QUE HAURIA ESTAT DE LA GENERACIÓ DELS 70 SENSE ELS CONSELL D'EN TEO?

Hi ha noticies que per diverses raons les haig de llegir més d’una vegada, i avui a La Vanguardia m’ha sobtat un titular: “Teo no puede ir así a la playa”, article que va acompanyat pel ja reconegut dibuix del nen pèl-roig, prenent en sol en una platja, amb barret, crema, “cubo” i pala.
El Teo ja té 33 anys, i ho se perquè ell i jo varem néixer amb pocs mesos de diferència, coincidència que ha fet que d’una manera o altra, seguís el curs de la seva vida. Ell ja va néixer nen, jo nadó, i aquesta impossibilitat vital li va donar més experiència. Però va arribar el moment en que la nostra edat va coincidir i per fi vaig poder entendre i gaudir de tot allò que ell realitzava i que ens explicava en els seus contes: anar al zoo, el seu primer curs a l’escola, l’arribada dels seus germans petits (la Cleta i el Pablo)......... La veritat és que la seva vida i la meva eren molt semblants, sobretot pel que fa al color taronja del cotxe dels pares del Teo, el mateix que el del Renault 5 de la meva mare.... però de les moltes activitats que ell realitzava jo n’envejava una que mai vaig poder aconseguir: jugar amb el seu gos Puc.

El temps va anar passant i jo vaig viure una adolescència típica dels anys 90 (moment crític del que en Teo i els seus pares se’n van poder salvar); vaig passar del cole a la universitat, evolucionant personalment i físicament, i els meus interessos van canviar molt. Va ser durant aquest anys quan vaig perdre “la pista” al Teo, però de cop i volta el vaig recuperar d’una manera molt més intima, retrobant-lo en els llibres que li llegeixo al meu Théo, a l’Àlex i a l’Ignasi. Ell segueix tal i com el vaig deixar: un nen cordial, bo, obedient i divertit, que té la sort de poder fer totes les activitats que per llei haurien de poder viure tots els nens del món.

A que ve tant de rotllo? Doncs per la demanda que ha fet la doctora Susana Puig, especialista en melanoma de l’hospital Clínic de Barcelona, a les dues “mares” del Teo, la Carlota Goyta i l’Asunción Esteban. La doctora ha proposat modificar els dibuixos en que es veu el Teo a la platja per a que aquest doni exemple dels hàbits saludables. En aquest article llegim: “Teo se lo seguirà pasando bien en la playa, no tendrá nada prohibido. Pero en lugar de ponerse la crema después de llegar a la playa, a lo mejor se la pondrà en casa. En lugar de espachurrarse al sol, a lo mejor se tumba en la sombra. Y en lugar de jugar todo el rato con la piel al aire, a lo mejor se pone gorro y camiseta”.
No se els fills de la doctora Puig, però els meus no s’estan mai quiets. Es passen l’estona jugant a la sorra, i banyant-se sense parar. La veritat és que pensar que, ni que sigui durant un minut, poden estar estirats i quiets a la tovallola, és un somni que només es fa realitat quan estan realment cansats.

Sóc conscient dels perills del sol i de les necessitats de prevenció que aquest comporta. No hi ha dia que, abans de sortir de casa per anar a la piscina o a la platja, els hi deixi de posar la seva crema protectora. Ells s’han acostumat al meu “ritus” i quan els hi poso el banyador ja esperen el meu “empastifament”, fins al punt que m’ho reclamen en cas de retardar el moment “crema”.

Com a nena de poble costaner, els meus estius han transcorregut a la platja, banyant-me hores i hores i arrebossant-me a la sorra. Els meus primers anys com a “banyista” jo portava gorra, samarreta i crema solar ( i sabates), com podeu veure a la foto, però us puc assegurar que aquesta indumentària no me la posava per decisió pròpia, sinó que eren els meus avis o els meus pares els que, coneixedors dels perills solars, decidien per mi. També us puc assegurar que ni els meus avis ni els meus pares, ni ara jo com a mare, van trobar aquesta consells en els llibres de Teo. Les meves primeres cremades solars van arribar a l’adolescència, quan anava sola a la platja i em passava hores i hores torrant-me al sol per ser la més morena “de la zona”.

Crec que en comptes de modificar els llibres d’en Teo, hauríem de recórrer a les revistes juvenils, aquelles que expliquen com lligar o com fer un petó ( és a dir, com tenir 15 anys i superar-ho), ja que és en aquest moment de la vida quan comencem a fer les primeres bogeries.

Comentaris

Florenci Salesas ha dit…
Ui, doncs jo trobo que aquesta senyora s'ha quedat curta. Per exemple: t'has fixat que només hi ha nens blancs? Tampoc no n’hi ha cap de manc, coix, geperut, nan o amb síndrome de Down. Ni tan sols hi ha miops! No ho sé, però jo crec el Teo ha d'haver estat terrible per a la teva educació. Segur que ara has de ser del Kuk Klux Klan, i que cada vegada que veus algú amb crosses li deus de fúmer una puntada de peu a l’ utensili, a veure si el propietari s'escampa calçada enllà. De fet, jo que porto ulleres, no sé si gosaré mai de trucar-te per prendre un cafè –descafeïnat, ecològic i amb garantia d’adquisició a través del comerç just -, no fos cas que t'agafi un rampell d'aquests que patiu els que vàreu créixer amb el Teo, i me les esclafis botant al damunt, impetuosa.

El primer llibre de text que vaig il·lustrar, el 1991, fou tota una experiència. Vaig aprendre una paraula: "transversalitat". També vaig conèixer uns éssers que vivien en un planeta que precisa una guia Michelín urgentment: els educadors-autors, que es dedicaven, sobretot - amb una imaginació que els censors de Burkina Fasso envejarien - a inventar nous termes (segur que el meu estimat "transversal" ja deu de ser totalment obsolet ara). A tota escena que hi hagués de sortir una cuina - per posar un exemple d’àmbit domèstic- , l'home s'havia de veure estavellant faves com un foll, mentre la senyora llegia el diari, espatarrada al sofà; si sortia un grup de nens, un havia de dur un guix, l’altre havia de ser esguerrat, un tercer havia de dur ulleres, per no parlar de la varietat racial, no fos cas que algun pogués ofendre’s o traumatitzar.

Jo, miop com Mr. Magoo, a casa em refugiava amb les desventures del Rompetechos, per treure'm de sobre tanta tonteria. Com reia amb aquelles historietes que se’n fotien, saníssimament - o sigui, amb la crueltat i injustícia adequades -, del meu defecte físic (i el del seu dibuixant i guionista!). Era una teràpia necessària per no perdre el sentit de l'humor, per culpa de tantes reunions carregades de collonades.

Més tard, em vaig especialitzar en regalar felicitat a aquests senyors: tots els meus dibuixos emanaven “transversalitat” amb tanta naturalitat que si llavors m’hagués sortit un encàrrec a una revista satírica hauria tingut seriosos problemes d’adaptació.

A tot això, recordo un llibre de text de català, que vaig tenir de petit, on la Pilarín Bayés havia fet uns dibuixos que m’encantaven. Moltes de les seves idees eren deliciosament malaltes, tan allunyades de l’univers políticament correcte com un ayatollah d’uns peus de porc. En un hi sortia un ciclista atropellat, amb tot de sang que li sortia pel coll i els ulls en blanc, que era una passada, i en un altre un nen estirava una trena a una nena, la qual feia una expressió de terror divertidíssima. I després crec que mai he estirat cap trena a cap nena ni he atropellat a cap ciclista.

No, de debó, entenc que hi ha coses que no es poden fer ni dir a tots els nens; entre d'altres coses perquè n’hi ha que viuen en un ambient on el sentit de l'humor és inexistent. No estan entrenats per a entendre que una cosa és la ficció - lloc on el Shin Chan pot ensenyar el cul sempre que vulgui - i l'altre la realitat -on no s'ha d'ensenyar mai (al menys no siguis un streeper professional). No afegiria l’assignatura de sentit de l’humor al currículum escolar perquè ja està prou atapeït - pobrets! -, però si que els ensenyaria a que no es prenguessin tant seriosament i que aprenguessin a riure’s d’ells mateixos i, després, coi, que s’ho passessin bomba, sense culpabilitat, si veuen una bona caiguda de cul.

Sobre les cremades: potser els turistes que tornen cap el seu país vermells com un maduixot s'empaperaven l'habitació amb el Teo. Ja t’ho dic, sort de gent com aquesta senyora que vetlla pels nostres fills. Tothom mirant cap el Shin Chan, mentre el perill el teníem a casa, amb el Teo i la seves estratègies perverses i subtils.

(Pobre Teo!)