23 de des. 2010

LA FORÇA DE LA MEMÒRIA

Han passat vint i un anys, i la clarividència sobre la força de la  memòria cada dia em té més intrigada. L’arribada a les dues dècades d’enyorança, fa que la certesa de la continuïtat del record supera la tristesa de la soledat. Amb catorze anys no vaig comprendre amb la consciència que es mereixia, la gravetat del teu acte. Inconscient? valent? casual? Mortal. Cada any que es commemorava la teva fugida, el teu pas endavant, jo no podia fer res més que imaginar quina cara tindries al complir quinze, setze, disset...... trenta cinc anys. Ara aquest pensament ja no és primordial. Seguiries tocant la flauta travessera o finalment hauries fet públic el teu disgust a l’hora de tenir que tocar per obligació aquest instrument? Et confesso que, tot i les moltes bromes que et fèiem quan de sorpresa entravem a la teva habitació i et trobàvem amb la boca de pinyó i els llavis petoners bufant pel petit forat de la flauta, les melodies amb les que ens delitaves ens deixaven sorpresos i cofois. Potser si no haguessis decidit fugir d’aquella manera tan ràpida i sense comiats, ara els tres formaríem un grup musical: flauta, piano i per a mi la caixa xina, que la música segueix sense ser el meu fort.

Avui he tornat a l’Aleixar. Ha estat dur, i això que el meu retorn a la casa de les nostres aventures, on vam gaudir plenament de la nostra amistat juvenil, ha estat virtual. Amb la troballa de les fotografies he pogut fer un recorregut pel jardí,  la galeria, la cuina on la Tata feia alls fregits únicament per a tu, el seu nen; pel menjador ple d’obres d’art i per les habitacions amb aquells llits barrocs tan poc adients per a la nostra edat però que ens inspiraven tantes aventures i jocs d’infants. 

Ah, per cert, la bassa on només em banyava quan era neta i es podia veure el que hi havia al fons, o quan entre els dos aconseguíeu tirar-m’hi tot i els meus renecs, ara és una gran piscina blava com la dels nostres somnis. Com ens hauria agradat submergir-nos en aquesta aigua transparent. Però que hauríem fet sense caçar els capgrossos que desprès m’emportava a Sitges per poder veure com anaven evolucionant: cua, potes, sense cua, granota...? Aquest record em fa adonar de la impossible coexistència entre la piscina i la granota. El passat i el present. El teu record i l’oblit.

21 de des. 2010

FELICITACIONS NADALENQUES


 Aquests dies no parem de dir i rebre felicitacions nadalenques i desitjos de que l’any que ja està a punt d’arribar sigui millor que el que per està a punt de marxar. La majoria d’aquests bons auguris ens arriben mitjançant correu electrònic, i facebook s’ha convertit en un espai ràpid i públic per tal de que tots els nostres “amics i coneguts” es donin per felicitats.... Doncs jo no vull ser diferents, i tot i que alguns ja heu rebut la meva felicitació prestada de la Plataforma SOS Sitges, aquella en que es veu una bella imatge de la façana marítima de Maricel anterior a 1915 i que per als lectors anònims del bloc també penjaré aquí, i avui us presento el nostre pessebre.

A casa els avis sempre hem tingut un impressionant pessebre, d’aquells que deixen bocabadat a qualsevol que el pot gaudir. Però els temps canvien, i amb ells també ho fa la dedicació a les coses importants. Anaven passant els dies i a casa no apareixia el pessebre, i els meus nens van decidir, com a bons descendents de pessebristes, que això no podia ser. Com qui no vol la cosa van agafar les seves “armes” més útils i tots tres es van posar a treballar. El resultat final és aquest bellíssim pessebre... com a mínim a mi m’ho sembla. Una masia catalana (noucentista)  substitueix l’establia  de guix de la que cada any gaudeixen les antigues figures del besavi. Però ells n’estan tan satisfets que ningú que entri a casa pot salvar-se d’admirar durant uns minuts la seva obra d’art. Felicitats petits artistes. 

Parlant d’artistes i no sortint de la família, si aquests Nadals voleu fer un bon regalar, que millor que un conte. Com alguns de vosaltres sabeu, des de novembre sóc una fidel i treballadora alumna de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Doncs la setmana passada ens van lliurar un llibret amb informació sobre els nous cursos, i amb un recull de les darreres publicacions que han estat realitzades per alumnes de l’Escola. Em va fer molta il·lusió veure entre els molts llibres recomanats, el conte de “La Garsa del Pati Blau”, amb text de la Carme Panyella, també alumna de l’Escola, i amb il·lustracions de la Florència Coll. Ja se que no sóc molt parcial a l’hora de recomanar aquest llibre, però us puc dir que és bellíssim i que als nens els hi encanta la història que s’hi explica, transportant-los a un moment històric que no coneixen però que acaben estimant. 

Però tornant a les felicitacions nadalenques. No es cap descobriment que digui que des de fa uns anys ja no arriben postals de paper per correu ordinari. Les noves tecnologies han guanyat terreny. Però no puc negar que aquests dies quan trobo un sobre blanc a la bústia i que no té pinta de factura, l’obro corrents... i si, no falla. És la nadala de El Corte Inglés o de l’Alcalde de Barcelona. Rebre la  primera em dóna seguretat de que tot i la crisi el món segueix rodant; la segona em fa pensar en com es pot permetre tirar els diners de tots d’una manera tan inútil. Entre aquestes poques felicitacions nadalenques aquest any m’ha sobtat aquesta que us poso aquí. Un club esportiu de Barcelona ha triat una imatge de com tenia previst Gaudí que fos el Temple de la Sagrada Família de Barcelona. A sota, i sense que tingui cap concordància amb el Bon Nadal i Feliç any que hi ha a l’interior de la targeta, llegim: PER SEMPRE? Que volen dir amb aquesta pregunta?. No se que pretenien realment, però a mi m’han fet pensar molt!.

Doncs no puc ser menys, i des d’aquestes línies us vull desitjar a tots unes molt Bones Festes i que l’Any 2011 sigui, per als que han passat mals moments, molt millor que aquest; i per als que creuen que hauria pogut ser pitjor, doncs que el 2011 sigui com a mínim igual que el 2010. Que es compleixin els millors auguris i que siguem molt feliços amb la companyia dels nostres. Hem de creure amb el futur.... encara que en alguns moments això ens costi més del que voldríem.

14 de des. 2010

SEMPRE HI HAURÀ UNA ESPERANÇA........ PEL PATRIMONI DE SITGES!




Tot i que ja fa diversos mesos que des d’aquest bloc no faig  reflexions personals sobre les obres que s’estan duent a terme al Cau Ferrat i al Maricel de Sitges, ara que fa un any que es va aprovar el projecte de restauració i remodelació dels museus, em sento amb la necessitat de posar per escrit algunes de les coses que m’ha passat pel cap aquest temps.
  
Imatge de la façana marítima de Maricel, anterior a 1916
Imatge de la façana marítima de Maricel, anterior a 1916

Per disculpar-me pel rotllo que he escrit, em fa molta il·lusió compartir amb vosaltres el meu regal avançat d’aniversari. Per qüestions professionals moltes tardes me les passo remenant entre antiquaris i botigues de col·leccionisme buscant postals o fotografies antigues que em serveixin per documentar els meus estudis, així com il·lustrar els libres que preparo. Doncs ahir vaig tenir una gran sorpresa. Ja feia estona que donava voltes a les capces de postals d’una original botiga del barri de Gràcia de Barcelona, “La Cova del col·leccionisme”, un petit espai on els minuts passen sense adonar-se’n. Quan marxava vaig fer la meva “típica” pregunta d’acomiadament. Tens alguna cosa més sobre Sitges? I va ser així com el propietari de la botiga va posar a les meves mans aquestes dues joies. Confesso que el preu em van tirar enrere… però només van ser uns segons. Ràpides i profitoses gestions telefòniques van convertir les dues postals en el meu regal d’aniversari! Com podeu apreciar es tracta de dues belles i reveladores imatges de la façana marítima original del Maricel de Mar. Les fotografies són anteriors a l’any 1916, ja la can Xicarrons, la petita casa situada entre el Maricel i el cau Ferrat, edifici que des de l’Ajuntament s’empenyen a anomenar casa Rocamora i a dir que no està catalogada, encara té l’aspecte original i no ha estat remodelada per formar part, com a casa d’hivern, del conjunt de Maricel. Tot i les declaracions que han fet alguns dels responsables del projecte de reforma dels museus sobre la “lletjor” i poca vàlua estètica i patrimonial d’aquesta façana marítima, la visió de les dues imatges els deixen en evidència.

Fa un any just que des d’aquest blog  em preguntava quin era el futur que li esperava a Sitges. Us confesso que encara m’ho pregunto! Entre els diversos “dubtes existencials”,  especialment em preocupava de saber quants sitgetans havien pogut veure i conèixer la imatge virtual del projecte de la futura façana de vidre dels museus del Cau Ferrat i Maricel, visió que únicament s’havia presentat a un reduït grup de sitgetans que havien estat convidats pel Consorci del Patrimoni de Sitges. Aquest  primer acte de presentació pública, al que per sort o per desgràcia d’alguns jo hi vaig poder assistir, va tenir lloc a principis del mes d’agost a la capella del Saló d’Or del Palau Maricel. Des d’aquell mes d’agost fins al 16 de desembre de 2010, dia en que va ser publicada la imatge virtual de la futura façana del Maricel, Cau Ferrat i Casa Rocamora a la Vanguardia, del projecte de reforma dels museus no se’n va parlar gairebé res.  Aquesta poca voluntat de publicitar el projecte de la reforma dels museus per part de l’Ajuntament i del Consorci del Patrimoni de Sitges sobta si la comparem amb la darrera macro campanya publicitària que s’està fent per tal de mostrar al món una nova “idea lluminosa” del nostre Ajuntament, QUALIA (per cert, un invent que no convens ni als seguidors del seu grup polític ni als que fomenten i avalen el projecte de reforma dels museus).

El dia 15 de desembre de 2010, demà es podrà commemorar el primer aniversari d’aquest fatídic jorn, el Ministre de Foment Jose Blanco va ver una visita fugaç a Sitges per tal de firmar el conveni que atorgava als nostres representants polítics uns quants milions d’euros per destinar-los, presumpta i suposadament, a la restauració d’aquests edificis. Espero que això sigui veritat i que part d’aquests diners no serveixin per tapar altres forats més esportius. Entre els presents a aquest acte hi havia els representants de dues altres entitats implicades en aquest atemptat contra el nostre patrimoni: Jordi Baijet, alcalde de Sitges, i  Antoni Fogué, president de la Diputació de Barcelona. A Fogué hem d’agrair una de les frases més realistes i clares que s’han dit al llarg d’aquest darrer anys: MUCHAS GRACIAS MINISTRO POR HABER VENIDO DIRECTAMENTE AL LUGAR DEL CRIMEN. Quanta raó que tenia!!!!!!

Al dia següent alguns sitgetans i catalans lectors de la Vanguardia (hem de pensar que el conjunt de Maricel i Cau Ferrat és un Bé Cultural d’Interès Nacional), finalment van poder conèixer aquesta façana de vidre que s’havia dissenyat per al Maricel de Mar. Dos dies més tard la foto il·lustrava la portada de El Eco de Sitges, visió d’una monstruositat que va servir per a que molts sitgetans decidissin mostrar públicament el seu desencís vers el projecte aprovat. Com ja se sap, la unió fa la força, i amb la creació de l’Associació Cultural Plataforma SOS Sitges, de la que jo en sóc una convençuda i orgullosa militant, van ser molts més els ciutadans que van poder conèixer el veritable projecte que s’està duent a terme en els nostres museus.

La feina de difusió, i més quan es va en contra de molts interessos públics i personals, es dura. Quan t’emboliques amb una “moguda” com aquesta te n’adones de molts coses que fins aquell moment has volgut obviar. Primer el tòpic de que no tots els que diuen ser els teus amics ho són en realitat, i segon, la indefensió que tenim els ciutadans vers el poder. Com que les meves paraules són a títol personal, avui puc dir el que em sembla. Sobre les amistats… a la vida moltes vegades companys de trajecte es queden pel camí i no passar res, com diuen el grup de música els Manel. El que m’ha sobtat més és aquest “passotisme” d’alguns mitjans de comunicació vers les reivindicacions de molts sitgetans que s’han adherit a la Plataforma SOS Sitges. Ni la Vanguardia, ni Catalunya Ràdio, ni TV3, ni l’Avui..., tot i els diversos  missatges que els hi hem fet arribar  aquest darrer any per explicar les nostres bases documentals a l’hora de denunciar la il·legalitat d’aquest projecte, no ens han dedicat ni un minut o una línia, més enllà de les cartes del lector. I no serà per falta d’interès d’ells vers el tema, ja que han omplert pàgines i minuts parlant de la genialitat i perfecció de les obres que s’estan realitzant al Cau Ferrat i al Maricel. Mateix desinterès que s’entén del silenci de molts suposats coneixedors del tema (historiadors, artistes, arquitectes i tècnics, “patums”…sitgetans ) que en cap moment s’han manifestat ni a favor ni en contra del projecte de remodelació dels museus. .

Però aquí també vull destacar a altres mitjans de comunicació gràcies als quals hem aconseguit un ressò important a nivell català. Sense la constància i el rigor per informar que han mostrat des de Ràdio Maricel de Sitges, l’Eco de Sitges, El Punt, El Diari de Vilanova, la Cadena Ser Penedès Garraf, el País o el Mundo... la nostra veu ho hauria tingut molt més difícil per fer-se escoltar.

Des de que es van començar les accions per intentar salvar el nostre patrimoni fins al dia d’avui no podem dir que les coses estiguin bé. El pitjor cop se l’ha emportat la casa d’hivern del Maricel, la casa Rocamora per alguns, i que s’hauria pogut destinar a casa museu del pintor Ramon Casas, un dels seus il·lustres propietaris. Fa poc més d’un mes, i  sense que les persones responsables del patrimoni escoltessin les súpliques fetes des de la Plataforma per tal d’impedir aquesta gran greuge patrimonial vers un edifici que disposa d’un nivell de protecció màxim, l’interior de la cas ha estat derruït, i així ha desaparegut una edifici essencial dins del patrimoni sitgetà. 
Estat actual de la façana marítima

Estat actual de la casa Rocamora
Pel que fa al Cau Ferrat aquest es troba en procés de reinvenció, i quan el tornin a obrir (em diuen que les obres van molt ràpid per poder reinaugurar abans de les eleccions municipals de maig i així l’Ajuntament posar-se una “medalla tacada de runa”), l’escala d’accés a la primera planta tindrà tres graons més,  les bases de les columnes les veurem des d’un vidre (preludi del que passarà a la façana marítima), i els festejadors de les finestres hauran desaparegut…per no parlar del parament ceràmic que omplia les parets de la planta baixa del Cau. Segur que els vitralls de la sala brollador seran els originals, però podem dir el mateix de la ceràmica dels arrambadors? 

Amb gairebé 2900 persones adherides a la Plataforma SOS Sitges, amb diverses denuncies posades al fiscal de delictes urbanístics, als departaments de Cultura i d’obres públiques de la Generalitat de Catalunya, als departaments corresponents del Govern Espanyol, així com al Parlament Europeu,  puc contestar a un dels dubtes que tenia fa un any. Amb l’esforç de diverses persones que estimen Sitges i el respecten fins al punt de perdre temps i diners en aquesta causa, puc assegurar que ja són moltes les persones que gràcies a la feina de la Plataforma SOS Sitges han pogut conèixer el veritables projecte que s’està duent a terme en aquests importantíssims edificis que conformen el catàleg del patrimoni arquitectònic i cultural de Sitges.

Tot i que les obres segueixen el seu curs de destrucció, no ens podem donar per vençuts, i hem de seguir lluitant pel que és nostre i pel que per dret hem de deixar als que ens seguiran en aquest món. Ens poden titllar d'utòpics i irrealistes, però la nova etapa que viu Catalunya, amb un a nova Generalitat de Catalunya que  des del primer moment s'ha mostrat interessada per la nostra lluita, i amb el suport d'altres grups polítics, es trenca amb el cercle socialista que ens ha silenciat fins avui (diputació, ajuntament, generalitat i govern espanyol). S'ens obre una finestra a l'esperança.... i us dic que si seguim mostrant el nostre convenciment, i no ens cansem d'explicar les nostres reivindicacions sempre documentades, és possible fer que la façana marítima dels museus de Sitges retorni a la seva bellesa original. Josep, Oriol, Lluïsa, Xavi, Florenci i tots els companys de lluita....seguim, no?

Primeres jornades de reflexió sobre la importància de la preservació de la Vilanova i la Geltrú del segle XIX, com a element revitalitzador de la ciutat del segle XXI


No se quina és la raó real, però a vegades saber que hi ha altres que tenen els mateixos problemes que tu et reconforta. Aquesta és la idea  a la que vaig arribar ahir mateix, durant la conferència a la que vaig assistir a Vilanova i la Geltrú. 

Pere Marsé i Ferrer arquitecte expert en patrimoni arquitectònic, va ser l’encarregat d’impartir la xerrada “El llegat dels indians”, que va tenir lloc ahir diumenge, a les 11 del matí, i a la Sala d’actes de l’Escola Politècnica de Vilanova i la Geltrú.  Es tractava de la segona conferència dels actes que conformen “Les primeres jornades de reflexió sobre la importància de la preservació de la Vilanova i la Geltrú del segle XIX, com a element revitalitzador de  la ciutat del segle XXI”, organitzats per l’Associació amics de l’Unesco Garraf. Es tracta de vuit propostes molt interessants que es van iniciar el dimecres 17 de novembre i que ha n tingut lloc un diumenge al mes. 

La primera conferència va tenir lloc el 21 de novembre i va ser una ponència sobre “Josep Salvany i Juncosa: El constructor de la ciutat vuitcentista”. No us puc dir res d’aquesta xerrada ja que encara no havia “descobert” les activitats proposades per aquesta entitat sense ànim de lucre.

La que si que no em vaig perdre va ser la conferència de Pere Marsé d’aquest diumenge. Davant d’un centenar de persones, tot un rècord per a un acte cultural d’un diumenge matí,  Marsé va realitzar un interessant i complert repàs per la vida i obra dels indianos vilanovins, americanos per a una sitgetana. En aquest catàleg il·lustrat per les cases que es van fer construir els vilanovins que havien marxat a fer les amèriques i que anys més tard tornaven enriquits a la seva vila. Es tracta de construccions tipològicament diverses i que tenen molts punts en comú amb les cases que els americanos es van construir a Sitges. Va ser tot un plaer poder escoltar les seves explicacions. 

La propera trobada serà el diumenge 21 de gener de 2011, i el tema també és molt interessant i recomanable: “El valor dels interiors de l’arquitectura de mitjans del segle XIX: contextualització del patrimoni de l’arquitectura privada a Vilanova i la Geltrú”, conferència que es veurà recolzada amb una visita a la casa de Jenaro Ferrer, casualment antepassat de Pere Marsé Ferrer. Us puc assegurar que entrar en aquesta vivenda és un somni... és com si entressis a la màquina del temps i de cop et plantessis al segle XIX..... una gran expiència que si voleu viure heu d'enviar un missatge als Amics de la Unesco i reservar lloc. Val molt la pena!

Però les dues conferències menys relacionades directament amb el poble de Vilanova i que pot servir per a aplicar en altres poblacions com pot ser Sitges, són les que tindran lloc el diumenge 20 de març, “De l’inventari a la revisió del Pla Especial i Catàleg: instruments de protecció del Patrimoni dels bens arquitectònics i bens naturals i paisatgístics” a càrrec de l’arquitecte Josep Maria Pujol i del biòleg Jaume Marsé; i la del diumenge 11 d’abril “Exemples de polítiques de conservació de conjunts històrics”, conferència que realitzarà l’arquitecte Anotni Vilanova....

Crec que seria bo que responsables del patrimoni arquitectònic de Sitges, els mateixos que estan permetent la desfeta patrimonial del nostre poble, “perdin” unes horetes del seu valuós temps per saber una mica més sobre la necessitat de conservar el nostre patrimoni i del seu valor. Ja se que no servirà de gaire, però jo hi intentaré ser i explicar-ho aquí!

Ah per cert, a diferència d’altres entitats culturals, els membres que conformen l’Associació d’Amics Unesco Garraf no van dubtar ni un moment en adherir-se a la Plataforma SOS Sitges.

3 de des. 2010

AMAZONES, d'EDUARD FONTBONA


Fa uns mesos vaig penjar aquí un post on parlava de "La nit dels orígens", un CD conformat per diverses obres composades i interpretades pel pianista Eduard Fontbona. Si l'audició de "la nit m'emporta" va fer que em sentís la protagonista d'una pel.lícula d'amor i desamor, veure el video clip d'Amazones m'ha transportat a un gran viatge. Una aventura plena de perills i d'emocions que poc té a envejar als  gran moment viscuts pels meus estimats Petit Princep i Massagran...Un cop més, a la bona obra musical,de Fontbona l'acompanya d'una petita joia visual....Aquest cop l'autor del curt de dos minuts és Issac Niemand.

Potser no aneu de pont, o potser els problemes aeris han impedit el vostre viatge..... sigui el que sigui el que feu aquests dies.... no us perdeu una aventura per l'Amazones.......

1 de des. 2010

I ARA LI TOCA EL REBRE A LA CASA-TALLER D'ALEXANDRE DE RIQUER.

Fa uns dies que em plantejo quina seria la millor manera de posar el meu petit gra de sorra per donar a conèixer, des d’aquest bloc, un nou cas de destrucció del patrimoni cultural català. 

Buscant informació sobre el reconegut i polifacètic artista Alexander de Riquer i Ynglada, vaig topar amb la vella fotografia del seu taller. En aquell moment la feina m’aprestava i vaig deixar l’observació acurada de la imatge per a més endavant. La meva sorpresa va arribar aquell mateix vespre, quan revisant les noves entrades publicades pels meus amics blocaires, vaig trobar la fotografia del taller de Riquer en dos dels blocs de la meva llista: en el d’en Guillem Carbonell i en el Diari d’un llibre vell, tots dos membres de l’ateneuesfera. No és la primera vegada que coincidim a l’hora de tractar segons quins temes a les nostres pàgines personals, però aquesta vegada la coincidència anava més enllà de la noticia d’actualitat. Els seus blocs em redirigien cap a un altre per a mi desconegut, Diaris de l’artificier de Josep Vicens-i-Planagumà, on des d’un article publicat el 4 d’agost es fa una crida desesperada per tal d’intentar salvar de l’enderroc, i corresponent desfeta patrimonial, de l’edifici del carrer de la Freneria 5, al barri Gòtic de Barcelona, i a l’àtic del qual Alexander de Riquer hi tenia la casa-taller. Aquest espai, reformat per l’arquitecte Puig i Cadafalch i decorat entre els dos, fou un cau d’art i creació, que va acollir als grans noms de la cultura catalana de principis del segle XX. El taller va ser el protagonista d’un sentit homenatge per part d’Eugeni d’Ors, que li dedicà un article al Glossari del mes de febrer de 1911, aviat farà 100 anys! En aquest text Ors escriu: 

“El taller del darrera de la catedral, amb les seves col·leccions de belles coses, ha estat durant molts anys la nostra Escola, la nostra única Escola, generosament oberta a les curiositats i als entusiasmes juvenils, com anomenem a Maragall “el Mestre essencial en Gai Saber”, a Riquer podríem anomenar-lo el nostre essencial Professor de l’Art Nou. Tots nosaltres li devem per això una alta gratitud. A mi em complau avui fer-li públicament homenatge” (Eugeni d’Ors – Glosari – Febrer de 1911)

Alexandre de Riquer, nat a Calaf el 3 de maig de 1856, era fill de Martí de Riquer, membre d’una de les famílies més antigues de la noblesa catalana, i d’Elisea Inglada, natural de Vilanova i la Geltrú, en el si d’una família d’artistes lliberals, entre els que destaquen noms tan reconeguts dins del panorama cultural català com eren els pintors Modest i Ricard Urgell, Narcís i Pere Ynglada i els escriptors Josep i Wilfred Coroleu.

Amb la tristesa de conèixer personalment la dificultat que suposa lluitar contra els nostres Ajuntament per tal de que entenguin la necessitat de conservar el nostre patrimoni, i amb l’incertesa de saber en quina situació es troba avui aquest edifici, vaig intentar trobar-ne més informació, i no vaig tenir que anar molt lluny. En un altre blog amic, Barrinant a Ciutat Vella, Bloc dels amics i Veïns de la Plaça Vila de Madrid de Barcelona, una imatge recent de la casa em demostren que encara no ha estat enderrocada. Respiro uns segons, però no massa temps, ja que agafant la mà que allarguen des d’aquest blog, hem d’unir-nos tots per seguir amb la lluita per impedir la destrucció del taller d’Alexandre de Riquer. 

Sortosament no tot són males notícies patrimonials, i just quan coneixem aquesta notícia de deixadesa i desídia cultural, el dijous 25 de novembre, a la Vanguardia es publicava una notícia que em va retornar una mica d’esperança. El “descobriment” d’una “nova” obra de Puig i Cadafalch. La restauració de l’edifici del número 12 del carrer de la Boqueria, no tan sols li ha retornat la bellesa original sinó que l’ha posat dins de la ruta de l’arquitectura modernista, ja que l’estudi previ a les obres, informe realitzat per Francesc Caballé i Reinald González, ha permès descobrir i documentar que es tracta d’una de les primeres obres dissenyades per un  jove Josep Puig i Cadafalch. Es tractava d’un encàrrec de reforma i creació d’un nova façana que l’any 1898 va fer Francesc Martí i Puig a l’arquitecte que quatre anys abans ja li havia construït la casa del carrer Montsió, coneguda no tan sols per la seva bellesa, sinó per acollir a la planta baixa la cerveseria de Els 4 Gats, espai de trobada de les principals figures del Modernisme. Fou en aquest local on Alexandre de Riquer va poder passar gran vetllades amb companys de fatigues artístiques com Santiago Rusiñol i Ramon Casas, les cases i tallers dels quals també han estat “violades” o destruïdes per la “farsa” modèstia dels que suposadament són els responsables de la seva conservació.

Ara que encara estem a temps, hem d’impedir que la casa taller d’Alexandre de Riquer desaparegui!!! Unim-nos i lluitem!!!

29 de nov. 2010

ALGÚ POT TRUCAR AL CONSORCI I A L'AJUNTAMENT DE SITGES?


Algú hauria de trucar al Consorci del Patrimoni de Sitges i recordar-li que al mig del Passeig de la Ribera, en una banyera-container-jardinera, hi ha una bella escultura de Pere Jou, la nostra estimada Sirena, que es troba en un estat de conservació deplorable. 

Fa més d’un any, i de dos.... gairebé  tres, que des de l’Ajuntament de Sitges, i concretament en boca del regidor d’urbanisme Armand Paco, es va anunciar públicament, reafirmant-se uns mesos més tard, la restauració d’aquesta peça primordial del patrimoni artístic de Sitges, i la posterior descol·locació de l’escultura en el lloc que va ocupar ja fa uns anys, i que permet un major lluïment d’aquesta. Posteriorment, i quan van estar a punt de col.locar una nova escultura a les escales de la Punta,  un grup a facebook i el clam popular va frenar aquesta proposta, i aquest cop fou el regidor de  cultura, Gabi Serrano, el que va tornar a prometre aquesta necessària i urgent restauració de la Sirena. 

Doncs seguint la tendència del nostre consistori, que destaca pels seus molts si si i pel poc fer.... passats aquests més de 30 mesos, la Sirena segueix en aquella mena de pedestal hortera, amb més esquerdes que mai.... i amb una cara de tristesa que fa que cada vegada que els nostres ulls coincideixen, jo no li pugui aguantar la mirada per vergonya i ràbia, davant l’evidència. 



 Així que si hi ha alguna bona persona, i amb més fe que jo, que l’he perdut pel camí d’aquests darrers anys,  que truqui al Consorci del Patrimoni i que els hi expliqui el que tenen i que no són capaços de valorar ni estimar, fins al punt de permetre la situació en que es troba la Sirena de Pere Jou!!!!