó i Arabitg. (Sitges 1769-1852), comerciants, van marxar a Amèrica a fer fortuna i van ser els propietaris de la fragata La Sagrada Família. La seva presentació a Espanya la tenien en la persona del seu germà Manuel que residia a Cadis.

Primer protagonista d’aquesta història, Joan Pintó i Arabitg, sabem que l’any 1794 era a Cartagena d’Índies (Colombia), on tres anys més tard feia de marmessor dels comerciants sitgetans Joan Milà i Josep Massó, morts en aquelles terres. Un cop establert amb èxit a Cartagena, l’any 1810 demanà a la seva mare Mariàngela, germanes Caterina i Francesca (m.1831), l’espòs d’aquesta el pilot i comerciant Felicià Bofill i Alsina (Calella 1778-1841) i la filla de la parella, Feliciana, que deixessin Sitges per instal.lar-se a Amèrica.

Pel que fa al cognom Aravig/Arabitg, a Sitges Llorens Faber es casà amb Catherina Aravig a la parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges el 8 de setembre de 1659. Amb una noia d’igual nom i al mateix temple, Josep Andreu es casa el dia 1 de juny de 1681.

Cap a l’any 1825, ja a Sitges, tota la família completa i ampliada amb els nous nebots, es van instal•lar a la casa que Joan Pintó tenia al carrer Sant Francesc. El 13 de gener de 1825 va demanar permís per edificar una casa al carrer Parellades cantonada Sant Pau. Va ser distingit amb la Gran Cruz de la Orden Americana de Isabel la Catòlics. D’aquí les darreres confusions amb l’identitat d’aquest personatge, al qual se l’ha anomenat de maneres tan diverses com Pinto, Pintó, Caballero Pintó, Pintó Caballero......

Joan Pintó i Arabitg va morir solter a Sitges durant el mes d’octubre 1852, a la casa del carrer Parellades. La seva herència va ser repartida entre els seus nebots: Joan Manuel (m.1878) i Bonaventura Bofill i Pintó, Feliciana, casada amb Antoni Ferret i Guardia, i pares de Felicià Ferret i Bofill (nat 1829); Francesca (Cartagena d’Índias ?- Sitges 1874) casada amb Bernardí Bofill i Pujol, el fill dels quals va ser Joan Llopis i Bofill (Sitges, 1847- Barcelona, 1916), autor del llibre “Assaig històric sobre la vila de Sitges” (1891); i Florència Bofill (m. 1892) casada amb el Sr. Amell i Carbonell.

Amb agraïment a la gran fortuna que aquest els hi havia llegat, quatre anys més tard els nebots li aixequen un panteó a Sitges, encarregant l’obra a l’arquitecte Elias Rogent. Tal i com llegim al “Diccionari Biogràfic de Sitgetans” de Roland Sierra, “aquest exemple d’arquitectura funerària fou, juntament amb el de Manuel Vidal i Quadras, la primera gran tomba monumental construïda en memòria d’una americano sitgetà”

A la mort d’aquest, el seu nebot Juan Manuel va heretar l’edifici del carrer de Parellades i hi va fer diverses reformes entre els anys 1853 i 1854, i una ampliació l’any 1859 quan va adquirir la casa contigua del carrer de Sant Pau per a posar-hi un jardí. L’encàrrec d’aquestes obres van recaure sobre l’arquitecte Elies Rogent, projecte que amb el nom de Família Bofill Martorell, es conserva a l’Arxiu del Col•legi d’Arquitectes de Barcelona.

L’any 1950, Elias Rogent i Amat (1821-1897), va guanyar les oposicions a la càtedra de Topografía y Composición de l’Escola de Mestres d’Obra de Barcelona, feina que li va permetre treballar en la urbanització del nou cementiri de Sitges, i en la rectificació del Carrer Parellades l’any 1859. Al poble també va realitzar una del seus encàrrecs particulars, la casa Amell (1853-54) al carrer de Sant Pau. Entre les seves obres més destacades hi ha l’edifici de la Universitat de Barcelona (1860) i el saló del Paraninf, o la restauració de Santa Maria de Ripoll (1886). L’any 1871 va ser nomenat catedràtic i director de la recent creada Escola d’Arquitectura.

Joan Manuel Bofill Pintó era propietari, juntament amb Miquel Martorell Peña, de la Comercial Martorell i Bofill, i de l’empresa filial (Bofill, Martorell y Cía.) que es dedicava a la navegació amb vaixells de vapor i que efectuaven viatges de línea a les illes Canàries, a Marsella i a Liverpool. Anys més tard els dos socis es convertirien en cunyats, al casar-se Bofill amb la germana Martorell.

D’aquest nou matrimoni Bofill Martorell van néixer tres nois, en Joan, el qual durant la Festa Major de Sitges de l’any 1901, sent Diputat Provincial, portà el pendó principal de Sant Bartomeu; en Manel, i en Josep, aquest assassinat durant el de febrer de 1893, al seu negoci del carrer Ample de Barcelona.

Aquí em quedo, no puc parlar sense tota la informació, i ara per ara em falta una part important i fonamental, els projectes originals d'Elies Rogent.


Bibliografia

AMELL I SANS, Agustí (1981), “La nissaga dels Amell a Sitges”, en Butllet del Grup d’Estudis Sitgetans, año IV, nº 21.
COLL MIRABENT, Isabel. "Arquitectura de Sitges, 1850-1930". El Centaure Groc, Barcelona, 2001.
CARBONELL I GENER, Josep (1984), Les índies, horitzó nou. Sitges i la carrera d’Amèrica, Sitges, Grup d’Estudis Sitgetans.
JOU I ANDREU, David (1981), La marina de Sitges, Quaderns del Grup d’Estudis Sitgetans, nº 11. (1994), "Els sitgetans a Amèrica i diccionari d’”Americanos”. Aportació a l’estudi de la migració catalana a Amèrica, 1778-1936" Sitges,Grup d’Estudis Sitgetans, 1994.
RODRIGO, Martin; "Emigración, familia y comercio. Catalanes en las Antillas (1820-1990)". Estudios migratorios latinoamericana. Vol. 19, 2005
SIERRA, Roland. "Diccionari Biogràfic de Sitgetans"; Ajuntament deSitges, 1998.
SONESSON, Birgit; "Catalanes en las Antillas: estudios de casos". 1995.

TREURE GRANOTES PER LA BOCA !!!!!!!




A mitjans de la setmana passada vaig rebre un SMS al mòbil que com a mínim em va donar esperances. Sense un remitent clar que s’amaga sota el simple número de 7516, i amb un missatge en majúscules, demostrant l’ importància del que allà si deia, el nom del meu fill petit sortia relacionat amb un número de sol•licitud, un codi alfanumèric indesxifrable, la puntuació un número aleatori i el total de sol•licituds!!!!!! Haig de confessar que en un primer moment no vaig saber de que anava, però enseguida vaig caure que aquest missatge arribava dels de Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, i que estava totalment lligat a aquells papers que fa uns dies vaig deixar al l’escola concertada escollida per a que el meu fill, en el millor dels cassos, hi passi els seus propers 15 anys!!!!!

Aquest cop tenia clar que el nen entraria a l’escola que volem, el mateix centre al que assisteixen els seus germans, i que està porta per porta amb casa nostra. Amb gairebé tots els punts que, per sort, pot obtenir un nen sa: proximitat, família nombrosa i germans al centre, les possibilitats eren veritablement molt altes. Però aquesta tranquil•litat amb la que he viscut enguany la matriculació del petit res té a veure amb el neguit del primer, amb el dubte del segon i amb el patiment de molts pares que han escollit aquesta escola com a segona casa dels seus fills (s’hi passen 8 hores al dia) i que es troben en una llista d’espera amb l’única opció que un d’aquests números que surten al SMS sigui un dels escollits a l’atzar per l’ordinador de la Conselleria.

Davant d’aquest situació angoixant per a alguns pares, als que prou ens costa pagar una escola concertada, com per pensar que si el nen no entra al centre més pròxim haurem d’afegir el preu de menjador i de transport al pressupost mensual, sobta la polèmica notícia publicada darrerament a la premsa espanyola i catalana sobre l’elecció d’escola del president de la Generalitat José Montilla. Aquest, principal avalador de l’actual política d’educació que tantes crítiques ha tingut els darrers anys, ha triat dues escoles privades per a escolaritzar els seus trigèmins. Per a dos, el Colegio Aleman d’Esplugues de Llobregat, i per al tercer, l’escola La Miranda a Sant Just Desvern. Els dos centres costen més o menys, una mensualitat de 500 euros, als que s’hi ha d’afegir el menjador, extraescolars, transport...........

Un exemple és la columna d’opinió que es va publicar al diari Expansión del dissabte passat, 27 de febrer. A el Periscopio, firmada per Lucrezia, un article d’opinió amb el que no coincideixo en res pel que es refereix als comentaris sobre la política lingüística a les escoles catalanes, i sota el títol de “Montilla coherente”, es fa una reflexió sobre aquesta incongruent elecció d’escoles per part dels dirigents polítics espanyols i catalans.

Montilla coherente

Sabido es que la mayoría de los dirigentes socialistas procuran a sus hijos una educación de calidad en colegios privados, en lugar de llevarlos a los colegios públicos que recomiendan para los españoles de a pie. Una clara evidencia de su confianza en una enseñanza pública maltratada durante años por leyes inspiradas en el abandono de los valores del esfuerzo y del sacrificio y que han perseguido el igualitarismo en la mediocridad. En el colmo de la desfachatez, el presidente de la Generalitat, José Montilla, lleva a sus hijos al elitista Colegio Alemán, donde solo estudia una hora de catalán a la semana. Que gran ironía cuando la asfixiante inmersión lingüística de los escolares en Cataluña impide que los padres que lo deseen puedan procurar a sus hijos una adecuada enseñanza en castellano. Se jacta la esposa de Montilla de que es “una maravilla pues sólo por saber alemán ya encontrarán trabajo”. Lástima que el resto de catalanes no puedan escolarizarse ni en inglés ni en alemán ni siquiera dispongan de un colegio donde obtener un dominio óptimo del español. Señor Montilla, curiosa manera de entender la coherencia.

Lucrezia

Aquesta notícia de la “vidorra” del president Montilla ja fa temps que corre, però ha estat la publicació d’un llibre biogràfic sobre aquest per a obrir per fi la caixa dels trons. No sols és indignant l’elecció d’escola, sinó que també hi ha el tema de la vivenda familiar dels Montilla, un xalet a Sant Just de 2.000.000 d’euros.

Aprofito el post per fer un incís. Comentaris com el de Lucrezia a Expansión, quan diu que lamenta que els catalans no disposin d’escoles que els hi permetin obtenir un domini òptim de l’espanyol, m’indignen i demostren clarament que aquest articulistes parlen per parlar, sense tenir cap coneixement de la realitat educativa a Catalunya!!!



Els meus fills van a una escola concertada de Barcelona, amb una taxa de nens immigrants gairebé nul•la, amb noms molt catalans a les llistes i on es donen les hores legals de català i de castellà, així com un idioma estranger des de parvulari.... però a l’hora del pati només es parla el castellà. A les classes dels dos grans, entre els que sumen 54 nens, només la nostra família i dues o tres més parlen català a casa. Aquesta dada a mi em sobta, tot i que jo no hi poso molts problemes, ja que els meus fills parlen perfectament el català i el castellà, un estat bilingüe que els hi facilita molt l’aprenentatge de lectura i principalment de comprensió i vocabulari.

Amb aquest comentari no vull que ningú es pensi que estic en contra de l’escola privada o estrangera. Tot al contrari. Si un pare creu que un centre d’aquest és el millor per als seus fills, doncs perfecte!!! Tothom és lliure per triar on i com vol escolaritzar els nens, però el que no puc entendre és que un president promulgui i avali un tipus d’ensenyança pública o concertada criticada en diversos aspectes, i que a l’hora de demostrar que confia en la seva aposta, faci tot el contrari.

Uffff, però segur que els tres fills de Montilla no tindran cap problema amb el català, ja que amb una hora d’aquest idioma a la setmana, segur que no sabran ni que existeix. Si extrapolem la situació lingüística de la meva escola a la família Montilla, els petits de la casa (mansió), el català ara per ara no el necessiten per res: a l’escola anglès o alemany, i a casa el castellà.....i quan vagin a la universitat? Si, la Uni, però no catalana, i menys pública!!! Com sabran tants idiomes podran triar entre molts centres mundials....cap a l’estranger i problema lingüístic solucionat!!!!