30 de juny 2009

VIGILEU AMB LA NOVA ENQUESTA DE L'AJUNTAMENT: QUE OPINES DEL SITGES CÍVIC?, TÉ TRAMPA




Aquest vespre he rebut una trucada d’aquelles que amb número ocult fa moltíssima mandra atendre. En un primer moment he dubtat si contestar o no, davant de la més que “possible possibilitat” de que es tractés d’una trucada comercial per “oferir-me ofertes” interessantíssimes per canviar el d’operador mòbil o d’empresa d’Internet.

Per sort l’he agafat, ja que no es tractava de res d’això. Un noi, en castellà i amb accent sud-americà, s’ha presentat com a entrevistador d’una empresa d’enquestes pagada per l’Ajuntament de Sitges per fer-me unes preguntes sobre la meva opinió del Sitges Cívic..... he acceptat enseguida, encantada de poder dir el que penso a una persona que m’escolta, tot i que sigui per obligació laboral......

M’han preguntat per l’edat, per la meva nacionalitat, des de quant vivia a Sitges....., i ha començat la bateria de preguntes: quina opinió tinc del civisme a Sitges, quines queixes tinc, sobre la regidoria de joventut, si conec i/o he utilitzat els cursos de cuina, informàtica o conferències; sorprenentment ha passat molt per sobre de la regidoria de cultura, preguntant sobre una publicació que desconec totalment; el meu us del serveix de transport sitgetà, és a dir els autobusos; s’ha preocupat per les meves activitats esportives............

Però el més graciós ja arribat gràcies a la pronunciació confusa de l’enquestador, que repeteixo s’ha dirigit a mi únicament en castellà i amb accent sud-americà, i que semblava no entendre el català, ja que quan he parlat en català semblava no seguir-me, doncs no he entès dos punt fonamentals de l’enquesta. M’imagino que ell llegia una pauta escrita a la pantalla de l’ordinador, una guia que li han fet des de l’Ajuntament de Sitges, i de tant en tant li apareixien paraules en català, i no fàcils per ell. M’ha preguntat sobre que em semblaria posar “banys públics a línia de costa”, i el més difícil, si havia utilitzat la “deixalleria mòbil”. No us podeu ni imaginar que entès en els dos casos.... coses dels idiomes!!!

Molt amablement el noi enquestador m’ha dit que arribàvem al final de l’enquesta i m’ha preguntat el nom, qüestió a la que he accedit sense dubtar de les seves intencions, però he al•lucinat quan m’ha demanat els cognoms. M’he quedat paradíssima i l’hi he preguntat que si era una broma, que des de quan es demanava el cognom de la persona enquestada i menys si l’enquestador trucava des d’un telèfon de número ocult.
Evidentment no li he donat, i no per tenir que amagar res de la meva opinió sobre el Sitges actual, unes idees molt crítiques que mai he dubtat en fer públiques ja sigui verbalment o per escrit, sinó perquè potser darrera d’aquella veu amable de noi estranger s’hi amagava un regidor de l’Ajuntament, una feina extra que no trobaria tan malament, ja que és xocant que el consistori malgasti ens nostres diners en enquestes estúpides de les que ja en saben l’opinió del poble, o sinó només cal que es passegin pels carrers de la vila i veuran més d’un pancarta penjada dels balcons, i on queda constància que l’Ajuntament té més d’un front obert: carrer Joan Maragall, Crematori......

Enquestes com aquestes només serveixen per engrossar, encara més, els números vermells en que es troba el compte corrent del poble, col•locant-lo en la “pole position” dels pobles més endeutats d’Espanya.... com és que a l’enquesta no m’han preguntat sobre les recents obres de millora dutes a terme al centre del poble, o sobre la política cultural del senyor Serrano?. Com pot ser que no hagin ni esmentat la possible ubicació de la incineradora a Vallcarca?...... serà que no volen sentir la veritat.....però tot i que es facin els sords, aquesta veritat existeix i si no fem alguna cosa, encara empitjorarà.

22 de juny 2009

DE VISITA D'OBRES PEL PASSEIG MARÍTIM DE SITGES. 1ª PART

Des del mes d'abril de 2009, que la Villa Capri, obra de l'arquitecte Adolf Florensa, es troba en periode de reformes o com es vulgui entendre.
Aquest cap de setmana he realitzat la meva "visita d'obres" particular, sempre des de fora, i crec que les obres realitzades són pitjor del que em pensava, i que quan a principis de febrer vaig parlar de que ens havien marcat un gol, no anava tan mal encaminada.
Aquí he reunit les fotos amb les que podem veure l'evolució d'aquesta nova desgràcia al Passeig Marítim de Sitges.
Per cert, avui no tinc ganes de fer referència a altres edificis que, tot i ser únics, per ara, trenquen totalment, i brutalment, amb la unitat d'aquest espai privilegiat. Tot al seu temps, que algunes visions s'han de pair, i costa, us ho ben asseguro.



1. Villa Capri abans de la reforma iniciada a principis del 2008.
Foto penjada a la web Pobles de Catalunya.





2. Estat de les obres durant els primers dies de la reforma. Semblava que els arquitectes i propietaris havien decidit recuperar la imatge original de l'edifici, elimenant la construcció de la teulada que trencava la unitat de la casa, així com el doble frontó que amagava aquest nyap.







3. Estat de les obres el dia 20 de juny de 2009, és a dir, avui. Com es pot veure el bolet que en un principi semblava tenir els dies comptats ha tornat a sortir i amb força, així com el doble frontó, que ara encara té més pes que l'anterior. També sembla que el color rosat ha donat pas a un blanc trencat, on es destaquen amb ocre alguns dels elements decoratius.







SEGUIRÀ...... per desgràcia

18 de juny 2009

UNA EXCEPCIÓ EXCEPCIONAL



Avui faré una excepció, però el text s’ho mereix. A raó de la meva entrada sobre la modificació del llibre del Teo a la platja, vaig rebre aquest comentari del meu amic Florenci Salesas. Em va encantar, i considero que les seves ingenioses paraules es mereix un lloc especial en el meu blog, i per això he decidit donar-li una entrada individual.


Ja he parlat del Florenci en altres ocasions, però avui aprofito per reiterar-me com admiradora seva. Fa pocs dies parlàvem de la presentació a Sitges del seu llibre “Èquili Qua”, un original mini-book amb uns relats o contes curts que demostren la seva qualitat literària. Però la faceta artística d’en Florenci Salesas no es queda aquí. En la presentació del llibre va muntar un veritable espectacle, esdeveniment al que no hi vaig poder assistir personalment, però sí de manera virtual gràcies a les petites pel·lícules que ell va penjar al seu blog , una pàgina on tan parla de núvols com ens fa un completíssim article sobre Buster Keaton o Josep Pla (cliqueu aquí si voleu viure una experiència si més no surrealista).

Gràcies Florenci per seguir el meu blog i completar-lo amb els teus escrits. Ah, i per cert, el meu Théo també porta ulleres, com tu.



Ui, doncs jo trobo que aquesta senyora s'ha quedat curta. Per exemple: t'has fixat que només hi ha nens blancs? Tampoc no n’hi ha cap de manc, coix, geperut, nan o amb síndrome de Down. Ni tan sols hi ha miops! No ho sé, però jo crec el Teo ha d'haver estat terrible per a la teva educació. Segur que ara has de ser del Kuk Klux Klan, i que cada vegada que veus algú amb crosses li deus de fúmer una puntada de peu a l’ utensili, a veure si el propietari s'escampa calçada enllà. De fet, jo que porto ulleres, no sé si gosaré mai de trucar-te per prendre un cafè –descafeïnat, ecològic i amb garantia d’adquisició a través del comerç just -, no fos cas que t'agafi un rampell d'aquests que patiu els que vàreu créixer amb el Teo, i me les esclafis botant al damunt, impetuosa.

El primer llibre de text que vaig il·lustrar, el 1991, fou tota una experiència. Vaig aprendre una paraula: "transversalitat". També vaig conèixer uns éssers que vivien en un planeta que precisa una guia Michelín urgentment: els educadors-autors, que es dedicaven, sobretot - amb una imaginació que els censors de Burkina Fasso envejarien - a inventar nous termes (segur que el meu estimat "transversal" ja deu de ser totalment obsolet ara). A tota escena que hi hagués de sortir una cuina - per posar un exemple d’àmbit domèstic- , l'home s'havia de veure estavellant faves com un foll, mentre la senyora llegia el diari, espatarrada al sofà; si sortia un grup de nens, un havia de dur un guix, l’altre havia de ser esguerrat, un tercer havia de dur ulleres, per no parlar de la varietat racial, no fos cas que algun pogués ofendre’s o tercer havia de dur ulleres, per no parlar de la varietat racial, no fos cas que algun pogués ofendre’s o traumatitzar.

Jo, miop com Mr. Magoo, a casa em refugiava amb les desventures del Rompetechos, per treure'm de sobre tanta tonteria. Com reia amb aquelles historietes que se’n fotien, saníssimament - o sigui, amb la crueltat i injustícia adequades -, del meu defecte físic (i el del seu dibuixant i guionista!). Era una teràpia necessària per no perdre el sentit de l'humor, per culpa de tantes reunions carregades de collonades.

Més tard, em vaig especialitzar en regalar felicitat a aquests senyors: tots els meus dibuixos emanaven “transversalitat” amb tanta naturalitat que si llavors m’hagués sortit un encàrrec a una revista satírica hauria tingut seriosos problemes d’adaptació.

A tot això, recordo un llibre de text de català, que vaig tenir de petit, on la Pilarín Bayés havia fet uns dibuixos que m’encantaven. Moltes de les seves idees eren deliciosament malaltes, tan allunyades de l’univers políticament correcte com un ayatollah d’uns peus de porc. En un hi sortia un ciclista atropellat, amb tot de sang que li sortia pel coll i els ulls en blanc, que era una passada, i en un altre un nen estirava una trena a una nena, la qual feia una expressió de terror divertidíssima. I després crec que mai he estirat cap trena a cap nena ni he atropellat a cap ciclista.

No, de debó, entenc que hi ha coses que no es poden fer ni dir a tots els nens; entre d'altres coses perquè n’hi ha que viuen en un ambient on el sentit de l'humor és inexistent. No estan entrenats per a entendre que una cosa és la ficció - lloc on el Shin Chan pot ensenyar el cul sempre que vulgui - i l'altre la realitat -on no s'ha d'ensenyar mai (al menys no siguis un streeper professional). No afegiria l’assignatura de sentit de l’humor al currículum escolar perquè ja està prou atapeït - pobrets! -, però si que els ensenyaria a que no es prenguessin tant seriosament i que aprenguessin a riure’s d’ells mateixos i, després, coi, que s’ho passessin bomba, sense culpabilitat, si veuen una bona caiguda de cul.

Sobre les cremades: potser els turistes que tornen cap el seu país vermells com un maduixot s'empaperaven l'habitació amb el Teo. Ja t’ho dic, sort de gent com aquesta senyora que vetlla pels nostres fills. Tothom mirant cap el Shin Chan, mentre el perill el teníem a casa, amb el Teo i la seves estratègies perverses i subtils.

(Pobre Teo!)
Florenci Salesas

16 de juny 2009

QUE HAURIA ESTAT DE LA GENERACIÓ DELS 70 SENSE ELS CONSELL D'EN TEO?

Hi ha noticies que per diverses raons les haig de llegir més d’una vegada, i avui a La Vanguardia m’ha sobtat un titular: “Teo no puede ir así a la playa”, article que va acompanyat pel ja reconegut dibuix del nen pèl-roig, prenent en sol en una platja, amb barret, crema, “cubo” i pala.
El Teo ja té 33 anys, i ho se perquè ell i jo varem néixer amb pocs mesos de diferència, coincidència que ha fet que d’una manera o altra, seguís el curs de la seva vida. Ell ja va néixer nen, jo nadó, i aquesta impossibilitat vital li va donar més experiència. Però va arribar el moment en que la nostra edat va coincidir i per fi vaig poder entendre i gaudir de tot allò que ell realitzava i que ens explicava en els seus contes: anar al zoo, el seu primer curs a l’escola, l’arribada dels seus germans petits (la Cleta i el Pablo)......... La veritat és que la seva vida i la meva eren molt semblants, sobretot pel que fa al color taronja del cotxe dels pares del Teo, el mateix que el del Renault 5 de la meva mare.... però de les moltes activitats que ell realitzava jo n’envejava una que mai vaig poder aconseguir: jugar amb el seu gos Puc.

El temps va anar passant i jo vaig viure una adolescència típica dels anys 90 (moment crític del que en Teo i els seus pares se’n van poder salvar); vaig passar del cole a la universitat, evolucionant personalment i físicament, i els meus interessos van canviar molt. Va ser durant aquest anys quan vaig perdre “la pista” al Teo, però de cop i volta el vaig recuperar d’una manera molt més intima, retrobant-lo en els llibres que li llegeixo al meu Théo, a l’Àlex i a l’Ignasi. Ell segueix tal i com el vaig deixar: un nen cordial, bo, obedient i divertit, que té la sort de poder fer totes les activitats que per llei haurien de poder viure tots els nens del món.

A que ve tant de rotllo? Doncs per la demanda que ha fet la doctora Susana Puig, especialista en melanoma de l’hospital Clínic de Barcelona, a les dues “mares” del Teo, la Carlota Goyta i l’Asunción Esteban. La doctora ha proposat modificar els dibuixos en que es veu el Teo a la platja per a que aquest doni exemple dels hàbits saludables. En aquest article llegim: “Teo se lo seguirà pasando bien en la playa, no tendrá nada prohibido. Pero en lugar de ponerse la crema después de llegar a la playa, a lo mejor se la pondrà en casa. En lugar de espachurrarse al sol, a lo mejor se tumba en la sombra. Y en lugar de jugar todo el rato con la piel al aire, a lo mejor se pone gorro y camiseta”.
No se els fills de la doctora Puig, però els meus no s’estan mai quiets. Es passen l’estona jugant a la sorra, i banyant-se sense parar. La veritat és que pensar que, ni que sigui durant un minut, poden estar estirats i quiets a la tovallola, és un somni que només es fa realitat quan estan realment cansats.

Sóc conscient dels perills del sol i de les necessitats de prevenció que aquest comporta. No hi ha dia que, abans de sortir de casa per anar a la piscina o a la platja, els hi deixi de posar la seva crema protectora. Ells s’han acostumat al meu “ritus” i quan els hi poso el banyador ja esperen el meu “empastifament”, fins al punt que m’ho reclamen en cas de retardar el moment “crema”.

Com a nena de poble costaner, els meus estius han transcorregut a la platja, banyant-me hores i hores i arrebossant-me a la sorra. Els meus primers anys com a “banyista” jo portava gorra, samarreta i crema solar ( i sabates), com podeu veure a la foto, però us puc assegurar que aquesta indumentària no me la posava per decisió pròpia, sinó que eren els meus avis o els meus pares els que, coneixedors dels perills solars, decidien per mi. També us puc assegurar que ni els meus avis ni els meus pares, ni ara jo com a mare, van trobar aquesta consells en els llibres de Teo. Les meves primeres cremades solars van arribar a l’adolescència, quan anava sola a la platja i em passava hores i hores torrant-me al sol per ser la més morena “de la zona”.

Crec que en comptes de modificar els llibres d’en Teo, hauríem de recórrer a les revistes juvenils, aquelles que expliquen com lligar o com fer un petó ( és a dir, com tenir 15 anys i superar-ho), ja que és en aquest moment de la vida quan comencem a fer les primeres bogeries.

3 de juny 2009

NO VOLEM MÉS DESPROPÒSITS PER SITGES!!!!. HA ARRIBAT L'HORA DE SORTIR TOTS AL CARRER AMB PANCARTES

Tot i que hem trigat massa i el mal ja està fet, els darrers “alçaments populars” que s’han viscut a Sitges em fa pensar que poc a poc els veïns s’han despertant i han decidit organitzar-se per demanar explicacions al caciquisme polític que des de fa uns anys “regna” el nostre poble.

Seguint la tendència de decisió unilateral portada a terme aquests darrers anys per l’Ajuntament de Sitges, en la que ressaltaven les contínues promeses que més tard no dubtarien en “passar-se pel forro”, els responsables de gestionar el pressupost de tots nosaltres, han gastat tots els diners en destrossar Sitges i en promoure exposicions innecessàries.

Primer van ser les veus que s’alçaven contra la política cultural portada a terme pel regidor de Cultura Gabi Serrano. ( no en tornarem a parlar fins a la propera idea lluminosa del “Comisário”, que per desgràcia segur que no trigarà).

Des de fa uns dies es poden veure moltes pancartes als balcons del carrer Joan Maragall i vies adjacents, per on s’ha desviat tota la circulació que fins a les obres de la platja Sant Sebastià, passava pel passeig. Aquestes accions de protesta han estat promogudes per una nova associació “La Plataforma en defensa del Carrer Joan Maragall- Sitges”, que davant de la “sordesa” de l’Ajuntament han decidit lluitar pels seus drets. Per cert, qui avisa no és traïdor, i des d’aquest blog, el 16 de març ja dèiem que posar llençols als balcons seria la manera més eficaç de donar a conèixer la situació que està vivint Sitges.

Aquestes dues fotos han estat cedides per Albert Solé i Pascual.


Com ja he dit moltes vegades, però no està malament repetir-ho, ja que potser així ens entra al cap d’una vegada, el Cap de la Vila ja no és el que era, els carrers del centre han perdut tot el seu encant per convertir-se en unes vies perilloses, plenes de desnivells, grises i brutes... i ja hi tornem a ser. Darreres informacions ens alerten sobre la situació que està vivint un dels espais sitgetans més arrelats, la Platja de Sant Sebastià. Tal i com (un cop més) explica Vicenç Morando a la seva Crònica Local de l’Eco de Sitges, els espais que s’havien destinat a la plantació d’arbres al nou passeig de Sant Sebastià, han estat enrajolats com per art de màgia, i les baranes no són les que s’havien triat, anant en contra de les decisions preses per l’associació de veïns del barri, un fet recorrent, ja que l’enrajolat que definitivament es va posar al Cap de la Vila tampoc és el que es va mostrar als ciutadans..., però els responsables de les obres (l’Ajuntament de Sitges) hauran pensat que com en aquell moment ningú no va dir res, segurament a la Platja Sant Sebastià també ho podran “colar”......


Per sort, cada vegada es "mulla" més gent, i aquesta setmana, la periodista sitgetana Rita Marzoa, escriu un article d’opinió interessantíssim on fa un repàs per l’estat de la política de Sitges. La seva privilegiada posició com a periodista de Catalunya Radio, on presenta un gran programa setmanal Solidaris, potser ens servirà per a que persones que no acostumen a llegir els nostres "insignificants" articles, es dignin a fer cas de les seves paraules i siguem més els que ens unim per denunciar aquesta situació “desesperant” que estem vivint.


Aquest cap de setmana a l’Eco de Sitges l’Ajuntament publicava un anunci en el que s’informa sobre al propera Jornada participativa sobre “El Futur del Passeig de Sitges”. Sembla que s’enfotin de nosaltres quan posen com a subtítol “Jornada participativa amb la intenció de recollir tots els suggeriments per donar el tret de sortida al projecte de la retirada de cotxes”. Quina por!!!!!! Tot i que l’estat actual de la Fragata de Sitges no és la més adequada, davant dels desastrosos exemples urbanístics que hem viscut els darrers mesos, no seria millor deixar-ho com està?. Aquesta és la meva proposta fins a que tinguem la seguretat de que no es farà un altre "nyap".

Mentre a una punta del Passeig de Sitges es celebrava aquesta jornada “propagandística”, de la que no en puc donar cap detall ja que no hi vaig assistir, a l’altre uns veïns es començaven a mobilitzar per denunciar l’estat de degradació en que es troben tots (pq no se’n salva ni un) els carrers dels sectors de Terramar i el Vinyet. El tema estètic és important, però el deteriorament que pateixen les voreres i la calçada d’aquestes vies s’ha convertit en una greu problema de seguretat. La grava deixada per les obres que s’estan realitzant, els vells pals de fusta que fins fa pocs dies aguantaven els antiestètics fils elèctrics, els enormes forats a l’asfalt..... una visió esperpèntica d’un dels barris més transitats, especialement durant els mesos d’estiu.

Que no em diguin que no hi ha pressupost per arreglar aquests carrers, ja que jo els hi puc donar com a mínim dues idees. Els diners que es podrien aconseguir si es multessin tots els cotxes, que en són moltíssims, que aparquen a sobre les voreres dels sectors de Terramar i el Vinyet, destrossant aquestes i posant en perill la integritat dels vianants que hem d’anar pel mig del carrer, amb els problemes de mobilitat que això comporta. L’altra font d’ingrés, també procedent de les multes que es podrien posar a la gran quantitat de gent que aquest cap de setmana omplien els jardinets de gespa del passeig. Tot i l’esbombat cost de 750 euros a aquell que gosi trepitjar un espai verd de Sitges, amb els seus corresponents cartells anunciadors a peu de l’espai del delicte, el dissabte centenars de persones estaven estirades al parterre de la platja de l’Estanyol: tovalloles, gent dinant, cadires de platja, partits de futbol improvisats..... era vergonyós, i no hi havia cap policia per treure tota aquella gent d’allà. Fent un càlcul ràpid, i sense comptar els “campistes” que s’alçarien de cop si veiessin algun membre de la policia multant al seu voltant, vaig arribar a la conclusió que en un sol dia l’Ajuntament de Sitges podria recaptar 750 x 200 persones aprox. : 150.000 euros...... Però si ni ells creuen en el seu projecte de civisme pq en parlen tant?


Haig de dir que vaig sentir vergonya per aquell panorama tan poc idíl·lic i lluny de l’aspecte del nostre enyorat Sitges.