29 d’oct. 2009

HOMENATGE A LES SITGETANES!!!!!

Avui seguint el meu buidatge de diaris buscant informció sobre el Passeig Marítim de Sitges, per a la xerrada que tinc que realitzar properament al Grup d'Estudis Sitgetans, he trobat aquest text, obra del  poeta vilanoví, J.A Ricart .

 Crec que a tots els que el llegiu us enamorarà, com a mi, i segur que a cada un de vosaltres us vindran noms i imatges al cap. A mi enseguida m'ha recordat la meva avia, la Momi, i per això he volgut il.lustrar el text amb una foto preciosa.








SITGES


Sitges. El nom ja té quelcom de clar, de fi, de subtil, que penetra i es recorda. Es pronúncia amb suavitat, quasi amb delícia; sembla que el mot es paladegi.


Sitges, vista del tren estant, és un petri poema de blancor sobre la rima eterna de la mar, entra la pompa verda de les vinyes. Convida, crida amb els braços oberts al viatger, talment una sirena que oferís la blavor dels seus ulls amb una gràcia púdica.


Una força feta d’infinites, petites pressions morals, quasi físiques, obliga al viatger qui l’ha vista de pas i n0ha restat corprès, a visitar-la un dia.


De bell antuvi, en eixir de l’andana, ja la veu clara i fresca de les comares; una veu que escampa joia. Els carrers, desnivellats i tortuosos, són fets com per passar-hi saltant, amb l’alegria d’una infantilitat renovada. Hom s’hi posaria a ballar i picar de mans, segur de que ningú no el malmiraria.


Troba les cases com pintades de fresc, la Ribera adorable, la Punta sublim, i ja no s’hi mouria més.


Però lo que ell no gosa dir (o és precisament la causa del seu foll desig de permanència) no són les cases en sí, ni la Ribera, ni la Punta, no..... Són les noies, les belles sitgetanes que ha trobat en passar, i en els meravellosos ulls, i en el gentilíssim gest de les quals, ha vist, quitaessenciada, tota la força, tota la tendresa, tota la immortalitat de la raça.



J.A. Ricart Forment (Vilanova i la Geltrú, 22 de novembre de 1925)


Publicat a La Punta, Sitges, 29 de noviembre de 1925.

25 d’oct. 2009

BLOG, BLOC, BLOK, BLOCH, VLOKS. CRÒNICA DE LA VUITENA ATENEUESFERA





L’altre dia vaig dir que dedicaria una entrada única a la nova secció sobre blog/c/ks sitgetans iniciada a Radio Maricel sota la direcció d’en Joan Tutusaus. Primer de tot dir que ho trobo una gran idea, ja que aquest món dels blog/c/ks és interessantíssim i ple de sorpreses molt grates. Aquesta idea ja fa anys que la tinc clara, però ahir encara em vaig convèncer més desprès d’assistir a una de les reunions de l’Ateneuesfera.

Em perdonaran els de Ràdio Maricel que no parli només del seu programa, però crec que a ells també els interessarà conèixer l’existència d’aquest grup de bloguers que de tant en tant es reuneixen en un dels llocs més màgics de Barcelona, l’Ateneu del carrer Canuda.

Desprès de molts intents frustrats, fer fi ahir vaig poder formar part de l’Ateneuesfera, pq encara que ningú m’hagi acceptat directament dins d’aquest grup, des d’aquí amenaço als meus companys de que sempre que em sigui possible assistiré a les seves “teràpies de grup”. Si, si, ja heu llegit bé, són pures teràpies. Des de que ja fa gairebé tres anys vaig començar a escriure al meu blog/c/k m’he convertit és una addicta a aquest canal. Veig, escolto, parlo... de qualsevol cosa i enseguida penso en com plasmar-ho al meu blog/c/k. La gent que m’envolta no m’acaba d’entendre, i per tal de no posar les coses més difícils intento parlar poc d’aquet hobby. Parlo tan poc, fins al punt que crec que ningú de la meva família, exceptuant cunyada i alguna tia, em segueix....

Foto d'en Guillem Carbonell

Doncs bé, ahir per fi no em vaig sentir sola en el món d’internet!!!!!A les 5h de la tarda gairebé una quinzena de persones, tot homes menys jo i la Silvia, ens varem reunir en una de les sales de l’Ateneu per parlar lliurament i sense vergonya sobre el nostre vicis: escriure, informar, criticar, fotografiar...... van ser tres hores de conversa, però em van passar tan ràpid que si no hagués estat per les meves obligacions maternals m’hi hauria quedat hores i hores....

Primer de tot dir que estic molt agraïda a la invitació d’en Guillem Carbonell, centre de l’encontre, i al que l’hi haig d’agrair el quilet de més que aquest matí marcava la bàscula, ja que els bombons i les galetes que va portar van fer encara més amena aquesta reunió, on he conegut a gent nova i també he retrobat, amb pseudònim, a vells coneguts.

Faré un petit resum dels blog/c/ks que allà és van presentar, els quals he anat etiquetant amb el seu nom i amb l’apèndix d’Ateneuesfera a l’apartat d’aquí el costat de blog/c/ks que segueixo. Des del que col•lecciona “diccionaris pre-fabrians”, al lingüista que té 12 blog/c/ks on entre altres coses té un extens recull de frases fetes, dites populars..... També el guanyador dels darrers premis de blocs catalans (o en llegua catalan..., tot un exemple a seguir, o el que té un llarg apartat dedicat a “Hereu és imbècil”, això sí, sense ànim d’insultar sinó de reconduir la situació que actualment viu la ciutat; també hi havia un home dibuixat, un amant dels gats, radars, diaris, spaguetti i llibres, vells i nous., quotidianitats... i el grup quedava tancat per la presència de la Lola, un “alter ego” que com va anunciar la seva propietària, “ha de morir”, però desprès d’escoltar-la, segur que serà d’èxit........ Així doncs, tots aquests, i altres que en aquest moment no recordo, eren uns blog/c/ks d’un alt contingut intel•lectual, cultural i social.

Però el que més em va sobtar va ser la generositat dels membres de l’Ateneuesfera. Varem parlar de molts temes lligats amb el món dels blog/c/ks, tan tècnics com de contingut, converses que constantment desvariaven cap a altres que res tenien a veure amb el que allà ens reunia, però que eren de gran interès. Al preguntar-nos el per que escrivíem un blog/c/k, la majoria varem coincidir en el fet de que en un primer moment van sorgir per la voluntat de donar a conèixer a la resta de la gent els nostres descobriment, col•leccions, articles inèdits, bases de dades, imatges.... per a que així els interessats en el tema ho tinguessin més fàcil.

Va ser una tarda molt gratificant, ja que els gran coneixements informàtics i tècnics de gairebé tots els assistents, hem van fer adonar de la necessitat d’endinsar-me més en aquest tema, sabent que tot i les dificultats que això pot comportar a una inepta (informàticament parlant), sempre podré demanar consell i ajuda amb meus nous companys de red i d’Ateneuesfera.

Tornant al programa de Ràdio Maricel. Si ja trobava que la nova secció sobre blog/c/ks era molt encertada i actual, desprès de conèixer a un grup de blocaires experts, amb pàgines de gran interès general i local, encara me n’adono més de la necessitat de fer programes que permetin entrar en aquest món a altres lectors, tinguin o no blog/c/ks personals, ja que a la xarxa s’hi poden trobar notícies, opinion i articles molt més complerts que en paper.

Per cert, no m’he tornat ximple a l’hora d’escriure blog/c/k, sinó que la manera correcta d’escriure aquest nom terme, cada dia més utilitzat, va ser un dels temes dels que varem tractar a l’Ateneuesfera, i tot i la gran presència d’erudits en el món de la lingüística no en vaig treure aigua clara. Així doncs que per contentar-los a tots, avui, i només avui, ja que això és un pal, he decidit posar-lo de les tres maneres que allà van fer constar. A partir de la nova entrada, ho escriuré de la manera que més em vingui de gust en aquell moment!!!!

He vist que altres ja han escrit la seva crònica de la trobada. Aquí les podeu llegir i fer-vos una idea dels diversos punts de vista sobre una mateixa situació. Ah, les fotos que aquí publico les he robat dels blog/c/ks, per cert, una acció que va quedar clar que està mal vista en el món blocaire, però com que era la meva primera vegada no vaig portar càmara, i ara em veig amb la necessitat de trancar una de les normes... em perdoneu, no?

21 d’oct. 2009

EXPOSICIÓ UTRILLO I LES ARTS. PASSAT, PRESENT I FUTUR

Primer de tot, em direu obsessiva, informar-vos que finalment a l’espigó de l’escala de la Punta no hi col•locaran l’escultura de Luisa Granero. Aquest ja és un gran pas, però tot i que l’Ajuntament ha enviat una nota de premsa on explica que el canvi d’ubicació de l’obra a la plaça de davant de l’ermita de Sant Sebastià, i que aquest ve motivat per el fet de que “estan estudiant la proposta realitzada per alguns veïns del poble de tornar la Sirena a la Punta”, no tenim res que ens asseguri en ferm que aquest canvi es farà en breu. És a dir, hem de seguir lluitant.





Avui al matí, un dia fosc i plujós, al cafè- restaurant “Els 4 Gats” de Barcelona, la Vinyet Panyella, comissària de l’Any Utrillo, ha presentat l’acte principal d’aquest esdeveniment cultural, l’exposició “Miquel Utrillo i les arts” que s’inaugurarà aquest divendres 23 d’octubre, a les vuit del vespre a Miramar de Sitges.



Fins aquí la part formal del tema, ara comença la part personal. La Vinyet avui ja pot respirar tranquil•la, pe que un dels seus darrers projectes està totalment en marxa. Jo no tinc la sort de poder parlar en primera persona de les dificultats de comissariar un fet cultural de tanta envergadura, (espero dins d’uns anys poder donar la meva opinió personal), però per proximitat amb altres persones que tenen la sort de realitzar treballs com aquest, si que sóc conscient de la feina que suposa tirar un projecte que no només suposa una gran inversió econòmica, sinó també moltes hores d’estudi i treball.

El divendres que ve, quan les portes del Miramar s’hagin obert per rebre a tots els que estem intrigats per la vida i obra d’ Utrillo, la Vinyet tancarà una etapa i segur que desarà moltes carpetes plenes d’informació i documents. Però tota la feina feta per poder realitzar aquesta exposició no ha estat flor d’un dia, ni de dos ni de vint anys. Jo no ho recordo, però la mare sempre m’explica que els meus primers mesos de vida els vaig passar a l’antic arxiu de Sitges, un espai ple de papers per ordenar i classificar. Les meves jornades (dubto que per mi fossin maratonianes), estaven acompanyades per la mare i per la Vinyet, que en aquells moments era l’encarregada de l’arxiu municipal. Asseguda en una cadireta sobre de a taula i plena de “chupa chups”, deuria arribar a la conclusió de que aquella frenètica activitat de remenar papers no estava malament per a seguir-la anys més tard. Així doncs d’aquí deuria sortir la meva tendència a tancar-me en un arxiu, desig que ara no puc realitzar tant sovint, ja que els temps canvien i actualment és més difícil, no tan sols portar nens als arxius, sinó accedir-hi ja com a adulta i professional.

Ve, doncs jo també volia contribuir des del meu blog a l’any Utrillo, però no només volia fer una crònica del que, el qui, el quan i el com dels actes commemoratius. Tampoc és moment de posar-me a buscar algun fet inèdit, desconegut i mai explicat del protagonista de la festa, cosa que em sembla impossible a hores d’ara. Així doncs, seguint l’exemple de la mare i la Vinyet, he remenat papers i he trobat el que volia, i he copiat un fragment d’un dels articles que Miquel Utrillo Morlius va publicar en motiu de la compra d’un quadre d’Arcadi Mas i Fondevila per part del poble de Sitges, mitjançant subscripció pública. Durant uns dies es va anar publicant les persones i la quantitat amb la que contribuien a l'adquisició del quadre. El 15 de febrer de 1925, Hi participen moltes persones que surten publicades amb noms i cognoms, alguns amb professió, i tots posen la quantitat. Entre els noms que hi apareixen destaquem els pintors Ricard Canals amb 5 pts, Guillem Bergnes i Narcís Comas amb 10 pts cada un,  Joaquim Sunyer, 25 pts, Pere Jou, escultor, 5 pts; Josep Maria Martino, arquitecte, 10 pts.... i també la família Utrillo al complert: Miquel Utrillo Morlius amb 25 pts, M. Utrillo Vidal  i J. Utrillo Vidal amb 2,50 pts cada un; i Lola Vidal de Utrillo amb 10 pts. És a dir, en total 40 pessetes.

Tot comença a primers de febrer quan es publica la següent nota.

La Punta, 8 de Febrer de 1925. Mas i Fondevila


Mai, que recordem, En Mas havia exposat sol, als seus setanta i tres anys, donant plena demostració de que el seu esperit artístic no té arrugues, amb lo qual estem d’acord amb el crític autor de la frase, exposa al “Camerin” del carrer de la Corríbia, de Barcelona, dotze teles d’aire sitgetà.


L’escola d’En Mas és cosa ja familiar nostra, l’havem vista sempre auriolant les serenors de les nostres encontrades, ens hi havem fet, al propi temps que el Mestre ha escampat arreu l’encens de les claredats de les nostres platges, dels nostres camps i de les nostres muntanyes.


Si En Rusiñol amb el seu “Cau” ha expandit, glorificant-lo, el nom de Sitges, En Mas i Fondevila ja abans, amb sa inimitable paleta, havia escampat la llum, guiats per la qual, nous peregrins de l’Art vingueren a assadollar.se de l’harmonia de les lluminoses clarors que les seves teles transportaven.


Com a precursor d’aquest moviment ascendent nostre, algú que sap i pot fer-ho ha iniciat l’idea de homenatjar al nostre pintor, adquirint per subscripció popular un de sos quadres per a que la Vila en sigui guardadora.


Trobem molt lloable l’iniciació de l’idea, i creiem que tots els sitgetans col•laboraran al bon èxit, ja que ella representa la compenetració espiritual d’un poble vers als que amb el seu talent l’han enlairat.
_________________________________________________________________________________



En el transcurs d’una setmana, l’iniciador de tan bella obra, espontàniament rep donatius de compatriotes i amics de Sitges; i la Punta, que està del tot identificada amb l’idea d’homenatjar al Mestre en aquesta forma, es complau en oferir les seves columnes, col•laborant a la realització de tant just i patriòtic propòsit, a l’objecte de retenir per al comú patrimoni uns de les inimitables teles del Mestre en la que hi respiri l’ànima de les nostres encontrades.





La Punta, 15 de febrer de 1925. Un artículo de M. Utrillo.


Por falta de espacio no nos es posible publicar íntegro el bello artículo que el gran amigo de Sitges ha publicado en el diario “La Noche” referente al maestro Mas y Fondevila; limitándonos a copiar el siguiente parágrafo final.


“La exposición de las obras de Mas y Fondevila ha dado lugar a una espontánea manifestación. Sitges, su pueblo, el que él descubrió antes que nadie, con sus tenues pinceles, sus pecadoras, con las barcas, las capillas y las procesiones. Los apacibles suburenses, gente que vibra al són de todas las músicas, han decidido abrir una suscripción popular y ofrecer un cuadro al Ayuntamiento, continuando la Galería de hombres ilustres, que no consiste en el frío retrato del hombre, sino en una obra de sus manos.


Para contera de esta croniquilla, si no a los jóvenes de la América Latina, cuando menos a los nuestros, que Arcadio Mas y Fondevila es un viejo tan joven, que de sus labios solo han brotado palabras de cordial y fraternal ayuda a los artistas que comenzando prometen; que no solo por ser jóvenes valen los hombres. Sin ir más lejos: Joaquín Sunyer, cuando era un desconocido arrapiezo embaderdando telas, escuchó las primeras frases de aliento de Arcadio Mas, amigo leal de Picasso, de Canals, de Padilla, de Mir y de Colom, y , claro está, también amigo mío”.



 A La Punta, 1 de març de 1925. Mas i Fondevila..



La obra elegida el Altar de la Concepción de la Parroquia de Sitges, estará expuesta en nuestra villa, en el establecimiento “La Perla”, donde continuara abierta la suscripción.




Bé, això és tot per avui. Espero poder publicar la crònica el divendres nit. I ara penso, si a un actor se li desitja "molta merda", com és deu desitjar sort a un historiador, filòsof, persona de lletres...(com se li digui)? Molta tinta?,  moltes pàgines?. Ja ho trobarem, però ara per ara.... molts èxits.

20 d’oct. 2009

PASSEN ELS ANYS PERÒ RES CANVIA, 2.

Per una estona deixo el tema de la Sirena de Pere Jou, però només per una estona, ja que ni puc ni vull oblidar-me d’aquest front obert, i tinc el manifest redactat, a l'espera.. Tot segueix el seu curs, i si no tenim girs inesperats de darrera hora, que sempre pot ser, i més en els temps actuals, en breu podríem tenir notícies esperançadores, no tan sols pel que fa a l’escultura, sinó per la voluntat entenedora d’altes esferes.

També deixo en aquest post el meu agraïment a Ràdio Maricel, i com és lògic i necessari, als seus responsables, pels elogis que ahir van fer d’aquest blog en una nova secció a la que més tard hi dedicaré una entrada independent.... gràcies!.

Però seguint amb l'entrada de fa pocs dies, i seguint amb el meu buidatge de diaris i revistes sitgetanes del segle XX, he tornat a topar amb una sèrie d'articles al setmanari La Punta que m'han fet riure i pensar molt, ja que tenen molt en comú amb algunes situacions que actualment s’estan vivint a Sitges. Coincideixen els fets, situació econòmica, alguns noms o referències populars...., val la pena llegir-ho i reflexionar si amb els anys, 85, hem evolucionat o ens trobem en la mateixa situació. Per cert, jo no he variat ni un punt ni una coma, com a molt accents que l'orninador a posar al seu bon criteri.




La Punta, 23 de novembre de 1924.
En el Ayuntamiento.


Se nos dice como cosa cierta, y así lo creemos, que ha sido despedido o ha renunciado el cargo de actual secretario interino, Sr. Serrano, autor principal del aumento de empleados y cuantiosos gastos que no puede soportar el Ayuntamiento, como se va viendo poco a poco, pues las vacas gordas del verano ya han pasado.

Unos dicen que el Serrano, que está con licencia, ha pedido que se le aumente el sueldo a 800 ptas (¿) mensuales, pues en caso contrario no vendrá más; y otros aseguran unas cosas tan pintorescas, que no nos atrevemos a mencionar.

Los que destituyeron tan injustamente a un entusiasta patricio del cargo de Secretario, tan amante de Sitges, y que laboró incansablemente por los intereses del Municipio, pueden estar satisfechos de su labor.

Algunos, que fueron arrastrados a la votación (palabras textuales), deben ya sentir remordimientos de conciencia por el voto emitido.

Si se compara la situación crítica de ahora con tantos gastos y empleados, con la del 21 de Marzo anterior, tan despejada y floreciente, sentirán los buenos patricios un escalofrío de hondo pesimismo.

¡A qué extremos hace llegar la aberración partidista del campanario! ¡Y eso que se dijo pomposamente que se constituía un Consistorio de renovación y saneamiento (¿)!.


 La Punta, 30 de novembre de 1924.

¡Olé, serrano!


- En todas partes está comentándose lo mismo. ¿Será verdad?

- ¿Quién puede dudarlo, si los mismos partidarios están diciendo en secreto, pero a grandes voces?

- ¡Caramba, caramba! ¿Y qué dice de todo esto el Sr. Delgado?

- Lo que dice no lo sé, pero lo que es la recomendación no pudo ser más funesta.

- Verdaderamente, aquí hemos tenido bastante de malo, pero tan malo no lo habíamos tenido nunca.

-¡Vaya un serranito nos trajeron, y con vivas a la moralidad!

- ¡Quizá interpretan esto como moralidad!

- Entonces, estamos al cabo de la calle.

- A la Sierra Morena, querrás decir.

- Pero es verdad lo de los toldos y casitas de baño?

- Esto dicen

- ¿Y no volverá?

- ¡Claro que no!

- Pues por qué no se dicen las cosas de una sola vez bien claras? Al fin y al cabo, también todo, más o menos tarde, ha de saberse.

- Verdaderamente, así es; pero de momento se evita la murmuración y crítica, que sería total.

- ¿Pero cómo pueden ocultar y no dar publicidad a este asunto, que es casi de todos conocidos? Con esto no hacen más que ocultar una mala acción, y si es verdad y no dan publicidad, pronto se les tildará, con razón, de cómplices o encubridores.

- Esto mismo pienso yo. Claro que no deben ellos opinar igual, pues según me dijo uno de los del candelero, lo que más recomendaron fue que no se enteraran los del bando contrario.

- ¡Vaya, vaya la neutralidad, y olé por serranito, serrano y castizo!

                                                                                            J.V.

La Punta, 30 de novembre de 1924.

El mundo y la Villa

Todo el mundo habla del Pernil Serrano y de sus hechos famosos en esta villa. Continuamente se descubren nuevas víctimas de sus habilidades.

Algunos vecinos bonachones, tendrán un excelente recuerdo del mismo, al pensar que ya pueden hacerle cruz y raya en el libro de créditos.

Pero la culpa no es precismente del Pernil, sinó de los que lo trajeron a esta villa, sin buscar antecedentes en Villanueva, que les hubiera dado por cierto muy sabrosos.

Pero la cuestión era echar a un honrado compatricio, violentamente, sin imputarle ningún cargo, aunque para hacerlo tuvieron que nombrar a un forastero, de desconocida solvencia y sin pizca de conocimiento en el cargo.

Los que lo nombraron decían públicamente que era una verdadera nulidad, pero lo apechugaban y aún hoy callan como muertos y procuran tapar sus entuertos. ¡Que cosas se han de ver!


La Punta, 7 de desembre de 1924.

El Pernil Serrano

Mucha gente cree que el pernil, tan sabroso cuando es tierno, es un manjar delicioso, que no puede causar ningún daño, a no ser que se dé uno un atracón. Es un comestible carísimo, que no lo come quien quiere.

Pero se ve que hay perniles y jamones, y que algunos son como el pan seco, que lo mismo sirve para hacer sopas que para descalabrarte.

Y sino, que lo digan algunos vecinos que han quedado como quien ve visiones al enterarse de la desaparición del serranito sin que les dijera al menos: “Me alegro de verte bueno!”

Lo que más se comenta es que, los que lo nombraron se callen como muertos. ¿Y los daños recibidos en los intereses del Municipio, quien los abona?. Decíamos días atrás, y repetimos hoy, que los concejales tendrían que ser responsables de los daños que causan al pueblo, porqué sino, ¿dónde iríamos a parar?

El satisfacer odios y vergüenzas personales puede hacerlo uno cuando se trate de sus propios intereses, pero no cuando se manejan intereses del común de vecinos.

¡Buen recuerdo tendrá Sitges de la fecha 21 de Marzo!


18 d’oct. 2009

MANIFEST PER A LA COL.LOCACIÓ DE L'ESCULTURA DE LA SIRENA DE JOU A LES ESCALES DE LA PUNTA

Seguint la denuncia del recent grup de Facebook, Volem la Sirena de Sitges a les Escales de la Punta, i davant de la imminència de la col•locació d’una escultura de l’artista Luisa Granero (Barcelona, 1924) a l’espigó de les escales de la Punta, un acte anunciat amb tan sols una setmana d’antelació per l’Ajuntament de Sitges, crec que hem de fer alguna actuació ràpida per tal d’impedir-ho, ja que un cop instal•lada la nova escultura, ens serà molt difícil aconseguir el nostre objectiu de recuperar aquest bell espai per a la recol.locació de la figura de la Sirena, escultura de Pere Jou, la qual amb els anys s’ha convertit en un emblema del nostre poble, per la qual cosa es mereix aquest lloc tan important dins del paisatge urbà de Sitges.


Així doncs, m’agradaria saber si compto amb el vostre suport i difusió, en cas de redactar un Manifest, el qual l’enviaríem el més aviat possible a l’Alcalde, al regidor de Cultura, i a tots el medis de comunicació locals, comarcals i nacionals. Per a que aquest manifest sigui útil i tingui força, hauria d’anar firmat per tots nosaltres amb nom, cognom i DNI.

Feu ressò d’aquest manifest, i com més gent ens adherim a ell, potser l’Ajuntament ens escoltarà.

16 d’oct. 2009

PASSEN ELS ANYS PERÒ RES CANVIA






Fa 85 anys, en el setmanari La Punta ja apareix una notícia sobre le mal estat en que es troba el Passeig Marítim de Sitges. És interessant llegir aquesta crònica, pq ens hi podem sentir molt identificats amb la situació actual de degradació que viuen alguns carrers dels sectors del Vinyet i Terramar.

La Punta, 17 d’agost de 1924. El Mundo y la Villa


La pestilencia nos amenaza. ¿Cómo es que nuestras flamantes autoridades consientan que aquellos alrededores de nuestro incipiente Paseo Marítimo se convierta en vertedero de inmuncias y laboratorio de malos olores?

En el típico Baluarte y des de el Matadero medio derruido (que no sabemos cuando se derribará de una vez), hasta la entrada del Paseo Benaprés, hay que ver y oler los montones de basura y desperdicios de comida, capaces de provocar una peste en cualquier momento.

Está bien que se empleen los dineros en higiene, pero antes de comprar un carro-cuba que ninguna finalidad práctica tiene para regar nuestras calles, ya que los vecinos en su mayoría ya se cuidaba de este servicio y a ellos se debe el buen nombre de limpia y aseada que adquirió nuestra villa, se deja desatendida la parte nueva de la población, y lo que tendría que ser un espejo de buen gusto y limpieza, se convierte, por desidia de nuestras autoridades, en un verdadero estercolero.

A limpiar de verdad y bien el sector marítimo, o sino pronto perderemos nuestra fama, tan bien adquirida, al no saber conservar y llevar por todos los rincones la limpieza. ¡Viva el aseo!. (sic)

13 d’oct. 2009

ON HAIG D'ENVIAR EL MEU CURRÍCULUM. 100.000 EUROS BRUTS A L'ANY FA DUBTAR A L'ALCALDE DE SITGES



Sóc conscient de que potser aquest no és el millor moment per posar-se a buscar una feina, però la vida és la vida, i justament ara és quan la meva vida ha recuperat mitjanament la normalitat. Amb els tres nens a l’escola, els dies se m’han tornat a allargar, i he recuperat part de la llibertat necessària per poder tornar al món laboral.


Primer de tot actualitzar el currículum, el qual per sort i esforç, ha incrementat aquests darrers anys. Buscar les ofertes, públiques i privades, presentar els documents necessàries, fer entrevistes, proves..... i arriba la proposta horària, totalment allunyada de la tan desitjada conciliació laboral. Evidentment he dit que he recuperat part del meu temps per treballar, però no tot el dia!!!!!

Doncs dins de tot aquest enrenou, agafo el Diari de Vilanova, i em troba amb la següent notícia:

"Baijet està estudiant la possibilitat de fitxar un nou directiu per desenvolupar el seu ambiciós projecte de campus universitari de les arts. El seu elevat sou, però, per damunt dels 100.000 euros bruts anuals, l'està fent dubtar".

No només em sobta el sou del nou directiu, 100.000 euros als quals li hem de sumar el 30% del sou si aconsegueix els objectius plantejats, és a dir: 130.000 euros a l’any, que són 21.630.108 pessetes; sinó l’ambigüitat d’aquest interessant lloc de treball. Ja sabem de que es tracta això del CAMPUS UNIVERSITARI DE LES ARTS?. I encara més difícil, quins són els objectius que ha d’aconseguir aquest super directiu?. Ja fa uns mesos en aquet mateix blog ja em feia preguntes sobre aquest projecte.

El dimarts de la setmana passada, en un dels diaris econòmics de més reconegut prestigi a Espanya, Expansión, es dedicava tota una plana a la greu situació econòmica que viu Sitges actualment. Sota el títol de “La crisis irrumpe en los planes de Sitges”, ens fan un resum de les diverses problemàtiques, inversions..., que han portat el nostre poble a tenir un deute de 42 milions d'euros. Pensareu que faig comèdia, però no vaig voler fer una entrada directa sobre la notícia, pq vaig pensar que ja n’havia parlat massa en aquest blog, i que la bona situació pública que havia aconseguit el poble gràcies al gran Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, era més important que tornar a fer sang d’un mateix tema. Però quan veig que pensen pagar més de 21 milions de pessetes, a l’any, a un directiu per a un projecte encara latent i poc clar, penso que el nostre ajuntament ens pren el pel.

Davant d’això només vull saber on haig d’enviar el meu currículum !!!!!

12 d’oct. 2009

LUCÍA VICTÓRIA BACARDÍ: UNA MILLOR OPCIÓ!!!!

Ara que tant hem arribat a parlar sobre l’escultura homenatge a Facund Bacardí i Masó a Sitges, qüestionada obra de l’artista Lorenzo Quiin, avui vull donar a conèixer la figura d’una altra escultora, que possiblement hauria estat més adient a l’hora de triar l’artista encarregat de realitzar aquesta obra homenatge. En un primer article vaig proposar algun artista relacionat amb Sitges, però desprès de “descobrir” aquesta escultora, rectifico, i crec que per parentesc, categoria i tipologia artística, la millor opció hauria estat col•locar als jardins del passeig de Sitges una obra de Lucia Bacardi Cape.


Les recuperades relacions entre la part sitgetana i la part americana de la família Bacardí, m’han portat fins a la figura d’una interessant artista, autora de bellíssimes escultures que tenen molt més a veure amb la tradició artística de Sitges que no pas l’obra de Quiin. Tot i que segurament ella mai va estat a Sitges, això amb el temps ja ho intentarem verificar, per la seva sang corria sang sitgetana de primera generació, és a dir, que aquesta força i serenitat típica de l’art mediterrani, patent en moltes de les seves escultures, és una característica innata de l’autora




Filla d’Emilio Bacardí i Moreau (Santiago de Cuba, 1844- Cuabita, 1922) i de la segona espoda d’aquest, Elvira Cape, és a dir, neta de Facund Bacardí i Masó (Sitges 1813, Santiago de Cuba, 1886), Lucía Victòria, coneguda per tots com Mimí, va néixer a Santiago de Cuba l’any 1893.

Emilio Bacardí, primer alcalde republicà de Santiago de Cuba, i reconegut autor de textos literaris, fou conscient de la necessitat de rebre una bona formació i una completa educació, i per aquest motiu va decidir enviar a les seves filles Lucía i Adelaida al col•legi de Rajayoga a Sant Diego, Califòrnia, una elecció molt agosarada en aquells primers anys del segle XX, que també seguiren altres republicans cubans dels moment.

Un cop superada l’educació secundària, Lucía va tornar a Santiago de Cuba on va iniciar els seus estudis artístics, posant èmfasi a les tècniques escultòriques. Els seus primers cursos de modelat els inicià l’any 1905 sota la direcció Luís Des Angles, reconegut pintor costumbrista, tot i que anteriorment ja havia iniciat estudis de dibuix amb els professors José Joaquín y Félix Tejada.

Davant de la seva qualitat artística i les possibilitats econòmiques de la seva família, l’any 1910 la jove es va instal•lar a París fins l’any 1914, on ingressà a l’Acadèmia Julián, on tingué com a mestres a artistes de gran renom com Landowsky, Laparra o Bouchard.

Un cop finalitzada aquesta etapa formativa, l’escultora va tornar a la seva ciutat natal durant uns anys, on instal•là els seu taller a la residència paterna al camp, la coneguda Villa Elvira, als jardins de la qual s’hi apreciaven belles obres com “La Faunesca”, “Pascal”, o “l’Esperit de la Font”. Pel que fa a la seu llançament pública l’Havana, Lucía Bacardí, va presentar les seves obres als Los Salones Anuales de la Asociación de Pintores y Escultores i a La Academia Nacional de Artes y Letras. L’any 1915 en el concurs de l’Acadèmia, Lucía va guanyar el primer premi d’escultura amb les obres “Hatuey” i “Els tres caps del calvari”. Un any més tard guanyaria el segon premi amb l’obra “Francisca”.


L’any 1916 marxà cap a Nova York per seguir la seva formació, on tingué com a mestres a Robert Aitken i Solon Borglum, aquest darrer germà del reconegut escultor Gotzum, i el que va saber apreciar les capacitats de la jove artista.

L’any 1918 tornà a Santiago on va fixar la residència i on va realitzar una prolífera obra. Es va casar amb el Doctor Pedro Grau i Triana, metge cirurgià, d’ascendència catalana i canària, i autor d’un llibre molt conegut a Cuba, “San Salvador. La isla perdida” (1987) i “El túnel que atraviesa la Habana”. . La parella van tenir una única filla, Manon.



Declarada admiradora de l’obra de August Rodin, en les seves obres s’hi pot veure clarament la influència que les escultures de l’escultor francès va tenir sobre les figures de Lucía. Treballar amb cossos nus, buscar el joc de textures, la força de treure una figura d’un tros de pedra.... van ser, al igual que ho havien estar per a Miquel Àngel i Rodin, les principals preocupacions artístiques de l’escultora.


L’any 1930 una obra seva va guanyar la medalla d’or de Belles Arts de l’Exposició Ibero-Americana que es va celebrar a Sevilla.

Mimín, seguint el camí del seu pare, va defensar per sobre de tot la independència de Cuba, i nomès va abandonar la seva estimada illa per anar a l’exili als EEUU. Lucía Victória Bacardí va morir a Miami, Florida, l’any 1988 als 95 anys.

Davant d'aquest currículum no em podeu negar que una obra de Lucía Victória Bacardí a Sitges seria un gran acert.... potser el temps posa tot al seu lloc....

Informació extreta del llibre: "Lucía Bacardí. Escultora Cubana", Ed. Beramar, Madrid, 1992.

7 d’oct. 2009

AVUI FA 91 ANYS QUE JOSEP MARIA MARTINO VA REBRE L'ENCÀRREC D'URBANITZAR UN PASSEIG MARÍTIM A SITGES!!!!!!

                          

Passeig Marítim de Sitges cap a 1919

Seguint el fil de l'article de fa un temps que li vaig dedicar al meu avi, avui dia 7 d’octubre fa 91 anys que l’Ajuntament de Sitges, sota l’alcaldia de Bonaventura Julià, aprovar el projecte d’urbanització de la ciutat-jardí Terramar. Aquell mateix dia també es va iniciar el camí, mai millor dit, per a la projecció d’una de les zones més belles i carismàtiques del nostre poble, el Passeig Marítim. L’encàrrec va recaure sobre la persona de Josep Maria Martino i Arroyo, arquitecte municipal de Sitges.

Tot i que l’alcalde Bonaventura Julià, va iniciar els tràmits per a obtenir la concessió d’un passeig marítim que anés de la punta fins a les Coves el 7 d’octubre de 1918, el projecte no es va aprovar fins l’any 1923. La voluntat d’unió entre el nucli antic de Sitges i el nou sector sud, el de Terramar, es va veure realitzat amb la urbanització d’un passeig Marítim que anava en una primera fase des de l’Avinguda Sofia fins a la de Gaietà Benaprés, legalitzant un passeig que tot i no estar urbanitzat si que s’utilitzava.

Diverses raons que van fer que l’ inici de les obres del passeig es retardés fins al 21 de desembre de 1925, i que no s’inaugurés fins el 23 d’agost de 1926 amb el nom d’avinguda de Turisme, nomenclatura que aniria canviant al llarg dels anys basant-se en la convulsa situació política que viuria Espanya a partir de l’any 1927 a Avinguda d’Alfons XIII, l’any 1931 s’anomenà Passeig de la República, Passeig Verdaguer, Paseo Primo de Rivera. Desprès de la Guerra Civil, el primer tram –entre l’avinguda Sofia i el Passeig del Doctor Benaprès- fou dedicat al Pa Generalíssimo Franco; i el segon- fins a Terramar- a Calvo Sotelo........ fins a l’actual Passeig Marítim.

Poc a poc aniré ampliant aquest tema, però si algú està interessat, ja avanço que a finals de novembre, el dissabte 21, faré una conferència sobre la història del Passeig Marítim, un acte que s’inclourà dins del cercle de conferències que, en motiu dels 80 anys de la reconstrucció del monument al Dr. Benaprès i coincidint amb l'any Miquel Utrillo, autor del projecte, ha organitzat el Grup d’Estudis Sitgetans.

L’origen de l’Estàtua, nom que popularment rep a Sitges aquest monument, es remonta a principis de l’any 1916, quan el poeta Trinitat Catasús va escriure a l’Eco de Sitges un article on recordava la figura del gran metge sitgetà Gaietà Beneprès, mort nou anys abans, a la vegada que proposava la necessitat de retre-li un homenatge. Fou així com l’Ajuntament de Sitges decidí erigir un monument, projectat per Miquel Utrillo i inaugurat per la Festa Major de 1916. Es tractava de diversos blocs de pedra sense polir, i en un d’ells s’hi va encastar una làpida de bronze feta per Enric Casanovas.

Tot i que en un primer moment es va pensar en posar el monument davant de l’ermita del Vinyet, finalment es va col•locar al passeig Marítim, just al capdavall del passeig de Benaprès.

L’any 1929, les obres d’urbanització del Passeig Marítim van fer que l’estàtua, fos reconstruït de nou, per tal d’alinear-lo amb l’avinguda d’Alfons XIII, nom que rebia el Passeig Marítim en aquell moment. El monument actual té més altura i un aspecte menys rústega que l’original, però tota aquesta història ja l’explicarà molt més àmpliament la Susanna Portell, en la seva conferència del 28 de novembre al local del Grup d’Estudis Sitgetans... segur que aprendrem moltes coses.


                                                   Passeig Marítim de Sitges any 1951