LLUNY DE SITGES 1. BAGERGUE. VALL D'ARAN

Benvolguts i ben trobats, com diria el president, “ja sóc aquí”...... plena de força i de noves idees, que espero que tinguin algun fruit literari. Durant els mesos d’estiu és molt difícil portar al dia el meva vida, tant laboral com personal, i per molt que ho intenti, escriure al blog es fa gairebé impossible. Vaig plantejar-me fer vacances de lletres durant uns dies, però és impossible, sempre hi ha temes que necessito comentar.

Ja fa quinze dies que vaig decidir deixar terra per davant, i allunyar-me de Sitges per poder oblidar, durant alguns dies, la meva faceta crítica i així deixar tot el protagonisme a la meva funció de mare de tres criatures, que per la seva curta edat necessiten tota la meva atenció.


Primera parada. Les muntanyes de la Vall d’Aran, i més concretament el petit poble de Bagergue.

Són les 12 en punt de la nit del dimecres 5 d’agost, festivitat de la mare de Déu del Vinyet. Les campanes sonen amb força des de dalt del campanar romànic de l’església de Sant Fèlix de Bagergue. La visió d’aquesta bella i a la vegada, vella construcció, m’ha fet pensar amb la gran perdurabilitat de les obres medievals. Ja se que no està davant del mar, i que el seu desgast res té a veure amb el que provoca l’erosió marina en alguns dels edificis situats a primera línia, però hem de ser clars i dir que la vida contemplativa que viu aquesta església tampoc és fàcil. Pel fet de trobar-se en un dels pobles més alts de la Vall d’Aran, a més de 1.400 metres sobre el nivell del mar, mantenir-se en peus no és una feina fàcil per a l’edifici insígnia de Bagergue. Les inclemències de temps que ha hagut de suportar al llarg dels seus més de 700 anys de vida, com són les llargues hores al sol, les continues boires amb les seves corresponents pluges, i els temporals de vent i neu, per cert, molta neu, no li han provocat la pèrdua de la seva solidesa, característica que demostra la necessitat d’erigir amb bons materials i amb altes tècniques constructives per tal de realitzar edificis sense data de caducitat pròxima. Aquesta reflexió m’ha portat a pensar amb la cada cop més proper inici de les obres de restauració dels edificis dels principals museus sitgetants com són el Cau Ferrat i el Palau Maricel Terra. Es tracta d’un ambiciós projecte, per cert, tancat i definitiu, que va ser presentat a la capella del Palau Maricel Terra.


Foto de Maricel des del Cau Ferrat de Sitges treta del blog "Sitges Platja d'Or".

Ja vaig dir que quan tingués més dades sobre les obres a realitzar en aquests dos espais emblemàtics, diria la meva opinió. Desprès d’assistir a la reunió-presentació que es va fer sobre aquest projecte, per cert, un projecte tancat i definitiu, fa unes setmanes, primer de tot dir que estic totalment d’acord amb la necessitat de restaurar, estabilitzar i posar al dia aquests dos espais, però crec que el projecte presentat per l’arquitecte Hernández Cros, el mateix que firma la comentada reforma de la Platja Sant Sebastià, trenca totalment, pel que fa a la seva idea per a la façana marítima, amb la visió que és té del casc antic de Sitges des del mar. Per sort, i gràcies a qüestions patrimonials, les façanes principals del conjunt conservaran la seva fisonomia original, sense patir cap més canvi visible als ulls d’un ignorant de la matèria, que la netedat de les seves façanes i l’esplendor dels seus elements decoratius restaurats. Buscant més informació sobre aquest projecte he arribat a una noticia de maig de 2007 en la que es parla de que la solució presentada per Hernandez Cros va ser la guanyadora del concurs públic al que únicament s’hi van presentar dues propostes..... primera notícia!!!!

Amb un pressupost de 10 milions d’euros, dels que només en sabem la procedència d’un 30% dels diners, que els pagarà l’Estat (esperem que l’altre part no es converteixi en un nou cas exposició Luther King) la part fonamental i més necessària del projecte és la reforma i adequació de les cobertes, instal·lacions elèctriques, humitats, i molts altres desastres dels que ens en van ensenyar múltiples fotos durant la presentació oficial del projecte. Però crec que gran part del pressupost es gastarà en el que els promotors (llegeixis arquitecte i director del consorci del museus de Sitges), van descriure com una segona pell de vidre a la façana marítima. Es tracta d’una paret de vidre per al Cau Ferrat, un horrorós edifici cúbic per a la Casa Rocamora (antiga vivenda del pintor Ramon Casas), l’edifici més menyspreat i que rep la pitjor part; i finalment una doble façana de vidre penjada sobre el mar que permetrà circular, mitjançant unes llargues rampes, per la part posterior del Palau Maricel de Mar. Si es mira fredament el projecte és espectacular i trencador, massa trencador ja que es perdrà, un cop més, una de les visions amb més encant de Sitges. Quan recordo la imatge virtual del nou conjunt urbanístic em ve al cap un Museu Pompidou de París a la sitgetana.

Més val deixar-ho aquí i ja en parlarem quan tothom hagi pogut veure aquest projecte, que per cert, torno a reiterar, és el definitiu i no un avantprojecte amb la possibilitat de rebre recomanacions i noves idees per part dels vilatans.


Foto del Passeig de la Ribera a principis dels anys 50, treta del blog "Sitges Platja d'Or".

Seguint en el meu intent de retir maternal, la intenció d’allunyar-me i desconnectar durant uns dies de la vida de Sitges va ser impossible. Primer dia a la muntanya, 5 d'agost, festivitat de la Mare de Déu del Vinyet. Agafo el diari i a la portada ja hi trobo una referència directa al poble: "Sitges prohibe aparcar en su paseo". Seguim estant de moda i La Vanguardia torna a ser el diari oficial de l’Ajuntament de Sitges. Fa pocs dies Ramon Francàs, periodista d’aquesta publicació, donava la noticia de l’acte de germanor entre la renovada platja del Sant Sebastià amb la població donostiarra d’igual nom, i ara ens anuncien la nova actuació urbanística que en breu es portarà a terme a la Ribera. Aprofitant la prohibició d’accés de cotxes al passeig en motiu de la Festa Major, aquesta s’allargarà de forma indefinida, convertint aquest espai en un lloc de passeig i gaudi per a sitgetans i forasters. No se que pensen fer per unificar tots els espais que conformen el passeig de la Ribera, però crec que no calia anar a buscar les idees d’aquell grup d’urbanistes d’arreu del món que van passar uns dies a la nostra vila per donar solucions al nou projecte, sinó que el millor hauria estat agafar la col·lecció de fotografies antigues en les que es pot apreciar la bellesa i l’evolució d’aquest emblemàtic espai. Desprès de les darreres experiències només em queda dir.... quina por!!!!. Com a mínim tinc l’esperança que aviat desapareixeran aquelles escultures bamba i xancleta, dues perfectes representacions del “turisme de qualitat” que tan promociona el nostre ajuntament, que durant mesos han estat ocupant dues de les escasses places d’aparcament que hi ha a Sitges.

No us podeu ni imaginar quina ràbia fan aquest elements decoratius quan frises per trobar lloc on aparcar un cotxe ple de nens i maletes, amb 33 graus a l’exterior, que per una raó o altra no has pogut deixar a la porta de casa teva al cap de munt del Carrer Sant Pau.



No ens sulfurem i seguim a la muntanya. Tot i estar en un lloc idíl·lic i que permet creure que vius allunyada de tot, les noves tecnologies d’Internet m’han permès seguir connectada al món real. Un número massa alt de visites a aquest blog em va alertar de l’existència d’un element extern que havia fet que més persones de les normals s’interessessin per les meves paraules. Revisant les actualitzacions dels blogs als que estic adherida arribo a la pàgina de Vicenç Morando on es publica la seva crònica setmanal a l’Eco de Sitges, i trobo la solució al meu enigma. Un cop més, i des d’aquí torno a agrair les seves paraules, en Vicenç fa referència al meu blog. Com si es tractés d’un “demà tanquem per inventari”, el periodista, i historiador de l’art (això no ho hauríem d’oblidar mai quan llegim algunes de les seves cròniques), fa un repàs per l’estat de les darreres actuacions urbanístiques, arquitectòniques i escultòriques (?) que s’han dut a terme aquests darrers mesos s Sitges. No hi ha res a dir, ja sap que sempre estem d’acord, i si no, fem el possible per trobar punt en comú en les nostres divergències. Només dues coses relacionades amb el seu article. Primer, l’horror que vaig sentir davant de la visió de l’arbre Mondvagan a La Fragata, al que també podríem batejar com “homenatge a l’errada ortogràfica”. Una sensació d’angoixa que s’ha incrementat desprès d’haver gaudit durant uns dies de la verdor, ufanor i sensació de llibertat que proporcionen altres membres de la seva espècie (em refereixo als arbres) a les grans valls del Pirineu. Per sort, tot i els diners que ens haurà costat a tots, es tracta d’una obra efímera que aviat desapareixerà del nostre paisatge, juntament amb les sabates comentades anteriorment. Com ja he dit en altres ocasions, crec que estaria bé gastar els pocs diners que ens queden en promocionar els nostres artistes, que no en són pocs.

Segona referència. No es tracta de si els nous edificis que s’han reformat, restaurat, reinterpretat o construït al passeig Marítim ens agraden més o menys, sinó de trobar una solució que reguli els canons estètics que marquen l’arquitectura sitgetana, i així impedir que es realitzin algunes de les actuacions urbanístiques que s’han permès a Sitges darrerament. Per sort, o per desgràcia, “sobre gustos no hay nada escrito”, i això ens proporciona edificis tan originals (per posar-hi algun qualificatiu), com el nou Partenò. Aquesta solució es trobaria en l’elaboració d’un catàleg d’estil que marquès el que es pot i el que no es pot construir, colors de les façanes, elements decoratius....., que faria que el nostre paisatge arquitectònic seguis conservant la seva gràcia i unitat.

Un exemple clar d’aquesta nova estètica que s’està permetent a Sitges la trobem en de les portes i reixes que tanquen aquesta gran casa partenò, per la qual no tinc paraules a l’hora de descriure-la. Ja fa uns anys vaig denunciar la necessitat de marcar l’obligació de realitzar els tancament del passeig Marítim amb bruc i heura o espècie vegetal semblant, seguint la tendència iniciada l’any 1919 quan es van marcar les pautes constructives per als nous edificis de la Ciutat Jardí de Terramar. Però ara hem donat un pas més, i s’ha permès que als tancaments de ferro se’ls hi afegeixin uns llums de color blau fluorescent.....com si es tractés d’un bar de carretera.

Sabeu què, deixem-ho aquí, ja seguiré demà, per que per sort el viatge continua per terres basques, tant franceses com espanyoles, i el meu cap segueix trobant idees i rumiant..... no hi ha manera de desconnectar-me de Sitges... pq serà?

Comentaris

Medit ha dit…
no sé jo si l'església aquesta de Sant Fèlix ha aguantat tants anys pel fet d'erigir-se amb bons materials i altes tècniques constructives... més aviat sembla un tipus de construcció bastant rudimentari, no? ultra-segur, però molt senzill, només calen grans blocs de pedra -impossible ser més sòlid- i fer una estructura de murs portants amb un disseny més o menys regular (per cobrir aquestes llums suposo que ni calia treure el cartabó), no té més.. ha aguantat 700 anys com en pot aguantar-ne 700 més... i hi ha una web on diu que a més, se li va substituïr l'absis semicircular original per un presbiteri quadrat i que se li van afegir capelletes -és a dir reforços per aguantar millor les empentes horitzontals, que de fet són els únics per als quals treballa la pedra-.. i la neu rai, mentre la pissarra tingui entre un 30% i un 45% de pendent, avall que fa baixada... i sembla que la nau té una coberta prou pronunciada..

i ... a pesar de tot, tens raó... és una "monada" :)... com totes les esglésies i esglesioles i capelletes amagades per la geografia catalano-pirinenca... la plàstica d'aquestes bestioles és molt aconseguida, encara que no deixin de ser totes una variació (com les de Bach) d'un mateix tema... "lo" seu hauria estat veure-les en el seu estat original: en Barral diu que el romànic era tot pràcticament de colorins, ara només en veiem la derma (o dermis), però ens falta saber com devia ser l'epidermis...

cosa que em serveix per fer la pregunta per la qual realment he anat a parar al teu blog: coneixes/has llegit aquest llibre del teu colega historiador Xavier Barral, "L'art romànic català a debat" d'Edicions 62? ( http://www.edicions62.cat/ca/llibre/l-art-romanic-catala-a-debat_10670.html )

és que m'interessa llegir alguna cosa d'un cert nivell de crítica -més que no pas guies d'art romànic que ja n'hi ha per tot arreu- i sembla que aquest apunta força amunt, m'agrada això de desmuntar la teoria del romànic com a art nacional (i això que un servidor és nacionalista fins a la mèdula, però com que ja fa temps que tinc assumit que l'estil català "nacional" de debò no és el romànic sinó el gòtic, potser aquest llibret pot servir per posar més llum a l'assumpte)... l'has llegit? és recomenable? o només és pura provocació? (cosa que dubto venint d'una "autoritat" i un tio serio com en Barral)... no em vull gastar els quartos tontament estant com estem en plena crisi i l'economia del país (i de l'arquitectura en particular) fent figa per tot arreu... que el llibre són 20 euros de l'ala...
Salut!