29 d’abr. 2009

MONTSERRAT MIRABENT vs EUGENI D'ORS.


Eugeni d’Ors i Rovira, conegut com Xenius, va néixer a Barcelona el dia 28 de setembre de 1881 i va morir a Vilanova i la Geltrú (Barcelona) el 25 de setembre de 1954, a la petita vivenda adossada a l’ermita de Sant Cristòfor, la qual havia adquirit l’any 1944. Es diu que Eugeni d’Ors va conèixer aquest bell paratge, en una aturada a Vilanova, quan es dirigia a Sitges per visitar el seu amic Gustau Gili.

És des del seu nou refugi des d’on Eugeni d’Ors començà a escriure, entre 1945 i 1946 les seves “Cronicas de la ermita”, 37 textos que va publicar al diari Arriba, reunits en el llibre "Último glosario I. Helvecia y los lobos", i entre els que s’hi inclou el text que he transcrit, al final del qual l'autor elogia la bellesa de Montserrat Mirabent i Rovira (Sitges, 1927-2007), la meva àvia.

Tot i establir-se a Vilanova, Eugeni d’Ors va tenir tenir molts amics a Sitges, amb les quals es reunia periódicament. Entre ells hi havia Josep Mirabent i Magrans, i la seva filla Montserrat. En la seva biografia "Montserrat Mirabent. La meva gent" publicada l'any 2001 per l'editorial El Pati Blau de Sitges, ella narra el moment de conèixer d'Ors: "Em va impressionar molt, per exemple, conèixer Eugeni d'Ors. Ja es trobava a les acaballes de la vida, més aviat apartat de tothom, tant dels que consideraven que havia traït Catalunya com dels ambients madrilenys on havia anat a refugiar-se. Me'l presentaren una tarda que vingué a Sitges, l'any 1944, i em semblà trobar-me en presència d'un mite. M'escriví una de les dedicatòries més boniques de totes les que guardo al meu llibre d'autògrafs:



"Montserrat Mirabent: mira-el vent


Fuetejar i fer riure les onades...


Tant van ferides com enjogassades;


La seva joia és feta de turment"



Aquesta jove de gairebé vint anys va tenir la sensació d'estar davant d'un mite, però d'Ors deuria quedar més que enamorat de la bellesa i la personalitat de l'avia, ja que dos anys més tard encara recordava la seva persona i li dedicava una altra bonica dedicatoria, més pública que la de la llibreta d'autògrafs, i de la que l'avia mai ens en va parlar, potser per desconeixença o per oblid.

AMANECERES SUCIOS. CRÓNICA DE LA ERMITA (jueves 29 de agosto). Lo que los poetas han cantado son unos amaneceres convencionales; o, como diría un sabio, el caso-límite del amanecer; al cual han dado el bello nombre de Aurora, como yo pude bautizar a Teresa en mi Bien Plantada. Aquel nombre se ha vuelto más ilustre todaviá que su apellido auténtico, el de Rododáctilos. Los amaneceres de la realidad se parecen a Aurora Rodadáctilos como se puede parecer a Canon Dorífico, en la anatomía, los bañistas varones de estas playas. Alguno y alguna salen, de cuando en cuando, que se aproximan más o menos al arquetipo. El común recuerda - y este parangón no puede ser más adecuado, si se establece entre la clásica estatua y el hombre desvestido- como, a un huevo, una castaña.

Pero, siquiera al salir del mar, el hombre de la playa está limpio; y, si en alguna ocasión han venido a adorarle algas pegajosas, esto aun mejora su apariencia, asemejándola a la de los musgones tristones, que hay, por ejemplo, en las fuentes de Roma. Lo pero es que, encima de no poseer casi nunca los "rosados dedos" que le atribuye el arquetipo, promíscua al amanecer el carmín de unas uñas pintadas a la moda, es decir, un carmín cas morado, con las más lívidas y plomizas coloraciones marineras, mal pegadas sobre fondos amarillentos, así vieja hepática desmesuradamente empolvada con polvos de arroz. Para más exactitud en el símil, unas manchas - ya, éstas, violáceas enteramente- señalarán, en estas auroras, los encharcamientos y abultamientos sanguíneos de la mala circulación. Tiene cara, la aurora, de tronada jugadora de Montecarlo, con sus visos de consumidora de estupefacientes.

Y ya no digo nada, cuado el tiempo está o se va a poner malo. Y unas nubes a estilo de rebeldes greñas colman la suciedad del sinéreo rostro. Entonces, si apuntan mástiles de barca a estas nubes, uno cree ver la semi-calvicie de una pelambrera agravada por un erizamineto de bigudís... Es muy posible que, en aquellos tiempos románticos, las gracias femeniles se apreciaran en lunar parentesco con tales auroras... !Hoy, entre las bañistas sin afeite y con el cuerpo dorado por el sol! !Qué pagaría la misma Aurora Rododáctilos por parecerse a Montserrat Mirabent!
ORS, Eugenio d'. "Último Glosario I. Helvecia y los lobos". Granada: La Veleta, 1997, pàg. 283-284.

(La vigília nocturna dels amants és un tòpic literari que recull el fet que els amants, en aquelles primeres fases de l’enamorament, no poden dormir, passen tota la nit desperts i els sorprèn l’Aurora de Dits de Rosa (Rododactilos Eos, deien els grecs) que amb el seu tacte suau els avisa, que ha arribat l’hora de separar-se).


27 d’abr. 2009

M'HA AGRADAT, M'HA SORPRÈS, M'HA ENTUSIASMAT........ ÈQUILI QUA !!!!!


Obra d'Isidre Marcet, Màgic, de 1990.


Aquesta és una entrada especial i que espero tingui la seva continuïtat, ja que trenca amb la dinàmica negativa dels meus darrers escrits.


Durant molts dies i en moltes entrades al blog he anat descrivint quines eren les coses de Sitges que no m’agradaven, però aquest cap de setmana, alguna cosa ha canviat. Potser el bon temps i la llum vibrant que caracteritza Sitges, o potser el meu estat d’ànim, en consonància amb el temps, ha fet que avui pugui escriure aquest text per remarcar que, tot i el meu article anterior, a Sitges he vist coses que m’han agradat molt, i en les que hi poso tota la meva esperança.


Nomes arribar al poble vaig poder endur-me la primera sorpresa, al conèixer en persona un amic virtual al que ja feia temps que tenia ganes de posar cara. Per sort, en molts aspectes Sitges segueix sent el petit poble costaner, on tothom es coneixia, si és que no era família. Les noves generacions hem perdut, o ens han fet perdre, aquest sentiment de veïnatge, però sempre hi ha algú o quelcom que de cop ens fa retrobar-nos. Una recomanació d’aquest amic em portà directament a comprar un llibre, però la meva sorpresa arribà quan “Èquili qua!”, aquest es convertí en un petit (literalment parlant) tresor. Dins de l’estoig, un llibret amb el títol “Èquili qua!”, publicat per Ediciones La Olla Expréss, de la que val la pena visitar la seva pàgina web, i en el que Florenci Salesas firma set deliciosos contes-relats curts, acompanyat per una tisana ideal per a poder gaudir d’aquest amb tota tranquil·litat. Només puc dir que m’ha encantat!!!!!!!

Sortint del Cap de la Vila, el centre del qual estava presidit per un gran excrement de gos (fet habitual si fem cas a la foto publicada a la primera pàgina de l’Eco) vaig seguir anar decidir anar a veure les tan comentades obres de la Platja de Sant Sebastià. Tot i que no vaig arribar a temps per veure les tipologies de baranes que fa uns dies es mostraven públicament per a saciar la curiositat i temor del molts sitgetans, la visió global d’aquests bellíssim espai sitgetà em va donar una molt bona sensació. Tant el disseny, el material com el color de l’enrajolat que està col·locat a la plaça de davant de la Casa Vidal Quadres és molt encertat i lliga perfectament amb l’entorn, així com l’elecció continuista dels fanals que il·luminaran el nou passeig, uns elements urbans que queden totalment desapercebuts i integrats en l’espai. No conec el projecte final que es portarà a terme a la Platja Sant Sebastià, però estaria bé que el jardinet que actualment ocupa l’escultura de Santiago Rusiñol, es remodeli fent desapareixent la reixa de ferro que el delimita, actuació que permetria una millor visió dels edificis que l’envolten, i més facilitats a l’hora de tenir cura d’aquest petit espai verd. Haig de confessar que ara per ara, el resultat m’ha sorprès gratament, i que no té res a veure amb el desastrós resultat del Cap de la Vila.

Contenta i tranquil·la desprès de la meva visita d’obres particular, vaig anar cap el Mercat Vell a veure l’exposició que allà s’hi mostra. Abans d’arribar a la mostra em vaig dur una altra bona sorpresa. A la porta del Mercat, darrera de la reixa amb la lona decorada amb fotos de vaixells del port, ja no hi queda ni rastre (han desaparegut els matalassos, les mantes, les ampolles de vi....) de la persona que durant molts mesos ha viscut en aquest espai i que tan mal imatge donava al poble. Així doncs, desprès de les meves contínues crítiques als responsables d’aquesta situació, no em queda més que reconèixer la seva acció.

No conec personalment l’autor, i abans d’adentrar-me a l’exposició del Mercat, havia vist poques de les seves obres. Coneixia l’escultura que ja fa uns anys va dissenyar i donar per als jardins de la seu de la Fundació Ave Maria, a la Villa Havenmann de Sitges. però l’exposició retrospectiva “Isidre Marcet. La memòria de l’inconscient” al Mercat Vell de Sitges m’ha entusiasmat!!!! Tenia molt bones referències sobre les sobrades qualitats d’aquest artista sitgetà, l’obra del qual està representada per la prestigiosa Galeria René Metras de Barcelona, i més desprès de llegir l’article que li dedica Vinyet Panyella a l’Eco, i la seva biografia publicada en el blog Sangat, dos textos que us recomano llegir (cliqueu en el seu enllaç), però la visió directa dels seus quadres, escultures, joguines-art i caixes em va sobtar i em va fer reflexionar sobre l’existència de molts artistes que treballen d’una manera més silenciosa que altres, però que un cop surten a la superfície és impossible retornar-los al món del silenci, que tanta inspiració els hi dóna, i del que en resulten tan belles obres.
També m'ha agradat el resultat final de les obres de restauració, millora i adequació de l'Hospital Sant Joan Baptista de Sitges, realitzades per l'arquitecte sitgetà Oriol Pascual. Es tracta d'un treball en el que s'ha aconseguit retornar a l'edifici noucentista el seu aspecte original, sense canvis estétics massa visibles, així com fer-lo cohabitar amb un edifici de niva planta d'aspecte vanguardista, però que tot i ser trencador, no distorciona la visió de l'espai original.

Així doncs, i davant de tan bones vibracions, i amb la voluntat de complir el meu desig de Bons propòsits que em vaig fer a inici d’any, avui he preferit dividir els meus texts en dos, i així no enterbolir les meves reflexions positives. Èquili qua!!!!

ELS MISTERIS DE LA REPÚBLICA DE SITGES

Oli d'Alfred Sisquella, Port de Barcelona, 1960, que pertany a una col.lecció particular.


Fa uns dies vaig rebre un missatge que em convidava a fer-me d’un nou grup d’aquests que omplen face book. La veritat és que no vaig dubtar-ho ni un moment, i em vaig agregar a “República de Sitges”. No li he pensat més fins aquest cap de setmana quan vaig posar-me a llegir el Diari de Vilanova. El setmanari portava interessants notícies referents a Sitges, algunes d’elles si més no interessants: “Baijet promou la creació d’una universitat de les arts” (una nova idea lluminosa que ve a substituir les caduques i no subvencionades “Espai de les Arts” als terrenys de l’antic Parc Aquàtic, i “El Cau Ferrat de la Gastronomia” a la Masia de Miralpeix); i “Robat un oli del Maricel”.

Primer no hi poso tota l’atenció necessària en la lectura d’aquests articles, pensant que quan arribi a casa podré llegir les noticies a l’Eco de Sitges, el “diari oficial del nostre poble”. Doncs impossible!!!, a l’Eco no hi ha ni una paraula sobre cap d’aquests temes.... i és davant d’aquest fet que penso que els promotors del grup “República de Sitges” tenen tota la raó.

Sitges és especial per moltes raons, però la casualitat ha volgut que dues noticies comparteixin el mateix espai, evidenciant alguna de les singularitats que porten a pensar que el nostre poble no va bé.....

Mentre l’alcalde perd el temps, els diners i la paciència de molts, buscant nous projectes que segons ells, revaloritzin Sitges com a pilar de la cultura vanguardista, molt a prop del seu despatx, a l’últim pis del Palau Maricel Mar, algú pot robar impunement un quadre que forma part de la Pinacoteca Municipal de Sitges. Em refereixo a una obra d’Alfred Sisquella, realitzada l’any 1960 en la que es veuen unes barques al port, i que va desaparèixer de la Pinacoteca el Divendres Sant, a plena llum del dia. Segons la informació publicada pel Diari de Vilanova, es calcula que l’obra té un valor de 5.000 euros, i que el lladre es va endur la tela i el vestidor, però hi va deixar el vidre i el marc.

Per qui conegui el fons de la pinacoteca sitgetana, aquest robatori és tot un misteri, a la vegada que tota una sort, ja que l’obra sostreta no és una de les peces fonamentals que conformen la nostra col·lecció d’art. Quina és la raó que va portar algú a desitjar tant aquest oli fins al punt de robar-lo? Coneixia el valor del quadre, o era el més fàcil de robar, ja que aquest es trobava “amagat” en una de les sales laterals, i no estava fixat amb seguretat? El lladre volia deixar en evidència la seguretat del Palau Maricel? I en definitiva, com substituirà el Consorci del Patrimoni de Sitges aquesta baixa involuntaria?.

Amb el projecte de la suposada universitat de les arts, l’alcalde preveu l’assistència d’uns 500 alumnes. Des de l’ajuntament ja treballen en el disseny del nou edifici, pel que segurament es preveu un pressupost astronòmic. Però, quan pensen començar a edificar la nova biblioteca-arxiu? I l’escola de música quan deixarà els barracons? .....

Estan molt bé les idees de futur, però un present amb fonaments és la base per a un futur coherent, i això sembla que els nostres governant no ho tinguin clar.

Potser vindran 500 estudiants a la nova universitat, però també estaria bé intentar millorar la situació en que es troben els nostres actuals punts d’interès i de foment de la cultura. Com van les obres de restauració de la biblioteca Santiago Rusiñol?, i el Museu Cau Ferrat? Es podria invertir més en seguretat als museus, amb la formació de vigilants i guies. Si ens sobren diners com per invertir en exposicions fora de Sitges, pq no aprofita l’Ajuntament per destinar una partida a la compra d’obres d’art d’artistes relacionats amb Sitges. Darrerament col·leccionistes d’art i cases de subhastes han posat a la venta, i a preus molt interessants, importants quadres i escultures, amb l’adquisició de les quals Sitges podria ampliar i millorar la seva Pinacoteca Municipal, i així fomentar l’interès de moltes persones, crec que més de 500, que anualment visiten Sitges.

23 d’abr. 2009

PROPOSTES POLÍTICAMENT CORRECTES?

Quadre de Lluís Graner, obra que m'agrada molt i amb la que m'hi veig reflectida.




Una setmana per donar voltes per Sitges dona per molt. Ara que el cap de la Vila ja està acabat, haig de fer entrar al meu cap que el resultat si no definitiu i etern, segurament pel mal resultat de les pedres col·locades, si que té la visió que ens durarà molts anys, per desgràcia. Com ja he dit moltes vegades, cada vegada que el veig el trobo més lleig. I no podem dir que no es pugui apreciar amb tota esplendor..... ja que els focus que il·luminen aquesta “obra d’art povera” no s’apaguen ni al pas de la Processó de Divendres Sant. La veritat és que, esperant els passos, la meva sensació era que d’un moment a l’altre la rua de Carnestoltes hi faria la seva arribada....


Però com diuen els espanyols, que “para gustos los colores” he arribat a pensar que molt possiblement, aquesta espantosa obra guanyarà la propera edició del Triennal d’Arquitectura i Urbanisme del Baix Llobregat, Penedès i Garraf, uns premis que vistos els guardonats en l’edició de 2008, semblen més tenir l’objectiu de fer el rentat d’imatge d’alguns projectes i ajuntaments, que una manera de reconèixer l’obra de joves arquitectes catalans. Això si, compartint premi amb la mastodòntica i neo-temple grec- vivenda unifamiliar de nova planta, i com a millor restauració, la casa Nurillar, actualment batejada com a Villa Julianna, les dues al Passeig Marítim de Sitges.

Ja se que ha passat temps des de que es van atorgar els premis de la 2ª Triennal d’Arquitectura i Urbanisme del Baix Llobregat, Penedès i Garraf 2008, i que segurament les bases per la propera triennal (uns premis que es concedeixen cada tres anys, el temps estimat per acabar una obra de nova planta) deuen estar publicades, però no puc negar que em van sobtar molt el resultats finals.


Es van presentar 183 obres, les quals es dividien en 8 categories diferents com: interiorisme i muntatges efímers, obra de nova planta d’equipaments i serveis, obra de nova planta de residències unifamiliars, obra de nova planta residències plurifamiliars, obra de restauració-rehabilitació i reforma, espais exteriors (espais urbans, parcs i jardins, intervenció en el paisatge), innovació tècnica-constructiva i de sostenibilitat, i plantejaments urbanístics amb aprovació definitiva.


Com us podeu imaginar els candidats són molts i les obres variades. He fet un repàs per totes elles i hi ha projectes molt interessants i amb una originalitat extraordinària. Alguns es poden considerar bons representants de l’arquitectura catalana actual, però la meva sorpresa fou el resultat final del concurs, però no tant l’obra guardonada, el projecte urbanístic que avarca “Plana Est- Parc de Can Robert- Av. Vilafranca- Av. Sofia, projecte firmat per Joan Forgas Coll i Dolors Ylla-Català Puigrefagut, sinó que em va sobtar que entre els finalistes es trobés l’Escola Bressol “La Moixiganga” de Sitges, projecte firmat per l’arquitecte Conxita Balsells Blesa.


Es tracta d’una espècie de barracons de formigó que ha comptat amb un pressupost de 1.281.500,70 euros, i ha estat gestionada per l’empresa municipal Sitges Model XXI, S.A. i adjudicada a la Constructora d’Aro, S.A.

Entre les moltes polèmiques que ha viscut aquest edifici hi ha el gran cost d’aquesta obra, fins al punt de doblar el pressupost final respecte el marcat per les bases del concurs públic d’adjudicació, i l’aprovat ple Municipal l’any 2005 que era de 602.902,50 euros. També fou destacable el fet de que durant el mes de setembre de 2007, la llar d’infants va rebre als nens va ser sense la llicència d’activitats aprovada, un document que tramita el propi Ajuntament.

Tornant a consideracions estètics, hauríeu de veure les escoles infantils que darrerament s’estan construint a Europa, per comprendre que amb el pressupost final del que es va disposar per a l’execució d’aquest projecte, el resultat podria haver estat molt millor. Un exemple són aquestes imatges d'una escola a Noruega.
Però com podeu veure, les coses mal fetes es premien, i així, darrera d’un guardó, tot queda més amagat.







Parlant de coses amagades....., el regidor de Cultura de Sitges, Gabi Serrano, ha tornat a fer de les seves, i de nou està en el “candelabro” de la política del poble. Ara ha fet que Sitges promocioni a un altra artista que no té cap relació amb Sitges. El regidor és el comissari de l’exposició itinerant que commemora els 25 anys de la mort del poeta Vicente Aleixandre, i que compta amb obres d’artistes poetes sitgetans, que han col·laborat desinteressadament amb aquest nou projecte. Hem de dir que aquest cop encara hem tingut sort, econòmicament parlant, ja que la itinerància només es farà per Espanya, i el desplaçament del comissari ens sortirà millor que les inauguracions de l’exposició sobre Martin Luther King.


Per cert, les més que anunciades aportacions econòmiques que Sitges rebria per finançar la ja famosa mostra americana, amb un pressupost final de 318.000 euros, finalment no han arribat.
El mateix regidor Gabi Serrano admetia en el darrer ple municipal que no havia aconseguit signar encara cap altra conveni o subvenció econòmica per l’exposició de Nova York, fora del firmat amb l’Institut Ramon Llull per valor de 30.000 euros.

En el comunicat enviat per CIU es parla de que hauria estat millor que el nostre ajuntament hagués participat en l’exposició itinerant dels 400 anys d’El Greco, personatge vinculat artísticament amb la nostra vila, i que la mateixa Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales –organisme espanyol amb qui ja col·labora la regidoria en altres exposicions- organitza per aquest any 2009.


Des d’aquí, i conscient del poc ressò que tindran les meves paraules, també proposo unes altres figures molt més relacionades amb la nostra vila, i que enguany també celebren aniversaris. Arcadi Mas i Fontdevila , pintor que el 31 de gener de 1934, ja fa 75 anys, morí a Sitges, i a l’obra del qual el Grup d’Estudis Sitgetans organitzarà una exposició, tal i com ja va fer l'any 1985, amb motiu dels 50 anys de la seva mort. Tot i la gran rellevancia d’aquest pintor, des de l’Ajuntament no s’ha proposat cap activitat paral·lela.


Però n’hi ha que encara tenen menys sort, tot i donar el seu nom a una de les principals vies sitgetanes. El pintor Joaquim Espalter i Rull, que va néixer a Sitges fa 200 anys, el 8 d’octubre de 1809, i que morí a Madrid l’any 1880 convertit en un dels principals pintors romantics espanyols i un dels retratistes més demandats per l’alta societat madrilenya del segle XIX.

Ja ser que en un món global mirar-se el melic no està molt de moda, però en moments de crisi com aquests, i amb el potencial que ha tingut, té i tindrà Sitges, culturalment parlant, és bo ser una mica xovinistes. Estaria bé que el regidor de cultura actual, i també el futur, tingui entre els seus papers els currículums de joves sitgetans que gracies als seus estudis, a la seva formació, i al seu coneixement i amor pel poble, poden guiar al regidor corresponent, per el bon camí de la política cultural del poble. Quatre ulls veuen millor que dos........................


19 d’abr. 2009

BASES DEL 17è CONCURS JOSEP MIRABENT I MAGRANS DE CANT I MÚSICA DE CAMBRA




Tal com ja vaig escriure en referència al Cicle de Concerts Concertante, ara us passo tota la info sobre el Concurs de Cant i Música de Cambra Josep Mirabent i Magrans. Ja sabeu, si coneixeu algú que s'hi vulgui presentar li feu saber.





17è CONCURS JOSEP MIRABENT I MAGRANS
DE CANT I MÚSICA DE CAMBRA


Benvolguts músics,

us adjunto un resum de les bases del concurs. Si voleu més informació la podeu trobar a la pàgina web del concurs : http://www.concursmirabent.xn--com%20-xea/.

Per participar podeu imprimir el PDF i enviar la butlleta. Si voleu rebre inscripcions en format paper només cal que m’envieu un mail amb la vostra adreça.


LLOC:
Saló d’Or del Palau Maricel de Sitges (Barcelona)

DATA CONCURS:
11 de juliol de 2009 (cambra)
12 de juliol de 2009 (cant)

DATA LÍMIT INSCRIPCIÓ:
1 de juny de 2009

EDÀT MÀXIMA CAMBRA:
mitjana del components de la formació 30 anys el dia del concurs

EDAT MÀXIMA CANT:
35 anys el dia del concurs

PREMIS CAMBRA:
3.000 € 1r premi (Premi Fundación Caja Navarra)
2.000 € 2n premi (Premi Família Mirabent i Magrans)
1.000 € 3r premi (Premi Ajuntament de Sitges)
1.000 € al millor instrumentista de corda (Premi Casa Parramon)
600 € millor interpretació compositor català

PREMIS CANT:
3.000 € 1r premi (Premi Família Mirabent i Magrans)
2.000 € 2n premi (Premi Fundación Caja Navarra)
1.000 € 3r premi (Premi Família Mirabent i Magrans)
600 € millor interpretació compositor català (Premi Fundació Callís-Dolors Riera))

JURAT CAMBRA:
Àngel Soler (Pianista)
Assunto Nese (Violinista)
Yiya Díaz (Pianista)
Sofía Martínez (Flautista)
Xavier Chavarria (Periodista Musical)

JURAT CANT:
Àngel Soler (Pianista)
Carme Bustamante (Cantant)
Dalmau Gonzàlez (Cantant)
Roger Alier (Crític musical)
Albert Garcia Demestres (Compositor)

MÉS INFORMACIÓ:
+34 629.233.556
info@concursmirabent.com
http://www.concursmirabent.com/ (propera setmana)

ORGANITZA:
Família Mirabent i Magrans
Associació Concertante
Fundación Caja Navarra

18 d’abr. 2009

9è CICLE DE CONCERTS “CONCERTANTE” A LA UNIVERSITAT DE BARCELONA




Un any més he rebut el mail amb informació sobre el 9è Cicle de Concerts que organitza Concertante. Per si us pot interessar o per si voleu fer difussió d'aquest interessant proposta, a continuació us poso el cartell. Per cert, en breu us posaré al info sobre el Concurs de Cant i Música de Cambra Josep Mirabent i Magrans que enguany celebra la seva 17 edició.

L’Associació Concertante, entitat sense ànim de lucre que té com a objectiu ajudar i promocionar els joves intèrprets del món de la música, us convida als concerts que l’associació ha preparat per aquest 2009, en el marc del 9è Cicle de Concerts “Concertante”

Gràcies als col·laboradors i patrocinadors, l’Associació ha pogut potenciar les tres grans activitats que realitza des de fa anys: el Cicle de Concerts, el Concurs Mirabent i Magrans de cant i música de cambra i l’Orquestra Barcelona Concertante.

Enguany realitzarem el cicle de concerts a l’Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història, (C/ Montalegre 6-8 BCN), gràcies a la col·laboració amb el departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, iniciat fa dos anys.

El cicle es compon de 5 concerts que se celebraran al llarg de cinc dimecres consecutius del mes d’abril i maig

Tots els concerts tindran lloc a les 20.00 H i són d’entrada gratuïta.

Si voleu més informació la podeu trobar a la pàgina web de l’Associació: http://www.associacioconcertante.com/ o en l’arxiu PDF adjunt.

Fins aviat!!!!


LLOC:
Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona
C/ Montalegre, 8 Barcelona

HORA: 20.00 H

ENTRADA: Gratuïta


ENSEMBLE GAUDÍ Dimecres, 22 d’abril de 2009
Piano: Isabel Fèlix
Flauta travessera: Sofía Martínez
Viola: Joan Fèlix

BEATRIZ JIMÉNEZ Dimecres, 29 d’abril de 2009
Soprano: Beatriz Jiménez
Piano: Ricardo Estrada

WAGNER – VERDI Dimecres, 6 de maig de 2009
Soprano: Eugènia Montenegro
Baríton: Joan Sebastià Colomer
Piano: Anna Crexells

VIOLÍ - PIANO Dimecres, 13 de maig de 2009
Violí: Laura Gaya
Piano: Albert Giménez

BARCELONA CONCERTANTE Dimecres, 20 de maig de 2009
Director: Assunto Nese

16 d’abr. 2009

PERMANYER ALERTA D'UNA NOVA DESFETA AL PASSEIG DE GRÀCIA DE BARCELONA

Cuaderno Barcelonés. Las casa que recrecen.Lluís Pemanyer. La Vanguardia, 16 d'abril de 2009
"Es inminente que el edificio de paseo de Gràcia, 93 (esquina pasaje de la Concepció) aumente su altura en dos plantas. Al fin y al cabo imita lo que hizo su vecino, el del número 95, en la esquina superior del pasaje de la Concepció. Por supuesto que es legal, tal como es su día otorgó el Plan General Metropolitano. Es, empero, un error. El vicio procede de origen, al tratarse de un plan generalista, cuando lo que ya procede es descender al detalle. Porque no es ni mucho menos lo mismo aumentar la altura permitida en cualquier punto del paseo de Gràcia que, por ejemplo, junto a la casa Batlló (¡ay!) o en el marco de un paisaje. Era precisamente lo que había tratado de evitar Cerdà, tal y como se echa de ver en el pasaje Permanyer o Méndez Vigo. En cambio, la entrada del de la Concepció agravará una angostura que permite la idea básica del genial urbanista. No es lógico que en este punto los edificios puedan tener la misma altura que los demás. Y otro problema sumado es el de la calidad del proyecto, que desmerece el añadido y encima afea un conjunto que estéticamente ya resultaba ciertamente frágil. No hay más que echar una ojeada al que por desgracia se perpetró en el número 95, que es de una mediocridad casi desesperada como el de su vecino inmediato, el del 97. Otra asignatura pendiente"

Foto treta del blog de Guillem Carbonell, perfecta per a il.lustrar el meu text, com moltes de les imatges que trobem a Barcelona Times Blog.

Aquesta nota de Lluís Permanyer, publicada avui a la Vanguardia, denuncia una de les situacions urbanístiques greus que pot viure el patrimoni arquitectònic i paisatgístic d’una ciutat, com són les remuntes que s’han dut a terme en molts dels edificis de l’Eixample de Barcelona, i ja per aquest fet es mereix una pàgina sencera, i no una petita referència.
Tot i que la necessitat o no de permetre aquestes actuacions urbanístiques és un debat iniciat fa molts anys, es tracta d’unes accions legals i permeses pel departament d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona que desvirtualitza el catàleg patrimonial de la ciutat. Tal i com explica Permanyer, la majoria d’aquestes construccions han esdevingut grans desfetes arquitectòniques, ja que ni s’adapten a l’edifici original ni aconsegueixen convertir-se en obres significatives, com és el cas de l’edifici d’oficines situat al Passeig de Gràcia i que Derby Hotels l’ha convertit en un hotel de luxe, el Suites Avenue. La més que comentada nova façana d’aquesta obra, firmada per l’arquitecte japonès Toyo Ito, i que segons ell explica, es tracta d’una reinterpretació de la Pedrera de Gaudí, pot agradar o no, però com a mínim té la seva peculiaritat.

L’anunci de l’increment de dos pisos a l’edifici del Passeig de Gràcia amb el Passatge Concepció, on actualment hi ha la botiga de roba Santa Eulàlia, té més ressò si tenim en compte la campanya portada a terme des de fa una anys pel grup pro-patrimoni SOS Monuments, que lluita per restaurar la visió original d’edificis tan importants com la Casa Batlló de Gaudí (1904-1907), per al disseny de la qual l’arquitecte va tenir molt en compte les dues cases que la flanquegen. Tot i que la visió actual d’aquest conjunt urbanístic no ens ajuda a entendre la idea de Gaudí, tant la Casa Amatller com la casa que fa cantonada amb el carrer d’Aragó, tenen molt a veure amb l’asimetria de la seva teulada ondulada de la Casa Batlló, ja que Gaudí va fer coincidir d’una manera molt original, les façanes dels tres edificis, una característica que es va veure totalment trencada quan s’incrementà amb diversos pisos la casa cantonera.





Tornant al tema de Permanyer. Potser com ja m’és habitual sentir, l’edifici del Passeig de Gràcia que es pensa ampliar no és una gran obra arquitectònica, però si que és tracta d’un edifici representatiu de la urbanització realitzada durant les primeres dècades dels anys XX al gran passeig barceloní. Tot i que potser el projecte presentat és correcte, l’experiència existent en altres remuntes, com la de la cantonada contraria al Passatge de la Concepció, no dona molts bons auguris. Esperem que pel bé de tots, la llei es modifiqui i no es permeti actuacions com la que aquí denunciem.

2 d’abr. 2009

SITGES POBLE CÍVIC I EN CONTRA DE L'HOMOFÒBIA.... QUANTA HIPOCRESIA


Avui l’Ajuntament de Sitges ha tornat a deixar constància de la seva “original” manera d’entendre el que és per a ells una Vila Cívica, una qualificació amb la que han fet grans campanyes publicitàries i de la que semblen estar-ne més que cofois.

Però aquest migdia, en el programa El Matins de TV3, dirigit per Josep Cuní han entrevistat a Iolanda Ruiz, una policia local de Sitges que denuncia la discriminació personal i laboral que està vivint des de l’any 2007.

Sitges, un poble que s’ha convertit en un abanderat de les destinacions turístiques gais més importants del món, ha quedat en evidència gràcies a la sensibilitat i sentit del civisme que demostra el seu consistori.

Iolanda Ruiz fa un mes que s’ha casat Mercè Cid,una altra policia local de Sitges, desprès de diversos anys de relació. Aquesta parella ha denunciat públicament a l’Ajuntament de Sitges, i més concretament a tres funcionaris d’aquest com són l’actual cap de la policia local, el regidor de Seguretat Ciutadana Antoni Caballero, i la directora de Serveis. Es cas és que consideren que estan vivint una situació de mobing laboral, ja que els hi ha posat tots els impediments possibles per poder gaudir d’una certa conciliació familiar, ja que durant l’any 2008 a la parella no esl hi va coincidir un una festa ni un de setmana lliure..... com ja apuntaven al programa, és difícil que això ocorri si no es fa a propòsit, però si voleu saber-ne més d’aquest llarg tema us poso el link amb la noticia publicada avui a El Punt, ja que el que a mi més m’ha sobtat ha sigut la resposta que el Regidor Antoni Caballero ha donat al programa de TV3, quan aquest s’ha posat en contacte amb ell per conèixer la versió de l’Ajuntament de Sitges, i donar-li la possibilitat d’anar al programa a explicar-la. Segons ha dit el periodista que ha parlat amb ell Caballero a apuntat: “que fent denuncia d’aquesta situació taquen el nom de Sitges”.

També m’ha fet gràcia la manera que Iolanda Ruiz ha volgut defensar la posició i l’actitud de l’alcalde davant aquesta denuncia: “El pobre senyor alcalde va estar com imputat”..... de pobre res ja que si ell va ordenar (paraules de la denunciant) al senyor Caballero obrir una investigació i es va comprometre a solucionar aquest fet en un mes o un mes i mig, i tot segueix igual.

Davant d’aquestes afirmacions, i sense conèixer ni el passat ni el present de l’alcalde de Sitges, Pilar Rahola, present a l’entrevista, ha dit dues coses en les que li dono tota la raó: que l’alcalde és la persona amb més poder en un poble, i que si vol ell ho pot arreglar. D’aquí en trec dues conclusions molt evidents: o l’Alcalde de Sitges no té poder i aquest el té un altre, o no ha fet res per solucionar aquest greu problema.

Ja sabem que els membres de l’Ajuntament de Sitges poc passegen pel poble, perquè si ho fessin se’ls hi cauria la cara de vergonya en més d’un carrer, però no estaria malament que s’organitzés una excursió (guiada, així no es poden perdre per carrers desconguts ni caure en cap obra), per anar a visitar aquell monument del triangle rosa, col·locat a l’espigó dels “culumpius” i que crec que té un significat clar, per molt hortera que sigui la peça, i en el que hi podem llegir "Sitges contra l’homofòbia. 1996-2006. Mai més”... quanta falsedat i hipocresia.