30 de nov. 2009

180 ENTRADES, 2 CONFERÈNCIES i UNA ENTREVISTA.


180 entrades en aquest blog, dues conferències sobre arquitectura i una entrevista a Ràdio Maricel….. per les xifres queda clar en quin mitjà de comunicació em sento més segura.


Avui escric un cop més en aquest blog, i de nou per fer referència a la necessitat de conservar el nostre patrimoni artístic i arquitectònic. El dissabte el Grup d’Estudis Sitgetans em va donar la oportunitat d’explicar davant d’un nombrós públic, cosa que agraeixo pq a aquella hora a Sitges s’hi realitzaven dues conferències més, i en un radi de molt pocs metres (Biblioteca Santiago Rusiñol, GES i Saló d’Or de Maricel), la història, evolució i situació actual d’un dels espais més coneguts i bells de Sitges.





Dins del cicle de conferències organitzades des del GES per commemorar els 80 anys del Passeig Marítim de Sitges, la meva conferència es va centrar en l’origen del Passeig, i les conseqüències que la seva urbanització va tenir en el desenvolupament de la zona sud del poble: avinguda Benaprès, avinguda Sofía, sector del Vinyet, ciutat Jardí de Terramar (hotel, xalets, etc..), Josep Maria Martino, millores del passeig de la Ribera, construcció de la piscina Maria Teresa i del Casino Platja d’Or, edificis racionalistes, primers blocs de pisos, destrucció d’edificis catalogats, construcció de “partenons”, nova tipologia dels tancaments de les cases......




Com veieu, un resum llarg de gran part de les entrades que conformen aquest blog que avui ja compta amb 180 articles.

Fa uns dies em referia a la falta de costum de parlar amb públic, i de la por escènica que jo sentia davant d’una sala plena de gent (per sort) que espera per escoltar el que he decidit explicar. La veritat és que la aquesta darrera conferència m’ha anat millor que la primera de fa gairebé un any, quan al Cau Ferrat vaig parlar sobre l'obra de l'arquitecte noucentista Josep Maria Martino Arroyo. Podríem dir que he après dels errors i que desprès d’escoltar-me he intentat canviar i millorar tot allò que no em va semblar bé. I amb la propera faré el mateix, i potser amb el temps aconsegueixo ser una bona conferenciant. Ja en parlarem......

Però aquest matí he hagut de superar la proba definitiva. Una entrevista a Ràdio Sitges per parlar sobre la confe. Uf!!!!!!! Encara costa més que fer la xerrada. Allà ho tens tot molt més controlat: documentació, text redactat, imatges que acompanyen les teves paraules., i principalment, tot ho controles tu. En una entrevista estàs en mans del teu interlocutor. Sort que avui estava entre amics, però tot i això, he patit. Però el pitjor de tot ha estat escoltar-me un cop finalitzada l’entrevista.... no em reconec en aquella veu. No soc capaç de posar-li una cara, però soc jo!!!! Uf, uf!!!!!!

Esperant que per Sant Jordi el Grup d’Estudis Sitgetans publiqui un petit quadern amb els texts de la conferència que dins del mateix cicle sobre el Passeig, va realitzar la Susanna Porter parlant del monument al Dr. Benaprès i de l’escultor Clarà, i de la meva, aquí podeu escoltar aquesta entrevista on faig un petit tast sobre la conferència “Passeig Marítim de Sitges. 80 anys”. Espero les vostres crítiques i també us recomano aquest vídeo de "you tube".


24 de nov. 2009

SITGES CÍVICA, UNA IDEA LLUMINOSA QUE JA VE DE LLARG




De nou a la realitat, i encara amb el jetlag latent, torno a estar enganxada a l’ordinador per continuar amb el meu buidatge de revistes. Nova York, aquella ciutat carregada d’història i plena d’obres arquitectòniques d’immensa bellesa, ha aconseguit fer-me oblidar per uns dies de preocupacions i “obsessions” més “mundanes”, com són el meu ordinador, revistes antigues i properes conferències.

Ja a l’avió de tornada, vaig començar a preparar les imatges que acompanyaran i ampliaran les meves paraules. Però això de “crear” una conferència no és feina fàcil. Per a una persona que no està acostumada a parlar en públic, la part més interessant i amb la que més es gaudeix és la que fa referència al procés de documentació, però el cap dona voltes a la presentació, així doncs que toca preparar-se. Fa dies que penso en quina és la millor opció per combinar correctament i sense fer-se pesat, la gran quantitat d’informació i d’imatges que hi ha sobre el tema, però encara no ho tinc clar, tot i espero acabar-ho de concretar i poder-me centrar en el dissabte per la tarda.

Aquest matí, mentre combinava la lectura de El Baluard de Sitges de 1931 i “l’escolta” de l’entrevista que Ràdio Maricel li feia a l’alcalde de Sitges, Jordi Baijet, tenia cada cop més clar que pel que fa a política local, les coses no han avançat gaire i que ningú no ha descobert res. Baijet destacava que ara que la situació econòmica no està bé cal tornar a pensar en com retornar Sitges a les primeres posicions dels destins turístics preferits; intentar solucionar problemes que amb els anys s’han “sortit de mare” com és el cas de l’Atlàntida; revalorar el patrimoni cultural que té el nostre poble.......

Fa uns mesos, el CIVISME que tant omple la boca (i les butxaques) de l’actual Consistori, va ser el centre de les meves crítiques. No em vull imaginar quan costen aquestes campanyes publicitàries que cada estiu “contaminen” l’horitzó del nostre poble: soroll, caques de gos, escombraries, gent sense samarreta, trepitjar la gespa dels jardinets.....; però si que m’agradaria saber quan ha recaptat amb les multes per incompliment de les lleis cíviques. La veritat és que he vist moltes vegades gent trencant les regles establertes per l’Ajuntament, però mai cap agent cívic o policia local muntant aquests actes.

Però aquest problema no ve d’ara, ja fa molts anys que l’arrastrem. Tornant al buidatge, aquí us penjo un BAN de l’Ajuntament encapçalat per Josep Costa i Canals l’agost de 1931. Us hi sentireu molt identificat, sobretot amb la resposta o queixa publicada per un vilatà la setmana següent on fa referència a la necessitat de fer complir les lleis establertes.

Bé, doncs segueixo, ja que intento escriure correctament el text de la conferència per poder-lo penjar aquí el dilluns, un cop superat “l’examen oral”. Ah, us penjo aquesta foto de l Platja Sant Sebastià vista des de l'ermita, moooooooooolt abans de l'actual reforma.



BALUARD DE SITGES, 2 d’agost de 1931


BAN
Havent-se denunciat en el sí del Consitori que, amb motiu de la presa de banys de mar, venen cometent-se acte renyits amb la més rudimentària decència i amb el respecte que tota persona deu a són proïsme, aqueta Alcaldia es creu en l’obligació de ordenar la utilització dels banys de mar, en la platja d’aquesta població- ja que no pot consentir-se en nom i honra de la República- quina forma de Govern sintetitza la pregona moralitat en tots els ordres, que es cometin actes d’incultura per alguns desaprensius que llastimosament confonen les virtuts ubérrimes de la llibertat amb els detestables vicis del llibertinatge.


En nom, doncs, del bon nom de Sotges, i en defensa de la moralitat pública, aquesta Alcaldia ve en ordenar el següent:


1er.- Tots els banyistes, sense distinció de classes i sexes podran passejar, amb el corrosponent trajo de bany, per la llengua de l’aigua i el serrenc adjunt, quedant completament prohibit transitar pels passetjos i demés carrers de la població, com no sigui amb un albornoz o cosa similar.


2on.- El tros de platja comprés entre l’emplaçament de laPiscina en construcció i el monument al Dr. Benaprès, queda destinat al públic, i la demés platja, inclosa la de Sant Sebastià, per a els que han satisfet els arbitris municipals de tendes i casetes. Els qui utilitzin la platja pública, siguin veïns o forasters, deuran pendre precaucions degudes per a guardar respecte als vianants, quedant completament prohibit banyar-se sense el trajo corresponent.


3er.- Els automòbils o camions per al transport dels banyistes forasters deuran parar en l’Avinguda Sofía, esperant allí el retorn dels mateixos que hagin utilitzat la platja pública.


4art.- Les infraccions a ço ordenat seran castigades amb el màxim de multa. Els Agents d’aquesta Alcaldia venen obligats a denunciar als infractors siguin quins siguin.


Sitges, 28 de juliol de 1931. L’Alcalde Josep Costa.



BALUARD DE SITGES, 9 d’agost de 1931


Noticiari. Queixes
Hem de demanar al senyor Batlle que no permeti certes inmoralitats en la platja, és el cas vergonyós que hi ha homes que van per la sorra sens respecte al pudor. No n’hi ha prou en fer Bans, precisa fer-los complir.

17 de nov. 2009

ELS BONS MESTRES, ELS GRANS ALUMNES i SITGESFERA

Cada un té les seves “neures”, i les meves les coneixeu tots. Desprès d’un cap de setmana intentant anar amunt i avall per Sitges, millor que no en parli gaire, ja que les darreres obres que s’estan realitzant al centre del poble no ens posen les coses gens fàcils..... no us podeu ni imaginar que difícil és fer passar una cadireta de nen per sobre dels carrers de pedretes..... callo!!!!



Seguint amb el meu buidatge de diaris antic (tranquils que ja em queda poc), aquest dies he pensat molt en Froilan Franco. A les pàgines del Baluard de Sitges de la dècada dels anys trenta del segle passat, constantment apareixen notícies que fan referència al clamor popular que en aquells anys 20 i 30 hi havia al poble reclamant la fundació i construcció d’unes Escoles Graduades a Sitges. No m’hi posaré més a fons en el tema, ja que si voleu saber-ne més, només cal dirigir-se al blog del Mestre Franco, on hi podeu llegir tota mena d’informacions...

Doncs aquest matí, just quan llegia un text de l’1 de febrer de 1931 en el que es parla de l’Escola Graduada construïda a Sant Pere de Riber “amb el qual dona una lliçó contundent a la Vila de Sitges, que encara té per resoldre aquest afer”, justament he rebut un missatge de Froilan Franco.

Deixant de banda la seva “neura” escolar, el senyor Franco, em recomanava una interessant notícia publicada a la revista sitgetana On, sobre una de les tradicions més significatives del nostre poble, el Xató. Evidentment aquí us poso el link de la notícia, però en aquest moments en que es posa tant en dubte la política educativa del país, així com la relació entre alumnes-professors-pares, m’ha agradat moltíssim el veritable rerefons del missatge que m’ha enviat el mestre Franco. Les seves paraules, que espero no li molesti que les hagi publicat aquí, em mostren una professor orgullós dels seus alumnes i que tot i els anys passats, mai els hi perd el camí i desitja els millors èxits i propòsits.

“Tu que t'interesses per tot allò que olori a sitgetà,t'adjunto l'homenatge al meu deixeble en Valentí Mongay perquè facis algun comentari sobre ell. És una persona que jo me l'estimo por dos conceptes sitgetans:és un personatge autodidacta que s'ha fet a ell mateix i un cavaller de la paraula. El curs 1976-1977 va ésser alumne meu a l'Escola Miquel Utrillo i no vegis l'interès i la humilitat d'aquest simpàtic noi. No faria carrera superior,però sempre l'he catalogat amb un futur obert,com l'està demostrant al segle XXI. Hom diu que "Els premis no són ètics",però en dic que en Valentí Mongay mereix quelcom més que un premi d'aquests dels "Premis Sitges".

Evidentment en cap moment he dubtat en parlar de Valentí Mongay en el meu blog, guanyador del XXIII premi Jofre Vilà de Folklore de Sitges 2009, guardó que li va ser entregat el passat dissabte durant la Nit de Premis Sitges, ja que ell també és una persona que des de la seva cuina i des dels arxius treballa per la conservació del patrimoni sitgetà, tant sigui gastronòmic com cultural.

Jo no puc dir que conegui molt el Valentí, ja que tot i que hem estat tota la vida veïns del carrer Sant Pau, els pocs anys que ens separen no ens han permès coincidir en altres llocs. Se que li diuen Valen, que és un gran cuiner i també un obsessionat per la recerca sobre la cultura tradicional i impulsor de la renovació dels balls populars a Sitges. Segueixo i conservo articles seus publicats en diverses revistes locals i nacionals, però, tot i que ara ja no em passa tant, durant els primers anys del seu Restaurant “La Salseta”, en un primer moment sempre em venia al cap la imatge dels seus pares i la barberia... ara, passats els anys, al passar per davant ja se m’obre la gana.

Així doncs que, des del meu blog m’afegeixo a les felicitacions a Valentí Mongay pel seu premi, i seguint l’estela del mestre Franco, desitjo que aquest sigui el primer reconeixement de molts.




Canviant de tema, i seguint amb la meva proposta de Sitgesfera, avui us presento un altre blog que si bé està escrit en holandès, el seu autor viu a Sitges, i per tant seria un bon candidat a formar part d’aquest futur grup de blocaires. El periodista de El Periódico de Catalunya, Edwin Winkels, és l’autor de “HET BARCELONA- GEVOEL”, que significa més o menys “Sensacions de Barcelona”. Si no coneixeu l’idioma, com em passa a mi, haureu de tenir una mica de paciència i anar copiant els textos en un traductor, el de google està molt bé. L’esforç val la pena, ja que ens permet conèixer que pensen els sitgetans nou vinguts sobre el nostre passat, present i el futur conjunt.

Va, a veure si aconseguim la Sitgesfera, i potser dins de 20 anys ens donen el Premi Sitges, com la Tertúlia Bohèmia..... i per cert, pq no proposeu logos?

14 de nov. 2009

Víctor Pàmies ha fet els 300.000!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!




El món dels bloguers és genial!!!!!! L'altre dia a l'Ateneuesfera vaig conéixer gent molt interessant, i entre tots avui vull destacar en Víctor Pàmies, "propietari" intel.lectual d'una dotzena de blogs.
Doncs avui el Víctor ha arribat als 300.000 i tots el volem felicitar per la seva gran fita, així doncs, cap als 600.000!!!!!!!!!

Val la pena entrar a tots els seus blogs, us passo el link: http://vpamies.blogspot.com/



13 de nov. 2009

FITES, PUNTES, BALUARDS, GASETES i ECOS DE SITGES

Les darreres entrades al meu blog van acompanyades d’articles i textos extrets de setmanaris sitgetans de la primera meitat del segle XX, una opció a la que ara per ara hi veig molt futur com a complement dels meus escrits.

Ja se que hi ha el blog d’en Francesc Parra, Retalls de Sitges, que té com a principal objectiu donar a conèixer la història, fets i anècdotes de la vida quotidiana del Sitges antic, mitjançant la publicació de fragments de notícies, articles i textos antics, en els que es tracta algun d’aquests temes, però la meva intenció és mostrar com mitjançant la comparació de fets ocorreguts fa unes vuit dècades amb notícies actuals, ens adonguem que el món en general, i Sitges en particular, no ha canviat tant, i que en molts casos seguim en el mateix punt.

El buidatge de diaris i revistes antigues és una activitat necessària per poder dur a terme els meus estudis artístics i arquitectònics, però amb el temps s’ha convertit en un “hobby”. No només em permet conèixer la història de Sitges, sinó que cada dia tinc més notícies sobre els meus avantpassats i els de molts dels veïns sitgetans: naixements, casaments, morts, malalties..... potser no són notícies transcendents, però si necessàries per a poder entendre i respectar el nostre passat. Us reconamo que si teniu la oportunitat de passar una etona amb una diari antic davant, us hi endinseu............



Per exemple, he pogut saber que l'escultora Lucía Barcardí, a la que vaig dedicar un article fa pocs dies, va passar ua temporada a Sitges, gaudint de les festes que a l'estiu d'organitzaven al nostre poble. Aquest visita, de la que encara m'hi haig de posar a buscar més informació, va ser bellament en un article publicat a La Punta el 8 de juliol de 1928, i per mi s'ha convertit en una excusa més per a que una obra d'aquesta escultora ocupi el lloc de l'actual homenatge a Facund Bacardí de Lorenzo Quiin.

La noia del Mallot. V i VI deSoler i Forment
Aquells qui somriuen maliciosament en sentir dir que Sitges és una vila refinada, haurien hagut de trobar-se al ball del Vinyet del Pavelló de Mar. Lluny de l’aspecte sarauesc de molts salons, s’hi respira la distinció més pura, sense recorre als prurits de l’etiqueta. Era un ball de gala que permetia perfectament el vestit de tons clars en els homes i les crêpes flotants en les balladores gentils, ço que Caldetes no podrà mai comprendre ni perdonar.

Absort per l’espectacle de dins i la divina quietud de fora, alguns artistes i homes de lletres glopejaven Pernot. Alfons Maseres, autor del llibre L’arbre du bien et du mal, descobria unes beutats exquisides. – “Son Mimí i Fifí Bacardí”,- li advertia Joaquim Sunyer. I Josep Mª Junoy afegia, bo i dirigint-se a Enric Casanoves.- “Heu de saber que Mimí esculpeix també a meravella”.

Ja sabem que aquest costum tan “de moda” d’escriure les nostres vivències té segles i segles d’existència, però m’ha fet molta gràcia veure que al setmanari el Baluard de Sitges, a l’any 1930 ja existia una secció que, sota el títol de BLOC, redacció publicava la seva particular visió sobre fets, personatges, llibres.... del moment. Un any més tard, en el mateix setmanari, Joan de Cabanyes i Pinós escriu diversos articles explicant els seus viatges. Per a aquesta secció tria el nom de “Del meu bloc d’estiueig”: el 27 de setembre de 1931 parla de Sitges, el 25 d’octubre de Tarragona.... Fa uns dies dedicava una estrada on em referia als darrers debats sobre la manera més correcta d’escriure la paraula blog/c/ch/vloc, un tema que també varem tractar a la darrera Ateneuesfera, i potser la resposta ja la tenim des de fa vuitanta anys.....



Una altra tema candent a l’escenari polític sitgetà és el de la moció de censura que fa uns dies va tenir lloc a l’Ajuntament de Sitges, fet que ha propiciat la sortida del nostre poble de la “Vegueria Penedès”. Interessant l’article que parlant sobre aquest tema, Vinyet Panyella va publicar la setmana passada a l’Eco i al seu bloc, “Quadern de Terramar”. Estic totalment d’acord amb ella, i la història també ens dóna la raó a tots aquells que estàvem a favor de la necessitat d’annexionar Sitges al grup de poblacions penedesenques.

Però com tot, el tema de les vegueries ja ve de lluny. Amb el títol de “El Comarcalisme”, en el número de setembre de 1926 del setmanari La Fita (una publicació de tradició carlista editada per l’ “Agrupación tradicionalista de Sitges” i que no dubtava en subtitular-la: Dios, Patria, Fueros, Rey), publicava un article molt interessant en el que es parla d’aquest tema tan actual.

El comarcalisme
Es ve parlant d’un temps ençà de reivindicar les comarques catalanes i de deixondir llur esperit que, desprès de tantes anyades viscudes dins l’absorvament provincià romàn en un estat de lassitut i oblid. L’artificiós englobament de pobles dins de la demarcació establerta a caprici sense tenir en compte de límits i configuracions naturals de les antigues comarques, ha creat una unitat polític-administrativa al eix de les ciutats capitals de província; i llurs interessos i costums i homes s’ha confós s ‘han barrejat homogèniament minvant llur valor, o bé isolats passen desapercebuts a punt de desaparèixer.
Nosaltres qui portem per divisa i per ideal la Tradició, som partidaris del retorn a l’antiga divisió comarcal, per un enfilall de raons d’ordre ètnic, administratiu i ideològic.
Des de que el carlisme s’aixecà endut d’una fe i d’un dret intangible, que ha vingut pregonant en les seves campanyes el restabliment dels furs a totes les regions espanyoles, amb el lliure desenvolupament de les seves capacitats orgàniques dintre l’esperit pairal i viu en les nostres llars en tot temps i més allavors que les masses armades amb un heroic exaltament lluitaren per la pàtria.
D. Jaume ha dit, referent al comarcalisme del nostre programa, unes paraules que fixen sòlidament la nostra justa posició i que son les que hem post per lema al damunt d’aquest article.
“Aspiramos a las grandes unidades federativas formadas por los pueblos o comarcas naturales que tienen una historia propia, una determinada posición geográfica, una lengua, un espíritu étnico bien definido, dando así satisfacción cumplida a las reivindicaciones regionales que han de ser base y el fundamento del engrandecimiento, cohesión y prosperidad de España”. D. Jaime de Borbón.
Ara ens resta parlar del que ens atany a nosaltres; a lo que, principalment a Vilafranca es ve propagant per el ressorgiment de la comarca del Penedès. Aquests entusiastes penedesencs mereixen la nostra simpatia cordialíssima, per que ademés de llur dèria descentralitzadora, pretenen crear conjuntament amb els petits nuclis intel•lectuals dispersos per les viles penedesenques un fogar de cultura i deslligats de les influències barcelonines que fins ara venen modelant les valors intel•lectuals de tot Catalunya (....)
La Fita, que aplega dins la seva redacció els tradicionalistes de la penedesenca vila de Sitges, es complau en mostrar-se per l’avenir essencialment d’acord amb l’Ideal que propaga, disposada a col•laborar amb tothom, amb el noble fi de reivindicar el Penedès.

5 de nov. 2009

MALA MARE. O LA CRÒNICA D'UNA OBSESSIÓ




Que els nens són al•lucinants i que tenen unes sortides genials no és un descobriment nou, però llegint el text que avui acompanya la meva entrada, em reconforta pensar que la situació que estic vivint actualment a casa té un origen genètic, o si més no, “d’oriünditat”, en el meu cas, materna . M’explico.


Avui he enviat el petit a l’escola desprès de passar-se un dies a casa “covant” (com diu la meva avia) la grip. No em pregunteu si A, B, o C, pq no l’he portat al metge. Això li passa per ser el tercer, ja que recordo les corregudes al pediatra quan el més gran tenia una sola dècima de febre. El petit estava bé, sinó no l’hauria dut al cole, però tampoc li hauria fet cap mal passar un dia més a casa.... però jo ja no podia més!!!! I no em refereixo directament a ell, sinó de sentir (pq ja no el miro), una i altra vegada, durant gairebé una setmana, el vídeo de la Festa Major. Tinc les gralles taladrant-me el cap, les campanes repicant quan entren les autoritats a l’església em trituren el cervell, i la musiqueta dels “cavallets d’en Parés” (si, confesso que encara tinc el vídeo de l’any 2004), em posa frenètica!!!!!!!!! He intentat canviar aquest DVD per alguna de les desenes de pelis que conservem dels Tele Tubies i de Disney o fins i tot alguna de policíaca.... però ell es posa a plorar com un boig i no tinc més remei que tornar a començar amb el Pregó de la Rita Marzoa.

Però el pitjor no és això... a la imatge i al so, l’acompanyen els cops que en nen va donant sobre la taula amb els seus Gegants (els 6), Drac i Àliga de goma. Els fa ballar, caure, donar voltes amb foc imaginari.... i que no se’t passi pel cap posar-nos en una fila que no sigui la que mana “el protocol de Festa Major”!!!!!! pq parlar no parla, però la cançoneta dels gegants i l’ordre de la processó la té claríssima.

Davant d’aquest panorama festiu, als dos grans, que per uns moments sembla que ja han perdut l’obsessió “festamajorera” que actualment domina el cervell del seu germà, els hi demano que dibuixin una estoneta mentre jo faig el sopar.... sento crits i quan m’agosto al “camp de batalla” em trobo amb una lluita a tres: el petit agafa amb totes les seves forces els gegants (els cristians) mentre la nena li estira la geganta i el nen el gegant. No entenc a que ve aquest drama fins que els grans m’ensenyen tot ofans, les seves obres d’art de temàtica lliure. No m’ho puc creure!!!!!! Han triat dibuixar els gegants, la Punta i l’Ajuntament... La veritat és que els dos dibuixos tenen la seva gràcia, i ara em serviran per il•lustrar aquesta entrada.

Així doncs, que intentant lliurar-lo d’aquesta obsessió durant unes hores, i tenint segur que a l’escola no li parlaran d’aquest tema, cosa que no deuen poder dir els pares que porten a les escoles bressol sitgetanes (Drac, Moxiganga, Cercolet....), al matí l’he enviat cap al cole, i jo m’he posat a treballar. Quina ha estat la meva sorpresa quan he trobat aquest escrit del senyor Roig, on descriu una situació idèntica a la jo i gairebé tots els pares sitgetans, vivim diàriament a casa, i més aquest any amb les contínues baixes per grip. Però el millor de tot és que el present del senyor Roig és de 82 anys enrere...




La Punta, 28 d’agost de 1927 (sic)

Les nostres dances populars


Que fóra de la Festa Major sense les nostres dances populars?


És indescriptible el significat que aquestes tenen, i a pesar de les molt agradables variacions que en un sens fi ens ofereixen els locals diferentes classes que honren la nostra volguda vila, deixant sentir llur gatzara a través de llurs parets. Tot fora una cosa quieta. Són principalment la preferència de la mainada, a la vegada que també s’ajunten els majors, fent relluir les tradicions ballades.


Ja una pila de dies que por tot arreu no se sent altra cosa que el parlar dels balls; la quitxalla els espera amb incomparable dalit, encara que no fa gaire dies que van veure els Gegants i Nans, als quals acompanyen amb entusiasme.


No cal dir amb quin respecte es miren el Drac i els Diables, a alguns els hi arriba a espantar; perquè ells en la seva imaginació en tals moments els hi apar veure un infern i prop d’ell el Drac, com a guardià.


Amb quina facilitat aprenen les sonades o després amb quina senzillesa em que les imiten acompanyant a la vegada llurs gestos, amb l’admiració de llurs famílies; puig tothom celebra la joia que els petits experimenten, i els Bastons, Moxiganga, Pastorets i Cercolets, són repetits diverses vegades i en diferents ocasions; i aquell bon avi que potser abans no n’havia fet cas- lo que creiem ben al contrari- ara a cada hora i sempre gaudeix de l’alegria que ben lluny la Festa Major son net li fa recordar.


I la Festa Major sense els balls populars s’haurien apagat deixant un dilluns fret; mentres que així tot l’any en nostra volguda llar, perduren les nostres dances populars. (sic)


P. Roig

4 de nov. 2009

DONAR IDEES DE BOMBER PER SITGES.....MAI SE SAP





D’idees lluminoses o de bomber, el món n’està ple, i a Sitges, poble que acostuma a ser capdavanter en tot (bo i dolent), en podem fer una llarga llista, cosa que no explicaré aquí ara ja que en altres entrades d’aquest mateix blog n’he parlat exhaustivament: Universitat de les Arts, Centre de Disseny, Miralpeix com espai gastronòmic.....


Però a mi el que em preocupa més actualment, és l’inici d’un d’aquests nous projectes, que tot i la seva importància per al patrimoni de la vila, se n’ha parlat molt poc, i del que públicament se’n coneixen pocs detalls. Estic fent referència a la reforma del conjunt històric del Cau Ferrat-Maricel Mar, però principalment pel que fa a la façana mar, un dubte que ja vaig exposar aquí.

Tot i que les obres s’iniciaran en breu, ara per ara encara no he vist publicada cap imatge virtual de quin serà el resultat final. Crec que és important saber quina és la reacció del poble, principal propietari utòpic de tot aquest conjunt, davant de la visió de com resultarà la creació del cub de vidre que recorrerà tota la façana posterior dels museus. Les coses que es porten d’amagat no són bones per ningú.....

Però ara que la situació política i judicial que domina el panorama català no ajuda a crear nous projectes urbanístics, “no fos cas”, i aprofitant la política “de crear passeigs” a Sitges, i amb l’excusa de que molt aviat tindrem tota la part del Recó de la Calma en obres (tant terra com mar), jo proposo una nova “idea lluminosa”, la qual no té res de nou, ja que el seu origen el trobem en l’any 1926 i de la que se’n fa ressò el setmanari sitgetà La Punta.

És divertit d’imaginar com hauria esdevingut el nostre Sitges actual, si algú hagués agafat el guant d’aquesta idea i l’hagués tirat endavant.... però mai se sap... potser l’Ajuntament actual encara té “mono” de Passeigs, i llegint aquest text se li encén la bombeta i en pocs anys veiem la unió recta i interrompuda entre Aiguadolç i Terramar.

Però ara que hi penso més atentament...... en el cas que arribessin a construïr el passeig subterrani, actuació que no serà molt propera, que vigilin amb l'escultura de la Sirena de Jou, que esperem que en breu ja es trobi en el seu lloc, a la Punta, tal i com han anunciat públicament Jordi Baijet, Alcalde de Sitges, i Gabi Serrano, regidor de cultura, el qual en la mateixa entrevista a Ràdio Sitges no dubta ni un segon en dir que a ell tampoc li agrada l'escultura que Lorenzo Quiin ha fet com a homenatge a Bacardí....




La Punta, 1 d’agost de 1926

Reproducimos de un colega comarcal las líneas siguientes:

Sabemos que no se halla en olvido y que por alguien será patrocinada, prestando nosotras a la misma colaboración, aquella idea de enlazar por medio de un paseo subterráneo, la comunicación entre el Paseo de la Ribera y el de la Playa de San Sebastián, partiendo desde el recodo de “Can Pans”, hasta finalizar al punto de partida de aquel último.

Tal obra, si se llegara a realizar, sería complemento del actual Paseo Marítimo, por facilitar la misma el tendido de un ramal de vía para tren eléctrico a base de Terramar- San Sebastián- Interior de la villa-Terramar; cuya mejora tendría, aunque algunos crean descabellada, en ansiado anhelo que casi generalmente los habitantes del interior y los de aquel sector vienen pregonando para tal innovación”.

No está mal.