27 d’ag. 2009

SITGES OMPLE LES PÀGINES DE LA VANGUARDIA

Foto publicada avui al Periódico de Catalunya, "un grup de naturistes passegen per la platja de Sant Sebastià de Sitges", imatgers que trobo molt bona, i més quan la notícia no parla de Sitges.




Volia escriure aquesta entrada el 31 d’agost, però al pas que anem seria un text massa extens i per això he decidit avançar-lo.

Durant aquest mes de forta calor, i per una raó o altra, el nom de Sitges ha aparegut un dia si i un dia no a les pàgines de la Vanguardia. He decidit classificar les aparicions estel·lars entre bones i males notícies, o entre afalacs i denúncies.

Començo per les denúncies o suposades males notícies:

1- Dia 4 d’agost es publica a la secció de Cartas de los Lectores, una foto enviada per Rosa Lafuente, que sota el títol de “Gatos que se adueñan de la acera”, es denuncia la dificultat de molts vianants de passar per la cantonada de l’Avinguda Verge de Montserrat amb Av. Benaprés, degut a la presència d’uns contenidors plens i envoltats de bosses d’escombraries i de gats que aprofiten l’ocasió per trencar les bosses i remenar el seu contingut.

2- El 5 d’agost, el mateix dia en que Ramon Francàs dóna la noticia (a portada del diari “Sitges prohibe aparcar en su paseo”) de que es prohibirà aparcar cotxes al Passeig de la Ribera i la Fragata, entre les cartes dels lectors apareixen dues missives que fan referència al nostre poble. La primera és la de la senyora Maria Pilar Maestre en la que explica que fa uns anys va venir a viure a Sitges i que ara, i com a conseqüència d’algunes decisions preses per l’Ajuntament sitgetà, i ara es penedeix d’haver-ho fet. (Alguns pensaran, doncs torna a Barcelona, però, i els de Sitges on poden anar quan el seu poble estigui totalment desgraciat?.)
La segona carta la firma Martine Roc-Wainstead, on fa un comentari sobre la carta enviada el dia 4 d’agost en la que es parlava de la falta de contenidors.


3- El dia 10 d’agost apareix la notícia “La factura turística. El turismo genera una costosa factura a los ayuntamientos ” en la que Sara Sans fa referència a les paraules de Jordi Baijet, alcalde de Sitges, i on ens explica l’increment de despesa en serveis com són la neteja i la policia local, que durant els mesos d’estiu han de suportar poblacions turístiques com Sitges.

4- El dia 12 d’agost apareix una altra carta, aquest firmada per Cristina Rodés, en la que basant-se en la noticia de la voluntat de l’Ajuntament de Sitges de retornar a la Fragata la imatge de principis de segle XX, es queixa de la incongruència de treure les balustrades de la platja Sant Sebastià.


Aquí faig dos incisos. Primer dir-li a la senyora Rodés que les balustrades no tenen res d’històric, i que aquestes peces de pedra artificial van ser col·locades a les platges sitgetanes a meitat del segle XX i que no em sap gaire greu, ni artístic ni patrimonial, que les facin desaparèixer. Un altra tema és com les substitueixen.

Segon ,dir que ahir a la 1 de la matinada, més de 10 i més de 15 cotxes estaven tranquil·lament aparcats a la Ribera, fent cas omís a les noves senyals que prohibeixen estacionar en tot aquest recinte. Vaig fixar-me que cap vehicle tenia ni avís no multa....... temps al temps. Per cert, o es fa una actuació ràpida (que no il·lògica) en aquest espai o les diverses senyals pintades a l’asfalt, els contenidors que ara semblen posats allà com a barricada d’una manifestació, les voreres petites en comparació amb la calçada per als cotxes..... poden provocar més d’un ensurt. Haig de confessar que la meva primera visió d’aquest nou espai recuperat per als vianants em fa fer pensar en un escenari perfecte per a la pel·lícula del “Mecanoscrit del segon origen” de Manuel de Pedrolo: tot seguia allà impertèrrit, però hi faltava vida...

5- El dia 13 d’agost Joan Eche Costa, veí d’Aiguadolç, també denuncia l’estat de degeneració que darrerament està vivint aquest barri.

6- El dia 17 d’agost, es publica una foto on es veu un tram de la renovada carretera de Vilanova. El seu autor, Claudio García, es queixa de que les obres de reforma han convertit aquest espai en una zona “d’ambient desèrtic”, i que han desaparegut les places d’aparcament, els arbres i el carril bici.....

7- El dia 18 d’agost, Helga Muszwick envia una altra foto, “Tendedero en el paseo”, on es veu una caravana aparcada al Passeig Marítim. La lectora es queixa de la tolerància de la policia local amb les persones que trien el passeig com a càmping.

La veritat és que puc corroborar totalment les paraules d’aquesta senyora. Hi ha molts dies que sota la senyal de prohibit aparcar caravanes que ni ha al Passeig Marítim davant del carrers Mossèn Joan Lloveres, hi aparquen tan tranquil·lament. Però també n’ha ha de més dissimulats que troben més intimitat en els carrers interiors del sector Terramar i Vinyet.... no ho negarem, són gent amb bon gust!!!

8- El dia 20 d’agost, Alfredo Gil escriu una carta per contestar o aclarir la il·legalitat o no d’acampar caravanes al passeig. Ell diu que com a vehicle que és ( no el senyor, sinó la caravana)), aquesta pot estacionar en els mateixos llocs i condicions que un vehicle normal.

Espero que pocs caravanistes llegeixin aquesta carta, ja que només ens falta convertir el nostre passeig en un càmping de luxe.


9- El 22 d’agost, Isaac Partal, veí de Sitges, envia una foto de la C31, en la que deixa clara la seva inconformitat amb la velocitat variable imposada pel govern tripartit. En la imatge es veuen tres carrils buits i les senyals que obliguen a circular a 50km/h.


10- El 25 d’agost Ramón Francàs publica una de les seves originals noticies i amb el títol de “Chalets blindados” ens explica la despesa de 420.000 euros que ha fet l’ajuntament de Sitges per a protegir les seves urbanitzacions perifèriques contra els robatoris, col·locant càmeres i barreres.

Us preguntareu pq col·loco aquest noticia en el bloc de negatives. Doncs crec que la seguretat de Sitges va més enllà dels xalets de la Levantina, Garraf 2, Garraf Park, Rat Penat, Montgavina, Vallpineda i Santa Bàrbara. Me n’alegro pels seus veïns, però crec que tots els ciutadans tenim els mateixos drets i altres barris també pateixen delinqüència: Nucli Antic, Poble Sec, Els Molins, La Plana, Can Pei, Terramar, El Vinyet.... i 420.000 euros són molts diners!!!!


11- El dia 26 d’agost, ahir, el periodista Sergi Pàmies amb el títol “Sitges y la TDT”, dedica la seva columna a la nefasta qualitat que aquest sistema de televisió digital té en el nostre poble. Val la pena llegir l’article, segur que molts de nosaltres ens sentim identificats.

12- El mateix dia 26 d’agost es publica una carta de Mª Pilar Bermejo en la que reclama millores en una barana de ferro al carrer Sínia Morera, a l’Oasis, que des de fa molt de temps es troba en pèssim estat. Una reivindicació per la que la senyora Bermejo porta temps lluitant fins al punt d’arribar fins al Síndic de Greuges.













Aprofito per tornar a fer un incís. Seguint amb el tema que vaig iniciar amb el post sobre les meves vacances, quan vaig deixar la muntanya de la Vall d’Aran varem anar cap al País Basc. No vaig poder-me resistir de fer una parada de mig dia a Sant Sebastian, potser animada per la voluntat de visitar una ciutat germana. Vaig anar a veure les baranes de la platja de la Concha, per sort no les han posat a Sitges. Allà ja queden bé, però són molt recarregades...








Però entre els pobles que varem visitar Zarauz em va fer pensar molt. El seu passeig sense baranes, amb el mar arran de terra quan puja la marea, amb els nens asseguts amb els peus penjant, cap sensació de perill........ potser aquesta hauria estat la millor solució per a la nostra platja de Sant Sebastià.....




Ara toquen els afalacs o bones noticies

1- El dia 3 d’agost es publica la notícia de que reputats chefs s’uneixen a la campanya contra els aliments transgènics, i entre els noms que destaca hi ha el de Valentí Mongay, de la Salseta, restaurant del Carrer Sant Pau de Sitges.

2- El dia 15 d’agost, Ramon Solsona en el seu escrit fa referència a Facund Bacardí, oriünd de Sitges, i per cert, un dels meus avantpassats.

3- El dia 20 d’agost es publica la noticia que l’actor britànic Malcom McDowell, protagonista de “La Naranja Mecánica”, una pel·lícula referència del cinema fantàstic i de terror, rebrà el premi honorífic del festival de Sitges....

4- El dia 23 d’agost, en un petit requadre a la secció Dinero, ens parlen de l’exposició “Paisatges del Mediterrani”, que actualment té lloc a la Galeria Agora 3 de Sitges, on s’exposen obres del pintor Royo.
El dia 26 d’agost, fent referència a la plena ocupació dels hotels de Barcelona en amb motiu del Congrés de Cardiologia, es diu que a Sitges també s’ha notat aquesta millora en les reserves.







Deixo de banda la Vanguardia, ja estic cansada de llegir crítiques i males notícies sobre el nostre poble. Algú es deixa un exemplar de El Periódico de Catalunya (en català)), i mentre passo les fulles em crida l’atenció una imatge on es veu el cul de tres nudistes passejant per una platja. Llegeixo el títol de la noticia: “Els nudistes preveuen denunciar els vetos de Malgrat i Tossa”. Passo al peu de foto: “Un grup de naturistes passegen per la Platja de Sant Sebastià de Sitges”. Una mica confosa torno a la noticia, i no hi trobo ni una menció sobre el nostre poble.

Em pregunto, això és un boicot de la premsa per fer del nostre poble un lloc invivible o és la realitat actual de Sitges?



20 d’ag. 2009

La Festa Major de 1969 vista per Artur Duch. Programa de la Festa Major de Sitges


Mentre acabo d’escriure la segona part de la crònica del meu viatge pel Nord d’Espanya, i em la voluntat de penjar-la abans de començar la bogeria de la Festa Major, em fa il·lusió copiar aquí el text-entrevista que vaig fer al pintor i escultor Artur Duch. Per a mi ha estat tota una sorpresa molt agradable, trobar-me aquest text dins del programa oficial de la Festa Major de Sitges. Si us sóc sincera, estava convençuda que l’encàrrec que em van fer des de Hydra Media era per a un especial de Festa Major de la revista On, però ara me n’adono que haig de llegir millor els encàrrecs que em fan.

He pogut veure des de la web de la comissió de la Festa Major la resta del programa, però encara no en tinc cap exemplar físic per poder llegir amb tranquil·litat els altres textos, i pel que m’han dit, aconseguir-ne un no serà feina fàcil.

Ah, per cert, tot i el que diguin alguns des dels comentaris que s’escriuen a blog FestaMajordeSitges, crec que tots els que firmem aquest textos varem rebre l’encàrrec amb il·lusió i ganes, i que amb estils personals i diferents, els autors sitgetans, que no periodistes, intentarem plasmar els sentiments i les vivències que amb molta sinceritat i generositat ens havien anat explicant els protagonistes.

Bona Festa Major a tothom i com deia una geganter de soca-rel al meu amic Vicenç Morando que tothom la visqui com vulgui, sense fer mal als altres", eh!!!!!!






1969. Festa Major pop

Artur Duch, l’optimisme sobre rodes
Durant la Festa Major de 1969, l’Artur Duch i Puig, pintor i escultor nascut a Sitges el 24 de juliol de l’any 1951, acaba de fer els 18 anys, tot i que en aquests anys de règim franquista la majoria d’edat no s’aconsegueix fins als 21. El que Duch evoca avui en dia d’aquestes primeres festes majors és, entre moltes altres anècdotes, la repressió amb la que es vivia l’expressió de catalanitat típica d’aquests actes col·lectius. L’artista –que avui és un apassionat de les motos antigues– recorda que s’hi feien ballades de sardanes, però prèviament la cobla notificava els temes que tocarien, per passar per la censura, un fet corrent en aquells anys de repressió.Sitges, a finals dels seixanta, és en plena explosió turística i desenvolupament cultural. El perfil de la vila ha estat sensiblement modificat i adaptat a l’arribada dels turistes, i la tradició cultural i artística de fa més de cent anys s’expressa ara també amb els nous festivals –el de teatre, nascut el 1967 i el de cinema, el 1968–, impulsats per sitgetans, i amb vocació internacional. És l’època que el radi urbà s’amplia per la carretera de Ribes i el Camí Capellans, en què s’inaugura el primer Pacha del món a Vallpineda i en què es comença a parlar d’un port esportiu a Aiguadolç. Un temps de canvis i transformacions que un jove com Artur Duch viu amb l’apassionament propi de la seva joventut.És durant aquest mateix 1969, quan l’Artur Duch, juntament amb altres joves sitgetans, es troba engrescat en la creació d’un grup de folk, el Catacrok, amb el qual actuen en escenaris com el Patronat i el Casino Prado, i també fan concerts a Barcelona. I tal com succeix amb els actes de Festa Major, abans de qualsevol concert, han d’enviar la llista de les cançons a passar per les tisores de la censura.En aquest final dels anys 60, participar a la Festa Major significa “anar a veure tots els actes i sortides, anar a escoltar la banda de música al Prado, on encara hi havia el Llevant de taula, la tradició de les colles de balls o gegants, d’anar a ballar o a tocar la gralla per les cases i pels bars, on a canvi rebien alguna propina”. Entre les visions que Duch encara conserva de les festes majors de finals dels 60, subratlla la de les autoritats: el capità de la Guàrdia Civil amb el tricorni, el rector i l’alcalde… tots junts compartint protagonisme tant a la Processó com a la Sortida d’Ofici, o veient els balls des de dalt del balcó de l’Ajuntament. I és que, llevat d’alguns matissos, el quadre tampoc és molt diferent de l’actual.La Festa Major de 1969 –poques setmanes després que l’home arribi a la Lluna– celebra una bona nova, la recuperació del ball de gitanes, integrat per noies dels Coros y Danzas i impulsat per Jofre Vilà. Són uns anys d’una lenta recuperació dels balls de la festa. Al 65 havien nascut la parella de cubanitos i just deu anys després arribarien la nova parella de gegants cristians, que, més lleugers de pes, jubilarien la que havia estat ballant i provocant els somriures dels nens des del 1897.En aquests anys de transició entre els 60 i els 70, Artur Duch forma part del grup de joves que funden els Castellers de Sitges –predecessors de l’actual Jove de Sitges–, la primera actuació de la qual té lloc a la Festa Major de 1971. Duch guarda molts bons records de les diades castelleres viscudes amb la camisa de color blau mariner, una tonalitat molt lligada a Sitges, que era la peça distintiva de la colla. Artur Duch exerceix de casteller fins que la colla es dissol l’any 1986. No sense un deix de melangia, Duch conclou: “Èrem una colla de gent tremenda. Després per diverses incompatibilitats ho vaig deixar. Ara visc la Festa Major com espectador”, i és la seva filla qui continua fent castells amb la Jove.Quan el pintor sitgetà es refereix a la seva visió actual de la Festa Major, i tenint en compte que és pare de dos adolescents, sosté que “la manera de viure la Festa Major ha canviat molt. Ara és com el San Fermín. Veus la gent amb un got de cervesa a la mà, barrets de palla, i amb la samarreta distintiva d’un grup determinat… i tots sota el foc. Poca gent de la meva colla feia això d’empalmar. Després del castell de focs, vèiem els balls, preníem alguna beguda, escoltàvem el grup de música que tocava, i cap a les 3 o les 4, a dormir”.Com a sitgetà i alhora com artista, Artur Duch recorda amb especial estima la Festa Major de 1998, any en què se’l convida a realitzar el cartell de la Festa Major. En aquest cartell, una vegada més, Duch mostra la seva agudesa i capacitat artística. D’una manera molt personal, alhora que original, utilitza una composició vista des d’un punt elevat, plantejament que li permet posar a la vista els protagonistes principals de la festa: els gegants, el castell de focs, el mar, l’edifici de l’Ajuntament i la Punta: “és el que tothom té a la seva ment quan arriba la Festa Major: l’ambient del poble, la sensació de calor, unit a elements coneguts per a tothom com són els gegants, les seves cases, la Punta…”.Tot i que ara Artur Duch ja no forma part de cap ball, la Festa Major és una data que l’artista intenta passar sempre a Sitges, ja que “és molt entranyable perquè tens la oportunitat de trobar-te amb quantitat d’amics de Sitges que viuen fora i fan tot el possible per venir. Amb ells parles dels vells temps i del que fan actualment”.


Beli Artigas

16 d’ag. 2009

LLUNY DE SITGES 1. BAGERGUE. VALL D'ARAN

Benvolguts i ben trobats, com diria el president, “ja sóc aquí”...... plena de força i de noves idees, que espero que tinguin algun fruit literari. Durant els mesos d’estiu és molt difícil portar al dia el meva vida, tant laboral com personal, i per molt que ho intenti, escriure al blog es fa gairebé impossible. Vaig plantejar-me fer vacances de lletres durant uns dies, però és impossible, sempre hi ha temes que necessito comentar.

Ja fa quinze dies que vaig decidir deixar terra per davant, i allunyar-me de Sitges per poder oblidar, durant alguns dies, la meva faceta crítica i així deixar tot el protagonisme a la meva funció de mare de tres criatures, que per la seva curta edat necessiten tota la meva atenció.


Primera parada. Les muntanyes de la Vall d’Aran, i més concretament el petit poble de Bagergue.

Són les 12 en punt de la nit del dimecres 5 d’agost, festivitat de la mare de Déu del Vinyet. Les campanes sonen amb força des de dalt del campanar romànic de l’església de Sant Fèlix de Bagergue. La visió d’aquesta bella i a la vegada, vella construcció, m’ha fet pensar amb la gran perdurabilitat de les obres medievals. Ja se que no està davant del mar, i que el seu desgast res té a veure amb el que provoca l’erosió marina en alguns dels edificis situats a primera línia, però hem de ser clars i dir que la vida contemplativa que viu aquesta església tampoc és fàcil. Pel fet de trobar-se en un dels pobles més alts de la Vall d’Aran, a més de 1.400 metres sobre el nivell del mar, mantenir-se en peus no és una feina fàcil per a l’edifici insígnia de Bagergue. Les inclemències de temps que ha hagut de suportar al llarg dels seus més de 700 anys de vida, com són les llargues hores al sol, les continues boires amb les seves corresponents pluges, i els temporals de vent i neu, per cert, molta neu, no li han provocat la pèrdua de la seva solidesa, característica que demostra la necessitat d’erigir amb bons materials i amb altes tècniques constructives per tal de realitzar edificis sense data de caducitat pròxima. Aquesta reflexió m’ha portat a pensar amb la cada cop més proper inici de les obres de restauració dels edificis dels principals museus sitgetants com són el Cau Ferrat i el Palau Maricel Terra. Es tracta d’un ambiciós projecte, per cert, tancat i definitiu, que va ser presentat a la capella del Palau Maricel Terra.


Foto de Maricel des del Cau Ferrat de Sitges treta del blog "Sitges Platja d'Or".

Ja vaig dir que quan tingués més dades sobre les obres a realitzar en aquests dos espais emblemàtics, diria la meva opinió. Desprès d’assistir a la reunió-presentació que es va fer sobre aquest projecte, per cert, un projecte tancat i definitiu, fa unes setmanes, primer de tot dir que estic totalment d’acord amb la necessitat de restaurar, estabilitzar i posar al dia aquests dos espais, però crec que el projecte presentat per l’arquitecte Hernández Cros, el mateix que firma la comentada reforma de la Platja Sant Sebastià, trenca totalment, pel que fa a la seva idea per a la façana marítima, amb la visió que és té del casc antic de Sitges des del mar. Per sort, i gràcies a qüestions patrimonials, les façanes principals del conjunt conservaran la seva fisonomia original, sense patir cap més canvi visible als ulls d’un ignorant de la matèria, que la netedat de les seves façanes i l’esplendor dels seus elements decoratius restaurats. Buscant més informació sobre aquest projecte he arribat a una noticia de maig de 2007 en la que es parla de que la solució presentada per Hernandez Cros va ser la guanyadora del concurs públic al que únicament s’hi van presentar dues propostes..... primera notícia!!!!

Amb un pressupost de 10 milions d’euros, dels que només en sabem la procedència d’un 30% dels diners, que els pagarà l’Estat (esperem que l’altre part no es converteixi en un nou cas exposició Luther King) la part fonamental i més necessària del projecte és la reforma i adequació de les cobertes, instal·lacions elèctriques, humitats, i molts altres desastres dels que ens en van ensenyar múltiples fotos durant la presentació oficial del projecte. Però crec que gran part del pressupost es gastarà en el que els promotors (llegeixis arquitecte i director del consorci del museus de Sitges), van descriure com una segona pell de vidre a la façana marítima. Es tracta d’una paret de vidre per al Cau Ferrat, un horrorós edifici cúbic per a la Casa Rocamora (antiga vivenda del pintor Ramon Casas), l’edifici més menyspreat i que rep la pitjor part; i finalment una doble façana de vidre penjada sobre el mar que permetrà circular, mitjançant unes llargues rampes, per la part posterior del Palau Maricel de Mar. Si es mira fredament el projecte és espectacular i trencador, massa trencador ja que es perdrà, un cop més, una de les visions amb més encant de Sitges. Quan recordo la imatge virtual del nou conjunt urbanístic em ve al cap un Museu Pompidou de París a la sitgetana.

Més val deixar-ho aquí i ja en parlarem quan tothom hagi pogut veure aquest projecte, que per cert, torno a reiterar, és el definitiu i no un avantprojecte amb la possibilitat de rebre recomanacions i noves idees per part dels vilatans.


Foto del Passeig de la Ribera a principis dels anys 50, treta del blog "Sitges Platja d'Or".

Seguint en el meu intent de retir maternal, la intenció d’allunyar-me i desconnectar durant uns dies de la vida de Sitges va ser impossible. Primer dia a la muntanya, 5 d'agost, festivitat de la Mare de Déu del Vinyet. Agafo el diari i a la portada ja hi trobo una referència directa al poble: "Sitges prohibe aparcar en su paseo". Seguim estant de moda i La Vanguardia torna a ser el diari oficial de l’Ajuntament de Sitges. Fa pocs dies Ramon Francàs, periodista d’aquesta publicació, donava la noticia de l’acte de germanor entre la renovada platja del Sant Sebastià amb la població donostiarra d’igual nom, i ara ens anuncien la nova actuació urbanística que en breu es portarà a terme a la Ribera. Aprofitant la prohibició d’accés de cotxes al passeig en motiu de la Festa Major, aquesta s’allargarà de forma indefinida, convertint aquest espai en un lloc de passeig i gaudi per a sitgetans i forasters. No se que pensen fer per unificar tots els espais que conformen el passeig de la Ribera, però crec que no calia anar a buscar les idees d’aquell grup d’urbanistes d’arreu del món que van passar uns dies a la nostra vila per donar solucions al nou projecte, sinó que el millor hauria estat agafar la col·lecció de fotografies antigues en les que es pot apreciar la bellesa i l’evolució d’aquest emblemàtic espai. Desprès de les darreres experiències només em queda dir.... quina por!!!!. Com a mínim tinc l’esperança que aviat desapareixeran aquelles escultures bamba i xancleta, dues perfectes representacions del “turisme de qualitat” que tan promociona el nostre ajuntament, que durant mesos han estat ocupant dues de les escasses places d’aparcament que hi ha a Sitges.

No us podeu ni imaginar quina ràbia fan aquest elements decoratius quan frises per trobar lloc on aparcar un cotxe ple de nens i maletes, amb 33 graus a l’exterior, que per una raó o altra no has pogut deixar a la porta de casa teva al cap de munt del Carrer Sant Pau.



No ens sulfurem i seguim a la muntanya. Tot i estar en un lloc idíl·lic i que permet creure que vius allunyada de tot, les noves tecnologies d’Internet m’han permès seguir connectada al món real. Un número massa alt de visites a aquest blog em va alertar de l’existència d’un element extern que havia fet que més persones de les normals s’interessessin per les meves paraules. Revisant les actualitzacions dels blogs als que estic adherida arribo a la pàgina de Vicenç Morando on es publica la seva crònica setmanal a l’Eco de Sitges, i trobo la solució al meu enigma. Un cop més, i des d’aquí torno a agrair les seves paraules, en Vicenç fa referència al meu blog. Com si es tractés d’un “demà tanquem per inventari”, el periodista, i historiador de l’art (això no ho hauríem d’oblidar mai quan llegim algunes de les seves cròniques), fa un repàs per l’estat de les darreres actuacions urbanístiques, arquitectòniques i escultòriques (?) que s’han dut a terme aquests darrers mesos s Sitges. No hi ha res a dir, ja sap que sempre estem d’acord, i si no, fem el possible per trobar punt en comú en les nostres divergències. Només dues coses relacionades amb el seu article. Primer, l’horror que vaig sentir davant de la visió de l’arbre Mondvagan a La Fragata, al que també podríem batejar com “homenatge a l’errada ortogràfica”. Una sensació d’angoixa que s’ha incrementat desprès d’haver gaudit durant uns dies de la verdor, ufanor i sensació de llibertat que proporcionen altres membres de la seva espècie (em refereixo als arbres) a les grans valls del Pirineu. Per sort, tot i els diners que ens haurà costat a tots, es tracta d’una obra efímera que aviat desapareixerà del nostre paisatge, juntament amb les sabates comentades anteriorment. Com ja he dit en altres ocasions, crec que estaria bé gastar els pocs diners que ens queden en promocionar els nostres artistes, que no en són pocs.

Segona referència. No es tracta de si els nous edificis que s’han reformat, restaurat, reinterpretat o construït al passeig Marítim ens agraden més o menys, sinó de trobar una solució que reguli els canons estètics que marquen l’arquitectura sitgetana, i així impedir que es realitzin algunes de les actuacions urbanístiques que s’han permès a Sitges darrerament. Per sort, o per desgràcia, “sobre gustos no hay nada escrito”, i això ens proporciona edificis tan originals (per posar-hi algun qualificatiu), com el nou Partenò. Aquesta solució es trobaria en l’elaboració d’un catàleg d’estil que marquès el que es pot i el que no es pot construir, colors de les façanes, elements decoratius....., que faria que el nostre paisatge arquitectònic seguis conservant la seva gràcia i unitat.

Un exemple clar d’aquesta nova estètica que s’està permetent a Sitges la trobem en de les portes i reixes que tanquen aquesta gran casa partenò, per la qual no tinc paraules a l’hora de descriure-la. Ja fa uns anys vaig denunciar la necessitat de marcar l’obligació de realitzar els tancament del passeig Marítim amb bruc i heura o espècie vegetal semblant, seguint la tendència iniciada l’any 1919 quan es van marcar les pautes constructives per als nous edificis de la Ciutat Jardí de Terramar. Però ara hem donat un pas més, i s’ha permès que als tancaments de ferro se’ls hi afegeixin uns llums de color blau fluorescent.....com si es tractés d’un bar de carretera.

Sabeu què, deixem-ho aquí, ja seguiré demà, per que per sort el viatge continua per terres basques, tant franceses com espanyoles, i el meu cap segueix trobant idees i rumiant..... no hi ha manera de desconnectar-me de Sitges... pq serà?