LUCÍA VICTÓRIA BACARDÍ: UNA MILLOR OPCIÓ!!!!

Ara que tant hem arribat a parlar sobre l’escultura homenatge a Facund Bacardí i Masó a Sitges, qüestionada obra de l’artista Lorenzo Quiin, avui vull donar a conèixer la figura d’una altra escultora, que possiblement hauria estat més adient a l’hora de triar l’artista encarregat de realitzar aquesta obra homenatge. En un primer article vaig proposar algun artista relacionat amb Sitges, però desprès de “descobrir” aquesta escultora, rectifico, i crec que per parentesc, categoria i tipologia artística, la millor opció hauria estat col•locar als jardins del passeig de Sitges una obra de Lucia Bacardi Cape.


Les recuperades relacions entre la part sitgetana i la part americana de la família Bacardí, m’han portat fins a la figura d’una interessant artista, autora de bellíssimes escultures que tenen molt més a veure amb la tradició artística de Sitges que no pas l’obra de Quiin. Tot i que segurament ella mai va estat a Sitges, això amb el temps ja ho intentarem verificar, per la seva sang corria sang sitgetana de primera generació, és a dir, que aquesta força i serenitat típica de l’art mediterrani, patent en moltes de les seves escultures, és una característica innata de l’autora




Filla d’Emilio Bacardí i Moreau (Santiago de Cuba, 1844- Cuabita, 1922) i de la segona espoda d’aquest, Elvira Cape, és a dir, neta de Facund Bacardí i Masó (Sitges 1813, Santiago de Cuba, 1886), Lucía Victòria, coneguda per tots com Mimí, va néixer a Santiago de Cuba l’any 1893.

Emilio Bacardí, primer alcalde republicà de Santiago de Cuba, i reconegut autor de textos literaris, fou conscient de la necessitat de rebre una bona formació i una completa educació, i per aquest motiu va decidir enviar a les seves filles Lucía i Adelaida al col•legi de Rajayoga a Sant Diego, Califòrnia, una elecció molt agosarada en aquells primers anys del segle XX, que també seguiren altres republicans cubans dels moment.

Un cop superada l’educació secundària, Lucía va tornar a Santiago de Cuba on va iniciar els seus estudis artístics, posant èmfasi a les tècniques escultòriques. Els seus primers cursos de modelat els inicià l’any 1905 sota la direcció Luís Des Angles, reconegut pintor costumbrista, tot i que anteriorment ja havia iniciat estudis de dibuix amb els professors José Joaquín y Félix Tejada.

Davant de la seva qualitat artística i les possibilitats econòmiques de la seva família, l’any 1910 la jove es va instal•lar a París fins l’any 1914, on ingressà a l’Acadèmia Julián, on tingué com a mestres a artistes de gran renom com Landowsky, Laparra o Bouchard.

Un cop finalitzada aquesta etapa formativa, l’escultora va tornar a la seva ciutat natal durant uns anys, on instal•là els seu taller a la residència paterna al camp, la coneguda Villa Elvira, als jardins de la qual s’hi apreciaven belles obres com “La Faunesca”, “Pascal”, o “l’Esperit de la Font”. Pel que fa a la seu llançament pública l’Havana, Lucía Bacardí, va presentar les seves obres als Los Salones Anuales de la Asociación de Pintores y Escultores i a La Academia Nacional de Artes y Letras. L’any 1915 en el concurs de l’Acadèmia, Lucía va guanyar el primer premi d’escultura amb les obres “Hatuey” i “Els tres caps del calvari”. Un any més tard guanyaria el segon premi amb l’obra “Francisca”.


L’any 1916 marxà cap a Nova York per seguir la seva formació, on tingué com a mestres a Robert Aitken i Solon Borglum, aquest darrer germà del reconegut escultor Gotzum, i el que va saber apreciar les capacitats de la jove artista.

L’any 1918 tornà a Santiago on va fixar la residència i on va realitzar una prolífera obra. Es va casar amb el Doctor Pedro Grau i Triana, metge cirurgià, d’ascendència catalana i canària, i autor d’un llibre molt conegut a Cuba, “San Salvador. La isla perdida” (1987) i “El túnel que atraviesa la Habana”. . La parella van tenir una única filla, Manon.



Declarada admiradora de l’obra de August Rodin, en les seves obres s’hi pot veure clarament la influència que les escultures de l’escultor francès va tenir sobre les figures de Lucía. Treballar amb cossos nus, buscar el joc de textures, la força de treure una figura d’un tros de pedra.... van ser, al igual que ho havien estar per a Miquel Àngel i Rodin, les principals preocupacions artístiques de l’escultora.


L’any 1930 una obra seva va guanyar la medalla d’or de Belles Arts de l’Exposició Ibero-Americana que es va celebrar a Sevilla.

Mimín, seguint el camí del seu pare, va defensar per sobre de tot la independència de Cuba, i nomès va abandonar la seva estimada illa per anar a l’exili als EEUU. Lucía Victória Bacardí va morir a Miami, Florida, l’any 1988 als 95 anys.

Davant d'aquest currículum no em podeu negar que una obra de Lucía Victória Bacardí a Sitges seria un gran acert.... potser el temps posa tot al seu lloc....

Informació extreta del llibre: "Lucía Bacardí. Escultora Cubana", Ed. Beramar, Madrid, 1992.

Comentaris

Florenci Salesas ha dit…
Evidentment, jo que no n'havia sentit a parlar mai d'aquesta artista, m'he quedat, sinó convençut, si molt més engrescat amb la teva proposta que no pas amb la de caràcter més aviat mediàtic que ens han engaltat.

De fet, quan una cosa m'agrada molt acostumo a ser força impulsiu i que quan he llegit aquesta entrada m'he enamorat automàticament de la idea i de la obra d'aquesta senyora. Però per una altra banda també tinc una part del cervell molt més racional --t'ho juro, existeix!-- que, precisament pel mateix respecte que em mereix la teva proposta, em frenaria i em faria esperar si hi ha algú que fes alguna proposta encara més assenyada i adequada. Ja et dic que davant l'argumentació que presentes, i una obra amb tota una sèrie de sentits i connexions que ja s'argumenten per si sols, a aquella part arrauxada que tinc n'hi hauria prou i de sobres.

A mi, d'entrada, reconec que el senyor Lorenzo Quin és un paio que em cau força bé. També considero que hi ha escultors força més patates que ells, tot i que tampoc crec que la seva obra sigui com per tirar coets. Sincerament, mirant-me les des del punt de vista estrictament tècnic, trobo que les mans aquelles, per exemple, malgrat una certa espectacularitat, estan força mal fotudes. I no entro en la valoració del "conjunt" de la composició, que ja entra més dins el que en diríem valoració subjectiva. De fet, el monument en qüestió, tal com és ara, jo només l'hauria acceptat si fos la obra d'un boig local, algú de qui només veure el que fa, per molt que ens repugnés la seva obra, no poguéssim evitar de dir: "ostres, mira que és animal en Pepet! quin últim "bodrio" que ens ha regalat!". Pero seria el nostre "Pepet", i el nostre "bodio". Potser sí que ara sortirà algú més informat que jo que em dirà que la connexió que el senyor Lorenzo Quin té amb la nostra vila és immemorial. I potser serà cert, perquè, pobret, també en té tot el dret. Però jo trobo --ja dic, així, d'entrada, sense coneixer-ne d'altres-- la teva proposta anys llum més encertada i congruent.

D'oportunitats perdudes el món n'és ple i la nostra vila, en aquest sentit, "és molt món".